L'estructura de les llengües de signes

En la comunicació amb persones amb diversitat funcional que són usuàries d’una llengua de signes és de gran ajuda tenir competència en aquesta llengua. D’altra banda, conèixer com és l’estructura formal de les llengües de signes facilita el seu aprenentatge. També contribueix a entendre les característiques de la comunicació amb els seus usuaris.

L'estructura dels signes en l'LSC: el nivell fonològic

L’objectiu d’aquest apartat és presentar com estan formats els signes i descriure les característiques principals del nivell fonològic de la llengua de signes catalana o LSC. La fonologia estudia els elements sense significat de les llengües i les regles per combinar-los. En les llengües parlades, les paraules estan formades pels fonemes.

Cadena fònica

És la seqüència de sons que formen un enunciat en les llengües parlades.

Els fonemes es combinen seqüencialment, és a dir, un fonema segueix a l’altre en la cadena fònica. En les llengües de signes, els elements sense significat es denominen paràmetres formatius. A diferència de les llengües parlades, els paràmetres es poden combinar simultàniament i seqüencialment. És a dir, els valors dels paràmetres es produeixen, generalment, al mateix temps, però també poden combinar-se alhora de forma consecutiva.

El paràmetre formatiu és l’equivalent al fonema en les llengües de signes.

Els paràmetres formatius dels signes en la llengua de signes catalana (LSC) són:

  • La configuració de la mà
  • L’orientació de la mà
  • El lloc d’articulació
  • El moviment del signe
  • El component no manual

En català són parells mínims: mèu (gat) i meu (possessiu), cava i capa, etc.

Per a la descripció i comprensió dels diversos paràmetres, els lingüistes recorren als parells mínims, és a dir, a signes que coincideixen en els valors de tots els paràmetres excepte un. El contrast possibilita que puguem identificar un signe o l’altre.

La configuració de la mà

La configuració de la mà fa referència a la forma que adopten els dits d’aquesta part del cos, segons el seu grau de flexió o extensió, la seva separació o unió, el contacte entre ells o amb una altra part de la mà, etc. i la combinació que en resulta.

Per exemple, els signes DILLUNS i DIJOUS, que mostrem a la figura es diferencien fonamentalment en aquest paràmetre.

Figura Parell mínim respecte a la configuració
m08apd_u1_15.jpg

Mentre a DILLUNS els dits que participen estesos són l’índex i el petit, a DIJOUS són l’índex i el dit cor. Un altre exemple de parell mínim que es distingeix en la configuració de la mà és ENSENYAR i ESO

Figura Un segon parell mínim respecte a la configuració
m08apd_u1_98_.jpg

Al signe ENSENYAR tots els dits estan flexionats pel metacarp i els dits tenen contacte per les seves puntes. En canvi, al signe ESO els dits estan flexionats pels artells i la falangeta i el polze està totalment estès.

A l’annex 1 “El paràmetre de la configuració de la mà” trobareu l’inventari de configuracions proposat per Josep M. Segimon per a l’LSC.

El treball de Josep M. Segimon (1993) sobre la fonologia de l’LSC ha establert un inventari de 107 configuracions. La configuració de la mà és un dels paràmetres fonamentals per identificar els signes i, per tant, per accedir al seu significat.

L'orientació de la mà

El paràmetre formatiu orientació de la mà comprèn cap on mira el palmell de la mà i cap on es dirigeixen els artells del metacarp.

Fixeu-vos en els signes ALUMNE i PROFESSOR (figura):

Figura Parell mínim respecte al palmell de la mà
m08apd_u1_16.jpg

En el signe ALUMNE el palmell mira cap al signant emissor. Si l’orientem cap a l’interlocutor, n’obtindrem el signe PROFESSOR. Altres signes que es diferencien únicament en el paràmetre d’orientació són CUNYAT i PARTIT o CLASSIFICADOR i CURS. Observeu a les fotografies (figura), que mentre a CLASSIFICADOR el palmell de la mà passiva (en aquesta cas, l’esquerra) mira el terra, a CURS està orientat cap amunt.

A l’apartat “Tipus de verbs en l’LSC” es descriu més extensament quins verbs poden modificar l’orientació per expressar continguts gramaticals.

Figura Parell mínim respecte a l’orientació de la mà passiva
m08apd_u1_17.jpg

Els principals valors de l’orientació del palmell poden ser:

  • Cap a amunt en el pla horitzontal
  • Cap avall en el pla horitzontal
  • Cap a la banda ipsilateral en el pla vertical
  • Cal a la banda contralateral en el pla horitzontal

Banda ipsilateral i banda contralateral

La banda ipsilateral és el costat del cos que correspon a la mà amb què la persona té major habilitat i la banda contralateral, la que en té menys. És a dir, en persones dretanes la banda ipsilateral fa referència a la banda dreta del cos i la contralateral, a la banda esquerra. En persones esquerranes, succeeix el contrari. A les llengües de signes és important fer aquesta distinció perquè segons la dominància de la persona canvia l’orientació de la configuració i del moviment dels signes.

El paràmetre d’orientació és molt important en alguns verbs. Amb un canvi en l’orientació podem indicar qui fa l’acció (el subjecte) i qui la rep (objecte directe i indirecte).

Il·lustrem aquesta diferència mitjançant dues formes del verb AVISAR (figura).

Figura Parell mínim respecte a l’orientació de la mà passiva
m08apd_u1_18.jpg

Si orientem el palmell de la mà del signe AVISAR cap a l’interlocutor (glossat 1-AVISAR-2), el signant indica que és ell l’agent de l’acció. Seria equivalent al català “Jo t’aviso”. En canvi, si l’orienta cap al propi cos (glossat -AVISAR-1), equival a dir “Tu m’avises”. Per tant, el valor del paràmetre d’orientació pot ser clau per a la gramàtica de l’LSC.

El lloc d'articulació

A banda de les característiques de la mà, també és rellevant lingüísticament el lloc on se situa.

El paràmetre lloc d’articulació fa referència bé a la ubicació on se situa la mà (o mans), bé al lloc inicial i final, si els articuladors manuals realitzen un moviment de trajectòria.

Per exemple, fixeu-vos en els signes VERMELL i MEMÒRIA a la figura.

Figura Parell mínim respecte al lloc d’articulació
m08apd_u1_19.jpg

Mentre el signe VERMELL es fa als llavis, el signe MEMÒRIA es produeix al front. Altres signes que es diferencien només en el lloc d’articulació són: VERBAL i VERD (figura).

Com escrivim els signes?

Per poder diferenciar els signes de les paraules en la llengua escrita, els especialistes en llengües de signes van acordar anotar els signes amb totes les lletres en majúscula. Una altra convenció estableix que quan cal més d’una paraula per referir-nos a un signe, emprem el punt per unir-les. Per exemple, el signe que significa CAP.DE.SETMANA és un únic signe formalment i semànticament però necessitem tres paraules del català per anotar-lo.

Figura Un segon parell mínim respecte al lloc d’articulació
m08apd_u1_99_.jpg

El signe VERBAL es produeix al costat esquerre del mentó, mentre el signe VERD té com a lloc d’articulació la banda superior esquerra del tors.

El moviment del signe

El moviment del signe fa referència al canvi de flexió a extensió (o a la inversa) que realitzen els dits i/o al desplaçament de la mà (o mans).

Fixeu-vos en la diferència entre el signe ENSENYAR i CUIDAR a la figura.

Figura Parell mínim respecte al moviment
m08apd_u1_20.jpg

Tots dos signes coincideixen en la configuració de la mà (la que identifica la lletra Q de l’alfabet dactilològic), en la seva orientació (en aquest cas el palmell mira cap a l’interlocutor) i en el lloc d’articulació (l’espai neutre). Tanmateix tenen diferent el moviment del signe. Mentre en el signe ENSENYAR el moviment consisteix en dos moviments lineals breus, en el signe CUIDAR el moviment és circular.

Els moviments dels signes poden ser de diferent tipus:

  • Moviments interns de la mà: són canvis en les articulacions dels dits. Per exemple, el moviment del signe VERMELL és un moviment intern perquè canvia la configuració: el dit índex passa d’estar semiflexionat per la falange a estar totalment flexionat. O també n’és un exemple el signe PER.A, mostrat a la figura, ja que la mà dominant totalment estesa en la fase articulació inicial passa a tancar-se en forma de puny en l’articulació final.
Figura Moviment intern del signe PER.A
m08apd_u1_21.jpg
  • Moviments del canell: són, principalment, moviments de rotació, de flexió o d’extensió de la base de la mà. Per exemple, en el signe HAVER.HI.NO (figura) el canvi de l’articulació inicial a l’articulació final consisteix en un moviment de flexió des des canell.
Figura Flexió de canell en HAVER.HI.NO
m08apd_u1_22.jpg
  • Moviments direccionals: són moviments de la mà seguint una trajectòria determinada en l’espai. Aquesta pot ser en diferents plans (horitzontal o vertical, en diagonal, etc.), des del o cap al signant, etc. Aquest moviment es pot originar en el colze o en l’espatlla, com il·lustrem amb el signe SETMANA (figura)
Figura Moviment direccional en SETMANA
m08apd_u1_23.jpg
  • Moviments d’interacció: les dues mans (o una mà i el cos) actuen integradament: s’agafen, s’aproximen, s’enllacen, etc. Per exemple, el moviment del signe GERMÀ es basa en l’enllaç dels dits índex de les dues mans (figura).
Figura Moviment d’interacció a GERMÀ
m08apd_u1_24.jpg
  • Moviments seqüencials: consisteixen en la producció de dos moviments direccionals consecutius. Per exemple, el signe GRAELLA té un moviment vertical descendent, seguit d’un moviment horitzontal d’esquerra a dreta, en els signants dretans (figura)
Figura Moviments seqüencials en el signe GRAELLA
m08apd_u1_25.jpg
  • Moviments simultanis: es produeix alhora un moviment intern, que consisteix en un canvi de configuració de la mà, i un moviment en la projecció lineal del signe. Per exemple, el signe BLANC té un moviment intern que canvia la configuració alhora que es desplaça des del signant cap a l’espai neutre (figura).
Figura Moviments simultanis en BLANC
m08apd_u1_26.jpg

La producció acurada del paràmetre del moviment és molt important quan emprem els verbs en l’LSC, atès que aquests poden modificar el seu moviment per expressar continguts gramaticals, com per exemple l’aspecte. Així, a tall d’exemple, la diferència entre MENJAR i ESTAR.MENJANT radica en el fet que en el primer el moviment d’acostament cap als llavis es repeteix un cop, mentre que en el segon es produeix un mínim de tres vegades, esdevenint un moviment circular.

El component no-manual

L’últim paràmetre que descrivim és l’anomenat component no-manual, també anomenat paràmetre no-manual.

El component no-manual fa referència a la posició que adopten o el moviment que realitzen el tors, el cap i els elements facials (els ulls, les celles, les galtes, els llavis, les dents i la llengua).

El tors pot presentar una lleugera flexió cap endavant o endarrere, o bé realitzar girs laterals. D’altra banda, el cap pot mostrar una lleugera elevació, descens, girs laterals, flexió cap endavant i cap enrere, etc.

Pel que fa als elements facials es poden observar els valors següents:

  • Els ulls poden estar marcadament oberts (com per exemple, a l’expressió facial del signe SORPRESA), entreoberts (com en el signe PROHIBIR) o totalment tancats (com en el signe DORMIR), a banda de la posició d’obertura neutra. Observeu les diferències a les fotografies de la figura.
Figura Diversos graus d’obertura dels ulls
m08apd_u1_27.jpg
  • Les celles poden adoptar diverses configuracions: forma neutra, elevades, arrufades, etc. Fixeu-vos en les fotografies a la figura.
Figura Principals configuracions de les celles
m08apd_u1_28.jpg
  • Pel que fa a les galtes, alguns signes presenten una galta inflada (EMBARASSADA) o bé totes dues (ENGREIXAR.SE), etc.
  • La boca pot estar totalment oberta (com en el signe SORPRESA), o bé tenir diferents graus d’obertura fins quedar totalment closa (com en el signe PRIM).
  • Les dents poden aparèixer pressionant el llavi inferior (ESTAR.GELÓS), fent pressió entre elles (CRISTALL), etc.
  • Finalment, la llengua també pot adoptar diferents posicions i moviments: pressionar lleugerament una galta (com en el signe CARAMEL); pot romandre flexionada cap a l’interior de la boca (signe GRAS); la punta pot moure’s verticalment (signe HAVER.HI) o bé sobresortir-ne (PETIT), etc.

Les diverses configuracions que poden adoptar els elements facials poden tenir una funció gramatical o lèxica, és a dir, expressar continguts gramaticals o bé establir el contrast entre dos signes.

Per exemple, la diferència entre el signe POR i TERROR resideix en la tensió que adopten els elements de la cara. Fixeu-vos en les diferències plasmades a la figura.

Els noms dels dits

Identificarem els dits pel número d’ordre a partir del polze (1), índex (2), cor (3), anular (4) i petit (5).

Figura Parells mínims respecte al component no-manual
m08apd_u1_29.jpg

Tal com s’indica en el quadre, la diferència fonamental entre els dos signes és l’expressió facial i corporal: en posició neutra (és a dir, sense cap canvi) en el signe POR i marcada en el signe TERROR. TERROR mostra una expressió facial amb els elements en tensió, així com un encongiment i avançament del cap.

El component no manual relacionat amb l’expressió facial és fonamental per a l’expressió de les funcions gramaticals i per a l’estructura sintàctica i discursiva. Així, per exemple, la posició de les celles equival a l’entonació en les llengües parlades.

Tots els signes manuals resulten de la unió simultània i/o seqüencial dels valors dels paràmetres descrits en aquest apartat. És important per a l’aprenentatge de les llengües de signes ser-ne conscient per tal d’identificar el valor específic del paràmetre, diferenciar-lo d’altres valors i poder-lo memoritzar.

D’altra banda, cal assenyalar que no tots els signes són manuals. I per tant, podrem trobar elements lingüístics formats únicament per una combinació de valors del component no-manual, com per exemple els adverbis de manera o de quantitat que poden expressar-se mitjançant la tensió i la configuració dels llavis i la llengua.

També hi ha elements lingüístics que tenen com a forma únicament una posició d’algun element no-manual i que es poden estendre durant la producció d’un conjunt de signes manuals. Així per exemple, tal com hem indicat l’elevació de les celles constitueix la marca formal per a diferents construccions sintàctiques com les interrogatives de resposta tancada, les oracions condicionals, les subordinades relatives, la tematització, etc. (Jarque, en premsa).

Regles fonològiques

La fonologia de les llengües no només fa referència als fonemes (en les llengües parlades) o als paràmetres (en les llengües de modalitat signada), sinó que també inclou altres elements formals de mida superior, com per exemple, els patrons de combinació dels paràmetres i l’entonació.

Tots els signes de l’LSC estan formats per la combinació simultània i/o seqüencial d’aquests paràmetres.

Els valors dels paràmetres es combinen per formar els signes seguint uns patrons o regles de combinació.

Per exemple, si el signe té dos moviments de trajectòria, un vertical i un horitzontal, primer es produirà el vertical i després l’horitzontal, com en el signe GRAELLA, que mostrem a la figura.

Figura Articulació del signe GRAELLA
m08apd_u1_30.jpg

Aquests patrons de combinació són regles fonològiques i és important tenir-los en compte per poder aprendre la producció dels signes.

Les regles fonològiques ens permeten fer generalitzacions sobre les característiques formals dels signes i així afavorir la seva memorització.

Per exemple, cal tenir en compte, que alguns signes es fan únicament amb una mà, altres amb dues mans actives i en altres es mou únicament una mà mentre l’altra roman estàtica. Els signes del primer tipus, els signes que es produeixen únicament amb una mà, es denominen signes de mà dominant. Aquesta mà sempre serà la mà dreta en els signants dretans i l’esquerra en els esquerrans. Il·lustrem aquest tipus amb els signes VERD i BLAU a la figura.

Figura Signes de mà dominant
m08apd_u1_31.jpg

Els signes on totes dues mans són actives són anomenats signes bimanuals. En aquests signes ambdues mans tenen la mateixa configuració, però el moviment pot ser paral·lel o alternant.

  • El moviment és paral·lel quan totes dues mans fan un moviment a l’uníson, seguint la mateixa trajectòria alhora i fent efecte mirall. N’és un exemple el signe PRACTICAR (figura).
  • En canvi, el moviment és alternant quan, tot i que tracen la mateixa trajectòria, el moviment d’una i altra mà comencen en punts diferents en l’espai. N’és un exemple el signe MOVIMENT.
Figura Signes bimanuals
m08apd_u1_32.jpg

Finalment, hi ha els signes on una mà roman estàtica i l’altra produeix o està en moviment. Es tracta dels signes anomenats signes de mà base. En aquest cas, la mà que està en posició de repòs és la no-dominant i la mà dominant serà la que executarà el moviment. En són exemples els signes LLEGIR i ESCRIURE (figura).

Aquestes són exemples d’algunes de les regles fonològiques fonamentals relacionades amb el lèxic. Ser-ne conscient ajuda a identificar els diferents patrons i facilita l’aprenentatge del vocabulari i de la seva producció.

Figura Signes de mà base
m08apd_u1_33.jpg

Les paraules en l'LSC: el nivell lèxic

Les paraules en les llengües signades s’anomenen signes. Per poder aprendre els signes, els diccionaris esdevenen materials molt valuosos. A més, una altra de les funcions dels diccionaris és recollir les paraules de la llengua en un període concret en el temps. Les llengües van canviant constantment perquè canvien les necessitats dels seus usuaris.

Diccionaris de l'LSC

  • El primer diccionari de l'LSC
  • El primer diccionari de l'LSC

En el procés d’aprenentatge de l’LSC és important consultar els diccionaris per resoldre dubtes sobre la forma dels signes (els valors dels paràmetres), la seva categoria lèxica o tipus de paraula (si és un nom o un verb, per exemple) o bé per aprendre els signes d’un camp semàntic específic, com per exemple, els signes de la família. Actualment existeixen diversos diccionaris que descriuen el lèxic de l’LSC i que poden ser consultats.

El primer diccionari va ser publicat el 1985. Porta per títol Lenguaje de signos manuales i va ser elaborat per Jorge Perelló i Juan Frigola. La segona edició, publicada el 1998, conté les il·lustracions de 4.500 signes. Aquest diccionari està organitzat temàticament. Alguns dels temes són: salutacions, la família, la casa, la roba, l’escola, etc. No és únicament un recull del vocabulari bàsic de l’LSC sinó que està basat en principis lingüístics. Les primeres pàgines inclouen inventaris dels paràmetres formatius dels signes: les configuracions de la mà (també anomenades queiremes), els llocs d’articulació (o toponemes) i els moviments (o kinemes).

El 1996 es va publicar el Diccionari temàtic bàsic en llengua de signes catalana de Ponent, elaborat per Ignasi Martín i Marisa Alvarado. Posteriorment, el 2004 apareix la segona edició amb el nou títol Diccionari temàtic de llenguatge de signes català. A banda del canvi de títol, també inclou nou vocabulari. Dels 1.800 signes de la primera edició, passa a 3.900 en la segona.

El 2011 veu la llum el Primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana. El seu autor és l’historiador Ramon Ferrerons. Aquest diccionari consta de 3.350 entrades de signes d’ús comú. Està organitzat en dos volums. Cada entrada del diccionari inclou la informació següent:

  • Un diccionari etimològic de l'LSC/-20
  • Un diccionari etimològic de l'LSC

  • La transcripció del signe en SignoEscriptura. Aquesta transcripció ens permet identificar-lo si ja el coneixem o produir-lo per poder-lo aprendre. En els primers apartats s’inclouen les claus per a la interpretació dels símbols d’aquest sistema.
  • La paraula o paraules equivalents en català, és a dir, les diferents paraules que tenen el mateix significat (aproximat o exacte).
  • La definició semàntica del signe. La descripció del seu significat.
  • El procés de creació del signe. S’hi indica per exemple si el signe s’ha creat a partir de la unió d’altres signes, si prové d’una altra llengua de signes, etc.
  • Les expressions en català que inclouen la paraula glossa i l’equivalent a l’LSC. D’aquesta manera podem buscar a partir d’expressions fixades en català com ara locucions o frases fetes per poder saber com es diu en l’LSC. Per exemple, podem buscar com se signaria en LSC les expressions catalanes “dormir pla” o “faltar un bull” dins l’entrada DORMIR i FALTAR, respectivament.

SignoEscriptura

És un sistema de notació de les llengües de signes. Es basa en dibuixos que representen els diferents paràmetres formatius.

Aquests tres diccionaris han estat publicats en paper. En format electrònic, es pot consultar el DILSCAT, el Diccionari bàsic de la llengua de signes catalana. Aquest va ser elaborat per Josep M. Segimon i els seus col·laboradors de la Fundació ILLESCAT. Es va publicar el 2004 i inclou 1.500 entrades. La cerca del signe es pot fer a partir de quatre llengües parlades/escrites: el català, el castellà, l’anglès i el portuguès. Cada entrada, a més del vídeo on es mostra el signe en LSC, inclou les equivalències en les quatre llengües esmentades, el camp semàntic al qual pertany el signe (naturals, socials, etc.) i la seva categoria lèxica (verb, nom, etc.).

Reculls lèxics a Internet

També es poden consultar diversos reculls lèxics de l’LSC en portals d’internet, com per exemple Mira què dic i Sematos.

Tipus de paraules en l'LSC

El vocabulari de les llengües està format per diferents tipus de paraules que fan diferents funcions en un frase.

L’LSC consta dels següents tipus de paraules:

  • Substantiu (o nom)
  • Verb
  • Adjectiu
  • Adverbi
  • Determinant
  • Pronom
  • Preposició
  • Conjunció

Hi ha llengües parlades en les quals els noms no tenen gènere (anglès) ni nombre (xinès).

Cada tipus de paraula du a terme una funció específica en l’oració i pot presentar característiques pròpies:

  • Pel que fa als substantius, fan referència a entitats (persones, animals, objectes, conceptes, etc.).

A diferència del català, els noms en LSC no tenen gènere (masculí, femení o neutre) ni nombre (singular o plural). Aquesta característica la trobem en altres llengües com ara el xinès.

Si volem diferenciar quan signem en LSC el sexe de la persona o l’animal al qual fa referència el nom, podem emprar els signes DONA o HOME com a modificadors. La informació relativa al nombre s’expressa en l’LSC mitjançant diferents recursos gramaticals que s’inclouen sota la categoria “Expressió de la quantitat”.

A l’apartat “Expressió de la quantitat” descrivim els recursos de què disposa l’LSC per a l’expressió de la pluralitat, del nombre de coses a què fem referència, etc.

D’altra banda, els noms poden incorporar morfemes augmentatius, diminutius i despectius mitjançant modificacions en el component no-manual i en el moviment.

  • Els verbs inclouen informació sobre accions (CÓRRER, SALTAR, etc.), estats (ESTAR.TRIST, TENIR.GANAR, etc.) o processos (CRÉIXER, APRENDRE, etc.).

En l’LSC tots els verbs poden incorporar morfemes per a l’expressió de l’aspecte.

A més a més, segons el tipus de verb, aquest pot expressar qui/què realitza l’acció i sobre qui/què es realitza.

Vegeu a l’annex de l’apartat “Tipologia dels verbs en l’LSC” una explicació detallada dels morfemes que poden incloure els diferents verbs.

  • Els adjectius són paraules que solen utilitzar-se per descriure un substantiu. El seu significat fa referència a característiques físiques (RODÓ, PETIT, VERMELL, AMPLE, etc.) o relacionades amb el caràcter o l’estat (FELIÇ, TRIST, etc.), o altres propietats. L’adjectiu a l’LSC és una categoria que no inclou morfemes de gènere o nombre, però sí que pot modificar la seva forma per indicar el grau de la qualitat (per exemple per expressar ‘tristíssim’).
  • Els adverbis serveixen per modificar el significat dels verbs (MENJAR MOLT), dels adjectius (MOLT SIMPÀTIC) o d’altres adverbis (MOLT RÀPIDAMENT). Els adverbis en l’LSC poden ser signes manuals i signes no-manuals. Mentre els adverbis manuals són articulats amb les mans i els braços, els adverbis no-manuals són produïts mitjançant l’expressió facial o bé amb modificacions del moviment del signe.

Segons el seu significat es poden classificar en els tipus següents: manera, temps, lloc, quantitat, negació, afirmació, etc. A la figura proporcionem exemples d’adverbis manuals de manera, de temps i de lloc.

Figura Adverbis manuals en l’LSC
m08apd_u1_34.jpg
  • Els determinants acompanyen els noms i els especifiquen. Alguns determinants són possessius (MEU, TEU, etc.), altres són indefinits (ALGUNS, TOT, etc.) (figura). La funció d’especificador que realitzen els articles en català o castella, en l’LSC la du a terme el díctic o signe d’assenyalament.

Vegeu a l’apartat “Expressió de la quantitat” alguns adverbis de quantitat i a l’“Expressió de la negació” alguns de negació.

Figura Determinants en l’LSC
m08apd_u1_35.jpg

Vegeu a l’apartat “Expressió de la quantitat” una explicació i exemples sobre el procediment incorporació del nombre.

  • Els pronoms serveixen per substituir tot un sintagma nominal i no repetir-lo. Els pronoms personals en l’LSC poden tenir la forma del gest d’assenyalament que modifica la seva orientació per expressar la persona, el lloc o el temps. Així, per exemple el pronom personal de primera persona singular està orientat cap al signant mentre que el de segona, cap a l’interlocutor. Pel que fa als pronoms personals de plural, aquests es produeixen amb un moviment en cercle. També poden canviar la configuració per incloure una configuració corresponent a un nombre (TRES, QUATRE, CINC, etc.) que indiqui la quantitat de persones mitjançant el procediment anomenat incorporació del nombre. Fixeu-vos en els signes NOSALTRES i NOSALTRES+QUATRE a la figura.
Figura Incorporació del nombre en pronoms
m08apd_u1_96_.jpg

El signe NOSALTRES+QUATRE ha estat creat a partir de la unió del pronom NOSALTRES i del numeral QUATRE. Del primer es conserva el lloc d’articulació i el moviment, mentre que del segon es pren la configuració i l’orientació de la mà.

  • Les preposicions serveixen per vincular paraules establint diferents tipus de relacions. L’LSC té diverses preposicions que indiquen: propietat (DE), causa (PER), finalitat (PER.A), etc. (figura).
Figura Preposicions en l’LSC
m08apd_u1_36.jpg
  • Les conjuncions, en canvi, relacionen clàusules o oracions. Consulteu la figura per veure exemples de conjuncions en l’LSC.
Figura Conjuncions en l’LSC
m08apd_u1_37.jpg

Vegeu a l’apartat “Oracions de relatiu” una explicació sobre les conjuncions de relatiu en l’LSC DE i MATEIX.

L'expressió de categories gramaticals en LSC: el nivell morfològic i morfosintàctic

En el procés d’aprenentatge d’una llengua, és fonamental que els aprenents adquireixin el seu vocabulari, però sobretot cal que es fixin en els recursos de què disposa per expressar els continguts gramaticals. Semànticament, els principals continguts o categories gramaticals que expressen les llengües són:

  • Qui fa l’acció i qui la rep, qui experimenta l’estat o el procés al qual fa referència el verb. Aquest contingut s’anomena persona gramatical.
    En català es marca morfològicament en la flexió verbal i lèxicament en els pronoms i inclou tres possibilitats: la primera (jo salto), la segona (tu saltes) o la tercera persona (ell salta).
  • La quantitat d’agents o d’objectes que participen en l’acció. En català aquesta categoria gramatical es denomina nombre i pot tenir dos valors: singular (un objecte) o plural (més d’un). El nombre s’expressa en la flexió dels verbs (singular: menjaré i plural menjarem), els noms (arbre i arbres), els adjectius (alta i altes) i els pronoms (El compro i Els compres).
  • Quan té lloc la situació referida pel verb respecte el moment de la conversa o respecte un altre moment especificat en el contingut. És el que coneixem com a temps.
    En moltes llengües s’estableix una diferència entre el present (llegeixo), el passat (llegia) o el futur (llegiré).
  • Si considerem que l’acció s’està produint o ja s’ha conclòs. És el que es denomina aspecte i fa referència als límits temporals de la situació. La principal diferència s’estableix entre l’aspecte perfectiu (Vaig llegir un llibre) i l’aspecte imperfectiu (Estava llegint un llibre).
  • Si volem diferenciar entre fets reals, desitjos, suposicions, ordres, etc. Aquest contingut es denomina modalitat gramatical. Quan s’expressa mitjançant la flexió verbal s’anomena mode. Aleshores es pot distingir entre: el mode indicatiu (per referir-se a fets: Vindrà demà), el mode subjuntiu (per expressar desitjos o suposicions: És possible que vingui demà) i el mode imperatiu (per donar ordres: Vine demà!).

Formalment, els continguts gramaticals poden expressar-se en les llengües mitjançant:

  • La morfologia, és a dir, en morfemes dins del verb com per exemple la flexió verbal (miro o miraré) o nominal (amiga o amigues).
  • Les construccions gramaticals, com per exemple les perífrasis verbals, és a dir, les combinacions de dos verbs, on un expressa la informació lèxica i l’altre, la gramatical (haver de + infinitiu: He de marxar).
  • Les partícules, com per exemple adverbis (Ja l’he llegit).

Per tant, és fonamental per a l’aprenent d’una llengua esbrinar i fixar-se en com s’expressen aquests continguts gramaticals en la nova llengua i no pas mirar de traduir paraula per paraula, des de la llengua que ja es coneix, el que vol expressar.

Així, per exemple, a la llengua de signes catalana, que és tipològicament diferent de les llengües romàniques (el català o el castellà), no és obligatori que sempre s’incloguin morfemes en els verbs. És important, doncs, conèixer de quins recursos disposa l’LSC per a l’expressió de les principals categories gramaticals.

Gramàtica bàsica de l'LSC

Per obtenir més informació sobre la gramàtica de l’LSC podeu accedir al Portal de la llengua de signes catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, on trobareu uns breus apunts gramaticals en català i en l’LSC:

Expressió de la persona gramatical

Per indicar qui fa l’acció, experimenta un estat o un procés, l’LSC disposa, fonamentalment, dels recursos següents:

  • Els substantius
  • Els pronoms
  • L’espai sígnic
  • Els verbs
  • Els predicats classificadors

Podem indicar qui és l’agent de la situació per mitjà de substantius com a la figura.

Figura Exemple d’oració amb un nom fent de subjecte
m08apd_u1_38.jpg

També es pot indicar qui fa l’acció, per exemple, amb l’ús de pronoms personals, com a la figura.

Figura Exemple d’oració amb subjecte pronominal
m08apd_u1_40.jpg

Tanmateix no és necessari que sempre aparegui el subjecte, l’objecte directe o l’indirecte en una frase en LSC. Quan no hi apareix es poden emprar altres recursos com ara els verbs i/o l’espai sígnic, o simplement es pot entendre pel context.

Tipus de verbs a l'LSC

A l’LSC hi ha tres tipus de verbs segons si inclouen o no informació sobre la persona gramatical (el subjecte i/o l’objecte directe o indirecte) o sobre l’espai i el moviment de l’acció. Aquesta informació s’expressa formalment mitjançant la configuració, l’orientació de la mà i la trajectòria del moviment (Morales-López i col·laboradors, 2005).

En l’LSC els verbs són de tres tipus:

  • Verbs simples
  • Verbs díctics
  • Verbs locatiu-espacials

Conèixer a quina tipologia pertany un verb de l’LSC que es vol aprendre és fonamental per tal de saber quina informació gramatical pot incloure. D’altra banda, també és rellevant per comprendre el contingut del discurs. Un petit canvi en un dels paràmetres del signe (l’orientació, la configuració, el moviment, etc.) pot indicar una informació gramatical diferent. Per exemple, un canvi d’orientació del palmell de la mà en un nombre important de verbs díctics implica un diferència de persona gramatical (primera, segona o tercera).

Els verbs simples

Els verbs simples no inclouen informació de persona ni de lloc, però sí d’aspecte i informació sobre la manera com es produeix l’acció. Poden canviar molt poc la seva forma: només es poden modificar els paràmetres del moviment i del component no-manual.

Alguns d’aquests verbs es produeixen ancorats al cos, és a dir, el paràmetre de lloc d’articulació és una part de cos. En són exemples els verbs RECORDAR (al front) i VOLER (a la part superior del pit). Altres, en canvi, s’articulen a l’espai neutre, és a dir, a la zona de l’espai sígnic enfront del cos del signant (Morales-López i col·laboradors, 2015). En serien exemples, els verbs TREBALLAR, PREPARAR i JUGAR (figura)

Altres denominacions dels verbs simples

Els verbs simples també han estat denominats verbs invariables.

Figura Exemples de verbs simples
m08apd_u1_41.jpg
Els verbs díctics

Els verbs díctics poden modificar la seva forma per indicar qui fa l’acció i/o qui la rep. És a dir, poden canviar l’orientació de la mà, la trajectòria i el sentit del moviment per indicar el subjecte i/o l’objecte de l’oració.

Altres denominacions

Els verbs díctics han rebut altres denominacions: direccionals, flexius i verbs de concordança gramatical.

Per exemple, el verb EXPLICAR es produeix de forma diversa segons si es vol expressar ‘Jo li explico un acudit’ o ‘Ell m’explica un acudit’. Fixeu-vos, a la figura, en les diferències formals entre el significat ‘Jo t’explico’ i ‘Tu m’expliques’.

Figura Exemple de verb díctic regular
m08apd_u1_42.jpg

La forma verbal glossada com a 1-EXPLICAR-2 significa ‘jo t’explico’. El moviment del signe comença en un punt en el pla proper al signant i que correspon al significat de primera persona gramatical en aquest tipus de verb. El final del moviment és a un punt distant enfront del signant i que s’associa a la segona persona. És per aquest motiu que escrivim el verb amb els codis de notació següents:

  • El primer número indica el punt de partida del moviment. En aquest cas, correspon al número 1, que significa primera persona.
  • El segueix, separat per un guió, un infinitiu que és la glossa que identifica el morfema lèxic, és a dir, el significat del verb. El guió separa els diversos morfemes que formen el signe.
  • Finalitza amb el número que assenyala el punt final del moviment. En aquest exemple, fa referència al número 2, que significa segona persona.

En canvi, 2-EXPLICAR-1 indica que l’agent de l’acció és la segona persona i el destinatari, la primera. Observeu com en aquesta forma verbal la mà està orientada cap al signant i el moviment s’inicia en el lloc assignat a una segona persona (tu) i finalitza en el punt que correspon a la primera (jo). El verb EXPLICAR pertany al subgrup de verbs díctics regulars. Aquests inicien el moviment en l’espai sígnic associat amb l’agent de l’acció (qui l’explica) i el finalitzen en el punt de l’espai associat amb el destinatari de l’acció (qui “l’escolta”), tal com s’il·lustra a la figura.

Figura Exemple d’oració amb verb díctic regular
m08apd_u1_43.jpg

A la forma verbal 1-EXPLICAR-2, les puntes dels dits de la mà dreta estan orientats cap a l’interlocutor i el moviment del signe comença en una localització propera al signant, que correspon a la primera persona.

Tanmateix, no a tots els verbs díctics el moviment comença en la localització associada a l’agent i finalitza en el corresponent al pacient o al destinatari de l’acció. Aquesta característica s’observa únicament en els verbs díctics regulars.

A l’apartat “Tipologia de verbs díctics” de l’annex podeu trobar una descripció dels diversos subtipus.

Segons les característiques que pot mostrar l’orientació de la mà (els dits i el palmell) i el moviment per expressar informació sobre la persona gramatical, els verbs díctics de l’LSC es divideixen en diferents subtipus.

Els verbs locatiu-espacials

Mentre els verbs díctics inclouen informació sobre la persona gramatical, els verbs locatius-espacials, poden incorporar morfològicament informació sobre l’espai i el moviment.

Els verbs locatiu-espacials modifiquen el paràmetre del moviment i del lloc d’articulació per incloure informació de tipus locatiu i sobre les característiques del moviment.

Altres denominacions

Els verbs locatius han rebut altres denominacions: verbs de moviment i verbs de concordança espacial.

Per exemple, el moviment del verb VENIR s’inicia en el punt de l’espai associat amb l’inici de l’acció i finalitza en la localització propera al signant (figura).

Figura Exemple de verb locatiu
m08apd_u1_48.jpg

A l’apartat “Tipologia dels verbs locatiu-espacials” de l’annex es descriuen els dos subtipus i se’n proporcionen exemples.

Els verbs locatiu-espacial permeten expressar molta informació sobre la manera com es du a terme l’acció mitjançant les característiques del moviment del verb: ràpidament o lentament, en línia recta o circular, amb dificultat o fluïdesa, etc.

L'espai sígnic

L’espai sígnic és l’espai tridimensional al voltant del signant on s’orienten o on se situen els articuladors manuals per a l’expressió de funcions lingüístiques.

Aquest espai s’estén des de la part baixa de la cintura fins a aproximadament un pam per sobre del cap del signant i aproximadament la llargària dels braços semiflexionats cap a endavant i cap als costats (Barberà i Mosella, 2014).

No es tracta únicament d’un espai d’articulació. És a dir, el seu ús no es limita només a la funció fonològica d’un dels paràmetres formatius del signe, el lloc d’articulació. L’ús de l’espai també inclou funcions gramaticals i discursives altament complexes. Les funcions varien segons el pla (Barberà, 2014).

En l’LSC l’espai sígnic està format per tres plans:

  • El pla horitzontal
  • El pla frontal
  • El pla vertical

A la figura mostrem els 3 plans marcats en gris, elaborada a partir de Klima i Bellugi (1979), Engberg-Pedersen (1993), Barberà (2014), etc. El primer és el pla horitzontal. Aquest se situa perpendicular al cos del signant. El segon, el pla frontal, s’estén verticalment paral·lel al cos del signant. Finalment, el pla vertical s’allarga perpendicularment seguint el cos del signant però en l’eix vertical.

Figura Plans en l’LSC: horitzontal, frontal i vertical
Font: Carme Jarque, a partir de Barberà (2014)
El pla horitzontal

El pla horitzontal es considera el pla més bàsic, on se situen la majoria de signes no ancorats al cos, és a dir, signes que no tenen contacte amb alguna part del cos del signant (vegeu la figura).

Figura Pla horitzontal
Font: Carme Jarque, a partir de Barberà (2014)

Pel que fa a les funcions gramaticals expressades en el pla horitzontal, es distingeixen dos usos principals de l’espai:

  • La localització descriptiva
  • La localització arbitrària

En la localització descriptiva l’espai es concep com un mapa on se situen els diversos elements fent una reproducció a petita escala de les localitzacions reals dels objectes en relació amb el seu cos.

Així, per exemple, per proporcionar instruccions sobre la manera de parar una taula, el signant anirà situant en el pla horitzontal davant del seu cos, els diversos objectes (plats, gots, coberts, etc.) tal com caldria ubicar-los físicament. Fixeu-vos en la figura.

Figura Exemple de localització descriptiva en el pla horitzontal
m08apd_u1_51.jpg

En primer lloc, el signant produeix el signe TAULA amb la marca no manual de celles elevades.

Aquesta marca indica que es tracta del tema o tòpic. En l’LSC, així com en altres llengües de signes, l’oració es pot organitzar seguint una estructura de tema més rema. És a dir, primer se signa sobre que s’està “parlant” (el tema) i després es proporciona la informació nova o informació que es vol comunicar (el rema).

Tot seguit, ubica el plat en la posició central. La localització del plat constitueix el punt de referència a partir del qual ubica la forquilla i la resta d’elements corresponents.

Una característica que diferencia l’estructura de les llengües de signes de l’estructura del bimodal és l’ús de l’espai sígnic. Alguns professionals de l’atenció educativa diferencien el bimodal del català signat pel fet que aquest últim sí que inclou l’ús de l’espai sígnic (Lagunas i Vinardell, 2015).

A diferència de la localització descriptiva, a la localització arbitrària s’atorga a un objecte o entitat una localització en l’espai que no correspon necessàriament amb la seva ubicació física, sinó que funciona simplement com un punt de referència pronominal, un pronom. En aquest cas, l’anomenem localització.

Aquesta funció és fonamental, per exemple, per localitzar l’agent o el pacient d’una acció verbal o els referents discursius, és a dir, els elements de què parlem en l’acte comunicatiu. L’espai funciona com un pronom per poder identificar les persones, els objectes, els animals, o, en general, sobre el que ens comuniquem. Les localitzacions se situen generalment en el pla horitzontal, que s’estén paral·lel al terra davant del signant (vegeu la figura).

Figura Localitzacions referencials en el pla horitzontal
Carme Jarque, a partir de Barberà (2014)

Un ús fonamental de l’espai sígnic està associat a l’expressió del subjecte i de l’objecte de l’acció i, per tant, a la forma que adopta el verb en l’oració segons el tipus al qual pertany. Per exemple, fixeu-vos en una manera possible de signar l’oració “La Seguretat Social em va enviar una carta i jo li vaig respondre” (vegeu la figura).

Figura Exemple de localització arbitrària en el pla horitzontal
m08apd_u1_52.jpg

Una possibilitat consisteix a signar primer el signe substantiu SEGURETAT.SOCIAL, seguit de la producció del díctic amb l’índex que estableix el locus que li correspon en el pla horitzontal de l’espai sígnic, per exemple a la dreta del signant. A continuació, es produeix el verb ENVIAR.CARTA. Es tracta d’un verb díctic de tipus regular, és a dir, el moviment del signe parteix del locus assignat al subjecte (en aquest exemple SEGURETAT.SOCIAL) i finalitza en el corresponent al destinatari (en l’exemple, la primera persona del singular).

A continuació, s’inicia la segona oració amb la producció del subjecte (el pronom personal de primera persona del singular, JO) i el verb RESPONDRE. Atès que es tracta d’un verb díctic de tipus irregular, el moviment del signe RESPONDRE comença a la boca del signant i, a continuació, es produeix el moviment inicial fins al locus que correspon a JO i finalitza en el locus assignat a SEGURETAT.SOCIAL. Fixeu-vos en les imatges que correspon a la posició final de la mà dominant (la mà dreta en aquest cas).

El pla frontal

El pla frontal s’estén verticalment paral·lel al cos del signant (vegeu la figura).

Figura Pla frontal
pla_frontal.jpg
Font: Carme Jarque, a partir de Barberà (2014)

El pla frontal és rellevant per indicar l’especificitat del referent. És a dir, per codificar si fem referència a una entitat concreta, que coneixem, o bé a una d’indefinida.

Fixeu-vos en la figura. Si el nom es refereix a un individu conegut i identificat pel signant, el que es coneix com a referència específica, la localització se situa a la part baixa del pla frontal. A l’exemple el metge és conegut pel signant.

Figura Exemple d’oració amb referència específica
m08apd_u1_53.jpg

En canvi, si no es menciona una cosa, animal o persona en concret, sinó que el signant està fent referència a una entitat genèrica, es diu que la referència és inespecífica. En aquest cas, el pronom es dirigeix cap a la part alta de l’espai sígnic (Barberà, 2014). Observeu la figura, on el signant indica que no coneix el metge:

Figura Exemple d’oració amb referència inespecífica
m08apd_u1_54.jpg

La distinció entre referència específica i no-específica és fonamental per entendre el missatge que el signant vol transmetre.

El pla vertical

Finalment, el pla vertical és rellevant per a distincions relacionades amb l’expressió temporal (vegeu la figura) (Jarque, en revisió).

Figura Pla vertical
Font: Carme Jarque, a partir de Barberà (2014)

Així, per exemple podem referir-nos a la franja horària del matí assenyalant la part alta i la franja de tarda, indicant la part baixa (Jarque, en revisió).

També, el pla vertical permet assenyalar diferències relacionades amb la jerarquia social. Per exemple, el signe d’indicació referit al cap d’una entitat, el pare i la mare d’una família o el propietari d’una empresa se situarà i estarà orientat en la part alta, mentre la referència als subordinats, els fills o els treballadors, a la part baixa (Barberà, 2014).

L'expressió de l'aspecte

Una metàfora per entendre l'aspecte

L’aspecte es pot entendre metafòricament com el zoom d’un processador de textos. Si ampliem ens permet visualitzar la part interna d’una paraula, o bé la paraula anterior, l’inici o la part final. Si el reduïm, podem veure que les paraules es repeteixen i que fins i tot poden arribar a ser tan petites com punts.

En la comunicació lingüística, els interlocutors poden indicar com conceben la situació expressada en el verb des d’un punt dels seus límits temporals. És a dir, les llengües permeten indicar si ha començat o no la situació a què fa referència, si s’està produint, si s’ha conclòs, si ha durat poc, si es repeteix en el temps, etc. Aquests significats formen part de la categoria gramatical anomenada aspecte. A les llengües romàniques com el català, l’aspecte s’expressa formalment mitjançat la flexió dels verbs i les perífrasis verbals.

L'aspecte en català

En català l’aspecte es combina amb el temps en la flexió verbal. Així, per exemple, tenim dues formes verbals de passat segons si l’aspecte és perfectiu o imperfectiu. Podem dir: “Ahir vaig llegir el llibre mentre t’esperava” o “Ahir llegia el llibre mentre t’esperava”. En el primer cas, el parlant indica que l’acció s’ha completat. En el segon exemple, en canvi, assenyala que s’estava desenvolupant, però que no s’ha conclòs.

En l’LSC es distingeixen els nou tipus d’aspecte següents:

  • Aspecte incoatiu: indica la fase preparatòria o prèvia a la situació.
  • Aspecte ingressiu: assenyala que correspon a la fase inicial de la situació.
  • Aspecte duratiu: focalitza la fase intermèdia de la situació
  • Aspecte perfectiu: destaca la fase final i el compliment de la situació.
  • Aspecte puntual: la situació es concep com un instant.
  • Aspecte freqüentatiu: expressa habitud.
  • Aspecte iteratiu: incideix en la repetició de la situació.
  • Aspecte gradual: indica que la situació progressa en diverses fases
  • Aspecte distributiu: assenyala els diversos destinataris de l’acció.

Formalment, l’expressió de significats aspectuals es du a terme en l’LSC mitjançant tres tipus de recursos lingüístics (Jarque, en premsa b):

A l’apartat “Tipologia d’expressió de l’aspecte en l’LSC” de l’annex podeu triar una explicació amb exemples dels tres tipus d’expressió.

  • L’expressió morfològica: el verb inclou el morfema d’aspecte. Formalment, consisteix en la modificació del moviment del signe i en els valors del component no manual.
  • L’expressió perifràstica: es tracta d’una construcció unitària formada per dos verbs: un proporciona la informació lèxica i l’altre indica la informació gramatical aspectual.
  • L’expressió mitjançant partícules: mitjançant adverbis o morfemes gramaticals lliures que acompanyen el verb.

L'aspecte incoatiu

En primer lloc, l’aspecte incoatiu és rellevant a les llengües perquè permet que el signant expressi la intenció de fer una acció i es disposa a fer-la, o bé que gairebé va tenir lloc una situació de forma no intencionada.

L'aspecte incoatiu en català

En català, s’expressa amb les perífrasis estar a punt de + infinitiu (“Estava a punt de trucar-te”), anava a + infinitiu (“Anava a trucar-te”) o amb l’adverbi gairebé (“Gairebé cau del penya-segat”).

L’aspecte incoatiu indica la fase prèvia a la situació, que pot produir-se o no. En l’LSC s’expressa morfològicament mitjançant la detenció del moviment del signe i/o la partícula A.PUNT.DE ‘gairebé’.

Fixeu-vos en la figura. El signant inicia el moviment del signe ANAR i el deté sense que arribi a completar-se.

Figura Exemple d’oració amb aspecte incoatiu
m08apd_u1_55.jpg

L’aspecte incoatiu s’empra habitualment per referir-se a situacions imminents fallides, és a dir que no arriben a realitzar-se (“Vaig estar a punt de marcar un gol”) o a la fase preparatòria d’una situació.

L'aspecte ingressiu

A diferència de l’aspecte incoatiu, l’aspecte ingressiu indica que l’acció tot just ha començat.

L'aspecte ingressiu en català

En català, s’expressa amb les perífrasis posar-se a + infinitiu (“Es va posar a escombrar el terra”) i començar a + infinitiu (“Va començar a córrer”).

L’aspecte ingressiu indica la fase inicial de la situació referida pel verb.

En l’LSC s’expressa amb la perífrasi COMENÇAR + verb i la partícula RECENT, com il·lustra l’figura.

Figura Exemple d’oració amb aspecte ingressiu
m08apd_u1_56.jpg

L'aspecte duratiu

Aspecte duratiu en català

S’expressa amb l’imperfecte d’indicatiu (‘saltava’). També es poden emprar les perífrasis estar + gerundi (‘Estava saltant’), seguir + gerundi (‘Seguia llegint’).

Si volem expressar que durant el curs d’una situació té lloc una altra emprarem l’aspecte duratiu.

L’aspecte duratiu indica que la situació s’està produint, desenvolupant o estenent en el temps. En l’LSC s’expressa mitjançant la repetició del moviment del signe o bé mitjançant el verb auxiliar CONTINUAR.

Fixeu-vos en la figura.

Figura Exemple d’oració amb aspecte duratiu
m08apd_u1_57.jpg

L'aspecte perfectiu

Aspecte perfectiu en català

En català s’expressa en el passat compost (‘Vaig menjar-me l’entrepà’). També es poden emprar les perífrasis acabar de + infinitiu (‘Acaba de despertar-se’) i seguir + gerundi (‘Seguia llegint’).

D’altra banda, si volem expressar que l’acció ha estat acabada, enllestida o completada, ho podem fer amb l’aspecte perfectiu (figura).

L’aspecte perfectiu indica que l’acció s’ha conclòs. En l’LSC s’expressa principalment amb la partícula JA i el verb auxiliar ACABAR.

Figura Exemple d’oració amb aspecte perfectiu
m08apd_u1_58.jpg

L'aspecte puntual

L’aspecte puntual expressa que l’acció o situació s’ha completat però, a més, el desenvolupament ha estat ràpid.

Aspecte puntual en català

Es pot indicar amb expressions com “en un tres i no res”, “tot d’una”, “de cop”, etc.

L’aspecte puntual expressa que la situació succeeix tan ràpidament que ens sembla instantània. La visualitzem metafòricament com un punt.

Formalment l’aspecte puntual s’expressa a l’LSC mitjançant un canvi en el moviment del signe, produint-lo més ràpidament. Fixeu-vos a la figura com es manifesta amb el tancament d’ulls en la producció final del signe.

Figura Exemple d’oració amb aspecte puntual
m08apd_u1_59.jpg

També es pot indicar amb la partícula PUNTUAL, que segueix al verb (vegeu la figura).

Figura Signe PUNTUAL
m08apd_u1_60.jpg

L'aspecte freqüentatiu

L'aspecte freqüentatiu en català

L’expressem les perífrasis acostumar a + infinitiu (‘Acostumo a anar al gimnàs tres cops en setmana’), soler + infinitiu (‘La Dúnia solia llegir un llibre a la setmana fins que va ser mare’)

L’aspecte freqüentatiu indica que l’acció es repeteix en el temps com una rutina, us costum, un hàbit establert, etc.

A l’LSC l’aspecte freqüentatiu (figura) s’expressa mitjançant la repetició del moviment del verb i/o el signe COSTUM. També mitjançant expressions temporals que indiquin freqüència com CADA-SETMANA ‘cada setmana’, TRES COPS ANY ‘tres cops a l’any’, etc.

Figura Exemple d’oració amb aspecte freqüentatiu
m08apd_u1_61.jpg

L'aspecte iteratiu

L'aspecte iteratiu en català

L’expressem les perífrasis tornar a + infinitiu (‘Li va tornar a caure el mòbil tres cops més’) o expressions adverbials del tipus un cop i un altre, repetidament, etc.

L’aspecte iteratiu indica que la situació es repeteix durant un període de temps en concret sense que impliqui habitud o costum.

En l’LSC l’aspecte iteratiu s’indica mitjançant la repetició del moviment del verb amb una petita pausa entre una producció i una altra. També mitjançant expressions temporals que indiquin repetició: TRES COPS ‘tres cops’, CADA-SETMANA, etc.

L'aspecte gradual

Aspecte gradual en català

Es pot indicar amb la perífrasi anar + gerundi (‘Cada any anava creixent’), adverbis del tipus progressivament i expressions com ara de mica en mica.

L’aspecte gradual indica que la situació té lloc de forma progressiva, observant-se canvis al llarg d’un període de temps concret, especificat o no en l’oració.

En l’LSC l’aspecte gradual s’expressa mitjançant un canvi en el moviment del signe. El moviment es realitza de forma entretallada, és a dir, amb petites pauses. Fixeu-vos en la figura, com l’acció d’inflar un globus es du a terme mica en mica, amb pauses entre un estadi i el següent.

Figura Aspecte gradual en el verb INFLAR.GLOBUS
m08apd_u1_62.jpg

El significat progressiu també el podem indicar en l’LSC amb la partícula POC.A.POC ‘de mica en mica’.

L'aspecte distributiu

L'aspecte distributiu en català

Els significats equivalents d’aspecte distributiu s’expressen en català amb expressions del tipus “a tots i cadascú”, “un a un”, etc.

L’aspecte distributiu indica que l’acció es produeix diverses vegades perquè els destinataris són diversos.

Pot indicar dues possibilitats:

  • L’acció és distributiva. Indica que l’acció té lloc tantes vegades com destinataris. Formalment consisteix en la repetició del signe modificant el punt final de la trajectòria moviment.
  • L’acció és exhaustiva. Indica que l’acció es produeix a tots els destinataris per igual. Formalment el signe verbal es produeix amb un únic moviment en arc en el pla horitzontal.

Podem observar les diferències amb el verb ENVIAR.CARTA a la figura.

Figura Exemple d’oració amb aspecte distributiu
m08apd_u1_63.jpg

ENVIAR.CARTA-DISTRIBUTIU indica que s’ha enviat una carta a cadascun dels destinataris però aquesta podria ser diferent, adaptada a cada un en particular. En canvi, ENVIAR.CARTA-EXHAUSTIU implica que necessàriament s’ha enviat la mateixa carta a tots els destinataris (una circular).

L'expressió de la quantitat

L’LSC empra diferents recursos per expressar quantitat. Alguns d’ells són semblants als que s’utilitzen en les llengües romàniques i altres són específics de la modalitat signada.

Tot i que, en general, els noms no tenen forma de plural, alguns substantius tenen derivats que expressen plural. El procés de pluralització s’expressa formalment bé mitjançant la repetició del signe, que s’anomena reduplicació, o bé mitjançant el seu desplaçament lateral, identificat com a redoblament. Són exemples de reduplicació el plural de PERSONA i del desplaçament lateral el plural de NEN (vegeu la figura).

Figura Pluralització del signe NEN
m08apd_u1_64.jpg

Els principals mecanismes per expressar quantitat en l’LSC són:

  • La pluralització de noms
  • Els adverbis de quantitat
  • Adverbis no-manuals
  • La incorporació del nombre
  • Els classificadors descriptius
  • Els classificadors d’entitat

El signe NEN és un signe compost format pel nom HOME i l’adjectiu BAIX. Una de les seves versions en plural consisteix en què apareix la mà no-dominant i tots dos articuladors manuals es desplacen cap al lateral.

L’LSC coincideix amb el català, per exemple, en l’ús d’adverbis de quantitat. En proporcionem uns exemples a la figura.

Figura Adverbis de quantitat
m08apd_u1_65.jpg

A banda de l’ús de signes manuals, també es pot indicar una major o menor quantitat d’objectes o d’una qualitat mitjançant modificacions en el component no manual. Així, per exemple les galtes inflades i les celles arrufades expressen una gran quantitat. En contraposició, si mostrem la punta de la llengua i els ulls entreoberts indiquem una quantitat petita. En aquest cas, es considera que es tracta d’un adverbi no-manual.

Un altre recurs és la incorporació del nombre. En aquest cas, consisteix a substituir la configuració pròpia del signe per la configuració d’un nombre, entre l’u i el nou. Fixeu-vos en la creació del signe TRES+SETMANA per referir-se a ‘tres setmanes’ (figura).

Figura Incorporació del nombre: 3+SETMANA ‘tres setmanes’
m08apd_u1_66.jpg

El procés de creació de derivats mitjançant la incorporació del nombre s’observa en:

  • Substantius, com per exemple SETMANA+TRES ‘tres setmanes’, MES+QUATRE ‘quatre mesos’, ANY+DOS ‘dos anys’, etc.
  • Pronoms, com per exemple NOSALTRES+TRES ‘nosaltres tres’, VOSALTRES+CINC ‘vosaltres cinc’, ELLS+DOS ‘ells dos’, etc.
  • I en el verb FALTAR, com per exemple FALTAR+DOS ‘en falten dos’.

També s’empren per expressar quantitat alguns classificadors descriptius, és a dir, mitjançant el moviment del signe es descriu visualment la forma que resulta d’haver-hi la quantitat referida. Per exemple, per indicar que hi havia molta roba sobre una cadira, es pot descriure visualment mitjançant el volum físic que fa la pila. Observeu la figura.

Figura Exemple d’ús classificador descriptiu per expressar quantitat
m08apd_u1_67.jpg

Finalment, l’últim recurs consisteix en l’ús de classificadors d’entitat. En aquest cas, podem fer emprar classificadors que denoten entitats col·lectives com per exemple un grup de persones. També podem indicar entitats distribuïdes en l’espai, com per exemple persones assegudes en rotllana o una filera de cotxes.

L'expressió del temps

En la comunicació en la modalitat lingüística situem les accions sobre les quals parlem en un temps, simultani, anterior o posterior al temps de la conversa. En les llengües romàniques, com el català o el castellà, el temps s’expressa fonamentalment mitjançant la flexió. És a dir, els verbs inclouen de forma obligatòria un morfema que ens indica si l’acció va tenir lloc en el passat, en el present o en el futur. Tanmateix l’expressió del temps no és així a totes les llengües.

Pel que fa a l’LSC, el temps s’especifica a l’inici del discurs mitjançant un nom o mitjançant un morfema gramatical lliure i s’assumeix el mateix temps fins que no s’hi indica un canvi (Jarque, en revisió). Fixeu-vos en la figura.

Un dels recursos que crida més l’atenció a les llengües de signes és l’ús de l’espai per expressar nocions temporals. Els signes es poden situar en diverses línies imaginàries per indicar la seva ubicació temporal (Quer i col·laboradors, 2004; Jarque, en revisió). Alguns d’aquests usos també els observem en la gestualitat que acompanya la parla quan ens expressem en català o en castellà. Penseu, per exemple quan assenyalem cap al darrere del cos quan ens referim a un fet del passat.

Figura Exemple d’expressió temporal
m08apd_u1_68.jpg

A l’LSC es poden identificar les línies temporals següents:

  • Eix temporal bàsic
  • Eix temporal secundari
  • Eix mixt
  • Segment temporal

A l’apartat de l’annex “Altres línies temporals en l’LSC” es descriuen i es proporcionen exemples de l’eix temporal secundari, l’eix mixt i el segment temporal.

L’eix temporal bàsic és una línia imaginària transversal al cos del signant. Fixeu-vos en la seva representació (vegeu la figura):

Figura Eix temporal bàsic
Font:Carme Jarque

Aquest eix està dividit alhora en segments que corresponen a les divisions que fem del temps en la nostra cultura (passat, present i futur).

  • L’espai darrere el cos del signant s’identifica amb el passat.
  • L’espai proper al cos equival al present.
  • L’espai enfront del signant fa referència al futur.

Aquest ús de l’espai pren com a punt de referència temporal la situació de comunicació. Per aquest motiu s’anomena eix díctic. Fixeu-vos en la figura.

Figura Exemple de referència temporal díctica
m08apd_u1_69.jpg

Il·lustrem la identificació de l’espai darrere del signant com el passat i l’espai davant com el temps futur mitjançant els dos signes interrogatius que signifiquen ‘quan’. L’LSC disposa de dos signes que equivalen al català ‘quan’ segons si ens referim a una situació del passat (QUAN.PASSAT), il·lustrat a la figura o a una situació ubicada en el futur (QUAN.FUTUR), exemplificat a la figura.

Figura Exemple d’eix bàsic: QUAN amb valor de passat
m08apd_u1_70.jpg

Observeu com el lloc d’articulació del signe QUAN.PASSAT és a sobre de l’espatlla i el sentit del seu moviment va cap endarrere del cos del signant. En canvi, en el signe QUAN.FUTUR (figura) el lloc d’articulació se situa davant del signant i el sentit del moviment també va cap endavant des de la perspectiva del signant.

Figura Exemple d’eix bàsic: QUAN amb valor de futur
m08apd_u1_71.jpg

A més a més, la divisió de l’eix principal en segments temporals es pot subdividir per indicar major o menor grau del passat (recent o remot) o del futur (proper o llunyà)(vegeu la figura).

Figura Divisió de l’eix temporal bàsic
eix_temporal_dictic_fragments.jpg
Font: Carme Jarque

Com més distància física respecte el cos del signant, més distància temporal. Per tant, la diferència entre el futur immediat o proper i el futur llunyà s’indica per la posició dels articuladors manuals. Aquestes diferències temporals de grau també són expressades simultàniament per característiques del component no-manual, com per exemple una major tensió dels articuladors facials o del moviment dels articuladors manuals.

L'expressió de la modalitat

En català diferenciem fets que considerem certs, desitjos o situacions suposades mitjançant la flexió verbal. El verb en català pot flexionar-se segons tres modes verbals:

  • El mode indicatiu: indica que considerem l’acció real.
  • El mode subjuntiu: assenyala que la situació referida pel verb és hipotètica, suposada, desitjada, etc.
  • El mode imperatiu: s’empra per expressar ordres, suggeriments, etc.

En l’LSC aquests significats s’expressen mitjançant perífrasis verbals o partícules (Shaffer, Jarque i Wilcox, 2011). Per comunicar situacions desitjades s’empra el verb VOLER combinat amb una expressió facial de pressió dels llavis (figura).

Figura Exemple d’expressió de desig
m08apd_u1_76.jpg

Per a l’expressió de situacions hipotètiques o que els signant no té certesa absoluta si poden ocórrer, el signe més freqüent és el verb PODER. Fixeu-vos a la figura.

Figura Exemple d’expressió de possibilitat
m08apd_u1_77.jpg

Fixeu-vos com tota l’oració és produïda amb les celles elevades. Aquesta elevació és una marca lingüística que indica que es tracta d’una possibilitat.

En canvi, si estem totalment segurs que plourà es pot expressar mitjançant el morfema SEGUR. Observeu la figura.

Figura Exemple d’expressió de certesa
m08apd_u1_78.jpg

A diferència de l’exemple de la figura, les celles en aquest cas estan arrufades i tota l’expressió facial està produïda amb tensió.

Si volem expressar una ordre o una norma a complir en l’LSC , es pot emprar el signe HAVER.DE, com s’il·lustra a la figura.

Figura Exemple d’expressió d’obligació
m08apd_u1_79.jpg

Per a l’expressió de prohibició, l’estructura més comuna en l’LSC és amb el verb PROHIBIR. Aquest signe es pot produir amb una mà o amb dos mans, tal com il·lustra la figura.

Figura Exemple d’expressió de prohibició
m08apd_u1_80.jpg

Tipus d'oracions en l'LSC: el nivell sintàctic

L’LSC té la seva pròpia gramàtica, amb construccions similars o diferents de les llengües parlades amb les que conviu (el català o el castellà) o d’altres llengües signades veïnes (la llengua de signes espanyola o la francesa).

L'oració declarativa

Les llengües poden estructurar l’oració seguint un ordre sintàctic, és a dir, dient en quin ordre apareixen el subjecte i el verb respecte el verb. Per exemple, l’ordre bàsic del català és subjecte(S)-verb(V)-objecte(O). D’altra banda, les llengües també poden presentar una ordenació segons l’estructura informativa de l’oració. Pel que fa a l’ordre bàsic en l’LSC, no segueix sempre un ordre fix, sinó que s’han observat ordres diferents: SVO, SOV. Encara la recerca no ha establert un ordre bàsic amb certesa (Jarque i col·laboradors, 2007).

Un grup d’estudis indica que les llengües de signes segueixen més aviat una ordenació pragmàtica basada en l’estructura informativa tema-rema, també anomenada tema-comentari (Morales-López i col·laboradors, 2004; Jarque i col·laboradors, 2007). En aquest tipus d’ordenació primer es presenta l’element que es considera el tema de l’oració sobre el qual es proporcionarà informació nova que segueix a continuació, denominada rema.

Fixeu-vos a la figura.

Figura Exemple d’oració amb estructura tema-rema
m08apd_u1_81.jpg

En aquesta situació, el tema de l’oració (la comunicació) se situa en la posició inicial amb un conjunt de trets del component no-manuals. Aquest element es mantindrà com a tema fins que s’hi introdueixi un altre.

El tema en l’LSC es marca formalment amb els trets del component no-manual següents:

  • L’elevació de celles
  • Els ulls oberts
  • Un avançament del tors i del cap
  • Una pausa al final de l’últim signe

En una mateixa oració en l’LSC poden aparèixer diferents elements constituents tematitzats: el subjecte i l’objecte i, també, els elements temporals i locatius.

L'oració interrogativa

Les llengües diferencien dos tipus d’oracions interrogatives:

  • Les interrogatives de resposta tancada
  • Les interrogatives de resposta oberta

Les primeres tenen com a resposta fonamental un sí o un no. La marca de pregunta tancada en l’LSC és l’elevació de les celles, l’obertura dels ulls i l’avançament del cap cap endavant. Fixeu-vos en la figura.

Figura Exemple d’oració interrogativa tancada
m08apd_u1_82.jpg

D’altra banda, les interrogatives obertes presenten moltes possibilitats de resposta. En les preguntes obertes en l’LSC, els signes interrogatius (QUAN, COM, PER.QUÈ, ON, etc.) se situen al final. Observeu la figura.

Figura Exemple d’oració interrogativa oberta
m08apd_u1_83.jpg

L'oració negativa

La negació en l’LSC es pot expressar mitjançant diferents recursos (Boldú i Quer, 2006). El recurs més freqüent és l’ús d’adverbis negatius com ara NO, però si volem expressar una negació emfàtica (més destacada) podem emprar l’adverbi NO.RES (figura).

Figura Adverbis de negació
m08apd_u1_84.jpg

En l’LSC els signes que expressen negació tendeixen a situar-se al final de la frase.

Observeu la figura.

Figura Exemple de negació emfàtica
m08apd_u1_85.jpg

Un altre recurs per expressar la negació en l’LSC és l’ús de verbs que inclouen l’adverbi NO. Es tracta de compostos que s’han creat a partir de l’ús freqüent dels verbs i la partícula NO. Aquest recurs es denomina negació incorporada. Fixeu-vos en la figura amb el verb SABER+NO.

Figura Exemple de negació emfàtica
m08apd_u1_86.jpg

Altres verbs que inclouen la negació són FALTAR+NO (‘no ser necessari’), CREURE+NO (‘no hi crec’), etc.

D’altra banda alguns verbs tenen formes negatives supletives, és a dir, formes negatives específiques no derivades de la forma positiva. Fixeu-vos com els verbs PODER i HAVER.HI tenen una forma negativa diferent (figura).

Figura Exemple de negació emfàtica
m08apd_u1_87.jpg

A més, alguns verbs tenen una forma negativa derivada de la positiva a partir d’un canvi en el moviment del signe. Fixeu-vos en els signes COMUNICACIÓ i INCOMUNICACIÓ (figura).

Figura Forma negativa derivada
m08apd_u1_88.jpg

Per expressar que no hi ha hagut comunicació o que aquesta no ha estat bona, podem emprar el signe INCOMUNICACIÓ. Aquest ha estat creat modificant el moviment del signe COMUNICACIÓ. La motivació en la seva creació ha estat considerar metafòricament la comunicació com un objecte que es trenca físicament i, com a conseqüència, cau.

L'oració subordinada condicional

Les oracions condicionals indiquen que una acció només succeirà si es produeix una situació determinada.

En l’LSC primer apareix sempre la subordinada que expressa la condició i a continuació segueix l’oració principal.

Fixeu-vos en la figura: que plogui és el requisit per tal que es compleixi l’acció d’anar al cinema.

Figura Exemple d’oració condicional
m08apd_u1_89.jpg

Fixeu-vos en l’exemple, com les celles estan elevades durant tota l’oració que expressa la condició. L’elevació de celles és una marca obligatòria en les oracions d’aquest tipus. Opcionalment (figura) també podem trobar a l’inici una conjunció subordinant com SI o EXEMPLE, o un signe compost format per totes dues (EXEMPLE+SI) (Jarque, en premsa a).

Figura Conjunció condicional SI
m08apd_u1_90.jpg

L'oració subordinada relativa

Les oracions subordinades relatives funcionen dins de l’oració principal com un complement del nom, bé per identificar a què o qui ens referim (relativa especificativa) o per proporcionar-ne més informació (relativa explicativa).

En l’LSC acostuma a aparèixer primer l’oració subordinada relativa seguida de l’oració principal.

Observeu la figura.

Figura Exemple d’oració subordinada relativa especificativa
m08apd_u1_91.jpg

A la figura, les celles estan elevades durant tota l’oració subordinada relativa. L’altra marca de subordinació és el morfema gramatical lliure MATEIX que trobem a l’inici de la principal (Jarque, en premsa a).

Estructures cohesives en l'LSC: el nivell textual

Les propietats que ha de tenir tot text per tal que estigui ben format són la coherència, la cohesió i l’adequació. La coherència dels textos s’aconsegueix quan: es pot seguir el fil del contingut sense incomprensions; la informació està ben ordenada, seguint un desenvolupament lògic: el contingut està equilibrat entre informació principal i secundària; etc.

És fonamental, doncs, que els usuaris de l’LSC signin seguint aquests criteris per tal que el contingut del seu discurs sigui comprès amb facilitat i la comunicació sigui reeixida.

Pel que fa a la cohesió, l’LSC disposa de diverses estructures cohesives:

  • La construcció tema-rema
  • Les construccions de focus
  • Els connectors
  • Ús de l’espai

A l’apartat “Estructures cohesives en l’LSC” de l’annex trobareu una explicació amb exemples sobre les construccions de focus, els connectors i l’ús de l’espai.

L’ús adequat dels mecanismes cohesius contribueix a dotar els textos de coherència, ja que expliciten les relacions entres les diverses parts i elements que els formen (Calsamiglia i Tusón, 1999).

D’altra banda, l’adequació implica tenir en compte els destinataris i el context de producció del text signant per tal d’adequar-lo formalment. Està relacionada amb la cohesió pel fet que la tria i l’ús dels recursos cohesius també depèn del context. Per exemple, en un context informal (amb els amics, familiars, etc.) s’empraran menys connectors que en un context formal (en una xerrada, etc.).

La dactilologia en l'LSC

La dactilologia és la representació signada de paraules de la llengua o llengües parlades amb qui conviu la llengua de signes mitjançant un alfabet dactilològic. L’alfabet dactilològic de l’LSC inclou totes les lletres del català, com s’il·lustra a la figura (Portal de l’LSC, IEC).

Figura Alfabet dactilològic de l’LSC
Font: Portal de l'LSC (IEC)

D’altra banda, també existeixen signes per representar lletres de l’alfabet castellà (CH i Ñ) i símbols relacionats amb la puntuació (.,;), etc.

No tots els alfabets dactilològics presenten les mateixes característiques. Alguns són produïts amb les dues mans, com per exemple el de la llengua de signes britànica (o BSL). En d’altres, les mans se situen tocant a parts del cos, com per exemple el de la llengua de signes argentina (o LSA).

La signació de paraules amb dactilologia segueix unes regles de producció: a l’alçada de l’espatlla, seguint un ritme i aplicant unes regles de combinació de les diferents lletres.

En la comunicació amb i entre persones sordcegues, la dactilologia no es produeix en l’aire, sinó que es recolza en el palmell de la persona receptora. En aquest cas, s’anomena dactilologia en palma o dactilologia tàctil.

Observeu a la figura (ONCE), l’alfabet dactilològic de la llengua de signes espanyola (o LSE) produït a l’aire i en el palmell (alfabet tàctil).

Figura Alfabet dactilològic de l’LSE a l’aire i tàctil
Font: ONCE

La dactilologia serveix per representar en la modalitat signada paraules de la llengua parlada, com per exemple els noms propis en les presentacions. Quan una persona signant es presenta a una altra acostuma a indicar primer el seu signe nom i després fa amb la dactilologia el seu nom i cognoms.

A banda de representar els noms en les presentacions, la dactilologia desenvolupa altres funcions en l’LSC, com per exemple ser un recurs per a la creació de signes nous que en la llengua parlada equivalen a monosíl·labs o sigles. Així per exemple, el nom de la llengua de signes catalana en LSC consisteix en la producció de les lletres L, S i C.

Un altre dels procediments per a la creació de nou vocabulari en l’LSC consisteix a substituir la configuració de la mà del signe original per la lletra de l’alfabet dactilològic corresponent a la inicial de la paraula en la llengua parlada. Aquest procediment es diu inicialització. Així, per exemple, el signe FAULA s’ha creat a partir del signe CONTE substituint la configuració de la mà per la configuració que representa la lletra F (figura).

Figura Exemple d’inicialització FAULA
m08apd_u1_95.jpg

La dactilologia també s’empra per fer aclariments quan el signant no està segur si el seu interlocutor coneix el signe produït perquè és de creació recent, o bé pertany a un determinat grup social, o per qualsevol altre motiu. En aquest cas, el signant recorre a la paraula en la llengua parlada mitjançant la dactilologia.

Una altra funció de la dactilologia és la funció de citar. El signant pot reproduir un títol d’un llibre o d’una pel·lícula, per exemple, o de certes paraules que s’han produït en el context de la llengua parlada o escrita mitjançant la dactilologia. Per exemple, per preguntar sobre el significat d’una paraula d’un text o d’un diàleg, o bé per referir-se a un comentari que ha fet una persona parlant. Els signants també recorren a la dactilologia quan desconeixen un signe de la llengua de signes en qüestió o quan aquesta no disposa d’un signe per a un determinat concepte.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats