Estratègies en educació per a la salut

En EpS tradicionalment hi ha: l’educador en salut, el missatge i les persones o grups als quals s’adreça. Educar per a la salut implica que hi hagi un educador (agent actiu, per exemple un sanitari) i una persona a qui va dirigida l’educació (també anomenada receptor), que sol ser el pacient, el malalt, el client o el participant, segons el cas. L’ideal és que aquesta persona receptora modifiqui la seva conducta envers hàbits i entorns més saludables i es converteixi en agent actiu. És, per tant, un procés d’ensenyament-aprenentatge.

La persona que transmet coneixements en educació per a la salut és un agent d’EpS. Tothom, en potència, pot ser educador d’EpS. Un bon formador en EpS ha de tenir habilitats socials i formació sòlida (basada en evidències contrastades) en ciències de la salut. Per tant, tan important és tenir coneixements sanitaris i en ciències de la salut com posseir habilitats socials i comunicatives. Les dues qualitats són indissociables en un bon agent d’EpS.

Destaquem com a agents d’EpS:

• Professionals del sector sanitari (metges, farmacèutics, veterinaris, odontòlegs, fisioterapeutes, infermeres, auxiliars d’infermeria)
• Professionals del sector social (treballadors socials, cuidadors)
• Professionals del sector educatiu (professors, mestres, tècnics en educació infantil)
• Professionals del sector de la comunicació (periodistes, comunicadors)
• Associacions, sobretot associacions de malalts
• Qualsevol persona amb coneixements bàsics de salut

En definitiva, totes les persones som possibles agents d’educació per a la salut, des de familiars i amics formats en ciències de la salut a farmacèutics de proximitat de l’oficina de farmàcia.

Encara que un TCAI pot realitzar EpS en qualsevol espai i moment, l’EpS no només l’ofereixen els sanitaris, ja que és multidisciplinar. Altres professionals ajuden i col·laboren amb els sanitaris en diversos centres, que poden ser sanitaris o no.

Els espais on amb més freqüència es pot realitzar EpS són:

• Centres de salut (CAP, centres d’atenció especialitzada, hospitals…)
• Centres d’educació: escoles, instituts, universitats, centres cívics
• Serveis laborals: sindicats i altres
• Centres municipals: centres per a gent gran i altres
• Centres als barris: centres de joves, centres de dia per la gent gran
• Associacions: voluntaris, grups de pares, associacions de malalts, associacions de familiars de malalts
• Domicilis particulars, en casos específics

Els espais en què es fa EpS solen ser diferents segons si es tracta de persones malaltes o no:

• Centres de salut o domicilis particulars, si es tracta de persones malaltes. Els formadors solen tenir una forta formació en ciències de la salut.
• Centres d’educació, si es tracta de persones sanes. Els formadors han de tenir també una formació bàsica en ciències de la salut.
• Altres espais en què poden assistir tant persones sanes com malaltes: serveis laborals, serveis municipals, de barris i institucions socials.

L’EpS pot anar dirigida a diverses persones:

• Destinataris sans. Una persona sana és aquella que no té signes ni símptomes de cap malaltia. Es du a terme en centres educatius, món laboral, família, comunitat, domicilis, centres de salut o llocs de reunió. Va dirigida a tota la població sana.
• Destinataris malalts. Els destinataris malalts són més susceptibles als canvis de modificació de conducta ja que presenten signes i/o símptomes de malaltia o problema de salut i “volen recuperar la seva salut”. Es realitza en centres d’atenció primària, hospitals, domicilis i associacions. Va dirigida a malalts amb una malaltia específica o persones amb limitacions de la vida diària, com ara discapacitats.
• Població en risc. Hi ha persones que tenen una major probabilitat de desenvolupar determinades malalties o problemes de salut. Es du a terme en centres d’atenció primària, hospitals i associacions. Va dirigida a persones més susceptibles, com infants, dones embarassades i gent gran, o persones amb problemàtica psicosocial com persones alcohòliques o persones amb drogoaddicions.

Dos termes molt important en EpS són els conceptes de promoció de la salut i prevenció de la malaltia. Tal com diu el refrany, més val prevenir que curar. La curació sempre és la darrera opció, ja que segons s’ha vist els països amb més esperança de vida són aquells que potencien i tenen hàbits de vida més saludables.

La promoció de la salut permet a les persones incrementar el seu control sobre els determinants de salut per millorar la seva salut. Solen ser accions adreçades a la població en general.

Es du a terme tant en els centres de salut com en els centres educatius, serveis municipals, laborals o associacions. Com que té un abast global, es fomenta la participació de les persones i dels col·lectius, així com de la cooperació entre organismes i entitats locals. Pretén donar coneixements sobre tot allò que té un efecte positiu per a la salut: per exemple, l’activitat física saludable, les xarxes socials de suport per a activitats lúdiques, l’empoderament o la gestió de les emocions bones per a la salut i el benestar.

Alguns exemples d’activitats de promoció de salut dirigides a tota la població són:

• Alimentació saludable, orientada tant al públic general com a determinats col·lectius (infants i joves, persones grans o entorn laboral)
• Activitat física per a les diferents etapes de la vida
• Salut bucodental orientada al raspatllat de les dents

Aquestes intervencions multisectorials són promogudes per institucions públiques.

L’objectiu de la promoció per la salut és potenciar estils de vida saludables per conviure amb salut, tant desenvolupant habilitats personals com reforçant accions comunitàries.

La prevenció de la malaltia es basa en diferents accions destinades a eliminar o minimitzar els efectes de la malaltia i/o discapacitat, tot promovent hàbits i conductes sanes. En aquest cas, a diferència de les intervencions de promoció de la salut, es dirigeix a persones potencialment malaltes (la perspectiva canvia) en forma de programes de prevenció de malalties específiques. Sol tenir, per tant, un component més sanitari.

Es divideix en 4 nivells: prevenció primària, secundària, terciària i quaternària.

La prevenció primària engloba les accions que es dirigeixen a impedir l’aparició d’una malaltia per evitar possibles malalties i/o problemes de salut. La persona o col·lectivitat a qui va dirigida l’acció encara no està malalta, no té ni signes ni símptomes de cap malaltia. Són accions promogudes per les institucions públiques abans que aparegui la malaltia i comprenen la promoció de la salut, la protecció de la salut (amb sanitat ambiental i higiene alimentària així com evitant riscos laborals) i la quimioprofilaxi (cas de les vacunacions).

Són exemples d’aquest tipus de prevenció les mesures perquè l’aire atmosfèric estigui menys contaminat, la prohibició de tòxics en productes en contacte amb les persones o el calendari de vacunacions.

La prevenció primària es du a terme:

• Eliminant la causa de la malaltia o el problema de salut: establiment d’un calendari de vacunacions per a la població per part de les autoritats, reducció de grams de sal en peces de pa per part dels forns, prohibició amb legislació a les empreses d’emissió de tòxics a l’atmosfera…
• Promovent hàbits i conductes saludables: seguiment de vacunacions, alimentació saludable amb pa baix en sal, estil de vida saludable fent passejades per la muntanya…

L’objectiu de la prevenció primària és que la persona no tingui la malaltia.

Es pot donar el cas que la malaltia ja estigui present però el malalt no se n’hagi adonat, perquè no té signes i/o símptomes o no han estat identificats per la persona com a possible malaltia, encara que possiblement “ho pot sospitar”. En aquest nivell de prevenció es pretén aturar la malaltia que ja existeix en l’individu per tal de prevenir possibles complicacions. Són mètodes de diagnòstic precoç, de cribratge o screening. Amb mètodes diagnòstics poc invasius es poden arribar a detectar malalties més difícilment tractades en etapes posteriors (cas de detecció precoç de determinats càncers).

Són exemples d’aquest tipus de prevenció les analítiques sanguínies rutinàries en els CAP, les tècniques de cribratge (mamografies a dones més grans de 50 anys per detectar càncer de mama) o la mesura de la pressió arterial rutinària.

La prevenció secundària es du a terme mitjançant:

• Mètodes de detecció precoç massiva o poblacional (screening), com el cas de les mamografies a dones més grans de 50 anys per detectar càncer de mama.
• Mètodes de detecció precoç dirigits a determinats col·lectius o persones que per les seves característiques tenen major risc de patir la malaltia, com és el cas de l’examen de femta a determinades persones per detectar càncer de còlon o la mesura de la pressió sanguínia per detectar malalties cardiovasculars.
• Promoció d’hàbits i conductes perquè el malalt pugui realitzar-se diagnòstics precoços, com la mesura de la pressió arterial de forma rutinària per evitar possibles complicacions cardiovasculars.

L’objectiu de la prevenció secundària és la detecció de malalties en el seu estat inicial perquè no progressin amb complicacions.

La prevenció terciària es dona quan els dos nivells anteriors (prevenció primària i secundària) no han tingut efecte i la persona ja té la malaltia, que no ha pogut ser aturada en les primeres fases, amb signes i/o símptomes que ara sí que han estat detectats. Aquest nivell implica que la malaltia ha provocat danys irreversibles i que la persona ha de conviure amb la malaltia i/o les complicacions que li hagi pogut provocar.

Són exemples de prevenció terciària les intervencions per limitar el grau de discapacitat o les accions dirigides a una major autonomia per tal que la persona pugui conviure amb la seva nova realitat.

La prevenció terciària es du a terme mitjançant:

• Tractament amb cirurgia, farmacoteràpia, psicoteràpia, radioteràpia o teràpies ocupacionals.
• Rehabilitació: amb fisioteràpia, logoteràpia (per exemple, rehabilitacions en malalties amb seqüeles neurològiques degudes a un ictus).
• Promoció d’hàbits i conductes que promoguin l’autocura (per exemple, la cura del peu diabètic en malalts crònics amb diabetis).

L’objectiu de la prevenció terciària és millorar la qualitat de vida del pacient.

La prevenció quaternària engloba les intervencions relacionades amb la salut dirigides a evitar el sobrediagnòstic i sobretractament en els pacients, ja que aquestes intervencions biopsicosocials poden provocar danys i efectes secundaris.

Algunes activitats de prevenció quaternària són:

• Evitar les revisions sense cap motiu.
• Evitar el cribratge (screening) i tècniques diagnòstiques innecesàries.
• Evitar el tractament substitutiu hormonal en la menopausa.
• Fer un ús apropiat (i no indrisciminat) de medicaments, com els antibiòtics.
• Evitar el sobrediagnòstic i sobretractament de TDA-TDAH.

L’objectiu de la prevenció quaternària és evitar el sobrediagnòstic i el sobretractament de les malalties en general degudes a activitats sanitàries innecessàries. Aquest tipus de prevenció està lligat a una visió crítica de la pròpia activitat sanitària.

Els diferents tipus de prevenció queden sintetitzats a la taula:

En tot protocol o activitat un TCAI ha de fer EpS, ha de donar consell, ja que un TCAI és un educador sanitari que ha de valorar les característiques del pacient i els factors que poden obstaculitzar l’aprenentatge per aconseguir un millor estat de salut tot motivant-lo. Per tant, en realitat un TCAI realitza EpS durant tota la seva jornada laboral, no només quan usa algun mètode específic d’EpS.

Les demandes de la societat actual van orientades a professionals sanitaris dinàmics, amb sòlids coneixements sanitaris, amb habilitats socials, amb capacitat de treballar en equip, que aportin idees i siguin creatius, amb dots de comunicació. A més, han de poder prendre decisions i solucionar problemes en les diferents situacions. Es valora que puguin fer servir la tecnologia educativa i que estiguin oberts als canvis.

Existeixen moltes classificacions de mètodes educatius. En aquest crèdit ens centrem en el tipus de relació entre educador i receptor. Aquests mètodes educatius, depenent del tipus de relació entre educador i receptor, es divideixen tradicionalment en:

• Mètodes directes: hi ha contacte directe en temps i/o espai. S’utilitzen tant en educació de forma individual com grupal. Solen ser més eficaços, ja que hi ha una relació major entre educador i receptor i es produeix amb més èxit el canvi. Dins aquests mètodes s’inclouen: entrevista individual o diàleg, classe, debat, taller, xerrada, col·loqui, Phillips 66, joc de rol o role-playing, brainstorming o pluja d’idees, sales de demostració i clínica del rumor.
• Mètodes indirectes: no hi ha contacte directe en temps i/o espai. S’utilitzen gairebé sempre de forma grupal. Solen ser menys eficaços, ja que hi ha una relació menor entre educador i receptor i es produeix amb menor èxit el canvi. Dins aquests mètodes s’inclouen tant els materials publicitaris com els dels mitjans de comunicació: cartells o pòsters, fullets, tríptics, cartes, premsa, ràdio, cine (vídeo, CD, DVD), televisió i internet. Amb les noves tecnologies, molts mètodes que abans només es podien fer de forma directa, com per exemple, les xerrades o les lliçons magistrals ara es poden fer de forma indirecta (fent una xerrada amb una videoconferència, per exemple). En aquest context s’estudien de forma tradicional i, per tant, es considera la xerrada i la lliçó magistral com a mètodes directes.

A banda del mètode directe o indirecte, hi pot haver una comunicació en només un sentit (mètodes unidireccionals) o bé una comunicació en tots dos sentits (mètodes bidireccionals). S’ha demostrat que quan la comunicació és en dos sentits (mètode bidireccional), la persona o grup està més motivat i es produeixen més canvis significatius en estils de vida i hàbits saludables.

En els mètodes directes hi ha proximitat entre educador i receptor. Es basen principalment en la paraula oral, si bé es poden complementar amb altres mitjans auxiliars, com la pissarra, els retroprojectors o presentacions interactives. Són els mètodes que generen un canvi més gran, ja que permeten resoldre els dubtes de forma immediata i l’educador percep el feedback de l’activitat mentre l’està fent, cosa que fa que pugui incidir-hi.

Aquesta incidència és diferent segons si el mètode es realitza de forma individual (entrevista invidual) o grupal (classe o xerrada, de caràcter més expositius, o taller, col·loqui o sales de demostració, amb un caràcter més actiu).

Sovint es veu necessari fer una acció individual per tal de motivar i informar els pacients per aconseguir canvis d’actituds i comportaments. El professional ha de ser sempre conscient del seu rol educador i necessita que el pacient sigui receptiu a l’acció educativa per tal que pugui adoptar canvis de forma voluntària.

La finalitat de l’entrevista individual o el diàleg és la recopilació de dades significatives, per analitzar-les i emetre un diagnòstic del pacient. Té per finalitat obtenir les característiques biopsicosocials del subjecte (variables) que conformen la seva singularitat. És una activitat molt usual a la consulta assistencial que pot fer, segons la finalitat, el metge o l’equip d’infermeria.

Les característiques actitudinals més importants d’una entrevista són les següents:

• S’ha de fer en un ambient adequat, com una consulta mèdica, separat d’altres pacients i persones no sanitàries, per tal de poder preservar la confidencialitat de la informació rebuda.
• L’aparença personal del professional sanitari ha de ser l’adequada a la situació, acurada i agradable. Ha de mostrar seguretat.
• S’ha de saludar el pacient d’una manera respectuosa, comprovant la seva identitat (si no es diu el contrari se li ha de parlar de vostè), presentar-se i estar atent al confort del pacient.
• S’ha de deixar parlar el pacient perquè manifesti les seves pors.
• El sanitari ha d’observar el pacient, mirar-lo als ulls i escoltar-lo activament.
• S’han de fer preguntes al pacient en un ambient de confiança, dins de l’anomenada relació terapèutica, fent partícip tant el malalt com el sanitari del procés salut-malaltia del pacient, amb un llenguatge que li sigui comprensible, amb cordialitat, amabilitat, empatia, honestedat i respecte.
• S’acaba l’entrevista acomiadant el pacient, tot deixant clar en què s’ha quedat (és útil que es repeteixi el missatge, fent una comprovació final), a qui s’ha de dirigir o quan ha de venir a la consulta la propera vegada.
• El professional ha de registrar l’entrevista realitzada en la història clínica del pacient.

Un tipus d’entrevista individual és l’entrevista clínica. Les cinc dades bàsiques de què consta una anamnesi (o entrevista clínica) són:

1. Dades personals del pacient: nom i cognom, edat. Pot ser necessari, segons el centre, el número de seguretat social o mútua.
2. Motiu de la consulta
3. Antecedents familiars i personals del pacient: si algú de la família ha patit alguna malaltia important, així com si el pacient ha sofert alguna malaltia prèvia significativa o si té al·lèrgies.
4. Malaltia actual: s’ha de deixar constància de la malaltia o malalties actuals del pacient i els tractaments que segueix.
5. Altres aspectes que cal considerar, si escau: aspectes socials i psicològics del pacient com l’entorn familiar i social o de quina manera la malaltia afecta el pacient.

Durant l’anamnesi cal fomentar activitats per a la promoció de la salut i la prevenció de malalties, utilitzant sovint recursos visuals que facilitin la comprensió del procés salut-malaltia ja que es tracta d’aconseguir no només la cura individual sinó la comunitària, articulant els diferents nivells d’atenció. No hi ha d’haver interrupcions (com parlar per telèfon o amb altres persones) a partir de l’inici de l’entrevista per aconseguir un clima de contenció i confort. L’equip assistencial ha de fer saber al pacient que està naturalment interessat a establir-hi una bona relació per aconseguir un objectiu comú.

La classe magistral és un mètode expositiu grupal basat en la transmissió oral de coneixements del professional sanitari al pacient. Es tracta d’un mètode molt utilitzat fins no fa gaire als centres d’educació per la seva senzillesa, juntament amb els llibres de text i la pissarra. En aquest cas, els educadors eren els professors o mestres i els receptors eren els alumnes. Una variant de la lliçó magistral és la xerrada.

Els avantatges que presenta són:

• Els continguts poden ser molt variats.
• No és necessària una gran infraestructura, encara que se sol utilitzar combinada amb altres tècniques (diapositives, vídeos, internet) per potenciar l’acció educativa.
• Es recomana que les sessions siguin inferiors als 30 minuts.
• Es recomana fer un resum final.
• Pot arribar a un grup considerable de persones.
• És una tècnica econòmica.
• Afavoreix l’aprenentatge memorístic.

Té com a inconvenients:

• És poc efectiu en canvi d’actiuds, ja que modifica molt poc les actituds perquè no és un mètode que ajudi a produir aprenentatge significatiu.
• Està centrat en el professor.
• Presenta passivitat del pacient. No és actiu, ja que tot ja li ve processat.

Pissara digital interactiva

La lliçó magistral se solia recolzar en la pissarra tradicional. Actualment, cada cop més s’utilitza la pissarra digital interactiva (PDI) (vegeu figura).

Font: Wikimedia

És un mètode molt utilitzat, però més memorístic que no pas de modificació de conductes. Aquest mètode de forma aïllada no es recomana en educació per a la salut, sino és juntament amb altres mètodes educatius com el brainstorming o la pluja d’idees (vegeu figura).

Font: Wikimedia

El debat dirigit és un mètode de caràcter expositiu que consisteix en un intercanvi formal d’idees i opinions coordinat pel professional sanitari. Es basa en una discussió en què dues o més persones expertes dirigides per un moderador dialoguen davant d’altres persones sobre un tema específic que abans ja ha estat comunicat als assistents.

Avantatges:

• És fàcil d’aplicar.
• Permet la participació d’un grup elevat de persones assistents.

Inconvenients:

• No és de participació activa.
• Està centrat només en alguns participants.
• No és una tècnica de comprovació de coneixements, és una tècnica d’aprenentatge.

En acabar el debat, el moderador sol realitzar un esquema-resum amb les conclusions de l’intercanvi d’idees. Aquest mètode és força utilitzat als hospitals quan hi van persones expertes a moderar debats. També es poden realitzar debats amb persones que tenen diferents opinions sobre un tema o no segueixen estils de vida saludables. Un cas típic és el debat sobre l’hàbit tabàquic entre diferents sanitaris (els que fumen i els que no).

La taula rodona és un mètode de caràcter expositiu que consisteix a reunir un equip d’experts (sol ser de 3 a 6) que defensen punts de vista oposats sobre un tema i l’exposen davant un grup de persones.

El moderador dona unes nocions introductòries sobre el tema i, posteriorment, cada expert de la taula exposa el seu punt de vista durant uns 10 minuts. En finalitzar la taula rodona, el moderador realitza un resum de les idees de cadascun a partir de les semblances i les diferències que han argumentat. Posteriorment hi ha un debat entre els experts de la taula.

Els avantatges i els inconvenients són molt similars als del debat dirigit, ja que són mètodes força semblants.

Avantatges:

• És fàcil d’aplicar, si es localitzen experts.
• Permet la participació d’un grup elevant de persones assistents.

Inconvenients:

• No és de participació activa.
• No és una tècncia de comprovació de coneixements, és una tècnica d’aprenentatge.

El moderador sol realitzar un esquema-resum amb les conclusions de l’intercanvi d’idees al final de l’activitat. Aquest mètode és força utilitzat als hospitals quan hi van persones expertes (vegeu figura).

Font: Wikimedia

El seminari és un mètode amb participació activa del grup basat en la investigació dels usuaris/pacients en relació a un tema que el professional de salut ha proposat amb anterioritat. Hi ha diverses variants, com l’aprenentatge basat en problemes (ABP) o la discussió sobre temes teòrics dirigida per un professional expert en el tema.

Avantatges:

• Fomenta la participació activa de l’usuari/pacient, fet que promou un aprenentatge per descobriment.
• Hi ha una motivació per a l’aprenentatge.
• Demana l’elaboració de documents i conclusions per part de l’usuari/pacient.
• És un mètode democràtic.

Inconvenients:

• Es necessita espai físic, material i temps.
• És necessari tenir habilitats per saber on trobar la informació i els materials.
• S’ha d’estar motivat.

Aquest mètode és força utilitzat als hospitals quan persones expertes imparteixen seminaris o bé quan es treballa sobre casos clínics de forma grupal.

El taller és un mètode amb participació activa del grup basat en l’intercanvi d’idees i produccions “manuals” per part de persones experimentades en relació amb un determinat tema. És un mètode molt participatiu i manipulatiu. Un dels exemples més utilitzats per a infants és el taller de titelles.

En realitat, encara que hi hagi persones suposadament més experimentades, totes les persones que hi participen aprenen les unes de les altres. La utilitat d’aquest mètode és que és força flexible quant al nombre de participants, ja que es poden fer tallers grans i d’altres de més petits (amb petites subdivisions). També hi pot haver una flexibilitat horària, ja que es poden realitzar en una o més sessions depenent de les característiques (vegeu figura).

Els avantatges del taller són similars als del seminari i el joc de rol. Aquest mètode és molt utilitzat en activitats de promoció de la salut, com els tallers de cuina creativa saludable o els tallers per fomentar l’activitat física.

Font: Wikimedia

El joc de rol és un mètode amb participació activa del grup basat en la teatralització o representació d’una situació que podria ser real que intenta reproduir personatges i contextos reals amb la finalitat de reflexionar sobre determinats comportaments o procediments. Aquesta situació sol venir donada per l’educador i és escenificada pels participants. Quan es teatralitza de forma guiada, rep el nom de sociodrama.

La representació per part dels actors pot arribar a ser interrompuda pel professional sanitari quan consideri que ja es pot arribar a una reflexió sobre el que s’ha vist representat.

Avantatges:

• Participació activa de l’usuari/pacient, ja que esdevé un actor.
• Provoca motivació, ja que qui rep l’educació se situa a la pell d’un altre, fet que el fa empatitzar.
• Augmenta la capacitat de comunicació i serveix com a entrenament per a casos similars.
• Augmenta la capacitat d’observació i anàlisi de comportaments d’altres actors.

Inconvenients:

• Es necessita espai físic, material i temps.
• Es necessari tenir habilitats i poca por escènica.
• Demana preparació prèvia: decorats, actors, diàlegs…

Aquest mètode és molt utilitzat en sanitat, on sovint es teatralitza una actuació sanitària on cada persona representa un personatge o rol. Alguns exemples de joc de rol són: teatralització de dispensació de medicaments per part d’un auxiliar a una farmàcia (una persona fa de pacient, una altra de farmacèutica), explicació per part d’un TCAI de la dieta d’un pacient a l’hospital o la rebuda d’un pacient per part d’un TCAI a un centre de llarga estada (una persona fa de pacient i una altra de TCAI).

Posteriorment es reflexiona sobre l’actuació amb un altre mètode, com un debat. El mètode és força complet, ja que es desenvolupen habilitats i actituds i amb el debat es reforça l’anàlisi. És un mètode utilitzat per entrenar l’empatia (que és educable).

La pluja d’idees és un mètode amb participació activa del grup pensat perquè les persones expressin de forma espontània i amb lliberat les seves idees. Així, es generen idees que en un primer moment són exposades de forma individual i s’acaben perfilant de forma grupal.

Avantatges:

• Demana participació activa.
• Produeix motivació, ja que cap idea és rebutjada.
• Augmenta la capacitat de comunicació.
• Permet conèixer les idees dels altres.

Inconvenients:

• És necessari que els participants col·laborin i expressin les seves idees.

En haver-hi exteriorització de sentiments a través de les idees, s’utilitza en casos en què es busquen títols o idees aïllades així com en casos introductoris, a mode d’avaluació incial. Per exemple, si es combina amb una lliçó magistral, es pot trencar el gel preguntant als assistents “què sabeu sobre l’ictus?” o “algú coneix algú que n’hagi patit?”. A partir d’aquí, els participants poden dir les seves idees i el receptor les va apuntant a la pissarra.

Les sales de demostració són un mètode amb participació activa del grup molt utilitzat per a estudiants de branques sanitàries i pacients/usuaris amb voluntat d’aprendre. Consisteix en realitzar, en condicions molt semblants a les reals, una activitat o un procediment que deprés hauran de dur a terme en la realitat. És com una càmera oculta supervisada pel professional, que ha d’indicar tots els aspectes de millora detectats.

Avantatges:

• Apropa a la realitat.
• És molt útil en la demostració de la competència procedimental.
• Motiva els participants
• Fomenta la coavaluació entre els alumnes, amb propostes de millora.

Inconvenients:

• No és factible en grups grans.
• Es necessita material i espai.

Aquest mètode pot anar dirigit a diferents col·lectius: professionals sanitaris, estudiants, pacients i familiars. És utilitzat com a mètode principal per demostrar que se saben realitzar els protocols de TCAI en cures bàsiques d’infermeria: determinació de la pressió arterial, temperatura, FC i FR amb material real i amb dades reals. De cara a pacients i familiars, és molt utilitzat en la determinació de la glucèmia en malalts diabètics per ensenyar-los el procediment, o altres tècniques com vestir i desvestir nounats (vegeu figura).

Font: Wikimedia

Phillips 66 és un mètode amb participació activa del grup. El grup ha de ser gran, ja que es realitzen diferents divisions: el grup es divideix en sis subgrups de sis persones cada un que discuteixen durant sis minuts un tema o problema. Seguidament, es reuneixen sis persones (cadascuna representa el seu subgrup) i tornen a tractar el tema durant sis minuts més.

Avantatges:

• Permet el desenvolupament d’una síntesi.
• Fomenta el sentit de responsabilitat.
• Estimula la participació de tots els membres de el grup. És un mètode democràtic.

Inconvenients:

• És necessari un grup gran.

El moderador extreu una conclusió general vàlida per a tots els participants. Aquest mètode és utilitzat en temes on els participants tenen força informació, com és el cas de l’elaboració de dietes equilibrades.

El fòrum és un mètode amb participació activa del grup on un moderador-facilitador guia sobre una temàtica i tots els participants poden intervenir de forma espontània. Es recomana que el moderador-facilitador, a més de tenir una sòlida formació en ciències de la salut, tingui habilitats comunicatives i socials i estigui format en la gestió de les emocions.

Quan es tracta de debatre un tema, i si no hi ha activitats prèvies, és indispensable donar-lo a conèixer amb anticipació als participants perquè puguin informar-se.

Quan es tracta d’un fòrum programat després d’una activitat o com a conclusió (pel·lícula, classe, taula rodona), s’ha de planificar adequadament tant en temps com en espai.

Avantatges:

• Demana participació activa de tot el grup on es fomenta la reflexió.

Inconvenients:

• És convenient que el grup ja tingui experiència en altres tècniques, com la taula rodona.
• Quan el grup és molt nombrós, pot presentar dificultats per sentir amb claredat els expositors.

Quan es combina amb el cinema, en educació rep el nom de cinefòrum.

La clínica del rumor és el mètode amb participació activa del grup que vol demostrar els problemes de transmissió de la informació.

En aquest mètode el grup ha de dividir-se en dos grans grups: un grup que queda dins l’espai i un altre, de sis persones, que durant un temps resta fora. Una persona del grup llegeix un text força complicat a la resta del grup. A partir d’aquí, van entrant una a una les persones que eren a fora i escolten, una a una, el que diu l’anterior i repeteixen a la següent què han entès. Així fins a la totalitat de persones que eren a fora. Quan acaba l’última, es confronta la informació final amb el text inicial i es comprova que a la informació final és menor (o fins i tot diferent).

És un mètode poc utilitzat per aconseguir aprenentatge, però és molt pràctic per conscienciar els professionals de la salut sobre les interferències comunicatives, ja que observen la distorsió, identifiquen l’obstacle, estimen les possibles correccions i finalment poden proposar modificacions sobre la transmissió de la informació.

En els mètodes indirectes hi ha llunyania de temps i/o espai entre educador i receptor. Es basen principalment en la paraula (escrita o parlada) o la imatge, encara que s’interposa algun mitjà entre educadors i receptors. Són mètodes que ofereixen molts coneixements, però que provoquen pocs canvis.

Són mètodes molt utilitzats per:

• Fer arribar un missatge (simple) a grans grups o col·lectivitats.
• Donar publicitat.
• Incrementar coneixements de la població respecte un tema.
• Reforçar actituds ja aconseguides (encara que no canvien actituds ja arrelades).

Són mètodes que arriben a un grup elevat de persones, amb missatges que no són específics per a un nombre reduït de persones sinó que són molt generals, ja que es dirigeixien a sectors grans de la població. La població realitza poc esforç per la seva comprensió, fet que els pot restar eficàcia.

En estudis controlats s’ha comprovat que els mètodes directes són útils per aconseguir canvis de comportament i els indirectes van bé per mantenir-los a llarg termini. Els mètodes més utilitzats són els mitjans de comunicació de masses (mass media) i les accions publicitàries. No fa gaire temps els mass media es diferenciaven de les accions publicitàries, però avui en dia la distinció és cada cop més petita.

Fonamentalment hi ha tres tipus de mitjans de comunicació de masses:

• Visuals: cartells i infografies, fullets, cartes circulars, premsa (revistes, diaris)
• Sonors: ràdio
• Mixtes audiovisuals: televisió,cinema, vídeos, DVD, CD, televisió

Els cartells i les infografies són un mètode que arriba de forma senzilla i ràpida a la població, en paper o cartró, encara que també es pot trobar en suport JPG o PDF. S’usa en diferents àrees com la política o també amb finalitats comercials. En el cas d’EpS el cartell també rep el nom de pòster, i conté un missatge educatiu on es potencia molt la imatge acompanyada de poques paraules clau amb missatge educador directe.

Amb l’arribada de la tecnologia, el cartell s’està desplaçant cap a l’anomenada infografia: una representació visual informativa o un diagrama de textos escrits amb ajuda de la tecnologia que resumeix un missatge d’EpS. A vegades, sobretot en suport tecnològic, la frontera entre el cartell i la infografia no sempre és clara.

A l’hora de confeccionar-los cal tenir en compte:

• Atrauen l’atenció de manera intensa i ràpida.
• Perquè siguin eficaços, no només han d’informar sinó que també han d’indicar la conducta a seguir.
• És millor que només exposin una idea de manera clara i concisa per no produir confusions.

Es col·loquen en llocs visibles i estratègics, tant a l’interior com a l’exterior dels locals (hospitals, CAP, centres cívics…). Contenen imatges que criden l’atenció, amb colors cridaners i ben combinats. Les imatges han de ser adequades al missatge que es vol transmetre. Així, amb un cop d’ull han de despertar l’interès i donar informació educadora. El text ha de ser breu i senzill, amb un domini de la imatge enfront la paraula (vegeu figura, figura i figura)

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut

Avantatges:

• Arriben a un gran públic.
• Són econòmics.
• Amb els mètodes informàtics actuals es poden confeccionar de forma senzilla.

Inconvenients:

• La seva capacitat de reclamar l’atenció és baixa (depèn del lloc d’ubicació i el disseny del missatge).

Els fullets són publicacions senzilles que aborden un tema concret. Normalment són en suport paper, encara que també es poden trobar en suport digital (al web) en JPG o PDF. Si el paper es divideix en tres parts (amb anvers i revers) amb missatge educador, es parla de tríptic, mentre que si el paper es doblega en dues meitats es parla de díptic.

Inclouen imatges potents que reforcen els missatges amb textos comprensibles, amb poques idees i senzills. Visualment han de ser atractius, amb no més de 4 paràgrafs curts per cara (cada paràgraf ha de contenir una única idea) per tal de motivar a la seva lectura.

Aquest tipus de publicacions són als mostradors als CAP i hospitals, per exemple, sobre dieta saludable, calendari de vacunacions o prevenció de les malalties cardiovasculars. Tenen una mida idònia perquè la publicació càpiga a la bossa o per poder portar-lo a la mà. Tenen anvers (vegeu figura) i revers (vegeu figura)

Avantatges:

• Arriben a una gran població
• El missatge es pot assimilar a casa, amb tranquil·litat, tornant a rellegir el fullet.
• Són un bon complement per a altres mètodes educatius, ja siguin directes o indirectes.
• Són econòmics.

Inconvenients:

• Només són útils per a pacients alfabetitzats.
• Tenen una distribució difícil: s’han de trobar en molts espais diferents i necessiten manteniment i reposició.

Sobre el seu disseny i contingut:

• Es caracteritzen per la claredat expositiva, la redacció correcta i la seva concreció.
• El disseny més apropiat és en forma de díptic o tríptic. Si porten dibuixos o fotografies, han de coincidir amb els dels rètols.
• Per augmentar la seva eficàcia és preferible no distribuir-los massivament, sinó només a persones interessades en el tema.

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut (2020)

Font: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut (2020)

Les cartes circulars són un mètode molt selectiu, basat en el coneixement previ de les dades personals (fins i tot clíniques) dels pacients/clients. Els continguts es transmeten per correu (tradicional o electrònic) i de forma individualitzada.

La seva utilitat depèn de la motivació prèvia de la persona. Són eficaces, però el cost per persona és elevat. Exemples d’aquest tipus són el recordatori d’una visita mèdica o la informació per formar part d’un programa de salut, com és el cas de la prevenció del còlon irritable.

Avantatges:

• Es tracta d’un mètode molt selectiu i individualitzat.
• La persona a qui va dirigida l’acció, en teoria, és més susceptible al canvi.

Inconvenients:

• No arriba a una gran part de la població.
• Cal tenir actualitzades les dades dels pacients (adreça) per tal d’assegurar que la informació arriba al destinatari.

La premsa escrita és un dels mitjans de comunicació social que més influeix sobre les opinions i els comportaments humans. És el conjunt de publicacions amb paraules escrites impreses que tenen una finalitat informativa i d’entreteniment. Destaquen els diaris i les revistes, amb suport paper o digital, que poden incloure altres tipus de mitjans, com anuncis, fullets o infografies.

En l’àmbit d’EpS hi ha revistes de salut i estils de vida especialitzades i, per tant, dirigides a una població determinada i publicacions annexes gratuïtes que sovint van incloses alguns dies concrets en diaris o revistes.

Avantatges:

• Hi ha publicacions que inclouen suplements gratuïts amb temàtica de salut, amb paraules sense tecnicismes.

Inconvenients:

• Són mitjans de comunicació poc consumits pel gran públic, ja que són molt específics.
• Els suplements gratuïts solen ser conseqüència d’haver pagat anteriorment el diari o la revista.

La ràdio avui, i des de ja fa algun temps, competeix amb la premsa escrita i sobretot amb la televisió. Tant a la ràdio com a la televisió, en la seva evolució social, se’ls han imposat els mateixos usos socials, és a dir, informar, entretenir i vendre. Amb l’arribada d’internet, aquest ús s’ha democratitzat i ara es poden escoltar sessions de ràdio en un temps diferent al d’emissió en directe.

La ràdio és un fòrum ideal en el qual es poden compartir problemes, reflexions i consells, ja que és segur, còmode i anònim. El fet que hi puguin anar especialistes i es puguin fer preguntes resulta molt valuós, sobretot per a persones que volen anonimat (sobretot en certs problemes vergonyosos). Aquest mitjà és molt utilitzat per persones grans que viuen soles i aïllades. Sovint truquen a la ràdio demanant consell o bé escolten altres persones amb problemes similars i llavors reforcen actituds saludables.

Avantatges:

• Té una gran cobertura i arriba a un públic molt nombrós.
• És econòmic.
• Algunes emissores estan especialitzades en un determinat tipus de programes, dirigits a mestresses de casa, amants de la música, joves… Això afavoreix la inclusió de diferents missatges educatius d’acord amb el missatge que es vol fer arribar a la població concreta.
• És fàcil accedir al missatge i l’oient no necessita un tipus especial de preparació.

Inconvenients:

• Només serveix per fer arribar conceptes o idees.
• No pot ensenyar de forma pràctica ni mostrar habilitats.
• No hi ha el reforç de la imatge, només usa la paraula sonora.

Els missatges educatius poden incloure’s en forma de cunyes radiofòniques (breus i amb un missatge que es va repetint), noticiaris (xerrades radiofòniques de curta durada amb un llenguatge senzill) i debats (hi solen acudir especialistes a parlar d’un tema sanitari concret i admeten preguntes d’oients).

Actualment, enfront de l’arribada d’internet, el cinema i el vídeo cada cop són menys utilitzats. Permeten treballar temes que preocupen o interessen la societat, afavorint l’adquisició de conceptes, la reflexió i la formació d’opinions pròpies.

El cinema és una molt bona eina educativa, ja que desenvolupa conceptes i actituds que difonen coneixements d’una manera grupal i es pot acompanyar d’altres mètodes, com el fòrum per reflexionar al final de la sessió del tema a treballar. El vídeo pot tenir diferents suports, com el DVD i el CD, encara que pot ser utilitzat per gravar alumnes en simulacions i jocs de rol i extreure conclusions i propostes de millora per reforçar alguna altra tècnica educativa.

Avantatges:

• Se selecciona el material desitjat de forma prèvia.
• Exerceix una gran atracció sobre les persones, presenta els fets amb una gran sensació de realitat.
• Els documentals són molt útils i es poden utilitzar com a complement de xerrades, sobretot si van seguits d’un debat.

Inconvenients:

• És de cost elevat, ja que demana suports.
• Hi ha una gran varietat de producció existent, i això pot provocar una mala selecció del material.
• Independentment del format, la projecció mai ha de durar mes de 20 o 30 minuts. En el cas de les pel·lícules poden ser massa llargues.
• Els suports poden quedar obsolets a causa dels imparables canvis tecnològics.

La televisió té els avantatges de la ràdio i el cinema, és a dir, arriba a una gran massa de població i presenta les situacions amb gran realisme per l’impacte visual i auditiu. Actualment hi ha un procés de reconversió dels hàbits a l’hora de veure la televisió: des de l’analògica a la digital, ja que es miren els diferents programes a la carta per internet.

En general, la gran majoria de la població té una televisió (TV) a casa seva. Segons diferents estudis, la població dedica una gran part del seu temps a veure la TV, sobretot durant la infantesa i la gent gran que viu sola a casa.

Però la TV, a més d’informació sanitària, també és proveïdora d’altres informacions que poden ser nocives per a la salut (de forma intencionada o no), fins i tot sota l’aparença de ser saludables (certes publicitats enganyoses).

Amb la TV es poden emetre missatges sanitaris en diferents formats:

• Anuncis curts i repetits per aconseguir la reexposició al missatge. Per exemple, els anuncis de trànsit per prevenir accidents o els anuncis sobre les dites saludables.
• Entrevistes amb personatges de gran rellevància i prestigi social, sobretot en programes especialitzats, telenotícies o programes d’entreteniment.
• Sessions de discussió on es poden veure i escoltar diferents persones amb diferents punts de vista davant un problema de salut (com és el cas de persones fumadores i no fumadores).

En els últims anys hi ha hagut una implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en l’entorn sociocultural i sanitari. Internet ha suposat un canvi en la forma de comunicar-nos, relacionar-los i accedir a la informació.

Internet s’ha convertit en una de les grans fonts d’EpS. Molts dels recursos indirectes estudiats (fullets, cartells, ràdio, televisió) es poden trobar en webs d’institucions que fomenten la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. En el cas dels fullets, cartells i infografies, se solen trobar en webs d’institucions relacionades amb la salut. En el cas de programes de ràdio o TV, se solen trobar a la carta al web corporatiu de l’estació de ràdio o cadena a què pertanyen.

A Internet hi ha molts recursos d’EpS. Destaquem els següents:

• Pàgines web: s’hi accedeix mitjançant l’enllaç de la pàgina, que molt sovint és d’alguna institució o entitat corporativa. En EpS són molt útils recursos com CatSalut o Idescat, així com les webs dels diferents centres de salut i hospitals (Vall d’Hebron, Clínic, Santa Tecla…)
• Blogs: molts professionals sanitaris disposen de blogs propis amb temes relacionats amb l’EpS. Un bloc de salut complementa i aprofundeix en l’EpS poblacional. Per això es fa necessari que la informació sanitària a la qual accedeixen els pacients es basi en l’experiència científica i, per tant, sigui útil, fiable i de qualitat.
• Open courses: són cursos gratuïts i en obert que solen donar algun tipus d’acreditació. No sol haver-hi professor, encara que alguns poden ser tutoritzats. Destaquen els cursos que imparteixen Coursera i UNED o les càpsules IOC.
• Apps: Aplicacions per a tablets, smartphones…Són exemples les app “La meva salut”, que integra tota la informació integrada de la salut pròpia o “061”, que geolocalitza i integra dades de la salut. Moltes associacions de malalts o institucions també en tenen aplicacions pròpies, com és l’App de la creu roja “Quiérete”, sobre hàbits saludables.
• Notícies i butlletins: les webs dels principals hospitals solen publicar les notícies més important en l’àmbit de salut. Solen ser molt rigoroses.
• Xats i debats: hi ha pàgines que forma única o bé associades amb altres tecnologies permeten que el pacient pugui donar opinions o fer preguntes sobre algun tema de salut. Solen ser de participació activa i es regeixen mitjançant les regles de respecte bàsiques en comunicació escrita virtual. Una pàgina d’aquest tipus és la de pacients oncològics de l’Hospital Clínic, de Barcelona.
• Correu electrònic: és la tècnica utilitzada per pacients de forma individualitzada, sobretot en el cas que hi hagi alguna informació important o hagi d’estar monitoritzat. Aquest cas es dona en recordatoris de visites (abans es feia mitjançant cartes circulars) i en pacients oncològics (a banda de rebre informació escrita sobre el seu tractament i els possibles efectes secundaris, també reben telèfon i correu electrònic del professional sanitari de referència per poder comunicar possibles efectes de forma immediata).
• Videoconferència: és una tècnica audiovisual cada cop més utilitzada en l’àmbit clínic sovint combinada amb mètodes directes. Es poden combinar altres mètodes com simulacions reals, com el cas de les operacions realitzades per personal mèdic a molts quilòmetres de distància de l’operació real.

Internet és un recurs molt utilitzat en l’EpS. Cada cop són més utilitzats els banners (anuncis publicitaris a internet), Whatsapp, Facebook, Twitter o Youtube per difondre missatges d’EpS.

Avantatges:

• Permet donar la informació en un espai i/o temps diferent al real.
• És un mètode econòmic i fàcilment accessible (en les societats industrialitzades).
• Permet difondre gran quantitat d’informació.

Inconvenients:

• Pot contenir informació poc rigurosa.