Resum

A partir del final de la Segona Guerra Mundial, el comerç internacional ha experimentat un creixement exponencial, fins al punt que avui en dia es pot parlar sense cap mena de dubte de mercat global, mundial. Perquè això hagi estat possible es necessiten uns mitjans de pagament que estiguin al mateix nivell i unes garanties que els donin suport.

El primer gran canvi per donar confiança a les parts d’aquest gran comerç internacional va ser l’aparició de les garanties independents. Fins a la primera meitat de segle XX, les úniques garanties disponibles eren les accessòries, que poden prendre la forma de fiança o aval. Són garanties lligades al contracte. La garantia accessòria requereix demostrar l’incompliment del pagador per poder-se executar. Són garanties subsidiàries, és a dir, no es pot exigir el seu pagament fins que no s’hagi produït la negativa del fiançat a pagar. Lògicament, el pagador no reconeix d’entrada l’incompliment, i s’ha d’acudir als tribunals. Quan comprador i venedor resideixen en un mateix país i estan sotmesos a una mateixa llei no es produeix cap situació d’indefensió, però sí que es pot allargar molt el cobrament.

El problema apareix quan comprador i venedor resideixen en països diferents i tenen, per tant, legislacions diferents. Si l’exportador beneficiari de la garantia accessòria denuncia un incompliment, possiblement l’haurà de demostrar als tribunals. Però ho haurà de fer als tribunals del país de l’importador, la qual cosa implica que ha de buscar assessorament jurídic sobre una normativa que li és desconeguda. Si els dos països són propers o tenen cultures semblants és possible que les legislacions també siguin semblants, però si són molt llunyans o tenen cultures molt diferents, les legislacions poden ser també totalment diferents.

La garantia accessòria no és una eina útil en aquest procés de globalització comercial, ja que els tràmits impliquen entre altres que en cas d’incompliment un exportador hagi de denunciar en el país de l’importador, amb els inconvenients que comporta.

L’adaptació de la garantia a aquesta nova realitat van ser les garanties independents, també conegudes com garanties a primer requeriment o garanties a primera demanda. Amb una garantia independent, el beneficiari queda garantit igual que amb una garantia accessòria, però amb la diferència que no cal demostrar l’incompliment, només cal fer una declaració per escrit de la discrepància i, automàticament, l’exportador cobra.

Posteriorment, si s’escau, ja es valorarà judicialment si aquest incompliment és cert o no, però en tot cas l’exportador ja ha cobrat (pot ser que posteriorment, si es demostra que l’incompliment no era cert, se li pugui demanar que retorni l’import cobrat).

Si comparem la garantia independent amb l’accessòria podem veure que tot i que el cobrament pugui estar garantit en els dos casos, el moment en què es produeix el cobrament és molt diferent. Amb la garantia independent es cobra en el mateix moment en què l’exportador declara l’incompliment, mentre que en el cas de la garantia accessòria poden passar anys fins que un tribunal sentenciï que efectivament s’ha produït l’incompliment.

Per una altra part, la garantia accessòria només respon per la part incomplerta i presenta sovint problemes de com es valora un incompliment parcial. En canvi, la garantia independent cobreix el total de la garantia i es cobra la totalitat.

La garantia independent ha aparegut com una evolució de la garantia accessòria, però aquesta evolució no ha estat la mateixa a tot arreu. A Europa, els bancs estaven habituats a concedir fiances. L’evolució d’aquestes fiances ha donat lloc, primer, a la fiança solidària, de manera que es pot reclamar el pagament al fiador sense que el fiançat s’hagi demostrat insolvent. Posteriorment, de la garantia solidària en surt la garantia independent, que pren la forma de garantia bancària.

Als Estats Units, els bancs no estaven habituats a concedir fiances, i per tant la garantia independent va tenir un origen diferent. Es parteix del crèdit documentari i es crea una nova modalitat en la qual el pagament queda “en espera” que el beneficiari el reclami. Es té dret a reclamar el cobrament si l’importador no ha assumit les seves obligacions financeres. La garantia independent nord-americana s’anomena carta de crèdit standby.

Es pot comprovar com partint de dos orígens diferents s’ha arribat a un mateix mitjà de pagament, però amb noms diferents.

Les garanties independents estan molt orientades al comerç internacional, però perquè puguin ser acceptades de manera universal era necessària l’existència d’una normativa d’àmbit internacional que fos coneguda per les parts contractants. D’aquesta manera s’evitaven les situacions d’indefensió que es generaven amb les garanties accessòries. Aquesta normativa d’àmbit internacional la va aportar la Cambra de Comerç Internacional (CCI).

La CCI és un organisme privat que s’encarrega, entre altres coses, de fomentar el comerç internacional. Com que és un organisme privat, no té força per imposar les seves normes. Aleshores es va seguir la mateixa fórmula utilitzada en els Incoterms: demanar a les parts que se sotmetessin a les seves normes.

Per a les garanties bancàries es van publicar les URDG (Uniform Rules on Demand Guarantee), que actualment van per la publicació 758. Per tant, perquè una garantia independent tingui l’empara de la CCI ha d’incorporar una clàusula que contingui un text semblant a “aquesta garantia està sotmesa a les URDG 758 o a la URDG darrera versió”.

Les cartes de crèdit standby, com que provenen del crèdit documentari, en un primer moment estaven regulades per les mateixes UCP que regulen el crèdit documentari, però amb el temps es va observar que, atesa l’especificitat dels standby, les UCP no donaven una cobertura suficient i es van publicar les ISP 98 (International Standby Practices). Les ISP són un complement de les UCP i regulen aquells aspectes on aquestes no arriben. Ara bé, tot i ser un complement, les ISP estan per sobre les UCP. Això vol dir que en cas que es produeixi una discrepància entre el que diuen les ISP i el que diuen les UCP, prevalen les ISP.

Per tal de facilitar les relacions comercials, a més d’aquestes garanties i dels mitjans tradicionals, s’han anat desenvolupant mitjans de pagament especialitzats i la més recent novetat, les obligacions de pagament bancàries.

Aquest darrer mitjà de pagament, les obligacions de pagament internacional (BPO), és el resultat d’una proposta conjunta de la CCI i el proveïdor de serveis bancaris SWIFT. És un intent d’adaptar els mitjans de pagament a la nova realitat tecnològica i consisteix en un mitjà de pagament documentari en el qual tant els documents com la forma de presentació és electrònica, seguint la norma ISO 20022. Els documents electrònics s’introdueixen en un aplicatiu anomenat TSU, i aquest els valida sense intervenció humana. Quan els documents són validats es diu que s’ha produït una conciliació i es fa el pagament entre bancs. El banc que fa el pagament li descompta l’import al seu client, i el banc que rep el cobrament l’abona al compte del seu client.

Les BPO no són l’evolució de cap altre mitjà de pagament. La normativa de la CCI que les regula es va publicar l’any 2013, i la seva utilització encara és molt limitada. No és fàcil convèncer exportadors i importadors que utilitzin documents electrònics dels quals segurament desconeixen el funcionament i, per una altra part, la infraestructura que requereix aquest mitjà és costosa i la seva implantació és lenta.

En els darrers anys s’ha fet encara un pas més i ha aparegut tot un conjunt de mitjans de pagament agrupats sobre el concepte “mitjans de pagament especialitzats”. Estem parlant del facturatge o forfaiting, el facturatge o factoring i la confirmació de pagaments o confirming o factoring de proveïdors. I la combinació d’aquests mitjans en un mateix banc ha donat lloc al concepte de cadena de subministrament de finançament, supply chain finance.

Aquests mitjans especialitzats tenen una característica comuna: poden ser emesos sense recurs. En els tres casos es preveu la possibilitat que el banc avanci el cobrament o el pagament, segons el cas. Si es fa sense recurs vol dir que el banc assumeix el risc d’insolvència, és a dir, si l’importador no paga al venciment de la factura el banc no podrà reclamar al beneficiari l’import avançat. L’exportador, un cop cobra per avançat, no ha de tenir cap por que se li pugui demanar que retorni l’import avançat pel banc.

El mecanisme en el qual es basen aquests tres mitjans de pagament és la compra de les factures per part del banc. Això vol dir que el banc no fa un descompte clàssic de remeses, sinó que compra les remeses, factures, etc. El preu que paga per cada factura, pagaré, lletra de canvi…, un cop descomptats els costos establerts, és el que cobra l’exportador en forma d’avançament. En comprar la factura, el banc també assumeix el risc d’impagament que tenia inicialment l’exportador sempre que l’acord sigui sense recurs.

El forfetatge va destinat a operacions d’exportació d’import elevat i venciment a termini o llarg. Acostumen a ser compres d’immobilitzat. Sempre es fa sense recurs.

Els documents que es poden forfetitzar són normalment pagarés o lletres a l’ordre i, en general, documents que es puguin endossar (que es puguin transferir). Els imports dels deutes són relativament grans (habitualment a partir de 100.000 euros) i amb uns venciments des de sis mesos fins a cinc anys.

L’import avançat que cobra l’exportador es calcula descomptant al valor nominal dels documents els interessos calculats com si fos un descompte comercial i les comissions corresponents.

Una característica important del forfetatge és que, tot i que suposa un avançament que rep l’exportador, no consumeix CIRBE, és a dir, l’import cobrat no fa augmentar el nivell de risc financer de l’exportador (no es considera crèdit). Amb el forfetatge, l’exportador elimina el risc país i el risc de canvi, ja que els assumeix el banc.

La CCI també ha publicat unes regles uniformes que regulen el forfetatge internacional, les URF 800 (Uniform Rules of Forfaiting). El seu funcionament és el mateix que el de les URDG o les ISP.

El facturatge el podríem considerar com una variant de forfetatge aplicable a operacions recurrents amb venciment a curt termini (no acostumen a tenir un venciment superior a sis mesos). El facturatge es pot aplicar tant en operacions interiors com en operacions internacionals. El cas del facturatge d’exportació es diferencia del facturatge interior en el fet que existeix un factor corresponsal al país de l’exportador que actua com a representant del factor local i que el facturatge d’exportació sempre es fa sense recurs.

Si el facturatge es fa sense recurs tampoc consumeix CIRBE (l’avançament que rep l’exportador no es considera crèdit). En canvi, si es tracta d’un facturatge amb recurs no deixa de ser un descompte comercial al qual se li ha afegit la gestió de cobrament; per tant, el banc pot reclamar al beneficiari que li retorni l’import avançat si l’ordenant no paga al venciment (per tant, consumeix crèdit).

El facturatge pot incloure la data en la qual el banc haurà de pagar a l’exportador, independentment que hagi cobrat de l’importador o no. Aquesta dada es coneix amb les sigles FMP (Fixed Maturity Period).

A part del facturatge, amb recurs o sense, existeix una altra varietat que acaba sent també un facturatge sense recurs, el facturatge amb cobertura. Consisteix en el fet que els documents que compra el banc a l’importador porten incorporada una cobertura d’assegurança d’impagament de les exportacions que havia contractat prèviament l’importador. El banc, quan compra els documents, també se subroga a aquesta assegurança, de manera que en cas d’impagament el banc reclamarà a la companyia d’assegurances, no a l’exportador.

Encara no existeix una normativa internacional acceptada de manera general que reguli el facturatge, tot i que hi ha moviments dins la CCI interessats a publicar-ne una. L’any 1998, l’Institut Internacional per la Unificació el Dret Privat (Unidroit) va celebrar una convenció sobre facturatge (CUF) a Ottawa. L’objectiu era que els diferents països s’hi adherissin i ho incorporessin a la seva legislació nacional, però ho han fet molt pocs.

El tercer mitjà de pagament especialitzat és la confirmació de pagaments (confirming o factoring de proveïdors). Rep aquest segon nom perquè està destinada a garantir el cobrament al proveïdor. S’assumeix l’obligació del comprador de pagar una factura al seu venciment. Com que el venedor té garantit el cobrament, li és més fàcil trobar una entitat financera que li avanci el cobrament.

La confirmació de pagaments pot ser molt útil en aquells casos en què l’exportador acostuma a cobrar les factures en un termini inferior al que acostuma a pagar l’importador. Amb això se li pot demanar al banc que pagui la factura en el termini en què acostuma a cobrar el venedor i, en canvi, finança al comprador el temps que va des que el banc paga el proveïdor fins al moment en què el comprador paga el banc. Si el proveïdor pot cobrar més ràpidament és més fàcil demanar-li condicions més avantatjoses.

La confirmació de pagaments pot incorporar dues opcions: la recompra i la pròrroga. La recompra és una possibilitat que té l’importador de recomprar la factura al banc i així deixar de consumir CIRBE (per exemple, això es pot fer si l’importador es troba en una situació d’excés de tresoreria). La pròrroga és el cas contrari: representa la possibilitat que l’importador pagui la factura al banc en una data posterior a la del venciment.

Encara està poc estesa internacionalment. En molts països encara és desconeguda, i per aquesta raó no hi ha cap reglamentació internacional que la reguli.

Quan un mateix banc assumeix en una mateixa operació comercial el finançament a l’exportador (forfetatge o facturatge) i a l’importador (confirmació de pagaments) s’està creant una supply chain finance, una cadena de subministrament de finançament.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge