Intervenció en l'àmbit residencial

Per comprendre l’organització de la intervenció en l’atenció a les persones en situació de dependència és important conèixer alguns conceptes fonamentals per, posteriorment, aprofundir en els instruments que s’utilitzen per planificar una intervenció, així com en els instruments que garanteixen una execució de la intervenció partint d’una atenció adequada basada en un model d’atenció centrat en la persona.

Aproximació als conceptes clau

L’aprovació de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD) ha suposat la determinació de modalitats d’intervenció segons les necessitats, nivells i graus de dependència de les persones beneficiàries. Per entendre l’organització de la intervenció en l’atenció a persones en situació de dependència, convé tenir clars alguns conceptes.

La intervenció

En primer lloc, convé tenir clar el concepte intervenció i els diferents tipus d’intervencions existents:

Una intervenció és una acció justificada amb una persona o col·lectiu, a partir de l’estudi de les seves necessitats i amb l’objectiu de millorar la seva qualitat de vida. Per tal d’aconseguir aquesta fita es fan necessàries una sèrie d’actuacions o activitats programades.

Les intervencions poden ser diverses segons l’objectiu que es vulgui aconseguir, tal com es pot veure a la taula.

Per tant, tot i que algunes intervencions poden ser grupals, la majoria són individuals i és necessària una coordinació entre tots els membres que intervindran amb la persona usuària per tal de garantir-ne els objectius marcats. En general, tots aquests objectius van orientats a millorar la qualitat de vida de l’usuari.

Taula: Tipologia d’intervencions
Tipus Definició Exemple
Intervenció assistencial Oferir ajut a persones que tenen grans dificultats per a les activitats de la vida diària. Fer la higiene d’una persona enllitada.
Intervenció sociosanitària Tenir en compte els dos aspectes: social (família, entorn, comunitat, recursos, etc.) i sanitari (satisfer necessitats de salut). Aquesta intervenció pretén que la persona desenvolupi les seves capacitats preventives, rehabilitadores, etc. Informar les persones perquè es vacunin de la grip.
Intervenció educativa Ensenyar i motivar les persones perquè desenvolupin les seves capacitats, sempre promovent l’autodeterminació. Ensenyar a utilitzar un cobert adaptat.

La intervenció és un procés i, perquè tingui èxit, cal que es tinguin en compte tots els elements que intervenen en la seva planificació i execució.

Les fases del procés de la intervenció, com es pot veure a la figura, es divideixen en:

  1. Valoració: recollir informació sobre la situació de partida i definir quines millores que es busca aconseguir.
  2. Diagnòstic: fer un judici interpretatiu de la situació actual de l’usuari que permeti la jerarquització de les necessitats i l’elaboració d’hipòtesis de treball per a la intervenció professional.
  3. Planificació: analitzar els recursos amb què es compta, els objectius que es cerca assolir, les activitats que es faran i la metodologia que s’utilitzarà.
  4. Execució: posar en pràctica el disseny de la planificació seguint la metodologia establerta.
  5. Avaluació: valorar el compliment dels objectius i de l’adequació del disseny i de l’execució.
Figura Les cinc fases del procés d’intervenció

La planificació

El concepte planificació s’engloba dins del procés d’intervenció i s’entén com una de les fases més importants:

La planificació és el conjunt d’actuacions prèvies, ordenades i dissenyades per aconseguir un objectiu determinat orientat a atendre les persones en situació de dependència en la seva globalitat.

La planificació de la intervenció quedarà recollida en el pla integral d’atenció individualitzada (PIAI) o pla d’atenció individualitzada (PAI).

La diferència entre PIA i PIAI (o PAI)

El PIA és el programa individual d’atenció que contempla la LAPAD i que han d’elaborar els serveis socials bàsics i en el qual es determinen les modalitats d’intervenció més adients per a la persona beneficiària segons el seu grau de dependència.
El PIAI és un document que s’elabora als centres residencials per a cadascun dels usuaris i on es determina el pla d’acció a seguir en cada una de les àrees de treball del centre residencial.

Per tal d’assolir els objectius plantejats al PAI cal una bona coordinació entre tots els professionals implicats. D’altra banda, és important tenir present que per portar a terme la intervenció de la millor manera possible (pautada i registrada) cal tenir dissenyats els protocols d’actuació i els seus registres corresponents.

L'execució

L’execució és la fase del procés d’intervenció que pretén la posada en pràctica del disseny de la planificació i la metodologia establerta.

En la realitat professional l’execució és la implementació de totes aquelles activitats o accions programades i dissenyades amb uns objectius vinculats a unes necessitats. Tot i així, l’objectiu últim sempre va dirigit a la millora de la qualitat de vida de l’usuari.

L’execució no és possible sense disposar dels recursos necessaris i de la metodologia adient, que en ocasions està protocol·litzada i procedimentada a través d’instruments que permeten realitzar les activitats o accions de forma pautada, sistemàtica i amb la qualitat que es requereix.

L'avaluació

Un cop s’ha portat a terme l’execució del procés d’intervenció, se n’ha de fer l’avaluació. L’entenem com:

L’avaluació és la fase del procés de planificació que permet valorar el compliment dels objectius i l’adequació del disseny i de l’execució.

En l’avaluació es pot mesurar l’impacte real que la nostra intervenció ha tingut envers les persones destinatàries. Una avaluació negativa ha de permetre millorar el disseny de noves accions futures d’una forma circular i dinàmica, tal com es pot veure a la figura:

Figura Revisió del PIAI

Pla individual d’atenció integral en l'àmbit residencial

El professional en atenció a la dependència intervé principalment en la fase d’execució, ja que és un dels professionals que fa les accions necessàries per aconseguir els objectius (activitats), així com les accions concretes per permetre el desenvolupament de les accions previstes (tasques).

Exemple de planificació per a l'ús del bastó

El tècnic fa cada dia una activitat conjuntament amb l’usuari, que consisteix a realitzar un itinerari per familiaritzar-se amb l’ús d’aquest producte de suport (bastó). Les tasques consisteixen en petites accions diàries fins aconseguir que l’usuari utilitzi de forma autònoma el bastó: els primers dies conjuntament amb el terapeuta ocupacional, perquè li ensenyi com fer-lo servir i l’acompanyi, al seu costat, en un itinerari curt; en dies posteriors un itinerari més llarg del professional TAPD amb l’usuari, i durant els últims dies deixant l’usuari sol amb una supervisió menys dirigida per part del professional TAPD.

En l’àmbit residencial tota la planificació es recull en el pla individual d’atenció integral (PIAI), també anomenat pla d’atenció individualitzada o pla d’atenció integral (PAI).

El PIAI o PAI és el document on es recullen totes les actuacions destinades a la culminació d’una atenció integral i personalitzada de l’usuari.

Per obtenir més informació sobre l’atenció centrada en la persona, consulteu les pàgines webs de Fundación Pilares i ACPgerontología, que trobareu a la bibliografia.

L’elaboració d’aquest pla suposa la participació interdisciplinària dels professionals, la família i l’usuari. Sempre que sigui possible s’ha de fer d’acord amb els principis de l’atenció centrada en la persona (ACP).

Actualment s’intenta que la intervenció es basi en una atenció centrada en la persona (ACP), en contraposició amb el model anterior, que era un model centrat en el servei. Es busca derivar la intervenció cap a un procediment on la persona usuària és la protagonista i on es parteix de les potencialitats, no pas de les dificultats. Els centres que treballen ja amb aquest model disposen també del pla d’atenció i vida. Aquesta planificació centrada en la persona no ha de confondre’s amb el fet de no disposar d’una metodologia o de protocols d’acció. Atendre cada cas particular no ha d’estar allunyat d’un treball rigorós i professional i de l’aplicació de criteris objectius.

Teniu un exemple model de la pràctica professional del tècnic a la taula.

Taula: Exemples d’intervenció segons la fase del procés
Fase del procés Exemple de tècniques emprades Exemples d’aplicació com a tècnic
Anàlisi de les necessitats Observació, diari de camp, revisió documental, preguntes, escales de valoració Durant la realització de les tasques professionals, el tècnic parla amb els usuaris i observa la seva situació amb una actitud de respecte i empatia.
Disseny Reunions d’equip, cronogrames, planificació setmanal (o diària, etc.). Elaboració d’un PAI El professional participa a les reunions d’equip i fa aportacions sobre aspectes que es recullen al PAI. També participa en el disseny de tasques i en la seva planificació setmanal, diària, etc.
Execució Aplicació dels protocols, ús dels registres, dinàmica de grups, activitats Els professionals executen els diferents protocols i registres. Si és el cas, també dinamitzen activitats o grups.
Avaluació Reunions de valoració, entrevistes, observació Per tal d’avaluar, participa a les diferents reunions i aporta la informació de la qual disposi sobre si s’han aconseguit els objectius, si hi ha hagut suficients recursos, si el temps establert ha estat suficient, si les tasques realitzades han estat adients, etc.

Model d'atenció per a persones en situació de dependència

En un nou paradigma, es veu que aplicar l’atenció centrada en la persona implica reconèixer la singularitat i unicitat de la persona i fixar la mirada en les seves capacitats davant d’allò que la fa dependent, donant suport a la seva autodeterminació.

L'atenció centrada en la persona (ACP)

La Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU, l’any 2006, va suposar un gran avenç.

Acaso la iniciativa de mayor relevancia y repercusión en los últimos tiempos ha sido la Convención de Derechos de las Personas con Discapacidad, propugnada por la ONU en el año 2006, cuyo propósito no es otro que el de “promover, proteger y asegurar el goce pleno en condiciones de igualdad de los derechos fundamentales y libertades a todas las personas con discapacidad y promover el respeto de su dignidad inherente”.
Pilar Rodríguez Rodríguez (2010), “La atención integral centrada en la persona”, Informes Portal Mayores, núm. 106.

El model d’atenció centrada en la persona (ACP) té els seus orígens en la psicologia humanista a la primera meitat del segle XX, quan va haver-hi un canvi a l’enfocament psicoanalista i al conductisme. Concretament al nostre país va sorgir cap a l’any 2010, fruit d’un canvi d’actitud d’alguns professionals de veure les persones usuàries en la seva dimensió més individual i relacional i amb un marcat interès per la qualitat de vida dels seus residents.

S’ha evolucionat d’un model centrat en el servei a un model centrat en la persona (ACP)

Actualment es pot considerar que s’ha evolucionat d’un model centrat en el servei a un model centrat en la persona (ACP), ja que hi ha bastants centres que apliquen aquest model o bé l’incorporen de forma parcial en les seves metodologies de treball.

El model anterior, model centrat en el servei, pretenia aplicar solucions genèriques a un conjunt de necessitats estandarditzades sense una implicació activa de l’usuari en la seva intervenció:

  • Partia dels dèficits i les necessitats que presentava l’usuari.
  • Veia la persona usuària com un ésser passiu.
  • Intervenia de forma genèrica, no partint de les necessitats individuals de cada pacient.
  • Partia de criteris simples de veure tots els individus amb necessitats semblats i aplicava, per tant, solucions semblants.
  • El professional era l’únic que prenia les solucions tècniques.

Aquest model ha anat avançant, gràcies al principi d’atenció integral i una concepció biopsicosocial, cap al model d’ACP.

En el model d’atenció centrada en la persona, la persona usuària és la protagonista de la seva intervenció. Es parteix de les seves capacitats, preferències i/o decisions. L’entorn i l’organització són els encarregats d’exercir els suports per assolir els objectius.

Segons el decàleg de l’ACP (Teresa Martínez, 2013):

  • Totes les persones tenen dignitat.
  • Cada persona és única.
  • La biografia és la raó de la nostra singularitat.
  • Les persones tenim dret a controlar la nostra pròpia vida.
  • La persona amb deteriorament cognitiu també té dret a exercir la seva autonomia.
  • Totes les persones tenen capacitats i fortaleses.
  • El medi físic influeix en el nostre comportament i benestar.
  • L’activitat diària té una gran importància en el benestar de les persones.
  • Les persones són interdependents.
  • Les persones són éssers multidimensionals subjectes a canvis.

A la taula es recullen els canvis d’un paradigma a l’altre:

Taula: Canvi de paradigma
Model centrat en el servei Model centrat en la persona
Subjecte que pot participar, però no decideix. Subjecte que té drets, actiu i que decideix.
Perceptor de serveis Client
Les decisions les pren el tècnic o professional. És la persona mateixa qui pren les decisions.
Professionals en què predomina el paternalisme, la tècnica, i amb el focus en el problema de l’usuari. Orientació cap a la persona, predomini de l’ètica, i amb el focus en el problema de l’entorn.
Coneixements necessaris com les tècniques educatives i rehabilitadores, psicopedagogia i medicina. Coneixements de relacions humanes i comunicació, gestió d’oportunitats a la comunitat i de coneixements de diferents camps com el dret, el màrqueting, l’ètica…
Metodologia de planificació per objectius i menys flexible. Treball coordinat, participatiu, democràtic i en xarxa.
Avaluació quantitativa centrada en habilitats aconseguides per l’usuari. Avaluació quantitativa però també qualitativa, centrada en la idoneïtat de les ajudes donades i el compliment dels compromisos adquirits.
Limitacions en funció de la disponibilitat dels serveis específics. Tenir en compte les preferències personals i la disponibilitat dels recursos comunitaris.
Model de referència psicopedagògic/rehabilitador Model de qualitat de vida.

Actituds dels professionals per assolir l'ACP

Les actituds dels professionals són fonamentals per assolir l’ACP:

  • Conèixer la història de vida de la persona.
  • Mantenir una escolta activa.
  • Oferir un tracte respectuós i agradable.
  • Vetllar per un entorn físic estimulant i agradable.
  • Afavorir la participació de la família i de tota la xarxa de suport.
  • Aplicar les cures sanitàries i personals necessàries.
  • Estimular l’autonomia de l’usuari/ària.

Per tant, un professional que treballa sota els preceptes de l’ACP ha d’evitar:

  • Fixar-se exclusivament en els dèficits que presenta la persona.
  • Decidir per la persona usuària en totes les seves eleccions i decisions.
  • Les presses o no ajustar-se als ritmes de cada persona.
  • Pensar que les expressions de les persones amb demència avançada estan sempre absents de significat i, per tant, allò adequat és desatendre-les o, si són molestes, reprimir-les.
  • Resignar-se i deixar alguns usuaris per impossibles.
  • Alguns usuaris necessiten un tracte diferenciat per fer efectiu l’exercici dels seus drets.
  • Recórrer en excés als protocols o posar-los en pràctica de forma rígida o poc flexible.
  • Fer un ús excessiu o inadequat de les mesures de contenció químiques o físiques.

La contenció mecànica

La contenció mecànica és un procediment utilitzat en l’àmbit hospitalari en moltes unitats de salut mental o unitats de geriatria. Es realitza de manera rutinària i és acceptada per tot l’equip sanitari i per part de pacients i familiars, tot i que d’aquesta manera no es garanteix la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, ratificada el 2006 per més de 170 estats (entre ells l’espanyol).

Aquesta convenció entén que, en l’àmbit de la psiquiatria, s’ha de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels.

Davant aquesta situació, diverses entitats, col·lectius i persones individuals han encetat una campanya anomenada Zero Contencions (0contenciones.org), és a dir, “zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions”.

Aquesta campanya reclama que, d’aquí a l’any 2025, s’aconsegueixi que les contencions desapareguin. Un dels primers passos d’aquesta campanya va començar al juny del 2016, quan l’entitat d’usuaris Federació Veus juntament amb l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria (AEN) van elaborar el manifest per la fi de les mesures coercitives en la salut mental.

  • En aquelles tasques d’assistència corporal (bany, vestit, etc.), actuar com si la persona no hi fos o no se n’assabentés o davant d’altres persones.
  • Recollir informació privada davant d’altres persones.
  • Renyar la persona usuària davant els problemes d’incontinència o atribuir la falta d’higiene a la seva desídia.
  • Tenir en compte la confidencialitat en tot moment.

Principis i criteris per fonamentar un model d'intervenció integral centrat en la persona

Tal com es pot veure a la figura els principis i criteris del model de l’atenció centrada en la persona són els següents:

Figura Principis i criteris de l’ACP
Font: Rodríguez Rodríguez, 2010
  • Autonomia i diversitat: les persones destinatàries tenen dret a mantenir el control sobre la seva pròpia vida i, per tant, sempre poden actuar amb llibertat, independentment de la seva situació de dependència. D’altra banda, i amb independència dels suports que requereixin per la seva situació de dependència, les persones tenen capacitats per desenvolupar eleccions per pròpia iniciativa o (quan el grau d’afectació és tan greu que afecta la seva capacitat d’autodeterminació) de manera delegada a través del seu grup de suport o, si escau, el seu representant legal. Aquest principi és l’essencial de tots els que es proposen, perquè és la base de la dignitat personal.
  • Participació, accessibilitat i interdisciplinarietat: aquest principi de participació va íntimament lligat amb l’anterior. Les persones usuàries han de gaudir d’interaccions socials suficients i accedir al ple desenvolupament d’una vida personal gratificant i lliurement triada (sexualitat, treball, vida de parella, relacions socials, habitatge…). D’altra banda, els qui necessiten atenció o cures de llarga durada (i també les seves famílies cuidadores) tenen dret a estar presents i participar en la presa de decisions que afectin el desenvolupament de la seva vida. En les intervencions han de participar tant en l’elaboració del pla personalitzat d’atenció com en el seu desenvolupament i seguiment.
  • Integralitat i globalitat: el principi d’integralitat fa referència a la persona com un ésser multidimensional on interactuen aspectes biològics, psicològics i socials. El criteri de globalitat considera que les intervencions que es planifiquin s’han d’encaminar cap a actuacions dirigides a satisfer el conjunt de les necessitats de cada persona des d’un punt de vista global: les bàsiques (salut psicofísica i funcionalitat), les emocionals (afectivitat i relacions personals) i les socials.
  • Individualitat, flexibilitat i atenció personalitzada: totes les persones són iguals pel que fa a l’exercici dels seus drets, però cadascuna és única i diferent de la resta. Els programes i serveis que es planifiquin han de dissenyar-se de manera que tinguin capacitat d’adaptació a les necessitats específiques de cada persona i evitar que siguin les persones les que s’hagin d’adaptar als programes.
  • Inclusió social, proximitat i enfocament comunitari: la inclusió social contempla que les persones que requereixen suports per tenir una diversitat funcional o per trobar-se en situació de fragilitat o dependència són membres actius de la comunitat i ciutadans amb idèntics drets que la resta. Per això, fins i tot en una situació de dependència important han de tenir possibilitat de romandre en el seu entorn i tenir accés i possibilitat de gaudir dels béns socials i culturals en igualtat amb la resta de la població. Així mateix, tenen dret a tenir espais de participació social.
  • Independència, prevenció i rehabilitació: el principi d’independència contempla que totes les persones han de tenir accés a programes informatius i formatius dirigits a la promoció de la salut i a la prevenció de la dependència; i aquelles que es troben en situacions de diversitat funcional, fragilitat o de dependència, a serveis i programes que millorin la seva funcionalitat i facilitin el seu benestar. Hi ha evidència científica quantiosa que demostra els excel·lents resultats de la prevenció i la rehabilitació. Els programes que es planifiquin han de contemplar objectius i actuacions de promoció de la salut i accions preventives, tant de prevenció primària, com secundària i terciària, segons la situació de les persones a les quals es dirigeixen. Quan el programa es dirigeixi a una persona que té una situació de dependència severa, s’ha d’establir un reajustament permanent i flexible dels objectius. Cal abandonar les creences errònies que de vegades hi ha sobre la ineficàcia de la intervenció amb aquestes persones i, per tant, s’han de planificar accions sigui quin sigui el seu grau d’afectació.
  • Continuïtat, coordinació i convergència: les persones amb diversitat funcional i aquelles que es troben en situació de fragilitat o dependència han de tenir accés als suports de manera continuada i adaptada permanentment a les circumstàncies canviants del seu procés. Al llarg de tota la vida, si cal, com passa quan les persones tenen una discapacitat congènita o perinatal. Els criteris de coordinació i convergència contemplen que en les planificacions que es desenvolupin cal incloure mecanismes formals i estructurats de coordinació i complementació perquè els recursos puguin adaptar-se al procés de la diversitat funcional, la fragilitat o la dependència, que sempre és canviant al llarg del temps. Aquesta coordinació es refereix tant als diferents recursos, prestacions i nivells dels serveis socials, com entre els diferents sistemes quan han d’intervenir conjuntament en l’atenció dels casos (especialment social i sanitari, però també educatiu i de formació, d’habitatge, i d’ocupació per persones en edat laboral).

A la figura es descriuen els vuit principis de l’atenció centrada en la persona:

Figura Els vuit principis de l’ACP
Font: adaptat de Picker Institute, 2015

Planificació en l'àmbit residencial

Les persones en situació de dependència en l’àmbit residencial són totes aquelles persones que no poden ser ateses al seu domicili per diferents motius.

Un centre residencial és un recurs on la persona usuària, per la seva problemàtica, sigui sociofamiliar o per dependència, rep totes les atencions necessàries que no li poden ser proporcionades a casa seva.

Segons la cartera de serveis socials, l’àmbit residencial engloba diferents tipus de serveis:

  • Centres residencials per a persones grans
  • Serveis de llars residència per a persones grans de caràcter temporal o permanent
  • Serveis de residències assistides per a persones grans de caràcter temporal o permanent
  • Centres sociosanitaris de llarga estada
  • Centres residencials per a persones amb diversitat funcional
  • Serveis de residencia assistida temporal o permanent per a persones amb problemàtica social derivada de malaltia mental

La titulació del tècnic de persones en situació dependència capacita per al desenvolupament de diversos perfils professionals dins de l’àmbit residencial, com poden ser:

  • Cuidador de persones en situació de dependència en diferents institucions i/o domicilis
  • Cuidador en centres d’atenció psiquiàtrica
  • Gerocultor
  • Personal governant i sotsgovernant de persones en situació de dependència en institucions
  • Auxiliar responsable de planta de residències de gent gran i persones amb discapacitat

L’àmbit residencial ha de garantir una atenció integral de la persona. Per tant, cal una òptima planificació i execució mitjançant un equip de professionals ben coordinats i que disposin d’un ampli ventall de serveis.

Els serveis oferts es classifiquen en quatre grups principals:

  • Serveis bàsics: allotjament, manutenció, gimnàs, transport adaptat, etc.
  • Serveis terapèutics: atenció sociosanitària i psicològica, teràpia ocupacional, cures, rehabilitació, etc.
  • Serveis d’intervenció amb la família: grups d’autoajuda, informació, etc.
  • Serveis complementaris: cafeteria, podologia, perruqueria, etc.

A l’entorn residencial és important que la dinàmica de treball tingui uns criteris metodològics per garantir l’èxit de la planificació:

  • Els professionals que intervenen en l’atenció de l’usuari i amb la seva família han de treballar de forma coordinada i interdisciplinària per assolir els objectius marcats al PIAI.
  • El PIAI ha de ser individual per a casa usuari i cal que hi participi el resident i/o la seva família.
  • Cal que quan es faci l’avaluació i valoració de l’usuari, els professionals que hi intervenen utilitzin proves fiables. Per exemple, l’escala de Barthel, que avalua les funcions físiques que presenta l’usuari per viure de forma independent.
  • L’elaboració d’uns protocols que esdevinguin generalitzables a tots els pacients, però que siguin eficaços en tant que la seva aplicació no pugui excloure la singularitat de les necessitats d’algun usuari. S’han de revisar de forma periòdica per anar-los adaptant a les carències que es poden presentar a l’hora de posar-los en pràctica. Cal que tots el professionals tinguin coneixement tant del seu ús com de les seves modificacions.
  • Els registres són els elements més importants a l’hora de consignar la informació quan s’intervé amb un pacient i, alhora, també per poder fer el traspàs de les intervencions entre els professionals. Per tant, cal que siguin clars i complets i, sobretot, fàcilment informatitzables.
  • Cada procés de PIAI ha d’estar en constant revisió.

El pla individual d’atenció integral (PIAI)

El PIAI o PAI és el pla que han de seguir tots els professionals que intervenen amb l’usuari/ària.

El PIAI de cada usuari ha d’estar elaborat com a màxim dos mesos després de l’ingrés. Per a l’elaboració del pla cal centrar-se en les tres fases més importants:

  1. Valoració inicial
  2. Disseny del pla
  3. Avaluació

La valoració inicial

En la valoració inicial, és molt important que s’avaluïn diferents variables. Convé que la valoració inicial estigui feta com a màxim 15 dies després de l’ingrés. Les valoracions més importants són:

  • Àmbit familiar i social: mitjançant entrevista i observació, s’avaluen les relacions familiars establertes, la xarxa d’amistats i les aficions i els interessos de la persona.
  • Estat de salut: mitjançant l’aportació de l’historial mèdic de la persona usuària, la informació que la família i l’usuari aportin i l’exploració mèdica, es pot donar tota la informació per marcar els objectius a l’hora d’elaborar el pla. Tota aquella informació que es pugui aportar abans de l’ingrés és útil per agilitzar la feina.
  • Valoració funcional: dona informació del seu nivell d’autonomia per portar a terme les activitats bàsiques de la vida diària, les capacitats conservades que poden ser reeducades i aquelles que necessiten productes de suport.
  • Valoració de l’estat conductual, emocional i cognitiu actual de la persona usuària: serveix per garantir la seva millora dins dels programes que es porten a terme a la residència quan s’elabora el seu pla.

Per tant, la fase de valoració ha de ser el pas principal per arribar a l’objectiu: elaborar el PIAI que encaixi perfectament amb les necessitats de l’usuari.

El disseny del pla

El disseny del pla es divideix en dues subfases: els objectius i el disseny d’activitats.

Els objectius són la guia que serveix per assolir l’èxit d’una bona intervenció. Per aconseguir-ho, cal que els objectius quedin ben definits, és a dir, que siguin clars, reals i personalitzats. Cal que s’estableixi una priorització. D’entre tots, els dos més importants per prioritzar són, d’una banda, els objectius relacionats amb l’assoliment de la independència funcional i, de l’altra, els objectius que ajudin la persona a ser més autònoma, psicològicament parlant. És a dir, que tingui el control sobre la seva pròpia vida.

Els objectius poden ser generals, específics i operatius.

Els objectius generals del programa han d’estar redactats de tal manera que compleixin les següents premisses:

  • Cada objectiu general només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, i aquest no pot ser compost.
  • Han d’expressar el propòsit central del programa o la seva declaració d’intencions.
  • No han d’indicar resultats concrets, sinó els efectes generals que es volen assolir amb el programa.
  • Han d’estar poc concretats, és a dir, han de poder admetre diverses interpretacions i no han de fer referència a una acció mesurable directament per mitjà d’indicadors.

Un exemple d’objectiu general seria: “Millorar la qualitat de vida de la persona usuària”.

Els objectius específics han d’estar redactats segons les premisses següents:

  • Han de ser coherents amb els objectius generals, dels quals deriven.
  • Cada verb ha de fer referència a una conducta; per tant, cada objectiu específic només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, i aquest no pot ser compost.
  • Han d’assenyalar els passos que cal fer per assolir els objectius generals, és a dir, han de tenir una lògica de seqüència entre si i respecte a l’objectiu general de referència, però no són un resum de les fases de l’activitat.
  • Han d’expressar un nivell més gran de concreció, tot i que encara no poden explicitar conductes o accions directament mesurables per mitjà d’indicadors.
  • Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, ajuda a redactar-los pensar que han de donar resposta a la frase: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

Exemples d'objectius específics

A partir de l’objectiu general “Millorar la qualitat de vida de la persona”, podem tenir els exemples d’objectius específics següents:

  • Aconseguir que camini amb caminadors en un període de temps determinat.
  • Aconseguir que mengi sense triturar al cap de tres mesos.
  • Millorar la relació amb la família o algun dels seus membres d’aquí a tres mesos.
  • Promoure una dieta equilibrada per disminuir dos quilos de pes d’aquí a tres mesos.
  • Facilitar l’autonomia personal en el vestir d’aquí a tres mesos.
  • Participar de les activitats que poden ajudar a la seva sociabilització al cap de dos mesos.

Per a cadascun dels objectius específics prèviament establerts, caldrà concretar els objectius operatius que es proposen assolir amb el conjunt de les activitats que es faran al llarg del programa; la redacció d’aquests objectius ha de complir les següents premisses:

  • Cada verb ha de fer referència a una conducta, i per tant cada objectiu operatiu només pot contenir un infinitiu en la seva redacció, que no sigui compost.
  • Han de desenvolupar i concretar els objectius específics, i per tant normalment se’n redacten tres o quatre per a cada objectiu específic.
  • Només poden admetre una interpretació, és a dir, si diferents persones els llegeixen haurien d’entendre el mateix.
  • Han de ser sempre observables, quantificables i mesurables per mitjà d’indicadors.
  • Han d’adreçar-se als usuaris del programa. En aquest sentit, és d’ajuda per a la seva redacció pensar que han de donar resposta a la premissa: “L’usuari ha de ser capaç de…”.

En definitiva, els nivells de concreció han de ser coherents entre si, i cada objectiu d’un nivell ha de ser concretat, com a mínim, en un objectiu del següent nivell. A l’hora de redactar-los, s’ha de seguir un ordre i repetir la mateixa estructura: verb en infinitiu, complement directe i complement circumstancial (vegeu la taula).

Taula: Nivells de concreció dels objectius
Objectius generals Objectius específics Objectius operatius
1. Infinitiu + CD + CC 1.1. Infinitiu + CD + CC 1.1.1. Infinitiu + CD + CC
1.1.2. Infinitiu + CD + CC
1.1.3. Infinitiu + CD + CC
1.2. Infinitiu + CD + CC 1.2.1. Infinitiu + CD + CC
1.2.2. Infinitiu + CD + CC
1.2.3. Infinitiu + CD + CC
2. Infinitiu + CD + CC 2.1. Infinitiu + CD + CC 2.1.1. Infinitiu + CD + CC
2.1.2. Infinitiu + CD + CC
2.1.3. Infinitiu + CD + CC
2.2. Infinitiu + CD + CC 2.2.1. Infinitiu + CD + CC
2.2.2. Infinitiu + CD + CC
2.2.3. Infinitiu + CD + CC

Els objectius s’han d’assolir mitjançant unes actuacions que es concretaran en una sèrie d’activitats o intervencions. És el disseny d’activitats. Les actuacions proposades en el PIAI tenen diferents finalitats en funció dels objectius planificats:

  • Preventiva: evitar l’aparició de patologies o limitacions noves per mitjà de la detecció de factors de risc i l’aplicació de vacunes, entre d’altres aspectes.
  • Educativa: educació per la salut, hàbits d’higiene, imatge personal, etc.
  • Assistencial: aplicació dels tractaments, prestació de cures, realització de les activitats quotidianes, etc.
  • Rehabilitadora: per restablir o superar les seqüeles derivades de la patologia o la limitació.
  • Lúdica: ocupar el seu temps lliure amb activitats plaents i gratificants.
  • Socialitzadora: promoure la participació i la relació entre les persones usuàries.

A partir d’alguns dels objectius específics anteriors, es poden veure els tipus d’activitats i els professionals que hi poden intervenir:

Exemple d'intervencions professionals a partir d'un mateix objectiu específic

Promoure que mengi sense triturar:

  • Infermer/a: programar visita al dentista.
  • Cuidador/a: tallar la carn a trossets petits.
  • Terapeuta ocupacional: realitzar exercicis d’habilitats de dits 10’ cada dia.
  • Metge/essa: fer seguiment de l’estat nutricional.
  • Treballador/a social: preguntar al fill/a quins aliments li agraden més.

Facilitar que es relacioni amb el/la company/a de dormitori:

  • Treballador/a social: mantenir una conversa curta amb tots dos.
  • Persones cuidadores: intervenir sempre amb tots dos en les converses durant les higienes.
  • Animador/a sociocultural: fer que coincideixin en els tallers de memòria dels dimarts.
  • Psicòleg/oga: ajudar a que cadascú expressi trets del caràcter positius de l’altra persona en les sessions individuals.

Millorar la relació amb els fills o amb altres membres de la família:

  • Treballador/a social: parlar amb els fills o altres familiars i programar visites cada quinze dies. Després de cada visita parlar amb la persona resident. Fer el seguiment per escrit de les visites i la valoració de la resident.
  • Psicòleg/oga: fer coincidir les sessions individuals després de les visites dels fills.
  • Cuidador/a: estar pendent de la visita familiar i oferir-se per si la persona resident necessita alguna cosa durant la visita, garantint un espai agradable per a les dues parts.
  • El/La conserge: anotar al registre de visites el dia i l’hora que rep visites la persona usuària.

L'avaluació

En la data marcada per a cada objectiu se’n valora el compliment i es replanteja, si és el cas, o es plantegen nous objectius. Les necessitats de les persones en situació de dependència són molt variables i, per tant, els objectius per actuar sobre les seves necessitats caldrà que estiguin subjectes a una avaluació permanent. Per tant, cal que aquesta avaluació sigui contínua i periòdica.

  • Avaluació contínua: es fa mitjançant les funcions i els objectius marcats al PIAI i tots els professionals han d’anar observant la seva idoneïtat, si els objectius i les seves activitats s’han de canviar o si són les òptimes.
  • Avaluació periòdica: es fa mitjançant la reunió de tots els professionals. S’avalua de manera sistemàtica l’estat tant físic com cognitiu de la persona usuària, per mesurar objectivament aspectes rellevants en la seva evolució. Aquestes valoracions ajuden a detectar si calen modificacions o adaptacions en el PIAI de cada usuari/ària.
  • Avaluació final: el PIAI es programa normalment per un any i, un cop passat aquest temps, es fa l’avaluació final per redefinir-lo, modificar-lo o substituir-lo per un de nou.

En l’avaluació de les activitats cal prendre en consideració tots els aspectes que donin viabilitat a l’aplicació de l’activitat en si. Així, podem tenir en compte, entre d’altres, l’adequació dels següents punts (vegeu la figura):

  • Temporalització preestablerta
  • Selecció de recursos: materials, espacials, humans, econòmics
  • Planificació del desenvolupament
  • Tècniques d’aplicació

En la següent figura s’il·lustra una proposta de pauta d’avaluació d’activitats.

Figura Graella per a l’avaluació d’activitats

Elements constitutius del PIAI

Cada centre residencial disposa del seu model propi de PIAI, però hi ha una sèrie de continguts mínims que tot PIAI ha de contenir:

  1. Dades personals de l’usuari
  2. Data d’ingrés, data de realització del pla i data prevista per la seva avaluació
  3. Personal que intervé (metge/essa, infermer/a, fisioterapeuta, animador/a, treballador/a social, així com els tècnics o cuidadors de referència)
  4. Valoració inicial
  5. Data de valoració i problemàtiques detectades en les següents àrees:
    • Àrea mèdica
    • Àrea funcional (AVD o activitats de la vida diària, mobilitat, sentits…)
    • Àrea cognitiva
    • Àrea social
  6. Objectius per a cadascuna de les àrees esmentades durant els tres primers mesos de permanència en el centre en els següents nivells:
    • Nivell preventiu
    • Nivell assistencial
    • Nivell educatiu
  7. Activitats concretes per als objectius (amb el personal responsable):
    • Manteniment i desenvolupament de les activitats de la vida diària
    • Dieta alimentària més adequada o la prescrita per ordre mèdica
    • Cura de l’aspecte físic (personal i del vestit) del resident
    • Prevenció del deteriorament psicofísic
    • Activitats relacionals (visites familiars i amics)
  8. Avaluació periòdica dels objectius (revisió, nous objectius i activitats concretant la periodicitat, recomanable una vegada a l’any)

El procés d’elaboració del PIAI ha de tenir en compte les temporitzacions següents:

  • Abans de l’ingrés: recollir tota la informació necessària del futur usuari/ària i preparar el protocol d’ingrés.
  • Dia de l’ingrés o abans: fer la primera entrevista entre el director del centre i l’usuari/ària i la seva família per tal de facilitar tota la informació necessària i per disminuir els nivells d’ansietat que pugui tenir.
  • Dia de l’ingrés o 24-48 hores postingrés: entrega de l’historial mèdic per part de la família.
  • Primera setmana de l’ingrés: elaborar el diagnòstic físic i psicosocial en què es valora l’estat funcional, emocional, físic, cognitiu, sociofamiliar, etc.
  • Abans de dos mesos postingrés: confeccionar el PIAI entre tots els professionals que actuaran amb el/la pacient, per determinar els objectius i les actuacions corresponents. Fer entrevista amb la persona usuària i la seva família per informar de la feina acordada i establir la corresponsabilitat de les parts.
  • Anual segons l’evolució de l’usuari: s’ha de reestructurar el PIAI en funció dels canvis que es vagin produint en l’estat funcional i de salut de l’usuari.

A la figura es pot veure l’esquema de revisió d’un PIAI elaborat per la Creu Blanca.

Figura Revisió del PIAI
Font: PIAI Creu Blanca

Àrees d'intervenció

Les residències han de disposar de les següents àrees d’atenció directa, de les següents disciplines professionals:

  • Àrea funcional: els professionals són persones amb formacions específiques, generalment al voltant de la teràpia ocupacional i la fisioteràpia, i que treballen amb els usuaris activitats per recuperar la realització de les activitats bàsiques i/o instrumentals de la vida diària, ja sigui amb l’ajuda de productes de suport o sense.
  • Àrea sanitària: personal sanitari, ja siguin metges, infermers, auxiliars d’infermeria, tècnics d’atenció a la dependència, etc. Dins d’aquesta àrea es desenvoluparan totes les actuacions referides a la cura de la salut física i psíquica dels usuaris.
  • Àrea social: treballadors socials que generalment s’ocupen de tota la part social de l’individu quant a les relacions al centre, però també s’encarreguen de trametre ajudes, recursos i altres serveis a la persona.
  • Àrea d’animació sociocultural: educadors socials o animadors socioculturals, que s’encarreguen del disseny d’activitats d’oci i temps lliure i de l’adequació de les activitats a les necessitats dels diferents usuaris.
  • Àrea psicològica: s’ocupen de valorar els aspectes cognitius dels usuaris en relació amb els estats d’ànim dels usuaris, les pèrdues de caràcter cognitiu o similars que es puguin donar a l’entorn residencial. Els professionals que se n’encarreguen són els psicòlegs.

Per atendre les persones amb més necessitats cal que els centres disposin d’espais diferenciats o polivalents suficients per poder efectuar els diferents programes.

Pla d'atenció i vida (PAV)

El pla individual d’atenció és un document comú a la majoria de centres residencials i a la majoria d’administracions. Des del model d’atenció centrada en la persona, també es fa servir el pla d’atenció i vida (PAV), un document on es planifica i es porta a terme l’atenció que cada persona rebrà al centre residencial. Aquest document pretén atendre les necessitats de cada persona i donar suport al seu projecte de vida. El document serveix com a guia per a la intervenció professional i és un instrument per a l’acció, una acció dialogada entre la persona usuària, la família i els professionals.

El pla d’atenció i vida és molt més que un pla d’atenció individual bàsic, perquè permet que tot l’equip dels centres sociosanitaris o residencials puguin conèixer en profunditat la persona usuària, respectar la seva capacitat de decisió i centrar-se en la persona des de totes les perspectives vitals.

El pla d’atenció i vida és un procés continu de comunicació i intervenció, en el qual la persona ha de tenir l’opció i els suports per participar activament. Aquest pla presenta diferents fases:

  1. Valoració integral de la persona al seu entorn
    • Biografia o història de vida
    • Capacitats i fortaleses
    • Estat de salut física
    • Funcionament en les activitats de la vida quotidiana (independència–dependència)
    • Estat cognitiu
    • Salut mental i estat emocional
    • Forma de vida, preferències i desitjos
    • Relacions socials i suport social
    • Entorn físic (lloc on viu, llocs que freqüenta, barri)
  2. Elaboració d’una proposta inicial
  3. Diàleg i consens
  4. Posada en marxa del pla i acompanyament
  5. Avaluació i continuïtat del pla

Es tracta d’un procés on, a més dels instruments d’avaluació integral utilitzats, escales estandarditzades i fins i tot el mateix PIAI, s’incorpora aquesta nova metodologia per afavorir la participació de la persona, com a grup de suport i consens, així com diversos instruments de tipus qualitatiu dissenyats per facilitar una atenció més personalitzada (Teresa Martínez, 2013).

Per entendre la interrelació del PIAI i el pla d’atenció i vida, es pot partir de l’experiència d’algunes residències que treballen amb un model d’atenció individualitzada i que aposten per un model propi que incorpora:

  1. Pla d’atenció (PA): es tracta d’una entrevista prèvia a l’ingrés que ajuda a conèixer la persona que ingressarà al centre. Es fa sempre que és possible uns dies abans de l’ingrés. Hi participa la persona usuària i els familiars més propers. Es potencia l’autonomia buscant la implicació de la persona al triar el seu estil de vida, escollir els horaris que més s’adapten als que tenia abans de l’ingrés i decidir les activitats en les quals vol participar. En aquesta primera entrevista es fa una avaluació de les necessitats, on es tenen en compte les expectatives de la família i el resident.
  2. Assignació d’una persona de referència: encarregada de facilitar a la persona la seva adaptació al centre. La persona de referència pot canviar durant l’estada si la persona ho desitja.
  3. Pla individual d’atenció integral (PIAI): és més ajustat a les necessitats detectades durant l’avaluació. El primer PIAI es fa al cap d’un mes de l’ingrés i es revisa semestralment (sempre que no hi hagi un canvi significatiu en la persona). El pla PIAI compta amb diferents fases:
    • PrePIAI: entrevista amb la persona usuària i amb els familiars més propers per conèixer el grau de satisfacció i si l’estada al centre s’adapta a les expectatives.
    • PIAI: reunió de l’equip interdisciplinari format per infermer/a, metge/essa, educador/a social, terapeuta ocupacional, treballador/a social, psicòleg/òloga, governant/a, fisioterapeuta, auxiliar de referència i direcció. En aquesta reunió s’analitza la valoració geriàtrica feta amb anterioritat, es detecten les necessitats i potencialitats. Es plantegen els objectius concrets i es determinen els programes i activitats.
    • Devolució de PIAI: nou contacte amb la persona usuària per explicar-li a ella i/o als familiars els objectius i les activitats.
  4. Pla de vida (PV): full de ruta on es reflecteixen les característiques particulars de la persona. És un document dinàmic que està sempre subjecte a variacions. En aquest full es reflecteixen les preferències referent a hàbits quotidians: on li agrada passar el dia, les preferències en els menjars, quins amics té a la residència, com li agrada que li facin la higiene, els objectes de referència… Són totes aquelles coses que poden ser importants per conèixer millor els usuaris i que poden ser d’ajuda.

Per obtenir més informació sobre el pla d’atenció i vida, consulteu el web de la Fundación Pilares a la bibliografia, on podreu veure un model de document.

Execució en l'àmbit residencial

Quan l’usuari entra al centre residencial és el moment de tenir en compte la seva adaptació òptima, seguint cada fase tal com estipula cada centre. Les fases són: el preingrés, el període d’acollida i adaptació, l’estada i el comiat del centre residencial.

L’àmbit residencial ha de garantir una atenció integral de la persona. Per tant, cal una planificació i execució òptimes mitjançant un equip de professionals ben coordinats i que disposin d’un ampli ventall de serveis.

Preingrés

Les persones en situació de dependència ateses en l’àmbit residencial han de trobar un ambient acollidor i les condicions per rebre l’assistència adequada a les seves característiques personals. Segons el model d’atenció centrada en la persona, és ideal que la persona estigui a la residència com a casa seva.

Preingrés

El preingrés és el període que precedeix l’ingrés. És el temps que passa des que la persona decideix o s’assabenta que ingressarà en un centre residencial fins que es fa efectiu l’ingrés.

Quan, després de mirar molt i comparar, es decideix ingressar en una residència (ja sigui un ingrés decidit pel mateix pacient o per un familiar), cal tenir en compte que algunes decisions que es prenen al principi han de ser estudiades amb detall per evitar que amb posterioritat puguin sorgir problemes. És molt important que la durada del preingrés sigui tan llarga com la persona consideri, ja que cada persona necessita el seu temps per prendre aquesta decisió. D’aquesta manera, l’adaptació posterior serà molt més fàcil.

Per tant, davant de l’ingrés, la persona ha de disposar de temps per reflexionar sobre la nova vida dins de la residència. És important que, en la mesura de les seves possibilitats, pugui participar en tot el procés, especialment en l’elecció de la residència i en les condicions de l’ingrés. Pel que fa a la família, normalment apareixen molts sentiments de culpabilitat, abandó, por, remordiments…, perquè en la majoria dels casos la situació de dependència del familiar és incompatible amb la seva situació laboral, familiar i/o personal.

Per tal de facilitar tant l’adaptació dels familiars com de la persona usuària, és convenient que aquests visitin el centre residencial o bé que l’usuari hi faci curtes estades temporals prèvies per tal d’adaptar-se a poc a poc al nou entorn. És molt important vincular la família amb la residència per tal que col·labori en les activitats i estigui present en les atencions al seu familiar en tot moment, per afavorir el contacte i evitar situacions d’abandonament.

Prèviament a l’ingrés, la persona cal que també comuniqui a la direcció professional de referència informació sobre els seus gustos, interessos, afinitats, com vol tenir la seva habitació, etc. Tota aquesta informació es recollirà en un informe biogràfic o bé en el pla d’atenció i vida.

Per fer de forma correcta aquest preingrés és important tenir en compte els següents aspectes:

  • Conèixer al màxim la persona resident per aconseguir crear un ambient en la seva zona de futura convivència que s’adapti al màxim possible a allò que n’espera.
  • Poder preparar el seu futur entorn: espais com la unitat residencial on viurà, la seva habitació, la taula amb qui compartirà els àpats, així com les activitats.
  • Informar àmpliament la persona i la seva família de què es trobarà en el seu ingrés per tal de disminuir el nivell d’angoixa, por i inseguretat que tot canvi produeix en les persones, i més tractant-se d’un ingrés en un centre.
  • Posar les bases per crear el vincle més imprescindible per tenir èxit: la relació de confiança.

Durant aquesta fase s’ha de recopilar la informació bàsica prèvia sobre l’estat de salut de l’usuari, els seus hàbits, els ajuts… L’objectiu és fer un informe i transmetre a tot l’equip de professionals una informació bàsica sobre el futur resident. Amb la finalitat d’aconseguir un bon funcionament, la millor convivència, la màxima participació, el respecte dels drets i la consecució del màxim benestar integral, cal la col·laboració de tots, ja siguin persones residents, familiars o professionals d’un centre. És necessari tenir unes pautes de funcionament i unes normes de convivència.

La llei estableix l’obligatorietat de signar un contracte de serveis en el moment de l’ingrés a la residència, sigui pública o privada. Aquest document conté les obligacions i drets de cadascuna de les parts. Com que normalment el contracte és un document llarg i amb molta informació, convé que, abans de l’ingrés, la persona usuària o els familiars se l’emportin a casa i l’estudiïn en detall. També és interessant que s’apuntin tots els dubtes que els vagin sorgint en relació amb el contracte que hauran de signar i les consultes amb la direcció de la residència. Si el contracte d’ingrés en una residència està ben redactat i tothom l’entén, s’estalvien moltes controvèrsies futures.

Un cop s’ha mirat bé el contracte assistencial de residència, val la pena aturar-se en un altre document de la residència: el reglament de règim intern. Hi apareixen els horaris de la residència, les condicions d’admissió i baixes i les normes de convivència, entre altres coses.

Un cop signat el contracte assistencial, es considera que tothom està d’acord amb tot el seu contingut i amb el reglament de règim intern. Tanmateix, cal informar de tota la documentació que cal preparar per al dia de l’ingrés i de tots els aspectes generals que s’han de conèixer. És convenient facilitar-ho per escrit.

Acollida i adaptació en el centre residencial

La pel·lícula Arrugas permet observar les diferents fases de l’ingrés (tràiler a cutt.ly/awnTxta).

En molts casos l’ingrés residencial és l’últim pas després d’haver passat per altres serveis com els centres de dia o l’atenció domiciliària. Prendre la decisió d’ingressar en un centre residencial va acompanyat sovint d’un impacte emocional molt fort per la persona afectada, i també pels seus familiars. Per tant, és necessari que aquest procés sigui una intervenció protocol·litzada per tal de rebaixar l’angoixa que aquest moment pot suposar per la persona.

Molts autors han estudiat al llarg del temps el procés d’institucionalització i com afecta les persones. Segons Goffman (1961), les residències es caracteritzen per:

  • Les dimensions de la vida transcendeixen en el mateix lloc i sota una mateixa autoritat.
  • Les etapes de l’activitat diària de cada membre es porten a terme en companyia d’un gran nombre d’altres membres que reben el mateix tracte i dels quals s’espera que facin junts les mateixes coses.
  • Les activitats estan estrictament programades, de manera que una activitat condueix a la següent, i tota la seqüència d’activitats ve imposada jeràrquicament per mitjà d’un sistema de normes formals.
  • Les activitats obligatòries s’integren en un únic pla creat per assolir els objectius propis de la institució.

Riquelme (1997) comenta que si la persona deixa casa seva per anar a viure amb algun familiar no trenca plenament amb la seva xarxa, perquè les persones que l’envolten l’ajuden a reconèixer qui és i a on pertany. D’altra banda, l’ingrés en una residència suposa una ruptura total amb el seu ambient, entrant en un nou món que li és desconegut.

Alguns autors, com Padierna (1994), parlen sobre com el procés d’institucionalització afecta els familiars i que hi ha tota una sèrie de preocupacions per part dels familiars:

  • Sentiments de culpa i ràbia.
  • Pèrdua parcial del rol, com a part de la parella, pare, fill…
  • Por de rebuig per part de la persona usuària.
  • Càrregues econòmiques.

Segons Manel Aragonés (director gerent de Palau de Can Sunyer, amb més de vint anys d’experiència en direcció i creixement d’equips) hi ha alguns mites negatius que acompanyen aquests sentiments, tant en familiars com en usuaris:

“És un fet que la natalitat és cada vegada més baixa. Com ho és que l’esperança de vida ha augmentat. Totes dues coses alhora fan que les residències d’avis a Castellbisbal s’hagin convertit en un important recurs. No obstant això, molts no les fan servir per la gran quantitat de mites negatius que hi ha al seu voltant. Aquí els desmantellem tots.

  • Les famílies que no s’ocupen de la seva gent gran són les que recorren a les residències
    És clar que hi ha casos de famílies que “aparquen” la gent gran en residències. Però no són, ni de bon tros, la majoria. Els motius per ingressar un membre de la família en una residència d’avis són molts. La major part d’ells són bons motius. Per exemple, que l’ancià tingui millors cures mèdiques. O que no passi massa temps sol. Acusar les famílies d’egoisme quan ingressen un ancià en una residència demostra una gran superficialitat.
  • A les residències tracten malament la gent gran
    Les notícies, lamentablement, tendeixen a ser negatives. Mai veuràs en premsa o en televisió que les residències de gent gran a Castellbisbal mostren un altíssim índex de felicitat en els seus residents. Però quan alguna cosa dolenta passa, de seguida arriba a les portades dels diaris. Hi ha multitud de residències de gent gran a Espanya. La major part d’elles, com Palau de Can Sunyer, compten amb personal compromès amb la seva feina i amb els residents. Els maltractaments a gent gran es donen, però són molt pocs els casos i sempre surten a la llum. El millor per evitar aquest tipus de llocs és visitar-los abans d’acordar l’ingrés.
  • Una residència d’avis és per sempre
    Un dels mites més arrelat sobre les residències de gent gran a Castellbisbal és aquest. Es creu que quan un resident ingressa en una residència, és per sempre. Però això no és cert. És molt comú que els residents ingressin en un moment en què una malaltia requereix més atencions. O en una època en què la família no pot fer-se’n càrrec per circumstàncies temporals. Sempre és possible abandonar una residència quan aquestes circumstàncies canvien.
  • No hi ha llibertat en les residències de gent gran a Castellbisbal
    La llibertat de moviment i de relació és una cosa que nosaltres respectem fins a les últimes conseqüències. Tots i cada un dels residents que poden sortir a passejar ho fan. Alguns d’ells fan servir caminadors o cadires de rodes. Altres caminen sols. Nosaltres fins i tot els animem a fer-ho. La salut dels residents és millor, com la seva qualitat de vida, quan es mantenen actius. També tenen, per descomptat, la llibertat de seure a llegir o a veure la televisió. La voluntat dels residents mereix el màxim respecte i nosaltres la respectem.
  • Les residències són llocs tristos i foscos
    Qui digui que les residències de gent gran a Castellbisbal són fosques i tristes és perquè no coneix Palau de Can Sunyer. Nosaltres ens esforcem al màxim per encoratjar la companyonia entre els nostres residents. El nostre personal és atent i afectuós. Organitzem activitats que facin més alegre la vida dels nostres residents. De fet, les bones residències de gent gran tenen això molt present. Els residents poden trobar-se estranys en el moment de l’ingrés, però n’hi ha prou amb uns pocs dies perquè travin noves relacions. Estar amb persones en circumstàncies similars els ajuda a reconstruir la seva autoimatge i a sentir-se millor amb ells mateixos.”

Font: Web de la llar d’avis Palau de Sunyer de Castellbisbal.

L’acollida es considera el procés que s’inicia en el moment en què la persona pren la decisió d’ingressar al centre residencial fins a la seva adaptació.

Una vegada fet l’ingrés, es posa en marxa el protocol d’acollida del centre, que normalment recull diverses actuacions:

  • Presentar el personal del centre a la persona i acabar de formalitzar la documentació d’ingrés.
  • Mostrar un recorregut per la residència i presentar-li la resta de residents. En ocasions, també pot haver un comitè de benvinguda, o fins i tot fer un detall de benvinguda personalitzat al futur resident.
  • Mostrar-li la seva habitació, que durant la fase de preingrés pot haver conegut per tal de decorar-la amb les seves pertinences o bé, si no ha estat així, tenir alguna de les seves coses preparades a l’habitació per tal que les col·loqui al seu gust. En cas que l’habitació sigui compartida és habitual que la persona amb qui comparteix habitació sigui la persona que l’acompanyi durant els primers dies i que li faci de guia per tal d’orientar-li en la dinàmica residencial.
  • Recordar-li les diferents activitats que es fan: horaris, normes, costums, règim de visites, etc.
  • La incorporació de la figura del professional d’acollida, que és preferentment un/a gerocultor/a del centre, ajuda a minimitzar les dificultats que poden sorgir en el procés d’acollida i d’adaptació al recurs.
  • Insistir en el model de l’atenció centrada en la persona i que, per tant, la relació entre usuaris i professionals naixerà de la reciprocitat, amabilitat, cordialitat i respecte.
  • Una documentació cabdal és l’informe mèdic i tot el que està relacionat amb l’estat de salut de la persona.
  • Subratllar que en tot moment tindrà un professional de referència i que es concretarà un pla individualitzat.

El professional de referència és el professional responsable d’atendre, acollir i acompanyar la persona gran i la seva família durant els tres primers mesos.

Les seves funcions principals són:

  • Acompanyar durant el procés d’incorporació i acollida.
  • Vetllar perquè es tinguin en compte els desitjos, gustos i preferències de la persona, en funció de la seva capacitat d’autodeterminació i de la implicació de la família i/o amics.
  • Informar sobre l’adaptació de la persona durant els primers dies.

Durant els primers dies els diferents professionals faran les tasques següents:

  • El servei de treball social elabora la història de vida per conèixer els seus antecedents familiars, laborals, aficions i ajuts que pugui rebre. Partint d’aquesta història es pot actuar en conseqüència per les possibles activitats tant terapèutiques com lúdiques a les quals podrà participar, i també dels tràmits que s’hagin de fer en l’àmbit social.
  • El servei d’infermeria emplena un qüestionari per valorar la part física, antecedents, malalties actives, medicació que pren, així com el desenvolupament de les tasques de la vida diària, amb les seves rutines, per poder així concretar els aspectes que s’han de tenir en compte per a la seva cura diària.
  • El servei de psicologia fa una breu valoració cognitiva i psicològica del futur resident, la seva relació amb la família, i possibles potencialitats i inconvenients de cara al futur ingrés.
  • El servei de fisioteràpia fa una valoració funcional i física que determinarà les teràpies que es podran dur a terme, ja sigui en forma grupal o individual. Es tracta de valorar la possible recuperació de les funcions i el manteniment de les habilitats que encara conserva.

En aquest moment, tot el personal del centre ha d’oferir el seu suport a la persona usuària. Per tant, ha de tractar la persona amb molta sensibilitat i molta cura, tenint present en tot moment els seus sentiments i preveient que en qualsevol moment pot mostrar moments de tristesa, agressivitat o inhibició.

L’adaptació és contínua. L’usuari ha d’anar adaptant-se a noves exigències, problemes d’organització, canvis d’habitació, companys diversos i també la seva pròpia evolució dins la residència. Administrativament, hi ha un període d’adaptació fixat d’entre un i tres mesos, encara que aquesta dada canvia en cada persona. Uns s’adapten molt aviat i altres no s’adapten mai.

A continuació es pot veure un vídeo sobre com és el procés d’acollida al servei residencial Respir per a gent gran de la Diputació de Barcelona.

Estada al centre residencial

Una vegada l’usuari ja s’ha anat adaptant al centre residencial, cal portar a terme, amb la màximes garanties i, amb la premissa principal de l’atenció centrada en la persona (ACP), el seu pla d’atenció individual (PIA) i el pla d’atenció i vida, que permeten activar tot un seguit de protocols i registres que s’aniran avaluant per tal de garantir una estada totalment adaptada a les necessitats que presenta la persona usuària.

En la programació d’activitats cal tenir en compte els condicionants següents sobre la distribució del temps per part dels usuaris:

  • Entre 8 i 10 hores dedicades, a la son i al descans.
  • Entre 6 i 10 hores, a l’atenció de les activitats de la vida diària: àpats, higiene, vestir-se, etc.
  • D’entre 6 i 8 hores, a activitats significatives i programades.

L’activitat és significativa quan és satisfactòria per a la persona usuària. És a dir, quan té sentit, obté plaer perquè fa que se senti bé.

Així, durant l’estada, una persona usuària que, per exemple, estigui en un centre residencial per a gent gran, té ateses les seves necessitats en totes les àrees mitjançant diferents activitats.

Àrea funcional: activitats destinades a aconseguir la màxima autonomia possible en les activitats bàsiques de la vida diària (AVD).

  • Alimentació
  • Higiene personal
  • Desplaçaments i mobilitat
  • Creació i manteniment de rutines
  • Regulació del cicle son-vigília

Àrea motora: activitats destinades a mantenir, prevenir i evitar la pèrdua de les aptituds psicomotrius.

  • Gimnàstica individual, grupal, de relaxació i de manteniment
  • Psicomotricitat
  • Programes de fisioteràpia individual i grupal
  • Rehabilitació funcional
  • Passejades per circuits establerts (interior del centre i exteriors)

Àrea cognitiva: activitats per estimular el coneixement, adaptades al nivell de cada resident.

  • Reminiscència: jocs de paraules, foment del diàleg i la memòria remota, compartint experiències de vida.
  • Teràpia d’orientació a la realitat: lectura de diaris, grups de xerrada i col·loqui, estimulació sensorial, etc.
  • Tallers d’escriptura, càlcul, imaginació, etc.

Àrea emocional i participativa: activitats per fomentar l’expressió personal i el suport al resident, interactuant socialment.

  • Tallers i concursos de fotografia, pintura, literatura, estètica, cuina i rebosteria, granadura, decoració, elaboració de disfresses, instruments musicals, construcció de maquetes, jardineria i horts urbans, manualitats, dansa, labor-teràpia (costura, ganxet, punt de creu…), etc.
  • Teràpies amb animals (gossos) i cura de mascotes (ocells)
  • Musicoteràpia
  • Aiguateràpia
  • Aromateràpia
  • Celebracions: aniversaris personalitzats per a cada resident (es convida la família), festes tradicionals (Any Nou, Reis, Carnestoltes, Divendres Sant, Pasqua Florida, Sant Joan, la Diada, Castanyada, Nadal, Sant Esteve, Sant Jordi…).
  • Sortides a l’exterior: berenars, passejades pels voltants del centre, sortides a la platja, sortides culturals, excursions a llocs emblemàtics de la ciutat, excursions temàtiques, etc.
  • Lúdiques: bingo, cinema, dòmino, cartes, petanca, bitlles, escacs, etc.
  • Programes d’activitats intergeneracionals: visites a escoles, fundacions, instituts i casals de gent gran, mercats (venda de manualitats amb objectius benèfics), etc.
  • Actuacions musicals i audició de concerts
  • Programa d’acollida de nous residents

Per obtenir més informació sobre les àrees en una programació d’activitats a una residència consulteu el web de la Residència Mas d’Anglí (bit.ly/2IMsCu0), on en podreu veure un exemple.

Quan s’elabora una fitxa d’activitat cal tenir en compte els següents apartats per a la seva programació abans de l’execució:

  • Nom de l’activitat
  • Objectius
  • Àrea
  • Descripció de l’activitat
  • Metodologia
  • Tipologia d’usuari
  • Temporització
  • Calendari i horari
  • Especificar qui n’és el responsable i quina és la valoració de l’activitat

Comiat del centre residencial

Dins l’àmbit residencial la persona usuària és causa de baixa del centre bàsicament per dues raons:

  • Trasllat
  • Defunció

El trasllat suposa deixar el centre per traslladar-se a un altre, al seu domicili o al domicili d’un familiar. El centre ha de posar a disposició de la persona usuària tota la seva informació personal i tota aquella necessària per facilitar la continuïtat de l’atenció en el nou entorn.

La causa de la baixa pot ser perquè hi ha una renúncia i, per tant, és una baixa voluntària o, per altra banda, la baixa és obligatòria per un incompliment constants dels acords (de l’RRI). Per tant, s’entrega a la persona usuària tota la seva documentació assistencial i de les seves pertinences.

Internament, el personal administratiu del centre residencial procedeix a tancar i arxivar l’expedient de la persona usuària.

Generalment a les residències, sobretot a les geriàtriques, és més habitual la baixa per defunció. Per tant, cada residència disposa d’un model de protocol que gestiona les passes que s’han de seguir en aquesta situació.

Els protocols i els registres

En el funcionament d’una residència resulta fonamental l’existència d’uns protocols, registres i programes. Són els documents que permeten saber si la residència ha planificat amb anterioritat com s’ha de dur a terme l’atenció de l’usuari, si les atencions que es presten s’anoten i si aquest procés va encaminat a la millora.

Un cop fet el PIAI de la persona usuària, cal passar a executar-lo mitjançant un seguit de procediments o protocols. Cada una d’aquestes actuacions protocol·litzades quedaran registrades en uns fulls de registres. Per tant, totes les actuacions que l’equip de professionals ha decidit aplicar a la persona usuària s’han de fer amb el seu protocol corresponent.

Un protocol és un document escrit i formal on es seqüencien els passos o procediments que el professional indicat ha de seguir per complir el procediment de forma òptima.

Cada centre té els seus propis protocols i la seva quantitat depèn en gran mesura de la seva mida, els professionals que hi treballen i la idiosincràsia pròpia del centre. Per elaborar els protocols i registres i introduir-los en la feina diària, cal que els professionals del centre treballin en equip, creant l’equip interdisciplinari.

Els protocols i registres han de ser pràctics per a tothom i s’han d’adaptar a les necessitats i costums de cada centre, dels usuaris i del mateix equip de professionals.

No hi ha models de protocols excel·lents. L’equip interdisciplinari ha d’elaborar els seus propis models, que han de ser dinàmics i adaptats a les característiques del moment concret en què es troba el centre i efectuar una avaluació, canvi i/o millora periòdica.

El centre ha de disposar d’un espai per a l’equip de treball on els professionals tinguin sempre a l’abast:

  • Protocols del seu àmbit de treball
  • Registres de les atencions efectuades, amb una constància diària de l’actuació (ha de signar el treballador que ha fet l’atenció el mateix dia que l’ha feta).
  • PAI (pla d’atenció individual) de cada usuari per tal d’anar revisant els objectius i activitats concretes que es faran, amb recomanació d’un annex d’incidències i consideracions oportunes per a la millora de la seva atenció.

Alguns dels protocols més habituals són:

  1. Protocol d’acollida i adaptació
  2. Protocol d’incontinències
  3. Protocol de caigudes
  4. Protocol de subjeccions o contencions
  5. Protocol per lesions per pressió
  6. Protocol d’higiene
  7. Protocol d’alimentació
  8. Protocol per a mobilitzacions
  9. Protocol per al son i el descans
  10. Protocol d’administració de medicació
  11. Protocol de baixa (renúncia o trasllat)
  12. Protocol post mortem

Altres protocols que es poden trobar als centres són:

  1. Protocol de fugida d’un usuari
  2. Protocol davant de conductes agressives
  3. Protocol d’actuació davant d’un maltractament
  4. Protocol d’actuació davant de risc de suïcidi
  5. Protocol d’expressió sexual dels residents

L’aplicació dels protocols ha de quedar degudament registrada.

El registre és el document en el qual s’anoten les actuacions i les incidències detectades durant l’execució d’un protocol, per tal de deixar-ne constància per escrit.

Sistema a seguir per tal d’implantar un protocol:

  1. Difusió: explicar el contingut del nou protocol a tots els professionals que en algun moment el poden fer servir i lliurar-los-en una còpia.
  2. Seguiment: seguir l’aplicació del protocol fins a estar consolidat en el treball habitual dels professionals.
  3. Avaluació: la revisió del protocol es fa als tres anys o abans, si cal.

Per tal d’elaborar un protocol hem de tenir en compte els següents punts:

  • Títol del protocol
  • L’objectiu que volem assolir aplicant el protocol
  • Quina és la tipologia de l’usuari a qui s’aplicarà
  • Quins seran els professionals que hi intervindran
  • Fer una descripció de l’actuació d’aplicació del protocol i els professionals de cada pas
  • Especificar el registre corresponent per anotar les actuacions
  • Responsables de l’elaboració del protocol, quan s’ha elaborat i la data prevista de l’avaluació del seu funcionament
  • Detallar la data de la revisió i el nom dels professionals que l’han revisat

Els protocols han de respondre a:

  • Què?: objectiu genèric (per exemple, atenció de qualitat) i objectius específics.
  • Qui?: població a qui va dirigit, professionals implicats.
  • Com?: actuació (com s’ha de fer).
  • Quan?: calendari, horari…
  • Amb què?: material que es necessita.

Protocol d'acollida i adaptació

L’objectiu d’un protocol d’acollida és facilitar l’adaptació del nou usuari al centre. Tots els professionals del centre hi estaran implicats perquè tots han de vetllar per la seva òptima acollida i adaptació.

  1. Població a qui va dirigit: va dirigit a totes les persones amb discapacitat funcional que han ingressat en una residència.
  2. Professionals implicats: tots els professionals del centre.
  3. Descripció de l’actuació:
    • Fer un recorregut per la residència amb l’usuari perquè conegui el centre i la seva habitació.
    • Formalitzar la documentació d’ingrés (contracte, informe mèdic previ a l’ingrés…).
    • Explicar els mecanismes d’informació i, si escau, de la participació, així com els costums de la residència.
    • Ajudar-lo a instal·lar-se a l’habitació amb les seves coses.
    • Presentar-li el personal del centre i els companys (en general i els de referència).
    • Facilitar-li l’adaptació a la nova situació personal.
    • Seguiment i valoració del procés d’adaptació (durant tres mesos)
  4. Elaboració i vigència: es fa constar la data de realització, els professionals que l’han elaborat, la vigència del protocol, la data prevista de valoració del funcionament i la signatura dels que l’han elaborat.
  5. Data de revisió: la revisió es du a terme en la data prevista, o abans, si es creu convenient. Cal fer-hi constar els professionals que l’han revisat, tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), data i signatura.

Protocol d'atenció d'incontinències

L’objectiu del protocol d’atenció d’incontinències és establir els passos a seguir perquè els usuaris del centre siguin atesos correctament amb activitats de prevenció, detecció i millora de les incontinències. Cal mantenir el resident sec i net per evitar lesions cutànies, reconèixer possibles incontinències reversibles i tractar cada resident amb el mètode més idoni.

  1. Població a qui va dirigit: usuaris del centre que tinguin alguna incontinència.
  2. Professionals implicats: personal d’atenció directa dels diferents torns, diplomats en infermeria, auxiliars i vetlladors.
  3. Descripció de l’actuació:
    • Respectar sempre la intimitat de l’usuari: en el canvi de bolquer, en la seva higiene…
    • Valorar els hàbits d’eliminació de cada usuari.
    • Mantenir una higiene correcta de la pell de la zona.
    • Utilitzar adequadament el mètode adoptat: educació vesical, bolquers, sondes vesicals…
    • Fer constar de forma explícita quin professional és responsable en cada etapa del procés, segons l’organigrama del centre.
  4. Registres: cal indicar en quins registres s’anotaran les accions dutes a terme, especificant què es registrarà, com i les incidències produïdes.
  5. Elaboració i vigència: es fa constar la data de realització, professionals que l’han elaborat, vigència del protocol, data prevista de valoració del funcionament i signatura dels que l’han elaborat.
  6. Data de revisió i signatura: la revisió es du a terme en la data prevista o abans, si es creu convenient. Cal que hi consti quins professionals l’han revisat tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), data i signatura.

El contingut mínim del registre d’incontinències és:

  1. Identificació de l’usuari
  2. Calendari i horari
  3. Identificació de qui fa el canvi de bolquer, de sonda vesical, de col·lector, etc., o de qui fa l’educació vesical.

Protocol de caigudes

L’objectiu del protocol de caigudes és prevenir les caigudes i atendre la persona resident.

  1. Població a qui va dirigit: usuaris de risc i usuaris que han caigut.
  2. Professionals implicats: cal concretar els professionals que han d’actuar amb aquest protocol.
  3. Descripció de l’actuació:
    • Detectar l’usuari de risc (defectes visuals, auditius, d’equilibri, trastorns de la marxa, causes medicamentoses…) i valorar-lo segons les escales de risc de caigudes.
    • Detectar factors de risc externs a l’usuari (poca il·luminació, mobiliari inadequat, desordre, terra relliscós, roba i calçat inadequats…).
    • Concretar l’actuació del professional que observa la caiguda.
  4. Registres: cal indicar en quins registres s’anotaran les accions dutes a terme, especificant què es registrarà, com i les incidències produïdes.
  5. Elaboració i vigència: es fa constar la data de realització, professionals que l’han elaborat, vigència del protocol, data prevista de valoració del funcionament i signatura dels que l’han elaborat.
  6. Data de revisió i signatura: la revisió es du a terme en la data prevista o abans, si es creu convenient. Cal que hi consti quins professionals l’han revisat tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), data i signatura.

Tal com es pot veure a la taula, l’escala de risc de caigudes de J. H. Downton avalua el risc de caiguda d’una persona atenent diferents criteris:

Taula: Protocol de caigudes
Sumar un punt per cada ítem marcat. Tres o més punts indiquen risc alt de caiguda
Caigudes prèvies No/Sí*
Medicaments Cap
Tranquilitzants-sedants*
Diürètics*
Hipotensors (no diürètics)*
Antiparkinsonians*
Antidepressius*
Altres medicaments
Dèficits sensorials Cap
Alteracions visuals*
Alteracions auditives*
Extremitats (ictus, etc.)*
Estat mental Orientat
Confús*
Marxa Normal
Segura amb ajuda
Insegura o sense ajuda*
Impossible
Escala de risc de caigudes de J.H. Downton

El contingut mínim del registre de caigudes ha d’incloure:

  1. Nom del resident
  2. Data i hora de la caiguda
  3. Lloc
  4. Circumstàncies
  5. Conseqüències
  6. Professional que observa la caiguda
  7. Sistemes de prevenció per evitar noves caigudes

Protocol de contencions

Les contencions s’haurien d’evitar sempre. Per això, és molt important la fase de prevenció. És imprescindible fer contencions emocionals constants a fi d’evitar les contencions físiques o farmacològiques, que poden resultar molt problemàtiques per a l’estat emocional de l’usuari.

L’objectiu del protocol de contencions és contenir físicament i/o farmacològicament l’usuari agitat o amb conducta violenta per tal de reduir el risc de caigudes, d’autolesions, de fer mal als altres, deteriorar les instal·lacions, etc.

  1. Població a qui va dirigit: usuaris amb risc de caiguda, amb agitació…
  2. Professionals implicats: personal d’atenció directa dels diferents torns, responsable higienicosanitari, metge, diplomats en infermeria, auxiliars, vetlladors… S’ha de fer constar de forma explícita quin professional és responsable en cada etapa del procés, segons l’organigrama del centre.
  3. Descripció de l’actuació:
    • Prevenció: detectar l’usuari en risc per dèficits sensorials, medicació que pren, estat mental, anomalies en la marxa, problema conductual…
    • Informar-lo de la mesura que s’adoptarà
    • Informar la família del resident
    • Mobilitzar l’usuari
    • La contenció durarà el temps mínim indispensable
  4. Registres: cal indicar en quins registres s’anoten les accions dutes a terme, especificant què es registrarà, com i les incidències produïdes.
  5. Elaboració i vigència: cal fer constar la data de realització, professionals que l’han elaborat, vigència del protocol, data prevista de valoració del funcionament i signatura dels qui l’han elaborat.
  6. Data de revisió i signatura: la revisió es durà a terme en la data prevista o abans, si es creu convenient. Cal que hi consti quins professionals l’han revisat, tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), data i signatura.

El contingut mínim del registre de contencions és:

  1. Identificació de l’usuari (que requereix la mesura de contenció)
  2. Mesura de contenció (amb prescripció mèdica prèvia)
  3. Calendari i horari de la contenció
  4. Calendari i horari de la mobilització
  5. Identificació de qui col·loca la contenció i efectua les mobilitzacions a cada usuari.

Protocol de lesions per pressió

L’objectiu del protocol de lesions per pressió és prevenir l’aparició de la lesió i curar la lesió produïda.

  1. Població a qui va dirigit: usuaris de risc i usuaris amb lesió.
  2. Professionals implicats: personal d’atenció directa dels diferents torns, diplomats en infermeria, metge, auxiliars, vetlladors…
  3. Descripció de l’actuació:
    • Detectar l’usuari de risc: amb alteracions de la mobilitat, incontinències i alteracions nutritives.
    • Mesures de prevenció: canvis posturals o mobilitzacions, atenció i higiene correctes de les incontinències, dietes hiperproteiques, higiene i hidratació de la pell. Ajudes tècniques per retardar-ne l’aparició (matalàs d’aire, coixí antinafres…).
    • Detectar la lesió: revisar als usuaris l’estat de la pell en el moment de la higiene i comunicar els canvis de coloració observats.
    • Lesió per pressió: fer el tractament o actuació dels professionals (mantenir la ferida neta, evitar la infecció, posar coixins, rodets, tovalloles…)
    • Fer constar de forma explícita quin professional ha d’actuar en cada etapa del procés, segons l’organigrama del centre.
  4. Registres: en els registres s’anotaran les accions dutes a terme, especificant què es registrarà, com i les incidències produïdes. Es recomana un registre paral·lel de les cures, amb identificació del personal que hi intervé.
  5. Elaboració i vigència: es fa constar la data de realització, professionals que l’han elaborat, vigència del protocol, data prevista de valoració del funcionament i signatura dels que l’han elaborat.
  6. Data de revisió i signatura: la revisió es du a terme en la data prevista o abans, si es creu convenient. Cal que hi consti quins professionals l’han revisat, tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), la data i la signatura.

El contingut mínim del registre de lesió per pressions és:

  1. Identificació del resident
  2. Causa de la lesió
  3. Tractament (temporalitat de les cures que es fan i horari)
  4. Data d’aparició
  5. Identificació del professional que efectua la cura
  6. Data de curació
  7. Dibuix per localitzar la lesió (o localització de la lesió)

Protocol d'higiene personal

L’objectiu del protocol d’higiene personal és mantenir una bona higiene de l’usuari.

  1. Població a qui va dirigit: tots els usuaris.
  2. Descripció de l’actuació:
    • Respectar els costums i la intimitat de l’usuari.
    • Potenciar-ne l’autonomia i ajudar-lo quan sigui necessari.
    • Higiene diària (rentat, pentinat, afaitat…).
    • Dutxa assistida (si escau) i rentat de cabells (concretar periodicitat).
    • Eixugar la pell amb especial atenció dels plecs i després hidratar-la (en el cas de residents de tercera edat).
    • Pedicura, manicura, depilació…
    • Vestir amb roba neta.
  3. Registres: cal indicar en quins registres s’anoten les accions dutes a terme, especificant què es registrarà, com i les incidències produïdes.
  4. Elaboració i vigència: cal fer constar la data de realització, professionals que l’han elaborat, vigència del protocol, data prevista de valoració del funcionament i signatura dels qui l’han elaborat.
  5. Data de revisió i signatura: la revisió es du a terme en la data prevista o abans, si es creu convenient. Cal que hi consti quins professionals l’han revisat, tant si hi ha modificacions com si no n’hi ha (si és possible els mateixos que l’han elaborat), la data i la signatura.

El contingut mínim del registre d’higiene personal és:

  1. Identificació de l’usuari
  2. Concreció de les activitats (higiene diària, dutxa, pedicura, depilació, hidratació…)
  3. Calendari d’activitats
  4. Identificació de qui efectua les tasques adreçades al manteniment de la higiene personal de l’usuari.

Protocol d'administració de la medicació

L’objectiu d’un protocol d’administració de medicació és especificar els passos a seguir per tal d’administrar correctament la medicació als usuaris.

  1. Població a qui va dirigit: usuaris del centre que necessiten prendre alguna medicació.
  2. Professionals implicats: persones que donen la medicació.
  3. Descripció de l’actuació:
    • Donar la medicació a les hores que ha pautat el metge.
    • Donar la medicació que prèviament ha preparat la persona responsable.
    • Donar la medicació a l’usuari pels mitjans establerts pel centre (plat, gotet, a la mà…).
    • Comprovar que l’usuari pren la medicació.
  4. Observacions i recomanacions: cal anotar en el registre les actuacions realitzades.
  5. Elaboració: cal fer constar la data de realització i els professionals que l’han elaborat i la data prevista de l’avaluació del protocol per tal de revisar-lo si cal.
  6. Data de revisió i signatura: revisió en la data prevista o abans si és necessari i professionals que l’han revisat. Data i signatura.

Totes les exigències del protocol s’han de recollir en el registre. Ha d’incloure la informació següent:

  1. Nom i identificació de la persona usuària
  2. Medicació administrada: medicament, dosi, via d’entrada i forma d’administració
  3. Identificació i signatura de la persona que prepara la medicació
  4. Data i hora d’administració
  5. Anotació de les incidències ocorregudes: es nega a prendre-se-la, la vomita, etc.

Protocol de baixa: renúncia o trasllat

El protocol de baixa és el conjunt d’actuacions encaminades a la tramitació de les baixes definitives, tant voluntàries com obligatòries, de la residència.

Els objectius són:

  • Posar a disposició de la persona usuària la documentació general, així com les seves pertinences, que s’ha d’endur a la sortida del centre.
  • Proporcionar la informació necessària per facilitar la continuïtat d’atenció a les necessitats de la persona en el seu nou domicili.
  • Facilitar el manteniment de relacions establertes amb altres persones de la residència.
  • Tancar administrativament l’estada al centre.

La responsabilitat del protocol recau en la direcció de la residència o persona en qui es delegui (la designació ha d’estar degudament registrada), preferentment de l’àrea d’intervenció psicosocial. Les actuacions pertinents en cada fase del procés corresponen als professionals de les categories implicades en la seva execució.

Protocol 'post mortem'

El protocol post mortem és el conjunt d’actuacions que cal adoptar davant la mort d’una persona usuària, entre les quals s’inclouen la tramitació de la defunció, així com el suport necessari a la família per afrontar la pèrdua del seu familiar.

Generalment, a les residències geriàtriques és més habitual la baixa per defunció. Per tant, cada residència disposa d’un model de protocol que gestiona les passes que s’han de seguir en aquesta situació.

Cal tenir en compte els passos següents:

  1. Notificació a les persones del centre que han d’actuar en aquests casos
  2. Certificat de la defunció per part del metge
  3. Notificació a la família
  4. Notificació a la funerària
  5. Realització de les cures post mortem i trasllat a la cambra mortuòria
  6. Concreció amb la família i funerària de l’hora de l’enterrament i dels rituals fúnebres
  7. Entrega a la família dels objectes de la persona difunta
  8. Tancament de l’expedient
  9. Neteja de l’habitació per al següent ingrés

Podem veure un esquema per a l’elaboració del protocol a la figura:

Figura Esquema d’elaboració de protocol
Font: Basat en el protocol del Servei Foral Residencial de Biscaia.

Protocol de fugida d'un usuari

El protocol de fugida d’un usuari és el conjunt d’actuacions encaminades a eliminar els riscos d’absència de la persona usuària del recinte residencial, sense constància del personal del centre (des d’ara, fugides) i, si escau, intentar resoldre-les en el menor temps possible per evitar els riscos sobre la seguretat i la salut.

Els objectius són:

  • Prevenir els riscos de sortida a l’exterior de les persones amb control de moviment delimitat a l’entorn residencial.
  • Detectar la fugida tan ràpid com sigui possible una vegada produïda.
  • Resoldre la fugida amb la reincorporació de la persona usuària a la residència.

Quan es detecta l’absència:

  • Revisar la planta comprovant habitacions, serveis, estances comunes i altres espais.
  • Revisar la resta de la residència.
  • Revisar el recinte del centre.

Si es confirma l’absència:

  • Informar la direcció.
  • Avisar el referent de la persona usuària.
  • Avisar la Policia Local.
  • Avisar els Mossos.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats