Habilitats socials

Informe Delors de la Comissió Internacional sobre l'Educació per al Segle XXI

L'educació és un factor indispensable per tal que la humanitat pugui aconseguir els ideals de pau, llibertat i justícia social i té un paper fonamental en el desenvolupament de les persones i les societats.

L’ésser humà és un ésser social que solament resol les seves necessitats bàsiques en la relació amb els altres. Entre les seves necessitats està la de construir vincles afectius i socials (afecció, amistat, enamorament) per sentir-se psicològicament segur i acompanyat en lloc de sol i abandonat (López i Fuentes, 1994). El desenvolupament social s’entén des d’un model explicatiu interactiu en el qual biologia i cultura són factors actius que s’influeixen mútuament i fan del resultat sempre una versió individual i diferent de la persona humana (López, 1995).

En aquest procés de desenvolupament de la competència interpersonal, sobretot en els primers anys, exerceix un paper rellevant la família i les primeres figures d’afecció. Segons Echeburúa (1993), l’estimulació social que fan els pares (per exemple, en les seves relacions amb els veïns, jocs col·lectius…) té una relació directa amb el grau de desimboltura social dels infants. L’exposició a situacions socials noves i variades, facilita l’adquisició d’habilitats socials i dissipa els temors socials inicials. Al contrari, els pares inhibits, tímids o poc sociables, eviten exposar-se ells mateixos i els seus fills a situacions socials. D’aquesta manera els infants aprenen repertoris d’habilitats socials escasses, aprenen respostes d’inhibició o d’evitació (Monjas, 2000).

Durant els anys posteriors, a més de la família, entren en joc altres figures significatives d’interacció com són els companys i les companyes, els iguals, el professorat i educadors en general. La competència social es desenvolupa i s’aprèn al llarg del procés de socialització, gràcies a la interacció amb altres persones. Els adults són fonamentals, ja que participen de manera intencionada en tots els mecanismes d'aprenentatge de les habilitats socials:

  • Aprenentatge per l’experiència directa i del reforç conseqüent, ja que si una conducta social s'intenta repetidament sense produir cap conseqüència positiva, pot ser extingida i deixar-se d'emetre.
  • Aprenentatge per observació d'un model seguint els principis de l'aprenentatge social (modelatge).
  • Aprenentatge verbal o instruccional.
  • Aprenentatge per retroalimentació interpersonal que permeten anar millorant l'ajustament i el refinament de les habilitats socials.

Altres termes relacionats amb les habilitats socials

  • Assertivitat
  • Competència social
  • Comportament adaptatiu

Les habilitats socials són, d’aquesta manera, un conjunt de competències conductuals que possibiliten que la persona mantingui relacions socials positives amb els altres i que afronti, de manera efectiva i adaptativa, les demandes del seu entorn social, aspectes que contribueixen significativament, per una part, a l’acceptació per part dels companys i, per altra, a un ajut i adaptació social adequat.

Definicions

Davant la recent evolució dels estudis i programes relacionats amb les habilitats socials, és interessant fer un recorregut per les definicions elaborades pels autors més representatius:

  • L'Associació Americana de Retard Mental (AARM, 2000, pàg. 32) considera les habilitats socials, juntament amb la consciència social, un dels principals components de la intel·ligència social. La intel·ligència social s'entén com la capacitat per entendre les expectatives socials i la conducta dels altres, i la capacitat per jutjar adequadament com cal comportar-se en situacions socials.
  • Definició de Michelson et al. (1983): “les habilitats socials s'adquireixen, principalment, per mitjà de l'aprenentatge (per exemple mitjançant l'observació, la imitació, l'assaig i la informació); inclouen comportaments verbals i no verbals, específics i discrets; representen iniciatives i respostes efectives i adients a cada situació; augmenten el reforç social (per exemple, les respostes positives del medi social); són recíproques per natura, i impliquen una correspondència efectiva i apropiada (per exemple, la reciprocitat i coordinació de comportaments específics). La pràctica de les habilitats socials està influïda per les característiques del medi (per exemple, especificitat situacional dependent de factors com l'edat, el sexe i l'estatus del receptor). Els dèficits i excessos de la conducta social poden ser especificats i objectivats a fi d'intervenir”.
  • Definició de Vicente E. Caballo (1986): “la conducta socialment hàbil és un conjunt de conductes fetes per un individu en un context interpersonal que expressa sentiments, actituds, desitjos, opinions o drets d'una manera adequada a la situació, respectant aquestes conductes en els altres, i que generalment resol els problemes immediats de la situació mentre redueix la probabilitat que apareguin problemes futurs.”
  • Definició de Gil (1993): “les habilitats socials són conductes que es manifesten en situacions interpersonals; aquestes conductes són apreses i, per tant, poden ser ensenyades. Aquestes conductes s'orienten a l'obtenció de diferents tipus de reforçament, tant de l'ambient com autoreforços”.
  • Definició de Monjas (1993): “capacitats específiques requerides per executar competentment una tasca de tipus interpersonal. Són conductes necessàries per interactuar i relacionar-se amb els iguals i amb els adults de manera efectiva i mútuament satisfactòria”.

L'objectiu de treballar les habilitats socials és ensenyar i aprendre estratègies i habilitats interpersonals a les persones amb la intenció de millorar la seva competència interpersonal individual en situacions socials específiques, i es concreta en aquests dos aspectes:

  1. Conèixer el repertori d’habilitats socials.
  2. Aprendre a seleccionar les habilitats, en funció dels requisits específics de cada situació, portant-les a la pràctica.

Hi ha moltes evidencies de la importància que tenen unes bones estratègies de relació i comunicació interpersonal per a l’ajustament emocional i psicològic de les persones. Per descomptat, el desenvolupament òptim de tasques o professions d’ajut a les persones i d’activitats educatives està directament relacionat amb el domini per part de la persona de les habilitats de relació interpersonal.

Les habilitats socials per si soles no defineixen un comportament determinat com a “socialment efectiu”. Les habilitats socials són una condició necessària, però no suficient. Les habilitats socials han d’estar orientades pels objectius i per les regles de la situació comunicativa concreta. Els objectius i les regles seran els criteris que ens permetran triar quina serà l’habilitat més adequada per afrontar una situació interpersonal especifica.

Components de les habilitats socials

Les habilitats socials són comportaments complexos en què intervenen tots els elements implicats en qualsevol altre acte comunicatiu, entrellaçats els uns amb els altres:

  1. Components motors: conformen la major part de l’habilitat. Es poden diferenciar tres subgrups:
    1. Els components verbals: fan referència fonamentalment a la parla, a la conversa, que és l'eina principal que utilitzem les persones per interactuar amb els altres. Alguns dels components verbals serien la duració de la conversa, la retroalimentació, les preguntes, la parla…
    2. Els components no verbals: conflueixen molts i diversos components com la mirada, l'expressió facial, el somriure, la postura corporal, els gestos, la distància…
    3. Els components paralingüístics: són aspectes que acompanyen la parla, i que contribueixen a modular el missatge, dels quals la persona normalment no és conscient. Alguns d'aquests components són el volum, el to, la fluïdesa de la parla i la velocitat de parla.
  2. Components cognitius que condicionen la manera com la persona s’enfronta a la situació.
  3. Components afectivoemocionals: el comportament de la persona en les relacions socials depèn tant de les capacitats, coneixements, estratègies i destreses cognitives com de la disposició, la intenció i la motivació de la persona.

Utilitza els teus ulls per parlar...

La persona que mira als ulls dels altres és una persona segura, amistosa, madura i sincera.

Dins dels components motors no verbals podem destacar:

  • La mirada: un element determinat de les interaccions entre les persones és la mirada recíproca. La mirada dóna informació sobre l'actitud de l'interlocutor (hostilitat, interès…) però sobretot serveix de suport al missatge oral.
  • L’expressió facial: el rostre és una de les parts del cos més expressives i complexes de la comunicació no verbal. S'hi reflecteixen les expressions emocionals per mitjà dels moviments de la boca, dels ulls, de les celles i d'altres components. El front, les celles/ulls/parpelles i la part inferior de la cara són les tres zones facials on s'ubiquen fonamentalment les expressions emocionals.
  • El somriure: el somriure està considerat com un indicador fiable d'habilitat social. És un component clau per iniciar una interacció, ja que posa de manifest una actitud favorable de la persona, propicia un bon clima. També intervé en la retroalimentació necessària per mantenir la conversa i és un component important també per finalitzar de manera òptima una conversa.
  • La postura corporal: la postura que adoptem davant l'interlocutor transmet determinades actituds i sentiments i estats psicofisiològics (angoixa, cansament…). També la postura pot determinar el tipus de relació que els interlocutors tenen i que determina la comunicació (submissió, per exemple). La taula us ho mostra.
Taula Relació entre la postura adoptada i el que significa
Postura Significat
Postura idèntica a la de l'interlocutor. Acord entre els dos.
Desplegament de braços i cames com a barrera psicològica. Distanciament psicològic.
Lleugera inclinació del cos cap endavant. Atenció a l'interlocutor.
Lleuger retrocés cap enrere Rebuig a l'interlocutor.
Inclinar-se cap un costat respecte a l'interlocutor. Actitud negativa.
Expansió del tòrax i elevació de les espatlles. Domini, orgull.
Inclinació del tronc cap endavant, amb el cap cot. Abatiment.
Posició asimètrica de les cames. Relaxació.
Musculatura tensa en general. Angoixa, emocions negatives.
  • Gestos: els gestos es localitzen fonamentalment en les mans, i amb menys importància, en el cap i en els peus. Són accions amb un important component cultural, depenen en gran mesura del context social. Tenen un objectiu bàsicament informatiu.
  • Proximitat/distància: el grau de proximitat indica el nivell de relació entre els interlocutors, i varia segons el context, determinada pel context cultural. De totes maneres, cada persona necessita un espai personal mínim (bombolla personal).

Atenció amb el que toques...

Cal mostrar respecte als altres i una manera de mostrar-lo és no tocant l'altra persona innecessàriament.

Hi ha quatre zones diferents on les persones solem actuar durant el procés de comunicació. Aquesta distància varia molt segons les diferents cultures, però també hi ha diferències segons el sexe, l'edat i fins i tot les característiques físiques. En la nostra societat aquestes zones segueixen la classificació següent:

  • La zona íntima o de contacte (15 a 45 centímetres). A aquesta zona només tenen accés les persones amb les quals tenim vincles afectius molt estrets (parella, família i amics íntims). La comunicació no és només amb la paraula, sinó també hi ha un gran contacte sensorial (visual, tàctil, olfactiu i tèrmic).
  • La zona personal (entre 46 centímetres i 1,25 metres). Aquest espai és el personal de cada persona i està reservat per a les persones molt conegudes i persones que s'hagin guanyat la nostra confiança. Si estirem el braç arribem a tocar la persona amb la qual estem parlant.
  • La zona social (1,25 i 3,6 metres). Està reservada a les persones que coneixem poc i en aquesta zona el contacte sensorial és feble. És la distància que s'utilitza quan es treballa en equip en reunions socials, la que mantenim amb els dependents quan anem a comprar, etc.
  • La zona pública (a més de 3,6 metres). És la distància en què quasi no hi ha contacte sensorial i és idònia per dirigir-se a un grup de persones; és la que s'utilitza en les xerrades, conferències, etc.
  • Aparença personal: la cara, el cabell, les mans i la roba són els principals aspectes en els quals es basen els judicis relatius a l'atractiu físic. L'aparença física és un indicador de com ens veiem a nosaltres mateixos i té una important influència en la conducta de l'interlocutor a l'inici de la interacció, tot i que després va perdent importància a mesura que avança la relació.

Dins dels components cognitius , que condicionen la manera com cada persona s’enfronta a la situació comunicativa o d'interacció, podem destacar:

  • Competències cognitives: fan referència a la capacitat de la persona per transformar i utilitzar la informació, tant la relativa al repertori de conductes com als senyals de l'entorn que les condicionen.
  • Estratègies de codificació i constructes personals: tenen relació amb la percepció, interpretació i experimentació de la realitat que fa cada persona, i com aquests elements condicionen la seva posició en la interacció.
  • Expectatives davant la situació: la persona construeix pronòstics sobre l'autoeficàcia pròpia (seguretat que té una persona de la seva capacitat per tenir una conducta concreta) i també expectatives sobre el resultat de la interacció, que condicionen la realització posterior.
  • Preferències i valors subjectius: cada persona dóna valor a un tipus d'estimulació o altre, i també dóna un valor determinat a les conseqüències de la conducta pròpia . Així, en funció de l'escala de valors, cada persona triarà una conducta determinada per a una situació determinada, i valorarà la resposta de l'interlocutor també en funció dels valors propis.
  • Sistemes i plans de regulació: fan referència a la capacitat de la persona per actuar sobre la situació en la qual es produeix la interacció per tal d'adequar-la als objectius que s'ha proposat. Alguns mecanismes de regulació són les autoinstruccions, les autoobservacions i les autoavaluacions.

Finalment, dins dels components afectivoemocionals relacionats amb les expectatives d'autoeficàcia que motiven la persona a interaccionar amb d'altres. Per tal que una persona mostri unes habilitats socials adequades no és suficient que disposi d'aquestes habilitats en el seu repertori conductual, sinó que també cal que tingui unes expectatives positives d'autoeficàcia en les interaccions, que li generaran la disposició, la intenció i la motivació per relacionar-se amb els altres. Per manifestar determinades habilitats socials és imprescindible saber i poder fer-ho, però, a més a més, és necessari voler fer-ho. L'autoestima i l'autoconcepte de la persona determinen les expectatives d'autoeficàcia que té la persona, de manera que aquesta se sent un agent actiu en la regulació del comportament propi. Una bona expectativa d'autoeficàcia motiva la persona a actuar, a interaccionar amb els altres.

Classificació de les habilitats socials

Malgrat que tothom podria enumerar algunes habilitats socials, hores d'ara no hi ha una única classificació d'aquestes, en part per les característiques pròpies de les habilitats socials: han d'estar orientades pels objectius i les regles de la situació.

Proposem dues classificacions, una elaborada per Goldstein, Sprafkin, Gershaw i Klein, 1980, en el seu programa d'aprenentatge estructurat d'habilitats socials per a adolescents (vegeu la taula). I l'altra, proposada per Inés Monjas Casares dins el programa PEHIS (Programa d'ensenyament d'habilitats d'interacció social) (vegeu la taula).

En ambdós casos, la separació que s'estableix entre unes habilitats i altres és força artificial, ja que a la pràctica no hi ha aquesta divisió i les habilitats de diferents grups s'han de posar en una situació concreta; per exemple, les habilitats conversacionals són importantíssimes per portar a terme conductes alternatives a l'agressió. Les classificacions tenen bàsicament un objectiu didàctic i metodològic.

Taula Relació d’habilitats treballades en el Programa d’aprenentatge estructurat d'habilitats socials per a adolescents de Goldstein
1. Iniciació d'habilitats socials 2. Habilitats socials avançades 3. Habilitats per manejar sentiments
Atendre
Començar una conversa
Mantenir una conversa
Preguntar un dubte
Donar les gràcies
Presentar-se un mateix
Presentar altres persones
Saludar
Demanar ajuda
Estar en companyia
Donar instruccions
Seguir instruccions
Discutir
Convèncer la resta
Conèixer els sentiments propis
Expressar els sentiments propis
Comprendre els sentiments dels altres.
Afrontar la còlera d’algú
Expressar afecte
Manejar la por
Recompensar-se pel que s'ha fet
4. Habilitats alternatives a l'agressió 5. Habilitats per al maneig de l'estrès 6. Habilitats de planificació
Demanar permís
Compartir quelcom
Ajudar els altres
Negociar
Utilitzar el control personal
Defendre els drets propis
Respondre a l’amenaça
Evitar barallar-se amb els altres
Impedir l’atac físic
Exposar una queixa
Respondre davant una queixa
Esportivitat en el joc
Maneig de situacions compromeses.
Ajudar a un amic
Respondre a la persuasió
Respondre al fracàs
Maneig de missatges contradictoris
Maneig d'una acusació
Preparar-se per a una conversa difícil
Manejar la pressió de grup
Decidir sobre fer alguna cosa
Dir què va causar el problema
Establir una fita.
Decidir sobre les habilitats pròpies
Recollir informació
Ordenar els problemes en funció de la seva importància
Prendre una decisió
Concentrar- se en la tasca
Taula Àrees i habilitats socials del Programa d'habilitats d'interacció social (PEHIS)
Àrea 1: Habilitats bàsiques d'interacció social Àrea 2: Habilitats per fer amics i amigues Àrea 3: Habilitats conversacionals
Somriure i riure.
Saludar
Presentacions.
Demanar favors.
Reforçar els altres
Iniciacions socials.
Unir-se al joc amb d'altres.
Demanar ajut.
Cooperar i compartir.
Iniciar converses
Mantenir converses.
Acabar converses.
Unir-se a converses d'altres.
Converses de grup.
Àrea 4: Habilitats relacionades amb sentiments, emocions i opinions. Àrea 5: Habilitats de solucions de problemes interpersonals. Àrea 6: Habilitats per relacionar-se amb els adults.
Autoafirmacions positives.
Expressar emocions.
Rebre emocions.
Defensar els drets propis.
Defensar les opinions pròpies.
Identificar problemes interpersonals.
Buscar solucions.
Anticipar conseqüències.
Triar una solució.
Provar la solució.
Cortesia amb l'adult.
Reforç a l'adult.
Conversar amb l'adult.
Peticions a l'adult.
Solucionar problemes amb adults.

Entrenament en habilitats socials

Les habilitats socials són un conjunt d'hàbits o estils de comunicació que ens permeten millorar les nostres interaccions amb les persones (infants, companys i companyes, famílies i altres professionals), de tal manera que ens sentim bé, obtinguem allò que ens hem proposat, aconseguint que els altres no ens obstaculitzin el camí però també respectant els seus interessos.

Per tal de poder adaptar la nostra conducta a les diferents situacions d'interacció en les quals ens trobem cal, per una banda, conèixer un ampli repertori d'habilitats comunicatives, aprendre a seleccionar les habilitats en funció de les característiques específiques de cada situació, i utilitzar-les fins incorporar-les al nostre repertori.

Escolta activa

Escoltar activament allò que els altres ens diuen vol dir tractar de posar-nos en la pell de l’altre, i entendre els seus motius. És escoltar els sentiments del nostre interlocutor i informar-lo que ens fem càrrec d’aquests sentiments, tot i que això no significa estar d’acord amb la seva posició.

Importància:

  1. Augmenta la confiança en la persona i la converteix en una persona significativa, ja que fa sentir a l’interlocutor que algú es preocupa per ell.
  2. Ajudem l’altra persona a mantenir-se oberta a solucions alternatives a un problema. Moltes vegades si no s’escolten les emocions negatives, aquestes actuen com tancadores.
  3. Augmenta la predisposició de l’interlocutor d’escolar els altres.
  4. Es redueix l’hostilitat de l’interlocutor i es crea un clima més favorable per a la comunicació i la solució de problemes.
  5. Fem que l’altre se senti millor.
  6. Es mostra un model d’habilitat interpersonal, que serà observat i pot ser imitat.

  • L'escolta activa implica una actitud de la persona per atendre a l'altre, escoltar més enllà de les paraules
  • L'escolta activa implica una actitud de la persona per atendre a l'altre, escoltar més enllà de les paraules

Elements que faciliten l’escolta activa:

  • Disposició psicològica: preparar-se interiorment per escoltar, observar l’altre.
  • Expressar a l’altra persona que l’escoltem per mitjà de la comunicació verbal (“ja”, “ummh”, “entenc”…) i no verbal (contacte visual, gestos, inclinació del cos…)

Habilitats per a l’escolta activa:

  • Mostrar empatia.
  • Parafrasejar: verificar o dir amb les paraules pròpies allò que l’emissor sembla que acaba de dir.
  • Emetre paraules de reforç o compliments.
  • Resumir.

Formular una pregunta

L’objectiu de fer preguntes és obtenir informació. Fer bones preguntes és una habilitat essencial per a un educador. Les preguntes també poden servir per generar dubtes o convidar a la reflexió de l’interlocutor.

  • Una part del nostre aprenentatge socioemocional consiteix a adquirir informació sobre els altre i sobre l' entorn, i una bona manera d'aprendre és preguntar.
  • Una part del nostre aprenentatge socioemocional consiteix a adquirir informació sobre els altre i sobre l' entorn, i una bona manera d'aprendre és preguntar.

Les preguntes poden ser obertes o tancades. Les preguntes obertes són exploratòries, animen a l’interlocutor a pensar sobre els sentiments i pensaments propis, i són dissenyades per ajudar-lo a explorar-los i clarificar-los. Les preguntes tancades es fan per obtenir informació específica i poden ser respostes amb un sí o un no.

Les preguntes han de ser fetes en el moment adequat, d’una en una i sense tractar d’explicar-la, ja que ha de ser prou clara per tal que s’entengui bé.

Habilitats per formular preguntes

  • Demanar informació amb una frase inicial del tipus: “com?”, “com et sents sobre…?”, “i què tal et va…?” Si és una pregunta oberta: quan?, qui?, on?
  • Si es tracta d’una pregunta compromesa, cal utilitzar un breu comentari esmorteïdor i després fer la pregunta.
  • Escoltar activament.
  • Triar la situació i el moment adients:
  • Les preguntes obertes les podem formular quan necessitem saber si una persona necessita ajut (“necessita ajut?”, “com puc ajudar-te?”)

Necessitem comprendre alguna cosa sobre un comportament específic (“què seria un exemple d’això?”) Quan observem un canvi brusc en el comportament i no ens podem identificar amb el seu sentiment. Quan ens volem concentrar sobre un tema passat. Quan intentem activar les alternatives de solució de problemes.

  • Utilitzar expressions d’ànim quan l'interlocutor respon, és a dir, incentius verbals i no verbals (“uh”, “sí”, moure el cap verticalment…).

Expressar l'opinió pròpia

Tenim dret a expressar les nostres opinions personals de manera adequada, sense forçar les altres persones que acceptin les nostres opinions, o fins i tot que les escoltin.

  • Expressar la pròpia opinió implica informar dels nostres pensaments, sentiments, opinions. El fet d'aprendre aquesta habilitat sol produir, a la persona que la practica, un augment de la seva autoestima i un major sentiment de defensa i fortalesa
  • Expressar la pròpia opinió implica informar dels nostres pensaments, sentiments, opinions. El fet d'aprendre aquesta habilitat sol produir, a la persona que la practica, un augment de la seva autoestima i un major sentiment de defensa i fortalesa

L'expressió d’opinions personals es refereix a l’expressió voluntària de les preferències personals en situacions diferents, i està molt lligada a la comunicació assertiva, de manera que es defensen les pròpies postures, pensaments o desitjos respectant alhora els pensaments, les idees o els desitjos dels altres, sense tenir por de l'opinió dels altres.

Quan expressem les nostres opinions és convenient fer-ho de manera clara i segura, sense pressionar l’altra persona perquè estigui d’acord amb la nostra opinió.

Cal destacar la importància que té aquesta habilitat dins el treball en equip, i la dificultat que pot comportar, especialment si aquesta opinió s’ha d’expressar en públic.

Aspectes a tenir en compte en l'expressió de les opinions pròpies:

  • Reflexionar sobre el que s’ha de dir: el tema, el que volem aportar, quins arguments exposaran, quins objectius es proposa…
  • Tenir present amb qui parlem.
  • El lloc i el moment de la intervenció: ha de ser el més adequat.
  • Els continguts del missatge: han de ser clars i explícits, les expressions vagues i generalitzades obstaculitzen la comprensió.
  • Hem d’estar segur dels seus arguments i no deixar-nos portar per les opinions dels altres. Això no ha d’implicar immobilitat de pensament.

Elements que faciliten la comunicació:

  • Posar-se al lloc del interlocutors. Saber si estan cansats, enfadats, etc.

Demanar opinions:

  • Saber adaptar-se a la situació.
  • Acceptar que els altres pugin pensar d’una manera diferent.
  • Repetir aquelles parts de la nostra exposició que considerem importants.
  • Valorar el que puguin dir els altres de positiu i expressar-ho.
  • Acceptar les crítiques positives.

Elements que poden dificultar la comunicació:

  • Escollir el moment o el lloc inadequats.
  • Expressar acusacions o retrets.
  • El que es diu no es correspon amb els gestos que acompanyen el discurs.
  • Interrupcions.
  • Passar-se de graciós.
  • Utilitzar la ironia.
  • Donar consells innecessaris i sense que ningú en demani.
  • Llenguatge fosc.
  • Posar pegues a tot el que diuen els altres.
  • Discutir per discutir, sense aportar solucions.
  • Desqualificacions als altres.
  • No reconèixer la part de raó dels altres.

Iniciar una conversa

Iniciar una conversa implica començar a parlar amb una altra persona, a la qual s'ha de saludar si és una persona coneguda, a la qual cal presentar-se si la persona és desconeguda, i posteriorment, en tots dos casos, formular una pregunta o un comentari. Les converses tenen com a finalitat l'intercanvi d'informació: d'un mateix, de les pròpies opinions, del propis sentiments, es donen ordres, es donen instruccions, es fan preguntes, etc. Implica disposar de recursos comunicatius de tot tipus, verbals, no verbals i paralingüístics, i com succeeix també en la resta d'habilitats, la capacitat d'iniciar una conversa s'aprèn amb la pràctica.

Importància:

  • Per poder prendre part en diferents situacions d'interacció.
  • Poder conèixer noves persones i fer noves amistats.
  • És una oportunitat per poder explicar el que ens agrada i interessa, i per aprendre coses noves.

Procediment per iniciar converses:

És important tenir un estil de comunicació assertiu, que permeti posar en joc tot un conjunt d'altres habilitats:

  • Saludar l'altra persona càlidament, generant un ambient agradable.
  • Comentar algun tema d'interès mutu o del coneixement de l'altra persona per tal d'establir un primer contacte.
  • Observar si l'altra persona ens escolta activament.
  • Començar amb el primer tema que volem tractar.

Elements facilitadors per iniciar converses:

  • Utilitzar preguntes obertes i generals, potser un xic superficials.
  • Donar informació gratuïta (no demanada).
  • Utilitzar llenguatge no verbal sincer (contacte ocular, somriure…).

Quan s'ha d'iniciar una conversa:

  • Quan es vol iniciar una interacció amb una persona coneguda.
  • Quan s'ha d'afrontar un tema concret amb algú.
  • Quan es volen establir noves relacions.

Mantenir o canviar una conversa

És la capacitat de treure el màxim profit a una interacció, de manera que anem assolint els nostres objectius i tractant aquells temes que ens interessen, d'una manera adequada.

Importància de mantenir o canviar una conversa:

  • Ens permet arribar fins al punt àlgid de la interacció, que no es dóna al principi.
  • Ajuda a conèixer l'altra persona, ja que es donen opcions perquè expressi les seves opinions.
  • Ajuda a donar-nos a conèixer, mostrar com som, el que pensem…
  • Redueix l'ansietat o incomoditat que pot provocar haver de mantenir una interacció amb alguna persona poc coneguda.
  • Ens permet ser actius en la conversa, de manera que puguem controlar la situació i no sentir-nos portats per l'altre.
  • Ens permet abordar temes conflictius a partir de la conversa.

Procediment:

  • Mantenir l'escolta activa.
  • Utilitzar preguntes obertes que permetin a l'interlocutor donar informació gratuïta, com per exemple, “què en penses de…?”
  • Anar concretant el tema progressivament.

Si el que volem és canviar de conversa, es poden utilitzar dos procediments:

  • Relacionar algun aspecte de la conversa que s'està mantenint amb el tema que volem introduir, utilitzant alguna expressió de tipus “ara que fem referència a…”
  • Buscar temes intermedis, que ens permetin anar arribant al tema que volem tractar.

Aspectes que faciliten l'habilitat de mantenir o canviar una conversa:

  • Intentar interessar a la persona per la conversa, sense atabalar-la amb excessives preguntes.
  • Ser clar en la posició pròpia pel que fa al tema que s'està tractant.
  • Empatitzar amb l'interlocutor i reforçar les seves intervencions.

Quan podem utilitzar aquesta habilitat:

  • Quan volem prolongar una interacció ja iniciada.
  • Quan volem abordar un tema concret amb el nostre interlocutor.
  • Quan ens trobem en una conversa amb algú de manera inesperada.
  • Quan volem abordar un tema específic.

Acabar una conversa

És l'habilitat que busca un final feliç a la interacció, de manera que acabi en una situació positiva per a interaccions futures.

Importància:

  • És important saber acabar correctament una conversa per tal que l'últim record que quedi sigui agradable.
  • Crear un clima positiu per a futures interaccions.
  • Generar expectatives futures en el nostre interlocutor per a interaccions posteriors.
  • Concloure a temps una interacció.

Procediment:

  • Escoltar activament i empatitzar amb l'interlocutor, deixant clar que l'estem escoltant i que ens interessa la relació.
  • Explicar clarament que es vol finalitzar la conversa.

Donar alternatives a l'interlocutor per reprendre el tema en un altre moment, si fos necessari.

Algunes expressions adequades...

Si vols, el proper dia… M'agradaria reprendre el tema més a poc a poc…

Quan s'ha d'acabar la conversa:

  • Quan no es vol prolongar més temps la interacció.
  • Quan no es disposa de més temps.
  • Quan es considera que no és un bon moment per abordar el tema en qüestió.
  • Quan simplement donem per finalitzat el moment de la trobada.

Donar informació útil

Donar informació útil és oferir a l'interlocutor informació sobre el seu comportament propi, tant per promoure aquells comportaments que són eficaços i eficients, com per modificar aquells altres que no ho són. Aquesta habilitat també s'anomena retroalimentació o feedback

Informació útil

La informació útil és aquella que és positiva, específica, oportuna i orientada al present i al futur.

Importància d'aquesta habilitat:

  • Per la importància que les conseqüències i els resultats tenen en el manteniment o no dels comportaments.
  • Qualsevol realització conté aspectes que són millorables però també conté d'altres que són mereixedors de reconeixement i que cal incentivar.
  • Emfatitzar la informació positiva incentiva el canvi i l'aprenentatge

Procediment:

Exemples de "missatges jo"

  • Jo m'amoïno si arribes tard i no truques…
  • Quan estàs de mal humor millor que vagis a la teva habitació…
  • Quan poses la música molt alta fas que no pugui llegir i això em molesta…
  1. Utilitzar “missatges jo”
  2. Triar el moment i el lloc adequats.
  3. Iniciar la retroalimentació donant informació positiva sobre el que s'ha fet correctament, practicant l'habilitat de ser recompensant i positiu.
  4. Suggerir alternatives de com es pot millorar la part incorrecta de la conducta.

Quan s'ha de donar informació útil:

  • Quan es vol incentivar a l'interlocutor en el seu procés d'aprenentatge.
  • Quan es vol corregir alguna realització no adequada o comportament no desitjat.
  • Quan ens sentim incòmodes o molestos pel comportament de l'altra persona.

Elements que faciliten aquesta habilitat:

  • Tenir l'habilitat de ser recompensant.
  • Oferir missatges consistents, tant pel que fa al missatge verbal com al no verbal.
  • Donar informació específica que permeti guiar l'activitat de l'altre.
  • Donar instruccions en positiu de com es pot millorar.
  • La retroalimentació ha de ser oportuna en el temps, en l'espai i en l'estat emocional de l'altra persona.

Podries fer-ho millor si parlessis més baix

Rebre crítiques

Al llarg de la vida ens trobarem en moltes situacions en les quals haurem de reaccionar davant d'una crítica que ens faci una altra persona. L'acceptació o rebuig depèn de la situació. Una crítica pot donar-se en múltiples situacions i circumstàncies, personals i/o professionals. Reaccionar amb calma davant d'una crítica, sense avaluar-la com una agressió per a la pròpia autoestima personal o professional no és gens senzill; deixar acabar a qui ens critica, escoltar amb atenció el que ens diuen per tal de poder aprofitar la informació útil; replicar a la crítica quan és inapropiada o injusta… són habilitats que tot sovint s'han de posar en joc en la tasca educativa. Rebre crítiques és una oportunitat per aprendre, per millorar les pròpies actuacions. També ens permet transformar-nos en models o exemples mereixedors de ser imitats.

Importància:

  • Saber rebre crítiques ens permetrà sentir-nos menys malament quan en trobem.
  • Evitar que la relació es deteriori per la crítica.
  • Afavoreix els sentiments positius i la sensació de control emocional.
  • Per no donar a les crítiques més importància de la que poden tenir i deixar que afectin l'autoestima personal i professional.
  • Perquè és útil tenir informació que ens permeti millorar.
  • Perquè així garantim que l'interlocutor ens tornarà a donar la seva opinió.

Procediment: Podem diferenciar si la crítica és positiva o ens interessa la persona, si la crítica és injusta o si es tracta d'una crítica per manipular-nos o desprestigiar-nos.

Cal evitar...

Respondre negant els errors propis o contraatacant. És millor, serenament, demanar aclariments.

1. Si la persona ens interessa o la crítica és positiva:

  • Escoltar activament sense interrompre.
  • Centrar i concretar, fent les preguntes que siguin necessàries.
  • Donar alternatives per solucionar el problema que tinguem amb l'altra persona.
  • Manifestar l'acord amb la crítica.
  • Recompensar.
  • Valorar i potenciar que l'altre comuniqui les seves emocions, sense utilitzar la ironia ni el sarcasme.

2. Si la crítica és injusta:

  • Escoltar la queixa sense interrompre i demanar els aclariments necessaris.
  • Respectar els sentiments de l'interlocutor, demostrant que s'està entenent el que ens transmeten, encara que no hi estiguem d'acord.
  • Fer-se càrrec de com se sent l'altre i no menysprear el seu punt de vista amb desqualificacions o insults.
  • Acceptar que els altres no pensin com nosaltres.

Expressions que podem utilitzar...

Sento que pensis així, però no estic d'acord amb el que em dius… Puc entendre el teu enuig, però no comparteixo les teves raons…

3. Si es tracta d'una crítica per manipular-nos o desprestigiar-nos Aquestes crítiques solen contenir moltes generalitzacions i distorsions, que ens poden fer sentir molt malament i que moltes vegades no sabem ignorar. La tècnica més adient és la del banc de boira que consisteix a fer el següent:

  • No negar la crítica.
  • No contradir amb una altra crítica.
  • Acceptar la possibilitat que l'altre tingui raó.
  • Acceptar la part de veritat que pot contenir la crítica.

Aspectes que cal tenir en compte:

  • Acceptar altres punts de vista i respondre assertivament no vol dir estar d'acord amb la crítica de la qual estem essent objecte.
  • Suggerir solucions, negociar, per tal que la impressió final sigui que les coses es poden resoldre en el futur.
  • No fer crítiques personals en públic. Tampoc no és adequat promoure permanentment queixes sobre l'entorn.
  • No discutir termes vagues i generalitzats.
  • Totes les crítiques solen implicar errors o distorsions en la percepció dels fets.

Fer riure

Implica desenvolupar el sentit de l'humor en general per tal de fer riure el nostre interlocutor.

  • Riure és resultat de múltiples raons i emocions beneficioses. Les emocions positives com el riure sa (no el riure irònic, sarcàstic o sardònic) ajuden a fer que millori.
  • Riure és resultat de múltiples raons i emocions beneficioses. Les emocions positives com el riure sa (no el riure irònic, sarcàstic o sardònic) ajuden a fer que millori.

Importància:

  • El sentit de l'humor és un esmorteïdor de l'estrès.
  • Molts conflictes interpersonals s'originen per prendre's massa seriosament i de manera exagerada les petites coses del dia a dia.
  • El sentit de l'humor fa que moltes situacions interpersonals difícils i compromeses ho deixin de ser.
  • Recompensa els escenaris de comunicació.
  • Permet desenvolupar un distanciament objectiu dels problemes.

Procediment:

  • Utilitzar l'humor en el moment i el lloc adient.
  • Exagerar de manera provocativa, ja que l'exageració permet discriminar entre demandes absolutistes i els desitjos lògics, entre valoracions catastròfiques i estimacions lògiques.
  • Fent suggeriments paradoxals.
  • Utilitzar expressions i comentaris d'humor.

Fer front a la pressió del grup

Moltes vegades ens veiem forçats a actuacions que no són del nostre gust o que pensem que no les hem de fer o, senzillament, si nosaltres havíem decidit una alternativa diferent.

  • Quan diem "no" hem d'expressar-nos sense culpa i sense acusar, centrant el missatge en la nostra opinió, sentiments o decisions./-5
  • Quan diem "no" hem d'expressar-nos sense culpa i sense acusar, centrant el missatge en la nostra opinió, sentiments o decisions.

Dir que no, depenent de les circumstàncies, pot ser difícil. Però la negativa s'ha d'expressar en els termes adequats, independentment de la resposta de l'altre, ja que són molts els moments d'una vida en què heu de defensar-vos assertivament de les pressions del grup.

Tècniques facilitadores:

  • Simplement digues no, un no rotund i senzill.
  • Expressar clarament el que un mateix pensa o sent, no el que pensen o senten els altres.
  • Si s’insisteix, repetir, com un disc ratllat, la mateixa frase que expressi el nostre desig, sense més explicacions.
  • Si la pressió és molt insistent, es pot donar la raó a l’altra persona però sense acceptar el que proposa.
  • Proposar alguna alternativa amb entusiasme i buscar el suport d’algú.

La pertinença a un grup és bona i, fins i tot, necessària. El grup pot ser un element d’ajuda dels seus membres molt important. Però també pot ser causa de conflictes quan s’imposen criteris o formes de comportament determinades sense tenir en compte els desitjos, les idees i els sentiments d’alguns del seus membres.

La pressió pot provenir de la insistència i exigència que poden mostrar algunes persones del grup perquè tots els components facin les mateixes coses, actuïn de la mateixa manera, vesteixin de manera similar….

Procediment: Per tal d'evitar que ens obliguin a fer quelcom que no faríem pel nostre compte i voluntàriament, es poden seguir els passos següents:

  1. Mantenir la calma
  2. Escoltar tranquil·lament el que proposa l’altre
  3. Definir el problema
  4. Buscar alternatives
  5. Estudiar les conseqüències
  6. Seleccionar la millor alternativa
  7. Posar-la en pràctica: buscar el millor moment, lloc i situació; tenir en compte els sentiments i necessitats de tots; expressar l'opinió pròpia i demanar-li-ho a l’altre.

Fer i rebutjar peticions

Dins d’aquesta habilitat social s’inclou demanar favors, demanar ajuda a altres persones i que algú canviï la seva conducta. Implica ser assertiu, és a dir, ser capaç de demanar allò que es vol sense violar els drets dels altres. Una petició es fa de tal manera que no intenta facilitar el rebuig per part d'altres persones; la persona que fa la petició espera que aquesta sigui acceptada.

Hem de tenir en compte que una petició no és sinònim d’exigència, ni tampoc és adient fer peticions de manera indiscriminada.

Procediment:

  • Ser directe.
  • No és necessari cap justificació ni cap disculpa per fer la demanda.
  • No s'han de prendre la resposta negativa de manera personal.
  • S'ha d'estar preparat per sentir tant un no com un , i respectar el dret de l’altra persona a dir-ho.

Saber rebutjar peticions de manera adequada implica que la persona sigui capaç de dir no quan ho vulgui dir i no se senti malament per dir-ho. Tenim el dret a dir no a peticions poc raonables o, tot i que siguin raonables, quan no hi volem accedir. Quan rebutgem una petició, hem d'expressar les raons per les quals ho fem, i s’han d’expressar de manera clara, breu i sense excuses.

Elements que faciliten rebutjar peticions:

  • Dir simplement no.
  • Demanar temps, si és necessari, per pensar sobre la petició.
  • Demanar més informació o clarificacions.
  • Carregar amb la responsabilitat de les decisions pròpies.
  • Si un rep pressions pot repetir no .

Defensa dels drets propis

Expressar els nostres drets és important quan són ignorats o violats. Tenim dret a ser tractats com a persones, i tenim dret a prendre les nostres decisions pròpies, a viure com volem.

És important defensar els nostres drets en situacions en què clarament hagin estat violats, però no ho hem de fer amb una conducta agressiva, molesta i totalment desproporcionada a la situació. Hem de defensar els nostres drets des de l'assertivitat.

Expressar sentiments i afecte

Tenim el dret d’expressar, de manera apropiada, sentiments d’amor, de gratitud i afecte envers aquelles persones que ens provoquen aquests sentiments. La falta d’expressió de sentiments d’amor, d’estima, pot fer que l’altra persona se senti oblidada o no apreciada i això pot debilitar la relació. També és important respectar les reaccions de l’altra persona envers els nostres sentiments.

Procediments per expressar sentiments:

  • Expressió verbal d’afecte i també expressió física (abraçar-se, besar-se).
  • Fer evidències no materials: donar suport emocional i moral (mostrar interès en les activitats de l’altre)
  • Sentiments no expressats verbalment, però que es poden transmetre de moltes altres maneres.

Donar instruccions

Les instruccions orals solen ser la manera més ràpida i efectiva de comunicar idees en els diferents àmbits de la vida, però especialment en el món educatiu. Abans de donar una instrucció, ens hem d'assegurar que l'interlocutor està atent al que li hem de dir. Les instruccions que es donin han de ser clares i breus, utilitzant preferentment fórmules positives en comptes de negatives (és millor ensenyar que limitar; per exemple, l'expressió “Si us plau seu” és millor que “No t'aixequis”). A més a més, és convenient acompanyar el llenguatge verbal amb gestos i expressions facials que reforcin el missatge oral.

El procés mental que s'ha de seguir per donar una instrucció podria ser el següent:

  • Decidir sobre allò que és necessari fer.
  • Pensar en les persones que ho podrien fer i triar-ne una.
  • Demanar a l’altra persona que faci allò que volem que faci, explicant clarament i de manera senzilla què ha de fer.
  • Preguntar a l’altra persona si ho ha entès.
  • Si cal, tornar a repetir les instruccions modificant-les si s’escau.

Disculpar-se

Aprendre a disculpar-se i a demanar perdó és una habilitat important que, com totes les habilitats socials, facilita les relacions, i la manca de la qual pot ser motiu de dificultats especials i específiques, principalment en les relacions més properes. Quan sabem disculpar-nos solem sentir-nos bé perquè expressem els nostres sentiments al mateix temps que millorem les nostres relacions.

Procediment per disculpar-se

  • Comprendre els sentiments dels altres. Observar i escoltar l’altre.
  • Decidir que alguna cosa que hem fet o dit ha pogut molestar l’altre.
  • Pensar diferents maneres de disculpar-nos: “veig que t’ha molestat…”.
  • Triar el moment i el lloc adients en privat i el més aviat possible.
  • Demanar disculpes oferint-nos per resoldre allò que ha molestat l’altre.

Demanar ajut

Quan demanem ajuda hem de preveure les possibles respostes dels altres, entre les quals s'ha d'imaginar la possibilitat d'una negativa. Si les coses van així, el que podem fer és assegurar-nos que l'interlocutor ens ha entès correctament, o també plantejar-nos si era el moment adequat. En tot cas, cal recordar que els nostres objectius, el nostre comportament, depenen de nosaltres, mentre que els dels altres, no.

Procediment de demanar ajuda

  • Determinar que tenim un problema i en què consisteix: ser clars, qui, què ha contribuït a originar el problema, quins efectes provoca en nosaltres.
  • Decidir si volem que ens ajudin o ho podem fer tot sols.
  • Pensar en les diferents persones que ens poden ajudar i triar-ne una.
  • Explicar el problema a la persona triada i demanar-li ajut de manera assertiva.

Fer front a l'hostilitat

Les relacions interpersonals en general, i en particular les relacions que es donen dins el marc educatiu entre professionals, mestres i famílies, moltes vegades estan determinades per reaccions emocionals d'hostilitat (còlera, irritació…) que interfereixen en la solució dels problemes que es plantegen, a més d'incrementar l'estrès dels professionals. Per aquesta raó, és convenient aprendre a fer front adequadament a aquests estats emocionals dels interlocutors. Per això és important identificar el punt d'hostilitat de la persona i saber què fer i què no fer per fer-hi front.

Importància:

  • Les relacions interpersonals estan contaminades tot sovint per reaccions d'enuig, d'irritació o hostilitat.
  • Perquè podem trobar persones que davant d'algun contratemps perden el control de la seva conducta i exigeixen amb males maneres qualsevol canvi.
  • La manera de fer front a les situacions de conflicte determinarà la resolució adequada de la situació, alhora que es poden obrir noves vies de comunicació.

Procediment: És important conèixer la corba de l'hostilitat i saber què cal fer i no fer en cada moment. Les fases de la corba de l'hostilitat són:

  1. Fase racional: la major part de les persones solen ser raonables durant bastant temps, i mantenen un nivell emocional adequat.
  2. Fase de sortida: la persona es “dispara”, perd el control de les seves emocions, i pot arribar a ser maleducada i hostil.
  3. Fase d'alentiment: el fet d'“estar fora de si” no dura sempre, i si no hi ha provocacions posteriors, la reacció d'hostilitat acaba desapareixent.
  4. Fase d'afrontament: es pot mostrar empatia amb l'altre de manera que l'altre controli les seves emocions i es calmi. Empatitzar no vol dir donar la raó, sinó fer saber a l'altre que es comprenen els seus sentiments.
  5. Fase de refredament: l'empatia condueix normalment a la calma.
  6. Fase de solució de problemes: quan la persona retorna al nivell racional, és el moment adient per afrontar el problema. La taula mostra què cal fer i què cal evitar.
Taula Vèncer la hostilitat
Què cal fer? Què cal no fer?
Reconèixer la irritació de l'altre i fer-li entendre que la comprenem. Rebutjar la irritació o tractar de calmar l'altre.
Escoltar atentament, esperant que l'altre expressi la seva irritació. Després respondre. Negar-se a escoltar.
Mantenir una actitud oberta sobre el que està passant, del que està malament i s'hauria de fer. Defensar la institució o a un mateix abans d'haver investigat el problema.
Ajudar la persona a afrontar la situació quan percep el seu mal comportament. Avergonyir l'altre pel seu mal comportament.
Convidar-la a una zona privada, si es pot. Continuar al confrontació en un espai públic.
Seure's a parlar amb calma. Mantenir-se dret si hi ha llocs per seure.
Mantenir la veu calmada i el volum baix. Evitar l'elevació del volum per “fer-se sentir”
Reservar els judicis sobre el “hauria” o “no hauria” de fer la persona irritada. Saltar a les conclusions sobre el “hauria” o “no hauria” de fer la persona irritada.
Empatitzar amb la persona irritada sense necessitat d'estar-hi d'acord, un cop hagi disminuït la seva hostilitat. Argumentar o enraonar sobre els avantatges de comportar-se d'una altra manera.
Expressar els sentiments propis després de l'incident i demanar-li que es comporti d'una altra manera en altres situacions. Ocultar els nostres sentiments després de l'incident.
Demanar ajut a una altra persona si es veu que no es pot fer front a la situació. Continuar intentant fer front a la situació malgrat que es vegi que no es tenen les eines per fer-lo.

Les habilitats socials en la relació educativa

Les habilitats de comunicació produeixen salut i benestar.

La comunicació interpersonal és fonamental en la tasca educativa, és el recurs educatiu més potent de tots. Per aquesta raó la comunicació interpersonal ha de ser objecte d’atenció, aprenentatge i entrenament.

Les habilitats socials per si soles no defineixen un comportament com a socialment efectiu; són una condició necessària però no suficient. Les habilitats han d’estar impregnades, per tal de ser efectives, d’un estil assertiu de comunicació.

Assertivitat

Actitud favorable a un tipus de relació amb els altres basat en l’equilibri entre els drets de totes dues parts.

Les habilitats socials són la manifestació comportamental d’una actitud assertiva, que s’acompanya dels pensaments basats en els drets assertius i de l’autocontrol emocional.

L’entrenament de les habilitats socials és una estratègia bàsica per millorar l’estil de comunicació en l'activitat educativa. Tots portem una motxilla carregada amb els aprenentatges que hem fet al llarg de la nostra vida, a partir de la imitació dels models de referència (família, educadors i educadores, iguals, mitjans de comunicació…) i de la pràctica diària. D’aquesta manera es van adquirint hàbits i estils de comunicació que ens són efectius per sobreviure però també hem anat adquirint hàbits i estils de comunicació que no són efectius, i menys encara, compatibles amb molts dels objectius i tasques que comporta l’acció educativa.

Diàlegs interns

Si davant un problema m’angoixo o em deprimeixo, llavors tindré dos problemes, i llavors… potser que me n’estalviï un!!!

Reconèixer i canviar determinats errors, lligats generalment a idees irracionals i al maneig de les emocions pròpies, que cometem a l’hora de comunicar-nos, serà una tasca que els professionals de l’educació han d’abordar per mitjà de l’entrenament de les habilitats socials.

Els programes de les habilitats socials inclouen des del desenvolupament d’habilitats bàsiques com les d’escoltar, empatitzar o enviar “missatges jo”, fins a la millora de la capacitat comunicativa per fer front a situacions educatives, com fer o rebre crítiques, afrontar l’hostilitat o afavorir la resolució de conflictes.

Les habilitats socials en l’àmbit de l’atenció a la infància i a les seves famílies s’han d’entendre des d’una doble dimensió:

  • Les habilitats socials són una necessitat tècnica. Els educadors i les educadores tenen l’obligació de conèixer i utilitzar adequadament la seva manera de pensar, sentir i comunicar-se, ja que aquestes eines són fonamentals per establir el vincle afectiu amb els infants i amb els altres adults que intervenen, i generen una relació de confiança, respecte i serenor.
  • Les habilitats socials són una necessitat ètica. Els educadors i les educadores han de partir d’un model de persona i de relació educativa concret, fonamentat en la idea que cada persona és la protagonista de la seva vida, i que educar, créixer, significa donar prioritat a les possibilitats de la persona sobre les dificultats.
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats