Resum

El desenvolupament suposa un procés en el comportament, en el pensament i en l’afectivitat. La visió del desenvolupament al llarg de la història ha variat molt.

Hi ha diferents autors que han desenvolupat les seves teories sobre el desenvolupament:

Les teories biològiques valoren molt els factors intrínsecs de l’individu com poden ser els gens, la maduració biològica, etc. Entre els autors d’aquesta corrent teòrica trobem les idees de Gessell, que entén que hi ha un rellotge biològic que és l’encarregat de marcar el ritme del desenvolupament de la persona, i a J. Bowlby, que parla de la importància de l’establiment del vincle del nadó amb la seva mare.

Les teories psicodinàmiques expliquen el desenvolupament humà basant-se en la interacció que hi ha entre la persona i el seu món social. El seus representats, entre altres, són, Sigmund Freud pe a qui el motor del desenvolupament és la Pulsió i que en la personalitat humana hi ha tres aspectes en conflicte: l’ego, el superego i l’id o ello. Erikson, alumne de Freud, va modificar la teoria psicoanalítica del seu mestre i va establir unes etapes en el desenvolupament de la personalitat de l’infant: infància, infància prematura, edat del joc, edat escolar, adolescència, joventut i adultesa.

En canvi, els ambientalistes consideren que els factors extrínsecs (l’entorn social, les persones, etc.) són els que realment tenen més rellevància. Per tant, comprovarem que totes les teories conductistes valoren molt la influència dels estímuls (de l’exterior) en la conducta de les persones. El primer autor que va fomentar la psicologia basada en el comportament va ser Watson, per a qui que tot aprenentatge és el resultat d’un condicionament d’hàbits. Paulov és el representant del condicionament clàssic i ens diu que aprenem associant dos estímuls. Skinner, basant-se amb la teoria del condicionament clàssic elabora una nova teoria, la del condicionament operant. Aquesta teoria és la més aplicada en la pràctica educativa i sosté que aprenem repetint comportaments que tenen unes conseqüències positives i evitant comportaments que tenen unes conseqüències negatives o neutres. A. Bandura va una mica més enllà de les teories del condicionament i parla de l’aprenentatge per observació.

El quart grup d’autors pertanyen a la teoria cognitiva que entén el desenvolupament com una interrelació de factors tant biològics com ambientals. Per exemple, Piaget considera que perquè hi pugui haver aprenentatge, mitjançant les experiències amb l’entorn, cal que primer hi hagi un desenvolupament de l’individu (etapes de desenvolupament).

Les teories culturals expliquen, en canvi, el desenvolupament cognitiu partint del context social que envolta a l’infant. Representants d’aquesta teoria són Vigotski, que opina que abans de poder-nos desenvolupar ens és necessari adquirir uns valors socials i culturals que ens seran vitals a l’hora de marcar el nostre desenvolupament. Bonferbrenner que entén el desenvolupament com una funció conjunta entre la persona i el medi ambient.

El desenvolupament sensorial i el motriu estan estretament lligats al desenvolupament cognitiu ja què per poder adquirir coneixements cal, primer, rebre informació a través d’alguna via sensorial. Tot aquest coneixement, l’ésser humà el va elaborant a través de les funcions, les funcions cognitives, que en permeten recordar, raonar, resoldre problemes.

Hi ha funcions cognitives bàsiques com:

  • La percepció que implica captar la informació a través dels sentits i després processar-la per tal de donar-li significat.
  • L’atenció que és la primera condició que cal que es compleixi a qualsevol activitat de coneixement i d’aprenentatge que realitzem. L’atenció permet seleccionar la informació i processar només algunes dades del conjunt de totes les estimulacions sensorials que rebem.
  • La memòria que és la persistència de coneixement al llarg del temps mitjançant l’emmagatzemen i la recuperació de la informació.

I també hi ha funcions cognitives superiors com:

  • El pensament que és la capacitat de resoldre un problema mitjançant el raonament.
  • El llenguatge que és el vehicle per expressar-nos i comunicar-nos.

El psicòleg Jean Piaget, explica el desenvolupament cognitiu de l’infant de 0 a 6 anys en dos estadis. L’estadi sensoriomotriu es basa en les sensacions que produeixen les accions que l’infant realitza sobre els objectes. Aquestes sensacions aportaran un seguit d’informació que l’infant anirà processant i que, a poc a poc, li servirà per anar-se desenvolupant cognitivament.

Aquesta millora cognitiva arribarà un moment que permetrà representar mentalment els objectes a l’infant, ja sigui per una imatge mental o bé a través del llenguatge. Aquest serà molt important per a l’evolució de la cognició. A mesura que la capacitat representativa vagi augmentant, canviarà també, el llenguatge, els dibuixos, el joc, etc. La qüestió és que aquesta representació li servirà per finalitzar l’estadi sensoriomotriu i passar a l’estadi preoperatori.

Tal com diu el nom, en l’estadi preoperatori es realitzen operacions però que encara no estan perfeccionades, és a dir, la capacitat representativa no està prou desenvolupada. Així l’infant pot ser capaç de fer una operació mentalment però pot respondre erròniament perquè hi ha aspectes que encara no és capaç de dominar, com per exemple: l’egocentrisme, la juxtaposició, el sincretisme, la centració i la irreversibilitat.

En el desenvolupament cognitiu poden aparèixer alteracions com el trastorn per dèficit d’atenció, els trastorns de l’espectre autista (l’autisme i el Síndrome d’Asperguer) i la deficiència mental.

És important fomentar les capacitats cognitives dels nens i de les nenes i és un fet constatat que l’educació familiar i escolar tenen una importància primordial.

Les activitats, què són i com s’han d’estructurar i també hi han algunes propostes. La importància de l’observació com a eina d’avaluació, com fer-la i registrar-la.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge