Edificis i espais destinats a persones en situació de dependència

L’accessibilitat d’edificis i espais destinats a persones en situació de dependència està regulada per diferents normatives que incorporen aspectes relatius a les característiques generals que han de complir, així com els aspectes legals relatius a la seguretat i higiene, les barreres arquitectòniques, les normes tecnològiques de l’edificació, etc.

Evolució històrica de les lleis sobre accessibilitat

Dins el terreny normatiu, l’atenció a les persones en situació de dependència s’ha vist regulada en la Llei d’accessibilitat 13/2014 de 30 d’octubre del Govern de Catalunya.

La importància de la promoció de l’accessibilitat com a instrument per fer efectiu el principi d’igualtat dels ciutadans va tenir una primera traducció a Catalunya en el Decret 100/1984, del 10 d’abril, sobre supressió de barreres arquitectòniques; la Llei 20/1991, del 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques, i el Decret 135/1995, del 24 de març, de desplegament d’aquesta darrera llei. Aquestes normes van establir les bases per a la supressió de barreres arquitectòniques i en la comunicació i per a la promoció d’ajudes tècniques per millorar la qualitat de vida i l’autonomia de les persones amb discapacitat o amb mobilitat reduïda.

Així mateix, el Parlament de Catalunya, per mitjà de la Resolució 44/VIII, del 19 de juny de 2007, va instar el Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per complir la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, i per mitjà de la Declaració del 17 de desembre de 2008, amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, va adherir-se als postulats de la Convenció i va manifestar la seva voluntat de vetllar pel garantiment de la igualtat d’oportunitats a les persones amb discapacitat, com a ciutadans de ple dret.

El marc legal estatal en matèria d’accessibilitat fou configurat principalment per la Llei de l’Estat 51/2003, del 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, basada en els principis de vida independent, normalització, accessibilitat universal, disseny per a tothom, diàleg civil i transversalitat de les polítiques en matèria de discapacitat. Aquesta llei va establir les condicions bàsiques d’accessibilitat i no-discriminació, sens perjudici de les competències constitucionalment i estatutàriament atribuïdes a les comunitats autònomes, i de les atribuïdes a les corporacions locals. La llei, d’una banda, establia l’accessibilitat en els àmbits d’actuació següents: els espais públics urbanitzats, l’edificació i les infraestructures, els transports, els béns i serveis envers el públic, les telecomunicacions, la societat de la informació i les relacions amb les administracions publiques; d’altra banda, mitjançant un ampli desplegament reglamentari, presentava mesures de desenvolupament, execució i control sobre l’accessibilitat i les formes de suport per a les persones amb discapacitat.

Posteriorment, aquestes lleis van ésser derogades pel Reial decret legislatiu 1/2013, del 29 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social. Aquest text refon i harmonitza el contingut de diverses lleis anteriors, d’acord amb el mandat de la disposició final segona de la Llei de l’Estat 26/2011, de l’1 de agost, d’adaptació normativa a la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, que establia nous preceptes per reforçar el compliment dels compromisos adquirits per mitjà de la ratificació de la Convenció.

D’acord amb tot això, i en exercici de les atribucions competencials de la Generalitat de Catalunya establertes per l’Estatut, es va renovar la legislació catalana i es va adequar als manaments legals en matèria d’accessibilitat amb la promulgació de la Llei d’accessibilitat 13/2014, de 30 d’octubre, del Govern de Catalunya. Aquesta llei té per objecte garantir a les persones amb discapacitat la igualtat d’oportunitats en relació amb l’accessibilitat universal i el disseny per a tothom.

Igualtat d'oportunitats

És l’absència de tota discriminació, directa o indirecta, sobre la base de la discapacitat, inclosa qualsevol distinció, exclusió o restricció que tingui el propòsit o l’efecte d’obstaculitzar o deixar sense efecte el reconeixement, gaudi o exercici, en igualtat de condicions, per part de les persones amb discapacitat, de tots els drets humans i llibertats fonamentals en els àmbits polític, econòmic, social, cultural, civil o d’un altre tipus. I s’entén per igualtat d’oportunitats l’adopció de mesures d’acció positiva orientades a evitar o compensar els desavantatges d’una persona amb discapacitat per participar plenament en la vida política, econòmica, cultural i social.

Aquesta llei es fonamenta en els principis següents:

Als annexos hi trobareu informació sobre algunes de les lleis, normatives o ordres relacionades amb l’accessibilitat.

  • Accessibilitat universal: és la condició que han de complir els entorns, processos, béns, productes i serveis, així com els objectes o instruments, eines i dispositius, per ser comprensibles, utilitzables i practicables per totes les persones en condicions de seguretat i comoditat, i de la manera més autònoma i natural possible. Aquest principi pressuposa l’estratègia de disseny per a totes les persones i s’entén sense perjudici dels ajustos raonables que hagin d’adoptar-se.
  • Disseny universal o disseny per a tothom: l’activitat per a la qual es conceben o projecten, des de l’origen, i sempre que sigui possible, entorns, processos, béns, productes, serveis, objectes, instruments, dispositius o eines de tal manera que puguin ser utilitzats per totes les persones, en la major extensió possible, sense necessitat d’adaptació ni de disseny especialitzat.

Elements clau per a l'accessibilitat

S’entén per accessibilitat la característica que permet que els entorns, els productes i els serveis siguin utilitzats sense problemes per totes i cadascuna de les persones, per aconseguir de forma plena els objectius per als quals estan dissenyats, independentment de les capacitats, dimensions, gènere, edat o cultura de les persones.

Dificultats d’interacció

Cada persona en situació de dependència té unes necessitats diferents. Aquestes són algunes de les dificultats que es poden trobar les persones amb alguna discapacitat:

  • Discapacitat visual: dificultats en la detecció d’obstacles, com ara escales, desnivells o objectes sortints. A més a més, presenten dificultats en el seguiment d’itineraris i tenen greus limitacions o fins i tot la impossibilitat d’identificar els missatges i els senyals visuals, com ara els cartells, els avisos, els semàfors o les senyalitzacions.
  • Discapacitat cognitiva: dificultats tant en l’orientació espacial com temporal, tot i que també és força freqüent que presentin limitacions en altres àrees, com per exemple en l’equilibri i en la percepció.
  • Discapacitat motriu: dificultats per salvar desnivells i escales (tant per problemes musculars com per no poder mantenir l’equilibri), passar per portes o passadissos estrets, executar trajectes llargs sense poder descansar, o accionar mecanismes relativament complexos i que es troben a diferents altures.
  • Discapacitat intel·lectual: dificultats respecte a l’orientació espacial i temporal.

Així, podem veure que la majoria de dificultats tenen a veure amb la interacció amb l’entorn.

En primer lloc, hi ha les dificultats d’orientació, tant de l’orientació espacial (sobre l’entorn) com temporal (sobre el temps). Per exemple, és el cas d’una persona gran que es desorienta a la residència i no sap on és la seva habitació.

També hi ha les dificultats de maniobra i de desnivells, que són aquelles que limiten la capacitat dels usuaris d’accedir als espais, instal·lacions o serveis i de moure-s’hi per dins.

Les dificultats de maniobra afecten sobretot les persones amb cadira de rodes en la maniobra de desplaçament en línia recta, en el canvi de direcció sense desplaçament, en la maniobra de canvi de direcció en moviment, en la d’obrir i tancar i passar per una porta i, finalment, entre d’altres, en la maniobra de transferència. En canvi, les dificultats de desnivell es donen en el moment que s’ha de canviar de nivell (pujar o baixar) o superar un obstacle aïllat dins d’un itinerari horitzontal. Trobem tres tipus de desnivells:

  • Els continus o sense interrupcions (una rampa).
  • Els bruscos i aïllats (una vorera o unes escales).
  • Els grans desnivells (un edifici de diverses plantes).

Les dificultats d’abast són aquelles amb què es troben les persones quan han d’obtenir objectes que no estan al seu nivell tant visualment com manualment, és a dir, apareixen quan hi ha una limitació en les possibilitats d’arribar als objectes o de percebre’ls correctament. És el cas, per exemple, d’una persona amb cadira de rodes que no pot recollir les cartes de la bústia.

Es distingeixen quatre tipus de dificultats d’abast:

  • Manual o per limitació física d’aproximació a l’objecte
  • Visual
  • Auditiva
  • D’orientació o per falta de senyalització de l’objecte (per exemple, una persona amb sordesa no sabrà quan li toca entrar a la consulta del metge si no hi ha un sistema de comunicació visual alternatiu al sonor).

Les dificultats sensorials són aquelles que dificulten la percepció, sobretot visual i auditiva. Per exemple, una alarma únicament sonora al metro seria una dificultat per a una persona amb dèficit auditiu.

Finalment, les dificultats en el control d’equilibris i de la manipulació apareixen quan hi ha una pèrdua de la capacitat per dur a terme accions o moviments precisos amb alguna de les extremitats. Poden afectar tant les persones amb cadira de rodes com les que tenen dificultat en la deambulació. Podem distingir-ne de dos tipus:

  • Per alteració de l’equilibri: normalment són per una lesió neurològica que no permet mantenir una postura determinada. És una dificultat que pot patir, per exemple, una persona que tingui una hemiplegia o una atàxia cerebel·losa.
  • Per alteració de la manipulació: pot patir aquesta dificultat una persona que tingui una malformació congènita o adquirida a les extremitats superiors.

Barreres en l'accessibilitat

Hi ha barreres que afecten l’accessibilitat i el desplaçament. Els usuaris que necessiten, per exemple, una cadira de rodes o bastons per desplaçar-se necessitaran disposar d’uns espais mínims per poder maniobrar i, per tant, la distribució del mobiliari ha de ser l’apropiada i estar adaptada a les necessitats de la persona amb discapacitat.

Les barreres en l’accessibilitat són obstacles físics, socials, econòmics o arquitectònics que dificulten o limiten l’accés a l’entorn físic, transport, productes, serveis, informació i comunicacions, i la integració de les persones en la societat.

Es distingeixen els grups següents de barreres:

  • Barreres arquitectòniques urbanístiques (BAU): les trobem en les vies públiques i els espais públics. Les més rellevants són voreres en mal estat o gens accessibles (ja que algunes presenten desnivells importants), mobiliari urbà mal ubicat, cotxes mal aparcats, parcs i jardins no accessibles…
  • Barreres arquitectòniques d’edificació (BAE): les trobem a l’interior dels edificis tant públics com privats, en els accessos a aquests edificis o en el tipus portes, la majoria força estretes, per on no passa una cadira de rodes.
  • Barreres arquitectòniques del transport (BAT): les trobem en els diferents mitjans de transport públics i privats, i provoquen que els usuaris es vegin en dificultats greus per poder agafar algun dels transports o que els sigui difícil poder gestionar el seu vehicle propi.
  • Barreres de comunicació (BC): es tracta d’obstacles o impediments que dificulten l’expressió o la recepció dels missatges, sigui a través dels mitjans de comunicació, de suports de megafonia, dels senyals acústics o visuals de l’entorn o de la comunicació interpersonal entre la persona discapacitada i altres persones.
  • Barreres socials o actitudinals: es tracta de falsos estereotips relacionats amb la discapacitat, que poden comportar sentiments de llàstima o de compassió, la resistència al canvi o la no-acceptació de la diversitat, entre altres reaccions. Aquestes barreres provoquen interferències en les relacions personals de la persona discapacitada envers la resta de persones i poden arribar a generar situacions de marginació social. Les actituds o omissions que, directament o indirectament, generen una situació discriminatòria obstaculitzen el gaudi dels drets de la persona amb discapacitat en igualtat de condicions respecte a una altra en situació anàloga.
  • Barreres econòmiques: moltes ajudes tècniques tenen un cost elevat i les ajudes i subvencions per a la compra d’aquests productes són escasses, de manera que moltes persones no poden accedir a aquests productes i de vegades es produeix una situació de marginació o discriminació que dificulta la integració i la relació amb l’entorn. Per exemple, un aparell tan comú com un audiòfon no està a l’abast de tothom.

Totes aquestes barreres incideixen directament en el desenvolupament de les persones i en la seva qualitat de vida. Si l’entorn està adaptat a les necessitats, facilita l’autonomia no només de les persones amb limitacions o mobilitat reduïda, sinó també de tots els ciutadans. Per tant, és imprescindible que l’entorn tingui un disseny universal, accessible i adaptat.

D’altra banda, el factors ambientals que poden incidir en la persona amb limitacions o mobilitat reduïda i en la seva autonomia són:

  • Ambient físic: l’accessibilitat, l’adaptació, la il·luminació, la ventilació. La seguretat i la salubritat de l’entorn afecten el grau d’autonomia i independència de les persones.
  • Ambient social: fa referència a les relacions interpersonals i a les actituds que s’adopten envers l’accessibilitat, les barreres arquitectòniques i les persones amb limitacions o mobilitat reduïda. Les actituds que mostra la societat en general, i dels professionals sanitaris en concret, interfereixen directament en el grau d’autonomia i independència de les persones amb algun tipus de limitació.
  • Ambient sociopolític: el compromís polític envers les polítiques socials incideix directament i indirectament sobre la qualitat de vida dels ciutadans i, especialment, sobre les persones amb més necessitats per la seva discapacitat o dependència.
  • Ambient legislatiu: el marc normatiu i legislatiu influeix i determina els mínims sobre l’accessibilitat i el disseny per a tothom.

Mitjans de suport

Segons s’especifica a la Llei 13/2014, de 30 d’octubre, d’accessibilitat de Catalunya, qualsevol persona ha de poder accedir amb seguretat a qualsevol mena d’espai, tant públic com privat. Per aquest motiu, són necessaris mitjans de suport, és a dir, les ajudes que actuen com a intermediàries entre l’entorn i les persones amb discapacitat, permetent-los millorar la qualitat de vida o incrementar l’autonomia personal.

Per aquest motiu, són necessaris mitjans de suport, és a dir, les ajudes que actuen com a intermediàries entre l’entorn i les persones amb discapacitat i els permeten millorar la qualitat de vida o incrementar l’autonomia personal. És per això que aquesta llei estableix tres tipus de mitjans de suport:

  • Els productes de suport: són instruments, aparells, eines, dispositius, mecanismes o elements anàlegs que permeten a les persones amb discapacitat poder dur a terme les activitats que sense aquesta ajuda no podrien fer, o que només podrien fer a costa d’un gran esforç.
  • El suport personal: es tracta d’un professional preparat per facilitar o garantir l’ús de productes i serveis, la comunicació o la mobilitat de les persones amb discapacitat, com ara l’intèrpret de la llengua de signes, el guia intèrpret o l’assistent personal.
  • El suport animal: és un animal ensinistrat especialment per cobrir necessitats concretes d’una persona amb discapacitat, com els gossos d’assistència.

Per altra banda, la llei també estableix i dictamina que:

  • Els espais urbans d’ús públic (carrers, places, parcs…) s’han d’adaptar de manera progressiva a les condicions dels plans municipals d’accessibilitat.
  • Els edificis d’ús privat (habitatges, tallers, oficines…) han de garantir l’accés a les zones d’ús comunitari.
  • Els edificis d’ús públic (teatres, museus, poliesportius…) han de garantir l’accessibilitat als diferents espais que en formen part.
  • Els elements dels espais urbans d’ús públic (bancs, papereres, paviment…) han de ser accessibles, tant si són permanents com si són provisionals.
  • Els espais naturals d’ús públic (zones de muntanya, platges…) han de comptar, sempre que es pugui, amb camins i serveis accessibles que respectin el medi ambient.
  • Els transports públics han de garantir l’accessibilitat de qualsevol persona als mitjans de transport.
  • Els productes de consum particular han d’incorporar criteris de disseny universal i garantir l’accés de les persones cegues o sordcegues a les dades més importants dels productes: identificació i data de caducitat, informació per evitar al·lèrgies, perills, informació dels prospectes farmacèutics…
  • Informar i promoure l’ús de les noves tecnologies per facilitar la relació amb les persones amb discapacitat, així com utilitzar diversos sistemes per informar les persones que presenten alguna discapacitat (mitjançant textos en lectura fàcil, sistema Braille, lletra ampliada o altres).

En moltes ocasions és necessari establir uns suports específics destinats a prevenir o compensar els desavantatges o les dificultats especials que tenen les persones amb discapacitat per a la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions que la resta de persones. Aquests suports s’anomenen mesures d’acció positiva i poden ser, per exemple, la reserva de llocs de treball, la reserva d’estacionament, o la reserva d’habitatge protegit per a persones amb diversitat funcional.

Edificis i instal·lacions destinats a persones en situació de dependència

Els edificis i instal·lacions destinats a persones en situació de dependència són diferents en funció de l’entorn del qual formin part. Per aquest motiu, cal distingir bàsicament tres àmbits: el residencial, el domiciliari i l’educatiu.

Àmbit residencial

Tots els centres residencials necessiten unes instal·lacions adequades (segons normativa) per poder garantir una atenció adequada a tots els seus usuaris, tant en disponibilitat d’espais com en condicions d’equipament. El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies és l’òrgan encarregat de regular les normes de funcionament dels centres assistencials, amb la funció d’establir quins són els requisits que s’han de complir. A aquest efecte, l’any 2015 va publicar el Decret 205/2015, de 15 de setembre, del règim d’autorització administrativa i de comunicació prèvia dels serveis socials i del Registre d’Entitats, Serveis i Establiments Socials.

En aquesta normativa s’especifica de quins espais i instal·lacions han de disposar els centres residencials i les condicions mínimes que han de complir segons el que es recull a la Cartera de Serveis Socials.

Emplaçament i accessos

Els centres residencials i establiments de serveis socials han de:

  • Situar-se en zones ben comunicades o de fàcil accés amb transport públic i, òbviament, han de ser llocs segurs en què no es pugui veure en perill la integritat física dels usuaris, familiars i treballadors.
  • Disposar d’un accés des de la via pública que reuneixi les condicions d’accessibilitat amb accessos pavimentats i que permetin el pas de vehicles.
  • Estar adaptats físicament i funcionalment a les característiques de les persones usuàries, i garantir les condicions d’accessibilitat.

Passadissos i portes

Els passadissos i portes han de complir les característiques següents:

  • Els passadissos han d’estar dissenyats per permetre un pas fàcil i segur, que pugui ser a peu o en cadira de rodes (amb una amplada mínima de 1,20 m i passamans a cada banda).
  • Les portes de sortida d’emergència han de tenir un pas lliure mínim d’1,20 metres i mecanisme d’obertura sempre orientat cap a l’exterior i accionat amb una simple pressió.
  • Les portes antipànic han de tenir sistema de desbloqueig automàtic.
  • Les portes de vidre han de tenir vidre de seguretat i un sòcol de protecció de 0,40 metres d’alçada i banda senyalitzadora horitzontal, d’un color viu, col·locada a l’alçada de la vista d’una persona que pot estar en cadira de rodes.
  • Les portes han de tenir un sòcol per disminuir els efectes del xoc del reposapeus de les cadires de rodes.
  • Les portes automàtiques han d’incorporar un mecanisme de reducció de la velocitat i de seguretat per evitar casos d’atrapament.

Ascensors

Els requeriments que han de complir els ascensors són:

  • La cabina de l’ascensor ha de tenir, com a mínim, unes dimensions d’1,20 m en el sentit d’accés, de 0,90 metres en el sentit perpendicular i una superfície mínima d’1,20 metres. Ha de disposar de passamans a una alçada entre 0,90 metres i 0,95 metres.
  • Les portes de la cabina i del recinte han de ser automàtiques i han de disposar de mecanisme antiatrapament, tenir una amplada mínima de 0,80 metres, i davant d’elles hi ha d’haver un espai lliure d’un diàmetre d’1,50 metres.
  • Els botons de comandament tant de cabina com de replà han de col·locar-se entre 1 metre i 1,40 metres d’alçada respecte al terra i han de tenir la numeració en Braille.

Rampes

Per complir condicions d’accessibilitat, el llarg de cada tram de rampa ha de ser com a màxim de 20 metres. En la unió de trams de diferents pendents s’han de col·locar replans intermedis. Els replans intermedis han de tenir un llarg mínim en la direcció de circulació d’1,50 metres.

Els pendents longitudinals que han de complir les rampes són:

  • Trams de menys de 3 metres de llarg: 12% de pendent màxim.
  • Trams entre 3 i 10 metres de llarg: 10% de pendent màxim.
  • Trams de més de 10 metres de llarg: 8% de pendent màxim.

Les rampes han de disposar de baranes a ambdós costats. Així mateix, han d’estar limitades lateralment per un element de protecció longitudinal de com a mínim 10 centímetres per sobre del terra, per evitar la sortida accidental de rodes i bastons. Els passamans de les baranes s’han de situar a una alçada d’entre 0,90 i 0,95 metres, amb un disseny anatòmic que permeti adaptar-hi la mà, amb una secció igual o equivalent a la d’un tub rodó de diàmetre entre 3 i 5 centímetres separat, com a mínim, 4 centímetres dels paràmetres verticals.

Escales

Les escales d’ús públic han de complir les condicions següents:

  • L’alçada màxima del graó ha de ser de 16 centímetres, i la profunditat mínima, de 30 centímetres (a les escales amb projecció en planta no recta ha de tenir una dimensió mínima de profunditat de 30 centímetres a 40 centímetres per la part interior).
  • L’ample de pas útil ha de ser igual o superior a 1 metre.
  • El nombre màxim de graons seguits, sense replà intermedi, ha de ser 12.
  • Els replans intermedis han de tenir un llarg mínim d’1,20 metres.
  • Les baranes de les escales han de tenir una alçada entre 0,90 i 0,95 metres. Cal disposar de passamans a tots dos costats. Els passamans de l’escala han de tenir un disseny anatòmic que permeti adaptar-hi la mà, amb una secció igual o funcionament equivalent al d’un tub rodó de diàmetre entre 3 centímetres i 5 centímetres, separat, com a mínim, 4 centímetres dels paraments verticals.

Vestíbul

La superfície dels vestíbuls ha d’estar en relació amb la capacitat d’aforament dels establiments i ser suficient per evitar que es produeixin aglomeracions. Si s’hi accedeix a través d’escales, cal que siguin amples per garantir-hi l’òptima circulació de les persones, i també cal que hi hagi instal·lats passamans a cada banda.

Dormitoris

El dormitori és l’àrea destinada a l’acolliment i el descans de la persona usuària i, per tant, ha d’estar específicament definida per aquesta finalitat. En aquest sentit:

  • La il·luminació i ventilació de l’estança han de ser directes a l’exterior.
  • És recomanable que el centre disposi d’un percentatge elevat d’habitacions individuals, per raons d’intimitat. Els establiments han de disposar d’un dormitori individual per cada 10 dormitoris dobles.
  • Cada comunitat autònoma té normativa diferent respecte dels metres quadrats exigits de l’habitació i del nombre màxim de llits que s’hi poden instal·lar. A Catalunya, el nombre màxim de llits per habitació és de dos (a diferència de, per exemple, Canàries, on n’hi pot haver com a màxim quatre). Les habitacions individuals han de tenir uns 8 m2 i les compartides 12 m2, sense comptar el lavabo. Les cambres de bany seran preferentment individuals, però podran ser compartides si l’accés és possible des de l’interior de l’habitació.
  • En el cas de les habitacions compartides, hi haurà d’haver prou espai de separació entre els usuaris i cadascú tindrà el seu armari amb clau, un llit d’amplària mínima de 90 centímetres i adaptat a les necessitats que l’usuari requereixi, una tauleta de nit amb llum individual accessible des del llit, una cadira confortable amb reposabraços i una taula. A més, l’espai de l’habitació ha d’estar dissenyat per poder ser funcional per a una persona amb mobilitat reduïda.

Pel que respecta als llits adaptats, la quantitat mínima de places d’ús públic adaptades són les següents:

  • De 50 a 100 places residencials: 2 places són adaptades.
  • De 101 a 150 places residencials: 4 places són adaptades.
  • De 151 a a 200 places residencials: 6 places són adaptades.
  • Més de 200 places residencials: 8 places són adaptades.

Cambres de bany

És imprescindible que hi hagi lavabos distribuïts a prop de les diferents estances (en aquells casos que l’habitació no té cambra de bany), perquè els usuaris que tenen problemes per a l’autocontrol de la micció hi tinguin un accés ràpid.

Pel que fa als lavabos i les cambres de bany (vegeu figura), es fixen una sèrie de condicionants com ara:

  • Les dutxes han d’estar al nivell del terra.
  • S’han de poder independitzar amb una sola porta d’accés en l’espai on hi hagi l’inodor o la dutxa.
  • Han de disposar dels complements necessaris: miralls, prestatgeries, armaris, etc.
  • Han de comptar amb el sistema de renovació d’aire especificat en el Codi Tècnic d’Edificació.
  • Han d’estar prou il·luminats.
  • Han de permetre l’obertura des de fora, sempre preservant la intimitat de la persona, i per si es dona una situació d’emergència. A més, es recomana que s’intal·li un timbre de trucada amb avís a un lloc de control i que permeti ubicar la procedència de l’avís.
  • Tot el paviment de la cambra ha de ser antilliscant.
  • Per tal de permetre l’aproximació frontal al lavabo, cal que hi hagi, al seu voltant i per sota, l’espai necessari per a l’accés.
  • Cada aparell sanitari ha de tenir els aparells auxiliars de suport i subjecció.
Figura Lavabo
Lanz Andy (Pixabay)

Cuina

Tot centre residencial disposa de cuina, sigui per fer els menús per a les persones usuàries o per preparar-los quan es contracta un servei de càtering. La normativa sobre la cuina se centra, sobretot, en aspectes relacionats amb l’espai i amb les mesures higièniques.

Als establiments residencials, les instal·lacions de cuina han de complir els requisits següents:

  • L’espai de la cuina ha de tenir ventilació directa a l’exterior o mitjançant un conducte en el qual s’activi mecànicament la ventilació.
  • Terra i parets han d’estar revestits de material ceràmic o altres materials homologats.
  • La cuina ha de quedar convenientment tancada en aquells establiments on la tipologia dels usuaris així ho aconselli.
  • S’ha de disposar d’espai d’emmagatzematge de queviures en un indret sec.
  • La superfície ha de ser com a mínim de 8 m2 i d’un màxim de 50 m2.
  • S’ha de disposar de les instal·lacions suficients que permetin cuinar per tal de satisfer les necessitats alimentàries dels usuaris.

Àrees d'atenció especialitzada

Els centres residencials poden disposar de les àrees següents:

  • Sala de consulta o despatx mèdic: espai per fer reconeixements i exploracions a les persones usuàries de la residència, amb un espai aproximat d’uns 8 m2 i normalment amb cambra de bany.
  • Sala de cures o infermeria: ha de disposar almenys d’una farmaciola amb la medicació i els estris de cura necessaris. Dins d’aquesta sala hi ha d’haver llits, el nombre dels quals dependrà de la capacitat del centre. A més, també ha de disposar d’una cambra de bany completa. Tanmateix, en els centres petits, la sala de cura i la de consulta poden formar part d’un únic espai. Aquest espai pot tenir una superfície d’uns 12 m2. Cal un lloc d’emmagatzematge de la medicació tancat amb clau, i els medicaments que necessitin conservar-se en un lloc fred han de ser en una nevera independent.
  • Unitat d’infermeria: aquells centres designats com a sociosanitaris (aquells on les cures sanitàries tenen més rellevància) han de tenir una unitat d’infermeria a cada planta. Aquests centres poden disposar d’àrea de farmàcia o dipòsit de medicaments.
  • Sala de fisioteràpia i rehabilitació: és l’espai destinat a fer exercicis físics de manteniment i recuperació. Aquesta sala ha d’estar dotada de ventilació i il·luminació natural i artificial. La superfície ha de ser suficient per poder-hi realitzar les activitats en condicions i que alhora s’hi pugui ubicar l’utillatge necessari (politges, paral·leles, escala de dits, etc.).

Espais d’activitats i convivència

Els espais d’activitats i convivència d’un centre residencial són el menjador, la sala d’estar i la sala d’activitats terapèutiques, que han de tenir les característiques següents:

  • Menjador: la superfície ha de ser prou àmplia per garantir l’accés a les taules i una circulació fluida. La imatge figura mostra el menjador d’una residència per a gent gran.
  • Sala d’estar: és l’espai que acull la convivència entre els usuaris i entre ells i les seves famílies. En els centres de grans dimensions hi ha d’haver una sala d’estar per planta.
  • Sales d’activitats o teràpia ocupacional: han de ser prou àmplies per garantir l’èxit de les sessions. Hi ha un mínim normatiu estipulat de 25 m2. Així i tot, la seva grandària dependrà del nombre d’usuaris i de les activitats que es portin a terme. Els espais d’activitats i convivència han de comptar amb una cambra higiènica accessible (rentamans, inodor i dutxa) situada a prop d’aquests espais.
Figura Menjador
Residencia Viloldo (Flickr)

Altres zones

Altres zones del centre residencial, com la bugaderia, els magatzems i la zona d’administració, també queden subjectes a les normatives de prevenció i seguretat.

Si la bugaderia és al mateix centre:

  • Les parets i el terra han de ser de materials fàcils de netejar i, a més, el terra ha de ser antilliscant.
  • S’han de separar les zones de la roba neta i la bruta amb barreres que permetin diferenciar els fluxos d’entrada i sortida de roba.

El magatzem ha de disposar d’espais diferenciats per a les diverses funcions: emmagatzematge del menjar, del material brut amb sistema d’eliminació de residus, i de la llenceria i la roba neta.

La zona d’administració està composta per un despatx de direcció, l’espai de secretaria i la sala de visites. Ara bé, en les residències grans és necessari que hi hagi un zona de recepció on les visites es puguin esperar.

Àmbit educatiu

La creació d’entorns, programes i eines educatives accessibles fa possible que totes les persones, independentment de les seves capacitats, puguin accedir a l’educació obligatòria i, posteriorment, a la formació escollida per al seu desenvolupament i independència personal.

En la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, de les Nacions Unides, ratificada a Nova York, al desembre de 2006, es va acordar que els Estats han d’assegurar que les persones amb discapacitat puguin accedir a l’educació primària i secundària, la formació professional, l’ensenyament d’adults i l’aprenentatge permanent sense discriminació i en igualtat de condicions que els altres. L’educació ha de fer els ajustos raonables en funció de les necessitats individuals, prestar els suports necessaris i facilitar les mesures personalitzades i efectives en entorns que fomentin el màxim desenvolupament acadèmic i social, i emprar els materials, les tècniques educatives i els mitjans i els formats de comunicació alternatius i augmentatius perquè tot l’alumnat pugui assolir el màxim desenvolupament acadèmic i social de conformitat amb l’objectiu de la plena inclusió.

La Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, de caràcter estatal, estableix que els centres educatius existents que no reuneixin les condicions d’accessibilitat exigides per la legislació vigent en la matèria hauran d’adequar-s’hi en els terminis i d’acord amb els criteris establerts per la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal, i les seves normes de desplegament.

Així mateix, les administracions educatives han de promoure programes per adequar les condicions físiques (inclòs el transport escolar) i tecnològiques dels centres i els han de dotar dels recursos materials i d’accés al currículum adequats a les necessitats de l’alumnat que escolaritzen, especialment en el cas de persones amb discapacitat, de manera que no es converteixin en factor de discriminació i garanteixin una atenció inclusiva i universalment accessible a tots els alumnes.

Així, els espais, materials, recursos didàctics, programes i estratègies metodològiques han de:

  • Respectar les diferències físiques, però tenint en compte que, a més de les persones usuàries de cadires de rodes, crosses, pròtesis d’algun membre o amb una altra discapacitat física o sensorial, sigui permanent o temporal, també hi ha diferències dimensionals (alt, baix, obès, prim), problemes de manipulació, destresa i fortalesa, així com petites discapacitats motrius que no s’aprecien a simple vista (no poder estirar el braç o la cama del tot, per exemple). També hi ha característiques que, sense arribar a ser una discapacitat, comporten una dificultat funcional o diferència d’usabilitat respecte a la majoria, com és el cas de les persones esquerranes. De la mateixa manera, el grup de persones amb discapacitat sensorial és molt heterogeni, i cal respectar aquestes diferències individuals a l’hora de fer accessibles espais, materials, programes i metodologies.
  • Desenvolupar les capacitats cognitives: a més de les adaptacions curriculars individualitzades derivades de la diversitat (desenvolupament intel·lectual, memòria, llenguatge o altres), els programes i el material didàctic han d’estar pensats per motivar l’alumne i per utilitzar tots els recursos necessaris amb regularitat. Cal tenir en compte que, igual que passa amb les habilitats físiques, hi ha una gran diversitat en el pla cognitiu i conductual que no sempre és fàcil de detectar.
  • Facilitar el seguiment del procés educatiu de tot l’alumnat, és a dir, disposar dels recursos tècnics i humans necessaris perquè tothom pugui seguir una classe sense problemes, així com perquè el professor pugui organitzar les activitats formatives amb normalitat.

La Generalitat de Catalunya estableix a través dels codis i lleis d’accessibilitat, així com a partir dels codis tècnics d’edificació i criteris per a la construcció de nous edificis, quins requeriments han de complir els centres docents.

Pati

Els patis dels centres educatius han de complir els requisits següents:

  • El pati ha de comptar amb una part pavimentada com a pista i unes zones de joc sense pavimentar.
  • Hi ha d’haver dues fonts, una al pati de primària i una al d’infantil, per evitar que infants amb discapacitats s’hagin de desplaçar. Al pati d’infantil hi haurà, a més a més, una presa d’aigua. També s’instal·laran boques de reg als patis.
  • Des del pati hi ha d’haver accés a uns lavabos sense haver d’entrar al centre. Si la seva situació ho permet, els lavabos dels vestidors poden fer aquesta funció.
  • La connexió entre l’escola, el gimnàs, els vestidors i la pista s’ha de fer a través d’una zona pavimentada.

Accessos

Les característiques que han de tenir els accessos als centres educatius són:

  • L’accés al centre des de la tanca fins a la porta de l’edifici s’ha de fer a través d’una zona pavimentada.
  • L’accés principal ha de ser amb cancell i doble porta (recomanable a totes les portes de connexió amb l’exterior).
  • La consergeria ha de poder controlar l’accés a l’edifici i, preferiblement, també l’accés al solar.
  • Hi ha d’haver un accés independent alternatiu per als alumnes d’educació infantil, sense perdre la connexió amb la resta del centre.
  • S’ha de garantir l’accés d’un vehicle fins a les pistes (per a manteniment i emergències).
  • S’ha de possibilitar l’accés d’un vehicle fins a la cuina (accés de mercaderies).

Espais administratius

La consergeria dels centres educatius s’ha de situar de manera que pugui controlar l’accés al centre i, preferiblement, a prop de la secretaria. Els dos espais han de tenir un taulell d’atenció al públic amb espais (calaixos, armariets, arxivadors) que es puguin tancar amb clau.

La secretaria, com a espai dins del centre educatiu que exerceix una important tasca informativa i que rep, a més, a un nombre important i divers de persones (professorat, alumnat, famílies, personal contractat, proveïdors), ha de respectar els principis d’accessibilitat universal i disseny per a tothom. Per assolir aquest objectiu:

  • S’ha d’oferir tota la informació en formats i suports accessibles.
  • El personal de secretaria ha de rebre la formació necessària per poder adaptar els seus intercanvis comunicatius amb les persones amb discapacitat que acudeixin a secretaria, a fi de poder respondre adequadament a les seves necessitats específiques.
  • L’espai destinat a la secretaria ha de disposar dels recursos necessaris per a l’eliminació de les barreres arquitectòniques i d’accés a la informació i la comunicació. En concret, a fi de facilitar l’accés a la informació i la comunicació a les persones amb sordesa, ha de disposar dels recursos següents:
    • Bucle magnètic (hi ha equips de sobretaula molt útils per als taulells i les finestretes d’informació i equips de freqüència modulada)
    • Telèfons de text
    • Panells informatius i senyalització
    • Tauler d’anuncis amb informació actualitzada
    • Megafonia de qualitat
    • Avisos lluminosos
    • Accés visual parcial interior-exterior

Menjador

En educació infantil i primària, la mida i la forma del tipus de mobiliari (taules, cadires) i els instruments propis de l’activitat (coberts, plats, gots, gerres per a l’aigua, etc.) han de fomentar l’autonomia personal i l’adquisició d’hàbits posturals i de comportament correctes.

Per tant, s’ha de tenir en compte que:

  • L’espai entre les taules ha de permetre el pas còmode, tenint en compte que, amb el menjador ple, les cadires estaran separades de la taula uns 25 centímetres com a mínim i, perquè pugui passar-hi una persona en cadira de rodes, es necessita un espai mínim de 90 centímetres.
  • En el cas dels menjadors en els quals els alumnes passen amb la safata a buscar els plats, l’alçada total o parcial del taulell no ha de superar els 0,85 metres, i el seu disseny ha de permetre l’apropament de l’usuari.
  • Les arestes de les diferents superfícies (taulells, taules) han de ser rodones per evitar possibles accidents.
  • Els estris (coberts, gots, plats, safates, gerres d’aigua, etc.) han de ser fàcils de manipular i adequats per ser utilitzats correctament sense que això suposi un perill per a l’alumnat.
  • Les dimensions de taules i cadires han de guardar les proporcions idònies perquè els usuaris mantinguin una postura correcta.
  • La superfície destinada a deixar els plats, els gots i els coberts bruts ha de ser prou baixa perquè cap usuari es vegi obligat a aixecar els braços per arribar-hi, ja que aquest gest pot ocasionar accidents més o menys greus, com per exemple que els coberts rellisquin del plat i li caiguin a sobre, o que li caigui l’aigua.
  • La senyalització a través de fotografies o pictogrames dels llocs on es poden trobar els diferents estris (coberts, plats, tovallons), així com altres objectes o elements rellevants (galleda d’escombraries, aixeta per l’aigua…), és molt recomanable. S’ha de considerar que els colors de la vaixella i coberts han de contrastar amb els de la taula i la zona d’emmagatzematge.
  • Utilitzar materials que esmorteeixin el so i la reverberació (cortines, panells de suro) i evitar l’ús d’aquells que puguin incrementar el soroll (vidre). S’han d’utilitzar protectors a les potes de les cadires i de les taules i evitar l’ús de safates metàl·liques.
  • S’han de tenir instal·lats al menjador senyals d’emergència lluminosos, i s’ha de disposar de panells informatius per a la transmissió de missatges (els quals han de facilitar l’accés a la informació a tot l’alumnat i al professorat del centre).
  • També seria necessari que el personal auxiliar (monitors del menjador i de les activitats que es fan en aquest horari) tingués coneixements sobre sistemes de comunicació amb persones amb discapacitat visual i/o auditiva, paràlisi cerebral, autisme, etc.

Sala d'actes

Les sales d’actes han de reunir totes les mesures d’accessibilitat i disseny per a tots que permetin l’eliminació de les barreres físiques i de la comunicació.

En concret, entre les mesures que han de reunir les sales d’actes per a l’accés a la comunicació i a la informació hi ha les següents:

  • Megafonia de qualitat
  • Bucle magnètic per als usuaris de pròtesis auditives
  • Estenotípia computeritzada (subtitulat en directe per a conferències i actes, que transcriu en temps real el missatge oral de la persona que parla a un text escrit)
  • Mitjans audiovisuals subtitulats

Lavabos i banys

Els requeriments per als lavabos i banys són els següents:

  • Hi ha d’haver una correcta senyalització dels espais i estris mitjançant pictogrames o fotografies, cosa que en facilitarà l’ús a les persones amb discapacitats de tipus cognitiu.
  • La distribució i les mesures del mobiliari i l’espai han de ser accessibles i preveure la possibilitat, gairebé segura, que hi hagi més d’un usuari a la vegada.
  • Les cabines han de disposar d’avisadors lluminosos d’emergència i les portes han de permetre, respectant sempre la intimitat, la comunicació visual interior i exterior.

A més, hauria d’existir, com a mínim, una cabina adaptada que complís els requisits següents:

  • L’amplitud de la porta ha de permetre el pas de qualsevol persona (0,80 centímetres).
  • L’espai interior ha de permetre la mobilitat còmoda de les persones amb discapacitat física (espai de gir lliure d’obstacles d’1,50 metres de diàmetre), així com l’orientació i utilització per part de les persones amb discapacitat visual.
  • La porta ha d’obrir cap a fora de la cabina o ser corredissa. S’ha d’evitar que les cabines dels lavabos estiguin totalment aïllades de l’exterior: la porta ha de comptar amb obertura superior o inferior.
  • El pestell ha de ser de tipus balda, és a dir, un mecanisme que s’accioni amb un moviment horitzontal, sense haver de fer un gir de canell. Ha de tenir la indicació de lliure o ocupat.
  • L’alçada de l’interruptor ha d’oscil·lar entre 0,80 i 1,20 metres i no hauria d’estar proveït d’un temporitzador (per problemes de desorientació momentània i perill d’ensopegar amb algun element).
  • El lavabo ha de ser sense peu, per permetre l’accés frontal a una cadira de rodes, i estar a una altura compresa entre 0,70 i 0,80 metres. La vora inferior del mirall no s’ha de situar per sobre de 0,90 metres d’altura.
  • El mecanisme d’accionament recomanable per a les aixetes és el de pressió, palanca o cèl·lula fotoelèctrica.
  • Els accessoris sanitaris, com ara saboneres o l’assecador de mans, han d’estar col·locats a una alçada que permetin ser utilitzats per totes les persones, i prop de l’aixeta per evitar desplaçaments innecessaris.
  • Han d’estar dotats amb barres d’ajuda a banda i banda del vàter. Almenys una d’elles ha de ser abatible amb un espai lliure lateral d’almenys 0,80 metres.
  • No s’ha d’ocupar l’espai lateral ni el de gir amb papereres, contenidors per a compreses, etc.
  • La ubicació de l’accessori del paper higiènic ha de permetre accedir-hi sense aixecar-se del vàter.
  • La porta d’accés als lavabos, així com d’altres elements del bany (per exemple, dutxes) haurien d’estar senyalitzats amb un pictograma que es pugui reconèixer fàcilment. Per a les dutxes s’ha d’utilitzar el símbol internacional d’accessibilitat.

  • Símbol internacional d'accessibilitat (font: wikipedia)
  • Símbol internacional d'accessibilitat (font: wikipedia)

Pel que fa a la dotació de lavabos i rentamans, cal tenir en compte el següent:

  • La dotació de serveis de lavabos d’alumnes a l’edifici (sense tenir en compte els d’infantil ni els dels vestidors) ha de ser d’un mínim d’un inodor per aula.
  • El nombre total d’inodors i rentamans s’ha de dividir de la manera següent: 50% per a nens i 50% per a nenes.
  • A cada planta hi ha d’haver un grup de lavabos de nens, un de nenes i un lavabo per al professorat.
  • Hi ha d’haver almenys un servei de lavabo adaptat per planta, que a les plantes pis podrà ser el mateix que el de professorat (mínim d’1 d’adaptat per cada 10 dels altres).
  • Al costat de l’administració, cal preveure dos grups més de lavabos de professorat (un per a homes i un per a dones).
  • A prop del menjador hi ha d’haver dos paquets de lavabos complets per a alumnes (un per a nens i un per a nenes).
  • Tots els inodors han de ser de porcellana vitrificada, i tant els mecanismes com els accessoris han de ser de fàcil recanvi.
  • També cal incorporar una presa d’aigua (aigüera) als espais següents: menjador de l’escola, aula de plàstica, aula taller, aula de tecnologia, aula de dibuix i laboratoris.

El gimnàs

Pel que fa a les característiques dels gimnasos, cal tenir en compte el següent:

  • Els gimnasos haurien d’estar dotats dels instruments, materials, aparells i espais necessaris perquè qualsevol alumne, independentment de les seves característiques, pugui desenvolupar al màxim les seves habilitats físiques. Per a això, serà també necessària la correcta senyalització dels espais i estris a través de pictogrames o fotografies, cosa que en facilitarà l’ús a les persones amb discapacitats de tipus cognitiu.
  • El mobiliari i aparells es disposaran sempre alineats fora de la zona de pas perquè la persona amb problemes visuals s’hi pugui desplaçar amb seguretat i independència.
  • En aquest tipus d’instal·lacions mereix una especial atenció el tipus de sòl, que hauria de ser totalment antilliscant ja que sovint s’hi accedeix sense calçat i amb els peus mullats (aigua, suor o cremes de massatge).
  • També s’ha de preveure una zona que permeti una certa privacitat als vestidors; per exemple, instal·lant un lavabo accessible amb dutxa.
  • Les dutxes han de disposar de desguàs a terra, seient plegable i passamans.

Aules generals

A l’apartat “Aules TEACCH” s’exposen les característiques específiques relatives a aquestes aules.

Pel que fa a les aules generals, s’ha de tenir en compte:

  • Una disposició còmoda que permeti una mobilitat adequada per l’aula, respectant els espais mínims entre els diferents elements del mobiliari. El mobiliari fix (prestatgeries, armaris) ha d’estar enganxat a la paret i arribar fins a terra perquè les persones amb discapacitat visual el detectin.
  • La ubicació adequada per a l’alumnat amb sordesa amb l’objectiu que rebi la informació dins de l’aula, bé sigui per la via auditiva, gràcies a les seves restes auditives i l’aprofitament de les pròtesis auditives, o per via visual, a través de la lectura labial o de qualsevol altre sistema de comunicació.
  • La senyalització correcta dels espais i objectes de l’aula, i de les activitats a desenvolupar-hi, a través de pictogrames o fotografies, fet que en facilitarà l’ús a persones amb discapacitats de tipus cognitiu.
  • Els elements per dur a terme activitats d’autonomia personal en l’etapa d’educació infantil s’han d’ubicar dins l’aula o a prop de l’aula per evitar recorreguts llargs.
  • El tipus de mobiliari ha de permetre el canvi de distribució quan sigui necessari.
  • L’accés al pupitre ha de ser còmode per a tots alumnes, independentment de les seves capacitats físiques i característiques (alumnes usuaris de cadires de rodes o crosses, amb obesitat, alçada baixa o alta), per garantir que totes les persones amb problemes de mobilitat hi puguin seure i aixecar-se còmodament. Si s’escullen cadires amb braços per prendre apunts, s’ha de pensar que hi haurà alumnes esquerrans i destres, per tant, s’ha de poder intercanviar la posició del braç-taula. Alguns pupitres i cadires amb braços no poden ser utilitzats per alumnes en cadira de rodes, per tant, a l’aula hi hauria d’haver alguna taula convencional.
  • En el cas de comptar amb alumnes amb discapacitat visual, també s’avaluarà la necessitat dels materials que requereix a l’aula (pupitre gran, faristol, pissarra blanca antireflexos…).
  • La il·luminació ha de ser uniforme per a totes les persones que són a l’aula. A més, ha de ser l’adequada per treballar (llegir, escriure, fer manualitats, etc.) i, sempre que sigui possible, s’ha d’utilitzar la llum solar, col·locant persianes o cortines per regular-la.
  • La temperatura ha d’oscil·lar al voltant de 21ºC tot l’any, ja que, per exemple, a l’hivern, sense ser excessivament alta, permet que els alumnes no portin massa roba d’abric que dificulti el moviment (escriptura, manualitats, psicomotricitat).
  • El material de classe (llibres de lectura, fitxes) s’ha de col·locar a una alçada còmoda per ser utilitzat per tots els alumnes (1,20 metres aproximadament). Es podrien utilitzar, per exemple, arxius rotatoris que, en permetre el gir independent de cada disc, proporcionen una gran capacitat d’emmagatzematge a poca alçada i la possibilitat d’aprofitar racons i espais petits.
  • La ubicació de la pissarra en relació amb les taules o pupitres ha permetre a tots els alumnes llegir i/o copiar amb facilitat el que s’hi escrigui (de vegades, els reflexos sobre la pissarra impedeixen que alguns alumnes la vegin amb claredat des del seu lloc de treball). La pissarra ha d’estar col·locada a una altura adequada a les necessitats de tot el alumnat que l’hagi d’utilitzar.
  • Per llegir i consultar els pòsters o cartells, tant informatius com il·lustratius de diferents temes, hi ha d’haver la possibilitat d’acostar-s’hi fins a 5 centímetres i, a més, han d’estar col·locats a una altura que permeti que tot l’alumnat els pugui llegir. Els d’ús quotidià hauran d’estar adaptats a relleu per als alumnes cecs i, si escau, amb rètols en braille.
  • Dintre de l’edifici: la biblioteca, la secretaria, la consergeria i l’AMPA/AFA han de poder funcionar fora de l’horari escolar. Han d’estar preferentment a planta baixa, amb accés directe des de l’exterior i amb accés a un lavabo adaptat sense haver d’entrar a la resta del centre.

Característiques constructives

Els centres escolars han de complir les característiques constructives següents:

  • Tant l’accés a l’edifici com tot el centre en general han de tenir suprimides les barreres arquitectòniques.
  • L’alçada màxima de l’edifici són tres plantes: planta baixa més dues. En circumstàncies urbanes específiques es podrà arribar a planta baixa més quatre. És convenient la màxima concentració de l’edifici per tal d’afavorir-ne la neteja, conservació i manteniment.
  • L’alçada lliure estàndard dels espais docents ha de tenir entre 2,70 i 3,15 metres. A l’àrea d’infantil s’admetran 2,50 metres. No s’admetrà cap element constructiu, ni d’instal·lacions, que limiti l’alçada lliure per sota de 2,50 metres.
  • Les aules han de tenir el costat menor superior a 6 metres i la fondària convé que no sobrepassi els 7,50 metres. En els casos que la fondària sobrepassi els 7,50 metres, s’ha de disposar d’il·luminació natural als dos paraments oposats. La superfície d’il·luminació natural de les aules ha d’estar entre el 20 % i el 25 % de la seva superfície útil. Cal aconseguir una distribució de llum homogènia a dintre de les aules.
  • La superfície efectiva de ventilació natural de les aules ha de ser com a mínim del 10% de la seva superfície útil. Cap espai podrà ventilar-se únicament a través de la porta (les portes no comptabilitzen com a superfície de ventilació).
  • Tots els espais han de tenir ventilació creuada natural (aules, despatxos, biblioteca, menjador, gimnàs, etc.). Cal tenir especial cura a preveure ventilacions als magatzems, locals tècnics, zones d’abocadors i zones on se situïn fotocopiadores o màquines que generin escalfor (en racks, per exemple). A part d’aquests requeriments, els diferents espais de l’escola han de complir amb l’exigència de qualitat de l’aire interior que marca la normativa.

Zones de circulació

Pel que fa a les zones de circulació, cal atendre els aspectes següents:

  • Hi ha d’haver almenys un itinerari accessible que comuniqui l’entrada principal a l’edifici amb la via pública i amb les zones comunes exteriors. Aquesta accessibilitat també s’ha de garantir a l’espai exterior per a usos fora de l’horari escolar.
  • Als edificis s’ha de garantir també un itinerari accessible per arribar a totes les zones d’us públic (aules, passadissos, etc.) i tota sortida d’evacuació.
  • L’amplada mínima dels passadissos d’ús públic ha de ser d’1,60 metres (accés a aules i espais docents). Per a passadissos de llargada considerable, cal ampliar aquesta mida mínima. Si hi ha accés a dependències als dos costats, l’amplada mínima ha de ser de 2,20 metres. L’amplada mínima dels passadissos d’ús restringit ha de ser d’1,20 metres (accés a administració i instal·lacions).
  • A banda i banda de les portes d’accés als espais, sempre hi ha d’haver l’espai lliure corresponent a un cercle d’1,50 metres de diàmetre.
  • Les portes amb obertura cap a l’exterior que donin a espais de circulació d’amplada inferior a 2,50 metres no poden envair el passadís, i han de tenir un espai de protecció d’igual dimensió que la porta, sense perdre l’amplada mínima d’evacuació de l’espai de circulació.
  • A les zones de circulació no hi pot haver cap graó aïllat ni dos de consecutius, excepte a zones d’ús restringit, accessos i sortides de l’edifici i accés a l’escenari. S’admet a l’accés a l’edifici un desnivell no superior a 2 centímetres.

Rampes

Cal tenir en compte que els itineraris amb pendent més gran del 4% es consideren rampa. En general, el pendent màxim de les rampes ha de ser del 12% i els trams han de tenir una longitud màxima de 15 metres. L’amplada vindrà determinada per les exigències d’evacuació, o serà com a mínim de 0,90 metres.

Per a itineraris accessibles, el pendent màxim de les rampes ha de ser el següent:

  • 10 % en trams de menys de 3 metres de llargària.
  • 8% en trams d’entre 3 i 6 metres de llargària.
  • 6 % en trams de més de 6 metres de llargària.

La longitud màxima dels trams ha de ser de 9 metres i l’amplada mínima d’1,20 metres.

La llargària mínima dels replans intermedis en tots els casos ha de ser d’1,50 metres si estan entre trams d’una rampa amb la mateixa direcció, i quan hi hagi un canvi de direcció entre trams l’amplada de la rampa no s’ha de reduir al llarg del replà. Per a rampes de circulació de vehicles que també estiguin previstes per a circulació de persones, el pendent màxim ha de ser del 16% i no hi ha limitació de la longitud del trams.

Escales

Les escales han de tenir les característiques següents:

  • L’amplada mínima de les escales d’ús públic ha de ser d’1,20 metres.
  • La llargària mínima dels replans intermedis ha de ser igual a l’ample de l’escala i mai inferior a 2 metres.
  • Totes les escales, pel fet de ser d’edificis d’ús públic, han de tenir una dimensió de graó de 30 centímetres d’estesa mínima i de 16 centímetres d’alçada màxima.
  • El nombre màxim de graons sense replà intermedi, per a les escales d’ús públic, és de 12.
  • Cada tramada ha de tenir 3 graons com a mínim.
  • No s’admeten escales amb paviment metàl·lic o similar que provoquin contaminació acústica.
  • Cal protegir els espais sota escala per evitar el risc d’impacte per a alçades menors de 2 metres.
  • Les escales d’ús restringit amb un ús màxim de 10 persones com a usuàries habituals poden ser d’una única tramada, tenir una amplada mínima de 0,80 metres i els graons poden ser sense contrapetja i tenir una estesa mínima de 22 centímetres i una alçada màxima de 20 centímetres.
  • Les escales de servei (d’ús esporàdic i restringit a personal autoritzat, com accés a coberta, manteniment, etc.) poden tenir una amplada de 0,55 metres i els graons poden tenir una estesa mínima de 15 centímetres i una d’alçada màxima de 25 centímetres.
  • L’alçada de la barana ha de ser de 90 centímetres.
  • Per al manteniment de la coberta, si aquesta no té instal·lacions, es podran fer servir escales fixes de servei. Tindran una amplada mínima de 0,40 metres. Si l’alçada a salvar és més gran de 4 metres, han de disposar d’una protecció circumdant a partir d’aquesta alçada.
  • Tant les escales d’ús restringit com les escales de servei i les escales fixes de servei no han de ser accessibles als alumnes.

Pel que fa als passamans d’escales i rampes:

  • Les escales han de tenir passamans almenys en un costat, excepte si l’amplada supera 1,20 metres, que en tindran als dos costats. Si són més amples de 4 metres, disposaran de passamans intermedis.
  • Les rampes d’itineraris accessibles de pendent superior o igual al 6% i desnivell més gran de 18,5 centímetres han de tenir passamans als dos costats.
  • Els passamans s’han de situar a una alçada entre 90 i 95 centímetres. Als centres d’infantil i primària caldrà un altre passamà a una alçada entre 65 i 75 centímetres, també als dos costats.
  • A les escales, el passamà es perllongarà 30 centímetres als extrems, almenys en un costat. A les rampes, es perllongarà als dos costats.
  • Cal assegurar que els extrems dels passamans i barreres de protecció no constitueixin cap risc.

Recursos materials: materials accessibles (específics i adaptats)

El material didàctic de qualsevol centre educatiu ha d’incloure:

  • Materials didàctics, DVD subtitulats, contes, llibres, etc., en llengua de signes espanyola (o LSC a Catalunya) i en braille, i comptar amb una videoteca subtitulada per a persones sordes.
  • La diversitat pel que fa a la funcionalitat: és fonamental abordar, a través de materials adaptats, el coneixement de la diversitat per motius de discapacitat, la qual cosa fomentarà el respecte envers l’alumnat amb discapacitat dins i fora de l’aula i en facilitarà la inclusió.
  • Diferents estratègies didàctiques que permetin als alumnes processar la informació i incorporar nous coneixements als ja existents. Per exemple, la utilització de puzles per estudiar la geografia permet començar amb les peces de la ciutat en la qual es resideix i, posteriorment, anar afegint les de la comunitat autònoma, el país, el continent… D’aquesta manera, a més de deixar clara la situació geogràfica, es poden anar incloent els aspectes culturals de les diferents regions i relacionar-los amb el clima (més o menys al nord), el tipus de sòl (muntanya, platja), etc.
  • La utilització de diferents sistemes de comunicació i recursos comunicatius dins de l’aula (llenguatge oral, comunicació bimodal, paraula complementada, signes, pictogrames, gràfics, sistema braille). Això brinda la possibilitat que tothom pugui participar facilitant la inclusió i educació per a la diversitat.
  • Diferents sistemes de memorització: cada persona té diferent facilitat per memoritzar i utilitzar els diferents processos interns per fer-ho. No obstant això, és important adquirir un mètode de memorització adequat a cada procés. El material didàctic ha de preveure la memorització mitjançant diferents estratègies (grafies, imatges, relació entre el que es necessita memoritzar i la vida quotidiana, anècdotes, etc.).
  • També el material didàctic d’ús comú (carpetes del centre, agendes escolars, ordinadors, pintures, regles, reproductors de vídeos, etc.) han de ser fàcils de manipular. Així, per exemple, el material de la classe hauria de comptar amb tisores per a esquerrans; les etiquetes d’identificació (nom de l’alumne, numeració dels llibres) ha de permetre utilitzar nombres o grafies grans; el color dels nombres i línies divisòries que marquen els centímetres dels regles han de ressaltar clarament, etc.

Aules TEACCH

En el cas de l’alumnat amb TEA (trastorn de l’espectre autista), hi ha un mètode molt instaurat que, entre altres característiques, estableix com ha d’estar disposat l’espai dins de l’aula.

La sigla anglesa TEACCH significa “tractament i educació de nens amb autisme i problemes associats de comunicació” (Treatment and Education of Autistic and Communication-Handicaped Children).

La metodologia va ser creada pel doctor Eric Schopler en els anys setanta, destinada a persones amb trastorns de l’espectre autista. L’objectiu primordial que es va marcar Schopler era prevenir la institucionalització innecessària d’aquella època en centres assistencials. Per a això, ensenyava els nens amb TEA a viure i treballar a l’escola, a casa i en societat d’una manera efectiva.

El pilar fonamental és un ensenyament estructurat. Quan parlem d’ensenyament estructurat parlem des de tots els prismes i en tots els àmbits, és a dir, adaptar el temps, l’espai i el sistema de treball.

El temps s’ha d’organitzar en tasques curtes i l’espai s’ha d’organitzar a l’aula, i estructurar per zones o racons. Així mateix, en el sistema de treball s’ha d’adaptar material i organitzar el treball per nivells i àrees.

La metodologia TEACCH es focalitza a maximitzar l’adaptació de materials i estructurar l’entorn per millorar les habilitats i destreses funcionals de l’alumnat que el fa servir.

Aquesta estructuració s’aconsegueix amb estimulació visual en l’ambient. Per a això, hi ha uns nivells d’estructuració, com es mostra a la figura.

Figura Estructura mètode TEACCH
Font: Basat en Almudena B. Negrete (www.maestraespecialpt.com)

Així, com a espai, l’aula ha d’estar organitzada per “racons”, zones de treball, amb espais limitats, ben definits i etiquetats. Pot recordar a les aules d’infantil organitzades per racons. És imprescindible que no hi hagi excessiva estimulació visual a l’aula i que es defineixin bé els espais amb calaixeres, prestatgeries, catifes… (vegeu figura).

Figura Aula mètode TEACCH

Àmbit domiciliari

Moltes vegades no ens aturem a pensar en les limitacions que pot trobar-se una persona en cadira de rodes o amb mobilitat reduïda, tant fora com dins del seu propi domicili.

Per a una persona dependent, hi pot haver multitud d’elements que s’hagin de transformar o adaptar, per facilitar-li el dia a dia dins de la llar amb el major confort possible, eliminant les barreres i limitacions amb què es puguin topar.

Un habitatge accessible és una llar sense barreres i segura on les persones grans o en situació de dependència poden mantenir la seva autonomia i dur a terme les activitats de la vida diària amb la mínima ajuda. Aquesta circumstància els permet seguir vivint a casa seva i en el seu entorn, fet que augmenta el seu benestar i qualitat de vida.

Entrada o accés a l'habitatge

Una entrada d’habitatge accessible ha d’abolir completament els esglaons o escales. En cas de viure en llocs amb graons, es pot complementar la zona amb rampes suaus i antilliscants per als dies de pluja i/o plataformes elevadores.

Les rampes, perquè tinguin criteris mínims d’accessibilitat, han de ser de pendent suau i curtes de longitud. Es recomana:

  • Per a un recorregut de 6-10 metres, un pendent longitudinal màxim del 6%.
  • Per a un recorregut de 3-6 metres, un pendent longitudinal màxim del 8%.
  • Per a un recorregut inferior a 3 metres, un pendent longitudinal màxim del 10%.

Portes i passadissos de l'habitatge

En els habitatges accessibles, les portes i accessos han de permetre el pas d’una cadira 84 centímetres d’ample, i el sòl i els espais han de facilitar el moviment de la cadira. A més, els passadissos òptims han de tenir una amplada d’entre 0,90 i 1 metre.

Per aconseguir un espai ampli i lliure, és recomanable col·locar portes corredisses en lloc de portes tradicionals.

Mobles i instal·lacions adaptats a l'habitatge

Pel que fa als mobles i les instal·lacions, cal tenir en compte els següents aspectes:

  • Els punts d’ús de les instal·lacions (punts de llum, interruptors, endolls, presa de televisió, telèfon, etc.) han d’estar en una ubicació a l’abast de la persona amb discapacitat.
  • S’ha de poder fer un gir d’1,20 metres de diàmetre lliure de tot obstacle davant de la porta d’accés i davant del llit.
  • Per poder accedir a la part frontal dels mobles, cal deixar-hi davant un espai lliure de 80 cm o més.
  • Disposar de recursos tecnològics facilita les tasques diàries a la persona dependent (comandament a distància, telèfon sense fil, servei de teleassistència, persianes elèctriques, etc.).
  • Els mobles han d’estar ben subjectes i estar a una altura adequada en el cas que els hagin d’usar persones en cadira de rodes.

Bany

La cambra de bany ha de tenir les característiques següents:

  • Els sòls han de ser antilliscants per evitar possibles caigudes o relliscades que puguin provocar cops.
  • Les banyeres han de substituir-se per plats de dutxa.
  • La pica sanitària s’ha de posar a l’altura necessària.
  • Les aixetes han de tenir els extensibles oportuns perquè una persona en cadira de roda la tingui a l’abast, i hi ha d’haver miralls regulables a l’altura d’usuaris de cadira de rodes.

Cuina

Les cuines dels habitatges accessibles han de tenir en compte els punts següents:

  • La cuina ha de ser quadrada i espaiosa, que permeti girar amb una cadira de rodes.
  • Els mobles que estiguin penjats han d’estar a una alçada més baixa o disposar de mecanisme perquè la prestatgeria pugui descendir.
  • L’alçada de la cuina ha d’anar en relació amb la cadira de rodes, per tenir bon accés a la pica i bona visió a l’hora de preparar el menjar.
  • Es pot col·locar mobiliari amb rodes, que es mogui, per facilitar el pas o poder manipular el moble mateix.

Dormitoris

En els dormitoris, cal considerar els punts següents:

  • Si la persona dependent té mobilitat reduïda, farem servir llits articulats. L’alçada del llit s’ha d’adequar a les necessitats personals i de l’espai. Es recomana que estigui a una alçada mínima entre 45 i 50 centímetres.
  • Els calaixos i armaris han de tenir una alçada òptima per a les persones que van en cadira de rodes, i s’han de protegir pics o elements que sobresurtin i puguin fer mal. Els calaixos han de tenir nanses en lloc de poms.
  • Les finestres són molt més còmodes si són corredisses o s’obren cap enfora.

Saló i menjador

El menjador i el saló han de tenir en compte les característiques següents:

  • La decoració ha d’adequar-se als gustos i preferències de la persona en situació de dependència.
  • El mobiliari ha d’estar adaptat a les seves necessitats. Les cadires i butaques han de ser tous i tenir l’altura adequada per a la persona, amb braços i respatller alts.
  • És important que hi hagi il·luminació solar.
  • La televisió és aconsellable que tingui comandament a distància.
  • Disposar de telèfon inalàmbric permet alertar més fàcilment de possibles caigudes.

Condicions i criteris d’organització

Les condicions d’habitabilitat que han de reunir els equipaments on hi ha persones en situació de dependència (en relació amb el mobiliari, la seguretat, la ventilació, etc.) poden ser diverses. Totes aquestes condicions estan recollides a les diferents normatives.

Instal·lacions

Tots els equipaments i establiments han de disposar d’abastament d’aigua, aigua calenta i evacuació d’aigües residuals.

Quant a la instal·lació elèctrica, tots els equipaments han de disposar de la potència adequada segons la normativa vigent.

També es pot disposar d’instal·lació de gas, energia solar o altres instal·lacions que s’estableixin reglamentàriament.

Mobiliari i decoració

Pel que fa al mobiliari i la decoració, cal tenir en compte els aspectes següents:

  • El mobiliari ha de ser el necessari i cal eliminar tots els objectes que puguin resultar perillosos o accessoris. Per exemple, al domicili serà convenient eliminar catifes per evitar caigudes.
  • Cal que el mobiliari sigui fix, estable i sense angles, amb les cantonades arrodonides per evitar accidents.
  • El mobiliari ha d’estar en bon ús, i disposar de les mesures de subjecció necessàries.
  • Els elements de decoració han d’estar adaptats a les característiques, necessitats, gustos i preferències de les persones usuàries, respectant-ne la identitat.

Il·luminació i ventilació

Els aspectes relatius a il·luminació i ventilació són els següents:

  • La il·luminació i ventilació seran sempre que sigui possible naturals i directes a l’exterior o a un pati interior que ha de reunir unes mínimes condicions.
  • Els passadissos han d’estar il·luminats a la nit, o almenys els interruptors amb un pilot lluminós.
  • Els lavabos sense ventilació han de disposar de sistemes de ventilació accionats a través d’un dispositiu automàtic amb o sense temporitzador.

Senyalització

La senyalització és molt important i ha d’utilitzar-se bàsicament en:

  • Les diferents dependències.
  • Els espais compartits.
  • Les sortides principals i les d’emergència.
  • Els itineraris més habituals.
  • Les zones restringides o d’ús exclusiu.

La senyalització pot ser en forma de panell, lluminosa, acústica, gestual, etc. Cal tenir en compte que cada color es correspon amb un significat(vegeu la figura).

Figura Senyalització

Climatització

En relació amb la climatització, cal tenir presents aquests aspectes:

  • Els establiments han de disposar d’un sistema de calefacció i aire acondicionat que garanteixi un benestar tèrmic en tots els espais del centre tenint en compte l’època de l’any.
  • Els elements de calefacció no han de suposar un perill per als usuaris per contacte directe.
  • Els elements de climatització s’han d’accionar segons la temperatura i també han de comptar amb un sistema de regulació individual.

Seguretat

Els sistemes de seguretat compleixen un paper essencial als edificis. Per aquest motiu, s’ha de comptar amb:

  • Sistemes de videovigilància.
  • Enllumenat d’emergència.
  • Sistema de detecció d’incendis.
  • Detectors de fum.
  • Sistema de trucades urgents des de diferents espais (habitacions, lavabos, etc).
  • Disposar als centres d’un pla d’evacuació i formar tots els treballadors sobre les mesures de prevenció i seguretat.
  • Un sistema d’obertura fàcil a les portes de sortida a l’exterior.
  • Endolls amb un mecanisme de seguretat que n’impedeixi la manipulació.
  • Itineraris i senyalitzacions d’emergència exposats de forma visible en les diferents estances del centre.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats