El grup

Els éssers humans som éssers socials, això vol dir que els grups representen la forma habitual de viure en una comunitat. Viure és conviure amb altres persones, i els grups són els instruments per tal d’integrar-nos en un col·lectiu. La vida social és una forma de convivència que hem anat construint els humans perquè ens necessitem, i perquè viure en comunitat és el que ens humanitza i ens permet unes millors condicions de vida. El grup sempre parteix de la motivació i de l’interès individual de cada membre, un interès per fer alguna cosa de manera col·lectiva. El grup aglutina allò que desitja cada individu amb allò que és possible aconseguir en comú. Majoritàriament, els grups representen la idea de fer i construir alguna cosa amb l’esforç i la col·laboració d’un conjunt de persones.

Al llarg de la vida cada persona forma part de diversos grups. La família és el primer, i és el que dona les eines bàsiques (estimació, seguretat, confiança…) per posicionar-se en la vida social i assumir a poc a poc la responsabilitat vers la comunitat educativa i social, que és la de fer possible la convivència i millorar-la. L’escola és una de les comunitats més importants de les quals formem part. Pel que fa als infants, els grups d’iguals és la primera trobada social important després del grup familiar: des de bon començament, els infants tendeixen a apropar-se a les persones, adults i infants, amb qui es troben a gust, i a allunyar-se de les que els produeixen cert malestar.

En el context professional també coexisteixen altres grups: els professionals, els usuaris, els familiars dels usuaris… Tots els grups tenen tot un seguit d’objectius i interessos comuns, per la qual cosa han d’estar oberts i receptius els uns als altres. Tant els professionals com els usuaris i familiars han de confiar els uns en els altres. També han d’intercanviar les pròpies experiències, ja que l’intercanvi genera afecte i crea vincles interpersonals, de manera que les relacions que s’estableixen siguin més estables i continuades, cosa que contribueix al seu benestar.

Els tècnics han de posar en joc les seves capacitats afectives i relacionals per tal que totes les persones que constitueixen la comunitat contribueixin de manera organitzada a fer-la funcionar bé i entenguin que la intervenció implica participació i reciprocitats en què cada membre contribueix a la millora col·lectiva.

El grup ofereix seguretat. L’agrupament, a partir d’uns objectius comuns, permet donar prioritat a tot un seguit d’aspectes que es consideren valuosos, que emocionalment es desitgen. El grup assumeix tot un seguit de valors que el caracteritzen i que fan d’elements aglutinadors de les persones que el constitueixen, entenent la interdependència com a valor bàsic de la vida personal.

Psicologia i sociologia de grup

“L’ésser humà és un ésser social per naturalesa.”

Aristòtil. La política.

Aquesta és una frase ja molt repetida que dona raó de l’essència mateixa de la persona: les persones no vivim soles sinó que ens relacionem amb altres i interactuem entre nosaltres. Les persones necessitem la societat per desenvolupar-nos com a tals i també per viure. S’ha demostrat que si la persona queda aïllada i sense relació amb altres persones no madura ni es desenvolupa íntegrament.

Des del mateix moment del naixement ja formem part de grups com la família i la ciutat, i continua així fins al final dels nostres dies: l’escola, els amics, la feina… Desenvolupem diferents papers depenent dels grups als quals pertanyem al llarg de la vida. Els éssers humans existim segons els grups als quals pertanyem.

L'infant salvatge

La pel·lícula L’enfant sauvage mostra com els éssers humans necessitem la presència dels altres per desenvolupar-nos com a persones dotades d’una estructura psicològica que avui convenim a anomenar “ment”. A partir d’aquí es parla de la construcció del jo, etc.

Tant la psicologia com la sociologia de grups tenen com a element bàsic de l’anàlisi els grups. Aquest tema ha tingut un gran interès al llarg dels temps. A finals del segle XIX i principis del XX un seguit d’autors com Durkheim, Le Bon, Tarde, Mc Dougall, Freud i d’altres intenten donar explicacions al fet observat de la diferència en el comportament d’una persona quan forma part d’un grup i quan no hi està inclosa.

Algunes de les raons per estudiar aquest fet són:

  • Els grups són un element central en la vida de les persones, cosa especialment certa en els grups primaris.
  • Comprendre el que passa en el grup, les seves característiques, les regles del joc o els seus objectius resulta especialment essencial per entendre una bona part del comportament de les persones.
  • Alguns dels comportaments socials més interessants i atractius són fenòmens grupals (el lideratge, la influència, les relacions majoria-minoria, etc.).
  • El grup és el context en què es construeixen i es manifesten una part important dels nostres comportaments.
  • Els grups són una font de reforços per a les persones.

“La societat és l’estructura formada pels grups principals interconnectats entre si, considerats com una unitat i participant tots en una cultura comuna.”

J. Morales Navarro i L. V. Abad Márquez. Introducció a la sociologia (1996).

Les persones ens relacionem entre nosaltres, interactuem, però aquesta interacció té lloc generalment a dins dels grups als quals pertanyem. Com a persona individual interessem només en la mesura que desenvolupem un conjunt de papers derivats de les posicions que ocupem en la xarxa social, que, a la vegada, està organitzada bàsicament en grups menors.

Els meus grups

Jo, estudiant d’educació infantil/integració social, formo part de l’equip docent d’un centre educatiu. Soc membre d’una família que viu al barri del Poblenou, de la ciutat de Barcelona, i pertanyo al club de natació, etc.

Aquesta és la raó per la qual molts sociòlegs defineixen la societat com un conjunt de grups i no pas com un conjunt d’individus.

Les funcions del grup

La paraula grup correspon a un dels conceptes principals tant de la parla quotidiana com del llenguatge científic i serveix per designar determinades característiques i formes de la realitat. Es tracta d’un concepte que ordena i classifica, i destaca els aspectes comuns d’una sèrie d’elements iguals o semblants: grup d’arbres, grup de cases, grup de persones, grup d’estrelles, grup d’elements (per exemple, en les matemàtiques o en la química), etc. Fins a una època relativament tardana, el segle XVIII, no s’aplica aquest concepte, utilitzat ja en les matemàtiques, en les arts plàstiques i en les relacions socials. Cal esperar fins a principi del segle XX perquè s’apliqui d’una manera unívoca.

Actualment s’ha acceptat en les ciències socials i humanes el concepte de grup, i s’ha utilitzat en les formacions socials d’una mida i estructura determinades, gràcies a la descoberta i el desenvolupament del concepte de grup primari i als coneixements derivats de la investigació sobre petits grups.

Algunes característiques comunes d’aquestes formacions socials, els grups, són:

  • Conjunts de persones que comparteixen una finalitat.
  • Conjunts de persones entre les quals s’estableix una comunicació.
  • Conjunts de persones que satisfan les seves necessitats al si del grup i que tenen una percepció col·lectiva d’unitat.

En el llenguatge col·loquial, un grup és qualsevol conjunt o pluralitat de persones: els aficionats al futbol, els joves, etc. El terme s’atribueix a qualsevol col·lectiu de persones que, casualment, estan en un mateix lloc a la mateixa hora o que tenen una característica comuna: els metges, les professores, els catalans…

Des del punt de vista sociològic, no n’hi ha prou que les persones es trobin properes físicament o tinguin una activitat en comú per parlar de grup. Per constituir un grup social cal alguna cosa més: cal que les persones interactuïn.

Els aspectes que configuren un grup són:

  • Els membres interactuen regularment entre si, cosa que implica que els grups socials tenen una certa estabilitat temporal.
  • Hi ha una estructura interna definida que estableix una sèrie de posicions socials, rols i responsabilitats per al desenvolupament de les activitats.
  • Els membres depenen del consens, comparteixen normes, valors i objectius.

Des del punt de vista teòric, els grups són productes de definicions socials, conjunts d’idees compartides, realitats construïdes pels éssers humans en qualitat d’entitats socials. Així, malgrat que les persones van i venen, els equips docents, les escoles o les empreses romanen en el temps, i segueixen existint com a entitat social. Per exemple, en Xavier, tutor de primer de primària, ha demanat una excedència, però l’escola segueix existint i hi haurà una altra persona que desenvoluparà aquesta funció.

Un grup social consta d’un nombre determinat de membres que busquen aconseguir un objectiu comú (objectiu de grup). S’inscriuen durant un període de temps més o menys llarg en un procés relativament continu de comunicacions i interaccions i desenvolupen un sentiment de solidaritat (sentiment de nosaltres). És necessari un sistema de normes comunes i una distribució de tasques segons una diferenciació de rols (funcions) específica de cada grup.

Els grups compleixen bàsicament dues funcions:

  1. Funció emocional. Consisteix a satisfer necessitats emocionals que són imprescindibles per al funcionament psicològic equilibrat de les persones. De vegades, en alguns grups es donen aspectes difosos però definitius, com el sentiment de pertinença, la necessitat de tenir unes arrels, la calor i el suport emocional, el reconeixement… Tots aquests aspectes queden normalment garantits mitjançant els grups. I també altres aspectes molt més nítids, com l’autoestima, la necessitat de sentir-se part del teixit social, la cerca d’acceptació per part dels altres, la necessitat de distintivitat, és a dir, d’identitat.
  2. Funció de tasca. Té la funció d’ajudar els membres a aconseguir els objectius que s’han marcat o la d’imposar-los el que ha decidit la majoria, les persones de més estatus o el mateix líder. Per exemple, el grup de treball o el grup classe.

Funció emocional

La funció emocional recau principalment sobre un tipus de grup, normalment de mida reduïda, que en molts casos acaba acompanyant la persona en llargs períodes de la vida. Es dona en grups en què les relacions que es mantenen són estretes, directes, espontànies, plenes d’intimitat, de complicitat i de tendresa. Són, sobretot, grups primaris.

Tipus de grups

Els grups es poden classificar de maneres diferents d’acord amb el criteri que fem servir (vegeu la taula Table1). Les classificacions que més s’utilitzen depenen dels següents criteris:

  1. Tipus de relació afectiva entre els membres del grup
  2. Vinculació al grup per part dels membres
  3. Naturalesa de la constitució del grup
Taula Quadre resum dels diferents tipus de grup
Segons la relació afectiva entre els membres Segons la naturalesa de la seva constitució Segons l’adscripció de la persona al grup Segons la grandària del grup
Grup primari:

Primer grup a intervenir en la configuració de la naturalesa social de la persona.
Grup formal:

Grup fruit de la planificació, centrat en el sistema.
Grup de referència:

Grup que orienta la manera d’actuar i veure el món depenent del l’objectiu.
Grup petit:

fins a 25-30 persones
Grup secundari:

relació instrumental
Grup informal:

Grup fet per acords personals, centrat en la persona.
Grup de pertinença:

Grup determinat per la identitat dels membres.
Grup gran:

més de 30 persones

Grups segons la relació afectiva entre els membres

Les persones establim vincles afectius amb els demés. Segons aquesta vinculació, hi ha grups primaris i secundaris.

Grups primaris

Penseu en la relació que manteniu amb la vostra família, el grup classe, la colla…: grups amb una forta relació afectiva entre els membres i un alt grau d’intimitat.

Grups primaris:

  • Les relacions afectives són intenses i contínues.
  • Hi ha una forta cohesió i alt grau d’intimitat.
  • Components que es preocupen els uns dels altres, comparteixen experiències, opinions, fantasies.
  • Els membres s’identifiquen amb els propòsits comuns del grup.
  • Funcionen com a agents socialitzadors i també com a mitjà de control social.
  • Normalment són grups petits i de caràcter informal.

Grups secundaris

Exemple clars de grup secundari poden ser una empresa de 5.000 treballadors o un institut amb més 1.000 alumnes i 75 professors.

Grups secundaris:

  • Les relacions són més impersonals i institucionalitzades. Depenen de la utilitat, d’una fita que s’ha d’aconseguir. Portat a l’extrem, els individus són valorats pel que poden fer pel grup, no pel que són com a persones. Es preocupen per la tasca i no es comparteixen qüestions personals.
  • Són grups de caràcter formal, en el sentit de normatiu i organitzatiu: hi ha normes i prescripcions imposades de manera formal (horaris, calendari, requisits d’accés, etc.).
  • Tenen un baix nivell d’intimitat, en general.
  • La mida del grup és flexible, normalment més gran que els grups primaris.

Grups segons l'adscripció de l'individu

Les persones que coneixem directament no són els únics agents de socialització. Les persones busquem en els grups els criteris per valorar-nos (a nosaltres mateixos) i orientar la nostra conducta.

  • Grup de pertinença: són els grups als quals un pertany sense haver-ho triat. S’hi pertany per condicions alienes. En el grup de pertinença habitualment desenvolupem la nostra existència, és on exercim un paper. Cadascú de nosaltres tenim ocasionalment diversos grups de pertinença: la família, l’escola, el barri, el grup de treball, etc. Els nostres comportaments, actituds, valors i formes de veure el món mantenen un paral·lelisme amb els valors i normes propis dels grups als quals pertanyem. Subratllem la importància de la pertinença a determinats grups en la configuració de la nostra entitat social (qui som i què volem), atesa l’experiència que unir-se a un grup requereix, de vegades, definir-nos de nou i això implica canvis en la nostra autoestima.
  • Grups de referència: són els grups amb els quals un s’identifica i dels quals adopta els valors, les normes i el comportament. Aquests grups condicionen el nostre comportament. A vegades podem pertànyer al nostre grup de referència i actuar d’acord amb això; si no, l’objectiu és passar a formar-ne part. Alguns exemples són el club esportiu, la colla dels nois i noies més grans que nosaltres, etc.

Els grups de referència compleixen dues funcions:

  • Funció normativa
  • Funció comparativa

La funció normativa significa que el grup ens serveix de guia per desenvolupar els nostres valors, actituds, conductes i imatge. Alguns grups serveixen com a referència negativa, ja que la persona no hi vol pertànyer (per exemple, no voldríem mai pertànyer a un grup de delinqüents). Serveixen per fixar i reforçar les conductes i creences pròpies; seguim les normes en la manera de pensar, de vestir o de parlar en el grup. La funció comparativa significa que els grups ens serveixen per valorar la pròpia conducta, comparem les nostres accions i la nostra imatge d’acord amb els models als quals ens agradaria assemblar-nos.

Molts dels problemes socials actuals són conseqüència de l’establiment d’entitats socials que inclouen algunes persones i n’exclouen d’altres a partir d’aquests criteris d’adscripció. Alguns exemples són la prohibició d’entrada en locals per un color de pell determinat, els conflictes ètnics, els conflictes per pertànyer a un grup religiós determinat, etc.

Grups segons la naturalesa de la constitució

Segons l’espontaneïtat o la planificació d’un grup, hi ha grups formals i grups informals.

Grup formal versus grup informal

El grup classe és un grup formal. Ha estat planificat per a l’organització educativa segons uns criteris determinats, està orientat a un objectiu: l’aprenentatge. Es parla de companys i companyes de classe. El grup d’amics i amigues de classe és un grup informal, és fruit de la relació que s’estableix entre els membres: quotidiana, lliure i sobre la base d’acords personals. Està orientat a les necessitats i experiències personals.

  • Grups formals: són grups que s’han format deliberadament. Tenen unes normes fixes i estan associats normalment a una organització la finalitat de la qual s’imposa sobre els fins individuals. Les persones que conformen aquest grup es reuneixen o conviuen per tal d’aconseguir un objectiu comú. Alguns exemples són els grups d’acció social (ONG), els grups de treball (equip de profesionals), etc.
  • Grups informals: són grups que es formen espontàniament i que es constitueixen sobre la base d’eleccions personals, per simpatia o atractiu. Per exemple, el grup d’amics.

Grups segons la grandària

Una de les característiques associades a la noció de grup fa referència a la mida. És freqüent trobar expressions com grup gran o grup petit.

El grup petit té unes característiques determinades:

  • El nombre mitjà de persones és entre 3 i 25 persones (segons els autors).
  • Cada membre busca satisfer les seves necessitats dins del grup, per aquesta raó s’hi manté unit.
  • Es produeix una interacció que permet l’intercanvi afectiu proporcionant confiança, seguretat i altres sentiments al grup. Tot això succeeix mentre es comparteixen activitats, afeccions, etc.
  • La comunicació és freqüent i fluida. Tothom pot expressar les seves emocions i sentiments, cosa que dóna lloc a una identitat grupal i a l’aparició de la solidaritat.

La colla

La colla és un exemple clar de grup petit, de referència, primari i informal. És un conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement. Com a característica essencial els membres tenen una cosa en comú (creences, valors…) i creuen que això els diferencia dels altres grups. Es presenta com una petita societat en la qual es produeix la interacció social, i com a mitjà òptim per integrar la persona en la societat. La vinculació de la persona al grup és, en principi, lliure i igualitària i, per tant, la direcció del grup és sovint comunitària. Hi ha, però, la possibilitat que emergeixi un líder.

Desenvolupament del grup

En el procés de desenvolupament el grup passa per etapes diferents. En cada etapa el grup ha d’aprendre a enfrontar-se a problemes nous i ha de desenvolupar habilitats i actituds noves. Aquesta informació és important per al professional, ja que a l’hora d’intervenir amb un col·lectiu ha de tenir en compte en quina etapa es troba el grup per tal d’aplicar les tècniques més adequades.

Etapes

Els grups segueixen una sèrie de processos que normalment es repeteixen en diferents contextos. És important que el tècnic conegui les etapes o fases del grup, per aplicar una tècnica o altra tenint en compte el moment grupal quan hagi de treballar amb un col·lectiu per dinamitzar-lo.

Les etapes de desenvolupament del grup es produeixen sense solució de continuïtat i s’ordenen alternament entre si de manera que resulta difícil descobrir els aspectes característics de cada fase. No obstant això, hi ha fases del desenvolupament grupal que poden ser descrites amb un cert grau d’independència (Vendrell, 1987).

Com indica Shaw (1986), hi ha certes similituds en tots els grups quant als tipus de fase i les seves seqüències, encara que segons el grup i la tasca, el contingut i el temps de durada de la fase variarà. És a dir, les etapes no tenen un temps de desenvolupament prefixat, encara que sí que hi ha un ordre en la seqüenciació que tots els grups segueixen, de manera que no es passa a l’etapa següent si no s’ha superat l’anterior.

Model lineal

El model lineal considera el desenvolupament del grup com un moviment ordenat i progressiu. Una de les teories que mostra millor aquest model és la teoria de Tuckman (1965). Tuckman considera que un grup es desenvolupa seqüencialment en dos àmbits paral·lels: l’àmbit de les relacions interpersonals i el de l’activitat de la tasca. El desenvolupament seqüencial en quatre etapes inclou tant l’àmbit de les relacions interpersonals com l’àmbit de l’activitat de la tasca.

La fase de formació del grup

El primer dia de classe els alumnes es fan moltes preguntes sobre el nou grup: com encaixaran en el grup? Com seran tractats? Quin paper tindran en el grup?

  1. La primera etapa és la de formació. Les conductes interpersonals acceptables estan delimitades i es busca l’orientació i l’ajuda del líder (dependència). També es dediquen esforços a identificar la tasca i a les maneres de dur-la a terme. L’etapa de formació és la fase inicial en què els membres es familiaritzen entre ells. Els membres avaluen si el grup pot satisfer o no les seves necessitats i si compleixen les seves expectatives; en suma, s’intenta determinar quin paper es tindrà en el grup.
  2. La segona etapa és l’anomenada tempestuosa o de conflicte. És una fase d’insatisfacció en la qual els membres del grup comparen les seves expectatives amb el que han aconseguit. Els grups desenvolupen conflictes interns relacionats tant amb els aspectes interpersonals com amb els aspectes implicats en la resolució de tasques. En aquesta etapa sorgeixen discrepàncies i augmenta l’agressivitat adreçada al líder o envers les relacions entre els altres membres. A grans trets, s’observa una resistència notable a centrar-se en la tasca del grup.
  3. La tercera etapa és l’anomenada normativa. Representa l’acceptació del grup i dels seus membres. S’elaboren les normes, per la qual cosa el grup es va constituint en una entitat social. En l’àmbit de la tasca el grup treballa sobre la informació de què disposa i accepta les discrepàncies sobre la manera com interpretar-la. Hi ha una superació dels conflictes mitjançant el desenvolupament de la cohesió i sentiments positius cap al grup.
  4. La quarta etapa és la d’execució. Els membres adopten rols funcionals centrats en la tasca i, així, converteixen el grup en un instrument adequat per a la resolució de problemes. En aquesta fase apareix un sentit d’identitat grupal. El grup desenvolupa la seva creativitat i eficiència, tant en la realització dels seus projectes com en la satisfacció de les necessitats afectives dels membres del grup. La cohesió augmenta, els membres se senten realment del grup. No obstant això, pot haver-hi problemes i poden sorgir conflictes, però el grup els afronta.

La cohesió

La cohesió d’un grup és un procés dinàmic que es reflecteix en la tendència grupal de treballar plegats per assolir objectius comuns i també reflecteix el grau en què els membres d’un grup volen participar i romandre en el grup.

Els grups poden aconseguir els seus objectius. A partir d’aquest moment el grup pot seguir el seu funcionament amb èxit o bé es pot dissoldre. La vida de tots els grups, especialment dels escolars, queda molt limitada en el temps.

Cal assenyalar que els límits de separació entre les etapes del desenvolupament del grup són difusos i, a més, tant en el procés de desenvolupament individual com en el grupal s’observen salts, aturades i regressions, però generalment hi ha una interacció entre les etapes i entre els diversos aspectes de cada una.

Model de cicle vital

El model de cicle vital és un altre model de desenvolupament del grup. Aquest model elaborat per Lacoursière presenta un paral·lelisme entre el cicle vital de l’individu i el grup. El model consta de cinc fases: inclusió, insatisfacció, resolució, producció i terminació.

La conducta d’inclusió fa referència al sentiment de pertinença a un grup.

El model del cicle vital considera que el grup es desenvolupa al mateix temps tant en l’àmbit socioemocional dels membres del grup com en l’àmbit de la tasca del grup. D’altra banda, el model destaca la importància de la primera i de l’última fase.

La fase del goteig

Les fases del grup en connexió amb les relacions intergrupals en el model del cicle vital, a diferència del model lineal, s’afegeixen en la fase del goteig, que és la de la dissolució del grup, en la qual els membres comencen a abandonar el grup per diferents raons.

  1. La primera etapa és la d’inclusió i es caracteritza pel desig de vinculació. Els membres del grup tenen la necessitat de sentir-se acceptats i valorats per la resta. La persona necessita sentir que els altres membres s’adonen que existeix. En el grup, l’evolució a la fase d’inclusió serà possible quan es creï un clima de seguretat afectiva. El grup es desenvolupa a partir de la relació d’inclusió. També el desenvolupament individual de l’infant es produeix a partir de la relació que l’infant estableix amb les persones del seu entorn. Aquestes relacions inicials són bàsiques per al procés de desenvolupament i canvi, especialment en les primeres etapes tant de la vida d’un grup com en la vida de la persona.
  2. En la segona etapa apareix una necessitat de controlar per tenir poder sobre els membres del grup, però d’altra banda, també apareix la necessitat de ser controlat i, d’aquesta manera, no haver d’assumir cap responsabilitat. En aquesta fase hi ha rivalitats pel lideratge.
  3. La tercera etapa és la de la conducta d’afecte i es considera una etapa avançada del grup. La conducta d’afecte fa referència a les emocions personals que es donen entre els membres d’un grup en els diversos graus possibles (les simpaties mútues o, al contrari, les antipaties entre els membres del grup).
  4. La quarta i la cinquena fases estarien englobades en l’etapa final. En la quarta fase, anomenada de producció, hi ha un augment de les habilitats i el grup se centra en el treball per dur a terme la tasca, els sentiments són positius i van associats als èxits que el grup ha obtingut.
  5. En la fase cinquena, anomenada de terminació, quan el grup es dissol, si els guanys són satisfactoris, els sentiments positius ajuden a superar els sentiments de pèrdua o separació.

La taula TableZZ2 mostra els paral·lelismes entre el desenvolupament d’un grup i el cicle vital d’una persona.

Taula Paral·lelismes entre el cicle vital de l’individu i el del grup
Etapes de la vida grupal Etapes de la vida
1. El principi de l’equip: els membres del grup no mostren els seus sentiments, intenten agradar als altres, procuren no discutir, no solen donar la seva opinió, parlen molt però escolten poc i no reconeixen els errors propis. 1. Inclusió i seguretat (infantesa): en néixer un grup, tots els membres s’enfronten a una situació nova desconeguda i desconcertant, pot haver-hi un ambient tens a causa de l’angoixa i el temor dels membres del grup. És una fase individualista, ja que cada membre té com a preocupació principal ser acceptat pels altres.
2. L’equip va provant: el grup es posa d’acord, els membres del grup s’atreveixen a dir a la resta els problemes que hi ha al grup, mostren els sentiments, escolten els altres, hi ha una millor entesa però encara no treballen units. 2. Fase conflictiva, de lluita i control (adolescència): és una etapa de lluita per definir els seus estatus en el grup, també hi ha confrontació d’idees crítiques entre els membres.
3. L’equip està format: l’equip se centra en l’objectiu com a grup, es fixen les normes amb l’acord de tots els membres del grup. El bon equip: els membres del grup ja no estan tan pendents de defensar les seves pròpies opinions i escolten més els altres, tothom es compromet amb els objectius, hi ha sentiment de pertinença al grup, s’ajuden els uns als altres. 3. Fase d’estructuració i d’afecte (adult): es divideix en dues subetapes. En la primera es consolida la participació, augmenta la solidaritat i hi ha més sensibilitat envers les necessitats socioafectives, els membres s’identifiquen amb el grup, augmenta la cohesió, sorgeixen els rols. En la segona subetapa les necessitats socioafectives del grup estan cobertes, hi ha un grau alt d’intercomunicació, de solidaritat i de saber aprofitar les diferents habilitats i qualitats dels membres del grup.
4. El grup ha assolit el seu objectiu i generalment es dissol. 4. Fase de degoteig (mort): els membres deixen d’interessar-se pel grup. El grup acaba la seva tasca.

Estructura grupal

Les funcions o el paper que cada membre desenvolupa en un grup s’anomena rol. En els treballs de grup molt organitzats l’estructura de rols està relacionada amb l’especialització de les tasques.

El grup es caracteritza per la seva complexitat ja que cada un dels seus membres és diferent, representa rols diferents i compleix funcions diferents, segons el lloc que ocupi dins del grup.

El grup es configura com una estructura de relacions que atorga a cada membre una particularitat que el fa diferent dels altres. Hi ha diverses dimensions entorn de les quals s’estructura el grup:

  • Interrelacions entre els membres del grup, que determinen quines persones i en quina intensitat són acceptades i rebutjades.
  • Estatus o posició de cada membre del grup
  • Grau d’autoritat, popularitat o aïllament dels diferents membres del grup
  • Relacions de rivalitat/harmonia i antipatia/simpatia que es deriven de les tensions o afinitats existents.

La tendència del grup, generalment, és la de mantenir-se en el seu statu quo per assegurar-se l’equilibri i l’estabilitat, però en els grups es produeixen canvis. Algunes vegades aquests canvis no són notables; en canvi, altres vegades la modificació és forta i aleshores és quan es produeix un canvi real. Per exemple, si canvia un element molt important del grup com és l’estil de lideratge, hi ha moltes possibilitats que l’equilibri es trenqui i el grup s’estructuri en un altre equilibri i una distribució diferent de l’anterior.

El grup es configura com una gran estructura de relacions molt complexa ja que cada membre del grup és diferent i representa diferents rols i també compleix diferents funcions.

Elements de l'estructura grupal

Si es tenen en compte tots els elements de l’estructura grupal, aquesta es pot definir com la configuració que el grup adquireix en constituir-se i desenvolupar activitats.

Els elements bàsics del grup són els seus membres i els subgrups que s’hi formen, però també hi ha altres elements del grup que són molt importants com ara les posicions, els rols, l’estatus, la mida del grup, les normes del grup i les xarxes de comunicació. Hi ha diverses dimensions al voltant de les quals s’estructuren les relacions que són elements diferencials entre les persones i són les que donen lloc a diferents estructures de grup. Les estructures més importants són les estructures de poder, les estructures d’afinitat i les estructures de comunicació (vegeu la figura Figure1).

Figura Estructures del grup

Estructures de poder

Les estructures de poder es constitueixen a causa de la influència que cada membre té en el grup i el poder que els altres li atorguen dins del grup. Les persones que solen tenir poder són les que tenen els mitjans per satisfer les necessitats dels altres. Normalment, aquestes persones solen ser els líders i són les més respectades pel grup, també són els membres que s’impliquen i es comprometen més en les tasques del grup, alhora que assumeixen més responsabilitats.

Configuració del grup

L’estructura grupal reflecteix, sobretot, els rols i les posicions dels membres. Aquests rols o posicions de vegades són atribuïts pel grup segons les seves necessitats i l’assoliment dels objectius, o altres vegades, els rols són assumits directament pels mateixos individus del grup.

Els rols que una persona desenvolupa al llarg de la vida depenen dels grups dels quals forma part en cada moment, i de les circumstàncies en les quals el grup es troba. Ls persones podem desenvolupar rols diferents segons els grups (dins de la família podem tenir el rol de líder, però dins del grup de treball, podem tenir un rol submís).

En els treballs de grup molt organitzats l’estructura de rols està relacionada amb l’especialització de les tasques. En els grups informals, en què l’estructura no està tan definida, la diferenciació de rols depèn de la realització dels objectius del grup.

Estructures d'afinitat

Les estructures d’afinitat estableixen les preferències i els rebutjos entre les persones d’un grup. Per tant, aquest tipus d’estructures estan determinades per les relacions afectives que vinculen els membres, és a dir, estan condicionades pel grau d’intimitat, amistat, simpatia, hostilitat, etc.

L’estructura d’afinitat va canviant al llarg del desenvolupament del grup, i també segons les activitats del grup. Per exemple, els membres d’un grup prefereixen determinades persones si es tracta de divertir-se, però en prefereixen d’altres si es tracta de fer un treball en grup.

Estructures de comunicació

Les estructures de comunicació són un dels puntals del grup. La comunicació dins del grup és molt important per evitar problemes, conflictes, una mala organització i l’exclusió de membres. En tots els grups hi ha preferències individuals a l’hora d’adreçar-se a una persona o a una altra, o bé hi ha persones entre les quals es produeixen més intercanvis comunicatius.

El sistema de comunicació intern i extern d’un grup és la manera en què els membres, i sobretot el líder, han establert les possibilitats d’intercanviar missatges entre si i amb l’exterior del grup. Aquestes comunicacions permeten al grup desenvolupar i fixar les seves pautes d’activitat i consolidar la seva estructura determinant les posicions i els rols que s’hi integren (Loscertales i Núñez).

La comunicació entre els membres d’un grup és molt heterogènia ja que la informació circula per diferents canals dins del grup. Per aquesta raó és important conèixer i analitzar com es distribueix la informació (nombre de canals) i quina capacitat té.

Amb la comunicació som capaços d’aprendre a conèixer-nos, de compartir experiències, idees i sentiments. Gràcies a la comunicació podem definir, diagnosticar i resoldre problemes comuns; en definitiva, podem treballar en grup. Per desenvolupar una comunicació òptima dins del grup és indispensable que cada membre adquireixi prèviament la consciència de pertinença al grup. D’altra banda, del fet que aquest sentiment existeixi o no es deriva d’una qualitat diferent en els estils i les formes de la interacció humana: si els membres se senten del grup és obvi que la comunicació serà fluida.

Una de les característiques més importants d’un grup és la seva xarxa de comunicacions: és on es veu la qualitat d’intercanvis i relacions, i també es pot apreciar el grau en què són lliures de comunicar-se els uns amb els altres. L’estudi de les xarxes de comunicació en els grups sorgeix de les experiències de Leavitt (1951), que va començar investigant sobre la manera en què es podien comunicar cinc persones situades experimentalment enfront de la solució d’un problema. Com a resultat de les investigacions de Leavitt, s’han elaborat una sèrie de diagrames de les xarxes més freqüents en la comunicació grupal. L’estudi d’aquestes xarxes s’ha anomenat teoria de grafs.

Està comprovat que hi ha una correlació positiva important entre l’eficàcia del grup i la qualitat i quantitat de les informacions i de la seva disponibilitat i fluïdesa dins del grup. Una altra dada important en els treballs de Leavitt ha estat comprovar que també hi ha una correlació positiva entre la satisfacció i les possibilitats de rebre i establir comunicacions. Aquestes situacions d’uns membres i uns altres es denomina central o perifèrica segons la proximitat a la font d’informacions i la capacitat de transmetre i distribuir el que reben. Leavitt va crear experimentalment quatre estructures comunicatives en grups de cinc persones per veure com l’estructura influïa en el rendiment del grup: l’estructura de cadena, l’estructura de roda, l’estructura circular i l’estructura en forma d’Y.

Estructura de cadena

A l’estructura de cadena hi ha un membre del grup que ocupa la posició central, dos membres són en una posició intermèdia i els altres dos estan situats als extrems (vegeu la figura Figure2).

Figura Estructura de cadena

Estructura de roda

En l’estructura de roda hi ha un membre del grup que ocupa la posició central, els altres membres del grup s’hi comuniquen, però entre si la comunicació és molt escassa (vegeu la figura Figure3). És un tipus d’estructura molt centralitzada.

Figura Estructura de roda

Estructura circular

En l’estructura circular la comunicació flueix entre tots els membres del grup per igual (vegeu la figura Figure4). És l’estructura més descentralitzada.

Figura Estructura circular

Estructura en forma d'Y

En l’estructura en forma d’Y hi ha una persona que és el centre principal (C) de totes les comunicacions, però no es relaciona directament amb els altres membres del grup, ho fa mitjançant intermediaris (vegeu la figura Figure5).

Figura Estructura en forma de Y

Relacions interpersonals en el grup: els rols

Els grups estan compostos per un nombre de persones diferents en edat, aspecte, habilitats, coneixements, interessos… Aquesta és una de les grans riqueses que té el treball en grup, sempre que tota aquesta riquesa de capacitats i potencialitats s’harmonitzi de manera efectiva i estructurada.

Una de les estructures bàsiques del grup és l’estructura de poder, en la qual cadascun dels membres té un lloc més o menys concret que marca la capacitat que té d’influir sobre els altres membres, el paper que fa en el si del grup, que pot anar del lideratge al pallasso, i el que espera el grup. Aquesta estructura es comença a definir de manera molt ràpida en les primeres hores de vida del grup, si el grup no té estructura definida. També és freqüent que estigui definida des de fora, almenys en part, com pot ser un grup en el si d’una empresa, on tothom ocupa un càrrec determinat, o per la mateixa societat.

Concepte de rol

Manifestació dels rols

Els rols es manifesten també en moltes formes de comunicació no verbal, que van des de la posició corporal o la disposició dels materials fins a les mirades o els gestos més petits. A l’hora d’observar els rols en un grup no podem caure en l’error de limitar-nos a la comunicació verbal.

En la bibliografia especialitzada hi ha moltes definicions de rol i amb diferències importants entre si. Segons P. Sbandi (1980), la definició de rol encunyada per Shaw és: “Conjunt de conductes esperades, que es vincula amb una determinada posició en el grup”. I la definició d’E. L. Hartley i R. E. Hartley (1965) és que un rol és la “totalitat estructurada de totes les expectatives quant a la tasca, conducta, conviccions, valors i interrelacions d’una persona que ocupa una posició en el grup i que ha de dur a terme una funció decisòria”.

Les dues definicions es refereixen a les expectatives, a les conductes que s’espera que tingui un membre del grup. Per tant, aquest s’ajustarà més o menys al que se n’espera. El segon aspecte que cal remarcar és la complexitat del rol: creences, actituds, actuacions concretes, tot això compon el rol com un conjunt. Aquestes dues definicions semblen donar més la iniciativa al grup que a l’individu; en canvi, altres definicions donen més la iniciativa a la persona, que ha d’ajustar-se al que el grup espera. Fins i tot alguns autors utilitzen el plural per indicar que un mateix individu dins d’un mateix grup té papers diferents.

El conductor d’un grup ha d’observar també que les expectatives del grup i les de l’individu siguin coincidents, o com a mínim no massa contràries, i que la persona se senti a gust amb el rol assignat en el grup.

Conflicte de rols

Un exemple del conflicte de rols us el pot donar un pare que porta el fill al futbol. Quin tipus de llenguatge empra per comentar les jugades: el propi d’un pare que ensenya el seu fill a parlar correctament o el propi d’un afeccionat que descarrega adrenalina?

La utilització del plural resulta òbvia si s’utilitza en el sentit que cadascú de nosaltres té diferents rols, perquè és membre d’un gran nombre de grups diferents a la vegada, i en cadascun té un rol diferent. Aquests rols de vegades poden entrar en conflicte quan una persona es troba que la gent n’espera comportaments diferents davant d’una mateixa situació segons el rol que ocupa en diferents grups. Normalment l’individu resol el conflicte a favor del grup al qual concedeixi més valor en aquell moment.

Les funcions dels rols fonamentalment són tres de diferents en el si del grup:

  • La primera té a veure amb l’eficàcia: és el repartiment adequat de les energies i recursos dels membres perquè el grup pugui assolir les metes que té establertes.
  • La segona té a veure amb la relació entre els membres del grup: igual que les normes, ajuden a la percepció de l’altre, a poder anticipar la seva conducta.
  • La tercera ajuda a la seguretat i identitat pròpia: ajuda a saber el que l’individu ha de fer i el que se n’espera.

Els rols, com mostra la figura Figure6, estan determinats per molts factors diferents:

Figura Factors determinants dels grups

  • Els factors externs, entre els quals cal esmentar les característiques de la tasca encarregada al grup, les limitacions en les seves comunicacions i en l’accés als recursos, i els objectius que tenen encarregats.
  • Els factors interns del grup, com la composició, la percepció de la situació, la disponibilitat d’informació, i el plantejament organitzatiu.
  • Les característiques personals, bàsicament les motivacions i les capacitats (intel·lectuals, habilitats, destreses en la relació humana…) de cada individu. Aquestes capacitats poden ser reals o percebudes com a tals, tant per l’individu com pel grup, i en qualsevol dels casos influeixen en l’assignació del rol.

El pallasso del grup

Moltes vegades en els grups hi ha el rol de pallasso, un rol que a vegades és molt útil en un primer nivell per integrar i acceptar un membre, però que a la llarga pot resultar molt degradant.

L’estructura de rols sol ser força estable. És fàcil constatar que és molt difícil modificar un rol dins un grup; fins i tot es pot afirmar que d’alguna manera encasella els membres del grup, i per tant els resta possibilitats de participar en el grup d’una altra manera que els podria resultar més plaent i satisfactòria. També és cert que canvia al llarg de la vida del grup. Quan siguin modificats alguns dels factors que els determinen, com són altes i baixes dels membres, canvis en la tasca o en l’organització, etc., es podrà produir en el grup una redefinició dels rols. Probablement el reajustament tendirà a ser el mínim i necessari, però no deixa de ser una bona oportunitat, tant per als individus més insatisfets com per al conductor del grup, per fer altres canvis, tot i que hi pugui haver resistències importants.

Moltes vegades els rols també estan socialment o culturalment definits en molts detalls del seu comportament (les mostres d’afectivitat permeses, els valors que ha de defensar…) com pot ser el rol de pare, el de fill, el de mestre, el d’alumne… i els grups normalment esperen dels seus membres l’ajustament a aquest rol socialment assignat.

Estretament lligat al concepte de rol trobem el d’estatus, que presenta un aspecte més passiu i podem definir de forma complementària al de rol.

Si el rol defineix l’actuació del membre del grup segons el lloc que ocupa en l’estructura, l’estatus és el prestigi, el valor, els drets i els deures que donen aquesta posició determinada.

Categories de rols

En cada situació, en cada grup, en cada entorn els rols es manifesten amb un seguit de particularitats que els fan únics, irrepetibles. Tot i així, per estudiar-los, per incidir-hi, cal classificar-los i caracteritzar-los en unes llistes més o menys àmplies. Com que podrien ser llistes molt extenses, no operatives, el primer que s’acostuma a fer és classificar-los en categories. Probablement la categorització més simple, però també molt útil i freqüent, és la divisió en dues categories bàsiques:

  • Rols centrats en la tasca, en les metes, en el treball del grup, que podem considerar rols més funcionals o operatius.
  • Rols centrats en el grup, en les relacions interpersonals, en l’àrea afectiva, que podem considerar rols més socials.

Una classificació molt habitual que segueixen diversos autors, i els orígens de la qual van establir Benne i Sheats (1948), és la que hi ha a continuació (vegeu la taula Table3). Aquesta classificació estableix tres categories diferents de rols:

  • Rols de tasca
  • Rols de manteniment i cohesió
  • Rols obstructius
Taula Classificació dels rols
Categoria Rols
Rols centrats en la tasca, en l’activitat del grup 1. Estimular el grup per aclarir objectius, procediments, tasques o problemes.
2. Aportar o buscar informació.
3. Donar o buscar opinions.
4. Reformular, retocar, aclarir les idees i les opinions.
5. Coordinar, orientar el grup cap a la presa de decisions i la realització de tasques.
6.Participar activament en qüestions materials (cadires, pissarres, portàtils…).
7. Resumir, prendre acta.
Rols centrats en el manteniment de grup i la seva cohesió 1. Proporcionar alè al grup.
2. Unir i harmonitzar el grup, reduir tensions.
3. Fomentar el compromís.
4. Regular el grup, formular les normes.
5. Observar i comentar la marxa del grup, expressar els sentiments del grup.
Rols centrats en les necessitats individuals obstacle per al grup 1. Mostrar agressivitat.
2. Bloquejar, aturar, estar sempre en contra.
3. Ser el centre d’atenció.
4. Dominar, manipular el grup.
5. Negar la feina, amb desinterès o fugint d’estudi.
6. Buscar la consideració del grup.

El lideratge

  • En tot grup hi sol haver un líder.
  • En tot grup hi sol haver un líder.

El rol de líder és molt important. Per això mateix és important la necessitat d’identificar la persona o persones que l’assumeixen. Els líders són les persones que catalitzen el grup, que donen les normes al grup, que orienten i condueixen el grup cap a uns objectius determinats i el mantenen cohesionat, que donen seguretat i fomenten el sentiment de solidaritat que enforteix els vincles establerts i afavoreix la cohesió del grup. El membre del grup que no segueix les normes comunes d’actuació del grup corre el risc de no ser acceptat.

El lideratge és una funció necessària que sorgeix en el grup com a resposta a la necessitat de cohesió i d’identitat dels seus membres.

L’animador és el líder formal, i ha d’exercir el seu lideratge adaptant-se al grup i fomentant la participació de tots els membres en els processos en què intervingui. En els centres o institucions el líder institucional de l’equip de professionals és un membre de la direcció. Quan fa ús del seu lideratge posa en marxa la política de la direcció. Amb els usuaris, el líder institucional està representat per la figura del tècnic.

Tipologia de líders

Es considera que hi ha tres tipologies de lideratge: el líder autoritari, el líder permissiu i el líder democràtic.

  • Lideratge
  • Lideratge

Líder autoritari

Determina totes les directrius del grup: fins i mitjans i distribució de les tasques. No té en compte què és el que poden pensar els membres del grup.

El tècnic que adopta aquest tipus de lideratge:

  • Tracta d’imposar la seva voluntat, i vol que els membres del grup adoptin el seu punt de vista.
  • Confia poc en la iniciativa de la resta.
  • La seva actitud pot anar des del despotisme fins al paternalisme.

Conseqüències:

  • Rendiment alt quan el líder hi és.
  • Apatia i insatisfacció quan no hi és.
  • Pot arribar a agressió entre els membres.
  • Poca cohesió de grup.

Líder permissiu

Es basa en el deixar passar o laissez-faire. Intervé poc o gens en l’evolució d’un grup, que va al seu aire sense cap orientació, deixa els altres en completa llibertat, i no dóna pautes ni supervisió diferida.

El tècnic que adopta aquest tipus de lideratge:

  • Espera que el grup trobi solucions espontànies a les situacions plantejades.
  • Deixa lloc a la improvisació i a l’actitud individualista.
  • El líder es pot mostrar de bonàs a indiferent.

Conseqüències:

  • Crea confusió entre els membres del grup.
  • Afavoreix una actitud poc col·laboradora entre els membres del grup.
  • Produeix insatisfacció, porta el grup a l’apatia, l’avorriment i l’agressió.
  • El grup es pot disgregar i provoca un baix rendiment com a grup.

Líder democràtic

Orienta el grup proposant-li objectius i oferint-li els mitjans per aconseguir-los.

El tècnic que adopta aquest tipus de lideratge:

  • Escolta el grup i acorda amb els membres el repartiment de tasques i funcions.
  • Confia en el grup i en les seves possibilitats per resoldre les seves pròpies necessitats i situacions que se li plantegin.
  • Estimula la participació de tots els membres en les decisions, tots s’impliquen, es comprometen i assumeixen responsabilitats.

Conseqüències:

  • Afavoreix la comunicació, la creativitat grupal, l’autonomia: que el grup sigui capaç de fer les activitats i mantenir un rendiment mitjà sense la presència constant de l’educador.
  • La comunicació és oberta i flexible.
  • La cooperació assoleix un nivell alt, i en conseqüència, la productivitat i la integració.

Tècniques i instruments per a l'anàlisi de grups

Dins un grup, per tal que les relacions entre els membres progressin, cal que hi hagi retroalimentació (feed-back), respostes que rep el subjecte sobre les seves actuacions, comunicacions o personalitat en el si del grup. La retroalimentació dins del grup permet donar suport als comportaments positius dels membres del grup, estimular-los, i també corregir els comportaments que no afavoreixin ni la persona ni el grup en conjunt.

Per tal que un grup que comparteix un objectiu comú pugui assolir-lo cal que el grup estigui cohesionat. Per això cal que hi hagi patrons de comunicació circulars i que sigui possible una retroalimentació adequada.

També resulta interessant analitzar les relacions grupals en la dimensió interpersonal, és a dir, analitzar les relacions humanes de caràcter afectiu que es donen en el si del grup. Aquest és l’objectiu de diferents tècniques sociomètriques, entre les quals hi ha el sociograma. Per saber l’opinió dels membres del grup sobre diferents aspectes de la manera com funciona, es poden elaborar escales de valoració.

La finestra de Johari

La cohesió del grup està relacionada amb la identitat social dels membres del grup. La interdependència entre els membres del grup, l’atracció interpersonal i la similitud entorn d’una tasca comuna són qualitats que produeixen la identificació amb el grup. Hi ha tot un seguit de tècniques que potencien la creació de la identitat social amb el grup mitjançant comunicacions interpersonals.

Una d’aquestes tècniques és la finestra de Johari, que segueix el model proposat per Luft i Ingram (1955) sobre les relacions interpersonals dins del grup. Aquesta tècnica permet analitzar el comportament dels individus respecte als altres, i planificar estratègies que fomentin i facilitin les relacions interpersonals i, també, la cohesió dins el grup.

La finestra de Johari estableix un marc de comunicació pel qual es donen o es reben informacions sobre un mateix i sobre els altres. El grup aporta informació sobre la percepció que té de cadascun dels membres, i pot comparar l’autoconcepte amb el concepte que tenen els altres. Amb aquesta tècnica cada membre del grup informa la resta de membres sobre interessos, opinions i inquietuds pròpies, alhora que s’informa els altres sobre la seva conducta, amb la qual cosa s’estableix un procés simultani de donar i rebre retroalimentació (vegeu la figura Figure7).

Figura Finestra de Johari

La finestra es presenta dividida en quatre parts. Es pot observar verticalment (columnes) i horitzontalment (files). Les columnes representen el jo, i les files, el grup.

  • Les columnes de l’esquerra representen el que jo conec de mi mateix.
  • La columna de la dreta representa el que jo desconec de mi mateix.
  • La línia superior es refereix a allò que el grup coneix de mi.
  • La línia inferior a allò que el grup desconeix de mi.

Grup nou

En un grup nou la situació al començament d’un grup nou correspondria a una zona lliure del subjecte molt petita, ja que no sap què en pensen els altres ni sap fins a quin punt pot manifestar la seva pròpia persona en aquest grup.

Com que és una finestra, la finestra de Johari es pot obrir i deixar que la informació entri i traspassi les barreres de les diferents àrees. D’aquesta manera les informacions contingudes als diferents quadrants no són estàtiques ni rígides, sinó que es van desplaçant a mesura que es produeixen interaccions dins del grup mitjançant el procés de donar i rebre, de la retroalimentació. En l’establiment de contacte entre les persones, es facilita informació sobre la manera com els altres perceben, entenen i viuen els seus comportaments.

Cada quadrant que compon la finestra de Johari conté informació que produeix els efectes següents:

  • Àrea lliure/pública: conté les experiències i les dades conegudes per la persona i per aquells que l’envolten. En aquesta àrea l’intercanvi d’informació entre la persona i els altres és lliure. L’àrea lliure es fa més gran alhora que augmenta el nivell de confiança entre els membres del grup i també quan es comparteix més informació, sobretot si és de caràcter personal.
  • Àrea cega: conté informació sobre un mateix que és ignorada o desconeguda per l’individu però que les altres persones coneixen. Quan es comença a participar en un grup, cada persona mostra tota mena d’informació, de la qual no n’és conscient, com pot ser la manera de parlar, els gestos, tota la comunicació no verbal en general.
  • Àrea oculta/privada: és la zona de la personalitat desconeguda per als altres. Conté informació que una persona coneix de si mateixa, però que el grup ignora. De vegades no volem revelar aquesta informació per por de l’opinió del grup.
  • Àrea desconeguda: són els factors de la personalitat dels quals no s’és conscient i que les altres persones del grup tampoc coneixen. Correspon a l’àrea de les motivacions inconscients, de les potencialitats que estan latents, i que encara no han sorgit.

L’objectiu de la dinàmica de grup és aconseguir augmentar l’àrea lliure i reduir al màxim les àrees cegues, ocultes i desconegudes, per la qual cosa és imprescindible el procés de donar i rebre.

En la fase inicial d’un grup la part pública (el quadrant A) és molt petita, tal com es pot comprovar a la figura Figure8.

Figura Situació inicial segons Johari

Al llarg de la vida del grup aquest esquema canvia: pot ser que ho faci lentament, de manera espontània, depenent del temps i les ganes dels membres del grup per conèixer-se millor i d’altres paràmetres. Hi ha persones més tímides, o més reservades, que no ho faciliten i persones més extravertides, o més necessitades d’un reforçament social, que fan que el quadrant A creixi ràpidament.

Per engrandir el quadrant A (el de la persona pública), l’àrea que facilita la relació i el treball grupal, es redueixen els quadrants B i C. D’altra banda, és molt difícil modificar l’inconscient, el desconegut (D), i només es pot fer a partir de tècniques projectives (interpretació del que s’amaga en dibuixos, dramatitzacions…) o de tècniques més especialitzades psicoanalítiques, terapèutiques, etc.

Els quadrants B i C solen anar interrelacionats: en la mesura que la persona aporta més informació sobre si mateixa al grup (engrandeix el quadrant B, l’àrea oculta), rep més informació de la percepció que el grup en té (augmenta el quadrant C, l’àrea cega). No hem de pensar només en accions intencionades adreçades a aquest objectiu, sinó que en el treball, en les discussions sobre els problemes del grup, la persona es va donant a conèixer, i rep una retroalimentació del grup, que copsarà més o menys intensament.

En el quadrant A, el treball del grup és més fàcil i ric: tothom sap on és i on va, no hi ha falses interpretacions… Pensem, per exemple, en les motivacions que tenen els diferents individus respecte de la tasca del grup: en la mesura que el grup no sàpiga el que els membres hi volen obtenir, hi haurà més reticències i es poden donar malentesos i tensions. En la mesura que siguin públiques les motivacions, serà més fàcil tenir-les en compte i avançar en una línia positiva. És clar que també es donen, o es poden donar, motivacions inconscients o inconfessables, per la qual cosa no podrem fer créixer indefinidament el quadrant A.

A l’hora d’animar un grup cal tenir en compte el següent:

  • El creixement del quadrant A facilita el treball i la relació grupal.
  • Els quadrants B i C creixen de manera interrelacionada.

Convé programar activitats adreçades a aquesta finalitat, fins i tot quan són grups de treball, amb una tasca molt específica.

L’aspecte que presenta un grup madur, que ha experimentat un creixement del quadrant A, és el de la figura Figure9:

Figura Situació de grup madur segons Johari

Una àrea lliure àmplia indica que una gran part del comportament d’una persona està oberta a la resta de membres del grup, la qual cosa implica una persona que donarà i rebrà una gran quantitat de retroalimentació mitjançant les situacions següents:

  • Comunica als altres allò que pensa i sent sobre si mateix.
  • Manifesta a l’altre allò que pensa i sent sobre si mateix.
  • Expressa mútuament el que un pensa i sent sobre si mateix i sobre l’altre.

Gràcies al procés de retroalimentació, es pot potenciar tot un procés de desenvolupament personal positiu. Per tal que això sigui realment així cal que la retroalimentació tingui una sèrie de característiques:

  • Aplicable i específica: els missatges han de ser clars i adreçats a una conducta determinada, de manera que aquesta es pugui modificar reconeixent el punt en què falla i proposant conductes alternatives.
  • Neutra: la informació ha de ser més descriptiva que no pas valorativa. Si censurem, critiquem o interpretem la conducta dels altres, els posarem a la defensiva i la retroalimentació no serà efectiva.
  • Oportuna: la informació ha d’oferir-se en el moment oportú, cal valorar de manera precisa aquest moment i decidir si ha de donar-se en públic o en privat.
  • Directa: la informació cal donar-la personalment. Una retroalimentació proporcionada per una tercera persona afavoreix la desconfiança i la discòrdia en la relació entre les persones.
  • Clarament formulada: per tal de prevenir interpretacions errònies ens hem d’assegurar que l’interlocutor ha entès clarament allò que s’ha manifestat.

Després del procés d’intercanvi es redueix la zona privada i el punt cec i s’augmenta la zona pública.

Amb la retroalimentació es traspassa informació sobre els diferents quadrants i s’incrementa l’àrea lliure. Amb aquest augment s’aconsegueix aprofitar més els recursos de cada persona en benefici del grup, i també més desenvolupament personal i grupal. Només es pot eliminar la zona cega quan s’aprèn a no parlar només de si mateix sinó també a conèixer l’opinió dels altres.

Sociograma

L’instrument principal utilitzat per estudiar les preferències interpersonals ha estat l’avaluació sociomètrica, iniciada per Moreno (1953).

El test sociomètric es tracta d’un instrument dissenyat per tal d’analitzar les relacions humanes de caràcter afectiu.

El que s’aconsegueix amb aquesta tècnica és representar gràficament amb el sociograma les relacions d’atracció i rebuig, les relacions afectives positives i negatives: la proximitat social entre els membres d’un grup. Dins d’un grup no tots els membres es relacionen de la mateixa manera entre si; dins d’un grup és molt probable que hi hagi subgrups i/o parelles en què la relació entre els membres és molt més cohesionada, més propera. A més a més, amb el test sociomètric i la seva representació gràfica (el sociograma), podem considerar el paper que té cada un dels membres del grup (identificar els líders, els individus segregats o marginats…), com també els possibles efectes de les relacions interpersonals sobre el funcionament total del grup. En la pràctica, el test sociomètric consisteix en un conjunt d’eleccions i/o de rebutjos que emet cada membre del grup cap als altres, i així podem avaluar l’aspecte socioafectiu del grup i dels seus integrants.

El sociograma compleix dues funcions essencials en el coneixement del grup:

  1. Funció descriptiva en tant que descriu l’estructura interna del grup, és a dir, l’estructura de les atraccions i rebuigs, de les actituds positives i negatives. En aquest sentit, és una primera aproximació al grup que permet descobrir diferents característiques del grup com poden ser:
    • Si el grup ja està format com a tal, si té algun tipus d’organització interna amb rols diferenciats.
    • Els individus més significatius dins del grup, tant perquè reben un alt nombre d’eleccions com un alt nombre de rebuigs.
    • Les relacions entre dues persones o més relativament fortes i destacades dins del grup.
  2. Funció explicativa, que permet relacionar determinats aspectes de l’estructura global amb altres aspectes del funcionament del grup. Per exemple:
    • Es parteix del supòsit que les persones més triades són les que representen millor els valors del grup; i el contrari amb les persones més rebutjades.
    • Els efectes que les circumstàncies o condicions externes tenen sobre l’estructura del grup.
    • La relació que hi ha entre l’estructura de sentiments i l’estructura d’interacció.
    • La relació entre solidaritat i obediència a les normes del grup.

Aplicar-la correctament consisteix a preguntar als components del grup sobre quins altres membres del grup prefereix per dur a terme una activitat determinada. La pregunta (anomenada criteri) és especialment important perquè la tècnica tingui bons resultats. De fet, la informació obtinguda amb el sociograma depèn en gran mesura del criteri triat per l’investigador. No és el mateix preguntar les preferències per tal de fer un treball de matemàtiques que per anar al cinema o per sortir de festa.

És molt important tenir molta cura a l’hora de seleccionar el criteri d’elecció. Sobre això és important tenir en compte tot un seguit d’aspectes:

  • Cal distingir entre els criteris que impliquen eleccions basades en característiques de personalitat i els criteris que impliquen eleccions basades en els papers funcionals d’altres membres del grup.
  • Hi ha moltes possibilitats en l’elecció del criteri: de treball, sexual, de joc, de popularitat, cultural…

També es poden donar eleccions més concretes:

Segons les agrupacions afectives

  • Basades en una atracció sexual
  • Basades en sentiments estables o inestables
  • Basades en emocions

Segons les agrupacions de feina

  • Limitades a tasques específiques
  • Basades en tasques durables i perllongades

Segons agrupacions de jocs

  • Socialitzades
  • Espontànies
  • Asocials

Segons les agrupacions d’interès

  • Centrades en aspectes econòmics
  • Orientades cap a fites més limitades (formar part d’un club, per exemple)

Normalment sol triar-se més d’un criteri per tal de poder comparar les diferències atribuïbles a l’aplicació de diferents estímuls. A més, no tots els criteris són aplicables a tots els grups (hi ha variables com l’edat, el sexe, el nivell educatiu, l’ocupació, que poden fer-ne més adients uns que uns altres). És important seleccionar els criteris generals adaptats al grup que estem estudiant i formular les preguntes de manera clara i concreta.

El nombre d’eleccions o rebuigs, tot i que pot ser lliure, mai no pot ser superior a cinc. El més freqüent és un, tres o cinc. L’ordre en què s’anomenen pot considerar-se una jerarquia de preferències o de rebuig: de les diferents combinacions, apareixen diferents models de proves sociomètriques.

Els dos models més freqüents són:

  • Tres eleccions de puntuació igual: cada subjecte ha de triar els tres companys o companyes que més o menys prefereix, sense ordre de preferència, ja que tots reben la mateixa puntuació.
  • Tres eleccions de puntuacions 3, 2 i 1. En aquest model també es trien tres companys i/o companyes, però s’estableix ordre de preferència perquè al primer se li adjudica un 3, al segon un 2 i al tercer un 1.

Procés d'aplicació del sociograma

Per a l’aplicació d’un sociograma cal tenir en compte una sèrie de qüestions prèvies:

  • La persona que ha estat triada més vegades ho ha estat segons el criteri seleccionat, per la qual cosa no necessàriament també ho hauria estat segons altres criteris.
  • El sociograma ha d’adaptar-se a les característiques del grup.
  • El sociograma descriu i mostra situacions, però no en prediu la conclusió.

El procés d’aplicació d’aquesta tècnica es porta a terme en cinc etapes més o menys diferenciades:

1a etapa

El dinamitzador o dinamitzadora determina el tema sobre el qual vol recollir la informació (moments d’oci, activitats o tasques professionals, acadèmiques, vida en comú, etc.), els criteris de les preguntes (eleccions, rebuigs i/o indiferències) i el nombre de respostes exigit per a cada pregunta.

2a etapa

Es formulen les preguntes al grup. Prèviament cal fer una introducció per tal d’aclarir els objectius de la tècnica i motivar els participants a respondre de manera espontània i sincera, de manera que s’adonin de la importància de les respostes i assegurant-los la confidencialitat dels resultats. Després de llegir les instruccions i durant un quart d’hora cada persona respon a les preguntes formulades.

3a etapa

Fase d’elaboració de la matriu sociomètrica. És un quadre de doble entrada, que té tantes caselles com membres hi ha en el grup. En l’eix vertical es reflecteixen els electors, i en l’eix horitzontal, els triats. Si es recullen preferències i rebuigs, se solen posar les primeres en blau i les segones en vermell.

4a etapa

Fase de construcció del sociograma. Consisteix a representar gràficament els resultats reflectits en la matriu sociomètrica. Mostra una figura que pot ser significativa, i es construeix amb fletxes que parteixen del membre que tria cap al membre triat. S’ha de fer un sociograma per a cadascuna de les preguntes plantejades. El sociograma expressa visiblement la posició que ocupa cada membre del grup respecte als altres, les eleccions i els rebuigs que ha rebut i que ha fet.

5a etapa

Etapa d’anàlisi i interpretació del sociograma. L’avaluació dels resultats del test sociomètric permet descobrir les posicions sociomètriques, d’una banda, i les configuracions sociomètriques, de l’altra.

La posició sociomètrica és individual i ve expressada pel nombre d’eleccions i rebuigs obtinguts per un subjecte. Amb la posició sociomètrica es pot arribar a determinar:

  • Líder: la persona que rep moltes eleccions i molt pocs o cap rebuig. És el membre del grup que té un índex de popularitat i un estatus sociomètric més alts. Normalment no hi ha un sol líder, ja que el grup està dividit en subgrups amb els líders corresponents. En aquestes situacions és interessant veure si hi ha subjectes que actuen com a ponts entre l’un i l’altre. Les relacions entre els diferents líders són fonamentals per tal de comprendre la dinàmica del grup.
  • Eminència gris: es tracta d’una persona pràcticament aïllada, que gairebé manté una relació mútua amb el líder, amb una influència grupal prou forta encara que externament no es noti ja que té una popularitat molt baixa.
  • Aïllat: persona que no rep eleccions i tampoc tria ningú. Per detectar-lo s’ha de donar l’opció de deixar en blanc les preguntes.
  • Marginat: aquest subjecte tria altres persones però no és triat per ningú.
  • Rebutjat de manera parcial: persona que rep menys acceptacions que rebuigs.
  • Rebutjat total: subjecte que només té rebuigs. La seva presència sol ser pesada per al grup, i té un alt nombre de característiques negatives per al grup.
  • Normal: subjecte que rep algunes acceptacions i alguns rebuigs. Solen ser la majoria de membres del grup.
  • Polèmic: subjecte que rep força acceptacions i força rebutjos. Són subjectes que tenen alhora característiques positives i negatives, solen dividir el grup apareixent com “l’antilíder”, i poden tenir força influència i prestigi dins del grup.

La configuració sociomètrica és supraindividual i relaciona entre si, com a mínim, dues persones. Les més importants són les següents:

  • Parella o relació diàdica: són dos subjectes que es trien mútuament.
  • Triangle o relació triàdica: A, B i C es trien entre si. Solen formar un subgrup molt unit i compacte, amb una gran influència en la dinàmica del grup si un serveix com a subjecte pont. L’existència de molts subgrups pot informar de la disgregació del grup i de la poca cohesió.
  • Cadena: A tria B, B tria C, C tria D…(pot haver-hi eleccions recíproques tot i que no són necessàries per a la cadena).
  • Estrella: un subjecte rep moltes fletxes. Reflecteix la figura del líder i serveix com a eix al grup, de manera que té una influència en la dinàmica del grup molt important.

Altres tècniques

L’índex de Hemphill (Hemphill i Westie, 1950) està format per tretze dimensions que mesuren diferents aspectes significatius de la morfologia dels grups. Les dimensions són les següents:

  • Autonomia de funcionament o independència respecte a altres grups.
  • Control o grau en què un grup regula la conducta dels seus membres mentre actuen en el grup.
  • Flexibilitat de les activitats del grup, utilitzant procediments informals en comptes dels ja establerts.
  • To emocional o grau en què la pertinença al grup va acompanyada d’un sentiment general de gust o disgust.
  • Homogeneïtat dels membres del grup respecte a determinades característiques socialment rellevants com poden ser el sexe, l’edat, els antecedents d’estudi o feina.
  • Intimitat dels membres o coneixement mutu i familiaritat amb els detalls de la vida dels altres.
  • Participació dels membres, o dedicació del seu temps i esforç a les activitats grupals.
  • Permeabilitat del grup o facilitat d’incorporació.
  • Polarització del grup, grau d’orientació i funcionament cap a una fita única del grup.
  • Potència o importància que té el grup per als membres.
  • Estabilitat del grup o freqüència de canvis importants durant un període limitat.
  • Estratificació o posició dels membres del grup respecte a una jerarquia d’estatus.
  • Unió entre els membres del grup.

Els ítems presenten diferents afirmacions referides al grup que s’està descrivint. La resposta implica avaluar (en una escala de 5 punts) en quina mesura cada afirmació és aplicable al grup.

Anàlisi de grup

Les afirmacions següents pretenen descriure algunes característiques dels grups socials.

Assenyaleu en quina mesura cadascuna s’aplica al grup analitzat.

A. Totalment cert B. Bastant C. Regular D. Poc E. Gens

  1. El grup coneix molt bé les normes no escrites que fan referència al comportament dels membres.
  2. Els membres temen expressar les seves veritables opinions.
  3. L’única manera que un membre pugui deixar el grup és amb l’expulsió.
  4. Un membre que vulgui abandonar el grup no ha de donar cap explicació.
  5. Un membre que no sigui capaç de seguir les normes estàndard del grup pot ser exclòs.

Aquest instrument es pot considerar, més que un qüestionari aplicat als membres d’un grup, un repertori o llista de control que l’analista grupal pot utilitzar per comprovar sistemàticament els aspectes més destacats que ha d’observar en un grup per tal de descriure’n les característiques principals. L’índex de Hemphill serveix per mostrar la diferenciació de diferents tipus de grup i determinar les dimensions que predominen en cadascun dins d’un context sociocultural determinat.

L’IPA (interaction process analysis) (Bales, 1950) és un sistema de categorització dels processos d’interacció dins d’un grup. Està constituït per dotze categories amb les quals es pot caracteritzar tota interacció que es doni en el si d’un grup. Ha estat la tècnica d’observació de grup amb més èxit i difusió, en part per la seva senzillesa i alta estructuració. L’IPA està estructurat en dues àrees:

  • Socioemocional
  • De tasca

Cada àrea consta de dues dimensions: positiva i negativa. I cada dimensió està graduada en tres nivells d’implicació: mínima, mitjana i màxima. Aquesta estructura dona lloc a dotze categories.

Tècniques grupals

Les tècniques grupals tenen com a objectiu “donar vida” al grup quan disminueix la seva activitat o els seus membres entren en un procés de regressió i apatia, bé perquè s’ha produït un estancament de les idees o bé perquè s’ha produït un bloqueig afectiu. Amb aquestes tècniques es pot facilitar als membres del grup la comprensió de les pròpies posicions, les funcions, els rols i el sentit de l’activitat del grup.

Taula rodona

La taula rodona és una dinàmica que es porta a terme quan es vol conèixer el punt de vista de diferents persones sobre un tema determinat.

L’objectiu de la taula rodona és:

  • Crear una atmosfera òptima per a la comunicació.
  • Ajudar en la tasca referida a un tema problemàtic.
  • Motivar el grup oferint punts de vista enriquidors de diferents experts.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
90’
Intervenció de tots els ponents de la taula entorn de 30-50 minuts
Intervenció de l’auditori entre 30-45 minuts
Sala àmplia
Taula i cadires per a tots els participants (si és possible, en semicercle)

El procés de realització passa per:

  1. Discussió amb moderador o moderadora davant d’un grup de gent (auditori) a càrrec d’unes persones expertes (entre tres i sis) que aporten al tema els seus punts de vista i s’ofereixen a respondre els dubtes de l’auditori en un espai de debat posterior.
  2. Participació de l’auditori mitjançant preguntes o comentaris adreçats directament a algun dels ponents.
  3. Finalització de la sessió per part del moderador, que fa un resum integrador per valorar tot el que s’ha exposat.

El paper de la persona que coordina la taula rodona ha de tenir en compte els punts següents:

  • Ajudar el grup en la selecció dels participants a la taula i del tema.
  • Presentar els participants i el tema assumint el paper de moderador o moderadora.
  • Explicar el procediment que se seguirà i el temps que s’utilitzarà.
  • Intervenir en la col·locació de les persones expertes.
  • Obrir la discussió amb alguna pregunta.
  • Aclarir, resumir, però sense expressar idees pròpies.
  • No ha de permetre discursos sinó discussions, ha de portar els participants cap a un col·loqui àgil i ha de regular les intervencions, que han de durar entre dos i quatre minuts.
  • Reconduir el col·loqui si es perd l’eix central del tema.
  • Contribuir a la claredat i a la unitat de la discussió.

Els avantatges d’una taula rodona són:

  • Útil per a grups grans i heterogenis.
  • Adient, si no és possible que tots els membres del grup deliberin alhora.
  • Útil per arribar a delimitar els camps en què hi ha acords i desacords dins del grup.

Conferència

La conferència és una reunió de persones que escolten cara a cara la informació que una altra o unes altres persones proporcionen. La informació sol ser especialitzada i se sol presentar de manera formal i directa.

Els objectius d’una conferència són:

  • Proporcionar informació àmplia i organitzada, d’una manera directa.
  • Estimular el grup per tal que ampliï els seus coneixements (llegir, analitzar documents…) en relació amb el tema tractat per la persona que fa la conferència.
  • Ajudar, a través d’una presentació global de la persona experta, a la identificació i exploració de problemes que no estan a l’abast del grup.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
40 minuts per l’exposició del tema
10-20 minuts per al torn de preguntes o col·loqui
Sala adient pel que fa a la mida i l’acústica
Material audiovisual (micròfon, projector…)
Persona experta en el tema

El procés de realització conssisteix en:

  1. Exposició verbal sobre un tema per part d’una persona qualificada durant un espai de temps determinat.
  2. Un cop finalitzada, plantejament de dubtes i/o preguntes per part de l’auditori respecte a allò exposat.
  3. Tancament de l’acte amb unes paraules d’agraïment, resum i valoració per part del moderador.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Presentar a la persona experta que fa la conferència, evitant els elogis excessius i adequant-se a les característiques de l’auditori.
  • Informar la persona que fa la conferència sobre les característiques del grup que forma l’auditori.
  • Tancar la sessió.

Els avantatges d’una conferència són:

  • Útil quan el grup sap acceptar idees de persones externes i mostra predisposició a aprofitar les experiències i coneixements d’una persona qualificada.
  • Adequada quan el grup és gran.

Simposi

Un simposi és un equip d’experts o especialistes (de tres a sis persones) que desenvolupa diferents aspectes d’un tema o problema de manera successiva davant d’un grup, per tal d’obtenir informació variada sobre el tema que es tracta.

Els objectius d’un simposi són:

  • Rebre una informació bàsica (fets, punts de vista…) per part de persones expertes, de manera formal i ordenada.
  • Descompondre un tema complex, dividint-lo en parts lògiques, per tal de tractar-lo i assimilar-lo més fàcilment.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
50-60’ aproximadament:
20 minuts per a cada persona expositora
10-20 minuts per a intervencions de l’auditori
5-10 minuts per a col·loqui i valoració final
Sala de mida adient al grup i amb bona acústica
Mitjans tècnics necessaris

El procés de realització consisteix en:

  1. Grup d’exposicions verbals oferides per diferents persones qualificades (entre tres i sis) sobre diferents aspectes d’un mateix tema. Les persones expertes exposen de manera individual i successiva.
  2. Intervenció de l’auditori en un col·loqui conduït per la persona que assumeix la coordinació.
  3. Conclusions i valoració final per part de la coordinació.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Reunir-se amb les persones que exposen en el simposi per acordar els aspectes en què es divideix el tema, l’ordre de les presentacions, el temps de què es disposa, el mètode per traspassar informació…
  • Vetllar perquè la divisió que es fa del tema tingui en compte les parts més significatives per al grup al qual va adreçat.
  • Enquadrar el tema i presentar les persones que fan les ponències.
  • Informar l’auditori sobre el procediment que se seguirà en el desenvolupament de l’acte.
  • Establir una atmosfera d’escolta incitant a l’atenció contínua del grup.

Els avantatges d’un simposi són:

  • Útil per a grups heterogenis que requereix presentar punts de vista diferents sobre un tema que hagi de ser discutit.
  • Adient quan el grup és molt gran per tal que tots els membres puguin participar i per poder plantejar punts de vista diferents.

Entrevista

Sinergia

La paraula sinergia ve del grec i significa cooperació. S’utilitza per explicar que el resultat del treball en grup és superior a la suma de treballs individuals.

L’entrevista és una conversa cara a cara per tal d’assolir un objectiu comú a través de l’intercanvi d’informació i la generació de sinergies.

Els objectius de l’entrevista són:

  • Estimular l’interès per un tema que domina la persona entrevistada.
  • Obtenir informació, fets o opinions sobre un tema.
  • Aprofundir en el coneixement de la persona entrevistada.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
40 minuts per formular les preguntes
10-15 minuts d’intervenció de l’auditori
10 minuts per a conclusions i valoració
Persona qualificada sobre el tema que interessa al grup
Sala adequada, amb bona acústica
Auditori disposat en semicercle

El procés de realització consisteix en:

  1. Una persona fa l’entrevista en representació del grup, i interroga verbalment durant un temps determinat una persona experta en la matèria que interessa al grup.
  2. L’auditori participa i completa les preguntes, si escau.
  3. Conclusions i valoracions per part de la coordinació.

El paper de la persona que coordina consisteix en:

  • Elaborar amb el grup els objectius que es pretenen assolir amb l’entrevista.
  • Consultar el grup a l’hora de triar la persona experta que s’entrevistarà.
  • Reunir-se amb la persona que serà entrevistada i decidir l’esquema general de l’entrevista, com s’administrarà el temps…
  • Aconseguir una entrevista flexible com si fos una conversa.
  • Preparar, amb el grup, preguntes que generin respostes reflexives.
  • Mantenir preguntes i respostes que pugui entendre el grup.
  • Establir un nexe entre la persona entrevistada i el grup.

Els avantatges d’una entrevista són:

  • Útil quan el grup no està prou cohesionat per poder donar i rebre informació puntual i extreure’n beneficis i aprenentatges.
  • Adequada, quan el grup és gran.

Roda de premsa

Una roda de premsa o conferència de premsa és un acte informatiu que convoca un organisme o una entitat i al qual es conviden els mitjans de comunicació per tal d’informar d’allò que succeeix. Els temes que es poden tractar són molt variats i depenen dels interessos dels organitzadors. Aquesta tècnica es pot utilitzar en altres àmbits, com l’educatiu, amb la participació d’una persona experta.

Els objectius d’una roda de premsa són:

  • Obtenir informació sobre diferents temes.
  • Realitzar preguntes clau per obtenir la informació desitjada.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
15 minuts de presentació de la tècnica i preparació de les preguntes
30 minuts per a les preguntes
15 minuts per a conclusions i valoracions.
Persona qualificada sobre la matèria que interessa al grup.
Sala adequada a la mida del grup i amb bona acústica, amb cadires disposades en semicercle

El procés de realització d’una roda de premsa consisteix en:

  1. Els participants formen grups (3 a 6 membres) que simulen ser equips de redacció, amb temes i interessos diferents. Una persona actua com a secretària del grup i és la participant en la roda de premsa de la persona experta convidada.
  2. Preparació durant quinze minuts de les tres preguntes que cada secretari o secretària farà durant la roda de premsa.
  3. Realització de la roda de premsa. Es pot demanar a la persona convidada a completar la informació, si cal.
  4. Valoració global, moderada per la persona que coordina el grup, en què també pot intervenir tothom que ho vulgui.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Oferir als subgrups de treball les orientacions adients segons el tema i la persona convidada, perquè no hi hagi bloqueigs i es puguin fer les preguntes de manera àgil.
  • Moderar el debat final amb imparcialitat i fluïdesa.

Els avantatges d’una roda de premsa són:

  • Útil per tal que els participants puguin formular i expressar davant el grup les seves idees sobre el tema o problema plantejats.
  • Estímul per a la cooperació en equip.

Pluja d'idees ('brainstorming')

La pluja d’idees s’aplica en grups reduïts per tal que els membres puguin intervenir amb la màxima llibertat possible amb l’objectiu de promoure la creativitat i produir idees originals o solucions noves.

Els objectius d’una pluja d’idees són:

  • Promoure la creativitat a l’hora d’abordar un problema.
  • Afavorir la discussió d’un problema i evitar les inhibicions que poden provocar les crítiques.
  • Aconseguir l’aportació lliure i creativa d’idees, opinions i coneixements.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
45’ aproximadament:
5 minuts per a la primera part.
10 minuts per al desenvolupament
20 minuts de debat
10 minuts de valoració
Paper i llapis
Pissarra o paperograma

El procés de realització d’una pluja d’idees consisteix en:

  1. Se selecciona un tema o un problema que prèviament ha quedat ben definit per tot el grup.
  2. Es donen les instruccions següents: “Cal anar plantejant solucions al problema tenint en compte que totes les idees propostes seran acceptades i que no s’admeten discussions o crítiques en aquest moment. Totes les aportacions són vàlides encara que puguin ser lògiques o il·lògiques, útils o inútils… Només cal evitar, en la mesura del possible, la repetició.”
  3. Totes les aportacions s’enregistren a la pissarra o al paper i, després, s’obre un període de debat sobre cadascuna.
  4. Conclusions i valoracions.

El paper de la persona que coordina passa per:

  • Ajudar a establir i fer complir les normes.
  • Establir el temps límit de discussió.
  • Recollir i retornar comentades les solucions i/o aportacions donades pel grup al problema plantejat.

Els avantatges són:

  • És útil quan el grup no és gaire gran (12-15 persones).
  • És una tècnica eficaç si el grup és homogeni i força cohesionat.
  • Es disposa de prou temps per tractar el tema i no hi ha tensions en el si del grup.

Fòrum

El fòrum permet la participació informal de tots els membres del grup per tal de tractar un tema o problema, conduït per una persona que actua com a coordinador/a.

Els objectius d’un fòrum són:

  • Fer una deliberació sistemàtica sobre un tema prèviament plantejat.
  • Adquirir l’hàbit d’expressar-se en públic.
  • Treballar la coordinació de les activitats grupals centrades en un problema específic.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
120’ aproximadament:
60 minuts per a la primera part.
60 minuts per a la segona i tercera part
Activitat prèvia (pel·lícula, conferència…)
Sala adequada i cadires en semicercle

El procés de realització d’un fòrum consisteix en:

  1. Es presenta l’activitat prèvia, i es destaca la relació que té amb l’acció del grup i el problema concret sobre el qual s’està treballant i a causa del qual s’ha organitzat el fòrum.
  2. Un cop finalitzada l’activitat, s’obre el torn de paraules, amb una explicació prèvia de les normes, el temps de què es disposa, i es recomana un to adient en la formulació de les preguntes i de l’expressió en general.
  3. Conclusions i valoracions.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Presentació del tema, dels objectius i de les normes que cal seguir.
  • Oferir suggeriments o formular qüestions que animin i facilitin el desenvolupament de l’acte.
  • Fer una síntesi de tot el que s’ha exposat intentant assenyalar amb objectivitat tot el que s’ha aportat: les coincidències i les discrepàncies, allò que ha estat útil…

Els avantatges són:

  • Útil quan el grup és molt gran i heterogeni, però amb capacitat per opinar i fer aportacions.
  • Requereix habilitat i preparació per part de la persona coordinadora, sobretot per triar correctament l’activitat prèvia.

Phillips 6.6

Aquesta tècnica permet treballar amb un grup gran (més de 20 persones). El grup es divideix en subgrups de sis persones per tal que discuteixin, durant sis minuts, sobre un tema determinat per tal d’arribar a una conclusió. De les conclusions de cada grup petit, se n’extrau la conclusió general.

Els objectius de Phillips 6.6 són:

  • Augmentar la intervenció dels membres del grup.
  • Discutir i analitzar un problema de manera simultània.
  • Repartir el treball i la responsabilitat entre tots els membres del grup.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
6 minuts per a tasca en equips
10 minuts per al desenvolupament
20 minuts per a la tercera fase i valoració
Paper i llapis
Pissarra o paperograma

El procés de realització consisteix en:

  1. Formulació del tema de treball (posteriorment es descompon en diferents aspectes o preguntes) i divisió del gran grup en equips de sis persones.
  2. Es donen les instruccions següents: “En cada grup hi ha d’haver un secretari o secretària portaveu del grup. Es disposa de sis minuts per discutir i donar resposta a cadascuna de les preguntes plantejades sobre el tema, de manera que s’arribi a una conclusió. Cal que tots els membres hi participin i s’ha d’arribar a un acord.”
  3. Formulació successiva de preguntes preparades sobre el tema, amb temps perquè cada equip pugui elaborar les respostes i arribi a un acord. Si es disposa d’una pissarra prou gran, la persona que coordina l’activitat elabora una graella perquè cada grup anoti les respostes donades a cada qüestió plantejada.
  4. Posada en comú en gran grup i col·loqui sobre les aportacions de cada equip.
  5. Conclusions i valoració de la tècnica.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Formular amb precisió el tema que cal treballar i les preguntes relacionades.
  • Motivar la reflexió amb preguntes del tipus “Com ha funcionat cada equip?”
  • Recollir i retornar comentades les solucions i/o aportacions donades pel grup al problema plantejat.

Els avantatges són:

  • Útil per treballar temes senzills i que no generen massa polèmica.
  • Útil per a grups grans.
  • Útil si es disposa de poc temps per tractar el tema plantejat.
  • Pot utilitzar-se sola o relacionada amb una altra activitat prèvia.

Assemblea

L’assemblea és una tècnica de grup en la qual els membres es reuneixen per prendre una decisió conjunta o abordar un tema concret, tenen tot el poder i no s’estableixen diferències.

Els objectius de l’assemblea són:

  • Participar activament en la presa de decisions sobre un tema.
  • Expressar lliurement opinions i idees.
  • Aprendre a assumir les implicacions que puguin sorgir derivades de la temàtica.
  • Compartir responsabilitats un cop assumit el problema com a objectiu comú del grup.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
30-35 minuts per a la primera part
10 minuts per a fases restants
Sala adequada
Moderador/a i secretari/ària

El procés de realització consisteix en:

  1. Es reuneix el grup sencer per tractar un tema o problema. S’estableix un primer diàleg que té com a finalitat informar i establir acords generals.
  2. Es demana una persona voluntària per tal que prengui nota (secretari). Al final de l’assemblea aquesta persona sintetitza els aspectes més rellevants, l’opinió majoritària sobre el tema, la continuïtat de l’assemblea, la creació de comissions, etc.
  3. Conclusions i valoracions.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Explicar breument els objectius de la tècnica.
  • Estar atenta per tal de mantenir cert rigor en el procediment.
  • Motivar la reflexió plantejant preguntes del tipus “En quina mesura s’han aconseguit els objectius previstos?”
  • Assenyalar els fenòmens psicosocials observats en el desenvolupament de la tècnica: protagonismes, tensions, etc.

Els avantatges són:

  • Útil si en grup hi ha un bon nivell de comunicació, participació, consens i un bon clima de treball.

Discussió dirigida

La discussió dirigida és una tècnica que consisteix en un intercanvi d’idees entre diferents participants que prèviament han treballat sobre un tema que pot ser analitzat des de diferents posicions. Una persona actua de moderador i director de la discussió.

Els objectius de la discussió dirigida són:

  • Facilitar l’aprenentatge de temes especialment complexos amb la interacció de conceptes, coneixements i informacions ja que no es parteix de cap posició inicial establerta i tancada.
  • Promoure la col·laboració intel·lectual entre les persones del grup per tal d’assolir una fita comuna: entendre millor el tema.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
50’ aproximadament Apunts i textos previs amb els principals continguts
Enregistradora

El procés de realització consisteix en:

  1. Deliberació dels membres dels grup sobre un tema treballat prèviament.
  2. Seguint un pla de discussió, exposició i debat de les idees.
  3. Conclusions i valoracions.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Seleccionar i suggerir el material treballat.
  • Confeccionar un pla de discussió.
  • Recollir, ordenar, analitzar i classificar el material produït durant la discussió.
  • Promoure el següent:
    • La participació de tots els membres.
    • Respecte pel tema central.
    • Respecte per les intervencions.

Els avantatges són:

  • Útil quan el tema resulta interessant per al grup i està motivat per tractar-lo.
  • La seva funcionalitat depèn de la maduresa del grup.

Seminari de treball

És una tècnica de treball en grup i expressió oral utilitzada per tractar a fons un tema predeterminat. Requereix un treball previ important, atès que inclou dos tipus de sessions: les comissions encarregades de l’estudi de subtemes, que concreten detalls i elaboren recomanacions; i les sessions plenàries, que tenen per objectiu determinar els punts de vista generals i extreure’n conclusions.

Els objectius d’un seminari de treball són:

  • Investigar sobre punts concrets o monogràfics d’una matèria.
  • Capacitar els membres d’un grup per treballar i estudiar de manera autònoma.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
50’ aproximadament:
20 minuts per a conclusions
20 minuts per a comentari en gran grup
10 minuts de resum final i valoració
Material de cada subgrup
Pissarra o paperograma

El procés de realització consisteix en:

  1. Divisió del grup en subgrups de quatre o cinc persones. Al llarg de diferents sessions de treball cerquen informació sobre el tema. La informació pot ser referida tant a aspectes parcials com al tema en general.
  2. Convocatòria d’una sessió de treball en què cada subgrup, amb el material ja treballat prèviament, pot elaborar unes conclusions que ha d’exposar.
  3. Conclusions i valoracions finals.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Proposar el tema de treball.
  • Establir dates per a les tasques i les reunions que s’han de fer.
  • Afavorir el debat tenint en compte els objectius de la tècnica.
  • Potenciar l’anàlisi de fets més que la memorització de la informació.
  • Potenciar la reflexió sobre els problemes.
  • Afavorir les capacitats de les persones que intervinguin (ordre, exactitud i honestedat)

Els avantatges són:

  • Útil en grups amb gran maduresa.

Dramatitzacions

Les dramatitzacions també s’anomenen role-playing. És una tècnica que consisteix en una dramatització d’una situació de la vida quotidiana assumint els rols del cas concret que es presenta per tal que aquest esdevingui real, viscut i possibiliti una millor comprensió de l’actuació de les persones en el cas real, i pugui ser tractada pel grup.

Els objectius d’una dramatització són:

  • Entrenar l’habilitat de comprendre els altres.
  • Gaudir de la vivència de les possibles situacions a les quals s’ha d’enfrontar el grup.
  • Fomentar la tolerància i l’acceptació de l’altre per col·laborar dins del grup.
Taula Quadre resum dels diferents tipus de tècniques
Durada Recursos
60’ aproximadament:
5-10 minuts per a instruccions
10 minuts per a preparació d’escena i actors
15 minuts de representació
20 minuts de col·loqui final i valoració
Cap

El procés de realització consisteix en:

  1. Definició del tema en el grup pel que fa al problema que interessa o amoïna. El tema ha d’haver estat consensuat prèviament, i segons quin sigui es trien o surten els voluntaris a fer la representació.
  2. Dramatitzacions durant uns deu o quinze minuts. No hi ha guió i tot es deixa en mans de les vivències de les persones que fan la representació.
  3. Col·loqui entre el públic i les persones que han fet la representació, i es treuen les conclusions oportunes.
  4. Valoració de la tècnica.

El paper de la persona que coordina ha de:

  • Contribuir a delimitar clarament el tema i els personatges de la dramatització. La base del joc és cada persona que representa un paper ho faci amb realisme i sinceritat.
  • Vetllar per tal que el col·loqui final repassi totes les conseqüències de les situacions viscudes per les persones que feien la representació, i s’exposi tot el que ha percebut el públic.

Els avantatges són:

  • Útil quan hi ha incomprensions entre subgrups o actituds rígides que dificulten les activitats en grup i la seva productivitat.
  • Eficaç per millorar la satisfacció del grup quan hi ha problemes emocionals o incomprensions.
  • Prou temps per tractar el tema i no hi ha tensions en el si del grup.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats