Possibles orígens dels contaminants químics

Els riscos associats a les activitats laborals sorgeixen amb les primeres eines. Es pot dir que el risc és inherent al treball: tota activitat laboral porta associada uns riscos per als treballadors.

Als llocs de treball hi ha contaminants químics que formen part de:

  • Matèries primeres utilitzades en el procés
  • Productes intermedis del procés de fabricació
  • Productes acabats
  • Substàncies que es poden formar durant el procés (subproductes)
  • Productes de neteja i desinfecció
  • Materials de construcció
  • Productes obtinguts d’altres orígens

És convenient definir amb claredat la terminologia següent:

  • Matèria primera.Substància primària amb què es formen els cossos simples; són productes naturals o poc processats fets servir en processos industrials o de fabricació.
  • Producte intermedi.Material parcialment processat que és sotmès a etapes posteriors de producció, abans de convertir-se en un producte acabat.
  • Producte acabat.Substància o producte que ha complert totes les seves etapes de fabricació.
  • Subproducte.Material o substància obtinguts en un procés de producció industrial, de transformació o de consum als quals l’empresa productora no els troba utilitat i per tant es gestionen com a residu, però que, no obstant això, sí que es poden utilitzar com a matèria primera o auxiliar en un altre procés productiu diferent, sense sotmetre’s prèviament a una operació de tractament significativa i sense posar en perill la salut humana ni causar perjudicis al medi ambient.

La indústria presenta una sèrie de riscos higiènics singulars, a causa de la naturalesa de les matèries primeres utilitzades, de tots els productes que hi intervenen i dels productes finals.

En el sector serveis, també hi ha riscos higiènics bàsicament a causa dels productes que s’hi manipulen.

Fins fa poc temps no es considerava importat l’existència d’aquests riscos a l’ambient laboral ni la possible aparició de malalties laborals. Aquesta infravaloració dels riscos higiènics i les seves conseqüències era motivada perquè es tractava de sectors tradicionals, fortament atomitzats i amb un desenvolupament tecnològic escàs.

En l’actualitat, això no obstant, aquests aspectes estan canviant, la qual cosa en un futur podria incidir en la minimització dels riscos que comporten l’aparició de malalties professionals als llocs de treball.

Un altre dels factors que repercuteix en la infravaloració del riscos higiènics és la preocupació escassa dels treballadors sobre els riscos higiènics als quals es troben sotmesos, és a dir, en alguns casos, la baixa qualificació dels mateixos treballadors i la falta d’informació i formació sobre la perillositat, per a la seva salut, dels productes manejats.

Entre les activitats que generen riscos higiènics podem destacar les corresponents a la indústria metal·lúrgica, les operacions amb despreniment de pols, el treball amb gasos comprimits, el treball a hospitals i a laboratoris i el treball a espais confinats.

Riscos higiènics en la industria metal·lúrgica

Hi ha diversos factors de risc d’higiene industrial potencialment presents en les diferents operacions bàsiques que caracteritzen la indústria metal·lúrgica, independentment dels processos que es desenvolupin en un o un altre sector d’activitat.

És important conèixer els possibles contaminants presents a l’ambient, com a conseqüència de les diferents tasques que s’efectuen als llocs de treball.

Algunes de les tasques principals que es poden desenvolupar en les diferents indústries metal·lúrgiques són la fosa de metalls i aliatges, el tractament i acabat de superfícies mecàniques, el pintat, la mecanització de peces mecàniques i la soldadura.

Fosa de metalls i aliatges

La fosa és un procés de fabricació de peces que consisteix en l’abocament de metall fos sobre un motlle fabricat amb la forma externa volguda (segons la peça que s’ha de fabricar), i que pot contenir un mascle de dimensions d’acord amb la cavitat que es requereix.

L’abocament en la bugada pot ser directe o amb cullera. El desemmotllament se sol fer mitjançant vibració, buidatge o expulsió. Després es neteja la peça.

Metalls

Els metalls que se solen fondre són: ferro, acer, llautó, bronze i altres com alumini, magnesi, titani, crom, níquel i fins i tot beril·li, cadmi i tori.

Els forns

Els forns que es fan servir en l’actualitat són els següents:

  • Cubilot de fosa. S’utilitzen per fondre ferros colats. Consisteixen en un tub de més de 4 metres de longitud i poden tenir des de 0,8 a 1,4 m de diàmetre, es carreguen per la part superior amb llits de ferralla de ferro, coc i pedra calcària. Per a la combustió del coc s’injecta aire amb uns ventiladors d’alta pressió, aquest accedeix a l’interior per unes tremuges situades a la part inferior del forn. Aquests forns també es poden carregar amb pelets de mineral de ferro. Els forns de cubilot poden produir colats de fins a 20 tones cada tres hores. Aquest tipus d’equip és molt semblant a l’alt forn. El problema més gran d’aquests forns és que els seus equips per al control d’emissions contaminants és més costós que el propi forn, per això no es controlen les seves emissions de pols i, per tant, no s’autoritza la seva operació.
  • Forn de gresol. És el procés més antic que es pot trobar en la fosa, també se’l coneix com a forn d’aire. Aquest equip és integrat per un gresol d’argila i grafit, extremadament fràgils, que es col·loquen dins d’un confinament que pot contenir algun combustible sòlid com carbó o els productes de la combustió. Els gresols són molt poc utilitzats en l’actualitat excepte per a la fusió de metalls no ferrosos.
  • Forn d’arc elèctric. S’utilitzen per a la fusió d’acers per a eines, d’alta qualitat, de resistència a la temperatura o inoxidables. Si es té en compte que aquests forns són per a la producció d’acers d’alta qualitat sempre es recobreixen amb maons de la línia bàsica. En aquests forns s’injecta oxigen pur per mitjà d’una llança. Els forns d’arc elèctric funcionen amb tres elèctrodes de grafit els quals poden arribar a tenir 760 mm de diàmetre i una longitud de fins a 12 m. Aquests equips són els més utilitzats en indústries de grandària mitjana i petita, en què la producció de l’acer és per a un fi determinat, com vareta corrugada, aliatges especials, etc.
  • Forns de túnel o d’inducció sense nucli. Utilitzen un corrent induït que circula per una bovina que envolta un gresol en el qual es fon la càrrega. El corrent és d’alta freqüència i la bovina és refredada per l’aigua. Aquests forns es carreguen amb peces sòlides de metall, ferralla d’alta qualitat o encenalls metàl·lics. Els productes són acers d’alta qualitat o amb aliatges especials.

  • Forn de cubilot/-180
  • Forn de cubilot

  • Forn de gresol/-120
  • Forn de gresol

  • Forn de túnel/-35
  • Forn de túnel

El procés de fosa

El procés de fosa sol constar de les fases següents:

  1. Elaboració de motlles i mascles
    Els materials fosos es troben a temperatures elevades, aproximadament d’uns 1.500 °C i, per tant, els motlles en els quals cal abocar el brou s’han de preparar amb materials de bona qualitat i que resisteixin aquelles temperatures.
    A més, els materials han de ser prou plàstics per poder ser modelats per mitjà d’espàtules i han de tenir una permeabilitat elevada per poder evacuar l’aire i els gasos desenvolupats en la bugada. Durant el modelat tenen lloc molts fracassos de vegades per la utilització de materials inadequats, per la qual cosa s’han de seleccionar i preparar escrupolosament.
    Els materials usats per a la fabricació de motlles i mascles per a la fosa reben el nom de sorres o terres d’emmotllament i són constituïdes essencialment per barreges de sorra, de sílice i argila, que contenen un percentatge determinat d’impureses, com ara òxids de ferro, calci i magnesi, matèries orgàniques, etc. Se’ls afegeixen substàncies com el carbó en pols, negre de fum, fems, etc., que milloren determinades propietats de la barreja.
    Els grans de sorra constitueixen la part fonamental, i les argiles actuen com a aglomerants dels grans de sílice. En tercer lloc, cal considerar l’aigua que s’hi ha d’afegir, precisament perquè l’argila desenvolupi aquest paper.
    Els mascles s’insereixen al motlle i donen la configuració interna de la peça fosa. Per fer la fabricació de mascles s’ha de considerar que aquestes peces han de resistir la fosa però no el buidatge en l’extracció. Els mascles es tracten amb una capa antiflama per millorar l’acabat final de la peça.
  2. Muntatge
    El muntatge de les peces consisteix a unir el motlle amb el mascle; és un procés que es considera una operació purament física, no s’hi produeix cap transformació química ni s’hi utilitzen productes químics. En aquest apartat de la indústria metal·lúrgica no hi ha generació de contaminants químics.
  3. Fusió i afinament del metall o aliatge
    La fusió del metall es duu a terme, normalment, als forns anomenats de cubilot. La seva estructura és vertical amb una alçada considerable i oberta per dalt, tenen una porta amb frontisses i són recoberts al seu interior per material refractari. Es carreguen per la part superior amb coc, ferralla de ferro i pedra calcària i a la part inferior consten d’uns tubs on s’injecta aire.
    El coc calent es fon i té la finalitat de purificar el ferro, en canvi la pedra calcària ajuda a eliminar les escòries del brou. Als cubilots de bugada el metall fos es duu a la cullera per fer la bugada.
    En la figura podem veure un esquema d’un forn de cubilot amb les seves parts i podem fer-nos una idea de l’espai que ocupa.
  4. Colada del metall al motlle
    La colada és l’abocament del metall fos.
  5. Refredament de la peça metàl·lica fosa i desemmotllament
    Consisteix en el refredament de la peça mitjançant sistemes de refrigeració. S’introdueix aire fred a contracorrent i un cop temperada la peça es procedeix a la separació del motlle mitjançant una sacsejada. Es tracta d’un procés sorollós en el qual la caixa de modelatge, el motlle i la peça es deixen caure en una reixeta vibratòria.
  6. Eliminació del material sobrant (rebaves) i acabat
    Un cop hem obtingut la peça s’ha de netejar i adequar per a la seva utilització. La sorra que ha quedat adherida a la peça fosa s’ha d’eliminar. Això es pot fer manualment o fent servir dolls de sorra o de granalla a pressió, mitjançant el sistema de tambors rotatius i per doll d’aigua.
    Un cop netejades les peces s’han de separar les parts metàl·liques que no hi pertanyen, com per exemple, el metall que correspon al canal de bugada, la rebava que es genera per un modelatge no precís, etc. Aquesta operació es diu desbarbament i es pot efectuar amb sorra o per altres mitjans anàlegs.

Figura Forn de cubilot

Eliminació insuficient del material sobrant

Moltes vegades el desbarbament no permet una eliminació suficient del material sobrant i l’operació s’ha de completar fent servir pedres esmerilades friccionant sobre la peça final.

Riscos

Els contaminats més importants que es generen en cada tasca duta a terme en el procés de fusió de metalls i aliatges són:

  • En la tasca de modelatge el contaminant serà la pols de sílice que conté la sorra que es dispersa a l’ambient en forma de pols. Els mascles duen com a aglutinant oli de llinosa, per això rep el nom de sorres a l’oli.
  • En les tasques de fusió i colada els contaminants potencialment presents seran els òxids dels metalls que són en procés de fusió. En el cas de la fosa d’acer, els contaminants seran òxids de ferro i de carboni.
  • En les tasques de desbarbament i polit de peces aquestes es desemmotllen mitjançant sistemes mecànics que provoquen el desbast i atac de la primera capa de la peça. Aquesta capa presenta una recoberta bastant abundant de sorra del modelatge i, per tant, es produeix una dispersió a l’ambient d’aquesta sorra amb sílice i de partícules fines del metall en forma metàl·lica.

No convé oblidar que de vegades la naturalesa del material de granallatge, que pot ser pols de sílice, o del queixal de desbarbament, que pot ser també de sílice, afavoreixen la concentració del contaminant i poden arribar a determinar-ne la presència a l’ambient de treball.

Tractament i acabat de superfícies mecàniques

Els agents externs químics atmosfèrics ataquen la superfície dels metalls i formen òxids, hidròxids, carbonats, etc. Si es vol evitar aquesta acció d’oxidació és necessari donar a la superfície un tractament ja sigui mitjançant el recobriment amb un altre metall o amb una capa de pintura.

La finalitat del tractament i acabat de superfícies mecàniques és aconseguir en l’acabat del producte un aspecte més atractiu i millor.

Abans del tractament final que suposa el recobriment superficial cal fer una preparació que pot ser de tipus mecànic o químic.

Preparació de la superficie que s'ha de tractar

Per poder tractar una superfície metàl·lica, prèviament s’ha de fer una neteja a fons, que consta de tres parts que es poden executar de manera individual o en seqüència:

  • L’esmerilament
  • La raspallada
  • El poliment mecànic

L'esmerilament, el raspallat i el polit

L’esmerilament elimina de la superfície de la mostra el material danyat o deformat. La raspallada serveix per eliminar acumulació de pols a les superfícies que s’han de tractar. El poliment mecànic és una etapa imprescindible abans de fer el cromatge de les peces.

Com tots els processos que es duen a terme a les superfícies mecàniques, l’esmerilament, la raspallada i el poliment mecànic generen grans quantitats de pols i en el cas de l’alumini pot arribar a ser explosiu.

Un cop esmentats els tractaments previs que s’apliquen a gairebé totes les superfícies o peces metàl·liques, segons el procés posterior és convenient fer uns altres condicionaments que poden ser dos:

1) Preparació mecànica

La preparació mecànica fa referència al desbarbament que consisteix en l’eliminació de rebaves i trencament d’arestes vives.

Com a tècniques de preparació mecànica podem considerar les operacions de llimada manual, afinament, afinament flexible, acabat setinat, raspallada, poliment en bombos, etc. Totes elles es fan mecànicament.

Hi ha dos tipus d’abrasius que es fan servir en la indústria metal·lúrgica:

  • Naturals: quars, esmeril, corindó i diamant.
  • Artificials: alundum, corindó blanc i carborúndum.

L’abrasiu més usat és l’alundum o corindó artificial i el carborúndum.

En l’operació de desbarbament hi ha un risc important per la pols de sílice que prové de la sorra residual del desemmotllament.

En esmentar els riscos segons la higiene industrial, els aspectes que cal destacar són la classe i la grandària de gra i d’aglomerat utilitzat.

2) Preparació química

La preparació química se sol efectuar de dues maneres diferents:

a) Decapatge. És l’eliminació d’òxids en una superfície metàl·lica per dissolució química o electroquímica. El decapatge químic que s’usa molt pel seu cost baix es fa amb àcids clorhídric, sulfúric o fosfòric i de vegades es fan servir barreges amb àcids nítric, fluorhídric, cròmic o fluorur sòdic. Aquests àcids poden desprendre boires extremadament corrosives i, en el cas de l’àcid nítric, gasos nitrosos d’alta nocivitat. En general, són irritants per al tracte respiratori i la pell.

b) Desgreixatge. Si es vol aconseguir una bona adherència del recobriment és necessari que la superfície estigui lliure de brutícia, greix, oli, fundent, òxids, etc. De la mateixa manera que succeeix si es vol una fixació bona, una lluentor o un recobriment protector. De vegades un desgreixatge senzill amb àlcalis o tricloroetilens és suficient; si cal que sigui una mica més enèrgic cal procedir a una electrodeposició. Hi ha tres tipus d’agents desgreixadors: hidrocarburs clorats, àlcalis i emulsions.

  • Decapatge/-70
  • Decapatge

  • Desgreixatge/-35
  • Desgreixatge

Tractament de les superfícies mecàniques

El tractament de les superfícies mecàniques es fa mitjançant els sistemes següents:

  • Poliment electroquímic. És un tractament superficial mitjançant el qual el metall que s’ha de polir actua com a ànode en una cel·la electrolítica, dissolent-se. Amb l’aplicació de corrent, es forma un film polaritzat a la superfície metàl·lica en tractament, i es permet que els ions metàl·lics es difonguin a través d’aquest film. Simultàniament, i en condicions controlades d’intensitat de corrent i temperatura, té lloc una millora de l’aspecte i la refractivitat del producte, però abans és necessari efectuar un desgreixatge amb vapor i una neteja alcalina en calent. La peça fa d’ànode i el bany és format per àcids minerals o àcid cròmic; aquest banys poden ser de durada indefinida o de vida limitada.
  • Recobriment electrolític. Consisteix a cobrir les peces amb una capa metàl·lica. L’espessor del recobriment depèn de la densitat de corrent i del temps de procés. Són exemples de recobriments electrolítics el cromatge, el zincatge, el cadmiatge, el platejat, etc.
  • Immersió. Serveix per evitar l’oxidació del metall. S’usa en banys de metalls fosos, en general aliatges de punt de fusió baix. En submergir la peça queda recoberta de zinc, estany, cadmi o alumini.
  • Galvanització. És un recobriment amb capa de zinc que es dóna a alguns acers concrets per protegir-los de la corrosió. La galvanització en calent es fa en bany de zinc fos i per immersió; en fred, es tracta d’un recobriment electrolític.
  • Pavonatge. Consisteix en l’oxidació lleu de la superfície del ferro o acer, produint una capa fina d’òxid uniformement estesa. En acer, el pavonatge es pot fer amb àcid nítric diluït i just després del decapatge per si es vol evitar l’acció de l’oxigen de l’aire. En l’operació es desprèn hidrogen i fins i tot òxids nitrosos. La quantitat d’hidrogen desprès depèn de la densitat de corrent i d’altres factors com la temperatura, acidesa i agitació de la cubeta.
  • Recobriment amb plàstics. S’utilitza per evitar la pèrdua de les làmines d’acer pel deteriorament durant l’emmagatzematge dels metalls. Es pot aplicar en forma líquida, de pols, i que després es vulcanitza o sinteritza per escalfament, o per làmines prefabricades que s’apliquen sobre la superfície d’un metall amb un adhesiu.

  • Abans i després d'un tractament electrolític/-185
  • Abans i després d'un tractament electrolític

Metalls utilitzats per a recobriments

El níquel s’utilitza per protegir de la corrosió, el crom per millorar les propietats superficials i la plata i l’or per embellir.

  • Immersió/-110
  • Immersió

  • Galvanització/-75
  • Galvanització

Pintures i vernissos

Les pintures i els vernissos són preparacions complexes que en aplicar-les en capes fines sobre una superfície sòlida tenen la propietat de formar una capa contínua i de transformar-se per l’evaporació dels dissolvents i diluents. De vegades, mitjançant reaccions químiques es transformen en una pel·lícula sòlida i adherent.

Les matèries primeres amb què és formada una pintura són bàsicament les següents:

Pigments inorgànics i orgànics

Els pigments inorgànics són formats per un òxid o sal metàl·lica d’un àcid mineral. Els orgànics són formats per una sal metàl·lica d’un àcid orgànic.

  • Pigments. Són sòlids, dividits finament, de colors diferents, essencialment insolubles en el vehicle. El pigments es poden classificar de diverses maneres:
    • Segons el seu origen, es classifiquen en naturals i artificials.
    • Segons la seva naturalesa, es classifiquen en inorgànics i orgànics.
  • Vehicle. És la porció líquida de la pintura. El vehicle és format pel lligant i els dissolvents:
    • Vehicle fix o lligant. És un líquid o sòlid, no volàtil, i amb la capacitat de formar una pel·lícula protectora. El lligants han de ser solubles en certs dissolvents. Els més usats són: olis assecants, resines naturals o sintètiques i substàncies hidrosolubles.
    • Vehicle mòbil o dissolvent. Són líquids que s’afegeixen a la majoria de les pintures i vernissos per fer-los prou fluids per a una aplicació apropiada. El dissolvent o diluent és el vehicle volàtil que dissol per complet el lligant. Els tipus més habituals són: hidrocarburs (alifàtics, aromàtics o terpènics) i hidrocarburs clorats (alcohols, cetones, èters i èsters).
  • Additius. Els additius s’afegeixen al producte en quantitats reduïdes per millorar-ne les condicions de fabricació, conservació, aplicació o determinades propietats específiques.

El vehicle en una pintura és la seva part líquida, en la qual hi ha dispersats els pigments.

Riscos químics

Un cop sabuda la composició de les pintures i els vernissos, ens cal conèixer els riscos higiènics que poden presentar a causa dels compostos que es poden formar per un ús incorrecte d’aquests materials:

  • Formació de lligants. Els lligants són resines naturals poc o gens tòxiques; es tracta de substàncies inertes quan estan polimeritzades. En el cas d’un incendi la piròlisi pot implicar accidents greus pels gasos tòxics que se’n desprenen. Algunes resines determinades poden provocar irritació ocular, dèrmica i respiratòria, així com sensibilització respiratòria.
  • Pigments. Poden causar intoxicació per plom. Els cromats poden produir úlceres i perforació de l’envà nasal i les sals de crom (VI) insolubles poden causar càncer de pulmó. Altres pigments com òxids de titani, zinc, antimoni, ferro, etc. i càrregues de tipus carbonat de bari, sulfat bàric o caolí són, en general, poc tòxics.
  • Dissolvents. Poden provocar incendis per la seva inflamabilitat. Afecten la pell i el sistema nerviós central ja que són liposolubles a la vegada que també alteren el fetge, el ronyó i la medul·la òssia.

La piròlisi és la descomposició tèrmica de materials amb contingut en carboni en absència d’oxigen.

Mecanització de peces mecàniques

  • Mecanització de peces
  • Mecanització de peces

La mecanització de peces mecàniques és un procés de conformació en fred i és molt freqüent com a pas intermedi entre operacions de fabricació de peces semielaborades (emmotllament, estampació, laminació, etc.).

La mecanització es fa amb màquines no portàtils accionades a motor que confereixen a la peça els moviments precisos.

Els fluids de tall són productes líquids que s’addicionen al sistema peça-eina d’una operació de mecanització per lubricar i eliminar la calor produïda.

Segons el contingut en oli mineral, els fluids de tall es classifiquen en olis de tall (fluids oliosos) i emulsions de tall (fluids aquosos).

Aquests productes s’addicionen al sistema peça-eina amb dues accions que són:

  • Millora de l’acabat superficial de les peces.
  • Millora del rendiment de l’operació, que perllonga la vida útil de les eines.

Per fer la mecanització de les peces i obtenir el resultat disitjat s’han de tenir en compte una sèrie de característiques essencials, com són la susceptibilitat de fusió, la oxidació i descomposició per exposició a la calor, etc.

Hi ha altres formes de mecanització de peces com l’electroerosió i l’abrasió ultrasònica, etc.

Electroerosió

L’electroerosió és una tècnica utilitzada per mecanitzar amb gran precisió tot tipus de materials conductors (metalls, aliatges, grafit, ceràmiques, etc.).

Riscos químics

Els principals riscos químics que es poden produir durant el procés de mecanització són:

  • La inhalació de pols metàl·lica o de productes químics utilitzats pel tractament dels metalls.
  • L’absorció cutània o per inhalació de fluids de tall o derivats d’aquests productes.

Els danys que es poden produir en conseqüència d’aquests riscos higiènics són:

  • Al·lèrgies i afeccions cutànies com el botó d’oli, les dermatitis irritants de contacte, les dermatitis al·lèrgiques de contacte i els trastorns de pigmentació.
  • Alteracions respiratòries produïdes per la inhalació dels aerosols i boires originats per la descomposició tèrmica que experimenten els fluids de tall durant la mecanització i que poden provocar tos seca, dificultat per respirar, cansament, asma, etc.
  • Càncer, que pot estar relacionat amb la presència de les N-nitrosamines i el formaldehid.

Botó d'oli

El botó d’oli és el patiment crònic causat principalment pels olis de tall insolubles que obstrueixen els orificis de la pell de manera que donen lloc a una inflamació. Inicialment sembla un barb, després es transforma en acné i finalment evoluciona formant furónculs i pústules. Aquesta malatia té especial incidència en pells greixoses.

Soldadura

La soldadura consisteix en la unió rígida i estanca de dues peces metàl·liques de la mateixa naturalesa o de naturalesa diferent.

La unió de la soldadura es fa sota l’acció de la calor i amb la intervenció o no-intervenció de materials d’aportació entre les peces que s’han d’unir.

L’RD 216/1999 considera els treballs de soldadura com activitats d’una perillositat especial.

Tipus de soldadures

Hi ha més de 80 tipus de soldadura i processos relacionats que s’usen en la indústria.

Les fonts de calor més utilitzades són l’arc elèctric (soldadura elèctrica a l’arc) i la flama produïda per la combustió d’un gas i oxigen (soldadura oxigàs):

  1. Soldadura elèctrica a l’arc. La calor es produeix a partir d’un arc elèctric creat entre l’elèctrode de soldadura i el metall que s’ha de soldar. La fusió metàl·lica també es pot aconseguir per l’arc entre dos elèctrodes o fins i tot directament entre peces. És la soldadura més freqüent i té nombroses variants segons el tipus d’elèctrode, fundent, gas de protecció, etc.
  2. Soldadura oxigàs. La calor procedeix de la combustió d’un gas (acetilè, metà) en presència d’oxigen o aire i amb un bufador manual, i provoca la fusió del metall de base sense necessitat d’elèctrode; no obstant això i si és necessari es pot aportar un metall extra com a farciment de la soldadura en què la seva composició sigui similar al de base. El gas més freqüentment utilitzat en la soldadura oxigàs és l’acetilè. En aquest cas, la soldadura rep el nom de soldadura oxiacetilènica.

Gasos en la soldadura oxigàs

La barreja de gasos pot ser:

  • Aire + gas natural que arriba als 2.700 °C.
  • Aire + acetilè fins a 2.000 °C.
  • Oxigen + acetilè fins als 3.100 °C.
  • Oxigen + hidrogen fins als 3.000 °C.
  • Amb altres gasos com el propà, butà.

Riscos químics

Com a conseqüència de les operacions de soldadura, els soldadors poden estar exposats a agents contaminants d’origen físic (soroll, vibracions, temperatura, radiacions) i químic (pólvores, fums i gasos tòxics).

Els contaminants químics que es produeixen són bàsicament els següents:

  1. Gasos produïts per la font de calor. La temperatura que es desenvolupa a l’arc o a la flama és molt elevada, fet que dóna lloc a l’aparició de diferents gasos formats a partir de l’oxigen i el nitrogen atmosfèric. Són exemples d’aquests gasos l’ozó i els òxids nitrosos.
  2. Volatilització de metalls fosos. Les altes temperatures que s’originen produeixen que els metalls es fonguin ràpidament i es volatilitzin. La composició del metall base (o metall que s’ha de soldar) i del metall d’aportació determinen la composició dels fums que s’originen.
  3. Gasos i fums produïts pel revestiment dels elèctrodes. A causa de les altes temperatures, els components que recobreixen els elèctrodes originen una gran quantitat de reaccions que donen lloc a l’aparició de molts compostos diferents.
  4. Gasos i fums dels recobriments dels metalls. Si els metalls que s’han de soldar són recoberts per pintures, vernissos o altres productes, la calor pot modificar aquests productes i es poden generar vapors i fums.
  5. Gasos de soldadura. Finalment, podem trobar els gasos utilitzats en el propi procés de soldadura (argó, heli, diòxid de carboni, acetilè, etc.).

Revestiments dels elèctrodes

Alguns dels compostos que poden sorgir a partir dels revestiments dels elèctrodes són la sílice i l’àcid fluorhídric.

En resum, alguns dels metalls que es poden trobar en els fums de soldadura són:

  • Tòxics o irritants: Cd, Cr, Mn, Zn, Ni, Tu, Va, Pb, Mo.
  • Pneumoconiòtics poc perillosos: Al, Fe, Sn, carbó.
  • Pneumoconiòtics molt perillosos: Si, Cu, Be.

Pel que fa als gasos, hi podem trobar:

  • Òxids nitrosos (NOx).
  • Ozó (O3).
  • Ar, He, CO2.
  • Gasos no tòxics que poden provocar problemes d’asfíxia per desplaçament de l’oxigen.
  • Fòsgens (COCl2): gas fortament tòxic i irritant.
  • Acroleïna, fluorurs.

Avaluació de riscos

Els factors que cal tenir en compte per a l’avaluació de riscos són:

  • En la soldadura: el procediment utilitzat i la possibilitat de canviar el tipus de soldadura, el metall utilitzat, els paràmetres de la soldadura, la naturalesa de l’operació i el gas utilitzat de protecció i/o inert.
  • Amb les peces: les dimensions, el pes i el revestiment de la superfície (oli, pintura, greix).
  • La persona que solda: la seva qualificació, el ritme de treball, la posició que adopta per soldar i el desplaçament que fa al voltant de la peça.
  • El lloc de treball: la situació respecte dels elements que constitueixen el local, l’alimentació de peces abans i després de l’operació, presencia de dispositius annexos (preescalfament de les peces) i els treballs contigus que requereixen ventilació.

Efectes en la salut

Alguns dels efectes de la soldadura sobre la salut són:

  • Asfíxia.
  • Febre metàl·lica (soldadura de Zn, Cu).
  • Patologies de tipus irritant en l’aparell digestiu i/o vies respiratòries.
  • Beril·liosi, siderosi (pols de beril·li o ferro als pulmons).
  • Càncer de pulmó i/o de la cavitat nasal en la soldadura d’acer inoxidable per la presència de Cr(VI).

Mesures preventives

Quant a les mesures preventives davant els efectes de la soldadura hem de tenir en compte les següents:

  • El lloc de treball ha d’estar situat en un lloc bé ventilat, amb prou moviment d’aire per evitar l’acumulació de fums tòxics o les possibles deficiències d’oxigen.
  • Quan el lloc de treball no tingui aquestes característiques de ventilació natural és obligatori soldar amb un sistema de ventilació forçada.
  • En soldar plom, zinc o aliatges amb cadmi o plom s’han de prendre precaucions contra els fums, amb ventilació forçada adequada i respiradors si és necessari.

Operacions amb despreniment de pols

Són moltes les activitats industrials en les quals es desprèn pols. Aquesta es pot originar en conseqüència d’una operació industrial (mòlta, poliment, etc.) o per acció d’un altre sòlid.

Empreses que generen pols

Algunes de les empreses que generen grans concentracions de pols són:

  • Fàbriques d’adobs i fertilitzants
  • Indústria ceràmica
  • Terres de diatomees
  • Indústria tèxtil: cotó, llana, fibres sintètiques, etc.
  • Indústries auxiliars de la construcció
  • Indústries auxiliars diverses: recobriments tèrmics i acústics, neteja amb abrasius, etc.
  • Fusta: fabricació de mobles
  • Alimentació: pinsos, farines, etc.
  • Foses fèrriques i no fèrriques

La pols que es genera en qualsevol procés industrial pot generar una sèrie de riscos i malalties professionals.

La via d’entrada de la pols a l’organisme és principalment la inhalació. Els efectes de la pols sobre les persones poden ser: irritants, tòxics, sensibilitzants o patògens, tant per nocivitat específica com per sobrecàrrega pulmonar.

Algunes partícules poden incorporar agents patògens (microorganismes), líquids o gasos.

A part de les malalties professionals, una quantitat suficient de pols pot provocar risc d’incendi o explosió, en què prèviament les atmosferes se solen fer abans irrespirables que explosives.

Aquest fenomen es pot produir en algunes operacions com paletització o càrrega/descàrrega en què poden generar atmosferes explosives si la grandària de partícula és inferior a 200 m.

També són potencialment explosius la pols de carbó, sofre, matèries primeres orgàniques (farina, llet, sucre, midó, cereals, fusta, etc.), plàstics i metalls.

Mesures preventives per actuar sobre el focus d'emissió

Quant a les mesures preventives davant els efectes de la pols hem de tenir en compte les següents:

  • Substitució de peces, per exemple, canviar el queixal abrasiu d’alt contingut en sílice per un altre d’esmeril.
  • Modificació del procés: canviar el procediment de manipulació i transport.
  • Encerament o aïllament del procés o operació.
  • Aplicació de mètodes humits.
  • Utilització d’extracció localitzada.
  • Manteniment, per exemple, solucionar els enceraments defectuosos.
  • Aplicació de proteccions individuals. Cal recórrer a aquesta mesura com a última opció i quan no siguin possibles altres mètodes de protecció col·lectiva.
  • Neteges, per exemple, retirar la pols dipositada al sòl per la causa que sigui.

Gasos comprimits, manipulació i transport

Els gasos comprimits i, especialment, l’aire, són indispensables en la indústria actual i també es fan servir: amb finalitats mèdiques, per a la producció d’aigües minerals, en pràctiques de submarinisme i activitats relacionades amb vehicles de motor.

Es consideren gasos i aire comprimit els que tenen una pressió baromètrica que superi 1,47 bar, o liquats si són per sobre de 2,94 bar.

En la taula trobareu els gasos que se solen presentar en forma comprimida.

Taula Gasos que se solen presentar en forma comprimida
Gasos inflamables Gasos no inflamables
Acetilè Clor
Amoníac Clorodifluorometà
Butà Clorotetrafluoroetà
Cianur d’hidrogen Clorur d’hidrogen
Cloroetans Diòxid de nitrogen
Clorometans Diclorodifluorometà
Cloropropà Diòxid de sofre
Metà Fosgen
Età Heli
Etilè Neó
Hidrogen Nitrogen
Metilamina Òxid nitrós
Monòxid de carboni Oxigen
Propilens

Els gasos comprimits, en general, són irritants i asfixiants per la qual cosa presenten una toxicitat alta per al sistema respiratori, a més alguns són inflamables i explosius si es comprimeixen.

La identificació dels gasos comprimits es fa per bandes o etiquetes de color que indiquen el risc que presenten. Alguns gasos en particular, com per exemple el cianur d’hidrogen, reben un marcatge especial.

Per veure un esquema dels gasos comprimits consulteu la secció “Annexos” que trobareu al web d’aquest crèdit.

Els recipients que els contenen es construeixen amb un nivell de seguretat elevat, i compleixen els requisits establerts per a aquest fi. No obstant això, un mal ús pot provocar accidents greus, per la qual cosa es recomana un maneig correcte, així com extremar les cures en el transport, emmagatzematge o, fins i tot, en l’eliminació d’aquests recipients o ampolles.

Condicions d'emmagatzematge

Durant l’emmagatzematge i transport d’ampolles de gasos a pressió, les mesures de seguretat s’haurien de prendre tant al lloc de treball com en el seu entorn.

El lloc on emmagatzemem aquestes ampolles se situa en edificis pirorresistents amb sostres de construcció lleugera. Les portes i altres sistemes de tancament han d’obrir cap a fora de l’edifici.

Les instal·lacions han de tenir una sortida de seguretat, estar ventilades i amb un sistema d’enllumenat d’interruptors elèctrics antideflagrants.

Els vehicles de transport han d’anar equipats amb un extintor d’incendis i una tira elèctricament conductiva per posar a terra l’electricitat estàtica, i s’hi ha d’indicar clarament “líquids inflamables”.

Les canonades de sortida han de disposar d’un dispositiu de control de flama i durant les operacions de càrrega i descàrrega els motors han d’estar parats. La velocitat d’aquests vehicles s’ha de limitar rigorosament.

Els accessoris per manipular els gasos comprimits han de ser en bon estat, s’han de revisar amb freqüència. Sempre que sigui necessari, s’ha d’obligar a l’ús de vàlvules de retenció. S’ha d’utilitzar una mànega vermella en el cas d’acetilè i de gasos combustibles i negra per a l’oxigen. Per a tots els gasos inflamables les rosques dels cargols de connexió han de ser a l’esquerra i per a tots els altres gasos a la dreta.

Si es manipula un gas comprimit i baixa la temperatura, s’ha de tenir present que els gasos liquats poden arribar a temperatures molt baixes, i produir lesions en forma de “cremades fredes”, per la qual cosa caldrà utilitzar equips de protecció com guants i ulleres de muntura ajustada.

Per ampliar la informació sobre els gasos comprimits consulteu la secció “Annexos” del web del crèdit.

Hospitals

La utilització de productes químics en un centre sanitari és molt àmplia, a causa dels principals grups de productes químics i àrees específiques de treball que es poden considerar a l’hora de valorar la possible contaminació química.

Els principals contaminants químics que es poden trobar als hospitals són:

  1. Agents anestèsics. Els contaminants provinents d’aquests productes són el protòxid de nitrogen i l’halotà, amb molta diferència pel que fa als altres pels avantatges que presenta quant a la seva menor toxicitat i major seguretat en el seu maneig.
  2. Compostos citostàtics. Són substàncies citotòxiques que s’han dissenyat o obtingut i s’utilitzen específicament per causar disfunció cel·lular. El mecanisme general d’acció implica la interacció amb l’ADN, l’ARN o la síntesi de proteïnes en cèl·lules vives, tant normals com canceroses. Per mitjà d’aquesta activitat és quan poden provocar efectes mutàgens, carcinogèns o teratogènics.
  3. Agents esterilitzants i desinfectants, per exemple, l’ozó.
  4. Productes químics utilitzats als laboratoris d’anàlisi clínics, microbiològics, etc.
  5. Productes químics utilitzats en anatomia patològica.
  6. Productes de neteja: detergents, etanol, desinfectants i desratitzant, hipoclorit sòdic. Les precaucions que cal tenir a l’hora de manipular aquest tipus de productes són ús de guants, bates, davantals o roba que siguin resistents als seus efectes; en el cas d’aplicació extensiva, també ulleres de seguretat contra esquitxades.
  7. Resines (metacrilat de metil). És utilitzat com a ciment acrílic als quiròfans per a la fixació de pròtesis. Es parteix de dos components, un de líquid, metacrilat de metil amb 1% de N,N-dimetil-p-toluidina, i un altre de sòlid, polimetacrilat de metil, que són barrejats immediatament abans de la seva aplicació. L’emissió de vapors de metacrilat de metil a l’aire ambient del quiròfan queda especialment reduïda, no obstant això, les concentracions residuals són pràcticament indetectables.

L’hipoclorit sòdic, o lleixiu, presenta un gran poder irritant.

L’INSHT té publicada una sèrie de notes tècniques de prevenció que fan referència a l’exposició a contaminants químics als hospitals. Algunes d’elles són:

  • NTP 141: Exposició laboral a gasos anestèsics.
  • NTP 248: Formaldehid: el seu control a laboratoris d’anatomia i anatomia patològica.
  • NTP 269: Cancerígens, mutàgens i teratògens: manipulació al laboratori.
  • NTP 275: Càrrega mental en el treball hospitalari: guia per a la seva valoració.
  • NTP 372: Tractament de residus sanitaris.
  • NTP 506: Prevenció de l’exposició a glutaraldehid a hospitals.
  • NTP 470: Òxid d’etilè: prevenció de l’exposició a hospitals.
  • NTP 541: Exposició laboral a medicaments.

Podeu consultar les NTP sobre els riscos que es poden generar als hospitals a la pàgina web de l’INSHT. La seva adreça la trobareu en la secció “Adreces d’interès”.

Laboratoris

El treball als laboratoris presenta una sèrie de característiques que el diferencien del que es desenvolupa en altres àrees:

  • Un aspecte que cal considerar és la seva varietat. No és difícil trobar en un mateix laboratori riscos d’intoxicació, biològics, de radiacions i d’altres.
  • Una altra característica és la seva intensitat . En un laboratori poden tenir lloc exposicions puntuals molt intenses i és relativament habitual treballar amb productes de toxicitat molt elevada.
  • Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és la multiplicitat dels riscos, ja que hi sol haver una gran quantitat de productes químics de característiques molt diverses.

La implantació de criteris per a l’assegurament de la qualitat, tant si es tracta de l’obtenció d’una acreditació tipus BLP (Bones Pràctiques de Laboratori), NE 45001 o la certificació sobre la base d’una norma ISO 9000, duu implícita l’aplicació d’una política de seguretat.

L’experiència demostra que els laboratoris que han implantat una política de qualitat presenten un nivell de seguretat elevat.

Riscos químics als laboratoris

Els riscos associats a les operacions i activitats dels laboratoris són:

  • Inhalació de vapors orgànics, d’àcids i aerosols
  • Irritació de la pell, vies respiratòries i ulls
  • Esquitxades i projeccions
  • Cremades i talls

Cal fer un èmfasi especial en aquells productes que presenten uns riscos específics per a la salut com és el cas dels cancerígens, mutàgens i tòxics per a la reproducció.

L’INSHT té publicada una sèrie de notes tècniques de prevenció que fan referència a l’exposició a contaminants químics als laboratoris. Algunes d’elles són:

  • NTP 432: Prevenció de riscos al laboratori. Organització i recomanacions generals.
  • NTP 233: Cabines de seguretat biològica.
  • NTP 376: Exposició a agents biològics: seguretat i bones pràctiques de laboratori.
  • NTP 433: Prevenció de riscos al laboratori. Instal·lacions, material de laboratori i equips.
  • NTP 373: La ventilació general del laboratori.
  • NTP 359: Seguretat al laboratori: gestió de residus tòxics i perillosos en petites quantitats.
  • NTP 57: Cabines de laboratori. Control per ventilació de productes d’una toxicitat elevada a laboratoris.
  • NTP 432: Prevenció del risc al laboratori. Organització i recomanacions generals.
  • NTP 461: Seguretat al laboratori: característiques de perillositat dels productes químics d’ús més corrent.

Podeu consultar les NTP sobre els riscos que es poden generar en els laboratoris a la pàgina web de l’INSHT. La seva adreça la trobareu a la secció “Adreces d’interès”.

Equips de protecció

La relació d’equips de protecció individual (EPI) i peces necessàries per treballar en un laboratori són:

  • Guants: d’ús general, impermeables enfront de solucions aquoses i mostres biològiques, específics per a diferents productes químics i per a diferents característiques físiques.
  • Ulleres enfront de projeccions: amb protecció lateral i sense.
  • Viseres: de protecció facial contra projeccions de líquids.
  • Mascaretes: contra pols, partícules i gèrmens.
  • Davantals: impermeables utilitzats per a transvasaments i operacions especials (digestions).

Treballs en espais confinats

L’RD 216/1999 considera el treball en espais confinats una activitat d’una perillositat especial.

Un recinte confinat és qualsevol espai amb obertures limitades d’entrada i sortida i una ventilació natural desfavorable, en el qual es poden acumular contaminants tòxics o inflamables, o tenir una atmosfera deficient en oxigen, i que no es concep per a una ocupació continuada per part dels treballadors.

En general, es pot dir que els treballs en recintes confinats comporten una problemàtica de riscos addicionals que obliguen a prendre unes precaucions més exigents.

Una característica dels accidents en aquests espais és la gravetat de les seves conseqüències tant per a la persona que fa el treball com per a les persones que l’auxilien de manera immediata sense adoptar les mesures de seguretat necessàries, i generen cada any víctimes mortals.

L’origen d’aquests accidents és el desconeixement dels riscos, causat moltes vegades per la manca de capacitació i ensinistrament, i per una comunicació deficient sobre l’estat de la instal·lació i les condicions segures en les quals les operacions s’han de dur a terme.

Identificació d'espais confinats

Els espais confinats es poden dividir en tres classes: A, B o C, d’acord amb el grau de perill per a la vida dels treballadors.

  • Classe A. Correspon a aquells on hi ha un perill imminent per a la vida. Generalment riscos atmosfèrics (gasos inflamables i/o tòxics, deficiència o enriquiment d’oxigen).
  • Classe B. En aquesta classe, els perills potencials dins de l’espai confinat poden ser de lesions i/o malalties que no comprometen la vida ni la salut i es poden controlar per mitjà dels elements de protecció personal.
  • Classe C. Aquesta categoria correspon als espais confinats on les situacions de perill no exigeixen modificacions especials als procediments normals de treball o l’ús d’EPI addicionals.

Exemples d'espais de classe B

Es classifiquen com a espais confinats de classe B aquells el contingut dels quals és oxigen, gasos inflamables i/o tòxics, i la seva càrrega tèrmica és dins dels límits permissibles.

Exemples d'espais de classe C

Alguns casos d’espais de classe C són tancs nous i nets, fosses obertes a l’aire lliure, canonades noves i netes, etc.

De manera general, es distingeixen dos tipus d’espais confinats:

  1. Espais confinats oberts per la seva banda superior i d’una profunditat tal que dificulta la seva ventilació natural, on trobem:
    • Fosses de greixatge de vehicles
    • Tancs de desgreixatge
    • Pous
    • Dipòsits oberts
    • Tancs
  2. Espais confinats tancats amb una petita obertura d’entrada i sortida, on s’inclouen:
    • Reactors
    • Tancs d’emmagatzematge, sedimentació, etc.
    • Sales subterrànies de transformadors
    • Gasòmetres
    • Túnels
    • Galeries de serveis
    • Cellers de vaixells
    • Arquetes subterrànies
    • Cisternes de transport

Riscos als espais confinats

Als espais confinats hi ha una varietat de riscos que es poden dividir en dos grups:

  1. Riscos generals. Són aquells que al marge de la perillositat de l’atmosfera interior es deuen a les condicions materials deficients del lloc de treball. Entre aquests riscos destaquen:
    1. Riscos mecànics.
    2. Equips que es poden engegar intempestivament.
    3. Atrapaments, xocs i cops, per xapes deflectores, agitadors, elements sortints, dimensions reduïdes de la boca d’entrada, obstacles a l’interior, etc.
    4. Riscos d’electrocució per contacte amb parts metàl·liques que accidentalment poden ser en tensió.
    5. Caigudes a diferent nivell i al mateix nivell per relliscades, etc.
    6. Caigudes d’objectes a l’interior mentre es treballa.
    7. Postures dolentes.
    8. Ambient físic agressiu, ambient calorós o fred.
    9. Soroll i vibracions (martells pneumàtics, emuladors rotatius, etc.), il·luminació deficient.
    10. Un ambient agressiu a més dels riscos d’accident augmenta la fatiga.
    11. Riscos derivats de problemes de comunicació entre l’interior i l’exterior.
  2. Riscos específics. Els riscos específics són aquells causats per les condicions especials d’aquest tipus de treball i són originats per una atmosfera perillosa que pot donar lloc als riscos següents:
    1. Asfíxia. L’aire conté un 21% d’oxigen. Si aquest es redueix es produeixen símptomes d’asfíxia que es van agreujant conforme disminueix aquest percentatge. L’asfíxia és conseqüència de la falta d’oxigen i aquesta és causada bàsicament en produir-se un consum d’oxigen o un desplaçament d’aquest per altres gasos.
    2. Incendi i explosió. En un recinte confinat es pot crear una atmosfera inflamable amb una facilitat extraordinària. Una atmosfera inflamable es pot formar per moltes causes, com evaporació de dissolvents de pintura, restes de líquids inflamables, reaccions químiques, moviment de gra de cereals, pinsos, etc., sempre que hi hagi gas, vapor o pols combustible a l’ambient i la seva concentració sigui compresa entre els seus límits d’inflamabilitat.
    3. Intoxicació. La concentració en aire de productes tòxics per sobre d’uns límits d’exposició determinats pot produir intoxicacions agudes o malalties. Les substàncies tòxiques en un recinte confinat poden ser gasos, vapors o pols fina en suspensió a l’aire. L’aparició d’una atmosfera tòxica pot tenir orígens diversos, ja sigui perquè hi ha el contaminant o perquè es genera en fer el treball a l’espai confinat.

La intoxicació en aquesta classe de treballs sol ser aguda, ja que la concentració que es produeix és alta. Si la concentració és baixa les conseqüències són difícils de detectar a causa de la durada limitada d’aquest tipus de treballs. Si són repetitius poden donar lloc a malalties professionals.

Juntament amb el risc d’intoxicació es poden incloure les atmosferes irritants i corrosives com en el cas del clor, àcid clorhídric, amoníac, etc. Solament per a algunes substàncies com el CO, SH, Cl, NH es coneixen les2223 concentracions que produïxen efectes letals i danys funcionals a òrgans d’éssers humans.

Mesures preventives

L’adopció de mesures preventives s’ha d’efectuar després d’una identificació i avaluació escrupoloses de tots i cadascun dels riscos existents.

A continuació, s’exposen les mesures enfront dels riscos específics:

Per ampliar la informació sobre l’autorització d’entrada als recintes confinats consulteu la secció “Annexos” que trobareu al web del crèdit.

  1. Autorització d’entrada al recinte
    Aquesta autorització és la base de tots els plans d’entrada en un recinte confinat. Amb aquesta autorització es pretén garantir que els responsables de producció i manteniment han adoptat una sèrie de mesures fonamentals perquè es pugui intervenir al recinte.
    És recomanable que el sistema d’autorització d’entrada establert prevegi a manera de llista de control la revisió i el control d’una sèrie de punts clau de la instal·lació (neteja, purgat, descompressió, etc.), i n’especifiqui les condicions.
  2. Mesurament i avaluació de l’atmosfera interior
    El control dels riscos específics per atmosferes perilloses requereix mesuraments ambientals amb l’ocupació d’instrumental adequat. Els mesuraments s’han d’efectuar prèviament a l’execució dels treballs i de manera continuada mentre es duguin a terme i sigui susceptible que es produexin variacions de l’atmosfera interior.
    Aquests mesuraments previs s’han d’efectuar des de l’exterior o des de zona segura. En cas que no es pugui arribar des de l’exterior a la totalitat de l’espai s’haurà d’anar avançant a poc a poc i amb les mesures preventives necessàries des de zones totalment controlades.
  3. Aïllament de l’espai confinat enfront de riscos diversos
    Mentre es duen a terme treballs a l’interior d’espais confinats s’ha d’assegurar que aquests són totalment aïllats i bloquejats enfront de dos tipus de riscos:
    • el subministrament energètic intempestiu amb la consegüent engegada d’elements mecànics o la possible posada en tensió elèctrica, i
    • l’aportació de substàncies contaminants per pèrdues o fuites a les conduccions o canonades connectades al recinte de treball o bé per una possible obertura de vàlvules.
      Complementàriament a aquestes mesures preventives és necessari senyalitzar amb informació clara i permanent que s’estan duent a terme treballs a l’interior d’espais confinats i els elements de bloqueig corresponents no han de ser manipulats, tot i que el seu desbloqueig només ha de ser factible pel personal responsable i amb útils especials.
  4. Ventilació
    La ventilació és una de les mesures preventives fonamentals per assegurar la innocuïtat de l’atmosfera interior, tant prèvia a l’execució dels treballs, en el cas de trobar-se l’ambient contaminat o irrespirable, com durant els treballs per requerir una renovació continuada de l’ambient interior.
    Generalment la ventilació natural és insuficient i cal recórrer a ventilació forçada. El cabal d’aire que cal aportar-hi i la forma d’efectuar aquesta aportació amb la consegüent renovació total de l’atmosfera interior està en funció de les característiques de l’espai, del tipus de contaminant i del nivell de contaminació existent, el qual haurà de ser determinat en cada cas establint el procediment de ventilació adequat.
  5. Vigilància externa continuada
    Es requereix un control total des de l’exterior de les operacions, especialment el control de l’atmosfera interior quan escaigui i assegurar la possibilitat de rescat.
  6. Formació i ensinistrament
    És fonamental formar els treballadors perquè siguin capaços d’identificar què és un recinte confinat i la gravetat dels riscos existents. Aquests treballadors haurien de ser instruïts i ensinistrats en:
    • Procediments de treball específics.
    • Riscos que poden trobar (atmosferes asfixiants, tòxiques, inflamables o explosives) i les precaucions necessàries.
    • Utilització d’equips d’assaig de l’atmosfera.
    • Procediments de rescat i evacuació de víctimes així com de primers auxilis.
    • Utilització d’equips de salvament i de protecció respiratòria.
    • Sistemes de comunicació entre l’interior i l’exterior amb instruccions detallades sobre la seva utilització.
    • Tipus adequats d’equips per lluitar contra el foc i com utilitzar-los.
    • És essencial fer pràctiques i simulacions periòdiques de situacions d’emergència i rescat.

  • Per garantir que els treballadors han rebut la formació necessària per treballar en espais confinats és important deixar constància per escrit./-30
  • Per garantir que els treballadors han rebut la formació necessària per treballar en espais confinats és important deixar constància per escrit.

Anar a la pàgina anterior:
Més informació
Anar a la pàgina següent:
Activitats