Resum

L’XML està pensat perquè un usuari pugui entendre les dades però no per ser llegides còmodament.

Els fulls d’estil seran els responsables de fer que els documents XML puguin ser visualitzats de maneres diferents per adaptar-se al medi en el qual seran visualitzats.

Els fulls d’estil més usats són cascading style sheets (CSS) i XSL formatting objects (XSL-FO).

El CSS intenta donar una manera de definir les regles de presentació d’un document sense barrejar les dades amb el contingut i permetent que els estils es puguin aplicar a múltiples pàgines.

La representació per defecte d’un document XML és simplement ignorar els elements i pintar el contingut de les dades un rere l’altre.

Com que l’XHTML és HTML i a més està basat en XML, es pot associar un full d’estil CSS a XHTML fent servir qualsevol dels sistemes.

L’HTML defineix dues etiquetes per mitjà de les quals es poden definir fulls d’estil per a un document: <style> i <link>.

En XML es defineixen els fulls d’estil fent servir la instrucció de procés <?xml-stylesheet?>.

Els documents CSS normalment seran una llista de regles que serviran per determinar si s’han d’aplicar a una etiqueta o no.

Quan a un element se li pot aplicar la mateixa propietat segons regles diferents i aquestes es contradiuen, el CSS defineix que la regla per aplicar ha de ser la més específica.

El CSS tracta tots els elements com si estiguessin dins d’una caixa rectangular que envolta el contingut i ofereix mecanismes per situar-los en el document.

Actualment la creació d’una pàgina web consistirà a definir l’estructura del document per mitjà d’HTML i definir-ne el format per mitjà dels fulls d’estil CSS.

Les etiquetes en HTML es fan servir per definir quina és l’estructura del document.

L’XHTML (extensible hypertext markup language) és una recomanació oficial del W3C i defineix una sintaxi d’HTML compatible amb XML.

L’XHTML permet validar el codi amb un validador i simplifica el procés d’interpretació de les pàgines web.

Un document és ben format quan segueix les regles d’XML.

Un document és vàlid si segueix les normes del vocabulari que té associat.

El procés de validació es fa per mitjà de programes especials anomenats processadors o validadors (en anglès s’anomenen parsers).

Per poder validar un document XML cal especificar-li quin és el document d’esquemes que es farà servir.

La DTD (document type definitions) és un llenguatge de definició d’esquemes que ja existia abans de l’aparició d’XML.

Es pot associar un document a una DTD amb l’etiqueta especial <!DOCTYPE>.

Per definir elements es fa servir l’etiqueta <!ELEMENT>, que permet especificar-ne el nom i el contingut.

El contingut d’un element poden ser dades, o altres elements en forma de seqüències (,) o alternatives (|).

Els modificadors (?, +, *) ens permetran expressar la cardinalitat dels elements.

El contingut barrejat es va pensar per poder definir continguts que continguin text que es va intercalant amb d’altres elements.

Els atributs es defineixen amb l’element <!ATTLIST>.

Els valors #REQUIRED, #IMPLIED i #FIXED ens permeten definir si l’atribut és obligatori o opcional, mentre que #DEFAULT permet especificar valors per defecte.

Els atributs en DTD no fan servir els tipus de dades dels elements, sinó que en defineixen de propis.

Les DTD tenen una sèrie de limitacions que van portar el W3C a definir el W3C XML schema definition language.

L’XSD està escrit en XML, té el seu propi sistema de dades, suporta espais de noms i segueix models de programació com herència d’objectes i substitució de tipus.

Els elements es defineixen fent servir l’etiqueta <element>, i amb atributs s’hi especifica com a mínim el nom i opcionalment el tipus de dades que contindrà l’element.

L’XSD divideix els elements en dos grans grups basant-se en les dades que contenen: elements amb contingut de tipus simple i elements amb contingut de tipus complex.

Es consideren elements amb contingut de tipus simple aquells que no contenen altres elements ni tenen atributs.

XSD defineix uns tipus de dades que es poden fer servir en la definició de continguts de tipus simple.

Per mitjà dels atributs es pot ajustar l’ús dels elements a les necessitats que es tinguin (cardinalitat, filtrar el contingut…).

Els elements amb contingut de tipus complex són aquells que tenen atributs, contenen altres elements o no tenen contingut.

Els atributs es defineixen amb l’etiqueta <attribute> i per defecte són opcionals.

Els elements de tipus complex poden contenir seqüències (sequence), alternatives (choice) i seqüències sense ordre (all) dels elements continguts.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge