Resum

L’evolució de la nostra societat i les diferents formes d’atendre les persones en situació de dependència (caritat, institucionalització, higienisme, etc.) ha fet que en l’àmbit polític i estructural els estats hagin desenvolupat polítiques socials per atendre les necessitats dels diferents col·lectius (gent gran, diversitat funcional, etc.).

Després de la Segona Guerra Mundial, es van crear a Europa els diferents estats del benestar (model nòrdic, model anglosaxó, etc.) com a models on l’Estat proveeix serveis a la ciutadania com a garantia d’uns determinats drets socials (educació, sanitat, serveis socials, etc.).

En el cas de l’Estat espanyol, com que hi va haver la dictadura, que va durar des del 1939 al 1975, no va ser fins al període de transició democràtica que es va instaurar la reforma social que universalitzaria els serveis educatius, sanitaris i les prestacions socials.

Destaca la creació de l’organisme de la Seguretat Social, com a conjunt de mesures que l’Estat proporciona amb la finalitat d’evitar desequilibris econòmics i socials que, si no es resolguessin, significarien la reducció o la pèrdua dels ingressos a causa de contingències com la malaltia, els accidents, la maternitat o la desocupació, entre altres. També és important la creació del Sistema Nacional de Salut, que va suposar l’assistència sanitària pública, gratuïta i universal per a tothom.

Jurídicament, es regulen tots aquests drets socials i democràtics i es recullen en la Constitució espanyola de l’any 1978.

L’estat del benestar es va articular sobre tres pilars bàsics: sistema de pensions, sistema sanitari i sistema educatiu. Al 2006, s’incorpora l’últim del pilars: el sistema per a l’autonomia i atenció a la dependència.

El sistema per a l’autonomia i atenció a la dependència es crea per la necessitat de garantir als ciutadans i a les comunitats autònomes un marc estable de recursos i serveis per a l’atenció a la dependència. Aquest sistema queda recollit a la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (Llei de la dependència).

Pel que fa a les diferents comunitats autònomes, concretament en el cas de Catalunya, des de l’any 1985 es van transferir les competències en matèries diverses com educació, treball, etc. L’any 2006, s’aprova l’Estatut d’Autonomia, on es recullen els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les competències i les relacions amb l’Estat, les institucions públiques catalanes i el finançament de la Generalitat. L’any 2007, es va crear la normativa catalana sobre els serveis socials, que es va concretar en la Llei de serveis socials de Catalunya, punt de partida per al desenvolupament dels serveis socials bàsics i especialitzats, així com per a la Cartera de Serveis Socials.

La Cartera de Serveis Socials determina el conjunt de prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i és l’instrument que assegura l’accés a les prestacions garantides de la població que les necessiti.

La Cartera de Serveis Socials classifica les diferents prestacions en prestacions de serveis (serveis socials i serveis especialitzats), prestacions econòmiques (vinculades a la contractació d’un servei, al suport d’un cuidador no professional o a la contractació d’un assistent personal) i prestacions tecnològiques (ajudes tècniques o productes de suport).

Quant als recursos i equipaments, els classifica en: serveis de prevenció de les situacions de dependència i de promoció de l’autonomia personal, servei de teleassistència, servei d’ajuda a domicili, servei de centre de dia i nit, servei d’atenció residencial, centres de suport temporal a les famílies o centres respir, etc.

La Llei de serveis socials introdueix la nova denominació de la xarxa d’atenció a la dependència, anomenada Sistema Català d’Autonomia i Atenció a la Dependència.

Els principals perfils de persones en situació de dependència que s’atenen des del Sistema d’Autonomia i Atenció a la Dependència són: persones grans, persones amb diversitat funcional, persones amb trastorns mentals, entre d’altres. I els àmbits d’actuació on intervenen els tècnics són: l’àmbit domiciliari, l’àmbit institucional (residències, centres de dia, centres ocupacionals, etc.) o bé l’àmbit educatiu.

Per considerar una persona com a dependent en algun dels seus graus de dependència (moderada, severa o gran dependència) cal que des dels serveis socials s’introdueixi tota la informació al Sistema d’Informació de la Dependència de Catalunya i que tota la informació arribi al serveis de valoració de la dependència, que, finalment, a partir d’entrevistes, visites, barems de valoració, etc., determinarà mitjançant una resolució el barem establert.

Un cop analitzat el grau de dependència de la persona usuària, s’elabora el Programa individual d’atenció (PIA), que ajuda a planificar i gestionar les seves necessitats, així com valorar quins recursos, dels que ofereix la Cartera de Serveis Socials, són els més adequats.

Després de l’elaboració del PIA, es pot decidir que la persona, pel seu grau de dependència, ha d’anar a un centre residencial, rebre l’assistència domiciliària o bé l’assistència personal. En cas que hagi d’anar a un centre, la mateixa institució disposarà d’un nou document, el Pla individual d’atenció integral (PIAI). Si, al contrari, la persona rep una prestació econòmica per a la contractació d’un assistent personal, haurà de disposar d’un altre document anomenat Pla individual de vida independent (PIVI). Ambdós documents són els que ens ajuden a planificar i dirigir les atencions que necessiten les persones usuàries ateses.

Quan parlem de vida independent ens referim a les transformacions de les limitacions del marc social existent per construir una nova concepció de les anomenades cures. El dret en igualtat de condicions de totes les persones amb discapacitat a viure en la comunitat, amb opcions iguals a les de les altres persones, ja està reconegut a la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Diversitat Funcional (article 19).

Des dels anys seixanta ja existeixen moviments de vida independent, que s’organitzen a l’entorn europeu a través de la Xarxa Europea de Vida Independent, a Espanya mitjançant el Fòrum de Vida Independent i, localment, a través de les oficines de vida independent.

A cadascun d’aquests recursos, serveis, equipaments, etc., hi treballen un seguit de professionals de l’àmbit sociosanitari, socioeducatiu, etc. que conformen els equips de treball. Aquests equips estan integrats per professionals de diferents disciplines que treballen per un mateix objectiu; els anomenem equips interdisciplinaris.

Els professionals dels equips de treball formen part de l’estructura dels serveis o recursos, que normalment treballen per àrees i en cadascuna d’elles s’hi integren els diferents professionals. En el cas dels tècnics en atenció a la dependència, poden estar ubicats a l’àrea social i com a professionals d’atenció directa. Per tal de comprovar on s’ubiquen hi ha l’organigrama, que és la representació gràfica de l’estructura organitzativa d’una institució.

Per tal que l’equip de treball sigui eficaç cal tenir clares les cinc ces: coordinació, comunicació, complementarietat, compromís i confiança.

Els tècnics en atenció a la dependència han de tenir clares les seves funcions i tasques, segons l’àmbit i els objectius d’intervenció, i també de qui depenen i la posició de la resta de membres de l’equip.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge