La intervenció en situacions de conflicte en un context lúdic

S'ha de ser coherent...

… si no volem que diguin paraulotes, tampoc les podem dir nosaltres. Si volem que tractin algú amb respecte, nosaltres també haurem de ser respectuosos. No els podem dir que no cridin si nosaltres els cridem.

Els educadors i els pares són el model principal per als infants i, per tant, han d’intentar ser un bon exemple per a ells. Els educadors i els pares no poden exigir als infants que facin el que ells mateixos no compleixen.

És molt important que els adults estiguin d’acord entre ells. En cap cas un adult ha de desautoritzar un altre adult en públic, ja que és humiliant i, a més a més, és un mal model de conducta envers els infants que ho presencien. Per tant, com a equip educatiu, cal fer el següent:

S’ha de ser afectuosos amb els infants; han de saber que tenen l’amor incondicional de l’adult.

  • Establir acords sobre l’estil educatiu.
  • Dialogar, cedir i buscar punts d’acord en cas que hi hagi punts de vista diferents. No hi ha una sola manera de fer les coses.
  • Valorar positivament les iniciatives de cadascú i repartir-se les feines, però compartir responsabilitats.
  • Ser positiu, cooperar i treballar en equip és el millor.

El repte és començar a fer veure a l’alumnat que cooperar, posar les nostres habilitats a disposició del grup, és millor, no solament des del punt de vista ètic, sinó també des del punt de vista de l’eficàcia. Cal treballar des dels jocs cooperatius, però també s’han de cercar formes de treball i d’aprenentatge cooperatiu, trobar alternatives als jocs i les joguines competitives.

Actualment, en la majoria de famílies i a l’escola imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre els infants i els adults. Està ben vist que els nens i les nenes discuteixin, portin la contrària o, fins i tot, s’oposin totalment a les idees de l’adult. Això implica renunciar a les imposicions i optar per l’afecte com la millor arma per fer-los entendre qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.

Els infants estan atents a tot el que passa al seu voltant i reben influències d’altres infants, adults i de la televisió. Això significa que els pares i els educadors no solament els han d’ensenyar què és correcte, sinó que també els han de fer entendre perquè determinades actituds no són desitjables i, per tant, no les han d’imitar.

En conseqüència, els pares i els educadors són qui han d’imposar uns límits als infants, perquè sàpiguen el que està bé i el que està malament, el que es pot tolerar i el que no.

Una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària. Per tant, el més recomanable és un terme mitjà. El component socialitzador del joc és un marc excel·lent per treballar les normes de convivència bàsiques.

Els infants necessiten normes i límits ben definits, però també prou espai per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el repte més gran a què s’afronten pares i educadors.

El conflicte des del punt de vista constructiu

  • L'educador aportarà elements als infants perquè resolguin els seus conflictes de forma constructiva.
  • L'educador aportarà elements als infants perquè resolguin els seus conflictes de forma constructiva.

Des d’un punt de vista constructivista de l’aprenentatge, no es poden considerar problemàtiques les situacions associades a moments específics en cadascun dels processos que es recorren per a aconseguir-los. Això, però, no significa que no es necessitin intervencions ajustades per superar-les. Precisament, l’enfocament educatiu es refereix a aprofitar aquestes situacions problemàtiques com a mecanismes de retroalimentació positiva, mentre que provoquen la necessitat de dissenyar estratègies resolutives vàlides. El problema, per Piaget, és l’avantsala necessària per al coneixement, ja que implica l’assimilació de les claus que intervenen en aquella situació i l’acomodació del pensament cap a una estratègia adequada. Així, per exemple, per superar una situació de conflicte en l’ús d’una mateixa joguina per més d’un infant, es pot, no solament establir un torn, sinó fer que aquest torn impliqui una aportació de cadascun dels infants per tal de millorar l’ús d’aquesta mateixa joguina. Per exemple, un puzle i les peces que té pot implicar, a l’hora de repartir-les entre els infants, no solament una oportunitat de col·laborar, sinó fins i tot de cooperar cap a un bé únic i comú, és a dir, construir el puzle.

Per determinar si una situació és problemàtica o no cal considerar i diferenciar els elements següents:

  1. Símptoma: Un símptoma del comportament dels nens són les seves actuacions, les conductes que s’observen. Si no s’adapten al que es considera adequat per a tot el grup, serà necessari ensenyar i aprendre a ajustar les normes establertes.
  2. Conseqüència: La conseqüència d’un comportament problemàtic és precisament la dificultat o el dany que causa en relació amb els elements següents:
    • Un mateix: són els símptomes que passen més desapercebuts, ja que es presenten transparents, pràcticament freturosos de símptomes directes. Els sofreixen els nens que no són conscients dels seus drets i els cedeixen davant les demandes dels altres.
    • Els altres: si resulta agressiu per a ells.
    • L’activitat: que s’està realitzant, impedint el seu desenvolupament harmònic.
    • Els objectes: o materials que s’utilitzen de manera no adequada o que no es cuiden i es deterioren.
  3. Causes: La causa és l’origen del símptoma. Caldrà saber interpretar-la perquè atorga diversos significats al símptoma mateix i a les conseqüències. S’aconsellen diferents intervencions educatives. Com a possibles causes de les situacions no satisfactòries s’identifiquen les següents:
  • Les circumstàncies superen l’educador. Això pot passar per diversos motius:
    • L’educador passa per una situació d’estrès i no ha pogut engegar els mecanismes necessaris per dirigir la situació.
    • L’activitat no estava prevista i presentava manques en la provisió de materials a utilitzar.
    • Les activitats que s’han plantejat no s’adequaven a les possibilitats de l’edat del grup.
  • La causa està associada a un procés de creixement i maduració personal. Si la causa que s’interpreta d’un símptoma, per més preocupant que sigui, està associada a un procés de creixement i de maduració personal, que és el que sol passar en la majoria dels comportaments dels infants a aquestes edats, no s’ha de consider ni una manca ni un problema.

El grau de tolerància davant una conducta agressiva el determina la manera com s’interpreta.

Intervenció sobre els símptomes

El tractament sobre els comportaments que plantegen conflictes a l’escola infantil no ha de pretendre eliminar-los. S’inicia amb l’acceptació de la seva presència en el desenvolupament normal de la convivència i es planteja un tractament educatiu com a alternativa, perquè els nens siguin capaços d’autoregular-los.

Es pot ser tolerant quan...

… un infant toca un objecte que no ha de tocar. Si no és greu, s’ha de tenir certa tolerància, però cal comunicar-li amb la mirada que se l’ha vist.

  • Comportaments que l’educador pot deixar passar: per exemple, provar de fer el contrari del que diu l’educador.
  • Comportaments que no s’han de tolerar: els comportaments que impliquen conseqüències abusives envers els altres. S’han de tallar immediatament. La intervenció de l’educador consistirà a marcar el límit corresponent, perquè els infants experimentin la prohibició.

Aquest establiment de límits representa una actuació decidida mitjançant la qual l’educador demostra davant el grup la seva autoritat i el seu poder. En aquestes edats els dóna seguretat i facilita l’obediència. Cal considerar la necessitat d’una intervenció que resolgui una situació intolerable des d’un punt de vista educatiu i del seu aprenentatge.

Perquè els infants no assoleixin comportaments inadequats, cal incorporar en les seves conductes una sèrie d’estratègies que els permetin autoregular els seus impulsos. Són les que fan referència a la intervenció sobre les causes.

Intervenció sobre les conseqüències

El fonament de qualsevol comportament que se sol·liciti als infants ha d’estar relacionat amb les conseqüències gratificants que tindrà.

  • El seu grau d’adequació o de “bondat”: s’ha de concretar que beneficia els altres, l’entorn i, evidentment, un mateix. La idea principal seria que “no és bo el que perjudica els altres”.
  • El seu grau d’inconveniència o de “maldat”: el determina el dany que produeixi als altres, a l’entorn i a un mateix, fins que puguin entendre que hi ha un sistema de relació que cal arribar a assolir.

Com a idea fonamental, s’ha de destacar que els perjudicis infligits perjudiquen tot el sistema. La intervenció sobre les conseqüències consistirà a expressar i manifestar les pèrdues i els perjudicis que per a tots implica un comportament inconvenient, i a proposar una compensació que han de fer especialment els qui hi estan directament implicats i tot el grup, per tal d’equilibrar de nou la situació. Caldrà adequar sempre aquesta compensació a les possibilitats dels infants.

Els professionals d’educació infantil han de considerar que la majoria de les conseqüències problemàtiques que es presenten a la seva aula són degudes al procés maduratiu dels nens i les nenes. Els resulta molt difícil aplicar qualsevol estratègia perquè les estan aprenent.

Intervenció sobre les causes

L'educador ha de saber que...

…la majoria de conseqüències problemàtiques que puguin aparèixer en les relacions entre els infants són degudes a la seva immaduresa.

Aquest tipus d’intervenció consisteix a ajudar els infants, a acompanyar-los mentre creixen. S’ha de promoure la confiança en les seves possibilitats i així evitar que adquireixin una consciència negativa sobre la seva identitat i les seves possibilitats. Ajudar-los a créixer, que és el mateix que recórrer amb ells el procés de la seva maduració, és aportar-los estratègies que els facilitin una regulació dels seus impulsos.

L’actuació per resoldre un comportament inadmissible resulta necessària però insuficient. Per tant, s’ha de completar amb l’ensenyament d’estratègies d’autoregulació que incideixin sobre les causes que originen els comportaments no desitjats.

Aquestes estratègies tenen dues vessants: l’una és cognitiva i caldrà adaptar-la a les possibilitats dels infants, ja que consisteix a adonar-se del que passa i raonar-ho. L’altra consisteix a ser capaç de controlar els primers impulsos per dirigir els esforços a aconseguir el que és més beneficiós per a un mateix i per als altres.

En les relacions socials és normal que apareguin conflictes. Cal tenir, doncs, estratègies i habilitats per resoldre’ls adequadament, sense violència. Així, no ens ha d’estranyar que durant el joc sorgeixin conflictes entre els infants. Són freqüents, per exemple, les disputes que es creen perquè diversos nens volen una mateixa joguina. En aquest cas, val la pena comprovar que hi ha prou joguines per a tots, ja que l’escassetat fomenta els conflictes. La majoria de vegades, però, el problema no és aquest.

  • Les normes són necessàries per conviure
  • Les normes són necessàries per conviure

L’educador només intervindrà quan sigui absolutament necessari i ho farà per recordar i fer respectar les normes per poder jugar:

  • No es poden fer coses que molestin als companys.
  • S’ha de fer un bon ús de les joguines i materials.
  • Les joguines, després de jugar, s’han de recollir i desar al seu lloc.

La intervenció de l’educador en les situacions de conflicte ha d’anar adreçada a ensenyar als infants a arribar a acords, a negociar o compartir i d’aquesta forma, arribaran a ser capaços de resoldre per si mateixos els seus conflictes.

Gestió dels conflictes

Un cop d’ull a les causes que generen conflictes a l’aula ens assenyala que la majoria estan provocats per una atmosfera competitiva i intolerant, una comunicació molt pobra, la inadequada expressió de les emocions, la manca d’habilitats en resolució de conflictes i el mal ús del poder per part dels adults.

Caldrà promoure les condicions per tal de crear un clima adequat i afavoridor de relacions cooperatives que disminueixin el risc de nous esclats, aprenent a tractar i solucionar les contradiccions abans no arribin a convertir-se en antagonismes:

1) Gestió positiva de les emocions. Verbalitzar i animar a verbalitzar els sentiments ajudarà a gestionar els conflictes de manera més positiva. Caldrà doncs treballar l’autoestima, la identitat, el sentiment de pertinença a un grup, etc.

Hem d'entendre que...

… la tristesa, la ràbia o la por són tan inherents a la vida com l’alegria i l’amor. No hem de rebutjar aquests sentiments.

En aquest sentit caldrà augmentar el vocabulari de les emocions, posar en pràctica tècniques i jocs que permetin coneixes i integrar-se en un ambient de confiança i responsabilitat.

Generalment, els adults volen tractar als nens de manera justa, pacient i respectuosa. Però a vegades es senten desorientats tan bon punt apareixen les primeres enrabiades o l’infant es mostra trist o angoixat.

Els infants han d’aprendre a conviure amb aquests sentiments, perquè quan siguin grans els experimentaran moltes vegades, i cal que els coneguin i que aprenguin a sobreposar-s’hi, a consolar-se ells sols (no sempre tindran algú al costat per fer-ho), i a no deixar-se abatre per la pressió sinó tornar el més aviat possible a la normalitat.

Funció catàrtica del joc

El joc compleix una funció catàrtica, ajuda a elaborar les situacions que l’infant no comprèn, que li causen conflicte o confusió i que no sap ni pot acceptar.

El joc pot alliberar tensions i conflictes interns. Un infant pot traspassar a l’activitat lúdica la representació d’un conflicte existent a la vida quotidiana i, mitjançant el joc, buscar la solució desitjada que la realitat no li pot oferir. És per aquest motiu que hi ha la necessitat de potenciar tota mena de jocs en els quals els infants tinguin l’ocasió d’experimentar i de controlar les seves emocions, pensaments i sentiments. A través del joc simbòlic l’infant podrà anar elaborant aquestes emocions.

Perquè un infant gosi expressar la seva opinió, encara que aquesta no agradi al grup, fa falta que hagi tingut aquesta llibertat a casa seva. Se’ls ha de permetre des de molt petits opinar. Si no escoltem als infants, si no els deixem acabar les frases i, per contra, els renyem quan ens interrompen, serà difícil que desenvolupin la confiança en sí mateixos. En aquest sentit, son molt adequats els jocs de confiança.

2) Gestió dialogada de conflictes. Caldrà aprendre a analitzar, a negociar i a buscar solucions creatives mútuament satisfactòries que permetin als infants aprendre a resoldre per ells mateixos els seus conflictes. Per tal que ningú se senti humiliat o ofès mentre es discuteix un conflicte, cal establir una sèrie de normes:

  • Tothom ha de tenir l’oportunitat d’exposar el seu punt de vista. Mentre un parli, els altres l’hauran d’escoltar amb atenció.
  • És preferible tractar els temes un cop els ànims s’hagin refredat.
  • Cadascú hauria de poder explicar obertament perquè està enfadat o què és el que no li ha agradat o molestat. Per això és necessari que, d’entrada, ningú no s’ofengui ni passi al contraatac si se sent criticat.
  • Tots han de plantejar les seves propostes per solucionar el conflicte. Tothom ha d’estar disposat a cedir en alguna cosa per tal d’arribar a un acord.
  • Si l’adult prohibeix alguna cosa, ha de saber explicar el perquè.

3) Habilitats comunicatives. Una bona comunicació és fonamental en el procés d’aprendre a resoldre conflictes de forma no violenta.

Caldrà tenir en compte els diferents canals de comunicació i la seva importància: la comunicació verbal (el llenguatge, el què i el com diem les coses) i també la no verbal.

Caldrà també aprendre a escoltar amb tots els sentits (escolta activa, parafraseig, preguntes obertes, etc.), a vigilar la tendència a dir que no.

Treballar els aspectes de la comunicació implica moltes més coses: aprendre a aprendre i a usar la paraula, a expressar-se, a no interrompre quan parla un altre, a posar en pràctica tècniques que permetin un repartiment just de la paraula, etc.

En cap cas s’ha de ridiculitzar o humiliar l’infant. Tampoc se l’ha de comparar amb altres. Les comparacions són odioses.

4) El llenguatge verbal i no verbal en la comunicació amb els infants. Els infants, especialment els petits, són molt sensibles a la manera en que els adults els hi parlen. El to de veu, els gestos, les mirades,… signifiquen molt per a ell, més que no pas el significat de les paraules. Un to de veu incorrecte pot fer-li creure que en realitat no se l’està renyant, que es tracta d’un joc i per tant, no s’ho prendrà seriosament.

Per parlar amb veu d'aprovació...

s’ha de fes servir un to agut, fins i tot emocionat, que transmeti la satisfacció que l’educador sents. Acaronar el cap del nen o posar-li una mà a l’espatlla també tindrà un sentit positiu. Amb infants petits resulta útil picar de mans i fer crits d’alegria.

  • Per mostrar desaprovació. L’educador per mostrar autoritat o si ha de renyar a algun infant, no ha de cridar ja que amb aquest comportament es potència que ells també ho facin. Si són ells els que criden, no s’ha de respondre cridant, és millor dir-los que només els fareu cas si parlen sense cridar.
    • Cal apropar-se a l’infant amb qui es vol parlar, ajupir-se a la seva alçada per tal de mirar-lo directament al ulls, però mai per sota.
    • Si un infant fa rebequeries i arriba a una situació de descontrol: cal agafar-lo dels braços fermament, però sense fer-li mal. Demanar-li que ens miri a la cara i ens escolti.
    • Amb un to de veu greu, però sense cridar, parlar demostrant seguretat, amb un to ferm, però no ha de ser un to enfadat, comunicar-li que s’està disgustat.
    • Dir-li allò que no fa bé, utilitzant paraules clares i entenedores. S’ha de ser concís i s’ha de deixar clar que és el mal comportament el que no ens agrada però sense posar en dubte el nostre afecte per la seva persona .

Felicitar i elogiar els bons comportaments és tan important com renyar els dolents. D’aquesta manera s’encamina a l’infant en la direcció correcta.

  • Per mostrar aprovació. Si un infant fa sense rondinar una cosa en la que habitualment dóna problemes, s’ha d’elogiar el seu bon comportament. L’educador ha de marcar els petits èxits de l’infant amb la seva aprovació, sinó és molt probable que la propera vegada intenti cridar l’atenció de l’adult portant-se malament. L’educador ha de saber que quan un l’infant li parla, s’ha de mostrar interessat pel que li vol explicar, per demostrar-li que l’escolta, l’ha de mirar a la cara, inclinar el cap lleugerament cap a un cantó, i mantenir l’atenció amb la mirada per sota dels ulls de l’infant (recorre amb la mirada el triangle format per la boca i els dos ulls).

5) Treball de la diversitat. Enfrontar un conflicte passa per descobrir totes les percepcions. Haurem de treballar tècniques que ens permetin descobrir i integrar que la diferència és un valor i una font d’enriquiment mutu, que ens ensenyin a descobrir els valors de l’altra part, que la veiem com algú amb qui col·laborar, amb qui aprendre i ensenyar, i no com un enemic a eliminar perquè pensa o és diferent a nosaltres i pot ser un obstacle per als nostres objectius.

Aspectes a considerar en els infants de 3 a 6 anys

Els infants de 3 a 6 anys se n’adonen del que fan malament els seus companys. Ja han après un bon nombre de normes, i intenten transmetre-les als altres.

En aquesta edat els infants ja saben moltes coses que estan bé o malament. Els més petits, de 3 a 4 anys, encara poden confondre bo o dolent amb els seus propis desigs («La mare és dolenta perquè no em deixa jugar amb la sorra»). Per contra, els de 5 i 6 anys fixen la seva atenció en els adults, volen ser com ells i acostumen a trobar bé allò que aquests decideixen. El que sí exigeixen és que es mantinguin les mateixes normes.

No s’han d’oferir massa opcions a un infant petit. El de 3 anys encara no sap decidir per ell mateix el que vol; és l’adult qui ha de triar per ell i convence’l amb un missatge engrescador. El de 4 i 5 anys només pot enfrontar-se a eleccions senzilles.

  • L'educador és un model de conducta per l'infant
  • L'educador és un model de conducta per l'infant

Els infants de 4 i 5 anys són capaços de prestar atenció a un altre infant i acceptar opinions diferents a la seva: «D’acord, no juguem a pilota, juguem a atrapar». Es tornen més considerats amb els altres i també més cooperatius: «Espera, que t’ajudo i així anirem més ràpid». Malgrat això, són encara molt egocèntrics. Coneixen de sobres el concepte de “dolent” o “injust”, però acostumen a atribuir les accions incorrectes als altres, especialment si els altres no els proporcionen el que ells desitgen en aquell moment. Estan totalment convençuts de que tenen la raó, i res no els pot fer canviar d’opinió. No hem de rebutjar aquesta conducta, ja que és perfectament normal, però sí que és útil parlar amb els infants en el moment que es produeix la situació.

Els infants entre 4 i 5 anys no poden distingir amb claredat entre “meu” i “teu”. El seu desig de posseir quelcom té en ells tanta força que agafen i s’emporten qualsevol cosa que els agrada. Malgrat que aquests actes siguin normals, és important ensenyar-los a tornar el que han pres a un altre nen.

Els infants de 4-5 anys necessiten que se’ls hi expliquin les normes.

Un altre problema és el concepte de veritat que tenen els infants. La majoria sol explicar històries que són clarament inventades. No ho fan amb mala intenció, sinó que és resultat de la seva desbordant fantasia; per aquesta raó no els hem de renyar ni castigar. El que no està bé és dir mentides premeditadament per aconseguir qualsevol benefici o perjudicar a una altra persona, cosa que els infants d’aquesta edat encara no saben fer.

Com posar límits als infants

No hi ha cap mena de dubte que els pares, mares i els educadors són els responsables directes de posar límits als infants, el difícil és saber com fer-ho.

El joc és un laboratori on els infants assagen els comportaments socials que observen al seu entorn i des d’on canalitzar i donar sortida a moltes emocions contingudes o que no entenen o no saben explicar amb paraules. Però això no és suficient per aprendre els comportaments socials. Els infants, són molt sensibles al comportament i les emocions d’altres infants, però donada la seva immaduresa, també són molt egocèntrics, per tant, són els adults els responsables de la seva seguretat, benestar i d’ensenyar-los el que està bé i el que no ho està. En definitiva, els adults són qui els han d’anar introduint en el món de les normes de convivència les quals, d’alguna manera, contribueixen a afavorir la seva integritat i seguretat. Viure en societat implica donar i rebre, renunciar a alguns interessos individuals per al bé de tota la comunitat. Des d’aquest plantejament sorgeix la necessitat d’establir unes normes, un límits a les conductes i la necessitat de que es compleixin.

Jugar amb els altres també suposa establir unes normes per poder jugar tots plegats, i complir-les. Les normes marquen els límits del que es pot fer i del que no es pot fer. Les normes no han de ser imposades.

Els caramels i les joguines no són necessàriament una recompensa. Sí que ho pot ser una sortida especial amb nosaltres a qualsevol lloc.

La Jo Frost, coneguda com “La Supermainadera”, és una experta en el món de l’educació infantil. Ha donat a conèixer a pares, mares i educadors, una sèrie de tècniques, bastant senzilles, encaminades a aconseguir disciplinar infants difícils, aconseguint molts bons resultats.

1) La tècnica de l’aparcament: va bé per inculcar normes fent que l’infant reflexioni sobre el seu mal comportament. S’aplica amb infants entre 1 i 9 anys d’edat.

Una tècnica de l'aparcament

Dibuixeu en una pissarra magnètica un camí dividit en deu o dotze caselles (com si fos un petit Joc de l’Oca), i feu fitxes imantades amb una foto dels infants. Els bons comportaments seran premiats avançant una posició endavant en el camí, mentre que els mals comportaments implicaran retrocedir una casella enrere. Cada cop que un infant arriba fins a la meta rep un premi.

  • Premis i lloances: De la mateixa manera que renyem els mals comportaments, també hem de premiar i elogiar els bons. El millor premi que li podem donar a un infant és atenció, lloances i amor.
  • Coherència: Un cop heu establert una norma, no la podeu canviar simplement per estalviar-vos discussions o per evitar que l’infant munti una escena. Les normes han de ser fermes. Assegureu-vos que tots els adults que cuideu dels infants mantingueu les mateixes normes.
  • Rutina: S’ha de mantenir un ordre i seguir una rutina. En l’horari hi ha d’haver hores per jugar, hores per treballar, hores per banyar-se, hores per menjar, hores per netejar, hores per dormir,… Els infants han de saber que “toca fer” en cada moment, i així ja estaran preparats per fer-ho i es mostraran més conformes, evitant-vos discussions. Durant les vacances i caps de setmana la rutina pot ser una mica més flexible.
  • Límits: Els infants necessiten saber que hi ha uns límits al seu comportament, és a dir, que hi ha coses que no són acceptables. Cal que establiu unes normes i explicar-los com les han de complir.
  • Avisos: Aviseu contínuament a l’infant de què és el següent que “tocarà fer” (p.ex. “D’aquí a cinc minuts sortiràs de la banyera i et portaré al llit”; p.ex. “D’aquí a deu minuts ja estarà el dinar”; p.ex. “Quan acabem de dinar el grup verd recollirà la taula i el grup blau rentarà els plats”). D’aquesta manera l’infant ja està preparat per al següent que vindrà, l’aneu acostumant a la rutina, i és menys probable que us posi pegues per, p.ex., sortir de la banyera, seure a dinar o fer les tasques que té encomanades.
  • Advertències per mal comportament: Quan l’infant es porti malament, no el castigueu ja d’entrada; la primera vegada simplement l’advertiu, i així li doneu la oportunitat de corregir el seu comportament.
  • Explicacions: Un infant petit no pot entendre com volem que es comporti si no li hem explicat abans. Hem de parlar-li amb claredat i ensenyar-li com és la manera correcta. (“Has de demanar les coses així: «Me’n dones una mica, si us plau?»”). I tot això sense raonaments complicats: un infant petit no els entén, limiteu-vos a frases senzilles (“A la nena li fa mal si li tires de les trenes”; “El nen està trist si li prens la joguina”; “Mossegar no està bé”). Quan estigueu renyant a un nen, expliqueu-li els motius amb paraules apropiades a la seva edat. Pregunteu-li si entén la raó per la qual l’hem renyat, d’aquesta manera, en respondre’ns, el missatge li calarà més fons.
  • Contenció: No perdre la calma, no cridar mai. L’adult és qui s’ha de mantenir centrat. No reaccionar a una enrabiada amb una demostració de còlera ni respondre a uns crits cridant també. Però tampoc s’ha de permetre que ens prenguin el pèl.
  • Responsabilitat: Permet que facin petites coses al seu abast per estimular la seva autoconfiança i aprendre les habilitats socials necessàries. Deixar que ens ajudin a fer les coses. Però moderar les expectatives; no ens podem sentir defraudat perquè fallin o s’equivoquin de tant en tant.

Aquestes normes s’haurien d’aplicar de forma sistemàtica, ara bé, hi ha situacions en que s’haurien de fer excepcions, en quan a la tècnica de l’aparcament, com per exemple:

  • Quan un nen o nena està malalt.
  • Quan no es tenen evidències clares de qui ha fet l’entremaliadura.
  • Quan l’infant que s’ha comportat malament realment li sap greu.
  • Quan un infant està passant per una situació difícil i que el trasbalsa emocionalment (la separació dels pares, el naixement d’un germà, etc.).

2) La Tècnica del joc compartit: Cal ensenyar als infants com mantenir relacions socials. El fet que dos infants no sàpiguen jugar plegats o es barallin és perquè no han après a relacionar-se correctament.

Una de les maneres és proposant i ensenyant jocs compartits; en comptes de jocs o joguines individuals. En serien un bon exemple els jocs tradicionals i els de regles com ara els jocs de taula on hagin de jugar junts i on per poder-hi jugar, han d’aprendre a respectar les regles del joc.

Un altre consell que dona és quan les relacions entre l’adult i l’infant no són gaire bones o s’han anat fent tenses, és convenient que tots dos passin més temps junts, fent coses plegats, evidentment que jugar junts serà una bona opció, la qual cosa implica no només que l’adult els dediqui el seu temps si no que també els escolti. Compartir moments lúdics és la millor manera de millorar les relacions i mostrar afecte vers l’altre.

3) La Tècnica de la implicació: Permet que l’infant es senti escoltat sense que l’adult hagi de renunciar a les seves feines i obligacions.

Exemple de tècnica de la implicació

l’educador està preparant uns materials i l’infant reclama la seva atenció, si no li fa cas, no pararà d’insistir i de molestar. La qual cosa pot ser un preludi de conflicte. La millor solució és implicar l’infant en la feina de l’adult, que l’ajudi. Permet prestar atenció als infants a la vegada que acompliu amb les vostres obligacions. Això funciona amb els infants petits; els fa sentir responsables i els dóna confiança. És molt important que siguin feines en les quals se’n puguin sortir bé i no els generin frustració. Evidentment que caldrà agrair-li i elogiar el seu esforç i col·laboració prestant-vos la seva ajuda.

Si heu de renyar a un infant recordeu que l’infant no és “dolent”, és dolenta l’acció que acaba de fer.

Els límits s’han d’establir de forma clara, per això cal:

  • Fermesa: un “no” és un “no”.
  • Immediatesa: el nen ha de saber de seguida quines són les conseqüències dels seus actes.
  • Consistència: Tots els adults a càrrec del nen heu de mantenir les mateixes normes.
  • Claredat: establiu unes normes simples i expliqueu-les clarament des del principi.
  • Flexibilitat: la norma és la norma, i la flexibilitat és per a les excepcions.
  • Privacitat: si és possible, mai renyis a un infant davant dels altres infants ja que ho viu com un afrontament humiliant, i pot continuar portant-se malament per salvar les aparences o per demostrar que no li afecta el tema. Demana-li que us acompanyi a fora i renyar-lo allà. Quan el renyeu, no l’heu de reprovar a ell com a persona, sinó limitar-vos a criticar l’acció.
  • Comprensió: no imposeu les normes; raoneu-les i escolteu també el punt de vista de l’infant.
  • Independència: no donar-los les coses fetes, si ho poden fer ells. No passa res si no ho fan tant bé o s’equivoquen.
  • Autoritat: tenir present el llenguatge verbal i el no verbal.

Intervenció en infants amb alteracions de la conducta

Alguns infants presenten problemes de conducta, l’educador pot intervenir a partir del joc i de determinades dinàmiques per tal d’ajudar-los a adquirir i mantenir conductes socials adequades.

  • Infants hiperactius: són infants amb un excés d’energia, per neutralitzar-la els hi anirà bé els jocs motrius d’exterior i els jocs manipulatius i de construcció. El grau de dificultat ha de permetre que els puguin realitzar de forma satisfactòria per tal d’augmentar la seva autoestima.
  • Infants agressius: els jocs de manipulació i de construcció els ajudaran a centrar l’atenció. Els jocs de dramatització de situacions quotidianes els ajudaran a adquirir models de comportament social i afectiu adequats.
  • Infants inhibits: els jocs col·lectius, cooperatius, jocs per racons i les joguines de peluix contribuiran a afavorir l’afectivitat i la seva integració amb la resta de companys del grup.

Els jocs cooperatius en la resolució de conflictes

Diversos estudis fets per promoure els jocs cooperatius. Després s’ha pogut constatar, en el joc lliure d’aquests infants, un increment en les interaccions verbals positives i un increment del contacte físic positiu entre ells, especialment amb els discapacitats. Paral·lelament, es va observar una disminució del contacte físic negatiu i de les interaccions verbals negatives. També es va constatar un increment de les conductes prosocials i una disminució de l’agressivitat. Per tant, els infants també aplicaven les interaccions positives entre els infants promogudes durant els jocs cooperatius en altres contextos de joc.

  • L'educador ha de saber dialogar
  • L'educador ha de saber dialogar

En aquests jocs, quan sorgeixen conflictes, el paper de l’educador ha de ser proposar al grup la recerca d’alternatives i estimular l’organització social. En la pràctica, es pretén que els infants siguin capaços de trobar solucions als problemes. Això els porta a anar assolint més autonomia en les relacions socials.

La intervenció educativa de l’educador davant dels conflictes no ha de consistir a renyar els que es barallen, sinó a aportar elements que ajudin els infants a prendre consciència del problema, a buscar solucions i fer que se sentin motivats a aplicar-les.

En l’etapa de l’educació infantil, els jocs de cantarelles eliminatòries o per veure qui serà primer, ajuden als infants a prendre decisions, sense crear conflictes.

Dalt del cotxe

  • Objectiu: Determinar quin dels jugadors haurà de parar. Afavorir la interiorització del ritme i l’atenció.
  • Desenvolupament: Els jugadors formen rodona. Un d’ells canta una cançó i, a ritme va tocant, un per un i per ordre, els companys; aquell a qui toca pronunciar la darrera síl·laba queda eliminat, o li toca parar.

Dalt del cotxe hi ha una nina que repica els cascavells, trenta, quaranta, l’atmetlla amarganta, pinyol madur, vés-te’n tu. Si tu te’n vas nero, nero, nero, si tu te’n vas, nero, nero, nas

El conflicte és quelcom natural; en comptes de negar-lo cal entendre’l i aprendre a resoldre’l de manera positiva. Aquests jocs ensenyen a solucionar els conflictes sense violència.

El collage

  • Definició: Es tracta d’un joc de rols en el qual el grup és dividit en tres grups. Cadascun d’ells té unes consignes pròpies, però una comuna que consisteix a veure quin és el millor treball dels realitzats pels tres davant una mateixa proposta. Es trobaran amb que no hi ha material suficient per a fer-lo els tres.
  • Objectius: Analitzar les actituds i mecanismes que provoca una dinàmica competitiva, així com diferents formes d’enfrontar-la.
  • Participants: Grup, classe,… a partir de 5 anys.
  • Materials: 4 cartolines, 1 barra de cola, 1 retolador i una revista.
  • Consignes de partida: (allò que es diu a tots). Només es podrà utilitzar el material que l’educador col·loqui a la taula central. Es divideix al grup en 3 subgrups d’igual nombre de persones i un quart grup de 3 observadors (1 per grup). Cadascun d’ells té 20 minuts per realitzar un collage que represent-t’hi, per exemple les quatre estacions de l’any. Totes les parts del collage han d’estar pegades a la cartolina i retolat almenys el títol. Abans de complir-se els 20 minuts s’han de lliurar els collage a l’educador. Es tracta de veure, quin grup ho fa millor.
  • Desenvolupament: Una vegada donades les consignes generals i dividit el grup se’ls dóna un temps, abans de començar el treball, perquè s’organitzin i donar els rols específics de cada subgrup, començant pels dels observadors. Cal fer especial èmfasi que ningú es pot sortir del rol assignat. Una vegada explicats a cada subgrup, es col·loca el material en el centre i es dóna el senyal d’inici.
  • Avaluació: Primer s’ha de fer una roda en la qual cadascun sense entrar en debat conti com s’ha sentit, Només sentiments.

Després els observadors conten el més objectivament possible el desenvolupament del joc, explicant a tot el gran grup quin era la consigna específica del grup que observava.

A continuació es pot obrir un debat sobre les actituds que s’han donat i es donen en un ambient de competició: quins resultats s’han obtingut amb les diferents actituds: violenta, passiva, no violenta,…? Quines reaccions han generat? Quin tipus de respostes poden ser efectives per a fer “el que és just”? A qui serveix competir i a qui cooperar?

És important deixar clar que en el debat parlem de rols que han jugat unes persona i no d’aquestes persones. És molt important que ningú es senti malament. L’educador haurà de procurar que totes les coses surtin durant l’avaluació i serveixin per a enriquir el debat.

Consignes

  • Observadors: no intervé per res. Presa nota de tot el que ocorri: estratègia que elabora el grup, forma d’organitzar-se, relacions entre ells, rols que assumeixen, frases significatives,…
  • 1º grup: el seu objectiu és guanyar per sobre de tot. Per a això els està permès qualsevol cosa. No cooperen amb els altres grups i no deuen arriscar-se que altre grup pugui fer un collage millor que el seu.
  • 2º grup: treballen en el seu collage sense ficar-se amb-res ni amb ningú. La seva postura és defugir les dificultats o conflictes. Mai s’enfronten. Davant ordres o agressions, la seva postura és la submissió. Mentre no es fiquin amb ells continuaran treballant.
  • 3º grup: la seva consigna principal és que tot grup té dret a realitzar el mural. Haurien d’afrontar els conflictes de forma positiva.

Els jocs cooperatius entrenen per al treball en equip i promouen una solució constructiva dels conflictes.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats