L’educació emocional

Hi ha nombroses investigacions que han confirmat la importància de l’afecte per a crear un vincle afectiu que afavorirà el desenvolupament emocional, físic i psíquic de l’ésser humà.

Està demostrat clínicament que...

… l’amor, les carícies, l’afecte entre l’infant i les persones que l’envolten tenen un efecte important sobre el seu desenvolupament.

“Les vivències emocionals són el motor de la nostra vida i de les nostres relacions i, en conseqüència, també ho haurien de ser de l’educació. En aquest sentit, educar emocionalment significa impulsar el creixement emocional dels infants, afavorir el seu desenvolupament integral com a persones.”

Sílvia Palou (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia: propuestas educativas (p. 25) (Traducció de l’autora.)

Els moments ideals per a establir lligams d’afecte en els primers anys de vida són les vivències més quotidianes en què l’infant ens necessita per a satisfer les seves necessitats bàsiques. En aquest sentit, un dels objectius principals és afavorir el creixement emocional dels infants, i per a això són necessàries les condicions indispensables següents:

En la secció “Annexos” d’aquesta unitat trobareu una entrevista a l’expert en intel·ligència emocional Jesús Gallego que facilita la comprensió del model de Goleman i Salovery de les emocions.

  • creure en les competències de l’infant i en les seves iniciatives,
  • escoltar-lo de manera empàtica i amb respecte,
  • mirar-lo de manera atenta i intencionada, i
  • establir-hi un contacte corporal pròxim i càlid.

La vida familiar és la primera escola d’aprenentatge emocional.

Aquestes condicions s’han de portar a la pràctica especialment dins del marc de la relació paternofilial, tot i que són necessàries en els contextos en què els infants s’estan bona part del temps compartint vivències, emocions i experiències que influiran de manera decisiva en el seu creixement emocional. Un d’aquests contextos és l’escolar; la llar d’infants també ha de preveure aquestes condicions, per mitjà dels seus educadors. L’infant inverteix un gran període de la vida en l’escola infantil, precisament en uns anys essencials per al seu desenvolupament correcte.

El paper de l’escola i dels educadors en el desenvolupament afectiu

L’escola ha de garantir una atenció adequada a les necessitats físiques, cognitives, socials i emocionals dels infants.

Els pediatres Brazelton i Greenspan (2005) van identificar set necessitats bàsiques de la infància que proporcionen la bastida sobre la qual es construiran les habilitats intel·lectuals, socials i emocionals.

L’escola i l’educador han de preveure les característiques i les necessitats individuals dels infants i han d’adequar la seva intervenció als diferents nivells i ritmes d’aprenentatge.

1) Necessitat de relacions afectives estables: aquesta necessitat té l’origen en la importància dels vincles afectius per a l’estabilitat emocional de l’infant i el seu procés d’aprenentatge.

Ainsworth i Bolwby van afirmar que...

… “els éssers humans de totes les edats són més feliços i poden desenvolupar millor les seves capacitats quan pensen que al seu costat compten amb una o més persones dignes de la seva confiança que acudiran en la seva ajuda si sorgeixen dificultats. La persona en la qual confia, la figura d’afecció, pot considerar-se que proporciona al seu company una base segura des de la qual pot operar.”

El vincle es pot definir com el lligam afectiu que forma una persona amb una altra de la mateixa espècie i que les impulsa a estar juntes en l’espai i el temps.

Els experiments de Harlow van deixar constància que existeix una necessitat de vincle al marge de l’alimentació. Per tant, és necessària una “nutrició emocional” i un vincle afectiu estable. Segons Bolwby, la paraula afecció està lligada a un tipus de vinculació més emotiva: una interacció entre pares i fills que es desenvolupa durant el primer any de vida conjunta i que s’enforteix durant tota la vida.

2) Necessitat de seguretat, regulació i protecció física: Brazelton i Greenspan són conscients de les carències existents en matèria de seguretat i protecció física de la infància, com queda reflectit en la citació següent dels autors: “Molts nens viuen exposats a riscos innecessaris, neixen amb pes insuficient i amb dificultats físiques, d’aprenentatge, socials i emocionals que es podrien evitar. El maltracte i l’abandonament porten a molts nadons a una situació de vulnerabilitat que pot desencadenar alteracions en el sistema nerviós central.”

Els nens necessiten tenir garantida la seva seguretat física i psicològica i que es protegeixin dels danys, que van des de les toxines ambientals fins al maltractament psicològic.

L’exposició prenatal i postnatal a l’alcohol, al tabac, al mercuri, al plom i d’altres substàncies tòxiques, i també el consum abusiu de substàncies durant la infància, perjudica el funcionament del sistema nerviós central. Tanmateix, l’estres social i emocional i l’impacte encara no investigat de les hores davant la televisió i jocs d’ordinador en detriment del temps dedicat a la interacció humana, augmenten els riscos de la salut infantil.

3) Necessitat d’experiències adequades a les diferències individuals: les experiències i les necessitats individuals necessiten ser ajustades de manera especial durant la primera infància. Tal com afirmen Brazelton i Greenspan, “els educadors i els pares han d’analitzar el desenvolupament, observar el seu funcionament i descriure el perfil infantil. L’entorn físic, el currículum i el tipus de relacions que fomenten l’aprenentatge s’adaptaran, llavors, al perfil infantil.”

En la secció “Annexos” del web de la unitat podeu escoltar l’entrevista a la psicòloga Pepa Horno, responsable de promoció i protecció dels drets de la infància en l’ONG Save the Children i coordinadora del programa “Educa, no peguis” contra la violència en la infància i que tracta de desvincular el càstig de l’educació.

4) Necessitat d’experiències adequades a l’etapa de desenvolupament: la justificació de Brazelton i Greenspan respecte a aquesta necessitat és molt il·lustrativa: “Prestar atenció als nivells de desenvolupament i a les experiències requerides en cada nivell té molt més valor que el merament acadèmic. Ens ajudarà a comprendre el punt en què és troben els infants o el tipus d’experiències que necessiten. Ens diu com equilibrar la vida infantil i la classe d’experiències que hem de proporcionar per aconseguir un desenvolupament i creixement sans.”

5) Necessitat d’establir límits, estructura i expectatives: de la mateixa manera, en relació amb les justificacions sobre la necessitat d’incorporar límits, estructura i expectatives, Brazelton diu que “tot l’aprenentatge comença amb l’afecte de les persones que ens envolten, els infants aprenen d’aquesta manera a desenvolupar confiança, tendresa, intimitat, afecció i empatia. Els límits i l’estructura comencen també amb l’afecte perquè la tasca d’ensenyar a interioritzar límits es basa majoritàriament en el desig infantil d’agradar a les persones del seu entorn.”

6) Necessitat de comunitats estables i de continuïtat cultural: aquesta necessitat està molt relacionada amb l’anterior i es refereix, fonamentalment, al fet que l’estabilitat en el temps i l’espai ajuda els infants a organitzar-se a l’hora d’aportar estructura i seguretat.La família i l’escola es converteixen en espais fonamentals de convivència i de construcció de la identitat de l’infant.

7) Necessitat de protegir el futur: finalment, Brazelton i Greenspan condicionen aquesta última necessitat al compliment de les sis necessitats anteriors, basant-se en la importància de la protecció del futur de la humanitat. Cobrir les necessitats fonamentals dels nadons, els infants i les seves famílies és el primer pas en la formació d’una ciutadania capaç d’ampliar el seu sentit d’humanitat.

La resolució aquestes necessitats bàsiques afavoreix el creixement emocional, social i cognitiu de l’infant, que és la base fonamental de l’establiment d’un vincle afectiu que permeti desenvolupar la seva seguretat emocional i la seva autonomia.

L’infant és l’única entitat en què es dóna la unió entre l’estructura motriu, l’estructura afectiva i les possibilitats cognitives.

Amb vuit mesos, l’infant sap arrossegar una joguina, però mesos abans ja ha aprés a indicar el plaer i la tristor. L’afectivitat es desenvolupa abans que el control motor; cada etapa de creixement cognitiu va precedida d’una etapa emocional en l’esfera afectiva, prèvia a les interaccions amb el mon físic. Coneixem les coses per mitjà de les nostres interaccions emocionals i després fem servir aquest coneixement en el món cognitiu.

Les emocions són, en realitat, els arquitectes, directors i organitzadors interns de la nostra ment, ens diuen què hem de pensar i com ho hem de fer, què hem de dir i quan ho hem de fer, i què hem de fer.

Un dels aspectes més significatius en la concepció de l’educació infantil és el reconeixement de l’infant com a subjecte des del moment del naixement. Com a ésser únic se li reconeix una entitat pròpia, respecte a la seva manera de ser, a la seva realitat i al dret de rebre una atenció adequada a les necessitats bàsiques (biològiques, cognitives, emocionals i socials). Partim, per a això, de la importància de la família com a nucli fonamental de convivència i de construcció de la identitat de l’infant, perquè és durant aquest procés quan arriba a l’escola infantil i evoluciona de ser un annex de la família a ser vist i reconegut com a individu, com una persona que existeix separadament del nucli familiar. Per aquest motiu és tan important que aquesta separació de l’entorn familiar sigui viscuda de la manera més satisfactòria i agradable possible.

El que l'infant incorpora ...

… dels educadors i dels paresconforma la influència més important en la formació de la personalitat, en l’adquisició de totes les habilitats que es requereixen per a funcionar bé com a membre de la societat i per a satisfer de manera òptima la singularitat pròpia, les potencialitats pròpies, per a ser el que internament i de manera creativa ha de ser.

L’escola infantil es converteix en un espai fonamental per a la relació i la comunicació, i té com a protagonistes principals l’infant, el seu grup d’iguals i els educadors.

Els educadors infantils constitueixen el principal punt de referència afectiu i de seguretat dins el context educatiu, ja que són les persones que acullen l’infant i la seva família. Cada educador té a càrrec seu un grup de nens i nenes dels quals és responsable davant els pares i davant la resta de professionals de l’escola.

Una de les funcions més importants dels educadors infantils és organitzar i canalitzar els estímuls ambientals per a afavorir les situacions d’aprenentatge, de comunicació, d’intercanvi i de creació; totes plegades, situacions de progrés individual i col·lectiu.

L’educador ha de portar a terme la tasca professional preveient les característiques i les necessitats individuals dels infants i, per tant, ha de diversificar les actuacions educatives i adequar la intervenció als diferents nivells i ritmes d’aprenentatge. És per aquest motiu que prenen rellevància els factors emocionals en el procés d’ensenyament-aprenentatge, i és necessària una comprensió més gran de la naturalesa de la interacció alumnes-educadors.

Els educadors són...

… dins el context escolar referents afectius clau: han de proporcionar una base segura, consolidar una seguretat afectiva i emocional que afavoreixi el creixement i l’aprenentatge.

Els educadors s’impliquen directament dins un marc de relacions humanes que comporten un nivell elevat de compromís afectiu. Per aquesta raó, educar en aquestes circumstàncies requereix:

  • Coherència: intentar ser coherents entre el que diem i el que fem. Aquesta coherència dóna seguretat als nens i els ajuda a establir uns punts de referència clars.
  • Límits clars: l’educador ha de representar una estructura de convivència sana, que preserva el benestar dels seus membres. Aquesta estructura s’aconsegueix implicant els infants en la seva construcció, explicitant i consensuant els límits i complint-los plegats.
  • Afecte: crear vincles afectius amb els infants i, per mitjà dels infants, amb les famílies, a fi de permetre i potenciar l’expressió dels sentiments i oferir espais, temps i recursos perquè aquesta comunicació sigui de qualitat. Els lligams afectius es poden establir de moltes maneres, però no hem d’oblidar que, especialment en aquestes edats, el contacte corporal, la mirada, l’escolta activa i el tacte són les eines fonamentals.
  • Separació: saber establir una distància respecte als infants i els seus processos per a donar temps i confiança, impulsar-los vers la seva autonomia i la capacitat crítica que es necessita per a créixer.
  • Hàbits: aporten un model de comportament, una manera pròpia de fer, que ajuda l’infant a no dependre de l’adult per a saber què ha de fer i com ho ha de fer. Els hàbits i les rutines aporten seguretat i estructuren l’infant.
  • Reflexió: per a pensar és necessari parar i dedicar moments del dia a reflexionar i a posar paraules al que fem. No podem actuar per reacció, necessitem saber què fem i per què fem les coses.
  • Optimisme: bon humor, capacitat de ser generós i cercar les parts positives, agradables i boniques dels altres i d’un mateix.
  • Capacitat de comunicació: aquesta capacitat és bàsica per a transmetre el que pensem i el que fem i per a donar valor i confiança a les famílies i a la societat. L’educador ha de tenir habilitats en el domini de les relacions interpersonals: la maduresa personal i afectiva, l’equilibri, el domini de mecanismes emocionals i afectius, la seguretat, la capacitat de comunicació, etc., són qualitats que hauran de ser en el seu repertori.

És molt important emfatitzar la rellevància dels dos contextos afectius principals de l’infant: la família i l’escola. Aquestes dues institucions tenen un objectiu comú: el desenvolupament i el creixement emocional dels infants. És per aquest motiu que s’ha de considerar fonamental la relació i la participació entre família i escola infantil.

L’afecció...

… és un vincle emocional privilegiat que establim amb les persones que per a nosaltres són més importants i significatives, aquelles la presencia de les quals ens dóna seguretat i benestar, a les quals cerquem en moments d’aflicció, a les quals enyorem quan no hi són; aquelles que ens resulten insubstituïbles, que no poden ser canviades per d’altres sense que ens afecti.

Els educadors participen en un capítol fonamental de la vida dels infants, en un etapa en què l’acollida emocional i l’establiment d’un vincle afectiu són essencials, ja que coincideix amb el fet que se separen dels pares.

L’afecció és probablement la nostra emoció més profunda. És la primera emoció interpersonal i segurament la més duradora i permanent. Al llarg de la vida establim relacions d’afecció amb diverses persones i en aquest sentit la nostra biografia és definida per la successió de vincles emocionals que hem anat establint i tal vegada perdent. Però les relacions d’afecció dels primers anys sembla que tenen una peculiaritat especial, perquè a més de definir amb qui ens relacionem i com ens relacionem, deixen una mena d’empremta en què acomodarem les relacions d’afecció futures. No és que les inicials condicionin irreversiblement totes les experiències emocionals posteriors, però sí que contribueixen a definir un cert estil d’aproximació a les relacions d’afecció ulteriors.

Les relacions amb els adults de referència a l’escola infantil són tan importants perquè poden servir per a confirmar o per a modificar patrons de relació apresos prèviament amb els pares.

Si quan som nadons...

… hem aprés amb els pares que les persones que ens envolten son gent sensible de qui ens podem refiar i que no ens fallaran en un moment de necessitat, que passi el que passi restaran disponibles, és mes probable inclinar-se a pensar que els nostres educadors seran igualment fiables i sensibles. Si efectivament l’educador actua d’aquesta manera, establirem una relació que confirmarà el nostre aprenentatge previ segons el qual els adults significatius són sensibles i de confiança.

Per tot això, és important que, quan els infants s’incorporen a l’escola infantil, el primer objectiu que es plantegin els educadors sigui l’aportació d’una atenció adequada i de qualitat, una acollida emocional que faciliti la creació d’un vincle afectiu entre els educadors i els infants. Aquest vincle permetrà que els nens desenvolupin una seguretat que, a la vegada, afavorirà també la seva autonomia.

A l’escola infantil, amb els més petits, els aprenentatges d’origen essencialment global es produiran en la distància curta, en les interaccions directes adult-infant. Al llarg de tota l’educació infantil, l’organització de l’aula i de les activitats han de potenciar aquestes interaccions personalitzades dins de l’entorn grupal. Els més petits necessiten encara molt l’adult. Els més grans, però, també necessiten moments de reconeixement individual, de contacte mes proper i d’un ajust personalitzat de la intervenció de l’adult.

La importància dels educadors com a referents afectius en el context escolar, i també la importància i la justificació dels criteris pedagògics i les diferents necessitats emocionals, és el que ha de guiar les pràctiques actuals en educació infantil. El plantejament de les activitats per a aquestes edats ha d’estar encaminat a afavorir les conductes que ens allunyin del concepte d’alumne estàndard, tenint en compte l’infant com una persona única i el bagatge que aporta, connectant el medi familiar i l’escolar.

L’escola infantil ha de poder transmetre regularitat, familiaritat i afectivitat.

És convenient que els infants trobin signes d’identitat quan arribin a l’escola, és a dir, senyals que demostrin que ja els esperaven, com pot ser una fotografia i el seu nom en els llocs adequats. Així mateix, hem de proposar les activitats que afavoreixin el coneixement de l’entorn proper, és a dir, els companys, la resta de grups de nenes i nens, els adults de l’escola i el recinte escolar.

La incorporació de l'infant a l'escola infantil: el període d'adaptació

“Als sis anys d’edat vaig haver d’interrompre la meva educació per assistir a escola.” Mark Twain (1835-1910)

Per a l’infant, la incorporació a un centre educatiu comporta un canvi en la seva vida, perquè passa d’un entorn conegut i reduït a un altre entorn social més ampli, on l’espai, el ritme de vida, les normes i fins i tot el llenguatge i la manera de comunicar-se poden ser diferents. Les seves necessitats bàsiques físiques i afectives no varien pel fet de fer un canvi d’entorn, mentre que sí que es modifica la manera d’expressar-les. És aquí on l’educador ha d’intervenir per a possibilitar als infants la recerca d’aquesta nova forma d’expressió que s’adequarà de mica en mica al vincle nou.

Recordeu...

… les repercussions educatives de les teories d’Erikson i Wallon en relació amb la importància d’establir vincles afectius en els primers anys de vida.

El primer pas és trobar un educador que amb la seva presència, cos i veu aculli l’infant, li ofereixi un mitjà protector i hi estableixi una relació individual, sense que això comporti una desatenció vers els altres nens i nenes.

  •  La incorporació de l'infant a l'escola infantil: el període d'adaptació
  • La incorporació de l'infant a l'escola infantil: el període d'adaptació

L’educador ha d’intentar proporcionar-li seguretat, afectivitat, punts de referència, establir un vincle afectiu, sense treure importància al paper de la mare, perquè només a partir d’aquest apropament es relacionarà amb el medi físic i després amb els altres nens.

La llar d’infants es considera un hàbitat complementari al de la família. Per tant, pares, mares i educadors han de ser conscients de la importància de les primeres vivències, han de tenir en compte totes les situacions que fan possible que l’infant relacioni la seva pròpia llar, que comparteix amb la família, amb la llar d’infants on ha de conviure amb altres nens i el seus educadors.És important tenir present que fins ara l’infant havia rebut una atenció singularitzada i que ara ha d’aprendre a compartir amb l’adult i amb altres nens i nenes.

L’arribada de l’infant per primera vegada al centre d’educació infantil ha de ser planificada. Una organització acurada del període d’adaptació estableix les condicions materials i personals necessàries perquè no sigui traumàtica.

El període d’adaptació inclou els infants, però també els pares, perquè comporta per a ells pors i temors, sobretot amb el primer fill. Aquest període també inclou, quan es doni el cas, els educadors perquè implica per a ells un espai nou, companys nous, nens nous.

Abans de l’arribada dels infants per primera vegada a l’escola, és convenient fer una reunió amb els pares i les mares per a tractar temes de gran interès com ara:

  • Explicar les dificultats que es poden presentar quan l’infant s’incorpora per primera vegada al centre i les maneres en què les poden manifestar.
  • Indicar les mesures que s’han de prendre per a facilitar la seva adaptació. Proporcionarem una serie de pautes que els pares i mares hauran de seguir per evitar que l’adaptació de l’infant a l’escola sigui perjudicial. Pautes relacionades amb la planificació que fa l’escola d’aquest període, l’organització dels horaris, la divisió dels grups, l’increment progressiu de la jornada, l’actuació dels pares i les mares a l’entrada…
  • Visitar les instal·lacions i dependències de l’escola. Aquesta visita ha de ser guiada pels educadors amb l’objectiu que coneguin el centre i els espais que ocuparan els seus fills.
  • Insistir en la relació estreta que s’ha de portar a terme entre la família i l’escola per a potenciar el desenvolupament de l’infant. És important que l’infant percebi aquesta bona relació entre els seus educadors i els seus pares.
  • Exposar la planificació d’aquest període i les raons que ens han portar a fer-ho d’aquesta determinada manera: el perquè dels horaris, la divisió dels grups, l’increment de la jornada de manera progressiva.

El centre ha de facilitar els mitjans al seu abast per a l’adaptació de l’infant.

Quan l’infant se separa de les figures d’afecció, cosa que passa quan s’incorpora per primera vegada al centre, solen aparèixer conflictes i conductes dels tipus següents:

  • Conductes per a recuperar la figura d’afecció:
    • plors incontrolats
    • intents de fugida
    • ansietat i els símptomes que hi estan associats
  • Conductes regressives:
    • descontrol d’esfínters
  • Figures d’ansietat:
    • tremolors
    • tics
  • Trastorns de l’alimentació i de la son:
    • vòmits
    • malsons

Totes aquests manifestacions no s’han de presentar plegades, ja que hi ha diferències d’uns infants a als altres i intervenen nombroses variables: edat, sexe, familiaritat del lloc, coneixement previ de les persones, presència d’altres germans o familiars propers, etc.

A l’hora de planificar el període d’adaptació hem de tenir en compte:

  • Escalonar els dies i horaris per a no fer coincidir molts infants alhora. Els horaris han de ser flexibles, la seva presència els primers dies s’ha de reduir i s’ha d’incrementar de mica en mica fins a completar la jornada escolar.
  • Establir pautes d’observació.

Els objectius que ens plantegem per als infants en aquest període són els següents:

  1. Conèixer l’entorn escolar.
  2. Conèixer les instal·lacions del centre, principalment l’aula.
  3. Conèixer els seus educadors i companys i reconèixer els seus noms.
  4. Identificar el símbol o fotografia que li correspon.
  5. Iniciar-se en l’aprenentatge d’hàbits i rutines diàries.
  6. Conèixer les persones que integren el centre.
  7. Presa de contacte amb els materials de l’aula.

L’aula ha d’estar preparada amb una decoració atractiva i alegre per a crear confiança, tranquil·litat i seguretat que proporcioni benestar a l’infant.

Les activitats que és fan durant el període d’adaptació han de ser motivadores, significatives, socialitzants, lúdiques i globals. Al començament solen ser senzilles i de curta durada. A mesura que l’infant s’adapta, el ventall d’activitats és més complex. A tall d’exemple proposem les següents:

  • Presentar la mascota de l’aula. Entre tots la descrivim i anomenem les seves característiques.
  • Explicar contes relatius a l’escola, dramatitzant-ne alguns i fent preguntes senzilles perquè els comprenguin.
  • Reconèixer el lloc on ha de penjar les pertinences.
  • Fer una visita guiada per les instal·lacions del centre.
  • Anar a veure els racons de l’aula, on observaran els materials que hi ha i que posteriorment utilitzaran.
  • Aprendre cançons infantils.
  • Usar salutacions de cortesia.
  • Utilitzar el calendari, la llista de classe i el mural de les estacions de l’any.
  • Fer activitats manuals amb pintures.
  • Fer activitats gràfiques de gargots lliures.
  • Fer audicions curtes de fragments musicals.
  • Fer exercicis corporals i psicomotrius bàsics i senzills que impliquin autonomia.
  • Fer exercicis de motricitat amb la plastilina.
  • Fer jocs lliures.
  • Aprendre poesies senzilles referents a l’escola.

Teniu un exemple de planificació del període d’adaptació en la secció “Annexos” d’aquesta unitat.

La metodologia que hem d’emprar s’ha de basar en un ensenyament global, constructivista, participatiu, actiu, lúdic i basat en la concepció d’un aprenentatge significatiu.

L’avaluació es porta a terme mitjançant l’observació directa i prenent nota en el diari de l’aula de tots els aspectes més rellevants. També hem d’avaluar la nostra intervenció: si ha estat l’adequada, si l’organització s’ha adaptat, si els materials han estat suficients, etc.

Programes i estratègies que afavoreixen el desenvolupament afectiu

Hem de reconèixer, com ens diu Goleman, que tots tenim dues ments: una que pensa i l’altra que sent. Ara bé, la raó i l’emoció, s’oposen?

Tots hem comprovat que...

… quan apareixen problemes importants en la nostra vida, hi ha determinades habilitats que són les que ens ajuden a solucionar-los. És la nostra maduresa emocional la que ens guia sovint quan ens enfrontem a situacions difícils o tasques molt importants.

Ara sabem que no, que són dues formes fonamentals de coneixement que interactuen per construir la nostra vida mental. Ambdues ments han de ser ateses al llarg de la vida, no hi ha d’haver predomini ni oposició, en tot moment s’ha de trobar el seu equilibri perquè els sentiments són indispensables per a prendre decisions racionalment, perquè ens orienten en la direcció adequada per a treure el millor profit a les possibilitats que ens ofereix la lògica. Ambdós components de la ment ens aporten recursos sinèrgics: l’un sense l’altre resulta incomplet i ineficaç.

No obstant això, l’educació continua esforçant-se per a desenvolupar la màxima quantitat de continguts de les àrees cognitives, i no presta l’atenció suficient al desenvolupament de les habilitats emocionals dels infants.

La intel·ligència emocional

Des que el 1990 els científics nord-americans Mayer i Salovery van encunyar el terme intel·ligència emocional i des que el 1995 Goleman el va difondre mitjançant el seu best-seller, s’han editat moltes publicacions relacionades amb aquest tema.

Una nova visió de la intel·ligència:

Howard Gardner, l’any 1983, va desenvolupar el model d’intel·ligències múltiples, en què proposava una visió nova de la intel·ligència dotada d’una capacitat múltiple i en què reconeixia altres tipus d’intel·ligències a banda de la cognitiva. Però no va ser fins a l’any 1995, a partir de la publicació del llibre de Daniel Goleman, La intel·ligència emocional, quan va rebre més atenció en els mitjans de comunicació i en l’àmbit educatiu.

Els investigadors han tractat d’establir l’origen d’aquest concepte i situen el punt d’inflexió més important en l’obra de Howard Gardner del 1983, en què va revolucionar el concepte d’intel·ligència amb la seva teoria d’intel·ligències múltiples, i va introduir set tipus d’intel·ligències, entre les quals destaquen la intel·ligència interpersonal i la intrapersonal. La primera ens permet diferenciar els estats d’ànims i les intencions dels altres, mentre que la segona ens dóna accés a la vida emocional pròpia, al ventall propi de sentiments, i ens capacita per a discriminar les emocions i recórrer-hi com a mitjà per a interpretar i orientar la conducta pròpia; ambdues intel·ligències conflueixen en el concepte d’intel·ligència emocional (Goleman, 1996).

Adoptant el model de Mayer i Salovey (1997), podem definir la intel·ligència emocional com:

  • La capacitat per a percebre, valorar i expressar emocions amb exactitud.
  • La capacitat per a accedir o generar sentiments que facilitin el pensament.
  • La capacitat per a comprendre emocions i el coneixement emocional.
  • La capacitat per a regular les emocions promovent un creixement emocional i intel·lectual.

En la secció “Recursos” del web de la unitat teniu el vídeo Educació emocional: el control de les emocions, que posa de relleu la importància de l’aprenentatge del control de les emocions i explica la investigació que porta a terme la Universitat de Màlaga sobre les habilitats emocionals.

  • La percepció emocional és la capacitat per a percebre les emocions pròpies i les dels altres, i també per a percebre emocions en objectes, art, històries, música i altres estímuls.
  • La facilitació o assimilació emocional és la capacitat per a generar, usar i sentir les emocions com a necessàries per a comunicar sentiments o utilitzar-les en altres processos cognitius.
  • La comprensió emocional és la capacitat per a comprendre la informació emocional, com es combinen les emocions i progressen a través del temps, i per a saber apreciar els significats emocionals.
  • La regulació emocional és la capacitat per a estar oberts als sentiments, modular els propis i els dels altres, i també per a promoure la comprensió i el creixement personal.

Com s'ha de desenvolupar la intel·ligència emocional en l'educació infantil

L’educació emocional, és a dir, el procés d’ensenyament-aprenentatge de les emocions, té com a finalitat el desenvolupament integral de la persona, i harmonitzar així els components cognitiu i afectiu.

Per a incidir en l’educació emocional de l’altre, primer hem de conèixer i començar a gestionar el nostre propi àmbit emocional.

La intel·ligència emocional és...

… un conjunt d’actituds, habilitats i competències que determinen la conducta d’un individu, les seves reaccions, els estats mentals, etc., i que es pot definir, segons Goleman, com la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i els dels altres, de motivar-nos i de manejar adequadament les relacions.

Hi ha diversos autors com ara Elias, Tobias i Friedlander (1999) que exposen la regla d’or de l’educació emocional: “Tracti els seus fills com li agradaria que els tractessin els altres.” Això requereix un bon coneixement dels nostres propis sentiments, assumir la perspectiva dels nostres alumnes/fills amb empatia, controlar els nostres propis impulsos, observar amb cautela la nostra actitud com a educadors/pares, dedicar esforç a aquesta tasca i utilitzar les nostres dots socials per a portar a terme les idees.

Si, com és desitjable, les institucions educatives aconsegueixen portar a terme aquests objectius, s’obtindrà com a resultat persones emocionalment intel·ligents, les quals es caracteritzaran pel fet de ser capaces de ressaltar els aspectes positius per damunt dels negatius, valorar allò aconseguit enfront de les insuficiències i els encerts més que els errors, seguint la màxima que allò important no es encertar sinó aprendre a ser.

Les intervencions psicopedagògiques per a desenvolupar les competències emocionals estan centrades a dissenyar i aplicar programes. No obstant això, en l’actualitat sorgeix una estratègia nova en l’ensenyament d’aquestes competències, que completa la que s’ofereix des dels models de programes. Aquesta estratègia nova tendeix a prioritzar l’aprenentatge de les competències emocionals en cadascuna de les àrees curriculars.

S'entén per programa...

… tota activitat preventiva, evolutiva o educativa que, fonamentada teòricament, planificada de manera sistemàtica i aplicada per un conjunt de professionals de manera col·laborativa, pretén aconseguir determinants objectius en resposta a les necessitats detectades en un grup dins un context educatiu, comunitari, familiar o empresarial.

Els objectius específics d’aquests programes són els següents:

  • Adquirir un millor coneixement de les emocions pròpies.
  • Identificar les emocions dels altres.
  • Desenvolupar l’habilitat de regular les emocions pròpies.
  • Prevenir els efectes perjudicials de les emocions negatives.
  • Desenvolupar l’habilitat per a generar emocions positives.
  • Afavorir una competència emocional més gran.
  • Potenciar l’habilitat d’automotivar-se.
  • Adoptar una actitud positiva davant la vida.

En la secció “Annexos” d’aquesta unitat disposeu de pautes per a elaborar la programació. En la mateixa secció, en la Guia Didàctica en matèria d’adopció, hi trobareu una unitat didàctica dedicada a les emocions.

Tot seguit us presentem les iniciatives nacionals i internacionals sorgides amb l’objectiu de desenvolupar la intel·ligència emocional.

A Espanya destaca, entre d’altres, la tasca desenvolupada per Ibarrola i Delfo (2003), que van col·laborar a elaborar el programa “Sentir i pensar”, adreçat a nens i nenes de tres a cinc anys. Així mateix, una de les activitats que proposa el Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP) de la Universitat de Barcelona per a l’etapa d’infantil és el programa d’educació emocional per a nens i nenes d’entre tres i sis anys.

En la secció “Annexos” del web de la unitat disposeu del vídeo Pla d’entrenament de les habilitats emocionals en adolescents, fruit del treball del Departament de Psicologia de la Universitat de Màlaga amb alumnes de 4t. d’ESO.

A Màlaga funciona el projecte Intemo, dirigit a adolescents d’entre dotze i divuit anys de diferents instituts d’ESO. A la Universitat de Màlaga, el laboratori d’investigació sobre l’emoció i cognició va començar a investigar en educació emocional l’any 1996 i va ser pioner a Espanya a implementar instruments d’avaluació. En el cas del projecte Intemo, l’adquisició de competències emocionals no està integrada en el currículum escolar, sinó que es planteja com un treball en hores de tutoria, per mitjà d’activitats i jocs.

En les seccions “Bibliografia” i “Adreces d’interès” del web d’aquesta unitat trobareu més informació sobre programes d’educació emocional.

Dins l’àmbit internacional, concretament als Estats Units, mereix una atenció especial la comunitat de professionals de l’àmbit de la investigació i de la pràctica educativa The Collaborative for Academic, Social, and Emotional Learning (CASEL), fundada el 1994 per Goleman i Rockefeller Growald. El seu àmbit d’actuació més específic és l’ensenyament i l’aprenentatge de les competències socioemocionals, àmbit des del qual tracten d’estimular l’avenç de la ciència en aquest camp mitjançant la creació d’un cos teòric sòlid i contrastant aquestes teories amb múltiples aplicacions pràctiques, a la vegada que tracten de difondre els resultats de la seva investigació i formar els professionals que porten a terme la intervenció de programes.

Un dels seus objectius prioritaris consisteix a revisar i avaluar més de dos-cents cinquanta programes, els quals estimulen l’aprenentatge social i emocional en els centres educatius (CASEL, 2003).

SEAL són les sigles de Social and Emotional Aspects of Learning (“Aspectes Socials i Emocionals de l’Aprenentatge”).

Inspirat en la proposta de la Fundació CASEL, al Regne Unit (2007) es va crear una secretaria d’estat adreçada a infants, escoles i famílies i es va posar en marxa el programa SEAL a l’educació primària i secundària.

En la secció “Adreces d’interès” del web d’aquesta unitat trobareu exemples d’activitats ben variades i suggeriments per treballar les emocions.

Centrant-nos en l’etapa d’educació infantil, una altra estratègia per treballar les emocions dels nostres alumnes o fills, consisteix en l’elaboració de llibres de contes dirigits al coneixement i aprenentatge de les emocions i els sentiments. Un referent important en aquest sentit és el treball de Begoña Ibarrola en el seu llibre Cuentos para sentir. Educar las emociones,la finalitat dels quals és que els infants comprenguin millor els seus sentiments, escoltant contes que sintetitzen les emocions que experimenten la majoria dels infants en el seu difícil camí a la maduresa: alegria, tristor, enuig, por, orgull, enveja i gelosia, confiança en si mateix, vergonya i culpa; d’aquesta manera es produeix un “encontre emocional” entre pares i fills.

Eulàlia Canal també treballa les emocions per mitjà de contes il·lustrats acompanyats de cançons. Cada conte fa referència a un sentiment o una emoció que els infants experimenten al llarg del seu desenvolupament. Pot ser un recurs molt útil per a famílies i educadors per a obrir un diàleg infant-adult sobre la por, la vergonya, la gelosia, la frustració, la mort, etc.

En la secció “Bibliografia” del web d’aquesta unitat trobareu les referències de les obres de Begoña Ibarrola, Eulàlia Canal i Didier Lévy.

En aquesta mateixa línia, Didier Lévy treballa les emocions a partir del conte El imaginario de los sentimientos de Felix; per mitjà dels seus protagonistes els infants aprenen a identificar i anomenar els seus sentiments enmig d’un munt d’aventures que en fan atractiva la lectura.

Tot i que la majoria de centres d’educació infantil reflecteixen en el seu ideari de manera expressa la importància del desenvolupament de la dimensió emocional o fan referència a la seva educació integral, el repte és trobar la manera de traduir aquestes paraules en accions concretes que desenvolupin aquests objectius.

L'educació emocional i els educadors

Un dels requisits perquè els educadors assoleixin la missió de desenvolupar la intel·ligència emocional dels infants és que es comprometin a desenvolupar la seva pròpia intel·ligència emocional.

Respecte a l’ús de la intel·ligència emocional pròpia, els educadors han de ser capaços del següent:

  1. Expressar adequadament els seus sentiments en la seva relació amb l’infant.
  2. Utilitzar la metodologia de planificació segons fites i resolució de conflictes.
  3. Posar en pràctica estratègies d’automotivació.
  4. Controlar els seus estats d’ànims negatius i gestionar adequadament les seves emocions.
  5. Manifestar empatia i capacitat d’escolta.
  6. Desenvolupar conductes assertives i resoldre adequadament els conflictes que es produeixin a l’aula.

Galileu: “La major saviesa que existeix és el coneixement d’un mateix.”

Educar amb intel·ligència emocional implica que els educadors sàpiguen identificar els seus sentiments i i les seves emocions, en sàpiguen controlar l’expressió no pas reprimint-la sinó oferint models adequats d’expressió, especialment quan és tracta d’emocions negatives que solen ser més difícils de comunicar d’una manera respectuosa.

S’ha comprovat que la intel·ligència emocional dels educadors és una de les variables que és present en la creació d’un clima d’aula emocionalment saludable, on es gestionen de manera correcta les emocions i on es poden expressar sense por de ser jutjats o ridiculitzats. Per aquest motiu és important que el docent estigui format i entrenat en competències d’educació emocional.

La Universitat del País Basc (EHU) col·labora des de l’any 2006 en un projecte de la Diputació Foral de Guipúscoa que pretén millorar la intel·ligència emocional dels seus ciutadans en tots els àmbits de la comunitat, formant el professorat per tal que introdueixi en les seves matèries l’educació de les emocions. Plantegen l’educació de les emocions integrada dins el currículum escolar i no com una assignatura més.

Segons Rafael Bisquerra, l’autèntic benestar és el benestar emocional.

La Fundació Marcelino Botín, a Cantàbria, ha posat en marxa el projecte “Educació responsable”, en el qual participen noranta-set centres amb infants de tres a setze anys. Ha creat una plataforma per a donar suport i difusió a l’educació emocional, posar en contacte experiències diferents i facilitar la relació de professionals i famílies en aquest àmbit.

En les seccions “Bibliografia” i “Adreces d’interès” del web de la unitat podeu aprofundir sobre la formació del professorat emocionalment competent.

El Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica (GROP) de la Universitat de Barcelona, que dirigeix el catedràtic Rafael Bisquerra, també se centra, majoritàriament , en la formació de professorat en educació emocional. Va portar a terme una experiència pilot amb professorat de Lleida, aportant eines per a treballar les capacitats emocionals amb els seus alumnes. Han creat la Fundació per a l’Educació Emocional amb la intenció d’oferir formació a la societat en general i així contribuir, segons Bisquerra, a la convivència, a la prevenció de la violència i al desenvolupament del benestar emocional.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats