Resum

Els sistemes informàtics s’han implantat amb dos objectius bàsics: facilitar les tasques als treballadors i facilitar les preses de decisions dels dirigents.

Una de les funcions determinants de les empreses és extreure informació a partir de les dades que pugui recollir però s’hi ha d’afegir un factor important: aquesta informació ha d’estar disponible en el moment oportú.

Per programari empresarial s’entén qualsevol tipus de programari que ajudi a mesurar o millorar la seva activitat.

Podem dividir el programari que es fa servir per gestionar una empresa en aplicacions genèriques, programari a mesura, programari estàndard i ERP.

Les aplicacions genèriques són aplicacions que no estan desenvolupades específicament per a la gestió de l’empresa sinó que són de caràcter més general.

El programari a mesura consisteix a desenvolupar un nou programa informàtic que permeti informatitzar l’activitat de l’empresa.

El programari estàndard de gestió d’empreses és un programari desenvolupat específicament per poder funcionar en la majoria d’organitzacions.

Es produeix una illa informàtica quan en una empresa hi ha diferents departaments que tenen les seves dades pròpies i només en comparteixen una part amb la resta de l’empresa.

Els ERP són sistemes integrals per a la gestió de l’empresa. Es tracta d’un programa integrat que permet avaluar i gestionar el negoci. Són sistemes de gestió d’informació que automatitzen moltes de les tasques d’operació i producció dels negocis d’una empresa.

Un ERP a grans trets està format per una base de dades centralitzada i un grup de mòduls o aplicacions.

Un ERP vertical és una solució amb totes les funcionalitats estàndard, com control de magatzem, compres, vendes o finances, però a més s’hi afegeixen les necessitats concretes d’un sector determinat i s’hi adapten.

Un ERP horitzontal és una aplicació pensada per poder funcionar en qualsevol empresa.

Tot i que els més usats són ERP de codi privatiu també hi ha ERP de codi obert.

Els ERP estan evolucionant per oferir més serveis i per adaptar-se als nous requisits que demanen els usuaris.

El problema del Web actual és que la majoria de les pàgines que conté comparteixen una idea comuna: estan pensades perquè sigui una persona la que s’encarregui d’interpretar-ne el contingut.

El que es coneix com el Web programable és el mateix que el Web normal però pensada per ser interpretada per programes.

Un servei web és un programari que ofereix una interfície per fer una tasca, que pot ser usat per altres sistemes independentment de quina plataforma i llenguatge faci servir.

Hi ha dos grans grups de serveis web: big web services i web API.

Els coneguts com a big web services són serveis web que envien i reben la informació empaquetada en un format XML anomenat SOAP.

Permeten comunicar dos sistemes totalment diferents, ja que XML en garanteix la portabilitat.

Per definir el format dels missatges que es transmeten es fa servir el protocol SOAP, que està basat en XML.

El WSDL (web services definition language) és un llenguatge XML per descriure quins serveis ofereix un servei web i com s’ha de fer per accedir-hi.

El protocol UDDI (descripció, descoberta i integració universals o universal description, discovery and integration) serveix perquè els creadors de serveis web els puguin registrar en una base de dades, i alhora permetre als clients localitzar serveis web que facin allò que volen i proporcionar-los el seu WSDL.

A part dels que s’anomenen protocols bàsics, els big web services disposen d’un grup més important de protocols per afegir noves funcions a SOAP.

Hi ha diferents programes que permeten provar els serveis web sense haver de programar.

Els serveis basats en REST (representational state transfer) intenten capturar les característiques que han fet que el Web tingués èxit, i en especial la seva senzillesa.

REST no és un protocol sinó un conjunt de regles i principis que permeten desenvolupar serveis web fent servir HTTP, i basant-se en el fet que el Web és ple de recursos que es poden manipular mitjançant les seves representacions.

Mentre que els big web services exposen funcions que són diferents per a cada servei, els serveis web basats en REST exposen els recursos mitjançant URL.

Un recurs és un concepte o una idea que es pot associar a un URL o un URI, però a més per a REST els recursos poden tenir diferents representacions segons l’estat en què es trobin.

Gràcies a les representacions es pot aconseguir que s’uneixi de manera transparent el Web dels humans amb el dels programes.

Hi ha molts entorns de desenvolupament i biblioteques que permeten facilitar la programació de serveis web.

La informàtica en núvol fa referència a un conjunt de tecnologies que permeten emmagatzemar tots els recursos a Internet.

Quan es parla d’informàtica en núvol es defineix un sistema d’obtenció de serveis o recursos sense necessitat de saber en quin lloc es troben.

Els proveïdors dels serveis s’organitzen per aprofitar al màxim les seves infraestructures i proveir servei a múltiples usuaris alhora; d’aquesta manera els clients poden aconseguir serveis que s’adaptin perfectament a les seves necessitats sense haver de fer despeses en infraestructura informàtica.

La informàtica en núvol parteix de l’evolució d’aquestes tecnologies i d’altres com la virtualització, l’increment de les velocitats d’accés a Internet, o la proliferació de dispositius mòbils.

La tecnologia de màquines virtuals fa que els clients puguin anar dimensionant els recursos virtuals que volen fer servir segons les necessitats de cada moment.

El cloud computing fa que no calgui una gran infraestructura informàtica en l’organització i permet que no calgui fer grans despeses en maquinari ni renovar els equips: n’hi ha prou de contractar més recursos.

Com que els proveïdors el que fan és revendre capacitat que altrament no farien servir, han optat per fer que els clients només paguin per l’ús que facin dels serveis.

Tot i els avantatges que aporta la informàtica en el núvol encara hi ha aspectes que fan que molta gent es resisteixi a adoptar-la, com els dubtes sobre la seguretat i disponibilitat de les dades, la por a ser totalment dependent d’un proveïdor o fins i tot aspectes legals.

Segons qui té la propietat del núvol es poden classificar els núvols en núvols públics, núvols privats i núvols híbrids.

Es consideren núvols públics tots aquells núvols que són administrats per un proveïdor i no pel client que en fa ús.

La idea dels núvols comunitaris consisteix a compartir la infraestructura no amb tothom sinó només amb un grup d’organitzacions d’una comunitat específica amb uns objectius comuns.

El terme privat implica que només el client fa servir el núvol i que no es comparteix aquesta infraestructura amb cap empresa externa.

Els núvols híbrids es basen a disposar una part de la infraestructura en núvols públics i una altra en privats, de manera que es tingui una part de la informàtica fora de l’empresa i una altra a dins.

La classificació més acceptada per classificar els núvols segons el servei ofert és: SaaS, PaaS, IaaS.

Els sistemes classificats com a IaaS el que ofereixen és la possibilitat de crear la infraestructura informàtica de l’organització en el núvol.

Els serveis del núvol que ofereixen PaaS el que fan és oferir un entorn de desenvolupament en què un usuari pot desenvolupar les seves aplicacions pròpies, i un entorn de desplegament per poder desplegar les aplicacions desenvolupades.

El SaaS fa referència a aplicacions instal·lades pel proveïdor en el seu sistema i que estan preparades perquè les usin els clients en qualsevol moment.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge