L'estructura de les llengües de signes

En la comunicació amb persones amb diversitat funcional que són usuàries d’una llengua de signes és de gran ajuda tenir competència en aquesta llengua. D’altra banda, conèixer com és l’estructura formal de les llengües de signes facilita el seu aprenentatge. També contribueix a entendre les característiques de la comunicació amb els seus usuaris.

L'estructura dels signes en l'LSC: el nivell fonològic

L’objectiu d’aquest apartat és presentar com estan formats els signes i descriure les característiques principals del nivell fonològic de la llengua de signes catalana o LSC. La fonologia estudia els elements sense significat de les llengües i les regles per combinar-los. En les llengües parlades, les paraules estan formades pels fonemes.

Cadena fònica

És la seqüència de sons que formen un enunciat en les llengües parlades.

Els fonemes es combinen seqüencialment, és a dir, un fonema segueix a l’altre en la cadena fònica. En les llengües de signes, els elements sense significat es denominen paràmetres formatius. A diferència de les llengües parlades, els paràmetres es poden combinar simultàniament i seqüencialment. És a dir, els valors dels paràmetres es produeixen, generalment, al mateix temps, però també poden combinar-se alhora de forma consecutiva.

El paràmetre formatiu és l’equivalent al fonema en les llengües de signes.

Els paràmetres formatius dels signes en la llengua de signes catalana (LSC) són:

  • La configuració de la mà
  • L’orientació de la mà
  • El lloc d’articulació
  • El moviment del signe
  • El component no manual

En català són parells mínims: mèu (gat) i meu (possessiu), cava i capa, etc.

Per a la descripció i comprensió dels diversos paràmetres, els lingüistes recorren als parells mínims, és a dir, a signes que coincideixen en els valors de tots els paràmetres excepte un. El contrast possibilita que puguem identificar un signe o l’altre.

La configuració de la mà

La configuració de la mà fa referència a la forma que adopten els dits d’aquesta part del cos, segons el seu grau de flexió o extensió, la seva separació o unió, el contacte entre ells o amb una altra part de la mà, etc. i la combinació que en resulta.

Per exemple, els signes DILLUNS i DIJOUS, que mostrem a la figura es diferencien fonamentalment en aquest paràmetre.

Figura Parell mínim respecte a la configuració

Mentre a DILLUNS els dits que participen estesos són l’índex i el petit, a DIJOUS són l’índex i el dit cor. Un altre exemple de parell mínim que es distingeix en la configuració de la mà és ENSENYAR i ESO

Figura Un segon parell mínim respecte a la configuració

Al signe ENSENYAR tots els dits estan flexionats pel metacarp i els dits tenen contacte per les seves puntes. En canvi, al signe ESO els dits estan flexionats pels artells i la falangeta i el polze està totalment estès.

A l’annex 1 “El paràmetre de la configuració de la mà” trobareu l’inventari de configuracions proposat per Josep M. Segimon per a l’LSC.

El treball de Josep M. Segimon (1993) sobre la fonologia de l’LSC ha establert un inventari de 107 configuracions. La configuració de la mà és un dels paràmetres fonamentals per identificar els signes i, per tant, per accedir al seu significat.

L'orientació de la mà

El paràmetre formatiu orientació de la mà comprèn cap on mira el palmell de la mà i cap on es dirigeixen els artells del metacarp.

Fixeu-vos en els signes ALUMNE i PROFESSOR (figura):

Figura Parell mínim respecte al palmell de la mà

En el signe ALUMNE el palmell mira cap al signant emissor. Si l’orientem cap a l’interlocutor, n’obtindrem el signe PROFESSOR. Altres signes que es diferencien únicament en el paràmetre d’orientació són CUNYAT i PARTIT o CLASSIFICADOR i CURS. Observeu a les fotografies (figura), que mentre a CLASSIFICADOR el palmell de la mà passiva (en aquesta cas, l’esquerra) mira el terra, a CURS està orientat cap amunt.

A l’annex 2 “Tipus de verbs en l’LSC” es descriu més extensament quins verbs poden modificar l’orientació per expressar continguts gramaticals.

Figura Parell mínim respecte a l’orientació de la mà passiva

El lloc d'articulació

A banda de les característiques de la mà, també és rellevant lingüísticament el lloc on se situa.

El paràmetre lloc d’articulació fa referència bé a la ubicació on se situa la mà (o mans), bé al lloc inicial i final, si els articuladors manuals realitzen un moviment de trajectòria.

Per exemple, fixeu-vos en els signes VERMELL i MEMÒRIA a la figura.

Figura Parell mínim respecte al lloc d’articulació

Mentre el signe VERMELL es fa als llavis, el signe MEMÒRIA es produeix al front. Altres signes que es diferencien només en el lloc d’articulació són: VERBAL i VERD (figura).

Com escrivim els signes?

Per poder diferenciar els signes de les paraules en la llengua escrita, els especialistes en llengües de signes van acordar anotar els signes amb totes les lletres en majúscula. Una altra convenció estableix que quan cal més d’una paraula per referir-nos a un signe, emprem el punt per unir-les. Per exemple, el signe que significa CAP.DE.SETMANA és un únic signe formalment i semànticament però necessitem tres paraules del català per anotar-lo.

Figura Un segon parell mínim respecte al lloc d’articulació

El signe VERBAL es produeix al costat esquerre del mentó, mentre el signe VERD té com a lloc d’articulació la banda superior esquerra del tors.

El moviment del signe

El moviment del signe fa referència al canvi de flexió a extensió (o a la inversa) que realitzen els dits i/o al desplaçament de la mà (o mans).

Fixeu-vos en la diferència entre el signe ENSENYAR i CUIDAR a la figura.

Figura Parell mínim respecte al moviment

Tots dos signes coincideixen en la configuració de la mà (la que identifica la lletra Q de l’alfabet dactilològic), en la seva orientació (en aquest cas el palmell mira cap a l’interlocutor) i en el lloc d’articulació (l’espai neutre). Tanmateix tenen diferent el moviment del signe. Mentre en el signe ENSENYAR el moviment consisteix en dos moviments lineals breus, en el signe CUIDAR el moviment és circular.

La producció acurada del paràmetre del moviment és molt important quan emprem els verbs en l’LSC, atès que aquests poden modificar el seu moviment per expressar continguts gramaticals, com per exemple l’aspecte. Així, a tall d’exemple, la diferència entre MENJAR i ESTAR.MENJANT radica en el fet que en el primer el moviment d’acostament cap als llavis es repeteix un cop, mentre que en el segon es produeix un mínim de tres vegades, esdevenint un moviment circular.

El component no-manual

L’últim paràmetre que descrivim és l’anomenat component no-manual, també anomenat paràmetre no-manual.

El component no-manual fa referència a la posició que adopten o el moviment que realitzen el tors, el cap i els elements facials (els ulls, les celles, les galtes, els llavis, les dents i la llengua).

El tors pot presentar una lleugera flexió cap endavant o endarrere, o bé realitzar girs laterals. D’altra banda, el cap pot mostrar una lleugera elevació, descens, girs laterals, flexió cap endavant i cap enrere, etc.

Pel que fa als elements facials es poden observar els valors següents:

  • Els ulls poden estar marcadament oberts (com per exemple, a l’expressió facial del signe SORPRESA), entreoberts (com en el signe PROHIBIR) o totalment tancats (com en el signe DORMIR), a banda de la posició d’obertura neutra. Observeu les diferències a les fotografies de la figura.
Figura Diversos graus d’obertura dels ulls
  • Les celles poden adoptar diverses configuracions: forma neutra, elevades, arrufades, etc. Fixeu-vos en les fotografies a la figura.
Figura Principals configuracions de les celles
  • Pel que fa a les galtes, alguns signes presenten una galta inflada (EMBARASSADA) o bé totes dues (ENGREIXAR.SE), etc.
  • La boca pot estar totalment oberta (com en el signe SORPRESA), o bé tenir diferents graus d’obertura fins quedar totalment closa (com en el signe PRIM).
  • Les dents poden aparèixer pressionant el llavi inferior (ESTAR.GELÓS), fent pressió entre elles (CRISTALL), etc.
  • Finalment, la llengua també pot adoptar diferents posicions i moviments: pressionar lleugerament una galta (com en el signe CARAMEL); pot romandre flexionada cap a l’interior de la boca (signe GRAS); la punta pot moure’s verticalment (signe HAVER.HI) o bé sobresortir-ne (PETIT), etc.

Les diverses configuracions que poden adoptar els elements facials poden tenir una funció gramatical o lèxica, és a dir, expressar continguts gramaticals o bé establir el contrast entre dos signes.

Per exemple, la diferència entre el signe POR i TERROR resideix en la tensió que adopten els elements de la cara. Fixeu-vos en les diferències plasmades a la figura.

Els noms dels dits

Identificarem els dits pel número d’ordre a partir del polze (1), índex (2), cor (3), anular (4) i petit (5).

Figura Parells mínims respecte al component no-manual

Tal com s’indica en el quadre, la diferència fonamental entre els dos signes és l’expressió facial i corporal: en posició neutra (és a dir, sense cap canvi) en el signe POR i marcada en el signe TERROR. TERROR mostra una expressió facial amb els elements en tensió, així com un encongiment i avançament del cap.

El component no manual relacionat amb l’expressió facial és fonamental per a l’expressió de les funcions gramaticals i per a l’estructura sintàctica i discursiva. Així, per exemple, la posició de les celles equival a l’entonació en les llengües parlades.

Tots els signes manuals resulten de la unió simultània i/o seqüencial dels valors dels paràmetres descrits en aquest apartat. És important per a l’aprenentatge de les llengües de signes ser-ne conscient per tal d’identificar el valor específic del paràmetre, diferenciar-lo d’altres valors i poder-lo memoritzar.

Les paraules en l'LSC: el nivell lèxic

Les paraules en les llengües signades s’anomenen signes. Per poder aprendre els signes, els diccionaris esdevenen materials molt valuosos. A més, una altra de les funcions dels diccionaris és recollir les paraules de la llengua en un període concret en el temps. Les llengües van canviant constantment perquè canvien les necessitats dels seus usuaris.

Diccionaris de l'LSC

  • El primer diccionari de l'LSC
  • El primer diccionari de l'LSC

En el procés d’aprenentatge de l’LSC és important consultar els diccionaris per resoldre dubtes sobre la forma dels signes (els valors dels paràmetres), la seva categoria lèxica o tipus de paraula (si és un nom o un verb, per exemple) o bé per aprendre els signes d’un camp semàntic específic, com per exemple, els signes de la família. Actualment existeixen diversos diccionaris que descriuen el lèxic de l’LSC i que poden ser consultats.

El primer diccionari va ser publicat el 1985. Porta per títol Lenguaje de signos manuales i va ser elaborat per Jorge Perelló i Juan Frigola. La segona edició, publicada el 1998, conté les il·lustracions de 4.500 signes. Aquest diccionari està organitzat temàticament. Alguns dels temes són: salutacions, la família, la casa, la roba, l’escola, etc. No és únicament un recull del vocabulari bàsic de l’LSC sinó que està basat en principis lingüístics. Les primeres pàgines inclouen inventaris dels paràmetres formatius dels signes: les configuracions de la mà (també anomenades queiremes), els llocs d’articulació (o toponemes) i els moviments (o kinemes).

El 1996 es va publicar el Diccionari temàtic bàsic en llengua de signes catalana de Ponent, elaborat per Ignasi Martín i Marisa Alvarado. Posteriorment, el 2004 apareix la segona edició amb el nou títol Diccionari temàtic de llenguatge de signes català. A banda del canvi de títol, també inclou nou vocabulari. Dels 1.800 signes de la primera edició, passa a 3.900 en la segona.

El 2011 veu la llum el Primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana. El seu autor és l’historiador Ramon Ferrerons. Aquest diccionari consta de 3.350 entrades de signes d’ús comú. Està organitzat en dos volums. Cada entrada del diccionari inclou la informació següent:

SignoEscriptura

És un sistema de notació de les llengües de signes. Es basa en dibuixos que representen els diferents paràmetres formatius.

  • La transcripció del signe en SignoEscriptura. Aquesta transcripció ens permet identificar-lo si ja el coneixem o produir-lo per poder-lo aprendre. En els primers apartats s’inclouen les claus per a la interpretació dels símbols d’aquest sistema.

  • Un diccionari etimològic de l'LSC
  • Un diccionari etimològic de l'LSC

  • La paraula o paraules equivalents en català, és a dir, les diferents paraules que tenen el mateix significat (aproximat o exacte).
  • La definició semàntica del signe. La descripció del seu significat.
  • El procés de creació del signe. S’hi indica per exemple si el signe s’ha creat a partir de la unió d’altres signes, si prové d’una altra llengua de signes, etc.
  • Les expressions en català que inclouen la paraula glossa i l’equivalent a l’LSC. D’aquesta manera podem buscar a partir d’expressions fixades en català com ara locucions o frases fetes per poder saber com es diu en l’LSC. Per exemple, podem buscar com se signaria en LSC les expressions catalanes “dormir pla” o “faltar un bull” dins l’entrada DORMIR i FALTAR, respectivament.

Reculls lèxics a Internet

També es poden consultar diversos reculls lèxics de l’LSC en portals d’internet, com per exemple Mira què dic i Sematos.

Aquests tres diccionaris han estat publicats en paper. En format electrònic, es pot consultar el DILSCAT, el Diccionari bàsic de la llengua de signes catalana. Aquest va ser elaborat per Josep M. Segimon i els seus col·laboradors de la Fundació ILLESCAT. Es va publicar el 2004 i inclou 1.500 entrades. La cerca del signe es pot fer a partir de quatre llengües parlades/escrites: el català, el castellà, l’anglès i el portuguès. Cada entrada, a més del vídeo on es mostra el signe en LSC, inclou les equivalències en les quatre llengües esmentades, el camp semàntic al qual pertany el signe (naturals, socials, etc.) i la seva categoria lèxica (verb, nom, etc.).

Tipus de paraules en l'LSC

El vocabulari de les llengües està format per diferents tipus de paraules que fan diferents funcions en un frase.

L’LSC consta dels següents tipus de paraules:

  • Substantiu (o nom)
  • Verb
  • Adjectiu
  • Adverbi
  • Determinant
  • Pronom
  • Preposició
  • Conjunció

Hi ha llengües parlades en les quals els noms no tenen gènere (anglès) ni nombre (xinès).

Cada tipus de paraula du a terme una funció específica en l’oració i pot presentar característiques pròpies:

  • Pel que fa als substantius, fan referència a entitats (persones, animals, objectes, conceptes, etc.).

A diferència del català, els noms en LSC no tenen gènere (masculí, femení o neutre) ni nombre (singular o plural). Aquesta característica la trobem en altres llengües com ara el xinès.

Si volem diferenciar quan signem en LSC el sexe de la persona o l’animal al qual fa referència el nom, podem emprar els signes DONA o HOME com a modificadors. La informació relativa al nombre s’expressa en l’LSC mitjançant diferents recursos gramaticals que s’inclouen sota la categoria “Expressió de la quantitat”.

A l’apartat “Expressió de la quantitat” descrivim els recursos de què disposa l’LSC per a l’expressió de la pluralitat, del nombre de coses a què fem referència, etc.

D’altra banda, els noms poden incorporar morfemes augmentatius, diminutius i despectius mitjançant modificacions en el component no-manual i en el moviment.

  • Els verbs inclouen informació sobre accions (CÓRRER, SALTAR, etc.), estats (ESTAR.TRIST, TENIR.GANAR, etc.) o processos (CRÉIXER, APRENDRE, etc.).

En l’LSC tots els verbs poden incorporar morfemes per a l’expressió de l’aspecte.

A més a més, segons el tipus de verb, aquest pot expressar qui/què realitza l’acció i sobre qui/què es realitza.

Vegeu a l’annex de l’apartat “Tipologia dels verbs en l’LSC” una explicació detallada dels morfemes que poden incloure els diferents verbs.

  • Els adjectius són paraules que solen utilitzar-se per descriure un substantiu. El seu significat fa referència a característiques físiques (RODÓ, PETIT, VERMELL, AMPLE, etc.) o relacionades amb el caràcter o l’estat (FELIÇ, TRIST, etc.), o altres propietats. L’adjectiu a l’LSC és una categoria que no inclou morfemes de gènere o nombre, però sí que pot modificar la seva forma per indicar el grau de la qualitat (per exemple per expressar ‘tristíssim’).
  • Els adverbis serveixen per modificar el significat dels verbs (MENJAR MOLT), dels adjectius (MOLT SIMPÀTIC) o d’altres adverbis (MOLT RÀPIDAMENT). Els adverbis en l’LSC poden ser signes manuals i signes no-manuals. Mentre els adverbis manuals són articulats amb les mans i els braços, els adverbis no-manuals són produïts mitjançant l’expressió facial o bé amb modificacions del moviment del signe.

Segons el seu significat es poden classificar en els tipus següents: manera, temps, lloc, quantitat, negació, afirmació, etc. A la figura proporcionem exemples d’adverbis manuals de manera, de temps i de lloc.

Figura Adverbis manuals en l’LSC
  • Els determinants acompanyen els noms i els especifiquen. Alguns determinants són possessius (MEU, TEU, etc.), altres són indefinits (ALGUNS, TOT, etc.) (figura). La funció d’especificador que realitzen els articles en català o castella, en l’LSC la du a terme el díctic o signe d’assenyalament.

Vegeu a l’apartat “Expressió de la quantitat” alguns adverbis de quantitat i a l’“Expressió de la negació” alguns de negació.

Figura Determinants en l’LSC

Vegeu a l’apartat “Expressió de la quantitat” una explicació i exemples sobre el procediment incorporació del nombre.

  • Els pronoms serveixen per substituir tot un sintagma nominal i no repetir-lo. Els pronoms personals en l’LSC poden tenir la forma del gest d’assenyalament que modifica la seva orientació per expressar la persona, el lloc o el temps. Així, per exemple el pronom personal de primera persona singular està orientat cap al signant mentre que el de segona, cap a l’interlocutor. Pel que fa als pronoms personals de plural, aquests es produeixen amb un moviment en cercle. També poden canviar la configuració per incloure una configuració corresponent a un nombre (TRES, QUATRE, CINC, etc.) que indiqui la quantitat de persones mitjançant el procediment anomenat incorporació del nombre. Fixeu-vos en els signes NOSALTRES i NOSALTRES+QUATRE a la figura.
Figura Incorporació del nombre en pronoms

El signe NOSALTRES+QUATRE ha estat creat a partir de la unió del pronom NOSALTRES i del numeral QUATRE. Del primer es conserva el lloc d’articulació i el moviment, mentre que del segon es pren la configuració i l’orientació de la mà.

  • Les preposicions serveixen per vincular paraules establint diferents tipus de relacions. L’LSC té diverses preposicions que indiquen: propietat (DE), causa (PER), finalitat (PER.A), etc. (figura).
Figura Preposicions en l’LSC
  • Les conjuncions, en canvi, relacionen clàusules o oracions. Consulteu la figura per veure exemples de conjuncions en l’LSC.
Figura Conjuncions en l’LSC

Vegeu a l’apartat “Oracions de relatiu” una explicació sobre les conjuncions de relatiu en l’LSC DE i MATEIX.

L'expressió de categories gramaticals en LSC: el nivell morfològic i morfosintàctic

En el procés d’aprenentatge d’una llengua, és fonamental que els aprenents adquireixin el seu vocabulari, però sobretot cal que es fixin en els recursos de què disposa per expressar els continguts gramaticals. Semànticament, els principals continguts o categories gramaticals que expressen les llengües són:

  • Qui fa l’acció i qui la rep, qui experimenta l’estat o el procés al qual fa referència el verb. Aquest contingut s’anomena persona gramatical.

En català es marca morfològicament en la flexió verbal i lèxicament en els pronoms i inclou tres possibilitats: la primera (jo salto), la segona (tu saltes) o la tercera persona (ell salta).

  • La quantitat d’agents o d’objectes que participen en l’acció. En català aquesta categoria gramatical es denomina nombre i pot tenir dos valors: singular (un objecte) o plural (més d’un). El nombre s’expressa en la flexió dels verbs (singular: menjaré i plural menjarem), els noms (arbre i arbres), els adjectius (alta i altes) i els pronoms (El compro i Els compres).
  • Quan té lloc la situació referida pel verb respecte el moment de la conversa o respecte un altre moment especificat en el contingut. És el que coneixem com a temps.

En moltes llengües s’estableix una diferència entre el present (llegeixo), el passat (llegia) o el futur (llegiré).

  • Si considerem que l’acció s’està produint o ja s’ha conclòs. És el que es denomina aspecte i fa referència als límits temporals de la situació. La principal diferència s’estableix entre l’aspecte perfectiu (Vaig llegir un llibre) i l’aspecte imperfectiu (Estava llegint un llibre).
  • Si volem diferenciar entre fets reals, desitjos, suposicions, ordres, etc. Aquest contingut es denomina modalitat gramatical. Quan s’expressa mitjançant la flexió verbal s’anomena mode. Aleshores es pot distingir entre: el mode indicatiu (per referir-se a fets: Vindrà demà), el mode subjuntiu (per expressar desitjos o suposicions: És possible que vingui demà) i el mode imperatiu (per donar ordres: Vine demà!).

Formalment, els continguts gramaticals poden expressar-se en les llengües mitjançant:

  • La morfologia, és a dir, en morfemes dins del verb com per exemple la flexió verbal (miro o miraré) o nominal (amiga o amigues).
  • Les construccions gramaticals, com per exemple les perífrasis verbals, és a dir, les combinacions de dos verbs, on un expressa la informació lèxica i l’altre, la gramatical (haver de + infinitiu: He de marxar).
  • Les partícules, com per exemple adverbis (Ja l’he llegit).

Per tant, és fonamental per a l’aprenent d’una llengua esbrinar i fixar-se en com s’expressen aquests continguts gramaticals en la nova llengua i no pas mirar de traduir paraula per paraula, des de la llengua que ja es coneix, el que vol expressar.

Així, per exemple, a la llengua de signes catalana, que és tipològicament diferent de les llengües romàniques (el català o el castellà), no és obligatori que sempre s’incloguin morfemes en els verbs. És important, doncs, conèixer de quins recursos disposa l’LSC per a l’expressió de les principals categories gramaticals.

Gramàtica bàsica de l'LSC

Per obtenir més informació sobre la gramàtica de l’LSC podeu accedir al Portal de la llengua de signes catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, on trobareu uns breus apunts gramaticals en català i en l’LSC:

La dactilologia en l'LSC

La dactilologia és la representació signada de paraules de la llengua o llengües parlades amb qui conviu la llengua de signes mitjançant un alfabet dactilològic. L’alfabet dactilològic de l’LSC inclou totes les lletres del català, com s’il·lustra a la figura (Portal de l’LSC, IEC).

Figura Alfabet dactilològic de l’LSC
Font: Portal de l'LSC (IEC)

D’altra banda, també existeixen signes per representar lletres de l’alfabet castellà (CH i Ñ) i símbols relacionats amb la puntuació (.,;), etc.

No tots els alfabets dactilològics presenten les mateixes característiques. Alguns són produïts amb les dues mans, com per exemple el de la llengua de signes britànica (o BSL). En d’altres, les mans se situen tocant a parts del cos, com per exemple el de la llengua de signes argentina (o LSA).

La signació de paraules amb dactilologia segueix unes regles de producció: a l’alçada de l’espatlla, seguint un ritme i aplicant unes regles de combinació de les diferents lletres.

En la comunicació amb i entre persones sordcegues, la dactilologia no es produeix en l’aire, sinó que es recolza en el palmell de la persona receptora. En aquest cas, s’anomena dactilologia en palma o dactilologia tàctil.

Observeu a la figura (ONCE), l’alfabet dactilològic de la llengua de signes espanyola (o LSE) produït a l’aire i en el palmell (alfabet tàctil).

Figura Alfabet dactilològic de l’LSE a l’aire i tàctil
Font: ONCE

La dactilologia serveix per representar en la modalitat signada paraules de la llengua parlada, com per exemple els noms propis en les presentacions. Quan una persona signant es presenta a una altra acostuma a indicar primer el seu signe nom i després fa amb la dactilologia el seu nom i cognoms.

A banda de representar els noms en les presentacions, la dactilologia desenvolupa altres funcions en l’LSC, com per exemple ser un recurs per a la creació de signes nous que en la llengua parlada equivalen a monosíl·labs o sigles. Així per exemple, el nom de la llengua de signes catalana en LSC consisteix en la producció de les lletres L, S i C.

Un altre dels procediments per a la creació de nou vocabulari en l’LSC consisteix a substituir la configuració de la mà del signe original per la lletra de l’alfabet dactilològic corresponent a la inicial de la paraula en la llengua parlada. Aquest procediment es diu inicialització. Així, per exemple, el signe FAULA s’ha creat a partir del signe CONTE substituint la configuració de la mà per la configuració que representa la lletra F (figura).

Figura Exemple d’inicialització FAULA

La dactilologia també s’empra per fer aclariments quan el signant no està segur si el seu interlocutor coneix el signe produït perquè és de creació recent, o bé pertany a un determinat grup social, o per qualsevol altre motiu. En aquest cas, el signant recorre a la paraula en la llengua parlada mitjançant la dactilologia.

Una altra funció de la dactilologia és la funció de citar. El signant pot reproduir un títol d’un llibre o d’una pel·lícula, per exemple, o de certes paraules que s’han produït en el context de la llengua parlada o escrita mitjançant la dactilologia. Per exemple, per preguntar sobre el significat d’una paraula d’un text o d’un diàleg, o bé per referir-se a un comentari que ha fet una persona parlant. Els signants també recorren a la dactilologia quan desconeixen un signe de la llengua de signes en qüestió o quan aquesta no disposa d’un signe per a un determinat concepte.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats