Àmbits d'inclusió social. Fonaments bàsics del treball d'integració social

En aquest apartat es presentaran els múltiples factors que cal tenir presents en els processos d’inclusió social. El treball d’integració ha de saber posar l’accent en els recursos i oportunitats que poden facilitar la millora de la situació de les persones amb qui es treballa. Cal comprendre els processos d’exclusió i d’inclusió social com quelcom dinàmic que transcorre en molts diversos àmbits de la vida de les persones.

Espais i sistemes d'inclusió social

Entendre quins són els espais que possibiliten la inclusió social de les persones resulta clau per al treball com a integradors. Cal ara, en clau positiva, observar el procés contrari: el d’inclusió.

Es poden reconèixer tres sistemes fonamentals facilitadors de la inclusió de les persones:

  • Sistemes formals. Aquests correspondrien a la iniciativa pública, l’acció de l’Estat i les administracions a partir de polítiques socials i la provisió de mecanismes de protecció social (pensions, sistemes d’educació i salut, serveis socials…).
  • Sistemes organitzats. Les associacions, les fundacions i obres socials o altres estructures organitzades d’iniciativa privada de l’àmbit de la societat civil. En les societats europees, ateneus obrers, sindicats, iniciatives de mutualitat vinculades a oficis o al món de l’empresa o l’Església han tingut un paper fonamental.
  • Sistemes naturals. Representen els sistemes que ofereixen identitat, protecció i suport a les persones i que es troben estretament vinculats al seu entorn vital i subjectiu més immediat. La família, fonamentalment, i les relacions estretes d’afiliació entre grups d’iguals o les relacions de veïnatge en són exemples.

Tots aquests sistemes poden facilitar la inclusió social de les persones oferint recursos i suport en moments de privació o ruptura.

L’IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques) és una de les institucions vinculades al món universitari i a la recerca que ha estudiat amb més profunditat els fenòmens de l’exclusió i la inclusió social. És una referència a nivell internacional en aquests àmbits i en estudis relacionats amb el treball comunitari, les polítiques socials i la participació ciutadana: http://igop.uab.cat/.

Una altra forma similar d’aproximar-se als processos d’inclusió porta a caracteritzar els espais que la fan possible. Per fer-ho presentarem el següent esquema novament seguint les pautes de Castel i autors com Subirats, vinculats a l’IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques).

D’acord amb la figura, es poden descriure tres espais, interconnectats a les nostres societats, on les persones poden participar i on es resolen els seus processos d’inclusió.

Figura Espais d’inclusió social
Adaptació de Subirats, J. (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y europea. Barcelona: Fundación “La Caixa”

Es pot veure, per una banda, com el treball esdevé un espai clau d’inclusió, atès que en les nostres societats ocupa un espai central i privilegiat. Tan bon punt s’organitzen, fan que el treball sigui la principal o, si més no, la via d’accés a una renda més comuna. D’igual forma, el treball continua avui molt vinculat a nocions simbòliques i marques d’estatus. L’èxit o el prestigi professional es troba molt lligat a l’èxit i al prestigi personal.

Per altra banda, i de forma similar a com es comentava en el paràgraf anterior, l’Estat pot encarregar-se d’establir un ordenament jurídic i econòmic que faciliti aquests processos i que minimitzi els efectes que el sistema de mercat genera en la distribució desigual dels recursos. Tanmateix, pot proveir la ciutadania de sistemes complexos de protecció social. En els casos més comuns a les nostres societats, sistemes públics de sanitat i educació i sistemes de pensions que garanteixin l’accés a una renda. Altres polítiques vinculades a l’habitatge, la regulació del mercat de treball, la conciliació familiar i laboral i les polítiques d’igualtat, l’atenció a la dependència, entre d’altres, poden tenir també un paper determinant com a mecanismes per facilitar la inclusió social.

Igualment, l’*Estat és l’encarregat d’establir els principis i drets socials fonamentals, i és el responsable de vetllar pel seu compliment. Tanmateix, i no menys important, és qui s’encarrega de determinar quins subjectes i en quines condicions poden rebre la condició de ciutadania (o nacionalitat), condició que determina clarament poder exercir o no determinats drets socials o poder accedir a determinades proteccions. És evident que molts dels principis i drets consagrats als nostres ordenaments jurídics no troben un desenvolupament suficient en les polítiques dels Estats moderns. Els sistemes de protecció social són en molts casos insuficients, però no es pot negar en cap cas que constitueixen, poc o molt, mecanismes d’inclusió social.

Finalment, trobem que la comunitat és novament un espai clau d’inclusió social. En aquest cas, sota aquest paraigua ens referim al conjunt de relacions afectives i familiars que els individus estableixen, i també als grups organitzats que es constitueixen per a la defensa o promoció dels seus interessos. Tots aquests espais són espais d’afiliació on l’individu pot trobar xarxes de suport, sentiment de pertinença, reforç de la seva identitat i afectivitat. La clau per a la participació dels individus en aquestes xarxes és la seva capacitat de reciprocitat, és a dir, que siguin capaços d’establir relacions entre iguals basades en el respecte i el reconeixement mutu, la col·laboració i l’equitat.

Àmbits d'inclusió social

És moment de reflexionar sobre quins àmbits funcionals concrets es poden identificar com els escenaris on la inclusió social de les persones es pot fer operativa. Aquests àmbits corresponen als espais socials bàsics on discorre la vida de les persones i on la seva participació social, major o menor, amb avantatges o desavantatges, es pot acabar traduint en situacions d’inclusió o exclusió social. En la figura es poden observar.

Figura Àmbits d’inclusió, vulnerabilitat i exclusió social

Vegeu la figura 1.15 en l’apartat “Conceptes fonamentals dels processos d’exclusió i inclusió social”.

Com es pot veure, a la figura s’ha afegit a l’esquema presentat en la figura 1.15 sobre la relació existent entre inclusió, vulnerabilitat i exclusió social, vuit àmbits on aquests processos es resolen o posen de manifest. Cal insistir en el fet que les persones no són excloses, sinó que es troben en situació d’exclusió. Aquest caràcter processual implica que qualsevol persona pugui trobar-se en diferents situacions (inclusió, vulnerabilitat, exclusió) al llarg de la seva vida per a qualsevol dels àmbits. Una situació d’exclusió social, per exemple, a nivell residencial, pot ser transitòria sempre que la persona i el sistema social on aquesta viu siguin capaços de mobilitzar els recursos necessaris per solucionar-la.

Els vuit àmbits d’inclusió/exclusió que tot seguit es passa a descriure són una adaptació dels àmbits d’exclusió social descrits per molts autors i utilitzats com a elements d’anàlisi en molts estudis especialitzats de referència (Foessa, IGOP, Comissió Europea…). Es presentaran oferint també algunes claus per a entendre les possibles situacions o factors d’exclusió social que a cadascuns d’ells es poden produir. Es citaran també algunes de les accions que des de l’àmbit de la intervenció social es poden realitzar i alguns plantejaments i iniciatives socials actuals que són interessants per reflexionar sobre el paper que pot tenir la societat civil organitzada en la generació d’entorns socials o econòmics més inclusius o en la facilitació de processos d’inclusió.

Àmbit econòmic

El primer dels àmbits on es desenvolupa la vida social de les persones i que, com s’ha comentant, ocupa un lloc privilegiat, és l’econòmic. Bona part dels béns, productes i serveis socials es troben a les nostres societats mediatitzats per l’economia de mercat.

Disposar o no d’una renda suficient o de capital econòmic és determinant de cara a l’obtenció de molts productes, la satisfacció de necessitats bàsiques o l’accés a determinats serveis. Naturalment, alguns serveis bàsics com la salut o l’educació encara són en major o menor mesura proveïts de manera pública, però no sempre en condicions que garanteixin la universalitat d’accés a aquests serveis ni l’equitat. El que és cert és que s’assisteix a una tendència evident de retrocés dels models d’estat de benestar que tradicionalment els han garantit (reducció de la cartera de serveis, fórmules de copagament, augment de taxes, insuficiència de parc públic d’habitatge, privatització de la gestió dels serveis, etc.). Tot plegat provoca que el mercat guanyi terreny com a encarregat de proveir la ciutadania d’aquest servei en detriment, molt sovint, de l’àmbit públic, i establint sovint mecanismes allunyats de principis com la universalitat i la gratuïtat dels serveis. Fet que, naturalment, pot provocar que les rendes més baixes no puguin accedir-hi.

La centralitat d’aquest àmbit d’inclusió fa que una posició de desavantatge a nivell econòmic es tradueixi amb facilitat en situacions de desavantatge acumulatiu en altres terrenys. No disposar de renda suficient pot provocar no poder pagar un lloguer, no poder fer front al pagament de subministraments bàsics com la llum o l’aigua, no disposar de recursos suficients per portar una dieta saludable, dificultar l’accés a béns culturals, educatius o formatius, no poder participar en algunes activitats que poden ampliar la nostra xarxa relacional o enfortir les nostres relacions socials, etc.

Algunes dels factors de risc d’exclusió vinculats a l’àmbit econòmic que cal destacar serien els següents:

  • Pobresa econòmica
  • Dificultats financeres
  • Impossibilitat d’accés a crèdit
  • Dependència d’aportacions familiars
  • Dependència de prestacions socials
  • No-accés a prestacions socials i sistemes de protecció de renda

En aquest sentit, el treball d’inclusió social ha d’orientar-se cap a l’articulació de polítiques que facilitin l’accés a una renda suficient a les persones. El sistema públic de pensions i altres programes de garantia social proveeixen de renda determinats col·lectius (gent gran, persones amb cert grau de discapacitat, rendes mínimes d’inserció, etc.). Però aquestes no cobreixen totes les situacions i col·lectius que poden veure’s afectats experimentant indisponibilitat de renda. En alguns casos, ni tan sols el cobrament d’algunes d’aquestes prestacions és suficient per garantir als seus beneficiaris la cobertura de les necessitats fonamentals i l’accés a béns bàsics.

També cal aprofitar per mencionar algunes propostes que, formulades des de llocs diversos, es plantegen com a resposta a les situacions d’exclusió econòmica que gairebé es poden considerar sistèmiques i plenament arrelades en la lògica de les modernes economies de mercat. S’han de destacar propostes vinculades a l’establiment d’una renda bàsica de ciutadania. Aquestes propostes consideren que els estats haurien de proveir de manera universal tots els seus ciutadans d’una prestació econòmica equivalent al llindar mínim de pobresa o salari mínim interprofessional. D’aquesta manera, les persones tindrien, fins i tot en situació d’invalidesa o atur, garantit l’accés als béns més fonamentals.

També són d’interès plantejaments teòrics recents com els promoguts per l’economista austríac Christian Felber, qui proposa restablir el funcionament del nostre model econòmic partint del concepte del bé comú. D’acord amb aquestes propostes, el nostre sistema econòmic hauria de passar a privilegiar una lògica basada en aquelles iniciatives que mostrin un major benefici social en lloc d’aquelles que ofereixen un major benefici financer. En una línia en alguns sentits similar es poden trobar sistemes com la banca cívica o ètica o algunes cooperatives de crèdit.

Altres iniciatives que cal destacar breument són algunes accions lligades a microcrèdits, que sovint són destinats a dones amb família a càrrec i/o i persones que no tenen en molts casos accés al sistema financer. Aquests microcrèdits han permès arreu del món donar suport a moltes famílies en situació d’exclusió econòmica. Finalment, ens agradaria mencionar experiències de consum col·laboratiu i els Local Exchange Trading Systems (LETS). Aquests sistemes locals d’intercanvi comprenen iniciatives tan interessants com les xarxes d’intercanvi, els bancs del temps o algunes monedes socials. Totes elles permeten establir mecanismes d’intercanvi entre persones no necessàriament mediatitzats per la presència de diners de curs legal. Les persones intercanvien temps, serveis, productes i coneixements, cadascú d’acord amb els seus interessos i capacitats, tot fomentant l’establiment de fortes xarxes de suport i relacions socials.

Per aprofundir en les iniciatives vinculades a l’àmbit econòmic es recomana visitar els següents webs:

Àmbit del treball

El treball esdevé un altre espai fonamental de desenvolupament de les persones, clau per a la seva inclusió social. L’àmbit del treball ha vingut experimentant en les darreres dècades fenòmens acumulatius de diversificació, desregulació i liberalització, modernització, tecnologització i deslocalització de la producció, desindustrialització de regions, processos de reconversió industrial, emergència societat del coneixement, globalització dels mercats i de la distribució… Tots aquests processos l’han transformat i en molts casos han contribuït a la seva precarització, que es manifesta en situacions cada vegada més recurrents de vulnerabilitat social associada al treball.

Cal insistir també en el fet que el treball està associat en les nostres societats a la identitat i al prestigi social. L’èxit professional acostuma sovint a lligar-se a l’èxit personal, i l’àmbit del treball suposa per a les persones un espai de reconeixement i de potenciació de les relacions socials. No poder accedir al mercat de treball o fer-ho en condicions de desavantatge o en ocupacions sobre les quals pesen certs estigmes pot afectar la identitat social de les persones. A més, cal tenir present que la participació en el mercat de treball determina també tenir dret a altres prestacions de tipus contributiu que poden ser fonamentals en moments de les trajectòries vitals de les persones (atur, invalidesa, jubilació…).

Cal distingir, primerament, entre factors d’exclusió social vinculats al món del treball que responen o bé a la seva manca o bé a les condicions en què el treball es duu a terme. Ens trobem davant de transformacions socials que dificulten l’accés al mercat de treball, l’atur sistèmic, l’atur juvenil, l’atur femení, l’atur de persones majors de 45 anys, la discontinuïtat d’accés i l’estacionalitat… Totes elles situen les persones que la pateixen en risc d’exclusió social.

Per altra banda, cal considerar també aquelles situacions en què disposar d’un treball genera en si mateix condicions de vulnerabilitat social. Les condicions de jornada, de remuneració, d’estabilitat, de salut, de protecció i seguretat poden ser factors de vulnerabilitat social. Igualment, s’observa com encara avui el fet de ser dona suposa diversos desavantatges, el més evident dels quals és el que fa referència a la remuneració, fins i tot en situacions en què es fa el mateix tipus d’ocupació i amb les mateixes responsabilitats. Aquest fenomen, que es coneix amb el nom d’escletxa salarial, marca la distància que les nostres societats encara han de recórrer per assolir una igualtat real entre homes i dones. D’igual forma, les trajectòries professionals de moltes dones es troben sovint amb el que s’anomena sostre de cristall. Aquest sostre simbòlic dificulta l’accés a posicions de poder i responsabilitat professional pel fet de ser dona.

Un altre fenomen creixent en l’àmbit del treball és el dels anomenats working poors (literalment, ‘treballadors pobres’), persones que tot i treballar no reben ingressos suficients per satisfer les seves necessitats personals i familiars. Igualment pot conduir a situacions de vulnerabilitat social dedicar-se a activitats socialment estigmatitzades, com per exemple el treball sexual.

Aquests són alguns dels factors que poden generar vulnerabilitat social:

  • Treball estigmatitzat
  • Treball en condicions penibles (salubritat, morbiditat laboral, sinistralitat, manca de períodes de descans…)
  • Desocupació
  • Subocupació (mercat de treball submergit, jornades parcials no voluntàries, pluriocupació no voluntària…)
  • Infraocupació (treballs d’una qualificació inferior en relació amb la de les persones que els desenvolupen)
  • Treball discontinu i estacional
  • Persones amb baixa qualificació laboral
  • Mobbing laboral
  • Desavantatges associats al gènere (sostres de cristall, escletxa salarial, etc.)
  • Working poor
  • Incapacitat de treballar (invalidesa, persones en situació administrativa irregular…)

El treball d’inclusió social en aquest àmbit tracta de facilitar l’accés al mercat de treball de les persones i la millora de la seva ocupabilitat. Els diversos programes i dispositius d’inserció sociolaboral treballen aspectes com ara la motivació, les habilitats socials i comunicatives, els CV, les entrevistes de feina, la definició d’objectius professionals, l’acompanyament en la recerca fent servir diversos canals (presencial, cercadors de feina, ETT, networking…), la formació reglada i ocupacional, els programes de reciclatge professional, la recerca en sectors econòmics emergents, la tramitació de prestacions o l’obtenció d’acreditacions i certificats de professionalitat. La presència d’integradors socials en aquest tipus d’accions d’inclusió en l’àmbit laboral és cada vegada major.

Un darrer apunt interessant referent a les relacions econòmiques i el treball és el pes creixent que guanyen a les nostres societats les iniciatives de l’economia social. En un escenari com el que hem descrit de precarització de les condicions de treball i liberalització econòmica, aquestes iniciatives generen nous escenaris d’inclusió que d’una forma encara humil poden invertir aquesta tendència: fundacions, associacions, cooperatives d’iniciativa social, mutualitats, empreses d’inserció, centres especials de treball… Moltes desenvolupen activitats directament vinculades a finalitats socials, i d’altres, com associacions i cooperatives, tenen formes d’organització horitzontal i democràtica que coresponsabilitzen els seus socis i treballadors en la presa de decisions. La seva presència en el nostre escenari socioeconòmic ofereix oportunitats d’inclusió a moltes persones, així com també suposen per a molts integradors socials un dels seus camps preferents d’ocupació.

A l’Estat es poden trobar 50.000 empreses i entitats d’economia social i cooperativa. El seu pes en el funcionament socioeconòmic és molt notable, i arriben a representar un 10% del PIB.

Es recomana visitar:

Àmbit de la salut i de la cura

L’àmbit de la salut i de la cura és un altre dels àmbits d’inclusió fonamentals. Gaudir d’un bon estat de salut no és només clau en si mateix per al benestar de les persones i la seva inclusió social. Com ja s’ha assenyalat, els processos d’exclusió social presenten una dimensió subjectiva que afecta les persones que els pateixen. Experimentar situacions de vulnerabilitat en qualsevol àmbit pot conduir-les a situacions que comprometin també el seu capital de salut. L’exclusió social té caràcter acumulatiu, i la presència d’una situació d’exclusió en qualsevol àmbit pot desencadenar l’acumulació d’altres factors en àmbits diversos. La salut és potser l’àmbit que presenta el caràcter acumulatiu més acusat dels descrits.

Justament per aquest motiu cal entendre bé de què parlem quan parlem de salut. No és només l’absència de malestars o signes de malaltia, sinó que és quelcom molt més ric i complex. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ens ofereix una definició que, si bé compta ja amb alguns anys, encara ens ofereix un bon marc per a la seva comprensió.

“La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social” (OMS, 1946).

Atès que la salut depèn de diversos nivells, cal considerar tot un seguit de condicionats que poden afectar-la.

D’acord amb el que es pot observar en la figura, cal, doncs, comprendre la salut com un estat de benestar a diversos nivells. El nivell de salut física, el mental i el social. Són tan importants aspectes de tipus genètic o constitucional com el fet de mantenir determinats estils de vida. Igualment, observem que l’edat o el gènere són, al seu torn, condicionants fonamentals, com també ho són disposar de xarxes i espais sociocomunitaris d’afiliació i suport, les condicions de treball, l’entorn mediambiental i la seguretat alimentària, disposar o no d’un sistema de salut avançat, poder accedir als seus serveis, el nivell d’instrucció o altres condicionants socials i polítics.

Figura Model de condicionants de la salut
Adaptació de l’agència de Salut Pública de Barcelona de Dahligren i Whitehead

Allà on aquests condicionats són favorables, la salut tendeix a ser present i les persones són capaces de portar una vida satisfactòria, cobrint les seves necessitats i accedint als espais de promoció personal i social. Quan les persones experimenten dificultats o situacions de desavantatge en qualsevol dels tres nivells, físic, mental o social, la salut se’n ressent i les persones es poden trobar en situacions de vulnerabilitat o exclusió social.

Cal agrupar també en aquest àmbit tot el que té a veure amb el que es coneix com a cura. Alguns autors ens poden oferir les següents definicions.

Los cuidados son una necesidad multidimensional de todas las personas en todos los momentos del ciclo vital, aunque en distintos grados, dimensiones y formas. Constituyen la necesidad más básica y cotidiana que permiten la sostenibilidad de la vida.

Izquierdo, M. J. (2004). Del sexismo y la mercantilización del cuidado a su socialización: hacia una política democrática del cuidado, Congreso internacional SARE 2003, EMAKUNDE, Vitoria-Gasteiz (pàg. 6)

El “trabajo” de cuidar incluye atención personal e instrumental, vigilancia y acompañamiento, cuidados sanitarios y la gestión y relación con los servicios sanitarios. Cuidar también implica dar apoyo emocional y social. En definitiva, cuidar significa “encargarse de” las personas a las que se cuida.

García Calvente, M. et al. (2004).”El sistema informal de cuidados en clave de desigualdad”, Gaceta Sanitaria V18, supl. 1, Barcelona (pàg. 134)

Com s’ha comentat, les persones necessiten treballar, accedir a una renda, disposar d’un habitatge, relacionar-se i ser reconeguts… però també necessiten tenir cura de si mateixes i dels altres. Molt sovint no disposen de la plena autonomia que els permet tenir cura d’elles mateixes, de forma molt particular en la infantesa, en moments de malaltia o quan s’endinsen en la vellesa.

La família ha estat l’espai més habitual encarregat de proveir la cura i l’atenció en les nostres societats, tasca que de forma molt predominant ha estat duta a terme per les dones. Això ha provocat situacions de desavantatges evidents com la que es coneix com doble jornada (a la feina i a la llar).

Els espais socials de la cura s’han anat també transformant en les darrers dècades. L’envelliment de la població, el canvi en les estructures familiars, la creixent incorporació de les dones de tota classe social al mercat de treball formal i la mobilitat residencial, entre d’altres, són factors que condicionen les necessitats de cura de les nostres societats, fent emergir noves situacions de vulnerabilitat i conciliació a les quals cal donar resposta.

Aquests són alguns dels factors que poden provocar l’exclusió social de les persones en els àmbits de la salut i la cura:

  • Situacions de dependència i falta d’autonomia personal
  • Manca de xarxes familiars, de suport, afiliació i reconeixement
  • Dobles jornades
  • Maltractament físic, social o psicològic
  • Drogodependències
  • Addiccions
  • Malalties greus, cròniques o degeneratives
  • Discapacitats
  • Malalties mentals
  • Malalties o accidents amb seqüeles que afecten l’autonomia i/o generen estigmatització
  • Manca d’accés a recursos sociosanitaris
  • Entorns mediambientals degradats o insalubres

Avui les societats del nostre entorn s’han dotat d’algunes institucions i serveis per atendre la salut de les persones i facilitar la cura d’aquelles que ho necessiten. Cal destacar els programes de salut pública i comunitària que ofereixen programes de prevenció de les malalties i promoció d’hàbits saludables. La prevenció de les drogodependències, l’educació en salut sexual i reproductiva, la promoció d’un model de vida actiu o programes de millora o conservació mediambiental són fonamentals.

A nivell assistencial també es troben diversos recursos que atenen la salut i les necessitats de cura de les persones. En són alguns exemples els hospitals, els centres d’atenció primària, els centres i serveis relacionats amb la infància i l’atenció de persones amb algun tipus de discapacitat o malaltia mental, els programes d’atenció a la drogodependència, els centres de dia, els habitatges dotacionals o les residències per a la gent gran.

Aquests espais són en molts casos insuficients per cobrir el global de necessitats de salut i cura que les persones de la nostra societat requereixen. Les persones que pateixen una situació de malaltia, que no poden accedir als serveis sociosanitaris o que no gaudeixen d’aquesta autonomia i no disposen d’un espai on cobrir les seves necessitats de cura i atenció fonamental es poden veure en situacions d’exclusió o de vulnerabilitat social.

Algunes iniciatives socials que caldria destacar en aquest àmbit són els programes d’usos del temps, les polítiques de conciliació, els EBAS o les cooperatives integrals de salut. Els programes d’usos del temps tracten d’analitzar com les persones distribuïm el nostre temps, sensibilitzar sobre les necessitats de cura i repartiment de les tasques i promoure hàbits saludables. Fomenten accions relacionades amb el gènere i orientades a un repartiment equitatiu de responsabilitats, projectes de promoció de les xarxes de suport i relacionals als barris i de sensibilització perquè les empreses fomentin una adequada conciliació entre vida familiar, laboral i social.

Les polítiques de conciliació i igualtat també treballen des de l’àmbit jurídic i administratiu per fomentar accions que facilitin la conciliació laboral i familiar. Atès que la regulació de les condicions de treball depenen de l’Administració, és especialment important legislar de manera que jornades, permisos, serveis i prestacions facilitin la conciliació entre temps de cura i temps de treball. Els EBA (equips de base associativa) són iniciatives organitzades per a la gestió d’equipaments de salut i atenció primària que funcionen de forma autogestionada, participativa i democràtica a càrrec del mateix personal del centre. Aquests són en la seva majoria sostinguts amb fons públics. Com sabem, el model de salut pública avança, no sense certs perills, cap a un model de minvant finançament públic i de gestió privada o empresarial. Aquests centren aposten per un model de gestió associativa.

Finalment, ens agradaria destacar les cooperatives integrals de salut, que funcionen novament de manera participativa i democràtica amb professionals que ofereixen diversos serveis de salut. Destaquen també per oferir serveis d’atenció a la salut convencionals i sovint d’altres no prestats a la cartera de serveis pública.

Si es vol aprofundir en les iniciatives alternatives relacionades amb l’àmbit de la salut i la cura recomanem visitar els següents webs:

Àmbit educatiu i formatiu

Una altre espai fonamental per a la inclusió de les persones és l’àmbit educatiu i formatiu, que ofereix a les persones competències per al seu desenvolupament social que es tradueixen en un seguit d’oportunitats de promoció personal en diversos àmbits. El nivell d’instrucció acostuma a ser un indicador clau. A major nivell d’instrucció es tendeix a assolir majors nivells de renda, majors nivells de promoció professional, un millor estat de salut, etc.

Es pot afirmar que disposar d’un bon capital educatiu i formatiu es troba també relacionat amb una menor vulnerabilitat a nivell residencial. Per altra banda, pot predisposar a adquirir determinats hàbits que salvaguarden la salut de les persones o a reduir l’exposició a determinats factors que hi poden incidir negativament. Tanmateix, afavoreix l’accés a una renda suficient i a la participació en espais socials i de decisió.

En la figura es pot observar la relació existent entre nivell d’instrucció i renda.

Figura Nivell de renda segons estudis finalitzats. Catalunya i Espanya, 2007
Elaboració pròpia a partir de dades d'Idescat i Enquesta de Condicions de Vida (INE)

Per altra banda, és cert que les taxes d’analfabetisme han anat disminuint progressivament en les nostres societats, fruit de, i cal destacar-ho, la universalització dels sistemes públics d’educació. No obstant això, i en paral·lel, el mercat de treball exigeix cada vegada més coneixements professionals i competències específiques.

Les noves societats del coneixement i el procés de desindustrialització provoquen que les activitats intensives a nivell de treball tinguin cada vegada menys pes en les nostres economies. Les necessitats de mà d’obra qualificada augmenten i es diversifiquen, i aquesta situació motiva la necessitat que les persones no tan sols tinguin una formació mínima, sinó que sovint han de continuar formant-se més enllà dels nivells d’educació públics i obligatoris per poder accedir amb unes mínimes garanties al mercat de treball.

Cal destacar també que l’ús d’Internet es generalitza fins al punt de ser un aspecte clau en les nostres societats i en el funcionament de les empreses i l’economia. Aquest és sovint un requisit imprescindible per accedir a molts llocs de treball. Les persones han de poder accedir a les noves tecnologies, i si no és així poden trobar-se en clara situació de desavantatge, fora d’un espai de circulació d’informació i de creació de valor econòmic.

Un dels principals indicadors per mesurar la inclusió educativa són les taxes d’abandonament i fracàs escolar. Es poden observar algunes dades en aquesta matèria referides a l’Estat espanyol i la UE.

Com es pot veure a la figura i figura, els fenòmens d’abandonament o fracàs escolar presenten encara taxes molt elevades. Tot i que la crisi econòmica ha provocat la seva reducció, es pot observar que tant pel que fa als homes com a les dones, la mitjana d’abandonament i fracàs escolar espanyola se situa entre 10 i 15 punts per sobre de l’europea en la majoria dels períodes. També es pot veure com el fenomen de l’abandonament o el fracàs escolar tenen, en aquest cas, major incidència en el cas dels homes que en el de les dones.

Figura Taxa d’abandonament escolar a l’Estat espanyol i a la UE segons gènere (en percentatge), 2008-2012
Elaboració pròpia a partir de dades de l'Institut Nacional d'Estadística, INE.
Figura Població jove (20-24 anys) que ha completat el 2n cicle d’ensenyament obligatori a Espanya i a la UE (28), 2008-2012
Elaboració pròpia a partir de dades de l'Institut Nacional d'Estadística, INE.

Tanmateix, altres aspectes a tenir present són la relació existent entre nivell de renda i el nivell d’instrucció. En el quadre superior hem observat la relació inversa. A major nivell d’instrucció, major renda, però aquest fenomen també es dóna en l’altra direcció. En general, a major nivell de renda de les unitats familiars augmenten significativament les possibilitats de completar nivells formatius obligatoris i superiors. Disposar de recursos econòmics suficients permet sovint accedir a determinats espais de suport escolar i a altres serveis educatius. També té un paper determinant que l’entorn dels infants valori positivament el fet d’estudiar més enllà dels nivells obligatoris. Un altre aspecte a considerar és el nivell d’instrucció dels pares; en general, l’èxit escolar depèn de trobar-se en un entorn familiar que pugui oferir suport i recursos.

Per altra banda, també cal mencionar fenòmens com els nous fluxos migratoris a les nostres societats. Aquests generen un nou escenari on moltes persones es veuen amb una barrera lingüística a l’hora de trobar feina, relacionar-se, participar, accedir a diversos serveis o completar nivells educatius. Aquesta situació requereix de la provisió de recursos públics o privats que facilitin l’aprenentatge d’aquestes persones de les llengües vehiculars de les nostres societats i que adaptin els centres educatius a la diversitat lingüística i cultural existent.

Com ja s’ha assenyalat, en les nostres societats el nivell i el tipus d’instrucció té molt a veure amb la identitat social i el prestigi personal. Són molts els factors que poden condicionar les situacions de vulnerabilitat de les persones en aquest àmbit, i com a principals es poden destacar els següents:

  • Analfabetisme o baix nivell educatiu
  • Abandonament escolar
  • Desescolarització per pressions econòmiques o familiars
  • Entorn social i familiar desfavorable
  • Baix nivell de renda
  • Fracàs escolar
  • Bullying escolar
  • No accés als sistemes educatius
  • No accés a serveis de formació o reciclatge professional
  • Desconeixement o incapacitat d’ús de les noves tecnologies de la informació (escletxa digital)
  • Desconeixement o coneixement deficient de les llengües vehiculars de la societat on es viu. Barreres lingüístiques

L’acció social en aquest àmbit passa per la provisió i l’enfortiment dels sistemes públics d’educació, dotant-los de recursos suficients per fer front a les situacions i necessitats específiques d’infants i persones (necessitats educatives especials per a infants i persones amb diversitat funcional, en situacions de vulnerabilitat o risc social i familiar, sense coneixement de la llengua, etc.). La xarxa de centres de formació d’adults o els recursos de formació ocupacional són claus també per afavorir la inclusió de les persones.

Algunes perspectives que mereixen ser comentades en aquest àmbit són l’educació inclusiva, la coeducació, l’educació lliure i altres corrents de la nova pedagogia. També són d’interès algunes metodologies educatives que faciliten la integració social com les comunitats d’aprenentatge o els projectes d’aprenentatge servei. Totes elles treballen educant en valors d’igualtat i respecte a la diferència, facilitant la inclusió de les persones, adaptant-se a les necessitats d’aquestes i fomentant la seva participació en l’entorn.

Per aprofundir en algunes de les iniciatives en l’àmbit educatiu descrites recomanem els següents recursos:

Àmbit de justícia i ciutadania

Un altre espai on es resolen les possibilitats d’inclusió de les persones és el de la justícia i la ciutadania. Des de l’Administració de justícia es proveeix de mesures que regulen la nostra convivència, la resolució dels conflictes, la protecció dels menors o les mesures de privació de llibertat de les persones. És la instància on, per altra banda, es resolen legalment situacions de reclamacions de drets.

És fonamental que l’Administració de justícia pugui actuar de manera proactiva i independent per garantir la tutela dels drets socials. Garantir l’accés universal al sistema de justícia de les persones pot ser també determinant per protegir les persones d’escenaris de vulneració dels seus drets. Novament, i arran de recents reformes, aquest accés ha patit restriccions evidents. El dret a la justícia gratuïta s’ha transformat i ha establert unes noves condicions i taxes que podrien provocar que moltes persones amb baixes rendes puguin veure-se’n privades.

Per altra banda, el sistema de justícia té un paper fonamental pel que fa al sistema de protecció de menors. Tanmateix, i d’una forma no exempta de problemàtiques, s’encarrega de l’administració de certs espais de reclusió presents a les nostre societats, responent a necessitats socials diferents (tutela menors, ordre social i seguretat ciutadana, regulació dels fluxos migratoris…). Aquestes institucions presenten diversos graus de reclusió i de permeabilitat. Entre elles podem trobar centres de menors, centres penitenciaris o centres d’internament d’estrangers (CIE).

Aquestes institucions tenen un paper determinant en el tractament de les persones en situacions de vulnerabilitat o exclusió social. Poden exercir una funció de tutela de drets i reinserció social de les persones o, al contrari, contribuir al seu allunyament i a la cronificació de la seva situació de desavantatge. Poden institucionalitzar i estigmatitzar les persones o treballar pel foment de la seva autonomia i el seu retorn i participació als espais fonamentals de promoció social.

Un altre aspecte d’aquest àmbit d’especial incidència en la inclusió de les persones té a veure amb els drets i la condició de ciutadania. Tenir la nacionalitat, o condició de ciutadà d’un país, pot ser determinant a l’hora de veure reconeguts diversos drets i poder accedir a serveis fonamentals. Els nostres estats legislen en aquesta matèria fonamentalment a partir de les lleis d’estrangeria, que defineixen en quines condicions les persones poden tenir la condició de nacionals d’un país i en quines altres la seva residència al país es considera legal.

Arran d’aquestes lleis, les persones que es defineixen en situació administrativa irregular presenten tot un seguit de desavantatges, que es tradueixen en multiplicitat de situacions que tenen a veure amb la seva participació en el mercat de treball, i, en conseqüència, el seu accés a una renda o el dret a rebre prestacions. També veuen limitades les seves possibilitats d’accedir a determinats serveis públics o a participar en programes que facilitin la seva inclusió social. Recentment, també, amb les darreres reformes d’àmbit estatal, poden veure restringits el seus drets a rebre una atenció sanitària adequada. En tot cas, és evident que les persones que es troben en aquesta situació presenten un seguit de desavantatges a diversos àmbits que els condueixen amb facilitat a situacions de vulnerabilitat i exclusió social.

Cal ser curosos a l’hora de descriure la situació d’aquelles persones que no disposen de residència legal. Expressions com sense papers o persones il·legals, a part de ser incorrectes, tenen clares connotacions discriminatòries. Les persones mai són legals o il·legals, es poden trobar o no en situacions administratives irregulars.

Per aprofundir en la situació dels menors estrangers no acompanyats es recomana la lectura del següent article:

Goenechea, C. “Menores Immigrantes no acompañados”. Madrid: UCM.

Disponible a:

http://weib.caib.es/Documentacio/jornades/Web_I_Cong_Medit/PDFs/menors2.pdf.

Alguns dels factors o situacions de desavantatge social que es poden trobar en aquest àmbit són els següents:

  • Persones en situació administrativa irregular o que no tenen reconeguts alguns dels drets fonamentals
  • Persones víctimes de la trata
  • Persones que estan o han estat privades de llibertat
  • Internament institucional
  • Persones extutelades per l’Administració
  • Persones de baixa renda que no poden accedir al sistema de justícia
  • Menors no acompanyats (MEINA i menors en situació de desemparament)
  • Menors en situació de vulnerabilitat familiar (baixos recursos, desestructuració familiar intensa, violència…)

L’acció social en aquest àmbit ha d’esforçar-se a proveir de recursos que garanteixin els drets dels menors, garantint la seva protecció, oferint-los una bona educació en un clima proper i afectiu que afavoreixi el seu desenvolupament i facilitant la seva transició cap a una vida adulta on participar de forma autònoma i responsable.

Cal també acompanyar aquelles persones que es troben en situacions de vulneració dels seus drets o que no veuen reconeguda la seva condició de ciutadans. La seva situació de vulnerabilitat és, com s’ha indicat, multifactorial, motiu pel qual cal desenvolupar accions de molt diversa índole com, per exemple, l’assessorament que afavoreixi la regularització de la seva situació, l’accés als serveis socials, educatius i de salut, formacions de coneixement de l’entorn i cultura del país on viuen, d’aprenentatge de la llengua, accions que facilitin la seva inclusió en el mercat de treball o la seva participació en l’entorn comunitari on viuen.

En general, també cal treballar perquè els centres i les institucions penitenciàries siguin espais reals de reinserció que ofereixin recursos formatius, ocupacionals, de tractament de malalties i de millora de la salut, de suport i acompanyament psicològic… Cal també treballar oferint programes que facilitin la seva reinserció social i laboral en la comunitat, trencant les barreres físiques i simbòliques que sovint mantenen moltes d’aquestes persones allunyades d’una participació social plena.

Finalment, en aquest àmbit s’han de destacar algunes iniciatives de gran interès. En el món de les presons crida especialment l’atenció la implantació testimonial, però creixent, dels anomenats mòduls terapèutics o UTE (unitats terapèutiques i educatives). Aquestes treballen a partir de la cerca de la coresponsabilitat de les mateixes persones que tenen mesures de privació de llibertat i fomenten la seva reinserció social a partir del treball formatiu, laboral, sociosanitari i terapèutic assistit per professionals, i sovint presentant formes d’organització participativa dels mateixos reclusos que es responsabilitzen del funcionament dels mòduls i generen estratègies de suport mutu per a la reinserció.

També en l’àmbit de justícia criden l’atenció alguns programes amb una clara vessant educativa i resocialitzadora, com les mesures penals alternatives. Aquestes, amb una implementació ja notable en l’àmbit de la justícia de menors, procuren la reinserció de les persones que han comès algun tipus de delicte o falta mitjançant la restitució del dany sofert i els treballs en benefici de la comunitat, evitant o disminuint, en alguns casos, sancions administratives o mesures de privació de llibertat.

En l’àmbit de l’acompanyament a persones que es troben en situació de vulnerabilitat a causa de la seva situació administrativa irregular destaquen sobretot iniciatives dutes a terme per part de les administracions locals i d’organitzacions de la societat civil. En el cas per exemple de Catalunya destaquen accions que tenen a veure amb el desplegament, encara poc desenvolupat, de la Llei d’acollida o dels Plans locals d’acollida o Plans de ciutadania i immigració. Aquests plans procuren un seguit de mesures per afavorir la inclusió social de persones en aquesta situació. També en el cas de ciutats com Barcelona, és interessant destacar el paper que té l’Oficina per a la no Discriminació (OND). Aquesta acompanya persones que pateixen situacions de discriminació oferint-los assessorament jurídic gratuït i visibilitzant davant l’Administració i l’opinió pública situacions que d’altra manera sovint serien invisibilitzades. En aquest sentit, cal destacar també el paper que a nivell estatal o internacional realitzen organitzacions com SOS Racisme o Amnistia Internacional, així com moltes altres entitats i associacions que novament en el cas de Barcelona configuren la xarxa d’acollida.

Alguns recursos d’interès en aquest àmbit:

Àmbit residencial i mediambiental

Els àmbits residencial i mediambiental constitueixen també dos espais on les persones poden conèixer situacions de vulnerabilitat social. L’accés a un habitatge digne és un dret reconegut a la majoria dels nostres ordenaments jurídics. No obstant això, molts estats no proveeixen de mesures suficients perquè les persones puguin fer efectiu aquest dret. Molts països, com Espanya, no gaudeixen d’una oferta prou àmplia d’habitatge públic per garantir l’accés de les persones més vulnerables, deixant en mans de l’economia de mercat i de la iniciativa privada la provisió d’un parc d’habitatges suficient, adaptat i accessible econòmicament a les persones.

Per conèixer la situació social de persones sense llar:

Cabrera, P., Rubio, M. J., i Blasco, J. (2007). Qui dorm al carrer. Una investigació social i ciutadana sobre les persones sense sostre. Observatori de la inclusió social. Col·lecció “Eines per a la Inclusió”, 4.

Disponible a: http://www.xarxanet.org/sites/default/files/f_caixa_catalunya-_qui_dorm_al_carrer.pdf.

És de tots conegut que, en aquest sentit moltes persones es veuen abocades a situacions de precarietat residencial o, directament, a escenaris d’exclusió lligats al fet de no disposar d’una llar. En tot cas, és manifest que amplis sectors socials experimenten dificultats per accedir a aquest bé bàsic. Poder comptar amb un habitatge que presenti un seguit de condicions suficients d’espai, de salubritat, de serveis i subministraments i que aquest sigui accessible a nivell funcional i econòmic és fonamental per a les persones.

Per altra banda, moltes famílies es veuen en situacions en què han de destinar la major part de la seva renda disponible a l’habitatge. Si bé es pot considerar que aquestes famílies sí disposen d’un habitatge i que aquest fins i tot pot presentar condicions suficients, el fet d’haver de satisfer elevades rendes pot provocar situacions de vulnerabilitat en molts altres àmbits.

L’esforç creixent al qual, en un context com el de crisi actual, han de fer front les famílies per finançar l’habitatge i els subministraments bàsics es pot veure en la figura.

Figura Percentatge de renda disponible de les llars destinat a habitatge i subministraments
Elaboració pròpia a partir de dades de l'INE

Aquest àmbit comprèn també situacions que tenen a veure amb l’entorn on es viu. El territori i l’espai urbà esdevenen factors clau, i disposar d’equipaments i serveis bàsics i de proximitat és fonamental per facilitar la inclusió de les persones. És cert que avui coneixem algunes millores molt ostensibles a bona part dels nostres pobles i ciutats, que han estat llargament reclamades i en alguns casos finalment conquerides gràcies a l’organització i a la lluita d’associacions veïnals i al treball d’altres moviments socials. No obstant això, encara hi ha barris i entorns desafavorits que presenten mancances evidents.

Encara avui observem desigualtats territorials que responen a condicions d’urbanització deficient i mancances a nivell d’infraestructures, de serveis i equipaments, de mobilitat i subministraments. Les persones que viuen en aquests entorns poden tenir dificultats per accedir a béns i a serveis bàsics, fet que les col·loca en situacions de vulnerabilitat social.

Tanmateix, s’han de destacar aspectes que tenen a veure amb el fet de viure en entorns socialment estigmatitzats o en entorns on hi ha presència d’activitats que d’alguna manera poden condicionar la socialització de les persones. L’estigmatització de persones o activitats o, en aquest cas, territoris, influeix notablement sobre la constitució de la identitat social, generant en alguns casos estratègies adaptatives que poden reforçar els llaços de solidaritat veïnal o, al contrari, conduir en algunes altres situacions a reproduir fenòmens d’inadaptació social.

És interessant destacar el rebuig social que genera en alguns territoris el desenvolupament de certes activitats. És el que es coneix com a fenomen NIMBY (Not in my backyard [traducció literal: ‘No al pati de casa meva’]).

En aquest sentit, recomanem el documental Mesquita No!:

http://www.webislam.com/videos/57129-mezquita_no.html.

Un darrer aspecte que caldria considerar té a veure amb la qualitat mediambiental dels entorns. Viure prop d’espais insalubres (abocadors descontrolats, determinades activitats industrials…) o d’equipaments considerats perillosos o estigmatitzants (centrals nuclears, presons, centres de tractament de drogodependències) pot suposar també situacions de desavantatge.

Alguns dels factors que en aquest àmbit poden provocar situacions de desavantatge són els següents:

  • Persones en situació de discapacitat o diversitat funcional que viuen en habitatges o entorns no adaptats
  • Mobbing residencial
  • No accés a habitatge
  • Pèrdua d’habitatge
  • Infrahabitatge, habitatge precari o insalubre
  • Ocupació informal
  • Amuntegament residencial
  • Viure en barris o zones estigmatitzades
  • Viure en entorns insalubres o amb perillositat mediambiental
  • Espais degradats urbanísticament (habitatges, serveis, equipaments i espai públic)
  • No disposar o no poder fer front al pagament de subministraments bàsics. Pobresa energètica
  • Viure en entorns sense dotació d’equipaments i serveis bàsics (urbanització deficient, manca de serveis socials, de transport i mobilitat adaptada, de salut i/o educació en l’entorn, dèficits en els subministraments bàsics (aigua, llum, clavegueram…)
  • Persones que disposant de rendes baixes han de destinar la major part dels seus recursos a l’habitatge

L’acció social en aquests àmbits passa pel desenvolupament de polítiques d’habitatge i mediambientals que facilitin l’accés de les persones a aquest bé fonamental i garanteixin la sostenibilitat dels entorns, i parcs d’habitatges públics suficients, de qualitat i accessibles adaptats a les necessitats de col·lectius diversos i per atendre situacions concretes.

Un exemple interessant de programes de rehabilitació integral urbana amb sensibilitat social i mediambiental ens l’ofereixen les intervencions dutes a terme per la coneguda com Llei de barris a Catalunya.

Per altra banda, és fonamental disposar d’allotjaments i programes que puguin oferir un habitatge a persones sense llar i habitatges de transició a l’autonomia per a persones que poden travessar moments de dificultat en les seves vides: ruptures familiars, violència domèstica, accidents o malalties sobrevingudes, discapacitats i malalties mentals, persones extutelades, etc.

També es fa del tot imprescindible legislar per afavorir que el parc d’habitatge privat s’adapti a les necessitats de les persones (programes de rehabilitació, d’adaptació a la diversitat funcional, preus protegits, ajudes a l’adquisició o lloguer d’habitatges, etc.).

A nivell d’iniciatives des de la societat civil, i en moltes ocasions també amb el finançament i el suport públic, moltes fundacions i associacions treballen en programes que acullen i acompanyen persones en situació de risc social associat a l’habitatge. En són un exemple la diversa tipologia de pisos tutelats, la xarxa d’habitatges d’inclusió o la xarxa d’atenció a les persones sense llar en el cas de Barcelona. Un darrer recurs interessant el trobem en les guies editades per la Comunitat de Sant Egidi, que permeten trobar recursos per a persones sense llar.

També en aquest àmbit cal destacar iniciatives vinculades al respecte del medi ambient amb gran poder de transformació social com les anomenades Transition Towns (pobles en transició). Aquestes aposten per fórmules d’organització social respectuoses amb el medi ambient fomentant tot un seguit de transformacions a partir de la participació i la implicació de veïns i administracions.

Algunes de les iniciatives citades poden consultar-se a:

Àmbit de la cultura, el lleure i l'esport

Altres espais relacionats amb les possibilitats d’inclusió de les persones tenen a veure amb l’accés, el gaudi i el desenvolupament d’activitats culturals, de lleure i esportives. És cert que aquestes poden no revestir un caràcter tan central en fenòmens d’inclusió/exclusió social com altres aspectes relacionats amb la disponibilitat de renda, la salut o l’habitatge. Però cal considerar que la participació de les persones en aquests tipus d’espais pot ser fonamental de cara a ampliar la seva formació, fomentar el seu reconeixement i augmentar les seves xarxes socials. També de cara a adquirir hàbits, valors i competències de tipus relacionals i vinculades amb la salut.

Aquests poden ser aspectes clau, especialment certs en les nostres societats, i poden ser-ho per a totes les persones, però molt significativament per als infants, les persones amb discapacitat o a la gent gran.

A les societats actuals, per exemple, els sistemes educatius sovint no proveeixen de suport extraescolar. Accedir a espais de lleure acaba suposant per a alguns infants disposar d’un acompanyament imprescindible, del qual pot dependre el seu èxit o fracàs escolar.

A més, els sistemes educatius sovint estan orientats a l’adquisició d’unes competències curriculars massa vinculades a aspectes cognitius o de coneixement. Qüestions relacionades amb valors o competències socials sovint no troben un desenvolupament complet o suficient en els espais de les nostres aules. Aquests aspectes són també claus per al desenvolupament educatiu integral de les persones. L’educació en el lleure o la pràctica de determinades activitats esportives pot suposar en aquest sentit un reforç important. Valors i competències com el respecte per la diversitat, el treball en equip, l’esforç, l’ interès per la natura, la higiene personal i la salut, i altres competències no instrumentals, entre d’altres, poden ser complementades i reforçades des d’espais de lleure i esportius.

El fenomen de la gent gran que viu sola, que té dèficits d’autonomia, o amb baixes rendes o que presenta un deteriorament evident de les seves xarxes familiars i relacionals és creixent. Novament en aquest cas, disposar d’espais on fer activitats i socialitzar-se pot suposar millorar ostensiblement la seva qualitat de vida, sovint frenant la pèrdua de determinades habilitats cognitives o motores que poden ser determinants per al manteniment del seu grau d’autonomia.

Alguns factors, doncs, que marquen les possibilitats d’inclusió social de les persones en aquest àmbit serien els següents:

  • No tenir accés a activitats culturals, de lleure o esportives.
  • Viure en entorns sense oferta suficient a nivell cultural, de lleure o esportiva o amb oferta no adaptada.
  • No disposar de suficient autonomia per accedir a espais de cultura, lleure i esport.

Des del camp de l’acció social trobem molts espais, equipaments i iniciatives vinculades a aquest àmbit. Tots són espais potencials d’ocupació per als integradors socials: casals de gent gran, centres de dia, habitatges dotacionals, centres oberts, casals infantils i activitats relacionades amb entitats de lleure, centres ocupacionals, centres especials de treball, clubs socials, biblioteques, centres cívics…

No poder accedir a aquest tipus de serveis per manca d’oferta, per no disposar d’autonomia suficient o per barreres econòmiques pot suposar situacions de desavantatge per a les persones.

Algunes iniciatives interessants en aquest àmbit el constitueixen iniciatives vinculades amb el que s’anomena l’envelliment actiu. També mereixen la nostra atenció alguns models de gestió inclusius que miren de fer accessible a totes les persones la programació dels equipaments culturals. En destacaríem, per exemple, el programa Apropa cultura o iniciatives com Artibarri, que consideren l’art i la cultura un dret, al mateix temps que una eina de sensibilització i transformació social.

A nivell de la pràctica de l’esport també trobem moltes entitats que desenvolupen activitats amb una vessant educativa i inclusiva. També trobem apostes interessants liderades per l’Administració local, com el programa “L’esport inclou”. Una darrera iniciativa que considerem interessant destacar és el que es coneix com a model de gestió ciutadana d’equipaments. Aquest model aposta perquè siguin els mateixos veïns organitzats els qui gestionin els equipaments culturals dels barris, tot fomentant la participació i l’accés inclusiu de tothom a la seva oferta.

Podeu trobar més informació d’aquestes iniciatives a:

Àmbit relacional i participatiu

Un darrer espai on es resolen les possibilitats d’inclusió de les persones és l’àmbit relacional i participatiu, que revesteix també una importància crucial, i molt més en un context com l’actual, on els models de família es diversifiquen i alguns dels espais de socialització tradicionals es transformen. Disposar o no de xarxes familiars i socials àmplies i fonamentades en el suport i la reciprocitat és clau per a les persones. A més, accedir a espais de participació esdevé fonamental per poder promoure els interessos de les persones i defensar els seus drets.

Pel que fa a les xarxes socials, presenten una diversitat molt àmplia (familiars, comparatge, grups d’iguals, veïns, comunitats d’interessos o de pràctiques [Wenger, 2001], sindicats, entorns laborals, etc.). Allò que les caracteritza és suposar per als individus espais d’afecte, reconeixement, identitat i suport. El pes que tenen les xarxes socials en la inclusió social és determinant.

Que les persones disposin d’un gran capital social, és a dir, que tinguin xarxes socials àmplies, diverses, dotades d’informació i recursos, amb vincles afectius i orientades a mecanismes de reciprocitat, és un dels elements clau per entendre els processos d’inclusió i exclusió social.

D’acord amb autors com Lomnitz o Sluzki, les xarxes socials fan una sèrie d’aportacions (vegeu la figura).

Figura Aportacions de les xarxes socials
Elaboració pròpia a partir de Lomnitz (1994) i Sluzki (1996)

És per aquest motiu que la mobilització de l’àmbit relacional de les persones pot contribuir a resoldre situacions d’exclusió social o vulnerabilitat, tot aportant recursos, béns, informació, contactes… També, i no menys important, el suport afectiu que les persones poden necessitar en moments de ruptura en les seves vides o de privació.

Naturalment, les xarxes socials de les persones són dinàmiques. El capital social de les persones pot variar significativament al llarg del temps, i en general els processos de vulnerabilitat o de ruptura requereixen de la mobilització dels recursos familiars i socials de les persones. Aquestes situacions poden provocar l’enfortiment o, al contrari, el debilitament de les xarxes socials dels individus.

A partir de l’esquema de la figura podem reflexionar sobre el pes que poden tenir aquests processos.

Figura Representació de casos de xarxes socials dèbils i fortes

Es pot observar com el subjecte A presenta, a l’esquerra, una xarxa social dèbil. Només manté relacions de reciprocitat i plena confiança amb el subjecte C. Amb la resta presenta situacions de conflicte (B), de dependència (F) o una relació molt debilitada (D). Amb E no manté cap tipus de relació. Aquest individu compta amb molt poc capital social, fet que pot provocar que tingui pocs espais de reconeixement, suport i confiança i pocs recursos relacionals en cas d’haver de fer front a situacions de ruptura.

Si s’observa la part dreta de la figura, el subjecte A ha estat capaç d’enfortir les seves xarxes relacionals resolent la seva situació de conflicte amb B, consolidant la seva relació amb D, aconseguint superar la situació de dependència amb F i establint amb E una nova relació. En aquesta segona situació, l’individu pot comptar amb més recursos per haver de fer front a situacions de vulnerabilitat.

Aquesta representació, que pot correspondre a relacions familiar o d’un altre tipus, reflecteix com les xarxes relacionals són dinàmiques i la importància que les persones encertin a desenvolupar-les i mobilitzar-les en aquelles situacions on hi hagi necessitat.

Un darrer aspecte a comentar en aquest àmbit té a veure amb el terreny de la participació ciutadana. A la major part de contextos històrics de les nostres societats no es poden entendre processos de transició democràtica, de conquesta de llibertats i drets socials, de provisió de serveis públics lligats al benestar o de transformació dels nostres pobles i ciutats sense la participació dels moviments socials.

Avui, la crisi de moltes de les nostres institucions i del mateix sistema democràtic representatiu se’ns fa evident. I aquesta crisi de legitimitat és especialment acusada en un escenari de crisi econòmica i financera global i de retirada de l’estat social que es pot considerar en molts sentits sense precedents.

L’abstenció electoral és creixent i la desafecció per la política, manifesta. La desconfiança generalitzada en el sistema, les institucions i els partits polítics provoca que els ciutadans considerin que no tenen capacitat de decisió a l’hora de resoldre qualsevol dels aspectes fonamentals del funcionament social.

Davant d’aquesta crisi de legitimitat dels nostres sistemes democràtics es parla de la necessitat d’impulsar noves formes de democràcia que facilitin la participació de la ciutadania. Conceptes com governança (Rosenau, 1992), democràcia deliberativa (Habermas, 1992) o democràcia participativa (Bobbio, 1987) articulen propostes per tractar de pensar en formes de participació ciutadana que transcendeixin les lògiques dominants. L’accés de la ciutadania a espais de presa de decisions esdevé avui fonamental per revertir aquestes situacions.

En aquest sentit s’ha de destacar el paper que pot tenir l’associacionisme en aquests processos. Ja ho mereixeria el sol fet de ser un dels espais de treball més habituals dels integradors i integradores socials. L’associacionisme ha encertat a articular històricament i a defendre molts dels interessos ciutadans reflectits en diversos moviments socials.

Una societat que disposa d’un teixit associatiu ric és molt més capaç de defensar els seus drets, mobilitzar els seus interessos i tractar de fer front als reptes socials que avui transformen les nostres condicions de vida.

De la seva força i importància en fenòmens d’inclusió social en són un testimoni molt més que evident la seva capacitat per mobilitzar energia social a través de projectes i programes. El voluntariat social és avui dia un dels millors i més preciosos actius de les nostres societats. Gràcies a aquests voluntaris i a aquestes entitats del tercer sector s’ofereixen recursos, acompanyament i suport que faciliten la inclusió social de persones en àmbits tan diversos com els que estem mencionant.

Naturalment, aquesta capacitat associativa també pot manifestar-se de manera desigual. Determinats grups socials poden tenir una major cultura associativa o poden disposar de més o millors recursos per organitzar-se i defensar els seus interessos. Per tots aquests motius, esdevé fonamental que les persones puguin accedir a espais de participació i presa de decisions.

D’aquesta manera, es pot concloure que el capital relacional i participatiu de persones i societats és determinant perquè accedeixin a certs nivells de benestar i de cohesió social.

Alguns dels factors que poden descriure situacions de vulnerabilitat social en aquest àmbit relacional i participatiu són els següents:

  • Disposar d’una xarxa familiar feble o sense recursos (solitud, conflictes familiars, monoparentalitat…)
  • Violència familiar
  • Trencament afectiu i/o familiar
  • Abandonament, maltractament o desatenció familiar
  • Migracions o mobilitat residencial
  • Xarxa relacional feble o sense recursos
  • Incapacitat d’establir relacions de reciprocitat
  • Rebuig social o estigmatització
  • Manca d’autonomia per accedir a espais de socialització
  • Manca d’accés o coneixement en l’ús de les noves tecnologies
  • No-reconeixement de drets de ciutadania
  • Viure en entorns de socialització associats a activitats estigmatitzades o no legals
  • Manca de cultura associativa
  • Manca d’espais de participació a l’entorn
  • No accés a espais de decisió

L’acció social en aquest terreny relacional i participatiu es resol en el foment d’espais on les persones puguin trobar-se i relacionar-se. Es pot dir que, de manera general, qualsevol dels set àmbits abans descrits té una incidència en aspectes relacionals de les persones. Situacions de vulnerabilitat en qualsevol àmbit poden fer que les persones hagin de recórrer a la seva xarxa de suport familiar relacional. Polítiques de conciliació familiar, d’habitatge, d’accés a renda o la dotació de recursos assistencials o de salut poden afavorir les relacions familiars. Polítiques relacionades amb la cultura, el lleure o l’esport poden també fer-ho habilitant per a les persones espais per a la promoció personal i generant ocasions d’augmentar les seves xarxes socials.

Pel que fa al terreny participatiu trobem nombroses iniciatives, sobretot no exclusivament en l’àmbit de l’Administració local. En l’àmbit català, per exemple, podem destacar el Pla Nacional d’associacionisme i voluntariat.

A nivell local es promouen en els darrers anys nombrosos Plans locals de participació ciutadana, que esdevenen instruments clau per promoure tot un seguit d’accions que tenen a veure amb la promoció de l’associacionisme i el finançament de les seves activitats. També suposen la creació de molts espais de participació ciutadana on es generen mecanismes que permeten a la ciutadania tenir un paper important en els processos de presa de decisions.

Cada vegada és més freqüent trobar consells de barri, consells de districte, de ciutat i consells vinculats a determinats col·lectius (gent gran, infància, dones, persones immigrades) o a determinats temes (consell d’educació, de salut, d’esport, etc.). Tots aquells consells esdevenen espais on les associacions -i la ciutadania a títol individual- poden formar part del diagnòstic, el disseny, l’execució i l’avaluació de les polítiques públiques.

Altres iniciatives que considerem interessant mencionar a nivell relacional són alguns projectes que tracten de fomentar la protecció de persones que han perdut alguns vincles relacionals fonamentals: el Projecte Radars, el projecte Puja’m Baixa’m o el Servei de Famílies Col·laboradores.

El projecte Radars o el Puja’m Baixam tracten de fomentar les relacions de bon veïnatge oferint protecció a persones grans que viuen soles i presenten algun grau de manca d’autonomia. A tal efecte, estableixen xarxes de solidaritat entre voluntaris, veïns i comerciants per tractar d’oferir suport i ajuda a aquestes persones en situació de vulnerabilitat.

El Servei de Famílies Col·laboradores es planteja com una xarxa de famílies que s’ofereixen voluntàriament per acollir un infant que alguna altra família no pot atendre, oferint un servei de suport i solidaritat interfamiliar i en alguns casos un primer espai d’acollida per a infants en situació de risc.

A nivell participatiu ens agradaria finalitzar destacant accions com els Plans de desenvolupament comunitari (PDC) o algunes experiències de pressupostos participatius. Els Plans de desenvolupament comunitari tracten de dinamitzar la participació de tots els veïns d’un territori determinat. Ofereixen espais de debat i participació i creen comissions amb el propòsit de coresponsabilitzar la ciutadania en la transformació i millora dels seus barris i generen nombrosos projectes socials i xarxes de solidaritat i suport veïnal.

Finalment, es poden trobar cada vegada més experiències de municipis que han optat per dissenyar els seus pressupostos anuals establint mecanismes de diagnòstic de necessitats i selecció de propostes dutes a terme pels mateixos veïns. És el que es coneix com pressupostos participatius. Potser el cas més conegut i paradigmàtic el trobem a Porto Alegre, al Brasil. A l’Estat trobem també cada vegada més municipis que han assajat aquestes fórmules de participació.

Per ampliar el coneixement d’aquests recursos:

Eixos de desigualtat social

A tots aquests factors que s’acaben de descriure cal afegir altres elements d’anàlisi que permeten acabar de perfilar el conjunt de condicionants que poden concórrer en les situacions d’exclusió social. Diversos autors consideren que la classe social, el gènere, l’edat i la procedència o l’origen ètnic són eixos transversals de desigualtat (Renes, 2000; Subirats, 2004).

Per reflexionar sobre aquests eixos de desigualtat recomanem la següent lectura:

Parella, S. (2003) Mujer, inmigrante y trabajadora: la triple discriminación. Barcelona: Anthropos.

Amb l’expressió eix de desigualtat es refereixen al fet que són aspectes que de manera transversal i per a qualsevol dels àmbits reflecteixen situacions de desigualtat que poden intensificar les situacions de risc o exclusió de les persones. Ser dona, d’avançada edat, d’origen estranger i de classe treballadora suposa situar-se en l’estructura social amb un seguit de desavantatges i implica experimentar en molts casos situacions de desigualtat que poden traduir-se en una major vulnerabilitat o intensificació dels processos d’exclusió social.

Els eixos de desigualtat social actuen de manera que augmenten les possibilitats que les persones experimentin situacions de vulnerabilitat o de desavantatge específics. També poden operar com a condicionants que dificulten la inclusió de les persones un cop es troben en situació d’exclusió o vulnerabilitat.

La prova de la seva transversalitat rau en fenòmens recents però suficientment estudiats i reconeguts com la feminització creixent de la pobresa, l’augment de persones grans en situació vulnerable o d’infància en situació de risc.

Trobem en qualsevol dels vuit àmbits assenyalats circumstàncies on ser dona pot suposar un desavantatge o risc específic, especialment en àmbits tan fonamentals com l’econòmic, el del treball, el residencial o el corresponent a la salut i la cura, amb riscos i desigualtats específics (escletxa salarial entre homes i dones, dobles jornades —feina i cura—, triples jornades —treball, cura i activisme social i polític—, sostres de cristall, etc.). I situacions tan rebutjables com les de les dones que pateixen situacions de violència de gènere.

Totes aquestes desigualtats que afecten les dones es posen de manifest en nombrosos estudis i en la majoria d’indicadors socials i econòmics, i reflecteixen com la dona, en general, presenta més situacions de desavantatge en la majoria dels àmbits.

Hem insistit en la centralitat que ocupa el desenvolupament de les persones en els àmbits econòmics i del treball. En la figura es pot observar com les dones experimenten clares situacions de desavantatge en aquests àmbits .

Figura Escletxa salarial entre homes i dones a Espanya i a la UE (2008-2011)
Elaboració pròpia a partir de dades d’Eurostat i Instituto de la Mujer

L’escletxa salarial consisteix en la diferència de remuneració que reben les dones respecte als homes en l’àmbit laboral. Es pot observar a la fig. 24 com, tant a Espanya com a la resta de la UE les dones perceben pel seu treball remunerat al voltant d’uns 16-17% menys que els homes.

Tot i que existeixen avenços i conquestes evidents, resta molt camí encara per recórrer fins a aconseguir una igualtat efectiva entre homes i dones. Vivim en una societat que s’organitza principalment al voltant del consum, la producció i el treball remunerat, àmbits comunament associats simbòlicament, en les nostres cultures, als rols masculins.

Altres treballs, igualment necessaris per al sosteniment del sistema social, com el de la cura de les persones (infants, gent gran, persones dependents) i la reproducció són en molts casos externalitzats. Aquesta externalització consisteix, en aquest cas, en el fet que la societat i el funcionament socioeconòmic no el reconeixen, no es fan responsables o no assumeixen el cost que suposen. I la major part d’aquest treball, imprescindible per al sosteniment de la societat i la vida, recau encara avui en les dones. Dones que veuen sovint el seu treball invisibilitzat, infravalorat o mancat de qualsevol forma de compensació social, econòmica o simbòlica.

A les nostres societats, la remuneració, el prestigi i el reconeixement social es concentra massa sovint en l’esfera productiva, i això malgrat el desplegament insuficient d’accions i lleis com la de dependència, algunes polítiques familiars o altres mesures per a la conciliació.

En general, el treball de cura i reproducció roman encara molt poc reconegut. I amb ell, una majoria de dones veuen els seus esforços, fets sovint en condicions poc favorables, invisibilitzats.

Es poden també observar moltes situacions de desavantatge que són experimentades per persones pel fet de ser infants o gent gran pel fet de no gaudir d’autonomia, de no disposar d’espai de cura i afiliació, o de viure en entorns familiars, educatius o residencials vulnerables. Els joves també experimenten diverses situacions de desavantatge que tenen a veure amb la seva estigmatització (Jones, 2012 o Della’Umbria, 2006), el retrocés d’alguns serveis públics, l’augment de taxes a l’estudi, les dificultats per accedir al mercat de treball o els elevats costos que suposa avui emancipar-se de la unitat familiar per endegar un nou projecte de vida.

D’igual forma succeeix amb les persones amb origen o adscripcions culturals diverses. Sovint poden veure’s en situacions de no-reconeixement de drets, de desconeixement de la llengua i de l’entorn o amb dificultats per accedir al mercat de treball, fet que pot suposar, atès l’efecte acumulatiu descrit, patir situacions de vulnerabilitat en la resta d’àmbits.

Naturalment també, la classe o estrat social esdevé un altre factor transversal que articula desigualtats per a qualsevol dels àmbits. Una persona que neix, creix i viu en famílies i entorns desafavorits pot tendir amb més facilitat a experimentar dificultats econòmiques, conèixer situacions d’abandonament o fracàs escolar o, si més no, no disposar de recursos per completar nivells d’instrucció superiors. En aquesta mateixa línia pot trobar-se amb més facilitat en situacions de desavantatge pel que fa a la seva salut. Manca d’informació, dèficits alimentaris o inexistència d’hàbits saludables poden condicionar-ho. A més, amb baix nivell d’instrucció molt probablement tingui trajectòries professionals més exposades a nivells de precarietat i períodes d’atur.

També les persones de determinats estrats socials poden tenir dificultats per accedir a determinats espais de participació o veure’s en situació de vulnerabilitat residencial. Finalment, cal afegir que és molt més possible que disposi d’un capital social estretament vinculat a la seva classe social, el lloc de residència i els àmbits laborals on es mogui. Aquest capital social, si bé pot ser extens i amb sentiments d’afiliació sincers i profunds, potser no disposa d’un seguit d’informació, contactes o recursos que poden ser vitals i necessaris, recursos que segurament aquestes persones poden veure’s en la necessitat de mobilitzar en determinades situacions de vulnerabilitat que, per tots els motius assenyalats, poden ser recurrents.

A la proposta d’aquests autors (Renes, 2000; Subirats, 2004) resulta oportú afegir un cinquè eix de desigualtat: la diversitat funcional. Com ja s’ha assenyalat, vivim en una societat que pel seu propi funcionament situa en posicions de desavantatge persones que no presenten determinades aptituds funcionals que es consideren estandarditzades. Més enllà de possibles estigmatitzacions o situacions de rebuig social, patir una discapacitat sensorial, psíquica o física o una malaltia mental provoca que les persones puguin necessitar de determinades adaptacions funcionals per desenvolupar-se en alguns àmbits de la seva vida. I les nostres societats, malgrat haver avançat en alguns aspectes de reconeixement social, estan encara molt lluny d’estar adaptades.

Es pot considerar que la diversitat funcional constitueix també un eix transversal de desigualtat social, tan bon punt les persones que la presenten poden conèixer situacions de desavantatge en qualsevol dels vuit àmbits descrits.

Com s’ha vist, el gènere, la classe social, l’edat, l’origen cultural i la diversitat funcional són eixos de desigualtat social. En la figura es pot observar la relació entre àmbits d’inclusió, eixos de desigualtat i fenòmens de vulnerabilitat o exclusió social.

Figura Àmbits d’inclusió, vulnerabilitat i exclusió social i eixos de desigualtat

En aquest diagrama es pot veure com els eixos de desigualtat social es poden representar com a vectors que provoquen una tendència cap a situacions de vulnerabilitat i exclusió social. D’acord amb el que hem comentat, aquests eixos presenten un caràcter de transversalitat, i les situacions de desavantatge a les quals condueixen es poden fer paleses en qualsevol dels àmbits. En definitiva, el gènere, la classe social, l’edat, l’origen cultural o la diversitat funcional poden suposar per a les persones una situació de desigualtat afegida. Aquesta desigualtat pot fer que les persones es trobin amb major facilitat en situacions de risc i que un cop situades en posicions vulnerables vegin dificultats els seus processos de participació i inclusió social.

Les polítiques públiques i el treball d’integració social han de considerar els eixos i factors de desigualtat, legislant i promovent iniciatives específiques, generant nous espais i subvertint determinats mecanismes i dinàmiques que provoquen les situacions de desigualtat i desavantatge d’aquestes persones. Cal que des del treball d’integració social se les acompanyi per afavorir la seva participació social plena en qualsevol dels àmbits.

Un cop caracteritzats els espais i processos d’inclusió i presentats alguns factors i eixos que expliquen la desigualtat o vulnerabilitat social de les persones, cal endinsar-se a pensar des de la vessant professional. D’acord amb tot el que s’ha exposat, de quina forma cal orientar el treball d’integració social?

No correspon a aquest mòdul presentar una anàlisi detallada del conjunt de tècniques i metodologies que acompanyen el treball de la integració social, però cal considerar que justament la tasca que les integradores i els integradors es proposen desenvolupar és facilitar la inclusió social de les persones. Efectivament, els plantejaments de la integració social han de tenir presents alguns abordatges i fer servir algunes metodologies que troben justament la seva raó de ser en la natura dels processos d’inclusió que s’han descrit.

Àmbit professional de l'acció social

Tots els aspectes i factors vinculats als processos d’inclusió social es relacionen, com no podia ser d’una altra manera, amb algunes de les claus i orientacions fonamentals del treball social.

L'acció social professional i els seus fonaments bàsics

Veurem ara algunes de les característiques i els principis fonamentals que orienten el treball d’integració social, vinculant-los i cercant la seva raó de ser en la natura dels processos d’inclusió social.

Definició i tipologies d'acció social

En primer lloc resulta del tot necessari definir a què es refereix l’expressió acció social.

Per acció social cal comprendre aquelles accions que tenen com a objectiu millorar les condicions de vida de les persones, afavorir els seus processos de participació i promoció social i reduir les seves situacions de desavantatge.

Aquesta definició, prou àmplia, comprèn al seu torn altres tipus d’accions que són característiques. Naturalment, l’acció social pot ser duta a terme per diversos actors, fonamentalment per l’Estat i les administracions o per altres entitats organitzades i de caràcter privat (associacions, fundacions, cooperatives, d’iniciativa social o altres empreses, obres socials, etc.).

Es reserva l’ús de l’expressió intervenció social per referir-se a aquells tipus d’acció social que són principalment proveïdes i realitzades per part d’institucions de l’Administració pública.

En molts sectors del treball d’inclusió social el paper de l’Estat és d’actor predominant, però en molts altres és més aviat testimonial. Per aquest motiu s’opta per parlar d’acció social amb l’objectiu d’incloure aquelles accions dutes a terme tant des del sector públic com des del privat.

D’acord amb els aspectes que s’han comentat fins aquí, es poden trobar diverses tipologies d’acció social, i les integradores i els integradors poden trobar-se desenvolupant tasques d’inclusió social en qualsevol d’aquestes tipologies.

Potser una de les distincions d’accions socials més importats és la que defineix si les accions tenen un caràcter preventiu, de promoció o de reinserció. Les accions que presenten un caràcter preventiu tracten de fer desaparèixer o minimitzar els condicionants i factors de risc d’exclusió de les persones. Les que consisteixen en accions de promoció cerquen tractar de promoure aquelles condicions que generen justament l’efecte contrari, la inclusió i la participació social de les persones. Per posar-ne un exemple, en l’àmbit sociosanitari es es pot treballar per la prevenció de la malaltia o, al contrari, per la promoció de la salut.

Finalment, les accions que treballen amb caràcter de reinserció cerquen acompanyar persones i col·lectius que ja presenten situacions de vulnerabilitat, facilitant la seva reinserció o inclusió social o la reducció de danys que de forma acumulativa poden associar-se a la problemàtica que pateixen.

L’òptica de la prevenció tracta d’evitar o minimitzar riscos d’exclusió abans que aquests es produeixin. Per la seva banda, cerca fomentar o maximitzar les condicions que afavoreixen la inclusió, també abans que les situacions d’exclusió es produeixin. L’òptica de la reinserció treballa un cop les situacions de vulnerabilitat s’han produït i cerca acompanyar les persones en la seva reinserció o inclusió social.

Prevenció, promoció i reinserció

En un programa de salut pública i comunitària en un barri es poden dur a terme moltes accions de tipus preventiu, de promoció o de reinserció. Per exemple, pel que fa a les malalties de transmissió sexual es pot treballar preventivament minimitzant els seus riscos d’exposició, facilitant informació sobre salut sexual o assistint i oferint recursos en un entorn segur a persones que es dediquen al treball sexual o que es troben en situacions de drogodependència.

També es pot promoure la salut de les persones del barri cercant activament que adquireixin uns hàbits saludables, per exemple organitzant activitats esportives o passejades populars. Finalment, també es poden dur a terme accions en clau de reinserció d’aquells col·lectius del barri que presentin ja situacions de vulnerabilitat. Per exemple, detectant, oferint recursos o establint coordinacions i derivant a recursos especialitzats les diverses persones grans del barri que tenen problemes de salut mental.

En la figura es poden observar aquestes tres tipologies.

Figura Tipologies d’accions socials de prevenció, promoció i reinserció

Es pot veure novament el diagrama (figura) que representa els vuit àmbits que hem vist, amb les posicions d’inclusió, vulnerabilitat i exclusió socials respectives. En aquest cas, i per il·lustrar els processos que s’han exemplificat en el paràgraf anterior sobre accions vinculades a la salut pública, es destaca amb línies discontínues l’àmbit de la salut i la cura.

Es poden veure representades tres tipus de fletxes dins d’aquest àmbit, corresponents a tipus d’acció preventiva, de promoció i de reinserció. Com ja s’ha comentat, les accions de reinserció operen facilitant la inclusió de persones que es troben ja en situacions de vulnerabilitat o exclusió social. Per la seva banda, les accions de prevenció treballen tractant de disminuir els factors o condicionants que poden conduir les persones a situacions de risc. D’alguna manera, miren de frenar o oferir una barrera a processos d’exclusió, tractant de mantenir les persones en espais i situacions d’inclusió. Finalment, s’observen les accions de promoció, que tracten d’afavorir factors d’inclusió, dotant les persones d’hàbits, coneixements, béns o recursos que facilitin la seva participació social.

El treball dels integradors socials pot desenvolupar-se presentant qualsevol d’aquests tres caràcters, i de vegades una combinació de diversos. Potser sí que és molt més habitual que tingui un caràcter de reinserció, treballant ja amb persones o grups que presenten situacions de risc o d’exclusió social. En tot cas, és fonamental organitzar accions amb uns caràcters que siguin adequats a la situació concreta en la qual es troben les persones.

Diagnòstic i planificació social. El cicle de gestió dels projectes

Els processos d’inclusió social presenten una complexitat de factors que han de ser analitzats i tinguts en compte abans de planificar qualsevol acció. Al contrari, es pot tendir a oferir certes solucions estandarditzades que molt sovint poden no ajustar-se a les necessitats reals de les persones, o que poden no incidir adequadament sobre el global de factors de desavantatge de cada cas. Resulta, doncs, fonamental que les integradores i els integradors socials adeqüin les seves accions al caràcter particular que presenta cada situació.

I això és cert també no tan sols pel que fa a l’atenció de casos particulars. Cal saber també adequar les orientacions dels projectes i programes a la situació específica sobre la qual es vol incidir. És una situació, desafortunadament recurrent, que molts projectes que potser han tingut èxit o impacte en algun territori siguin replicats en d’altres sense una anàlisi prèvia en profunditat de les característiques i necessitats del nou escenari.

Els projectes es defineixen, gestionen i resolen segons el que es coneix com cicle de gestió dels projectes (vegeu la figura).

Figura El cicle de gestió dels projectes

És fonamental que els projectes es formulin a partir d’un bon diagnòstic de les necessitats i els condicionants socials sobre els quals es vol treballar. És a partir d’aquest diagnòstic que es poden dissenyar els projectes, establint uns objectius i activitats orientades a la millora de les condicions socials dels destinataris i que encertin a tenir en compte el global de condicionants presents a l’entorn. Aquestes activitats, un cop executades, hauran de ser avaluades per valorar el grau de consecució dels objectius marcats i mesurar l’impacte real que han tingut sobre les persones destinatàries. Aquesta avaluació, al seu torn, ha de permetre fer un nou diagnòstic que permeti millorar el disseny de les nostres accions futures d’una forma circular i dinàmica.

Si voleu aprofundir en el coneixement d’eines per al disseny de projectes recomanem la següent lectura:

Autors diversos. (2001). El enfoque del marco lógico. 10 casos prácticos. Fundación Cideal. 2001.

Consultable online a:

http://preval.org/files/00423.pdf.

Els projectes que no fan un bon diagnòstic o no s’avaluen bé poden tendir a estandarditzar un seguit d’accions que acaben per no tenir un impacte real en les persones a qui inicialment es considerava com a beneficiàries. Cal saber analitzar en profunditat el conjunt de condicionants i característiques que presenten les persones d’un determinat col·lectiu o territori, i s’ha de fer tractant de cercar en tot moment la participació de les persones destinatàries del projecte. Com es veurà més endavant, aquest és un tret característic del treball d’integració social.

Aquesta lògica d’anàlisi i atenció als contextos socials particulars en els quals es vol treballar funciona també a nivell del treball individual de casos. Efectivament, en el treball social acostuma a fer-se el que es coneix com diagnòstic social. Aquesta és una eina fonamental que permet analitzar el detall de condicionants socials que presenten les persones en diversos àmbits. A partir d’aquest diagnòstic s’elaboren el Plans educatius individuals (PEI) o els Plans de treball individual (PTI), definint el conjunt d’objectius que es marquen per afavorir la inclusió social de la persona, les activitats i els terminis per assolir-los i els recursos que s’han de mobilitzar. Com es pot observar en la figura, la lògica a nivell de treball individual és idèntica.

Si es vol aprofundir en el treball de diagnòstic social i l’elaboració d’informes socials es recomana consultar els següents models:

Model oficial d’informe d’arrelament social:

http://goo.gl/4sx40f.

Proposta de la Generalitat de Catalunya de model d’avaluació social de dependència:

http://goo.gl/QJC4tk.

Figura Procés de treball social individual amb casos particulars

Per destacar el paper fonamental que té el fet d’elaborar un bon diagnòstic es pot analitzar el següent exemple. En efecte, de poc pot servir-nos atendre una situació d’absentisme oferint un espai de suport extraescolar si entre els condicionants de risc d’un adolescent conflueixen altres situacions relacionades amb el consum de tòxics, el treball informal, el bullying o dèficits familiars econòmics severs. La figura pot servir per analitzar aquest cas.

Figura Representació d’una situació inclusió social del cas A

En aquesta representació s’ha afegit a l’esquema utilitzat fins ara la situació d’inclusió/exclusió social del cas concret de l’adolescent que s’acaba de descriure.

Es troba reflectida la situació d’exclusió educativa en què es troba l’adolescent, motivada pel seu absentisme i l’assetjament que viu en l’entorn escolar. S’observa també la situació que es pot qualificar de vulnerabilitat social en l’àmbit de la salut a causa del consum de tòxics. Aquesta situació de vulnerabilitat es troba també en l’àmbit del treball informal que porta a terme. Es pot veure igualment representada la situació d’exclusió en l’àmbit econòmic que pateix en el seu entorn familiar, que molt possiblement pot condicionar la seva decisió de treballar i, en conseqüència, es pot trobar també a la base del seu absentisme.

L’elaboració d’un diagnòstic complet pot facilitar una correcta orientació del treball d’acompanyament social que hem de fer com a integradors. En una situació com la que s’ha descrit, com a complement a aquest espai de suport extraescolar, s’observa a partir de l’anàlisi que caldrà establir un seguit de mesures en coordinació amb la família, els serveis socials i els centres educatius. Al contrari, no s’estaran abordant alguns factors de risc que poden trobar-se a la base, o que poden condicionar o ser causa de la situació d’absentisme.

Per tot el que s’ha exposat cal defendre una planificació de l’acció social centrada en la persona (López Fraguas i altres, 2004). Al contrari, es pot córrer el risc de caure en respostes i automatismes impersonals que dificultin l’acompanyament en processos d’inclusió.

La planificació de l’acció social clàssica sovint cau en dissenys d’accions definits exclusivament a partir dels interessos dels professionals, desatenent aspectes fonamentals com la participació de la persona en la definició dels seus interessos, objectius i necessitats.

Aquesta planificació centrada en la persona no ha de confondre’s amb el fet de no disposar d’una metodologia o de protocols d’acció. Atendre cada cas particular no ha d’estar allunyat d’un treball rigorós i professional i de l’aplicació de criteris objectius.

Lligades a aquestes qüestions d’anàlisi i de planificació, en el treball quotidià es poden trobar situacions pràctiques que s’han de saber resoldre. Sovint cal saber detectar les necessitats socials que poden trobar-se més enllà de les demandes formulades per les persones a les quals s’atén.

Necessitats, demandes i capacitats

Les persones que travessen situacions de risc social i accedeixen a un espai o relació on se’ls pot oferir un acompanyament professional ho fan, en la majoria dels casos, amb una demanda concreta, unes necessitats i unes expectatives determinades de satisfer-la.

Per a un correcte diagnòstic i una bona planificació, els professionals han de saber determinar i centrar les demandes de les persones, identificar correctament les necessitats i establir quines són les seves expectatives. Pot ser tan contraproduent no saber identificar una demanda com actuar sense esbrinar les expectatives que les persones amb qui es treballa tenen dipositades en l’espai d’acompanyament professional.

Es pot pensar en l’exemple d’una persona que acudeix a un espai de recerca de feina o dispositiu d’inserció sociolaboral. Un tipus de demanda recurrent en aquests espais es podria identificar com: “Vull que em donin feina”. En aquest cas es podria identificar la demanda com “trobar feina”, la necessitat subjacent, per exemple, com “accedir a una renda suficient”, i l’expectativa com “vull que des d’aquest espai com a professional me l’ofereixis”.

Davant aquesta demanda, el professional ha d’encertar a rebre-la correctament, identificar les necessitats i les expectatives subjacents i centrar-les. Aquest centrament consisteix a ajustar la demanda que es planteja als recursos del servei on es treballa i a la situació de necessitats individuals que pot presentar la persona.

Seguint amb l’exemple, el professional haurà d’aclarir, en primer lloc, que el servei no és un espai on es “doni feina a les persones”. En tot cas, s’ofereix un acompanyament i suport a les persones que la cerquen, oferint els serveis a, b i c i els recursos x, y i z. Serveis i recursos que, amb la participació i el compromís de les persones, poden augmentar les seves possibilitats de satisfer la seva demanda i trobar feina.

Complementàriament, si s’observa una necessitat subjacent a la demanda, per exemple, d’obtenir una renda suficient, i aquesta necessitat presenta un caràcter molt peremptori, es pot també valorar i oferir la possibilitat a la persona de ser derivada a altres recursos o serveis on satisfer-la.

Sense el centrament de demandes, necessitats i expectatives i sense la recerca d’aquest compromís i coresponsabilitat de la persona el procés d’acompanyament pot ser improductiu i caure amb facilitat en situacions de manca de motivació i desinterès.

Cal comprendre, en conseqüència, la natura de les demandes i les necessitats de les persones amb qui es treballa.

Es podria definir la demanda en el context de l’acció social com la forma amb la qual s’expressa la voluntat d’un subjecte de satisfer determinades necessitats o interessos personals, socials, materials o simbòlics i per als quals requereix el suport del professional.

El procés d’identificació de la demanda resulta clau. Els professionals han de saber establir una relació de comunicació capaç de permetre una definició precisa de la demanda i les expectatives de les persones. Cal insistir que les situacions de vulnerabilitat presenten dimensions estructurals, socials i subjectives. Les persones afectades per aquest tipus de situacions poden no saber definir les seves demandes o no encertar a identificar correctament quines són les seves necessitats. En aquest sentit, es parla en el context de l’acció social (De Robertis, 2003) de diferents tipus de demanda amb les quals els professionals han de saber treballar.

En aquest sentit, es parla en el context de l’acció social (De Robertis, 2003) de diferents tipus de demanda amb les quals els professionals han de saber treballar:

  • Demandes explícites: es caracteritzen per ser demandes formulades de forma específica i amb un coneixement clar de quines són les necessitats o els interessos als quals es vol donar satisfacció. El professional pot centrar-les amb facilitat en les característiques del servei o recurs on treballa.
  • Demandes implícites: són aquelles demandes que el professional pot detectar sense que la persona amb qui treballa encerti o vulgui manifestar-les. En alguns casos les persones poden manifestar-les, però de forma no directa. És fonamental que el professional estigui atent a interpretar-les i examinar les necessitats o els interessos subjacents que poden trobar-se a la seva base. La tasca d’identificació d’aquest tipus de demanda requereix del professional l’habilitat d’establir un clima de confiança i una bona comunicació amb el subjecte.
  • Demandes inespecífiques: aquest tipus de demandes responen a situacions on els subjectes amb qui treballem no acaben de definir quina és la seva demanda. Es poden donar en situacions on els subjectes es trobin especialment afectats per situacions de risc. Els professionals han de saber establir una comunicació capaç d’acompanyar la persona en la identificació de les seves necessitats i l’expressió de les seves demandes.
  • Absència de demanda: en determinades ocasions, els professionals poden establir relacions d’acompanyament amb persones que no han formulat cap demanda. Aquest tipus d’actuacions poden ser comunes en el treball d’integració en espai públic o amb infants i famílies. Sovint la demanda d’actuació pot estar determinada per un altre servei de tipus social en el marc d’espais de coordinació de diferents professionals. O, en alguns casos, poden ser, per exemple, els serveis socials els qui determinin que perquè una persona pugui accedir a una prestació determinada ha de seguir un procés concret d’acompanyament en algun altre servei o entitat. En aquestes situacions, on es treballa amb persones que no han demanat el nostre acompanyament, cal fer un especial esforç amb el subjecte perquè identifiqui les seves necessitats i es vinculi amb els recursos que se li poden oferir.

Com es pot veure, com a professionals s’ha de treballar encertant a l’hora d’identificar demandes de diferent tipus. Es poden enumerar també diferents enfocaments per entendre i treballar sobre les diferents tipologies de necessitats de les persones. En relació amb les demandes es troben determinades necessitats socials o interessos que les persones volen satisfer, i que cal també que els professionals identifiquin. Vegem algunes aproximacions al fenomen de les necessitats socials.

A. Maslow (1998), amb la seva piràmide de necessitats, és un dels autors clàssics a considerar quan es parla de caracteritzacions de les necessitats humanes. Planteja un seguit de necessitats jerarquitzades en cinc nivells. De les més bàsiques i fisiològiques, que fan referència al manteniment de la vida, a les més lligades a la satisfacció i realització personal. Planteja que la jerarquia de necessitats implica que les persones es preocupin per la seva satisfacció d’una forma gradual. Només quan les necessitats més bàsiques són cobertes es pot pensar a satisfer les necessitats d’ordre superior En la figura es pot observar aquesta jerarquització.

Figura Representació de la piràmide de necessitats de Maslow.
Elaboració pròpia a partir de Maslow, A. (1998)

Un altre enfocament sobre les necessitats és el conegut com a model multicausal (o biopsicosocial), que planteja que existeixen tres tipus de necessitats: les biològiques, les psíquiques i les socials. La seva proposta entén que la jerarquització no presenta major interès per al treball social que l’analític. Al contrari, totes elles es troben en les situacions professionals interconnectades i cal abordar-les sempre d’una forma global.

Una darrera aproximació en aquest sentit és la que ofereixen alguns organismes internacionals com la UNESCO o l’OCDE, que entenen que existeixen quatre tipologies de necessitats associades als drets de l’home:

  • Primera: aquest grup el componen les necessitats més vinculades amb el fet de disposar de mitjans necessaris per al consum d’elements bàsics familiars, com l’aliment o l’habitatge.
  • Segona: un segon grup on es troben necessitats relacionades amb el fet de gaudir de serveis fonamentals com l’educació, el transport, l’aigua potable, l’electricitat o la salut.
  • Tercera: necessitats vinculades amb el fet de poder accedir amb dignitat a un lloc de treball amb remuneració i condicions justes.
  • Quarta: un darrer grup el componen aquelles necessitats que tenen a veure amb el fet de poder viure en un entorn on les llibertats siguin respectades i es pugui participar en espais de presa de decisions.

De manera general, es pot afirmar que existeixen dues visions enfrontades pel que fa a la definició de les necessitats humanes. Per una banda, trobem posicions que consideren que aquestes es poden definir d’una manera clara i estable perquè les necessitats humanes són universals (Rawls, Nussbaum). Una altra posició considera que les necessitats humanes són sempre relatives al context històric, cultural i socioeconòmic on es formulen (Walzer).

D’acord amb alguns dels elements que s’han plantejat fins aquí, el cert és que les persones poden no veure satisfetes determinades necessitats o interessos en qualsevol dels vuit àmbits de participació social i promoció personal. S’han ofert diversos elements d’anàlisi que ens poden permetre comprendre en profunditat com a integradors quines poden ser aquestes carències i privacions.

Independentment de si les demandes corresponen a necessitats d’un tipus o d’un altre, el que hem de procurar a partir del nostre treball és aportar coneixements, habilitats, valors, serveis i recursos per facilitar la participació i la inclusió social de les persones. Inclusió que com s’ha indicat es resol en vuit àmbits molt diversos i que requereix de la mobilització de tot tipus de recursos.

Però com es pot provocar aquesta mobilització? És fonamental comprendre també els processos d’acompanyament a persones en situació de risc social des d’una altra perspectiva.

Les persones amb qui s’ha de treballar no són el seu problema. Tampoc la seva demanda, ni tan sols les seves necessitats. Les persones compten també amb un seguit de recursos i capacitats que s’han de saber identificar.

Com molt bé assenyala Mañós (2000), la major part d’accions i serveis en l’àmbit social es troben massa sovint orientats a definir la no-capacitat. No es disposar d’un recurs, no es disposa de determinada autonomia, no es té la capacitat de… La persona presenta un determinat dèficit, una determinada problemàtica…

Cal transformar la mirada professional per advertir que les persones amb qui treballem no són una maleta de problemes. Les persones poden presentar en un moment de les seves trajectòries vitals algunes carències, dificultats o privacions. Però també, i en tot moment, són persones amb els seus propis sabers, els seus propis recursos i capacitats que des del treball professional cal visibilitzar, estimular i posar en valor (Escudero i Bolívar, 2008).

És per aquest motiu que l’acció professional ha de ser sempre multifactorial. I ho ha de ser no tan sols, com s’ha descrit, perquè la mateixa naturalesa dels processos d’exclusió ho sigui. Ho ha de ser també perquè una mirada multifactorial i que comprengui tots els vuit àmbits del desenvolupament de les vides de les persones permet justament analitzar i destacar un seguit de capacitats que poden esdevenir el millor instrument de treball per als professionals i la millor palanca perquè les persones reverteixin la seva situació de risc.

Cal intervenir sobre els factors i condicionats que presenten les persones en situació d’exclusió o vulnerabilitat social en les seves dimensions estructurals, socials i subjectives, identificant, analitzant i centrant demandes, interessos i necessitats. Però també visibilitzant, posant en valor i mobilitzant motivacions, capacitats i recursos i cercant la coresponsabilitat de les persones.

Subjecte i agent de l'acció social. Vincle i foment de l'autonomia

Un altre aspecte fonamental a descriure és determinar de quina forma es pot establir aquesta relació professional que permeti identificar necessitats i problemes i visibilitzar i mobilitzar els recursos i les capacitats de les persones amb qui treballem.

Potser és des del camp de la pedagogia social que s’han fet les aportacions més esclaridores en aquest sentit. En primer lloc, cal definir alguns aspectes bàsics sobre en què consisteix i com es construeix la relació professional entre integrador i persona participant en algun programa o servei social.

Com s’ha observat, s’ha evitat en tot moment la utilització de l’expressió usuari d’un servei. Si bé és cert que aquesta és una fórmula encara molt emprada en el llenguatge professional, la seva utilització té connotacions massa lligades a una lògica que remet amb facilitat al consum passiu d’un recurs. Lluny d’això, la relació professional no tan sols s’ha de construir evitant la identificació de la persona amb el seu problema. Cal visibilitzar els seus interessos, recursos i capacitats i cercar, justament, l’apoderament de les persones, la seva coresponsabilitat, el seu protagonisme i la seva participació.

Per aprofundir en la relació entre agent i subjecte educatiu es recomana la següent lectura:

Meirieu, Ph. (1998). Frankenstein educador. Barcelona: Laertes.

Si un dels pilars bàsics de la integració social és la recerca de processos on les persones desenvolupin la seva autonomia, cal defugir qualsevol relació de poder i asimètrica, relacions potser encara massa comunes que acaben provocant l’efecte contrari: la dependència de les persones. Són aquestes qui han de ser les protagonistes dels seus processos, i la figura de l’integrador ha d’establir una relació d’acompanyament.

És per aquest motiu que des de la pedagogia social es parla d’una relació d’acompanyament entre un agent educatiu i un subjecte educatiu (Núñez, 1999).

Els integradors han de respondre a la figura d’agent educatiu que disposa de recursos, habilitats i coneixements per tenir un paper de facilitador de processos d’inclusió dels subjectes, protagonistes reals d’aquest procés.

Aquesta posició d’acompanyament i suport, tan allunyada de models paternalistes i autoritaris d’intervenció o ajuda, cedeix i habilita la creació de l’espai per a la relació professional, l’establiment d’un vincle (Herbart, 1983) de progressiva confiança, comunicació i respecte que caracteritza el treball d’integració social.

Les persones en situació de vulnerabilitat o d’exclusió social poden afrontar moments de ruptura o veure’s en escenaris de cronificació de la seva situació de risc. Però per molt gran que sigui el pes de les circumstàncies desfavorables, i per molt grans que siguin els determinants i desavantatges del nostre sistema socioeconòmic, les persones poden desenvolupar processos de resiliència. La resiliència s’entén com la capacitat dels individus per, davant les adversitats, saber suportar un cop i restablir el seu desenvolupament en circumstàncies desfavorables (Cyrulnik, 2000). I, d’alguna manera, els integradors poden oferir el seu suport per acompanyar aquests processos.

Abordatge integral, treball en equip i interdisciplinarietat

Un altre aspecte que caracteritza el treball de l’integrador social té a veure amb la multifactorialitat present en els processos d’exclusió o vulnerabilitat social. El caràcter acumulatiu del fenomen de l’exclusió obliga que, com s’ha dit, els integradors siguin capaços d’adoptar una mirada multidimensional. Aquesta mirada no tan sols permet, com s’ha dit, analitzar la multiplicitat de factors de risc que poden de forma acumulativa concórrer en la situació d’exclusió d’una persona, sinó que també permet focalitzar la nostra mirada en l’anàlisi dels seus recursos i capacitats.

Això es pot observar recuperant l’esquema d’anàlisi amb què estem treballant. Podem pensar en el cas d’una persona (cas B) que tot just acaba de perdre el seu permís de residència i treball. Aquesta situació suposa un moment de ruptura evident i d’exclusió en l’àmbit de la justícia i la ciutadania, situació que de manera acumulativa li provoca no poder accedir a un treball en el mercat formal, no disposar de recursos econòmics suficients i veure’s en una situació en què d’aquí a uns mesos no podrà pagar un lloguer. La situació d’aquest cas es pot veure representada en la figura.

Figura Representació de la situació d’inclusió social del cas B

Com es pot veure a la figura, es tracta d’una situació de risc social multifactorial que requereix d’una acció completa, no exclusivament focalitzada en un dels àmbits. És per aquest motiu que l’acció social requereix en la majoria dels casos fer el que s’anomena un abordatge integral de les situacions de risc de les persones. De poc pot servir oferir un recurs d’orientació laboral si es desatén el fet que aquesta persona no disposa en aquell moment de permís de treball. De poc pot servir oferir una ajuda d’urgència per al pagament del lloguer des de serveis socials sense tenir present que la seva situació es pot cronificar i que cal, en paral·lel, establir altres mesures.

Si es vol aprofundir en les característiques i potencialitats de la metodologia de treball en xarxa es recomana la següent lectura:

Collet, J. (2009). El treball en xarxa: una proposta conceptual.

Article disponible a:

http://goo.gl/RsX0MF.

A més, com que els processos d’exclusió presenten una dimensió estructural, social i subjectiva, molt probablement es requereixi la presència de diverses mirades professionals per establir un acompanyament efectiu. Bona part dels espais de treball en l’àmbit social presenten avui aquesta riquesa de mirades de persones provinents de diverses formacions. És molt habitual la presència de psicòlegs, pedagogs, sociòlegs, educadors i treballadors socials, antropòlegs i, naturalment, integradors. Això possibilita la generació d’escenaris de treball en equips interdisciplinaris. Cadascú ha d’aportar —i pot enriquir— el seguiment d’un cas d’acompanyament des de la seva pròpia mirada professional.

Però, molt sovint, per atendre altres situacions s’haurà de derivar les persones a altres serveis especialitzats. És per aquest motiu novament que en el treball d’integració social cal establir coordinacions entre serveis i professionals molt diversos. Cada recurs, cada servei pot oferir suport especialitzat en alguns àmbits, fet que provoca que la cooperació professional no es limiti al treball en equip dintre de la mateixa entitat o servei. S’estableix llavors el que es coneix com treball en xarxa, una altra característica fonamental del nostre àmbit de treball.

Per altra banda, i com s’ha insistit, si es va més enllà de la problemàtica descrita i de la demanda formulada es pot fer una anàlisi completa de la situació. És llavors quan es poden advertir determinats recursos personals i socials i determinades capacitats.

Si s’observa l’esquema es pot advertir com, malgrat la seva problemàtica multifactorial, la persona del cas B gaudeix d’un bon capital de salut, una bona formació i un gran capital relacional. Aquests poden ser alguns recursos que pot mobilitzar per redreçar la seva situació i que un treball en profunditat pot permetre que mobilitzi.

Gaudint d’un bon capital educatiu és possible que pugui mirar de redreçar la seva recerca de treball cap a altres àmbits o que pugui mirar de fer algun curs de formació complementari, sempre tenint present que necessitarà fer-ho cap a sectors on pugui rebre una oferta de treball en unes condicions que li permetin tornar a regularitzar la seva situació administrativa. Per altra banda, en disposar d’un bon capital relacional sempre pot mirar d’obtenir determinat suport (residencial, laboral, econòmic, afectiu, etc.) de les seves xarxes socials i familiars.

En tot cas, es pot veure com la major part dels casos requereixen d’un abordatge integral per incidir sobre diversos factors de risc, abordatge que convida al treball en equip i interdisciplinari i a establir col·laboracions amb altres entitats i serveis.

La figura de l'integrador

Definició d'integració social

Per caracteritzar un aspecte fonamental, el lloc que ocupa la figura de l’integrador social en l’àmbit del treball d’acció social, primer cal determinar què s’entén per integració social. Podem trobar nombroses definicions, algunes de les quals posen l’accent en l’aspecte del treball que permet que les persones excloses o en desavantatge passin a formar part de la societat, siguin integrades. D’altres fan èmfasi en el caràcter de foment de la cohesió social, i unes altres més destaquen els processos de facilitació en l’accés a béns culturals. Encara algunes altres, el seu caràcter de procés de promoció de l’autonomia.

Cal tenir present que els estudis sobre els fenòmens d’inclusió i exclusió social han experimentat canvis de paradigmes recents que han fet possible el coneixement de la complexitat de factors que hi participen, mirant d’actualitzar algunes perspectives i ajustar-les als profunds fenòmens de transformació social que s’han descrit. Moltes d’aquestes noves perspectives s’han presentat en aquest mòdul, i obliguen a reconsiderar el paper que té la integració social en aquest nou escenari. Per aquests motius cal comprendre els processos d’integració social d’una manera que permeti copsar aquesta complexitat i ser coherent amb aquests fenòmens.

La integració social és el procés en virtut del qual les persones poden satisfer les seves necessitats i metes personals accedint i participant en condicions d’igualtat i d’equitat en tots els àmbits on es desenvolupa la vida social.

Aquesta definició ens permet entendre la integració social com un procés que respon a la satisfacció de demandes, necessitats i interessos, que requereix de la participació i implicació de les persones que els protagonitzen, que preveu tots els àmbits d’inclusió/exclusió descrits i que alerta de la necessitat que aquests processos s’orientin en condicions d’igualtat, superant situacions de desavantatge, i d’equitat, adaptant els medis de promoció social a les característiques i necessitats de les persones.

Un cop definida la integració social, quin paper ocupen les integradores i els integradors en aquests processos? Quin és el seu espai de desenvolupament professional? Finalment, quines són les seves competències i habilitats?

L'integrador social

Existeixen i han existit molts oficis vinculats a l’atenció de les persones, i pràcticament es poden considerar com a consubstancials a la vida en societat. Però és sobretot en les darreres dècades quan han anat emergint tot un seguit de figures professionals específiques que d’una manera o d’una altra acompanyen les persones en aquests processos d’inclusió social. Treballadors socials, educadors socials i integradors constitueixen el nucli d’aquestes noves professions, però també d’altres afins i amb potser una major trajectòria, com psicòlegs, antropòlegs, sociòlegs o pedagogs.

Fins a la consolidació d’un catàleg com l’actual amb diversos estudis especialitzats en acció social, el treball d’atenció a persones en situació de desavantatge era fet per professionals amb formacions de base molt diverses. Aquesta diversitat, per altra banda desitjable i present encara avui, dota la praxis professional de l’acció social d’un bon nombre de sabers, tècniques i àmbits especialitzats d’intervenció.

Alguns principis que avui resulten comuns i fonamentals com els que s’han descrit —foment de l’autonomia, recerca de vincle, planificació centrada en la persona, abordatge integral, etc.— no han estat sempre presents. Les figures professionals vinculades a l’atenció de situacions de vulnerabilitat o exclusió han estat molt diverses al llarg de la història. Tan diverses com, de fet, ha estat el tractament que les societats han donat a aquests fenòmens. Els perfils i les praxis professionals varien molt en aquest sentit.

En èpoques en què es considerava la desviació social com una anomalia i on el tancament de les persones era la fórmula més habitual de tractar-la, els professionals que s’hi vinculaven requerien d’un perfil i unes competències molt diferents. Com també eren diferents els professionals i les actituds allà on es considerava que l’atenció pivotava al voltant de la caritat, la relació amb la patologia o l’assistència als desvalguts.

Avui les integradores i els integradors es consoliden com a professions claus en l’acompanyament de processos d’inclusió social. Malgrat que la titulació com a cicle formatiu de grau superior és relativament recent (1995) i que encara ha de guanyar-se alguns llocs i reconeixement en alguns àmbits de treball especialitzat, la seva presència va incrementant-se cada vegada en més sectors i en contextos d’acompanyament cada vegada més diversos. La presència d’integradors en entitats que treballen amb infància o adolescència o amb gent gran és ja força significativa, com ho és també en sectors que treballen amb persones en situació de dependència, en unitats de convivència, amb gent gran o amb persones amb diversitat funcional. Altres sectors, com el treball amb persones immigrades, en situació d’addiccions o drogodependències o en programes específics per a dones, van experimentant progressivament la incorporació d’integradores i integradors.

Atesa aquesta evolució i el caràcter transversal de les competències que desenvolupa la professió, és del tot previsible que en els propers anys es trobi present d’una forma encara més clara en tots els àmbits de treball d’acció social. En aquest sentit, serà fonamental que les integradores i els integradors continuïn associant-se per compartir coneixements i experiències, per promocionar i defendre els seus interessos i per eventualment establir-se com a col·legi professional.

Competències de l'integrador social

Una altra forma de caracteritzar la professió d’integrador social és fer-ho a partir de la descripció de les competències que es desenvolupen en contextos de treball.

Per aprofundir en la definició professional de l’àmbit de treball de la integració social i els continguts de la seva oferta formativa és del tot recomanable consultar el Reial decret 1074/2012, de 13 de juliol. El podeu consultar seguint el següent enllaç: https://www.boe.es/boe/dias/2012/08/15/pdfs/BOE-A-2012-10866.pdf.

Una forma molt interessant de fer-ho és consultant la relació completa d’aquestes que es troben detallades en el Reial decret 1074/2012, de 13 de juliol, que estableix els continguts de la titulació. Un simple cop d’ull ens permet comprendre la transversalitat de la qual es parlava.

El perfil professional

Es poden trobar fins a 24 definicions de competències associades al perfil professional, relacionades amb el disseny, l’execució i l’avaluació de projectes d’acció social, la coordinació, la gestió documental, el treball en equip i la interdisciplinarietat, l’ús de les noves tecnologies, l’aplicació de criteris de qualitat, el foment de l’autonomia i la participació, la capacitat comunicativa i de gestió de conflictes, etc. També es defineixen alguns àmbits d’actuació, com el treball amb dones i l’atenció a situacions de violència de gènere, el treball amb unitats de convivència, la inserció sociolaboral i el treball amb famílies o amb alumnes amb necessitats educatives específiques. Un llistat que no és ni molt menys exhaustiu.

Una altra forma de delimitar les competències és a partir d’esquemes que visibilitzen i posen en valor altres aspectes que van més enllà dels àmbits d’actuació i el rol funcional en el cicle de gestió de projectes socials. En aquest sentit, més enllà dels coneixements (saber) i les tècniques o habilitats (saber fer), cal delimitar i posar en valor un seguit d’actituds (saber estar) determinants per al bon exercici professional. Sense la voluntat de ser exhaustius, cal enumerar-ne algunes:

  • Empatia, interès per l’altre, confiança, proximitat i solidaritat
  • Creativitat, imaginació i curiositat
  • Honestedat, equilibri, serenitat i sinceritat
  • Flexibilitat i respecte
  • Cooperació, autonomia i treball en equip

Totes aquestes actituds provenen d’un saber estar amb un mateix i amb els altres que requereixen d’un procés d’autoconeixement clau per al treball en acció social. Treballar amb persones i fer-ho en contextos de vulnerabilitat social requereix de moltes habilitats, i enumerar-les d’una forma exhaustiva seria ben bé impossible. Aquestes, no obstant això, ens poden donar una imatge força aproximada del conjunt de competències requerides, competències que avui, amb el seu esforç, ja despleguen molts dels professionals que treballen en els diversos àmbits de la integració social.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats