La investigació social

Per planificar, dur a terme i avaluar qualsevol projecte d’intervenció, sigui del tipus que sigui, cal conèixer en profunditat la realitat sobre la qual es vol intervenir. Només es pot accedir a aquest coneixement amb un apropament a l’objecte d’estudi i una recollida exhaustiva de tota la informació indispensable per entendre la realitat.

En el cas d’intervencions dins de l’àmbit social l’objecte d’estudi és la realitat social, composta pels destinataris, el context social i les relacions entre ells. Fer l’anàlisi d’una realitat social no és un procés simple ja que és un concepte complex en el qual participen un gran nombre de variables, moltes d’elles de caràcter qualitatiu, i que requereix, sens dubte, un procediment de recerca intencionada.

L’ésser humà és capaç d’analitzar la realitat i treure’n conclusions utilitzant estratègies lògiques basades en la seva experiència i el sentit comú, però aquest mètode d’anàlisi s’aplica des d’una perspectiva subjectiva i poc estructurada. L’anàlisi de la realitat requereix un procediment més objectiu anomenat investigació social. Gràcies a aquesta recerca es pot arribar a conèixer qualsevol informació necessària per desenvolupar una actuació, com poden ser les relacions socials de la gent gran en una residència, els comportaments dels joves davant les drogues o les opinions sobre la programació d’activitats interculturals d’un centre cívic.

La ciència encarregada de la investigació social i, per tant, de l’estudi de la realitat social és la sociologia.

La investigació social, en el seu procediment de recerca intencionada, segueix el mètode científic. Les investigacions que es duen a terme dins de les ciències i que, per tant, tenen reconeixement científic segueixen les següents fases:

  1. Fase d’identificació i observació. S’identifiquen les problemàtiques i mitjançant l’observació se selecciona l’enfocament de la investigació.
  2. Fase de formulació d’hipòtesis. És el moment de generar hipòtesis, enteses com les respostes potencials o possibles a la qüestió plantejada.
  3. Fase d’experimentació. Les hipòtesis formulades en la fase anterior es comproven i es verifiquen, o al contrari.
  4. Fase d’anàlisi de dades i conclusions. Es recullen totes les dades, s’analitzen i s’extreuen conclusions a partir dels resultats obtinguts.

La investigació social, a més de tenir en compte les fases del mètode científic, fa ús de tècniques científiques que permeten complir criteris de fiabilitat i validesa i donen el reconeixement d’investigació científica. Així es pot definir la investigació científica social com el procés d’aplicació del mètode i de tècniques científiques a situacions i problemes concrets en l’àrea de la realitat social per buscar respostes i obtenir nous coneixements (Sierra Bravo, 1987).

  • La investigació és un procés format per un conjunt de fases d’actuació successives, orientades a descobrir part de la realitat de l’entorn social.
  • La investigació té com a finalitat trobar respostes a problemes desconeguts.
  • Aquest tipus d’investigació exigeix l’aplicació del mètode i tècniques científiques al camp social.
  • La investigació ha de referir-se a problemes concrets i reals de la realitat social.

Fiabilitat i validesa en la investigació social

Gràcies a la recopilació documental, els registres d’observació, les entrevistes i el mètode d’enquesta obtenim i registrem la informació. Per assegurar-nos que la informació compleix criteris de qualitat i objectivitat cal que tant les tècniques com els instruments que s’utilitzen en la recollida i registre de dades compleixin requisits de fiabilitat i de validesa per poder considerar-se científics. Aquests mateixos criteris també són aplicables a la informació obtinguda.

  • La fiabilitat fa referència a la mesura de la confiança que un instrument o eina proporciona informació comparable quan es repeteix l’aplicació, és a dir, que el funcionament de la tècnica és correcte perquè s’obté la mateixa informació tantes vegades com es passa la prova. Per comprovar que un instrument té una alta fiabilitat es pot repetir i comparar que la informació obtinguda, en ambdós casos, sigui equivalent. Aquesta repetició es pot fer una vegada que ha passat un temps prudencialment llarg, mitjançant formes paral·leles del mateix instrument o bé dividir la prova en dues meitats i passar l’instrument en dos moments diferents.
  • La validesa, en canvi, va encaminada a valorar el grau en què l’instrument és útil per mesurar allò per a què ha sigut dissenyat. Per tant, l’eina és vàlida si la informació obtinguda és capaç de determinar que la variable independent és l’única responsable dels canvis en la variable dependent i només es pot interpretar en un sol sentit (validesa interna). A més, els resultats són generalitzables en condicions normals (validesa externa).

Mètodes de la investigació social

La realitat social és molt diversa. Això permet que es puguin definir diferents modalitats d’investigació científica segons els criteris utilitzats a l’hora d’apropar-s’hi (resumides a la taula):

Segons la finalitat, la investigació social pot ser bàsica o aplicada:

  • Investigació bàsica: cerca el coneixement, la comprensió i l’explicació dels fenòmens socials i l’objectiu principal és formular, ampliar o avaluar teories. Per exemple, estudis relacionats amb el lideratge o la presa de decisions.
  • Investigació aplicada: busca millorar la societat i resoldre problemes. Se centra en la prevenció, predicció i actuació d’accions i intervencions socials. Per exemple, un estudi dels efectes de l’atur al barri del Clot de Barcelona.

Segons la temporalitat, la investigació social pot ser sincrònica o diacrònica:

  • Investigació sincrònica o seccional: es produeix en un moment específic i concret. Per exemple, un estudi sobre el sexisme en els catàlegs de joguines per Nadal.
  • Investigació diacrònica o longitudinal: recull una consecució de diferents moments temporals. És el cas d’una recerca sobre l’evolució dels fluxos migratoris en els últims cinc anys.

Segons la profunditat, ja que el nivell de profunditat de les investigacions també determina diferents modalitats.

  • Investigació exploratòria: estudis de caràcter provisional que no ofereixen resultats definitius i ajuden a observar i reconèixer l’entorn. Serveixen per fer un primer apropament al tema o al problema que s’investiga.
  • Investigació descriptiva: estudis en profunditat en la mesura precisa d’una o més variables dependents, en una població definida o en una mostra d’una població. Per exemple, el cens de joves que abandonen els estudis a la comarca del Baix Llobregat.
  • Investigació explicativa: no només es mesuren variables, sinó també les relacions d’influència, les variables que interaccionen entre si i amb quin grau d’intensitat ho fan. Per exemple, un estudi de recerca sobre la relació entre l’abandonament dels estudis i el nivell d’estudis dels progenitors.

Segons l’amplitud, hi ha diferents investigacions segons la magnitud i grandària del grup de subjectes.

  • Investigació microsociològica: fa referència a grups petits i mitjans, com pot ser un estudi de barris.
  • Investigació macrosociològica: fa referència a macrogrups o grups molt nombrosos, com seria un estudi sobre la joventut a Catalunya.

Segons la naturalesa i el lloc on es duen a terme:

  • Investigació empírica: estudis sobre fets del dia a dia i que no cal manipular.
  • Investigació experimental: es provoquen certes situacions o, fins i tot, es creen ambients artificials on es força l’aparició de fenòmens.
  • Investigació de camp: es fan al mateix terreny on es desenvolupen o estudien fenòmens en el seu ambient natural.
  • Investigació de laboratori: es produeixen en ambients artificials o creats específicament per a la recerca.
Taula: Resum de tipus d’investigació
Criteri Tipus d’investigació
Finalitat Bàsica Aplicada
Temporalitat Sincrònica o seccional Diacrònica o longitudinal
Profunditat Explorativa Descriptiva Explicativa
Amplitud Microsociològica Macrosociològica
Naturalesa Empírica Experimental
Localització Investigacions de camp Investigacions de laboratori

Fonts i tècniques de recollida de la informació

Per a una investigació científica és important seguir el mètode científic. Aquest procés requereix tant la selecció de les fonts d’informació com l’aplicació de les tècniques d’investigació adequades a la modalitat i l’objecte d’estudi.

Es pot considerar com a font d’informació qualsevol material o producte, original o elaborat, que tingui potencialitat per a aportar notícies o informacions o que es pugui usar com a testimoni per a accedir al coneixement.

Quan en una investigació es parla de fonts d’informació són aquells recursos que aporten tota la informació, general o especialitzada, necessària per poder dur a terme la recerca, independentment del suport.

Tipus de fonts d'informació

Les fonts es poden classificar en fonts primàries i fonts secundàries:

  • Les fonts primàries són aquelles en les quals la informació es recull de primera mà, és a dir, és el mateix equip investigador qui s’encarrega de recopilar i analitzar les dades necessàries per a la recerca que s’està plantejant en aquell moment.
  • Les fonts secundàries són aquelles que presenten dades i fets recollits amb anterioritat i que han sigut dissenyades i realitzades per a altres investigacions. Cal tenir en compte que dins de les fonts secundàries es diferencia entre:
    • Fonts internes. Són les provinents de la mateixa entitat, organització o empresa i que s’han realitzat amb anterioritat. Cal dotar-les d’un gran valor informatiu perquè el grup objecte o la zona on es vol fer la recerca segurament és el mateix o és molt proper al que es vol estudiar. Altres punts a favor d’aquestes fonts són l’accessibilitat i el baix cost que tenen atès que són documents que es troben a disposició dels equips de treball dels centres.
    • Fonts externes. Són aquelles que han estat creades per altres institucions o organitzacions. Les que tenen més prestigi solen ser les elaborades per organismes públics, com ara estadístiques o publicacions. Gràcies a Internet podem tenir accés a moltes d’elles.

Quan s’inicia una investigació la primera aproximació a l’objecte d’estudi, sobretot en les primeres fases del procés, es fa a través de les fonts secundàries. Posteriorment, es passa a crear i dissenyar fonts de recollida de dades primàries.

Les tècniques de recollida que s’apliquen en unes i altres són diferents. Per a les fonts primàries s’utilitzen principalment l’observació, l’entrevista i l’enquesta, i per a les fonts secundàries, la recopilació documental (taula).

Taula: Resum fonts primàries i fonts secundàries
Fonts primàries Fonts secundàries
Autoria Equip investigador Altres equips d’investigació
Tècniques de recollida Observació, entrevista i enquesta Recopilació documental
Fases del procés Aprofundiment de l’objecte d’estudi Primera aproximació a l’objecte d’estudi

Tècniques d'investigació social

La investigació social pretén fer un estudi de la realitat en profunditat i, amb aquest objectiu, el tipus d’informació d’interès que es pot recollir pot ser molt ampli.

Alguns aspectes demogràfics són l’edat, el sexe, l’estat civil o la població de residència.

  • Fets o comportaments. Aquesta informació és objectiva i fàcilment contrastable i verificable. Dins d’aquest grup d’informació podem trobar tant aspectes demogràfics com conductes.
  • Coneixements. Una investigació pot anar encaminada a valorar el coneixement que té una part de la societat sobre un aspecte en concret com pot ser un servei.
  • Opinions o judicis. Es poden elaborar estudis per conèixer les opinions o les valoracions que els ciutadans d’una comunitat fan d’una determinada situació.
  • Actituds, motius o explicacions de conductes concretes. La informació que es busca amb els estudis d’actituds és entendre la motivació que impulsa i orienta l’acció.
  • Possibles conductes futures. Mitjançant certs estudis es poden esbrinar quines són les preferències de la ciutadania i es pot preguntar sobre conductes futures com l’assistència a nous serveis.

A més, tota aquesta informació pot tenir moltes variables. Les variables són totes aquelles característiques que es poden desprendre d’un objecte d’estudi i que poden ser susceptibles de ser modificades. Poden ser de caràcter quantitatiu o qualitatiu. El caràcter quantitatiu o qualitatiu de les variables es veu reflectit en les tècniques de recollida, en la mesura que es diferencia entre tècniques quantitatives o qualitatives.

Les tècniques quantitatives transformen les dades de les variables en una codificació i classificació numèrica. Es considera que aquestes tècniques recullen la informació d’una manera més objectiva, ja que s’aproximen a la realitat des d’un punt de vista estadístic o matemàtic. Són, per exemple, els qüestionaris o les escales d’actituds.

Les tècniques qualitatives, en canvi, són tècniques que ens ajuden a recopilar aquelles variables que difícilment es poden quantificar o reduir a números, registren les dades tal com són i tenen com a objectiu recollir aspectes més subjectius que poden ajudar a entendre una realitat social. Les entrevistes obertes o les històries de vida pertanyen a aquest grup.

L’ús combinat de tècniques qualitatives i quantitatives en la recerca social permet un apropament més real i profund a la realitat. Es tracta de saber escollir en cada moment la tècnica més adient en funció de la informació que es vol recollir, el moment i el tractament posterior.

Abans d’escollir les tècniques de recollida de dades cal prendre unes decisions prèvies:

  • La millor tècnica de recollida o sistema de registre no és la més complexa, sinó la més adequada al tipus d’informació o variable i a l’objectiu de la recerca.
  • La tècnica escollida ha de facilitar la contrastació de les dades.
  • Cal utilitzar diferents tècniques per tal d’equilibrar i complementar tant aspectes qualitatius com quantitatius.
  • En els enfocaments d’investigacions qualitatius interessen les tècniques que permeten el contacte directe amb els destinataris.
  • És convenient valorar la utilitat i el cost de les tècniques, per buscar compatibilitzar eficàcia i eficiència.

Recopilació documental

L’actualitat ens deixa immersos en dades i informació, però aquest afany d’obtenir, recopilar i publicar dades, tant privades com públiques, no ha nascut amb la societat digital. Només cal apropar-se a una biblioteca per veure la quantitat d’informació de qualsevol temàtica i disciplina a l’abast.

La recopilació documental consisteix en l’obtenció d’informació i dades necessàries per a una determinada investigació o intervenció a partir de documentació ja existent.

És recomanable, en qualsevol recerca, l’ús de la recopilació documental, perquè permet fer un primer apropament a la realitat a través de documents anteriors i pot proporcionar informació molt útil. En el cas d’una intervenció amb un col·lectiu en concret és bo cercar, per exemple, informacions estadístiques i teòriques relacionades amb el propi col·lectiu o el tipus d’intervenció, o informacions més pràctiques com quin tipus d’intervencions s’han fet amb anterioritat amb aquest mateix col·lectiu, i si han tingut èxit o no o si s’estan duent a terme o han funcionat intervencions semblants en altres poblacions. Aquestes dades apropen el col·lectiu i proporcionen una primera radiografia de la realitat.

Tipus de documents

La documentació pot presentar-se en molts formats. La classificació més simple consisteix a distingir entre documents escrits (llibres, diaris, arxius, etc.), documents de xifres (estadístiques i cens) i documents fora de les dues primeres categories anteriors (imatges, filmacions, fotografies, discs, objectes). També hi ha altres categories.

  • Documents escrits: són els més nombrosos i variats. A grans trets es poden diferenciar entre:
  • Arxius públics i oficials. Conjunt de documents originals emesos per les administracions i serveis públics.
  • Premsa. Notícies i articles publicats en diaris o revistes, sobretot la premsa especialitzada en el sector.
  • Arxius privats. Informes, memòries, anuaris i llibres escrits amb anterioritat per una entitat o empresa així com els diaris o les cartes personals.
  • Documents estadístics o numèrics: són recursos que presenten bàsicament dades numèriques o gràfiques. Les dades censals o estadístiques s’inclouen en aquest grup.
  • Documents visuals: són el producte final d’una conducta. Aquests poden ser tant fotografies com documentació iconogràficacom, per exemple, pintures i dibuixos.
  • Documents sonors: recullen gravacions com ara CD de música o enregistrament d’entrevistes.
  • Documents audiovisuals: són documents constituïts per imatges i so. Per exemple, filmacions, pel·lícules o curtmetratges.

Documents objecte

Segons Maurice Duverger, la manera d’ordenar i transformar l’espai a l’hora de dissenyar jardins o ciutats aporta informació sobre la societat, així com tot tipus de realitzacions tècniques i artístiques construïdes o utilitzades per la mà de l’home.

Fases de recopilació documental

A primera vista, la recopilació documental no sembla gaire complicada però la dificultat rau en fer una recopilació acurada. Aquesta cura va dirigida a la cerca i l’anàlisi d’informació fiable i vàlida que ens aporti dades reals. Cal diferenciar entre tota la informació a la qual es té accés i la selecció de la que permeti avançar en la recerca. El poc domini d’aquesta tècnica pot endarrerir considerablement el ritme de l’estudi.

Localització i accés a les dades

El primer pas per dur a terme una recopilació documental és cercar unes bones fonts d’informació. Aquesta tècnica de recollida d’informació va bé amb les fonts secundàries, perquè són les que presenten dades ja existents. Cal valorar tant les fonts secundàries internes com les externes, sobretot pel que fa a l’accés i a la qualitat de la informació proporcionada.

La digitalització dels diferents formats ha canviat radicalment l’accés a aquestes fonts. Vegeu “Ús de les tecnologies en la investigació social”.

L’accés a les fonts secundàries internes és relativament fàcil i de cost zero, perquè la documentació és propietat de l’entitat o l’organització que desenvolupa la recerca. El format d’aquesta documentació és principalment un document escrit, com pot ser la memòria de projectes d’altres anys, informes, articles o reculls d’assistència. També hi ha altres tipus de documents de gran valor com són fotografies i vídeos. Les fonts secundàries internes proporcionen informació força fiable sobre el col·lectiu, en el cas que sigui el mateix, i sobre el possible enfocament de la intervenció, ja que es poden analitzar tant encerts com errors anteriors.

L’accés a les fonts secundàries externes és menys directe i té un cost més elevat per raons d’autoria i propietat dels documents. S’hi pot accedir mitjançant la compra d’exemplars o a través dels serveis de préstec de les biblioteques o fons documentals. L’ús d’internet ha facilitat l’accés a aquestes fonts perquè, d’una banda, molta de la informació a les xarxes són translacions dels documents en paper a un format electrònic i, de l’altra, s’han creat noves fonts i eines com bases de dades en línia.

Anàlisi de la documentació

L’examen amb profunditat i la posterior reflexió sobre la documentació recopilada ajuda a apropar-se a aspectes relacionats amb el problema que s’analitza i a les característiques del col·lectiu sobre el qual s’ha d’intervenir. Aquesta anàlisi s’inicia amb la lectura, el visionament i/o l’escolta de la documentació recopilada i la posterior selecció dels continguts i les dades significatius per a la recerca. També s’han de descartar aquells materials que presentin biaix informatiu o informació poc adequada.

Biaix informatiu

Presentació parcial del material marcat per prejudicis, reordenacions, oblit de consideracions de comparabilitat, oblit de condicions qualificatives incloses en les fonts primàries, etc.

Totes les dades i documents recollits han de ser sotmesos a una anàlisi crítica perquè es qüestioni, entre d’altres aspectes, l’autenticitat del document, els procediments que s’han utilitzat per obtenir la informació, la imparcialitat de l’equip investigador o la representativitat de la mostra. La informació significativa ha de ser resumida i recollida mitjançant fitxes o formularis.

Observació

L’observació és un acte que per naturalesa ja fa l’ésser humà, i això pot ser una de les causes per les quals és de les tècniques més utilitzades i un instrument bàsic en la investigació social. Si es vol fer servir com a eina de recollida d’informació que, a més, permeti emetre judicis, cal dotar-la de valor científic, és a dir, de fiabilitat, validesa i exactitud. Per arribar a aquests criteris cal sistematitzar-la i definir què, com, quan i on s’observa.

“Observar suposa una conducta deliberada de l’observador (davant de l’observació quotidiana i casual), els objectius del qual van en la línia de recollir dades a partir de les quals es poden formular o verificar hipòtesis.”

R. Fernández-Ballesteros (1992). Introducción a la evaluación psicológica I (pàg. 137).

L’observació sistemàtica és el procediment encaminat a recollir de manera intencionada i deliberada una conducta mitjançant el seu registre, codificació i anàlisi.

Unitats d'observació

El primer pas per sistematitzar una observació és decidir l’objecte d’estudi, és a dir, què s’observa. Per això cal concretar allò que s’ha d’observar en unitats d’anàlisi.

Les unitats d’observació poden ser:

  • Continu d’una conducta. En aquest cas el que es decideix observar és tot el desenvolupament d’una conducta o comportament per poder-lo analitzar de manera global i des d’una perspectiva més natural. Aquesta unitat d’anàlisi requereix ser observada en temps real i de manera contínua. Com que aquest cas és molt poc estructurat, es recomana un enregistrament descriptiu en el qual es poden recollir aspectes que es donen al llarg de la conducta (verbals, no verbals i/o espacials), com també quan, per què i com s’inicia i es finalitza.

Exemple de continu d'una conducta

En un estudi sobre els avantatges dels pisos tutelats i, en concret, de la millora de l’autonomia de persones amb discapacitat intel·lectual es vol recollir com, quan i qui fa les tasques de neteja.

  • Atributs. Es tracta de desglossar una conducta manifesta en atributs, fàcilment observables, per deduir a partir d’aquests algun element no observable, com poden ser trets de personalitat, pensaments o sentiments.

Exemple d'atributs

Per registrar el nivell d’ansietat que presenta una persona al llarg d’una entrevista, es pot desglossar l’ansietat en conductes observables i, per tant, objectives, com ara arrufar les celles, tenir tremolor a les mans i/o a la veu, presentar inquietud motora i mostrar postures rígides o tancades. En aquest cas s’enregistra la presència o absència d’aquests atributs.

  • Conductes. Segons el tipus de recerca es pot escollir com a unitat d’anàlisi una sèrie de conductes manifestes. Aquestes s’han d’haver definit prèviament en termes simples i específics per tal que hi hagi consens entre diferents observadors i es redueixi al màxim la subjectivitat. També es pot seleccionar amb rigor els intervals de temps, és a dir, quan es dona per iniciada i quan per finalitzada i, si la recerca ho requereix, quina durada ha de tenir.

Exemple de conducta

Per analitzar el poder de distracció que té el mòbil, es pot demanar al subjecte experimental que faci diferents tasques que demanen certa concentració tenint al costat el seu dispositiu mòbil en silenci. L’observador registra les vegades que el subjecte dirigeix la mirada cap al mòbil i/o el toca.

  • Interaccions. Hi ha casos en què la unitat que s’observa no està composta per una sola conducta, sinó per la relació entre dos o més comportaments. En aquests casos s’observa com una conducta es dona en resposta a altres accions realitzades per altres persones o amb relació a un ambient. Aquí també cal especificar prèviament les conductes que s’observaran.

Exemple d'interacció

En un estudi sobre diversitat familiar es vol recollir la reacció de la ciutadania davant de diverses tipologies de família i en un parc s’observa la relació entre famílies heteroparentals i famílies homoparentals.

Unitats de mesura

El segon pas és decidir quins paràmetres es faran servir per descriure quantitativament la unitat d’anàlisi d’estudi. Aquesta unitat és la que determina el paràmetre o paràmetres de mesura més adequats.

  • Ocurrència. Amb aquesta unitat de mesura es registra la presència o absència d’una conducta, és a dir, si la persona observada presenta o no la unitat d’anàlisi.
  • Freqüència. Fa referència al nombre de vegades que es té la conducta o atribut que s’observa. Aquest paràmetre pot presentar-se en termes absoluts, comptabilitzant totes les vegades que es té la conducta i presentant aquesta dada, o bé mitjançant una taxa o un percentatge final.
  • Durada. Aquest paràmetre recull l’interval entre l’inici i el final d’una determinada conducta.
  • Latència. És l’interval de temps que hi ha entre la presentació d’un estímul i el començament de la resposta a aquest estímul.

Fins aquest punt s’han exposat paràmetres per analitzar de manera quantitativa les unitats d’anàlisi, però també hi ha un paràmetre qualitatiu, que és la intensitat o magnitud. Amb aquesta dimensió es mesura el grau en què es manifesta la unitat d’anàlisi. Normalment es mesura mitjançant escales d’estimació.

Tipus d'observació

Es distingeixen diferents tipus d’observació (resumits a la taula), tenint en compte els següents paràmetres:

  • Grau de sistematització. El grau de sistematització d’una tècnica de recollida de dades fa referència al nivell d’organització i ordre que presenta aquesta tècnica. Generalment, en un primer moment s’efectua una observació escassament estructurada que permet establir descripcions precises dels esdeveniments i condicions ambientals, entre altres aspectes, per poder extreure conclusions i, posteriorment, poder observar la mateixa unitat d’observació d’una manera més estructurada.
    • Observació estructurada: davant d’una tècnica en la qual prèviament s’han delimitat i definit les unitats d’observació, i aquestes es troben organitzades i ordenades segons dimensions.
    • Observació no estructurada: recollida d’informació observada sense cap categoria definida.
  • Realització. Es diferencia entre observació directa o indirecta, segons si la fa l’equip d’investigació mateix o si les dades són recollides per observadors aliens a la investigació.
    • Observació directa: l’observador està en contacte amb la realitat que avalua amb la dificultat que el que es vol observar pot no produir-se en aquell moment, en alguns casos és necessària la planificació de l’observació.
    • Observació indirecta: es recull a través de documents, com poden ser informes d’altres professionals, documents personals descriptius o històries de vida.
  • Mètode o lloc on es fa l’observació.
    • Observació controlada: es fa en situacions socials artificials o laboratoris.
    • Observació lliure o de la vida real: es fa en el medi natural on es dona el fenomen.

L’observació controlada també rep el nom d’experimental o de laboratori.

  • Nombre de persones observadores.
    • Observació individual: recull la informació una sola persona. Aquesta observació pot ser cap a un mateix, i llavors parlaríem d’autoobservació, o dirigida a un sol subjecte.
    • Observació d’equip: duta a terme per més d’una persona. A la vegada, aquest tipus d’observació pot produir-se de tres maneres diferents: cada individu observa un aspecte de la investigació o un subjecte diferent; tots observen el mateix per després contrarestar les dades o tots es troben en la situació d’observació, i uns fan unes tasques i els altres apliquen tècniques.
  • Grau d’implicació de l’observador.
    • Observació participant: el grau d’implicació de l’observador és molt alt i l’equip investigador se submergeix en la vida i activitats del grup observat, com si formés part del col·lectiu. Això li permet tenir accés a informació que queda vetada a observadors externs. Quan la participació és prolongada, i s’arriba a conviure amb el grup, es tracta d’observació antropològica etnogràfica.
    • Observació no participant: la persona observadora es manté en un segon pla i separada de la situació observada, fins i tot arribant a no interactuar en cap moment i sota cap circumstància amb el subjecte o subjectes observats.

Exemple d'observació participant

Una persona és escollida per formar part d’un jurat i aprofita aquesta experiència per recollir, i posteriorment analitzar, els processos de presa de decisió que es donen dins dels jurats populars.

Taula: Taula resum dels tipus d’observació segons diferents criteris.
Criteri Tipus d’observació
Sistematització Estructurada No estructurada
Realització Directa Indirecta
Mètode Controlada Lliure
Nombre Individual / Autoobservació D’equip
Implicació Participant / Antropològica etnogràfica No participant

Registres per a l'observació

El registre és on s’anoten i es recullen les dades. La seva estructura i codificació permet que es faci un tipus d’anàlisi o una altra.

Una vegada s’han pres les decisions sobre què es vol observar (unitat d’observació) i com (tipus d’observació), el següent pas és considerar les tècniques i el registre d’observació corresponent més adient per ser objectius. Aquest mitjà facilitarà la recollida i posterior anàlisi.

L’elecció de les tècniques d’observació està marcada principalment per:

  • Objecte d’estudi: les unitats d’anàlisi i els seus atributs.
  • Objectius de l’estudi: la finalitat amb què es realitza l’observació.
  • Observació: fase en la qual s’efectua l’observació.

Les anotacions també es poden prendre mitjançant notes de veu.

Es poden diferenciar dos grans grups de tècniques d’observació, tenint en compte el grau d’estructuració dels registres: els registres descriptius i narratius i els registres categorials.

Amb el primer grup de tècniques, les menys estructurades, es vol recollir descripcions extenses i detallades. Per tant, es requereixen registres flexibles per permetre enregistrar la realitat sense la utilització de categories concretes sobre les unitats d’observació. La persona observadora o la mateixa persona es limita a prendre nota escrita del que passa en la situació d’observació, no cal tenir cap coneixement inicial sobre la situació en concret. El recull de dades i la seva posterior anàlisi és principalment qualitatiu.

Dins d’aquest grup es poden diferenciar els registres descriptius i narratius:

  • Diari. És un registre sistemàtic i obert en el qual cada dia es recullen, mitjançant la narració, totes les activitats, situacions i esdeveniments que han succeït. S’han d’incloure també les impressions i valoracions, intentant mantenir l’objectivitat de qui ho redacta. En el registre s’ha de fer constar la data i l’hora de totes les anotacions, ja que poden ajudar a determinar quan es va iniciar una conducta i en quines circumstàncies. És bo fer les anotacions dels esdeveniments importants en el moment en què es donen, per evitar que s’oblidin detalls. Aquest tipus de registre proporciona una visió àmplia i subjectiva de les experiències viscudes, amb una informació qualitativament molt rica, però poc estructurada.

Exemple del diari de sessió d'un centre d'inserció sociolaboral

Dia: 20/04/2018

Hora: 12.00

Lloc: centre Endavant

Assistents: assistent 1, assistent 2, assistent 3, assistent 4 i assistent 5.

Sessió: quarta sessió. Taller de currículum

La sessió ha començat amb retard perquè l’assistent 5 havia avisat un company que arribaria tard perquè havia perdut el tren. A part d’aquesta incidència, la sessió s’ha desenvolupat tal com estava prevista. El personal encarregat del taller deixa constància que l’assistent 5 s’ha mantingut apagat al llarg de la sessió, que desprenia una forta olor i tenia els ulls vermellosos.

  • Anecdotari. Aquesta tècnica consisteix a enregistrar relats descriptius d’anècdotes o episodis significatius vinculats a un succés o unitat d’observació. La importància del registre recau en transcriure el fet observat tal com ha passat, amb tot detall i de la manera més objectiva possible. La descripció del que es recull ha de ser clara, concisa i detallada, incloent no només el que ha tingut lloc sinó també tots els participants i el context. S’ha de descriure la situació mantenint l’ordre dels fets. Igual que en el diari, s’ha de registrar la data i hora de l’observació. Es fan transcripcions literals, utilitzant cometes, del que els subjectes observats verbalitzin.

Exemple d'anecdotari: recull d'incidències de pati

Dia: 16/10/2017

Hora: 11.05

Lloc: pistes de futbol

Quan passaven cinc minuts de l’inici del pati uns deu alumnes de 1r i 2n d’ESO ja estaven jugant a futbol. Llavors l’alumne X, que no estava jugant en aquell moment, ha entrat a la pista cridant “Una merda. Avui ens toca a nosaltres!” i ha donat una empenta a l’alumna X, que era qui tenia la pilota en aquell moment. La noia ha caigut a terra però s’ha aixecat ràpidament i se li ha encarat, dient-li: “A mi no em toquis, imbècil!” Ràpidament els professors de vigilància de pati (professora 1 i professora 2) s’han apropat i cadascú n’ha agafat un. (…)

  • Notes de camp. Entre el diari i l’anecdotari, ja que, d’una banda, pretén recollir un relat descriptiu d’un episodi o anècdota però, de l’altra, inclou impressions i interpretacions subjectives, tal com es fa en el diari.

Exemple de nota de camp

Dia: 05/02/2018

Hora: 16.45

Lloc: parc dels Tres Pins

Al parc només hi ha tres adults i set infants. Hi ha dues dones: una d’uns quaranta anys, que es fa càrrec de dues nenes de cinc anys i de dotze mesos, que sembla que no és la mare, i una altra d’edat similar i d’origen magrebí (es dedueix perquè porta hijab), que duu un nadó als braços i que controla un nen d’uns tres anys i una nena de cinc. L’altre adult és un home d’uns trenta-cinc anys, que vigila sense interaccionar gaire dos infants, uns bessons d’uns tres anys. Els infants es troben en el sorral quan un d’ells (…)

  • Història de vida. Aquesta tècnica recull la descripció personal de la vida quotidiana d’una o diverses persones. Principalment està escrita en primera persona i carregada de subjectivitat, però no sempre està redactada per la persona mateixa. Permet comprendre la vida social, econòmica, familiar i psicològica d’un individu o un col·lectiu. Són relats que parteixen de la realitat i busquen estudiar l’experiència humana. En aquesta tècnica l’investigador pot intervenir en el relat formulant preguntes.

El segon grup de tècniques presenten més estructuració. Són registres categorials perquè estan ordenats per categories i es marca explícitament què cal observar i enregistrar. Prèviament es consensua entre les persones observadores la unitat d’observació i les seves categories.

Les llistes de control es poden trobar sota el nom de llistes de comprovació, graelles d’observació o catàlegs de conducta.

  • Llistes de control. Registren l’ocurrència o no d’una conducta definida prèviament. Es tracta de llistes exhaustives que contenen una sèrie ben especificada de conductes que la persona observadora considera rellevants. Com a avantatge hi ha el fet que concentra l’atenció de l’observador sobre la presència o absència d’un element determinat i elimina els judicis de valor. D’altra banda, no és gaire precisa perquè no recull cap altre aspecte com pot ser la freqüència, la intensitat, l’evolució o els moments en què es manifesta la conducta.

Exemple de llista de control

Per observar si una treballadora era capaç de recordar els passos necessaris per fer correctament unes fotocòpies els indicadors que es fan servir parteixen de desglossar la conducta final en accions més curtes, concretes i imprescindibles (taula). Si la conducta s’ha donat, es marca la cel·la corresponent al SÍ mentre que, si no, es marca la del NO. Les accions que no tenen cap registre no són obligatòries.

Taula: Exemple de llista de control
Indicador NO
Introdueix el seu codi a la impressora. X
Desgrapa el document.
Diposita el document a la safata d’alimentació automàtica de documents. X
Introdueix el nombre total de còpies. X

  • Escales d’estimació o d’apreciació. Aquests registres són més estructurats que els anteriors, perquè no es limiten a recollir l’absència o presència d’una conducta sinó que també permeten un registre de la freqüència o la intensitat. Per tant, s’utilitzen quan es pretén la quantificació, qualificació o classificació d’una conducta segons unes dimensions o atributs prèviament establerts. Es basen en tècniques escalars. Primer de tot cal determinar la conducta que s’espera enregistrar i concretar els indicadors a seguir. Es recomana un mínim de tres valors per facilitar la distinció de l’anàlisi i un màxim de cinc.
    • Gràfiques: es defineix una conducta, un fet o una actitud i es puntua la conducta al llarg d’un continu en el qual hi ha situats els valors que s’han de registrar.
    • Numèriques: l’única diferència amb l’anterior és que en lloc de la línia es dona un valor numèric progressiu que explica el grau o la mesura en què es dona la conducta. És necessari assignar prèviament quin significat té cada valor.
    • Descriptives: són més precises que les anteriors, poden arribar a tenir una doble valoració perquè recullen l’aparició d’una conducta o no i l’actitud o comportament de la persona observada. La dificultat rau en descriure amb exactitud les categories o els valors que es pretenen observar.

Exemple d'escala d'estimació gràfica

Aquesta escala s’utilitza per recollir el grau de compliment d’uns acords pactats entre una família i els serveis socials del seu municipi. La persona observadora era la tutora de sisè (taula).

Taula: Exemple d’escala d’estimació gràfica
Indicador Sempre Sovint De vegades Mai
Esmorza fruita X
Vesteix en consonància amb la temperatura del dia X
Porta el material necessari per desenvolupar les classes X

Exemple d'escala d'estimació numèrica

Prenent l’exemple anterior, cal marcar de l’1 al 4 el grau de compliment dels diferents indicadors tenint en compte que 1 és un grau baix d’assoliment i 4 un grau alt (taula).

Taula: Exemple d’escala d’estimació numèrica
Indicadors 1 2 3 4
Esmorza fruita X
Vesteix en consonància amb la temperatura del dia X
Porta el material necessari per desenvolupar les classes X

Exemple d'escala d'estimació descriptiva

Es vol recollir l’ús que fan els adolescents d’habilitats bàsiques d’interacció social (taula).

Taula: Exemple d’escala d’estimació descriptiva
Saludar
Entra a l’aula i no diu res. Encara que algú saludi.
Entra a l’aula i no diu res. Si algú saluda, respon.
Entra a l’aula i saluda sense mirar les persones que hi ha dins l’aula. X
Entra a l’aula i saluda dirigint la mirada a les persones que hi ha dins l’aula.

Fonts d'error de l'observació

L’observació com a tècnica no està lliure de possibles fonts d’errors que l’equip d’investigació ha de valorar i tenir controlades.

Entre d’altres, hi ha les tres següents:

  • Subjecte observat. El fet de sentir-se observat pot modificar l’actitud i la conducta del subjecte, i augmentar o reduir certs comportaments. Aquest efecte rep el nom de reactivitat. Per pal·liar aquest error es recomana utilitzar una observació participant o bé incloure un període d’habituació.
  • Observador. El mateix investigador i les seves característiques personals, com el sexe, l’edat i l’estatus social, poden fer decantar cap a un costat o un altre els resultats de l’estudi. Les expectatives o desitjos de l’observador també entren en joc i poden donar per presentades conductes pel simple fet de pensar que el subjecte observat les ha de realitzar. Finalment, l’estat d’ànim, l’apatia o el cansament també poden arribar a provocar un cert desviament en la informació recollida. Per reduir aquest biaix es recomana formació i entrenament o augmentar el nombre d’observadors.
  • Sistema d’observació. Segons l’objectiu, les variables o el grup que s’estudiarà es requereix un sistema d’observació o un altre. Per això cal tenir en compte els diferents tipus d’observació i quins avantatges i desavantatges presenta cada tipus. Per exemple, en les tècniques menys estructurades els observadors poden utilitzar diferents descripcions verbals per a una mateixa conducta o patró de conductes o es pot arribar a categoritzar o donar diferent significació als mateixos esdeveniments. Per tal de minimitzar aquestes fonts d’error és important definir detalladament i amb anterioritat quines són les unitats d’anàlisi.

Entrevista

L’entrevista és un diàleg entre dues o més persones en el qual s’utilitza la conversa amb la finalitat de recollir informació. Cal destacar, però, que entre els participants d’una entrevista hi ha una certa asimetria perquè el domini i la direcció d’aquesta tècnica l’ha de dur la persona entrevistadora que és qui té l’objectiu d’aconseguir informació de l’altra o altres per després poder interpretar la realitat. Dins de la investigació social és una de les tècniques amb més història.

L’entrevista és un procediment en el qual la informació s’obté mitjançant el llenguatge verbal i a través d’una dinàmica interactiva que es crea entre els participants. A diferència d’altres tècniques, permet un cert grau d’aclariment o exploració en les preguntes i respostes.

Generar preguntes sembla fàcil, però dissenyar i fer una entrevista va més enllà de fer preguntes pertinents i adequades per assolir els objectius de recerca, ja que amb el mètode de l’entrevista es genera un context, situacional i interactiu, en el qual s’evoquin situacions socials en què aflori la informació requerida per a la investigació a través de les preguntes i les respostes. Aquesta tècnica és de les més personals, perquè es requereix un contacte directe entre l’equip investigador i la persona entrevistada i, a més a més, pot arribar a proporcionar informació més íntima i personal com idees i creences.

Principals limitacions de l’entrevista com a tècnica de recollida d’informació

  • Gran consum de temps. Com que és una tècnica que només pot ser administrada presencialment, requereix una gran inversió de temps. El tractament de les dades obtingudes, moltes de caràcter qualitatiu, també perllonga l’anàlisi i interpretació dels resultats.
  • Informació massa subjectiva. L’entrevista permet recollir informació indirecta i filtrada des de la perspectiva de la persona entrevistada i que a vegades és difícil de categoritzar o classificar.
  • Context no natural. L’elecció i posterior preparació de l’espai on es realitzarà l’entrevista és essencial però també pot condicionar, ja que el subjecte entrevistat es troba fora del seu context natural i la presència de la persona entrevistadora por fer esbiaixar les respostes.

Tipus d'entrevistes

Les entrevistes es poden classificar en diferents tipologies en funció dels criteris utilitzats (veieu un resum a la taula): segons l’estructura, el moment i l’objectiu de la investigació, el nombre de participants, l’extensió de l’objecte d’estudi i la directivitat de la persona entrevistadora. Cal remarcar que aquests criteris no són excloents. Per exemple, es parla d’entrevista estructurada, de seguiment, grupal, focalitzada i directiva.

Preguntes de resposta oberta

Preguntes on el subjecte pot respondre expressant-se lliurement amb les seves pròpies paraules i on és possible més d’una resposta. Serveixen sobretot per recollir informació sobre emocions i pensaments.

Preguntes de resposta tancada

Només admeten una sola resposta. Per exemple: Quina edat tens?

Segons l’estructura i el disseny:

  • Entrevista estructurada. La planificació de les preguntes en aquest tipus d’entrevista és escrupolosa. Prèviament s’han de tenir en compte tots els aspectes que es volen registrar i com es volen preguntar. La persona entrevistadora ha de mantenir en tot moment una postura neutra. Les preguntes poden ser tant de resposta oberta com tancada. A vegades poden resultar molt extenses i pesades per la persona entrevistada perquè no permeten cap modificació i s’han de fer totes seguint l’ordre establert en el guió.
  • Entrevista no estructurada. Són aquelles entrevistes que, a diferència de les anteriors, es fan sense cap guió previ, i només es tenen com a referent les temàtiques o els àmbits d’interès per a la investigació. Això provoca una gran flexibilitat en les respostes i adaptabilitat a les necessitats i característiques dels individus entrevistats, però requereix una gran preparació i un coneixement elevat sobre la temàtica per part de la persona entrevistadora, a més de dificultar el tractament estadístic pel seu alt contingut qualitatiu.
  • Entrevista semiestructurada. A partir d’una base de preguntes que engloben els aspectes importants es poden afegir o treure preguntes al llarg de l’entrevista. Però cal tenir clar quins són els objectius de l’entrevista i quines les preguntes que no es poden obviar. En aquest cas les preguntes solen ser obertes, la qual cosa possibilita més flexibilitat i matisos en les respostes, però la persona entrevistadora a partir de la resposta pot incloure categories.

Exemple de pregunta en una entrevista semiestructurada

Quines informacions vas rebre sobre sexualitat quan eres adolescent? (Des de l’institut, la família, els amics, els mitjans de comunicació, etc.)

Segons el moment i l’objectiu de la investigació:

  • Inicial o exploratòria. Aquestes entrevistes que normalment es fan servir als inicis d’una investigació tenen com a objectiu identificar aspectes rellevants d’una situació o objecte d’estudi determinats. Proporcionen a l’equip investigador una primera impressió o faciliten un acostament sobre el fenomen estudiat.
  • De desenvolupament o seguiment. Les entrevistes de desenvolupament o seguiment tenen un doble objectiu. D’una banda, tracten de descriure l’evolució o el procés d’un aspecte o fenomen determinats i, de l’altra, s’utilitzen per aprofundir en la comprensió de l’objecte d’estudi.
  • Final. L’objectiu d’aquestes últimes és contrastar la informació al final del procés d’investigació. També es pot fer servir per informar sobre algun assumpte determinat al subjecte entrevistat.

Segons el nombre de participants:

  • Individual: únicament hi ha una sola persona entrevistada.
  • Grupal: es fan a dos o més individus de manera simultània.

Els focus group o grups focalitzats són un tipus específic d’entrevista grupal en què es vol proporcionar a tots els membres del grup l’oportunitat d’interaccionar amb la resta. Aquest fet ajuda a la reflexió sobre l’objecte d’estudi però no busca arribar a un consens o punts en comú.

Segons l’extensió de l’objecte d’estudi:

  • Focalitzada o monotemàtica. Com el seu nom indica, posen el focus en un aspecte concret vinculat a la investigació. Per dissenyar-les cal una preparació prèvia i profunda de l’equip investigador sobre l’objecte d’estudi. La informació que es pretén recollir és totalment subjectiva.
  • No focalitzada. Són entrevistes que inclouen un ampli ventall de temes i que, amb freqüència, solen ser preparatòries, exhaustives i de llarga durada.

Segons el grau de directivitat de la persona entrevistadora:

  • Directiva o dirigida. Quan la persona que entrevista adopta un rol actiu que no propicia l’asimetria ni la reciprocitat entre tots els participants. Solen presentar un alt grau d’estructuració per facilitar i garantir el seguiment de la línia marcada i l’assoliment dels objectius previstos.
  • No directiva. Al contrari, el rol del subjecte entrevistador és molt més passiu i permet a la persona entrevistada expressar-se obertament. L’escolta ha de ser interessada i atenta per poder entendre tot el missatge i captar la percepció que té el subjecte sobre el fenomen objecte d’estudi.
Taula: Tipus d’entrevista
Criteri Tipus d’entrevista
L’estructura i el disseny Estructurada Semiestructurada No estructurada
El moment i l’objectiu Inicial o exploratòria Desenvolupament o seguiment Final
El nombre de participants Individual Grupal
L’extensió objecte d’estudi Focalitzada No focalitzada
La directivitat Directiva No directiva

Disseny i desenvolupament d’una entrevista

Qualsevol entrevista, sigui del tipus que sigui, fins i tot les menys estructurades, necessita una preparació. Tot i que desglossem en quatre fases aquest procés, cal tenir present que estan íntimament relacionades (veieu-ne un resum a la taula).

Guió de l’entrevista

Aquest primer guió ha d’incloure els temes i subtemes que es volen recollir sobre l’objecte d’estudi. Deriva de les preguntes d’investigació, dels objectius i de les hipòtesis formulades. En aquesta primera aproximació l’equip investigador ha de fer la tasca de transformar les preguntes d’investigació, pròpies d’un context científic i redactades amb tecnicismes, en preguntes d’entrevista, formulades en un llenguatge molt més proper i col·loquial.

Una recopilació documental prèvia sobre el tema ajuda a dur a terme la tasca de guió.

En primer lloc, s’han d’identificar els grans temes o blocs de contingut que es volen tracta en l’entrevista, tenint en compte els plantejaments previs del disseny d’investigació. És important detectar aquelles qüestions que giren entorn d’un mateix aspecte, agrupant-les en una mateixa categoria o tema. Cal diferenciar entre quines preguntes són fonamentals, quines es poden eliminar i quines es poden fusionar i/o millorar, fent així un procés de depuració. Aquesta nova organització ha d’ajudar a decidir si els blocs queden poc definits per tal d’incloure noves preguntes o temes o si, en canvi, se n’han d’eliminar algunes.

Preguntes demogràfiques

Recullen informació de les característiques d’una persona, com l’edat, i poden aparèixer al llarg de tota l’entrevista o concentrar-se en la part final.

Posteriorment cal decidir una seqüència narrativa i ordenar les preguntes en conseqüència. L’efectivitat de l’entrevista depèn, en gran mesura, de la seqüència en la qual es presentin les preguntes. És preferible començar per preguntes més descriptives que vagin conduint cap a les preguntes més complexes o delicades que es trobaran en el moment central de l’entrevista, quan l’interès del participant és més gran.

Un cop seleccionades i revisades les preguntes, és convenient provar-les amb alguna persona de característiques similars a les que conformaran la mostra de la investigació. En aquesta primera prova de l’entrevista s’han de valorar tant les respostes de la persona entrevistada, comprovant fins a quin punt l’entrevista compleix els objectius pels quals ha sigut dissenyada, com les dificultats de comprensió o qualsevol altra deficiència que hagi aparegut al llarg de la prova. Cal preveure també la durada: ha de ser suficient per recollir tots els aspectes importants, però ha d’evitar que s’allargui fins al punt de provocar cansament.

Mostreig de l’entrevista

Principi de saturació

Quan les persones entrevistades deixen d’aportar informació nova i diferenciada sobre les diferents categories d’estudi cal donar per acabat el procés d’entrevistes.

La selecció dels participants també forma part del disseny general de l’entrevista. Una aproximació teòrica ens pot ajudar a començar a definir la mida, les característiques demogràfiques o qualsevol altra variable rellevant per a la investigació. En alguns casos es busquen subjectes clau o excepcionals que ocupen posicions úniques dins del seu grup, comunitat o organització; en d’altres, persones representatives d’un conjunt. La mida de la mostra, sobretot en investigacions de plantejament qualitatiu que no busquen cap representació estadística, es determina pel principi de saturació.

Execució de l’entrevista

La principal dificultat és obtenir un relat fluid, profund, sincer i fins i tot emocional de la persona entrevistada. Abans d’iniciar l’entrevista pròpiament dita, cal explicar tot allò que fa referència a la investigació i que afecta directament els participants: exposar els objectius de l’entrevista i de l’estudi, què es farà amb la informació obtinguda, quant de temps durarà l’entrevista i en quina mesura i com s’assegurarà la confidencialitat del subjecte entrevistat, en els casos que ho requereixin. Posteriorment, es demana el consentiment i, si resulta necessari, sobretot quan es tracta de menors, un permís formal i per escrit.

Els primers moments d’una entrevista són determinants i en condicionen el transcurs. És important crear un ambient distès i establir un bon rapport.

Rapport

Fenomen que es crea entre dues o més persones en sintonia i que propicia un clima de confiança, credibilitat i interès. Per aconseguir aquest rapport s’ha d’utilitzar un llenguatge proper, iniciar un diàleg sobre algun aspecte relacionat amb l’estudi, però no nuclear, mostrar una actitud d’escolta activa… En definitiva, crear un clima de confiança i confortable on el subjecte no se senti jutjat o compromès.

És recomanable fer anotacions en el moment, però cal evitar prendre notes exhaustivament ja que pot afectar el clima i inclús condicionar les respostes del subjecte entrevistat.

Un cop superat el moment inicial i establert el rapport, la persona entrevistadora ha de conduir l’entrevista cap al gruix de les preguntes. En tot moment ha de ser conscient del guió, fins i tot pot disposar físicament d’un, i reconduir la conversa quan es desviï excessivament.

Tancament de l'entrevista

El tancament o la finalització d’una entrevista és tan important com l’inici. És probable, sobretot en investigacions socials, que es torni a requerir la participació del subjecte i, per tant, cal assegurar-se que aquest procés s’efectua de forma adequada. En el cas que l’entrevista s’hagi realitzat dins dels temps establert, es pot oferir a la persona entrevistada l’oportunitat d’explicar qualsevol cosa que consideri pertinent i que no s’hagi tractat durant l’entrevista.

Un cop finalitzada l’entrevista, la persona encarregada ordena les anotacions realitzades al llarg de tota la sessió i/o acaba d’emplenar els diferents instruments de registre, a més de recollir aquelles idees, pensaments o reaccions suggerits per l’entrevista.

La persona entrevistadora

Quan s’opta per l’entrevista com a tècnica de recollida d’informació s’assumeix la importància que té el paper de la persona entrevistadora al llarg de totes les fases de disseny i desenvolupament.

Aquesta persona ha d’estar formada en la tècnica, és a dir, ha de saber programar i conduir una entrevista. És convenient que tingui nocions bàsiques sobre investigació social. La tasca de la persona entrevistadora és essencial perquè és qui ha de procurar generar un context adequat per tal que la persona entrevistada es trobi còmoda i en confiança i motivar-la perquè respongui de manera adequada.

Taula: Fases d’una entrevista
Fase Descripció
Guió de l’entrevista Definició detallada de l’objecte d’estudi i primer esbós de possibles preguntes ordenades seqüencialment. Realització d’una primera prova.
Mostreig de l’entrevista Decisió i selecció de la mostra tenint en compte el principi de saturació.
Execució de l’entrevista Breu explicació sobre els objectius de l’entrevista i mesures de confidencialitat. Creació d’un clima de confiança. Realització i recull de les preguntes.
Tancament de l’entrevista És tan important com l’inici.

A part de les preguntes, al llarg de l’entrevista es poden utilitzar certes tàctiques o estratègies d’interrogació que poden facilitar que la persona entrevistada aporti més informació:

  • Escolta activa. És de les estratègies més utilitzades.
  • Expressió no verbal. En algun moment i a partir d’alguna resposta, el subjecte entrevistador pot voler arribar a comprendre amb més profunditat el que explica la persona entrevistada. En aquest moment es pot expressar mitjançant la cara i el cos confusió, afirmació o interrogació.
  • Repetició o reformulació de les pròpies paraules. Es pot demanar directament a l’entrevistat que aclareixi una resposta a partir de la repetició de frases o paraules amb un to de pregunta. Aquesta estratègia permet aclarir o explorar les aportacions dels participants.

Enquesta i qüestionari

L’enquesta és uns dels sistemes de recollida d’informació més antics dels quals es té constància. Com a antecedents remots hi ha els cens poblacionals a l’antic Egipte i, més tard, al llarg de l’Imperi Romà per tal de tenir el control de les persones, les seves pertinences i els deures tributaris. El naixement de la teoria de la probabilitat, a principis del segle XX, també va facilitar i estendre l’ús d’aquesta eina en la realització de sondejos.

Actualment es presenta com una de les millors eines de recollida d’informació per conèixer els hàbits o interessos de cara al consum de les persones i per a fer pronòstic del resultats de les eleccions, atès que permet la recollida eficient de dades, moltes vegades a gran escala, per a extreure informació rellevant sobre una mostra o la població.

Si l’objectiu de la recerca és conèixer la magnitud d’un fenomen social, la seva relació amb un altre fenomen o com o per què ocorre, i, a més a més, que una gran quantitat de persones faciliti aquesta informació, l’enquesta és la tècnica que més s’ajusta a aquestes condicions.

L’enquesta és un procés d’investigació que, mitjançant un qüestionari, recull informació i dades de manera quantitativa.

És important fer la distinció, malgrat que no és infreqüent trobar un cert intercanvi entre aquests termes, ja que sovint s’usa el terme enquesta per referir-se també a un qüestionari específic. L’enquesta agrupa tots els processos que es duen a terme, des de l’establiment del qüestionari en funció dels objectius d’investigació fins a la codificació de les respostes obtingudes a partir de la mostra. En canvi, el qüestionari és el llistat de preguntes a les quals s’ha de respondre i és la base on es recullen i s’apunten les dades que s’analitzaran i ajuda a la rapidesa del tractament i l’anàlisi estadístics de les dades quantitatives.

Fiabilitat i validesa

La recollida d’informació mitjançant la metodologia d’enquesta és una de les tècniques que ofereix més fiabilitat i validesa pel que fa a la mesura quantitativa dels resultats, i es compleixen les exigències que el mètode científic planteja. Gràcies a la metodologia d’enquestes es poden generalitzar i extrapolar resultats a d’altres situacions, subjectes o contextos, sobretot quan disposem d’una mostra estadísticament representativa.

Tipus de preguntes

L’objecte d’estudi determina el tipus de preguntes. Les preguntes es diferencien segons els següents criteris:

  1. El contingut
  2. El tipus de resposta
  3. La funció
  4. Les necessitats de l’estudi

Preguntes factuals

Exemples habituals de variables recollides per preguntes factuals són les relacionades amb les dades personals: edat, sexe, professió, estat civil, nombre de fills, anys que porta residint en una població…

Segons el contingut:

  • Preguntes factuals: són aquelles en què es demana a la persona que informi sobre esdeveniments, fets i comportaments concrets que, en principi, podrien ser contrastats amb una observació independent o mitjançant algun document. És informació objectiva i de la qual se’n podria comprovar la veracitat.
  • Preguntes subjectives: són aquelles en què es demana a la persona que faci un exercici reflexiu i ens reporti informació sobre opinions, creences, sentiments i, en general, qualsevol estat subjectiu. Mitjançant la formulació de les preguntes adequades, la metodologia d’enquestes ens permet investigar fenòmens com els coneixements, les actituds o els comportaments, en què els participants són els millors informadors.

Segons el tipus de resposta. En les enquestes la formulació i redacció de les preguntes és important, però també prenen molta rellevància les de les respostes. És important entendre quan i com utilitzar aquest tipus de preguntes en el disseny del qüestionari perquè la distinció i l’ús que se’n fa afecta directament la manera com després serem capaços de tractar la informació obtinguda.

  • De resposta oberta: són aquelles que la persona enquestada pot contestar amb total llibertat perquè no es presenta cap llista d’opcions de resposta. Es poden utilitzar per explorar noves idees, quan l’equip investigador no té un coneixement detallat de les respostes, quan no es vol influir en les possibles respostes o quan es vol aprofundir en una opinió o en els motius d’un comportament. Aquest tipus de preguntes permeten obtenir una informació molt clara, àmplia i redactada amb les pròpies paraules de la persona enquestada, però requereixen més temps i esforç per donar una resposta i el tractament estadístic posterior es dificulta, ja que pot haver-hi un nombre molt elevat de respostes diferents. Les enquestes que majoritàriament utilitzen aquest tipus de preguntes se solen administrar en mostres petites d’investigacions exploratòries o en els inicis d’una recerca i les respostes poden servir per preparar preguntes tancades en estudis posteriors. Generalment, es concreten mitjançant un espai lliure perquè qui recull la informació, sigui la persona enquestadora o enquestada, escrigui la resposta.

Formulació equilibrada

Tant les preguntes com les respostes han de mantenir un to neutre i homogeni. En el cas de les preguntes han de permetre tot tipus de resposta, no hi pot aparèixer només una de les alternatives ni s’han d’introduir per una negació, i cal evitar també les preguntes que pressuposen una resposta específica o que indueixen cap a una resposta, sobretot si aquesta es detecta com la més socialment acceptada. Cal oferir per igual totes les alternatives de resposta i presentar-les de la mateixa manera.

Les preguntes de resposta tancada són les més utilitzades en les enquestes.

  • De resposta tancada: són aquelles en què la pregunta ofereix per triar un conjunt tancat i delimitat de possibles respostes. L’objectiu de l’equip investigador és desenvolupar un conjunt d’ítems estables, tant en el contingut com en la forma, que permetin garantir una atribució correcta de la variabilitat observada. Això permet una resposta molt més ràpida i facilita la recollida de dades i la seva posterior anàlisi.

Dins del grup de respostes tancades en podem trobar de dos tipus: les de resposta única i les d’elecció múltiple. Les preguntes de resposta única ajuden a recollir i codificar característiques que conformen grups excloents, perquè tan sols es pot escollir una única resposta. S’utilitzen per recollir la presència o no d’un atribut diferencial o característic d’un element. Es presenten totes les alternatives possibles de resposta i la persona enquestada ha de seleccionar una única resposta, l’elecció d’aquest ítem exclou les altres respostes. Permet realitzar una classificació exhaustiva. En aquest grup de preguntes hi ha les de resposta d’alternativa o dicotòmica, en les quals només s’ofereixen dues úniques respostes.

Exemple de pregunta de resposta única i resposta alternativa dicotòmica

Quantes hores dediques a fer esport al llarg de la setmana?

  • a) Menys d’una hora
  • b) Entre 1 i 3 hores
  • c) Entre 4 i 6 hores
  • d) Més de 7 hores

Has consumit algun tipus de drogues alguna vegada?

  • No

Estàs a favor o en contra de l’educació inclusiva? …

Les preguntes de resposta d’elecció múltiple permeten escollir més d’una opció, per tant, l’elecció d’un ítem no exclou els altres. En la resposta s’han de llistar totes les possibles respostes, i ser al més exhaustiu possible, per tal que quedin recollides totes les alternatives. Requereix un coneixement ampli del tema per part de l’equip que dissenya l’enquesta. En alguns casos es pot incloure un últim ítem que permeti una resposta oberta. Cal expressar explícitament que es pot seleccionar més d’una resposta.

Exemple de preguntes d'elecció múltiple

Quins d’aquests serveis infantils coneixes?

(Podeu escollir més d’una opció.)

  • Ludoteca
  • Esplai o cau
  • Espai nadó o familiar
  • Escola bressol
  • Altres

Segons la funció, ja que no totes les preguntes en un qüestionari tenen la mateixa funció. Algunes van dirigides a recollir informació directament però d’altres poden tenir altres funcions. El qüestionari comença amb preguntes neutrals o fàcils de respondre, per tal que la persona enquestada es vagi endinsant en la situació i es concentri en la realització de la tasca. Es poden utilitzar preguntes que recullin aspectes sociodemogràfics.

Exemples de preguntes sociodemogràfiques: el sexe, l’edat, l’estat civil o la professió.

Preguntes sociodemogràfiques

Aquest tipus de preguntes permeten descriure globalment el grup de persones que ha contestat el qüestionari i fer una anàlisi diferenciada de les respostes. Recullen informació rellevant tant de les característiques personals com contextuals de les persones enquestades. Només s’han de demanar aquelles que estiguin íntimament relacionades amb l’objecte d’estudi i que posteriorment ens ajudin a comprendre’l, descriure’l o explicar-lo. Poden aparèixer o bé a l’inici del qüestionari o bé al final.

Més endavant es van introduint les preguntes relacionades amb l’objecte d’estudi. Cal evitar aquelles preguntes que, tot i estar relacionades amb la recerca, puguin estar redactades de manera indiscreta i ofensiva i que incomodin la persona enquestada fins al punt de no voler seguir contestant. És preferible que les preguntes més delicades s’ubiquin dins del qüestionari en una posició que no afecti la resta de preguntes.

Segons les necessitats de l’estudi es poden introduir preguntes filtre, per discriminar subgrups dins de la mostra i conduir l’emplenament del qüestionari. Això permet adaptar l’administració als diferents col·lectius i evitar el plantejament de preguntes no aplicables o innecessàries o que obliguin a la inclusió de negatives (no ho sé, no en tinc, …) entre les alternatives de resposta. Les preguntes de filtre solen estar subordinades o lligades a altres.

Exemple de pregunta filtre

Has participat alguna vegada en algun projecte semblant?

  • En el cas que la resposta sigui afirmativa: com valores l’experiència de l’1 al 5? (5 = excel·lent)
  • En el cas que la resposta sigui negativa: com valores participar-hi en un futur de l’1 al 5? (5 = excel·lent)

Escales d'actitud

Dins del grup de preguntes amb resposta tancada hi ha un tipus de resposta que rep el nom d’escales d’actitud. Aquestes es caracteritzen perquè estan formulades mitjançant la utilització d’escales i mesuren el grau d’una propietat.

Les respostes d’escala ordinal són classificatòries, però, a més, exposen una jerarquia o ordenació entre els diferents nivells de la variable en funció del grau en què es presenta.

Exemple de pregunta amb resposta d'escala ordinal

Ordeneu aquests termes segons el grau d’interès de rebre informació sobre aquests temes:

  • a) Política
  • b) Esports
  • c) Actualitat
  • d) Economia
  • e) Cultura

Les respostes d’escala de mesura o d’estimació volen recollir la valoració o preferència que fa la persona enquestada dels diferents ítems que es presenten de manera graduada.

Exemple de pregunta amb resposta d'escala de mesura o d'estimació

Indiqueu el grau d’ús que feu de les noves tecnologies:

  • a) Nul
  • b) Baix
  • c) Mitjà
  • d) Alt

L’escala de Likert és habitual en la construcció de qüestionaris, perquè normalitza tant les respostes favorables com les desfavorables o les neutres. En l’àmbit social es dona molt.

Les respostes d’escala Likert es basen en l’escala de Likert, un mètode d’escala bipolar que mesura tant el grau positiu com neutral i negatiu de cada variable. La variable s’ordena de menys a més intensitat en una seqüència de punts arbitraris. Són d’aquest tipus les preguntes d’acord i desacord, de satisfacció, o de qualsevol altre tipus de valoració subjectiva a partir d’una escala fixa significativa. S’elabora a partir d’una sèrie d’enunciats afirmatius i negatius, generalment cinc, que s’ordenen i se’ls assigna una puntuació.

Exemple de pregunta amb resposta d'escala Likert

Assenyaleu el grau d’acord o desacord amb la creació d’una narcosala al vostre barri:

  1. Totalment en desacord
  2. En desacord
  3. Ni d’acord ni en desacord
  4. D’acord
  5. Totalment d’acord

Disseny d'un qüestionari

Una vegada s’ha valorat positivament l’ús del mètode d’enquesta com a recollida de dades per dur a terme en una determinada recerca caldrà seguir els següents passos:

  1. Plantejament del contingut del qüestionari
  2. Disseny del qüestionari i de la mostra
  3. Confecció del qüestionari
  4. Pretest
  5. Administració del qüestionari
  6. Processament de les dades i informe tècnic

1. Plantejament del contingut del qüestionari. En aquesta primera fase cal decidir amb claredat tenint en compte l’objectiu de la cerca, el tipus d’informació necessària i, segons la complexitat dels fenòmens que s’analitzaran, fer un repàs exhaustiu de les seves possibles variables. No és estrany que en el procés de construcció d’enquestes es faci una recopilació documental prèvia i es portin a terme algunes entrevistes o alguns grups de discussió que, amb un caràcter previ i exploratori, subministrin la informació necessària per a la formulació i redacció adequada dels ítems.

Recopilació documental en el disseny de qüestionaris

Una bona recopilació documental ajuda a tenir un cert coneixement previ sobre l’objecte d’investigació, disposar d’una teoria o conèixer altres apropaments. Aquests aspectes poden ajudar a emmarcar els continguts indispensables del qüestionari i l’estil de redacció de les preguntes. A més és bo disposar d’altres instruments, aplicats amb anterioritat i amb coneixement del seu comportament psicomètric, per poder replicar o adaptar-los i facilitar la tasca.

Com que la majoria de les variables, sobretot en la investigació social, són força abstractes és recomanable establir indicadors. Aquestes dimensions ajuden a mesurar de forma objectiva i quantitativa.

Exemple d'ús d'indicadors

Davant d’una variable del tipus “interès per les noves tecnologies” es poden crear indicadors com ara el nombre de dispositius tecnològics utilitzats o el nombre d’aplicacions instal·lades al dispositiu mòbil.

2. Disseny del qüestionari i de la mostra. Un cop escollit el contingut, cal passar al disseny. L’èxit d’un qüestionari rau en la bona formulació de preguntes i respostes, però també en marcar l’ordre lògic de les preguntes. L’estructura del qüestionari pren rellevància atès que la manera com s’administra la tècnica d’enquesta no permet alterar l’ordre de les preguntes.

L’estructura inicial es fa agrupant les preguntes per temes, que poden ser les mateixes variables i les possibles transicions entre un tema i l’altre. Una vegada agrupades les preguntes, s’ordenen de les més fàcils a les difícils, i de les més generals a les més específiques, i finalment es numeren.

Pel que fa a la longitud del qüestionari, s’ha de poder fer en una durada no superior a mitja hora i ha de semblar curt. Per aconseguir-ho s’ha de procurar amb el nombre mínim de preguntes recollir el màxim d’informació rellevant. Així doncs, cal no excedir-se en el nombre de preguntes ni ser redundant en els temes.

Llenguatge als qüestionaris

La redacció de les preguntes i de les respostes pot generar grans diferències en els resultats, així que han d’estar redactades de manera clara, senzilla, comprensible i concreta. S’ha d’evitar l’ús d’un llenguatge tècnic i les preguntes ambigües, imprecises, confuses o que demanin un coneixement especialitzat o profund per part de la persona enquestada.

Les preguntes s’han de redactar pensant en les persones de la mostra amb la menor capacitat de comprensió. No es pot utilitzar el mateix llenguatge en un qüestionari adreçat a infants que en un adreçat a joves, adults o gent gran.

Paral·lelament al disseny del qüestionari s’ha de definir adequadament la població d’interès i els criteris per a la selecció dels participants en l’estudi d’acord amb els objectius plantejats. Aquesta llista d’elements rep el nom de marc mostral. Posteriorment s’ha de decidir la mida mostral, entesa com el nombre mínim de persones a les qual s’administrarà el qüestionari perquè els resultats recollits siguin representatius estadísticament. Com més gran sigui la mostra més s’assemblarà a la població de referència, però el coneixement de les propietats de la distribució normal permet determinar amb garanties un subconjunt del nombre total de la població.

En algunes ocasions la mida de la mostra no és suficientment nombrosa per requerir la selecció d’un subgrup de participants, és a dir, que la mostra és igual a la població. Per al procediment mostral per a la creació d’aquesta mostra s’utilitzaran una sèrie de càlculs matematicoestadístics que permetran una selecció aleatòria de la població i neutralitzaran els biaixos de les mostres intencionals.

Un qüestionari es pot emplenar escrivint en l’espai en blanc reservat després de cada pregunta o marcant amb una creu, fent un cercle o subratllant l’opció que correspongui.

3. Confecció del qüestionari. Un cop escollides i ordenades les preguntes del qüestionari, cal redactar un text introductori per motivar la persona enquestada, atès que la participació en un qüestionari és voluntària. En aquest text es presenten informacions, instruccions i consells necessaris per emplenar el qüestionari. S’hi inclou l’objectiu i la finalitat de la investigació, la durada estimada i la garantia d’anonimat i confidencialitat. L’últim ítem ajuda a guanyar la confiança de la persona enquestada i facilita que respongui amb més llibertat. És recomanable també agrair la col·laboració, ja sigui a l’inici o al final del qüestionari.

Les instruccions han d’anar dirigides a les persones que administren el qüestionari o a les persones enquestades, en el cas que siguin autoadministrades, i han d’explicar amb claredat quina és la tècnica que s’ha de fer servir per emplenar el qüestionari i com s’ha de retornar.

El pas següent consisteix a seleccionar l’aspecte formal, que ha de ser estimulador, atractiu i professional, i ha de facilitar la realització i finalització del qüestionari. En el cas que sigui de format imprès les pàgines han d’estar numerades, les preguntes no han de quedar tallades entre dues pàgines i la tipografia de lletra ha de ser clara i atractiva.

4. Pretest. Abans d’administrar el qüestionari a tota la mostra, convé dur a terme una petita prova per assegurar-se que l’instrument compleix els objectius per als quals ha estat dissenyat. Aquest assaig ajuda a detectar possibles problemes de comprensió de les preguntes, dificultats en les alternatives o escales de resposta definides o amb la relació a les instruccions que en guien l’emplenament. L’anàlisi tant dels comentaris que es recolliran de les persones que l’han realitzat com de les qüestions més tècniques ens ajudaran a assegurar que el qüestionari dissenyat recull la informació que es necessita per a la investigació.

5. Administració del qüestionari. Una vegada es verifica amb els diferents pretests que el qüestionari compleix tots els requisits per ser administrat, es passa a la fase d’administració. Tradicionalment la forma més utilitzada és l’administració mitjançant entrevista personal. La pot fer el mateix equip investigador, sobretot en aquelles situacions en què la mida mostral sigui assequible, o bé es pot encarregar a empreses especialitzades en aquestes tasques. La persona entrevistadora és la que formula les preguntes i anota les respostes al qüestionari. Aquest tipus d’administració, si es fa correctament, ofereix en alguns aspectes més garanties que l’administració electrònica, que és la que es duu a terme mitjançant correu electrònic o xarxes socials.

Avantatges i limitacions de l'administració mitjançant entrevista

Avantatges:

  • Seguiment de les instruccions. El personal encarregat de l’administració del qüestionari fa una tasca que se li ha encomanat i en la qual prèviament ha estat format i informat. Per tant, s’entén que la lectura i el posterior seguiment de les instruccions marcades per dur a terme correctament el qüestionari es faran amb molta més correcció.
  • Verificació de la mostra. Abans d’iniciar l’emplenament del qüestionari la persona entrevistadora confirma que la persona seleccionada per respondre correspon a la mostra.
  • Finalització i entrega a temps. Aquest mètode d’administració assegura que el qüestionari es realitzi en la seva totalitat, sense deixar cap pregunta sense respondre, atès que en qualsevol moment la persona entrevistadora pot aclarir qüestions, comprovar que s’ha entès la pregunta i validar la consistència de les respostes. També ens permet recollir les dades dins del termini de temps que s’ha marcat per a la seva administració.
  • Informació addicional. La persona entrevistadora pot ajuntar als qüestionaris que ho requereixin dades complementàries sobre determinades característiques personals de l’enquestat o enquestada, del seu entorn o del seu comportament al llarg de l’administració.

Limitacions:

  • Reactivitat de la persona enquestada. Igual que passa en l’observació, la persona pot sentir-se jutjada i condicionar el contingut de les seves respostes.
  • Dificultat en la localització i l’accés a la mostra. Cal tenir en compte on i quan es realitzarà el treball de camp, és a dir, l’administració. Si es decideix efectuar-la als habitatges particulars de la població mostra haurà de ser en un horari en què hi siguin i no coincideixi, per exemple, amb el seu horari laboral, i valorar, també, possibles reticències o negatives per raons d’inseguretat o desconfiança per part d’alguns subjectes.

6. Processament de les dades i informe tècnic. Un cop tancat el treball de camp i amb la base de dades plena, toca el processament de la informació. Consisteix en la revisió dels qüestionaris obtinguts i en la correcció o descart d’aquells que presenten algun problema de consistència.

Després es fa la codificació de les respostes en diferents categories i s’introdueixen les dades als programes informàtics especialitzats en tractament estadístic de dades. Un cop finalitzats els càlculs, es fa l’anàlisi i la interpretació dels resultats.

La metodologia d’enquesta conclou amb un informe tècnic final que integra totes les decisions preses sobre el disseny del qüestionari i de la mostra, així com el procés d’administració pròpiament dit, a més dels resultats relacionats amb els objectius d’investigació i les proves de fiabilitat i validesa.

Ús de les tecnologies en la investigació social

L’ús de noves tecnologies, sobretot aquelles relacionades amb l’enregistrament d’imatges i so, no és un fet nou en la història de la investigació social, però en l’última dècada l’evolució de les tecnologies, i en concret de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), sí que ha produït canvis en algunes de les tècniques de recollida de dades.

Tecnologies de la informació i la comunicació

Les TIC agrupen els elements i les tècniques utilitzats en el tractament i la transmissió de les informacions, principalment les que afavoreixen la comunicació i l’intercanvi d’informació en el món actual.

La tecnologia que més ha facilitat la tasca de recerca d’informació ha estat internet, perquè ha posat a l’abast de gairebé qualsevol persona una xarxa pública, gratuïta i global d’ordinadors interconnectats i, per tant, un gruix inacabable d’informació.

TIC en la investigació social

La informació a internet es pot presentar en molts formats diferents: HTML, PDF, DOC, GIF, JPEG, WAW, AVI, MP3, MP4…

La tècnica de recollida d’informació que més ha avançat amb l’aparició de les TIC, i en concret amb internet, ha estat la recopilació documental. La recerca d’informació en aquesta xarxa no sempre és fàcil ni ràpida ja que presenta unes característiques diferents dels suports tradicionals. El flux de continguts és molt més voluminós, canviant i inestable. A més, es presenta en múltiples formats i no sempre està sotmès a cap organització centralitzada ni a cap estructura jerarquitzada.

Abans d’iniciar la recopilació documental cal identificar bé els objectius de cerca, aplicar les estratègies de cerca més adients, triar els instruments de localització més indicats en cada situació i utilitzar-los de la forma més qualificada i adaptada a cada necessitat informativa concreta per diferenciar bé entre continguts vàlids i no vàlids.

Fiabilitat i validesa de la informació

L’accés a Internet i a les xarxes socials és fàcil però també el fet de publicar i difondre informació. Això permet que moltes de les dades a les quals tenim un accés més directe tinguin molt poca consistència pel que fa la seva fiabilitat i validesa. Conèixer l’autoria, és a dir, quins són els responsables de la publicació d’una informació i quines són les seves acreditacions com a professionals ens permetrà dotar de credibilitat o no les dades que presenten. Per tant, caldrà descartar fonts d’informació anònimes o amb poc reconeixement, sobretot pel que fa a blocs o publicacions personals.

Tot i que la xarxa és pública ens podrem trobar diferències pel que fa a l’accés a la informació. D’una banda, ens trobem informació d’accés lliure. Normalment és la que ofereixen entitats i organismes públics com per exemple els ajuntaments o l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), algunes entitats o associacions sense ànim de lucre i alguna empresa privada. Però també trobarem informació amb l’accés restringit. Per accedir-hi caldrà fer un pagament puntual, o bé ser membre o estar subscrit. Molts col·legis professionals tenen publicacions a les quals només poden accedir els membres col·legiats.

El primer pas en qualsevol procés de cerca i localització d’informació per Internet és definir molt clarament quin és el nostre objectiu concret de cerca en cada moment determinat. I fer-ho en funció de les necessitats d’informació específiques en cada cas. Un objectiu inicial o un altre determinaran tipus diferents de cerques, estratègies diverses, seqüències de cerca més o menys complexes, organitzacions i planificacions específiques i diferenciades, i usos substancialment variats d’eines de cerca diferents.

Exemple de possibles cerques

No és el mateix cercar l’adreça electrònica del web de l’Ajuntament de Barcelona per intentar trobar el telèfon d’un determinat centre cívic que voler localitzar informació dels últims estudis publicats sobre violència de gènere a Catalunya.

El primer cas planteja una localització molt directa d’informació, en la qual el més eficaç probablement sigui un motor de cerca o cercador ràpid i fiable quant a la presentació ordenada de resultats. En el segon cas, la localització d’informació pertinent requereix establir una seqüència de diverses fases i tipus de cerca (cerques d’aproximació a fonts d’informació proporcionades per pàgines web, bases de dades i blocs; altres localitzacions més directes dirigides sobre determinats aspectes d’especial interès; altres cerques directes sobre punts concrets) i l’ús d’eines diferents de cerca en cada etapa d’un procés molt més llarg de localització i selecció d’informació.

En tots dos casos un plantejament poc reflexiu i l’ús compulsiu de qualsevol eina de cerca amb demandes poc definides ens proporcionaran un excés inabastable de resultats, és a dir, un retorn de dades ineficaç, perquè la major part no aportarà la informació pertinent, i ineficient, perquè requerirà molt de temps i esforç a l’hora d’intentar triar i discriminar l’adequació de les dades trobades.

Només la delimitació clara i concreta dels objectius inicials de cerca permet dissenyar una estratègia de localització tant adequada com sigui possible a cada cas concret, de manera que s’estableixin clarament les estratègies de cerca en cada cas, la seqüència i planificació del procés de cerca, definir els tipus de cerca més adients en cada etapa, la revisió i el replantejament d’objectius concrets de cerca a cada moment, i la tria de les eines més adequades en cada fase determinada d’un procés de cerca més general.

En funció dels objectius de la recerca es diferencien quatre tipus de cerca:

  • Cerca directa. Es fa servir per localitzar dades molt concretes i elementals, accessibles des d’una única font d’informació, i sovint d’ús immediat o de suport en processos de cerca més complexos. Per exemple, per localitzar l’adreça dels centres cívics de la població de Badalona.
  • Cerca dirigida. Es desenvolupa en processos de localització de dades i continguts a diverses fonts d’informació d’un àmbit fixat i delimitat. Per exemple, si cal localitzar informació sobre els fluxos migratoris en una determinada zona la cerca s’amplia des del mateixos ajuntaments al consell comarcal, a associacions d’immigrants i a d’altres fonts d’informació que poden aportar dades sobre els objectius de cerca prèviament delimitats.
  • Cerca d’aproximació. Cerca sobre àmbits amplis de dades i sobre fonts d’informació múltiples i variades. La cerca d’aproximació respon a objectius genèrics i poc definits i en els quals es té coneixement previ escàs o nul d’un determinat àmbit temàtic. Amb aquest tipus de cerca es fa un primer apropament a algun tema, és el primer pas d’acostament a fonts d’informació accessibles a internet sobre un àmbit temàtic determinat. Per exemple, per cercar informació sobre entitats o associacions vinculades al moviment de persones LGTB.
  • Cerca mixta. En processos de cerca avançada d’informació, com són els que solen produir-se en una investigació social, el més freqüent és trobar-se davant de necessitats de localització d’informació que requeriran una combinació de diferents tipus de recerca. Així, freqüentment en els processos de localització d’informació es parteix de cerques d’aproximació general a un àmbit temàtic, per després passar a fer una cerca més dirigida a un àmbit més concret i definit, acompanyada de cerques directes d’informacions determinades.

Les eines que s’utilitzen en els diferents tipus de cerca s’ajusten a les característiques i necessitats de cadascuna:

  • Directori de recursos web. Instrument o eina que ofereix enllaços a recursos d’internet que conformen una recopilació i agrupació d’arxius de dades atenent al seu contingut, propòsit o qualsevol criteri que decideixi l’usuari. Estan elaborats per un equip humà especialista, la qual cosa implica un procés de selecció de fonts, identificació del contingut, descripció i indexació més valuosa que el que fa un robot, com en el cas dels cercadors. Com que els recopila un equip humà, la informació que ofereixen és d’alt valor afegit. En aquesta categoria de directoris s’inclouen els directoris temàtics, les guies temàtiques o Internet subject gateways. Els directoris permeten accedir a una col·lecció seleccionada i estructurada de recursos de qualitat per temes, fullejar les categories temàtiques i buscar a la col·lecció per paraules clau mitjançant un formulari. La majoria d’ells presenten opcions de cerca avançada que faciliten el primer filtratge. Alguns paràmetres o categories que s’utilitzen poden ser l’auditoria, el títol, la data de publicació, la inclusió o exclusió de paraules clau, la possibilitat de restringir la cerca a una frase concreta, l’idioma de publicació o el format.
  • Cercador o motor de cerca. Programa informàtic que a partir d’una determinada paraula o conjunt de paraules, i gràcies a un robot web que recorre d’una manera automàtica les diferents pàgines web i crea les seves pròpies bases de dades utilitzant metadades, presenta una llista de referències que inclouen el criteri o criteris demanats. La característica principal dels cercadors és la potència dels seus robots, capaços d’indexar i recuperar milers de pàgines d’acord amb l’únic criteri de cercar paraules clau. Les seves prestacions cada vegada van augmentant i són capaços de seleccionar i diferenciar diferents formats com són documents d’àudio, imatges, text, arxius comprimits i executables, etc. Actualment són imprescindibles en qualsevol procés de cerca, però cal valorar els seus dos principals desavantatges: la manera en la qual es presenten els resultats de les consultes, ja que l’ordre d’aparició d’aquests depèn de criteris propis de selecció i ordenació de resultats que fluctuen com el nombre d’enllaços que reben; i que cap motor de cerca tot sol indexa la totalitat de la informació que hi ha a la xarxa. Això no significa que una informació que no aparegui en la cerca no existeixi o sigui impossible accedir-hi. Hi ha cercadors especialitzats en un àmbit temàtic o cercadors especialitzats en imatges o àudios i vídeos.

Tot i que els cercadors són una de les eines i instruments de cerca d’informació, de tot tipus, més habitual a internet no sempre s’utilitzen d’una manera eficaç. El primer que s’ha de tenir en compte és que es tracta d’una interacció amb sistemes informàtics prèviament programats que reaccionen en funció dels seus criteris, així que és necessari ajustar les demandes als requisits de funcionament del sistema. Abans d’iniciar la cerca cal llistar tots aquells termes concrets, representatius o definitoris i els seus sinònims o paraules relacionades per tal de delimitar l’àmbit de localització del cercador. Així mateix es poden incloure noms d’institucions o associacions amb informació o dades relacionades amb els objectius de la cerca.

Operadors lògics

Els operadors lògics permeten establir relacions entre els termes d’una cerca per afinar els resultats. Aquests operadors són AND, OR i NOT.

  • AND. Uneix els termes introduïts i cerca resultats que els incloguin a tots, en qualsevol ordre. La cerca es va reduint conforme es van afegint conceptes.
  • OR. Demana al cercador que el document contingui com a mínim un dels mots proposats. La possibilitat de resultats és més àmplia perquè la cerca es fa tenint en compte més d’un concepte. S’utilitza amb sinònims o paraules similars.
  • NOT. Exclou de la cerca la informació que contingui la paraula esmentada. És útil un cop s’ha fet una primera cerca i es volen descartar alguns termes que no van lligats als nostres objectius de cerca. Caldrà, però, vigilar de no descartar informació important.

Es poden combinar, utilitzant parèntesis, per definir l’ordre en què s’han d’interpretar els termes, com si fossin una fórmula matemàtica. Per exemple, si cerqueu ”(infants OR adolescents) AND discapacitat”, el cercador primer interpreta que només busqueu informació d’infants o adolescents, i després relaciona aquests resultats amb discapacitat.

Operadors de proximitat

Aquests operadors permeten definir la relació entre diversos elements de la nostra cerca.

  • NEAR. La funció que realitza és similar a l’operador lògic AND però afegeix el fet que els conceptes utilitzats en la cerca es troben a prop. Entre mot i mot no pot haver-hi més de deu paraules.
  • ADJ. Per afinar la cerca i només rebre aquells resultats en què dos termes apareguin junts, cal fer servir l’operador ADJ. En alguns cercadors aquesta funció també es pot expressar mitjançant cometes o separant les paraules amb un guió.
  • Metacercador o multicercador. És un motor automàtic de cerca que no recorre la xarxa com ho fan els cercadors, sinó que concentra la seva tasca de detecció en la informació acumulada pels motors de cerca. En lloc de construir bases de dades pròpies, els metacercadors centren el seu servei a localitzar i presentar el que diversos motors de cerca han indexat. Constitueixen un bon recurs per a verificar i contrastar en una única consulta el que diferents motors presenten com a resultat. Alguns presenten avantatges substancials en la presentació de resultats: o bé relacionen els resultats d’uns i altres motors, o bé els comparen. Com a recomanació d’ús cal tenir present quins són els motors de cerca utilitzats per cada metacercador, i les característiques pròpies d’interrogació en cada cas.

Factors condicionants en la cerca i els resultats

  • L’idioma en què es realitza la cerca. Cal ajustar tant l’idioma d’ús del cercador com els conceptes que s’introdueixen al tipus de recerca.
  • L’ús de cometes. Si es vol localitzar fragments concrets o frases textuals cal introduir-los entre cometes. Si no s’inclouen, en els resultats obtinguts apareixeran els conceptes però no en el mateix ordre.
  • L’ús de majúscules i minúscules. La cerca de noms propis es restringeix a l’ús de la majúscula en la lletra inicial del terme.
  • Portal d’internet. És un lloc o pàgina web d’entrada a un conjunt de recursos i serveis electrònics organitzats per a permetre a l’usuari accedir a un gran volum d’informació. Per diferenciar-ho de qualsevol altre tipus de pàgina web, els portals es caracteritzen perquè hi ha personalització, atès que l’accés a la informació es realitza mitjançant perfils d’usuaris i els continguts que ofereixen segons els perfils són diferents.
  • Blog. A vegades, segons la tipologia de la recerca o en el moment del procés d’investigació, pot ser necessari i interessant recórrer als continguts que algunes persones o entitats públiques o privades publiquen i comparteixen a la xarxa mitjançant els seus blogs o xarxes socials. Aquesta informació pot facilitar dades vàlides, resumides, i contrastades per veritables experts en cada matèria, però també pot oferir-nos molta informació poc fiable, gens contrastada, de procedència anònima i sense cap garantia científica. Per tant, en el moment de localitzar informació molt especialitzada, cercar per les xarxes socials i els blogs pot ser viable però cal parar atenció a aspectes com tenir clars i definits els objectius concrets de la cerca, utilitzar instruments de cerca específics per localitzar als blogs o a les xarxes, aprofitar els mecanismes d’interacció entre altres usuaris que ofereixen els blocs i les xarxes socials.
  • Xarxes socials. Els investigadors també participen i fan ús de les xarxes socials, tant de manera individual com institucional. Aquestes xarxes faciliten la divulgació i publicació de continguts i la compartició de referències bibliogràfiques, enllaços o documentació. És recomanable, per la gran quantitat d’informació que es publica diàriament a les xarxes, utilitzar els recursos de sindicació de continguts, anomenats amb les sigles RSS.

RSS

RSS és l’acrònim de really simple syndication. Es tracta d’una família de formats de canals web XML utilitzats per publicar continguts actualitzats sovint. Aquests formats permeten publicar i rebre, prèvia subscripció, continguts web actualitzats. Aquest recurs és força utilitzat per llocs de notícies, blogs i podcasts.

L’ús del format RSS és molt senzill, ja que la persona usuària tan sols ha de subscriure’s a través d’una aplicació que rep diferents noms: lectors de notícies, lector de canals o agregador feeds, entre d’altres. La subscripció es fa als canals RSS de la pàgina. El format RSS permet rebre totes les novetats sense la necessitat d’accedir una a una a les diferents pàgines web.

Altres tecnologies

La tecnologia permet enregistrar imatges i so. Així les fotografies, els vídeos o les gravacions de veu es converteixen en excel·lents recursos tant per a la tècnica observacional com per a l’entrevista, perquè garanteixen que la informació queda recollida d’una manera fiable, guanyant en objectivitat, ja que la conducta es registra tal com ha passat, sense fer-ne valoracions ni interpretacions que puguin esbiaixar el resultat en el cas de l’observació. Pel que fa a l’entrevista, pot aportar noves dades que no s’han pogut captar o anotar al llarg de la sessió. A més, permet analitzar la informació en qualsevol moment, ja sigui per la mateixa persona o per altres membres de l’equip d’investigació.

Però també té desavantatges, el principal en l’ús d’aquests mètodes és que cal tenir en compte la reactivitat del subjecte observat, atès que aquest pot modificar el seu comportament en sentir-se gravat o fotografiat i que abans d’iniciar la gravació cal sol·licitar l’autorització explícita per part de les persones enregistrades o dels seus representants legals.

Pel que fa a la tècnica d’enquesta, tot i que en els seus orígens els qüestionaris van ser dissenyats per ser administrats en presència d’una persona enquestadora, l’evolució progressiva dels mitjans de comunicació ha permès un avanç en la seva administració. Així, al llarg de la història s’ha utilitzat el correu postal, el telèfon, fins arribar a internet, que actualment permet enviar-los a través del correu electrònic o qualsevol xarxa social. Aquests sistemes de comunicació han fet variar també l’administració, passant a ser electrònica i, per tant, autoadministrada. Tots aquest canvis redueixen costos, eviten influències de la persona enquestadora, permeten l’aplicació a una gran mostra i asseguren l’anonimat dels subjectes enquestats.

Tot i així, els qüestionaris en línia també tenen limitacions:

  • Dificultat per mesurar les raons i el nombre total de persones que han tingut accés al qüestionari i que no l’han respost. El fet d’enviar a través d’una xarxa social un qüestionari i que, a la vegada, aquest pugui ser difós és un obstacle per recollir quantes persones l’han rebutjat i les seves causes.
  • Impossibilitat d’eliminar els errors o afegir aclariments en la lectura i la comprensió de les preguntes o les respostes.

També cal tenir en compte elements com la presentació en pantalla, l’extensió i el temps que es necessita per emplenar-la, les competències tecnològiques de les persones enquestades i els requeriments tecnològics que es necessiten per realitzar-la, com ara la velocitat i qualitat de la connexió a internet, valorant els problemes tècnics que poden aparèixer al llarg de l’administració. Juntament amb l’administració, la codificació dels qüestionaris també s’ha vist millorada amb les facilitats ofertes pels programes estadístics habituals per al tractament de les dades. Aquests configuren un ampli espai en creixement per a la recerca quantitativa mitjançant la metodologia d’enquestes.

Aspectes ètics de la recollida d’informació

En el desenvolupament de qualsevol recerca és necessari exigir un compromís ètic i moral envers la informació recollida gràcies a la col·laboració dels participants per part de l’equip d’investigadors. A priori no hi ha cap limitació sobre els objectes considerats de recerca, però segurament en podem remarcar la pertinença, exactitud i conveniència d’alguns des d’un punt de vista estrictament moral.

En el cas que en un procés de recollida d’informació s’utilitzi un instrument elaborat per una altra persona és responsabilitat de l’equip investigador fer-ne un ús adequat, així com citar-lo convenientment reconeixent que s’ha utilitzat.

També s’espera que el disseny dels instruments i la posterior recollida de dades es faci d’una manera justa i no esbiaixada, per tal d’evitar resultats orientats a uns fins aliens al desenvolupament del coneixement científic o a la intervenció social.

Totes les tècniques i instruments de recollida d’informació han d’habilitar els mecanismes oportuns per informar adequadament dels objectius de la investigació i per facilitar el consentiment dels participants, així com per respectar el dret de les persones que formen part de la mostra a no participar-hi. En aquest sentit, també és important garantir no només la difusió adequada dels resultats de la investigació, sinó el seu dret a estar informats adequadament de les conseqüències que es deriven del seu aprofitament.

Llegiu les lleis corresponents a l’apartat d’“Annexos”.

Cal mantenir i assegurar l’anonimat, entès com la impossibilitat d’identificar qui ha contestat la tècnica, en els qüestionaris que així ho recullin. La confidencialitat és clau, sobretot en els casos que tenen com a objecte temes molt personals i íntims o en els quals s’ha demanat expressament que no apareguin els noms dels participants. En aquest sentit s’ha de tenir en compte la Llei orgànica 15/1999, sobre la protecció de dades, i, en el cas que l’estudi es realitzi amb menors d’edat, la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor.

De cara a altres investigacions, també s’han de publicar les limitacions que tenen els instruments dissenyats per a l’ocasió en relació amb la seva generalització a altres poblacions, així com facilitar les condicions necessàries perquè puguin ser replicades de manera independent.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats