Resum

Per poder programar, desenvolupar i avaluar, un programa d’entrenament de les habilitats socials per a persones en situació de dependència, cal establir-ne els objectius prioritaris, fruit de l’avaluació de les habilitats que la persona té en el moment en el que es vol iniciar el procés. I decidir les actuacions que es duran a terme per mantenir-les, modificar-les, en el cas que no estan prou desenvolupades i poden millorar, i finalment, si cal, promoure’n l’adquisició de noves.

Aquest programa d’entrenament ha de constar d’una serie d’accions que parteixen de la concepció constructivista del procés d’ensenyament i d’aprenentatge i, per tant, atorguen una importància cabdal a la interacció amb els altres més capaços, que despleguen, mostren i permeten realitzar, amb ajut, les diverses destreses socials; també es subratlla el caràcter convencional de les habilitats socials, a nivell cultural i social, i la necessitat de conèixer-les i interioritzar-les, a través de l’activitat cognitiva i reflexiva de la persona i de la seva motivació, que es pot activar, entre d’altres, a través del reforç. Aquestes estratègies d’aprenentatge han de ser diversos en la seva forma i accés per poder arribar a diferents persones i permetre a aquestes prendre part de les decisions del procés d’aprenentatge.

Les habilitats socials que treballen els programes d’entrenament són les relatives a la pròpia persona: l’autoconeixement, la identificació i gestió d’emocions, la presa de decisions, el pensament creatiu i el pensament crític, i als processos d’interacció social: la comunicació, l’empatia, els fonaments de les relacions interpersonals, la resolució de conflictes i la gestió de l’estrès.

En el procés d’adquisició i de modificació d’una destresa social s’utilitza el procediment de mostrar, practicar, modelar i generalitzar a altres situacions i contextos. La modificació d’una habilitat social es concep com un procés més complex i dificultós, ja que implica canviar un hàbit i, per tant, cal accentuar la repetició de la nova manera de procedir i reforçar-la. En el procés de manteniment de les habilitats socials es prioritza l’establiment d’unes rutines, amb una hàbits de conducta associats, permetent desplegar les habilitats que ja formen part del repertori d’aquella persona.

Els diferents continguts, relatius a la competència social, es treballen a través de diverses estratègies que parteixen de l’experiència directa o que d’una manera o una altra s’hi vinculen; aquestes són el seguiment d’instruccions, l’observació i el modelatge, la simulació o el joc de rol, el teatre de l’oprimit i els processos reflexius que permeten l’autoavaluació i la coavaluació.

Partint de les característiques dels diferent col·lectius de les persones en situació de dependència s’estableixen diversos objectius, mecanismes i orientacions per permetre, durant el procés d’aprenentatge, el recolzament a la persona, a través de la guia i suport d’algú més capaç, per fer-li el traspàs fins el nivell d’autonomia que la persona en situació de dependència pugui assumir. Les característiques diferencials de les persones en situació de dependència porten respondre a tres necessitats diferenciades en funció de les dificultats amb les que es troben, com són les relatives a establir i mantenir relacions socials, a percebre a través dels diferents sentits o a poder accedir i participar en situacions d’interacció social.

En tot aquest procés d’entrenament de les habilitats socials es fa especial incidència en la construcció d’una relació de confiança i de compromís tan amb els usuaris, i entre els usuaris, com entre els professionals, per tal de donar coherència i sentit a la tasca que es du a terme.

Finalment, es tracten amb detall els aspectes relatius al treball de les habilitats socials per promoure la comunicació, fent especial èmfasi en l’aprenentatge i desenvolupament de l’escolta activa i de la comunicació assertiva, i pel que fa a la resolució de conflictes s’aborden a través de processos de resolució pacífica i participativa, amb procediments de negociació entre iguals, de mediació, amb la guia d’un tercer, i d’arbitratge, amb la decisió d’un tercer. En tots els casos es preveu la necessitat de reparar, si és el cas, el mal fet, i de restaurar la relació de la manera més positiva possible.

En l’anàlisi i la presa de decisions sobre els recursos per afavorir les relacions interpersonals es posa de manifest l’impacte dels aspectes físics de l’entorn i, més enllà, l’ambient o vivència temporal, funcional i relacional. En la presa de decisions s’ha de tenir en compte la importància de l’opinió i la participació de les persones tan a nivell col·lectiu, com a usuaris d’un servei, com individual; tal com posa de manifest la perspectiva de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP).

Pel que fa als recursos físics de l’entorn s’analitzen tres elements vinculats als elements i suports de l’entorn: el disseny universal, que aborden l’accessibilitat i participació en els contextos a nivell de mobilitat, cognició i percepció; els productes de suport, i en concret aquells vinculats al desenvolupament de les habilitat social, i les tècniques augmentatives i alternatives a la comunicació, per permetre la comunicació efectiva. Pel que fa als productes de suport s’analitzen aquells especialment rellevants pel desenvolupament de les habilitats socials com són: els d’entrenament i l’aprenentatge d’habilitats, la comunicació i la informació i l’oci i l’esbarjo.

En relació a les característiques físiques de l’entorn, d’entrada hi ha les estructurals, que tenen a veure amb la construcció de l’edifici, i que confereixen als espais diferent nivell de qualitat ambiental, com són la dimensió, la temperatura, el soroll, la il·luminació, l’orientació,… Aquestes característiques poden ser més o menys modificades i condicionen les decisions de l’ús que es farà de cada espai.

L’entorn físic, més enllà de les característiques estructurals, permet analitzar i prendre decisions sobre el mobiliari, usos, distribució, el mateix pel que fa al material, posant especial èmfasi en els productes de suport, la decoració, distingint entre aquells elements no funcional o estètics i els funcionals, i la senyalització com element clau per a l’orientació en l’espai, el temps i les activitats.

Les actuacions que es duen a terme a nivell de la dimensió temporal de l’ambient, atorguen importància a l’ordre seqüencial que confereixen les rutines del dia a dia, i al fet de flexibilitzar, si cal, la seva realització, també han de tenir en compte i respectar els ritmes i velocitats en l’execució de les tasques de cada un dels usuaris. Els calendari i els horaris visuals són referent claus per donar seguretat emocional i predictibilitat a l’entorn.

A nivell funcional, es plantegen activitats per desenvolupar de manera directe les habilitats socials i se’n proposen d’altres que les permeten desenvolupar, sense ser-ne el primer objectiu, com són algunes de les activitats de vida diària, els àpats, i les activitats d’oci, de lleure, d’art i d’esport.

Pel que fa a les relacions s’analitza la importància de permetre i potenciar diverses estructures relacionals que van de la parella, al petit grup, a un grup més nombroses, des d’aquest punt de vista s’analitza com es poden produir aquests agrupament i la major o menor intervenció dels cuidadors o professionals. Els interessos i les aficions es veuen com un element potencialment aglutinador de les persones que les comparteixen, ja que impliquen processos d’afinitat natural. També es subratlla, per tal d’establir i mantenir relacions, la importància de facilitar la comunicació amb tècniques augmentatives i alternatives a aquesta. I també es posa de manifest la necessitat de respectar els espai, les activitats i els temps individuals i de solitud.

Finalment, es repassen les consideracions específiques per a cadascun dels col·lectius de persones en situació de dependència, posant l’accent en les situacions d’interacció, i s’analitzen aquells altres condicionants ambientals, per actuar-hi.

Els recursos d’informació pels cuidadors no formals permeten fer un repàs a la xarxa de serveis socials públics, amb prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques, per tal que els cuidador no formals, familiars, amics o veïns, puguin conèixer els serveis de que disposa la persona en situació de dependència i ell mateix, com a cuidador informal.

Un dels serveis clau pels cuidadors és la informació i l’orientació per detectar, diagnosticar i informar de tots els recursos i serveis que hi ha associats als diferents col·lectius de persones en situació de dependència, els més comuns: els centres residencials, llar amb suport, centres de dia, centres ocupacionals, suport a l’autonomia a la pròpia llar i assistència personal. I els específics de col·lectius concrets, com poden ser, el servei de temps lliure i de club social, Servei d’interpretació per a persones sordes i servei prelaboral per persones amb malaltia mental.

Molts d’aquest serveis els desenvolupen entitats del tercer sector, que són entitats sense ànim de lucre, que treballen per la inclusió i la cohesió social, amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat.

Respecte als serveis, també s’especifiquen les actuacions que es realitzen des de l’àmbit de l’educació, partint de la premissa que aquesta ha de ser inclusiva i que es disposa de tres tipus de mesures i suports: universals, addicionals i intensius.

Un altre dels elements destacats pel que fa als cuidadors no formals són els ajust econòmics, els programes formatius i el temps de descans dirigits específicament a ells.

Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge