L'avaluació de les activitats lúdiques

L’educador necessita saber fins a quin punt s’han acomplert els objectius que havia proposat i veure si la seva intervenció ha estat adequada. L’avaluació ha de proporcionar aquesta informació.

Mentre juguen, els infants es comporten tal com són i mostren els coneixements que tenen del món. Per tant, l’observació directa de l’activitat lúdica es converteix en el marc més adequat per dur a terme l’avaluació.

Aquesta observació permetrà obtenir informació de l’infant o del grup i també dels diversos elements de la programació o de la intervenció educativa.

L’anàlisi de les dades de l’observació ha de permetre que els educadors reflexionin sobre l’adequació de la seva intervenció i sàpiguen en quins elements s’han de fer adaptacions. Per tant, tota avaluació, si es vol fer bé, comporta una autoavaluació de l’educador/a.

En l’avaluació, com a mínim, s’haurien de determinar mecanismes per fer el seguiment i l’avaluació dels infants, de les activitats i dels educadors.

El joc lliure

Observar l’infant durant el joc lliure pot donar informació sobre la seva iniciativa, si és capaç de jugar sol sense massa dispersió.

  • Infants: el seguiment dels infants durant el desenvolupament de les diverses activitats lúdiques, possibles conflictes que puguin sorgir en el dia a dia i com s’han resolt. El seguiment dels infants amb problemes d’adaptació, infants discapacitats o amb problemes socials.
  • Activitats: avaluació diària de les activitats que es duen a terme. Moment en què es farà l’avaluació, els responsables de recollir els materials i desar-los, l’adequació del material, les condicions de seguretat dels materials i dels espais, el tractament dels estereotips sexistes, si el temps previst per fer l’activitat ha estat suficient, etc.
  • Educadors: com es farà el seguiment dels educadors en les activitats, resolució de possibles conflictes, estratègies utilitzades per promoure la participació dels infants i de les famílies, etc.

L’educador infantil avaluarà de manera sistemàtica els diferents elements de la programació, la seva pròpia intervenció i les capacitats dels infants.

Tècniques d'observació

L’observació és la tècnica més adequada i utilitzada per recollir informació sobre els infants en l’etapa de l’educació infantil. L’observació també és un mètode de treball que l’educador fa servir per adequar la seva intervenció a les necessitats concretes del seu grup i recollir informació sobre un infant o més.

L’observació implica una actitud de serietat i professionalitat, de reflexió, de respecte a la tasca educativa i envers l’infant. La finalitat és adequar la intervenció educativa a les necessitats observades en l’infant i en el grup.

Per poder avaluar és imprescindible que l’educador sàpiga observar i que l’observació sigui una tasca habitual i sistemàtica.

L’avaluació formativa ha de permetre conèixer amb objectivitat com està anant tot el procés d’intervenció. Per fer-la, és útil observar sistemàticament les conductes dels infants, les estratègies d’aprenentatge que utilitzen i les conductes dels educadors. Aquestes observacions s’han d’anotar en un registre, seguint unes pautes que permetin analitzar-les posteriorment.

Aquestes observacions poden ser directes o indirectes, mitjançant gravacions en vídeo mentre estan jugant o a partir de l’anàlisi de les produccions dels infants, com ara dibuixos, treballs manuals, etc. L’educador ha de comentar aquestes observacions amb la família de l’infant.

Per dur a terme una observació sistemàtica s’ha de partir del següent:

  • Coneixements de psicologia evolutiva pròpia de l’edat dels infants.
  • Coneixements previs que es puguin tenir dels infants concrets d’aquell grup, barri, etc.
  • Objectius que es vulguin aconseguir.

A partir d’aquesta informació es podran recollir de manera sistemàtica els comportaments que interessi observar, per estudiar successivament l’evolució de l’infant o del grup, i els seus progressos o estancaments, per tal de preveure el tipus d’ajut necessari perquè puguin progressar. Aquest tipus d’observacions es duran a terme durant l’avaluació contínua o formativa i s’empraran uns instruments d’observació que ajudaran a sistematitzar-les.

Disseny operatiu

El disseny operatiu constitueix el suport tecnològic per confeccionar els instruments que guiaran l’observació i que estaran dissenyats d’acord amb una prèvia catalogació de signes atribuïts a cada conducta, expressada a la vegada per múltiples característiques. El disseny d’instruments precisos i concrets redueix considerablement el bagatge informatiu, però té avantatges, ja que, d’una banda, permet seleccionar només la informació que es considera útil per a l’avaluació, i, de l’altra, limita les influències externes produïdes pels prejudicis personals, les imatges distorsionades de la realitat, els valors, l’escassa formació de l’observador, etc. El fet d’estructurar detalladament el focus d’atenció permet un major nivell d’objectivitat.

El disseny operatiu es podria iniciar després d’haver donat respostes a aquests interrogants: què observar?, quan?, com? i on?

1) Què observar: no es pot observar tot al mateix temps (es tracta dels moviments i les activitats infantils, que es desenvolupen a un ritme bastant accelerat). Per tant, s’ha de fer el següent:

  • Definir la unitat d’observació (un determinat infant, un grup).
  • Concretar els fets, les tasques o les conductes a observar.
  • Establir els indicadors.

Indicadors d'observació del joc

  • Tipus de joc que fa.
  • Rols preferits.
  • Motricitat.
  • Creativitat.
  • Capacitat simbòlica.
  • Llenguatge.

2) Quan observar: caldrà fer observacions en diferents moments del dia, en diferents dies, en diferents situacions de joc.

3) Com observar: constitueix el suport metodològic de l’observació que, lògicament, depèn molt de la naturalesa de l’objecte a observar (persones, escenaris, activitats o objectes).

Així, el plantejament metodològic és diferent si es pretén observar les característiques de l’aula (com treballen els alumnes en grup o individualment) o si, per contra, es tracta de la interacció educador-infant (diferents tipus de tasques, motivació, relacions afectives, etc.). En aquest sentit, indubtablement l’educador mateix no pot dissenyar ni executar el procés de l’observació, ja que no pot ser al mateix temps observador i observat en una situació natural. En aquests casos, es fa necessari designar un altre observador, que bé podria ser un altre educador del centre, que per tant no és totalment aliè al context, o un avaluador extern. Ambdues figures plantegen situacions de rebot diferents i, tot i que s’admet amb més facilitat la figura d’un educador del centre, aquesta circumstància no l’eximeix de ser una persona aliena a la dinàmica d’aquesta aula.

D’altra banda, la presència d’un estrany propicia sempre la modificació de conducta, fet que s’ha de considerar especialment en observacions puntuals i de curta durada. En les observacions que exigeixen intromissions perllongades, la presència de l’observador s’arriba a considerar normal i, al cap de poc temps, les conductes solen ser les habituals. Tanmateix, la gravació en vídeo del desenvolupament de l’activitat lúdica també pot ser un bon recurs.

4) On observar: fa referència al lloc on es faran les observacions i a la ubicació en aquest escenari de les persones observades. Per exemple, la situació que ocupa l’infant a l’aula durant l’activitat de joc per racons. En aquest cas, caldria descriure’n la ubicació espacial, els llocs que tria, etc. L’exercici per a una observació del grup exigeix més espai temporal que no pas el que es destina a una situació individual.

A partir d’aquí, caldrà fer el següent:

  • Elegir i preparar els instruments d’observació que ajudin a l’objectivitat i la sistematització, i que permetin registrar el que s’ha observat. El registre ha de ser tan breu i àgil (codificació de paraules o esdeveniments amb signes) com ràpids són els canvis d’actituds i conductes de les persones.
  • Observar-ho en l’ambient natural.

Requisits per a una observació adequada

No es descobrirà res nou si es diu que l’educador habitualment i de forma espontània observa les conductes i les interaccions dels infants, individualment o en grup, però perquè les observacions aportin informació rellevant i tan objectiva com sigui possible, hi ha d’haver una intencionalitat, una preparació prèvia.

  • L'observador extern afegeix objectivitat a l'observació./100
  • L'observador extern afegeix objectivitat a l'observació.

Perquè l’observació sigui un mitjà de coneixement de l’infant i un recurs pedagògic, ha de complir uns requisits:

  • Abans d’observar, s’ha d’haver concretat què es vol observar, és a dir, l’objectiu de l’observació. A continuació, s’ha de preparar un instrument que permeti enregistrar les conductes observades.
  • L’educador ha de conèixer prèviament els patrons de conducta i les característiques de l’edat evolutiva dels infants que s’han d’observar.
  • L’observació sempre partirà de l’infant o del grup d’infants en una situació i hi farà referència. Només podem observar el comportament com a manifestació de la personalitat en una situació concreta.
  • S’ha de ser precís a l’hora d’enregistrar les observacions. És a dir, les manifestacions de l’infant s’han d’anotar textualment i a l’acte per evitar ometre detalls que podrien ser rellevants quan posteriorment se’n faci l’anàlisi i l’explicació.
  • Les conductes de l’infant no s’han de confondre amb la interpretació de l’observador. Aquesta interpretació només s’ha de fer després d’enregistrar el que s’ha observat. Per tant, s’ha de distingir el que realment s’està veient i escoltant de les conclusions que se’n treuen. A més, s’ha d’interpretar el que s’observa des del punt de vista de l’infant i no imposar les percepcions adultes.
  • Cal definir, prèviament, amb precisió, exactitud i sense ambigüitats la conducta observada, inclòs el llenguatge corporal; o l’escala descriptiva graduada de les conductes que s’han d’observar.
  • És millor fer les observacions en diferents ambients, moments i situacions per tenir més garanties de fiabilitat.
  • Les observacions sobre l’infant s’han de tractar amb respecte i l’infant no s’ha de sentir observat; per tant, les persones que habitualment estan amb ell poden ser uns bons subjectes observadors. L’observació és més fàcil durant el joc lliure, ja que té més marge de llibertat.
  • S’ha d’evitar la subjectivitat de l’observador. Els prejudicis ens porten a veure el que esperem veure o el que volem veure; ens acostumem a creure certes coses i les donem per fetes i no es té consciència de la seva importància i significació. Evitar els prejudicis de l’observador i “efecte halo”, es a dir, si ens agrada una persona tendir a veure només les parts bones i a l’inrevés.

Tipus d'observació

Amb l’objectiu de conèixer millor l’infant, l’educador haurà de recollir informació. Habitualment aquesta informació s’obté per dues vies, l’observació indirecta i l’observació directa. Totes dues vies són recomanables, ja que la informació que faciliten es complementa i ajuda a tenir una visió més completa i global de l’infant o del grup. Tot seguit expliquem els dos tipus d’observació resumidament.

  • Observació indirecta: fa referència a tota la informació que s’ha recollit a través de qüestionaris i entrevistes en altres moments de la relació centre-família i que s’ha desat per utilitzar-la posteriorment. Ens referim, per exemple, a la informació facilitada per altres persones, sigui la família (en emplenar la fitxa d’inscripció) o altres professionals que tinguin una relació directa amb l’infant, i ens pugui aportar informació complementària que ajudi a interpretar correctament les conductes i situacions observades durant les activitats lúdiques.
  • Observació directa: és la que l’educador o educadora porta a terme en el context de la seva pràctica diària. Per tal que l’observació sigui tant rigorosa com sigui possible, l’educador ha de ser objectiu en la recollida de les dades. Per això, caldrà que l’observació no es faci de manera improvisada. L’educador, a través de la planificació i preparació prèvia d’activitats lúdiques, podrà observar les conductes i situacions significatives que li permetin conèixer millor cada infant i el grup en general. En aquest sentit, el joc lliure ofereix una font d’informació molt valuosa ja que possibilita crear un entorn natural on l’infant pot actuar amb total naturalitat i espontaneïtat.

Els mitjans tecnològics també poden facilitar la feina. És el cas de les càmeres de vídeo. Cal tenir present que sempre que s’opti per aquest mitjà, s’ha de tenir l’autorització dels pares o dels tutors legals en virtut de la normativa que regula els drets sobre la imatge i de la protecció jurídica del menor que es tenen en compte en les fonts següents:

  • La Constitució espanyola de 1978.

La Constitució espanyola de 1978, article 18.1

Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

  • La Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

Capítol II: De la protecció civil de l'honor, de la intimitat i de la pròpia imatge. Article Setè.

Tindran la consideració d’intromissions il·legítimes en l’àmbit de protecció delimitat per l’article segon d’aquesta llei:

  1. L’emplaçament en qualsevol lloc d’aparells d’escolta, de filmació, de dispositius òptics o de qualsevol altre mitjà apte per gravar o reproduir la vida íntima de les persones.
  2. La utilització d’aparells d’escolta, dispositius òptics o de qualsevol altre mitjà per conèixer la vida íntima de les persones o manifestacions o cartes privades no destinades a qui faci ús d’aquests mitjans. També inclou qualsevol mitjà que es pugui fer servir per l’enregistrament, el registrament o la reproducció d’aquests elements.
  3. La divulgació de fets relatius a la vida privada d’una persona o una família que afectin la seva reputació i el seu bon nom. També la revelació o la publicació del contingut de cartes, memòries o altres escrits personals de caràcter íntim.
  4. La revelació de dades privades d’una persona o una família coneguts per mitjà de l’activitat professional o oficial de qui els revela.
  5. La captació, la reproducció o la publicació per fotografia, film o per qualsevol altre procediment de la imatge d’una persona en llocs o en moments de la seva vida privada o fora d’aquests, excepte els casos previstos en l’article vuitè, dos.
  6. La utilització del nom, la veu o la imatge d’una persona per a fins publicitaris, comercials o de naturalesa anàloga.
  7. La imputació de fets o la manifestació de judicis de valor per mitjà d’accions o expressions que de qualsevol manera lesionin la dignitat d’altra persona, menyscabant la seva fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.
  • La Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi Civil i de la Llei d’enjudiciament civil.

Capítol II: Drets del menor.

Article 4. Dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge.

2. La difusió d’informació o la utilització d’imatges o nom dels menors en els mitjans de comunicació que puguin implicar una intromissió il·legítima en la seva intimitat, honra o reputació, o que sigui contrària als seus interessos, determinarà la intervenció del Ministeri Fiscal, que instarà immediatament les mesures cautelars i de protecció previstes en la Llei i sol·licitarà les indemnitzacions que corresponguin pels perjudicis causats.

3. Es considera intromissió il·legítima en el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge del menor qualsevol utilització de la seva imatge o el seu nom en els mitjans de comunicació que pugui implicar menyscapte de la seva honra o reputació, o que sigui contrària als seus interessos fins i tot si hi ha el consentiment del menor o dels seus representants legals.

Cal dir que, últimament, algunes llars d’infants privades ofereixen a les famílies la possibilitat d’observar a temps real, des de casa o des de la feina, què fan els seus fills a l’aula, a partir de la instal·lació d’un circuit tancat de càmeres de televisió.

Els mitjans tecnològics ofereixen avantatges en l’observació de conductes en un entorn natural, sense manipulació de variables per part de l’observador. A més, es pot veure l’escena tantes vegades com es vulgui, es minimitza l’efecte halo i es millora la quantitat i l’objectivitat de la informació recollida. D’altra banda, ofereix a l’educador una informació molt interessant per reflexionar sobre la seva pròpia forma d’actuar i intervenir amb els infants.

Instruments d'observació

Els instruments d’observació que s’elaborin han de permetre uns nivells de qualitat en la recollida de les dades per tal que realment recullin la informació que interessa i ho facin d’una manera objectiva. Si no és així, correrem el risc que les dades no siguin fiables, vàlides ni precises. Això determina els paràmetres de qualitat dels instruments d’observació:

  • Fiabilitat: un instrument és fiable si les dades procedents de diferents observadors sobre una mateixa situació observada coincideixen. També quan s’utilitza successivament en les mateixes condicions i proporciona resultats idèntics. La fiabilitat serà més gran si els ítems a observar estan definits de manera clara.
  • Validesa: un instrument és vàlid si detecta o recull el que realment es vol mesurar. Com que no és fàcil, es recomana utilitzar registres que prèviament hagin passat controls de validació (és el cas de tests i qüestionaris psicològics).
  • Precisió: un instrument és de qualitat quan realment detecta la conducta definida per l’ítem. És a dir, l’instrument és “sensible” quan la discriminació que fa és tan precisa que permet diferenciar de manera operativa les respostes o els comportaments dels subjectes observats.

Per tal que la informació recollida sigui útil, l’observació ha de ser sistemàtica, objectiva, clara, adequada, mesurable i comparable. S’ha de ser rigorós en el moment de preparar l’instrument de registre, d’enregistrar, de fer el buidatge i d’interpretar les dades recollides.

És important establir un acord d’equip sobre el sistema i els instruments de recollida de dades per tal que tots utilitzin el mateix. D’aquesta manera, es facilitarà la comparació dels registres i serà més rigorosa. També caldria que tots fessin servir els mateixos models de documents: fitxa d’activitats, fitxa de seguiment dels infants, etc.

Hi ha una sèrie d’instruments que poden ser de gran utilitat per als educadors a l’hora d’elaborar el seu propi registre d’observació del joc dels infants.

1) El diari (figura): recull els esdeveniments quotidians més significatius (activitats, jocs, anècdotes…). Implica una reflexió del que ha passat al llarg de la jornada. Les anotacions no es fan durant el desenvolupament dels fets, sinó al final de la jornada. Aporta molta informació, però és fàcil confondre els fets amb la seva valoració. S’ha de completar amb altres instruments més estructurats.

Figura Exemple de disseny de diari de l’aula

2) Registre anecdòtic (figura): serveix per registrar els esdeveniments (escrits o filmats) mentre estan succeint (el que passa, el que es diu, l’ambient en què es desenvolupa) i que a l’educador li criden l’atenció. Pot fer referència a un alumne en particular o a un grup. Presenta l’inconvenient de la subjectivitat per part de l’observador i que pot interrompre l’activitat espontània del grup. Però, en canvi, permet una anàlisi posterior més profunda, focalitza l’atenció sobre els fets concrets i es registren fidelment les paraules i gestos.

Figura Exemple de registre anecdòtic

Els fets significatius a registrar són: comportaments que es repeteixen freqüentment, comportaments no habituals, incidents favorables o desfavorables per l’infant.

Ee el comentari s’hauria d’indicar: tipus d’activitat i estímul o que va provocar el comportament concret. Quin era seu l’objectiu. Cap a qui o què es va dirigir la conducta, intensitat, persistència i duració.

3) Llista de control (figura): consta d’un llistat de conductes, característiques, habilitats, qualitats que es consideren rellevants, i que cal veure si estan present o no en l’infant o grup. Només cal marcar la resposta adequada en cada cas. Són fàcils de contestar, però es perd informació, ja que no indica la freqüència, la intensitat i l’evolució de la conducta.

Figura Exemple de llista de control

Permeten conèixer el progrés de l’infant o del grup. Conèixer quines accions concretes realitza. Constatar si desprès d’una determinada estratègia d’aprenentatge, les habilitats o conductes estan presents. Programar l’acció educativa partint de la realitat present.

Per exemple, possibles comportaments a observar en activitats lúdiques podrien ser:

  • Juga sol.
  • S’entrega al joc amb entusiasme.
  • Es mostra agressiu.
  • Es mostra introvertit.
  • Plora quan les coses no li van bé.
  • S’enfada i es retira del joc amb freqüència.
  • S’inventa jocs.
  • Li fa vergonya participar en alguns jocs.
  • Alguns jocs li fan por.
  • És molt intrèpid.
  • Busca la protecció de l’adult.

Exemples en l’ús de joguines i material lúdic:

  • Comparteix les joguines amb els altres infants.
  • Té cura dels jocs.
  • Utilitza el material de forma creativa.
  • Parla amb les joguines, els hi posa noms.
  • Es concentra molta estona en un mateix joc.

4) Escales de valor o d’estimació (figura, figura i figura): recullen la freqüència i el grau amb què apareix una conducta. Exigeix un judici per part de l’observador. S’ha d’evitar puntuar els valors centrals, ja que no aporten informació rellevant.

Figura Exemple d’escala de valor gràfica
Figura Exemple d’escala de valor numèrica
Figura Exemple d’escala de valor descriptiva

Anàlisi de les dades

S’ha d’acordar amb l’equip com es durà a terme el buidatge i la interpretació de les dades recollides.

La investigació-acció

És un recurs de treball en equip per garantir la validesa de les observacions, a partir de l’anàlisi i reflexió de les dades.

L’anàlisi de les dades ha de permetre una retroacció (feed-back) pel que fa a la coherència i a l’efectivitat de les intervencions: si s’han acomplert els objectius, si les activitats lúdiques han estat encertades, quines conductes o conseqüències han generat aquestes activitats, quines dificultats han sorgit en el desenvolupament de les activitats o del projecte, etc.

L’educador ha de ser un bon observador, dels altres i de si mateix, de com es mostra i actua amb els infants. Ha de ser conscient que els infants el tenen com a model i que, per tant, ha de predicar amb l’exemple.

Convé fer observacions tant del joc lliure com del joc dirigit, ja que totes dues aporten informació complementària. Observar l’infant en el joc lliure permet detectar punts forts i febles del seu comportament que, a partir del joc dirigit, es podrà mirar de corregir o potenciar. Per exemple, el joc dirigit, quan es tracta d’infants que durant el joc lliure juguen sols o no es relacionen amb els companys, pot afavorir aquest contacte amb la resta de nens.

Les dades recollides sobre el joc infantil, determinades amb anterioritat per l’equip d’educadors i descrites amb precisió i amb detall per cadascun d’ells, s’analitzaran conjuntament per tal d’establir els elements comuns detectats i els que corresponen a interpretacions personals. Tots són importants per determinar l’adequació i la consecució dels objectius.

S’ha d’acordar prèviament un model de document per fer el buidatge i la transmissió de la informació. De les dades recollides i analitzades, s’ha de decidir quina informació es dóna a qui (altres professionals o família) i com es dóna (de manera escrita o oral). Cal anar amb molt de compte a l’hora de destriar quina informació personal dels infants es dóna. Igualment, cal tenir tacte, prudència i empatia en el moment de donar-la. La informació que es pugui considerar confidencial no s’ha de passar.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats