Annexos

El paràmetre configuració de la mà en l'LSC

Un dels objectius de la descripció lingüística de les llengües de signes és establir un inventari de les configuracions de cada llengua signada. Els estudis duts a terme per l’investigador Josep M. Segimon sobre la llengua de signes catalana han identificat 107 configuracions diferents. A la figura presentem les primeres 56 configuracions.

Figura Configuracions de l’LSC (1)
Josep M. Segimon (1993)

Com podeu comprovar, les configuracions estan ordenades partint de la configuració amb el puny tancat i segueixen en ordre les diferents formes (extensió o flexió diferent de l’artell) del dit polze, del dit índex, del dit del cor, del dit anular i del dit petit. Tot seguit, a la figura reproduïm les configuracions des de la 57 a la 107.

Figura Configuracions de l’LSC (2)
Josep M. Segimon (1993)

Tipologia de verbs díctics en l'LSC

A l’LSC hi ha cinc tipus de verbs díctics segons la informació que expressin en relació amb qui/què fa o rep l’acció i com s’expressa formalment:

  • Verb díctic regular
  • Verb díctic invers
  • Verb díctic irregular
  • Verb díctic recíproc
  • Verb simple amb valor díctic

El primer tipus s’anomena verb díctic regular.

El moviment del signe s’inicia en la localització que correspon al subjecte de l’acció (l’agent) i acaba en l’objecte (o pacient).

A l’apartat “Els verbs díctics” dels continguts de la unitat es proporcionen exemples d’oracions amb el verb EXPLICAR.

En són exemples els verbs ENSENYAR, TENIR.CURA,AVISAR, etc.

El segon tipus de verbs díctics, els verbs díctics inversos, es comporten en el sentit contrari dels regulars.

A diferència dels verbs díctics regulars, el moviment dels verbs díctics inversos té l’origen en el pacient i finalitza en l’agent.

Observeu la producció del verb CONVIDAR. El moviment del signe comença en qui és “convidat” i finalitza en qui “convida” (figura).

Figura Exemple de verb díctic invers

Altres verbs que formen part d’aquest subtipus són COMPRENDRE, ENDEVINAR, ROBAR, etc.

El tercer grup de verbs díctics correspon als verbs díctics irregulars.

Els verbs díctics irregulars també modifiquen l’orientació i la direcció del moviment per expressar qui/que fa l’acció i qui/que en participa, però a diferència dels regulars, el moviment comença sempre en una localització específica en el cos del signant i a continuació indiquen el subjecte i l’objecte.

Així, per exemple, el verb PREGUNTAR comença sempre en els llavis del signant, independentment si després es dirigeix cap a l’interlocutor (1-PREGUNTAR-2) per indicar ‘Jo et pregunto’ o si es dirigeix cap al mateix signant (2-PREGUNTAR-1) per expressar ‘Tu em preguntes’ (figura).

Figura Exemple de verb díctic irregular

Altres verbs díctics irregulars en l’LSC són RESPONDRE, RENYAR, DIR, etc.

Un altre subtipus de verb díctic són els verbs díctics recíprocs.

Els verbs díctics recíprocs són produïts pels dos articuladors manuals que adopten la mateixa configuració i el mateix moviment, però el realitzen en sentit contrari i amb diferent orientació del palmell.

Fixeu-vos com és l’articulació inicial, mitjana i final de la forma verbal que significa ‘es troben’ i que glossem com a 3/3-TROBARSE-3/3 (figura).

Figura Exemple de verb díctic recíproc

Cada articulador manual correspon a cada un dels subjectes que realitzen l’acció.

En els verbs díctics recíprocs el subjecte és plural i tots dos són alhora agents i pacients de l’acció.

Altres verbs recíprocs en l’LSC són ACORDAR, CONSULTAR-SE, DISCUTIR, PACTAR, etc. D’altra banda, hi ha uns altres verbs que pertanyen al subgrup díctic regular, però que poden presentar una forma recíproca quan intervenen les dues mans. En serien exemples, els verbs ENTENDRE’S, VEURE’S, PETONEJAR-SE, etc.

L’últim subtipus de verbs díctics s’anomena verbs simples amb valor díctic.

Els verbs simples amb valor díctic modifiquen l’orientació del tors (com ara en el verb ESCOLTAR) o bé el punt final del moviment (com ara el verb CONCEDIR) per indicar l’objecte de l’acció (pacient o tema).

Fixeu-vos en la producció del verb CEDIR (figura). La persona signant fa l’acció de ‘cedir’ (a una demanda o proposta d’algú que insisteix molt) i inicia el moviment del signe en la localització molt propera (o en contacte) amb el seu cor. Segons si cedeix al seu interlocutor (segona persona) o a una altra persona (tercera persona) dirigirà el moviment del signe cap a una localització o una altra. Si és cap a l’interlocutor el moviment del signe finalitza en una localització davant el signant (JO-CEDIR-A.TU). En canvi, si es refereix a una tercera persona, el moviment acabarà a una localització situada a un costat (dreta o esquerra), on haurà situat prèviament la persona. A l’exemple, està situat a l’esquerra del cos del signant.

Figura Exemple de verb simple amb valor díctic

Els verbs simples amb valor díctic no poden modificar l’articulació inicial. Només varien l’orientació del tors o la localització final del moviment del signe per indicar si l’acció va dirigida a una segona persona (tu) o a una tercera (ell/a o ells/es).

Tipologia de verbs locatiu-espacials

Els verbs locatiu-espacials poden ser de dos tipus (Morales-López i col·laboradors, 2005):

  • Verb locatius sense classificador: únicament poden modificar l’orientació de la mà, la trajectòria del moviment i el paràmetre del lloc d’articulació, fonamentalment, per proporcionar informació locativa, com per exemple una part del cos del signant, l’objecte físic on té lloc l’acció, etc.
  • Verbs locatius amb classificador: a banda de modificar l’orientació de la mà, la trajectòria i les característiques del moviment i el lloc d’articulació, poden incorporar configuracions manuals classificadores per expressar informació sobre l’agent i la manera en què es produeix la informació.

Les configuracions classificadores són configuracions que proporcionen informació sobre el tipus d’entitat que fa l’acció, experimenta l’estat o el procés i la manera en què es produeix aquesta informació.

Algunes configuracions classificadores de l’LSC poden fer referència a:

  • Vehicles: vehicles de dues rodes (bicicleta o motocicleta), vehicles de quatre rodes (cotxes), de més de quatre rodes (furgoneta, camió…), etc.
  • Entitats animades que es desplacen: entitats que tenen dues cames (persones), entitats que tenen dues cames/potes i un cos gros (animals i persones grosses), persones amb talons, animals de quatre potes, etc.
  • Entitats que poden caracteritzar-se a partir d’una característica física destacada: poden ser entitats verticals (un bolígraf, una persona…), rodones (una moneda, un botó…), esfèriques (el cap d’una persona, una pilota…), etc.

A tall d’exemple, la figura proporciona algunes configuracions classificadores que poden emprar-se per referir-se a una entitat que es desplaça. Segons la configuració i l’orientació de la mà pot fer referència a una entitat de dues rodes (una bicicleta o una motocicleta), de quatre rodes (un cotxe) o una entitat vertical (com per exemple una persona).

Figura Exemples de classificadors d’entitat

A més a més, l’LSC disposa de configuracions classificadores per fer referència a entitats que fem servir amb les mans, les configuracions de manipulació. En aquest cas, la mà o mans adopten la forma i posició dels dits segons la manera com s’empraria l’objecte que manipularien si aquest fos real. Així, per exemple, la configuració és diferent si es pren un got, un plat o una cullera (figura).

Figura Exemples de classificadors de manipulació

A més, els verbs locatiu-espacial permeten expressar molta informació sobre la manera com es du a terme l’acció mitjançant les característiques del moviment del verb: ràpidament o lentament, en línia recta o circular, amb dificultat o fluïdesa, etc.

Tipologia d'expressió de l'aspecte en l'LSC

En aquest apartat proporcionem exemples dels tipus d’expressió de l’aspecte: perifràstica, morfològica i sintàctica.

En primer lloc, l’expressió perifràstica consisteix a indicar el contingut aspectual mitjançant un verb. En són exemples del català “Va seguir saltant”. Així en resulta una estructura amb dos verbs:

  • Un que codifica la informació gramatical: a l’exemple següent en LSC correspon al verb CONTINUAR, que expressa aspecte duratiu.
  • Un que es refereix a la informació lèxica (l’acció, estat o procés): a l’exemple següent correspon al verb LLEGIR.

Expressió perifràstica de l'aspecte

‘Mentre tu m’ho explicaves, jo llegia.’

En segon lloc, l’expressió morfològica es basa a afegir un morfema al verb. En català és la diferència entre “Anava creixent” i “Va créixer”. El primer correspon a l’aspecte gradual (l’acció es va succeint de forma contínua però per etapes), mentre que el segon indica aspecte perfectiu (s’ha enllestit o terminat la situació descrita). En l’LSC aquest morfema s’expressa formalment amb la modificació del paràmetre del moviment del signe. Fixeu-vos a l’exemple següent com l’aspecte gradual es manifesta amb un moviment més lent i entretallat respecte a la forma de citació (un equivalent a l’infinitiu en els verbs del català).

Expressió morfològica de l'aspecte

‘La flor es va anar obrint mica en mica.’

Finalment, l’expressió sintàctica consisteix en l’ús d’un altre signe gramatical, com ara una partícula o un adverbi. A l’exemple següent, l’aspecte habitual s’indica amb una construcció temporal equivalent a l’expressió en català “dos cops a la setmana”.

Expressió sintàctica

‘Vaig al gimnàs dos cops a la setmana.’

Altres línies temporals en l'LSC

A banda de l’eix temporal bàsic descrit en l’apartat “L’expressió del temps” al mòdul “La comunicació i les llengües de signes”, l’LSC disposa també d’un altre eix temporal secundari, l’eix temporal mixt i el segment temporal.

L'eix temporal secundari

L’eix secundari s’estén en diagonal des de la banda contralateral a prop del cos del signant cap a la banda ipsilateral lluny respecte el cos (vegeu la figura).

Figura Eix secundari o anafòric
Font: Carme Jarque

L’eix secundari té com a punt de referència temporal un temps especificat en el discurs. És per això que també s’anomena eix anafòric. Fixeu-vos a la figura.

Figura Exemple de referència anafòrica

L'eix temporal mixt

El tercer eix, l’eix temporal mixt, comença en l’espai neutre davant del signant, que correspon al present, i s’estén cap al futur (vegeu la figura).

Figura Eix mixt
Font: Carme Jarque

Aquest eix es denomina eix mixt perquè es pot emprar prenent com a punt de referència tant el temps de la conversa, com un temps especificat en el seu contingut.

Observeu un exemple d’ús de l’eix mixt a la frase de la figura.

Figura Exemple d’ús de l’eix mixt

El segment temporal

A banda dels eixos, l’LSC també empra un segment temporal. Aquest s’estén paral·lel al cos del signant en el pla horitzontal (vegeu la figura).

Figura Segment temporal
Font: Carme Jarque

El segment temporal es diferencia de les altres línies pel fet que està delimitat per un inici, situat a la banda contralateral del signant (el costat esquerre en els signants dretans), i un final, situat a la banda ipsilateral (el costat dret en els signants dretans).

El segment temporal es fa servir per referir-se a un període de temps delimitat per dos moments en el temps. Aquests dos moments poden ser, per exemple, dos dies de la setmana, dos mesos de l’any, etc.

Per tal d’identificar el segment, primer fixeu-vos en l’orientació i el lloc d’articulació del signes DILLUNS i DIJOUS en la seva forma de citació (tal com apareix en un diccionari, sense altres morfemes)(figura).

Figura Forma de citació dels signes DILLUNS i DIJOUS

Fixeu-vos en l’orientació i lloc d’articulació a la figura.

Figura Exemple d’ús del segment temporal

Si contrastem la producció del signe DILLUNS en la forma de citació i en l’exemple anterior observarem dues diferències:

  • L’orientació del signe cap a la banda contralateral (banda esquerra en signants dretans i banda dreta en signants esquerrans).
  • El lloc d’articulació s’ha desplaçat cap a la banda contralateral.

D’altra banda, si observem la producció del signe DIJOUS, també constarem les mateixes dues diferències però de signe contrari:

  • L’orientació del signe cap a la banda ipsilateral (costat dret del cos en signants dretans i esquerra en signants esquerrans).
  • El lloc d’articulació s’ha desplaçat, en aquest cas, cap a la banda ipsilateral.

Aquestes modificacions possibiliten ubicar els signes temporals en l’espai que culturalment s’associa en els calendaris o en els horaris setmanals per expressar aquestes informacions.

D’altra banda, les llengües de signes aprofiten el fet de tenir dos articuladors independents per presentar dues accions simultàniament. Així, per exemple si volem indicar que una acció té lloc a l’hora que una altra, cada mà pot produir un verb diferent.

Tipologia d'estructures cohesives en l'LSC

A banda de l’estructura tema-rema, en l’LSC existeixen altres construccions que contribueixen a dotar de cohesió els textos signats: construccions de focus,els connectors (metatextuals i logicosemàntics) i l’ús de l’espai.

Construccions de focus

Un mecanisme fonamental que contribueix a dotar de cohesió els textos en l’LSC és la construcció de focus de pregunta (Jarque, Pascual i Bosch-Baliarda, 2014), que es mostra a la figura.

Formalment, les construccions de focus de pregunta són estructures de pregunta-resposta, però que no tenen com a funció la cerca d’informació sinó introduir i destacar que la informació que segueix és rellevant.

Figura Exemple d’oració amb focus

Molts textos expositius en LSC tenen una estructura basada en aquest tipus de preguntes. Per exemple, els anuncis d’activitats organitzades pel moviment associatiu sord signant s’organitzen així o també les presentacions personals.

Els connectors

Els connectors són elements lingüístics que relacionen parts del text fent explícits diversos tipus de relacions semàntiques: de causa, efecte, d’ordre, etc.

Les llengües disposen de diferents tipus de connectors segons el nivell de connexió i la funció que realitzin (Calsamiglia i Tusón, 1999).

Segons el nivell de connexió diferenciem entre:

  • Connectors metatextuals: estableixen relacions entre les parts del text.
  • Connectors logicosemàntics: relacionen oracions o parts de l’oració.

Els connectors metatextuals

Els connectors metatextuals relacionen les parts del text i contribueixen a l’ordenació global del discurs.

Indiquen l’inici del text, si seguim abordant el mateix tema o bé n’introduïm un de nou. Fixeu-vos a la figura.

Figura Exemple d’ús de marcador digressiu

El signant empra el marcador CASUALITAT per avisar el seu interlocutor que està a punt de comunicar-li una informació no relacionada amb el contingut actual. Aquest tipus de marcadors que indiquen un desviament respecte el tema principal del discurs s’anomenen connectors metatextuals digressius.

L’LSC disposa de connectors metatextuals que estableixen l’estructura dels textos, especialment en registre estàndard o formal (Jarque, 2014, acceptat). A continuació exposem una llista dels principals tipus en LSC, dels quals presentarem alguns exemples freqüents i els equivalents respectius en català en minúscula i entre cometes simples.

  • Iniciadors. Indiquen que comença el discurs. En són exemples: COMENÇAR ‘per començar’ i SER/PREPARAT.
  • Distribuïdors. Administren les diferents informacions. Un exemple el trobem quan es produeix el signe per referir-se per exemple tema a la banda contralateral i ipsilateral, glossat com a TEMA.contralateral i TEMA.ipsilateral, per indicar que parlarem de dues qüestions o temàtiques. Primer s’assenyala un i es procedeix a informar sobre aquest tema i després l’altre.
  • Ordenadors. Presenten els diferents temes del discurs establint un ordre entre ells. Es poden emprar ordinals amb aquesta funció, com per exemple PRIMER ‘primer / en primer lloc’, SEGON ‘segon’, etc.
  • De transició. Marquen que s’inicia un tema nou o un canvi parcial del tema. En són exemples: DEIXAR.DE.BANDA ‘d’altra banda’ i TEMA+DIFERENT ‘canviant de tema’, etc.
  • Continuatius. Assenyalen que segueix el mateix tema. Dos dels més freqüents són TEMA+CONTINUAR ‘també’, TEMA+MATEIX ‘en aquest sentit’, etc.
  • Additius. Indiquen que s’afegeix nova informació, com per exemple el signe TAMBÉ ‘també’ i A.MÉS ‘a més a més’.
  • Conclusius i de resum. Introdueixen la conclusió o la implicació del discurs en la seva totalitat. Els principals són CONCLUSIÓ ‘en conclusió’, VOLER+DIR ‘això implica que’ i RESUM ‘en síntesi’.
  • Finalitzadors. Marquen que s’acaba el discurs. En són exemples en l’LSC: ACABAR ‘per acabar’, FINALITZAR ‘per finalitzar’, ÚLTIM ‘en darrer lloc’, etc.

És fonamental que l’usuari de l’LSC conegui les funcions que realitzen els connectors metatextuals per tal de comprendre bé els textos en LSC i dotar-los de cohesió en la seva producció.

Els connectors logicosemàntics

Els connectors logicosemàntics uneixen oracions o parts de l’oració indicant-ne la relació que hi ha entre elles (Calsamiglia i Tusón, 1999). Poden, per exemple, assenyalar que afegim més elements. Aquesta funció la duen a termes els connectors sumatius. Pot ser en sentit afirmatiu (MÉS) o en sentit negatiu (PITJOR, TAMPOC, NI NI), com a la figura (Jarque, acceptat).

Figura Exemple de connexió amb connector logicosemàntic

Altres connectors rellevants en l’LSC són els connectors que presenten relacions de:

  • Causa (causatius): PERQUÈ (‘perquè’), MOTIU (‘perquè), etc.
  • Conseqüència (consecutius): ALESHORES (‘aleshores’), CADENA (‘en conseqüència’), etc.
  • De condició (condicionals): SI (‘si’), EXEMPLE (‘si’), etc.
  • De finalitat (finals): PER.A. (‘per tal de’), OBJECTIU (‘amb l’objectiu de, etc.)

Ús de l'espai per a funcions discursives

L’espai sígnic també és emprat en l’LSC per a la localització dels referents discursius, és a dir, d’aquelles entitats i objectes sobre els quals estem comunicant (Barberà, 2014).

Una estratègia consisteix a signar el signe del referent i tot seguit dirigir el díctic cap a una localització en l’espai sígnic, com per exemple una de les localitzacions a, b o c de la figura, elaborat a partir de Barberà (2014).

Figura Localitzacions en l’espai sígnic

A continuació, per indicar que ens referim a algun dels temes especificats prèviament, només cal dirigir el díctic cap a la localització corresponent, sense haver de tornar a introduir el tema amb cap altra informació.

Un altre recurs disponible, que és possible únicament si es tracta de signes no ancorats en el cos, consisteix a modificar el lloc d’articulació del signe, produint-lo en una d’aquestes localitzacions específiques per tal d’assignar-li una a cada tema. Tot seguit, cada vegada que hi hagi un canvi en el referent, el signant assenyalarà la localització assignada per tal d’indicar sobre quin tema o entitat es refereix en el discurs. Per exemple, si en la conversa el signant parla de la família, la feina i els amics, en tractar-se de signes que es produeixen en l’espai neutre, el signant pot produir el signe FAMÍLIA en la localització a, TREBALL en la b i AMICS, en la c. I al llarg del discurs que segueix només cal que adreci un índex a una de les localitzacions per indicar que ara abordarà aquest tema.

L’ús de l’espai sígnic contribueix a dotar el text de cohesió i, per tant, de coherència, facilitant així la seva producció i comprensió.

Pistes per "llegir" la dactilologia en l'LSC: la F i la T

Per a una comprensió i producció acurada de la dactilologia en l’LSC és necessari tenir en compte que hi ha algunes lletres que es produeixen de forma molt semblant. Per exemple, fixeu-vos a FAMA i TEMA com la lletra F i la lletra T es diferencien únicament en la posició del dit polze respecte l’índex.

FAMA

TEMA

Comproveu també com es produeixen els signes DÀTIL i FESTA.

DÀTIL

FESTA

A banda de la F i de la T, també tenen una configuració molt semblant l’M i l’N. Altres lletres que cal diferenciar únicament pel moviment són el parell C i Ç i el parell U i V.

En síntesi, per a una bona lectura de les paraules produïdes amb dactilologia és molt important discriminar bé les petites diferències respecte la configuració i el moviment.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis
Anar a la pàgina següent:
Índex general