Gestió d'instal·lacions

Els sistemes operatius Ubuntu 10.04 LTS i el Windows 7 són els sistemes que fem servir en aquest material. Si els volem instal·lar, configurar o muntar-ne una solució complexa, n’haurem de consultar la documentació tècnica.

Un exercici excel·lent per començar és fer-ho: començarem buscant els manuals d’aquests sistemes operatius.

Si busquem a un cercador Windows 7, amb molta facilitat arribarem al web espanyol de Windows 7, que hauria de ser una pàgina semblant a la que podeu veure en la figura.

Fixeu-vos que els menús de la part superior tenen un ítem anomenat Ayuda y procedimientos. En aquesta secció, trobarem documentació, vídeos d’ajuda, instruccions d’instal·lació…

Com podem veure, la documentació és tota en espanyol. És una traducció de la documentació original, que es sempre la dels EUA, en anglès. De documentació en català no hi ha cap rastre…

La documentació vista fins ara és una documentació senzilla, introductòria i incompleta. Si el que necessiteu és documentació específica i detallada, heu d’anar a la pàgina web de Microsoft Technet (vegeu figura) bit.ly/2KukDRN. Aquest és un web dedicat als professionals de la informàtica, que conté una referència completa de tots els productes Microsoft.

Fixeu-vos que en el menú superior teniu Inicio, Biblioteca, Aprendizaje, Descarga, Soporte, Comunidad i Foros.

Potser el més rellevant de tots és la Biblioteca (library) (figura), una col·lecció immensa de documents que constitueixen una referència extensa dels productes Microsoft. Hi trobareu, també, la referència del Windows 7 un cop hàgiu desplegat l’etiqueta Windows en el menú de l’esquerra.

Cada vegada més, els fabricants s’adonen del gran poder de les comunitats d’usuaris. Resulten un capital humà extraordinari, i a més, resulten molt econòmiques. Generen documentació, preguntes, respostes… Per això hi ha les pestanyes de Comunidad i Foros en la part superior del web de Microsoft Technet que pretenen crear comunitat d’usuaris.

Finalment, cal fer un èmfasi especial sobre la documentació que fa referència a la seguretat dels sistemes Microsoft. A la pàgina web bit.ly/2BryCFc, Microsoft hi té una secció dedicada, on hi trobareu tots els butlletins de seguretat i d’errors que corregeixen els defectes dels productes Microsoft.

Si busquem Ubuntu en un cercador, amb molta facilitat arribarem a: www.ubuntu.com. En teniu una mostra de la pàgina web en la figura.

En aquest cas, el menú està ubicat en la part superior i distingeix entre Desktop, Netbook, Server, Cloud, Support… Aquí ens quedem nosaltres. La majoria de fabricants inclouen a suport: documentació, descàrregues, servei oficial… tot allò que ens hauria d’ajudar en la resolució d’un problema.

Un cop som a la pàgina de Support, trobarem un enllaç que no pot ser més explícit: Official Ubuntu Documentation help.ubuntu.com, com us mostra la figura.

En aquest punt, és molt important que us fixeu que cada versió d’Ubuntu té la seva pròpia documentació. Nosaltres no estem buscant “la documentació d’Ubuntu”, sinó que estem buscant la documentació d’Ubuntu 10.04 LTS.

Un cop hem clicat sobre la nostra versió, la 10.04 LTS, ens trobarem un web com el que podeu veure en la figura.

En primer lloc, fixeu-vos que, tal com diu el títol de la pàgina, aquesta és la documentació per la Desktop Edition, que cal diferenciar d’altres edicions com ara la Server Edition o Notebook Edition. Trobareu les diferents edicions i versions a releases (alliberaments), releases.ubuntu.com.

En segon lloc destacar que, si en feu un repàs ràpid, veureu que molta de la documentació va adreçada a usuaris novells o bé de nivell mitjà. Caldrà rebuscar per obtenir documentació tècnica de nivell avançat. A dalt de tot a la dreta disposeu d’un cercador que us ajudarà a trobar els elements que hi busqueu.

I per últim, i potser el més sorprenent, observeu que abans fins i tot que comenci la documentació oficial hi ha un enllaç a la documentació de la comunitat d’usuaris. Aquesta és documentació no oficial, però en els projectes de programari lliure més eficaços la comunitat d’usuaris és tan potent i forta que té quasi bé més pes que l’estructura oficial. Per això, el mateix fabricant, sabent-ho, de seguida ens suggereix que ens dirigim a la documentació de la comunitat.

Finalment, cal comentar que la internacionalització de la documentació tècnica és un procés molt costós i que, si es duu a terme, sempre està desfasat en el temps. La idea és la següent: és més fàcil que tothom aprengui anglès que traduir tota la documentació. A tall d’exemple podeu consultar la documentació oficial en català a: ajuda.ubuntu.cat. En espanyol no en trobem.

Les comunitats d’usuaris i els fòrums sempre són una gran ajuda. Hi podem plantejar dubtes que tinguem o bé, sovint, trobar-hi persones que han tingut el mateix problema que nosaltres.

Per exemple, per a Ubuntu, tenim:

• Fòrum d’Ubuntu: ubuntuforums.org
• Preguntes tècniques: answers.launchpad.net/ubuntu

i per a Windows 7:

• Fòrum de Windows 7: bit.ly/2QcJ3ES
• Preguntes tècniques: bit.ly/2Qdwklb

Hi ha comunitats d’usuaris locals, com, per exemple:

• Comunitat catalana d’Ubuntu: www.ubuntu.cat
• Comunitat hispana d’Ubuntu: www.ubuntu-es.org

Aquestes comunitats tenen l’avantatge que ens hi podem dirigir amb els nostres idiomes, però l’inconvenient és que el seu abast és més restringit:

• Fòrum de Windows 7 en espanyol: bit.ly/2Kt99Oq
• Fòrum d’Ubuntu en català: bit.ly/2r3sRaG

Molt sovint ens arribarà una documentació i l’haurem d’interpretar, per tal d’aconseguir l’objectiu que el manual pretén.

En aquest cas, el que caldrà tenir en compte per fer una consulta eficient i entenedora és:

• Assegurar-nos que tenim la documentació que necessitem. Assegurar-nos que la documentació que tenim concorda tant amb la versió del programa com del sistema operatiu que tenim instal·lats.
• Assegurar-nos que el programa està actualitzat. Buscar si tenim disponible alguna actualització del programa que corregeixi possibles errors.
• Assegurar-nos que la documentació està en la seva última versió. Buscar possibles actualitzacions de la documentació. Molts manuals tenen diverses versions, actualitzacions de les anteriors.
• Fer servir l’índex. Utilitzeu l’índex per ubicar la informació ràpidament.
• Cercar per paraules clau. En el cas de tenir la informació en format digital, utilitzeu els cercadors per buscar paraules que us ajudin a accelerar la consulta.
• No traduir d’una manera massiva. Si la documentació només és en anglès i us costa, no traduïu tot el manual, acostumeu-vos a traduir només les paraules que no enteneu.
• Intentar que sempre pugueu retrocedir. Si fent proves modifiqueu arxius de configuració, feu-ne de primer una còpia de seguretat per tornar a l’estat original en cas de necessitat.

Molt sovint caldrà documentar processos informàtics d’instal·lació o configuració d’aplicacions, i caldrà fer-ho bé.

• Saber a qui va dirigida la documentació. No és el mateix elaborar una documentació per a tècnics que per a qualsevol usuari.
• No donar mai res per sabut. El que és lògic per a vosaltres potser no ho és per a la persona que ha de llegir la documentació. Sigueu exhaustius.
• Captures de pantalla. Molts cops, una captura de pantalla (en què es poden afegir fletxes o indicacions) pot ajudar més que tres paràgrafs d’explicacions. Sense abusar d’aquest recurs, ja que si no la documentació esdevindria massa densa, hauríeu d’incloure algunes captures per tal d’ajudar a entendre millor els passos. Com més baix és el nivell de l’usuari, més captures són necessàries.
• Utilitzar un vocabulari correcte i mantenir-lo. Cal utilitzar els termes adequats a cada acció, i utilitzar sempre el mateix verb per a una mateixa acció. Molt sovint es confonen instruccions perquè s’utilitzen sinònims, i l’usuari pensa que es tracta d’accions diferents.
• Ser clars en les instruccions. No heu de fer literatura. Cal donar les instruccions d’una manera clara, utilitzant seqüències d’ordres. Si feu servir connectors i no diferencieu prou bé els passos, es pot saltar alguna cosa.
• Les opcions s’han d’explicar. En cas que hi hagi diferents opcions i que l’usuari tingui llibertat per escollir, expliqueu què fa cada una i les seves conseqüències. No és mala idea recomanar-ne alguna, si és que penseu que s’ha de fer.

Cal diferenciar els manuals per a informàtics dels manuals per a l’usuari final i dels manuals per a l’usuari expert.

• Manual per al tècnic informàtic: aquest manual va dirigit al tècnic que coneix el sistema informàtic, l’emmagatzemament de dades i bases de dades, i té informació de com funciona el sistema informàtic de l’empresa. És el que prepara la documentació d’instal·lació i configuració de cada nova aplicació i modifica les que ja hi ha.
• Manual per a l’usuari expert: es dirigeix a usuaris avançats que coneixen a fons l’aplicació informàtica i que tenen coneixements del sistema. Acostumen a fer les tasques de suport a la resta d’usuaris.
• Manual per a l’usuari final: aquest manual ensenya a moure’s per l’aplicació. Seleccionant les tasques que vol fer, el funcionament del sistema li és transparent.

L’estructura bàsica d’una guia d’instal·lació d’aplicacions, configuració, ús,… té, habitualment, aquests apartats:

• Portada amb el títol.
• Índex.
• Presentació, en què trobem una introducció a l’aplicació i la seva versió.
• Conceptes generals de l’aplicació.
• Requisits tècnics.
• Procés d’instal·lació, configuració i posada en marxa.
• Procés que cal seguir en cas d’error.
• Annexos.

Quan s’ha d’editar un conjunt de documents aplicats a un mateix producte o a una mateixa organització, habitualment, es defineix una guia d’estil.

Podem definir una guia d’estil (o llibre d’estil) com un conjunt d’estàndards per a la redacció i per al disseny de documents de manera que el resultat final sigui uniforme en el seu estil i més entenedor.

Per exemple, la guia d’estil de la Viquipèdia: bit.ly/2KujYj8.

Sens dubte, una de les parts més complexes dins d’un procés d’instal·lació és comprendre les llicències de programari.

És una feina a mig camí entre la informàtica i el dret, sovint complexa per a un informàtic.

A més a més, en entorns de programari amb estructura client-servidor, cal tenir molt present que la llicència del client molt sovint no serà igual que la del servidor i caldrà, per tant, interpretar per separat cadascuna de les llicències.

Fixeu-vos en la pàgina web de Microsoft (goo.gl/a2zdm) en què es recullen les llicències per als seus productes i veureu que les llicències per al Windows 7 i per al seu equivalent en servidor, el Windows Server 2008, són diferents.

La base jurídica sobre la qual es fonamenten les llicències de programari depèn de cada país. En el nostre cas, les lleis que ho regulen són:

• Reial decret legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de propietat intel·lectual, modificat per la Llei 5/1998, de 6 de març, d’incorporació al dret espanyol de la Directiva 96/9/CE, del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de març de 1996, sobre la protecció jurídica de les bases de dades.
• Reial decret 281/2003, de 7 de març, pel qual s’aprova el Reglament del Registre General de la Propietat Intel·lectual.
• Ordre, de 4 d’abril de 1996, que estableix el Registre de la Propietat Intel·lectual de Catalunya.

La legislació sobre propietat intel·lectual i industrial és competència exclusiva de l’Estat (art. 149 de la Constitució espanyola) i l’execució d’aquesta legislació correspon a la Generalitat de Catalunya en virtut de l’article 11.3 de l’Estatut d’autonomia. Es tracta d’una normativa en desenvolupament constant, atesa la importància que tenen en aquesta matèria els avenços tècnics. A més, la normativa espanyola està cada cop més condicionada per la normativa comunitària que pretén harmonitzar en aquest camp la legislació de tots els països de la Unió Europea.

Les dues primeres es van aprovar a les corts generals i el seu àmbit és l’Estat espanyol, mentre que l’última és del Parlament de Catalunya.

Referències:

• Lleis de la propietat intel·lectual: bit.ly/2DDMVba
• Registre de la Propietat Intel·lectual: goo.gl/JCPdC

La Llei de la propietat intel·lectual estableix que els autors de programes informàtics tenen certs drets sobre la seva obra:

Els drets d’explotació en permeten treure un rendiment econòmic. Els drets d’explotació duren en la legislació actual tota la vida de l’autor i 70 anys després de la seva mort o declaració de mort, moment en el qual l’obra passa al domini públic, i pot ser utilitzada per qualsevol sempre que se’n respecti l’autoria i la integritat.

Les llicències són un seguit d’acords d’ús entre l’usuari i el creador d’un programa. Dicten la manera com es podrà executar, modificar (si és possible) i distribuir.

Hi ha dos grans grups de llicències de programari:

• Llicències de codi obert: aquestes llicències també es coneixen amb el nom de llicències de programari lliure o de codi obert. Aquest tipus de llicències, per norma general, permeten que el programari sigui modificat, copiat o distribuït. Ara bé, en funció de les condicions apareixen diversos subtipus. Exemples d’aquest tipus de llicències: GPL, LGPL, Mozilla Public License, Apache Software License…
• Llicències de codi tancat: aquestes llicències també es coneixen amb el nom de llicències de programari de propietat o privatiu. Aquest tipus de llicències, per norma general, no permeten que el programari sigui modificat, copiat o distribuït de formes no especificades en la llicència. Regulen el nombre de còpies que poden ser instal·lades o fins i tot les finalitats concretes per a les quals pot ser utilitzat. Els fabricants de programes subjectes a aquest tipus de llicències, per norma general, ofereixen serveis de suport tècnic i actualitzacions durant el temps de vida del producte. Alguns exemples d’aquest tipus de llicències són les anomenades EULA (end user license agreement).

La instal·lació de programari és un procés habitualment lent i farcit de llargues esperes. Avui dia en què els salaris són una part important dels costos d’una empresa, no podem tenir un tècnic parat, mirant una barra de progrés. És massa car: no és competitiu. Qualsevol procés susceptible de ser automatitzat, s’automatitza si això resulta més barat.

En cas que hàgim d’instal·lar un programari en una gran quantitat d’ordinadors, serà molt interessant automatitzar el procés, de tal manera que el programari es pugui instal·lar amb la mínima intervenció d’un tècnic.

Cal diferenciar molt bé una instal·lació de la realització d’imatges. La realització d’imatges, en el sentit més estricte, és la còpia exacta d’un sistema. Molt sovint la realització d’imatges no és una solució vàlida.

A grans trets, podem dividir el procés d’instal·lació de programari en les etapes següents:

1. Fer arribar el programari a l’ordinador objectiu. Els fitxers o conjunt de fitxers que cal instal·lar poden ser dins d’un mitjà extern: CD, DVD, llapis electrònic… o bé transportar-los per la xarxa.
2. Descompressió del programari. Aquesta etapa, si existeix, sovint està inclosa en la mateixa instal·lacio i passa desapercebuda.
3. Còpia de fitxers. Còpia dels fitxers en les ubicacions pertinents (executables, biblioteques, fitxers de dades…).
4. Configuració. La configuració s’acostuma a fer mitjançant preguntes. En el cas de no fer preguntes, el programari estableix una configuració per defecte.
5. Actualització. Correccions del programari. Hi ha programari que es connecta a Internet automàticament, detecta possibles actualitzacions, mentre que d’altres cal actualitzar-los manualment.

Avui dia, les instal·lacions de programari solen ser acompanyades d’instal·ladors gràfics que, a priori, simplifiquen la feina, però que a la pràctica amaguen els detalls de les etapes. Tot i això, molts paquets ofimàtics (suites) de programari ofereixen la possibilitat de fer instal·lacions basades en menús de text (text based) i/o la possibilitat d’automatitzar respostes.

La implementació de l’automatització de respostes dependrà de si el fabricant del programari ha previst alguna forma de relació automàtica amb l’aplicació. Dependrà, doncs, de cada cas, la possibilitat de poder-ho aplicar. Caldrà consultar la documentació tècnica del programa en qüestió per esbrinar-ho.

Per simplificar el procés d’instal·lació (descompressió, còpia de fitxers, configuració…) els programes són empaquetats en un sol fitxer executable i, a Windows, amb l’ajuda d’un assistent gràfic que fa algunes preguntes sobre la configuració que volem per a l’aplicació. Aquest assistent gràfic que a priori és una ajuda, resulta un malson quan cal fer múltiples instal·lacions. Llavors voldríem una instal·lació desatesa.

La possibilitat de poder fer una instal·lació desatesa depèn del producte concret. Més ben dit, depèn de l’instal·lador gràfic amb el qual es distribueix l’aplicació.

Cada un d’aquests programes té les seves pròpies definicions d’ordres per fer instal·lacions desteses. Hauríem de saber quin és l’instal·lador que s’ha utilitzat per a saber quines opcions d’ordres tenim. Doncs bé, no sempre és evident quin instal·lador s’ha fet servir per a empaquetar l’aplicació, i l’ajuda/opcions que tot programa de línia d’ordres hauria de proporcionar (exemple: programaX.exe /?) gairebé mai no funciona.

Caldrà, doncs, saber quines són les opcions més freqüents i provar sort: les opcions /s (de silent), /q (de quiet) són habituals.

Podeu trobar un resum per a cada un dels instal·ladors més utilitzats en aquesta pàgina: bit.ly/1WzGdD6.

Tot i que és possible reempaquetar aplicacions (és a dir, passar d’un exe a un msi) no és recomanable. Els inconvenients de reempaquetar aplicacions els trobareu explicats al següent enllaç: support.microsoft.com/?id=264478.

Microsoft ha anat desenvolupant eines per facilitar el desplegament dels seus sistemes. N’hi ha moltes i resulta bastant caòtic. Intentarem posar-hi ordre.

En l’actualitat, Microsoft engloba les eines per facilitar la implementació dels seus sistemes en el que anomenen solution accelerators. El Microsoft deployment toolkit (MDT) és un solution accelerator.

El Microsoft deployment toolkit (vegeu figura) és una interfície que reuneix un conjunt d’eines que ajuden a l’automatització de la implementació dels sistemes Microsoft.

Perquè l’MDT funcioni correctament cal instal·lar el Windows AIK (automated installation kit). El Windows AIK conté les eines finals que permeten fer enginyeria d’imatges:

• MDT 2010, per a Windows 7 (goo.gl/I47iT)
• Windows AIK per a Windows 2007 (goo.gl/Phq5t).

Per seguir les indicacions del text d’aquest apartat en tindreu prou d’instal·lar el WAIK i l’MDT. Tot i això, si consulteu documentació, us trobareu amb molts altres programes de Microsoft. Adjuntem un resum de les eines de Microsoft relacionades amb les instal·lacions desateses:

• RIS (remote installation services): és un component opcional inclòs en el Windows Server 2003™ i que permet crear i desplegar instal·lacions d’imatges de sistemes operatius i/o de configuracions completes. La instal·lació és arrencant per xarxa (pxe), sense CD ni DVD. Es poden automatitzar instal·lacions per als sistemes: Windows Server 2003, Windows XP, i Windows 2000. (Disponible amb la llicència de Windows Server 2003.)
• WDS (Windows deployment services): és la versió actualitzada i redissenyada del remote installation services (RIS). Windows deployment services s’instal·la a Windows Server 2008 i permet desplegar sistemes Windows mitjançant la xarxa. (Disponible amb la llicència de Windows Server 2008.)
• SIM (system image manager): eina que apareix a Windows Vista per a la gestió múltiples imatges. És inclosa dins del WAIK (gratuïta).
• Sysprep (system prepare): eina inclosa en els sistemes Windows per defecte, dins una carpeta anomenada Sysprep a System32 (%WINDIR%\system32\sysprep), que permet preparar el sistema per capturar una imatge de manera que sigui apte per a una instal·lació genèrica. El WAIK i l’MDT fan ús del Sysprep.
• ImageX: és una utilitat de línia d’ordres que permet fer captures d’imatges. El WAIK i l’MDT fan ús d’aquesta utilitat. Els fitxers d’imatge resultants tenen extensió wim.
• Windows preinstallation environment (Windows PE): és una versió lleugera de Windows que es fa servir per al desplegament de sistemes com a sistema d’arrencada previ a la instal·lació del nou sistema. Pot arrancar via PXE, CD-ROM, llapis USB o disc dur. Tradicionalment ha estat usada per OEM per preinstal·lar Windows. Ara és inclòs en el Windows automated installation kit (WAIK).
• Business desktop deployment (BDD): antecessor de l’MDT per als sistemes Windows XP.
• WAIK (Windows automated installation kit): eina que recull moltes de les utilitats mencionades anteriorment. Conté la imatge de Windows (per això ocupa gairebé 2 Gb) i totes les utilitats per crear, personalitzar i gestionar imatges (gratuïta).
• MDT (Microsoft deployment toolkit): interfície gràfica que recull algunes de les eines abans mencionades. És una eina recent (2010). Necessita el WAIK (gratuïta).

Microsoft distingeix tres tipus d’instal·lacions automatitzades:

• UDI (user-driven installation): és un tipus d’instal·lació adaptada que fa nomes una sèrie de preguntes que l’administrador de sistemes vol que l’usuari final contesti. Per fer instal·lacions del tipus UDI, es necessita el Windows 2008 Server i el system center configuration manager 2007 que són unes eines de Microsoft de pagament.
• ZTI (zero touch installation): és una tipus d’instal·lació totalment desatesa. Com diu el nom zero touch, “sense tocar l’ordinador”. Per fer aquest tipus d’instal·lació totalment desatesa, cal que l’ordinador pugui arrencar per xarxa. A més a més, es necessiten un munt de serveis que corren sobre Windows 2008 Server i, com en el cas anterior, el system center configuration manager 2007. És una solució molt complexa.
• LTI (lite touch installation): és un tipus d’instal·lació lleugera. A partir d’una imatge, es poden configurar diferents perfils d’un sistema i gestionar-los. Només requereix el Windows 7, el WAIK, l’MDT. Només tractarem d’aquest últim cas.

Un cop instal·lats el WAIK i l’MDT, aquests apareixen en el menú dels programes com a carpetes. Com ja sabeu, totes les operacions i eines per al desplegament de sistemes Microsoft estan centralitzades mitjançant l’MDT. Obrim, doncs, el programa deployment workbench que trobarem dins la carpeta de programes Microsoft deployment toolkit.

Dins el programa deployment workbench, hi trobem dos grans ítems:

• Information center: que conté tota la documentació respecte al desplegament de sistemes Microsoft.
• Deployment shares: són entitats de desplegament de sistemes que crearem nosaltres i que estaran disponibles a la xarxa.

Crearem un deployment share per a la instal·lació massiva d’ordinadors amb el Windows 7. Per fer-ho, seguirem les passes que marca la documentació a Getting started.

Farem els passos de l’1 al 4 que es veuen en l’esquema de la figura.

Els passos que aquí es descriuen són orientatius. És important que consulteu la documentació: forma part dels objectius d’aquesta unitat que us sapigueu moure per la documentació. En aquest cas, només està disponible amb anglès, com és habitual en aquests estadis tan avançats.

Passos per crear una instal·lació desatesa amb l’MDT:

1. Crear un deployment share. Un deployment share serà un conjunt de fitxers que guardaran un perfil d’instal·lació. A cada deployment share es podran establir les aplicacions que cal instal·lar, els controladors… Podeu crear diversos deployment shares.
2. Importar el sistema operatiu. Aquí teniu diverses opcions:
   • Agafar el sistema d’un CD o DVD per crear la futura imatge.
   • Agafar el sistema d’una imatge (*.wim).
   • Agafar el sistema d’una imatge ubicada en un Servidor Windows 2008.
     Triarem la primera opció, ja que encara no tenim cap imatge de cap sistema. Per continuar, necessitareu el DVD del sistema Windows 7 o bé la seva imatge iso.
     En importar el sistema, bàsicament es copia la imatge (intall.wim) que hi ha dins la carpeta sources del DVD.
3. Crear una task sequence. Una task sequence és una llista de les coses que caldrà fer. En el nostre cas cal instal·lar un sistema. De les plantilles que podeu triar escolliu l’standard client task sequence.
4. Finalment caldrà, com a últim estadi, actualitzar el deployment share. Fent aquest últim pas el programa:
   • Desmuntarà la imatge wim del sistema operatiu per ubicar-hi aplicacions, controladors, fitxers scripts…
   • Crearà una imatge iso lleugera (Win PE) per poder arrencar un petit Windows a la màquina on voldrem fer la instal·lació. Aquest petit Windows PE no conté tots els arxius per fer la instal·lació, sinó que s’agafaran per xarxa al deployment share. El petit Windows PE el trobareu a la carpeta del deployment share dins una carpeta anomenada boot. Si teniu problemes per trobar-lo, ajudeu-vos de la documentació.

Ara ja només us queda instal·lar el sistema a l’ordinador objectiu arrencant des del CD. De fet, tal com ha quedat el sistema ara no és del tot una instal·lació desatesa. Si en feu la instal·lació, veureu amb certa frustració que abans de la instal·lació es fan moltes preguntes. Més endavant, lidiarem amb aquestes preguntes molestes mitjançant els fitxers de respostes.

Més aviat és una instal·lació en xarxa del Windows 7. És a dir, els fitxers necessaris per fer la instal·lació són en un recurs de xarxa i tan sols necessitem un CD per arrancar el sistema. Un cop ha enganxat amb el deployment share, es pot retirar el CD per fer-lo servir en una altra instal·lació.

Hi ha altres eines, no Microsoft, per desplegar d’una manera desatesa sistemes Windows. A Internet podeu trobar diverses eines que tenen aquest propòsit. Cal ser, però, molt curós a l’hora d’escollir eines que generin confiança, especialment si no són de programari lliure i, per tant, no sabem què estan executant. En el futur segur que n’apareixeran moltes més:

• Winintegrator
• RT7lite

En els dos casos fan ús del WAIK i del .NET Framework.

Les instal·lacions desateses a GNU/Linux, malauradament, no gaudeixen de cap estàndard. Cada distribució té el seu propi estàndard. Un cop més caldrà mirar la documentació en cada cas.

El primer que haurem de decidir és des de quin suport voldrem fer la instal·lació. Tenim tres opcions:

• Instal·lació desatesa des de CD.
• Instal·lació desatesa des d’un suport remot de xarxa.
• Instal·lació desatesa des d’un disc, intern o extern (per exemple, un disc USB).

Per simplicitat, triarem la instal·lació desatesa des d’un CD. Deixem com a repte per als alumnes més avançats crear una instal·lació desatesa en xarxa.

El primer que necessitem per realitzar la instal·lació és el CD de l’Ubuntu. En la pàgina de descàrrega trobem diversos CD per a l’Ubuntu 10.04.

Si us hi fixeu bé, en aquesta mateixa pàgina, en l’apartat alternate install CD diu: “The alternate install CD allows you to perform certain specialist installations of Ubuntu. It provides for the following situations: setting up automated deployments”.

La documentació de la comunitat estableix els passos següents (bit.ly/2FygrSa) per fer una instal·lació desatesa i/o adaptació de CD.

Els passos simplificats per fer la instal·lació desatesa de CD són:

1. Descarregar la imatge iso del CD alternate install. releases.ubuntu.com/lucid

• PC (Intel x86) alternate install CD
• 64-bit PC (AMD64) alternate install CD

2. Instal·lar el programa isomaster: apt-get install isomaster 3. Executar el programa isomaster posant com a paràmetre la imatge descarregada: isomaster ubuntu-10.04.1-alternate-i386.iso 4. Cal modificar l’arxiu /isolinux/text.cfg perquè sigui de l’estil:

default desatesa
label desatesa
  menu label ^Instala Ubuntu Desates
  kernel /install/vmlinuz
  append preseed/file=/cdrom/preseed/preseed.cfg debian-installer/locale=ca_ES netcfg/choose_interface=auto initrd=/install/initrd.gz priority=critical --
label install
  menu label ^Install Ubuntu
  kernel /install/vmlinuz
  append  file=/cdrom/preseed/ubuntu.seed initrd=/install/initrd.gz quiet --
label check
  menu label ^Check disc for defects
  kernel /install/vmlinuz
  append  MENU=/bin/cdrom-checker-menu initrd=/install/initrd.gz quiet --
label memtest
  menu label Test ^memory
  kernel /install/mt86plus
label hd
  menu label ^Boot from first hard disk
  localboot 0x80

5. Cal incloure l’arxiu preseed.cfg dins de /preseed/preseed.cfg. Exemple d’arxiu preseed.cfg:

#### Contents of the preconfiguration file (for &releasename;)
### Localization
# Locale sets language and country.
d-i debian-installer/locale string ca_ES.UTF-8  

# Keyboard selection.
# Disable automatic (interactive) keymap detection.
d-i console-setup/ask_detect boolean false
#d-i console-setup/modelcode string pc105
d-i console-setup/layoutcode string es
# To select a variant of the selected layout (if you leave this out, the
# basic form of the layout will be used):
d-i console-setup/variantcode string cat

### Network configuration
# netcfg will choose an interface that has link if possible. This makes it
# skip displaying a list if there is more than one interface.
d-i netcfg/choose_interface select auto

# To pick a particular interface instead:
#d-i netcfg/choose_interface select eth1  

# If you have a slow dhcp server and the installer times out waiting for
# it, this might be useful.
#d-i netcfg/dhcp_timeout string 60     

# If you prefer to configure the network manually, uncomment this line and
# the static network configuration below.
#d-i netcfg/disable_dhcp boolean true   

# If you want the preconfiguration file to work on systems both with and
# without a dhcp server, uncomment these lines and the static network
# configuration below.
#d-i netcfg/dhcp_failed note
#d-i netcfg/dhcp_options select Configure network manually 

# Static network configuration.
#d-i netcfg/get_nameservers string 192.168.1.1
#d-i netcfg/get_ipaddress string 192.168.1.42
#d-i netcfg/get_netmask string 255.255.255.0
#d-i netcfg/get_gateway string 192.168.1.1
#d-i netcfg/confirm_static boolean true  

# Any hostname and domain names assigned from dhcp take precedence over
# values set here. However, setting the values still prevents the questions
# from being shown, even if values come from dhcp.
d-i netcfg/get_hostname string unassigned-hostname-iesebre
d-i netcfg/get_domain string unassigned-domain-iesebre

# Disable that annoying WEP key dialog.
d-i netcfg/wireless_wep string
# The wacky dhcp hostname that some ISPs use as a password of sorts.
#d-i netcfg/dhcp_hostname string radish   

# If non-free firmware is needed for the network or other hardware, you can
# configure the installer to always try to load it, without prompting. Or
# change to false to disable asking.
#d-i hw-detect/load_firmware boolean true   

### Mirror settings
# If you select ftp, the mirror/country string does not need to be set.
#d-i mirror/protocol string ftp  

#d-i mirror/country string manual
#d-i mirror/http/hostname string http.us.debian.org
#d-i mirror/http/directory string /ubuntu
d-i mirror/http/proxy string  

# Alternatively: by default, the installer uses CC.archive.ubuntu.com where
# CC is the ISO-3166-2 code for the selected country. You can preseed this
# so that it does so without asking.
d-i mirror/http/mirror select es.archive.ubuntu.com  

# Suite to install.
#d-i mirror/suite string &releasename;
# Suite to use for loading installer components (optional).
#d-i mirror/udeb/suite string &releasename;
# Components to use for loading installer components (optional).
#d-i mirror/udeb/components multiselect main, restricted, universe, multiverse 

### Clock and time zone setup
# Controls whether or not the hardware clock is set to UTC.
d-i clock-setup/utc boolean true 

# You may set this to any valid setting for $TZ; see the contents of
# /usr/share/zoneinfo/ for valid values.
d-i time/zone string Europe/Madrid

# Controls whether to use NTP to set the clock during the install
d-i clock-setup/ntp boolean true
# NTP server to use. The default is almost always fine here.
#d-i clock-setup/ntp-server string ntp.example.com

### Partitioning
# If the system has free space you can choose to only partition that space.
# Alternatives: custom, some_device, some_device_crypto, some_device_lvm.
#d-i partman-auto/init_automatically_partition select biggest_free  

# Alternatively, you can specify a disk to partition. The device name must
# be given in traditional non-devfs format.
# Note: A disk must be specified, unless the system has only one disk.
# For example, to use the first SCSI/SATA hard disk:
d-i partman-auto/disk string /dev/sda
# In addition, you'll need to specify the method to use.
# The presently available methods are: "regular", "lvm" and "crypto"
d-i partman-auto/method string regular

# If one of the disks that are going to be automatically partitioned
# contains an old LVM configuration, the user will normally receive a
# warning. This can be preseeded away...
#d-i partman-lvm/device_remove_lvm boolean true
# The same applies to pre-existing software RAID array:
#d-i partman-md/device_remove_md boolean true
# And the same goes for the confirmation to write the lvm partitions.
#d-i partman-lvm/confirm boolean true   

# For LVM partitioning, you can select how much of the volume group to use
# for logical volumes.
#d-i partman-auto-lvm/guided_size string max
#d-i partman-auto-lvm/guided_size string 10GB
#d-i partman-auto-lvm/guided_size string 50%  

# You can choose one of the three predefined partitioning recipes:
# - atomic: all files in one partition
# - home:   separate /home partition
# - multi:  separate /home, /usr, /var, and /tmp partitions 
#d-i partman-auto/choose_recipe select atomic

# Or provide a recipe of your own...
# The recipe format is documented in the file devel/partman-auto-recipe.txt.
# If you have a way to get a recipe file into the d-i environment, you can
# just point at it.
#d-i partman-auto/expert_recipe_file string /hd-media/recipe 

# If not, you can put an entire recipe into the preconfiguration file in one
# (logical) line. This example creates a small /boot partition, suitable
# swap, and uses the rest of the space for the root partition:
#d-i partman-auto/expert_recipe string                         \
#      boot-root ::                                            \
#              40 50 100 ext3                                  \
#                      $primary{ } $bootable{ }                \
#                      method{ format } format{ }              \
#                      use_filesystem{ } filesystem{ ext3 }    \
#                      mountpoint{ /boot }                     \
#              .                                               \
#              500 10000 1000000000 ext3                       \
#                      method{ format } format{ }              \
#                      use_filesystem{ } filesystem{ ext3 }    \
#                      mountpoint{ / }                         \
#               .                                               \
#              64 512 300% linux-swap                          \
#                      method{ swap } format{ }                \
#              . 

d-i partman-auto/expert_recipe string                         \
      boot-root ::                                            \
              30000 10000p 30000 ntfs                                  \
                      $primary{ } $bootable{ }                \
                      method{ format } format{ }              \
                      use_filesystem{ } filesystem{ ntfs }    \
              .                                               \
              30000 10000 30000 ext3                       \
                     method{ format } format{ }              \
                      use_filesystem{ } filesystem{ ext3 }    \
                      mountpoint{ / }                         \
              .                                               \
              64 512 200% linux-swap                          \
                      method{ swap } format{ }                \
              .  
  

# If you just want to change the default filesystem from ext3 to something
# else, you can do that without providing a full recipe.
d-i partman/default_filesystem string ext3 

# This makes partman automatically partition without confirmation, provided
# that you told it what to do using one of the methods above.
d-i partman/confirm_write_new_label boolean true
d-i partman/choose_partition select finish
d-i partman/confirm boolean true    

### Controlling how partitions are  mounted
# The default is to mount by UUID, but you can also choose "traditional" to
# use traditional device names, or "label" to try filesystem labels before
# falling back to UUIDs.
d-i partman/mount_style select uuid 

### Base system installation
# Select the initramfs generator used to generate the initrd for 2.6 kernels.
#d-i base-installer/kernel/linux/initramfs-generators string yaird 

# The kernel image (meta) package to be installed; "none" can be used if no
# kernel is to be installed.
#d-i base-installer/kernel/image string linux-generic

### Account setup
# Skip creation of a root account (normal user account will be able to
# use sudo). The default is false; preseed this to true if you want to set 
# a root password.
#d-i passwd/root-login boolean false
# Alternatively, to skip creation of a normal user account.
#d-i passwd/make-user boolean false 

# Root password, either in clear text
#d-i passwd/root-password password r00tme
#d-i passwd/root-password-again password r00tme
# or encrypted using an MD5 hash.
d-i passwd/root-password-crypted password $1$uiQ0c5UW$ucFpGC/vMaibdqyhZ4dyw0

# To create a normal user account.
d-i passwd/user-fullname string uAlumne
d-i passwd/username string alum-01
# Normal user's password, either in clear text
#d-i passwd/user-password password insecure
#d-i passwd/user-password-again password insecure
# or encrypted using an MD5 hash.
#Sense paraula de pas:  $ echo "" | mkpasswd -s -H MD5
d-i passwd/user-password-crypted password $1$Mf6oFFt3$qikth6md0cMCaLq/t2OTz0 
# Create the first user with the specified UID instead of the default .
#d-i passwd/user-uid string 1010
# The installer will warn about weak passwords. If you are sure you know
# what you're doing and want to override it, uncomment this.
d-i user-setup/allow-password-weak boolean true 

# The user account will be added to some standar d initial groups. To
# override that, use this.
d-i passwd/user-default-groups string adm dialout fax cdrom tape audio dip video plugdev fuse lpadmin netdev sambashare vboxusers

# Set to true if you want to encrypt the first user's home directory.
d-i user-setup/encrypt-home boolean false  

### Apt setup
# You can choose to install restricted and universe software, or to install
# software from the backports repository.
d-i apt-setup/restricted boolean true
d-i apt-setup/universe boolean true
d-i apt-setup/multiverse boolean true
#d-i apt-setup/backports boolean true
# Uncomment this if you don't want to use a network mirror.
#d-i apt-setup/use_mirror boolean false
# Select which update services to use; define the mirrors to be used.
# Values shown below are the normal defaults.
#d-i apt-setup/services-select multiselect security
#d-i apt-setup/security_host string security.ubuntu.com
#d-i apt-setup/security_path string /ubuntu   

#Afegir Virtual Box
# Additional repositories, local[0-9] available
#d-i apt-setup/local0/repository string http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian &releasename; non-free
#No va releasename!
d-i apt-setup/local0/repository string http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian karmic non-free
#d-i apt-setup/local0/repository string http://192.168.0.40/virtualbox/debian &releasename; non-free
d-i apt-setup/local0/comment string Virtual Box
# Enable deb-src lines
#d-i apt-setup/local0/source boolean true
# URL to the public key of the local repository; you must provide a key or
# apt will complain about the unauthenticated repository and so the
# sources.list line will be left commented out
#d-i apt-setup/local0/key string http://192.168.0.40/virtualbox/debian/sun_vbox.asc
d-i apt-setup/local0/key string http://download.virtualbox.org/virtualbox/debian/sun_vbox.asc 

# By default the installer requires that repositories be authenticated
# using a known gpg key. This setting can be used to disable that
# authentication. Warning: Insecure, not recommended.
#d-i debian-installer/allow_unauthenticated string true

### Package selection
tasksel tasksel/first multiselect ubuntu-desktop
#tasksel tasksel/first multiselect lamp-server, print-server
#tasksel tasksel/first multiselect kubuntu-desktop

# Individual additional packages to install
#d-i pkgsel/include string openssh-server build-essential
#Paquets escollits pel centre:
d-i pkgsel/include string openssh-server ubuntu-restricted-extras joe 

# Whether to upgrade packages after debootstrap.
# Allowed values: none, safe-upgrade, full-upgrade
d-i pkgsel/upgrade select full-upgrade   

# Language pack selection
d-i pkgsel/language-packs multiselect ca

#Instal·lar per defecte el support complet per a la llengua
d-i pkgsel/install-language-support boolean true

# Policy for applying updates. May be "none" (no automatic updates),
# "unattended-upgrades" (install security updates automatically), or
# "landscape" (manage system with Landscape).
#d-i pkgsel/update-policy select none

# Some versions of the installer can report back on what software you have
# installed, and what software you use. The default is not to report back,
# but sending reports helps the project determine what software is most
# popular and include it on CDs. 
#popularity-contest popularity-contest/participate boolean false  

# By default, the system's locate database will be updated after the
# installer has finished installing most packages. This may take a while, so
# if you don't want it, you can set this to "false" to turn it off.
#d-i pkgsel/updatedb boolean true  

La implementació de fitxers de respostes dependrà de cada producte de programari concret. Caldrà, doncs, consultar la documentació tècnica en cada cas.

Tot seguit aplicarem fitxers de respostes a les instal·lacions del Windows 7 i a l’Ubuntu 10.04.

En el cas de Windows 7 hi ha els fitxers de respostes següents:

• unattended.xml per a l’instal·lador setup.exe.
• BootStrap.ini i CustomSettings.ini per al Windows deployment wizard.

Durant la instal·lació des d’un CD de Windows 7, s’executa el setup.exe. Durant la instal·lació de Windows 7 des d’un deployment share (un recurs compartit de xarxa) s’executa un altre instal·lador anomenat: Windows deployment wizard.

Els fitxers de respostes tenen una sintaxi molt senzilla, però inevitablement hem de consultar la documentació tècnica per comprendre’n les opcions.

La documentació de l’MDT és molt bona i especifica cada opció d’aquests fitxers, i quins són els paràmetres indispensables per fer una instal·lació desatesa.

Hi ha dos programes que intervenen en la instal·lació que durem a terme. Cadascun d’ells té el seu propi fitxer de respostes:

• Setup.exe
  • unattended.xml (fitxer xml): no sols permet configurar una instal·lació desatesa sinó que permet establir: zona horària, idioma, idioma del teclat, particions, usuaris… i molt més.
• Windows Deployment Wizard
  • BootStrap.ini (fitxer de text): permet configurar els paràmetres de xarxa i d’autentificació per connectar-se al deployment share.
  • CustomSettings.ini (fitxer de text): permet configurar els paràmetres més bàsics que s’estableixen durant una instal·lació.

Tots aquests fitxers es poden editar amb un editor de text (a l’estil “Bloc de notes” o “Notepad++”), però Windows en proporciona l’accés des dels seus programes:

1. Per editar el fitxer unattended.xml: en aquest cas, no cal editar aquest fitxer. De totes maneres, si es vol editar aquest fitxer cal anar a Propietats (Properties) de la task sequence (vegeu la figura).
2. Per editar el CustomSettings.ini: si es vol editar aquest fitxer cal anar a Propietats del deployment share (vegeu figura).
3. Per editar el BootStrap.ini: si es vol editar aquest fitxer cal anar a Propietats del deployment share (vegeu figura).

Tot seguit s’exposen alguns fitxers d’exemple corresponents als arxius mencionats: Unattended.xml, CustomSettings.ini, BootStrap.ini:

• unattended.xml

<?xml version="1.0" ?> 
<unattend xmlns="urn:schemas-microsoft-com:unattend">
   <settings pass="windowsPE">
      <component name="Microsoft-Windows-Setup" publicKeyToken="31bf3856ad364e35" language="neutral" versionScope="nonSxS" processorArchitecture="x86">
         <WindowsDeploymentServices>
            <Login>
               <WillShowUI>OnError</WillShowUI>
               <Credentials>
                     <Username>username</Username>
                     <Domain>Fabrikam.com</Domain>
                     <Password>my_password</Password>
                  </Credentials>
               </Login>
            <ImageSelection>
               <WillShowUI>OnError</WillShowUI>
               <InstallImage>
                  <ImageName>Windows Vista with Office</ImageName>
                  <ImageGroup>ImageGroup1</ImageGroup>
                  <Filename>Install.wim</Filename>
               </InstallImage>
                  <InstallTo>
                  <DiskID>0</DiskID>
                  <PartitionID>1</PartitionID>
               </InstallTo>
            </ImageSelection>
         </WindowsDeploymentServices>
         <DiskConfiguration>
            <WillShowUI>OnError</WillShowUI>
               <Disk>
                  <DiskID>0</DiskID>
                  <WillWipeDisk>false</WillWipeDisk>
                  <ModifyPartitions>
                     <ModifyPartition>
                        <Order>1</Order>
                        <PartitionID>1</PartitionID>
                        <Letter>C</Letter>
                        <Label>TestOS</Label>
                        <Format>NTFS</Format>
                        <Active>true</Active>
                        <Extend>false</Extend>
                     </ModifyPartition>
                  </ModifyPartitions>
            </Disk>
         </DiskConfiguration>
      </component>
      <component name="Microsoft-Windows-International-Core-WinPE" publicKeyToken="31bf3856ad364e35" 
language="neutral" versionScope="nonSxS" processorArchitecture="x86">
         <SetupUILanguage>
            <WillShowUI>OnError</WillShowUI>
            <UILanguage>en-US</UILanguage>
         </SetupUILanguage>
         <UILanguage>en-US</UILanguage>
      </component>
   </settings>
</unattend> 

• CustomSettings.ini

Amb la directiva Skip ens podem saltar un pas (és a dir, que no sigui preguntat-ho a l’usuari). Podem establir els paràmetres d’aquesta manera:

SkipTimeZone=YES
TimeZone=085
TimeZoneName=Greenwich Mean Time

Si no s’especifiquen valors i se salta el pas, s’establiran valors per defecte.

[Settings]
Priority=Default
Properties=MyCustomProperty

[Default]
OSInstall=YES

SkipAdminPassword=YES

SkipApplications=YES

SkipAppsOnUpgrade=YES

SkipBDDWelcome=YES

SkipBitLocker=YES

SkipCapture=YES

SkipComputerName=YES

SkipComputerBackup=YES

SkipDeploymentType=YES
DeploymentType=NEWCOMPUTER

SkipDomainMembership=YES
JoinDomain=WORKGROUP
DomainAdmin=Administrator
DomainAdminDomain=WORKGROUP
DomainAdminPassword=Pa$$w0rd

SkipFinalSummary=YES

SkipLocaleSelection=YES
KeyboardLocale=en-US
UserLocale=en-US
UILanguage=en-US


SkipPackageDisplay=YES

SkipProductKey=YES

SkipSummary=YES

SkipTaskSequence=YES
TaskSequenceID=1

SkipTimeZone=YES
TimeZoneName=Central Standard Time

SkipUserData=Yes

• BootStrap.ini

[Settings]

Priority=Default

 

[Default]

DeployRoot=\SEA-DC1\DeploymentShare$

UserID=Administrator

UserDomain=WORKGROUP

UserPassword=Pa$$w0rd

KeyboardLocale=en-US

SkipBDDWelcome=YES 

Per a una referència més completa, consulteu la documentació de l’MDT. També us pot ajudar l’enllaç següent de Deploying-Windows-7-Part8: bit.ly/2TBmHLX.

A Ubuntu tenim dos opcions de fitxers de respostes: preseed o kickstart. Tot seguit parlem de les dues opcions.

El fitxer preseed.cfg és un fitxer de respostes per al debian-installer.

El fitxer preseed.cfg conté les respostes a les preguntes habituals que fa l’instal·lador i moltes d’altres, que no es pregunten però que són configurables. Tot això permet fer una instal·lació a mida.

Per tenir un domini complet de les instal·lacions automatitzades cal consultar molta documentació.

La referència per a aquest tipus de fitxers, de tipus preseed la trobareu a:

• Creating a preconfiguration file: bit.ly/2DVQYkf.
• Contents of the preconfiguration file (for lucid): bit.ly/2DREdqB.

Els fitxers Kickstart (ks.cfg) són més senzills i més intuïtius. No són tan versàtils com els preseed, però en molts escenaris són suficients. A més, es poden generar amb l’eina gràfica system-config-kickstart disponible a les fonts d’Ubuntu.

Així, doncs, per tal de crear un arxiu de configuració de kickstart:

1. Instal·lem el programa que permet crear un fitxer kickstart:

apt-get install system-config-kickstart

2. L’executem: system-config-kickstart

3. El guardem utilitzant el menú Fitxer.

A continuació, podeu veure un exemple de fitxer kickstart:

langsupport ca_ES
#System keyboard
keyboard es
#System mouse
mouse
#System timezone
timezone Europe/Madrid
#Root password
rootpw --disabled
#Initial user
user usuari --fullname "usuari" --iscrypted --password $1$Isx2GLor$ebwexLVShFzenJoxhXlOk.
#Reboot after installation
reboot
#Use text mode install
text
#Install OS instead of upgrade
install
#Use CDROM installation media
cdrom
#System bootloader configuration
bootloader --location=mbr 
#Clear the Master Boot Record
zerombr yes
#Partition clearing information
clearpart --all --initlabel 
#System authorization infomation
auth  --useshadow  --enablemd5 
#Network information
network --bootproto=dhcp --device=eth0
#Firewall configuration
firewall --disabled 
#Do not configure the X Window System
skipx
#Package install information
%packages
ntp

Finalment, si volem crear un CD desatès mitjançant el fitxer de configuració kickstart, procedim seguint els passos següents:

1. Descarregar la imatge iso del CD server install:

• PC (Intel x86) server install CD bit.ly/2S9i9e5 o bé,
• 64-bit PC (AMD64) server install CD bit.ly/1rEaLIO

2. Instal·lar el programa isomaster: apt-get install isomaster 3. Arrancar el programa especificant la imatge: isomaster ubuntu-10.04.1-server-i386.iso 4. Cal modificar l’arxiu /isolinux/text.cfg perquè sigui de l’estil:

default desatesa
label desatesa
  menu label ^Instala Ubuntu Desates
  kernel /install/vmlinuz
  append file=/cdrom/preseed/ubuntu.seed initrd=/install/initrd.gz ks=cdrom:/ks.cfg
label install
  menu label ^Install Ubuntu
  kernel /install/vmlinuz
  append  file=/cdrom/preseed/ubuntu.seed initrd=/install/initrd.gz quiet --
label check
  menu label ^Check disc for defects
  kernel /install/vmlinuz
  append  MENU=/bin/cdrom-checker-menu initrd=/install/initrd.gz quiet --
label memtest
  menu label Test ^memory
  kernel /install/mt86plus
label hd
  menu label ^Boot from first hard disk
  localboot 0x80

5. Cal incloure l’arxiu ks.cfg dins de l’arrel del CD.

La seguretat i el bon estat dels equips informàtics és indispensable per a un bon funcionament de qualsevol companyia o institució.

Per mantenir els equips informàtics sans és important que estiguin permanentment actualitzats.

Les actualitzacions corregeixen errors de programari o forats de seguretat. Per als administradors de xarxa, mantenir els equips perfectament actualitzats és tota una aventura.

Normalment s’acostumen a activar les actualitzacions automàtiques, l’eina d’actualitzacions que té el sistema i fet. Però això comporta que es malgasti l’ample de banda de la connexió a Internet.

La solució és muntar un servidor d’actualitzacions dins la nostra xarxa. D’aquesta manera tota la resta de sistemes s’actualitzaran des d’aquests.

No es pot instal·lar un servidor d’actualitzacions en Windows 7. Com a mínim, amb les eines que Microsoft proporciona.

El servidor d’actualitzacions automàtiques a Windows és el Windows Server Update Services goo.gl/1cHfh.

El sistema objectiu al qual s’ha d’instal·lar és necessàriament un de la família dels servidors de Windows:

Creiem que això excedeix els límits als quals podem arribar, doncs entenem que els alumnes no teniu a mà un Windows 2008 Server.

De totes maneres, deixem l’enllaç a la documentació per si tinguéssiu a mà algun Windows Server i poguéssiu fer funcionar el WSUS:

bit.ly/2AjiJyz

Muntar un servidor d’actualitzacions automàtiques a Ubuntu és pràcticament idèntic a fer una rèplica d’un mirall (mirror).

Els miralls són els servidors de programari que contenen una còpia idèntica del programari Ubuntu.

Això permet la distribució del programari d’una manera eficient. Els miralls es reprodueixen d’una manera geomètrica, ja que a partir de cada mirall es poden crear molts altres miralls.

El mirall original d’Ubuntu és: archive.ubuntu.com/ubuntu i d’aquí surten molts altres miralls a tot el món: bit.ly/2PNEkdp

Crear un servidor d’actualitzacions automàtiques és crear un mirall (mirror), però només amb els paquets que siguin actualitzacions.

El procediment que cal seguir serà:

1. Instal·lar l’apt-mirror: sudo apt-get install apt-mirror

2. Establir el fitxer de configuració ( /etc/apt/mirror.list) amb només les fonts lucid-security i lucid-updates.

3. Assegurar-se que tenim espai per allotjar les actualitzacions, ja que ocuparan diversos gigues (més de 30) i que tenim una bona connexió a Internet per baixar-les.

4. Executar la descàrrega del mirall (això pot trigar molta, molta estona): su - apt-mirror -c apt-mirror

5. Instal·lar el servidor web Apache: sudo apt-get install apache2’.

6. Enllaçar el mirall amb el servidor web per fer-lo accessible des de la xarxa: ln -s /var/spool/apt-mirror/mirror/…/ubuntu /var/www/html/ubuntu (en què heu de substituir els punts suspensius per la vostra ruta).

7. Fer una tasca utilitzant el cron perquè almenys un cop al dia s’actualitzi el mirall o bé executa-ho manualment: su - apt-mirror -c apt-mirror

8. Configurar els ordinadors clients perquè s’actualitzin al mirall intern. En els fitxers /etc/apt/sources.list cal canvia les línies:

deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse\

canviant el servidor archive.ubuntu.com pel vostre servidor:

 
deb http://myserver/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb http://myserver/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
deb-src http://myserver/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb-src http://myserver/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse

El fitxer /etc/apt/mirror.list ha de ser:

############# config ##################
#
# set base_path    /var/spool/apt-mirror
#
# set mirror_path  $base_path/mirror
# set skel_path    $base_path/skel
# set var_path     $base_path/var
# set cleanscript $var_path/clean.sh
# set defaultarch  <running host architecture>
# set postmirror_script $var_path/postmirror.sh
# set run_postmirror 0
set nthreads     20
set _tilde 0
#
############# end config ##############
 

deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse
 

deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-security main restricted universe multiverse
deb-src http://archive.ubuntu.com/ubuntu lucid-updates main restricted universe multiverse

 
clean http://archive.ubuntu.com/ubuntu