La planificació de projectes d'intervenció social

És important intervenir en la realitat per tal de transformar aquelles coses que no ens agraden o que ens resulten injustes, però està clar que no es pot intervenir de qualsevol manera. Abans de començar amb el desenvolupament teòric i els continguts, és molt important assenyalar que la bona fe i les bones intencions són condicions necessàries però no suficients per dur a terme un projecte d’intervenció social. Quan un equip professional encapçala o participa en qualsevol projecte d’intervenció social es pressuposen diverses coses.

La primera és que, amb independència de la ideologia, les nostres creences o altres elements espuris, la motivació és la de millorar el context social on s’intervé, principalment reduint les desigualtats i generant efectes positius en les condicions de vida de les persones amb les quals es treballa, sempre en col·laboració amb aquestes persones i col·lectius. La segona és que l’equip d’intervenció sap com fer-ho. En aquest sentit, no són acceptables les ocurrències ni els experiments. Tampoc és acceptable que el projecte ideat vagi en la línia de resoldre problemes propis (dels mateixos professionals) en volta dels problemes dels col·lectius d’intervenció. En darrer terme, s’espera una serietat màxima en l’elaboració, l’execució i l’avaluació dels projectes ja que el pas per una comunitat o per un col·lectiu ha de resultar sempre en una millora de les condicions de vida de les persones. Sense voler resultar alarmistes, una errada en la feina pot acabar provocant majors desigualtats o pot despertar problemes que, fins aleshores, o eren latents o ni tan sols eren significatius.

Ara bé, per descomptat que es poden cometre errades i, de fet, sempre se’n cometen al llarg de l’experiència professional. Les pàgines que segueixen busquen formar l’alumnat del cicle formatiu de grau superior en Integració social perquè aquestes errades siguin el menys nombroses possible, puguin ser identificades al més aviat possible i, en definitiva, puguin ser corregides també amb agilitat.

El treball en integració social és una tasca d’una gran responsabilitat (es treballa amb persones, en moltes ocasions molt vulnerables) i d’una gran complexitat. Per això que cal fer-lo també amb molta cura, seguint uns procediments clars i establerts, cercant l’acompliment d’uns objectius marcats amb antelació i buscant la màxima qualitat possible.

Caracterització del procés de planificació

No és suficient amb la bona fe per dissenyar projectes d’intervenció social, és necessari algun tipus de coneixement o destreses teoricopràctiques en l’elaboració d’aquests projectes.

El primer coneixement necessari és la comprensió de la necessitat de planificar. Una intervenció social no pot fer-se a la babalà ni confiant en la sort o en la capacitat d’improvisació. Davant de la pregunta, benintencionada en moltes ocasions, de si cal improvisar la resposta és un no rotund. No vol dir que la creativitat o la imaginació siguin valors no necessaris o problemàtics, ans al contrari: un bon professional ha de ser capaç d’incorporar aquesta creativitat i aquesta imaginació al procés de planificació, ha de poder incloure elements creatius en els projectes per tal de generar una major capacitat de transformació social. Però sempre han d’estar previstos i han de quedar subjectes a necessitats específiques del projecte d’intervenció.

La flexibilitat, la capacitat d’adaptació a situacions imprevistes i/o difícils. és un valor, per descomptat, però més important que aquesta capacitat de ser flexible (necessària en alguna ocasió) és la capacitat de preveure les possibles dificultats amb antelació i de programar alternatives que ajudin a resoldre els problemes i assolir els objectius.

Models teòrics en la intervenció social

Un model d’intervenció en l’àmbit social (Viscarret, 2009) és un conjunt de principis d’acció referits a unes circumstàncies determinades en les quals es vol intervenir. El model no existeix a la realitat (no pertany al món dels objectes, és simbòlic), però tampoc és una entelèquia en el sentit que el model acaba resultant en la planificació, i posterior execució, d’accions concretes en el món real. El model com a explicació de la realitat assenyala el problema i els tipus de problemes sobre els quals es vol intervenir i, igualment, assenyala els mètodes i les tècniques adients. El model no s’esgota en l’explicació teòrica de la realitat problematitzada, sinó que acaba proposant solucions a aquesta problemàtica.

Es pressuposa l’existència de diversos models (diverses explicacions de la realitat que necessiten accions diverses inclús per intervenir en un mateix problema), fet que fa entendre que els models accepten també una mirada crítica i, a més, que poden estar carregats ideològicament o ser conseqüència d’una manera molt concreta d’observar la realitat. En aquest sentit, adoptar un model o altre d’intervenció depèn de les necessitats i preferències, però també de l’anàlisi i el diagnòstic d’una situació, dels antecedents (de l’equip professional i/o dels col·lectius d’intervenció) i dels principis d’intervenció.

Un model, en definitiva, parla de la metodologia a emprar, de la temporització a seguir, del lloc on intervenir i de les raons últimes per les quals s’ha d’acomplir aquesta intervenció, regint inclús la forma de redactar els objectius d’intervenció.

Model psicodinàmic

El model psicodinàmic es basa en el propi individu, en les seves capacitats i en les seves problemàtiques concretes. Més que tractar d’esbrinar les condicions de base social en les quals es troba un individu o col·lectiu, s’intenta veure què pot fer aquest individu (o col·lectiu) d’acord amb les seves habilitats, les seves problemàtiques psicològiques o la seva situació emocional. Es posa l’èmfasi en la condició humana i s’intenten definir patrons sans de comportament i desenvolupament.

Des d’aquest punt de vista, la intervenció ha de basar-se a donar eines als individus per tal que puguin superar les seves dificultats que, eminentment, són internes. És un model interessant ja que diposita una part important de la responsabilitat en l’individu, fet que pressuposa que la solució, quan s’aconsegueix, és també responsabilitat seva. En aquest sentit, Woods i Hollis (Contreras, 2006) parlen de model psicosocial i creuen que per entendre i ajudar els éssers humans és imprescindible una comprensió global de les seves relacions, no únicament amb altres persones sinó també amb el seu context, pres aquest de manera general.

No hi ha una única intervenció per a una problemàtica i cada persona pot necessitar accions diferents ja que, en definitiva, unes mateixes dificultats poden tenir causes diverses segons variables personals i psicosocials. Hi ha diversos mètodes que poden aplicar-se des d’aquesta perspectiva.

Els mètodes directes es dirigeixen a l’individu o al grup concret d’intervenció.

  • Tècniques de suport: el professional crea o reforça actituds positives en l’usuari per tal que aquest s’involucri activament en el seu procés de canvi.
  • Tècniques d’influència directa: el professional, a través de l’autoritat, dirigeix determinades decisions de l’usuari si considera que aquest està tan afectat que té compromeses algunes capacitats que el permetin ajudar-se a si mateix.
  • Tècniques de discussió reflexiva: el professional apel·la a aspectes de la cognició de l’usuari i a la seva capacitat per explicar i explicar-se la realitat sense distorsions.

Els mètodes indirectes es basen en la manipulació i el control d’aspectes externs a l’individu assistit, principalment persones rellevants i contextos socials propers.

  • Referència: el professional pot actuar de mediador amb altres recursos de l’entorn de l’usuari si preveu que no és capaç de gestionar-los adequadament.
  • Ajuda material: cal tenir en compte que aquesta ajuda sempre s’ha d’entregar sense menystenir la dignitat de l’usuari i sense crear una relació de dependència.
  • Control de l’ambient: el professional intervé en el context de l’usuari per facilitar algun o alguns elements dificultadors de l’adaptació de l’individu o del grup.

Model de modificació de la conducta

Segons Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), modificar la conducta (actes observables d’un individu) pot ser una manera relativament simple d’eliminar els problemes d’integració social o de facilitar la seva convivència amb els altres. Normalment quan es parla d’una problemàtica social es tracta dels inconvenients que determinats patrons de conducta provoquen en alguns individus. Més enllà de les causes d’aquests patrons de conducta, el fet que una conducta inadaptada sigui visible és el que provoca les conseqüències directes sobre la vida dels usuaris. Des d’un punt de vista conductista, s’intenta analitzar i comprendre la conducta observable més que analitzar i comprendre la consciència de l’individu. A més, se suposa que si canvia la conducta també podria canviar, a través de determinats mecanismes, la forma com l’individu pensa i sent.

El model de modificació de la conducta pressuposa que la conducta (qualsevol conducta, incloent les problemàtiques però també les que no ho són) ha estat apresa a partir del que anomena processos de condicionament, que no són altra cosa que els efectes que els estímuls ambientals operen en l’individu. El model busca modificar conductes inadaptades substituint-les per altres d’adaptades. És una intervenció que es basa no tant en les causes de la conducta com en els factors que la mantenen i, per tant, busca aplicar reforços (o càstigs) que afavoreixin les conductes desitjades i evitin les indesitjades. En aquest model el professional té un rol de lideratge ja que és qui proposa els distints aspectes del canvi de l’usuari. Tot i així, la participació de l’usuari també és fonamental ja que sense el seu compromís no pot arribar-se a una situació d’autonomia.

Model d’intervenció en crisi

Seguint de nou Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), el model d’intervenció en crisi parteix de la idea que qualsevol persona o grup pateix alguna o diverses crisis al llarg de la seva vida i, en el mateix sentit, participa en les crisis dels altres. Les crisis, tot i ser normals, són viscudes com intenses situacions d’estrès i solen requerir atenció immediata. No tots els individus que pateixen alguna crisi cerquen ajuda especialitzada (caldria reflexionar al voltant de qui ho fa i per què), però quan aquesta ajuda professional és requerida és imprescindible que tant l’usuari com el professional trobin algun mecanisme per alleugerir les dificultats i les problemàtiques ja que, en cas contrari, poden aparèixer sentiments d’impotència o incompetència.

És necessari assenyalar algunes característiques de les crisis. Les crisis són normals en la vida dels individus. El desencadenant de la crisi pot ser un fet (o uns fets) més o menys greu, però allò realment rellevant, més que la gravetat objectiva, és com l’individu es percep afectat per aquest fet. Pot donar-se el cas que la crisi estigui relacionada amb altres elements del passat de l’individu i, a més, pot donar-se el cas que la crisi se solucioni o superi d’una manera inadaptada, fet que pot provocar altres crisis en el futur. Ara bé, la crisi és també una oportunitat, ja que si se soluciona de forma correcta (i la solució depèn més de com s’actuï en el present que d’altres elements arrelats en el passat de l’individu) dota l’usuari d’aprenentatges molt rellevants de cara a altres moments de la seva vida.

El model d’intervenció en crisi pressuposa que el professional intervé de forma activa i dirigida en la vida dels individus, centrant-se en el present i en la necessitat, per part de l’usuari, d’arribar a una situació estable i confortable al més aviat possible. Per la mateixa natura de les crisis, que són esdeveniments breus en la vida dels individus, la intervenció també ha de ser breu i ràpida, fet que implica un important compromís per part del professional que, a més, s’ajuda de l’especial situació de l’usuari, que durant un breu període de temps està molt predisposat a rebre suport, consell i direcció.

Model centrat en la tasca

Maria Angélica Contreras (Contreras, 2006) sosté que, igual que el model d’intervenció en crisi, aquest és un model que es basa en intervencions de durada breu. Té un pes molt important d’aspectes cognitius i pressuposa que l’usuari és capaç d’examinar correctament la pròpia situació i proposar els canvis que vol assolir. El protagonista és l’usuari o el grup d’usuaris, que es comprometen a treballar activament a favor d’un canvi definit per un mateix. Aquest model d’intervenció tracta de donar a l’usuari les eines necessàries per determinar què necessita i com ho vol aconseguir, de manera que el rol del professional és el d’acompanyant en el procés de canvi. Tot i així, el professional ha d’aportar el seu punt de vista i la seva experiència professional a l’hora de fer obvis problemes o dificultats que poden ser ocultats pel mateix usuari o per la seva situació.

El model centrat en la tasca és un procés d’intervenció en diverses etapes:

  1. Especificació del problema. Etapa en la qual tant el professional com l’usuari han d’arribar a un acord sobre quin és el problema que vol abordar-se.
  2. Contracte. Etapa en què s’arriba a un acord entre el professional i l’usuari respecte els objectius de la intervenció i el que l’usuari ha de fer per assolir-los. Aquest contracte és d’obligat compliment, però està obert a una possible renegociació si apareixen noves dificultats o hi ha, al llarg del procés, una reformulació del problema.
  3. Plantejament de la tasca. Etapa d‘especificació de l’acció o accions que l’usuari ha de dur a terme per tal de solucionar o millorar la seva situació actual.
  4. Establiment d’incentius. Etapa molt relacionada amb l’anterior, és el moment en el qual han de fer-se obvis els beneficis per a l’usuari si s’acompleixen els objectius marcats.
  5. Anàlisi i resolució d’obstacles. Etapa en la qual es fa un exercici de prospectiva per tal de valorar les possibles dificultats que l’usuari pot trobar en el seu procés de transformació i la manera d’abordar-les.
  6. Simulació i pràctica guiada. Etapa en què a partir de dramatitzacions o assajos el professional comprova el grau de destresa de l’usuari i el seu repertori de conductes.
  7. Revisió de la tasca. En diverses sessions s’examina amb l‘usuari el grau de compliment de les tasques encomanades així com els beneficis d’haver seguit endavant amb el procés de transformació i on poden proposar-se tasques noves, si així ho acorden el professional i l’usuari.
  8. Finalització. Etapa de revisió dels assoliments i tancament de la intervenció si els objectius han estat assolits.

Model humanista

Segons Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), més que un determinat catàleg de tècniques i mètodes d’intervenció, el model humanista se centra en una filosofia de la intervenció basada en el respecte total cap a la persona o grup amb el qual es treballa, així com en la no-imposició del procés d’intervenció, que en la mesura del possible ha de ser consensuat amb l’usuari, que hi ha de donar el seu consentiment.

El model humanista considera la persona d’una manera holística, que vol dir que la considera com un tot en el qual són igualment importants els factors físics, psicològics, emocionals, ideològics, espirituals, cognitius, etc. El model humanista no pren aquests factors de manera aïllada ni els considera com la causa d’un problema, sinó que pren l’usuari en la seva totalitat i el defineix com un ésser complet que, dins de les seves capacitats, té la possibilitat de desenvolupar-se correctament. Les causes dels problemes que experimenta un ésser humà tenen veure amb les contradiccions internes que poden relacionar-se amb potencialitats no desenvolupades.

Una intervenció humanista no tracta de diagnosticar un problema o d’interpretar una situació, sinó que busca una reflexió entre l’usuari i el professional que acabi provocant en l’usuari el canvi i la transformació de major utilitat. L’usuari té un paper actiu en aquest procés de canvi.

En aquest sentit l’usuari té la possibilitat de ser moltes coses i de desenvolupar moltes potencialitats. La tasca del professional es basa a assegurar-se que l’usuari trobi aquestes potencialitats i les exploti de manera correcta. L’usuari es converteix en la part central del procés d’intervenció i, a més, és tractat sempre de manera respectuosa.

Model crític o radical

Juan José Viscarret (Viscarret, 2009) defensa que el model crític és un model basat en teories marxistes i en l’obra de teòrics de l’educació com Paulo Freire. Des d’aquest punt de vista, s’allunya els usuaris (individus o grups) de la culpabilitat sobre les situacions que viuen. Les causes són les circumstàncies contextuals, que molt sovint estan relacionades amb injustícies, desigualtats o asimetria pel que fa a la distribució del poder.

Si el context social de l’individu és hostil a aquest individu, és un frau suposar que la perspna o el grup del qual forma part és qui ha de modificar el seu comportament. Per molt que el subjecte d’intervenció es plegui a les demandes de canvi de comportament, la seva situació serà sempre subalterna dins d’un context hostil. Des d’aquest punt de vista el protagonista del canvi és l’usuari, però no en la línia d’haver d’adaptar el seu comportament a un context que és injust, sinó en el sentit d’esdevenir agent de transformació del seu medi social i cultural. Els usuaris han de transitar per un procés de presa de consciència que, finalment, els porti a ser protagonistes del canvi social i, a partir d’aquest canvi, a millorar les seves condicions materials de vida.

Els processos comunitaris que afecten comunitats i grups heterogenis de persones es converteixen en processos certament importants. Es parteix de la base que hi ha problemes estructurals que són els que generen les dificultats d’integració i que impliquen desequilibris de poder o relacions de dominació. El model radical o crític se centra a denunciar aquestes relacions de dominació i a oferir als usuaris les eines per tal que analitzin la situació, proposin les solucions adients i s’organitzin per dur-les a terme.

En el model crític o radical hi ha quatre conceptes bàsics a tenir en compte:

  1. Les teories socials crítiques busquen explicar l‘ordre social. Per fer això es basen en la idea que la societat funciona com un tot globalitzador (l’estructura social condiciona les relacions entre els membres d’una societat) i que, a més, els problemes locals (o individuals) troben la seva causa en aspectes globals.
  2. El conflicte és etern i estructural donat que estructuralment hi ha diferències de poder entre les persones i els col·lectius. Hi ha opressors i oprimits en conflicte mentre no s’acabi aquesta relació de domini entre uns i altres.
  3. L’autoconsciència racional és la precursora del canvi. Per assolir aquesta autoconsciència, individus i grups han de reflexionar al voltant de les seves condicions de vida i les ideologies (i pràctiques concretes) que les provoquen. Els oprimits, després de la presa d’aquesta autoconsciència, tenen la possibilitat d’alliberar-se triant una nova forma d’organització social més justa que satisfaci les pròpies necessitats.
  4. Els oprimits han de participar en el procés de canvi. Els individus han de prendre el control de la seva consciència, i també de la seva situació. No pot haver-hi canvi si aquest canvi no parteix des dels usuaris. Així s’acaba amb qualsevol forma de tutela.

El model crític és un model que té una forta càrrega de compromís de professional i usuaris. De la mateixa manera s’intenten esborrar les diferències entre professionals i usuaris i dotar de valor els coneixements previs d’aquests usuaris. Es considera que ha d’existir un aprenentatge mutu en totes les fases del procés d’intervenció que, a la força, ha de ser col·legiat. Així, l’experiència de l‘usuari es converteix en un valor fonamental i és imprescindible incloure-la en qualsevol solució proposada.

Model de gestió de casos

De nou d’acord amb el punt de vista de Juan Jesús Viscarret (Viscarret, 2009), el model de gestió de casos és un model que tracta de donar resposta a possibles ineficiències en la intervenció social, eliminant duplicitats i millorant els temps d’atenció als usuaris. Suposa que cada usuari és únic, i això implica que cada usuari (cada cas) té una constel·lació de problemàtiques i de causes diferent. El professional intenta arribar a la solució del cas concret posant en marxa tots els dispositius necessaris, tenint en compte que els dispositius en un moment concret poden no ser útils en una altra ocasió.

El model de gestió de casos és especialment útil amb usuaris o grups que necessiten una atenció perllongada en el temps. El nivell d’intensitat i el tipus de serveis a implementar varia al llarg del procés d’intervenció, sempre segons les necessitats dels usuaris. El professional ha de facilitar les solucions a l’usuari segons aquest vagi enfrontant els problemes. Des d’aquest punt de vista és bàsica una correcta planificació, ja que el grau d’atenció a l’usuari ha de ser exactament el que necessiti (ni més ni menys) i les necessitats de l’usuari poden variar al llarg del temps.

En cada moment el professional ha d’assegurar-se que l’usuari s’implica en totes les fases de la intervenció i que cap li resulta aliena o inútil. Hi ha una recerca final de l’autonomia de l’usuari en el sentit que ha de ser capaç d’implicar-se en la identificació de les necessitats i en la presa de decisions, compartint la responsabilitat amb el professional.

Model ecològic

Seguint Maria Angélica Contreras (Contreras, 2006), l’ecologia és la ciència que tracta de la relació entre els organismes vius i els elements del seu ambient: com assoleixen l‘equilibri i per què de vegades fracassen a l’hora d’assolir aquest equilibri.

Els éssers humans viuen en constant interacció amb el seu entorn, amb el qual se suposa que estan en equilibri. Si hi ha inadaptacions, problemes d’integració, dificultats individuals o grupals…, aquestes poden ser degudes a alguna mena de desequilibri ecològic.

Des d’aquest model, quan es formula un problema s’examinen tres àrees d’influència:

  1. Atributs personals de la persona que rep l’assistència: edat, gènere, condicions físiques i de salut, experiències acumulades, classe social… Tots aquests atributs es manifesten en la interacció de la persona amb el seu ambient. També són la identitat, la manera d’establir relacions, les competències (i les competències que no té), però també les seves possibilitats d’autonomia.
  2. Qualitats de l’ambient: aspectes polítics, econòmics, culturals i, també, aquells que tenen a veure amb la salubritat i la contaminació (relacionats, per descomptat, amb els anteriors).
  3. Relacions entre la persona i els seus atributs i el context on viu. Aquesta es l’àrea principal del model sistèmic o ecològic, perquè és a partir de la natura de les relacions entre les dues àrees anteriors com es modela a l‘individu i es fan òbvies les dificultats que pot patir. Les dificultats apareixen quan l’ambient no li dona a l’ésser humà allò que aquest necessita, quan hi ha discrepàncies entre les necessitats de l’ésser humà i el que l’ambient li pot oferir.

Model sistèmic

Un sistema és un conjunt d’elements que interactuen els uns amb els altres, ja que en un sistema els seus elements estan units per algun tipus de dependència més o menys formal. Els components del sistema formen part d’un tot superior a les seves parts i, en el mateix sentit, una modificació en algun element del sistema pot acabar provocant la modificació dels altres.

Per a Juan José Viscarret (Viscarret, 2009) el model sistèmic presta atenció a la forma com els elements del sistema es relacionen, fan intercanvis, interactuen, etc. Així, allò més important en una intervenció sistèmica són les relacions que s’estableixen entre els seus elements. Relacions que són, tenint en compte que estem parlant d’intervencions socials, relacions socials.

Talcott Parsons (1902-1979)

Sociòleg nord-americà de l’escola funcionalista. Va descriure el funcionament dels sistemes socials. Per ell un sistema social és una forma d’organització dels elements de l’acció relativa a la persistència o als processos ordenats de canvi de les pautes interactives d’una pluralitat d’actors individuals.

La intervenció social pren la forma d’un procés, però és un procés planificat. Si bé el model sí que descriu l’existència de fases en la intervenció, aquestes no són tan rellevants com en altres models atès que no es considera l‘existència de l’usuari com a subjecte problematitzat i, per tant, la intervenció no es fa centrant-se en les seves característiques pròpies sinó en la totalitat del sistema. Quan hi ha una situació problemàtica en la qual es vol intervenir, el professional ha de posar-se en contacte amb tots aquells que estan interactuant per tal de resoldre satisfactòriament el problema.

El principal propòsit del professional té a veure amb la millora de les comunicacions i de les interaccions entre persones i/o institucions implicades en un problema. També es preocupa per tal de millorar la capacitat dels usuaris per resoldre els problemes plantejats en les interaccions socials significatives. Els usuaris han d’estar en contacte amb sistemes que els puguin oferir recursos interessants i han de ser, igualment, capaços de donar feedback a aquests sistemes. La relació entre usuari i professional pren característiques semblants i es pressuposa una relació bidireccional en la qual ambdós estan en un procés d’aprenentatge i transformació.

En general el model fuig d’explicacions simples i deterministes sobre la conducta dels individus i sobre els fenòmens socials. No concep els problemes com atributs de les persones, sinó fruit de les relacions socials existents. El procés d’intervenció pren la forma d’un contínuum d’accions que van sent constantment avaluades per tal de veure si ha canviat (i en quina mesura) la qualitat de les relacions socials de l’usuari, enteses d’una manera àmplia.

Planificació en la intervenció social

En general, qualsevol acció de transformació del medi (no referit únicament a allò social) necessita una tasca prèvia de planificació. La fabricació d’una maquinària, la confecció d’un menú de restaurant, qualsevol tasca professional o qualsevol altra acció, si té associades unes finalitats, per prosaiques que siguin, tenen al darrere una planificació. Aquesta planificació pot ser formal o no, però, en última instància, existeix. És complicat assolir uns objectius determinats si no estan suportats per una mínima preocupació previsora, o si no s’ha fet abans alguna tasca prèvia que prepari les accions ulteriors.

Si això és cert per a qualsevol acció humana amb la pretensió d’assolir uns objectius determinats, és més cert encara per a les tasques d’intervenció social en les quals es treballa amb altres éssers humans que, a més, poden estar en situació de vulnerabilitat i necessitar atencions complexes que posen en joc multitud de recursos. La planificació en la intervenció social parteix de la mateixa filosofia que en qualsevol altra disciplina: organitzar i descriure els mitjans per tal d’assolir unes metes concretades abans. Però també presenta unes especificitats que cal tenir en compte.

Les ciències socials, que segueixen el mètode científic, són una ciència probabilística. Els esdeveniments socials són de difícil predicció, i molt sovint els científics socials tenen la possibilitat d’explicar els fets una vegada ja formen part del passat, cosa que tot i ser un exercici acadèmic de gran valor no serveix per protegir els col·lectius que pateixen els efectes d’aquests esdeveniments. En primer lloc, cal acceptar aquesta realitat i entendre que la capacitat de predicció (el fet que les previsions s’acompleixin) és limitada.

Amb Vilar (Vilar, 1996) coincidim a assenyalar les dificultats existents a l’hora d’analitzar els contextos socials. És molt complicat fer previsions significatives. En intervenció social cal tenir en compte que la realitat social pot ser contradictòria i paradoxal. La planificació no es fa sobre una realitat tancada i estàtica, sinó sobre un entramat en constant moviment i que, fins i tot quan hi ha equilibri, té un equilibri precari que pot ser modificat per qualsevol factor. Planificar, per tant, redueix allò indeterminat, però no és capaç d’eliminar-ho per complet. Planificar és la forma que té el planificador de dir-se a si mateix que controla la realitat,

“Planificar és l’acció consistent a utilitzar un conjunt de procediments mitjançant els quals s’introdueix una major racionalitat i organització en un conjunt d’activitats i accions articulades entre si que, previstes anticipadament, tenen el propòsit d’influir en el curs de determinats esdeveniments, amb la finalitat d’assolir una situació elegida com a desitjable, mitjançant l’ús eficient de recursos escassos o limitats.”

E. Ander-Egg (1982). Metodología de trabajo social.

A partir de la definició d’E. Ander-Egg es desgranen diversos aspectes que han de regir una bona acció planificadora:

  • Major racionalitat en les accions. La racionalitat no ha de ser entesa des del punt de vista d’un economicisme buit de contingut. Tan evident és que cal estalviar recursos com que, si és necessari, en determinades ocasions cal mobilitzar tots els recursos. La racionalitat parla de la necessitat d’ajustar els objectius predeterminats a les accions per assolir-los però, igualment, parla de la necessitat de marcar objectius realistes i raonables que puguin ser assolits amb els mitjans disponibles. La racionalitat és fer possible allò que realment és possible, sense excedir-se però també sense quedar-se curt.
  • Articulació de les accions. En moltes ocasions la intervenció social pot prendre la forma d’accions benintencionades però aïllades entre si. L’acció social, en darrera instància, pren la forma d’un contacte entre éssers humans. Aquest contacte entre professionals i usuaris (individuals o col·lectius) pot venir marcat per la urgència o la necessitat. En aquest context és possible, tot i que no desitjable, que les accions acabin prenent la forma de “guerra de guerrilles” i que, en conseqüència, es perdi la unitat d’acció. És tremendament important que això no succeeixi en tant que es poden duplicar accions o atendre problemes aparents en lloc de problemes que tenen causes més profundes i efectes més perjudicials.
  • Assoliment d’objectius en el futur. Les accions estan marcades anticipadament per dur-les a terme en algun moment del futur on, també, s’assoliran els objectius. Des d’aquest punt de vista, la planificació funciona com una màquina del temps ja que permet fer la previsió d’allò que esdevindrà alhora que explica com ho farà.
  • Ús eficient de recursos limitats o escassos. Si l’eficàcia és la capacitat d’assolir uns objectius determinats i l‘eficiència és la capacitat d’assolir-los amb la mínima despesa possible de recursos, és necessari que les intervencions socials estiguin planificades de tal forma que els objectius marcats siguin assolits de manera eficient. Amb freqüència hi ha dificultats a l’hora de mobilitzar recursos (especialment econòmics), ja que la intervenció social, excepte en casos molt concrets, no disposa de potents vies de finançament. En general és una tasca considerada (erròniament) més com un centre de costos que com una inversió rendible, fet que dificulta l‘entrada d’actius econòmics. En aquest context és imprescindible aprofitar els recursos de la millor manera possible per tal d’obtenir els millors resultats amb la menor despesa econòmica o d’altres recursos.

Elements i principis del procés de planificació

La planificació presenta uns trets que la fan característica. En general planificar implica la voluntarietat de l’equip de planificació, que deliberadament pensa i ordena unes determinades accions que més endavant s’executen tal com han estat disposades. Com que no n’hi ha prou amb la voluntat per completar correctament una intervenció social exitosa, la planifiació també pot ser considerada com la forma de dotar d’aspectes racionals l’expressió d’un desig, fent més probable l’assoliment d’aquest desig.

Els elements que caracteritzen la planificació (Ander–Egg, 1989) són:

  • Planificar com a procés. La planificació pot semblar una acció que es du a terme en un moment determinat, però com que l’aplicació de la planificació (les accions) s’allarga en el temps, la planificació ha de ser entesa també com les accions de revisió d’allò planificat. Per tant, és molt important que es despleguin dispositius de revisió de les accions en execucció i que permetin reajustar les accions a la realitat, que pot ser canviant, d’acord amb els recursos existents. Improvisar no és desitjable: cal incloure en la planificació els elements necessaris per fer front als imprevistos de la manera més eficaç possible, sense arribar a desnaturalitzar el projecte d’intervenció.
  • Planificar com a element preparatori. En la planificació es preparen els mitjans, es mobilitzen els recursos, es formen tècnics i professionals i es copsa la realitat de les persones usuàries de les activitats d’intervenció. La planificació és el primer pas de molts altres que han de conduir a l’assoliment dels objectius.
  • Planificar com a interrelació d’un conjunt de decisions. La planificació també és l’eina que posa en ordre un conjunt d’accions per evitar que siguin disperses o incoherents. Per tant, planificar és prendre un conjunt de decisions entre les quals és important mantenir una visió global del problema que permeti plantejar solucions veritables i duradores.
  • Planificar com a mirada al futur. La planificació pretén crear les condicions adequades per tal que succeeixin uns fets predeterminats pels agents planificadors.
  • Planificar com a eina dirigida a l’assoliment d’uns objectius. Aquest és un dels elements fonamentals de la tasca planificadora i està relacionat amb l’anterior. Quan hi ha una intervenció social s’intervé perquè hi ha alguna cosa que no agrada de la realitat social. Cal marcar la situació desitjable, però com que la realitat social és un ens que no depèn d’un únic factor sinó que està relacionat amb un complex embolic de variables interdependents entre si, cal reduir les transformacions a un nombre limitat de proposicions adequadament mesurables i controlables: els objectius.
  • Planificar com a elecció de mitjans preferibles. Entre tots els mitjans disponibles s’han de triar els que d’una manera més adequada i eficient serveixin per assolir els objectius. De vegades l’elecció d’uns o altres mitjans té a veure amb la disponibilitat (o amb el preu) d’aquests mitjans. Altres vegades, però, hi ha diferents mitjans i la tria condiciona la marxa del procés d’intervenció. La tria no és neutra i cal estar convençuts que s’adequa a la filosofia d’intervenció (que respon al model d’intervenció i que marca, per tant, la metodologia).

En definitiva, la planificació en intervenció social ha d’estar guiada per diferents elements o principis (Lafourcade, 1974):

  • Coherència. Els elements que integren la planificació han de relacionar-se de manera orgànica, tenint en compte els nexes entre ells i les relacions que s’estableixen. Les accions planificades sempre van en relació amb els objectius determinats i cal posar cura perquè no hi hagi accions contradictòries entre si. Això és també imprescindible en l’elaboració d’objectius.
  • Funcionalitat. Sigui quin sigui el producte de la planificació, s’ha de fer pensant les persones o els grups destinataris de la intervenció. Per tant, allò programat ha de ser funcional (ha de complir una funció) per als destinataris de l’acció.
  • Equilibri. S’han de destinar els majors esforços als objectius més complexos. Els recursos i les accions han d’anar dirigits allà on sigui necessari, sense deixar cap espai sense cobrir, però, igualment, sense multiplicar la presència allà on ja hi ha accions reparadores que funcionen.
  • Flexibilitat. La flexibilitat permet introduir modificacions i adaptar-se a una realitat dinàmica sense haver de desvirtuar allò planificat. La intervenció social a la força ha de ser flexible i, igualment, a la força ha de continuar fidel a allò que marca les raons de l’acció: una situació d’injustícia, vulnerabilitat o desigualtat que vol revertir-se buscant l’acompliment d’uns objectius prefixats.
  • Pertinença. Les accions planificades són pertinents si són les més útils per assolir els objectius marcats. No cal fer només allò que sigui útil, sinó que entre diverses opcions cal escollir la més útil en comparació amb les altres possibilitats.
  • Economia. El principi d’economia ha de regir tota l’actuació i està relacionat amb la recerca d’eficiència.

Nivells de planificació

La planificació en intervenció social no s’esgota en un únic moment ni es refereix a un context determinat anticipadament. Tant en la seva dimensió temporal com en la seva dimensió territorial, s’hauria de parlar, en plural, de planificacions (formes de planificar) més que d’una única forma de planificar. En el mateix sentit, la planificació és un procés que es du a terme al llarg del temps i en aquest procés no sempre succeeixen les mateixes coses i no sempre han d’acomplir-se les mateixes tasques.

Hi ha nivells de planificació basats en les distintes possibilitats que ofereix l’activitat planificadora. No és el mateix pensar en erradicar la pobresa a Catalunya que pensar en com reduir les agressions físiques i verbals entre els alumnes d’un centre educatiu concret. Ambdues propostes poden ser objecte de la intervenció social en qualsevol de les seves formes, però sembla evident que no poden tractar-se de la mateixa manera. La planificació de les accions a realitzar en una o altra intervenció pateix substancials diferències.

Els nivells de planificació permeten acotar, en diverses dimensions, l’objecte de la intervenció i, alhora, definir realment on i quan cal intervenir. Les competències professionals del títol d’integració social parlen exclusivament de la presència del professional en l’elaboració i en la implementació de projectes d’intervenció social. Aquesta unitat se centra en aquest nivell de planificació (el nivell operatiu, referit al document conegut com a projecte) però, en tot cas, és necessari conèixer els nivells superiors de planificació per tal de tenir una visió general de la realitat del procés planificador.

A nivell canònic, se suposa l’existència de tres nivells de planificació. Tot i així, aquí s’esmenten quatre nivells de planificació, i altres autors (Mille, 2002; Ander-Egg, 1989) parlen fins i tot d’un cinquè nivell. Els tres grans nivells són: estratègic, tàctic i operatiu. Hi afegim l’executiu (activitats) i, més enllà, també es pot parlar de les tasques com a unitat mínima que pot planificar-se. D’acord amb José Manuel Mille (Mille, 2002), vegeu la taula.

Taula: Nivells de planificació
Nivell de planificació Document resultant Objectius o finalitats
Estratègic Pla Objectius de nivell genèric
Tàctic Programa Objectius de nivell mitjà
Operatiu Projecte Objectius de nivell concret
Executiu Activitat Resultats tangibles
Actuacions immediates Tasca Accions concretes

Tant el pla, com el programa i el projecte són documents escrits on hi ha reflectida la planificació establerta. El fet que siguin documents escrits no implica que siguin documents tancats. Ja s’ha parlat de la natura dinàmica de la realitat social, amb la qual cosa els documents escrits no poden barrar la possibilitat d’adaptar i flexibilitzar les accions si això és necessari. L’elaboració del document escrit no és la finalitat del procés de planificació; la finalitat del procés de planificació és dur a terme allò definit com a necessari, amb la qual cosa no pot considerar-se acabat ni esgotat el procés de planificació amb la presentació del document.

Les activitats no necessàriament prenen la materialització d’un document escrit, tot i que es treballa la manera per sistematitzar-les de tal forma que hi hagi una producció tangible que pugui guiar les accions d’intervenció: la fitxa d’activitat. Les tasques queden incloses dins la producció escrita (el document, la fitxa) de l’activitat.

Nivell estratègic

El nivell estratègic és el nivell màxim de planificació i es correspon amb el que es coneix com a pla. El pla indica els objectius generals d’un procés d’intervenció i, a més, sol fer referència a un àmbit geogràfic extens. La durada és, normalment, també extensa.

Els plans solen tenir una intencionalitat política (i, per tant, ideològica) i són generalment elaborats per institucions, associacions i/o persones que tenen la capacitat de considerar canvis a llarg termini. En un pla hi ha també la necessitat d’establir les previsions pressupostàries i les estratègies a seguir.

En els plans s’inclouen els programes i els projectes que els han de desenvolupar, però un pla és més que el conjunt dels programes i projectes (Ander-Egg, 1989), ja que la seva formulació deriva d’objectius més amplis (tot i que, per descomptat, estan relacionats i no poden estar en contradicció) que els que tenen la suma dels objectius de programes i projectes per si sols. El pla és la definició primera sobre com afrontar un problema significatiu, tenint en compte els objectius a llarg termini i els recursos, també generals, per acomplir aquests objectius (Espinoza, 1986).

En resum, el nivell estratègic és el nivell de planificació capaç d’incloure tota la resta de nivells. És el nivell de planificació en el qual es plantegen els objectius generals i els que tenen un contingut més polític i/o ideològic. Des d’aquest punt de vista, en el nivell estratègic de planificació es presenten les línies generals d’actuació que marcaran els límits dels següents nivells de planificació, inclosos els pressupostaris.

Exemple de pla: Pla nacional sobre drogues

El Pla nacional sobre drogues del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social és una intervenció dins dels plans ja que té una extensió territorial àmplia (estatal, en aquest cas) i uns objectius a llarg termini. Els objectius són generals perquè són capaços d’incloure altres objectius més específics, el compliment dels quals marcarà el grau d’assoliment dels generals.

Nivell tàctic

El nivell tàctic és un nivell intermedi de planificació, es correspon amb el programa i té característiques menys generals que l’anterior nivell de planificació. Hi ha un intent de concretar els objectius de manera que els objectius plantejats en els programes són sempre i necessàriament més específics que els plantejats en el pla.

En un programa hi ha la necessitat d’ordenar els recursos existents i d’establir determinades prioritats que afecten de forma concreta l’organització de la provisió de serveis i béns. Un programa és un conjunt organitzat d’activitats, serveis o processos que, al seu torn, poden expressar-se en un conjunt de projectes que els desenvolupen (Ander-Egg, 1989).

El programa és l’operacionalització del pla. Un programa es pot definir com un conjunt de projectes organitzats per a l’assoliment d’un o diversos objectius concrets. Els programes que tenen semblances estratègiques i/o conceptuals poden estar organitzats sota un pla (planificació estratègica) que serveix d’entitat comuna. El nivell de planificació tàctica es troba a mig camí entre el pla i el projecte.

Un dels elements importants del nivell tàctic és que aquest tactisme pot estar organitzat (operacionalitzat, seguint el concepte esmentat) d’acord amb diversos vectors. Un dels vectors té a veure amb l’àmbit geogràfic: des d’aquest punt de vista es pot considerar que si el pla afecta un territori raonablement ampli (per exemple, un estat o una comunitat autònoma), el programa pot concretar aquesta afectació territorial i referir-se, per exemple, a una regió, una província o comarca.

No és aquesta l’única forma de concretar els objectius que s’han plantejat en el nivell de planificació estratègica. Una altra forma de fer-ho és sectorialment, fet que implica tractar en un programa específicament algun o alguns dels objectius generals definits en el pla. Un programa se centra en aspectes més concrets que un pla i pot desenvolupar accions concretes per solucionar problemes que en el nivell estratègic sols s’havien pogut plantejar.

Un darrer vector de concreció i/o organització té a veure amb el temps. El nivell tàctic abraça períodes de temps inferiors als del nivell estratègic, cosa que vol dir que necessàriament ha d’obtenir resultats més concrets i parcials. Són resultats més específics, que es basen en els objectius definits en els programes i que, en dimensió temporal, no haurien d’incloure més de dos o tres anys.

Exemples de programa

Un exemple del nivell de planificació tàctica relacionat amb el Pla nacional sobre drogues són els plans autonòmics. Tot i que es denominen plans (i això pot tractar-se d’un nivell estratègic de planificació), la realitat és que funcionen com un nivell tàctic de planificació ja que concreten els objectius generals del pla en objectius específics que afecten només una comunitat autònoma.

Un exemple, amb el nom de programa, és el Programa Menors i alcohol del País Basc, que busca propiciar un canvi cultural i conductual al voltant del consum d’alcohol entre menors d’edat, així com incrementar els hàbits saludables entre el col·lectiu de joves.

Seguint el mateix exemple, les activitats del Pla nacional sobre drogues organitzades sota l’epígraf de “control de l’oferta” funcionen també des de la filosofia d’un nivell tàctic de programació, ja que sectorialment limiten la vigència de les activitats del pla a uns objectius concrets (en aquest cas, referits al control de la venda de substàncies addictives).

També dins del Pla nacional sobre drogues hi ha tota una diversitat de programes (programa d’intervenció dedicat a la reducció del consum de drogues, programa de formació dirigit als professionals de la prevenció i atenció a les drogodependències, programa destinat a evitar la conducció de vehicles sota els efectes de l’alcohol) que limiten sectorialment els objectius a tractar i que, a més, poden estar també limitats en el temps i en algun àmbit territorial.

Nivell operatiu

El nivell operatiu és el nivell inferior de planificació on es produeix el contacte directe i real amb l’usuari. Això no vol dir que en els altres nivells de planificació l’usuari no tingui importància, però a partir del nivell de planificació operatiu és quan es produeix la provisió de béns i serveis que acabaran provocant la transformació d’individus i col·lectius.

El nivell de planificació operatiu es correspon amb el projecte. Un projecte és un conjunt concret d’activitats interrelacionades entre si o que s’organitzen al voltant d’una mateixa lògica i que acaben proveint a la població diana de béns i serveis per satisfer necessitats o resoldre problemes (Ander-Egg, 1989).

El projecte, en tot cas, és únicament un document escrit. El projecte no pot funcionar si no es veu concretat per les activitats (el nivell de planificació executiu) amb les quals s’ha de desenvolupar. Des d’aquest punt de vista, el projecte i les activitats es troben més íntimament lligats que la resta de nivells de planificació, ja que un projecte sense activitats és, per definició, impossible i una activitat que no està sota la coordinació d’un projecte no pot assegurar la transformació social, sinó que, més aviat i en el millor dels casos, és mostra de la bona voluntat de qui la porta a terme.

En el nivell de planificació operatiu és possible seleccionar de manera concreta els objectius a assolir, així com determinar a partir de quines activitats serà possible. És el moment de relacionar recursos concrets amb objectius concrets per a un període concret i, per tant, en aquest nivell els pressupostos i les temporitzacions han de dissenyar-se amb el menor marge d’error. En la planificació operativa es treballa en el curt termini (normalment un projecte no hauria de durar més d’un any). Això implica que els processos d’avaluació també han d’estar preparats per mesurar els progressos en espais reduïts de temps.

Altres formes de concreció respecte al nivell de planificació tàctic tenen a veure amb dimensions temporals, geogràfiques o sectorials. Els projectes s’allarguen menys en el temps que els programes i no haurien de superar l’any de durada; tenen un àmbit geogràfic més reduït (en moltes ocasions és el barri, el municipi o la comarca, però també àmbits menors com un centre educatiu); aborden aspectes de la realitat molt concrets, de tal manera que sectorialment només poden fer-se càrrec de problemàtiques ben definides. Aquest darrer tret és imprescindible, ja que la necessitat d’obtenir evidències mesurables de la transformació social i que aquesta transformació sigui viable obliga a acotar les problemàtiques tractades a un projecte.

Un projecte d’intervenció social també s’entén com una metodologia de treball, útil per si mateixa (Mille, 2015). En aquest sentit, un projecte pot arribar a ser considerat de manera autònoma (és a dir, sense estar inclòs dins d’un programa ni vertebrat a través d’un pla) com la manera d’articular les accions per assolir uns objectius determinats. Això implica que si s’elabora un projecte hi ha la intenció de portar-lo a la pràctica i, per tant, ha de ser viable.

Més concretament: un projecte tanca les accions que han de realitzar-se en un període de temps determinat i que permetran assolir uns objectius definits amb anterioritat. Aquests objectius (els resultats del projecte) s’expressen en termes d’una o diverses transformacions de la realitat que han de poder ser mesurades. Si el projecte és realista, els objectius també ho han de ser. I la manera de mesurar l’acompliment o no d’aquests objectius ha de quedar igualment fixada, sempre dins d’allò possible i raonable.

Exemples de projecte

Alguns exemples de nivell de planificació operatiu, seguint l’exemple del Pla nacional sobre drogues, són:

  • Projectes d’intervenció locals, que tracten d’implementar mesures de detecció precoç i intervenció breu en els serveis d’urgències mèdiques.
  • Projectes d’identificació de les zones i els barris on hi ha un major consum de drogues.
  • Projectes concrets dirigits a joves en situacions especials de vulnerabilitat social.

Nivell executiu

El nivell executiu és el nivell de planificació relacionat amb les activitats. Les activitats formen el nucli dels projectes i són la seva part essencial. El projecte no pot funcionar sota cap circumstància si no és amb les activitats que el desenvolupen. Durant el projecte es du a terme el contacte directe amb l’usuari, però al cap i a la fi el projecte no és més que un document escrit. Que el projecte pugui transcendir la seva naturalesa com a document per passar a ser l’instrument essencial de transformació social succeeix gràcies a les activitats.

L’activitat és el mitjà d’intervenció sobre la realitat a través de la realització seqüencial de diferents accions (les tasques) que permeten assolir les finalitats d’un projecte. Les activitats han de quedar reflectides al projecte en forma de fitxes d’activitat i compten amb una estructura concreta que cal respectar. L’àmbit temporal i sectorial de l’activitat ha de ser a la força més concret (o igual) que el del projecte, tot i que cal tenir en compte que aparentment algun dels objectius de l’activitat pot estar apartat dels objectius del projecte sempre que aquests objectius no entrin en contradicció amb els del projecte. Això no és greu, sempre que aquest objectiu aparentment apartat no entri en contradicció amb els objectius del projecte i vagi acompanyat d’altres objectiu que sí que coincideixin amb els enumerats en el projecte.

Exemples d'activitat

Una xerrada sobre els perills de la marihuana entre alumnes d’educació secundària obligatòria o una activitat de role-playing per a addictes a opiacis que busca posar en joc les habilitats socials dels addictes per tal d’avaluar-les són mostres d’activitats del Pla nacional sobre drogues.

Fases de la planificació

Seguint la classificació d’Ander-Egg (1989), es diferencien diferents fases de planificació.

  • Moment analític/explicatiu
  • Moment normatiu
  • Moment estratègic
  • Moment tàctic/operacional

Moment analític/explicatiu

La fase o el moment analític són les preguntes sobre què està succeint en l’àmbit d’intervenció: la situació inicial des de la qual cal partir. És molt important tenir en compte que les intervencions socials tenen com a principal objectiu reparar una situació d’injustícia o desigualtat, millorar la qualitat de vida de les persones (sigui quin sigui el punt inicial) i afavorir el fet que la població diana pugui desenvolupar totes les seves capacitats humanes, individualment o en grup.

Aquests objectius nomes poden dur-se a terme de forma adequada si es demostra un important coneixement de la situació de partida: no únicament un coneixement descriptiu (també imprescindible), sinó també un coneixement que permeti explicar el perquè d’una situació donada.

Cal fer un treball de diagnòstic. Però no val qualsevol tipus de diagnòstic, sinó que el diagnòstic ha d’abocar els aspectes bàsics de la situació en la qual cal intervenir des de quatre perspectives:

  1. Descripció de la situació i factors que han contribuït a provocar-la, assajant una primera explicació de la causalitat.
  2. Prognosi o prediccions respecte al futur.
  3. Judici de valor al voltant de la situació, tenint en compte que cal donar una explicació sobre per què la situació ha pres una forma determinada.
  4. Descripció i anàlisi dels actors socials i dels factors que influeixen en la situació.

Per a aquest treball analític/explicatiu és necessari descriure correctament els antecedents de la situació, així com el context actual en el qual es troba l’individu o grup. També cal explicitar el problema principal que vol abordar-se, fent èmfasi en les seves característiques i en els elements que el fan rellevant i, en darrer terme, investigar els probables escenaris futurs al llarg del procés d’intervenció.

Moment normatiu

El moment normatiu és la fase en la qual es defineix la norma, és a dir, allò que es vol que succeeixi. Fa referència al punt on es vol arribar, cosa que implica definir els objectius. El moment normatiu és, per tant, un marc referencial que orienta l’acció i que marca els objectius concrets a assolir.

Moment estratègic

El moment estratègic és la fase en la qual es decideixen les accions més eficaces per assolir els objectius. A partir de les dues fases anteriors i de la informació recollida o elaborada, el planificador ha d’efectuar la tria sobre com han d’assolir-se els objectius. Aquí es veu la importància d’haver efectuat un bon diagnòstic en el moment analític i d’haver establert uns objectius raonables al moment normatiu. En el moment analític cal haver fet un bon treball perquè, en cas contrari, les accions que es determinen poden no correspondre a les necessitats reals d’individus o col·lectius. Pel que fa al moment normatiu, és necessari haver establert correctament objectius factibles i mesurables que puguin orientar correctament les accions a dur a terme.

En el moment estratègic és quan cal preguntar-se per la viabilitat d’allò que es planifica: si és viable des del punt de vista polític, des del punt de vista econòmic, des del punt de vista organitzatiu, ecològic i ètic… La viabilitat parla de la possibilitat de dur a terme allò planificat i d’assolir-ho amb èxit, i també de la possibilitat de mantenir els resultats positius una vegada assolits, ja que de poc serveix assolir uns determinats resultats si després és impossible mantenir-los en el temps.

La qüestió fonamental d’aquesta fase és saber quin camí cal fer per transformar la situació inicial d’acord amb els canvis que cal realitzar per arribar a la situació-objectiu que es pretén assolir (Ander-Egg, 1989) o, des d’un altre punt de vista, com superar els obstacles i les restriccions que dificulten la realització de les operacions i activitats proposades.

Moment tàctic/operacional

El moment tàctic és la fase en què es decideix com treballar per arribar als objectius, fet que suposa contestar determinats dubtes metodològics. És el moment en què es donen els fets i les operacions que provocaran el canvi situacional. És el moment en què s’executa allò que s’ha planificat i, per tant, cal instrumentalitzar i implementar el moment normatiu. Això vol dir que és el moment de fer que allò qualificat com a desitjable passi a la realitat. És el moment, també, en què es trien els mitjans a partir dels quals assolir els objectius i es defineixen els cursos d’acció. Cal, en definitiva, buscar la coherència, la compatibilitat, la consistència, l’operativitat i la integralitat de les diferents accions.

Sigui com sigui, cal recordar que el procés de planificació no és un procés que hagi d’implementar-se de manera seqüencial. Evidentment hi ha fases (o moments) que per força han de dur-se a terme abans que d’altres, però la línia d’acció accepta múltiples excepcions i, a més, necessita contínues revisions i adaptacions. Les fases s’interrelacionen, i això vol dir que unes depenen de les altres, inclús de manera retroactiva. Tot i que el diagnòstic hagi de realitzar-se a l’inici del procés, és necessari prestar atenció a les possibles modificacions del context, que poden tenir conseqüències directes sobre la utilitat o inutilitat de les accions.

En el mateix sentit, la planificació de determinades accions o la utilització de determinats recursos pot variar d’acord amb la variació dels elements que han definit la metodologia d’intervenció o allò acceptat com a normatiu en un moment donat. Així, els moments o les fases de planificació han de servir com a orientació del que cal fer, acceptant l’adaptació a situacions concretes que necessitin altres fases o moments.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats