Les necessitats i demandes de la gestió econòmica

Tota unitat de convivència, sigui familiar o no, ha de disposar d’una correcta organització i planificacació pel seu creixement i desenvolupament en l’àmbit social i econòmic.

La gestió econòmica suposa una de les activitats més importants dins d’aquestes unitats, ja que una correcte gestió monetària pot esdevenir l’èxit o fracàs en la cobertura de les necessitats individuals i col·lectives dels seus membres.

Per realitzar un bon pla de treball, caldrà fer una identificació de les característiques de la unitat de convivència i de les necessitats que s’han de cobrir al domicili, així com portar a terme una sèrie d’estratègies que afavoreixen la implicació de la persona usuària i dels cuidadors principals, tot tenint en compte les característiques culturals pròpies de la unitat de convivència.

Identificació de les característiques de la persona usuària o la unitat de convivència assignada

Primer de tot, és important diferenciar entre dos conceptes clau: llar i família.

La llar és una unitat de convivència i residència que està integrada per membres d’una mateixa família o no. En canvi, la família està formada per un conjunt de persones que no sempre conviuen sota el mateix sostre, però que estan units per un vincle de parentiu o consanguinitat.

El terme llar s’utilitza per designar el lloc físic on un individu o grup habita de manera habitual.

Una altra diferenciació important és que les famílies han d’estar formades per més d’un membre, mentre que les llars poden estar conformades per una sola persona.

El concepte llar no es va utilitzar a l’Estat Espanyol fins a l’any 1991. És a partir del cens de l’any 2001 quan entra en escena aquesta nova categorització, que permet conèixer millor la realitat i variabilitat de les persones que conviuen sota un mateix sostre.

Cens

El cens és el conjunt d’operacions estadístiques de caire descriptiu del conjunt de persones que formen un grup de població. Es tracta d’un instrument públic amb dades demogràfiques, econòmiques i socials d’un país o territori durant un període determinat.

A efectes de cens poblacional, la llar pren la definició d’habitatge físic.

Hi ha quatre tipus bàsics de nucli familiar:

  • Parella sense fills.
  • Parella amb un fill o més no aparellat.
  • Mare amb un fill o més no aparellat.
  • Pare amb un fill o més no aparellat.

  • L'augment de l'esperança de vida dels últims anys ha contribuït a que cada vegada sigui més freqüent la composició de llars o famílies amb tres generacions o més.
  • L'augment de l'esperança de vida dels últims anys ha contribuït a que cada vegada sigui més freqüent la composició de llars o famílies amb tres generacions o més.

Tot i així, les persones que conviuen dins d’una mateixa llar, poden mantenir el següents tipus de vincle o relació de parentiu i pertànyer a diferents generacions:

  • Cònjuge o parella
  • Fill o filla
  • Gendre o jove
  • Germà o germana
  • Cunyat o cunyada
  • Pare o mare
  • Sogre o sogra
  • Altre parent
  • No emparentat

Quan parlem de diferents generacions dins d’una família suposa la línia directa de descendents d’una unió. Aquesta descendència inclou els fills, els nets, els besnets… Una generació abraça un període de temps de vint-i-cinc anys.

Segons dades de l’Idescat, la composició de les llars per generacions a Catalunya és la següent (taula):

Taula: Composició de les llars per generacions
Nombre de generacions LlarsPersones
Una generació 1.494.7942.385.193
Dues generacions 1.366.8674.691.351
Tres generacions o més 83.283396.393
Dades de l’Idescat (any 2011)

Les unitats de convivència

Les unitats de convivència són grups de persones físiques, amb independència de la relació o parentiu entre elles, que conviuen juntes sota un mateix sostre i que es comprometen a fer-ho, compartint les despeses sorgides de la pròpia convivència.

Les unitats de convivència poden ser de tres tipus:

L’any 2011 a Catalunya hi havia comptabilitzades 686.810 llars unipersonals.

  • Unipersonals
  • Familiars
  • No familiars

Unitats de convivència unipersonals

Les unitats de convivència unipersonals estan formades per una sola persona. Cada any augmenta el nombre de llars d’aquest tipus al nostre país.

Parlem d’una opció que no sempre és escollida per la persona, sinó que a vegades és conseqüència d’un estat de:

  • Viudetat.
  • Separació o divorci en unitats de convivència sense fill.
  • Abandonament del nucli familiar per part dels fills en unitats de convivència uniparentals.

La vida en solitari, sempre que no sigui una opció escollida lliurement, pot comportar en determinades situacions un important risc de vulnerabilitat en la persona, com per exemple: precarietat econòmica, aïllament i soledat.

Gran part d’aquestes llars, estan formades per dones, viudes o separades d’edat avançada, al voltant dels vuitanta anys, i que en una gran majoria dels casos necessiten atenció i suport.

Unitats de convivència familiar

Les unitats de convivència familiar són les formades per persones que viuen sota un mateix sostre i estan units per una relació de parentiu o consanguinitat.

El concepte de família ha anat variant al llarg de la història, però ha estat en els últims trenta anys (a partit de 1980) quan aquest concepte ha sofert un important canvi en la seva estructuració. S’ha passat d’un model tradicional format per una parella de diferent sexe i amb l’objectiu de la descendència, a diferents tipus d’unions.

Les famílies nombroses

S’entén per família nombrosa la llar formada per un pare, o una mare o tots dos membres de la parella i que conviuen amb un mínim de tres fills comuns, menors de vint-i-un anys, en cas de no estar estudiant, o de vint-i-cinc en el supòsit d’estar cursant estudis oficials. El títol de família nombrosa permet accedir a una sèrie d’avantatges i beneficis, com per exemple descomptes en l’àmbit de la cultura, l’esport, el lleure…

Avui en dia, hi ha una àmplia classificació de les famílies segons la seva diversitat:

  • Nuclear: és la família tradicional. Està formada pel pare, la mare i els fills de la parella. Són famílies de pocs membres, com a molt quatre.
  • Monoparental: formada per un sol progenitor, pare o mare, i un o diversos fills. També s’hi fa referència com a mares o pares solters. Acostuma a ser una opció voluntària de la persona o donada per circumstàncies no desitjades, com ara una separació/divorci, el rebuig d’un dels progenitors a assumir el rol de pare/mare o la defunció d’un dels cònjuges, en què el descendent és menor d’edat o depenent econòmicament.
  • Homoparental: és aquella en què els dos membres de la parella són del mateix sexe.
  • Reconstituïdes o enllaçades: parlem de famílies formades per persones divorciades o que han enviudat i que s’uneixen a una nova parella.
  • Extenses o múltiples: acostumen a ser nuclis familiars on conviuen tres generacions com a mínim (avis, pares i fills).
  • Sense fills: parteixen de tres supòsits ben diferenciats:
    • Parelles adultes, formades per dues persones heterosexuals o homosexuals, que no han tingut fills per decisió pròpia o perquè no els ha estat possible.
    • Parelles que per decisió personal decideixen retardar el naixement del seu primer fill.
    • Parelles que han tingut fills i l’últim fill ha marxat de la llar.

    A l’apartat “Annexos” d’aquesta unitat trobareu l’enllaç a la pàgina web del Departament de Treball i Afers socials i Família de la Generalitat de Catalunya, on podreu ampliar la informació.

  • Avis cuidadors: nuclis familiars formats pels avis i un o més nets. Acostumen a ser conseqüència de la mort sobtada de tots dos progenitors, l’abandonament dels pares, o bé, com a mesura de protecció cap als menors davant de situacions d’addiccions o problemes legals dels pares.

Unitats de convivència no familiar

Les unitats de convivència no familiar estan formades per persones que no mantenen cap relació de parentiu ni consanguinitat. Tenen com objectiu fonamentar l’autonomia personal dels seus usuaris i millorar la seva integració social.

  • En els pisos tutelats, les persones poden mantenir part de la seva independència, però disposen del suport de professionals en aquelles activitats que ho requereixin.
  • En els pisos tutelats, les persones poden mantenir part de la seva independència, però disposen del suport de professionals en aquelles activitats que ho requereixin.

Els seus membres solen pertànyer a un col·lectiu comú, com per exemple gent gran, dones, menors…

Dins d’aquest tipus de llar trobem:

  • Pisos tutelats per a persones grans.
  • Pisos tutelats per a persones amb malalties mentals o discapacitat psíquica.
  • Pisos per a suport a dones víctimes de violència domèstica.
  • Pisos tutelats per a joves menors d’edat.
  • Pisos per a persones en procés de desintoxicació.

Acostumen a tractar-se d’equipaments de caire públic o que reben el suport d’una fundació i garanteixen les condicions bàsiques d’una llar normalitzada: allotjament i manutenció.

Els seus membres col·laboren per igual en el repartiment de les tasques pròpies de la llar i la presa de responsabilitats vinculades a la convivència.

Fundació

Una fundació és un tipus de persona jurídica que es caracteritza per ser una organització sense ànim de lucre. El seu objectiu és fomentar aspectes d’interès públic o privat sense treure benefici.

Estructuració dels membres d'una llar

L’estructuració o classificació de les edats forma part del sistema social i econòmic de la societat en què vivim.

Les edats dels membres que componen una població és important per conèixer els diferents grups de població actual, i també per preveure cap a on ens dirigim en un futur.

Llar i habitatge familiar

Un habitatge familiar és tota habitació o conjunt d’habitacions que ocupen un edifici i que s’ha destinat per viure-hi. Una llar és una persona o conjunt de persones que ocupen un habitatge familiar o una part d’aquest.

La classificació més bàsica i elemental es basa en establir grups segons l’edat de la persona, independentment del seu sexe. La importància i estructuració d’aquests grups dependrà de l’organització de la seva societat.

Classificació de la població segons edat

  • Nounat: nen o nena menor de 2 anys.
  • Infant: nen o nena de 2 a 5 anys.
  • Nen/nena: d’edat compresa entre 5 i 12 anys.
  • Adolescent: home o dona d’edat compresa entre 12 i 16 anys.
  • Jove: home o dona d’edat compresa entre 16 i 25 anys.
  • Adult: home o dona d’edat compresa entre 25 i 65 anys.
  • Persona gran: home o dona de més de 65 anys.

La representació gràfica d’aquestes categories s’anomena piràmide de població. Les piràmides poblacionals s’elaboren a partir de les dades extretes dels cens o padró de cada població (vegeu la figura). La piràmide de població ha de seguir unes normes per a la seva representació:

  • A l’eix vertical trobem els grups d’edat i a l’eix horitzontal col·loquem l’escala numèrica segons com es vulgui mesurar la població (percentatges, valors absoluts…).
  • Els grups d’edat representants han de ser iguals, és a dir, han de representar el mateix nombre d’anys independentment del sexe.
  • Els valors masculins es mostren al costat esquerre i els femenins al costat dret.
  • Es recomana establir un valor de 2 per a l’alçada i de 3 per a l’amplada. D’aquesta manera la representació de la piràmide serà més proporcionada en el seu dibuix.
Figura Piràmide poblacional corresponent a la demografia de Catalunya, any 2019
Font: Idescat. Estimacions de població. Dades en valors absoluts

Aquesta representació gràfica de la població es divideix en tres parts fonamentals:

  • Base: fa referència a la natalitat i primers anys d’infantesa i adolescència.
  • Part central: representa la població activa (16 a 65 anys).
  • Cúspide: ens proporciona la informació de la població major de 65 anys i per tant una aproximació de l’esperança de vida.

L’observació resultant de les dades d’una piràmide de població ens permetrà conèixer la situació present i futura d’una societat. L’increment de la natalitat o el seu decés; l’augment de l’esperança de vida són alguns exemples de valor importants que s’han de poder interpretar i explicar per part dels professionals i així preveure accions de futur, alhora que es dibuixen polítiques socials i econòmiques d’acord amb la situació.

Característiques de les persones usuàries

  • El suport en la higiene personal és una de les principals activitats bàsiques de la vida diària que ha de garantir la persona cuidadora.
  • El suport en la higiene personal és una de les principals activitats bàsiques de la vida diària que ha de garantir la persona cuidadora.

Quan ens referim a persona usuària, parlem de la persona o persones dins de la llar que, per determinades característiques físiques o intel·lectuals necessiten el suport d’una altra persona per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) o de les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD) (taula)

Les persones mostren dificultats en la realització de les ABVD i les AIVD quan es troben en les següents situacions:

  • Persones grans.
  • Persones amb discapacitat.
  • Persones en situació de dependència.
Taula: Classificació de les ABVD i les AIVD
ABVD AIVD
Vestir-se Prendre la medicació
Alimentar-se Administrar-se els propis diners
Higiene personal Pujar i baixar escales
Mobilitat personal Desplaçar-se fora del domicili
Anar al lavabo (WC) Comprar
Higiene personal Gestionar les visites mèdiques
Fer activitats domèstiques
Relacionar-se amb altres persones
Fer gestions en general

Independentment de quin sigui el grup d’edat de la persona usuària, cal tenir present els següents aspectes a l’hora de fer el nostre enfocament professional:

  • Coneixement de l’esfera personal de la persona.
  • Fer una atenció integral.
  • Donar un tracte personalitzat i empàtic.
  • Fomentar la seva autonomia personal i independència, identificant les fortaleses i capacitats de la pròpia persona.
  • Atenció especialitzada en aquelles intervencions que ho requereixin.
  • Donar un tracte personalitzat.
  • Treballar per assolir un benestar físic, emocional i social.
  • Garantir la seva intimitat i protecció de la informació facilitada.
  • Potenciar hàbits saludables.

Decàleg de l’atenció centrada en la persona:

  1. Totes les persones tenen dignitat.
  2. Cada persona és única.
  3. La biografia és la raó essencial de la singularitat.
  4. Les persones tenen dret a controlar la seva pròpia vida.
  5. Les persones amb afectació cognitiva greu també tenen dret a exercir la seva autonomia.
  6. L’ambient físic influeix en el comportament i en el benestar subjectiu.
  7. L’activitat quotidiana té una gran importància en el benestar i la salut de les persones.
  8. Les persones són interdependents.
  9. Les persones són multidimensionals i estan subjectes a canvis.

Teresa Martínez (2013). L’atenció centrada en la persona ACPGerontologia.

Els infants

És cert que els infants són persones dependents per la seva falta d’autonomia en la realització de les ABVD i de les AIVD, però, en aquest cas, no són considerats usuaris dins d’un sistema d’atenció social només per aquest fet.

Persones grans

Una persona gran és una persona d’edat avançada. Però, a partir de quin moment una persona és considerada gran? Dependrà de diferents atributs psicològics, físics i culturals de la societat on viu.

Un punt que sol agafar-se per atribuir l’estatus de persona gran és el moment de la jubilació. En general, la jubilació arriba entre els seixanta i els setanta anys.

  • La jubilació suposa un canvi molt important en les persones. Ocupar el temps lliure amb activitats d'oci, esportives, socials o culturals és una bona manera de promoure l'envelliment saludable.
  • La jubilació suposa un canvi molt important en les persones. Ocupar el temps lliure amb activitats d'oci, esportives, socials o culturals és una bona manera de promoure l'envelliment saludable.

La jubilació representa en molts casos el començament en aquesta nova etapa. Deixar de ser productiu laboralment és sinònim de deixar de ser útil a la societat i per tant en alguns casos és considerat un destorb.

Hi ha persones que la jubilació la viuen d’una manera positiva: tindran més temps per a elles i les famílies, no hauran de fer tants esforços en el seu dia a dia… Altres ho viuen més negativament, ja que els comporta un descens dels ingressos, se senten poc útils o bé no saben com omplir el seu temps a partir d’ara.

Per la geriatria, l’entrada a la vellesa es produeix en el moment en què la vulnerabilitat i la dependència afecten la persona, més que l’edat real. Els corrents sociològics tendeixen a classificar diferents etapes en aquest procés i a utilitzar diferents noms, com per exemple tercera edat o sèniors com a substitutius del concepte de persona gran.

Però ser gran és un privilegi. És sinònim de vida i també d’experiència i expertesa. Ser gran no ha de ser sinònim de malaltia i dependència.

Queda lluny aquella imatge de la persona gran com a sedentària i sense activitat; l’envelliment actiu i saludable és una manera de viure que cada cop es porta més a la pràctica.

El procés d’envelliment comporta un seguit de canvis a físics, emocionals i cognitius. Entre els més importants hi ha:

  • Físicament:
    • Reducció de la massa corporal i òssia.
    • Canvis en els sentits: pèrdua d’oïda, vista i alteració de les papil·les gustatives.
    • Augment de pes.
    • Canvis sexuals a conseqüència de la pressió sanguínia en els genitals i per la manca d’estrògens.
  • Emocionalment:
    • Aïllament i estats de soledat.
    • Reducció del propi autoconcepte, pels canvis físics soferts.
  • Cognitivament:
    • Reducció de les funcions d’anàlisi, enginy i capacitat de síntesi.
    • Problemes de memòria i de la capacitat d’aprenentatge.
    • Deteriorament cognitiu.

Estereotips positius i negatius més freqüents sobre la gent gran

Un estereotip és una percepció exagerada que és té sobre una persona o grup de persones. El col·lectiu de persones grans és subjecte d’estereotips positius i negatius. Entre els estereotips positius més freqüents trobem:

  • Persones sàvies
  • Persones amb experiència
  • Persones amb coneixements
  • Persones tendres

Els estereotips de tipus negatiu són molt més freqüents i utilitzats. Entre els més freqüents hi ha:

  • Persones malaltes
  • Persones amb dependència
  • Persones amb deteriorament cognitiu
  • Persones soles, aïllades i tristes
  • Persones inflexibles en el seu caràcter
  • Persones improductives
  • Persones fràgils
  • Persones pobres
  • Persones sense interès pel sexe

Persones amb discapacitat

La discapacitat és la condició de limitació física o mental que té una persona respecte a la resta de població. Segons els tipus de discapacitat varia el seu grau d’autonomia a l’hora de realitzar les activitats bàsiques de la vida diària.

Les persones amb discapacitat poden presentar necessitat de tipus:

Diversitat funcional

El terme diversitat funcional s’utilitza de manera alternativa per referir-se a les persones amb discapacitat, independentment de quina sigui la seva.

  • Accessibilitat : problemes amb les barreres arquitectòniques.
  • Comunicació: dificultats per comunicar-se amb altres persones. Poden presentar problemes com:
    • Disàrtria: dificultat per articular sons i paraules a causa d’una paràlisi o manca de control muscular de l’aparell fonador.
    • Afàsia: malaltia que impedeix comunicar-se. Pot afectar la capacitat de parlar, escriure i comprendre el llenguatge, sigui quina sigui la seva forma (escrit o verbal).
    • Diglòssia: dificultat que es troben les persones que viuen en territoris on es parlen dues llengües.
  • Socioafectives: estan menys exposades a les relacions socials.
  • Educatives: dificultats d’aprenentatge.
  • Inserció laboral: manca d’oportunitats laborals.

La discapacitat física pot ser de dos tipus, motora i no motora:

A l’apartat “Annexos” trobareu un enllaç de la Generalitat de Catalunya, per ampliar la informació sobre què és i com es reconeix la situació de discapacitat.

  • La discapacitat motora deriva de la pèrdua de capacitat del moviment per diferents causes, com per exemple un accident, una malformació de naixement, lesions de l’aparell locomotor…
  • La discapacitat no motora és conseqüència d’una malaltia, com ara problemes renals, coronaris, pulmonars…

  • Les barreres arquitectòniques i la manca d'accessibilitat d'algunes ciutats és un greu problema per a les persones amb discapacitat física, ja que impossibilita la seva llibertat de moviment.
  • Les barreres arquitectòniques i la manca d'accessibilitat d'algunes ciutats és un greu problema per a les persones amb discapacitat física, ja que impossibilita la seva llibertat de moviment.

La discapacitat sensorial també és classifica en dos tipus, la visual i l’auditiva:

  • La discapacitat visual és conseqüència de la pèrdua total o parcial de la visió.
  • La discapacitat auditiva és la derivada de la pèrdua total o parcial de l’audició. Pot tenir com a conseqüència la discapacitat de la comunicació (la parla).

La discapacitat intel·lectual derivada de la limitació en el funcionament intel·lectual, les conductes adaptatives i les habilitats pràctiques. La persona disposa d’una capacitat intel·lectual inferior i per tant es veu limitada en les relacions socials, autogestió, cura pròpia, oci, treball…

El quocient intel·lectual (QI) és el valor que resulta de mesurar les habilitats cognitives i la capacitat intel·lectual d’una persona en relació amb el seu grup d’edat.

Superdotats

Les persones amb un alta capacitat intel·lectual, altes capacitats o superdotació són aquelles que presenten una capacitat intel·lectual superior a la mitjana. Mostren alts rendiments intel·lectuals i altes capacitats i habilitats en el seu desenvolupament cognitiu.

El quocient intel·lectual (QI) és mesura mitjançant un test. La mitjan d’un grup és de 100, per tant si una persona té QI0 = 110 està per sobre de la mitja del seu grup d’edat, però si el seu QI = 90, vol dir que esta per sota de la mitjana.

Les persones amb discapacitat intel·lectual poden agrupar-se segons el grau que es mostra a la taula.

Entre un 60-80% de les persones amb discapacitat intel·lectual presenten problemes en el llenguatge.

Taula: Classificació dels graus de discapacitat intel·lectual
Grau Capacitat intel·lectual
Límit QI de 70 a 83
Lleu QI de 52 a 70
Moderat QI de 36 a 51
Greu QI de 25 a 35
Profund QI inferior a 25

Segons el seu grau de discapacitat poden mostrar limitacions en la seva autonomia, ja que presenten problemes per moure’s de manera independent i per comprendre l’entorn (ús del transport públic, orientació espacial…).

  • És característic que les persones amb síndrome de Down mostrin alts dèficits de memòria espacial degut a un desequilibri genètic.
  • És característic que les persones amb síndrome de Down mostrin alts dèficits de memòria espacial degut a un desequilibri genètic.

L’orientació espacial és una habilitat bàsica del desenvolupament de l’aprenentatge. Ens permet fixar la posició o direcció respecte d’un lloc o punt cardinal.

L’orientació espacial ens permet explorar el món que ens envolta.

Pautes per tractar amb persones amb discapacitat intel·lectual

  • Utilitzar un llenguatge senzill.
  • Fer ús dels exemples pràctics, per facilitar la comprensió.
  • Fer servir frases curtes.
  • No incloure paraules d’altres idiomes.
  • Tenir paciència si la persona no comprèn el que li volem dir.
  • Limitar el nostre suport al que li calgui.
  • Dirigir-se a ella de manera respectuosa, sense infantilitzar-la en el tracte.

Finalment, la discapacitat derivada del trastorn mental es basa en un conjunt de signes i símptomes que constitueixen un diagnòstic, com per exemple alteracions emocionals, cognitives i de comportament que afecten l’adaptació de la persona en el seu entorn social i cultural, i li creen situacions de malestar personal.

Les persones diagnosticades de trastorn mental greu poden presentar dificultats per a la realització de les AIVD, derivades de la seva problemàtica psiquiàtrica i psicosocial.

  • Les persones diagnosticades amb malaltia mental poden portar una vida completament normal sempre que segueixin les pautes mèdiques indicades pels professionals que les atenen.
  • Les persones diagnosticades amb malaltia mental poden portar una vida completament normal sempre que segueixin les pautes mèdiques indicades pels professionals que les atenen.

Pautes per tractar amb persones amb trastorn mental

  • Mostrar un tracte correcte, respectuós cap a elles.
  • Ser discret amb el que sapiguem del seu trastorn.
  • Mostrar-se naturals evitarà situacions de tensió.
  • Respectar els silencies i l’espai vital que necessiten.
  • Ser clars i directes amb els missatges.
  • Escoltar sense jutjar.
  • Informar-se sobre el tipus de trastorn i les seves característiques.

Conviure amb una persona amb trastorn mental pot suposar una important gestió familiar, no sols per la manca d’autonomia de la persona, sinó per l’excés de tutela i preocupació a conseqüència de determinades actituds i manca de suport social.

Persones en situació de dependència

La dependència és la situació permanent en què es troba una persona que per diferents motius (edat, malaltia o discapacitat) ha perdut part de la seva autonomia personal per a la realització de les ABVD.

Les persones en situació de dependència poden ser de qualsevol edat. La Llei d’atenció a la dependència reconeix la situació a partir dels tres anys, en aquelles persones que mostrin dificultats a l’hora de realitzar les ABVD.

Necessitats i demandes de la gestió econòmica que s'han de cobrir al domicili

Tota unitat de convivència, independentment de la seva tipologia, genera un seguit de necessitats que han de ser satisfetes pel benestar de les persones que hi viuen. Les necessitats poden classificar-se en dos grans grups:

  • Bàsiques o universals: són comunes a totes les persones independentment de la seva raça, cultura o religió. Un exemple seria el menjar, beure, l’allotjament…
  • Condicionades: venen determinades per la societat en què vivim i no sempre són necessàries. Un exemple seria el telèfon mòbil, el cotxe, una tauleta tàctil…

El psicòleg humanista Abraham Maslow, va analitzar amb més profunditat les necessitats de l’individu formulant una teoria que parla de la jerarquització de les necessitats de la persona i que estableix que a mesura que les necessitats bàsiques es satisfan, n’anem generant de noves.

Maslow divideix les necessitats en tres tipus:

Maslow va proposar la seva teoria sobre la motivació i autorealització l’any 1943 i actualment encara es considera vàlida.

  • Necessitats físiques.
  • Necessitats socials.
  • Necessitats d’autorealització.

Segons la seva teoria, Maslow estableix cinc nivells de comportament de l’ésser humà davant la cobertura de les seves necessitats bàsiques, socials i d’autorealització (vegeu la figura). La definició de les necessitats segons la piràmide de Maslow és la següent:

  1. Necessitats bàsiques o fisiològiques: correspon a la part més baixa de la piràmide; són les úniques inherents a qualsevol esser humà. Es consideren bàsiques per la subsistència de la persona: respirar, menjar, beure, vestir-se, etc.
  2. Necessitats de seguretat: busquen mantenir una situació d’ordre i seguretat vinculada a diferents aspectes com la salut, els ingressos econòmics, disposar d’allotjament…
  3. Necessitats socials: impliquen el sentiment de pertinença a un grup social com ara la família, els amics, la feina…
  4. Necessitat de reconeixement: es basen en la confiança, les metes personals, el reconeixement dels altres, els èxits…
  5. Necessitats d’autorealització: formen l’últim nivell i només s’hi arriba si els altres quatre anteriors són satisfactoris per a la persona. És el moment en què l’individu reflexiona i troba que ha assolit el seu èxit com a persona.
Figura Piràmide de les necessitats de Maslow

A partir d’aquesta jerarquització, cada individu, en funció de la societat on viu i dels seus propis valors estableix el seu cicle dins d’aquest procés de superació i defineix en quin moment passa a un esglaó superior. Les necessitats bàsiques acostumen a requerir un cicle curt perquè es puguin satisfer, i en canvi les necessitats superiors necessiten un cicle més llarg.

És important que la persona sàpiga trobar un equilibri entre les necessitats reals i les necessitats del moment que viu, per evitar caure en situacions de frustració, depressió o altres patologies relacionades amb la falta d’autorealització.

Maslow aporta a través de la seva piràmide una base important a la psicologia, amb les seves aportacions sobre l’autorealització de l’individu, alhora que contribueix a obrir un nou món de necessitats al voltant de l’individu.

Oferir productes i serveis de manera atractiva té com a conseqüència la instauració de noves necessitats condicionades o desitjos sobre determinats productes no considerats bàsics.

Cobertura de les necessitats bàsiques d'una llar

La gestió de l’economia domèstica i en concret de les demandes que sorgeixen en un familiar variarà segons el moment. Si tenim en compte la piràmide de Maslow i l’ordre en la cobertura de les necessitats que proposa, el més important en una llar seria la cobertura de les necessitats bàsiques.

Com gastem o invertim els diners, con ens vestim i, fins i tot, què mengem, formen part d’un conjunt de decisions que necessiten reflexió i autonomia per part de la persona.

El grau d’autonomia d’una persona determinarà si serà capaç, o no, de cobrir per si sola aquest tipus de necessitats, o bé necessitarà l’ajuda d’un tercer. Però és a partir d’una determinada edat quan l’individu necessita el suport d’altres persones per assolir de la millor manera la realització de les ABVD i les AIVD.

Tasques com la higiene personal, l’aprovisionament d’aliments o la neteja de la casa necessiten un grau d’autonomia important. En el moment que la persona perd part de les seves capacitats de mobilitat i cognitives, i per tant s’inicia un estat de dependència, per lleu que sigui, necessita una tercera persona per fer les tasques amb seguretat.

Aquest tipus de suport pot ser assumit per la parella, fills o un altre membre de la família, sempre que es mantingui un vincle relacional important. En alguns casos la situació de proximitat amb els familiars no és viable, i es necessita el suport de professionals.

El suport domiciliari professional es pot oferir com a prestació pública dins de la cartera de serveis socials o bé a través d’una contractació privada. El sector social, format pels serveis socials municipals, tenen l’obligació de donar resposta a les necessitats de la ciutadania, mitjançant polítiques d’atenció domiciliària. Aquest recurs malauradament no sempre pot donar la cobertura que es desitjaria, ja que la demanda supera l’oferta de serveis existents.

És aquí on l’oferta privada entra en acció i dona cobertura en aquells espais on no arriba el servei públic o si la pròpia persona prefereix la contractació directa.

Els professionals formats com a tècnics en atenció a les persones en situació de dependència (TAPSD) disposen de capacitats i habilitats en el tracte de persones en situació de vulnerabilitat i estan formats en l’atenció d’una unitat de convivència i en el que suposa la seva gestió dins d’un pla de treball elaborat de manera conjunta.

Estratègies que afavoreixen la implicació de la persona usuària i/o dels cuidadors principals

Cuidar d’una persona no sempre és una tasca senzilla. En moltes ocasions és necessari el suport de terceres persones i d’estratègies d’intervenció planificades que ajudin a facilitar la tasca.

La incorporació de professionals procedents de l’àmbit de serveis socials, comunitaris i de salut; l’assessorament i incorporació de recursos, així com la formació i capacitació de les persones cuidadores de l’entorn proper i familiar són una de les primeres respostes d’intervenció dins dels domicilis.

El suport del SAD dins d'una unitat de convivència

Els professionals que intervenen en el SAD tenen com a funció principal establir estratègies de suport en aquelles llars o unitats de convivència en què sigui necessari treballar les àrees:

  • L’àrea domèstica engloba tots aquells aspectes relacionats amb l’economia domèstica, atenció i cura de la llar i atenció i cura de la persona.
  • L’àrea psicosocial abasta els aspectes més emocionals, afectivosexuals i d’ocupació del temps.

La finalitat dels professionals del SAD o TAPS que intervenen en una unitat de convivència tenen com a objectiu principal ajudar les persones usuàries a ser més autònomes en el seu dia a dia i donar-los suport en aquelles activitats que necessiten la seva intervenció.

Els productes de suport

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els productes de suport són aquells productes o dispositius, equips, instruments o programaris fabricats especialment per donar suport a les persones amb discapacitat i destinats a facilitar la seva participació, reduir la seva exclusió i substituir aquelles funcions o estructures corporals que limitin la seva participació en activitats.

A la unitat “Organització del treball domiciliari” trobareu més informació sobre la implantació del SAD en una unitat de convivència.

Els productes de suport tenen com a finalitat:

  • Prevenir: donar seguretat a les persones, evitant caigudes i accidents dins i fora de la llar, i prevenir lesions a la pell degudes a situacions posturals.
  • Millorar l’autonomia: compensar la manca d’autonomia o suplir la limitació funcional de les persones facilitant la seva participació en activitats.
  • Facilitar la tasca del cuidador: evitar sobreesforços a les persones cuidadores durant la cura de la persona en situació de dependència o discapacitat.
  • Facilitar l’accés de les persones en espais públics, com ara residències, transport públics, hospitals…

Els productes de suport van dirigits a:

  • Persones amb discapacitat, independentment del tipus (física, sensorial i intel·lectual).
  • Població general (nens, adults i persones grans).

Els productes de suport es classifiquen en (vegeu la taula):

  • Productes de suport per al tractament mèdic (mitges de compressió, respiradors, coixins per a la prevenció de nafres…).
  • Productes de suport per a l’entrenament/aprenentatge de capacitats (alarmes d’incontinència, control del ratolí, teclats adaptats…).
  • Ortesis i pròtesis (ortesis de dit, mà, lumbars, perruques, pròtesis de mama…).
  • Productes de suport per a la cura i la protecció personals (cadires de dutxa, elevadors de WC, raspalls de mànec llarg i adaptat, bastons, caminadors, posa mitjons…).
  • Productes de suport per a activitats domèstiques (coberts i plats adaptats, agulles d’estendre, passador de fil…).
  • Mobiliari i adaptacions per a la llar i altres immobles (taules de llit, llits elevables, passamans i baranes, roba de llit, plataformes elevadores…).
  • Productes de suport a la comunicació i la informació (audiòfons, lupes, equips d’escriptura Braille, amplificadors de comunicació…).
  • Productes de suport per a la manipulació d’objectes i dispositius (obridors, botons polsadors, pinces manuals, pinces allargadores, grues elevadores…).
  • Productes de suport per millorar l’ambient, eines i màquines (comandaments a distància).
  • Productes de suport per a l’esbarjo (pilota sonora, adaptacions per conduir un vehicle, flotadors, instruments musicals, jocs i joguines adaptades…).
Taula: Classificació dels productes de suport segons la seva funció
Funció Productes de suport
Mèdics Mitges de comprensió, respiradors, coixins per la prevenció de nafres…
Aprenentatge Alarmes d’incontinència, control del ratolí, teclats adaptats…
Ortesis/pròtesis Ortesis de dit, mà, lumbars, perruques, pròtesis de mama…
Cura i protecció Cadires de dutxa, elevadors de WC, raspalls de mànec llar i adaptat, bastons, caminadors, posamitjons…
Activitats domèstiques Coberts i plats adaptats, agulles d’estendre, passador de fil…
Comunicació / informació Audiòfons, lupes, equips d’escriptura Braille, amplificadors de comunicació…
Manipulació Obridors, botons polsadors, pinces manuals, pinces allargadores, grues elevadores…
Ambient, eines i màquines Comandaments a distància.
Esbarjo Pilota sonora, adaptacions per conduir un vehicle, flotadors, instrumentes musicals, jocs i joguines adaptades…

Prestacions i serveis dirigits a les famílies

Des de les administracions públiques es treballa constantment per ampliar i millorar les prestacions i cursos dirigits a les famílies.

Aquest tipus d’ajuts es poden classificar en:

A l’apartat “Annexos” trobareu la Guia de prestacions i serveis a les famílies, on podreu consultar la gran varietat de recursos dirigits a les persones i a les famílies.

  • Prestacions de serveis: seria el conjunt d’actuacions i intervencions dirigits per equips professionals amb la finalitat de prevenir, diagnosticar, valorar, atendre i donar suport a les persones dins i fora del seu domicili. Inclou:
    • Serveis d’ajut a domicili
  • Prestacions econòmiques: prestacions dineràries amb l’objectiu d’alleujar determinades situacions de necessitat. Inclou:
    • Prestacions econòmiques en l’àmbit autonòmic.
    • Prestacions econòmiques en l’àmbit estatal.
    • Desgravacions i beneficis fiscals.
    • Ajuts per a famílies nombroses o monoparentals.
  • Prestacions tecnològiques: donen resposta a certes necessitats a través de l’ús de la tecnologia. Inclou:
    • Teleassistència domiciliària i mòbil.
    • Geolocalitzador de persones amb deteriorament cognitiu lleu i moderat.
    • Ajudes instrumentals per mantenir l’autonomia de la persona.

El cuidador/a no professional

Ser cuidat és un dret fonamental, però malauradament no sempre està garantit. Moltes de les persones que necessiten ser cuidades no sempre reben la millor atenció i, en alguns casos, no saben ni com accedir a aquest tipus de serveis i prestacions…

La Llei 39/2996 de 14 de desembre, de promoció de la autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, més coneguda popularment com a Llei de la dependència, reconeix per primera vegada la figura de la persona cuidadora no professional.

Entenem per cuidador no professional la persona que de manera voluntària i sense rebre cap prestació econòmica a canvi té cura d’una persona gran o en situació de dependència. Acostuma a ser un membre del propi entorn familiar: la parella, el fill o l filla, la jove o el gendre…

Tots els membres d’una família poden prestar suport com a cuidadors i repartir les tasques i responsabilitats que es deriven de la cura de la persona gran o depenent, però acostuma a existir la figura d’un membre sobre el qual recau més responsabilitat degut al seu grau d’implicació en el temps invertit, així com en la presa de decisions corresponents.

Les principals tasques que presten els cuidadors se centren en donar suport a les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) i les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD).

La Llei de la dependència estableix dins del seu catàleg de serveis i prestacions, la prestació per a cuidador/a no professional. Aquest tipus de prestació reconeix la figura del cuidador no professional i pretén ajudar econòmicament la persona dependent en el suport de l’economia familiar.

La tasca de cuidar

Cuidar d’una persona implica un seguit de responsabilitats que han de ser assumides per algú:

  • Donar suport en les ABVD i AIVD.
  • Promoure l’autonomia personal.
  • Gestionar les diferents tasques de la llar: preparació d’àpats, cura de la roba, higiene personal, neteja de la llar…
  • Gestionar l’atenció vinculada amb la salut i el control de la medicació: visites mèdiques, controls i seguiment biomèdic, presa de medicació…
  • Respectar la seva intimitat.
  • Proporcionar seguretat a la persona i fomentar totes aquelles accions que la promoguin: productes de suport, adaptacions dels espais…

Cuidar d’un familiar és una situació que no ens plantegem mai fins que arriba el moment. Poques vegades es tracta d’una situació planificada, sinó que ens hi aboquem quan la persona ja necessita ajuda per sortir-se’n en el seu dia a dia.

Cuida no és una tasca fàcil ni senzilla. No és el mateix cuidar d’un infant en bon estat de salut, que es troba en procés de desenvolupament, que una persona gran o en situació de dependència.

En el cas dels infants, cada dia serà un pas endavant en el seu desenvolupament psicomotor fins arribar a conquerir l’autonomia en les ABVD. En el cas de les persones grans i/o en situació de dependència és el contrari, cada dia la persona perd capacitats psicomotrius que dificulten la seva autonomia.

A l’apartat “Annexos” d’aquesta unitat trobareu l’enllaç a la guia Cuidar el que cuida 3.0 on trobareu informació i recursos dirigits a les persones cuidadores.

En qualsevol dels casos, cuidar necessita aprenentatge i formació, però especialment en aquells casos on la persona cuidadora necessita unes habilitats i destreses concretes.

La capacitació de la persona cuidadora ha de comprendre diferents àrees:

  • Coneixements sobre la malaltia que presenta el familiar i com abordar la millor atenció i cura.
  • Habilitats i estratègies per tenir la millor cura de la persona que cuidem.
  • Informació sobre serveis i recursos existents en el territori.
  • Cuidar-se a si mateix. L’autocura evitarà que la persona caigui en el que s’anomena síndrome del cuidar cremat o burn-out.

  • L'estrès, la tristesa, el malestar general i l'apatia són algunes de les conseqüències que poden aparèixer en la persona cuidadora si no estableix uns límits en la seva tasca com a cuidador.
  • L'estrès, la tristesa, el malestar general i l'apatia són algunes de les conseqüències que poden aparèixer en la persona cuidadora si no estableix uns límits en la seva tasca com a cuidador.

La síndrome del cuidador cremat (burn-out) fa referència a aquell estat en què la persona cuidadora es troba desbordada per la situació de cuidar. Presenta símptomes de salut física (problemes d’esquena, palpitacions, mal de cap, cansament general…), salut emocional (tristesa, depressió, ansietat…) i salut social (aïllament, soledat, falta de relació…).

Canvis que sorgeixen per la cura d'una persona en situació de dependència

Cuidar d’una persona de manera continuada suposa de manera directa o indirecta canvis en la seva vida personal, professional i social. Sorgeixen desigualtats davant d’altres membres de la família, ja que dediquen moltes hores a la cura de tercers sense cap tipus de compensació econòmica i perjudicant d’una manera o altra la seva qualitat de vida.

Canvis que es produeixen en l'entorn familiar

La cura d’un familiar pot fer sorgir tensions i conflictes dins d’un entorn familiar. La diversitat d’opinions i punts de vista sobre l’atenció de la persona dependent pot fer que apareguin desacords en determinats aspectes.

Definir els rols que ha d’adoptar cada un dels membres i les seves responsabilitats evitarà l’aparició de conflictes. Entre les accions que es poden portar a terme hi ha:

  • Valorar per igual totes les opinions relacionades amb la cura i l’atenció de la persona.
  • Consensuar entre tots els membres del nucli familiar la presa de decisions, per insignificants que siguin.
  • Escoltar com se senten els altres membres de l’entorn familiar i en quina situació personal es troben.

També és important demanar ajuda. En moltes ocasions la persona cuidadora no vol reconèixer o afrontar el desbordament que li suposa la cura i atenció de la persona en situació de dependència. Demanar ajuda és una reflexió important que les cuidadores o cuidadors haurien de fer en determinats moments. Volen assumir la responsabilitat, però la tasca de cuidar una persona en solitari acaba passant factura i repercutint en la vida dels cuidadors.

Canvis que es produeixen en l'entorn professional de la persona cuidadora

Cuidar d’una persona gran o en situació de dependència comporta una dedicació de temps important, principalment en horari diürn, ja que és la franja on es fan la major part de les ABVD i les AIVD.

Aquesta implicació comporta en algun casos una renúncia o disminució de l’activitat professional, degut a la manca de compatibilitat de les dues tasques de manera paral·lela. Els canvis més visibles són:

  • Reducció de l’activitat professional o abandonament.
  • Desvinculació i falta de participació en les activitats socials o de lleure organitzades dins de l’entorn professional per manca de temps.
  • Canvis en el nostre projecte de vida personal.
  • Pèrdua d’una activitat, com és la professional, que en alguns casos pot arribar a ser gratificant i a la qual hem hagut de dedicar temps per arribar-hi (estudis, promocions internes…).
  • Reducció parcial o total dels ingressos econòmics procedents del treball.
  • Disminució de les aportacions al règim de la Seguretat Social, amb el que comporta el dret a pensions futures.

La dona com a cuidadora principal

La tasca de cuidar és una tasca feminitzada. Des de sempre, la dona s’ha encarregat de la responsabilitat de portar la casa i tot el que això comporta. Atendre els nens, els malalts i les persones grans o en situació de dependència no ha canviat al llarg dels anys.

Les ultimes dècades, les dones s’han anat incorporant de mica en mica al món laboral, però han continuant mantenint, en molts casos, el rol de responsables de la llar.

  • Més del 80% de les persones cuidadores són dones. Comparteixen la tasca de la cura amb altres rols familiars.
  • Més del 80% de les persones cuidadores són dones. Comparteixen la tasca de la cura amb altres rols familiars.

El treball de la cura a les persones grans no és una tasca visibilitzada, compartida i valorada. Les dones continuen, majoritàriament, assumint aquesta tasca, sense cap tipus de suport per part d’altres membres de l’entorn proper.

Democratitzar la cura és un dels objectius d’aquest propers anys. Entendre que la cura de les persones és tasca de tots és fonamental i necessari per avançar en una societat moderna i compartida.

Hi ha una manca de polítiques dirigides a afavorir la democratització de les cures, tot i que s’està treballant des del col·lectius feministes per assolir noves estratègies que afavoreixin l’atenció de les persones grans o en situació de dependència des de l’àmbit professional o bé des del no professional i familiar, incorporant compensacions i sistemes de protecció futurs, com ara el Conveni especial per a cuidadors no professionals.

Conveni especial per a cuidadors no professionals

A partir de l’1 d’abril de 2019, les persones que cuiden una persona en situació de dependència i no estan inscrites a la Seguretat Social, poden subscriure’s al conveni especial, sempre que compleixin els requisits establerts en el conveni, de parentesc conjugal, consanguinitat, afinitat o adopció fins a tercer grau.


Amb aquesta aportació es pretén protegir las persones cuidadores per tal que puguin gaudir de prestació de jubilació un cop arribin a la jubilació.

Respecte per les característiques culturals pròpies de la unitat de convivència

Segons la definició de Kluckhohn, “la cultura és la manera de viure d’un grup, el llegat social que un individu rep del seu grup”.

Quan els antropòlegs es refereixen a cultura humana normalment parlen de l’estil de vida total, socialment adquirit, d’un grup de persones, que inclou les maneres pautades i recurrents de pensar, sentir i actuar.

Clyde Kluckhohn (1905-1960), antropòleg i sociòleg estatunidenc, conegut per desenvolupar el model de l’orientació cap als valors.

Es poden distingir dos aspectes diferenciats quant a la cultura:

  • Cultura material: fa referència a les eines, tècniques i estris utilitzats per al desenvolupament de les nostres activitats.
  • Cultura espiritual: referent als símbols, llengua, religió, i lleis utilitzats en el nostre marc de referència.

La cultura familiar és el conjunt de normes, tradicions, mites, rituals, llengua i valors que identifiquen una família. La unió i compromís que experimenten els diferents membres d’una família fa que es converteixi en única.

La cultura familiar i els seus valors són necessaris per entendre les dinàmiques familiars i la interacció entre els seus membres. A més a més, es fa necessari que hi hagi una relació afectiva entre ells.

La paraula cultura deriva del llatí i significa ‘cultivar’.

La realitat cultural actual d’un país prové de diferents orígens i contextos. La diversitat cultural ha envaït les nostres ciutats i poblacions de llengües i religions. Aquesta multiculturalitat és bona, però cal saber aprendre a conviure-hi per no caure en la racionalització.

La racionalització és la discriminació que es produeix per raça o origen de procedència.

Aquesta desigualtat pot comportar situacions de malestar en les persones i famílies, ja que tendim a tractar els altres com ens agradaria ser tractats a nosaltres i no com a ells els agradaria ser tractats, respectant les seves tradicions i els seus costums.

Aquesta multiculturalitat, ja present en els Serveis Socials de base, comporta un nou repte per als professionals que intervenen en l’atenció domiciliària i residencial, que han d’adaptar el tipus d’atenció en serveis centrats en la persona.

Les tradicions

Les tradicions que formen part d’una societat tenen un pes considerable dins de les famílies que la formen. La introducció de noves tradicions o canvis acostuma a ser lenta, i evoluciona a través de les generacions. Seguir els costums dels nostres pares i avis forma part “del que està bé” i es fa difícil de canviar.

La família és el primer espai educatiu i de socialització; per tant, es pot considerar la base de l’essència de l’individu. El seu desenvolupament com a individu variarà en funció de si s’està sotmès a una família amb caràcter:

  • Autoritari: es caracteritza per membres exigents, que recorren fins i tot a la força i el càstig quan no s’assoleixen els objectius fixats. Acostuma a generar individus amb por i rebels, amb problemes futurs.
  • Democràtic: el nivell d’exigència és raonable i es respecten els drets dels individus que la formen. Assoleixen un alt grau de maduresa social i d’autoestima.
  • Permissiu: no hi ha controls sinó una àmplia llibertat per fer el que es vol. Els seus membres acaben mostrant símptomes d’inadaptació social ja que no tenen clar què es el que es demana d’ells.

Els valors apresos durant la primera infantesa són fonamentals i imprescindibles per a la nostra socialització. Parlem de valors religiosos, morals i fins i tot socials que marcaran el nostre desenvolupament com a persona lliure.

El nen que interactua de manera saludable entre els membres de la seva família adquireix una sèrie de valors que l’ajudaran en el seu desenvolupament psíquic i motor. En canvi, una cultura familiar amb aspectes de sobreprotecció generarà desequilibris i no ajudarà en la formació d’una personalitat forta i segura.

Els valors

Els valors familiars parteixen de les relacions personals, el diàleg i la convivència que comporten sentiments d’afecte i estima mútua entre les persones.

Els valors són qualitats o trets atribuïts a una persona que justifiquen una actitud positiva. Els valors no són tangibles, tampoc visibles; per tant, no es poden tocar com si fossin un objecte.

Cada persona disposa d’una escala de valors pròpia. Mitjançant aquesta escala, cada individu atribueix quin pes o prioritat dona a un valor davant dels altres. Per tant, això comporta que conforme anem evolucionant com a ésser humans sapiguem canviar o modificar la nostra escala personal en funció del moment en què ens trobem.

Un terme econòmic

La paraula valor prové del llenguatge econòmic: com més preu tenen les monedes més valor representen. D’una manera semblant, s’aplica a les qualitats atribuïdes a una persona.

Hi ha tres valors primaris que utilitzem amb més freqüència:

  • Respecte: reconèixer i acceptar totes les persones i altres essers vius.
  • Honestedat: mantenir congruència entre els pensaments i les accions que es porten a terme.
  • Responsabilitat: fer-se càrrec de les pròpies accions i conseqüències.

Altres valors que es fan servir però amb menys freqüència serien: la justícia, la sinceritat, la dignitat, la bondat, la paciència, la tolerància, la lleialtat, l’amistat, la solidaritat, l’empatia, la superació, l’honradesa…

La persona gran com a referent dins de la societat

La societat actual exerceix un paper important en la transmissió d’actituds positives o negatives davant de les persones d’edat. L’educació i el valor que hem transmès als nostres infants té un paper determinant en la manera de tractar les persones grans amb qui convivim.

Malauradament, la discriminació per edat és un fet bastant usual en algunes societats: la cultura que el que és nou està per sobre del que és vell, que es considera inútil i inservible.

Les societats que tenen la capacitat de respectar les persones d’edat avançada o grans es sostenen en els valors primaris del respecte, l’honestedat i la responsabilitat.

El concepte de persona gran ha variat al llarg de la història. Durant la prehistòria fins arribar als primers anys de la cultura grega i romana, la persona gran és tractada com un ésser sobrenatural, amb una saviesa important. A partir de l’Edat Mitjana, el concepte de vellesa canvia a negatiu i es veu com una època fosca i propera a la mort.

És a partir de l’edat moderna i contemporània que apareixen els primers corrents filosòfics que rebutgen la idea de vellesa com a sinònim de malaltia. Les famílies adopten un important paper en la cura de les persones grans amb les quals conviuen i mostren respecte cap a la seva persona.

Actualment, la vellesa és vista des de diferents punts de vista segons la cultura. Els països orientals basen part dels seus valors en el respecte i la veneració cap a les persones grans. La seva figura s’entén com un pilar de la societat i els joves i adults tenen com a marc de referència la seva experiència i saviesa.

En el nostre país, les arrels culturals fan pes de diferent manera. Les famílies més tradicionals continuen sustentant-se en la figura de les persones grans, però en aquelles situacions on les famílies han hagut de dispersar-se en el territori, els grans han quedat en alguns casos més desfavorits per la manca de suport familiar.

Identitat i llengua

La identitat personal es construeix a partir del model dels adults que hem tingut com a mirall. Tota identitat passa per diferents processos:

  1. La identitat
  2. El sentiment d’afirmació
  3. El sentiment de pertinença
  4. Valoració del grup familiar

La llengua materna forma part de la cultura familiar. Practicar i desenvolupar la llengua materna és un valor que es transmet fins al punt que perdura fins i tot quan ens veiem obligats a canviar a un país que parlen una altra llengua.

  • La llengua és un dels trets culturals més importants que identifiquen l'ésser humà. Conèixer la llengua de la persona amb la que ens relacionem ens permetrà empatitzar millor amb ella i la seva situació.
  • La llengua és un dels trets culturals més importants que identifiquen l'ésser humà. Conèixer la llengua de la persona amb la que ens relacionem ens permetrà empatitzar millor amb ella i la seva situació.

Expressar-nos en la nostra llengua ens dona força i ens fa tenir sentiment de pertinença, ja que ens permet comunicar segons els nostres orígens.

L’espai lingüístic inclou, a part de la llengua pròpiament, el conjunt de signes i comunicacions no verbals propis de cada família. Determinats gestos, maneres de mirar o fins i tot els silencis formen part d’aquest espai.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats