Marc tributari espanyol

El sistema tributari espanyol és un conjunt de normes que tenen per finalitat regular les relacions tributàries entre el ciutadà (en aquest cas, el contribuent) i les institucions públiques.

En la relació tributària normalment l’ens públic és el subjecte actiu (posseïdor del dret) i el contribuent és el subjecte passiu (obligat). En alguns supòsits aquesta relació s’altera. Per exemple, quan el segon realitza un ingrés superior al que li correspon i hi ha la devolució per part del primer a causa d’aquest excés.

Aquesta relació tributària que es crea està regulada per una sèrie de normes considerades en la lleis i altres disposicions legals. Per aquest motiu estan regulats per llei tots els elements essencials d’aquesta relació juridicotributària.

Pressupost públic

La hisenda pública actua fonamentalment a través de les despeses públiques i dels ingressos públics, que constitueixen el pressupost, on recull la planificació econòmica de la previsió que fa periòdicament.

El pressupost públic persegueix reflectir les depeses i els ingressos previstos per un àmbit determinat del sector públic en un període de temps determinat, habitualment el termini d’una any.

Així mateix, el pressupost públic constitueix un document polític que recull la declaració d’intencions d’un govern quantificada monetàriament per un exercici anual. En els seus pressupostos anuals els governs planifiquen una intervenció pública per proporcionar determinats béns i serveis que es consumeixen de forma col·lectiva (infraestructures) o per garantir que arribin a tots els ciutadans (serveis públics).

Les característiques fonamentals del pressupost són:

  • Té caràcter jurídic. El pressupost és una previsió normativa que ha de ser aprovada pel Parlament i és obligatòria per al Govern. Estableix el límit màxim de despesa realitzable i estableix una previsió dels ingressos.
  • És un document d’elaboració i execució periòdica.
  • S’expressa en llenguatge o forma comptable, és a dir, adopta estructures de classificació dels ingressos i despeses.

Ordenament tributari espanyol

Dins de l’ordenament tributari espanyol existeixen dues parts perfectament diferenciades:

  • Dret tributari formal: regula totes les obligacions formals dels contribuents i els procediments de gestió tributària.
  • Dret tributari material: té per objecte la regulació de tots els elements essencials de cada tribut.

Les fonts del dret tributari són l’origen de les normes jurídiques. Igual que en altres matèries, en l’ordenament tributari existeix un ordre jeràrquic regulador de les relacions tributàries.

  1. Constitució espanyola de 1978, on s’estableixen el principis del dret tributari.
  2. Llei, que és la norma per antonomàsia que regula les relacions tributàries. El principi de legalitat és essencial en l’àmbit tributari. Dins d’aquesta figura es distingeixen dues classes:
    • Llei de caràcter general que regula els principis bàsics d’aplicació a tots els tributs. És la Llei General Tributària (LGT), de 17 de desembre de 2003. Com a eix central de l’ordenament tributari és on es recullen els seus principis essencials i es regulen les relacions entre l’Administració tributària i els contribuents.
    • Llei que regula cada tribut, que té per finalitat concretar per a cada tribut els elements que han de regular-se per llei.
  3. Convenis internacionals de doble imposició, que tenen per finalitat evitar la tributació en dos països d’un determinat fet imposable. Tenen força de llei una vegada publicats en el BOE.
  4. Normativa comunitària, que és el conjunt de regles emanades de la UE i aplicables als estats membres. Tots els estats membres han d’harmonitzar les seves normes internes a les directives comunitàries.
  5. Reglaments, que són normes amb rang inferior a la llei que requereixen l’aprovació del Consell de Ministres i la sanció del president del Govern. La seva finalitat és la d’interpretar, ampliar i concretar aquelles matèries que solament han estat dissenyades per la llei.
  6. Ordres ministerials, que són promulgades pel ministre i tenen per finalitat desenvolupar i interpretar un aspecte molt concret del sistema impositiu, a diferència del reglament que té un caràcter general.
  7. Jurisprudència, que és el conjunt d’interpretacions dels tribunals de justícia.
  8. Altres fonts: preceptes de dret comú, principis generals del dret i el costum, etc.

Perquè les normes tributàries tinguin validesa i vinculin els contribuents i l’Administració, han d’aplicar-se en un determinat període de temps i en un determinat lloc del territori. Es parla de l’eficàcia de les normes tributàries:

  • Aplicació de la norma en el temps. Tota norma per ser eficaç ha de ser objecte d’aplicació des de la seva entrada en vigor fins a la seva derogació per una altra norma posterior o per haver nascut amb una vigència determinada. La norma entra en vigor als 20 dies de la seva publicació en els butlletins oficials, tret que s’hi disposi el contrari. No obstant això, la norma pot tenir efectes de retroactivitat, és a dir, pot tenir efecte per a períodes anteriors a la seva publicació.
  • Aplicació de la norma en l’espai. S’apliquen dos tipus de criteris:
    1. Criteri de residència efectiva de les persones físiques i de l’adreça efectiva de les persones jurídiques. S’entén per residència efectiva el lloc en què un ciutadà habita durant almenys 183 dies a l’any.
    2. Criteri de territorialitat. Significa que és aplicable la norma del lloc on es realitzi el fet gravat.

Dins del marc tributari espanyol cal comentar el règim de concert i el règim de conveni. El País Basc i Navarra posseeixen règims especials de tributació que els concedeixen una major autonomia de l’Estat. Aquest règim es denomina concert, en el cas del País Basc, i conveni, a Navarra.

Principis del dret tributari

Els principis tributaris són el límit del poder de l’Estat a fi que no es vulnerin els drets fonamentals de la persona ni es col·lideixi amb altres sectors i potestats amb les quals s’ha de coexistir. Mitjançant aquests principis se subordina l’Estat a la voluntat general de la societat, protegint la societat de qualsevol arbitrarietat de l’ús del poder estatal en l’exercici de la seva potestat tributària.

La Constitució espanyola estableix l’obligatorietat per a tots els espanyols d’atendre al pagament dels seus tributs. En l’article 31.1 s’indica que “tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori”.

Es dedueixen els principis fonamentals del sistema tributari espanyol:

  • Principi d’igualtat i generalitat: el compliment de les obligacions tributàries afecta tots els ciutadans per igual, sense excepcions.
  • Principi de capacitat econòmica: cada ciutadà haurà de pagar segons la seva capacitat econòmica per generar ingressos i riquesa.
  • Principi de progressivitat: hi ha tributs que exigeixen un major pagament proporcional als que tinguin major capacitat econòmica, de manera que el percentatge del tribut sobre la renda generada anirà en augment a mesura que ho faci aquesta renda.
  • Principi de no-confiscatorietat: la tributació no pot ser mai superior a la renda o patrimoni gravat, ja que la referida tributació no pot tenir mai caràcter confiscatori.
  • Principi de legalitat: en el seu article 133, la Constitució estableix que la potestat originària per establir els tributs correspon exclusivament a l’Estat, mitjançant llei, de tal manera que perquè un tribut sigui exigible ha d’existir una llei dictada per qui en té competència. No obstant això, les comunitats autònomes i les corporacions locals poden establir i exigir tributs, d’acord amb la Constitució i les lleis.

Els tributs

Segons la definició de Menéndez Moreno, el tribut és una modalitat d’ingrés públic.

“Obligació legal i pecuniària, fonamentada en la capacitat econòmica dels seus destinataris passius i establerta a favor d’un ens públic, en règim de dret públic, per atendre a les seves necessitats econòmiques”.

Menéndez Moreno, A. Derecho financiero y tributario español. Normas bàsicas

A partir del concepte de tribut, es defineixen les característiques:

  • El tribut és una obligació en la qual hi ha un creditor i un deutor.
  • És una obligació legal, ha d’establir-se conforme a la llei.
  • És una obligació de caràcter pecuniari, és a dir, és una obligació formalitzada en diners en efectiu o el seu equivalent.
  • S’estableix a favor d’un ens públic.
  • S’estableix a favor d’un ens públic perquè aquest pugui finançar les seves despeses.
  • Recau sobre qui realitza certs actes que posen de manifest la seva capacitat econòmica.

L’Estat i altres entitats públiques, per fer front a les necessitats i serveis públics, necessiten una sèrie d’ingressos. Aquests ingressos es classifiquen en:

  • Ingressos de dret privat. Són els derivats del propi patrimoni de l’Estat o els que obté quan actua com a empresa privada.
  • Ingressos de dret públic. Són aquells exigits obligatòriament pels ens públics a causa del poder especial que tenen enfront del ciutadà, si escau, aportant a canvi una contraprestació (taxes i contribucions especials), i en uns altres sense cap contraprestació (impostos).

Segons s’indica en l’article 2.2 de la Llei General Tributària (LGT), dins dels ingressos de dret públic hi ha tres tipus de tributs:

  • Taxes: tributs que s’exigeixen amb motiu de la prestació d’un servei públic.
  • Contribucions especials: la prestació de l’ens públic sol ser la realització d’una obra pública que implica un benefici indirecte en els béns del subjecte passiu.
  • Impostos: tributs per excel·lència. La seva principal característica, a diferència dels altres tributs, és que no hi ha cap contraprestació per part de l’ens públic.

Taxes

La Llei General Tributària (LGT) defineix les taxes com “els tributs el fet imposable dels quals consisteix en la utilització privativa o aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d’activitats en règim de dret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular a l’obligat tributari, quan els serveis o activitats no siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als obligats tributaris o no es prestin o realitzin pel sector privat. S’entendrà que els serveis es presten o les activitats es realitzen en règim de dret públic quan es duguin a terme mitjançant qualsevol de les normes previstes en la legislació administrativa per a la gestió del servei públic i la seva titularitat correspongui a un ens públic”.

La manifestació de la capacitat econòmica necessària en el cas de les taxes consisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic, o en la recepció de serveis o d’activitats administratives realitzades en règim de dret públic que es refereixin, afectin o beneficiïn de manera particular a aquests destinataris.

Un exemple d’aprofitament especial del domini públic origen d’una taxa podria ser la instal·lació de terrasses o quioscos a la via pública.

Donada la seva posició tan propera al contribuent, les taxes són una modalitat de tribut utilitzada amb freqüència pels ajuntaments.

Contribucions especials

La LGT defineix les contribucions especials com “els tributs el fet imposable dels quals consisteix en l’obtenció per l’obligat tributari d’un benefici o d’un augment de valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació de serveis públics”.

Un exemple de contribucions especials són les que s’apliquen com a conseqüència de l’asfaltat dels carrers, situacions en les quals, al costat del benefici generalitzat que obtenen tots els ciutadans, es produeix un benefici especial a favor dels propietaris dels edificis situats als carrers on s’han realitzat les citades obres, que es tradueix en un augment de valor.

La quantia d’una contribució especial està limitada ja que no es pot recaptar per sobre del cost de l’obra.

Es distingeixen les contribucions especials de l’Estat, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals. Les contribucions especials tenen una major implantació en l’àmbit municipal, atès que les despeses en obres públiques o en l’establiment o ampliació de serveis públics són més elevades que les realitzades per les altres administracions.

Impostos

La raó de l’existència d’impostos resideix en l’obtenció d’un benefici o gaudi patrimonial (impostos directes) o el consum de béns i serveis (impostos indirectes). Tant en un cas com en l’altre es posa de manifest la capacitat del subjecte passiu, requisit constitucional.

Segons el criteri de classificació es diferencia entre:

  • Impostos directes i indirectes. En els directes la capacitat econòmica del subjecte es posa de manifest directament mitjançant la possessió d’un patrimoni o l’obtenció d’una renda (impost de la renda de les persones físiques IRPF). Els indirectes incideixen sobre la capacitat econòmica manifestada a través de la circulació (impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats ITP/AJD) o consum de riquesa (impost sobre el valor afegit IVA).
  • Impostos reals i personals. Els impostos reals graven rendiments provinents de determinades fonts de riquesa sense posar-los en relació amb les persones que els reben, per exemple l’ITP. Els personals sí que tenen en compte els elements personals i no es conceben sense referència a una persona, com per exemple l’IRPF.
  • Impostos periòdics i instantanis. Els impostos periòdics tenen un fet imposable durador en el temps, com l’IRPF o l’impost de Societats (IS). Els instantanis són aquells el fet imposable dels quals s’esgota al moment de la seva realització i l’obligació tributària només es produeix quan el fet imposable s’acaba de realitzar completament, com per exemple l’IVA.
  • Impostos objectius i subjectius. En els objectius a l’hora de determinar el deute tributari no influeixen per res les circumstàncies personals del subjecte, com per exemple l’IVA. En els subjectius, l’obligació es modula en funció de les característiques personals de l’obligat, com per exemple l’IRPF.
  • Impostos estatals, autonòmics i locals. Segueixen un criteri territorial.

Obligació tributària

L’obligació tributària és el vincle que s’estableix per llei entre el subjecte actiu posseïdor del dret i el subjecte passiu deutor tributari. El seu objectiu és el compliment de la prestació tributària. Per tractar-se d’una obligació, pot ser exigida de manera coactiva. El subjecte passiu, d’aquesta manera, té una obligació de pagament a partir del vincle jurídic. L’obligació tributària principal ve recollida a l’article 19 de la LGT.

En general, l’obligació tributària ha d’abonar-se abans d’un termini estipulat. Si el subjecte passiu incompleix l’obligació tributària pot ser sancionat. Les sancions poden ser, segons marqui la llei, des del pagament d’una multa o la inhabilitació per a la realització de determinats actes fins a l’empresonament.

Les característiques comunes a tota obligació tributària són:

  • És una obligació es lege, és a dir, té origen en la llei. El subjecte passiu és lliure de realitzar o no el fet imposable, però una vegada ho fa es reporta inevitablement l’obligació d’acord amb la voluntat i el mandat de la llei.
  • És una obligació de dret públic, i tant el seu contingut com el seu règim jurídic queden també al marge de la voluntat de les parts. És la mateixa llei la que estableix taxativament les modalitats i la quantia del crèdit tributari, regulant de manera exhaustiva qualsevol incidència que la pugui afectar.
  • Existeix una obligació de donar. L’obligació tributària principal consisteix que el seu objecte és una prestació patrimonial a un ens públic, per la qual cosa es tracta d’una obligació de donar, més concretament de donar una suma de diners.

A més del subjecte passiu i del subjecte actiu, els principals elements de l’obligació tributària són:

  • El fet imposable
  • La base imposable i la base liquidable
  • El tipus de gravamen
  • La quota tributària

Fet imposable

L’article 20 de la Llei General Tributària defineix el fet imposable com el pressupost fixat per la llei per configurar cada tribut i la realització del qual origina el naixement de l’obligació tributària principal.

Del fet imposable, es poden presentar el que es coneix com a supòsits de no subjecció i exempcions. Té lloc un supòsit de no subjecció quan, existint un pressupost de fet, el legislador manifesta la seva voluntat que no sigui considerat com a fet imposable de l’impost, és a dir, el presumpte fet es considera fora de l’àmbit d’aplicació de l’impost corresponent.

En el supòsit d’exempció, en canvi, sí que existeix fet imposable, però el legislador ho deixa fora de la tributació, normalment perquè concorren raons d’índole social o econòmica més importants que la purament tributària.

La doctrina distingeix entre quatre elements dins del fet imposable:

  1. Element objectiu, integrat per un fet extret de la realitat social.
  2. Element subjectiu, que fa referència a la relació entre la persona obligada al pagament i l’element objectiu.
  3. Element espacial, que delimita l’àmbit geogràfic.
  4. Element temporal, que relaciona el fet imposable amb el moment en què es considera realitzat.

El naixement de l’obligació tributària s’identifica amb el concepte de meritació. A partir d’aquest moment la persona (subjecte passiu) queda obligada a pagar un tribut. Així doncs, el subjecte passiu és la persona física o jurídica obligada al compliment de l’obligació tributària.

La llei pot declarar responsable del pagament del tribut altres subjectes diferents del subjecte passiu. Aquesta responsabilitat pot ser:

  • Subsidiària: es pot exigir el pagament del tribut al responsable, sempre que no hagi estat possible cobrar-se el mateix al subjecte passiu.
  • Solidària: es pot exigir indistintament el tribut al responsable o al subjecte passiu.

Base imposable i base liquidable

La base imposable és la magnitud dinerària o d’una altra naturalesa que resulta del mesurament o la valoració del fet imposable (LGT at. 50.1).

La LGT no estableix una definició de base imposable, només diu que serà la llei de cada tribut la que establirà els mitjans i mètodes per determinar la base imposable dins dels règims següents:

  • Estimació directa: consisteix en la determinació exacta de la base, per mitjà de la comptabilitat del subjecte passiu.
  • Estimació objectiva: implica la renúncia per part de l’Administració a determinar exactament la base imposable, que es calcularà sobre la base d’índexs o mòduls. S’utilitza amb caràcter voluntari, quan ho determini la pròpia llei.
  • Estimació indirecta: solament es pot aplicar quan resulta impossible l’aplicació dels altres dos règims. Per calcular la base s’empra algun dels mitjans següents:
    • Aplicació de les dades i antecedents disponibles que siguin rellevants a aquest efecte.
    • Utilització d’aquells elements que directament acreditin l’existència dels béns i les rendes.
    • Valoraciço dels signes, índexs o mòduls que es donin en els respectius contribuents.

La base liquidable és la magnitud resultant de practicar, si escau, a la base imposable les reduccions establertes en la llei (LGT art. 54). Quan no s’han d’aplicar reduccions, la base liquidable coincideix amb la base imposable. Les reduccions solen estar concretades en les lleis de cada impost.

Tipus de gravamen

La LGT (art. 55.1) estableix que el tipus de gravamen és la xifra, coeficient o percentatge que s’aplica a la base liquidable per obtenir com a resultat la quota íntegra. L’article 55, en el seu punt 2, afirma que els tipus de gravamen poden ser específics o percentuals, i hauran d’aplicar-se segons disposi la llei pròpia de cada tribut a cada unitat, conjunt d’unitats o tram de la base liquidable. En el punt 3 de l’article s’indica que la llei podrà preveure l’aplicació d’un tipus zero, així com de tipus reduïts o bonificats.

Els tipus de gravamen en sentit estricte s’apliquen a les magnituds considerades per les lleis tributàries que no s’expressen en valors monetaris. Es divideixen en:

  • Tipus específics: consisteix en una suma de diners fixa que ha de pagar-se per cada unitat de la base imposable d’acord amb les previsions de la llei.
  • Tipus proporcionals o alíquotes: l’import varia segons els graus que marca una escala referida a una determinada magnitud. Les alíquotes s’apliquen a una base imposable i consisteixen en un percentatge d’aquesta base. Solen classificar-se en:
    • Proporcionals o constants: no experimenten alteració en modificar la base imposable, per la qual cosa l’import de la quota augmenta en proporció directa a l’augment de la base.
    • Progressives o variables: s’incrementen a mesura que ho fa la base imposable, per la qual cosa la quota sempre creix en una proporció superior a l’augment que experimenta la base.

En relació amb les alíquotes progressives adquireix una gran importància el concepte de tarifa o escala de gravamen, a través de la qual s’expressa la relació entre l’augment de la base i l’augment del tipus.

En els textos legals dels impostos se sol parlar de tipus normals i tipus bonificats, o de tipus general, tipus reduït i tipus incrementat.

Quota tributària

Amb caràcter general, la quota tributària és el resultat d’aplicar a la base liquidable el tipus de gravamen. No obstant això, la quota tributària pot venir donada per una quantia fixa determinada en les normes legals o bé per tots dos procediments conjuntament.

Cal distingir els conceptes següents :

  • Quota íntegra: s’obté aplicant el tipus impositiu sobre la base liquidable.
  • Quota líquida: és el resultat d’aplicar sobre la quota íntegra les deduccions, bonificacions, addicions o coeficients previstos, si s’escau, en la llei de cada tribut.
  • Quota diferencial, o deute tributari: és la quantitat a ingressar a l’Administració, després de realitzar la liquidació de l’impost. S’obté en disminuir la quota líquida en els pagaments a compte realitzats. Pot ser negativa o a retornar, o positiva o a pagar.

En alguns casos poden formar part del deute tributari una altra sèrie de partides:

  • Interès de demora
  • Recàrrecs per declaració extemporània
  • Recàrrecs del període executiu
  • Recàrrecs exigibles legalment sobre les bases o les quotes a favor de l’Administració o d’altres ens públics

Hisenda local

La Constitució Espanyola de 1978 reconeix competències en l’àmbit tributari a tres nivells de l’Administració pública:

  1. Estat
  2. Comunitats autònomes
  3. Entitats locals

Constitucionalment s’estableix que els tributs de les entitats locals han de ser regulats en una norma amb rang de llei, a partir de la qual les entitats locals podran establir i exigir tributs.

El sistema de finançament local es troba recollit en el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, aprovada mitjançant el Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març (TRLRHL), norma que ha aportat més claredat al sistema tributari i financer aplicable a les entitats locals i ha augmentat la seguretat jurídica de l’Administració Tributària i dels contribuents.

Els recursos tributaris de les hisendes locals estan constituïts pels tributs propis i els recàrrecs exigibles sobre els impostos de les comunitats autònomes o d’altres entitats locals.

Els tributs propis es classifiquen en:

  • Taxes
  • Contribucions especials
  • Impostos

Entre els recursos tributaris de les hisendes locals destaquen els impostos.

Els impostos locals es poden classificar en:

  • Impostos municipals obligatoris, que han de ser exigits, en tot cas, pels ajuntaments.
    • Impost sobre activitats econòmiques (IAE)
    • Impost sobre béns immobles (IBI)
    • Impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM)
  • Impostos municipals potestatius, l’exigència dels quals és voluntària per part dels ajuntaments.
    • Impost sobre construccions, obres i instal·lacions (ICIO)
    • Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU)

Els impostos obligatoris es caracteritzen pel fet que han de ser exigits, en tot cas, pels ajuntaments, sense necessitat d’acord d’imposició. Els impostos potestatius poden ser establerts pels ajuntaments mitjançant les corresponents ordenances fiscals municipals, d’acord amb el TRLRHL.

La potestat reglamentària de les entitats locals en matèria tributària se circumscriu a la regulació dels tributs propis d’aquestes entitats, tant els de caràcter potestatiu com els de caràcter obligatori. La regulació dels obligatoris pot limitar-se a determinats elements en què la TRLRHL permet la intervenció municipal i, fins i tot, en la seva manca completa de regulació, la seva exacció s’ajustaria exactament al que es disposa en el TRLRHL.

A més dels tributs mencionats, en les hisendes locals també es tracten els preus públics, que malgrat no tenir naturalesa tributària s’han de tenir en compte també com a font d’ingrés. Les entitats locals poden establir preus públics per la prestació de serveis o la realització d’activitats de la competència de l’entitat local, sempre que no concorri cap de les circumstàncies especificades en el TRLRHL que permetin l’exigència d’una taxa.

Es pot exigir el pagament d’un preu públic per la prestació de serveis o la realització d’activitats de la seva competència, sempre que concorrin les dues circumstàncies següents respecte d’aquests serveis i/o activitats:

  1. Que siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als administrats. No es considera voluntària:
    • Quan vingui imposada per disposicions legals o reglamentàries.
    • Quan els béns, serveis o activitats requerits siguin imprescindibles per a la vida privada o social del sol·licitant.
  2. Que puguin ser prestats o realitzats pel sector privat.

Calendari del contribuent

Per recordar el compliment de les principals obligacions tributàries estatals, periòdiques i no periòdiques, l’Agència Tributària posa a la disposició del contribuent el calendari del contribuent on apareixen totes les dates rellevant a partir de l’obligatorietat de presentar autoliquidacions periòdiques, segons l’impost i l’obligat tributari. En les autoliquidació de caràcter periòdic l’obligació serà generalment trimestral o mensual.

Anualment l’Agència Tributària publica el calendari del contribuent com podeu observar a la figura:

Figura Calendari del contribuent de l’Agència Tributària any 2017

L’enllaç següent us adreçarà al calendari del contribuent de 2018 similar al de la imatge anterior: bit.ly/2HMvWGQ

Comunitats autònomes i ajuntaments també publiques anualment calendaris amb les dates rellevants dels tributs sobre els quals tenen competència (vegeu la figura).

Figura Calendari del contribuent de l’Ajuntament de Barcelona any 2017
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats