La comunicació i les llengües de signes

La comunicació és fonamental en la vida de totes les persones. Serveix per relacionar-nos amb els altres, compartir les nostres vivències, generar i transmetre coneixement, cooperar per a un objectiu comú, defensar-nos, entendre el nostre entorn, demanar ajuda, etc.

Comunicació i aprenentatge

La comunicació és important no només per a la relació i convivència entre les persones, sinó també per a l’aprenentatge. La comissió europea va establir que la comunicació en la llengua materna és una de les 8 competències clau per a l’aprenentatge al llarg de la vida.

Les persones en situació de dependència sovint veuen minvats els moments de comunicació amb els altres per la seva mobilitat reduïda o perquè no tenen l’oportunitat de participar en activitats socials. A vegades, mostren dificultats en l’ús de la llengua i la resta d’elements que contribueixen a la comunicació a causa de trastorns del desenvolupament i/o per alteracions o trastorns del llenguatge. Altres persones tenen dificultats per comunicar-se per alteracions sensorials, com ara la sordesa, o perquè pertanyen a minories lingüístiques.

La multimodalitat en la comunicació

Tanmateix cal tenir present que la comunicació és multimodal i sovint comuniquem molt amb recursos diferents a les paraules. En la interacció intervenen diverses modalitats de comunicació, fonamentalment tres: la modalitat lingüística, la paralingüística i la gestualitat (Payrató, 2013).

  • La modalitat lingüística fa referència als elements verbals, com ara el text (o conjunt de frases amb un sentit unitari), les frases, les paraules, etc. Aquesta modalitat pot expressar-se mitjançant canals diversos: la llengua parlada, la llengua escrita i la llengua signada.
  • La modalitat paralingüística inclou el conjunt d’elements vocals no estrictament lingüístics: la intensitat, el timbre de veu, els sons no lingüístics, etc. Així per exemple, és tan important les paraules que utilitzem quan parlem amb una persona com el to o el volum. En l’atenció a persones amb dependència aquesta dimensió és fonamental.
  • La gestualitat comprèn la gesticulació manual, la postura, l’expressió facial, etc. Sovint l’expressió facial proporciona pistes sobre com interpretar les nostres paraules: si estem totalment segurs, si dubtem del que diem, si estem fent broma, si som irònics, etc.

També aporta elements per a la comunicació la gestió de l’espai (anomenada proxèmica). Per exemple, en una reunió entre persones amb opinions diferents, la localització espacial pot indicar suport a una postura. També l’ús de l’espai depèn de les cultures. La proximitat pot generar confiança o intimitat, o bé tot el contrari, i aleshores pot provocar incomoditat perquè l’altre l’interpreta com a invasió del propi espai.

Tots aquests factors contribueixen a la comunicació i, per tant, cal tenir-los en compte quan ens relacionem amb els altres i, especialment, amb persones amb dificultats en la comunicació.

També cal tenir present per a una bona comunicació que aquesta sempre té un caràcter bilateral, contextual i és essencialment funcional (Payrató, 2013).

  • La comunicació és bilateral perquè implica un intercanvi de missatges entre els participants (els interlocutors). El significat d’aquests missatges es va construint entre l’emissor i el receptor de forma interactiva. És per aquest motiu que la comunicació no sempre és reeixida. L’interlocutor pot interpretar el significat del missatge de forma diferent al pretès per l’emissor.
  • D’altra banda, la comunicació és contextual perquè té lloc en un temps i en una situació concreta i aquesta contribueix a la forma i al contingut del missatge. És per això que les frases extretes de context reben una interpretació diferent del sentit original i sovint errònia.
  • Finalment, la comunicació és funcional perquè sempre té una finalitat determinada: transmetre un contingut, expressar sentiments i vivències, donar ordres, divertir, persuadir, interrogar, demanar, etc. Per tant, quan interactuem cal que pensem sempre quin és el motiu de la conversa i si aquest s’ha assolit.

Per totes aquestes raons, és important crear les condicions òptimes per afavorir la comunicació fluida i eficient amb persones amb dificultats en la comunicació.

Els canals en la modalitat lingüística

La comunicació en la modalitat lingüística pot tenir lloc mitjançant diferents canals d’expressió i recepció. Les llengües poden parlar-se, escriure’s o signar-se, i podem rebre’n els senyals corresponents mitjançant, fonamentalment, l’oïda i/o la vista, però també mitjançant el tacte. Aquests canals són tres:

  • la modalitat lingüística parlada
  • la modalitat lingüística escrita
  • la modalitat lingüística signada

En la modalitat (lingüística) parlada els elements lingüístics es produeixen mitjançant el moviment, la posició i el contacte dels òrgans vocals o òrgans de fonació. Aquests òrgans inclouen fonamentalment els de la cavitat bucal (la llengua, els llavis, les dents, etc.), però també hi participen la tràquea, la laringe, la faringe i les fosses nasals. El senyal lingüístic es percep principalment per l’oïda, però també hi intervé la visió. I és que en les llengües parlades també es percep el moviment dels llavis i altres elements facials.

D’altra banda, en la modalitat (lingüística) escrita representem els elements lingüístics en un suport físic en el cas de l’escriptura analògica (sobre el paper, per exemple) o mitjançant les eines informàtiques en el cas de l’escriptura digital (un ordinador i un processador de textos, per exemple). Aquest procés pot tenir lloc mitjançant l’ús d’un alfabet (com el llatí en el cas del català o de l’anglès) o altres sistemes de notació (com els ideogrames del xinès). La recepció és únicament visual, excepte si s’empra el sistema Braille per a persones amb ceguesa o sordceguesa, en què la recepció és tàctil.

En la modalitat (lingüística) signada o llengua de signes, el senyal s’expressa mitjançant la posició de les mans en l’espai sígnic o en contacte amb el cos i/o mitjançant el moviment de les mans, els braços, el tors, el cap i els elements que formen l’expressió facial (celles, ulls, nas, galtes, llavis i llengua).

L’espai sígnic és l’espai tridimensional al voltant del cos del signant. Fa referència a la zona ressaltada en gris en la figura, a partir de Klima i Bellugi (1979), Engberg-Pedersen (1993), Barberà (2014), etc.

Figura Espai sígnic en l’LSC

Font: Carme Jarque, a partir dels treballs de Barberà (2014)

L’ús de l’espai sígnic és fonamental en les llengües signades perquè realitza diferents tipus de funcions lingüístiques:

  • Funció lèxica. L’espai pot ser una de les parts del signe manual, quan aquest no està ancorat al cos, és a dir, quan el signe no es produeix en contacte amb una zona del cos. En aquest cas, s’anomena lloc d’articulació del signe.

Vegeu una explicació sobre les parts que formen el signe manual en la secció “L’estructura del signe en l’LSC”.

  • Funció morfosintàctica i sintàctica. L’espai pot emprar-se per a diverses funcions gramaticals, com per exemple per a l’expressió de la persona gramatical en els verbs díctics. També l’espai pot funcionar com si fos un pronom. Podem signar el nom d’una persona, per exemple, i assignar-li una localització en l’espai assenyalant mitjançant un díctic o signe semblant al gest d’indicació en les llengües parlades (vegeu les fotografies a la figura per a dos exemples possibles de realització del díctic). Cada cop que el signant vulgui fer referència a aquella persona indicarà la localització prèviament assignada.

Figura Dues formes del díctic

Connector metatextual

Element que estructura i uneix les parts d’un text indicant-ne la seva funció: l’inici (per començar), una enumeració d’idees (en primer lloc, en segon lloc, etc.), un canvi de tema (tanmateix), una conclusió (en conclusió), la finalització del text (per acabar), etc. Per exemple, el connector metatextual d’una banda… d’altra banda… (“D’una banda, els estudiants volien proposar una vaga. D’altra banda, els professors pensaven…”) serveix per distribuir i contrastar els dos grups d’opinió dins del text.

  • Funció textual. L’espai també pot dur a terme diverses funcions que contribueixen a la coherència i cohesió del text signat. Per exemple, l’espai pot emprar-se com un connector metatextual per referir-se a dos temes contraposats del discurs esmentats prèviament. Cada cop que el signant faci referència a un dels temes orientarà el seu tors cap a la banda de l’espai sígnic prèviament assignada (cap a la seva esquerra o dreta).

Un altra característica que defineix la modalitat signada és que la recepció del senyal lingüístic és visual i/o tàctil, especialment en el cas de les persones amb sordceguesa. En aquesta última situació, rep el nom de modalitat signada recolzada. Es tracta d’una variant de la modalitat signada quan en la interacció almenys un dels interlocutors és una persona amb sordceguesa, com s’il·lustra a la figura figura.

Figura llengua de signes

NASA/Goddard

Fixeu-vos en la fotografia, com la persona sordcega recolza la seva mà dreta en la mà esquerra de la intèrpret de llengua de signes americana mentre aquesta produeix un signe amb la seva mà dreta sobre la mà esquerra de la persona usuària.

En la interacció lingüística en la modalitat signada recolzada els participants col·loquen les seves mans sobre les mans de l’interlocutor per produir i captar el senyal lingüístic.

En la unitat “Comunicació augmentativa i alternativa” es tracta més a fons el sistema bimodal.

El canal signat és el vehicle d’expressió i recepció de les llengües de signes, els sistemes lingüístics emprats per les comunitats de persones sordes i sordcegues d’arreu. Alhora, el canal signat també pot ser el vehicle d’expressió i recepció d’alguns sistemes de comunicació alternatius i augmentatius (SAAC) per a persones que tenen dificultats en la comunicació, amb el sistema bimodal o el suport signat, per exemple.

El suport a la comunicació i les llengües de signes

Les llengües produïdes en la modalitat signada són emprades fonamentalment per persones amb sordesa i persones del seu entorn social (familiars, amics i professionals).

Les llengües signades també poden constituir el sistema lingüístic alternatiu de persones oïdores amb dificultats en la comunicació i el llenguatge.

En ocasions, persones amb un trastorn del desenvolupament (com per exemple el trastorn de l’espectre autista) aprenen una llengua de signes per utilitzar-la com a llengua de comunicació i d’accés als continguts curriculars. També les llengües de signes poden ser l’eina de comunicació de persones oïdores que tenen dificultats en la comunicació i el llenguatge en una llengua parlada per una afectació de tipus neurològic (una afàsia, per exemple).

En el cas de nens o joves, aquests poden ser escolaritzats en centres preferents per a alumnat sord o en escoles d’educació especial que segueixen una metodologia bilingüe intermodal. És a dir, centres educatius on una (o més d’una) llengua parlada/escrita i una llengua de signes són el vehicle per als aprenentatges. En el cas dels adults, l’ús d’una llengua de signes pot constituir l’instrument de comunicació mentre estan en procés de recuperació de l’afectació.

En tots aquests casos, s’empraria la llengua de signes en qüestió (l’LSC o llengua de signes catalana, l’ASL o llengua de signes americana, etc.) com a sistema lingüístic alternatiu de comunicació en contextos educatius, socials o professionals compartits amb persones signants. És a dir, s’utilitzaria una llengua de signes, amb el seu vocabulari i estructures pròpies, com a vehicle per a l’accés als continguts d’ensenyament i a la comunicació interpersonal.

Tanmateix en la gran majoria de casos les persones amb dificultats en la comunicació i els seus familiars o els professionals que els atenen empren únicament alguns recursos prestats de les llengües de signes. Pot ser, per exemple, que utilitzin només l’alfabet dactilològic, alguns signes o bé una combinació de lèxic i estructures morfològiques simples d’una llengua de signes. En qualsevol cas, aquests recursos lèxics estarien combinats seguint les regles de la llengua parlada de l’entorn i no farien ús de les estructures sintàctiques genuïnes de la llengua signada. Per exemple, per fer una pregunta seguirien l’ordre de les paraules en català, situant la partícula interrogativa (quan, per què, on, etc.) a l’inici de l’oració i no pas al final de l’oració, com és propi de la llengua de signes catalana. En aquest cas no estaríem parlant d’una llengua de signes sinó del sistema bimodal o del suport signat, dos sistemes de comunicació augmentatius.

Les llengües de signes i les persones sordes

Les llengües de signes són el vehicle de comunicació de moltes persones amb sordesa, que constitueixen un col·lectiu molt heterogeni. De fet, l’ús d’una llengua de signes és un dels factors que contribueixen a la seva heterogeneïtat. Altres factors rellevants són els de tipus sensorial (l’edat d’inici, el grau i el tipus de sordesa) i els relacionats amb els suports tecnològics. Les persones amb sordesa poden emprar audiòfons o implants coclears, o poden beneficiar-se d’altres suports tècnics que contribueixen a una millor audició, com per exemple el bucle magnètic.

Quant als factors lingüístics, hi ha persones amb sordesa que accedeixen a la comunicació i a l’educació mitjançant una llengua (o llengües) en la modalitat parlada i/o escrita. D’altra banda, hi ha persones sordes que, a més, també es comuniquen mitjançant una llengua (o més d’una) de la modalitat signada. En aquesta situació és fonamental tenir en compte si el seu desenvolupament ha tingut lloc en contextos on l’ús d’una llengua de signes ha estat ric i sistemàtic. Les persones sordes que han adquirit de forma precoç una llengua de signes segueixen unes etapes d’adquisició molt similars a l’adquisició d’una llengua parlada.

Nombre de llengües de signes al món

L’inventari de les llengües del món Etnologue publicat el 2013 inclou 137 llengües de signes.

Les llengües de signes són els sistemes lingüístics emprats per les comunitats de persones sordes i sordcegues d’arreu del món. Es consideren llengües per les raons següents:

  • Les funcions que realitzen: expressen conceptes, comuniquen sentiments i emocions, estructuren i representen el pensament, etc.
  • Les seves propietats: presenten els trets que caracteritzen les llengües naturals i que les fan diferents dels sistemes artificials o de la comunicació animal.
  • La seva organització estructural: estan formades per unitats petites (els anomenats paràmetres formatius del signe) que es combinen per crear els signes (l’equivalent a les paraules en les llengües parlades); alhora, els signes es combinen per formar estructures gramaticals (sintagmes, oracions, etc.) i de la combinació d’oracions en resulten els textos.

D’altra banda, cal tenir en compte quan interaccionem amb persones sordes signants que la seva comunicació pot estar mediada per unes referències i valors culturals específics. En molts països, els col·lectius de persones sordes signants han esdevingut minories lingüístiques i culturals. Això ha estat perquè a més d’emprar una llengua de signes (l’australiana, la britànica, etc.) com a eina fonamental de comunicació, aquesta constitueix un signe de la seva identitat. Per exemple, la llengua de signes catalana (o LSC) és la llengua que empra la comunitat sorda catalana en:

  • les obres de teatre i cinema elaborats dins la comunitat
  • els portals de notícies d’entitats vinculades a la sordesa
  • els videoblogs personals
  • les conferències i xerrades que organitzen les entitats que hi estan vinculades
  • les assemblees i reunions de treball del teixit associatiu
  • les comunicacions personals mitjançant aplicacions mòbils

A més, les llengües de signes constitueixen també un dels principals signes d’identitat: la competència en llengua de signes catalana i el seu ús es considera un element fonamental per formar part de la comunitat sorda signant.

D’altra banda, la consciència com a minoria lingüística ha afavorit la constatació que no sempre la llengua de signes del país ha estat reconeguda ni els drets dels seus usuaris, respectats. En aquesta situació es diu que la llengua de signes ha estat minoritzada perquè, per exemple, no ha estat permesa la seva utilització en tots els contextos i la llengua parlada-escrita ha estat imposada com a única llengua d’accés al coneixement en contextos formals. En molts països, els seus usuaris han pres consciència d’aquesta situació de minorització i han dut a terme accions per tal que es reconeguin els seus drets (Gras, 2006; Morales-López, 2008; Jarque, 2012).

En alguns països, la llengua de signes del país està reconeguda legalment en la constitució (per exemple, Àustria, Finlàndia, Uganda o Veneçuela) o mitjançant una llei aprovada pel parlament (per exemple, Espanya).

La llengua de signes catalana és la llengua emprada per la comunitat de persones sordes i sordcegues de Catalunya. És una llengua natural, és a dir, no ha estat creada o inventada per professionals de l’educació o la sanitat, sinó que s’ha desenvolupant en la conversa entre persones signants.

Les primeres evidències de la seva existència daten de principis del segle XIX quan es van crear a Barcelona, i a altres ciutats catalanes, escoles específiques per a infants amb sordesa (Bellés i col·laboradors, 2000; Fernández-Viader, 2008 Ferrerons, 2001).

La primera evidència de l'LSC

Una primera descripció dels signes i estructures de l’LSC la trobem al llibre de Jaume Clotet La comunicación del pensamiento por medio de las señas naturales o sea reglas para entenderse y hacerse entender de un sordomudo, publicat a Vic el 1866.

Tot i que no és una llengua oficial de Catalunya, l’LSC sí que compta amb reconeixement legal. El 1994 va ser reconeguda amb una proposició no de llei per promoure-la i difondre-la. La Llei 17/2010 aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya qualifica l’LSC com a patrimoni lingüístic català. Aquesta llei reconeix legalment l’LSC i en regula el dret d’ús, l’aprenentatge, la docència, la recerca i la interpretació (Quer i col·laboradors, 2010; Jarque, 2012).

A Catalunya l’LSC és la llengua vehicular per als aprenentatges en tots els nivells d’escolaritat, tant en les escoles ordinàries inclusives com d’educació especial per a aquells alumnes amb sordesa que opten per la modalitat educativa bilingüe intermodal (català/castellà i llengua de signes catalana). A l’educació infantil i primària és emprada pels mestres d’audició i llenguatge (MALL), pels logopedes i els psicopedagogs en els processos educatius i en interacció directa amb l’alumnat.

La paraula sordmut

La denominació sordmut per referir-se a les persones amb sordesa no és adequada i es pot considerar pejorativa. Les persones amb sordesa no són generalment mudes i parlen quan es relacionen amb persones que no coneixen la llengua de signes.

En l’educació secundària obligatòria i postobligatòria (batxillerat i formació professional) en són usuaris els docents, logopedes o psicopedagogs. A més també en l’educació mediada pels intèrprets de llengua de signes (ILS), professionals de la mediació cultural que fan de pont de comunicació entre els signants i les persones oïdores no competents en la llengua de signes (de los Santos i Lara, 1999).

Persona sorda

Les persones amb sordesa que utilitzen una llengua de signes es denominen a elles mateixes persones sordes. En ocasions, i com a conseqüència de la influència de l’anglès i de la comunitat sorda americana, escriuen Sord (amb majúscula) per indicar que es tracta d’una minoria lingüística i cultural. D’aquesta manera es diferencia de la paraula sord (en minúscula), que fa referència a la condició audiològica de persona que no hi sent. En català, aquesta diferència pot indicar-se amb l’expressió persona sorda signant.

Des d’aquesta perspectiva, la sordesa i les llengües de signes constitueixen un exemple de diversitat lingüística, cultural i funcional.

Falsos mites i realitats sobre les llengües de signes

És freqüent que en la conversa informal sobre la comunicació amb persones amb sordesa trobem no només desconeixement, sinó també creences falses sobre les llengües de signes (Jarque, en premsa c). Alguns dels mites erronis més freqüents sobre les llengües de signes i les persones sordes són els següents:

  • La llengua de signes és un llenguatge universal basat en gestos
  • La llengua de signes no pot expressar continguts abstractes ni complexos
  • L’adquisició d’una llengua de signes interfereix en l’aprenentatge de les llengües parlades
  • La llengua de signes es basa en fer lletres amb les mans

La recerca lingüística sobre l’estructura de les llengües de signes, el seu procés d’adquisició i el seu ús com a llengua vehicular en l’ensenyament ha posat de manifest la seva diversitat, complexitat i idoneïtat com a llengua de comunicació i aprenentatge (Plaza-Pust i Morales-López, 2008):

  • En primer lloc, les llengües de signes no són sistemes de gestos. Tot i que podem reconèixer en alguns signes de l’LSC el seu origen gestual (per exemple: menjar, dormir, etc.), la producció i el seu ús difereix dels gestos que es fan servir en la comunicació en una llengua parlada. Els signes són formalment més estables i complexos, semànticament més precisos i segueixen unes regles de formació i producció específiques de la llengua de signes en qüestió. Fixeu-vos, per exemple, en les diferències entre una possible manera de fer el gest que significa dormir i el signe DORMIR en la llengua de signes catalana en la figura.

Figura Gestos i signes

El gest té una forma de la mà senzilla i pot variar molt de persona a persona, mentre que la forma del signe DORMIR és més complexa i no admet tanta variació.

  • La diversitat de les llengües de signes. La recerca sobre les llengües de signes ha fet paleses diferències entre les llengües signades arreu. Aquestes diferències no només afecten el lèxic, sinó també la gramàtica i l’organització del discurs. Les llengües de signes s’agrupen en famílies segons l’origen evolutiu de la llengua i segons les característiques formals i funcionals que presenten. Així per exemple, la llengua de signes catalana pertany a la família de les llengües de signes basades en l’antiga llengua de signes francesa, juntament amb la italiana i l’holandesa, entre d’altres, perquè es considera que tenen un origen comú.
  • La complexitat de les llengües de signes. Les llengües de signes disposen d’estructures sintàctiques i discursives per expressar amb claredat i precisió continguts abstractes i altament complexos. En moltes universitats alumnat i professorat signant desenvolupen la seva funció mitjançant una llengua de signes.
  • La construcció de la competència lingüística. L’adquisició d’una llengua de signes no incideix negativament en l’aprenentatge d’una llengua parlada. Tot el contrari, diferents estudis han mostrat que, en termes generals, les nenes i nens sords amb competència alta en una llengua de signes assoleixen una competència superior en la llengua parlada en la modalitat escrita en comparació amb el seu grup d’iguals amb menys competència en la llengua de signes. L’adquisició d’una llengua de signes per part de persones amb sordesa afavoreix l’aprenentatge de les llengües parlades.
  • Idoneïtat per a l’ensenyament i la comunicació. Les llengües de signes possibiliten l’accés complet a la informació per a persones amb sordesa i sordceguesa. Aquesta característica fa que siguin llengües idònies per ser emprades com a llengües vehiculars en tots els nivells de l’ensenyament: infantil, primari, secundari, formació professional i universitari.
  • Les llengües de signes no es basen en la producció de lletres amb les mans emprant un alfabet dactilològic. Les llengües de signes estan formades per elements lèxics (els signes, que són els equivalents de les paraules) i per elements gramaticals i discursius. La producció de lletres amb les mans (també anomenada dactilologia) és un recurs auxiliar de les llengües de signes. En el cas de l’LSC, la dactilologia s’empra fonamentalment per fer referència a paraules de la llengua parlada en les presentacions personals o quan es desconeix un signe o el seu significat. Quan tota la comunicació es basa en la producció amb dactilologia de les paraules d’una llengua parlada, estem davant d’un sistema augmentatiu de comunicació i no pas d’una llengua de signes.

En conclusió, les llengües de signes són llengües genuïnes, de ple dret, i no pas sistemes de comunicació gestuals.

La interacció comunicativa en les llengües de signes

Per comunicar-se en una llengua de signes no n’hi ha prou amb conèixer el vocabulari i les estructures lingüístiques bàsiques. També és necessari posar en marxa tot un seguit d’habilitats relacionades amb la gestió de la comunicació.

La gestió del torn en la conversa

En un conversa, la participació dels diferents interlocutors s’estructura en torns. Els usuaris de les llengües de signes disposen de diferents estratègies per gestionar el torn per tal d’expressar que l’iniciem (o que el volem iniciar), que el continuem, que l’hem finalitzat o que el cedim a un altre interlocutor.

Per iniciar la comunicació en una llengua de signes és necessari que els participants tinguin contacte visual. De fet, l’inici del contacte visual funciona com a estratègia per avisar l’interlocutor que volem conversar amb ell.

Altres senyals d’inici de torn poden ser:

  • Deixar la postura de repòs i inclinar el tors cap endavant
  • Situar les mans en l’espai sígnic i començar a signar
  • Indicar l’interlocutor amb la mà o mans

D’altra banda, desviar la mirada de l’interlocutor és una estratègia per mantenir el nostre torn en la conversa i evitar de cedir-lo a l’altre. El signant pot produir un torn molt llarg sense mirar el seu interlocutor per evitar ser interromput. Tanmateix, és possible que faci contactes puntuals de forma intermitent per assegurar-se que la continuïtat de la comunicació i que l’altre el segueix.

Una altra estratègia per no perdre el torn consisteix a mantenir en suspensió la producció d’un signe en el seu lloc d’articulació, fent visible així que el signant vol reprendre el discurs i, per tant, que no ha conclòs el torn.

També es pot produir signes que funcionen com a marcador discursiu que indiqui que inicia el torn (per exemple, TOCAR.TORN JO), que el manté (per exemple, sostenir el dit índex o el palmell aixecat, o signar ESPERAR) o que l’ha acabat (per exemple, JO ACABAR com trobareu a la figura).

Figura Exemple d’ús de marcador discursiu finalitzador de torn

La resposta del nostre interlocutor pot ser d’acceptació del nostre torn, o bé insistència en mantenir el seu. En aquest cas, es pot donar una superposició dels dos torns, és a dir, tots dos interlocutors signen alhora.

Com escrivim els signes?

Per poder diferenciar els signes de les paraules en la llengua escrita, els especialistes en llengües de signes han acordat escriure les seves glosses amb totes les lletres en majúscula. La glossa és la paraula que identifica el signe i que s’acosta més al seu significat.

Com transcrivim les oracions en l'LSC?

Tots els exemples d’oracions tindran la mateixa estructura. Primer apareix el títol que específica què vol il·lustrar l’exemple, precedit del número corresponent. A continuació, apareixen les fotografies que mostren l’oració en LSC. A sota, anotem la transcripció en glosses de l’oració, escrites en majúscula. Finalment, apareix l’oració equivalent en català escrita en minúscula.

Funcions comunicatives bàsiques en l'LSC

En l’atenció a persones amb sordesa en situació de dependència és important conèixer algunes estructures que són fonamentals per a la comunicació en llengua de signes catalana (LSC). En aquest apartat, introduirem el vocabulari i les estructures bàsiques en LSC que permetin dur a terme algunes funcions comunicatives bàsiques:

  • fer una presentació personal
  • demanar i proporcionar informació
  • oferir i demanar ajuda

Presentació personal

En les presentacions personals, bé la mateixa persona pot proporcionar informació sobre ella o bé pot ser el seu interlocutor qui iniciï el torn preguntant el seu nom. En aquest cas, pot emprar una estructura com la de la figura.

Figura Exemple de demanda del nom

Els parèntesis quadrats

Els parèntesis quadrats, [ ], indiquen que quan es produeixen els signes del seu interior, té lloc simultàniament l’expressió facial que es detalla tot seguit en minúscula.

Fixeu-vos que mentre signa amb les mans TU manté les celles elevades. El marcador de celles elevades serveix per indicar de què o sobre qui estem parlant. És a dir, es tracta d’una marca de tema. També és la marca formal per fer preguntes que tinguin com a resposta un o un no (preguntes tancades). En canvi, mentre la signant produeix SIGNE, presenta les celles arrufades, que correspon a la marca de preguntes de resposta oberta.

A l’apartat “La dactilologia en l’LSC” es descriuen les funcions de la dactilologia en l’LSC.

A continuació, la persona que es presenta indica el seu nom mitjançant la dactilologia. Vegeu-ne la figura on la signant produeix el seu nom fent amb cadascuna de les lletres del seu nom amb l’alfabet dactilològic.

Figura Exemple de producció del nom en la presentació personal

I a continuació, pot indicar el seu signe nom seguint l’estructura de la figura.

Figura Exemple de producció del signe nom en la presentació personal

En l’LSC per expressar informació personal s’empra generalment una estructura que consisteix en una pregunta aparentment “retòrica” que fa referència a la informació que es proporcionarà tot seguit. És a dir, en aquest cas seria literalment com fer el següent: ‘Quin és el meu nom? Fàtima’. Aquesta estructura de pregunta-resposta per proporcionar informació s’anomena tècnicament “estructura de focus”.

D’altra banda, el signe FÀTIMA és un signe personal que serveix per identificar la persona dins la comunitat de persones sordes signants.

Totes les persones que es comuniquen mitjançant una llengua de signes, ja siguin persones sordes o oïdores, tenen a banda del seu nom i cognom(s) un signe que funciona com a nom propi dins de la comunitat signant.

El signe personal, també anomenat signe nom, acostuma a fer referència a una característica sobresortint de la persona en relació amb, per exemple:

  • un tret físic (la forma, mida o color dels cabells, etc.)
  • un tret del seu caràcter (alegre, observador, etc.)
  • una activitat que faci (la seva feina, aficions, etc.)
  • el lloc on viu
  • lletres del seu nom
  • el seu ofici…

A la figura, el signe FÀTIMA remet a una marca molt pronunciada que té la persona a l’inici de la barbeta.

Demanar i proporcionar informació

En l’LSC una fórmula de cortesia habitual per preguntar a algú com es troba, equivalent a l’expressió catalana “Com et trobes?” o “Com va?” és la de la figura.

Figura Exemple de fórmula de cortesia de pregunta

A continuació, la persona pot respondre de diferents maneres segons el seu estat. Tot seguit proporcionem algunes possibilitats de resposta. Per exemple, pot respondre amb una fórmula de cortesia neutra, com a la figura.

Figura Exemple de fórmula de cortesia de resposta

Una altra possibilitat de resposta consisteix a descriure l’expressió d’estats o sentiments. En aquest cas, l’LSC no empra un verb que signifiqui “estar” seguit d’un adjectiu, sinó que utilitza un verb específic que expressa un estat (ESTAR.TRIST, ESTAR.CANSAT, ESTAR.CONTENT, etc.), com es mostra a la figura.

Figura Exemple d’expressió d’estat

En l’LSC els signes que expressen estats o qualitats poden funcionar com a verbs i, per tant, no s’empra un verb equivalent a ‘ser’ o ‘estar’ del català per proporcionar aquest tipus d’informació.

Oferir i demanar ajuda

A continuació, exposem algunes estructures de l’LSC que poden ser útils en l’assistència a persones en situació de dependència. L’LSC disposa de diferents estructures per oferir ajuda amb un significat equivalent a l’expressió en català “Necessites alguna cosa?”. Vegeu-ne un exemple a la figura.

Figura Exemple d’oferiment general

La resposta a aquest oferiment pot ser d’acceptació o de declinació, com a la figura.

Figura Exemple de declinació de l’oferiment

D’altra banda, si volem oferir alguna cosa en concret, per exemple aigua o algun objecte, signarem el que oferim en primer lloc i tot seguit la pregunta. Fixeu-vos en la figura.

Figura Exemple d’oferiment específic

El nostre interlocutor ens pot donar diferents respostes. Normalment esperarem una resposta positiva (SÍ) o negativa (NO). La resposta d’acceptació pot incloure una fórmula de cortesia (SI.US.PLAU), com a la figura.

Figura Exemple d’acceptació de l’oferiment

Tant la resposta positiva com la negativa poden anar seguides d’una expressió que agraeixi l’oferiment (GRÀCIES), com exemplifiquem a la figura.

Figura Exemple d’acceptació de l’oferiment

D’altra banda, una estructura bàsica possible per oferir ajuda seria l’expressada a la figura:

A l’apartat “Tipus de verbs a l’LSC” s’aprofundeix en aquest tipus de verbs.

Figura Exemple d’acceptació de l’oferiment

Altres verbs que modifiquen l’orientació de les mans i el lloc d’inici i final del moviment per expressar l’agent i el pacient de l’acció són: EXPLICAR, CUIDAR, AVISAR, etc.

Fixeu-vos que en aquesta estructura no és necessari fer servir els pronoms personals JO i A.TU perquè el verb inclou informació sobre qui fa l’acció i qui la rep. El moviment del verb AJUDAR comença en la localització que correspon a l’agent o subjecte (la persona que s’ofereix per ajudar) i acaba en la localització assignada al destinatari (la persona a qui s’ofereix l’ajuda).

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats