Altres formes de pagament/cobrament internacional

Per tal de facilitar encara més les relacions internacionals, existeixen altres formes de pagament especialitzades (forfetatge, facturatge, confirmació de pagaments i les recentment creades obligacions de pagament bancàries) diferents dels mitjans tradicionals (crèdit documentari, ordre de pagament, remeses…).

La comissió bancària de la Cambra de Comerç Internacional (CCI), en col·laboració amb SWIFT, va publicar l’any 2013 les normes relatives a un nou mitjà de pagament, les obligacions de pagament bancàries, conegudes amb les sigles de BPO (Bank Payment Obligations). El 17 d’abril d’aquest any es va aprovar la reglamentació d’aquest nou mètode de pagament amb la publicació de les Regles Uniformes de les BPO (URBPO 750E, versió 1.0).

Les URBPO van suposar un intent de regular, i al mateix temps impulsar, un nou mitjà de pagament que havia tingut les seves primeres operacions el setembre del 2012.

La principal característica de les BPO és que tot el procés es fa de manera electrònica en una plataforma virtual, mitjançant una aplicació de conciliació de documents anomenada TMA.

Un altre grup de noves modalitats de pagament que s’estan imposant en els darrers temps i que no tenen per finalitat pagar a l’exportador sinó garantir el cobrament de l’exportació són el forfetatge (forfaiting), el facturatge (factoring) i la confirmació de pagaments (confirming).

Forfetatge, facturatge i confirmació de pagaments

La terminologia més coneguda i utilitzada internacionalment correspon als termes en anglès forfaiting, factoring i confirming. En aquests materials fem servir els termes en català.

Podem considerar el forfetatge i el facturatge com dos mitjans que tenen per finalitat avançar el cobrament de les exportacions en aquells casos en què s’hagin finançat a termini. Són una mena de descompte que té com a característica principal que són operacions sense recurs.

La confirmació de pagaments representa la versió contrària al facturatge, ja que el banc assumeix l’obligació de pagar als proveïdors les factures que aquests presenten del comprador.

Es presenta el forfetatge com un descompte d’operacions comercials amb venciments a llarg termini vinculades normalment a l’adquisició de béns d’equip. El facturatge va destinat a operacions finançades a més curt termini (productes) i, finalment, a la confirmació de pagaments

Obligacions de pagament bancàries (BPO)

La primera versió de les normes que regulen les obligacions de pagament bancàries, les URBO, va entrar en vigor l’1 de juliol del 2013, i atès el caràcter innovador d’aquest mitjà és previsible que amb la implantació real es puguin introduir modificacions que permetin una difusió més extensa.

Les BPO representen una alternativa simplificada i menys costosa que el crèdit documentari. El principal tret diferenciador consisteix en el fet que tot el sistema, des de l’inici, és digital. La seva base és el gran desenvolupament de la digitalització de tota la documentació duanera i bancària.

L’article 3 de les URBPO defineix l’obligació de pagament bancària:

Compromís pel qual un banc s’obliga a pagar a un altre banc receptor un import especificat. Aquest compromís és irrevocable i independent. Per poder executar el pagament (a la vista o diferit) és necessari remetre al banc emissor tot un conjunt de dades exigides en una línia base establerta. El pagament es farà si aquestes dades superen un procés de conciliació i s’accepten les divergències de la línia base establerta.

Si partim d’aquesta definició i comparem les BPO amb el crèdit documentari, veurem que hi ha moltes semblances quant a concepte i que les diferències són bàsicament instrumentals.

Les BPO són un compromís de pagament bancari irrevocable. De la mateixa manera que succeeix amb el crèdit documentari, un cop un banc emet una BPO està obligat de manera irrevocable al seu pagament. El deute de l’importador és ara assumit pel banc.

En la definició també es comenta que és una obligació de pagament independent. De la mateixa manera que el compliment del crèdit documentari està totalment desvinculat del compliment de l’operació comercial que l’origina, en el cas de la BPO l’obligació de pagament també està deslligada de l’operació de compravenda inicial.

El cobrament del crèdit documentari depèn del compliment d’una sèrie de condicions que s’han de complir. Només s’accepten condicions de les quals es pugui demostrar documentalment el compliment. En el cas de les BPO, el condicionat és el mateix i la diferència rau en la forma de demostrar el compliment. Mentre que en els crèdits documentaris es fa amb documents físics (encara que poden tenir suport digital), en el cas de les BPO només s’admeten documents electrònics, com poden ser factures electròniques i documents duaners electrònics. Aquests documents han de seguir la codificació ISO 20022.

No és el mateix un document amb suport digital que un document electrònic. Un document amb suport digital és un document tradicional amb la diferència que en lloc de presentar-se en suport paper ho fa en forma de fitxer tipus PDF, Word, Excel, etc. Un document electrònic és un document generat directament en aquest format i que respon a uns estàndards de codificació determinats (en el cas de les BPO, la codificació ISO 20022 definida per SWIFT).

El fet que la documentació que s’ha de presentar per demostrar el compliment de les condicions pactades sigui electrònica canvia la forma de validació dels documents. En el crèdit documentari, és un treballador del banc qui valida o no els documents (hi ha una certa subjectivitat en el criteri aplicat). En el cas de les BPO, la validació dels documents electrònics la farà el mateix sistema, sense intervenció personal.

El fet que en la validació de documents no hi participin persones suposa un estalvi important tant en temps com en errors, i això provoca una reducció de costos importants en comparació del crèdit documentari.

Finalment, l’última diferència respecte al crèdit documentari és que en les BPO les obligacions s’estableixen de banc a banc. En canvi, en el crèdit documentari és de banc emissor (o confirmador) a beneficiari.

La BPO no és un crèdit documentari electrònic. Entre altres raons, en un crèdit documentari l’obligació del banc emissor és respecte al beneficiari, mentre que en la BPO és respecte al banc del beneficiari.

Podem dir que una obligació de pagament bancària és un compromís de pagament irrevocable i independent entre un banc (banc de l’importador) i un altre banc (banc de l’exportador) que es produeix un cop acomplerta tota una sèrie de condicions expressades en forma de dades digitals generades per una aplicació (actualment, SWIFT-TSU).

Esquema de funcionament d'una BPO

Per explicar com funciona una BPO cal definir els principals elements que hi intervenen i com es relacionen:

  • Importador: comprador de l’operació comercial, i esdevé el deutor. És el que inicia la BPO fent una petició al seu banc. No participa en la BPO.
  • Exportador: venedor de l’operació comercial que serà el beneficiari de la BPO. No participa en la BPO.
  • Banc de l’importador: segons les URBPO 750, se l’anomena banc del comprador. És el que rep la petició de la BPO. Acostuma també a ser el banc obligat al pagament (banc que emet la BPO).
  • Banc de l’exportador: segons les mateixes normes, se l’anomena banc del venedor. Acostuma a ser el banc receptor de la BPO.

Per raons tècniques del mitjà de pagament, la BPO és estrictament un instrument interbancari. Les URBPO només regulen les relacions entre bancs, i no les relacions entre bancs i clients.

  • Base de referència: Dades de l’operació comercial que dóna origen a la BPO. Són les condicions que l’importador imposa a l’exportador i que aquest ha de complir per poder cobrar. La gran novetat és que aquestes condicions estan digitalitzades en una base de referència que proporciona el banc del comprador. Les condicions, fixades per l’importador, són codificades pel seu banc. Aquesta codificació ha de seguir les normes ISO 20022.
  • Base de referència establerta: Dades que envia el venedor per demostrar que ha complert amb les instruccions del comprador. Com que són documents electrònics que ha de presentar l’exportador, aquest els enviarà de manera digitalitzada al seu banc (banc de l’exportador) seguint les mateixes normes ISO 20022.
  • Conciliació: Base de referència que ha generat el banc de l’importador i base de referència establerta que ha generat el banc de l’exportador, que s’envien al sistema anomenat TSU. Com que en el fons el que envien els dos bancs són documents codificats, la conciliació consisteix a comparar les dues bases (la de referència i la de referència establerta) amb una simple comparació dels diferents camps de cada base.
  • TSU: Sigles de Trade Service Utility. És un servei que té per finalitat comprovar que s’han complert les condicions que va establir el comprador per poder executar l’ordre de pagament. És el lloc on es fa la conciliació. En aquest moment poden passar dues coses:
    • Zero divergències: Les dues bases de dades coincideixen i l’operació financera continua. El banc del comprador executarà l’obligació de pagar al banc del venedor.
    • Divergència de dades: Una o més dades de les dues bases no coincideixen. En aquest cas, s’emet un informe de divergències. Un cop l’importador (ordenant de la BPO) és informat de les divergències es poden donar dues alternatives:
      • Dóna per bona la conciliació, admet les divergències trobades i continua l’operació financera. El banc del comprador paga l’import establert al banc del venedor fent constar l’acceptació de les divergències per part del seu client.
      • No accepta les divergències i es paralitza l’operació.
  • Missatge de gestió de serveis de comerç (TSMT): Informació que transmeten al TSU tant el banc del comprador com el banc del venedor. Són les bases de dades que s’han de conciliar.
  • TMA: Sigles de Transaction Matching Application. És l’aplicació que s’encarrega d’intercanviar, processar i conciliar missatges.
  • Obligació de pagament bancària: Compromís irrevocable i independent d’un banc a pagar o contreure l’obligació d’un pagament diferit a un altre banc un cop feta la conciliació amb zero divergències o l’acceptació de les divergències per part del comprador.

Un cop feta la conciliació, l’exportador pot procedir a enviar a l’importador la mercaderia i la documentació que permeti a aquell prendre’n possessió.

A la figura es pot comprovar un esquema del funcionament d’una BPO.

Figura Esquema de funcionament d’una BPO

Es poden seguir les diferents etapes d’una BPO a partir de la figura, en les següents fases:

  • Base d’establiment de la BPO
    1. Ambdues parts arriben a un acord sobre els termes de la BPO i el comprador envia l’ordre de compra al venedor.
    2. El comprador proporciona les dades mínimes i les condicions de la BPO al seu banc (banc deutor).
    3. El venedor confirma les dades i les condicions al banc beneficiari (banc receptor).
    Si les dades subministrades per ambdues parts encaixen al TSU, les bases queden establertes. Ambdues parts rebran l’informe de compliment dels seus bancs.
  • Compliment de la BPO (irrevocable però subjecta a la conciliació electrònica).
    4. El venedor envia la mercaderia al port de destí.
    5. El venedor envia les dades de l’expedició i la factura al seu banc, que els introduirà al TSU.
    6. El comprador rep l’informe de compliment del seu banc o demana l’acceptació de divergències, si és que existeixen.
    7. El banc del venedor informa a aquest de l’èxit del compliment i encaix de dades.
  • Liquidació. La BPO es fa operativa a favor del venedor en els termes acordats.
    8. El venedor envia immediatament per missatgeria al comprador el document d’embarcament original, la factura comercial original i els certificats pactats degudament legalitzats perquè pugui despatxar i rebre la mercaderia.
    9. A la data establerta, el banc deutor carrega l’import al compte del comprador i envia els fons al banc receptor, que els abonarà al compte del venedor.

Les URBPO 750

En la introducció de les regles uniformes relatives a les obligacions de pagament bancàries s’estableix que aquestes normes seran d’àmbit d’aplicació interbancari segons l’acord establert entre la CCI i el proveïdor de serveis SWIFT.

Les URBPO no cobreixen les relacions entre els bancs i els clients corporatius. Això es deixa a la discreció de cada banc, i permet a exportadors i importadors involucrar els bancs en les seves transaccions comercials i obtenir serveis de risc i finançament més flexibles.

Les URBPO han estat creades sobre la base de la missatgeria estandarditzada i la conciliació electrònica de les transaccions, de manera que es permeti accelerar la cadena de subministrament financer al mateix ritme que s’acceleren les cadenes de subministrament físiques.

Les URBPO 750 consten de 16 articles, amb el contingut següent:

  • Art. 1: àmbit. Les BPO regulen les obligacions bancàries generades a partir de l’establiment d’una base de referència establerta que sigui conseqüència d’una operació comercial entre venedor i comprador. No s’ocupa de com es produeix la conciliació o divergència de dades.
  • Art. 2: aplicació. Els participants en una BPO han de manifestar de manera expressa la seva adhesió a les URBPO.
    Si no s’especifica la versió d’adhesió, s’entén que és la darrera vigent.
    També s’estableix la normativa ISO 20022 com a norma de codificació de les dades de les TSMT.
  • Art. 3: definicions generals. Es defineixen els diferents tipus de bancs participants, les bases de referència i la base de referència establerta, la conciliació i les divergències, el dia hàbil bancari i els formats horaris.
  • Art. 4: definicions de missatges. S’estableixen els conceptes d’enviament de dades, acceptació o rebuig de rols i bases de referència, acceptació o rebuig de divergències, acceptació o rebuig de modificació, acceptació o rebuig de sol·licitud de modificació d’una base de referència o notificacions especials.
  • Art. 5: interpretació de les normes. S’especifica que les paraules en singular també es poden interpretar en plural, i a l’inrevés.
    La segona norma d’interpretació estableix que les sucursals d’un banc situades a l’estranger es consideraran bancs diferents.
  • Art. 6: BPO davant contractes. S’estableix la independència de la BPO respecte del contracte comercial que l’origina, de la mateixa manera que el banc receptor pot fer ús de les relacions contractuals existents entre comprador i banc comprador o qualsevol altre banc obligat.
  • Art. 7: dades davant de documents, mercaderies, serveis o prestacions. Els bancs només tracten amb dades i no amb els documents que han estat l’origen de les dades.
  • Art. 8: data de venciment de la BPO. La base de referència establerta ha d’incloure una data de venciment per a l’enviament de les dades.
    L’hora límit de recepció de les dades són les 23.59.50 UCT (temps universal coordinat, equivalent al Greenwich Mean Time).
    La conciliació de dades només es podrà fer un cop s’hagin enviat totes les dades requerides per una base de referència establerta, notificant el resultat de la conciliació a les parts.
  • Art. 9: rol del banc partícip. S’estableixen les responsabilitats dels bancs partícips.
    Si un banc partícip rep dades en un dia festiu s’entén enviat el primer dia hàbil posterior a l’enviament.
    Els bancs partícips han d’actuar sense demora quan reben informació de la TMA.
    És responsabilitat del banc partícip que la informació introduïda en un TSMT respongui fidelment a la informació enviada pel comprador o el venedor.
    Una base de referència només podrà esdevenir base de referència establerta quan tots els bancs participants hagin acceptat el seu rol.
  • Art. 10: compromís del banc obligat. Estableix l’obligació irrevocable del banc obligat en relació amb la BPO quan s’incorpora a una base de referència establerta en el moment de l’establiment o mitjançant una modificació.
    Només pot existir una base de referència establerta, però aquesta pot afectar més d’una BPO i cada BPO és l’obligació d’un banc obligat.
    En cas de conciliació, el banc obligat s’obliga a pagar o a assumir un compromís de pagament diferit.
    L’import total degut del banc obligat al banc receptor no pot ser superior a l’import de la BPO.
    El compliment del banc obligat no depèn de la capacitat d’obtenir un reemborsament per qualsevol altra part.
    El banc no està obligat a pagar o a contreure una obligació de pagament diferit si hi ha divergències en la conciliació.
    Una BPO estarà vigent fins que es doni la primera de les tres situacions següents:
    • S’ha produït una conciliació amb zero divergències o s’han acceptat les divergències.
    • La base de referència establerta es modifica per alliberar al banc obligat del seu compromís.
    • La BPO es paga totalment segons els termes establerts.
  • Art. 11: modificacions. Les modificacions d’una base de referència establerta han d’estar aprovades per tots els bancs participants mitjançant un missatge d’acceptació.
    La modificació es fa efectiva quan el banc obligat ( el banc de l’importador o un altre banc obligat) envia a la TMA una notificació d’acceptació.
    Si algun dels bancs participants no accepta la modificació, la base de referència establerta no es modifica.
  • Art. 12: exoneració per l’efectivitat de les dades. Els bancs obligats no assumeixen cap responsabilitat respecte a la veracitat i l’exactitud de les dades facilitades pel comprador o venedor, transportista, assegurador, etc.
  • Art. 13: força major. Els bancs participants no són responsables del no-compliment de la BPO en casos d’interrupció de la seva activitat per causes alienes a la seva voluntat, com poden ser impossibilitat d’accés a la TMA, fallades dels equips informàtics, catàstrofes naturals, vagues, insurreccions o revoltes populars, etc.
    Si es dóna alguna de les circumstàncies anteriors, el banc estarà obligat a reprendre l’obligació derivada de la BPO un cop reiniciï la seva activitat.
    Una interrupció de l’obligació per causes de força major pot ser causa de renúncia del banc remitent o un altre banc participant. En aquest cas, la TMA envia una notificació especial a cada banc participant.
  • Art. 14: indisponibilitat de l’aplicació de conciliació de transaccions. Els bancs participants no són responsables de les conseqüències de la no-disponibilitat d’una TMA per qualsevol raó.
  • Art. 15: llei aplicable. La llei aplicable és la de l’oficina del banc obligat que s’especifiqui en la base de referència establerta. Les URBPO complementen la llei nacional i hi estan supeditades. En cas de discrepància entre la llei nacional i les URBPO, preval la llei nacional.
  • Art. 16: cessió del producte. El banc receptor pot cedir el producte d’una BPO. La cessió del producte no inclou la transferència del rol del banc receptor. No és necessari que el banc obligat conegui la cessió del producte fins que es produeixi el seu consentiment.

Avantatges i inconvenients d'una BPO

Els avantatges són molts. Es poden agrupar en funció de qui afecten en avantatges generals, per als venedors, per als compradors i per als bancs.

Els avantatges generals són:

  • LA BPO és un model homologat i automatitzat que pot estendre’s fins a les empreses relacionades amb l’operació.
  • En els models tradicionals, amb documents en paper, la gestió és manual, mentre que en la BPO la gestió és totalment electrònica i automàtica.
  • Elimina la problemàtica de les interpretacions del compliment de les condicions i les posteriors discussions relatives a esmenes potencials.
  • La gestió automatitzada és molt ràpida i més precisa que la gestió manual. Es pot passar dels 12 o 14 dies que costa la tramitació d’un crèdit documentari fins que es pot cobrar als tres o quatre en el cas d’una BPO.

Els avantatges per als venedors són:

  • Seguretat de cobrament en el termini establert i eliminació de processos judicials en cas de no-finalització.
  • Possibilitat d’aconseguir finançament abans d’enviar la mercaderia (quan la TSU del banc receptor corrobora la informació amb la proporcionada pel banc deutor). També pot finançar després de l’expedició.
  • Repartiment del risc amb diversos bancs mitjançant la sindicació si fos necessari.
  • Millora de les ofertes als clients en reduir els costos bancaris i flexibilitzar les opcions.

Aquests són els avantatges per als compradors:

  • Control de l’execució dels terminis de pagament.
  • Optimització de les línies de crèdit.
  • Reducció important dels costos bancaris, especialment en comparació amb el crèdit documentari.
  • Recepció més rapida de la mercaderia, que es pot enviar en el moment d’encaix de les dades facilitades a la TSU. A més, els documents originals els rep directament el comprador fora del circuit bancari.
  • Reducció del risc d’errades en el subministrament (ruptures d’estoc o sobreestoc) amb els costos que implica.

Per als bancs, els avantatges que ofereix una BPO són:

  • Implicació de tots els afectats en la transacció comercial utilitzant un sistema similar al d’un compte corrent, reduint els costos operatius associats a l’operació comercial
  • Oferta de serveis de valor afegit junt a la BPO (finançament, cash management, liquiditat, etc.).
  • Oferta d’eines TMA (aplicacions de conciliació de transaccions) i TSU a bancs de menor dimensió no interessats a instal·lar els seus propis sistemes.

Pel que fa als aspectes negatius del BPO, podem destacar:

  • Els elevats costos d’infraestructura tècnica necessària per implementar el sistema que compleixi amb la norma ISO 20022.
  • La legislació de determinats països, poc favorable a la utilització de documentació no física en operacions duaneres i bancàries.

La BPO presenta una sèrie d’avantatges respecte als altres mitjans de pagament. Per un costat, els crèdits documentaris es basen en documents d’embarcament i pagament. En el cas de la BPO, aquests documents s’envien directament a l’importador.

Les garanties a primer requeriment han de ser executades pel beneficiari per poder cobrar. Es a dir, el beneficiari ha de declarar l’incompliment per part del deutor. En el cas de les BPO no cal cap declaració i el pagament és automàtic.

Els crèdits documentaris i les garanties a primer requeriment estableixen una relació entre banc emissor i beneficiari. A les BPO, la relació s’estableix únicament entre bancs. Aquest fet permet que amb una BPO, atesa la seguretat de cobrament, el banc pugui oferir al seu client tota una sèrie de productes financers que permetin avançar el cobrament amb un risc mínim per part de l’entitat financera.

Funcionament d'una BPO

Suposem que un exportador i un importador acorden una compravenda amb pagament mitjançant transferència bancària a 60, 90 i 180 dies a partir de la data d’embarcament. L’exportador tramita la documentació i posteriorment l’envia per missatgeria al comprador perquè la pugui recollir a la duana.

En aquesta situació, l’exportador es troba en una situació de desemparament pel risc d’impagament, perquè no té cap garantia que l‘importador ordeni al seu banc les transferències pactades.

Per mitigar aquest risc, l’exportador pot utilitzar un crèdit documentari o una garantia a primer requeriment. En aquest tipus de situacions, la BPO adquireix la seva importància. Un cop l’importador rep la mercaderia i comprova que s’ajusta a allò pactat, podria adreçar-se al seu banc perquè emetés una BPO amb la data prevista a l’operació comercial. El banc de l’importador es comprometrà de manera irrevocable a efectuar la transferència de fons prevista segons la factura negociada.

Comparació de la BPO amb altres mitjans de pagament alternatius

La BPO se situa a cavall entre un crèdit documentari i una operació de compte obert.

En el cas del crèdit documentari, la BPO segueix la mateixa filosofia ja que és un compromís irrevocable que adquireix un banc de pagar un deute de l’importador que només s’executarà si l’exportador demostra documentalment que ha complert les condicions pactades pel cobrament. En el cas de la BPO, l’execució tindrà lloc si hi ha conciliació de documents, que no deixa de ser una comprovació electrònica de la documentació.

En el cas d’una operació de compte obert, el venedor ofereix al comprador pagament ajornat sense documentació financera que doni suport a aquest ajornament. El lliurament de la mercaderia i el pagament no són simultanis, sinó que la mercaderia s’entrega abans de formalitzar el cobrament. L’operació comercial no es tanca amb l’entrega de la mercaderia.

La taula mostra un resum comparatiu de les principals característiques de la BPO i dels dos mitjans més semblants, que són el crèdit documentari i el compte obert.

Taula: Comparativa entre BPO, crèdit documentari i compte obert
BPO Crèdit documentariCompte obert
Tipus de pagamentPagament electrònic bancari subjecte a conciliació de dades Pagament bancari subjecte a la validació dels documents presentats El venedor concedeix crèdit al comprador
Obligat al pagament Banc garant Banc emissor o confirmador Comprador
Beneficiari Banc receptor Venedor Venedor
Reducció del risc El banc garanteix el pagament. Admet confirmació silenciosa entre banc receptor i exportador El banc garanteix el pagament. Admet confirmació UCP i silenciosa No hi ha reducció de risc (es podria fer una assegurança de crèdit). No hi ha confirmació
Termini de pagament Establert a la BPO Establert al CD Pactat en la relació comercial
Finançament Permet descompte bancari o ser utilitzat com a garantia per a un altre finançament Permet descompte bancari o ser utilitzat com a garantia per a un altre finançament Facturatge o forfetatge
Costos Baix, en ser un procés automatitzat Elevat, per la intervenció de personal especialitzat Baix, només els costos de la transferència. Cost oportunitat per la pèrdua des descomptes.
Gestió de documents Directament de venedor a comprador El banc actua d’intermediari entre venedor i comprador Directament del venedor al comprador

Implantació de les BPO

L’aparició de les BPO en el comerç internacional ha seguit un procediment totalment oposat als altres mitjans de pagament. El xec, la transferència, les remeses, els crèdits documentaris, les garanties, etc., apareixen com a conseqüència d’un procés marcat per la mateixa evolució del comerç internacional. En el moment en què aquests mitjans s’internacionalitzen apareix la necessitat d’harmonitzar internacionalment el seu ús. Aquesta harmonització dóna lloc a les regles uniformes de la CCI.

En el cas de les obligacions de pagament bancàries, la seva creació és una decisió de SWIFT i de la CCI. Primer creen les BPO i les seves regles uniformes, i després s’encarreguen d’estendre-les internacionalment. Els promotors de les BPO es pensaven que estaven creant el mitjà de pagament que, a la llarga, substituiria tant el crèdit documentari com les operacions de compte obert.

A la pràctica, la implantació de la BPO com a mitjà de pagament és un procés lent. Ni tots els bancs estan preparats tecnològicament ni totes les empreses tenen la tecnologia o el marc legal adient.

Si atenem a l’àmbit geogràfic, l’Àsia ha estat, de moment, la zona on ha tingut més èxit, i bancs japonesos i xinesos n’han estat els grans protagonistes. També ha tingut una utilització més important en els bancs amb major implantació a Europa central.

L’èxit de les BPO depèn de la capacitat que tingui per incorporar nous actors al sistema. No és únicament una qüestió de bancs i clients, també es necessària la participació de proveïdors de servei de documentació electrònica (especialment documents de transport electrònic) i la participació dels estats admetent com a vàlids els documents electrònics.

Es considera que les BPO no protegeixen suficientment l’importador dels riscos del venedor (enviaments incorrectes per quantitat o qualitat o fins i tot frau). Són adients quan hi ha confiança en les dues parts i quan la relació comercial és estable i ve d’antic. És a dir, en aquelles relacions comercials habituals que es liquiden amb comptes corrents.

Forfetatge

El forfetatge és un contracte pel qual l’exportador cedeix una sèrie de títols negociables i crèdits documentaris de pagament diferit (preferiblement per acceptació) a un banc i, a canvi, aquest avança el cobrament d’aquests títols sense recurs.

Els títols negociables admesos en el forfetatge, a part de les cartes de crèdit, són:

  • les lletres de canvi (avalades per un banc)
  • els pagarés

Tot i no ser habitual, també es poden admetre factures comercials i drets de cobrament sobre contractes de subministrament sempre que donin molta seguretat.

Els crèdits documentaris a la vista no poden ser objecte d’utilització en un forfetatge.

Els documents objecte de forfetatge han de manifestar una promesa de pagament irrevocable.

El forfetatge ha estat un instrument financer molt important en les relacions comercials amb els països emergents sense assumir riscos ni costos elevats.

Històricament, el forfetatge apareix un cop acabada la segona guerra mundial. Bancs suïssos van utilitzar aquest mitjà de pagament per finançar el subministrament de gra per part dels Estats Units a països d’Europa de l’Est i posteriorment de béns de capital alemanys també a Europa de l’Est. Durant els anys cinquanta, el forfetatge es va estendre per l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina.

La CCI, un cop comprovada l’extensió que agafava aquest mitjà de pagament en el comerç internacional, va decidir regular-lo, i el primer dia de gener de l’any 2013 entren en vigor les URF 800 (Uniform Rules for Forfaiting).

Amb el forfetatge, l’exportador pot cobrar de manera avançada l’import de la seva venda (previ descompte dels interessos, les despeses i les comissions que li aplica el banc). Al mateix temps, elimina el risc de no-cobrament, perquè aquesta operació financera és sense recurs.

Operació sense recurs

Operació financera en la qual, un cop el beneficiari rep l’import avançat pel banc, no se li pot exigir el seu retorn en cas que l’ordenant no pagui al venciment. El risc d’impagament l’assumeix el banc.

El forfetatge és com un descompte sense recurs.

Elements del forfetatge

Els elements que apareixen en una operació de forfetatge són:

  • Cedent. Exportador. Qui ha signat el contracte de compravenda amb l’importador i cedeix els crèdits a l’empresa de forfetatge.
  • Forfeter. Entitat financera que adquireix els efectes comercials acceptats, el dret de cobrament d’un crèdit documentari o qualsevol altra forma de compromís de cobrament. Assumirà la gestió del cobrament, l’administració del deute i el risc d’impagament.
  • Entitat avaladora. Entitat financera que acostuma a estar situada al país de l’importador o una entitat financera de prestigi situada en un altre país, que ofereix garanties de pagament.
  • Deutor. Importador. Qui està obligat al pagament final del deute. És a qui es dirigirà el forfeter. Si el deutor ha estat avalat per un banc, el forfeter es dirigirà al banc perquè aquest reclami el pagament al deutor.
  • Trustee. Entitat que s’ocupa de vetllar que totes les parts del contracte de forfetatge compleixin la seva obligació. No apareix sempre. El trustee pot, per exemple, garantir el lliurament dels documents de pagament a l’exportador i els que acrediten la propietat de la mercaderia a l’importador, sense que cap dels dos assumeixi més riscos.

El funcionament del forfetatge el podem resumir en l’esquema de la figura.

Figura Circuit de forfetatge

Podem fer un seguiment de les diferents etapes descrites a la figura:

  1. El procés comença quan l’exportador negocia amb el seu banc les condicions que se signaran en una operació de forfetatge (compromís), de manera que pugui presentar al descompte títols valor de pagament diferit o crèdits documentaris amb venciment no a la vista. En aquesta negociació, el forfeter necessitarà disposar, com a mínim, de la informació següent:
    • País de l’importador.
    • Nom de l’importador.
    • Tipus de mercaderia.
    • Valor de la mercaderia.
    • Data d’embarcament esperada.
    • Terminis de pagament proposats per l’importador.
    • Aval o garanties que presenta l’importador.
  2. Importador i exportador estableixen una relació de compravenda en la qual s’acorda utilitzar un mitjà de pagament susceptible de ser emprat en el forfetatge (ha de contenir un compromís irrevocable de pagament).
  3. Si el mitjà de pagament acordat és una lletra de canvi o un pagaré, aquest haurà de ser avalat perquè la seva solvència sigui reconeguda. S’acostuma a acompanyar amb un aval d’un banc del país de l’importador.
  4. Un cop el mitjà de pagament acordat té l’aval del banc l’exportador, procedeix a enviar la mercaderia (té garantit el cobrament per l’aval bancari).
  5. L’importador lliura a l’exportador la documentació necessària perquè aquest pugui descomptar la venda amb el forfetatge.
  6. La documentació per descomptar arriba al forfetatge (factura, crèdit documentari, lletra de canvi o pagaré avalat per un banc, etc.).
  7. El forfeter estudia l’operació de forfetatge i finalment paga a l’exportador a canvi de rebre l’endós dels documents financers. En aquest punt s’aplicaran les condicions pactades al primer apartat sobre interessos, descomptes i comissions. Aquest pagament es fa sense recurs.
  8. El forfeter reclama el pagament dels documents financers que li han estat endossats. Inicialment ho farà a l’importador, però si existeix un banc avalador ho reclamarà a aquest perquè l’avalador reclami al deutor.
  9. L’importador, al seu venciment, pagarà al banc avalador o al forfeter en funció que existeixi o no aval bancari de l’import de la factura.

A canvi de ser un instrument financer sense recurs, els interessos pagats en el forfetatge són superiors als del descompte financer.

Condicions a complir per utilitzar el forfetatge

Les operacions que puguin ser objecte de forfetatge han de complir les condicions següents:

  • Han de ser operacions abstractes. S’han de poder separar els drets adquirits pel mitjà de pagament utilitzat i l’operació comercial que ha donat lloc a l’emissió d’aquest mitjà de pagament. És a dir, un incompliment de l’operació comercial no pot ser excusa per no procedir al pagament. Han de ser irrevocables.
  • Els crèdits s’han de poder negociar. Els drets de cobrament ha de poder ser transferits o endossats de manera que es pugui atorgar al forfeter el dret a cobrar el deute.
    La cessió dels drets al banc es pot fer de dues maneres:
    • Cessió feta pel lliurador dels documents: requereix un document addicional en el qual el banc renuncia a accions canviàries i extracanviàries contra el lliurador.
    • Cessió feta per l’endossant (que no sigui lliurador): també ha d’incloure una clàusula en la qual s’alliberi l’endossant de responsabilitats (clàusula “sense la meva responsabilitat”) al costat de la signatura.
  • Han de ser conseqüència d’una operació comercial. El crèdit ha de tenir el seu origen en una compravenda o un contracte de subministrament.
  • Han de ser sense recurs. Un cop tancada l’operació de forfetatge, l’exportador queda exonerat de qualsevol responsabilitat posterior a la signatura, llevat del cas de frau. L’entitat de crèdit assumeix la responsabilitat i el risc total del crèdit.

El forfetatge és un mitjà de pagament sense possibilitat de recurs. Un cop tancada l’operació, l’exportador queda lliurat de qualsevol incidència que es pugui produir posteriorment.

Costos del forfetatge

Els costos del forfetatge afecten més l’exportador que l’importador. Això és lògic, perquè la decisió d’utilitzar o no el forfetatge és de l’exportador, i el més beneficiat d’aquest mitjà de pagament també és l’exportador.

Costos per a l’exportador

Per a l’exportador podem distingir dos tipus de costos:

  • Els costos relacionats amb el descompte, on els més freqüents són:
    • El tipus d’interès del mercat: com més llunyà queda el venciment, major és el tipus d’interès (risc comercial).
    • El cost de la moneda: ocasionat per les variacions del tipus de canvi, si el mitjà de pagament s’ha fet en divises.
    • La prima de risc: depèn tant del risc que aporta el garant del mitjà com del risc de país.
  • Els costos relacionats amb les comissions:
    • Comissió d’administració: acostuma a situar-se al voltant del 0,5%.
    • Comissió de compromís: s’aplica quan la cessió de documents està pactada abans del seu lliurament a partir d’una carta de compromís emesa pel forfeter. Es calcula des de la data del compromís fins al descompte.
    • Comissió d’estudi: per establir les garanties que ha d’aportar l’importador.
    • Comissió d’opció: s’aplica quan l’empresa exportadora ha de fer una oferta financera vinculant sense saber si la compravenda es completarà o no.
    • Comissió de penalització: s’aplica si l’exportador no porta a descomptar els documents en el termini previst.

Costos per a l’importador

Per a l’importador, els costos del forfetatge són molt baixos. Pràcticament es poden reduir al cost de la garantia exigida pel forfeter perquè es pugui utilitzar el forfetatge. Podria ser el cost de fer una carta de crèdit o incloure un aval bancari en el document financer.

Avantatges del forfetatge

De la mateixa manera que el forfetatge suposa un cost més gran per a l’exportador que per a l’importador, els beneficis també són més grans per a l’exportador.

Alguns d’aquests beneficis per a l’exportador els podem resumir en els següents:

  • Liquiditat. L’exportador pot disposar de manera immediata dels fons de la venda (un cop descomptats els interessos, els descomptes i les comissions).
    Millora la liquiditat del circulant transformant partides de clients en disponible. No perd capacitat d’endeutament.
    El pagament ajornat dels béns d’equip acostuma a oscil·lar entre tres i cinc anys, i pot arribar fàcilment a set i vuit anys.
  • Eliminació del risc d’impagament. El forfetatge és un mitjà de pagament sense recurs; per tant, un cop signat el contracte, el cedent (l’exportador) rep l’avançament de l’exportació sense que existeixi cap possibilitat que el forfeter li pugui reclamar res. No cal contractar assegurances de risc.
  • Eliminació del risc de fluctuació dels tipus d’interès. En el moment de signar l’operació s’estableix un preu tancat. El tipus d’interès serà el mateix durant tot el període.
  • Eliminació del risc de diferències de canvi. Si el mitjà de pagament s’ha fet en divisa, s’aplicarà el tipus de canvi vigent en el moment de cobrar l’avançament. Qualsevol fluctuació posterior del tipus de canvi l’haurà d’assumir el forfeter. En certa manera, és una alternativa a l’assegurança de canvi.
  • Reducció de la càrrega administrativa. Associada a la gestió dels efectes comercials i dels impagaments, si es dóna el cas.
  • Permet concedir terminis de finançament més amplis als importadors. Pot cobrar al comptat una venda on es concedeix un termini de finançament ampli a canvi de l’augment d’interessos que haurà de suportar el cedent.
  • Permet finançament d’estocs. Especialment de distribuïdors en mercats exteriors importants per l’empresa.

Per a l’importador també existeixen alguns avantatges. En podem destacar els següents:

  • Finançament del 100% de l’import de l’operació comercial. Amb el forfetatge, el forfeter pot oferir a l’importador finançar la seva compra. L’importador pot acabar pagant la importació a terminis, i l’exportador la cobra al comptat.
    El banc forfeter té el control total de l’operació. Cal tenir present que el forfetatge va destinat a compres de béns d’equip amb imports elevats.
  • Coneixement per avançat de tots els costos de l’operació.
  • Accés opcional a un crèdit en divises per eliminar el risc de canvi.

El forfetatge pot ser una opció molt útil per facilitar l’entrada en països on existeix dificultat creditícia o amb elevat risc d’impagament. El forfeter pot finançar la importació.

Inconvenients del forfetatge

Els principals inconvenients se centren bàsicament en:

  • Cost. Molt més elevat que el dels altres instruments de descompte. Com més llarg sigui el venciment de l’efecte, major és el tipus d’interès que aplicarà el forfeter.
  • Dificultat d’aconseguir que l’importador aporti avals bancaris. Aquest fet, per a l’importador, suposa un cost addicional.
  • L’exportador és responsable de la veracitat dels documents comercials. A diferència del crèdit documentari, el forfeter no comprova els documents aportats per l’importador.
  • El forfeter pot no voler assumir certs riscos comercials o de país. Serà necessari, per tant, buscar altres forfeters.

Normativa del forfetatge

Una de les característiques del forfetatge és que existeix poca normativa nacional que el reguli. Per aquesta raó són molt importants les URF 800, en suposar una mena de guia orientativa a nivell internacional que molts cops supleix la mancança de regulació nacional.

En el cas espanyol, la situació és semblant a la descrita. No existeix cap normativa específica i s’utilitza una altra normativa més genèrica que afecta els mitjans de pagament que puguin ser objecte de forfetatge. Trobem normativa genèrica aplicable a:

  • Codi de comerç, dins l’apartat de contractes mercantils.
  • Llei canviària i del xec (Llei 19/85).
  • Circular 4/2012, de 25 d’abril, del Banc d’Espanya, sobre normes de comunicació per als residents a Espanya de les transaccions econòmiques i els saldos d’actius i passius financers amb l’exterior.
  • Codi civil, dins l’apartat de contractes civils.

Les URF 800

Les regles uniformes del forfetatge, també conegudes com a Brochure 800, es poden considerar el primer conjunt de normes que regulen les transaccions de forfetatge tant a nivell nacional com internacional.

Aquestes normes van ser creades per la CCI i la IFA (International Forfaiting Association), i van entrar en vigor l’1 de gener del 2013.

ITFA

La International Trade and Forfaiting Association, més coneguda com ITFA (abans IFA), és una associació internacional d’empreses, institucions financeres i intermediaris que participen en el comerç i el forfetatge.

Va ser creada l’any 1999 i té per finalitat facilitar l’expansió del comerç i del forfetatge millorant les pràctiques comercials i creant normatives que afecten els seus afiliats.

Com tota la normativa originària de la CCI, la seva aplicació només és possible si s’ha posat de manifest, de manera expressa, la seva adhesió a les URF 800.

Recordeu que la CCI és un organisme privat i no té capacitat per imposar normativa si les parts afectades no manifesten la seva adhesió expressa.

Les URF 800 consten de 14 articles i 4 annexos.

  • Al primer article s’estableix la necessitat d’adhesió expressa a aquestes normes.
  • Al segon article se’n defineixen els principals conceptes.
  • L’article 3 fa referència a les interpretacions que s’han de fer.
  • La característica de descompte sense recurs apareix a l’article 4.
  • De l’article 5 a l’article 10 es parla dels acords de forfetatge i les condicions als mercats primari i secundari.
  • Els articles 11 i 12 fan referència al pagament i al pagament amb reserva.
  • L’article 13 recull les obligacions de les parts.
  • El darrer article parla de notificacions.

Els quatre annexos de les URF 800 s’amplien amb els acords següents:

  • acord marc del forfetatge
  • acord del forfetatge
  • acord del forfetatge en format SWIFT
  • confirmació del forfetatge

Facturatge

En les relacions comercials entre empreses venedores i empreses compradores és molt poc freqüent la venda al comptat. Normalment, el venedor cobra amb posterioritat al lliurament de la mercaderia. En el comerç internacional, aquesta situació encara s’accentua més per la distància entre exportador i importador.

La situació anterior suposa que, en la pràctica, l’exportador concedeix crèdit a l’importador. Són molt poques les empreses exportadores que poden exigir cobrar per avançat.

Aquesta manera d’operar genera a l’exportador tota una sèrie d’inconvenients que es podrien resumir en:

  • La immobilització de recursos que suposa el crèdit concedit al client. Això pot provocar tensions de tresoreria, en el sentit que apareguin problemes de liquiditat si l’empresa es veu obligada a pagar proveïdors en un termini més curt del que tarda a cobrar dels seus clients. L’empresa hauria de disposar de finançament durant els dies de decalatge entre pagaments i cobraments.
  • Incertesa. L’exportador ha lliurat la mercaderia i espera poder cobrar al seu venciment la factura, però no ho té segur. Poden aparèixer problemes en relació amb la solvència del comprador o fins i tot disputes comercials en el sentit que el comprador no estigui satisfet amb la mercaderia rebuda.
  • Les vendes a termini generen un augment dels comptes de clients o efectes a cobrar. L’empresa està obligada a destinar personal i recursos a controlar aquests comptes (presentar al cobrament el dia del venciment, reclamar si hi ha impagaments, etc.).
  • La impossibilitat d’aconseguir millors condicions comercials dels seus proveïdors per culpa de la falta de liquiditat. Ha d’allargar el termini de pagament amb l’augment de costos que suposa el fet d’obtenir crèdit dels proveïdors (en el millor dels casos sempre existirà un cost d’oportunitat en no poder gaudir de descomptes per pagament immediat).

En el cas de les relacions comercials internacionals, a aquests inconvenients se n’hi afegeixen d’altres que agreugen el problema:

  • Problemes d’horari laboral. Si el país de l’exportador i de l’importador són molt llunyans els horaris comercials no coincidiran, fet que dificultarà la relació entre les dues parts (alguna de les dues parts haurà de “treballar” fora d’horari habitual.
  • Les cultures i els costums comercials no són els mateixos a tots els països. Com més diferents siguin les cultures més diferents seran també les pràctiques comercials habituals, fins al punt que una actuació normal en un país pot considerar-se ofensiva en un altre país.

Cultures i costums comercials

Un dels factors importants a l’hora d’aconseguir l’èxit en una negociació comercial passa per oferir a l’altra part unes condicions que li siguin conegudes, en les que es trobi còmode, especialment si no es disposa d’una situació de superioritat. Això és encara més important en el comerç internacional on les cultures de les parts poden ser totalment diferents.

Dins d’aquestes condicions conegudes, una d’important és la que fa referència al pagament. En molts països europeus les vendes a termini tenen un venciment que no va més enllà dels 30 dies. Oferir un termini més llarg pot donar a entendre que el venedor pensa que l’importador pot tenir problemes de liquiditat. O a l’inrevés, demanar al proveïdor terminis de pagament superiors als que acostuma a atorgar li pot crear dubtes sobre la solvència del comprador.

Un altre exemple: al Japó, quan s’utilitza la remesa com a mitjà de pagament, acostuma a ser a la vista. Un importador espanyol no està acostumat a pagar al comptat.

Un tercer cas: en alguns països, incloent-hi Espanya, perquè les lletres de canvi siguin vàlides han d’estar timbrades. Aquest fet obliga el venedor a assumir un cost amb el qual possiblement el comprador no hi pensava.

  • Problemes d’idioma. No són únicament problemes de coneixement d’un idioma comú, sinó també del significat diferent que pot tenir una mateixa paraula en llocs diferents.
  • Problemes legislatius. Els problemes legals apareixen quan hi ha algun conflicte entre les dues parts. En el cas del comerç internacional, una reclamació legal s’ha de fer al país de la persona reclamada. L’exportador pot no tenir coneixement de la legislació del país de l’importador i es veurà obligat a contractar un advocat d’aquell país.
  • Problemes derivats de la utilització de monedes diferents de la de l’exportador. Una variació en el tipus de canvi d’una divisa pot alterar l’import d’una factura. En tot cas, si no s’aplica una protecció del tipus de canvi no es pot tenir certesa del que realment es cobrarà al venciment.

Davant aquestes circumstàncies existeixen diferents alternatives financeres que donen cobertura en major o menor grau. Les opcions poden passar des d’un crèdit documentari o una garantia independent fins a un simple descompte comercial. El sistema financer, però, disposa d’una sèrie de modalitats de finançament especialitzat que estan pensades per fer front a aquesta problemàtica, on el que més s’adapta a aquesta és el facturatge.

Amb el facturatge, una empresa pot obtenir liquiditat a partir de les factures, les lletres de canvi, els pagarés, etc., emeses contra els seus clients. Consisteix en el fet que un factor compra una sèrie de factures al seu client (exportador) per un valor inferior al de les mateixes factures (es descompten del valor els interessos, les despeses i les comissions). Amb aquesta compra transfereix al factor el dret a cobrar la factura al seu venciment.

El facturatge és un instrument financer adient per a aquelles empreses que tenen vendes regulars i recurrents a termini amb clients habituals.

Elements del facturatge

En qualsevol contracte de facturatge hi han de participar com a mínim tres subjectes:

  • Cedent. Propietari de les factures, qui té el dret a cobrar. En el comerç internacional, el cedent acostuma a ser l’exportador.
  • Factor. Qui compra les factures al cedent. Avança els fluxos monetaris al cedent.
  • Deutor. Qui està obligat a pagar la factura. En el comerç internacional acostuma a ser l’importador.

El procediment que se segueix en el facturatge comença quan l’exportador acudeix a un factor (normalment el seu propi banc) i sol·licita un facturatge d’exportació.

El factor ha de fer una classificació del risc de les factures presentades. Si després de l’estudi el factor accepta les factures, se signa el contracte i es procedeix a descomptar els documents que presenti l’exportador (que esdevé el cedent).

Aquesta classificació del risc la pot fer el factor sense gaires problemes si es tracta d’empreses nacionals. El problema és que el factor no disposi d’informació suficient sobre empreses situades en altres països. Aleshores busca ajuda al país de l’importador i apareix la figura del factor corresponsal.

El factor corresponsal es una figura que no és dóna en el facturatge nacional. És un factor local del país del deutor al qual se li encomana la classificació del risc i totes les altres actuacions que s’hagin de fer amb el deutor.

El factor corresponsal

El factor corresponsal és una figura exclusiva del facturatge d’exportació. Apareix com a conseqüència de la impossibilitat del factor de l’exportador de classificar els deutors d’altres països i de gestionar i administrar les factures del deutors residents a l’estranger.

El factor corresponsal actua com a representant del factor del cedent al país del deutor.

El factor del cedent i el factor corresponsal actuen mitjançant acords de col·laboració. Aquests acords estan regulats per associacions internacionals de factors, i una de les més importants és la Factor Chain International (FCI).

La Factor Chain International es va fundar l’any 1968, i una de les seves finalitats era establir una xarxa internacional de factors que permetessin desenvolupar el facturatge en el comerç internacional, articulant l’establiment d’una relació estreta entre un factor del país de l’exportador i un altre factor del país de l’importador.

El factors adherits a la FCI accepten les seves normes de funcionament i se sotmeten al seu arbitratge en cas de disputa.

Actualment disposa de més de 400 membres repartits per 90 països. Quan un factor de la FCI assumeix un facturatge d’un deutor internacional es posarà en contacte amb un altre factor membre de la FCI del país de l’importador signant un contracte de corresponsalia.

El factor corresponsal pot resoldre de manera més eficient les complicacions derivades d’horaris, idiomes, costums i normativa diferents al país de l’importador (que esdevindrà deutor).

Per poder disposar d’un contracte de facturatge internacional a l’exportador se li exigeixen una sèrie de condicions:

  • Que tingui comptes a cobrar de manera recurrent.
  • Que el nivell de vendes sigui suficient per a cada factura.
  • Que la cartera de clients tingui un volum mínim que la faci atractiva pel factor.

No es poden facturitzar factures al comptat.

Quan el factor fa la classificació de risc de la cartera de clients que ha de comprar valora els aspectes següents:

  • La qualitat dels deutors.
  • La capacitat de coneixement de l’empresa analitzada sobre el mercat en el qual opera.
  • El comportament creditici anterior.
  • El nivell de rendes, patrimoni, garanties, avals, etc., de cadascuna de les empreses estudiades.

En el facturatge d’exportació, l’exportador fa una cessió a favor del factor dels seus crèdits comercials a curt termini pendents de cobrament que manté amb els seus clients estrangers.

Funcionament del facturatge internacional

Suposem que una empresa exportadora catalana té una sèrie de clients al Japó i vol facturitzar les factures d’aquests clients.

El procés inclou les etapes següents:

  1. L’empresa acudeix al seu banc a sol·licitar un facturatge d’exportació.
  2. El banc analitza les empreses a les quals vol facturitzar i procedeix a fer una classificació del risc que assumiria. Com que el banc català ha d’avaluar el risc d’empreses japoneses, necessitarà ajuda. Rarament el banc català coneixerà amb profunditat les empreses japoneses.
  3. El banc català contactarà amb un factor local japonès, a qui li demanarà que li doni cobertura d’insolvència.
  4. El factor local japonès farà un pressupost aproximat de totes les tasques se li han encomanat i l’enviarà al factor català.
  5. El factor català presentarà el pressupost al seu client (l’exportador que vol facturitzar) i aquest, si vol seguir endavant, l’haurà de confirmar per escrit.
  6. Un cop acceptat aquest pressupost per l’exportador, el factor català demanarà al japonès que li enviï el pressupost vinculant (vincula el factor català amb el japonès).
  7. Exportador i factor signen l’acord de facturatge. L’exportador esdevé cedent i es compromet a cedir totes les factures d’una sèrie de deutors estipulats al contracte al factor. Al mateix temps, el factor local japonès haurà enviat al factor català un escrit (en l’idioma dels deutors) per notificar als deutors la intenció de facturitzar les seves factures i sol·licitar la seva confirmació.
  8. Un cop el deutor accepta el facturatge, les factures seran cedides al factor local perquè al seu venciment les pugui cobrar.
  9. Finalment, quan el factor local rep l’import de la factura l’enviarà al factor català. El factor local no assumeix cap risc, només actua d’intermediari. En funció de si el facturatge és sense recurs o amb recurs, el factor es quedarà l’import rebut del factor local o el reemborsarà al cedent.

Existeixen algunes agrupacions internacionals de factors que tenen per finalitat donar-se cobertura mútua. Una de les més utilitzades és la Factor Chain International, formada per uns 270 factors que pertanyen a 74 països.

A la secció “Annexos” podeu trobar informació sobre la Factor Chain International.

En el facturatge d’exportació s’acostuma a fer una cessió genèrica al factor local.

Esquema de funcionament del facturatge d’exportació sense recurs

En l’esquema de la figura es mostra gràficament com es desenvolupa una operació de facturatge d’exportació sense recurs.

Figura Facturatge d’exportació sense recurs

Podem seguir les següents etapes a partir de la figura:

  1. L’exportador sol·licita una línia de facturatge d’exportació al seu factor.
  2. El banc de l’exportador sol·licita un informe de cobertura al factor corresponsal.
  3. El factor corresponsal informa sobre la cobertura d’insolvències al factor de l’exportador
  4. A partir de la informació rebuda, el factor de l’exportador dóna cobertura a l’exportador (signen el contracte de facturatge).
  5. L’exportador notifica a l’importador la signatura del contracte de facturatge i que per tant les seves factures seran factoritzades, és a dir, seran gestionades i enviades des dels serveis de l’entitat de facturatge.
  6. El factor presenta factures per factoritzar. Cedeix el crèdit comercial al factor.
  7. Es comunica al cedent (exportador) la classificació dels clients a partir de la valoració de risc disponible.
  8. El factor de l’exportador cedeix els crèdits comercials rebuts de l’exportador al factor corresponsal.
  9. El factor de l’exportador procedeix a fer l’avançament dels crèdits comercials factoritzats.
  10. El factor corresponsal assumeix la gestió de cobrament de les factures.
  11. Als venciments corresponents, el banc corresponsal anirà cobrant les factures corresponents.
  12. El factor corresponsal transfereix al factor local l’import cobrat.

Si el facturatge és amb recurs hi hauria un pas més, que consisteix a reclamar al cedent els imports avançats que hagin estat satisfets pel deutor.

Modalitats de facturatge

Hi ha diverses modalitats de facturatge segons els riscos que es vulguin cobrir:

  • Per un costat, distingirem entre el facturatge amb cobertura i el facturatge sense cobertura.
  • També es pot diferenciar entre facturatge amb gestió de cobrament i sense gestió de cobrament. La gestió de cobrament inclou el procediment de cobrament dels crèdits comercials cedits al seu venciment.

Amb el concepte cobertura es fa referència a la possibilitat que el factor assumeixi el risc d’insolvència o que, pel contrari, no el cobreixi. Si la insolvència queda coberta, parlarem de facturatge sense recurs, mentre que si el factor no assumeix el risc d’insolvència tindrem facturatge amb recurs.

En el cas del facturatge sense recurs el factor pot utilitzar dos sistemes de classificació de risc:

  • Amb associacions de factors internacionals
  • Amb assegurances de crèdit, pòlisses de cobertura de crèdit estàndard adaptades a les particularitats del facturatge

A partir d’aquestes dues classificacions podem establir els tipus de facturatge que es recullen en la taula.

Taula: Tipus de facturatge
Amb cobertura Sense cobertura
Amb gestió de cobrament Facturatge sense recurs amb notificació Facturatge amb recurs i amb notificació
Sense gestió de cobrament Facturatge sense recurs i sense notificació Facturatge amb recurs i sense notificació

Als “Annexos” trobareu un enllaç a la pàgina web de CESCE, on s’ofereix una assegurança de cobertura del facturatge i del forfetatge.

Hi ha una cinquena modalitat, que és el facturatge amb cobertura. És un facturatge sense cobertura per part del factor, però en canvi existeix una cobertura que el cedent ha pogut contractar pel seu compte amb una pòlissa d’assegurança de crèdit comercial. El cedent subroga el dret de la pòlissa a favor del factor.

Cal no confondre cobertura d’insolvència amb cobertura de crèdit comercial. La cobertura d’insolvència implica que el factor assumeix el risc d’impagament; en canvi, amb cobertura de crèdit comercial el banc no assumeix el risc d’impagament, sinó que ho fa un tercer, una companyia d’assegurances contractada pel cedent.

Amb el facturatge, quan el factor reclama el pagament al deutor en nom del cedent acostuma a tenir més èxit que quan el reclama el mateix cedent (possiblement perquè el factor té més poder intimidatori).

Facturatge sense recurs amb finançament

En aquesta modalitat de facturatge, el factor ofereix finançament al cedent (avança el cobrament de la factura) i a més assumeix el risc d’impagament si al venciment el deutor no ho fa.

El factor, abans de procedir a atorgar el finançament al cedent, farà una classificació de la cartera de clients cedits per avaluar el risc.

L’import del finançament que ofereix el factor al cedent serà l’import de la factura menys els interessos per l’avançament i les comissions.

La cobertura d’insolvència només cobreix el risc financer, i el risc comercial ocasionat per una disputa queda exclòs d’aquesta cobertura.

Risc comercial

Una empresa amb un contracte de facturatge sense recurs facturitza una factura rebent el finançament corresponent del factor. El deutor no està conforme amb la factura i presenta una reclamació al seu proveïdor (el cedent). Consegüentment, el deutor es nega a pagar la factura. Aquest impagament no queda cobert pel contracte de facturatge i el cedent es veurà obligat a reemborsar al factor l’import del finançament rebut.

El contracte de facturatge inclou el principi d’exclusivitat. Això vol dir que tota la facturació d’un deutor que es vulgui facturitzar s’ha de cedir al mateix factor. La cessió es fa per contracte, i si el cedent es guardés algunes factures del deutor suposaria l’anul·lació del contracte de facturatge.

Facturatge amb recurs i amb finançament

El facturatge amb recurs i amb finançament inclou l’avançament de l’import de les factures i la gestió i l’administració del seu cobrament.

En ser amb recurs, el cedent estarà obligat a retornar l’import avançat si al venciment el deutor no fa front a la seva obligació. Per tant, el cedent és qui assumeix el risc de l’operació.

El facturatge amb recurs i finançament es podria considerar una línia de descompte amb gestió de cobrament i recurs.

Facturatge amb cobertura

En aquest tipus de facturatge hi ha una cobertura per part d’una companyia d’assegurances amb la qual el cedent ha contractat una pòlissa de crèdit comercial.

Quan l’exportador factoritza les factures protegides per aquesta pòlissa d’assegurança, subroga el dret de cobrament a favor del factor. No és necessari que el factor faci una classificació de risc, perquè ja l’haurà fet la companyia d’assegurances, i en cas d’insolvència el factor cobraria de la companyia d’assegurances.

Les pòlisses d’assegurança acostumen a cobrir entre el 80 i el 90% de l’import de la factura. En canvi, el facturatge sense recurs cobreix el 100%.

En un cas d’insolvència en un facturatge amb cobertura, la part de la factura no coberta per la pòlissa pot ser finançada amb recurs pel factor.

El facturatge amb cobertura s’acostuma a utilitzar en casos en què les carteres de clients són molt diversificades.

Els costos del facturatge

El facturatge és un mitjà de pagament car, especialment si és sense recurs. A canvi, allibera l’exportador de tasques administratives, aconsegueix finançament i elimina el risc d’impagament (si és sense recurs).

Els costos del facturatge els podem dividir en tres categories:

  • Costos generats en el moment de la signatura del contracte.
  • Costos de gestió de les factures.
  • Costos d’avançament del finançament.

Costos generats en el moment de la signatura del contracte

Normalment, els contractes de facturatge tenen una durada d’un any, que es pot anar renovant. Partint del fet que les comissions són un aspecte susceptible de negociació, en el moment de signar el contracte acostumen a generar les despeses següents:

  • Comissió d’obertura. Depèn de la línia de crèdit contractada, i no és la mateixa en el facturatge amb recurs que sense recurs.
  • Comissió d’obertura sobre una ampliació. S’aplica quan es vol ampliar el límit de crèdit d’un contracte de facturatge. Es paga sobre la quantitat ampliada.
  • Comissió d’estudi. S’aplica per fer front a les despeses que s’ocasionen per la classificació dels deutors.
  • Corretatge. S’aplica per la intervenció de fedatari públic.

Costos de gestió de les factures

Els costos de gestió són els costos generats per la utilització del facturatge. Els més habituals són:

  • Comissió de facturatge. Percentatge calculat sobre el nominal del crèdit. Depèn tant de la línia de crèdit com del termini d’avançament del cobrament.
  • Comissió de manipulació de documents. Quantitat fixa per factura o pagaré gestionat.

Costos d’avançament del finançament

Aquests costos són la conseqüència d’obtenir finançament a partir de les factures. Són els interessos que el cedent paga al factor per l’avançament del cobrament de les factures. Es paguen per avançat.

Només s’han de pagar interessos si l’avançament es fa efectiu. No es paguen per pactar, amb contracte, poder sol·licitar avançaments.

Característiques resumides del facturatge

Les principals característiques del facturatge són:

  • Permet l’obtenció de fons mitjançant la cessió de crèdits comercials cedint drets de cobrament expressats en qualsevol document de cobrament d’ús habitual en el tràfic mercantil (factures, albarans segellats i signats, lletres de canvi, pagarés, etc.).
  • S’aplica en drets de cobrament conseqüència de les operacions habituals de compravenda amb un venciment no superior a 180 dies (en alguns casos es pot allargar una mica més).
  • El factor assumeix la gestió i l’administració del cobrament de clients descarregant l’empresa d’aquesta tasca.
  • Obtenció del 100% de l’import de la factura (amb els descomptes corresponents) si és sense recurs. Si és amb recurs, acostuma a ser entre el 80 i el 90% (la resta es reserva com a previsió per impagament).
  • S’aplica el principi d’exclusivitat. Totes les factures d’un mateix deutor s’han d’oferir a un únic factor. Guardar-se factures o cedir-ne una part a un segon factor és causa de cancel·lació del contracte.
  • La garantia del crèdit atorgat pel factor és el mateix document avançat en cas que existeixi possibilitat de recurs.
  • El facturatge sense recurs cobreix la insolvència financera però no els impagaments que tinguin el seu origen en disputes comercials.
  • El facturatge s’instrumenta en un contracte específic.
  • El facturatge d’exportació incorpora la figura del factor corresponsal (no apareix en el facturatge interior).

Funcions del factor

La companyia de facturatge assumeix funcions de:

  • Banc, finança exportacions.
  • Asseguradora, quan les operacions són sense recurs.
  • Gestoria, per la gestió de cobraments i impagats.
  • Societat informadora, fa informes de clients, intermediaris, etc.

Avantatges del facturatge

El facturatge presenta tres tipus d’avantatges:

  • avantatges financers
  • disminució de risc
  • reducció de despeses

Els avantatges financers són els derivats de l’obtenció de finançament.

  • Increment de la capacitat d’obtenir recursos financers. Genera liquiditat immediata.
  • És la primera font de finançament quan no arriba el crèdit o les garanties.
  • Es pot aconseguir finançament només amb factures. Aquest finançament és del 100% si és sense recurs.
  • En el cas de facturatge sense recurs, redueix el saldo dels comptes de clients i augmenta el saldo de disponibilitat.
  • El finançament obtingut amb el facturatge no es considera endeutament bancari, i per tant el seu import no s’inclou en els fitxers del CIRBE. Es considera que el crèdit rebut està basat en la solvència del deutor, i per tant no consumeix risc.

CIRBE

Central d’informació de riscos del Banc d’Espanya on es pot constatar la solvència dels clients.

Un segon camp en el qual el facturatge presenta avantatges és en la disminució del risc, tant present com futur:

  • En un primer moment, el cedent aconsegueix que se li valori la seva cartera de clients a partir de l’anàlisi del risc que fa el factor.
  • Permet fer un seguiment de l’evolució de la cartera de clients, especialment complicat en cas de clients internacionals.
  • També aconsegueix eliminar el risc d’impagament per insolvència si el facturatge és sense recurs.
  • Es pot evitar el risc de canvi derivat de la incertesa de l’evolució dels tipus de canvi. El tipus de canvi en el moment del facturatge és conegut; en canvi, el tipus de canvi a la data de venciment no ho és (s’hauria de fer una assegurança de canvi).

Respecte a la reducció de despeses, si el facturatge inclou la gestió de cobrament l’empresa pot alliberar recursos dedicats a la gestió de clients:

  • Externalitza la gestió de cobrament aconseguint estalvis en no haver de pagar comissions per transferències internacionals o conciliacions de cobraments; també es produeixen estalvis en tot el que fa referència a les comunicacions, etc.
  • Reducció en les despeses del personal dedicat a la gestió de cobrament i, en general, despeses de manteniment del departament.

Inconvenients del facturatge

La utilització del facturatge com a instrument financer presenta dos grans inconvenients:

  • Cost del facturatge. No és un mitjà barat. Si es compara amb el descompte bancari és bastant més car. En el cas del facturatge sense recurs, la principal raó és el cost d’eliminar el risc d’insolvència, i si el comparem amb el facturatge amb recurs la justificació passa pel valor afegit que aquest incorpora en relació amb el descompte bancari. El facturatge acostuma a incorporar la gestió administrativa de cobrament, la valoració de la cartera de clients, la gestió de reclamació al deutor en cas d’impagament, etc. Totes aquestes actuacions no estan incloses en el descompte bancari.
  • Principi d’exclusivitat del factor. Per contracte només es pot utilitzar un únic factor per deutor. A més, el factor pot rebutjar facturitzar algunes factures (només compra les factures que li convenen) quedant-se en aquest cas l’empresa amb les factures de cobrament més difícil. Es produeix una dependència financera important del factor.

Es podria considerar un tercer inconvenient, derivat del canvi en les relacions que tenien inicialment exportador i importador i la que poden tenir amb el facturatge el factor i importador. Aquesta última relació pot afectar relacions comercials posteriors si es genera tensió entre factor i importador.

Exemple de càlcul dels costos d'una operació de facturatge

A continuació es mostra un exemple de com es liquida una operació de forfetatge o facturatge. El mecanisme de càlcul és el mateix, i l’única diferència és el venciment més curt en el facturatge (habitualment fins a 6 mesos, tot i que pot arribar als 9) que en el forfetatge (habitualment superior a l’any). Suposem que un proveïdor subministra estris de cuina a un centre comercial andorrà. El contracte entre les dues parts estipula que les compres es pagaran als tres mesos de rebre la factura, i l’import mitjà de les factures presentades és de 10.000 euros. Aquest retard en el cobrament provoca incomoditats al proveïdor que l’obliguen a utilitzar la seva pòlissa de crèdit en algunes ocasions. Davant aquesta situació, està valorant alternatives per disposar del diner abans del venciment. Descarta el descompte comercial perquè pensa que es gastarà l’import avançat i que si es produeix un impagament tindria dificultats per tornar el diner avançat.

Un amic li comenta la possibilitat del facturatge sense recurs i li explica com funciona amb les dades del seu cas.

El càlcul dels costos del facturatge és molt semblant al del descompte. Suposem que el banc aplica un tipus d’interès nominal del 12% (per fer els càlculs fàcils). Un 12% anual suposa un 1% mensual.

Aplicant la fórmula de l’interès simple, el banc li cobraria: Interessos = 10.000 x 1% x 3 mesos = 300 €

També cal tenir en compte les comissions que aplicarà el banc; posem que totes juntes són el 0,7%. La comissió només s’aplica un sol cop sobre el nominal de la factura. En aquest cas, la comissió que hauria de pagar seria:

10.000 x 0,007 = 70 €

En total, cobrar al comptat les factures li costaria:

Cost total = 300 + 70 = 370 € per cada factura

Com que vol un facturatge sense recurs, el banc comprarà cada factura de 10.000 € per 9.630 €, i al venciment cobrarà 10.000 €.

Què obté el proveïdor a canvi d’aquests 370 €?:

  • Per un costat rep 9.630 € al comptat, i com que és sense recurs en cap cas els haurà de tornar (llevat que es tracti d’una disputa comercial).
  • Ha disminuït la seva exposició al risc. Abans, a l’actiu del seu balanç hi tenia 10.000 € incerts, i ara té 9.630 € certs (comprar seguretat costa 370 €).
  • Si l’operació, en lloc de ser en euros, s’hagués fet en una altra divisa hauria eliminat també el risc de canvi (no sabem el tipus de canvi que hi hauria dins de tres mesos).
  • S’ha estalviat els costos de la gestió de cobrament de la factura.

Normativa del facturatge

Contràriament als altres mitjans de pagament, la CCI no ha publicat cap regla uniforme sobre facturatge.

És important tenir en compte que la normativa legal aplicable a un contracte de facturatge és la que estigui vigent al lloc on tingui el seu domicili el factor.

A nivell espanyol, el facturatge no disposa d’una normativa específica, sinó que està regulat per legislació diversa.

El concepte de facturatge apareix a la Llei 3/94, de 14 d’abril, en la qual s’adapta la legislació espanyola en matèria d’entitats de crèdit a la segona directiva de coordinació bancària.

A partir d’aquesta primera aparició del concepte de facturatge, la dispersió normativa és important.

Les principals lleis que afecten el facturatge són:

  • Codi de comerç: els articles 347, que parla de l’endós de crèdits mercantils, i l’article 348, que parla de les responsabilitats del cedent i del deutor.
  • Llei reguladora de les entitats de capital risc (1/1999, de 5 de gener) en la seva disposició addicional tercera sobre el règim de determinades cessions de crèdit.
  • Reial decret 3/2011, de 14 de novembre, sobre la Llei de contractes del sector públic (text refós). A l’article 218 es regula la transmissió de drets de cobrament de factures de l’Administració pública.
  • Llei concursal 22/2003, de 9 de juliol. L’article 71 regula la situació dels crèdits cedits quan es produeixen situacions de concurs de creditors.

A nivell internacional, l’any 1974, l’Institut Internacional per la Unificació el Dret Privat (UNIDROIT) va incloure, per primer cop en les seves sessions d’estudi, el contracte de facturatge, i es va plantejar la possibilitat d’elaborar un text d’àmbit internacional. Aquesta proposta finalment va veure la llum l’any 1988 a la Convenció d’Ottawa. L’objectiu era adoptar unes normes uniformes que puguin resoldre conflictes mantenint un equilibri entre els interessos de les parts involucrades en el contracte de facturatge.

Als annexos es pot trobar el text complet de la Unidroit Convention on International Factoring CUF.

El text de la Convenció Unidroit sobre facturatge (CUF) aprovat a la reunió d’Ottawa està format per 23 articles distribuïts en 3 capítols i una sèrie de disposicions finals. El contingut s’articula de la manera següent:

  • Capítol 1. Àmbit d’aplicació i disposicions finals (articles de l’1 al 4).
  • Capítol 2. Drets i obligacions de les parts (articles 5 a 10).
  • Capítol 3. Cessions successives (articles 11 i 12).
  • Disposicions finals. Articles de 13 a 23.

A la disposició final primera s’establia que des de l’aprovació fins al 31 de desembre del 1990 estaria oberta la signatura d’adhesió. L’objectiu era que els països adherits modifiquessin la seva legislació per adaptar-la al contingut de la CUF.

Finalment, només 13 països es van adherir a aquest conveni, alguns importants en el comerç internacional però d’altres no tan significatius.

Països adherits a la CUF

Els països són: Ghana, Guinea, les Filipines, Tanzània, Nigèria, el Marroc, França, Txecoslovàquia, Finlàndia, Itàlia, Bèlgica, els Estats Units i Panamà.

Posteriorment, la UNCITRAL va proposar-se desenvolupar un projecte de major abast que afectaria tant el forfetatge com el facturatge i la confirmació. Aquest nou projecte hauria d’incloure aspectes que ara no preveu la CUF, com poden ser la figura del factor corresponsal i la relació interfactors (no prevista en les CUF) o la relació entre cedent i factor.

Confirmació de pagaments

En un contracte de compravenda, un dels temes que acostuma a ocupar temps en les negociacions són les condicions de pagament. Venedor i comprador tenen interessos contraposats. El primer vol cobrar com més aviat possible, mentre que el segon intentarà endarrerir tot el que pugui el pagament.

Per facilitar l’acord de les dues parts, el sistema bancari disposa de dues eines que podríem considerar simètriques: el facturatge destinat al comprador i la confirmació de pagaments destinada al venedor.

Confirmació i facturatge són dos mitjans de pagaments molt semblants. Els dos estan enfocats a millorar la gestió del circulant a partir de la cessió de crèdits comercials a favor d’un banc.

Si es valora des d’un punt de vista de comerç internacional, amb el facturatge es comprova que l’exportador pot eliminar el risc d’insolvència del deutor assegurant el cobrament. En aquest cas, l’exportador pren la iniciativa.

La confirmació de pagaments consisteix en el fet que una entitat financera assegura el pagament d’una factura a un proveïdor. La iniciativa de sol·licitar una línia de confirmació és ara de l’importador.

Concepte de confirmació de pagaments

Es pot definir la confirmació de pagaments com un contracte entre un comprador (importador en comerç internacional) i un banc pel qual aquest es compromet a pagar, al seu venciment, una factura emesa pel venedor (exportador).

Aquest compromís de pagament incorpora valors afegits, com són un finançament addicional ofert al proveïdor que ha de cobrar les factures i la gestió de pagament, alliberant d’aquesta tasca l’empresa importadora.

La confirmació de pagaments s’utilitza en aquelles situacions en què el mitjà de pagament utilitzat és la transferència i, en menor mesura, el xec.

El procediment que se segueix en una operació de confirmació de pagaments és:

  1. L’importador sol·licita al seu banc l’obertura d’una línia de crèdit contraconfirmació. El banc, després d’avaluar la solvència del sol·licitant, decideix obrir una línia de crèdit a l’importador fins a un cert límit.
  2. Un cop aprovada, l’exportador envia al banc factures amb venciment ajornat. El banc comunica a l’exportador emissor de les factures que li seran pagades pel mateix banc al seu venciment, al temps que li ofereix la possibilitat d’avançar el cobrament sense recurs.
  3. Si l’exportador accepta l’avançament cobrarà l’import de la factura menys els costos de l’avançament. Si no vol l’avançament s’esperarà al venciment i llavors procedirà a cobrar.
    En qualsevol dels dos casos, l’importador haurà d’abonar al banc l’import de la factura al venciment.

En la figura es pot observar l’esquema de la confirmació de pagaments.

Figura Esquema de la confirmació de pagaments

Seguim les diferents etapes de la figura:

  1. L’exportador envia factures a l’importador generades a partir d’una relació de compravenda.
  2. L’importador fa arribar al factor (banc confirmador) les factures aprovades segons el contracte de confirmació.
  3. El factor procedirà al pagament de les factures a l’exportador (ho pot fer al seu venciment o de manera avançada previ descompte d’interessos i comissions).
  4. Al seu venciment (o posteriorment en cas de pròrroga), l’importador pagarà al banc l‘import de les factures presentades.

En la confirmació de pagaments, la relació contractual l’estableixen l’importador i el banc. En aquest contracte s’estableix un límit màxim de factures confirmades. Aquest límit representa el finançament que el banc atorgarà als exportadors si aquests decideixen avançar el cobrament.

Elements de la confirmació de pagaments

Dins de la confirmació de pagaments podem distingir tres figures:

  • l’emissor
  • el gestor de pagament
  • el beneficiari

L'emissor

L’emissor és qui sol·licita la confirmació de pagaments. Acostumen a ser empreses amb un volum de compres important i recurrent a molts proveïdors. No és adient per a empreses petites.

Perquè puguin accedir a la confirmació de pagaments s’exigeix que l’emissor sigui una empresa solvent, perquè molt possiblement utilitzi crèdit.

L’emissor signarà amb el banc un contracte en el qual s’acordarà el límit de factures que vol facturitzar i les diferents alternatives a la presentació de les factures:

  • Confirmació de pagaments simple: el banc abonarà l’import de les factures al venciment.
  • Confirmació de pagaments d’inversió: l’abonament de l’import de la factura es produeix abans del venciment. En aquest cas, el banc retribueix a l’emissor pels interessos dels dies d’avançament.
  • Confirmació de pagaments de finançament: és el cas contrari a l’anterior. Amb aquesta confirmació de pagaments, l’emissor paga amb posterioritat al venciment, encara que el beneficiari rep l’import de la factura al seu venciment. L’emissor haurà d’assumir els costos financers derivats del crèdit que se li ha concedit (interessos + comissions).

El gestor de pagament

El gestor de pagament és l’entitat financera que assumeix el compromís de pagar la factura al proveïdor. L’anomenarem banc confirmador o factor.

El gestor de pagament signa inicialment un contracte de confirmació de pagaments amb l’emissor, però en pot estendre un altre amb el beneficiari si aquest executa l’opció d’avançament.

El gestor de pagament establirà el tipus d’interès i les comissions que s’aplicaran a les operacions de confirmació de pagaments. Es tindran en compte les característiques del sector, el risc, la data de venciment, la solvència de l’emissor, etc.

El beneficiari

El beneficiari és el proveïdor que adquireix el dret a cobrar la factura. El beneficiari ha de presentar les factures perquè puguin ser confirmades.

Té l’opció de cedir els crèdits a favor del gestor de pagament obtenint, a canvi, una confirmació de pagaments sense recurs i eliminant el risc d’insolvència de l’emissor.

La sol·licitud d’avançament es fa signant un contracte resposta que rep de part del gestor de pagament en el qual li proposa aquesta opció. També podria optar per cedir els crèdits i no sol·licitar avançaments. En aquest cas també es tractaria d’una confirmació de pagaments sense recurs, però la factura se li abonaria al venciment (el beneficiari no hauria de suportar costos financers).

Avançament de factures

No és necessari que el beneficiari avanci totes les factures, pot decidir de quines vol avançar el cobrament i quines no.

El contracte resposta ha d’incloure les condicions aplicades a l’avançament, com són comissions, tipus d’interès, dies mínims d’avançament, operativa a seguir per avançar l’import, etc.

El pagament al beneficiari es pot fer de tres maneres diferents:

  • Abonant l’import al compte que aquest manté amb el banc encarregat de la gestió de pagament.
  • Emetent un xec per l’import efectiu a favor del beneficiari.
  • Ordenant una transferència al compte que desitgi el beneficiari

Opcions que pot incorporar la confirmació de pagaments

Dins les modalitats de confirmació de pagaments podem distingir la confirmació sense recurs i la confirmació amb recurs.

En la confirmació sense recurs, el banc assumeix el risc d’insolvència del deutor i avança el 100% de l’import de la factura (s’aplicaran els descomptes corresponents per interessos i comissions).

En el cas de la confirmació amb recurs, el banc pot fer avançaments al proveïdor però no del 100% (s’acostuma a guardar-se entre el 10 i el 20% com a garantia). En aquest cas, si el deutor resulta insolvent el proveïdor es veuria obligat a tornar els imports que havia cobrat per avançat.

La confirmació de pagaments està pensada perquè el proveïdor executi l’opció d’avançament encara que hagi de suportar un cost financer. D’alguna manera, el proveïdor paga per cobrir-se del risc d’insolvència del client. Al banc aquesta opció també li resulta molt interessant, perquè pot cobrar tant del deutor com del proveïdor.

Existeix també l’opció de la confirmació de pagaments amb avançament de pagaments i sense avançaments.

En la confirmació amb avançament se li ofereix al proveïdor avançar el cobrament de la factura (en aquest cas, l’avançament sempre és sense recurs).

En canvi, amb la confirmació sense avançament el banc només es compromet a fer el pagament de la factura al seu venciment. En aquest segon cas, el proveïdor cobrarà íntegrament l’import de la factura.

Finalment, una última possibilitat de confirmació de pagaments és la confirmació que incorpora pròrroga. En aquest tipus de confirmació, el banc concedeix al deutor un ajornament del pagament més enllà de la data de venciment.

Tipus de confirmació de pagaments

De cara a l’emissor, molts bancs ofereixen algunes variants que enriqueixen aquest producte. Especialment importants són dues opcions que permeten avançar o endarrerir el pagament. Aquestes dues opcions no afecten per res el beneficiari, i no hi ha cap raó perquè se li comuniqui aquest fet.

Són les següents:

  • Opció de recompra. Consisteix a oferir a l’emissor la possibilitat de recomprar el crèdit que s’ha avançat als proveïdors sempre que es faci abans del venciment (l’emissor compra el deute confirmat). Amb aquesta opció, com que el banc recupera el diner abans del termini previst, retribueix l’emissor amb els interessos corresponents als dies que ha avançat el pagament.
    Aquesta opció és interessant en les següents situacions:
    • Quan l’emissor té un excedent de tresoreria al qual pot donar sortida avançant el pagament de deutes.
    • Quan a l’emissor li interessi alliberar saldo de confirmació de pagaments. El contracte de confirmació de pagaments va lligat a una línia de crèdit amb un determinat límit. Quan l’emissor és a prop d’arribar a aquest límit i no pugui confirmar més factures li pot interessar avançar alguns pagaments perquè aquestes factures s’eliminin de la línia de crèdit i pugui confirmar posteriorment més factures.
  • Opció de pròrroga. Cas contrari a la recompra, on l’emissor (ordenant) sol·licita ajornar el pagament més enllà del venciment; en definitiva, allarga el crèdit a l’emissor. Això suposarà que l’ordenant haurà d’abonar els interessos i comissions corresponents.
    Com pot resultar evident, aquesta opció és valorada quan l’emissor no disposa de liquiditat suficient per fer front al pagament de la factura al seu venciment. Però també té una segona utilització molt interessant en el comerç internacional, on els terminis de pagament de les factures pot variar molt d’uns països a uns altres.

Si és té en compte que el termini mitjà de pagament al conjunt de països europeus és de 28 dies i en canvi a Espanya és de gairebé 74 dies, una empresa espanyola que vol comprar a un proveïdor europeu i no té molta força per negociar el termini de pagament es trobarà que haurà de pagar a 28 dies (la directiva europea contra la morositat del 2013 fixa en 30 dies el termini màxim de pagament). Això li pot provocar problemes de tresoreria. La solució en aquest tipus de situació seria una confirmació de pagaments amb pròrroga on l’importador accepta pagar al proveïdor a 28 dies i pot negociar amb el confirmador una pròrroga de 46 dies. D’aquesta manera, l’exportador cobra dins el termini habitual europeu i en canvi l’importador pot pagar en el termini habitual espanyol.

Aplicant aquesta mateixa fórmula, un comprador podria donar compliment a la llei contra la morositat vigent al país de l’exportador.

Confirmació de pagaments amb pagament immediat

Amb aquesta modalitat de confirmació de pagaments, el proveïdor cobra sempre al comptat i l’emissor paga al venciment de la factura. Es tracta d’una variant de la confirmació clàssica on l’avançament del cobrament es fa de manera automàtica en el moment de la presentació de la factura per part del proveïdor.

La finalitat d’aquesta confirmació de pagaments és donar la possibilitat que el proveïdor pugui cobrar al comptat, aconseguint el comprador descomptes per pagament immediat quan realment està pagant a termini.

La confirmació amb pagament immediat serà interessant sempre que el descompte que es pugui obtenir del proveïdor per pagar al comptat sigui superior als interessos i les comissions que hagi de pagar per a la confirmació de pagaments.

Exemple de càlcul per valorar la utilització d'una confirmació amb pagament immediat

Partirem de les següents dades per valorar si és convenient o no fer una confirmació de pagaments amb pagament immediat:

  • Import de la venda: 20.000 €.
  • Venciment de la factura: 30 dies.
  • Tipus d’interès nominal aplicable a la confirmació de pagaments: 6%.
  • Comissió de la confirmació de pagaments: 0,5%.
  • Descompte que es pot obtenir del proveïdor si es paga al comptat: 3%.

Primer caldrà calcular els costos de la confirmació:

Interessos = 20.000 x 0,06/365 x 30 = 98,63 €

Comissions = 20.000 x 0,005 = 100 €

Cost total = 98,63 + 100 = 198,63 €

En segon lloc, es calcularà l’estalvi per pagar al comptat:

Descompte ofert pel proveïdor = 20.000 x 0,03 = 600 €

Si es compara l’estalvi obtingut amb el cost de la confirmació de pagaments amb pagament immediat s’obté el resultat següent:

Estalvi – costos = 600 – 198,63 = 401,37 €

En aquest cas interessa utilitzar la confirmació de pagament immediat, ja que hi ha un guany de 401,37 euros.

Avantatges de la confirmació de pagaments

La confirmació de pagaments, de la mateixa manera que el facturatge o el forfetatge, és un tipus de relació triangular en la qual qui més guanya és l’entitat financera, ja que fins i tot en alguns casos pot carregar costos tant a l’ordenant com al beneficiari.

Aquests avantatges per a l’entitat financera es poden resumir en:

  • Els interessos i les comissions que pot cobrar de les parts.
  • Des d’un punt de vista comercial, l’accés a una sèrie d’empreses (proveïdors del client ordenant) a les quals no tenia accés abans i a les quals pot oferir els seus productes i serveis.
  • La fidelització dels clients als quals ofereix la confirmació de pagaments. El banc pot lligar l’atorgament d’una línia de confirmació de pagaments a l’acceptació d’altres productes financers per part de l’ordenant.
  • El banc només assegura el 100% de l’import de la factura si la confirmació de pagaments utilitza l’opció d’avançament. Si no es produeix aquest avançament, el percentatge garantit és inferior.

Des d’un punt de vista global, la confirmació de pagaments ofereix a l’ordenant un millor posicionament davant el proveïdor, en no ser el termini de pagament un factor determinant en la negociació a conseqüència de:

  • La seguretat que dóna l’importador a l’exportador quan li ofereix la confirmació de pagaments. Li està dient que li pot garantir el cobrament i per tant l’exportador rebaixa el seu risc en la venda. A menor risc, millors condicions financeres. Per una altra part, també li està oferint (si ho vol utilitzar) la possibilitat d’avançar el cobrament sense augmentar el CIRBE.
  • Allibera la seva empresa de la gestió de pagament internalitzant les seves funcions i reduint els costos d’aquest departament.
  • Possibilitat de negociar descomptes amb finançament automàtic (en la confirmació de pagaments amb pagament immediat).
  • Permet finançar compres.
  • Els pagaments es poden fer en la divisa del proveïdor, la qual cosa elimina el risc de canvi.
  • Millora la gestió de tresoreria, simplificant els fluxos monetaris d’entrada i sortida.
  • Millora el prestigi de l’importador. Si un banc concedeix confirmació de pagaments a un importador vol dir que el considera solvent. Això serà especialment cert en el cas de la confirmació de pagaments sense recurs.

Però qui realment treu profit de la confirmació de pagaments és el proveïdor, perquè sense haver d’assumir cap cost financer pot gaudir d’una sèrie d’avantatges realment importants:

  • Obtenció de finançament sense consumir risc (no s’inclou al CIRBE).
  • El finançament es pot obtenir d’una manera fàcil i ràpida (no requereix signar cap pòlissa de crèdit, ni tan sols la presència d’un fedatari públic).
  • En no tenir risc d’insolvència, no necessita signar pòlisses d’assegurança de crèdit.
  • En el cas de la confirmació de pagaments amb pagament immediat, el proveïdor cobra a la presentació de la factura. És com si fes una venda al comptat.

Inconvenients de la confirmació de pagaments

Els principals inconvenients de la confirmació de pagaments per a l’ordenant són:

  • El cost elevat, principalment quan es tracta de confirmació de pagaments sense recurs, on el banc assumeix el risc d’insolvència de l’ordenant.
  • Encara que amb la confirmació de pagaments l’importador segueix mantenint la iniciativa de pagament (pot decidir quines factures confirma), es troba lligat a una entitat financera i a la contractació de productes financers addicionals que potser no són els que més li interessen.
  • Encara no és un producte molt conegut internacionalment, i alguns proveïdors poden no conèixer el seu funcionament.

És difícil trobar inconvenients per al proveïdor en la confirmació de pagaments. Bàsicament, perquè la iniciativa correspon al comprador, i el venedor pot assumir una actitud passiva, limitant-se a demanar el cobrament al venciment (li és igual qui paga). Un inconvenient mínim es podria considerar la pèrdua d’iniciativa en la gestió del cobrament, que seria assumida pel comprador.

Costos de la confirmació de pagaments

Si el proveïdor no utilitza cap de les opcions que li ofereix la confirmació de pagaments no haurà d’assumir cap cost. En cas de sol·licitar avançament s’ha de fer front a:

  • Els interessos generats per l’avançament. S’acostuma a calcular a partir d’un índex de referència augmentat en un diferencial (per exemple, si parlem en termes internacionals podria ser el LIBOR + 2,5%).
  • La comissió per avançament de factura (sobre el 0,25% de l’import de la factura).

LIBOR

London InterBank Offered Rate, taxa d’interès a la qual els bancs es deixen fons entre si en el mercat interbancari.

Per al comprador ordenant (importador), els costos són més elevats. Depèn de les opcions que utilitzi, però els més habituals són:

  • Comissions d’estudi i obertura. Es justifiquen en les despeses que té el banc per fer l’estudi previ per valorar si concedeix o no la confirmació de pagaments i per les tasques administratives derivades de la signatura del contracte.
  • Despeses d’intervenció del contracte (despeses de fedatari públic).
  • Comissions per la gestió de pagament de les factures.
  • Despeses financeres si utilitza l’opció de pròrroga i paga amb posterioritat al venciment (també acostuma a ser un índex referenciat).

Normativa de la confirmació de pagaments

La confirmació de pagaments és un mitjà de pagament relativament nou i encara no està gaire estès internacionalment. És possible que sigui aquesta la raó per la que la CCI i les Nacions Unides encara no han pres cap iniciativa per regular-lo, com ha succeït amb altres productes. No hi ha cap normativa d’àmbit internacional.

A nivell nacional s’aplicaran les lleis del territori del banc confirmador. La legislació espanyola tampoc regula la confirmació de pagaments de manera especial i la considera com una variant del contracte de comissió mercantil, en tractar-se d’una operació de comerç entre comerciants (encara que sigui irrevocable si es fa sense recurs).

Com a contracte de comissió seran els articles 244 a 280 del Codi de comerç els que s’hauran d’aplicar en cas de disputa.

Per una altra part, les relacions entre ordenant i banc confirmador es regiran pels articles 1.709 a 1.739 del Codi civil.

Finalment, en els casos en què hi hagi un avançament per part del proveïdor o un ajornament per part de l’ordenant s’aplicarien les normes relatives a la transparència bancària i a la disciplina i intervenció de les entitats de crèdit.

La cadena de subministrament de finançament

En una negociació de compravenda, el comprador intentarà retardar el pagament el màxim temps possible, mentre que el venedor voldrà cobrar al més ràpid possible.

Amb la confirmació, l’importador garanteix el pagament de la compra a l’exportador, i amb aquesta garantia l’exportador pot descomptar la factura sense risc d’insolvència.

Per la seva part, l’importador pot sol·licitar una pròrroga de pagament al factor. Al final, cadascuna de les parts aconsegueix el seu objectiu, l’exportador cobrar abans i l’importador pagar més tard.

Els costos financers es poden repartir entre les dues parts. Poden pactar un preu de venda superior amb un venciment més llarg i d’aquesta manera es podria incloure part del cost financer que haurà de suportar l’exportador si vol descomptar (com més temps avança, més interessos haurà de pagar).

Dins del concepte de confirmació de pagaments, la supply chain finance (SCF) o cadena de subministrament de finançament és un conjunt de processos basats en la tecnologia de negoci i finançament que enllacen les diferents parts d’una transacció (comprador, venedor i banc). Suposen un menor cost financer i una millora de l’eficiència empresarial.

Quan s’introdueixen les plataformes tecnològiques en la confirmació de pagaments s’està parlant de l’SCF. Les transaccions es poden automatitzar (fins i tot utilitzant factures electròniques) i fer un seguiment des de l’aprovació de l’entrada de la factura a l’SCF fins a la seva liquidació.

La cadena de subministrament està pensada fer finançar circulants comercials.

El procediment que segueix l’SCF és el següent:

  1. L’exportador envia les seves factures al comprador en el format que hagin estipulat al contracte.
  2. L’importador introdueix les dades de les factures perquè siguin pagades a la plataforma tecnològica (aplicació web).
  3. L’exportador també té accés a aquesta plataforma i pot veure totes les factures aprovades. En aquest punt té dues opcions: sol·licitar l’avançament o esperar el venciment. Si opta per l’avançament transferirà la factura a l’SCF i rebrà al seu compte el 100% de l’import de la factura menys els costos de l’avançament (es pot cobrar al dia següent). Si no fa res, l’abonament al compte del 100% de la factura és farà al venciment.

Com que el banc fa l’avançament sobre la base de la promesa de pagament al venciment que fa l’importador, els costos financers es calculen en base a la classificació de risc de l’importador, no de l’exportador (els tipus d’interès aplicats acostumen a ser més avantatjosos que en el facturatge).

La cadena de subministrament de finançament és una veritable solució win-win (guanyadora) per a importador i exportador.

L’SCF funciona especialment bé quan el comprador té una qualificació de crèdit millor que el venedor i per tant aquest pot tenir accés a capital a un cost més baix. El comprador pot aprofitar aquest avantatge per negociar millors termes del venedor, com ara un allargament dels terminis de pagament, que permet al comprador conservar efectiu o utilitzar aquest efectiu per a altres finalitats.

Els gran benefici del venedor és poder accedir a finançament més barat del que podria obtenir amb el descompte comercial.

La cadena de subministrament de finançament s’utilitza especialment en empreses de fabricació i comerç detallista.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats