Resum

Un dels elements crítics dels pagaments internacionals és la distància física a la qual es troben exportador i importador, que fa difícil mantenir un contacte permanent que doni confiança. Els mitjans de pagament tradicionals requerien molta confiança en les dues parts, perquè en no poder fer-se el pagament i l’entrega de la mercaderia de manera simultània, una de les dues parts havia d’arriscar. Si l’exportador tenia més força que l’importador podia sol·licitar d’aquest el pagament per avançant. Si, en canvi, l’importador tenia supremacia en la negociació, podia imposar el pagament a la recepció de la mercaderia (l’exportador l’enviava sense tenir assegurat el cobrament).

Davant aquesta situació es proposa com a alternativa utilitzar mitjans de pagament documentaris. Això voldrà dir que l’exportador, abans de cobrar l’exportació, haurà de demostrar que ha complert les condicions pactades a la compravenda, i que l’importador, abans que l’exportador li enviï la mercaderia, també haurà de mostrar la voluntat irrevocable de pagar. En resum, els mitjans de pagament documentaris neixen amb la voluntat de reduir la incertesa en els pagaments internacionals.

Però per reduir la incertesa encara feia falta un pas més: establir una sèrie de normes d’àmbit internacional que fossin conegudes per les dues parts i, d’aquesta manera, deixar d’estar lligats a les lleis nacionals, que eren desconegudes per la part estrangera.

Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, un grup de comerciants es van reunir a París per intentar establir unes pautes de comerç internacional que fossin acceptades de manera universal. És l’origen de la Cambra de Comerç Internacional (CCI), organisme privat que té per finalitat oferir lex mercatoria, és a dir, un conjunt de normes que els comerciants acceptin com a pròpies i que serveixin per regular el comerç internacional (i de retruc els pagaments internacionals). Ens trobem, doncs, davant del que serà el naixement dels mitjans de pagament documentaris moderns.

El primer que farà la CCI és publicar els Incoterms amb la idea de fixar uns estàndards de condicions de venda, on cadascuna de les parts conegui quines són les seves obligacions només amb el nom de la norma. Els Incoterms no s’encarregaran de regular la propietat de la mercaderia (això ja ho faran les lleis nacionals), sinó que se centraran en el transport i l’assegurança de la mercaderia. Actualment existeixen 11 modalitats d’Incoterms, classificats en quatre categories segons el moment en què l’exportador es desprèn de la mercaderia. Al grup E, l’exportador posa a disposició de l’importador la mercaderia al seu magatzem, i aquí acaba la seva responsabilitat. El segon grup el formen els tres Incoterms del grup F, on l’entrega de la mercaderia es fa al país de l’exportador. El grup C està format pels Incoterms en els quals l’entrega de la mercaderia es fa a l’arribada al país de destí. I finalment, els del grup D obliguen l’exportador a descarregar la mercaderia al país de destí i a situar-la allí on s’hagi convingut.

Perquè l’Incoterm tingui força legal és imprescindible que les dues parts se sotmetin a les seves regles. Un cop regulades les obligacions de cada part, queda demostrar el compliment de les condicions. Seguint els criteris de la CCI, aquest procediment es farà mitjançant la presentació de documents que ho demostrin. En el moment de negociar la compravenda s’establirà la documentació que s’haurà de presentar per poder demostrar aquest compliment i poder accedir al cobrament.

S’estableixen quatre tipus de documents diferents. Els primers seran els de venda, principalment la factura proforma, que demostra la voluntat d’efectuar una compravenda, i la factura comercial, que servirà per demostrar el canvi de propietari de la mercaderia. El segon grup de documents seran els de transport. L’objectiu serà demostrar que la mercaderia s’ha enviat o com a mínim s’ha posat a disposició del transportista perquè la faci arribar a l’importador (sempre es fa referència al transport principal o transport de país a país, mai a transport interior). Entre els documents de transport es troba el Bill of Lading com a document de transport marítim; el CMR, que representa el document de transport per carretera; el CIM, que servirà per enviar la mercaderia per ferrocarril, i finalment el AWB per al transport aeri. Aquests documents de transport només preveuen una modalitat de transport, però avui en dia cada cop és més freqüent que les mercaderies viatgin en més d’un transport, i per tant també es preveurà el transport multimodal reflectit en les diverses versions de documents FIATA existents.

Un cop fixades les bases dels mitjans de pagament documentari, el pas següent és desenvolupar aquests mitjans que puguin fer ús dels recursos mencionats. Per fer-ho, la primera opció, i la més senzilla, és adaptar els mitjans de pagament simples a documentaris, com és el cas de l’ordre de pagament documentària i la remesa documentària, que s’originen dels seus equivalents simples.

L’ordre de pagament documentària és una ordre de pagament simple que queda en suspensió fins que el beneficiari demostra al banc que ha complert les condicions fixades. La demostració serà documental, és a dir, el banc no inspecciona la mercaderia sinó els documents presentats, fent una comprovació només aparent.

A la remesa documentària, l’importador no acceptarà o no pagarà lletres fins que l’exportador li pugui demostrar que ha complert les condicions pactades. De la mateixa manera que en el cas de l’ordre de pagament documentària, l’exportador demostrarà que ha enviat la mercaderia però a un punt convingut, de manera que l’importador no la podrà recollir fins que hagi pagat o acceptat la remesa. Les remeses a nivell internacional es regulen per les URC522, que és la darrera versió de la normativa proposada per la CCI. En tractar-se de lex mercatoria, s‘ha de manifestar la voluntat expressa d’adhesió a aquesta norma perquè tingui força legal.

En ambdós casos el procediment és el mateix: l’exportador envia la mercaderia a un punt convingut i els documents, al banc. L’importador dóna ordre de pagament al banc si es demostra el compliment de les condicions. Quan el banc valida els documents paga a l’exportador i envia la documentació a l’importador perquè la pugui recollir del punt convingut.

Però els mitjans de pagament documentaris han anat molt més enllà. Tant en l’ordre de pagament com en la remesa, l’obligació de pagar és de l’importador, i, tot i la seguretat que proporciona un mitjà de pagament documentari, també es poden donar situacions d’impagament. En l’ordre de pagament, perquè l’ordenant la pot revocar abans de la data valor, i en la remesa, una acceptació no implica automàticament un pagament (l’ordenant es pot negar a pagar i llavors s’ha d’iniciar un procés de protest). El pas següent consisteix en el fet que sigui el banc qui assumeixi l’obligació irrevocable de pagar, que és el cas representat pel crèdit documentari.

El crèdit documentari és una obligació de pagament irrevocable a favor d’un beneficiari (exportador) que assumeix un banc a petició de l’ordenant (importador) sempre que l’exportador pugui demostrar documentalment que ha complert les condicions establertes en el crèdit documentari.

El crèdit documentari suposa un gran pas quant a seguretat en els mitjans de pagament, ja que es tracta del primer mitjà de pagament en el qual aquest està totalment desvinculat del contracte de compravenda que l’ha originat (podríem considerar que és un mitjà de pagament abstracte). Si els documents són validats pel banc, l’importador no es pot oposar al pagament. De fet, l’obligació del banc es únicament respecte al beneficiari (exportador).

El més habitual és que el banc de l’importador estigui al mateix país, i quan sol·licita l’obertura d’un crèdit documentari aquest fet s’ha de comunicar al beneficiari exportador. Com que el beneficiari es troba en un altre país, la comunicació s’haurà de fer utilitzant un intermediari, fet que reforça més la seguretat. Si es tracta d’un banc avisador, abans de notificar l’obertura al beneficiari haurà de comprovar l’autenticitat del missatge. Si a més es tracta d’un banc confirmador, aquest també queda irrevocablement obligat al pagament, de manera que aquest queda garantit per dos bancs: un al país de l’emissor i l’altre habitualment al país del beneficiari, i si es tracta d’un banc reemborsador s’assegura la disponibilitat de la divisa utilitzada en el pagament. Avui dia, aquestes comunicacions són majoritàriament mitjançant missatges SWIFT.

La CCI també ha creat una normativa pròpia que regula el crèdit documentari a nivell internacional; es tracta de les UCP, que han tingut una evolució des de l’any 1933, quan es van publicar les primeres normes, fins la versió 600, de l’any 2007. Com tota norma privada, totes les parts han de posar de manifest de manera expressa la seva adhesió a aquestes normes.

En aquests moments existeixen vint-i-dues modalitats de crèdit documentari. Tanta varietat de crèdits té l’objectiu de cobrir el màxim de possibilitats i perquè hi hagi una opció per cada tipus de transacció, ja que no es poden anar fent canvis un cop emès. Una particularitat de tots aquests és que són irrevocables, però existeix la possibilitat d’emetre’s amb revocabilitat (tot i que no té sentit, perquè el crèdit documentari perdria llavors el seu principal avantatge).

De la mateixa manera que un pagament es pot fer a la vista o diferit, el crèdit documentari també oferix aquesta possibilitat, ja que permet cobrar immediatament o a termini acceptant lletres, o fins i tot descomptant lletres acceptades.

Si el banc emissor és responsable del pagament del crèdit, d’entrada aquest pagament es farà a les seves sucursals, però per facilitar les gestions de l’exportador se li pot oferir cobrar-ho a les sucursals d’un banc intermediari al país del mateix exportador, i fins i tot es pot deixar obert per cobrar-ho a qualsevol banc que ho accepti.

El crèdit documentari també preveu la possibilitat de fer un pagament per la totalitat o per parts. Poden ser crèdits d’utilització única quan es fa un únic pagament que liquida el deute o es pot fer un crèdit divisible en el qual es van fent entregues al beneficiari fins a completar el pagament total. Fins i tot es preveu la possibilitat de fer crèdits rotatoris, de manera que un mateix crèdit es pot anar renovant diverses vegades per fer més compres (sempre que s’hagi reemborsat la utilització anterior).

De la mateixa manera que una lletra de canvi, un pagaré o un xec es poden endossar transferint els drets del document a un tercer, el crèdit documentari permet transferir els drets a un tercer. Si es vol preveure la possibilitat de transferir el crèdit s’ha d’expressar a les condicions; en cas contrari, se suposarà intransferible.

Finalment, també es preveu dins del crèdit documentari la possibilitat de fer entregues a compte, especialment en aquelles comandes en què es fa el producte a mida. Poden ser crèdits amb clàusula vermella (el beneficiari es compromet a retornar l’avançament si no compleix amb la comanda) o amb clàusula verda, en el qual no és suficient el compromís del beneficiari a retornar, sinó que es demana algun tipus de garantia per precaució (es tracta de casos amb molt poca confiança entre exportador i importador).

Tot i que el crèdit documentari és irrevocable, si totes les parts implicades hi estan d’acord es poden introduir modificacions, sobretot si són lleus; es fàcil aconseguir el consentiment de tots els participants. En tot cas, aquest consentiment s’ha de manifestar per escrit perquè la modificació sigui vàlida. Quan es tracta de modificacions d’aspectes fonamentals del crèdit, l’acord és més difícil i sovint s’acaba amb disputes. És important evitar arribar-hi, perquè el cost d’un arbitratge és important, i si s’acudeix als tribunals el procés es pot endarrerir molt. És preferible arribar a un acord i fer una modificació de les condicions, encara que s’hagi de pagar (cada modificació que es fa a un crèdit cal remunerar-la).

En cas de no arribar a cap acord, la CCI ofereix un servei d’arbitratge anomenat DOCDEX, al qual les parts han de sol·licitar expressament l’arbitratge. L’avantatge d’acudir al DOCDEX és que es resolen molt ràpidament els casos, però té l’inconvenient que d’entrada cal pagar 6.000 euros.

Les UCP preveuen que la presentació de documents ha de ser en format paper, tot i que l’evolució dels sistemes informàtics i de telecomunicacions ha portat que cada cop sigui més habitual la utilització de suports electrònics. Una factura es pot fer en format Word o PDF, i s’envia directament per correu electrònic. Aquests tipus de documents no estan inclosos per les UCP 600, i va ser necessari fer un suplement recollit a les anomenades eUCP o UCPURR. La primera versió es va fer per complementar les UCP 500, i en passar a les UCP 600, les eUCP es van actualitzar a la versió 1.1.

Aquesta és la situació actual del crèdit documentari, però existeix un antecedent: la carta de crèdit comercial. Es tracta d’una variant primitiva del crèdit documentari en la qual el pagament es fa mitjançant girs. La carta de crèdit comercial es concedeix per un import màxim determinat, i el beneficiari exportador va presentant lletres al banc perquè aquest les accepti fins a arribar al límit establert. Un cop l’exportador té les lletres acceptades pot esperar al seu venciment per cobrar-les o pot demanar l’avançament del cobrament mitjançant el descompte; en aquest darrer cas, les despeses són a càrrec de l’exportador. Com que les lletres estan acceptades per un banc, l’exportador no hauria de trobar dificultats en accedir al descompte. És una variant més limitada del crèdit documentari que queda registrada sobre suport de paper (prenent les precaucions necessàries per evitar la falsificació).

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge