Activitats

Les parts que hi falten són:

• Epífisi o extrems de l’os. Els petits espais de l’os esponjós que formen les epífisis estan plens de medul·la òssia roja.
• Diàfisi o cos. És un tub buit constituït per os compacte i dur.
• Cartílag articular. Capa fina de cartílag que recobreix les epífisis.
• Periosti. Membrana externa que recobreix la superfície de l’os.

Recorda que un ós també està compost per:

• La metàfisi. Porció que uneix la diàfisi amb les epífisis.
• L’endosti. Membrana fibrosa que recobreix la cavitat medul·lar.

• Les diartrosis són les articulacions mòbils; com a exemples, entre d’altres, tenim: articulació de l’espatlla (escàpula i húmer), articulació dels malucs (coxal i fèmur) i articulació del genoll (fèmur i tíbia). Tenen una capa externa de cartílag fibrós i estan envoltades per lligaments resistents que se subjecten als ossos. Els extrems ossis de les articulacions mòbils estan coberts amb cartílag llis i lubricat per un fluid espès denominat líquid sinovial.
• Les amfiartrosis són semirígides (amb poc moviment); per exemple: articulació de les costelles amb l’estèrnum i les articulacions dels cossos vertebrals, entre d’altres. Es mantenen unides per un cartílag elàstic.
• Les sinartrosis són rígides (no permeten moviment); l’exemple més típic són les articulacions que uneixen els ossos del crani i s’anomenen sutures: sutura sagital (uneix els dos parietals), sutura frontoparietal (uneix el frontal amb els parietals)… Es mantenen unides pel creixement de l’os o bé per un cartílag fibrós resistent.

1. És la part de la higiene que consisteix a aprendre com adoptar postures i fer moviments o esforços, de manera que la càrrega per a la columna sigui la més petita possible.
2. La higiene postural és molt important en els auxiliars d’infermeria, per dos motius: per una banda, per prevenir lesions futures en el mateix auxiliar derivades de l’exercici de les seves tasques (mobilitzacions, aixecament de càrregues…), i, per una altra, com a agent sanitari: ha d’ensenyar a la població i als malalts les eines per prevenir i tractar lesions futures i actuals relacionades amb els mals hàbits posturals. No heu d’oblidar que gran part de les incapacitats laborals del sector sanitari provenen d’aquests mals hàbits.

Es recomana la visualització del següent vídeo, en què s’explica com prevenir el mal d’esquena:

Prevenció d'esquena

La posició de Trendelemburg és aquella en què el pacient es troba ajagut en decúbit supí, en un pla inclinat amb el cap més baix que els peus. En aquesta posició, l’acció de la gravetat fa que els òrgans de l’abdomen es desplacin cap al tòrax, deixant lliure la zona del sòl pelvià, fet que permet al cirurgià intervenir-hi sense necessitat de tracció del paquet abdominal.

1. Exploració faríngia. Les posicions recomanades en funció del tipus d’exploració que es vulgui realitzar serien: Fowler, decúbit supí o Roser, ja que en qualsevol d’aquestes exploracions, l’explorador té fàcil accés a la zona.
2. Cura d’una fístula rectal. En funció de l’estat del pacient i de la situació i la mida de la fístula, les posicions recomanades poden ser: decúbit lateral, ginecològica, Sims o genupectoral. En tots els casos, i en funció del grau de col·laboració del pacient, la fístula pot quedar ben exposada per fer la cura.
3. Punció lumbar. La posició per fer la punció lumbar és la que porta el seu nom. Ara bé, en funció del cas es pot elegir entre fer-la amb el pacient col·locat en decúbit lateral o assegut. No es poden fer servir altres posicions, ja que aquesta és l’única en què els espais intervertebrals s’obren suficientment per fer la prova.
4. Exploració ginecològica. La posició indicada per a una exploració d’aquest tipus és la ginecològica o de litotomia. En funció del lloc on es faci l’exploració, la pacient tindrà les cames sobre els estreps del llit ginecològic o les col·locarà separades i flexionades sobre un llit normal.
5. Intubació endotraqueal. Les posicions d’elecció per fer la intubació endotraqueal són: la de Roser i la de decúbit supí, amb el cap en hiperextensió. Aquestes posicions són les que permeten una millor visió i accés de la via aèria.
6. Rentat de cabell. Es recomana la posició de Roser, amb el cap sobresortint pel capçal del llit, o bé amb el pacient en oblic sobre el llit, amb el cap sobresortint per un lateral. En aquestes posicions podem col·locar l’hule –per protegir el llit– de manera que condueixi l’aigua cap a una galleda o palangana i aixecar tot el cap sense obstacles.
7. Mareig o síncope. La posició en què s’ha de col·locar un pacient amb una síncope o mareig, si no hi ha contraindicació, és la de Trendelemburg. Amb aquesta posició aconseguim un millor flux sanguini cerebral, de manera que el pacient es recuperarà més fàcilment

1. S’ha de posar sempre així, la seva funció és evitar que es colpegi el cap.
2. És una peça de roba que es col·loca transversalment al llit dels malalts i que serveix d’ajuda per a possibles mobilitzacions.
3. A l’esquena del pacient.
4. Generalment, un o els dos auxiliars diuen en veu alta “a la tercera: un, dos i tres” o algun altre senyal que els permeti comunicar-se i, llavors els dos, de forma sincrònica, comencen la mobilització realitzant la tècnica específica.

1. En quin costat del llit us situaríeu per fer aquesta tècnica? Us situaríeu a l’extrem del llit des del qual voldríeu realitzar la tècnica.
2. En quant de temps es realitza aquesta tècnica? En tres temps, per repartir la càrrega en cada moviment. Es faria de peus a cap.
3. S’hauria de posar sempre la barana? Només la posaríem en el cas que volguéssim evitar caigudes. En alguns centres o hospitals es fa de manera rutinària, si bé en d’altres només la utilitzen en casos específics.

1. La tècnica és igual a la de moure el pacient al capçal del llit, amb o sense llençol travesser, però en comptes de moure el pacient cap amunt es mou cap al costat escollit.
2. Per dos motius: per evitar accidents (té relació amb la higiene postural) i per evitar que el pacient caigui.

1. Es basa a moure el pacient a l’extrem del llit del costat contrari al qual girarem el pacient i, posteriorment, girar-lo. Hi haurà petites diferències, en funció de la tècnica emprada:
   • Amb un auxiliar.
   • Amb dos auxiliars sense llençol travesser.
   • Amb dos auxiliars amb llençol travesser

Les maneres de realització són similars, i l’única diferència es troba en el fet que si el pacient col·labora es podrà recolzar sobre la nostra espatlla per ajudar en el moviment.

1. Hem de saber mobilitzar un pacient a l’extrem del llit.

La tècnica és igual fins que tenim el pacient amb la cama més allunyada de nosaltres flexionada. Aleshores, en comptes de subjectar-lo per l’espatlla i el maluc, l’auxiliar del costat contrari ens atansarà la part del llençol travesser del seu costat per tal que nosaltres l’estirem per fer girar el pacient, mentre l’altra persona ens ajuda en el moviment.

Un cop posicionat el pacient, i abans de col·locar els coixins, tornem a posar l’esmentat llençol travesser al seu lloc, estirant-lo bé per tal que no hi quedin arrugues. A partir d’aquí se segueix el mateix protocol de la tècnica del llençol sense travesser.

• En aquesta tècnica hi ha altres tècniques incloses:
  1. Mobilitzar un pacient a l’extrem del llit.
  2. Mobilitzar un pacient de decúbit supí a decúbit lateral.
  3. Mobilitzar un pacient de decúbit lateral a Sims o decúbit pron.

1. La tècnica és idèntica en ambdós casos. L’única diferència és que si tenim una cadira de rodes, i pel fet de tenir mobilitat, hem de tenir molta precaució en frenar-la i en retirar els reposapeus. Això ho comprovarem abans de fer la mobilització en si.
2. Col·loquem la butaca (o cadira de rodes) al costat del capçal o dels peus del llit i orientada adequadament.
3. Perquè estigui al més alt possible i així pugui col·laborar de manera més efectiva (tant per a la higiene postural de l’auxiliar com per minimitzar riscos per part del pacient).

1. Dependrà de la mobilitat del pacient i del nombre d’auxiliars disponibles per fer-la.
2. És important tenir els llits frenats i fer una certa pressió sobre el llit amb la cama més pròxima al llit o a la llitera per tal que no se separin els llits durant la realització de la tècnica. Feu el moviment amb l’esquena recta. L’auxiliar situat a l’extrem del llit cap on es mobilitzarà el pacient controlarà que no caigui del llit en cas que el moviment es pogués descontrolar.

1. És un element auxiliar que serveix per ajudar el personal sanitari a fer mobilitzacions.
2. S’utilitza fonamentalment en les mobilitzacions de persones dependents i/o que tenen un pes elevat. Aquest element ajuda a prevenir lesions al personal sanitari.

Si voleu ampliar-ne la informació us pot ser d’ajuda el següent protocol de mobilització de pacients amb grua.

Les precaucions serien:

• Comproveu la identitat del pacient que traslladareu.
• Comproveu el lloc de destinació.
• Tingueu cura de la seguretat del pacient (baranes del llit, subjeccions a la cadira de rodes).
• Abrigueu el pacient (als passadissos hi sol fer més fred).
• Assegureu-vos que hi ha prou bateria en els dispositius elèctrics i en les bombes d’infusió, que el cartutx d’oxigen està ple i que hi ha sèrum suficient fins a la seva tornada a la unitat.
• Si s’ha de fer alguna prova, comproveu si cal fer alguna preparació prèvia del pacient i, en cas afirmatiu, si aquesta ja s’ha portat a terme.
• Comproveu que l’estat del pacient permet el trasllat.
• Comproveu que porteu la documentació necessària (història clínica, volants…).
• No deixeu mai sol un pacient en un passadís o en una sala sense que algú se’n faci càrrec.
• Vigileu especialment en pujar o baixar rampes.
• El pacient portarà els braços a la falda o dins del llit, sobretot en travessar portes.
• Deixeu lliure d’obstacles el camí per on passareu.

Sigui quina sigui l’opció elegida, tindrem en compte una sèrie de qüestions, com ara:

• Indicarem al pacient el camí a seguir, el qual estarà lliure d’obstacles.
• Tindrem previstos descansos intermedis per si fossin necessaris.
• Sincronitzarem la nostra marxa indicant al pacient quan començarem a caminar.
• Ens adaptarem al ritme de marxa del pacient.

Cada centre té els seus propis protocols i la seva forma d’elaborar-los i redactar-los. Un d’aquests protocols podria ser: