Crèdit documentari I

En els seus orígens, el comerç internacional utilitzava el vaixell com a principal mitjà de transport. Les mercaderies, un cop tancats el contractes de compravenda, eren carregades als vaixells amb destí al port del país de l’importador.

El transport marítim estava poc desenvolupat i amb certa freqüència no es podien complir els terminis de lliurament, i hi havia casos en què la mercaderia arribava amb retard i l’importador renunciava a la seva recollida perquè ja no li interessava. Si la mercaderia no es recollia la compravenda no es completava, i l’exportador es trobava amb una mercaderia situada en un altre país sense un destinatari. Les seves úniques alternatives eren buscar un nou comprador a costa d’abaixar el preu o retornar-la al país d’origen assumint les pèrdues que suposava fer-se càrrec del transport sense haver venut la mercaderia. Per la part del comprador, si bé és cert que en no rebre la mercaderia no l’ha de pagar, aquestes incidències li poden ocasionar pèrdues importants per la interrupció o l’alentiment de la seva activitat econòmica en no disposar de la mercaderia que havia contractat.

Davant aquesta incertesa, al llarg dels segles XII i XIII es comença a fer ús d’un instrument que intenta assegurar tant la venda com el cobrament. Era el contracte de compravenda contra documents. Consistia en l’atorgament al seu tenidor del dret exclusiu a rebre del transportista els béns objectes de la compravenda.

D’aquesta manera s’assegurava el lliurament al primer comprador, però encara quedava pendent com assegurar el cobrament. Aquest segon problema es va intentar solucionar amb la introducció de la carta de pagament, un document que representava una ordre de pagament que el remitent feia arribar al tenidor. Amb aquest document tenia el dret de demanar el cobrament a un tercer, que assumia la funció de lliurat. Aquesta mena de lletra de canvi amb el temps es va perfeccionant, i al segle XVII dóna lloc a la carta d’ordre de crèdit.

  • Carta de crèdit del segle XIX (Munroe Circular Letter of Credit). Font: Wikimèdia
  • Carta de crèdit del segle XIX (Munroe Circular Letter of Credit). Font: Wikimèdia

Quan l’importador enviava un representant a adquirir mercaderies li donava una carta en la qual es sol·licitava a un altre comerciant del país de d’exportador que proveís dels fons suficients, de manera que permetés al seu representant adquirir les mercaderies que s’especificaven al document amb el compromís de restituir aquests fons posteriorment.

Aquesta carta de crèdit també evoluciona, i al segle XIX a Anglaterra adquireix el format de crèdit documentari. Consistia en una promesa formal que feia una persona de solvència reconeguda d’acceptar o pagar el títol de crèdit que presentava un beneficiari sempre que aquest complís una sèrie de condicions pactades entre el venedor i el comprador. A canvi d’aquest pagament o acceptació, aquest tercer subjecte rebia una compensació en forma de comissió variable o retribució fixa.

Persones de reconeguda solvència, que també acostumaven a ser comerciants, veuen en aquesta nova activitat una bona oportunitat de negoci reduint cada cop més la seva activitat comercial per dedicar-se a pagar en nom d’un tercer. Aquest nou mitjà de pagament finalment l’assumiran els bancs i es popularitzarà dins el comerç internacional. Molts països acabaran creant normativa pròpia per regular-ne l’ús.

Davant aquesta disparitat de legislacions nacionals, la Cambra de Comerç Internacional decideix l’any 1933, al 7è congres celebrat a Viena, publicar les primeres Regles i Usos Uniformes relatius al Crèdit Documentari (UCP 82) per unificar les normatives nacionals i donar més seguretat.

En aquest format, el crèdit documentari és el primer mitjà de pagament en el qual el banc assumeix l’obligació de pagar l’import fixat si el beneficiari del crèdit compleix una sèrie de condicions pactades entre venedor i comprador. Per al venedor, la garantia de cobrament és el mateix banc emissor del crèdit.

És per aquesta raó que aquest mitjà de pagament ha tingut tant èxit en el comerç internacional. És el que dóna més garanties tant a l’exportador com a l’importador, i garanteix a l’importador que no es pagarà fins que no hi hagi evidència que l’exportador ha expedit la mercaderia; per un altre costat, garanteix a l’exportador que, un cop embarcada la mercaderia i lliurats els documents oportuns, cobrarà l’exportació.

Als Annexos podeu consultar la normativa de la Cambra de Comerç Internacional sobre crèdits documentaris en la versió del 2007, les UCP 600.

Els avenços que s’han produït tant en els mitjans de transport com en els sistemes de comunicació han obligat la Cambra de Comerç Internacional a anar adaptant les regles uniformes a aquesta nova realitat. Des de la primera versió, publicada l’any 1933, fins a la darrera (UCP 600), publicada l’any 2007, s’han produït sis revisions (vegeu la taula).

Taula: Evolució de les UCP
Any i versió UCP Comentari
1933 (UCP 82)Conegudes com les Regles de Viena. Són acceptades per pràcticament tota la banca europea i algun banc nord-americà a títol individual. La banca anglesa i la de la Commonwealth les rebutgen.
1951 (UCP 151) Les regles són acceptades de manera gairebé universal llevat de la banca anglesa, que encara s’hi mostra reticent.
1962 (UCP 222) S’hi fan modificacions per tal de poder incorporar la banca anglesa
1974 (UCP 290) Es fa una adaptació de les normes als nous sistemes de transport (contenidor i multimodal)
1983 (UCP 400)Segueix l’adaptació als nous mitjans de transport i als nous mitjans de transmissió telemàtics. Es preveuen dues modalitats noves de crèdit documentari: el pagament diferit i el crèdit standby.
1993 (UCP 500)S’estableix la irrevocabilitat del crèdit documentari. Els bancs només negociaran documents
2007 (UCP 600)Es fa una revisió tècnica de les UCP 500. Se simplifiquen amb la finalitat de disminuir les consultes i s’eliminen repeticions, i conté regles d’interpretació.

Aquestes regles formen part de la lex mercatoria. Tot i tenir una àmplia acceptació mundial, no estan emparades per cap conveni o tractat internacional, i per tant no deixen de ser un reglament privat. Perquè puguin tenir caràcter vinculant per a les parts cal remarcar expressament el sotmetiment a elles (art. 1). Són contractes d’adhesió que no vinculen si no es manifesta expressament aquest desig. De la mateixa manera, en un hipotètic conflicte entre les UCP i la normativa nacional les lleis del país estan per sobre de les de la Cambra de Comerç Internacional.

Les UCP només són vinculants si s’hi manifesta expressament l’adhesió.

UCP és l’acrònim anglès d’Uniform Customs and Practice for Documentary Credits.

Concepte de crèdit documentari

La Cambra de Comerç Internacional, a l’article 2 de les UCP 500, defineix el crèdit documentari com “tot tipus d’acord, qualsevol que sigui la seva denominació o descripció, a partir del qual un banc (banc emissor, obrant a petició i de conformitat amb les instruccions d’un client) ordenant o en el seu popi nom:

  • S’obliga a fer un pagament a un tercer (beneficiari) o a la seva ordre, o acceptar i pagar lletres de canvi, lliurades pel beneficiari.
  • Autoritza un altre banc perquè efectuï el pagament o perquè accepti i pagui els instruments de gir.
  • Autoritza un altre banc perquè negociï, contra l’entrega dels documents exigits, sempre que es compleixin les condicions del crèdit.

En paraules més senzilles, es pot definir com un acord entre un client (importador) i el seu banc, de manera que aquest darrer es compromet a fer un pagament o a acceptar lletres de canvi a un beneficiari (exportador) sempre que aquest beneficiari lliuri al banc una sèrie de documents relacionats amb l’operació de crèdit. Els documents lliurats tenen per finalitat demostrar el compliment d’unes condicions pactades per les parts. Aquest pagament el pot fer directament o mitjançant un tercer banc.

El banc assumirà com a propi el deute de l’ordenant, i queda obligat al seu pagament, però en canvi no assumeix els compromisos del contracte de compravenda.

L’article 2 de les UCP 500 defineix quines sucursals d’un banc en un altre país es consideren bancs diferents.

El crèdit documentari necessita com a mínim de tres subjectes: l’ordenant (importador), el banc (banc emissor) i el beneficiari (exportador), tal com podeu veure en la figura.

Figura Esquema dels subjectes bàsics d’un crèdit documentari

Les fases del crèdit documentari són:

  1. La seqüència comença amb un contracte de compravenda pel qual l’exportador es compromet a lliurar un determinat bé o servei a l’importador i aquest a canvi s’obliga a pagar pel producte rebut i es pacta el mitjà de pagament que s’utilitzarà (en aquest cas, crèdit documentari). En aquest moment, l’obligació de pagament és de l’importador.
  2. L’importador sol·licita al seu banc l’obertura d’un crèdit documentari i al mateix temps li indica les condicions que ha pactat amb l’exportador perquè pugui cobrar. En el fons, l’importador està dient al seu banc que pagui l’exportador si aquest compleix les condicions (documentals) pactades.
  3. Quan el banc accepta la sol·licitud procedirà a l’emissió del crèdit documentari. En aquest moment, el banc assumeix el deute del seu client com a propi i es fa únic responsable del pagament de la importació. També substituirà l’importador en el dret a rebre la documentació pactada. El banc revisarà la documentació rebuda, i si és correcta procedirà al pagament. L’article 2 parla de “presentació conforme amb els termes i condicions del crèdit, amb les disposicions aplicables d’aquestes regles i amb la pràctica bancària internacional”. La revisió que farà el banc és únicament formal, és a dir, comprovarà que els documents siguin correctes, però no comprovarà físicament la mercaderia.

És aconsellable que exportador i importador pactin les condicions del crèdit documentari abans de procedir a la seva sol·licitud, perquè si l’exportador no està d’acord amb totes clàusules no l’acceptarà i l’importador haurà d’assumir els costos generats.

Els subjectes del crèdit documentari

Si bé en el crèdit documentari es necessiten un mínim de tres subjectes, hi pot haver altres figures que complementin els actors principals. Els intervinents que ens podem trobar en aquesta relació contractual són:

  • l’ordenant
  • el banc emissor
  • el beneficiari

L’ordenant ('applicant')

L’ordenant és l’importador. Segons l’article 2 de les UCP, és la “part a petició de la qual s’emet el crèdit”. Dóna les instruccions al seu banc perquè procedeixi a l’obertura d’un crèdit documentari a favor de l’exportador.

Condicions incloses en un crèdit documentari

Les condicions que s’inclouen en un crèdit documentari haurien de ser:

  • Possibles de complir
  • Dependents del beneficiari
  • Coherents
  • Basades en documents

Al mateix temps, es compromet amb el banc emissor al reemborsament de l’import que el banc pagui per la utilització del crèdit documentari, sempre que es compleixin les condicions fixades en l’obertura del crèdit documentari, i que hauran estat pactades prèviament amb l’exportador.

L’ordenant fixa les condicions del crèdit documentari.

El banc emissor ('issuing bank')

Seguint també l’article 2 de les UCP 600, el banc emissor és “el banc que emet un crèdit documentari a petició de l’ordenant o per compte propi”. Abans de procedir a l’obertura del crèdit, el banc emissor ha d’estudiar el risc que comporta l’operació.

En cas d’acceptar-la, es compromet de manera directa o mitjançant un intermediari al pagament a l’exportador o, alternativament, a l’acceptació o negociació dels documents que aquest li presenti, a condició que es compleixin totes les condicions establertes en el text del crèdit (art. 7).

Si no es diu el contrari, el compromís del banc, un cop acceptat, és irrevocable.

El banc emissor es fa càrrec del deute de l’ordenant davant el beneficiari, independentment de les relacions que hi pugui haver entre ordenant i beneficiari. Garanteix de manera irrevocable el pagament del crèdit. El banc emissor pot assumir totes les funcions o en pot delegar a altres bancs que actuen d’intermediaris.

El banc emissor adquireix un compromís solidari amb l’ordenant de pagar l’import del crèdit documentari al beneficiari.

El beneficiari ('beneficiary')

Segons l’article 2 de les UCP, és la “part a favor de la qual s’emet el crèdit”, normalment l’exportador. Té dret que se l’aboni l’import del crèdit o, en el seu cas, que es negociïn o acceptin els girs que se li presentin, sempre que s’hagin complert les condicions fixades en l’obertura del crèdit.

El banc emissor manté un vincle documentari irrevocable amb el beneficiari; en canvi, el beneficiari no té cap compromís amb el banc emissor.

Com que importador (ordenant) i exportador (beneficiari) estan situats en països diferents, és molt habitual que el banc emissor requereixi la col·laboració d’altres bancs per poder completar el procés. Aquests bancs actuen com a intermediaris i poden assumir diferents funcions. Així, distingirem entre:

  • el banc avisador (Advising Bank)
  • el banc confirmador (Confirming Bank)
  • el banc designat (Nominating Bank)
  • el banc reemborsador (Reimboursing Bank)

El banc avisador ('advising bank')

També anomenat banc notificador, té la funció de comunicar al beneficiari l’obertura d’un crèdit documentari a favor d’aquest. L’únic compromís que assumeix el banc avisador és verificar l’autenticitat aparent del crèdit i enviar-ne una còpia al beneficiari.

Les funcions del banc avisador estan regulades per l’article 9 de les UCP. Segons aquest article, el banc avisador no assumeix cap obligació d’honrar o negociar el crèdit. Honrar és el terme que utilitza la CCI per expressar el compliment de l’obligació expressada en el crèdit documentari. Segons l’article 2, es pot honrar un crèdit mitjançant el pagament si és a la vista, amb un compromís de pagament diferit o acceptant una lletra de canvi.

Pagament de les comissions

L’única obligació del banc emissor respecte al banc notificador és pagar les comissions per la funció d’avisar el que se li ha encomanat, llevat que s’hagués pactat que aquestes serien a càrrec del beneficiari. Si el banc avisador decideix no avisar del crèdit, ho ha de comunicar immediatament al banc emissor (art. 10).

El banc avisador pot utilitzar un segon banc. En aquest cas, qualsevol modificació que es faci al crèdit s’haurà de comunicar al beneficiari a través d’aquest segon banc, que també hauria de verificar-ne l’autenticitat aparent. La utilització de missatges SWIFT facilita molt aquesta verificació. A la pràctica, el beneficiari notifica a l’ordenant en quin banc vol rebre l’ingrés perquè se’l pugui designar banc avisador (d’aquesta manera es facilita la comunicació).

Honrar no és sinònim de pagar. Honrar vol dir donar compliment a les instruccions donades al crèdit documentari, que poden ser pagar, acceptar efectes o descomptar efectes.

El banc confirmador ('confirming bank')

És el banc encarregat de confirmar el crèdit. Assumeix els mateixos compromisos que el banc emissor, i per tant està obligat a honrar el crèdit de la mateixa manera que ho faria el banc emissor. Segons l’article 2, “és el banc que afegeix la seva confirmació a un crèdit amb l’autorització o a petició del banc emissor”.

Aquest compromís és independent del que té el banc emissor. En cas que el banc confirmador es vegi obligat a honrar el crèdit, tindrà dret a exigir al banc emissor el reemborsament al qual ha hagut de fer front i a les comissions derivades de la seva actuació.

La pràctica habitual és que si existeix banc confirmador aquest també assumeixi la funció de banc avisador.

El banc confirmador ve a ser una mena d’avalador del banc emissor, i s’acostuma a utilitzar quan el banc emissor no dóna garanties suficients. Apareix a petició del beneficiari.

També es pot utilitzar en aquelles situacions en què el banc emissor està situat en un país políticament inestable (per exemple, quan es poguessin aplicar restriccions als moviments de divises). En aquest cas, el banc confirmador estaria situat en un altre país.

Exemples del sentit de l'existència d'un banc confirmador

Suposem que a començaments de 2015 una empresa catalana fa una exportació a un client grec que s’acorda pagar amb una crèdit documentari amb venciment al juliol del mateix any. En operacions anteriors, tant el client grec con el seu banc (a qui sol·licita els crèdits documentaris) s’han mostrat totalment solvents i aparentment no sembla en aquell moment que hi hagi d’haver cap problema.

Resulta que en el moment d’honrar el darrer crèdit documentari el banc s’ha trobat amb una restricció a la sortida de capitals del país imposada pel Govern grec. El banc, tot i que té recursos, no té permís del Govern per poder fer el pagament. En aquesta situació, l’exportador català es quedaria sense cobrar. Si el venedor hagués tingut la precaució de sol·licitar la confirmació a un banc català, el seu risc de no-cobrament desapareixeria, perquè podria exigir al banc confirmador el pagament del crèdit documentari. L’exportador, d’aquesta manera, hauria eliminat el risc polític.

Imaginem que aquest mateix exportador ha trobat un nou client resident en un país africà del qual no coneix pràcticament res. Per intentar reduir la incertesa que aquest nou client aporta a la transacció comercial, exigeix cobrar mitjançant un crèdit documentari que l’importador haurà de sol·licitar al seu banc. Si aquest banc no té una certa solvència internacional és molt possible que l’exportador tingui certs dubtes de poder cobrar el crèdit documentari. Per eliminar aquesta incertesa podria sol·licitar la confirmació d’un segon banc de prestigi internacional o, encara millor, d’un banc del país de l’exportador, així s’eliminaria el risc bancari.

D’entrada no sembla gaire lògic que un exportador estigui disposat a gastar-se diners en un banc confirmador si la garantia de cobrament d’un crèdit documentari la dóna el mateix banc emissor. A partir dels exemples anteriors es pot comprovar que hi ha situacions en les quals és molt recomanable l’existència d’un banc confirmador.

El banc designat ('nominating bank')

És el banc que s’encarrega d’honrar el crèdit documentari si es compleixen les condicions pactades. Segons l’article 2, és “el banc en el qual el crèdit està disponible o qualsevol banc en el cas que el crèdit estigui disponible en qualsevol banc”. Pot ser un banc diferent de l’emissor i el confirmador, i està situat al país del beneficiari.

Si no és banc confirmador no té obligació d’honrar el crèdit fins que no hagi rebut els recursos necessaris del banc emissor o confirmador.

Només s’acostumen a utilitzar en operacions financeres complexes quan els compromisos del banc emissor s’estenen a altres bancs.

Les formes que té el banc designat d’honrar un crèdit documentari estan marcades per l’article 2. Així, dins dels bancs designats distingirem:

  • Banc pagador (paying bank): és aquell banc designat que rep l’ordre del banc emissor de pagar o comprometre’s a un pagament futur. Té dret al reembors per part del banc emissor de tot el que s’hagi satisfet per la utilització del crèdit documentari. Perd aquest dret si actua sense consentiment del banc emissor.
  • Banc acceptant (accepting bank): el banc designat accepta lletres de canvi emeses pel beneficiari. És molt semblant al banc pagador, però en lloc de pagar accepta lletres que haurà de pagar posteriorment. D’aquesta manera, el beneficiari pot descomptar els efectes i avançar el cobrament del crèdit. Com que l’acceptació l’ha fet un banc, no hauria de tenir problemes per aconseguir descompte bancari.
  • Banc negociador (negotiating bank): és el banc que descompta les lletres o els efectes acceptats per algun dels bancs que participen en el crèdit. Si el banc negociador també és el banc confirmador, aquest descompte es fa “sense recurs” contra el beneficiari (no es pot reclamar al beneficiari en cas d’impagament de la lletra de canvi).

Si el banc negociador actua per ordre del banc emissor tindrà la mateixa relació que un banc pagador; en canvi, si actua pel seu compte descomptant efectes sense autorització del banc emissor, aquest no tindrà cap obligació respecte al banc negociador llevat de la de reemborsar les lletres al seu venciment

  • Banc transferidor (transferring bank): és el banc que transfereix els drets del beneficiari a un tercer. En termes financers vindria a ser el banc que “endossa” el crèdit documentari. Només pot aparèixer en crèdits documentaris transferibles i acostuma a ser algun dels bancs participants (no un banc nou). La transferència només es pot fer a petició del beneficiari, que és qui té els drets de cobrament (vegeu la taula).
Taula: Funcions del banc designat
Banc pagador Banc acceptant Banc negociador Banc transferidor
Realitza el pagament Accepta lletres per pagar-les posteriorment Negocia i descompta els efectes Transfereix drets a un tercer (endossa)

El banc reemborsador ('reimboursing bank')

És el banc que proveeix fons al banc pagador quan el pagament es fa amb divisa. És un banc aliè. En la pràctica habitual, el banc emissor acostuma a enviar primer l’import del crèdit al banc reemborsador i aquest, posteriorment, després de fer el canvi de moneda, el remet al banc pagador. L’article 13 estableix que les despeses que ocasioni la utilització d’un banc reemborsador seran a càrrec del banc emissor; en cas que les hagués d’assumir el beneficiari, s’hauria d’indicar expressament al crèdit documentari i es deduirien de l’import total a cobrar. També seran a càrrec del banc emissor les despeses ocasionades al beneficiari i quan el banc reemborsador no atén al pagament al primer requeriment (si tota la documentació presentada és correcta).

Funcionament d'un crèdit documentari

L’esquema de la figura mostra el desenvolupament d’una operació de crèdit documentari.

Figura Operació de crèdit documentari

Les fases de l’operació són les següents:

  1. El desencadenant d’un crèdit documentari és una compravenda conseqüència d’una relació comercial entre exportador i importador. En aquesta relació comercial s’haurà estipulat que el mitjà de pagament a utilitzar serà un crèdit documentari.
  2. L’importador sol·licita al seu banc (banc emissor) l’obertura d’un crèdit documentari a favor del beneficiari (normalment l’exportador). En aquesta sol·licitud, que actualment en molts bancs consisteix en el compliment d’un formulari a la pàgina web de l’entitat, ha de contenir totes les dades relatives al crèdit.
  3. El banc emissor avaluarà la viabilitat del crèdit, i si ho considera convenient procedirà a la seva obertura i demanarà al seu banc corresponsal al país de l’exportador que notifiqui a aquest l’obertura del crèdit. També serà el moment en què el crèdit sigui confirmat per un altre banc si així s’hagués pactat en les condicions de la compravenda.
  4. El banc corresponsal accedeix a fer les gestions sol·licitades pel banc emissor i el banc confirmador també assumirà la funció de banc avisador. L’avís ha d’incloure totes les condicions lligades al pagament del crèdit.
  5. El beneficiari examina en la notificació rebuda que les condicions siguin exactament les que es van pactar en el moment de la compravenda. Si les condicions són correctes procedirà a enviar la mercaderia a un punt convingut. El punt convingut és un lloc on es dipositarà la mercaderia en espera que sigui recollida per l’importador quan aquest rebi els documents un cop honrat el crèdit documentari.
  6. El beneficiari, després d’enviar la mercaderia, presenta els documents sol·licitats al crèdit documentari. La presentació la farà al banc intermediari (pot ser el banc confirmador o un banc designat). Segons la relació que existeixi entre el banc emissor i els altres bancs intermediaris, la verificació dels documents la poden fer aquests darrers o, en el seu defecte, es farà arribar al banc emissor, que serà qui els validi.
  7. Si els documents són correctes es procedirà a honrar el crèdit documentari. En cas de dubtes, es pot consultar l’ordenant sobre com actuar.
  8. El banc emissor transfereix l’import del crèdit al banc pagador perquè aquest aboni el crèdit al beneficiari un cop deduïdes les comissions i altres despeses a càrrec d’aquest. Si el banc pagador hagués pagat amb anterioritat (al punt 7) hauria enviat al banc emissor, junt amb la documentació, una liquidació del pagament.
  9. Al mateix temps, lliura la documentació a l’ordenant perquè pugui recollir la mercaderia i carrega al seu compte l’import del crèdit.
  10. L’importador, amb els documents en el seu poder, recull la mercaderia del punt convingut.

Tota aquesta explicació es pot veure resumida en la figura.

Figura Funcionament del crèdit documentari

És aconsellable que exportador i importador pactin les condicions del crèdit documentari abans de procedir a la seva sol·licitud, perquè si l’exportador no està d’acord amb totes clàusules no l’acceptarà.

Obertura d'un crèdit documentari

El crèdit documentari s’inicia quan l’importador dóna instruccions al seu banc perquè procedeixi a la seva emissió. Aquestes instruccions es recullen per escrit en un document anomenat formulari de sol·licitud de crèdit documentari.

Aquest document conté la petició formal per part de l’ordenant, el detall de les condicions en què s’ha d’emetre i la relació de documents que permetran la seva utilització. Aquestes condicions no poden donar lloc a diverses interpretacions i han de ser molt clares (art. 3).

Alguns cops, el formulari abans esmentat és l’únic document escrit entre l’ordenant i el banc emissor. S’acostuma a utilitzar un model dissenyat per la CCI que cada entitat financera ha personalitzat a la seva manera. Actualment, molts bancs disposen a la seva pàgina web d’un formulari que l’ordenant emplena amb totes les condicions del crèdit i el presenta a l’entitat financera.

A la secció “Annexos” es poden consultar models de formulari.

El contingut del formulari de sol·licitud ha de respondre a les condicions pactades entre exportador i importador. Tot i que el banc emissor només actua a les ordres de l’ordenant, sovint també assessora l’importador afegint o eliminant instruccions que evitin l’aparició de discrepàncies posteriors.

La Cambra de Comerç Internacional recomana que el model de formulari de sol·licitud contingui els camps següents:

1. Nom i adreça completa de l’ordenant: nom i cognoms si és persona física o raó social si és persona jurídica. També ha d’incloure l’adreça completa.

Comprovació dels noms

Cal comprovar bé els noms de l’ordenant i del beneficiari. Moltes discrepàncies en la validació de documents són conseqüència d’errors tipogràfics o de manca de dades.

2. Nom i adreça completa del banc emissor: ha d’incloure aquestes dades del banc al qual es demana el crèdit documentari.

3. Data de sol·licitud: data en què es demana l’emissió del crèdit documentari.

4. Data de venciment i lloc de presentació de la documentació: tots els crèdits han de tenir una data límit de validesa, que s’interpreta com la data límit per presentar la documentació.

Segons l’art. 29, si la data de venciment és un dia inhàbil, és prorrogarà al dia hàbil següent (si es presenta en data prorrogada s’haurà d’avisar d’aquest fet al banc emissor).

La data límit d’embarcament no es pot ampliar com a conseqüència de la pròrroga.

Per una altra part, la presentació s’haurà de fer dins l’horari habitual del banc. També ha d’incloure el lloc de la presentació dels documents per al pagament, acceptació o negociació, llevat dels crèdits lliurament negociables, que es podran presentar en qualsevol banc.

En fixar el venciment cal donar temps suficient al beneficiari perquè tingui temps de completar tota la documentació requerida.

En casos de força major (catàstrofes naturals, vagues, guerres o qualsevol altra causa que quedi fora del seu control), el banc no està obligat a honrar crèdits que haguessin expirat durant la inactivitat (art. 36).

5. Nom i adreça del beneficiari: perquè el banc avisador pugui contactar sense dificultat amb el beneficiari. També pot incloure un número de telèfon o fax.

6. Transmissió del crèdit: l’ordenant ha d’indicar al banc la forma d’avisar el beneficiari, que pot ser per via postal o telemàtica (SWIFT). Si l’avís és postal, el banc avisador ha de verificar les signatures que apareguin a la carta de crèdit i s’enviarà al beneficiari una còpia del document que ha rebut del banc emissor. Aquesta condició no serà necessària si la transmissió es fa via SWIFT. En alguns casos també es comuniquen preavisos d’obertura per accelerar els tràmits d’expedició de la mercaderia.

La forma més habitual i segura de transmissió és via SWIFT.

7. Indicació de si el crèdit és transferible: un crèdit transferible és aquell que permet al beneficiari sol·licitar al banc designat posar el crèdit documentari a disposició d’un segon beneficiari. Perquè el crèdit sigui transferible s’ha d’indicar de manera expressa (art. 38).

8. Confirmació del crèdit: un banc intermediari només podrà confirmar un crèdit documentari si ha estat prèviament autoritzat pel banc emissor a petició de l’ordenant. També es pot deixar a voluntat del beneficiari la confirmació del crèdit. En aquest cas s’ha de marcar l’opció “pot afegir”.

9. Import i divisa: l’import ha d’anar lligat al cost de la importació. El crèdit documentari també haurà d’especificar la moneda en la qual s’ha de fer el pagament. Per evitar problemes posteriors, l’import i la divisa en la qual s’emet el crèdit documentari ha de ser la pactada amb l’exportador

És aconsellable utilitzar els codis ISO per identificar la moneda i evitar errors de monedes amb noms similars.

10. Tolerància: l’article 30a de les UCP 600 estableix que si el crèdit documentari conté expressions del tipus “al voltant”, “aproximadament”, etc., de manera genèrica es permetrà una tolerància de ±10% en l’import, la quantitat o el preu unitari. Això vol dir que es consideraran vàlids documents presentats amb aquestes oscil·lacions sobre el valor pactat.

Tolerància

La tolerància del 5% no s’aplica si la quantitat està mesurada en unitats, llevat que el preu sigui CIF (en aquest cas es permet una tolerància del 5% sempre que no alteri la quantitat o el preu unitari).

L’article 30b especifica que si la quantitat no està expressada en unitats (quantitat de paquets), la tolerància no pot excedir de ± 5% sempre que això no suposi excedir-se en l’import total del crèdit.

11. Crèdit disponible amb o utilitzable per: llevat del cas que s’indiqui que el crèdit només es pot utilitzar al banc emissor, tots els crèdits han d’indicar el banc intermediari designat i autoritzat per pagar, acceptar o negociar. Si el crèdit és lliurament negociable, qualsevol banc es considera banc designat. Si l’ordenant no sap en quin banc vol el beneficiari tenir el crèdit disponible, pot utilitzar alguna de les opcions següents:

  • Banc de la seva elecció (bank of your bhoice)
  • Deixar-ho en blanc

També cal indicar a l’imprès la forma d’utilització del crèdit, que pot ser:

  • Mitjançant pagament a la vista (by payment at sight)
  • Mitjançant pagament diferit a X dies des de… (by diferred payment at X days from …)
  • Mitjançant acceptació de lletres a X dies des de.. (by acceptance of drafts at X days from…)
  • Mitjançant negociació (by negotiation)

Quan la utilització impliqui lletres, els bancs acostumen a voler que aquestes continguin un missatge de l’estil “lliurat segons crèdit documentari número… (del banc emissor) i número … (del banc intermediari)”.

Acceptació del beneficiari

Si el crèdit és utilitzable mitjançant acceptació, el beneficiari, junt amb els documents sol·licitats, haurà d’incloure les lletres oportunes, que hauran de ser acceptades pel banc emissor.

La utilització d’expedicions parcials donarà lloc a la presentació de documents en cada expedició (transport, certificacions, legalitzacions, etc.).

12. Utilitzacions i expedicions parcials i fraccionades: en l’article 31 s’admet una utilització parcial i a l’article 32, una utilització fraccionada per períodes determinats. Si el crèdit permet utilitzacions fraccionades i durant un determinat període no hi ha expedició o no s’utilitza aquella part de fracció, la part equivalent del crèdit deixa d’estar disponible.

13. Transbords: si l’ordenant no permet transbords ho ha de dir expressament al formulari de sol·licitud del crèdit documentari. No obstant això, facilitar el transbord pot ser interessant per a l’importador perquè tindrà més marge de maniobra per decidir el lloc de descàrrega més barat o més proper a la seva fàbrica.

Transbord i transport multimodal

Amb l’aparició del transport multimodal, el concepte de transbord pot donar lloc a confusions. S’entendrà per transbord aquella situació en la qual la mercaderia canvia de mitjà de transport i genera un document de transport nou.

En el cas del transport multimodal es produeix un canvi de mitjà de transport (per exemple, camió-vaixell-camió), però per a tot el transport s’ha fet servir un únic document, el de transport multimodal o FIATA bill of lading, també conegut com FBL).

14. Assegurança: si és a càrrec de l’ordenant s’ha de marcar la casella corresponent. L’article 28 regula el tema de cobertures i documents.

Als “Annexos” podeu trobar més informació sobre l’assegurança i la relació amb el crèdit documentari.

15. Detalls del transport: l’ordenant ha d’informar el banc emissor sobre dades i dates de transport i embarcament (tot i que pot ser de manera genèrica, com per exemple indicar “qualsevol port de…”). Un punt molt important del crèdit documentari fa referència a la data màxima d’embarcament de la mercaderia. Embarcar la mercaderia en una data posterior a l’establerta és causa de no-cobrament d’un crèdit documentari. També s’han d’indicar els ports de càrrega i descàrrega, tot i que en aquest darrer cas algunes vegades convé no ser molt precís, perquè potser el lloc exacte no estigui operatiu en aquell moment o es pugui disposar d’una opció alternativa més avantatjosa per a l’importador (per exemple, es pot indicar el port però no el moll de descàrrega).

Als “Annexos” es pot consultar la importància que tenen els documents de transport en els requisits del crèdit documentari.

Comprovació de l'esborrany

Abans de redactar els documents de transport definitius és una bona opció comprovar que l’esborrany serà acceptat pel banc. Els documents de transport són una altra font de disputes en el moment d’acceptació dels documents que presenta l’exportador, i refer-los no és una operació immediata.

16. Descripció de la mercaderia: ha de permetre una identificació correcta, però al mateix temps ha de ser simple sense abusar de detalls tècnics que puguin dificultar la interpretació dels documents. També es pot fer referència a la factura. La descripció de la factura no ha d’entrar en contradicció amb la que conté el crèdit documentari.

Descripció de la mercaderia

Si es fa una explicació molt detallada o molt tècnica de la mercaderia, després aquesta descripció ha de ser copiada per l’empresa de transport en el coneixement d’embarcament. És fàcil que es produeixin errors de transcripció si s’utilitza llenguatge molt tècnic o complicat. Això donaria lloc a discrepàncies en la validació de documents, perquè la descripció del crèdit no seria exactament igual al de la carta de coneixement d’embarcament.

17. Condicions d’entrega: el contracte de compravenda ha d’incloure el lloc, la forma i el moment en què s’ha d’entregar la mercaderia. En aquest sentit, és molt important utilitzar incoterms.

Quins incoterms prefereixen els bancs?

Els bancs prefereixen els incoterms CIF o CPT. Si es produeix un sinistre, l’ordenant del crèdit documentari rep la indemnització i el banc pot reclamar-li el pagament del crèdit documentari amb la indemnització rebuda.

Un error més habitual del que seria desitjable es la utilització d’incoterms marítims en el transport amb contenidors. Quan s’utilitzen contenidors, la mercaderia es lliura al transportista a la terminal de càrrega, molt abans que es carregui al vaixell. En aquests casos, els incoterms més adients serien FCA, CIP o CPT.

18. Documentació exigida: l’ordenant és responsable de decidir quina documentació ha de presentar el beneficiari.

Els documents exigits al beneficiari han de ser fàcils d’aconseguir i coherents.

Inicialment la documentació ha de ser original, però els bancs acostumen a acceptar fotocòpies o fins i tot còpies en qualsevol suport, sempre que estiguin marcats com a originals i que la signatura, el segell o similar tingui aparença d’original (art. 17). L’ordenant també ha de decidir el contingut de cada document i qui l’ha d’emetre.

No s’han d’exigir al beneficiari documents que hagin de ser emesos o verificats per l’ordenant.

19. Presentació de documents: com a norma general, la data de venciment del crèdit documentari també és la data límit de presentació dels documents. Si es requereix la presentació de documents de transport, la seva presentació no pot ser més tard de 21 dies des de l’embarcament, i sempre que aquest límit no superi el venciment del crèdit documentari. Si es presenten documents no sol·licitats no es tenen en compte per a la validació i se retornen. Quan un crèdit documentari contingui instruccions sense especificar quin document ha de demostrar el seu compliment, aquestes no es tindran en compte.

La recepció i validació de documents per part d’un banc designat que no sigui confirmador no pressuposa cap obligació d’honrar posteriorment el crèdit (art. 12).

20. Instruccions addicionals: és un espai reservat perquè l’ordenant informi el banc d’aspectes no inclosos en els apartats anteriors. S’hi acostuma a especificar a càrrec de qui són les despeses bancàries, els mitjans de comunicació a utilitzar amb el beneficiari, etc.

Als “Annexos” podeu veure alguns exemples de comissions i despeses.

21. Sotmetiment a les UCP 600: segons l’article 1, s’ha d’indicar al document, de manera expressa, l’adhesió del crèdit documentari a les normes UCP 600.

22. Signatures: si qui sol·licita el crèdit documentari és una persona jurídica, la petició l’ha de signar qui tingui poders per obligar la societat. Si és una persona física ho farà a títol individual, i amb la seva signatura és suficient. Per part dels bancs han de signar els seus apoderats (si s’emet via fax), o en aquest cas és suficient la utilització de claus SWIFT.

Comunicació de l'obertura d'un crèdit documentari

És pràctica habitual que quan un importador i el seu banc acorden l’emissió d’un crèdit documentari, el banc emissor del crèdit faci arribar al beneficiari (l’exportador) un esborrany de les condicions que se li exigiran per poder cobrar el crèdit. Per fer aquesta notificació s’utilitza un banc avisador situat al país de l’exportador.

Aquesta notificació acostuma a arribar abans del swift i l’exportador no està obligat a acceptar les condicions que se li han proposat. És més, pot fer esmenes a aquestes condicions que haurien de ser acceptades per l’importador. Si importador (ordenant) i exportador (beneficiari) no es posen d’acord en les condicions el crèdit documentari no es podrà fer.

És molt important que l’exportador revisi amb detall totes les condicions fixades al crèdit per evitar controvèrsies posteriors. En un primer moment s’han de revisar els aspectes més formals, com són les dates, els imports, les mercaderies objecte de la compravenda o les dades exactes de l’ordenant o beneficiari.

En error tan simple com pot ser un ball de xifres en l’adreça, el telèfon o el fax del beneficiari pot impedir que li arribin a temps les comunicacions o que fins i tot no li arribin).

Posteriorment s’han de verificar els aspectes formals més concrets sobre temes com els requeriments de la documentació exigida.

Idioma dels certificats

Imaginem que paguem mitjançant un crèdit documentari una exportació procedent de la Xina, i que entre altres documents hem sol·licitat la presentació d’un certificat de qualitat expedit abans d’embarcar la mercaderia. Si aquest certificat arriba escrit en xinès tindrem dificultats per comprovar si el seu contingut s’ajusta al que s’havia demanat. Segurament hauríem de buscar un traductor, amb els endarreriments i increments de costos que això suposa. És preferible pactar d’entrada que els documents hauran d’estar redactats en un idioma que l’importador o el banc emissor (o el seu representant) no tinguin dificultat per comprendre.

Visat o certificació

És important que si els documents exigits requereixen algun tipus de visat o certificació, l’exportador no tingui excessius problemes per aconseguir-la dins els terminis de presentació dels documents establerts en el crèdit documentari.

Finalment, s’hauria de procedir a examinar el contingut dels documents requerits, i de manera molt especial el contingut del document de transport.

Una font important de controvèrsies en la validació dels documents per part dels bancs és la no-coincidència en la descripció de la mercaderia en la factura i en el document de transport. No estaria de més que en l’esborrany presentat l’importador indiqués el text que hauria de contenir el document de transport per poder-l’hi facilitar al transportista.

Comunicació de l'obertura d'un crèdit documentari via SWIFT

El sistema SWIFT és el mitjà de comunicació xifrat que utilitzen els bancs per a les seves comunicacions.

Els missatges relacionats amb els crèdits documentaris es troben dins de la categoria 7, que inclou crèdits documentaris i garanties. En concret, els missatges més habituals són:

  • MT700: Comunicació d’emissió d’un crèdit documentari
  • MT707: Comunicació de modificació de condicions
  • MT734: Avís de no-conformitat dels documents presentats pel beneficiari
  • MT740: Autorització de reemborsament
  • MT750: Avís de documents discrepants (encara no estan rebutjats)
  • MT752: Comunicació d’acceptació de documents discrepants
  • MT754: Avís d’execució del crèdit documentari (pagament, acceptació o negociació)
  • MT756: Avís de pagament o reemborsament
  • MT799: Com tots els missatges acabats en 99, format lliure per comunicar qualsevol altra circumstància no prevista en els missatges anteriors.

Informació que conté un MT700

Com tots els documents SWIFT, el MT700 és un fitxer que conté tota una sèrie de camps on es van definit les característiques del crèdit documentari. D’aquests camps, uns són de compliment obligatori, si no no es completa el document, i uns altres són voluntaris.

Contràriament al que pugui semblar, els camps obligatoris s’acostumen a marcar amb una lletra M (mandatory), mentre que els camps d’emplenament voluntari es marquen amb una O (optional).

La informació que conté un missatge d’emissió d’un crèdit documentari és, seqüencialment, la següent (vegeu la taula).

Taula: Camps d’un SWIFT d’emissió d’un crèdit documentari
Camp Contingut
(M) 27: Seqüència total. Nombre de pàgines que conté el document.
(M) 40A: Indicació si el crèdit documentari és revocable o irrevocable.
(M) 20: Número del crèdit documentari (és interessant incloure aquest número en altres documents.
(O) 23: Indica si s’ha de fer un preavís del crèdit documentari.
(O) 31C: Data d’emissió del crèdit documentari (AAMMDD).
(M) 40E: Regles aplicables al crèdit documentari. Les més habituals són UCP latest version, ISP latest version, OTHR (altres) i EUCP latest version (suplement de les UCP per a presentació electrònica).
(M) 31D: Data i lloc del venciment del crèdit. Representa el darrer dia en què (si no s’ha dit el contrari) es pot presentar la documentació requerida. També indica el lloc on s’ha de presentar aquesta documentació.
(M) 51a: Identificació del banc del sol·licitant (s’ha d’utilitzar un codi BIC bancari). És el banc al qual l’importador sol·licita el crèdit documentari.
(M) 50: Dades del sol·licitant. Acostuma a ser l’importador. És la persona que sol·licita al banc l’obertura d’un crèdit documentari.
(M) 59: Dades del beneficiari. És la persona, física o jurídica, a favor de qui va dirigit el crèdit documentari. Acostuma a ser l’exportador.
(M) 32B: Dades de l’import del crèdit i de la moneda. L’import i la moneda han de coincidir amb el de la factura comercial tenint en compte la tolerància expressada al camp següent (39A), i la moneda ha d’expressar-se seguint la nomenclatura ISO de tres lletres (les dues primeres fan referència al país i la tercera és la inicial de la moneda). Els decimals s’han de separar per una coma. Com a mínim, l’import ha de tenir un dígit.
(O) 39A: Toleràncies admeses. La tolerància està molt mal expressada a l’article 30 de les UCP600. Després d’una consulta a la CCI, els manuals d’interpretació dels crèdits documentaris de la major part d’entitats bancàries han decidit que la tolerància expressada en aquest apartat només s’aplicarà a l’import del crèdit documentari. Per defecte és del 10%.
(O) 39B: Igual que el 39A, però aplicables sobre la quantitat embarcada, i per defecte no pot superar el 5%. Si es vol fixar una tolerància diferent, diuen que s’ha d’expressar al camp 45A amb la descripció de la mercaderia.
(O) 39C: Imports addicionals coberts. Aquí s’hi poden incloure conceptes com assegurança, transport, interessos, etc. Aquest import s’ha d’afegir al del 39B per tal de no superar el límit. Aquests imports addicionals es poden utilitzar, per exemple, per passar de FOB a CIF o per determinar els interessos d’una lletra de canvi.
(M) 41A: “Disponible amb… per…”. Aquest camp s’utilitza per identificar el nom del banc on el crèdit està disponible i en quin format (acceptació, pagament diferit, negociació, pagament vista, etc.). El nom es pot posar en format BIC o amb el nom textual del banc.
(O) 42C: En el cas de lletres emeses a partir del crèdit documentari, en aquest camp hi figuraria el nom del tenidor de la lletra.
(O) 42A: Nom del lliurat de la lletra, en el mateix cas que el camp anterior.
(O) 42M: Detalls del pagament combinat, si s’escau. El pagament combinat no està previst en les UCP 600, però és una pràctica no gens extraordinària. Un pagament combinat seria, per exemple, el 50% de la proforma per avançat i l’altre 50% a la vista.
(O) 42P: Detalls del pagament diferit. A una data determinada, a partir de l’embarcament de la mercaderia…
(O) 43P: Embarcaments parcials. En aquest apartat s’indicarà si estan permesos o no ho estan. Si no es diu res en contra se suposaran permesos.
(O) 43T: Transbords. Igual que en el cas anterior, s’ha d’indicar si estan permesos o no. És important destacar que en el transport multimodal el canvi de mitjà de transport no es considera transbord. El transbord ha d’originar documents de transport diferents.
(O) 44A: Lloc on es despatxa la mercaderia i el seu destí.
(O) 44E: Port o aeroport de sortida. Si no hi ha cap raó que ho impedeixi, és preferible indicar qualsevol port/aeroport per evitar discrepàncies davant un possible incompliment per raons alienes als participants.
(O) 44F: Port o aeroport d’arribada. Si no hi ha cap raó que ho impedeixi, és preferible indicar qualsevol port/aeroport per evitar discrepàncies davant un possible incompliment per raons alienes als participants.
(O) 44B: En el cas de transport multimodal, punt de destí final.
(O) 44D: Durada del transport. Indica el temps que la mercaderia estarà sobre el mitjà de transport. No és un camp que s’acostumi a emplenar.
(O) 45A: Descripció de la mercaderia. El seu contingut ha de coincidir amb el de la factura comercial.
(O) 46A: Documentació requerida per poder cobrar el crèdit documentari. En aquest camp hi figuraran els documents que haurà de presentar l’exportador.
(O) 47A: Altres condicions que ha de complir l’exportador per poder disposar del crèdit documentari i que no estan previstos en els apartats anteriors. En aquest apartat també es podria incloure com actuar amb els costos generats per les possibles discrepàncies.
(O) 71B: Relació de càrregues vinculades al crèdit documentari que s’assignen al beneficiari. Les sigles més utilitzades són:
* AGENT: comissió per a l’agent
* COMM: comissió del banc emissor
* CORCOM: comissió per al banc corresponsal
* DISC: tipus d’interès aplicable al descompte comercial
* INSUR: prima d’assegurança
* POST: franqueig
* STAMP: timbre
* TELCHAR: comissió de teletransmissió
* WAREHOUSE: comissió d’emmagatzematge
(O) 48: Terminis de presentació. Període de temps, a partir de l’embarcament, en què es poden presentar els documents per al cobrament, acceptació o negociació. Els documents de transport tenen un termini de presentació per defecte de 21 dies.
(M) 49: Instruccions de confirmació
(O) 53a: Banc reemborsador. Nom del banc autoritzat per l’emissor a reemborsar un crèdit documentari.
(O) 78: Instruccions per al banc pagador/acceptador/negociador
(O) 57A: Nom del banc avisador (si és diferent del banc confirmador)
(O) 72: Informació addicional
(M) camp obligatori, (O) camp optatiu

Documentació que acompanya un crèdit documentari

El llistat de documents que es poden exigir en un crèdit documentari és gairebé il·limitat. Es poden demanar certificats de qualsevol cosa que sigui certificable.

Les condicions que s’imposin en un crèdit documentari només podran ser acceptables si es poden documentar. En cas contrari, s’entendran com a no posades.

Els documents que s’haurien de sol·licitar en un crèdit documentari haurien de tenir alguna de les tres finalitats següents:

  • Garantir que la mercaderia que es ven és la que es vol adquirir.
  • Permetre fer de manera correcta el despatx de la mercaderia.
  • Permetre complir amb les normatives del país d’origen i del país de destí.

També s’hi podran afegir altres documents que pugui facilitar el beneficiari per ell mateix.

A partir d’aquest principi distingirem dos tipus de documents: els que podem considerar bàsics (es demanen sempre) i els altres (sol·licitats de manera més ocasional)

Entre els documents bàsics hi ha la factura, el document de transport i el document d’assegurança. N’hi ha d’altres que també són força habituals, com el packing list, certificats d’origen, certificats tècnics i sanitaris, certificats de qualitat, etc.

Segons estimacions de la Cambra de Comerç Internacional, gairebé el seixanta per cent dels crèdits documentaris emesos presenten discrepàncies quan els bancs procedeixen a valorar els documents presentats per l’exportador i són rebutjats en primera instància.

Els costos d’aquests rebutjos són importants, i com més bancs hi participin (confirmador, avisador, etc.) més alts seran.

Les discrepàncies poden ser de dos tipus:

  • Salvables: les que un cop comunicades a l’exportador tenen solució (per exemple, manca de signatura a la factura, nombre de còpies insuficient, etc.).
  • Insalvables: quan l’exportador no les pot solucionar i depenen de la voluntat final de l’importador (per exemple, data d’embarcament posterior a la fixada en el condicionat del crèdit).

A l’hora de valorar els documents, els bancs han adoptat una estratègia del principi de literalitat o de compliment estricte. Aquest principi diu que els bancs no han d’interpretar els documents, sinó que únicament han de tenir en compte la literalitat del document presentat.

Actualment, aquesta tendència comença a perdre força, ajudada per moltes sentències judicials, la qual cosa permet una certa flexibilitat en la interpretació de la documentació que han de validar, on es passa del compliment estricte al compliment substancial.

Els costos del crèdit documentari

Les despeses i comissions d’un crèdit documentari acostumen a repartir-se entre l’ordenant i el beneficiari, assumint cada part les que són conseqüència de les seves peticions.

L’ordenant acostuma a assumir les següents comissions:

  • Comissió d’obertura: és una comissió que es carrega cada vegada que es concedeix un crèdit documentari. S’acostuma a completar amb una comissió d’irrevocabilitat.
  • Comissió de risc: comissió que s’acostuma a pagar trimestralment mentre el crèdit documentari es manté viu.
  • Comissió de pagament diferit: substitueix la comissió de risc si el pagament és diferit. S’aplica si el pagament del crèdit es fa amb posterioritat a la data de recepció dels documents. S’aplica un percentatge mensualment o trimestralment (depèn de l’entitat financera) amb un mínim mentre no es pagui el crèdit.
  • Comissió per modificació de crèdit: s’aplica quan es demana una modificació en les condicions del crèdit, i acostuma a ser una quantitat fixa.
  • Comissió per discrepàncies: s’utilitza quan hi ha discrepàncies en la validació dels documents i s’ha de demanar permís a l’ordenant per donar-lo per bo o no. És una quantitat fixa per cada consulta feta a l’ordenant.
  • Despeses SWIFT: és un pagament que es fa per utilitzar la transmissió via SWIFT d’un crèdit documentari. La quantitat a pagar és fixa però molt variable (pot anar des dels 20 € euros fins als 150 €).

Per la seva part, el beneficiari assumirà les següents comissions:

  • Comissió d’avís de banc pagador: s’aplica quan el beneficiari rep un avís del banc pagador notificant-li l’obertura d’un crèdit documentari al seu favor al banc emissor. És un percentatge de l’import amb un mínim.
  • Comissió de confirmació: és la comissió que cobra el banc confirmador per garantir el pagament del crèdit. No és una comissió barata (pot arribar al 6% trimestral), i s’acostuma a liquidar trimestralment mentre el crèdit és viu. El percentatge depèn del risc que assumeix el banc confirmador. Com més risc presenti el banc emissor, més alta serà la comissió.
  • Comissió de pagament en efectiu: el beneficiari la paga en el moment en què rep l’import del crèdit.

Altres comissions i despeses habituals en altres productes financers que es poden cobrar també en aquest producte són les despeses d’estudi i formalització del crèdit, de finançament…

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats