Programes, serveis i recursos d'atenció a persones en situació de dependència

L’atenció a les persones en situació de dependència ha sofert canvis al llarg de la història i, per tant, la seva evolució ha estat diferent segons el període històric i segons el país on s’ha desenvolupat.

Consulteu el currículum dels tècnics en atenció a persones en situació de dependència a l’apartat d’“Annexos” i reviseu les definicions del glossari del mòdul respecte als conceptes de discapacitat i autonomia.

Per tal de conèixer millor el perfil professional dels tècnics en atenció a persones en situació de dependència, és important fer un repàs de com ha estat el seu origen i com ha anat evolucionant l’atenció a la dependència tenint en compte el moment historicopolític i les necessitats socials de cada període.

Les diferents formes d’ajuda han evolucionat al llarg dels anys cap a la professionalització, fruit de les polítiques socials i de la intervenció de l’Estat per garantir els drets socials a la ciutadania, a través de recursos, serveis i prestacions.

La Llei 39/2006, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (LAPAD), contempla la següent definició del terme dependència:

La dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones a qui, per raons derivades de l’edat, d’una malaltia o d’una discapacitat, i lligades a la falta o pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, els cal l’atenció d’una altra persona i/o d’ajudes importants per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària o, com en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, altres suports per a la seva autonomia personal.

LAPAD (Article 2.2).

Origen i història general de l’atenció a persones en situació de dependència

L’evolució de la societat i la situació política que ha viscut cada país en un moment determinat han fet que avui dia tinguem diferents maneres d’atendre les persones en situació de dependència, i que, en l’àmbit polític i estructural, hi hagi diferents tipus d’estat de benestar.

L’estat del benestar fa referència al conjunt d’intervencions desenvolupades pels poders públics per garantir uns serveis mínims a la ciutadania i protecció davant de situacions de risc.

És important també destacar que al llarg de la història la cooperació o ajuda entre iguals ha estat sempre present, però amb diferents graus d’intensitat i amb diferents protagonistes. Actualment es pot observar com els llaços de solidaritat i d’ajuda mútua s’han anat esvaint i han donat lloc a una societat cada cop més individualista.

Edat mitjana

La relació d’ajuda entre iguals en l’edat mitjana evoluciona i diferents institucions ocupen aquest espai.

L’Església esdevé el primer exemple d’aquesta relació, sota el concepte de la caritat. Les persones pobres necessiten la caritat de la gent rica i benestant, la qual rep la redempció dels seus pecats, i com a bons cristians es guanyen el cel.

Gràcies a la relació d’ajuda entre ambdues parts, l’Església es converteix en la institució referent en l’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat i per tant precursora del que coneixem avui en dia com a serveis socials. Les parròquies són el nucli central d’aquesta assistència i amb una xarxa d’hospitals completen els recursos assistencials de l’època.

En aquest quadre de François Bonvin, anomenat La charité, s’observa com a les portes de les parròquies es concentren persones pobres per rebre la caritat de les religioses (vegeu figura).

Figura Edat mitjana
Font: "La charité", François Bonvin. Wikipedia.

La protecció social és la intervenció pública o privada que s’ofereix a les persones davant de situacions de necessitat o de risc.

La pobresa a l'edat mitjana

La pobresa a l’edat mitjana és una situació habitual en la qual el pobre és un component més de la societat. Resulta fàcil caure en la pobresa, especialment les persones que no pertanyen a la classe noble i depenen del treball, ja que no disposen d’una protecció social, almenys tal com l’entenem avui en dia.

Edat moderna (Renaixement)

Els grans canvis socials, econòmics, demogràfics, científics, religiosos i polítics del Renaixement afecten també el concepte de pobresa i les maneres d’abordar-la. La majoria de la població continua essent pobra o ho pot arribar a ser, i el grau de cobertura de les necessitats és molt petit. Entre les innovacions ressalta la separació entre religió, política i economia, en què l’economia juga un paper destacat. Aquests canvis repercuteixen d’una manera important en la consideració i el tractament de la pobresa.

Les noves concepcions impulsen la reorganització de la xarxa medieval de petits hospitals i hospicis i propicien la substitució de la caritat individual indiscriminada per formes més ordenades. La caritat es converteix en un fet urbà impersonal. La pobresa creixent i les protestes generalitzades, especialment en els moments de crisi, obliga les autoritats locals i també les centrals a adoptar mesures relacionades amb la mendicitat i la vagància i a fer-se càrrec del control de les masses empobrides amb nous enfocaments i mesures estandarditzades i de control d’aquesta pobresa creixent.

Un altre canvi important d’aquest període és l’expansió de la modalitat assistencial del tancament, ja que la persistència de la crisi econòmica i la insuficiència de les mesures de control i de prohibició de la mendicitat fan que les accions que es duen a terme evolucionin cap a l’internament com a nova forma de control i reeducació social de les persones pidolaires. Aquest mecanisme de confinament té una gran utilitat, ja que traient els pobres del carrer es satisfan ràpidament les necessitats bàsiques d’aquests col·lectius desafavorits, ja que els donen menjar, eviten la propagació de malalties i afavoreixen el procés de reforma moral, religiosa i ideològica. Durant aquest període es complementa la modalitat institucional amb l’assistència domiciliària, amb l’objectiu de mantenir la independència de les unitats familiars, mentre que l’atenció institucional és l’alternativa a la família i atén bàsicament vídues, persones pobres, persones aïllades i famílies amb reducció temporal o permanent d’ingressos. L’assistència domiciliària té un caràcter descentralitzat i, per tant, està en mans d’un nombre important de mediadors que no actuen homogèniament, i produeixen una dispersió dels criteris de concessió.

La pobresa a l'edat moderna

La pobresa, la desocupació, les malalties mentals o la mendicitat són considerades com a perilloses i catalitzadores de desordres socials. La pobresa no es concep com un efecte de les desigualtats socioeconòmiques, sinó que, al contrari, s’entén com fruit d’actituds d’immoralitat, de peresa o debilitat.

Edat contemporània

A partir del segle XIX, amb el liberalisme, arriba l’higienisme, un corrent de pensament que denuncia la falta de salubritat a les ciutats industrials i preconitza les normes per corregir-la (clavegueres, recollida de la brossa, banys públics, etc.). La medicina moderna es converteix en una disciplina clau per a les ciències morals i polítiques; amb la rellevància social de la medicina, fonamentada en el positivisme, s’ataquen les patologies socials.

Des dels diferents tractats mèdics es pot observar el reconeixement de l’organització social i les condicions de vida sobre la salut de la població, però no per això es deixa de culpabilitzar les classes populars de la seva situació dels mals hàbits i costums que dominen la seva existència quotidiana.

Pel que fa a les tasques bàsiques que ha de desenvolupar la classe mèdica, se centren en la reclusió i repressió de malalts problemàtics, la neutralització dels perills socials des d’una perspectiva positivista i la inspecció dels hàbits i sistemes de vida de les classes populars.

Amb el pas del temps el model liberal clàssic, que sorgeix arran dels profunds canvis socioeconòmics fruit de la revolució industrial, es desestabilitza i es veu sotmès a replantejaments. Amb la revolució industrial els mitjans de producció estan en poques mans, les quals fixen les condicions de treball basant-se en l’explotació i en el conseqüent deteriorament de les condicions de vida.

Aquest model clàssic d’organització social, econòmica i política, entra en crisi per la seva incapacitat de donar solució als problemes sorgits de les noves societats de masses, com la generalització de l’elevat grau de pobresa (pauperisme).

El pauperisme, també anomenat amb el terme qüestió social, va fer evident les perversitats que sorgien del laissez-faire, és a dir, de la no-intervenció de l’Estat en l’activitat econòmica i les seves derivacions socials sota aquest ordre politicoeconòmic liberal.

Sota aquest model del laissez-faire, la supeditació de la política a l’economia comporta que els nivells d’explotació laboral estiguin només condicionats pel mercat de l’oferta i la demanda, les expectatives de benefici i els límits de supervivència física dels proletaris.

El liberalisme com a propaganda ideològica és difícilment creïble per a poblacions obreres, la capacitat d’estalvi de les quals és pràcticament nul·la i la seva qualitat de vida miserable. No obstant això, la concentració espacial de la força de treball en indústries i barris dels nuclis urbans dona lloc a diferents tipus d’associacionisme obrer, que recuperen la consigna de la solidaritat al voltant de la qual s’organitzen per fer front a les seves necessitats individuals i col·lectives.

Gràcies a aquests moviments obrers, apareixen els drets socials en escena, amb el consegüent augment de la pressió social per part de les classes populars, fruit de les desigualtats produïdes pel liberalisme. Entre les reivindicacions d’aquests moviments s’exigeix a l’Estat que intervingui en matèria econòmica per acabar amb la recessió i l’atur, així com per regular les condicions laborals.

En la imatge de la figura es pot observar una fàbrica de Richard Hartmann, un dels empresaris més grans de la zona de Saxònia (Alemanya).

Figura Edat contemporània
Font: Hartmann Maschinenhalle, 1868. Wikipedia.

El factor històric que juga un paper de gran rellevància i accelerador en aquest procés de replantejament del model liberal clàssic és el col·lapse financer de la borsa de Nova York el 1929. Després de la crisi del 29, pren gran importància el model keynesià.

John Maynard Keynes (1883-1946) proposa que en èpoques de crisi l’Estat s’ha de convertir en locomotora econòmica per reactivar l’economia i augmentar la demanda i l’oferta. El criteri bàsic és que una societat de plena ocupació i bons salaris manté un adequat nivell de creixement econòmic i integra les classes treballadores desactivant l’esquerra anticapitalista. Des de les forces conservadores fins a la socialdemocràcia estan d’acord a aplicar les receptes keynesianes de política fiscal redistributiva.

Els objectius d’aquest model són:

  • Crear consens polític.
  • Integrar les classes treballadores.
  • Potenciar el consum i aconseguir un creixement econòmic sostingut.
  • Promoure la plena ocupació.

A partir d’aquesta teoria es configura el que es coneix com a pacte social, en el qual l’Estat es responsabilitza d’atendre certes necessitats fruit de la desigualtat de la societat, cosa que comporta la configuració dels anomenats estats del benestar, constitutius d’una nova forma d’atenció d’allò social des d’una perspectiva assistencial. És a dir, una lògica que dirigeix l’ajuda a les persones afectades per les desigualtats i els processos d’exclusió, intentant donar resposta a necessitats concretes i puntuals d’aquestes, però sense atendre la relació directa amb l’organització social que crea aquestes situacions i, per tant, actuant sobre els efectes socials visibles de la desigualtat, i no els seus orígens.

Des del 1945 els estats del benestar s’encarreguen de desenvolupar el pacte social. La seva essència és la convicció que l’Estat ha d’intervenir en àmbits de la vida social, així com també econòmica. L’Estat ha de garantir uns mínims nivells de renda, alimentació, salut i seguretat física, educació i habitatge, reconeguts com a drets. El benestar dels ciutadans ha de ser un objectiu de la política dels governs segons el qual els més desfavorits de la societat han de ser protegits per actuacions públiques. Amb la creació dels estats del benestar a Europa també es posen de manifest diferents tendències que derivaran en diferents models d’estat del benestar.

El concepte genèric d’estat del benestar fa referència a un model general en el qual l’Estat proveeix serveis a la ciutadania com a garantia d’uns determinats drets socials. Sota aquest concepte s’inclouen tot un conjunt de serveis públics, els més rellevants dels quals són l’educació, la sanitat o els serveis socials, i mesures d’estímul econòmic amb l’objectiu de generar igualtat d’oportunitats i reduir les desigualtats socioeconòmiques.

Que l’Estat actuï per atendre aquests col·lectius més desfavorits depèn de dos aspectes:

  • Interès de l’Estat per mantenir la pau social entre els diferents grups socials de la societat que lluiten pels seus drets.
  • Idea de reforçament o ajuda a l’economia del país incorporant certs col·lectius al marge del sistema productiu, ja sigui com a mà d’obra o bé com a matèria de treball, oferint diferents serveis on ser atesos tenint en compte la seva situació de dependència.

Vegeu a taula una taula resum de cada període històric amb els ítems més importants:

Taula: Evolució històrica
EDAT MITJANA EDAT MODERNA EDAT CONTEMPORÀNIA
Ajuda mútua. Feudalisme. Previsió. Caritat. Repressió Absolutisme. El rei concentra tot el poder. Reforma protestant i obediència al papa. Desenvolupament científic. Aparició de la burgesia i el proletariat. Revolució industrial. Canvi profund en l’organització econòmica i social.

Evolució històrica a Europa, Espanya i Catalunya

L’evolució històrica a Europa és diferent en funció de la zona geogràfica, i s’estableixen diferents models d’atenció a la dependència. A Espanya aquesta evolució es produeix de forma tardana i amb influències d’alguns d’aquests models europeus. Posteriorment l’evolució d’un model espanyol esdevé amb un model català propi d’un model descentralitzat.

Evolució a Europa

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estan arruïnats a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa ha perdut de forma definitiva la seva hegemonia al món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es prenen tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar la creació d’organismes econòmics com el Fons Monetari Internacional (FMI), amb la missió d’estabilitzar el sistema monetari, i el Banc Mundial, per promoure inversions i préstecs cap als països que ho necessitin. L’FMI i el Banc Mundial són els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

  • "Faci el temps que faci, nosaltres només assolim el benestar junts". Pla Marshall, països participants.
  • "Faci el temps que faci, nosaltres només assolim el benestar junts". Pla Marshall, països participants.

Aquests acords són importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important és la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. Aquest és el motor de la reconstrucció europea des del 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a Europa afloren préstecs i donacions que permeten als estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del pla implica un cert control nord-americà sobre l’economia dels estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també facilita la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i es tradueix en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, siguin expulsats dels governs de coalició de postguerra. A més, els Estats Units també es veuen beneficiats perquè poden donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu.

Iniciada la reconstrucció, als anys cinquanta l’Europa occidental comença un llarg període de creixement econòmic. En general, s’experimenta una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índexs d’atur relativament baixos. A més, molts països inicien una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, donen pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, hi ha una progressiva terciarització de la població activa per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període i va esdevenir en el naixement de l’estat del benestar o estat assistencial.

El nou estat del benestar afavoreix, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que graven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals, que ajuden a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

Evolució a Espanya

L’estat de benestar a Espanya és un sistema democràtic de política social que comença a desenvolupar-se en els últims anys de la dictadura franquista, amb la Llei general de la Seguretat Social de l’any 1963, de la qual es va passar d’una assistència benèfica i assistencial amb poques prestacions a una cobertura social, sanitària i educativa més àmplia.

Després de la dictadura de Franco i durant el període de transició democràtica, s’instaura la reforma social que universalitzarà els serveis educatius, sanitaris i les prestacions socials. Per entendre l’origen de l’estat de benestar a Espanya, que comença durant la dècada dels anys setanta, cal valorar els factors que incideixen durant aquest període així com les fases clau en el desenvolupament posterior, tal com es pot veure a la taula:

Taula: Evolució històrica a Espanya
Època Esdeveniment
1963-1975Creació de l’estructura dels sistemes de protecció social.
1975-1980Creació d’autonomies i descentralització.
1980-1982Restriccions de les polítiques socials.
1982-1986Llei general de sanitat, un dret universal.
1986-1996Legislatures socialistes
1996-2000Creixement econòmic i pacte per a les pensions
2000-2006Creació del quart pilar de l’estat del benestar
2007 Crisi de l’estat del benestar

Pel que fa als factors de caràcter polític, econòmic i demogràfic que afecten el creixement de la despesa pública social en aquests primers anys de democràcia, destaquen:

  • Factors polítics: la fi de la dictadura i l’inici del procés democràtic treuen a la llum necessitats públiques insatisfetes i demanda de serveis, és a dir, una millor redistribució de la renda i un major nombre de béns i serveis públics. Per evitar una confrontació social en un moment delicat, l’Estat intervé per millorar l’àmbit del benestar.
  • Factors econòmics: la crisi econòmica produeix un deteriorament, un retrocés en les condicions laborals i econòmiques, ja que puja la taxa de desocupació i fa necessari que augmenti la despesa pública, tant per ajudar aturats i jubilats com empreses en crisi.
  • Factors demogràfics: és el temps en el qual hi ha un progressiu envelliment de la població.

Respecte a les intervencions de l’Estat en els seus diferents àmbits (central, autonòmic i local), dirigides a millorar la qualitat de vida de la població, les més destacables pel que fa a la qualitat de vida dels ciutadans són:

  • Intervenció en els serveis públics: sanitat, educació, serveis d’ajuda a famílies, serveis socials, habitatge social, etc.
  • Transferències socials: transferències de fons públics d’un grup social a un altre; es transfereixen els fons públics dels treballadors, empleats i empresaris que cotitzen a la Seguretat Social als beneficiaris de pensions (pensions de vellesa, de viduïtat, de discapacitat, etc.).

La Seguretat Social esdevé el conjunt de mesures que la societat proporciona als seus integrants amb la finalitat d’evitar desequilibris econòmics i socials que, si no es resolen, significarien la reducció o la pèrdua dels ingressos a causa de contingències com la malaltia, els accidents, la maternitat o la desocupació, entre altres.

Amb el temps, el desenvolupament de diverses disposicions jurídiques ha permès que el tractament de les necessitats socials passi a ser de responsabilitat pública, amb l’objectiu de pal·liar les situacions de desigualtat social. En el nostre país, els serveis socials han anat adquirint més pes específic dins del sistema de protecció social.

Consulteu la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució espanyola als annexos.

Si durant el període de la transició democràtica es fan esforços importants per a la universalització de la sanitat i l’educació, cal destacar que la seguretat social ja és considerada com un dret a la Declaració Universal de Drets Humans (1948) .

Article 22

“Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social, i a obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, tenint en compte l’organització i els recursos de cada estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat.”

Declaració Universal de Drets Humans

Durant els anys seixanta es desenvolupen els moments clau en la història d’Espanya i també en el desplegament de les polítiques socials. Els primers esdeveniments transcorren entre el 1963 i el 1975, quan es crea l’estructura institucional dels sistemes de protecció social.

La universalització és un concepte que s’utilitza quan un dret, servei o prestació correspon a totes les persones sense distinció.

Els primers signes de canvi són la Llei de bases de la Seguretat Social, de 1963, que inicia el seu període d’aplicació l’1 de gener de 1967 i unifica els sistemes de protecció social existents en aquell moment i posa els fonaments de la universalització del sistema. És necessari un canvi en el model de creixement i una major intervenció de l’Estat, com succeeix als països veïns.

La Llei de bases de la Seguretat Social, de 1972, és el punt de partida de l’augment de despesa social en la dècada dels setanta i es basa en:

  • Necessitat d’augmentar la capacitat tècnica de la força de treball.
  • Demanda de la classe mitjana a favor d’una educació basada en els mèrits.
  • Pressions perquè el sistema de pensions aporti seguretat als jubilats.

En aquesta època les despeses socials (serveis i pensions), tenen un creixement més alt, i augmenta el nombre de persones dins de la població protegida per prestacions i serveis públics.

Durant el període que va de 1975 a 1980 es produeix la transformació institucional de l’Estat, amb la creació de les autonomies, la descentralització de la despesa pública i la presa de decisions polítiques. L’any 1977 els principals partits polítics, amb el suport de les associacions empresarials i els sindicats, signen el Pacte de la Moncloa, amb l’objectiu de procurar l’estabilització del procés de transició democràtica, així com adoptar una política econòmica que contingui la inflació.

Són anys en els quals podem parlar d’un Estat democràtic de benestar per la universalització dels serveis i les prestacions amb ampliacions de cobertura de la Seguretat Social, que s’estén als treballadors de règims especials, al mateix temps que s’expandeix l’oferta privada d’aquests serveis. Es garanteixen els drets socials i democràtics dels ciutadans amb la Constitució espanyola de 1978.

Entre els anys 1980 a 1982 tot aquest procés d’universalització comença a afeblir-se, en concret amb el govern de Calvo-Sotelo (febrer 1981 - desembre 1982). És un període restrictiu, ja que té lloc una contenció de totes aquestes demandes socials i comencen a obrir-se pas restriccions en l’àmbit de la política social, s’impulsen polítiques industrials d’ajust i de certa precarietat pel que fa al treball i neixen tendències favorables a la privatització.

Un altre període important és el comprès entre els anys 1982 a 1986, quan arriba al poder el primer govern socialista, que actua tant en polítiques industrials com en polítiques socials i laborals. El país comença a experimentar clars progressos en el terreny social. Es desenvolupa un ampli sistema de seguretat social integral i sostingut per les cotitzacions dels afiliats, que pren com a referència el model de l’estat del benestar característic d’altres països.

La Llei general de sanitat (1986) regula el funcionament d’un sistema nacional de salut per proporcionar l’assistència sanitària pública, gratuïta, universal i d’alta qualitat. Es canvia el model de sanitat pública a Espanya; la prestació del servei deixa de dependre de la cotització dels treballadors, és a dir, deixa de concebre’s com una assegurança social, i es reformula com un dret ciutadà universal, de caràcter ineludible.

Durant el període de 1986 a 1996 es produeixen tres legislatures socialistes i en l’última es produeixen tres llacunes importants en política social:

  • Elevada desocupació
  • Tancament de la protecció sanitària
  • Augment de les pensions no contributives

El sistema de protecció de desocupació exigeix contínues reformes i no totes es duen a terme, com la protecció a persones a la recerca de la primera ocupació i la prestació als aturats de llarga durada.

El període de 1996 al 2000 són anys de creixement econòmic en els quals es saneja la Seguretat Social i s’arriba a un pacte per al manteniment de les pensions, però amb un empitjorament en el tipus i les condicions de contractes a favor de la productivitat.

Les polítiques d’universalització tenen un desenvolupament més lent i una protecció bàsica, la qual cosa afavoreix la consolidació del sector privat i que la protecció tendeixi a dualitzar-se, i això fa que es creïn grups diferenciats entre la població o jerarquia de classes: d’una banda, la classe alta i la classe mitjana, que poden complementar la prestació bàsica amb una assegurança privada i, de l’altra, els aturats, els joves a la recerca de la primera ocupació i grups marginats.

La despesa pública espanyola, tant pel que fa als serveis públics de l’estat del benestar com en la gran majoria de transferències socials, comença a créixer més gradualment i el dèficit continua augmentant després de l’any 2000.

Molts dels components d’aquest estat de benestar, com és el cas de la sanitat, de l’educació i serveis d’ajuda a la família, són transferits als governs autonòmics, tot i que el Govern central continua tenint el paper fonamental tant en el finançament com en la normalització d’aquests components.

L’estat del benestar, o estat assistencial, s’articula sobre tres pilars bàsics i, el 2006, incorpora l’últim dels seus pilars:

  • Sistema de pensions
  • Sistema sanitari
  • Sistema educatiu
  • Sistema per a l’autonomia i l’atenció a la dependència

Per ampliar aquest concepte sobre la crisi de l’estat del benestar a Espanya podeu consultar el programa Los otros olvidados que teniu als annexos.

La crisi global que comença l’any 2007 suposa greus problemes pressupostaris per a molts estats com l’espanyol, on el Fons Monetari Internacional demana reduir la despesa pública amb polítiques d’austeritat i retallades en els serveis públics –educació, sanitat, serveis socials, etc.– i acaba provocant una terrible crisi de l’estat del benestar.

Evolució a Catalunya

A mitjan segle XIX sorgeixen els primers moviments regionals, tot i que a Catalunya ja des de la primera meitat del segle XIX es dona la Renaixença, com a procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes. Més endavant, durant la Mancomunitat de Catalunya i la Segona República (1931-1936) ja hi ha intents d’organitzar tota una sèrie d’activitats estructurades que garanteixen per llei l’atenció a les persones més vulnerables. En l’etapa de la Generalitat republicana el Parlament de Catalunya aprova la Llei de bases per a l’organització dels serveis de sanitat i assistència social a Catalunya, el 22 de març de 1934. Aquesta llei es desenvolupa en un context de grans conflictes socials i polítics i tingué una durada molt breu i insuficient per poder consolidar els models. Tot i això, es dissenyen i es duen a terme algunes experiències molt innovadores per al moment.

De l'Auxili Social als Serveis Socials

Els serveis socials com a sistema es van desenvolupar a l’Europa occidental a partir de la Segona Guerra Mundial, però malauradament a Espanya i Catalunya es patia un règim polític dictatorial que potenciava la beneficència de caràcter religiós o sota els auspicis de l’Auxili Social franquista.

Per tant, la implantació i consolidació del sistema de serveis socials es retarda en el temps. La transició de la dictadura cap a una democràcia obre un període d’esperança. L’any 1985 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de serveis socials i amb la democràcia es va avançant lentament.

El nou estat sorgit de la Guerra Civil implica, entre altres canvis, un brusc trencament amb els principis democràtics i socials de la República i les seves polítiques socials. El franquisme es divideix en dues grans etapes:

  1. Postguerra: període d’aïllament i autarquia, la població pateix grans carències.
  2. Segona part de la dècada dels cinquanta del segle XX: trencament de l’aïllament diplomàtic i profundes transformacions econòmiques.

La legislació bàsica es constitueix per les anomenades lleis fonamentals del regne (Leyes Fundamentales del Reino). Pel que fa als aspectes relacionats amb els drets socials, els principis del moviment nacional franquista es fonamenten en l’ideal cristià de la justícia social i proclamen el dret a l’educació, als beneficis de l’assistència social i seguretat social i a una distribució equitativa de la renda nacional, a la salut i al treball. Són declaracions genèriques i graciables, i la majoria d’aquests drets no tenen un reconeixement ni disposen de mecanismes per fer-se efectius. També es refereix a la protecció social i a les assegurances socials i tracta la protecció davant de determinades contingències formulades amb caràcter programàtic, i algunes només referides als guanyadors de la Guerra Civil (joventut combatent, benemèrit cos de mutilats de guerra…). Diverses institucions sostenen el règim i contribueixen a la configuració i prestació de les accions en l’àmbit social.

Durant la segona part del franquisme es genera un conjunt d’iniciatives de signe renovador que van convergint en aportacions tècniques, organitzatives i finances dels serveis socials que adquireixen gran importància durant la transició, ja que faciliten el trànsit envers uns serveis socials moderns.

Història d'una bogeria

Al llibre Història d’una bogeria, de la cooperativa La Fageda, s’explica el treball de les famílies per aconseguir uns recursos adients per als seus fills.

Des de la societat comença a aflorar un moviment associatiu, especialment d’ajuda mútua, que cerca un model de serveis socials diferent adient a la dignitat dels usuaris i les seves possibilitats de rehabilitació i d’integració. Pot servir d’exemple el que van fer les famílies i amics de persones amb discapacitat, que crearen nous tipus d’equipaments i serveis per evitar que els seus fills acabessin en manicomis, com el cas de la Cooperativa La Fageda.

Altres iniciatives importants de destacar per la seva tasca són Càritas i la contribució de les escoles d’assistents socials (abans de la Guerra Civil l’Església havia creat la primera escola a Barcelona) i dels professionals del treball social. Des del sector públic, a finals dels anys cinquanta i a començaments dels seixanta, aprofitant el desenvolupament econòmic, es creen les primeres pensions assistencials per a ancians i per a malalts o invàlids incapacitats per al treball, amb el Fons Nacional d’Assistència Social (FONAS, 1960), i s’estableix la nova Seguretat Social, mitjançant la Llei de bases de 1963, que unifica la protecció social i que crea, com a complement de les prestacions, els serveis socials.

L’organització territorial de l’Estat reconeix competències específiques a les autonomies i a l’Administració local. Tanmateix, determinades lleis de sectors concrets troben un desenvolupament en altres lleis d’àmbit autonòmic, com és el cas de les lleis d’educació.

La norma institucional bàsica de les comunitats autònomes són els estatuts d’autonomia. Són aprovats com a lleis orgàniques i en el cas català la més actual és la de l’any 2006.

L’Estatut català recull els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les competències i les relacions amb l’Estat, les institucions públiques catalanes i el finançament de la Generalitat. També defineix la identitat catalana com a nació a partir del reconeixement de determinats drets històrics i blinda l’ús del català en determinats àmbits, de forma cooficial amb el castellà i l’aranès. Estipula diversos drets vinculats a l’habitatge, la salut, la seguretat, el treball o el medi ambient, amb especial atenció a les dones, la infància, els joves i la gent gran. Com a aportació rellevant, consagra el dret a una prestació econòmica garantida (renda garantida de ciutadania) en el cas de persones en situació d’exclusió econòmica. Així mateix, estableix noves competències en matèria d’inspecció de treball, turisme, immigració o educació infantil (0-3) o política de beques.

Consulteu la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials de Catalunya als annexos.

A Catalunya la Generalitat és l’estructura que gestiona tot el que fa referència a matèria de serveis socials i que està organitzat pel Departament de Treball, Afers Socials i Família, que té els mitjans per poder atendre la població més vulnerable. La normativa que regeix és la Llei de Serveis Socials de Catalunya, de l’any 2007, que és el punt de partida per al desenvolupament dels serveis socials, així com la cartera de serveis socials.

Normativa respecte a l’atenció a persones en situació de dependència

Les persones en situació de dependència són un col·lectiu de població cada cop més important que, a causa dels canvis demogràfics i socials, s’ha convertit en un repte ineludible per als poders públics i el desenvolupament de polítiques per a la promoció de l’autonomia personal ha esdevingut una de les prioritats en matèria de política social, tant a Catalunya com a la resta d’Europa i del món.

Normativa internacional

En l’actualitat existeix un consens internacional respecte a la consideració de la seguretat social com un dret humà inalienable, producte de gairebé un segle del treball mancomunat d’organismes internacionals rellevants com l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i institucions supranacionals, com l’Associació Internacional de Seguretat Social (AISS), l’Organització Iberoamericana de Seguretat Social (OISS) i la Conferència Interamericana de Seguretat Social (CISS).

Dos d’aquests organismes han definit la seva visió respecte a l’atenció a persones en situació de dependència: l’OMS i l’ONU.

Organització Mundial de la Salut

Consulteu el glossari amb definicions dels diferents termes discapacitat, deficiència i minusvalidesa.

Una de les principals aportacions que fa l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és consensuar la classificació respecte de diferents malalties o afectacions en la gent amb situació de dependència, per tal que tots els països tinguin els mateixos criteris i consideracions. La nova Classificació de la Discapacitat i la Classificació Internacional per al Funcionament (CIF), aprovada per l’OMS el 2001, prenen com a base el principi de participació en la vida social de totes les persones i tracten d’expressar-se en termes neutres, eliminen les referències als conceptes de malaltia, deficiència i discapacitat de l’anterior classificació (CDDM-1980).

És interessant observar com presenta aquestes situacions com a “dificultats o obstacles que, en un o un altre grau, afecten el funcionament individual i social i a l’estat de salut com a substitutiu del concepte de malaltia”. Tampoc utilitza el terme dependència.

Una aproximació conceptual a través de la CIF planteja el problema de la dependència com una interacció multidireccional entre la persona i el context socioambiental en el qual es desenvolupa, és a dir, entre les funcions i estructures alterades del cos, la capacitat de realitzar diverses activitats com a persona, la seva participació o acompliment real en les mateixes, i les interaccions amb els factors tant personals com ambientals, que poden actuar com a barreres o com a facilitadors.

Organització de les Nacions Unides

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part de l’organisme un total de 193 estats del món. Una de les aportacions importants que fa aquesta organització és plantejar plans d’envelliment per tal de cobrir les necessitats de la població, així com la unificació del concepte de dependència.

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada el 13 de desembre de 2006 per l’Assemblea General de Nacions Unides, signada i ratificada per Espanya, dota el dret internacional d’un instrument jurídicament vinculant perquè els governs introdueixin gradualment canvis en les seves legislacions:

  • El text proposa un concepte de discapacitat dinàmic, que té en compte les dificultats de la persona derivades de la seva deficiència, les actituds i comportaments de la societat i les dificultats de l’entorn.
  • La convenció de Nacions Unides no esmenta, ni es dedueix del seu text, el terme o concepte de dependència.
  • Quan el text es refereix a les persones que són susceptibles de ser anomenades “persones en situació de dependència” i “persones dependents” ho fa en termes de “persones amb grans necessitats de suport o persones que necessiten un suport més intens”.

Normativa europea

El reconeixement dels drets de les persones en situació de dependència ha estat posat en relleu per nombrosos documents i decisions d’organitzacions internacionals. Això ha fet que en l’àmbit europeu s’hagin pres aquests documents com a base per elaborar tot un seguit de tractats.

Un dels aspectes clau en la normativa europea és que durant el 2002, sota la presidència espanyola, la Unió Europea va decidir tres criteris que havien de regir les polítiques de dependència dels estats membres:

  • Universalitat
  • Alta qualitat
  • Sostenibilitat en el temps dels sistemes implantats

Consulteu al glossari les definicions sobre conceptes com universalitat, qualitat o sostenibilitat.

Els següents organismes europeus estan implicats i legislen sobre les polítiques de dependència:

  • Comissió Europea: és l’òrgan executiu, políticament independent, de la UE. La Comissió és l’única instància responsable d’elaborar propostes de nova legislació europea i d’aplicar les decisions del Parlament Europeu i el Consell de la UE. Per seguir en aquest punt cal tenir clares les funcions d’aquests dos òrgans.
  • Parlament Europeu: òrgan de la UE triat per sufragi directe, amb responsabilitats legislatives, de supervisió i pressupostària.
  • Consell de la UE: la funció és representar els governs dels estats membres, adoptar la legislació europea i coordinar les polítiques de la UE.
  • Consell Europeu: definir l’orientació i les prioritats polítiques generals de la Unió Europea.
  • Comitè de Protecció Social (SPC): comitè de política d’assessorament de la UE per als ministres d’ocupació i assumptes socials del Consell d’Ocupació i Assumptes Socials (EPSCO), establert pel Tractat de Funcionament de la UE (Article 160).

Les seves funcions són:

  • Supervisar les condicions socials a la UE i el desenvolupament de polítiques de protecció social als estats membres.
  • Informar sobre la inclusió social, l’assistència sanitària, l’atenció a llarg termini i les pensions sota el mètode de coordinació social obert
  • Promoure el debat i la coordinació dels enfocaments polítics entre els governs nacionals i la Comissió.
  • Preparar les discussions del Consell sobre protecció social i sobre les recomanacions específiques del país en el context del semestre europeu.
  • Elaborar informes i opinions per iniciativa pròpia o a petició del Consell o la Comissió.

Aquests òrgans dins del seu àmbit han d’establir un consens i una unitat a l’hora de poder atendre les necessitats de les persones dependents a Europa. El debat i tractament de la dependència entre els estats membres s’ha donat, a través del Comitè de Protecció Social de la Comissió Europea, informant, en l’àmbit nacional, de les seves polítiques de sanitat i incloent, a partir del 2004, les cures de les persones en situació de dependència, que servissin per elaborar línies conjuntes d’actuació.

Als diferents documents redactats per la UE poques vegades es troba una definició del terme dependència. De fet, sembla que les institucions europees eviten decantar-se per una de les possibles accepcions del terme. En l’Informe conjunt sobre salut, protecció social i cures de llarga durada 2008, quan la Comissió s’ha referit a la situació de dependència ho ha fet amb els següents termes:

“La cura a llarg temps és sovint definida com una varietat de serveis de salut i socials, proporcionats per un període continu, dirigit a individus que necessiten assistència en forma permanent a causa d’una discapacitat física o mental. La definició de l’atenció a llarg termini, els serveis i prestacions i la cobertura de la població varien entre els Estats membres.”

(Comissió Europea, 2009: 143)

Consulteu als Annexos les definicions d’independència, autonomia i autodeterminació.

Tot i que no hi ha un consens per part dels estats membres per anomenar o fer referència a les persones en situació de dependència, el que està més acceptat, tot i que hi ha una gran varietat de conceptes, és fer referència a la durada de la situació de dependència i a les activitats de la vida diària. En els objectius de les normatives nacionals s’usen termes com independència, autonomia i autodeterminació. La Comissió Europea constata que als països de la Unió Europea no existeix una definició compartida de la dependència (Comissió Europea, Challenges in long-term care in Europe, 2018).

Una fita important és quan entre 1999 i 2003 la Comissió Europea defineix els objectius i criteris referents a les cures de les persones en situació de dependència. En aquest període la Comissió publica tres documents (comunicacions) decisius, i a partir del 2003 amplia el mètode obert de cooperació a l’atenció a la dependència.

Models europeus

La dificultat per poder consensuar els termes dels estats membres i les particularitats que fa cada membre diferent de l’altre, ja sigui per la situació geogràfica, la població que hi viu, la situació política i econòmica, l’evolució històrica, o els recursos amb els quals compta, fan que hi hagi diferents models europeus que entenen l’estat del benestar d’una manera diferent. L’any 2019, Europa està configurada per 28 països diferents i les polítiques per atendre les persones en situació de dependència són ben diferents les unes de les altres. Tenen aspectes en comú, tot i les diferències del model d’estat del benestar que representen cada un.

Els aspectes en comú dels diferents models europeus són:

  • Els sistemes formals d’atenció a la dependència (serveis i recursos) no substitueixen les famílies ni les xarxes informals d’atenció, especialment en el cas de les persones afectades per situacions més severes de dependència, si bé impliquen un esforç (variable en cada model) per socialitzar la càrrega que les famílies assumeixen a l’hora d’atendre les necessitats de les persones en situació de dependència. Els sistemes informals són complementaris dels sistemes formals.
  • Els sistemes d’atenció a la dependència combinen prestacions econòmiques en general dirigides a les persones cuidadores i/o la compra de serveis d’atenció directa, atenció residencial i serveis domiciliaris, amb un èmfasi especial en aquests últims.
  • Els sistemes d’atenció a la dependència estan públicament regulats i finançats, si bé la seva assumpció com a dret social, no discrecional, és en general tardana i incompleta (en tot cas, més incompleta en uns països que en altres).
  • En qualsevol dels models que es vulguin establir, la definició de les situacions de necessitat cobertes i la concreció del dret a la percepció dels diversos serveis o prestacions és més laxa i difusa que en altres sistemes de protecció social, com les pensions, l’educació o la sanitat, en els quals tant la determinació de les situacions de necessitat que donen accés a la percepció dels serveis com el mateix contingut dels serveis tenen, en general, una definició més clara i formes d’accés menys discrecionals.

La discrecionalitat dels drets té a veure amb aquells que no estan subjectes a normes. Els drets socials no han de ser discrecionals sinó reconeguts per llei per a tothom.

Cada país configura el seu propi model d’estat del benestar tenint en compte les seves necessitats, la seva situació geogràfica i política, la seva població… Els principals models són:

  • Model liberal o anglosaxó: desenvolupat al Regne Unit, Irlanda, els EUA o el Canadà. Aquest model se centra en l’estímul del mercat i en un nivell baix de serveis i protecció social universal. Principalment actua mitjançant l’assistència d’últim recurs i provisional per a les persones amb ingressos més baixos amb l’objectiu de minimitzar les situacions fora del mercat laboral.
  • Model socialdemòcrata o nòrdic: és el propi dels països nòrdics i els Països Baixos, i el que assoleix un nivell més alt de protecció social. La seva principal característica és que l’Estat s’encarrega de la provisió universal d’un gran nombre de serveis públics amb l’objectiu de reduir les desigualtats, i no actua com a últim recurs davant del mercat o altres mecanismes socials. A diferència d’altres models, l’accés a aquests serveis està basat en el principi de ciutadania, i no tan condicionat a les prestacions socials. La provisió de caràcter universal d’un elevat nombre de transferències i serveis d’alta qualitat es finança a través d’impostos alts i redistributius. En contra del que sovint es creu, el model impositiu nòrdic no és dels més progressistes, sinó que l’objectiu és garantir uns serveis públics de qualitat i d’accés universal en els quals s’identifiquen i defensen una gran majoria dels ciutadans. Quant al mercat laboral, són models enfocats a la reinserció ràpida mitjançant polítiques actives de reinserció i certa flexibilitat laboral anomenada flexiseguretat.
  • Model conservador o continental: és característic d’Alemanya, Àustria, Bèlgica o França. Aquest model d’estat del benestar està basat en principis assistencials i de seguretat laboral. L’estat actua quan altres mecanismes de solidaritat social, com les xarxes socials, comunitàries o familiars, no són suficients. En aquest sentit, no és un model centrat en les polítiques actives de reinserció o redistributives, i gran part de la despesa està orientada a les pensions.
  • Model sud-europeu o mediterrani: és el propi d’estats com ara l’espanyol, el grec o el portuguès. Es va desenvolupar més tard que els altres models i es troba en un punt intermedi entre el conservador i el liberal. Com en el model continental, es caracteritza per centrar-se en la seguretat laboral i les pensions. Els països dins aquest model tendeixen a utilitzar la jubilació anticipada com a mecanisme de millora del mercat laboral. Presenten el nivell més baix de despesa en serveis socials, que està molt condicionada a les prestacions.

Normativa espanyola

Consulteu a “Annexos” la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

El Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social d’Espanya és l’actual departament ministerial encarregat de realitzar la proposta i execució de les polítiques del Govern en matèria de salut, de planificació i assistència sanitària i de consum, així com assegurar als ciutadans el dret a la protecció de la salut. Les tasques que li corresponen són: la proposta i execució de les polítiques en matèria de cohesió i inclusió social, igualtat, família, protecció del menor i d’atenció a les persones dependents o amb discapacitat, així com de lluita contra tota classe de discriminació i contra la violència de gènere.

Per dur a terme totes aquestes tasques el ministeri elabora diferents plans d’actuació i estratègies que s’estableixen normalment a llarg termini i que van adreçades a diferents col·lectius o sectors de població, com per exemple:

  • III Pla d’acció per a persones amb discapacitat (2009-2012). El seu objectiu és la promoció de l’autonomia de les persones amb diversitat.
  • Pla d’acció de l’estratègia espanyola sobre discapacitat 2014-2020, que s’emmarca en la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Diversitat Funcional, en l’Estratègia europea sobre discapacitat 2012-2020, i en l’Estratègia espanyola sobre discapacitat i la Llei general sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social.
  • I Estratègia nacional de persones grans per a un envelliment actiu i per al seu bon tracte (2018-2021). Es tracta de la primera estratègia que pretén impulsar aquest tipus de mesures.

A Espanya l’entrada en vigor, el 2006, de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, coneguda popularment com la Llei de la dependència, dota el sistema públic de serveis socials del marc normatiu necessari per regular l’atenció i les prestacions d’aquests col·lectius.

Llei 39/2006, de 14 de desembre, Llei de la dependència

Aquesta és la llei que trobem dins l’Estat espanyol i que regula tots els aspectes que fan referència a l’atenció a persones en situació de dependència. Cal destacar en l’apartat introductori de l’exposició de motius els següents punts:

  • L’atenció a les persones en situació de dependència i la promoció de la seva autonomia personal constitueixen un dels principals reptes de la política social dels països desenvolupats.

A Espanya, els canvis demogràfics i socials estan produint un increment progressiu de la població en situació de dependència. D’una banda, és necessari considerar l’important creixement de la població de més de seixanta-cinc anys, que s’ha duplicat en els últims trenta anys, i ha passat de 3,3 milions de persones el 1970 (un 9,7 per cent de la població total) a més de 6,6 milions el 2000 (16,6 per cent). A això, és necessari afegir-hi el fenomen demogràfic denominat envelliment de l’envelliment, és a dir, l’augment del col·lectiu de població amb una edat superior a vuitanta anys, que s’ha duplicat en només vint anys. Així mateix, diversos estudis posen de manifest la clara correlació que hi ha entre l’edat i les situacions de discapacitat, com mostra el fet que més del 32% de les persones de més de seixanta-cinc anys tenen algun tipus de discapacitat, mentre que aquest percentatge es redueix a un 5% per a la resta de la població.

A aquesta realitat derivada de l’envelliment, s’hi ha d’afegir la dependència per raons de malaltia i altres causes de discapacitat o limitació, que s’ha incrementat en els últims anys pels canvis produïts en les taxes de supervivència de determinades malalties cròniques i alteracions congènites i, també, per les conseqüències derivades dels índexs de sinistralitat viària i laboral. Un 9% de la població espanyola, segons l’Enquesta sobre discapacitats, deficiències i estat de salut de 1999, presenta alguna discapacitat o limitació que li ha causat, o pot arribar a causar, una dependència per a les activitats de la vida diària o necessitats d’ajuda per a la seva autonomia personal en igualtat d’oportunitats. Per a aquest col·lectiu es va legislar la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (LIONDAU).

  • L’atenció a aquest col·lectiu de població es converteix en un repte ineludible que els poders públics no poden obviar. Des de sempre han estat les famílies, i en especial les dones, les que tradicionalment han assumit la cura de les persones dependents, de manera que han constituït el denominat suport informal.

Els canvis en el model de família i la incorporació progressiva de gairebé tres milions de dones, en l’última dècada, al mercat de treball, introdueixen nous factors en aquesta situació que fan imprescindible una revisió del sistema tradicional d’atenció per assegurar una adequada capacitat de prestació d’atencions a les persones que les necessiten.

El tercer sector és aquell sector de l’economia compost fonamentalment per entitats sense afany de lucre (associacions, fundacions, etc.).

La Constitució espanyola, en els articles 49 i 50, es refereix a l’atenció a persones amb discapacitat i persones grans i a un sistema de serveis socials promogut pels poders públics per al benestar dels ciutadans. Si el 1978, amb la Constitució espanyola, els elements fonamentals d’aquest model d’estat del benestar se centraven, per a qualsevol ciutadà, en la protecció sanitària i de la Seguretat Social, el desenvolupament social del nostre país des d’aleshores ha situat en un nivell d’importància fonamental els serveis socials, desenvolupats fonamentalment per les comunitats autònomes, amb col·laboració especial del tercer sector, com a quart pilar del sistema de benestar, per a l’atenció a les situacions de dependència.

L’article 49 de la Constitució espanyola estableix el següent:

Els poders públics duran a terme una política de previsió, tractament, rehabilitació i integració dels disminuïts físics, sensorials i psíquics, als quals prestaran l’atenció especialitzada que requereixen, i els empararan especialment en el gaudi dels drets que aquest títol atorga a tots els ciutadans.

(Article 49)

L’article 50 de la Constitució espanyola concreta el següent:

Els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament. Amb independència de les obligacions familiars, també en promouran el benestar mitjançant un sistema de serveis socials que atendran els problemes específics de salut, habitatge, cultura i lleure.

(Article 50)

Per part de les administracions públiques, les necessitats de les persones grans, i en general dels afectats per situacions de dependència, han estat ateses fonamentalment, des dels àmbits autonòmic i local i en el marc del Pla concertat de prestacions bàsiques de serveis socials, en el qual també participa l’Administració general de l’Estat i, dins de l’àmbit estatal, els plans d’acció per a les persones amb discapacitat i per a persones grans.

D’altra banda, el sistema de Seguretat Social ha assumit alguns elements d’atenció, tant en l’assistència a persones grans com en situacions vinculades a la discapacitat: gran invalidesa, complements d’ajuda a tercera persona en la pensió no contributiva d’invalidesa i de la prestació familiar per fill a càrrec amb discapacitat, i també les prestacions de serveis socials en matèria de reeducació i rehabilitació a persones amb discapacitat i d’assistència a les persones grans.

És un fet indubtable que les entitats del tercer sector d’acció social participen des de fa anys en l’atenció a les persones en situació de dependència i donen suport a l’esforç de les famílies i de les corporacions locals en aquest àmbit. Aquestes entitats constitueixen una important xarxa social que preveu els riscos d’exclusió de les persones afectades.

En aquest sentit, el sistema d’atenció a la dependència és un dels instruments fonamentals per millorar la situació dels serveis socials en el nostre país, i respon a la necessitat de l’atenció a les situacions de dependència i a la promoció de l’autonomia personal, la qualitat de vida i la igualtat d’oportunitats.

Sistema per a l'autonomia i atenció a la dependència

La necessitat de garantir als ciutadans i a les comunitats autònomes un marc estable de recursos i serveis per a l’atenció a la dependència porta l’Estat a intervenir en aquest àmbit configurant una nova modalitat de protecció social que amplia i complementa l’acció protectora de l’Estat i del sistema de la Seguretat Social.

  • La present llei regula les condicions bàsiques de promoció de l’autonomia personal i d’atenció a les persones en situació de dependència mitjançant la creació d’un Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), amb la col·laboració i participació de totes les administracions públiques.

El sistema té per finalitat principal la garantia de les condicions bàsiques i la previsió dels nivells de protecció, a aquest efecte, serveix de base per la col·laboració i participació de les administracions públiques i per optimitzar els recursos públics i privats disponibles. D’aquesta manera, configura un dret subjectiu que es fonamenta en els principis següents:

  • Universalitat
  • Equitat
  • Accessibilitat

Aquest model d’atenció integral al ciutadà reconeix al beneficiari la seva participació en el sistema i administrativament s’organitza en tres nivells que ofereixen un catàleg de serveis i prestacions econòmiques:

  1. Administracions del Govern espanyol
  2. Administracions del Govern autonòmic
  3. Administracions del Govern local

Vegeu la pàgina web de l’Imserso: bit.ly/2m27mId.

Per poder posar en marxa tot l’engranatge que requereix una llei d’aquest tipus es requereix el servei de diferents òrgans reguladors. El més important que trobem en matèria de dependència a escala estatal és l’Institut de Gent Gran i Serveis Socials (Imserso).

L’Imserso és una de les entitats gestores de la Seguretat Social d’Espanya responsables de la gestió dels serveis socials complementaris de les prestacions del sistema de Seguretat Social, les pensions d’invalidesa i jubilació, en les seves modalitats no contributives, així com l’exercici de les competències de l’Administració general de l’Estat en matèria de gent grans i persones en situació de dependència. Dins de l’Imserso, entre altres recursos, hi ha el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) i el Sistema d’Informació del Sistema d’Atenció a la Dependència (SISAAD).

Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència

El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) és el conjunt de serveis i prestacions econòmiques destinats a la promoció de l’autonomia personal, l’atenció i protecció a les persones en situació de dependència, a través de serveis públics i privats concertats degudament acreditats, i contribueix a la millora de les condicions de vida dels ciutadans.

L’article 1.1 de la Llei 39/2006 estableix el següent:

” Aquesta Llei té per objecte regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes que estableixen les lleis, mitjançant la creació d’un Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, amb la col·laboració i participació de totes les administracions públiques i la garantia per l’Administració general de l’Estat d’un contingut mínim comú de drets per a tots els ciutadans en qualsevol part del territori de l’Estat espanyol.”

(Llei 39/2006, Article 1.1)

L’objectiu principal és garantir que es cobreixin els drets de les persones en situació de dependència.

L’article 1.2 de la Llei 39/2006 s’estableix que la finalitat és:

“El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència respon a una acció coordinada i cooperativa de l’Administració General de l’Estat i les comunitats autònomes, que preveu mesures en totes les àrees que afecten les persones en situació de dependència, amb la participació, si s’escau, de les entitats locals.”

(Llei 39/2006, Article 1.2)

La finalitat és coordinar i cooperar amb les diferents comunitats autònomes per tal de cobrir totes les necessitats que es presentin.

Sistema d’Informació del Sistema d’Atenció a la Dependència

El Sistema d’Informació del Sistema d’Atenció a la Dependència (SISAAD) és un programa informàtic, una base de dades, en el qual cadascuna de les comunitats autònomes introdueixen la informació en dependència del seu territori. El seu objectiu és fer més transparent la gestió de la Llei de dependència i evitar irregularitats. Les comunitats autònomes envien cada mes un certificat amb les altes, baixes, modificacions, revisions i trasllats. També expedeixen un certificat anual que ha de reflectir l’aplicació dels crèdits dels pressupostos generals de l’Estat per finançar l’atenció a la dependència i l’aportació de la comunitat autònoma al sistema.

Vegeu a figura un esquema sobre la Llei de dependència que ens situa més clarament en el funcionament de la Llei.

Figura Llei de dependència

Normativa catalana

Tenint en compte la normativa espanyola i sabent que Catalunya té competència en l’àmbit de treball, afers socials i famílies, es redacta la normativa pròpia en funció de les característiques pròpies del territori, la població que atén i les seves necessitats. A partir d’aquesta normativa es despleguen els diferents recursos i serveis que siguin necessaris per poder posar-la en marxa.

Per tal de desplegar en el nostre territori aquesta Llei de la dependència que ordena en l’àmbit estatal, en l’àmbit autonòmic es crea la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya. L’ordenació pel desplegament de la Llei de dependència a Catalunya ha suposat la necessitat d’establir una sèrie d’incompatibilitats i compatibilitats entre els diferents serveis i prestacions.

La Llei de serveis socials introdueix la nova denominació de la xarxa d’atenció a la dependència, anomenada Sistema Català d’Autonomia i Atenció a la Dependència (SCAAD). Aquesta llei estableix com a funcions del Govern català l’aprovació de la Cartera de Serveis Socials, l’establiment de directrius, l’elaboració de plans i programes generals, gestionar les prestacions de serveis socials que li corresponguin, etc.

La llei catalana crea també els òrgans de coordinació que poden desenvolupar tasques en aquest sentit:

  1. Consell de Coordinació de Benestar Social: òrgan encarregat de coordinar les polítiques públiques en matèria de serveis socials, vetllar per la seva equitat territorial i articular-les amb el sistema educatiu, de salut, de cultura, de treball, d’habitatge i de justícia. Té composició mixta i està integrat per representants de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i dels ens locals per mitjà de les seves associacions representatives.
  2. Comitè d’Avaluació de Necessitats de Serveis Socials: òrgan amb les funcions següents:
    • Proposar els mètodes, tècniques i instruments per a la detecció sistemàtica de les necessitats de la societat en matèria de serveis socials i per al seguiment de la seva evolució al llarg del temps.
    • Proposar els mètodes, tècniques i instruments per a l’avaluació de l’eficàcia, l’eficiència i la qualitat del sistema de serveis socials.
    • Emetre informes sobre la Cartera de Serveis Socials, el Pla estratègic i el Pla de qualitat, així com un informe previ a l’establiment dels criteris de qualitat de les activitats i prestacions de serveis socials i sobre els mecanismes d’avaluació i garantia del compliment d’aquests criteris.
    • Elaborar informes d’avaluació i d’impacte, així com de recomanacions d’actuació estratègica per a la millora de la cobertura, l’eficiència i la qualitat del sistema.
    • Participar en la construcció del Sistema d’Informació Social, així com en la seva avaluació.
    • Establir criteris en matèria de recerca i innovació tecnològica en l’àmbit dels serveis socials, en col·laboració amb el departament competent en matèria de recerca.
    • Trametre les seves conclusions a òrgans i consells de participació de la Generalitat, del món local i altres relacionats amb els serveis socials.

Organització del sistema públic de serveis socials a Catalunya

El sistema públic de serveis socials s’organitza en serveis socials bàsics i serveis socials especialitzats:

  • Els serveis socials bàsics s’ofereixen des de les àrees bàsiques de serveis socials, que són el punt d’accés al sistema de serveis socials més immediat i proper a l’usuari.
  • Els serveis socials especialitzats donen resposta a situacions i necessitats que requereixen tecnologies o recursos molt específics. Un equip de professionals diagnostica i valora cada cas. S’organitzen en municipis de més de 50.000 habitants i en comarques.

Els serveis socials bàsics són el primer nivell del sistema públic de serveis socials. Atenen la ciutadania de forma personalitzada i estan integrats per un conjunt organitzat i coordinat d’accions professionals amb l’objectiu de millorar el benestar social i afavorir la integració de les persones. L’objectiu principal dels serveis socials bàsics és promoure els mecanismes per conèixer, prevenir i intervenir amb persones, famílies i grups socials, especialment si es troben en situacions de risc social o d’exclusió. S’organitzen territorialment. Els municipis de més de 20.000 habitants tenen competències en serveis socials bàsics i estan dotats d’equips multidisciplinaris que disposen d’educadors, psicòlegs i treballadors socials que valoren la situació personal i social per determinar l’orientació més adequada. Els serveis socials bàsics són finançats pels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya.

Inclouen els serveis següents:

  • Informació, orientació i valoració de necessitats
  • Ajuda a domicili i servei de teleassistència i telealarma
  • Acolliment residencial d’urgència
  • Menjador social
  • Centres oberts per a infants i adolescents

El copagament és la contribució econòmica que fa la persona usuària del cost total del recurs, prestació o servei al qual accedeix.

La persona usuària pot haver de contribuir a pagar alguns serveis, com per exemple la teleassistència i els serveis d’ajuda domiciliària. En aquest cas, la Generalitat fixa la quantitat del que s’anomena copagament.

Els serveis socials bàsics van a càrrec d’equips de professionals de diverses disciplines que tenen entre les seves funcions principals:

  • Atendre, orientar i assessorar sobre tots els serveis i prestacions als quals es pot accedir.
  • Promoure mesures d’inserció social i laboral, i de prevenció i atenció a maltractaments.
  • Tramitar les prestacions econòmiques d’urgència social, les prestacions econòmiques d’àmbit municipal i comarcal, i les altres que els siguin atribuïdes.
  • Treballar amb les entitats i associacions de la seva zona en projectes conjunts relacionats amb l’atenció social. Per tal de prevenir el risc d’exclusió i enfortir els llaços de cohesió social.

Les seves funcions més específiques són:

  • Avaluar les situacions de necessitat.
  • Oferir informació i assessorament amb relació als drets i els recursos socials.
  • Dissenyar programes individuals d’atenció per a persones dependents.
  • Prestar serveis d’ajuda a domicili, teleassistència i suport.
  • Prestar serveis d’intervenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents.
  • Promoure la inserció social, laboral i educativa dels usuaris.
  • Gestionar prestacions d’urgència social i determinades prestacions econòmiques.
  • Dissenyar i portar a terme projectes d’atenció col·lectiva, en l’àmbit grupal i comunitari.

Els serveis socials bàsics, després d’una valoració professional, adrecen i gestionen l’accés als serveis socials especialitzats. També es coordinen amb aquests serveis per garantir una atenció social conjunta i eficaç, de qualitat i adequada a cada situació o problemàtica específica.

Els serveis socials especialitzats tenen per objectiu donar resposta a situacions i necessitats que requereixen tecnologies o recursos molt específics. Un equip de professionals diagnostica i valora cada cas.

Els serveis socials especialitzats poden ser de titularitat pública, per exemple, finançats per l’ajuntament o la Generalitat, o prestats per entitats diverses, tant d’iniciativa social, per exemple entitats o associacions, com mercantil, com ara empreses de serveis que intervenen en aquest sector. Un equip de professionals diagnostica i valora cada situació per tal de donar la resposta més adequada en equipaments específics.

Als recursos hi poden accedir totes aquelles persones que hagin obtingut el reconeixement oficial de la situació de dependència en algun dels graus establerts, després de realitzar la valoració pertinent. Els serveis socials són també els encarregats d’elaborar el programa individual d’atenció (PIA) per valorar, segons la situació personal, familiar i els recursos de què disposa, quins són els serveis més adequats per a la seva situació.

Els serveis especialitzats ofereixen suport i ajudes als següents col·lectius socials:

  • Infància, adolescència i joventut
  • Persones grans amb dependència o risc social
  • Persones amb discapacitat o diversitat funcional
  • Persones amb problemàtica social derivada de malaltia mental
  • Persones afectades pel virus de la sida (VIH)
  • Cuidadors familiars o altres cuidadors no professionals
  • Famílies amb problemàtica social i risc d’exclusió social
  • Dones en situació de violència masclista i els seus fills
  • Víctimes de delictes amb violència o persones en risc
  • Persones amb drogodependències

Hi ha tot un seguit d’espais i recursos per atendre aquests col·lectius que per diferents situacions i motius es troben en situació de dependència. Hi ha recursos públics, privats, concertats o de copagament. Per conèixer més específicament quins són aquests espais i recursos disposem de la Cartera de Serveis Socials.

Cartera de Serveis Socials a Catalunya

Visiteu la pàgina web de l’aplicació de la Cartera de Serveis Socials a: bit.ly/2IzJyRL

La Cartera de Serveis Socials determina el conjunt de prestacions de serveis, econòmiques i tecnològiques de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública i és l’instrument que assegura l’accés a les prestacions garantides de la població que les necessiti. La cartera defineix cada tipus de prestació, així com la població a qui va dirigida, l’establiment o equip professional que l’ha de gestionar, els perfils i les ràtios de professionals, els estàndards de qualitat i els criteris d’accés.

El 29 d’abril de 2014 es va publicar l’Ordre BSF/130/2014, de 22 d’abril, per la qual s’estableixen els criteris per determinar la capacitat econòmica de les persones beneficiàries de les prestacions de servei no gratuïtes i de les prestacions econòmiques destinades a l’atenció a la situació de dependència que estableix la Cartera de Serveis Socials, i la participació en el finançament de les prestacions de servei no gratuïtes de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública.

La Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública està formada pel conjunt dels serveis i centres de serveis socials de Catalunya, públics i privats, acreditats per la Generalitat per gestionar les prestacions determinades a la Cartera de Serveis Socials.

Les persones en situació de dependència que vulguin accedir als recursos de la Cartera de Serveis Socials han de complir els requisits següents:

  • Trobar-se en una situació de dependència en algun dels graus establerts.
  • Residir al territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dos dels quals han de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. Per als menors de cinc anys, el període de residència s’exigeix a qui en té la guarda i la custòdia.
  • Les persones que, tot i reunir els requisits anteriors, no tenen la residència espanyola, es regeixen per la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, pels tractats internacionals i pels convenis que s’estableixen en el seu país d’origen.
  • El Govern pot establir mesures de protecció a favor dels espanyols no residents a Espanya.
  • El Govern estableix, amb l’acord previ amb el Consell Territorial del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, les condicions d’accés al Sistema per a l’Atenció a la Dependència dels Emigrants Espanyols Retornats.

Ajudes i tipus

La normativa catalana contempla diferents tipus de prestacions:

  • Prestacions garantides: són aquelles exigibles com a dret subjectiu: les persones que es troben en situació de necessitat, d’acord amb el que estableixi la Cartera de Serveis Socials, tenen dret a rebre-les i l’Administració té l’obligació de prestar-les, independentment de la disponibilitat pressupostària. Es pot demanar la protecció d’aquest dret mitjançant el sistema judicial. Si es reconeix aquesta ajuda, la persona usuària té el seu dret a poder-la reclamar per la via judicial.
  • Prestacions no garantides: són les que es donen d’acord amb el que estableix la Cartera de Serveis Socials, però també d’acord amb els crèdits pressupostaris disponibles. Per aquest motiu aquestes ajudes queden subjectes als pressupostos de l’Estat.
  • Prestacions en copagament: el 29 d’abril de 2014 es publica l’Ordre BSF/130/2014, de 22 d’abril, per la qual s’estableixen els criteris per determinar la capacitat econòmica de les persones beneficiàries de les prestacions de servei no gratuïtes i de les prestacions econòmiques destinades a l’atenció a la situació de dependència que estableix la Cartera de Serveis Socials i la participació en el finançament de les prestacions de servei no gratuïtes. En aquest tipus de prestació, la persona usuària paga una part del recurs, mentre que l’Administració es fa càrrec d’un percentatge que dependrà de la renda d’aquesta persona i de la disponibilitat pressupostària.

Recursos i equipaments

Els diferents equipaments per atendre les persones en situació de dependència es divideixen en centres per a la gent gran, per a persones amb diversitat funcional, per a persones amb trastorns mentals, etc.

La Llei de la dependència, en el seu article 15, recull els següents recursos i equipaments:

  • Serveis de prevenció de les situacions de dependència i de promoció de l’autonomia personal.
  • Servei de teleassistència.
  • Servei d’ajuda a domicili: atenció de les necessitats de la llar i cura personal.
  • Servei de centre de dia i nit: centre de dia per a més grans de seixanta-cinc anys, centre de dia per a menors de seixanta-cinc anys, centre de dia d’atenció especialitzada per a diferents col·lectius, centres de suport temporal a les famílies o centres respir, centre de nit, etc. A Catalunya no existeix la modalitat dels centres de nit.
  • Servei d’atenció residencial: residència per a persones grans en situació de dependència o residències per a persones amb diversitat funcional de diferents tipus.
  • Prestacions econòmiques: n’hi ha de vinculades al servei, vinculades al suport en l’entorn familiar i suport als cuidadors no professionals i d’assistència personal.

Altres recursos existents més específics són:

  • Centres o unitats psicogeriàtriques
  • Centres o unitats sociosanitàries
  • Habitatges o pisos tutelats
  • Clubs socials i centres ocupacionals
  • Serveis de tuteles

La Cartera de Serveis Socials els classifica en:

  • Prestacions de serveis (serveis socials i serveis especialitzats).
  • Prestacions econòmiques (ajudes de dret subjectiu (drets inherents a l’individu), de dret de concurrència (igualtat de dret sobre una mateixa cosa entre dues o més persones) i d’urgència social.
  • Prestacions tecnològiques (ajudes tècniques dependents dels serveis socials).

Sobre les prestacions tecnològiques, ajudes tècniques o productes de suport, consulteu la unitat 4, “Productes de suport per l’autonomia personal”.

Serveis de prevenció a la dependència i promoció de l'autonomia personal

El servei de prevenció a la dependència i promoció de l’autonomia personal és una unitat d’internament que té com a funció el tractament rehabilitador, de cures de manteniment, de prevenció de complicacions i de suport per a persones grans amb malalties cròniques de llarga evolució que han generat incapacitats funcionals de major o menor grau, a fi d’aconseguir la màxima autonomia que permeti la situació de la persona.

Des del mòdul social, el servei té com a objectiu donar suport a l’acolliment i manutenció de les persones ateses i garantir el suport al desenvolupament de les activitats de la vida diària dirigides a la prevenció i contenció del deteriorament físic i psíquic, afavorint l’autonomia personal i la integració social.

Servei de teleassistència

El servei de teleassistència és un servei tecnològic d’atenció domiciliària que garanteix la seguretat i dona tranquil·litat i acompanyament a les persones que poden estar en situació de risc per factors d’edat, fragilitat, solitud o dependència, les 24 hores del dia i els 365 dies a l’any, detectant situacions d’emergència i donant-hi resposta immediata. És compatible amb tots els serveis i prestacions, excepte els residencials. El copagament depèn de l’ordenança de l’ens local.

Servei d’atenció domiciliària o ajuda a domicili

Els serveis d’atenció domiciliària són un conjunt organitzat de recursos i accions adreçades a les persones que, per raó d’edat, dependència o diversitat funcional, tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent i a distància. Hi ha obligatorietat d’hores de servei d’atenció personal. El copagament depèn de l’ordenança fiscal de l’ens local.

Centres de dia

Hi ha diferents models de centres de dia, però majoritàriament estan adreçats a persones grans; també hi ha els adreçats a persones amb diversitat funcional o bé a persones amb malaltia mental.

  • Centre de dia de gent gran. Amb aquest servei s’ofereix una atenció integral a les persones en situació de dependència durant el període diürn. Els seus objectius són millorar o mantenir el millor nivell possible d’autonomia personal i donar suport a les famílies i cuidadors, amb idèntics serveis i programes d’intervenció que els compresos en el servei d’atenció residencial.
  • Centre de dia per a majors de seixanta-cinc anys. Són centres que ofereixen, durant el dia, atenció integral i individualitzada a persones grans, sovint amb algun grau de dependència, sigui de tipus físic o de tipus psicosocial. L’objectiu dels centres de dia és millorar o mantenir el grau d’autonomia de la persona gran, ajudant-la a gaudir del seu temps lliure i donar suport a la família o als cuidadors que l’atenen.
  • Centre de dia per a menors de seixanta-cinc anys. El perfil dels usuaris és ser menors de seixanta-cinc anys, ser autònoms per a les activitats de la vida diària, sense recursos econòmics suficients i persones amb problemàtica social derivada moltes vegades de malaltia mental.
  • Centres d’atenció especialitzada. Son serveis d’acolliment diürn per a persones que, a causa del seu grau de diversitat funcional, tenen una manca total d’independència personal i necessiten controls mèdics i periòdics i una atenció assistencial permanent.

Aquests centres tenen cura dels aspectes sanitaris i rehabilitadors de les persones que assisteixen i vetllen perquè assoleixin el màxim grau d’autonomia personal i d’integració social possible dins de les seves limitacions.

Dins d’aquesta modalitat hi ha els hospitals de dia, centres ocupacionals o centres de dia per a altres col·lectius (persones amb trastorns mentals, etc.).

Centres de suport temporal a les famílies o centres de respir

És un programa de suport adreçat a les famílies cuidadores que tenen a càrrec seu persones més grans de seixanta-cinc anys amb un determinat grau de dependència.

Té com a finalitat millorar la qualitat de vida de les famílies cuidadores, proporcionant-los un temps de descans i donant resposta a determinades situacions familiars imprevistes.

Serveis d'atenció residencial

Són serveis que donen atenció les 24 hores del dia i en trobem de diferents tipus segons les persones usuàries que atenen.

  • Residència assistida per a persones grans. Són serveis d’acolliment residencial, amb caràcter permanent o temporal, i d’assistència integral, adreçats a persones grans que no tenen un grau d’autonomia suficient per realitzar les activitats de la vida diària, que necessiten supervisió constant i que tenen una situació sociofamiliar que requereix la substitució de la llar.
    El servei s’adapta al grau de dependència de les persones usuàries.
    L’equip professional que hi treballa és pluridisciplinari i està format per infermers i infermeres, auxiliars de gerontologia, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, experts en educació social, psicologia i medicina.
    També hi ha un director o directora responsable i un/a responsable higienicosanitari.
  • Llar residència per a gent gran. Aquest servei d’acolliment residencial de caràcter temporal o permanent es destina a persones grans amb un grau d’autonomia suficient per a les activitats de la vida diària que requereixen un determinat nivell d’organització i suport personal.
    L’objectiu principal és facilitar un entorn substitutori de la llar.
    Les funcions que compleix aquest servei són: allotjament, manutenció, acolliment, convivència i suport personal.
    La llar residència consta d’un habitatge amb serveis comuns i d’un equip professional format per un/a responsable del servei, un/a responsable higienicosanitari i de personal suficient per a la prestació adequada de les funcions d’allotjament, manutenció, acolliment, convivència i suport personal de manera que s’asseguri la presència permanent i continuada durant les vint-i-quatre hores del dia.
  • Residència per a persones grans en situació de dependència. Aquests serveis d’acolliment residencial s’adrecen a persones de seixanta-cinc anys i més en situació de dependència. L’assignació d’un centre residencial es duu a terme a través del Programa Individual d’Atenció (PIA), que desenvolupen els serveis socials públics i que determina les modalitats d’intervenció més adients a les necessitats de les persones en situació de dependència pel que fa als serveis i les prestacions econòmiques previstes en la resolució pel seu grau i nivell.
    Molts d’aquests centres entre els seus serveis ofereixen també l’opció de centre de dia.
    Aquesta atenció es presta a través de serveis d’internament, atenció ambulatòria diürna sociosanitària i equips de valoració i de suport.
  • Llar residència temporal o permanent per a diversitat funcional. Les llars residència són equipaments d’acolliment residencial, de caràcter temporal o permanent, adreçats a persones amb un grau de diversitat funcional intel·lectual igual o superior al 33% que necessiten la provisió d’un servei substitutori de la llar perquè els és impossible o desaconsellable viure a la pròpia llar.

A les llars residència s’ofereixen serveis d’atenció global orientats al manteniment i la millora de l’autonomia de les persones assistides:

  • Serveis generals bàsics (acolliment, allotjament i manutenció)
  • Atenció a la salut i seguretat personal a la llar
  • Atenció a la dependència i capacitat funcional
  • Atenció social
  • Assessorament i supervisió

Aquests serveis els presten professionals de manera personalitzada i amb diferent intensitat de suport en l’atenció a les persones assistides, en funció de les seves necessitats individuals.

A la mateixa sol·licitud en què es demana accedir a un recurs de centre de dia també es fa referència a l’accés a la llar residència i a la residència, sigui quin sigui el seu nivell d’atenció.

Tenint en compte el tipus de discapacitat de la persona que es beneficia d’aquest recurs, s’establirà un nivell diferent d’atenció, un tipus diferent d’atenció per part del professional (més o menys hores) i un mòdul econòmic (més o menys alt) que es pagarà a l’entitat que l’ofereix. Aquests variaran tenint en compte el tipus de diversitat funcional (psíquica o física) de la persona.

Centre ocupacional

Els centres ocupacionals són equipaments d’acolliment diürn que ofereixen atenció rehabilitadora i habilitadora a persones amb diversitat funcional intel·lectual en edat laboral. L’objectiu és capacitar les persones beneficiàries perquè aconsegueixin la màxima integració social a través de l’ocupació activa.

Els serveis que ofereixen aquests centres són:

  • Acolliment diürn i convivència (manutenció, higiene personal, activitats grupals de relació, descans, lleure, etc.)
  • Programes individuals amb diversos nivells d’atenció en funció dels diferents graus de discapacitat:
    • Mesures rehabilitadores-habilitadores
    • Teràpia ocupacional i manteniment
    • Ajustament personal
    • Activitats formatives i prelaborals
    • Servei ocupacional d’inserció

Centres socials o clubs socials

Aquest recurs és un servei d’inclusió sociocomunitària per a persones amb problemes de salut mental.

Es tracta d’un servei social especialitzat, adreçat a persones amb problemes de salut mental que té per finalitat, dins d’un marc de relacions socials, augmentar la participació i les diferents maneres de vinculació amb la comunitat.

Entre les activitats que es fan destaquen: salut i esport, expressives i artístiques, culturals, medi ambient i natura, de difusió, voluntariat o viatges i vacances.

Pisos o habitatges tutelats

Els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes, o bé persones amb diversitat funcional, les circumstàncies sociofamiliars de les quals no els permeten romandre a la pròpia llar o bé que volen independència.

Es tracta d’un conjunt d’habitatges amb estances d’ús comú i sense barreres arquitectòniques.

Els residents dels habitatges tutelats comparteixen tasques i despeses i, optativament, poden viure amb els cònjuges o parelles i amb les persones que en depenguin.

Els equips professionals que ofereixen el servei d’habitatge tutelat han d’estar formats, com a mínim, per un director o directora responsable i un treballador o treballadora social per a les admissions, el seguiment i la recerca de recursos, en coordinació amb la xarxa d’atenció primària.

Així mateix, han de tenir un conserge i/o un servei de teleassistència, disponible durant les vint-i-quatre hores del dia, en cas de tractar-se d’un recurs per a gent gran.

Salut mental

L’atenció a la salut mental prioritza la inserció a la comunitat i combina diverses possibilitats d’atenció en l’àmbit ambulatori, comunitari de rehabilitació, d’internament i d’atenció a les addiccions, tenint en compte les necessitats de les persones malaltes i de les seves famílies.

Es tracta d’un model integral d’atenció interdisciplinària, amb equips formats per professionals de la psiquiatria, la psicologia, el treball social i la infermeria, entre d’altres.

Les persones que requereixen atenció d’aquesta tipologia poden ser ateses en centres de salut mental (on són derivades des de l’atenció primària), als serveis d’hospitalització psiquiàtrica, als centres de dia d’atenció a la salut mental i als diferents recursos d’atenció a les drogodependències (sobretot els centres d’atenció i seguiment) per a aquells usuaris amb patologia dual (trastorns mentals i addiccions).

Centres o unitats psicogeriàtriques

Es tracta d’un recurs assistencial, d’atenció integral, on es treballa amb persones que pels seus trastorns mentals no poden ser ateses en el seu entorn habitual.

Centres o unitats sociosanitàries

Els centres sociosanitaris són espais assistencials dotats de l’estructura i del personal necessari per atendre pacients amb necessitats sanitàries i socials.

A continuació, el següent vídeo ofereix informació sobre la Cartera de Serveis a la Dependència. També als annexos podeu veure un altre vídeo sobre les prestacions econòmiques de la Llei de la dependència:

Prestacions econòmiques

Les prestacions econòmiques són aquelles prestacions personals i periòdiques, subjectes al grau i al nivell de dependència i capacitat econòmica de la persona beneficiària. Normalment estan destinades a la cobertura de les despeses dels serveis previstos quan no és possible l’atenció per part d’un servei públic o concertat per manca de disponibilitat.

La Cartera de Serveis Socials parla de tres tipus de prestacions econòmiques:

  • Prestació econòmica vinculada a la contractació d’un servei de centre de dia, residència o servei d’ajuda a domicili quan no sigui possible l’atenció en els serveis públics o concertats.
  • Prestació econòmica de suport al cuidador no professional que rebrà una compensació econòmica d’acord amb el grau i el nivell de dependència del familiar afectat.
  • Prestació econòmica d’assistent personal per a aquelles persones que necessiten aquesta figura per gaudir d’una vida més autònoma.

Àmbits d'actuació en funció del perfil de persona en situació de dependència

El tècnic en atenció a la dependència actua en diferents àmbits segons la tipologia de perfil de l’usuari que atén. Els àmbits d’actuació principals d’aquest tècnic són: l’àmbit institucional, l’àmbit educatiu i l’àmbit domiciliari.

Àmbit domiciliari

El servei a domicili es tracta d’un conjunt d’actuacions que es duen a terme en el domicili de les persones en situació de dependència. Es basa en el suport i ajuda d’un/a professional al domicili que faciliti la permanència de l’usuari a casa seva amb l’objectiu que pugui mantenir el màxim temps possible les relacions amb el seu entorn. Inclou suport en la higiene personal, llevar-se, en la neteja, en la preparació dels àpats, etc. Aquest servei va destinat majoritàriament a gent gran, persones amb diversitat funcional, persones amb problemes de salut mental i famílies amb risc d’exclusió social.

Les tasques en el domicili es poden concretar en:

  • Tasques relacionades amb l’atenció personal d’activitats de la vida diària:
  • Ajuda per aixecar-se, enllitar-se, higiene personal, vestir-se, menjar, canvis posturals, mobilitzacions…
  • Tasques relacionades amb l’atenció personal com poden ser suport psicosocial, atenció personal, acompanyament, desenvolupament d’hàbits saludables, etc.
  • Tasques relacionades amb l’atenció a les necessitats domèstiques o tasques de la llar (aquestes es detallen més al mòdul 7 de suport domiciliari) com: neteja de la llar, compra d’aliments, economia domèstica, cura de la roba…, és a dir, totes aquelles tasques que es poden dur a terme en un domicili.

Cal tenir en compte que la intensitat del servei dependrà del grau de dependència que tingui l’usuari.

Àmbit educatiu

En l’àmbit educatiu es duen a terme tasques assistencials, educatives i de suport psicosocial. Els col·lectius que s’atenen majoritàriament són: alumnes amb diversitat funcional i amb problemes de salut mental, entre d’altres. L’objectiu que es persegueix és millorar la qualitat dels infants i joves que es troben en situació de dependència perquè puguin estar en un entorn educatiu normalitzat amb l’ajuda del tècnic/a.

El tècnic en atenció a la dependència, pot intervenir tant a l’escola ordinària com a l’escola d’educació especial. A totes dues les seves tasques aniran adreçades a la cura i higiene personal, la mobilitat i els desplaçaments, la regulació del comportament i la interacció, la salut i seguretat, els processos cognitius i d’aprenentatge i la comunicació i el llenguatge.

Àmbit institucional i/o residencial

L’àmbit institucional dona resposta especialitzada a l’atenció integral de la persona des de la seva perspectiva biopsicosocial (atenent totes les vessants de la persona, punt de vista biològic, psicològic i social). Els col·lectius que atén majoritàriament són: gent gran, persones amb dependència, persones en convalescència, persones amb diversitat funcional i persones amb problemes de salut mental. L’objectiu que es persegueix és millorar la qualitat de vida de les persones que es troben en situació de dependència, tenint-ne cura i atenent les seves necessitats.

Hi ha diferents tipus d’espais institucionals: centres per a gent gran, centres sociosanitaris, centres per a diversitat funcional intel·lectual, centres per a malalts mentals i centres de dia, entre d’altres.

Un cop definits els àmbits d’actuació, cal veure els orígens d’aquesta situació de dependència. Les situacions de dependència poden sorgir en qualsevol moment de la vida d’una persona i en qualsevol circumstància. Tot i això, trobem una sèrie de factors que poden suposar una probabilitat més gran de trobar-se en aquesta situació.

Actualment trobem certs factors socials i demogràfics que estan incidint de forma directa en la demanda d’atenció a persones en situació de dependència. Els més destacables són:

  • La investigació de malalties i la sofisticació de la medicina han fet que hi hagi cada cop més gent gran amb malalties congènites, cròniques i greus.
  • Gran quantitat de gent gran arriba als vuitanta-cinc anys i més.
  • Com que hi ha un elevat nombre de gent gran, trobem que mostren grans dificultats per fer les activitats de la vida diària.
  • Elevat impacte d’accidents de cotxe, domèstics…
  • Envelliment de la població.
  • Canvis en les estructures familiars, mobilitat demogràfica, famílies més petites…
  • Incorporació de la dona al mercat laboral.
  • Endarreriment de l’edat de tenir fills.

Aquests factors ocasionen, per una banda, un gran nombre de persones en situació de dependència i, per l’altra, una disminució del suport de les xarxes familiars dels membres que es troben en situació de dependència. La situació de dependència es pot donar en qualsevol moment i en qualsevol franja d’edat. És cert que si la situació de dependència es troba en edats primerenques, la situació és més crítica per a la persona i per a l’entorn, i aquesta es pot prolongar per tota la vida.

Les causes principals que poden generar una situació de dependència són:

  • Discapacitats congènites, mortalitat laboral o accidents de trànsit.
  • Noves malalties discapacitants, així com un entorn social desfavorable.
  • Edat avançada, sempre que hi hagi un deteriorament de la persona.

Aquestes i altres causes ens porten a una situació de dependència en dos grans col·lectius:

  • Persones grans
  • Persones amb diversitat funcional

Principals perfils de situació de dependència

El perfil de persones en situació de dependència és molt variable, però principalment trobem tres col·lectius principals que engloben les persones grans, les persones amb diversitat funcional i les persones amb malalties mentals.

Al mòdul 5, “Característiques i necessitats de les persones en situació de dependència”, es desenvolupen amb profunditat els diferents perfils.

Persones grans

El col·lectiu de persones grans el conformen totes aquelles persones que s’han jubilat o es troben en edat de jubilació l’organisme de les quals mostra signes d’envelliment que afectarà en més o menys mesura tots els seus òrgans i sistemes. Aquests canvis tenen variacions individuals: no totes les persones envelleixen igual ni al mateix ritme. No hem d’oblidar que en el procés d’envelliment també hem de tenir en compte la disminució de les capacitats auditives i de visió, així com el desenvolupament de deficiències osteoarticulars en les extremitats inferiors o columna i també processos degeneratius que provoquen deficiències múltiples i demències.

Les persones amb afectacions físiques i psíquiques que no poden fer activitats de la vida diària, tant bàsiques com instrumentals, són alguns casos d’infart o accident cardiovascular, algunes demències, Alzheimer o Parkinson en fase avançada, entre d’altres patologies.

Entre les persones grans en situació de dependència, les dones són les més desafavorides, i sobretot aquelles que pateixen discapacitats. Els motius són els següents:

  • Salut: les dones viuen més temps però amb una qualitat de vida més baixa.
  • Convivència: les dones mostren una taxa més gran de viudetat, i això fa que visquin molt temps soles.
  • Nivell d’ingressos: les dones han tingut tradicionalment una participació més petita en el mercat laboral, han cotitzat menys i, per tant, el seu nivell d’ingressos en situacions de dependència és més baix.

Persones amb diversitat funcional

Entre les persones amb diversitat funcional, la dificultat motora és la més freqüent. Es tracta de la dificultat per desplaçar-se fora de casa, sigui a peu o fent ús d’un mitjà de transport. Un altre factor també important és la incapacitat per fer les tasques de la llar.

Un altre grup força comú és el que té afectacions físiques i psíquiques que afecten les activitats de la vida diària (AVD) i les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD), per exemple, en alguns casos de danys cerebrals, danys a la medul·la espinal o danys a la musculatura.

No totes les persones amb diversitat funcional tenen el mateix grau de dependència i per tant no totes tindran opció als mateixos recursos i ajuts. El grau de dependència ve determinat per un seguit d’avaluacions realitzades per diferents professionals i un procediment per a la valoració del grau de dependència.

Persones amb malalties mentals

Les persones amb problemes de salut mental són un col·lectiu que, per alteracions de tipus emocional, cognitiu o de comportament, pot tenir afectacions en algunes àrees com les activitats bàsiques o instrumentals de la vida diària, laborals, familiars, de l’entorn, etc.

Per ampliar informació vegeu el documental “Veus contra l’estigma”: bit.ly/2kh98EN

El suport familiar i social és un factor clau i contribueix a millorar les capacitats en cadascuna d’aquestes àrees. En canvi, el rebuig i la discriminació dificulten la millora de la salut de la persona amb malaltia mental.

L’atenció a les persones amb malaltia mental contempla diferents serveis de rehabilitació psicosocial, serveis sanitaris, serveis laborals, etc., però des de fa uns anys està prenent molta força el moviment associatiu de persones amb malalties mentals que lluiten per reduir l’estigma del col·lectiu i per la seva integració en la societat.

Procediment de valoració del grau de dependència

Per tal de saber el grau de dependència d’una persona, primer de tot cal una valoració i un reconeixement del grau de dependència. Per tant, el primer que ha de fer la persona és demanar la sol·licitud de valoració. Un cop la persona que vol rebre el reconeixement de situació de dependència ha omplert i signat la sol·licitud i ha recollit la documentació necessària, l’ha de lliurar a qualsevol registre oficial o als serveis socials d’atenció primària.

Des de l’organisme receptor de la sol·licitud:

  • Es comprova la documentació i s’introdueixen les dades de la sol·licitud a l’aplicació informàtica de la dependència, anomenada Sistema d’Informació de la Dependència a Catalunya (SIDEP). En cas de no lliurar tota la documentació necessària, es requereix el que manca a la persona sol·licitant.
  • S’envia la sol·licitud i la documentació adjunta als Serveis de Valoració de la Dependència (SEVAD).

Vegeu pàgina web amb el Reial decret 174/2011, en el qual s’aprova el BVD i l’Escala EVE bit.ly/2jYTzkM

El SEVAD és l’organisme encarregat de controlar tot el procés. Les seves tasques són: accés, recepció, registre, gravació, derivació per a la valoració funcional de la dependència i resolució. Els SEVAD integren diferents equips que estan distribuïts per tot el territori. Fan la valoració funcional de la situació de dependència, aplicant el barem de valoració de dependència (BVD) i, en els casos de zero a tres anys, un instrument específic, l’escala de valoració específica (escala EVE).

Les funcions del SEVAD són les següents:

  • Estudiar la informació de les sol·licituds per preparar la valoració funcional.
  • Analitzar l’informe de salut. Si és insuficient, consultar la xarxa assistencial o demanar a la persona un informe complementari.
  • Contactar amb la persona sol·licitant per acordar una visita al domicili habitual o al centre en què resideix (en el cas que estigui ingressada).
  • Fer la visita de valoració.
  • En cas d’incidències, reprogramar o proposar la desestimació de la sol·licitud.

La comissió de valoració, integrada per l’equip consultor dels SEVAD i com a mínim una persona representant dels serveis territorials del departament, es reuneix periòdicament, revisa les valoracions i emet un informe amb la proposta del grau de dependència. A partir de l’informe del procés de valoració emet la resolució en un termini màxim de tres mesos. El dictamen determina el grau de dependència i els serveis o les prestacions econòmiques que corresponen a la persona sol·licitant.

El barem de valoració de la dependència (BVD) és l’instrument que fa servir el col·lectiu de professionals acreditats per determinar les situacions de dependència moderada, severa i gran. Aquest barem estableix els criteris de valoració del grau d’autonomia de les persones i de la seva capacitat per fer les activitats bàsiques de la vida diària. La valoració té en compte tant els informes relatius a la salut de la persona com l’entorn en què viu, i la puntuació del grau de dependència també es basa en les tasques bàsiques de la vida diària que la persona no pot dur a terme de manera autònoma.

El barem de valoració de dependència té una puntuació que es basa en el desenvolupament de les tasques bàsiques de la vida diària que l’usuari no pot fer de manera autònoma.

Amb la Llei de dependència, les activitats de la vida diària (AVD) passen a agrupar-se en tres activitats o grups:

  • Activitats bàsiques de la vida diària (ABVD): fan referència a les tasques més elementals que pot fer la persona, que li permeten viure amb un mínim d’autonomia i independència. Són de caràcter universal. Hi destaquen quefers quotidians com la cura personal, les activitats personals més bàsiques (higiene personal, menjar, vestir-se), la contenció d’esfínters, la mobilitat, el reconeixement de persones i objectes i la comprensió i execució d’ordres i tasques senzilles.
  • Activitats instrumentals de la vida diària (AIVD): són més complexes, ja que impliquen més complexitat cognitiva i motriu. Estan relacionades amb la interacció amb el medi, tot i que algunes es poden delegar a altres persones. Hi destaquen el manteniment de la llar (cura de la roba, compra i preparació d’aliments), llegir i escriure, fer ús del transport públic, prendre la medicació, fer ús dels diners, emprar les noves tecnologies (com el telèfon) i també tenir cura dels altres, vigilar i cuidar infants, entre d’altres.
  • Activitats avançades de la vida diària (AAVD): són aquelles que no són necessàries per poder-se desenvolupar de manera independent. Són força complexes i estan molt relacionades amb l’estil de vida del mateix individu. Són de caire lúdic i relacional, i ajuden els individus a poder desenvolupar-se en diferents rols socials. Hi destaquen la participació social, l’activitat laboral, l’oci i el temps lliure o l’educació, entre d’altres.

El nivell de desenvolupament de les tasques es puntua de la següent manera:

  • Sí (P): l’usuari valorat és capaç de dur a terme la tasca sense el suport d’una altra persona.
  • No (N): l’usuari necessita el suport d’una altra persona.
  • No aplicable (NA): el barem de dependència no es pot aplicar a l’usuari.

En cas que l’usuari obtingui una puntuació negativa i necessiti el suport d’una altra persona per a la realització de les AVD, es valorarà el grau de suport d’una tercera persona per a la realització de les tasques de la vida diària. El grau de suport pot ser:

  • Supervisió i/o preparació(SP): l’usuari només necessita que una tercera persona li prepari els elements necessaris per dur a terme la tasca i/o li faciliti indicacions o li proporcioni estímuls, sense cap mena de contacte físic.
  • Assistència física parcial(FP): l’usuari necessita que una tercera persona l’ajudi físicament en la realització de la tasca.
  • Assistència física màxima(AM): l’usuari necessita que una tercera persona el substitueixi en la realització de la tasca.
  • Assistència especial(AE): l’usuari presenta trastorns de comportament i/o problemes perceptivocognitius que dificulten la prestació del suport d’una tercera persona en la realització de la tasca.

El problema es recull com a físic (F) o mental (M) o bé ambdós (A) i la freqüència s’estableix entre 0 (gairebé mai) i 4 (sempre).

Exemple de procediment de valoració del grau de dependència

La Joana és una dona de quaranta-cinc anys que té esclerosi múltiple. Actualment va en cadira de rodes. Té dificultats per a la realització de gran part de les activitats de la vida bàsica i instrumental. Per aquest motiu, vol ser valorada per saber el seu grau de dependència i saber a quins recursos o prestacions pot optar.

En primer lloc, demana la sol·licitud de la valoració i aporta la documentació pertinent. Per fer aquest tràmit ha anat als serveis socials, que han remès la seva documentació als serveis de valoració de la dependència. Aquests serveis es posaran en contacte amb ella per fer una visita al seu domicili i fer la valoració funcional de la seva situació. Una vegada valorat el cas per la comissió de valoració, s’emetrà la resolució.

Si a la Joana li fessin el BVD es podria comprovar com en els ítems de valoració d’una activitat de la vida diària, la realització de les tasques domèstiques podria obtenir els següents resultats de la taula taula:

Taula: Exemple de BVD
Fer tasques domèstiques Nivell de desenvolupament Problema Suports personals Freqüència
Preparar menjars. N F FP 3
Fer la compra. N F FP 3
Netejar i cuidar l’habitatge. N F AM 3
Rentar i cuidar la roba. N F AM 3

Segons la necessitat d’ajuda que té una persona per a les activitats bàsiques de la vida diària, a partir del barem de valoració de la dependència (BVD) s’estableixen tres graus de dependència: dependència moderada (grau I), dependència severa (grau II) i gran dependència (grau III).

  1. Grau I: dependència moderada: es considera que una persona té un grau de dependència moderada quan necessita ajuda per fer diverses activitats bàsiques de la vida diària, almenys una vegada al dia, o té necessitats d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal. (De vint-i-cinc a quaranta-nou punts al BVD).
  2. Grau II: dependència severa: es considera que una persona té un grau de dependència severa quan necessita ajuda per a diverses activitats bàsiques de la vida diària dues o tres vegades al dia, però no requereix la presència permanent d’una persona cuidadora o té necessitats d’ajuda extensa per a la seva autonomia personal. (De cinquanta a setanta-quatre punts al BVD).
  3. Grau III: gran dependència: es considera que una persona té una gran dependència quan necessita ajuda per fer diverses activitats bàsiques de la vida diària unes quantes vegades al dia i, per la seva pèrdua total d’autonomia mental o física, necessita la presència indispensable i contínua d’una altra persona o té necessitat d’ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal. (Setanta-cinc punts o més al BVD).

Quan s’ha emès la resolució, els serveis socials de l’ajuntament de la persona sol·licitant o els del centre on es troba ingressada es posen en contacte amb la persona usuària, si es troba en condicions adequades, per començar el programa individual d’atenció (PIA).

Al següent esquema es pot veure clarament tot el procediment de sol·licitud del grau de dependència (vegeu la figura).

Figura Procediment de sol·licitud de dependència

Programa individual d'atenció

El programa individual d’atenció (PIA) és l’instrument que utilitzen els serveis socials per determinar les modalitats d’intervenció més adequades a les necessitats de les persones d’entre els serveis i les prestacions econòmiques previstes pel seu grau de dependència.

Per tal de poder desenvolupar correctament el PIA és necessària la participació de la persona usuària i/o la família o les entitats tutelars que la representin, així com els professionals implicats, que tenen en compte l’estudi dels aspectes socials i de l’entorn de la persona sol·licitant, la capacitat econòmica, les preferències i necessitats, així com les disponibilitats de recursos a l’hora d’acordar els serveis o les prestacions més adients a la seva situació personal.

Un cop analitzat el grau de dependència de la persona usuària i elaborat el PIA, apareixen dos documents que ens ajuden a planificar i gestionar les seves necessitats, així com valorar quin o quins recursos dels que ofereix la Cartera de Serveis Socials són els més adequats.

La fase de valoració del PIA comprèn un segon termini, també d’un màxim de tres mesos, durant el qual s’elabora el pla individual d’atenció. S’inicia el termini a partir de la data de la primera resolució i es defineix amb una segona resolució que concreta les particularitats del PIA (aquesta segona resolució estableix la concreció i característiques del servei i/o prestació econòmica que rebrà la persona beneficiària). D’aquesta manera, la durada màxima de tot el procés, que incorpora les dues fases anteriors, no ha de superar els sis mesos.

Aquesta fase consta de la documentació següent:

  • Síntesi de l’informe social: dades bàsiques de la persona i de l’entorn, així com l’ús o la necessitat de serveis i la valoració d’un professional.
  • Acord del programa individual d’atenció (PIA): preferències de la persona i disponibilitat dels recursos.
  • Documentació complementària: poden adjuntar-se certificats, informes, rebuts…

La documentació original es tramet, hi hagi acord o no, al registre del servei territorial del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Un cop reconeguda la situació de dependència, el grau de dependència es pot revisar a instància de la persona interessada, dels seus representants o d’ofici per les administracions públiques competents per alguna de les causes següents:

  • Millora o empitjorament de la situació de dependència
  • Error de diagnòstic o error en l’aplicació del barem corresponent.

Per sol·licitar el procés de revisió del grau de dependència cal emplenar un formulari específic que s’ha de complementar amb un nou informe mèdic. El procés de lliurament és exactament el mateix que el de la sol·licitud del reconeixement de la situació de dependència.

Pla individual d'atenció integral i pla individual de vida independent

Després de l’elaboració del PIA, es pot decidir que la persona, pel seu grau de dependència, ha d’anar a un centre residencial, rebre l’assistència domiciliària o bé l’assistència personal. En cas que hagi d’anar a un centre, la mateixa institució disposarà d’un nou document anomenat de múltiples maneres. Per exemple, es pot anomenar pla individual d’atenció integral (PIAI). Si, en canvi, la persona rep una prestació econòmica per a la contractació d’un assistent personal, haurà de disposar d’un altre document, anomenat pla individual de vida independent (PIVI). Ambdós documents són els que ens ajuden a planificar i dirigir les atencions que necessiten els usuaris atesos.

  • El Pla individual d’atenció integral (PIAI) és el document que regula la intervenció en els entorns residencials.
  • El Pla individual de vida independent (PIVI) és l’instrument mitjançant el qual les persones en situació de dependència identifiquen quines són les seves necessitats per dur a terme el seu projecte de vida de forma independent, es marquen els objectius que es volen assolir, les tasques per assolir els objectius i els diferents suports que necessiten per dur-les a terme, sempre tenint en compte el seu projecte de vida personal.

Vegeu la unitat 2, l’apartat 1, “Planificació i execució de la intervenció per a l’atenció a les persones en situació de dependència a l’àmbit institucional”, i també l’apartat 3, “Planificació i execució de la intervenció en persones en situació de dependència en l’àmbit domiciliari”, per aprofundir sobre el PIAI, el PIVI i la figura de l’assistent personal.

Mitjançant el PIVI, les persones amb diversitat funcional, amb l’ajuda i les recomanacions dels diferents professionals, planifiquen les atencions que volen rebre. Aquestes atencions les reben per mitjà d’un servei d’assistència personal. La diferència més important respecte al PIAI, és que en el PIVI les persones amb diversitat funcional participen activament de la redacció del pla: són les protagonistes de la planificació, del disseny i de l’autogestió d’aquest servei. En canvi, en el PIAI els usuaris són únicament receptors del servei i no solen participar en la redacció del programa.

Una altra diferència important recau en l’àmbit d’actuació. El PIAI és un document que trobem en l’àmbit institucional, per tant, totes les actuacions es duen a terme en institucions. El PIVI es dona en l’àmbit domiciliari, però abasta totes les àrees d’actuació de la persona: temps lliure, estudis, metges, etc.

Mentre que en el PIAI els professionals de les diferents àrees són els encarregats d’elaborar-lo, per tal que el PIVI es pugui dur a terme és necessària la figura de l’assistent personal. L’assistent personal garanteix a la persona l’exercici de drets i la igualtat de condicions de la resta de la ciutadania. La funció de l’assistent personal és proporcionar el suport necessari perquè la persona amb dependència pugui dur a terme les activitats que conformen el seu projecte vital.

Cultura de vida independent

La filosofia del moviment de vida independent és: “Res sobre nosaltres sense nosaltres”.

El moviment de vida independent té els seus orígens durant els anys seixanta als Estats Units d’Amèrica. Aquest moviment va ser impulsat per persones amb diversitat funcional i les seves organitzacions, les universitats i les associacions de veterans de guerra. La reividicació consistia a desinstitucionalitzar les persones amb diversitat funcional i retornar-les a una vida de participació en la comunitat.

A Espanya el moviment de vida independent s’articula a través del Fòrum de Vida Independent (FVI) creat l’any 2001. El Fòrum de Vida Independent i Divertat ha estat promotor de diversos projectes basats en la filosofia d’aquest moviment mundial. És una agrupació ciutadana que lluita per la discriminació de les persones amb diversitat funcional. De fet, en aquest fòrum per primera vegada, l’any 2005, es parla del concepte d’homes i dones amb diversitat funcional. És una comunitat virtual, un lloc de reflexió, intercanvi de coneixement i debat on tenen cabuda totes les persones sense distinció.

Quan parlem de diversitat funcional fem menció d’aquelles persones que presenten una capacitat física, sensorial, intel·lectual o mental diferent de la resta de la població; és a dir, que la seva manera de funcionar és diferent de la convencional. És per això que el terme diversitat funcional se centra a buscar el respecte i la llibertat de qualsevol persona.

L’any 2005 el Fòrum de Vida Independent de Catalunya, amb l’objectiu de difondre la filosofia de vida independent a Catalunya crea un projecte autogestionat de vida independent.

La paraula divertat és inventada al FVI i, segons el seu creador, Javier Romañach, reuneix la síntesi de dues paraules: llibertat i dignitat en la diversitat.

El Moviment de Vida Independent força i transforma les limitacions del marc social existent per construir una nova concepció de les anomenades cures i reformular-les en vida independent. El dret a la vida independent és un dret invisibilitzat; la majoria de la població no és conscient del que significa no disposar de suports per a accions tan essencials com aixecar-se, ficar-se al llit, desplaçar-se o comunicar-se quan no és necessària l’ajuda d’una altra persona.

A Espanya, l’any 2008 es fa la ratificació de la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Diversitat Funcional. Els principis generals d’aquesta convenció són:

  • Respecte per la dignitat
  • No-discriminació
  • Participació i inclusió plenes i efectives en la societat
  • Respecte per la diferència
  • Igualtat d’oportunitats
  • Accessibilitat
  • Igualtat entre l’home i la dona
  • Dret a preservar la identitat

A Espanya es reconeix el dret a la vida independent, reconegut en l’article 19 de la Convenció. Actualment és exigible per a tots els ciutadans espanyols i obligat de complir per als organismes i institucions públics, que han d’adoptar mesures efectives i pertinents per facilitar el benefici ple d’aquest dret.

“El dret en igualtat de condicions de totes les persones amb discapacitat a viure en la comunitat, amb opcions iguals a les de les altres persones.”

Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Diversitat Funcional, article 19.

La creació de xarxes socials de suport entre iguals que permetin a les persones amb diversitat funcional compartir l’experiència vital, els coneixements i els suports en vida independent genera la creació d’oficines de vida independent (OVI), conegudes en anglès com a centres for independent living.

La missió de les OVI és fonamentalment:

  • Difondre l’enfocament de drets humans i vida independent com a eix vertebrador de tota acció i reflexió.
  • Promoure lleis, polítiques i recursos orientats a donar poder a la persona i potenciar la seva independència i autodeterminació.
  • Crear un model de cooperació, capacitació i autogestió basat en xarxes socials de suport entre iguals.

L’Estat espanyol disposa de diverses iniciatives sobre creació d’oficines de vida independent i de projectes de gestió d’assistència personal, com és el cas de Catalunya i la Comunitat de Madrid, que van posar en marxa projectes pilot entre les diferents administracions, les OVI i entitats com Ecom a Catalunya i Aspaym a Madrid.

A Catalunya, l’any 2010 també es va aprovar l’Ordre ASC/471/2010, per la qual es regulen les prestacions i els professionals de l’assistència personal.

Un altre dels organismes importants de la cultura de vida independent és la Xarxa Europea de Vida Independent(European Network on Independent Living), creada l’any 1989. És una xarxa d’àmbit europeu de persones, grups i organitzacions de vida independent que es crea amb la finalitat de representar el moviment de vida independent en la seva lluita pels drets humans, la inclusió social basada en la solidaritat, el suport entre iguals, la desinstitucionalització, la democràcia, l’autorepresentació, la discapacitat i l’autodeterminació.

També existeix la Federació de Vida Independent, una xarxa federal d’organitzacions dedicades a la vida independent que neix amb l’objectiu de promoure polítiques i recursos perquè qualsevol persona amb diversitat funcional pugui accedir a una vida independent.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats