Educació afectivosexual. Coeducació

Per a facilitar un desenvolupament sexual i afectiu segur en la criatura, cal que se senti estimada de manera incondicional sempre, que pugui gaudir del contacte físic, que pugui anar establint amb els altres uns bons lligams i que es pugui anar coneixent a si mateixa –tant físicament com psíquicament–, alhora que es va conformant com a persona cada vegada més autònoma.

Des de l’escola també hem d’abordar aquesta descoberta d’un mateix que va fent l’infant, alhora que hem de vetllar per educar sense discriminar per raons de sexe.

Condicionants per a un desenvolupament afectivosexual positiu

Els infants senten una gran curiositat en tots els àmbits, i naturalment també en l’àmbit de la sexualitat: volen conèixer i entendre millor el seu cos, les seves sensacions, els seus sentiments… i els dels altres.

En la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat podeu escoltar la gravació “Educació sexual de nens/nenes de 0 a 6 anys” de Marta Vallés amb l’assessorament d’Eva Bach, professora i pedagoga.

“Els nens i les nenes es miren i es toquen quan van al lavabo, quan juguen a metges, a nuvis… s’imiten els uns i els altres quan fan pipí (algunes vegades veig un dit, o un palet a la bragueta dels pantalons d’una nena que vol fabricar-se un penis, o algun nen que estira el seu cap enrere i diu «ara sóc una nena»).

“Discuteixen sobre el nom dels òrgans sexuals, acaricien els mestres i les mestres, se xumen el dit, es masturben, es tiren sorra o es furguen el melic, la vulva. Aquests jocs sovint els exciten i es posen vermells, s’amaguen, o riuen…, envolten l’assumpte de misteri, de vergonya, d’exhibicionisme o fins i tot de violència: «ensenya’m el cul, o et pego, o no t’ajunto».

“També solen jugar a fer-se la panxa grossa, o el pit, amb papers, teles… Els interessa molt el naixement. On són els bebès, com entren, què mengen, com surten… Els preocupa sobretot el canal de sortida: «per on surten?», «jo no veig aquest forat que em dius per sortir», «hi caben?», «s’embruten de caca?».”

M. del Carmen Díez Navarro. “Los chicos con los chicos, las chicas con las chicas”. Cuadernos de Pedagogía (31 años contigo). CD 2 (pràctiques/experiències).

L’educació afectivosexual en els més petits ha de servir per a fer el nen més lliure i feliç en la vivència del propi jo, de l’altre, dels afectes i de la sexualitat. I alhora ha de posar els fonaments que permetran, més endavant, assolir una maduresa afectiva i sexual.

En la secció “Annexos” d’aquesta unitat hi trobareu una guia d’Educació Sexual per a mares, pares i professorat d’educació infantil.

Per a possibilitar un desenvolupament afectiu i sexual equilibrat, calen uns requisits previs. Però ens cal aclarir que la majoria d’aquests requisits fan referència a aspectes afectius. Això té sentit perquè en aquestes edats la sexualitat es va formant prenent com a base l’afectivitat: només partint d’un desenvolupament afectiu positiu es podrà anar formant una sexualitat també positiva. Les que creiem que són condicions fonamentals de partida per a fomentar un bon desenvolupament afectiu i sexual en l’infant són partir d’un vincle afectiu segur, gaudir del contacte físic, relacionar-se amb els altres infants i amb els adults i adquirir uns coneixements bàsics sobre el cos i la salut.

Partir d’un vincle afectiu segur

John Bowlby

Qui va proposar la teoria de l’empremta o vincle afectiu per primer cop va ser el psiquiatre britànic John Bowlby. Per a ell, la mare és el port segur des del qual la criatura s’atreveix a explorar el món que l’envolta.

Quan neix un nen, estableix una relació privilegiada amb la mare o amb la persona que se’n fa més càrrec. És la seva figura primària d’empremta o de vincle afectiu. Se sentirà un amb aquesta i en buscarà la proximitat. Cal que aquesta persona li doni una atenció i una estima incondicionals i que l’atengui amb eficàcia. La conducta d’empremta, de fet, segueix una doble via: la criatura es vincula a la mare i la mare a la criatura. Són ambdós els que pateixen quan se separen l’un de l’altre. El nen utilitza la figura d’afecte com un port segur des del qual es pot atrevir a explorar el món que l’envolta.

Aquesta primera relació d’empremta o de vincle afectiu prefigura d’alguna manera com es relacionarà posteriorment l’infant amb els altres. Amb el temps el nen també crea altres vincles amb les persones que el tracten d’una manera més pròxima: els avis, els germans, l’educadora de l’escola bressol, etc.

Com que les criatures amb un vincle afectiu segur es relacionen d’una manera més positiva amb si mateixes, amb els altres infants i amb els adults, caldrà que cuidem molt la relació amb el nen. Si aquesta relació no és bona el nen se sentirà insegur i poc estimat.

Gaudir del contacte físic

  • El cos és una font de plaer i un mitjà d’expressió de l’afecte des de la petita infància.
  • El cos és una font de plaer i un mitjà d’expressió de l’afecte des de la petita infància.

Durant tota l’etapa de l’educació infantil, i de manera especial des del naixement fins als dos anys, pren una importància cabdal el contacte físic de l’educadora envers l’infant i d’aquest envers ell mateix i els altres: quan el nen és molt petit necessita que alimentem la seva pell tant com el seu estómac. Aquest és el llenguatge que entén més bé, i per mitjà del qual sap expressar millor les emocions.

Cal aprofitar totes les situacions possibles per a establir aquest contacte pell a pell amb la criatura: agafar a coll un infant que ho necessita per a quedar-se tranquil a l’escola quan acaba d’arribar, fer-li un petit massatge aprofitant un canvi de bolquer, fer-lo riure amb un joc de falda, etc. Són maneres de fer-li entendre que ens l’estimem.

L’infant també s’explora i es toca a si mateix: se xuma el dit de la mà o del peu, es posa objectes a la boca, juga amb l’aigua, amb la terra, s’acarona diferents parts del cos, etc. Hem de veure amb bons ulls que busqui el plaer, però si el fet d’autosatisfer-se esdevé massa obsessiu, de manera que absorbeix en excés l’atenció de l’infant, valdrà la pena que estiguem al cas per si podem ajudar els pares a esbrinar què s’hi amaga, al darrere: és que el nen està molt avorrit?, se l’estimula poc?, s’està poc per ell?, no se li fa prou cas?

Entre elles, les criatures també tenen necessitat de mostrar-se l’afecte amb el tacte: s’acaronen, es fan petons i abraçades, es rebolquen i riuen juntes, etc.

Relacionar-se amb els altres infants i amb els adults

És gràcies al contacte amb els altres que el nen descobreix qui és ell, tant físicament com psíquicament. Quan som molt petits aquests “altres” són bàsicament les figures d’empremta. Però de seguida, a partir de l’any d’edat, són freqüents les mostres d’afecte envers els iguals: els infants es reconeixen, s’abracen, es fan petons, es toquen, etc. Més endavant aprenen a jugar plegats i van creant lligams d’amistat.

El valor de la diversitat

Totes les persones són diferents i úniques i cadascú és especial. Totes, però, valem el mateix. Aquesta idea la podem treballar amb els infants a partir de contes.

Aquestes relacions que durant la infància, i també durant l’adolescència, estableixen amb els iguals els serviran de laboratori de proves del que més endavant seran les relacions adultes: els nens i les nenes han d’anar aprenent a compartir, a resoldre positivament els conflictes amb els altres, a tenir cura de l’altre, a ser empàtics, a perdonar i ser perdonats, a vehicular la pròpia frustració de manera que no repercuteixi negativament en els altres, a ser empàtics, a estimar i ser estimats, a intimar, etc.

Les nenes i els nens gaudeixen i aprenen imitant els adults: s’imaginen que fan una sopeta boníssima barrejant terra, herbes, pedres i alguna cuca que han trobat pel jardí; o renyen el germà petit amb les mateixes paraules que l’educador de l’escola els ha avisat a ells aquell matí. És així com aprenem els rols de gènere.

Adquirir uns coneixements bàsics sobre el cos i la salut

Als més petits els ajudarem a reconèixer i anomenar les parts del seu cos i ho podem fer d’una manera divertida a partir de cantarelles, cançons i jocs de falda. També podem treballar aquest vocabulari aprofitant el canvi de bolquers o l’hora del bany. Fent ús del mirall, del moviment i la dansa podem treballar amb el nen l’esquema corporal.

De la mateixa manera que ajudem el nen a reconèixer les parts del seu cos i a posar-hi nom, també l’ajudarem a prestar atenció, reconèixer i posar nom als sentiments i les sensacions que té. D’aquesta manera el petit enriquirà el seu vocabulari, podrà entendre millor què li passa –i per tant ho podrà controlar millor– i ho podrà donar a conèixer als altres.

El nen gaudeix molt escoltant el relat de la seva curta vida. Sent curiositat fins i tot per saber com era i què passava quan era a la panxa de la mare. Podem aprofitar-ho per a parlar del fet que el cos està en canvi constant. Ho podem treballar, per exemple, a partir de fotos dels mateixos infants quan eren petits o fins i tot a partir d’objectes –robeta, joguines, biberons, etc.– que ara ja no necessiten.

La curiositat dels infants sobre el propi origen (“per on neixen les criatures?”, “com entren a la panxa de la mare?”, “què mengen?”, “fan pipí dins la panxa?”) es pot treballar a partir de fotos, contes, observacions d’animals i també a partir de fets reals: per exemple, convidant a fer parlar alguna mare d’algun infant del grup que estigui embarassada o que hagi tingut un bebè recentment.

Atenció i cura

A mesura que les seves possiblitats cognitives i motriius li ho permetin, l’infant descobrirà el seu cos. De l’atenció i cura que rebi dependrà com visqui el seu cos i la seva sexualitat.

Les criatures aprendran sobre els cossos i les seves diferències observant i tocant el seu propi cos, també els genitals, és clar. Però els altres i els cossos dels altres també els serveixen de mirall: s’observen entre ells quan fan pipí, s’exploren, juguen a metges, etc., i descobreixen que nens i nenes són diferents, però també que cadascú és diferent i únic; que cadascú és especial.

Igualment senten curiositat pels cossos adults, perquè tenen unes formes diferents de les dels cossos infantils, i també perquè impliquen una certa resposta al “com seré quan sigui gran?”. Aquesta curiositat sovint queda satisfeta a partir de les imatges que veuen a la televisió o en altres mitjans de comunicació; també poden estar acostumats a veure la mare i el pare nus o altres persones a la platja.

El propi cos, aquí i ara, en certa manera també es pot transformar: el racó de les disfresses o el de la perruqueria poden servir a aquest efecte. Als nens i les nenes els agrada molt sentir-se bonics, guarnir-se el cos amb pintures, vestits, quincalles de colors, etc., i fer-se pentinats els uns als altres. Després en gaudeixen molt, veient-ne el resultat al mirall.

Dins del procés ensenyament-aprenentatge hem de donar molta importància a respondre a les preguntes dels nens; també les que fan referència a qüestions sexuals. Els nens i les nenes pregunten en la mesura en què volen saber. Si la resposta no els satisfà continuaran formulant qüestions fins que en treguin l’entrellat. I si no volen més informació canviaran de tema o es faran el longuis. Els adults els hem de contestar la veritat, adaptant l’explicació a l’edat de l’infant perquè ens entengui.

Pel que fa a la cura de la salut, hem de procurar que l’infant vagi fent seus uns bons hàbits d’higiene, d’alimentació, de descans i de moviment: jugar i embrutar-se i després gaudir de tornar a estar net; descansar quan el cos ho demana i dormir quan ve la son; jugar a l’aire lliure, jugar amb l’aigua, saltar i córrer amb llibertat, etc., són maneres de gaudir del cos, d’un cos que és viu i que busca d’una manera espontània sentir-se bé i estar sa.

L’infant ha de viure tot el cos com a font de plaer, d’afecte, de comunicació i d’expressió.

L’educació afectivosexual en el currículum de l’educació infantil

S’entén per currículum...

”… el conjunt d’objectius, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cada un dels nivells, etapes, cicles, graus i modalitats del sistema educatiu que regulen la pràctica docent”. Currículum d’educació infantil (1993, febrer).

Si en l’educació infantil els continguts i procediments són importants, encara ho són més els aspectes relacionals i afectius. I és que –tant si ens n’adonem com si no– sempre eduquem l’afectivitat i la sexualitat: amb la manera en què ens mirem els infants, el to de veu amb el qual els parlem, la manera com els prestem atenció o no, com els agrupem, com potenciem que es relacionin entre ells, el clima de grup que potenciem, els jocs que els proposem i les joguines que els oferim, les actituds que adoptem quan observen o exploren els seus cossos, la manera com reaccionem davant els seus comportaments agressius o submisos, i un llarg etcètera.

El primer nivell de concreció del currículum del segon cicle de l’educació infantil conté les capacitats que s’han d’assolir en acabar l’etapa; i l’educació afectivosexual hi queda recollida. Les dues primeres en són prou expressives:

1) Progressar en el coneixement i domini del seu cos en el moviment i la coordinació, tot adonant-se de les seves possibilitats.

2) Assolir progressivament seguretat afectiva i emocional i anar-se formant una imatge positiva d’ell mateix i dels altres.

En la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat podeu consultar el decret d’ordenació d’ensenyaments i el currículum d’educació infantil.

De fet, l’educació afectivosexual impregna tot el currículum de l’educació infantil. En aquest sentit podem dir que és un eix transversal i que, per tant, té un tractament interdisciplinari; és a dir, que és present com a rerefons en totes les activitats i experiències.

Ara bé, si haguéssim de dir quina àrea del currículum d’educació infantil (Departament d’Educació, febrer de 1993) les possibilita d’una manera més explícita, hauríem d’assenyalar l’àrea 1, que porta per títol “La descoberta d’un mateix i dels altres”, ja que aquesta àrea “fa referència al coneixement de la pròpia persona i a la noció d’identitat que es construeix en interacció amb l’entorn”.

De tota manera, en l’educació infantil aquestes àrees s’han de concebre amb un criteri de globalització i d’interrelació (si els continguts de l’etapa es presenten desglossats és únicament per a facilitar la tasca a les educadores), i mitjançant una metodologia basada més en l’experiència de l’infant que no pas en les informacions transmeses de manera verbal o gràfica per l’educadora.

La coeducació

Que en la majoria d’àmbits educatius els nens i les nenes convisquin junts no vol pas dir que siguin tractats de la mateixa manera. Sovint la mirada que es posa damunt l’infant, el que se n’espera, com se l’estimula, els materials que se li proporcionen, etc., varia segons el sexe d’aquest infant. Quan parlem de coeducació farem referència a aquella educació que fomenta l’autonomia real dels alumnes més enllà d’estereotips adjudicats al seu sexe, que atorga igualtat d’oportunitats a nens i nenes, que basa les diferències en la individualitat de cadascú i no pas del gènere al qual es pertany.

Tracte desigual segons el gènere a casa, a l’escola i al carrer

Tot i que dels zero als dos anys les nenes i els nens mostren poques diferències sexuals en el comportament, els pares i tot l’entorn social els tracta de manera diferent segons l’etiqueta de gènere, ja no des del moment en què neixen, sinó abans. I això és així a casa, a l’escola i al carrer.

Des de casa, si són nens, els estimulen més que adquireixin habilitats físiques com gatejar o caminar i, si són nenes, els ofereixen un context més ric en llenguatge. Les joguines que es proporcionaran a uns i altres seran diferents. A moltes llars, les tasques de la casa recauran bàsicament en la dona; i d’això el nen també se n’adona, també l’influeix. De fet, com més igualitari sigui el tracte i la repartició de les responsabilitats entre els pares, més oberta serà la mentalitat del nen, perquè de l’exemple se n’aprèn molt.

En la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat podeu consultar la Guia de coeducació per als centres educatius: pautes de reflexió i recursos per a l’elaboració d’un projecte de centre.

Des de l’escola o altres àmbits educatius es continua fomentant –moltes vegades inconscientment– aquest tracte diferencial:

1) Les educadores es dirigeixen més als nens que a les nenes (encara que sigui per a renyar-los), els fan més preguntes, els escullen més sovint entre els voluntaris i les voluntàries i els toleren millor les conductes agressives. En canvi, exigeixen a les nenes una actitud més submisa, una presentació de les feines més acurada i no els presten tanta atenció. Amb els educadors no passa el mateix. L’educació de les primeres etapes escolars, però, recau majoritàriament en educadores. Els professors han anat passant a les etapes considerades de “més importància”, cosa que priva l’alumnat més petit de models masculins i d’altres formes de relació i d’impartir educació.

2) Als centres educatius es proporciona material (contes, dibuixos, pel·lícules animades, joguines, etc.) en el qual a vegades apareixen imatges estereotipades sexualment (per exemple, si es tracta d’un bomber sempre és un home, si apareix una persona curant-ne una altra sovint és representada per una infermera i no pas per un infermer) i en el qual el llenguatge que es fa servir és sexista.

3) El mateix currículum està esbiaixat, ja que no preveu matèries que tradicionalment eren considerades femenines, com, per exemple, cant, costura o tasques de la llar. Igualment el tracte dels continguts de les matèries es fa des d’un punt de vista “típicament masculí”. Per exemple, s’explica i s’experimenta com fa el pa un forner, però no pas com es prepara un biberó, o com funciona el motor d’un cotxe, però no pas el d’un rentaplats.

4) La mateixa organització de l’escola sovint es presta més a la competició (prototipus masculí de funcionament) que no a la col·laboració i la cura de l’altre (model femení).

Al carrer, allò que els nens hi veuen –el comportament dels altres, les imatges, els anuncis, les pel·lícules, els contes, etc.– evidentment també els influeix. Ho assumeixen i ho reprodueixen després en els seus jocs.

Viure una vertadera coeducació en els espais educatius

Com hem vist, el fet que convisquin nens i nenes en un mateix àmbit educatiu i que el currículum sigui el mateix per a tothom ens permet parlar d’escola mixta, però no pas necessàriament de vertadera coeducació. La vertadera coeducació és aquella que es dóna sense discriminació per raons de sexe. És a dir, és aquella en la qual es presta la mateixa atenció, es donen els mateixos missatges, es tenen les mateixes expectatives i es donen les mateixes oportunitats a tothom, sense distinció de sexe.

En la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat trobareu propostes d’estratègies per afrontar la coeducació.

Cal que l’escola i els diferents àmbits educatius facilitin a les nenes i als nens el fet d’escollir –fent ús responsable de la seva llibertat– el seu camí, sense que el fet de pertànyer a un sexe o a l’altre sigui una variable limitadora. Per a assolir aquest objectiu final cal començar perquè els educadors tractin de manera igualitària i no repressiva els infants; que els transmetin seguretat i estima incondicional; que els ofereixin activitats motivadores que ajudin les nenes i els nens a créixer, i que trenquin amb les conductes i rols discriminatoris.

En aquest sentit un bon exemple d’activitat en la qual es pot treballar la coeducació és el joc per racons. Els racons permeten que el nen recreï, posi en escena, allò que ha après sobre les relacions socials, però també permet reconstruir-ho. Per tant, els racons se’ns ofereixen com a recurs educatiu de primer ordre per a contrarestar les desigualtats sexuals que els nens han vist i han viscut fora del centre educatiu. Imaginem-nos el racó de la caseta i el racó del taller. Tant nens com nenes jugaran a parar taula, preparar el dinar i rentar els plats, i també a encaixar fustes, cargolar femelles i treure claus amb les alicates.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats