Resum
L’estructura i els components bàsics d’un sistema informàtic són elements bàsics del dia a dia, i també ara els recursos humans, el programari i el maquinari que el componen. Per tal que aquest sistema pugui tractar i processar la informació, depèn necessàriament dels anomenats perifèrics, que es comuniquen amb l’exterior, que és d’on entren i surten les dades i on es troba el component humà del sistema informàtic, que finalment és qui introdueixles dades i rep els resultats del treball de la màquina, al mateix temps que li dóna les instruccions necessàries amb l’ajuda del programari. Hi ha una clara diferenciació dels diversos perifèrics que trobem al mercat actualment segons la seva funcionalitat, com ara d’entrada, de sortida, d’entrada-sortida,d’emmagatzemament, o de comunicació. Cal tenir present que un perifèric necessita connexions físiques per tal de comunicar-se amb l’ordinador; aquestes són els anomenats adaptadors, com ara els controladors de tipus programari, els busos de tipus maquinari o altres adaptadors com ara targetes controladores o targetes d’expansió.
Una xarxa informàtica és un grup d’ordinadors interconnectats amb la finalitat d’intercanviar dades o bé de compartir recursos. Segons l’àrea que abasta la xarxa podem trobar una xarxa d’àrea personal (PAN) limitada a pocs metres o una xarxa d’àrea local (LAN), una xarxa d’àrea metropolitana (MAN), que acostuma a ser d’alta velocitat i dóna cobertura a una àrea geogràfica força extensa, o una xarxa de llarg abast (WAN).
Si considerem la tipologia segons el mètode de connexió tenim les xarxes guiades, que estan connectades per cables, i les xarxes no guiades, com les sense fil… i així fins a trobar diverses tipologies segons cinc casos possibles. A l’hora de fer la connexió física en el muntatge de la xarxa hi ha dos elements importants que hem de tenir en compte: els cables i els connectors; en funció dels paràmetres de la xarxa, com la velocitat en la transmissió de les dades, la distància… escollireu un determinat tipus de cable, i en funció de quins elements físics componguin la vostra xarxa, com el tipus de targetes de xarxa que incorporin les vostres màquines o els tipus d’encaminadors que utilitzareu, haureu d’escollir els tipus de connectors adients per tal de poder connectar el cable que heu escollit amb aquests components. Una vegada explicat el terme xarxa, passarem a veure els models estàndard en què es basen les xarxes per tal de dur a terme la seva finalitat, en concret el model OSI i TCP/IP; en aquest últim es basa Internet. Veurem els seus nivells i l’equivalència de nivells entre tots dos models; així doncs, passarem a estudiar com podem crear el mapa físic, amb l’ajuda de l’adreçament físic de cada ordinador, i el mapa lògic, amb l’adreçament lògic corresponent de cada equip.
El nucli principal del programari base és l’anomenat sistema operatiu, encarregat de l’administració segura per aconseguir un bon rendiment i proporcionar la capacitat d’operació als usuaris. L’estructura del sistema operatiu varia en funció de la connexió dels diferents recursos que hi ha al sistema; així doncs, podem tenir una estructura monolítica, per capes, client/servidor… Una vegada vista l’estructura, és l’hora de passar als components que componen el sistema operatiu: nucli, administrador de memòria, sistema d’entrada/sortida, administrador d’arxius, sistema de protecció i interfície d’usuari. Podem tenir diversos sistemes operatius segons diferents criteris: utilització de recursos, interactivitat, tipus d’aplicació…, però les característiques més importants són pel nombre d’usuaris (monousuari, multiusuari) i per la distribució de tasques del sistema (sistemes centralitzats i sistemes distribuïts).
En tot programari base hi ha diferents tipus d’aplicacions, i diferenciem entre programari de sistema, que controla el funcionament de l’ordinador juntament amb els recursos, la resta de programes, que proporcionen a l’usuari una interfície còmoda en la comunicació amb l’ordinador, i el programari d’aplicació, que s’utilitza en funció de les tasques específiques de l’usuari.
Per completar el programari base ens queda per comentar els tipus de llicències, tant per a programari de propietat, com ara la llicència EULA, com per a programari lliure, amb les llicències GPL, AGPL o LGPL.
Un dels grans descobriments és la virtualització, que consisteix en l’abstracció dels recursos de la màquina per tal de poder utilitzar els recursos que sobren de la màquina per a màquines virtuals que utilitzen aquest maquinari com si estés perfectament lliure. Hi ha diferents tipus de màquines virtuals, com ara les màquines virtuals de procés, les màquines virtuals de sistema i la virtualització a escala de sistema operatiu.
Les primeres s’executen com un procés normal dins d’un sistema operatiu i suporten un sol procés, com ara la màquina virtual de Java (MVJ), però que afegeixen una gran complexitat al sistema de temps d’execució. Les segones permeten a la màquina física multiplexar-se en diverses màquines virtuals, cada una executant el seu propi sistema operatiu, com ara la VMWare i el VirtualBox. La virtualització a escala de sistema operatiu tracta de virtualitzar el sistema operatiu mateix; en aquesta última part podem trobar el KVM: aquesta màquina permet implementar virtualització completa amb un sistema operatiu Linux i un processador x86.