Annexos

Trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH)

La característica essencial d’aquest trastorn és la hiperactivitat i la impulsivitat, però heu de tenir en compte que no tots els nens i nenes que es mouen una mica més que els seus companys o que són mes curiosos i inquiets, són infants hiperactius.

És un dels trastorn que es manifesta entre els 4 i 6 anys. Les seves causes són gairebé desconegudes, però se sap que tenen un component genètic i que és el resultat d’un mal funcionament dels circuits cerebrals que intervenen en la inhibició i l’autocontrol. Els fills de pares amb aquest trastorn tenen un índex molt més elevat, al voltant del 50%, de patir-lo que els que no ho són.

A grans trets, es poden descriure les causes següents:

  • Factor familiar i hereditari, generalment per via paterna.
  • Prematuritat i baix pes en néixer.
  • Alteracions cromosòmiques, malformacions cerebrals, infeccions o traumatismes.

Característiques del TDAH

Per poder detectar la síndrome de dèficit d’atenció i hiperactivitat, cal ser observadors constants a partir del moment que en tingueu la primera sospita i és necessari fixar-se en tres camps: el de l’atenció, l’activitat i descans i la impulsivitat, però tenint en compte que un nen o una nena amb aquest trastorn no té per què tenir-les totes.

Dèficit d’atenció

Ja coneixeu quina és l’evolució de l’atenció en un infant, i per poder comprendre millor aquest dèficit heu de tenir-lo com a referència. Els infants que el pateixen presenten aquestes característiques:

  • Tenen alterat tot el procés del desenvolupament de l’atenció.
  • Presenten dificultats per mantenir l’atenció durant un període de temps continuat ja que no la controlen internament sinó que està dirigida per l’estimulació externa.
  • Canvien d’activitat amb freqüència. Sense finalitzar una activitat passen a fer-ne una altra.
  • No escolten quan li parlen directament.
  • S’obliden de les coses necessàries o de les activitats diàries.

Activitat motriu i impulsivitat

Amb anterioritat, ja s’ha descrit que la característica principal és la hiperactivitat i la impulsivitat. Aquests aspectes es manifesten amb:

  • Una activitat corporal excessiva i desorganitzada que, la majoria de vegades, no té cap objectiu (això és un aspecte diferenciador respecte al nen que és mogut, inquiet, curiós, ell o ella sí que té un objectiu).
  • Dificultats tant a nivell de motricitat gruixuda com de motricitat fina i, a més, s’observen moviments involuntaris dels dits (sincinèsies) que interfereixen a l’hora de realitzar les activitats.
  • S’observa una tendència a la satisfacció immediata dels seus desitjos i baixa tolerància a la frustració.
  • No tenen en compte les normes.
  • La impulsivitat pot donar lloc a accidents o a situacions perilloses com pegar a un company o companya, donar-se cops, tirar-se a la piscina, agafar una olla calenta…
  • Tene dificultats per esperar el seu torn.
  • Contesten a les preguntes abans d’acabar-les de formular.
  • Molesten i interrompen als altres companys i companyes.

Pel que fa a la motricitat, les característiques peculiars que presenta són:

  • Té problemes de ritme.
  • Respon d’una forma exagerada davant d’estímuls auditius.
  • El seu llenguatge expressiu és immadur.
  • Té una activitat motora excessiva

Les manifestacions d’aquest comportament per part del nen o la nena poden aflorar en diferents contextos o situacions, però és molt difícil que tinguin la mateixa forma i intensitat a tots els llocs. Normalment aquests símptomes empitjoren quan l’infant es troba en una situació que li exigeix una atenció o un esforç mental durant molt de temps.

Respecte a l’evolució d’aquests trastorn es pot dir que les manifestacions conductuals varien segons l’edat i el nivell evolutiu del nen o de la nena.

A l’edat preescolar solen aparèixer els símptomes que abans esmentats, fins i tot en alguns casos poden donar-se abans.

A l’edat escolar persisteixen les símptomes i comencen a manifestar-se altres símptomes secundaris que afecten sobretot a les relacions interpersonals i a l’aprenentatge escolar.

L’aparició d’aquests trastorn suposa des del principi una alteració en el marc familiar. Els pares i mares es senten impotents davant de la conducta del seu fill i la por al seu comportament pot ocasionar un aïllament de l’infant. D’altra banda, les relacions amb altres nens i nenes són reduïdes, atès que les pròpies característiques dels infants hiperactius tendeixen a provocar el rebuig dels altres. Per tant, no tenen l’experiència que donen aquestes relacions i que tan importants són en el seu desenvolupament.

Pel que fa referència a l’aprenentatge escolar, es pot dir que la hiperactivitat interfereix de forma negativa en el procés educatiu de l’infant. En aquesta situació, el fracàs continuat fa que cada cop es desvinculi més del seu procés d’aprenentatge.

Intervenció educativa

El coneixement per part de l’educador o l’educadora del tipus de problemes específics que té aquest trastorn és condició necessària per donar resposta adequada a les necessitats dels infants que el pateixen.

Els nens que pateixen TDAH, sovint, són confosos abans nens ganduls, que no volen fer es, que sempre es distreuen, la qual cosa fa que es tendeixi a penjar-los una etiqueta.

Algunes de les estratègies que l’educador o l’educadora poden seguir a l’aula són aquestes:

  • Coordinació per tal de marcar objectius comuns amb la família i altres professionals que, com psicopedagog de l’escola o un psicòleg extern, poden intervenir en l’alumne.
  • Programes d’atenció individualitzada d’entrenament d’autocontrol. Es tracta de que l’infant aprengui a regular la seva conducta de forma efectiva davant de cada tasca, a través d’instruccions. En un principi les instruccions adequades les donarà l’adult. Però poc a poc aquesta ajuda externa s’anirà atenuant per deixar més iniciativa al nen o la nena. Els principis bàsics d’aquesta tècnica són els principis de la modificació de conducta.
  • Elecció adequada dels estímuls més rellevants per realitzar una tasca, amb l’objectiu d’evitar l’excés d’informació. Ho farem mitjançant l’observació de la seva conducta tenint en compte quan, com i el per què la fa.
  • Clarificació pel que fa a l’estructuració de la tasca. No es convenient donar-li una tasca que duri molt de temps, val més parcel·lar-la. Recordeu que li costa molt mantenir l’atenció durant molt de temps. Convé marcar-li el temps, no deixar-los treballar al seu ritme.
  • Ajuda per part de l’adult a través d’instruccions. Donar-li poques consignes al mateix temps i assegurar-vos que, abans de fer-les, les ha entès.
  • S’ha de posar especial cura en la seqüenciació de la dificultat de les activitats.
  • Motivar-lo a l’aprenentatge.
  • Fomentar el dinamisme i la creativitat, perquè no tingui sensació d’avorriment.
  • Quan menys estímuls tingui al seu voltat, millor.
  • Ubicar-lo a prop de l’educador o educadora.
  • Pactar un senyal amb el nen per avisar-lo quan estigui distret sense haver de dir el seu nom públicament, d’aquesta manera se’l pot ressituar quan el nen està dispers.
  • Fer-li fer encàrrecs per desconnectar.

Trastorns de l'espectre Autista (TEA)

Aquesta denominació inclou diferents trastorns més o menys greus que afecten al desenvolupament general del subjecte, tant en l’aspecte cognitiu i motor, com en els aspectes socials i afectius.

L’autisme

El psiquiatra Leo Kanner el 1943, va ser la primera persona que va definir el terme autisme i els trets característiques que va identificar eren:

  • Incapacitat per establir relacions amb les persones.
  • Retard i alteracions en l’adquisició de la parla i del llenguatge. El llenguatge no té una funció comunicativa.
  • Insistència obsessiva en mantenir l’ambient sense canvis.
  • Activitats de joc repetitives i estereotipades, poc imaginatives.
  • De vegades presenten “habilitats especials” (un bon potencial intel·lectual).
  • Aspecte físic normal.

En posteriors estudis sobre el trastorn, s’han anat revisant aquestes característiques i s’ha vist que:

  • El “bon potencial intel·lectual” que defensava Kanner, no es compleix sempre. El quocient intel.lectual en els nens i nenes autistes és molt variable. Les seves estratègies cognitives són semblants a la dels altres nens “normals”, però molt cops sí les tenen alterades.
  • A hores d’ara sabem que abans dels tres anys, és l’edat en què comencen a donar-se aquests trastorns.

La Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’autisme com:

“Síndrome que es presenta des del naixement, o s’inicia durant els trenta primers mesos de vida. Les respostes als estímuls auditius i visuals són anormals, i ha dificultats en la comprensió del llenguatge parlat. Hi ha deteriorament de l’ús social del llenguatge i dels gestos. Són molt greus les pertorbacions relacionals, incloent-se dificultat per mantenir la mirada directa als ulls. És freqüent l’existència d’un comportament ritualista en les relacions socials, afecció a objectes extravagants, patrons d’estereotípies, etc. La intel·ligència pot trobar-se severament disminuïda, ser normal, o estar per sobre dels nivells ordinaris.”

L’autisme presenta tres grans grups d’alteracions, tal com ho reflecteix la taula.

Taula: Els tres grans grups d’alteracions de l’autisme.
Incapacitat per establir relacions Deteriorament de la comunicació Respostes estranyes al medi
Manca de resposta i d’interès per les persones. Possible manca de llenguatge. Resistència a petits canvis ambientals.
Fracàs de la vinculació amb les persones. Estructura lingüística immadura (si hi ha llenguatge). Vinculació excessiva a certs objectes.
Problemes de control visual. Inversió de pronoms. Fascinació pels objectes giratoris.
Respostes facials expressives pobres. Manca de termes abstractes. Interès anormal per certs objectes.
Indiferència i/o aversió a l’afecte i el contacte físic. Llenguatge metafòric.
Fracàs en el desenvolupament d’amistats. Ecolàlia immediata o demorada.
Entonació anormal.
Comunicació no verbal inapropiada.

Característiques

Pel que fa a l’àmbit de les relacions socials i afectives, hi ha diferències que tenen a veure amb el quocient d’intel·ligència, el simbolisme, el llenguatge, el temperament, etc., entre els nens i nenes que pateixen aquests trastorn profund i crònic del desenvolupament, i per això considerem important descriure com és el seu desenvolupament.

Durant el primer any de vida, malgrat que ja manifesten alguns símptomes, és difícil el diagnòstic. Els nens són descrits per la mare o el pare com nens tranquils i fàcils, són infants “bons”. No demanen res, es manifesten poc i sembla que són feliços quan estan sols. Manifesten indiferència davant la presència de l’adult, no mostren actituds anticipatòries. No busquen a la mare quan se’n va de l’habitació, tampoc estiren els braços perquè els agafin, i quan els agafen a coll, fa la impressió que és un pes mort, com un sac de patates. Si ho compareu amb l’evolució d’un infant que no té aquests trastorns us adonareu que:

  • Al tercer mes no somriu.
  • Als 8 mesos no mostra reacció d’angoixa davant d’una persona que no coneix.
  • Entre les 11 i 12 mesos, la comunicació intencional està molt alterada o no hi ha.
  • Entre els dos i els tres anys, l’autisme ja és evident. L’infant no té cap contacte amb el seu entorn, ni tant sols amb la seva mare o el seu pare. A vegades la mare té la impressió que no la reconeix com a mare. L’infant té una mirada buida, i no la fixa.
  • No li agrada el contacte físic i si té lloc aquest contacte únicament s’interessa per una part del cos (cabells, nas, orelles…).
  • Utilitza els objectes com utilitza les persones, de forma no simbòlica. Li agraden els objectes estranys, que tinguin formes complexes, que facin soroll. Molts cops pots atansar la mà a un objecte però immediatament l’aparta, com si l’objecte cremés.
  • Les reaccions que té davant d’altres nens i nenes són nul·les, és indiferent al joc.
  • No té imitació significativa ni joc de ficció. A vegades fa conductes imitatives però sense haver-hi comprensió real de què significa fer-ho.
  • Pateix canvis d’humor sobtats, plora, riu…
  • Presenta conductes estereotipades quan manipula objectes, fa rituals. Sempre fa el mateix a l’hora de dormir, a l’hora de dur a terme una tasca…
  • Mostra una carència de conducta adaptada a les normes culturals.
  • No hi ha contacte visual.
  • Presenta problemes per tenir en compte el pensament i sentiment de les altres persones.

Alteracions a nivell cognitiu

Presenta alteracions de llenguatge –generalment no n’hi ha–, són nens i nenes silenciosos, únicament fan sorolls estereotipats (fan soroll amb les dents, criden…) i ha vegades, quan el llenguatge apareix amb retard, als 4-5 anys, ho fa de forma anàrquica.

Quan hi ha llenguatge, parla que sembla que estigui cantant, té dificultats en utilitzar els pronoms (utilitza la segona o tercera persona en comptes de la primera persona). El que és més significatiu és que el llenguatge que utilitza no té una funció comunicativa i mostra indiferència quan li parlen. No respon al seu nom quan el criden i no s’espanta quan sent sorolls que no espera.

Com ja sabeu, un aspecte molt important en el desenvolupament de l’infant és el desenvolupament del llenguatge, doncs, si us adoneu, correspon aquesta etapa a la més alterada del nen o de la nena autista. L’infant es tanca cada cop més en els seus rituals les seves estereotípies (repetir paraules). Molts cops no desenvolupa cap llenguatge i altres vegades pot arribar a dir algunes paraules que solen ser repetitives i no tenen cap interació comunicativa. No sol interessar-se pel llenguatge dels altres i presenta problemes de comprensió.

Comparat amb un infant que no té aquests trastorns us adonareu que:

  • A vegades s’observa un dèficit intel·lectual que pot ser més o menys profund.
  • Presenta disfuncions específiques, com desorganització temporal, rítmica, etc.
  • Té dificultats en integrar l’esquema corporal.

Algunes conductes importants pel desenvolupament de l’infant com, per exemple, el joc, la imitació, etc. també estan alterades si s’arriben a adquirir. Normalment tots aquest símptomes van acompanyats d’altres com són:

  • Problemes persistents en l’alimentació: succió deficient, rebutja el biberó o el pit de la mare, anorèxia, etc. Aquests símptomes poden aparèixer a partir de sisè mes.
  • Presenta problemes amb la son, pot estar tranquil amb els ulls oberts, sense dormir, però no reclama la presència de l’adult o bé pot cridar, moure’s sense calmar-se durant hores. També, aquest símptomes poden aparèixer a partir del sisè mes i durar mesos o anys.
  • Pot realitzar rituals a l’hora d’anar a dormir.
  • És mostra excitat sense cap motiu i és difícil de controlar.
  • Mostra por anormal davant de persones i llocs estranys.
  • Mostra conductes de pànic sense cap motiu.
  • Manifesta gran resistència als canvis ambientals.
  • S’autolesiona.

Totes les conductes simbòliques que l’infant desenvolupa a partir dels 2 anys (el joc simbòlic, la imitació diferida, ect.), l’infant amb autisme també les té alterades i els problemes de comprensió no afecten tan sols al llenguatge verbal, sinó també a la interpretació de situacions socials i a les emocions dels altres.

El grau d’evolució és molt variable, depèn de la intel·ligència del nen i de la gravetat dels seus símptomes, de les seves possibilitats de desenvolupament simbòlic i lingüístic, del grau d’assimilació familiar, de la qualitat dels serveis educatius i terapèutics. El que sí que s’ha vist és que com a resultat de la intervenció educativa, psicològica i psiquiàtrica, hi ha uns canvis en la conducta de l’infant com ara que disminueix el grau d’excitació i augmenta el grau de consistència del seu comportament respecte als estímuls del medi. Disminueixen també les alteracions de conducta (marranada, rebequeria, autoagressions, estereotípies)

Gairebé tots els nens i nenes desenvolupen pautes d’autonomia. Els que són més intel·ligents, desenvolupen formes simbòliques i lingüístiques i els que no ho són tant, desenvolupen patrons de comunicació simples mitjançant gestos o paraules aïllades.

Intervenció educativa

Malgrat que, a vegades es fan servir alguns fàrmacs per tractar aspectes secundaris de l’autisme, tothom esta d’acord en què el tractament més eficaç és l’educació. L’activitat educativa té com objectiu, el mateix que en altres nens, és a dir:

  • Desenvolupar al màxim les seves possibilitats i competències.
  • Afavorir l’equilibri personal.
  • Fomentar el benestar emocional.
  • Aproximar als nens autistes a un món humà de relacions significatives.

Però s’ha de tenir en compte que en l’educació de l’infant són sempre necessàries unes pautes d’educatives. En primer lloc necessiten un ambient estructurat, això implica:

  • Un ambient simple. Treball en grups petits, de 3 a 5 nens.
  • Un ambient que pugui facilitat la percepció i la comprensió del nen o de la nena, de les relacions entre les seves conductes i les del medi que l’envolta.

En segon lloc, s’ha de pensar en l’actuació de l’educador:

  • Ha de mantenir una actitud directiva, en la qual estableix clarament i explícitament els objectius, procediments i mètodes de registre a utilitzar.
  • Ha d’analitzar de forma acurada les condicions ambientals.
  • Ha de seleccionar els materials i reforçadors, tot tenint cura que seguin adequats a les tasques i atractius per l’infant.
  • Ha d’adaptar les dificultat de les tasques que ha de fer, al nivell evolutiu del nen o de la nena. Requereixen pautes d’aprenentatge “sense errors”, més que l’aprenentatge per assaig i error. Els errors repetitius produeixen un augment del negativisme, alteracions de conducta i desmotivació.
  • L’aspecte més complex en l’educació del nen i de la nena autista és la motivació. Els autistes estan normalment “privats de motivació”, això és degut a què les interaccions amb les persones i objectes no tenen, per a ells, el mateix significat que tenen pels altres infants. Però això no vol dir que no tinguin també motivacions lúdiques, socials, comunicatives, sensorials… que l’educador haurà de descobrir.
  • Fer un ambient previsible.
  • Realitzar un programa educatiu personalitzat que estableixi clarament una seqüència de continguts educatius i determini procediments educatius.

La definició dels objectius educatius pels nens i nenes autistes s’ha de basar en:

  • Coneixement precís i el més acurat possible sobre què és l’autisme i quines són les seves característiques més específiques.
  • El marc de referència que ofereix el desenvolupament normal.
  • Una consideració realista de les possibilitats de desenvolupament de l’infant en les diferents àrees (cognició, comunicació i llenguatge, desenvolupament social, motricitat fina i gruixuda, autoajuda…)
  • Una anàlisi realista dels marcs ambientals en què es posen en joc aquestes funcions.

Així, podem dir que:

“els nens i nenes autistes poden aprendre però sembla que únicament ho fan en condicions d’aprenentatge molt acurades”

Schreibman i Koegel (1981).

Síndrome d'Asperger

L’any 1944, el pediatre austríac Hans Aspenger va descriure en un article una serie de característiques que presentaven un grup de quatre nois, als quals tractava de:

  • Dificultats en la comunicació no verbal
  • Expressió verbal peculiar
  • Adaptació social pobra
  • Interessos específics
  • Intel·lectualització de l’afecte
  • Cansament motriu
  • Problemes de conducta

També es va adonar que aquests símptomes apareixien entre els dos i tres anys de vida de l’infant i va observar major proporció entre els nois que entre les noies.

Va definir aquest conjunt de símptomes com “psicopatia autista”, però ningú es va fer resó d’aquest article que va escriure Asperger fins el 1981, quan Lorna Wing va fer una descripció de 34 casos amb característiques similars a les descrites pel pediatre austríac i va definir el terme com Síndrome d’Asperger.

No hi ha criteris unificats sobre les possibles causes que originen aquest síndrome, però la majoria d’hipòtesis suggereixen un origen genètic i no es dubta en que té una base òrganica. Tampoc hi ha un acord generalitzat sobre el seus criteris diagnòstics.

Característiques del síndrome d'Asperger

En primer lloc i, abans de descriure les característiques dels nens i les nenes amb síndrome d’Asperger, cal tenir en compte que no totes aquestes característiques es troben o s’han de trobar presents en cada infant. Aquestes característiques peculiars son, a nivell físic:

  • Aparença física normal.
  • Mostra retard en les adquisicions motrius i de la marxa autònoma.
  • Moviment lent, sapastre quan corre i salta. Mostra dificultat per poder agafar la pilota fins i tot quan li és llançada a curta distància.
  • La manipulació fina pot estar alterada i presenta dificultats per retallar amb tisores i subjectar el llapis.
  • Té dificultats de coordinació i presenta problemes quan s’ha de seguir el ritme i pedalejar.
  • Poden aparèixer moviments estranys, sobretot quan es troba en una situació de nerviosisme com moviments d’ulls o mans, ganyotes, salts, etc.
  • Generalment té poca força a les mans i li costa, per exemple, moldejar una bola de plastilina o fang, obrir un tap de rosca…
  • La pressió del traç sol ser discontínua i feble.
  • En alguns casos, pot mostrar-se cansat.

En l’àmbit cognitiu, els infants amb síndrome d’Asperger presenten les següents característiques:

  • Tenen un quocient intel·lectual (QI) normal o superior.
  • Mostren dificultats en la percepció global, en canvi tenen molt bona percepció dels detalls.
  • Tenen dificultats per sintetitzar el contingut rellevant d’un discurs o una imatge dels quals extreu fàcilment, els detalls més insignificants.
  • Tenen tendència a la repetició literal, per exemple, quan se’ls hi demana que expliquin una pel·lícula que han vist, repeteixen exactament les paraules originals. Per a ell o ella és més fàcil memoritzar que extreure el significat que exigeix la interpretació de la situació.
  • Mostren una memòria molt desenvolupada, tant la mecànica com la fotogràfica.
  • Pel que fa al pensament, quan se’ls pregunta què pensen, ho expliquen en forma d’imatges.
  • Presenten les funcions executives disminuïdes, tenen dificultats per planificar, organitzar, atendre i controlar la desinhibició. Tenen tendència a la perseverar.
  • Mostren dificultats per generalitzar allò que han après a altres situacions.
  • Reconeixement precoç de les lletres i aprenentatge espontani de la lectura que pot arribar a ser una obsessió.
  • Manca de motivació pel que no els interessa, però poden tenir una motivació obsessiva pels seus temes preferits.
  • Són moguts i pateixen manca d’atenció. Qualsevol soroll o canvi inesperat els causa ansietat i es distreuen. També és possible que mostri una aparent manca d’atenció com, per exemple, no estar mirant a la persona que explica però sí estar escoltant la seva explicació.
  • Mostren dificultats per l’abstracció, tenen problemes en comprendre conceptes com matí, desig, intenció…
  • Tenen una baixa tolerància a la frustració, accepten malament els seus fracassos o les crítiques i tendeixen al perfeccionisme i alhora cometen errors.
  • Mostren dificultats per resoldre qualsevol tipus de problemes.
  • No els agrada adquirir autonomia, la percepció deficient dels esdeveniments que els envolten els dóna inseguretat. Malgrat això són autosuficients, no pregunten a pesar que no entenen el que passa, no demanen ajuda encara que es trobin en una necessitat.

Pel que fa a l’àmbit de les relacions socials, els nens i les nenes que pateixen el síndrome d’Asperger, mostren aquestes característiques peculiars:

  • Mostren poc contacte visual, no miren als ulls quan se’ls parla i quan se’ls exigeix que mirin, ho fan de forma mecànica, poc interactiva.
  • No responen quan se’ls crida.
  • Tenen poc respecte de l’espai interpersonal, poden tocar a la persona quan els estan parlant o aproximar-se molt a la persona.
  • Davant de les normes tant explícites com implícites, mostren rigidesa i dificultats per poder-les comprendre i dificultats per utilitzar les normes socials. Segueixen de forma rígida les normes explícites i exigeixen que els altres també les compleixin però, en canvi poden dir el que ha fet un company o companya quan ha infringit una norma sense cap culpabilitat. Acostumen a dir el que pensen malgrat que socialment no estigui ben vist.
  • Mostren dificultats per reconèixer les cares i les expressions facials. Generalment, reconeixen expressions facials bàsiques com el riure, el plor, l’alegria o la tristesa però els costa reconèixer expressions com el dolor, la preocupació, la sorpresa. En infants aquesta dificultat pot passar desapercebuda.
  • Tenen manca d’empatia, és a dir, tenen dificultats per interpretar l’estat d’ànim o les intencions de l’altre. Difícilment parlen de sentiments, pensaments o intencions propis o dels altres ni consideren les causes que els produeixen o com podrien canviar o ser eliminats. Això no vol dir que els infants amb síndrome d’Asperger no siguin afectuosos, al contrari, tenen sentiments i són afectuosos però la seva forma d’expressar-los o la seva manera d’interpretar-los és diferent.
  • Els resulta difícil dir mentides o comprendre quan els enganyen.
  • Tenen dificultats per fer o interpretar bromes, acudits i dobles sentits, aquesta dificultat pot fer que siguin una víctima fàcil de bromes per part dels altres.
  • Mostren poca o nul.la capacitat per anticipar esdeveniments.
  • Tenen interessos restringits.
  • Respecte a les seves creences sobre el que està bé o malament, i l’acceptació de canvis en les seves rutines, mostren molta rigidesa i poca flexibilitat.
  • Com a resposta a la seva ansietat, o a la incomprensió de la situació fan rebequeries.
  • Tenen tendència a monopolitzar el tema de conversa.
  • Freqüentment no volen canviar-se de roba, poden tenir pocs hàbits d’higiene o inclús poden escollir una forma de vestir-se peculiar.
  • L’ansietat pot aparèixer molt ràpidament i de manera inesperada davant de qualsevol situació (incomprensió d’una situació, un soroll inesperat, una negativa davant d’un desig…).
  • Desitgen tenir amics, però mostren una incapacitat per canviar les actituds que els impedeixen aconseguir-ho.

Les principals característiques que, pel que fa al llenguatge, presenten els infants amb la síndrome d’Asperger són:

  • El llenguatge apareix un pèl tard. Les primeres paraules poden aparèixer amb un petit retard, però el seu vocabulari augmenta molt ràpidament (és una diferència respecte d’allò que passa amb el nen o la nena autistes). Comprenen correctament el significat de les paraules però els costa comprendre el significat de les frases.
  • Si parlen d’un tema que els interessa, no tenen mesura.
  • Mostren un vocabulari singular, solen utilitzar paraules sofisticades que generalment no corresponen a la seva edat.
  • No utilitzen inflexions de la veu, el seu to de veu pot ser molt alt o molt baix.
  • Tenen tendència a interpretar de forma literal el que se’ls diu.
  • Tenen dificultats per respectar i esperar el torn de paraula.
  • Utilitzen de manera inadequada els pronoms, poden referir-se a ells mateixos pel seu nom o en tercera persona.
  • Ecolàlia, repeteixen frases o preguntes.
  • Utilitzen poc el llenguatge verbal i els costa interpretar-lo.

Intervenció educativa

La majoria de nens i nenes que tenen la síndrome d’Asperger són afectuosos, intel·ligents i sensibles, però l’educador o l’educadora ha de conèixer en cada cas, quins són els aspectes que poden limitar aquesta capacitat i quina és la forma que tenen d’expressar els seus sentiments.

En general són infants que reaccionen bé al tractament i poden arribar a tenir una vida autònoma, tant en l’àmbit personal com en el professional, malgrat que poden tenir algunes característiques singulars a nivell emocional.

Com a educadors el primer que heu de fer és recollir tota la informació sobre l’infant (a través d’entrevistes amb els pares, contactes amb el psicòleg que els porti… ) ja que mitjançant aquesta informació obtinguda podreu atendre millor les dificultats que pugui presentar.

Un altre aspecte important en la vostra tasca és mantenir entrevistes periòdiques amb els pares per tal d’anar valorant els canvis conductuals que es produeixin en l’infant i anar fent un treball conjunt.

Ja coneixeu les característiques que presenten aquests nens i nenes, ara assenyalarem una sèrie d’actuacions que haureu de tenir en compte a l’hora d’intervenir amb aquest infants:

  1. Davant de les estereotípies (moviment repetitius) que realitza, és important i necessari realitzar una observació i registrar-la per a veure:
    • Quins moviments repeteix.
    • Amb quina freqüència els fa.
    • Quines són les situacions que provoquen aquests moviments.
    • Quina reacció tenen els companys i companyes quan els fa.
    • Si aquests moviments el perjudiquen en la seva activitat i en quina mesura.
  2. Si observeu que l’infant mostra ansietat o cansament, heu de respectar el que estigui sol o donar-li la possibilitat d’estar-ho acompanyat amb l’educador o l’educadora. D’aquesta forma evitareu que se li acumuli el malestar que pateix i doni lloc a una conducta destructiva.
  3. És important que reserveu un temps per assegurar-nos que ha comprès les instruccions que li heu donat o les tasques que li heu recomanat fer.
  4. Ajudar-lo a que pugui expressar els seus sentiments i emocions.
  5. Aprofitar la seva bona memòria i ajudar-lo a interpretar el que ha memoritzar, que és el que li costa de fer.
  6. Respecte al dèficit d’atenció que presenta, cal actuar amb les pautes que s’han indicat a propòsit d’aquest trastorn:
    • Donar-li les tasques fraccionades.
    • Anomenar-lo amb gestos o senyals.
    • No posar-li temps de treball massa llarg.
  7. Situar-lo a prop nostre.
  8. Animar-lo en els èxits que tingui.
  9. Afavorir la seva autonomia, donant-li responsabilitats adequades a la seva edat.
  10. Ensenyar-li les normes bàsiques de relació (respondre quan li preguntin, mirar als ulls de ala persona que parla, no interrompre quan parlen, respectar l’opinió dels altres).
  11. Iniciar-lo en el llenguatge verbal.
  12. Animar-lo a realitzar jocs simbòlics.
  13. És important introduir-lo a jugar amb altres nens i nenes.

Un cop heu vist dos dels Trastorns de l’Espectre de l’Autisme (TEA) suposo que us heu adonat que tenen molts símptomes en comú, però la síndrome d’Àsperger es diferencia de l’autisme perquè:

  • Presenta una aparició del llenguatge parlat i una capacitat intel·lectual dins la normalitat.
  • Té més bona capacitat verbal que visuo-espacial, tot i que amb limitacions severes en l’ús del llenguatge.
  • La comunicació no verbal i la sociabilitat solen estar mancades de sensibilitat cap els altres amb absència de reciprocitat social o emocional.
  • Té un interès especial per temes científics (com ara l’astronomia, el càlcul, els invents, …) o artístics (com ara la música, el dibuix.)

La deficiència mental

A partir de la dècada de 1970 s’ha produït un profund canvi en la concepció de la deficiència i de l’educació especial, el qual ha donat lloc a una nova forma d’entendre la problemàtica de les persones amb deficiència mental des de la perspectiva psicoeducativa.

El concepte necessitats educatives especials i la realitat de la integració han impulsat canvis notables en la concepció del currículum, en els mètodes d’ensenyament, en l’actuació administrativa i, com no, en la formació del professorat. Hi ha moltes definicions de la deficiència mental, nosaltres ens decantarem per dues que ens semblen les més significatives:

  • L’Associació Americana per a la Deficiència Mental (AAMD) es refereix a un funcionament intel·lectual general significativament inferior a la mitjana, originat durant el període de desenvolupament i associat a un dèficit en la conducta adaptativa. (Grossaman 1993)
  • L’Organització Mundial de la Salut (OMS) diu que les persones amb deficiència mental són individus amb una capacitat intel·lectual sensiblement inferior a la mitjana, la qual es manifesta en el curs del desenvolupament i s’associa a una clara alteració en els comportament adaptatius.

Com podeu observar, les dues definicions s’assemblen i a partir d’elles es pot arribar a una definició més pedagògica i, per a nosaltres, també més important. L’alumne amb deficiència mental és un alumne que té dificultats per seguir el procés d’aprenentatge i que requereix unes necessitats educatives especials.

Classificació de les deficiències mentals

Per realitzar la classificació de les deficiències mentals, s’ha tingut en compte el criteri psicomètric, és a dir, les puntuacions obtingudes quan se’ls ha passat un test d’intel·ligència. El criteri psicomètric utilitza el Quocient Intel·lectual (QI) per a la seva classificació. Aquest Quocient Intel·lectual s’obté de dividir l’Edat Mental (EM) per l’Edat Cronològica (EC) i multiplicar-la per 100.

Taula: Classificació de la Deficiència Mental
Tipus Interval QI EM esperada Característiques
Límit 70-80 13 anys No es pot dir que siguin deficients. El seu retard es manifesta en l’aprenentatge. Les seves possibilitats són bastant grans.
Mig 50-55 a 70 8-12 anys Són la majoria dels DM i el seu origen sol ser fins i tot cultural, social i ambiental. Presenten poc dèficit en àrees motores i perceptives. A l’escola poden arribar fins a un cicle mitjà. Poden inserir-se en el món laboral.
Moderat 35-40 a 50-55 3-7 anys Poden adquirir hàbits d’autonomia personal, aprendre a comunicar-se de forma oral. Presenten dificultats de comprensió i d’expressió. A nivell escolar, difícilment arriben a dominar l’escriptura, la lectura i el càlcul. La seva capacitat de treball està bastant limitada encara que poden adquirir habilitats bàsiques.
Profund 20-25 a 35-40 Menys de 0-3 anys Gran deteriorament sensoriomotor i comunicatiu. Dependent en totes les seves funcions i activitats. De forma excepcional poden tenir autonomia per adaptar-se

Característiques

A nivell general podem dir que si el dèficit és lleu, el seu nivell de desenvolupament motor és normal. En línies generals, les característiques a nivell psicomotor són:

  • Immaduresa.
  • Escàs equilibri.
  • Locomoció deficitària.
  • Apràxia, és a dir, té dificultats o incapacitat per fer moviments coordinats com l’escriptura, la marxa…
  • Dificultats en la motricitat fina.
  • Mostra dificultats per conèixer les parts del cos.
  • Mostra dificultats per imitar els gestos.
  • Rítmies, és a dir, té conductes motores de forma rítmica, persistent, com un balanceig més o menys regular que afecta al cap i als ulls, al cap i al cos.

En l’àmbit cognitu, en canvi, els infants que pateixen deficiències d’aquesta mena es caracteritzen per:

  • Mostrar més distància respecte dels seus companys i companyes.
  • Presentar dificultats en el seu desenvolupament i, per tant, no pot aconseguir determinades fites com ara conèixer, percebre, ordenar el seu món interior, ajudar-se a resoldre els seus propis problemes i el dels altres.
  • La intel·ligència i l’aprenentatge es troben disminuïdes.
  • Les operacions mentals són les mateixes que els altres nens i nenes, malgrat que estan incompletes i no arriben al nivell d’abstracció.

Segons C. Gine, les limitacions que manifesta en els processos implicats en les capacitats següents:

  • Capacitat de convertir els objectes i els esdeveniments en símbols i guardar-los a la memòria.
  • Capacitat d’assimilar informació progressivament més complexa i abstracta i de memoritzar-la.
  • Capacitat de recuperar la informació i d’utilitzar-la adequadament en cada situació de manera que els permeti resoldre problemes.
  • Capacitat d’elaborar representacions que transcendeixin el context immediat.
  • Capacitat de comprendre el món que els envolta i de comprendre’s a si mateixos.
  • Capacitat d’emprar de manera adequada el llenguatge com a vehicle de comunicació.
  • Els problemes més freqüents que presenta en el llenguatge són els d’articulació i pronunciació, parla retardada, trastorns de la veu i hi ha vegades que té tartamudesa.

Les característiques en l’àmbit psicològic i emocional de les deficiències mentals depenen de les característiques personals de cada individu i de les experiències viscudes en el seu entorn social, de la mateixa manera que en el cas de persones sense retard. La conducta endarrerida d’aquests infants fa que, si no hi ha una preparació adequada de l’entorn, no rebin ni l’estimulació ni la consideració afectives del seu entorn, i es corre el risc d’allunyar-lo del món no exclusivament pel seu retard, sinó per la manca d’experiències, per la manca de motivació.

Una vegada que la família s’ha recuperat de la decepció de tenir un fill afectat pel retardament mental, si accepta la circumstància, si li planta cara i cerca el suport dels equipaments i dels professionals pertinents, el seu fill o filla tindrà moltes més possibilitats de tirar endavant malgrat la seva discapacitat. S’ha de tenir en compte que la negació del problema no fa cap bé a la persona afectada, ans al contrari, perquè se li demana el que no pot donar i se’l priva dels recursos que l’ajudarien.

Intervenció educativa

Tota l’educació que comença molt aviat és bona per l’infant que evoluciona amb normalitat i, amb més raó, és bona per l’infant que presenta problemes de desenvolupament, siguin els que siguin.

Els procediments d’educació primerenca són:

  • L’educació que comença molt aviat inclou un conjunt de procediments:
    • Programes d’estimulació (senyalitzar el medi, facilitar les discriminacions, enriquir i ordenar l’experiència del nen/a, moviments i comportaments simples).
    • Programes perceptius – motors (activitats de motricitat gruixuda i fina, coordinació ull-mà).
    • Activitats que afavoreixen la maduració neuronal (presa de consciència del propi cos, de la seva posició i sensacions, fer jocs i/o tasques que impliquen discriminacions, reconeixement de patrons, atenció a senyals i mètodes d’ensinistrament i maduració mental.
  • Habilitats bàsiques:
    • Habilitats i hàbits d’autonomia personal ( control d’esfínters, vestir-se i despullar-se, menjar sol, i tenir cura de les seves coses).
    • Les bases de la interacció social i de la comunicació, tant a nivell verbal com no verbal, per tal que pugui tenir una socialització apropiada i un conjunt d’experiències socials i personals significatives.
    • Les bases de les activitats cognitives més elementals (prestar atenció als estímuls més rellevants, percebre constàncies i transformacions, discriminar sensacions, captat series senzilles, seguir un moviment, realitzar gestos simbòlics…).
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
L’educació cognitiva