Resum

La capacitat de comunicar és inherent a la condició humana. Tot comunica i l’evolució en les formes de comunicar-se ha anat lligada a la supervivència i l’evolució de l’espècie i els individus. El procés de comunicació és un procés dinàmic, inevitable, irreversible i bidireccional. La comunicació pot tenir diferents funcions:

  • Informativa: té a veure amb la transmissió i recepció de la informació.
  • Valorativa: l’emissor ha d’atorgar al seu missatge la càrrega afectiva demanada.
  • Reguladora: té a veure amb la regulació de la conducta de les persones respecte dels seus semblants.

El procés de comunicació és un procés complex, relacionat amb la complexitat del cervell humà. La teoria de la comunicació es basteix sobre cinc axiomes (Watzlawick, 1993), són:

  • No es pot no comunicar-se, tot comunica encara que no tinguem intenció de fer-ho.
  • Tota comunicació té un nivell de contingut i un nivell de relació entre els interlocutors, que incideix en la interpretació del missatge.
  • La naturalesa d’una relació depèn de la seqüència de comunicació que estableixen els comunicants.
  • Les persones utilitzen tant la comunicació digital com la comunicació analògica, és a dir, els signes que conformen el llenguatge, i la resta d’elements no verbals, els gestos, les mirades, la postura, etc.
  • Tots els intercanvis comunicacionals són simètrics o complementaris donat que en donen en el si d’una relació determinada entre els interlocutors.

Podem definir el procés de comunicació com aquell procés en què intervenen dues o més persones o comunitats humanes que comparteixen experiències, coneixements i sentiments, encara que sigui a distància o per mitjà de mitjans artificials. Els elements que fan possible que aquest procés es porti a terme són els elements fonamentals del procés de comunicació:

  • Emissor/a: és el punt de partida, és la persona que emet el missatge o senyal codificat prèviament.
  • Receptor/a (pot ser un o més d’un): és l’element que rep el missatge. És el destinatari, qui ha de descodificar el missatge per entendre’l i així respondre.
  • El missatge: contingut de la comunicació, de la informació que l’emissor transmet al receptor.
  • Codi: llenguatge determinat; paraules, signes escrits, gestos…
  • Canal: mitjà pel qual es transmet el missatge entre l’emissor i el receptor.

Per tal que aquesta comunicació sigui òptima per a totes les parts que hi intervenen cal que el procés de comunicació sigui dinàmic, i els interlocutors alternin els seus papers, i tinguin en comú una motivació per comunicar-se. D’aquesta manera, hem de tenir també en compte els passos a través dels quals es desenvolupa el procés de comunicació:

  1. Desenvolupament de la idea que volem comunicar.
  2. Codificació del missatge: posar el missatge en un codi comú tant per a l’emissor com per al receptor (paraules, gràfics o altres símbols).
  3. Transmissió: un cop s’ha desenvolupat i elaborat el missatge, es transmet en el llenguatge, format i codi seleccionats, mitjançant el canal o vehicle de transmissió, que pot ser oral, escrit o audiovisual.
  4. Recepció del missatge per part del receptor.
  5. Descodificació del missatge: el receptor desxifra el missatge, el descodifica i l’interpreta, i aconsegueix reconstruir una idea del missatge.
  6. Acceptació del missatge per part del receptor. Si el missatge és acceptat s’ha aconseguit la comunicació.
  7. Ús del missatge: reacció que s’ha aconseguit en el receptor i l’ús que aquest dóna a la informació del missatge rebut.
  8. Retroalimentació o feedback: ara el receptor passa a ser l’emissor d’un nou missatge i comença un nou procés de la comunicació.

Les barreres comunicatives dificulten, limiten i fins i tot impedeixin que la comunicació sigui eficient. Les barreres més importants són semàntiques, fisiològiques, físiques, socioculturals i les psicològiques.

Les barreres semàntiques apareixen quan els interlocutors poden no tenir un bon coneixement del lèxic (vocabulari) i/o dels diferents sentits de les paraules, que poden donar lloc a malentesos o interpretacions errònies del missatge.

Les barreres fisiològiques les formen l’estat de salut, les discapacitats físiques o auditives (sordesa, cansament físic o mental, etc.).

Les barreres socioculturals poden derivar-se de les diferències culturals, econòmiques, d’estatus social, religió, culturals, etc., entre l’emissor i el receptor, que poden dificultar la comunicació i provocar malentesos i fins i tot conflictes.

Les barreres psicològiques són interferències de la comunicació que sorgeixen de les emocions, els sentiments, els valors, el caràcter, les experiències, de cada persona que intervé en el procés comunicatiu.

Però també hi ha un seguit d’aspectes que actuen com a facilitadors del procés de comunicació, entre els que cal destacar la disponibilitat, física i psicològicament activa, cap a la persona amb la que ens hem de comunicar.

Les competències comunicatives inclouen tots aquells elements que intervenen en totes les interaccions comunicatives, és a dir, els components verbals i els components no verbals de la comunicació, i ens han de permetre disposar de l’estratègia comunicativa més adient per a cada situació.

  • La comunicació verbal és la que es duu a terme utilitzant únicament el llenguatge com a codi. El llenguatge és l’instrument més important que té l’ésser humà per comunicar-se. Els components verbals més importants són la parla i la conversa.
  • La comunicació no verbal fa referència a aquells aspectes de la comunicació en què no intervé la paraula (el factor verbal), és a dir, tant aquells elements corporals (mirada, expressió facial, postura corporal, distància) com els referits a la veu (to, timbre, volum…). Pot repetir, contradir, substituir, complimentar, accentuar o regular el missatge verbal.
  • Els elements paralingüístics són els elements vocals dels components verbals de la comunicació, és a dir, fan referència a la manera com es diu alguna cosa. Podem diferenciar els que fan referència a les qualitats de la veu (el volum, el timbre de la veu, el to, la fluïdesa de la parla, la claredat) i a les vocalitzacions (riure, plor, sospirs, badalls, intensitat de la veu, segregacions vocals…).

Cada persona, conscient o inconscientment, té un estil de comunicació predominant que també influirà en la qualitat de comunicació. Els tres estils predominants són: el passiu, l’agressiu i l’assertiu.

  • L’estil de comunicació passiu implica posar per davant els drets dels altres als propis amb la intenció d’evitar conflictes. Les expressions verbals van unides a altres components com baixar la mirada o desviar-la, titubeig, to de veu fluix, postura corporal indefensa, expressió facial de por o dubte, i moviments corporals nerviosos o inapropiats…
  • L’estil de comunicació agressiu sobreposa les seves opinions i creences a la dels altres de manera ofensiva, manipuladora o inadequada, passant per sobre dels drets dels altres. Les expressions verbals solen anar acompanyades de mirada fixa, agressiva i amenaçant, to de veu elevat, parla ràpida, postura corporal tensa i gestos energètics i amenaçadors.
  • L’estil de comunicació assertiu implica l’expressió directa dels propis sentiments, pensaments i necessitats, respectant els drets dels altres. Les expressions verbals van acompanyades d’un to de veu ferm però no elevat, de contacte ocular amb la persona que parla, d’una postura corporal recta, i moviments serens. Moviments amb el cap per indicar que s’està escoltant l’altre.

El procés d’educació emocional s’inicia amb un reconeixement de les emocions i els sentiments, tant les pròpies com les dels altres. Les emocions són les que fan que les persones es protegeixin dels perills que les amenacen, i cerquin noves formes de vida i de relacions més satisfactòries. La principal funció de les emocions és la d’assenyalar quins fets són veritablement importants per al benestar i la vida; una altra funció és que impulsen a actuar.

Les emocions es poden classificar tenint en compte dos criteris:

  • La complexitat de l’emoció: podem diferenciar entre primàries, vinculades a la supervivència, universals i properes a estats corporals i mentals intensos, i les secundàries, que matisen les primeres i estan vinculades amb estats emocionals més persistents que les emocions primàries.
  • La tipologia de l’emoció: podem diferenciar entre positives i negatives, en funció de la valoració que cada persona fa dels esdeveniments que l’envolten.

Els sentiments són les sensacions conscients de les reaccions emocionals. Els sentiments impliquen un procés de reflexió sobre les emocions pròpies; els sentiments són més profunds que les emocions i perduren en el temps.

Les emocions i els sentiments interactuen amb el pensament i amb la conducta. El que pensem i interpretem sobre els esdeveniments que succeeixen al nostre entorn i en nosaltres mateixos, ens produeix unes emocions, unes reaccions físiques, i ens fa comportar-nos d’una manera determinada. Davant de qualsevol situació, s’activa la seqüència penso-sento–actuo, moltes vegades de manera immediata i inconscient.

L’educació emocional permet al subjecte afrontar millor els reptes que es plantegen en la vida quotidiana. La regulació emocional també està relacionada amb la regulació del pensament, donat que el que sentim depèn del que pensem. Si tenim pensaments poc raonables i perjudicials ens produeixen emocions desagradables que ens dificultes avançar positivament. Les idees inexactes que tenim de la realitat poden ser fruit de:

  • Creences irracionals: ferm assentiment i conformitat amb alguna cosa que no se sustenta en cap fet racional. Determinades conviccions irracionals, profundes i arrelades i tot sovint inqüestionades.
  • Pensaments distorsionats: errors cognitius que fan percebre la realitat de manera equivocada, tant per exageració com per magnificació.

És important aprendre a ser conscients dels propis pensaments, a practicar i ensenyar el pensament positiu. Aprendre a pensar, i pensar positivament, també formarien part de l’educació emocional.

Igual que s’aprèn a regular les emocions i els pensaments, també és important aprendre a regular la conducta. Les tècniques de relaxació ajuden a disminuir els pensaments que provoquen ansietat i porten a un estat de tranquil·litat que afavoreix l’enfrontament de les diverses situacions de la vida quotidiana. Algunes tècniques de relaxació que poden ajudar-nos tant a nivell personal com professional són:

  • Respiració abdominal: la respiració suau i abdominal, facilita la relaxació dels òrgans i la ment, que ha estat concentrada, també s’ha oxigenat i relaxat, produint efectes calmants.
  • Relaxació progressiva de Jaconbson: consisteix en aprendre a tensar i relaxar seqüencialment diversos grups musculars al llarg de tot el cos, reconèixer i discriminar els processos de tensió i relaxació i a comprovar els beneficis i el plaer que proporciona la relaxació.
  • Tècnica de relaxació de Koeppen per a infants: l’adult, a través d’un llenguatge clar i entenedor, ajuda a l’infant a tensar i relaxar les diferents parts del cos.

L’educació emocional ha de permetre a les persones regular les emocions i acceptar-se malgrat les emocions.

L’empatia permet la comprensió i identificació amb la situació de l’altre, sense censurar, jutjar o condemnar el que sent. Els seus components són: l’escolta activa, la comprensió del món vivencial de l’altra persona, i partir del propi jo, els missatges “jo”.

Lligada a l’empatia, apareix l’assertivitat. Ser assertiu significa ser capaç d’expressar-se amb seguretat i tenir confiança en un mateix. Ser capaç de plantejar i defensar un argument, una crítica o una postura. Ser capaç de dir “sí” quan decidim dir sí, i dir “no” quan volem dir no.

Les habilitats socials són un conjunt de competències conductuals que possibiliten que la persona mantingui relacions socials positives amb els altres i que afronti, de manera efectiva i adaptativa, les demandes del seu entorn social.

Per tal de poder adaptar la nostra conducta a les diferents situacions d’interacció en les quals ens trobem cal, per una banda, conèixer un ampli repertori d’habilitats comunicatives, aprendre a seleccionar les habilitats en funció de les característiques específiques de cada situació, i utilitzar-les fins incorporar-les al nostre repertori. Algunes de les habilitats socials més importants són: l’escolta activa, formulació de preguntes, expressar la pròpia opinió, iniciar, mantenir i finalitzar una conversa, donar informació, saber rebre crítiques, fer front a a la pressió del grup, fer i rebutjar peticions, defensar els propis drets, expressar sentiment si afecte, donar instruccions, etc.

L’entrenament de les habilitats socials és un conjunt de tècniques o procediments sistemàtics destinats a ensenyar habilitats socials amb l’objectiu de millorar les relacions de les persones.

Per dissenyar les activitats d’entrenament en habilitats socials caldrà triar les tècniques que ens permetin assolir els objectius proposats de la manera més efectiva. L’entrevista ens permet fer un primer apropament del problema, identificar la importància que té per a la persona, saber com interfereix en la seva vida i a quins àmbits afecta. Mitjançant l’observació es pot registrar i analitzar la conducta de la persona. Els qüestionaris o escales estandaritzades permeten avaluar en un temps breu un gran nombre de conductes.

Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge