Resum

Els mitjans de pagament internacional simples són aquells mitjans necessaris per tal de fer efectiu el pagament de les operacions comercials entre comprador (importador) i venedor (exportador). Com a tals no inclouen la documentació comercial.

Aquest tipus de mitjans de pagament es veuen reflectits a través de diferents documents financers tals com la lletra de canvi, el pagaré o el xec, que substitueixen el diner en efectiu i fan possible que aquest pagament pugui ser efectuat d’immediat o de manera diferida en terminis, així com a la presentació del document en una data concreta. Cal tenir en compte la remesa simple, considerada com a mitjà de pagament i que està formada bàsicament per lletres de canvi (normalment més d’una).

El xec pot ser personal o bancari. El personal l’emet una persona física o jurídica, mentre que el xec bancari és emès per una entitat bancària. Els xecs poden ser nominals o al portador, i hi intervenen el lliurador (importador), el lliurat (el banc) i el tenidor (l’exportador).

La lletra de canvi és un document que obliga a pagar al seu venciment, en un lloc determinat, una certa quantitat de diners a la persona designada en el document. És un document oficial que es regula per la normativa d’actes jurídics documentats.

La remesa simple és un sistema de reembossament; el mitjà de pagament en si és el document financer, que conté la mateixa remesa, ja sigui una lletra de canvi, un xec o pagaré. Aquest darrer es tracta d’un document pel qual el signant es compromet a pagar una quantitat determinada a una altra persona, anomenada tenidor, i la seva característica essencial és la promesa de pagament.

Hi ha altres formes de pagament sense suport físic, com la transferència i l’ordre de pagament simple, que actualment es desenvolupen de manera generalitzada per Internet i a través de codificació electrònica.

La codificació via SWIFT ha ajudat a agilitar les operacions a nivell internacional, mantenint la confidencialitat i evitant demores en els cobraments. L’ús de transferències SEPA ha estat un avenç com a zona única de pagaments a Europa per tal d’agilitar els pagaments a través de transferències.

Cal remarcar també l’ús de targetes de crèdit i dèbit. L’ús generalitzat d’EMV com a microprocessador per a l’autenticació de pagaments i els TPV terminals al punt de venda han contribuït en la millora dels processos de pagament.

L’anàlisi de riscos de cadascun d’aquests mitjans de pagament simples queda reflectida en els casos d’incidències com la pèrdua, el deteriorament o el robatori del document de pagament. Però a part d’aquest risc físic també intervenen els avantatges i inconvenients que suposa per a cadascuna de les parts l’aplicació d’un mitjà o un altre. El risc que assumeix l’exportador (venedor) de no cobrar, que la iniciativa de pagament depengui de l’importador (comprador), s’uneix al que té l’importador de no rebre la mercaderia en bones condicions.

Alguns d’aquests mitjans de pagament simples, per tal de ser efectius, es troben regulats bàsicament a través de la Llei uniforme de Ginebra sobre la lletra de canvi, el pagaré i el xec. L’objectiu de la llei és homogeneïtzar les transaccions internacionals per tal d’evitar el conflicte de lleis entre diferents països, i també tracta sobre les formes de pagament, transmissió, accions en casos d’impagament, etc., dels documents esmentats. La normativa ens aclareix tant com han d’estar complimentats els documents que en formen part com la intervenció dels diferents agents que hi intervenen. Així mateix, regula específicament tant la lletra de canvi, en tots els seus àmbits, com el pagaré i el xec. Es distribueix per títols, on el títol I és el de la lletra de canvi i del pagaré i el títol II, el del xec.

En el cas de pagament en bitllets i monedes ens hem de remetre a les normatives que controlen l’entrada i sortida d’efectiu a nivell internacional, per això és un mitjà poc utilitzat en comerç internacional. Davant els moviments d’aquest tipus de pagament i cobrament internacional ens trobem amb la normativa sobre moviments de capital. La funció bàsica d’aquesta normativa és el control i la sanció en cas d’incompliment dels requisits establerts sobre moviments de capital, tant a nivell intern com extern, sempre seguint les directrius europees. L’objectiu bàsic és evitar el blanqueig i la fuga de capitals. Per això cal fer les declaracions pertinents, amb els moviments de mitjans de pagament internacional i nacionals, on es preveuen quantitats mínimes establertes a partir de les quals hi ha obligació de declarar per part dels subjectes passius. Aquesta normativa, molt àmplia i formada per diverses lleis i ordres, distingeix els diferents agents per residents i no residents, especificant quines són les característiques en cada cas.

Aquestes operacions de comerç internacional poden suposar situacions de risc tant per part de l’importador com de l’exportador, que poden estar vinculades a les parts de l’operació comercial o ser alienes a aquestes. Per part de l’importador, el risc es pot trobar en la recepció en condicions o no de la mercaderia adquirida, així com el servei postvenda, mentre que per part de l’exportador trobaríem el cobrament de la mercaderia enviada.

Cal avaluar les operacions comercials per detectar l’origen dels riscos i determinar si es tracta d’un risc comercial o d’un risc del país de l’importador o l’exportador, així com un risc de canvi en el cas de divises que intervenen en l’operació. Cadascun d’aquests riscos necessiten ser gestionats per tal d’evitar al màxim els seus efectes negatius a l’operació. A través de la seva gestió arribem a la cobertura dels riscos amb diverses fórmules, en alguns casos ja establertes de manera externa a l’empresa, com la intervenció d’assegurances i mitjans de pagament oferts per entitats bancàries, o de manera interna, com el fet de buscar aquelles formes que assegurin el cobrament, com els cobraments per avançat en el cas de l’exportador, o la recepció de la mercaderia amb determinats requeriments, per part de l’importador.

L’anàlisi de garanties i les seves diferents característiques, segons el mitjà de pagament que s’utilitza, ens porta als casos d’avals i fiances i a quins són els objectius en cada cas per facilitar la seguretat de cobrament o pagament. Existeix una normativa vigent sobre els diferents tipus de garanties i les obligacions de les parts envers el deute del mitjà de pagament que conté la corresponent garantia.

En relació amb el procediment de la gestió d’impagats, la llei estableix que si un cop finalitzada la data de venciment d’un deute, si el deutor no ha fet efectiu el pagament, es considera que s’ha produït l’impagament d’una obligació dinerària; en aquest cas, el creditor té tot el dret a exigir el compliment de l’obligació. És a partir de la figura del protest d’efectes impagats que s’analitza el protest notarial o declaració equivalent en els casos d’impagament de lletres de canvi, el pagaré i el xec.

En relació amb els casos de reclamació judicial d’impagats, està referenciat sobretot amb la Llei d’enjudiciament civil, que es divideix en judici ordinari, verbal, canviari o monitori en funció de les característiques de l’impagament.

Cal dir que cadascuna de les diferents opcions de reclamació dels efectes impagats representa diferents costos que cal valorar, ja siguin financers, per demora, de costes en cas de reclamació judicial, de comissions i altres despeses, bancàries, notarials, de gestió…

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge