Intervenció en l’àmbit domiciliari

L’evolució de l’atenció domiciliària, al llarg dels anys, ha estat diferent segons la zona geogràfica. Als països més avançats en polítiques socials, el servei d’atenció domiciliària (SAD) s’ha desenvolupat i organitzat de manera heterogènia, d’acord amb les necessitats de cada país. Aquest servei compta amb una llarga tradició als països nòrdics, Holanda o Gran Bretanya, i en altres, com Espanya o Grècia, s’ha desenvolupat fonamentalment en els últims trenta anys.

Evolució del servei d’atenció domiciliària

Durant les dècades dels seixanta i setanta, els països pioners van començar a desenvolupar normatives sobre la implantació del SAD, desenvolupament que responia més a les pressions socials que a un increment general de les polítiques socials.

Va ser durant la dècada dels anys vuitanta quan es van fer avaluacions sobre el conjunt dels serveis que oferia la prestació d’atenció domiciliària i es van subministrar diferents suports en els domicilis per possibilitar que les persones amb discapacitats o en situació de dependència visquessin el màxim temps possible a casa, retardant o evitant una institucionalització sovint innecessària. Aquest gran moviment de desinstitucionalització va ser especialment ampli al nord d’Europa, on sempre s’ha considerat l’assistència social com un dret subjectiu de ciutadania al mateix nivell que l’assistència sanitària.

La situació a l’àrea centreeuropea i mediterrània, de la qual formem part, sempre s’ha basat en una concepció més familiarista de les cures, segons la qual s’adjudica a les famílies (principalment a les dones) la responsabilitat en l’atenció a la infància i les persones amb discapacitat o en situació de dependència.

Un conjunt de fenòmens com la generalització de la incorporació de les dones al mercat de treball, l’auge de les idees a favor de la igualtat i l’agudització del fenomen de l’envelliment poblacional han motivat un increment de les situacions de les necessitats de cures de llarga durada sense cobertura social suficient.

A Espanya, l’inici del SAD a les administracions públiques de les diferents comunitats i municipis va sorgir arran de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978.

Els primers ajuntaments de la democràcia, que es van constituir després de les eleccions municipals de 1979, van desenvolupar noves competències en l’àrea de l’assistència social i dels serveis socials.

La Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, esmentava alguna de les funcions que corresponien a l’Administració (obligatòries per als municipis més grans de 20.000 habitants) i que, sobretot, tenien a veure amb els anomenats serveis socials generals o d’atenció primària que es prestaven en el seu territori.

Consulteu als annexos la Llei 7/1985 reguladora de les bases de règim local.

El desenvolupament de prestacions bàsiques de serveis socials es va iniciar l’any 1988 per iniciativa de l’Administració General de l’Estat i amb la col·laboració i finançament conjunt entre aquesta i les respectives comunitats autònomes, garantint la informació, el diagnòstic, l’orientació i l’ajuda a domicili a la persona que requeria la prestació.

El 2006 amb la promulgació de la Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD) es van assentar les bases per reconèixer l’assistència social i la protecció social com un dret social subjectiu.

La creació del nou Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), que havia de formar part del serveis socials competència de les comunitats autònomes, amb el suport de l’Administració general de l’Estat i la col·laboració de les corporacions locals està a hores d’ara en un desplegament parcial.

Vegeu la taula, on es pot veure l’evolució del nombre d’usuaris i la cobertura del Servei d’Atenció Domiciliària a Espanya al llarg dels anys.

Taula: Evolució del nombre d’usuaris i cobertura del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) a Espanya, anys 1990-2011
Any Població de 65 anys i més Usuaris de 65 anys i més Ràtio
19905.359.90834.1810,48
20007.037.553139.3841,98
20057.484.392305.8014,09
20097.782.904394.4034,97
20108.093.557395.0854,88
20118.221.047382.5754,65

Actualment el SAD ha anat incorporant algunes innovacions, com ara la creació de serveis de proximitat a domicili (menjars, bugaderia, neteja, podologia, acompanyament per voluntariat, petites reparacions, etc.). Així mateix, també es té en compte l’adaptació dels habitatges suprimint barreres per fer-los més confortables i l’increment de productes de suport, que tenen com a resultat una reducció en la necessitat d’ajuda i un increment d’autonomia per a les persones.

El Servei d’Ajuda a Domicili pot ser també un complement molt útil per a persones amb determinades discapacitats, gent gran o persones amb malalties mentals que viuen en habitatges tutelats. És una complementarietat fins ara escassament desenvolupada, però que en un futur podria ser un element molt útil en el desenvolupament del Sistema de Serveis Socials en general i, dins d’aquest, del Sistema d’Atenció a la Dependència, en l’atenció a persones amb dependència moderada.

Cada cop hi ha una tendència més clara cap a una atenció de modalitat d’atenció residencial que facilita una atenció de qualitat, centrada en les persones, al contrari del que passava en els dissenys clàssics del model institucional.

Als annexos podeu veure la pàgina web dels recursos socials per a la gent gran de l’Ajuntament de Barcelona, com l’atenció domiciliària, els habitatges tutelats, els habitatges amb serveis, etc.

Per exemple, els habitatges tutelats per a gent gran són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes, les circumstàncies sociofamiliars de les quals no els permeten romandre a la pròpia llar. Es tracta d’un conjunt d’habitatges amb estances d’ús comú i sense barreres arquitectòniques. Els residents dels habitatges tutelats comparteixen tasques i despeses i, optativament, poden viure amb els cònjuges o parelles i amb les persones que en depenguin.

Alguns ajuntaments, com per exemple l’Ajuntament de Barcelona, disposen d’habitatges amb serveis que estan especialment pensats en el seu disseny per a la gent gran. Aquests habitatges amb serveis són promocions de pisos de lloguer de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació (IMHAB).

Els objectius generals d’aquests habitatges amb serveis són oferir a les persones grans un habitatge adaptat, segur, confortable i integrat en la comunitat, que compti amb el suport necessari. Disposen de serveis de consergeria, teleassistència, suport a la neteja i suport personal. Estan adreçats a persones de 65 anys o més que no tenen habitatge en propietat i que fan les activitats del dia a dia per si mateixes.

Una altra tendència emergent és la creació de nous recursos com el cohabitatge o cohousing. Si bé el cohabitatge no té a veure amb l’atenció domiciliària, sí que és un model interessant que convé conèixer per veure les tendències que s’estan esdevenint de forma més desenvolupada en altres països sobre formes de viure en una zona residencial com si visquessis a casa teva.

Cohabitatge

El cohabitatge o cohousing es pot definir com una comunitat de persones que té un element en comú: una mateixa forma de viure i conviure en una zona residencial i sota una fórmula cooperativa. Per descobrir-ne els orígens, ens hem de remuntar als anys seixanta, concretament a Dinamarca. El terme anglès neix durant l’hivern de 1964, quan l’arquitecte danès Jan Gudmand-Hoyer va reunir un grup d’amics per debatre sobre formes alternatives d’habitatge. Des de llavors, el cohousing ha evolucionat tant que en tenim de diferents tipus (urbà, rural, etc.). Avui dia, aquest sistema ha arribat a països com els Estats Units, Canadà, Suècia i fins i tot Espanya.

Als annexos podreu ampliar la informació i veure un vídeo sobre el cohabitatge La Muralleta (Santa Oliva, Tarragona).

Al nostre país, fa quinze anys va néixer La Muralleta, una de les primeres cooperatives d’habitatge a Catalunya, situada a Santa Oliva, al Vendrell. A més d’aquesta iniciativa, hi ha altres projectes, com Sostre Cívic, una organització sense afany de lucre que treballa per garantir l’accés a l’habitatge no especulatiu com el cohabitatge. Actualment té 250 socis i 12 grups actius.

Tot i això, a l’Estat espanyol la legislació sobre aquest tema és encara escassa i hi ha algunes dificultats que impedeixen l’explosió d’aquest moviment, com les restriccions creditícies i la crisi de finançament de les administracions públiques.

Als annexos podeu veure informació sobre la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

D’altra banda, centrant-nos en la figura del tècnic hem de tenir en compte que com que l’àmbit domiciliari és un àmbit molt ampli d’intervenció professional que suposa una heterogeneïtat de professionals que incideixen en l’atenció de persones dependents, es fa necessària la referència del catàleg de serveis socials de promoció per a l’autonomia personal i d’atenció a la dependència. L’article 15 de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència estableix els següents serveis de l’àmbit domiciliari:

  • Els serveis de prevenció de les situacions de dependència i els de promoció de l’autonomia personal (per exemple, habitatges tutelats).
  • Servei de teleassistència.
  • Servei d’ajuda a domicili (o servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar): atenció de les necessitats de la llar i atencions personals.

Com a perfils que intervenen dins d’aquests serveis, hi ha els professionals d’atenció directa amb els usuaris, que poden ser, entre d’altres:

  • Cuidadors
  • Treballadors familiars
  • Tècnics en atenció o suport domiciliari
  • Auxiliars de tutela
  • Assistents personals
  • Auxiliars de geriatria
  • Operadors de teleassistència

Les funcions d’aquests professionals giren al voltant dels objectius generals que han de complir els serveis d’ajuda a domicili:

  • Facilitar l’autonomia dels usuaris.
  • Augmentar la seguretat personal.
  • Aconseguir canvis conductuals per millorar la qualitat de vida.
  • Aconseguir la permanència dins la llar en condicions de dignitat.
  • Evitar la institucionalització innecessària.

Igual que l’àmbit residencial, un aspecte important de l’atenció domiciliària és la valoració de les necessitats de l’usuari, perquè els diferents professionals puguin establir una atenció eficaç i alhora una tasca preventiva i rehabilitadora, aconseguint així el confort de la persona usuària.

Model d'atenció a les persones en situació de dependència a l’àmbit domiciliari

El model d’atenció centrada en la persona (ACP) és un nou estil d’atenció a la persona molt estès en els països del nord d’Europa i, des de fa alguns anys, cada vegada més present a Catalunya i altres zones d’Espanya. Aquest model es caracteritza per tenir la dignitat de la persona com a punt de partida.

L'atenció centrada en la persona (ACP) i el model de qualitat de vida

És important que no oblidem que la gent gran i les persones amb diversitat funcional mereixen ser tractades amb la mateixa consideració i respecte que qualsevol persona, però, de vegades, per la seva fragilitat o dependència, són vulnerables davant del fet que pugui no respectar-se la seva dignitat.

Aquesta realitat ha portat el model d’atenció centrada en la persona (ACP) a basar-se en dos principis fonamentals:

  • Autonomia: dret i capacitat de controlar la pròpia vida.
  • Independència: desenvolupament en la vida quotidiana.

Prenent aquests dos punts com a referència, el model d’atenció centrada en la persona es caracteritza per diversos elements que el diferencien d’altres estils o models d’atenció a la persona.

En primer lloc, l’ACP centra el seu focus en les capacitats i habilitats de les persones, considera que és millor per a l’usuari ressaltar les seves virtuts i fortaleses, i no centrar-se únicament en els dèficits i necessitats d’aquesta, cosa que sol provocar l’etiquetatge de la persona i no la seva individualització. Alhora que ressaltem els seus punts forts reforcem també la seva autoestima.

El model d’atenció centrada en la persona busca actuar a un nivell molt més macro que altres models, treballant en el pla de vida de cada un dels usuaris. Aquest concepte és especialment rellevant en els Serveis d’Ajuda a Domicili (SAD) o Atenció Domiciliària.

Finalment, aquest model promou la interacció de la persona amb la seva comunitat i el seu entorn habitual; s’espera que la persona pugui mantenir la rutina que mantenia abans que requerís els serveis d’una atenció a domicili. Els serveis poden adaptar-se i respondre a les persones. Els recursos es poden distribuir per servir els interessos de la gent, s’evita posar obstacles a les seves activitats, promovent la independència i autonomia. Gràcies a això, els usuaris no necessiten ajustar-se a plans preestablerts d’activitats iguals per a tothom.

Als annexos disposeu de la Llei 12/2007 dels Serveis Socials de Catalunya i podeu ampliar-ne la informació.

El desplegament de la Llei 12/2007 de Serveis Socials va suposar per als ajuntaments revisar i actualitzar de nou el funcionament del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària), per tal d’adaptar-se al nou marc normatiu des d’un enfocament d’atenció centrat en l’atenció a la persona usuària i també a la millora contínua per implementar criteris de qualitat en els seus serveis.

L’atenció centrada en la persona dins dels domicilis ha de basar-se, entre d’altres, en els aspectes següents:

  1. Atenció personalitzada i individualitzada segons les necessitats i valors de les persones ateses.
  2. Accés sense restricció a la informació necessària i possibilitat de participació en totes les accions que afectin les persones ateses per part d’aquestes.
  3. Seguretat, transparència i anticipar-se a les necessitats.
  4. Confidencialitat, dignitat i respecte.

Igual com partim del model d’atenció centrat en la persona, no podem deixar de banda altres models com el model de qualitat de vida pensats per a persones amb discapacitat. Segons aquest model:

”[La qualitat de vida és el] conjunt de valors positius i aspiracions humanes universals: la consecució de la felicitat, el benestar o unes condicions de vida òptimes. Des d’aquesta perspectiva inicial de tipus filosòfic i ètic, el concepte de qualitat de vida ha evolucionat en els últims anys fins a convertir-se en un constructe social, una àrea d’investigació aplicada i un principi bàsic de la prestació de serveis.”

Miguel Ángel Verdugo et al. (2013). Informe sobre els perfils de servei basats en el model de qualitat de vida per als serveis socials especialitzats de Catalunya (pàg. 19).

Aquest model inclou vuit dimensions: benestar emocional, relacions interpersonals, benestar material, desenvolupament personal, benestar físic, autodeterminació, inclusió social i drets de les persones.

Als annexos podeu trobar informació sobre l’escala Gencat.

L’escala Gencat es va elaborar per mesurar aquestes vuit dimensions i és un instrument que permet l’avaluació objectiva de resultats personals relacionats amb la qualitat de vida dels usuaris de serveis socials (a partir de setze o divuit anys si la persona no es troba en el sistema escolar). Es tracta d’un qüestionari format per 69 ítems, organitzats entorn de les vuit dimensions de qualitat de vida, que recullen qüestions observables relacionades amb la qualitat de vida de la persona avaluada. Té un format de resposta amb quatre opcions: “mai o gairebé mai”, “de vegades”, “freqüentment”, “sempre o gairebé sempre”. És individual i triga entre 10 i 15 minuts a respondre’s.

Els ítems són els següents:

  • Benestar emocional (BE): fa referència a sentir-se tranquil, segur, sense aclaparaments, no estar nerviós. S’avalua mitjançant els indicadors: satisfacció, autoconcepte i absència d’estrès o sentiments negatius.
  • Relacions interpersonals (RI): relacionar-se amb diferents persones, tenir amics i portar-se bé amb la gent (companys, veïns…). Es mesura amb els indicadors següents: relacions socials, tenir amics clarament identificats, relacions familiars, contactes socials positius i gratificants, relacions de parella i sexualitat
  • Benestar material (BM): tenir prou diners per comprar el que es necessita i es desitja, tenir un habitatge i un lloc de treball adequats. Els indicadors avaluats són: habitatge, lloc de treball, salari (pensió i ingressos), possessions (béns materials) i estalvis o possibilitat d’accedir a capricis.
  • Desenvolupament personal (DP): es refereix a la possibilitat d’aprendre diferents coses, tenir coneixements i realitzar-se personalment. Es mesura amb els indicadors: limitacions/capacitats, accés a noves tecnologies, oportunitats d’aprenentatge, habilitats relacionades amb el treball i habilitats funcionals (competència personal, conducta adaptativa i comunicació)
  • Benestar Físic(BF): tenir bona salut, sentir-se en bona forma física, tenir hàbits d’alimentació saludables. Els indicadors són: atenció sanitària, hores de son i les seves alteracions, activitats de la vida diària, accés a ajuts tècnics i alimentació.
  • Autodeterminació (AU): decidir per si mateix i tenir oportunitat d’escollir les coses que vol, com vol que sigui la seva vida, el seu treball, el seu temps lliure, el lloc on viu i les persones amb les quals està. Els indicadors són: metes i preferències personals, decisions, autonomia i eleccions.
  • Inclusió social (IS): anar a llocs de la ciutat o del barri on van altres persones i participar de les activitats com un més. Sentir-se membre de la societat, sentir-se integrat, comptar amb el suport d’altres persones. Avaluat pels indicadors: integració, participació, accessibilitat i suport.
  • Drets (D): ser considerat igual que la resta de la gent, rebre el mateix tracte, que respectin la seva manera de ser, opinions, desitjos, intimitats, drets. Els indicadors per avaluar aquesta dimensió són: intimitat, respecte, coneixement i exercici dels drets.

Normes i criteris ètics dels tècnics d’atenció a la dependència dins del domicili

El codi ètic és un instrument que permet compartir un sistema de treball i de vida quotidiana des d’una perspectiva dels valors ètics d’una institució; ajuda a identificar les situacions de risc i a promoure formes d’actuar fonamentades en els principis ètics de l’entitat.

El bon tracte es fonamenta en la visió ètica de la persona en la relació quotidiana. El plantejament ètic és un aspecte central per al desenvolupament d’estratègies de tracte adequat.

Els comitès d’ètica assistencial (CEA) són equips interdisciplinaris de persones que, dins d’una institució, reben oficialment l’encàrrec d’aconsellar els professionals i directius en les seves decisions sobre les qüestions ètiques plantejades en la pràctica. Se centren en l’ètica assistencial i en la definició de bones pràctiques.

Bioètica i discapacitat

Al llibre El modelo de la diversidad: La bioética y los derechos humanos como herramientas para alcanzar la plena dignidad en la diversidad funcional (2006), Javier Romañach defineix els perfils de la bioètica des de la visió d’una persona amb discapacitat.

L’ètica passa per procedir al reconeixement exprés dels drets de les persones amb discapacitat i per normalitzar i desenvolupar processos d’integració en el sistema organitzatiu del propi lloc de vida. Per donar forma a aquest reconeixement, hem de fer l’esforç d’elaborar una declaració de principis (codi ètic) que marqui les pautes d’atenció. Per fer-ho, és necessari que es defineixin pautes perquè es portin a la pràctica i siguin conegudes tant per part dels usuaris i dels familiars, com dels professionals.

Algunes de les actituds i criteris ètics dels professionals de l’atenció a domicili són:

  • Educació i respecte envers els usuaris.
  • No abusar de la confiança dels usuaris.
  • Respectar la integritat familiar.
  • No fer mai ús dels béns dels usuaris per a fins personals.
  • No demanar diners als usuaris ni acceptar els seus regals.
  • No comentar els nostres problemes personals a la feina ni amb l’usuari.
  • Mantenir el secret professional; no comentar a casa d’un usuari les deficiències, problemes, etc., d’altres usuaris.
  • Ser cordials i atents amb els usuaris.
  • Transmetre seguretat i tranquil·litat.
  • S’ha de ser respectuós amb els objectes del domicili de l’usuari, no canviar de lloc els objectes sense haver consultat l’usuari.
  • Predisposició per fer les coses bé i en el seu moment.
  • Actitud d’imparcialitat, no mostrant simpatia o interès especial envers cap dels membres de la unitat familiar.
  • Evitar fer judicis particulars o opinions personals sobre el que està comentant amb l’usuari.
  • Empatia amb els usuaris, que permeti veure i escoltar les coses importants.

Necessàriament el Servei d’Ajuda a Domicili “envaeix” aquest espai d’intimitat de la persona, i fa, a més, tasques que tenen a veure amb aspectes molt personals de la vida i la convivència. D’aquí l’especial sensibilitat amb la qual estem obligats a abordar tot el que està relacionat amb el respecte i la protecció dels drets dels usuaris d’aquest servei.

Respecte a les normes i organització del servei, s’estableixen els següents criteris:

  • Queda prohibida la custòdia de claus de cap domicili (a excepció de les que indiqui el/la treballador/a social).
  • No s’ha de portar cap familiar ni cap altra persona aliena al servei, al domicili de l’usuari.
  • S’ha de tenir especial cura de la higiene personal. Rentar-se les mans abans i després de cada servei.
  • S’han d’utilitzar guants esterilitzats en totes les actuacions prestades de caràcter personal.
  • No s’ha de fumar a casa dels usuaris.
  • S’ha de respectar l’horari assignat. Cal ser puntuals.
  • S’ha d’avisar amb prou temps la falta a la feina i justificar-ho posteriorment.
  • Si l’usuari no és a casa a l’hora adjudicada, cal respectar un marge d’espera i deixar-li una nota escrita.
  • No s’ha de donar el número de telèfon particular a l’usuari.
  • Si l’usuari ha de sortir de casa seva per anar al metge, al banc, etc., no s’ha de deixar mai fora del seu entorn, encara que s’hagi sobrepassat el temps adjudicat.
  • Ningú es pot quedar al domicili de l’usuari quan aquest no hi sigui.
  • No s’ha de menjar al domicili de l’usuari.
  • No s’ha d’utilitzar el telèfon de l’usuari, ni cap altre bé personal. Cal educar hàbits correctes i normalitzats en l’usuari que s’atén. El professional ha de ser el reflex del que s’està educant i del que es pretén aconseguir.
  • El professional haurà de recordar aspectes importants en la vida diària de l’usuari mitjançant l’ús d’ajudes gràfiques.
  • S’han d’evitar despeses que siguin innecessàries, com ara deixar els llums encesos, aixetes…
  • És important que en tot moment es digui què s’ha de fer i què no està inclòs dins de la nostra intervenció professional.
  • No es poden atendre privadament els casos atesos a través de l’atenció domiciliària.

En el cas de la figura de l’assistent personal que pot intervenir en l’àmbit domiciliari, les normes s’establiran directament entre el professional i el mateix usuari.

La planificació a l’àmbit domiciliari

El servei d’ajuda a domicili, com tota gestió o servei que es desitgi dur a terme d’una manera eficient, s’ha de planificar i dissenyar. Per fer-ho, cal un pla de treball que orienti la intervenció.

El pla d’atenció social individual

El pla d’atenció social individual (PASI), també anomenat d’altres formes, ha de ser el resultat final de tot un procés de treball d’anàlisi i diagnosi dut a terme pels professionals, principalment pel treballador/a social, basat en historiar, diagnosticar, avaluar, objectivar i plantejar (si escau) un pla d’atenció social individual amb propostes d’intervenció a escala individual i/o de grup i familiar.

Per tant, aquest pla recull finalment la petició de prestació que formulen els professionals, que es fonamenta en les observacions, en l’anàlisi i el diagnòstic realitzat prèviament; així doncs, recull i sintetitza els principals aspectes del diagnòstic, de manera que quedi justificada la demanda de prestació d’atenció domiciliària.

Per realitzar el PASI també és imprescindible realitzar prèviament i com a mínim una visita domiciliària per valorar les condicions de l’entorn, de la persona i/o família. És absolutament necessari supervisar el domicili i identificar i detectar necessitats (observar si hi ha barreres, si l’espai és idoni i si permet desenvolupar el servei correctament, així com si es donen les condicions mínimes higièniques sanitàries, etc.) perquè, si finalment s’acabés adjudicant un servei d’ajuda a domicili, aquest s’haurà de desenvolupar al domicili, que hauria de reunir les condicions adequades.

Dintre del pla d’atenció social individual s’han de definir per escrit els objectius i el tipus d’intervenció amb l’usuari, tenint en compte les seves capacitats i competències, així com els deures i responsabilitats de les parts implicades. Així mateix, totes les actuacions portades a terme, el seu seguiment i la revisió de les situacions de les persones beneficiàries, també hauran de quedar degudament documentades (full de seguiment, full d’incidències, full de renovació, enquestes personalitzades i altres dades de control i estadístiques sobre l’execució del cas), sempre garantint el dret a la confidencialitat de les dades personals i el dret a la privacitat.

El pla s’ha de revisar cada any de forma periòdica, i sempre que es produeixin canvis en la situació personal, familiar i/o social.

Pla individual de vida independent (PIVI)

El pla individual de vida independent (PIVI) és el document que utilitzen les persones amb diversitat funcional que volen rebre atenció per part d’un assistent personal. En aquest document es planifiquen les atencions que volen rebre.

Un assistent personal és una persona que ofereix suport a una altra persona per dur a terme les tasques de la vida diària que no pot executar per si mateixa. Aquesta figura ha de fomentar la seva vida independent, promovent i potenciant la seva autonomia personal.

Elements constitutius del PIVI

L’estructura del PIVI és semblant a la del pla individualitzat d’atenció integral (PIAI) que es fa servir als centres residencials. Les informacions més importants que recull són:

  • Dades personals: nom, DNI, adreça, telèfon de contacte, adreça electrònica.
  • Informe mèdic.
  • Genograma.
  • Estructures de suport.
  • Objectius i seguiment.
  • Serveis i prestacions.
  • Dades del domicili: la descripció de l’habitatge, l’accés i les possibles barreres arquitectòniques, amb qui viu i altres dades d’interès.
  • Definició de les activitats, entre les quals cal diferenciar entre les que es fan a l’actualitat (estudis, treball, esports, participacions socials…) i les que es pretenen fer en un futur més o menys immediat amb el suport de l’assistent personal.
  • Definició i detall de les necessitats d’assistència personal: suport en les activitats de la vida diària, en acompanyaments, a la llar, etc.
  • Recursos humans, tècnics i econòmics de suport per portar a terme la intervenció.
  • Delimitació temporal, on caldrà definir els horaris diaris i els horaris festius.

Professionals que intervenen a l'àmbit domiciliari

Tradicionalment, la situació de dependència ha estat assumida pels familiars, majoritàriament per dones. Però, amb la incorporació de les dones al mercat laboral i les transformacions en els models de família, hi ha hagut una important modificació en la normativa i, actualment, els professionals encarregats d’aquest servei han d’estar formats per poder desenvolupar la seva tasca.

Treballadors familiars

L’any 1980 es crea a Catalunya el Servei d’Atenció a Domicili (SAD), i amb aquest sorgeix una nova figura professional, la del treballador o treballadora familiar, per atendre una problemàtica concreta d’atenció a la tercera edat.

La intervenció dels treballadors familiars s’ha anat incrementant amb el transcurs del temps, i s’ha anat dirigint a sectors de població més amplis, i en l’actualitat fan funcions de caràcter preventiu, educatiu, assistencial i sociabilitzador, i exerceixen un paper de mediador social.

Aquesta professió parteix del dret al benestar social.

El treballador familiar és un/a professional del camp social que forma part d’un equip interdisciplinari. Es caracteritza per la seva intervenció directa, tant institucional com al domicili de l’usuari, tenint en compte el marc familiar i el seu entorn, com per la seva intervenció grupal amb diferents col·lectius.

En cap cas els treballadors familiars substitueixen rols establerts (pare, mare, fills, família). Aquesta actitud crearia dependència per part dels usuaris i cronificació en els casos. Els treballadors familiars, com a professionals, acompanyen en els processos i orienten afavorint la participació i la independència de l’usuari.

Els treballadors familiars són una figura professional que, com a part de l’equip d’atenció primària, intervé directament en el domicili de l’usuari i el seu entorn més immediat, seguint les directrius del treballador/a social i havent marcat conjuntament uns objectius amb la finalitat d’aconseguir la màxima autonomia personal de l’usuari.

La capacitació professional dels treballadors familiars implica el coneixement de tècniques i estratègies d’intervenció social en els diferents àmbits.

L’assistent personal

Als annexos teniu l’enllaç a la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

L’assistència personal és un dret humà de les persones amb discapacitat, tal com es recull en la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, de 2006 (CDPD).

A l’article 19 es fa menció específica de la vida independent, que reconeix el dret a viure de forma independent i a ser inclòs en la comunitat.

En relació amb el tema que ens ocupa, l’article estableix, entre altres coses:

  • Que les persones amb diversitat funcional poden triar el seu lloc de residència i no estaran obligades a viure d’acord amb un sistema de vida específic.
  • Que les persones amb diversitat funcional han de tenir accés a l’assistència personal que sigui necessària per facilitar la seva existència i la seva inclusió en la comunitat, i evitar l’aïllament o separació d’aquesta.

Del emanat d’aquest articulat es desprèn que treballar per desenvolupar polítiques socials basades en la filosofia de vida independent és, sens dubte, treballar i preservar els drets humans per a la població de persones amb discapacitat.

A Espanya, tot i que la figura professional de l’assistència personal porta diversos anys en els principals debats socials i està reconeguda com una prestació econòmica dins el Catàleg de Prestacions de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD), encara té un llarg camí per recórrer. Aquesta llei reconeix el dret d’aquestes persones a poder portar una vida independent de forma autònoma i activa, permetent que resideixin i exerceixin la seva vida quotidiana en el seu entorn físic i social habitual.

La figura de l’assistent personal correspon a una persona que de manera professional i remunerada fa, o ajuda a fer a una altra persona, les activitats que aquesta vol fer i que no pot fer per si mateixa en funció de la seva diversitat funcional, per tal que pugui dur a terme el seu projecte vital.

Un assistent personal possibilita a les persones amb discapacitat i necessitat d’una tercera persona la realització d’activitats que farien en absència de les limitacions funcionals, donant-los el màxim d’autonomia i independència. Cal remarcar que l’assistent personal no treballa únicament a l’àmbit domiciliari. L’hem englobat en aquesta categoria per presentar aquest perfil i diferenciar-lo en la seva intervenció del treballador familiar, però és una figura que està present en tots els àmbits de la persona.

L’ordre que regula l’assistència personal a Catalunya recull que només tenen dret a un complement autonòmic les persones que tinguin reconegut un grau II o III de dependència i una discapacitat per causa física o sordceguesa. El servei municipal d’assistència personal de l’Ajuntament de Barcelona complementa l’assistència personal més enllà del que marquen l’Ordre d’assistència personal a Catalunya i la LAPAD a nivell estatal, i incorpora al seu reglament persones valorades en grau de dependència I, II o III.

Les tasques de l'assistent personal

Els assistents personals no prenen les decisions, sinó que és la persona usuària que rep l’assistència qui les pren. L’assistent personal pot fer qualsevol tasca, depenent del projecte vital que presenti la persona a qui presta el seu servei.

El professional de l’assistència personal fa possible que la persona amb discapacitat i/o en situació de dependència sigui lliure.

Als annexos podeu veure informació sobre l’Ordre ASC/471/2010, de 28 de setembre, per la qual es regulen les prestacions i els professionals de l’assistència personal a Catalunya, així com la nota de premsa respecte a la nova ordre sobre la figura de l’assistent personal.

La Llei 12/2007, de serveis socials, preveu a la disposició addicional primera, punt 5, la regulació del reglament de la figura de l’assistent personal però no concreta els elements essencials de la prestació. El Departament d’Acció Social i Ciutadania va decidir regular normativament la prestació econòmica de l’assistent personal en l’Ordre ASC/471/2010, de 28 de setembre, però es preveu una nova ordre que reguli de manera diferent aquesta figura.

El desplegament de l’assistent personal es farà de forma progressiva, començant el 2020 amb les persones amb discapacitat física i sordceguesa d’entre 6 i 64 anys que hagin estat valorades amb un grau III de dependència. L’any següent s’ampliarà a aquelles persones que hagin estat valorades amb un grau II.

En paral·lel, s’iniciarà un pla pilot d’assistència personal per a persones amb discapacitat intel·lectual. Es dissenyarà amb l’entitat DINCAT, tindrà una durada de dos anys i es durà a terme en diversos indrets del territori, tant en entorns rurals com urbans. L’assistència personal s’ha de diferenciar tant de les cures familiars com de l’assistència domiciliària o institucional. Alhora, convé aclarir que actualment ja no és una reivindicació, sinó un dret recollit en l’ordenament jurídic. Per tant, lògicament, per exercir aquest dret, hem de parlar del finançament necessari per a això.

La persona assistent personal ha de tenir una sèrie de característiques, de les quals les principals són la capacitat per entendre quin és el seu paper, entendre que és una relació laboral i que, si bé pressuposa una confiança mútua, no és una relació d’amistat sinó laboral. Per això es requereix discreció, respecte, correcció, capacitat per transmetre seguretat i, no menys important, la capacitat per no substituir l’altra persona i prendre decisions en nom seu, sense perdre, però, la implicació personal.

Cal destacar que l’assistència personal és molt heterogènia, ja que el perfil de persones que atén i les necessitats que presenten també és divers. És per això que el criteri d’idoneïtat a l’hora de contractar el fixarà la persona usuària, que escollirà el professional amb les capacitats, els coneixements o la titulació específics que més convingui d’acord amb el seu projecte de vida. Per aquest motiu, les tasques vindran definides pel projecte de vida que tingui la persona i hauran de garantir l’autonomia, l’autodeterminació i el dret a la vida independent.

Garant o grup de suport

En cas que la persona necessiti suport en la presa de decisions, aquesta tasca no és pròpia de l’assistent personal, sinó de la figura del garant o grup de suport. Són persones properes a la persona amb discapacitat intel·lectual, com familiars o professionals, entre d’altres.

Les tasques de l’assistent personal engloben les següents i sempre estaran supeditades a les demandes i els acords entre la persona i l’assistent personal:

  • Tasques personals: les que estan relacionades directament amb la persona, com ara la higiene (rentar-se, dutxar-se, maquillar-se, afaitar-se, depilar-se, aplicar-se cosmètics, etc.), vestir-se, aixecar-se del llit, ajuda per a les necessitats fisiològiques, ajuda per menjar, beure, desvestir-se i anar a dormir, preparació i presa de medicaments. Atendre el telèfon, prendre notes, passar pàgines, etc. Aquestes es poden resumir en activitats bàsiques de la vida diària (ABVD).
  • Tasques de la llar: les que es realitzen dins de l’habitatge, des de la neteja del propi habitatge, passant per fer els llits, ordenar la roba, utilitzar els electrodomèstics, fins a fer el menjar o atendre animals o plantes.
  • Tasques d’acompanyament: es tracta d’acompanyar la persona amb diversitat funcional (independentment de la seva edat) a casa, a la feina, al carrer (ja sigui per gestionar papers, anar al banc o a la compra), en els viatges i en les activitats d’oci, així com en el temps de vacances.
  • Tasques de conducció: quan a més d’acompanyar, l’assistent ha de conduir un cotxe, ja sigui per portar o recollir la persona amb diversitat funcional, acompanyar-la a recollir terceres persones, etc.
  • Tasques de comunicació: es refereix tant a la interpretació en llengua de signes per a persones amb diversitat funcional auditiva, com a la interpretació dels diferents sistemes alternatius i/o augmentatius de comunicació que de vegades utilitzen persones amb limitacions en la parla (per exemple, el Bliss o altres llenguatges simbòlics, en el cas d’algunes persones amb paràlisi cerebral).
  • Tasques excepcionals: seran aquelles que resultin d’una situació imprevista o, directament, per una crisi de la persona assistida (que pot ser de caràcter físic i/o psíquic). Així, s’ha d’actuar sempre atenint-se a un acord o protocol prèviament establert per a aquests casos per la mateixa persona assistida.
  • Tasques especials: les referides a activitats relacionades amb les relacions sexuals (entenent per aquestes les que impliquen l’acompanyament o ajuda en la preparació). En alguns països (Alemanya, Dinamarca) existeix la figura del l’assistent sexual.

La contractació de l'assistent personal

La contractació d’un assistent personal es pot fer a través d’autònoms (l’assistent personal pot fer-se autònom i oferir els seus serveis de forma particular) i també a través d’una entitat homologada per fer assistència personal. Actualment estan homologades les entitats que han estat pioneres en la gestió de l’assistent personal a Catalunya, com són la Fundació Pere Mitjans, ASPID Lleida, Aspaym Catalunya, ECOM i OVI Barcelona, totes elles entitats d’iniciativa social. També n’hi ha d’altres de caire mercantil.

Vegeu, en la unitat “Context d’intervenció”, l’apartat “Programes, serveis i recursos d’atenció a persones en situació de dependència”, que tracta el concepte de vida independent i explica què són les oficines de vida independent.

Així, per a la contractació d’un assistent personal es pot recórrer a diferents mitjans i institucions:

  • A través de la publicació d’ofertes privades.
  • A través d’institucions d’iniciativa social que ofereixen aquest servei, com són la Fundació Pere Mitjans, ECOM, etc., on es pot donar el perfil de la persona que estem buscant, i que ajuden en la selecció de l’assistent personal.
  • Les oficines de vida independent que existeixen a les diferents comunitats autònomes també disposen de borses d’ocupació per a assistents personals.
  • Cada vegada estan proliferant més empreses de serveis per a persones amb necessitats de suport, a les quals podem també demanar un assistent. Allà, donant les nostres característiques fan una selecció prèvia, envien al candidat i la relació és directa amb l’empresa, sigui com sigui, l’empresa formarà part de la idiosincracia de l’assistència personal.

Els objectius específics que pot desenvolupar un servei d’assistents personals, ja sigui públic, d’iniciativa social o privat són els següents:

  1. Facilitar l’autonomia personal, l’exercici de l’autodeterminació i la presa de decisions de les persones usuàries.
  2. Prevenir i/o compensar la pèrdua d’autonomia personal donant suport per realitzar les activitats de la vida diària (AVD) i/o mantenir l’entorn domèstic en condicions adequades d’habitabilitat.
  3. Donar suport en activitats de caràcter laboral, formatiu, de relació social, cultural i de participació en la vida associativa.
  4. Possibilitar que les persones i famílies puguin romandre en el seu domicili i en el seu entorn habitual evitant així l’ingrés en institucions residencials.
  5. Reduir la càrrega que es produeix en l’entorn familiar per l’atenció de la persona amb discapacitat.

Als annexos hi ha referenciada la pàgina de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, on trobareu informació sobre els seus programes de vida independent, el servei d’assistència personal i els habitatges de vida independent.

En el cas de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) de l’Ajuntament de Barcelona, el procés habitual d’accés al servei és, en primera instància, la petició formal de la persona usuària (ja sigui individualment o a través d’alguna entitat o associació), mitjançant la presentació d’una fitxa de derivació que recull les dades principals de la persona que demanda el servei (nom, data de naixement, DNI, grau de discapacitat, valoració de dependència i dades de contacte). Seguidament, l’Ajuntament rep la fitxa i comprova que aquesta persona compleix els requisits necessaris d’admissió al servei. Si és apta per rebre el servei, es concertarà una entrevista amb ella. A continuació la persona usuària i l’IMPD concreten les hores de servei que calen, així com les activitats més importants que durà a terme l’assistent personal, en un document formal anomenat pla d’activitats.

En general, les formes en què una persona pot triar el seu assistent personal són diverses. Podrà proposar la contractació de l’assistent personal, si ja en té un, o, en cas que no en tingui, les empreses o entitats podran proposar-li assistents personals de les seves borses de treball. En aquest cas, persona usuària i assistent personal realitzaran entrevistes de selecció (es fa una mitjana de tres entrevistes) per tal que la persona beneficiària decideixi si es fa la contractació o bé si cal buscar més candidats. Un cop la persona usuària ha triat l’assistent personal se signen els documents de contractació i s’inicia la prestació del servei.

Atès que una persona pot necessitar més d’un assistent personal i, al seu torn, un assistent personal pot assistir a diverses persones fins a completar la seva jornada laboral completa, resultaria beneficiós per a tothom introduir elements de suport a la coordinació i gestió de l’assistència personal, de manera que grups més amplis de persones rebessin assistència personal amb una millor gestió, suport en el que sigui necessari, millors garanties de servei, més eficiència en l’ús dels recursos i millors condicions laborals per a l’assistent personal. Tot i això, a hores d’ara, que l’assistent personal pugui cobrir diferents serveis pot ser una possibilitat únicament si es dona la situació que es pot combinar, però no és una opció real sempre.

Una de les maneres d’agrupar i coordinar els serveis d’assistència personal que més s’ha desenvolupat en altres països és la implantació d’oficines de vida independent (OVI), conegudes en anglès com centres for independent living (CILs). El principal avantatge d’aquest tipus d’organitzacions és que neixen i es gestionen des del col·lectiu de persones amb diversitat funcional, moltes de les quals necessiten assistència personal de manera permanent, amb la qual cosa es parteix d’un profund coneixement de la realitat diària del fet de la diversitat funcional, amb aquesta necessitat de suport.

Per assegurar la disponibilitat permanent i fluida d’assistents personals, una OVI:

  1. Ha de disposar de borsa d’ocupació informatitzada d’assistents personals, per facilitar de forma dinàmica la prestació dels serveis.
  2. Ha de mantenir contactes amb totes les borses d’ocupació dels centres d’intermediació laboral on puguin publicar-se les ofertes en cada moment.
  3. Ha d’inserir anuncis en premsa.
  4. S’ha de fer un important esforç quadrant horaris, zones, tipus d’atenció, etc., investigant amb deteniment les característiques per aconseguir el millor assistent personal per a cada usuari i les millors condicions laborals per als treballadors.
  5. S’ha d’incloure com a factor positiu la contractació de menys afavorits, (primera ocupació, persones en atur de llarga durada, immigrants, dones, etc.) sempre que reuneixin els requisits necessaris.
  6. Ha de col·laborar a delimitar les funcions i responsabilitats dels assistents personals davant els usuaris, de manera que no es donin situacions equívoques que deteriorin la relació entre tots dos.

L’OVI ha de procurar assegurar les següents condicions per a l’assistent personal:

  • Mantenir-lo informat sobre l’assistència personal globalment i dels casos individuals en què col·labora o col·laborarà.
  • Proporcionar-li una formació adequada.
  • Augmentar la seva autoestima, valorant la seva tasca.
  • Afavorir el seu sentiment de pertinença a l’equip de l’OVI.
  • Crear un clima positiu i afavorir la interacció entre els membres del grup.
  • Evitar que corri riscos innecessaris.

Per conèixer de més a prop la figura de l’assistent personal, es pot veure el vídeo documental de la campanya de vida independent “Fes el pas”, que la Federació ECOM impulsa amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El vídeo reflexiona sobre la necessitat vital de les persones, en aquest cas persones amb discapacitat física, de poder tenir una vida independent i autònoma i un projecte de vida propi. El vídeo està protagonitzat per persones que ja tenen una vida independent, i vol promoure que altres persones es decideixin a prendre les regnes de les seves vides i desenvolupar un projecte de vida propi.

L'assistent sexual

La sexualitat és un constitutiu fonamental de la persona. De totes les persones. Les persones amb diversitat funcional, o algun tipus de discapacitat, també tenen aquest dret.

Moltes d’elles no poden desenvolupar ni exercir lliurement la seva pròpia sexualitat per múltiples factors. Moltes d’aquestes barreres corresponen a tabús socials i familiars, i d’altres són resultat de la falta d’accessibilitat i suports adequats. La figura del professional de l’assistència sexual s’està imposant com una resposta a aquesta realitat.

L’assistència sexual és un tipus de treball sexual que consisteix a donar suport per poder accedir sexualment al propi cos o al d’una parella. La persona assistent no és algú amb qui tenir sexe, sinó algú que et dona suport per tenir sexe amb tu mateix o amb altres persones.

La persona assistida decideix en què i com rep suport, aquesta és la seva forma d’autonomia per explorar el seu cos o per masturbar-se. Igual que la cadira de rodes no passeja la persona amb diversitat funcional (la persona passeja a la seva manera, amb les rodes de la cadira i amb les seves pròpies decisions), l’assistent no masturba la persona (la persona es masturba a la seva manera, amb les mans de l’assistent i amb les seves pròpies decisions).

L’assistent sexual, doncs, ajuda en aquelles activitats que la persona assistida no pot fer per si mateixa: explorar el seu cos, masturbar-se, aconseguir posicions i/o moviments en pràctiques sexuals amb una altra persona. La persona assistida no accedeix sexualment al cos de la persona assistent: no hi ha petons, abraçades, coit, carícies, sexe oral, etc. La persona assistent no té entre les seves tasques excitar la persona assistida, ni excitar-se ella, ni sentir plaer, ni educar ni intervenir terapèuticament: la seva intervenció és purament instrumental.

Qualsevol persona que reuneixi els requisits legals per treballar pot ser assistent sexual. Pot estar donada d’alta com a autònoma o estar contractada per una empresa o entitat. És important que sigui una feina, i no un voluntariat, perquè cal garantir un dret. Com més formació millor, però sempre com a dret, mai com a requisit previ obligatori. La llibertat d’elecció dona millors possibilitats de qualitat en el suport que qualsevol títol acadèmic. La persona assistida sap el que és necessari, i el que no sàpiga ho ha d’aprendre com les altres persones: vivint.

A continuació podeu veure un vídeo d’Antonio Centeno sobre la necessitat de sexualitzar la diversitat funcional.

Auxiliar de tutela

L’auxiliar de tutela apareix amb el Decret de regulació del sistema de serveis socials de l’any 1996, que ja parla sobre els serveis de tutela. Malgrat tot, fins l’any 2010 no s’incorporen a la Cartera de Serveis Socials els tres serveis de tutela: servei de tutela de gent gran, servei de tutela de persones amb discapacitat intel·lectual i servei de tutela de persones amb malaltia mental.

Els objectius dels professionals de l’àrea social del servei de tutela són els següents:

  1. Promoure l’autonomia personal de la persona tutelada i la seva màxima capacitat i apoderament per assolir aquesta autonomia.
  2. Promoure el desenvolupament integral de la persona tutelada i la recuperació de la seva capacitat.
  3. Promoure la seva integració, incorporació i participació plena en tots els àmbits de la vida social.

Les funcions que ha de desenvolupar l’auxiliar de tutela són, entre d’altres:

  • Fer les visites periòdiques a la persona tutelada, tant en situació estable com en cas de crisi.
  • Detectar necessitats en tots els àmbits de la seva vida, ja siguin mancances personals com del seu entorn (inventari de roba, supervisió dels habitatges…).
  • Fer el seguiment i la detecció, en els casos que sigui necessari, de l’administració correcta de la medicació.
  • Donar suport emocional i orientació a la persona tutelada per procurar els suports humans, personals, afectius i relacionals que necessita.
  • Acompanyar la persona als serveis mèdics, serveis judicials, etc.
  • Trametre documentació, sol·licituds, proves mèdiques, etc.
  • Promoure la dinamització, la coordinació, el contacte i la gestió dels diversos suports naturals, de l’entorn comunitari i dels serveis especialitzats en els diversos àmbits (salut, serveis socials, etc.).
  • Participar en les reunions periòdiques de l’equip professional

Tècnic o operador en teleassistència

El tècnic en teleassistència és aquell professional que s’encarrega del servei de teleassistència i que centra el seu treball en l’atenció telefònica de persones en situació de dependència, mitjançant un equipament de comunicacions i informàtic que dona cobertura permanent durant 24 hores.

Les funcions que té són:

  • Atenció immediata de les situacions d’emergència sanitàries, de robatoris, o incendis
  • Atenció telefònica general
  • Seguiment telefònic periòdic per a supervisió
  • Informació i orientació als usuaris sobre recursos socials
  • Gestió d’alarmes i de teleassistència mòbil

El servei de teleassistència està format per:

  1. Director territorial de teleassistència: persona responsable de la coordinació entre l’empresa, la persona usuària i el personal al seu càrrec.
  2. Coordinador de teleassistència: persona que s’ocupa de la coordinació i control del servei.
  3. Teleoperador de teleassistència: persona que gestiona les trucades del centre d’atenció, fa la gestió administrativa i el manteniment.

A la taula es pot observar la diferència entre l’assistent personal i els altres perfils professionals:

Taula: Diferències entre l’assistent personal i altres professionals
Assistent personal Treballador/a familiar o Auxiliar de tutela o Tècnic en teleassistència
Relació contractualHi ha una contractació directa entre l’assistent i l’usuari. L’usuari és qui tria qui treballarà amb ellLa contractació es fa a través d’una empresa o servei extern. L’usuari no tria el professional
Tasques i atenció a les necessitatsLa persona tria quines necessitats i tasques vol cobrir i de quina maneraEls professionals conjuntament amb la persona elaboren un pla de treball a partir d’uns ítems
Atenció i intervencióL’atenció i intervenció la decideix la persona usuària i l’assistent personal actua malgrat que no estigui d’acord amb la intervencióLa intervenció és professional i s’actua a partir d’uns criteris de salut, hàbits, etc.

L'execució de la intervenció en l'àmbit domiciliari

L’execució de la intervenció en l’àmbit domiciliari es porta a terme a través de diferents fases per garantir que el procés es desenvolupa adequadament.

Procés d'acollida de la demanda

Per sol·licitar el SAD, la persona demandant cal que s’adreci als Serveis Socials d’Atenció Primària de la zona on estigui empadronada, que amb un estudi previ establiran, conjuntament amb l’usuari, el pla de treball del professional i el copagament del servei.

Són titulars dels drets que estableix aquesta Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, els espanyols que compleixin els requisits següents:

  1. Trobar-se en situació de dependència en algun dels graus establerts.
  2. Residir en territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dels quals dos hauran de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. Per als menors de cinc anys el període de residència s’exigirà a qui n’exerceixi la guarda i custòdia.

Els serveis que acullen la demanda es presten mitjançant equips interdisciplinaris, anomenats EBASP (equips bàsics d’atenció social i primària), formats, com a mínim, per un assistent social / diplomat en treball social i un educador social.

Els Serveis Socials d’Atenció Primària són gestionats pels ens locals. Els municipis de més de 20.000 habitants tenen l’obligació de gestionar-los directament. Els de menys, també ho poden fer, i, si no, n’és responsable el Consell Comarcal.

Els serveis socials d’atenció primària atenen totes les demandes i les necessitats socials dels ciutadans (econòmiques, d’atenció a persones dependents, addiccions, atenció a la infància, violència de gènere, etc.) a partir de les quals els professionals fan un diagnòstic i elaboren un pla d’actuació aplicant tots els recursos a l’abast.

Els serveis d’atenció primària ofereixen:

  • Informació sobre els drets i recursos existents per solucionar les necessitats de les persones i de les famílies.
  • Orientació i gestió dels recursos existents; per exemple, els informes socials per al certificat d’arrelament social.
  • Gestió de les prestacions públiques municipals i de la Generalitat, com ara beques escolars, programa Viure en família, Programa d’ajuts de suport econòmic a les persones grans amb dependència i altres recursos de protecció social.
  • Atenció a persones que no tenen domicili, com ara persones sense sostre i indigents. En algunes poblacions compten amb albergs d’acollida de caràcter temporal, per a persones de pas. Aquests equipaments solen incloure servei d’allotjament i de menjador durant alguns dies. Així mateix, ofereixen programes de reinserció i de promoció social per a aquestes persones.
  • Col·laboració en una acció preventiva, en la detecció de situacions de risc social. Per exemple, a l’hora de detectar problemes o mancances en l’atenció de la infància, de gent gran o de persones discapacitades.
  • Participació i col·laboració en els processos de reinserció i d’integració social comunitària. Per exemple, participen dels programes per prevenir i disminuir l’absentisme escolar o dels programes d’orientació i inserció laboral.
  • Els serveis socials d’atenció primària deriven als serveis d’atenció especialitzada i es coordinen amb altres institucions i entitats, per exemple amb les escoles, amb els centres oberts per a nens i joves o amb els centres de salut.
  • Suport a accions de tipus cultural, social i cívic que fomentin el desenvolupament del teixit associatiu als barris.

Cal tenir en compte que el servei d’atenció domiciliària és un servei que es pot rebre per via privada, sense necessitat de la intervenció de serveis socials, o per via administrativa demanant l’ajuda a la dependència per poder fer el copagament del SAD.

Estada al centre domiciliari: exemple d’actuació en habitatges tutelats

Els habitatges tutelats porten a terme un acolliment alternatiu per a persones amb discapacitat, grans i autònomes, joves menors sense llar, etc., les circumstàncies sociofamiliars de les quals no els permeten romandre a la pròpia llar. Es tracta d’un conjunt d’habitatges amb estances d’ús comú i sense barreres arquitectòniques.

Els residents dels habitatges tutelats comparteixen tasques i despeses i, optativament, poden viure amb els cònjuges o parelles i amb les persones que en depenguin.

Els equips professionals que ofereixen el servei d’habitatge tutelat han d’estar formats, com a mínim, per un director o directora responsable i un treballador o treballadora social per a les admissions, el seguiment i la recerca de recursos, que es fa en coordinació amb la xarxa d’atenció primària. Els professionals d’atenció directa poden ser monitors, educadors, integradors socials, etc. Així mateix, els habitatges tutelats per a gent gran poden disposar d’un conserge o un servei de teleassistència, disponible durant les 24 hores del dia.

A continuació, es pot veure un vídeo sobre els habitatges tutelats per a persones amb diversitat intel·lectual de la Fundació Vimar de Palamós:

Protocols d’actuació establerts en els domicilis

Els protocols que s’utilitzen a l’atenció domiciliària pel que fa a les activitats bàsiques de la vida diària (higiene, incontinències, administració medicació, nutrició, etc.) són els mateixos que s’utilitzen a l’àmbit residencial amb les adaptacions pròpies, tenint en compte que es fa en un domicili (amb o sense adaptacions) i per part d’un únic professional.

Els protocols propis de l’àmbit residencial s’han tractat a l’apartat “Protocols i registres” de l’apartat “Planificació i execució de la intervenció en persones en situació de dependència en l’àmbit residencial”.

Les actuacions que es realitzen quan s’inicia l’atenció domiciliària a una llar comprenen entre altres una visita domiciliària en la qual es presenten les característiques i condicions del servei, s’informa la persona dels seus drets i deures, se l’informa dels sistemes de comunicació amb el personal responsable del servei, s’identifiquen i presenten les persones que atendran la persona en situació de dependència, indicant les tasques que es realitzaran, els horaris i dies de la prestació del servei i les visites de seguiment que es faran.

Els protocols més específics de l’atenció domiciliària són el protocol d’emergències; el protocol d’actuació de suggeriments, queixes o reclamacions; el protocol d’absència injustificada de la persona beneficiària del domicili, i el protocol d’actuació per a la coordinació.

El protocol d’emergències té com a objectiu l’atenció immediata davant una emergència, i estableix de forma detallada les actuacions de cada professional i la metodologia per identificar el grau de risc i la mobilització dels recursos necessaris. Un exemple podria ser que, a l’arribar al domicili, la persona no ens obrís o bé que la persona hagués mort durant la nit.

El protocol de queixes, suggeriments o reclamacions és un protocol que s’utilitza a tots els àmbits i que s’acompanya del model de full de reclamacions. Un exemple podria ser que la persona no s’avingués amb la persona que l’atén o bé que tingués qualsevol queixa respecte al tracte rebut.

El protocol d’actuació per a la coordinació desenvolupa els espais, les responsabilitats dins de cadascun dels espais, la periodicitat, els instruments per a la recollida d’acords, així com la metodologia de seguiment dels acords esmentats. Aquest protocol incorpora la coordinació interna entre els professionals del centre i altres serveis i la coordinació externa amb els recursos socials i sanitaris, educatius i laborals, etc.

Aquest protocol és imprescindible en l’atenció domiciliària per dos motius:

  1. Al ser un servei públic, ha d’establir-se una coordinació amb l’administració local responsable.
  2. El personal d’ajuda a domicili fa la seva feina de forma individual i totalment en solitari, per la qual cosa convé tenir-ho tot coordinat per tal d’evitar situacions problemàtiques.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats