Suport al pacient i prevenció de la salut bucodental a la consulta

El pacient de la consulta odontològica presenta unes necessitats específiques que l’equip de salut bucodental ha de saber reconèixer i atendre adequadament.

L’entorn que ha de trobar el pacient a la consulta dental ha de ser agradable i cordial. Només així pot sentir-se còmode i amb confiança per compartir els seus dubtes i les seves pors en relació amb el tractament.

En l’atenció al pacient se li ha d’oferir un tracte adequat per la seva edat i situació i un enfocament educatiu per tal d’ajudar-lo a incrementar la durabilitat dels tractaments realitzats i a millorar el seu estat de salut bucodental.

Suport al pacient

En el tracte al pacient, el primer punt és el respecte. Per guanyar la seva confiança cal tractar-lo amb respecte i preservar la confidencialitat.

Moltes vegades els tractaments són llargs i el pacient ha d’acudir moltes vegades a la consulta. Aquest fet es pot aprofitar per estimular la seva participació en la conservació i el manteniment de la seva salut bucodental.

S’ha d’oferir un tracte adequat a cada pacient. No és el mateix un adult que un nen, i no és el mateix que el pacient tingui por i no sigui capaç de controlar-la generant-li ansietat o estrès o bé que estigui tranquil.

L’auxiliar, com a membre de l’equip de salut bucodental, ha de tenir les habilitats per reconèixer els diferents tipus de pacient a la consulta dental, saber quines són les situacions a la clínica dental que generen ansietat en els pacients i com donar-hi resposta.

Control de l'ansietat i la por

L’ansietat és una emoció, com la tristesa o l’alegria. Hi ha factors predisposants que provoquen que es pugui desencadenar un quadre d’ansietat en un individu, i factors protectors de l’ansietat que són els que eviten que aquesta aparegui.

L’ansietat es defineix com una reacció instintiva d’autoprotecció que es desencadena davant d’una situació de perill i estimula l’organisme impulsant-lo a la lluita.

Entre els factors predisposants que generen ansietat a la clínica dental cal destacar:

  • Personalitat del pacient
  • Por del dolor
  • Experiències prèvies traumàtiques, especialment a la infància
  • Olor i sorolls característics de la clínica dental
  • Posicions incòmodes per al pacient, com mantenir la boca oberta massa temps

Quan una persona té la sensació d’ansietat o angoixa hi ha tota una sèrie de símptomes molt variats que la poden acompanyar. Alguns d’aquests símptomes són: taquicàrdia, palpitacions, opressió al pit, tensió i rigidesa muscular, cansament, parestèsies, falta d’aire, tremolors, sudoració, nàusees, vòmits, sensació de mareig i inestabilitat, inquietud, recels, sospites, incertesa, dificultat per estar quiet i en repòs, bloqueig.

L’actitud que cal mantenir davant d’un pacient amb ansietat és una actitud tranquil·la i un ambient també tranquil i relaxat. Pot ajudar una música ambient relaxant i establir una bona comunicació amb ell.

Atenció als infants

Els nens tenen una psicologia pròpia, i no se’ls pot tractar com a un adult. En odontopediatria se segueixen unes pautes especials en els tractaments odontològics als infants.

Algunes d’aquestes pautes són:

  • El nen és el protagonista quan ha de rebre un tractament, no els seus pares o tutors. Sempre se li ha de preguntar a ell. És evident que ja s’ha parlat amb els pares i que han donat la informació corresponent.
  • Els nens de més de cinc anys entren sols al gabinet dental per a la realització del tractament.
  • Un nen mai ha de quedar-se sol en el gabinet dental.
  • En el tracte amb el nen s’han de potenciar les seves qualitats i se li poden donar petits obsequis o rebre dibuixos de part seva.
  • Durant el tractament es pot distreure el nen parlant-li de coses conegudes: personatges de ficció, etc.
  • Durant el tractament és molt recomanable explicar-li cada pas, mostrar-li l’instrument i després iniciar el pas.
  • No s’ha d’enganyar mai el nen.
  • Amb nens amb conductes molt violentes es pot recórrer a mesures restrictives, com obreboques, subjecció a la cadira dental o ús de relaxants.

Control del dolor

El dolor és una sensació interna que percep l’organisme quan el sistema nerviós detecta un estímul nociceptiu. És un fenomen subjectiu. El pacient és el que millor pot informar, descriure i expressar el seu dolor. El dolor està modulat per l’aprenentatge dins l’entorn en el qual creix l’individu.

Hi ha molts tipus de dolor, i cada persona té una percepció del dolor diferent. Hi intervenen factors com la por, l’ansietat i múltiples factors psicològics, físics i externs que modifiquen la percepció sensorial del dolor: unes vegades l’amplifiquen i d’altres el disminueixen.

El dolor a la cavitat bucal és un dolor somàtic produït per una activació dels nociceptors de la pell, els ossos i les parts toves d’aquesta regió. Segons la durada pot ser agut o crònic.

Per valorar el dolor d’un individu cal fer un examen físic i psicològic i una història clínica per obtenir la informació més àmplia possible. Com que el dolor pot ser molt diferent entre les persones, hi ha tota una sèrie de factors que cal tenir en compte: la localització del dolor, el tipus de dolor, la intensitat, els patrons de dolor, els factors predisposants, els factors que disminueixen el dolor i els símptomes associats, entre d’altres. Cal tenir en compte que cada persona té una experiència del dolor diferent.

En les malalties bucodentals, el dolor normalment és degut a processos inflamatoris produïts per alguna infecció o traumatisme.

Hi ha tota una sèrie d’escales, adaptades a diferents tipus de pacients, que permeten obtenir una dada objectiva del nivell de dolor que té l’individu. Coneixent el nivell de dolor es podran aplicar mesures per reduir-lo o eliminar-lo. Aquestes mesures formen part de l’analgèsia. Per eliminar o reduir el dolor s’utilitzen fàrmacs amb efecte analgèsic.

Analgèsia és l’absència natural o provocada de dolor.

Alguns dels fàrmacs utilitzats en el tractament del dolor en odontologia són:

  • Paracetamol: d’ús habitual en odontologia per al tractament del dolor lleu o moderat, actua sobre el sistema nerviós central i no sobre els teixits perifèrics. És analgèsic sense efectes antiinflamatoris. Entre els efectes adversos cal destacar la toxicitat hepàtica.
  • AINE: acrònim que identifica al grup de fàrmacs antiinflamatoris no esteroïdals. Són d’ús habitual en l’odontologia per al tractament de dolor associat a la inflamació. Actuen bloquejant la formació de prostaglandines, que són substàncies que intervenen en la resposta inflamatòria de l’organisme. Entre els més coneguts hi ha l’ibuprofèn (derivat de l’àcid propiònic); les pirazolones com el metamizol, conegut com a Nolotil; el diclofenac i l’àcid salicílic (el més conegut és l’aspirina). Tenen efecte analgèsic i antiinflamatori. Entre els efectes adversos cal destacar alteracions gastrointestinals.
  • Opiacis: com la codeïna, la morfina o el tramadol. Tenen un potent efecte analgèsic, però no tenen efecte antiinflamatori. L’ús en odontologia és molt restringit i creen dependència.
  • Corticoides: antiinflamatoris potents però sense efecte analgèsic. Derivats de les hormones glucocorticoides, tenen molts efectes adversos. Per exemple, la prednisona o triamcinolona.

També cal destacar que molts dels procediments dentals impliquen l’aparició de dolor en el pacient. La sensació dolorosa d’aquests procediments se suprimeix de manera localitzada i sense afectar el nivell de consciència amb els anestèsics locals:

  • Anestèsics locals: els més habituals són la lidocaïna, la bupivacaïna, l’articaïna i la mepivacaïna. Actuen bloquejant la conducció de l’estímul nerviós dels nervis que recullen les sensacions doloroses. La dosi que cal administrar va en funció de l’edat i el pes corporal.
  • Vasoconstrictors: com l’adrenalina. Alguns vials d’anestèsia combinen l’anestèsic amb una quantitat d’adrenalina. El vasoconstrictor té un efecte doble: d’una banda, redueix el diàmetre dels vasos sanguinis perquè allarga l’efecte anestèsic i, de l’altra, redueix el sagnat. S’ha d’administrar amb precaució en pacients amb problemes cardiovasculars, hipertensos, etc.

Prevenció de la salut bucodental

L’equip de salut bucodental té un paper fonamental en la millora de la salut oral de la població incidint tant en la promoció de la salut bucodental com en la prevenció de les malalties.

La promoció de la salut bucodental és el conjunt d’accions dirigides a informar, influir i ajudar els pacients perquè acceptin més la seva responsabilitat i siguin més actius en la gestió dels factors que afecten la seva salut bucodental.

La prevenció de les malalties bucodentals són totes aquelles accions encaminades a reduir la morbiditat de les malalties bucodentals.

Prevenció de la càries

La formació de la càries es dóna a causa de factors clarament definits:

  • Excés de dolços a la dieta
  • Manca d’higiene bucal, que facilita la presència de bacteris a la boca
  • Susceptibilitat de les dents

La prevenció de la càries es basa en tres línies d’actuació:

  1. Augmentar la resistència de la dent enfront de la càries.
    • Aplicació de fluor: amb tractaments a la clínica dental i de manera ambulatòria amb glopejos de solucions fluorades a partir dels sis anys.
    • Aplicació de segelladors de fissures.
  2. Evitar les causes que provoquen la càries.
    • Control adequat de la dieta: reduir el consum de dolços en la dieta, especialment entre àpats, ja que aquests afavoreixen la multiplicació dels bacteris.
    • Control de microorganismes causals: s’aconsegueix raspallant les dents després de cada àpat.
  3. Fer un tractament primerenc de les càries incipients. Es poden detectar i tractar si es visita el dentista un cop a l’any, com a mínim.

Si s’atura la formació de càries s’eviten problemes de masticació i, en conseqüència, de nutrició, dolors i molèsties innecessàries i pèrdues de peces que poden comportar futures maloclusions dentals (males posicions de les dents), amb els consegüents problemes funcionals i estètics.

Prevenció de les malalties periodontals

Una de les causes de les malalties periodontals, si no la més freqüent, és l’acumulació de placa bacteriana. El millor mètode de prevenció és una bona higiene oral per reduir la placa. Això inclou l’ús de fil dental i raspallat meticulós i una neteja dental professional amb regularitat.

La placa bacteriana, avui en dia anomenada biofilm oral, està formada per la placa dentària, que és una pel·lícula orgànica d’origen salival, lliure d’elements cel·lulars, que es forma per dipòsit selectiu de glucoproteïnes salivals a la superfície de les dents i teixits bucals, constituint un revestiment insoluble. Una vegada formada aquesta placa, és colonitzada pels microorganismes residents a la cavitat bucal: primer els del gènere Streptoccus i, més endavant, per molts altres microorganismes.

Aquesta placa es va engruixint i tornant-se més compacta. La seva consistència és tova, mat i de color blanc-groc, i es forma en poques hores. Si la placa dental es calcifica pot donar lloc a l’aparició de càlculs o tosca. Varia d’un individu a un altre, i també varia la seva localització anatòmica.

El biofilm oral està format per un revestiment insoluble que es forma de manera natural i espontània a la superfície dentària i en altres teixits orals. És colonitzada per milions de microorganismes i causa malalties bucals com la càries, les malalties periodontals i l’halitosi. Si es mineralitza dóna lloc al carrall.

La placa bacteriana s’elimina principalment amb l’arrossegament mecànic del raspall dental. A més, pot eliminar-se amb l’aplicació d’aigua a pressió, com la dels irrigadors dentals.

Detecció de la placa bacteriana

La placa bacteriana difícilment es pot observar en condicions normals, a menys que estigui tenyida. La detecció es pot fer per mètodes físics, utilitzant fluoresceïna o llum ultraviolada, o per mètodes químics, amb l’ús de substàncies reveladores de placa com l’eritrosina, l’eosina o d’altres.

El control de la placa s’ha de fer de manera periòdica utilitzant algun dels reveladors de placa. La tècnica de revelat permet calcular l’índex de placa bacteriana, i el seguiment i el control d’aquest índex ajuda a observar l’evolució del pacient i comprovar la millora en els seus hàbits higiènics.

Revelat de placa bacteriana

La tècnica de revelat de placa és responsabilitat de l’higienista dental. Vegeu a continuació el protocol que cal seguir.

Per establir l’índex de placa hi ha diverses fórmules. Algunes només es fixen en la placa acumulada en algunes dents, però d’altres, com l’índex d’O’Leary, tenen en compte totes les superfícies dentals.

L’índex d’O’Leary calcula el percentatge de superfícies tenyides (que presenten placa) sobre el total de superfícies dentals presents.

PROTOCOL DE REVELAT DE PLACA BACTERIANA
OBJECTIU
• Visualitzar la placa bacteriana acumulada a la cavitat oral
MATERIAL NECESSARI
• Vas d’un sol ús
• Revelador de placa
• Mocadors de paper
• Mirall
PROCEDIMENT
1. Explicar al pacient la tècnica.
2. Rentar-se les mans i posar-se els guants.
3. Proporcionar al pacient el vas d’un sol ús i el revelador de placa bacteriana en la dosi indicada pel fabricant.
4. Indicar al pacient que mastegui la tauleta sense empassar-se res i que passi la llengua per tota la superfície de les dents. Si són gotes ha d’estendre la saliva acolorida per tota la cavitat oral.
5. Després del temps indicat en el prospecte i segons el producte utilitzat, indicar al pacient que ha d’escopir.
6. Observar les zones tenyides, que indiquen on es diposita la placa bacteriana.
7. Amb l’ajuda d’un mirall, mostrar-li al pacient les zones tenyides i explicar-li la importància de fer un raspallat meticulós en aquestes zones on s’acumula la placa.
8. Indicar al pacient que es pot esbandir la boca.
9. Recollir i netejar el material utilitzat.
10. Anotar la tècnica en la història clínica del pacient i recomanar una nova visita per avaluar-ne els resultats.
OBSERVACIONS
• El dentista o higienista bucodental valora l’estat de neteja de les dents, i cada vegada que el pacient torna a la consulta se li ha d’aplicar el revelador de placa per valorar la higiene oral i donar-li noves instruccions per a una correcta neteja bucal.

Trobareu versions imprimibles d’aquest i d’altres protocols als annexos de la unitat.

Prevenció del càncer oral

L’auxiliar té un paper important en la prevenció del càncer oral, a la clínica dental i especialment quan ocupa llocs de treball de centres hospitalaris i porta a terme les higienes bucals als pacients ingressats. És important conèixer els signes d’alarma del càncer oral, i si n’observa qualsevol ha de consultar immediatament el dentista.

Signes d’alarma:

  • Presència en qualsevol part de la boca (incloent-hi els llavis) de nafres, úlceres, berrugues o una altra anormalitat durant 15 dies.
  • Presència de taques blanques o vermelles que no es desprenen en raspar suaument amb una cullereta, o taques negres.
  • Inflor o zona dura a la part interna de galtes, genives, llengua o pis de la boca.
  • Adormiment o dolor en la llengua o una altra part de la boca.
  • Inflor de la mandíbula causada per la dentadura postissa mal ajustada.
  • Dificultat per mastegar, empassar o parlar.
  • Dificultat per moure la mandíbula o la llengua.
  • Detecció d’una massa (piloteta) al coll.

Hi ha diferents nivells de prevenció:

  1. Prevenció primària: consisteix a eliminar els factors de risc que poden ocasionar la malaltia i establir hàbits saludables. En el càncer oral, els factors de risc principals són el tabac i el consum abusiu d’alcohol. Les mesures preventives són:
    • Eliminar el tabaquisme.
    • Minimitzar el consum d’alcohol.
    • Eliminar factors irritants, com pròtesis mal ajustades i obturacions defectuoses.
    • Consumir vegetals i fruites, perquè disminueixen en un 10% el risc de càncer oral.
    • Practicar una bona higiene oral.
    • Tractar les lesions o els problemes dentals.
  2. Prevenció secundària: suposa la detecció de lesions precanceroses per poder establir el diagnòstic de la malaltia en l’estadi més precoç. La visita anual al dentista és fonamental per a la prevenció secundària. També la troballa casual quan un pacient consulta el metge per un altre motiu. En tot cas, el diagnòstic del càncer oral s’estableix a través de l’examen de la mucosa oral i dental, el sòl de cavitat oral, la palpació del coll i la història mèdica completa. En cas de detectar-se alguna lesió sospitosa poden ser necessàries proves addicionals per determinar el diagnòstic exacte i establir el tractament més adequat segons l’estadi del càncer
  3. Prevenció terciària: consisteix a detectar l’aparició de recidives o de nous càncers primaris, així com a reduir la morbiditat terapèutica.

Halitosi

L’halitosi o mal alè és un signe o símptoma caracteritzat per una olor desagradable que s’emet per la boca. Té una prevalença gran en la població, i s’estima que més del 50% de les persones han patit mal alè en algun moment de la seva vida.

La majoria de persones que pateixen halitosi tenen més de 50 anys, encara que pot afectar qualsevol persona en algun moment de la seva vida.

Cal no confondre l’halitosi amb l’olor que es produeix a la boca per la ingesta de determinats aliments com l’all, la ceba, els picants, el tabac o l’alcohol.

Les causes de l’halitosi són diverses: gastritis cròniques o malalties greus com el càncer de pulmó, però en la majoria dels casos prové de la cavitat bucal i està causada per una acumulació excessiva de bacteris a la part posterior de la llengua. Aquests bacteris fermenten restes d’aliments i de saliva que produeixen compostos químics volàtils com l’àcid butíric, l’àcid propiònic o components sulfurats com la putrescina, causants de l’olor.

També hi ha una halitosi medicamentosa. En aquests casos el tractament amb alguns fàrmacs pot ser el causant del mal olor de l’alè.

En el diagnòstic de l’halitosi es fan servir mètodes organolèptics qualitatius que utilitzen escales numèriques, com per exemple la de Rosenberg:

  • Grau 0: olor inapreciable
  • Grau 1: olor gairebé imperceptible
  • Grau 2: olor lleugera però agradable
  • Grau 3: olor moderada
  • Grau 4: olor forta
  • Grau 5: olor molt desagradable

El tractament de l’halitosi es basa a:

  • Fer una visita a l’odontòleg perquè valori l’estat de la cavitat bucal.
  • Fer una neteja professional o tartrectomia.
  • Tractar les càries i les malalties periodontals per deixar una boca sanejada.

En els hàbits personals:

  • Modificar els hàbits i fer un bon raspallat i neteja interdental usant seda i raspalls interproximals.
  • Fer servir altres procediments, com la neteja lingual. Utilitzar col·lutoris específics per a l’halitosi, que porten clorhexidina i zinc, o col·lutoris amb olis essencials, que redueixen la càrrega bacteriana, poden ser mesures complementàries adients.
  • Fer àpats escassos i menys espaiats.
  • Reduir o eliminar el cafè, el tabac i l’alcohol, i evitar aliments aromàtics com l’all, la ceba, etc.
  • Beure abundant aigua entre els àpats.
  • Reduir l’estrès.

Hiperestèsia dental

La hiperestèsia dental també s’anomena hipersensibilitat dentinària. És una reacció exagerada davant d’un estímul sensitiu innocu per disminució del llindar de sensibilitat de la dent. És un dolor transitori derivat de l’exposició de la dentina. El dolor apareix per un estímul extern i no es pot associar a cap altre tipus de patologia dental. L’estímul extern produeix un moviment en els fluids dels túbuls dentinaris, els quals estimulen les terminacions nervioses de la polpa i provoquen la resposta dolorosa.

La hipersensibilitat dental pot afectar clarament la qualitat de vida de les persones que la pateixen i pot limitar la higiene bucodental, incrementant el risc de patir patologies com la càries i les malalties periodontals.

Pateix hipersensibilitat dentinària aproximadament al 25% de la població adulta. Les dents més afectades són les premolars i les canines en la població general i les molars i incisives inferiors en pacients amb problemes periodontals. També afecta més les dones i les persones entre 20 i 40 anys.

Hi ha diferents factors que predisposen i desencadenen la hipersensibilitat dentinària:

  • Els factors que predisposen són els que produeixen l’exposició de la dentina: lesions cervicals per sobrecàrrega, recessions (o «retraccions») gingivals, anomalies anatòmiques, abrasions, erosions, atrició i tractaments odontològics com el raspat i l’allisat radicular, també anomenat curetatge.
  • Els factors desencadenants que produeixen l’obertura dels túbuls dentinaris són l’ús de pastes dentífriques molt abrasives, el raspallat traumàtic, la ingesta d’aliments o begudes àcides i certs tractaments odontològics (raspat i allisat radicular, blanquejats, etc.).
  • La hipersensibilitat dentinària també està relacionada amb la presència de periodontitis.

Bruxisme

Disfunció temporomandibular que consisteix a desplaçar les dents cap als costats provocant trastorns estètics, lesions permanents, mal de cap i d’orella, etc.

També s’ha observat que els hàbits de vida actuals (estrès, desordres alimentaris, ingesta excessiva de begudes energètiques, ús de medicacions cròniques, bruxisme, etc.) estan associats a l’aparició d’hipersensibilitat dental.

Els estímuls que provoquen hipersensibilitat dental poden ser:

  • Mecànics: produïts per algun objecte que actua directament sobre la dent, per instruments dentals, raspallat incorrecte, ortodòncia mal ajustada, bruxisme.
  • Químics: produïts per aliments o begudes àcides (llimones) o dolces, que lesionen químicament l’esmalt i exposen la dentina subjacent.
  • Tèrmics: produïts per aliments o begudes calents o freds, i fins i tot l’aire.

La sensibilitat dental es pot classificar en:

  • Sensibilitat primària o essencial: apareix sense intervencions terapèutiques sobre la dent.
  • Sensibilitat secundària: apareix després d’una intervenció per part del dentista o perquè existeix una patologia dentària.

Per tractar les hiperestèsies s’utilitzen dentifricis dessensibilitzadors i col·lutoris amb principis actius específics.

El tractament de la hiperestèsia dental es pot dur a terme:

  • Per part del pacient: usant agents d’autoaplicació. Per fer-ho s’ha de portar a terme una bona higiene dental amb raspall suau i amb les pastes i col·lutoris indicats per a hipersensibilitat almenys una vegada al dia.
  • Per part del professional: aplicant substàncies dessensibilitzadores com oxalats fèrrics i potàssics, tractaments de fluor o agents adhesius a la dentina. Altres mètodes requereixen anestèsia per restaurar la dent.

Per a la cura de les persones amb hipersensibilitat dentinària, els experts de SEPA apunten tres consells fonamentals:

  1. Diagnòstic adequat: amb una història i exploració bucodental detallada. A més, es recomana distingir entre la hipersensibilitat aguda o crònica i la localitzada o generalitzada. També s’aconsella explorar la presència de tots els factors desencadenants o predisposants.
  2. Fer una adequada elecció dels tractaments que es poden portar a terme a la clínica dental: han demostrat ser efectius certs procediments de cirurgia plàstica periodontal, les aplicacions de fluorurs en vernissos i l’ús de glutaraldehid i adhesius dentinaris. Les obturacions amb ionòmer de vidre també semblen efectives.
  3. Seguiment de cures bàsiques que ha de fer diàriament el pacient: s’ha comprovat que els dentifricis amb nitrat potàssic (amb una concentració mínima del 5%), amb arginina i amb biocristalls de silicat, fòsfor i calci, i amb fluorur estanyós i hexametafosfat de sodi, són els més efectius.

La prevenció es basa a:

  • Controlar hàbits d’alimentació lesius per a la dentina pel seu caràcter àcid.
  • No prendre en excés begudes carbonatades, ja que destrueixen l’esmalt dental.
  • Evitar el raspallat incorrecte amb raspalls durs i exercint una pressió excessiva.

Per a una prevenció eficaç és recomanable seguir aquests consells:

  • Ús de tècniques d’higiene adequades i no traumàtiques. Evitar pastes de dents abrasives.
  • Fer un consum racional i controlat d’àcids (sucs de fruita, begudes energètiques, refrescs). Identificar àcids ocults en la dieta.
  • Controlar el bruxisme.
  • En persones que prenen medicacions cròniques, evitar la seva presència prolongada a la boca.
  • Controlar patologies sistèmiques de risc, com la bulímia.
  • En pacients sotmesos a tractaments d’ortodòncia o blanquejaments dentals, fer primer una exploració bucodental i periodontal detallada.
  • Davant l’aparició d’hipersensibilitat dentinària, anar al dentista per a un diagnòstic adequat i descartar la presència d’altres patologies, com ara càries.

Tècniques d'higiene bucodental

Els mètodes més eficaços per aconseguir reduir el biofilm oral són els mètodes mecànics com el raspallat, l’ús del fil dental, el netejador lingual i la irrigació oral, que aconsegueixen arrossegar la placa bacteriana. Altres mètodes com els col·lutoris redueixen la càrrega bacteriana però no aconsegueixen eliminar-la.

La millor manera de prevenir les malalties bucodentals és reduir la placa bacteriana o biofilm oral, com s’anomena actualment.

Raspall i dentifrici

Els complements bàsics per a la higiene oral són el raspall de dents i el dentifrici, així com la seda dental, el netejador lingual, l’irrigador i els col·lutoris.

Raspall

El raspall dental, també conegut com a raspall de dents o escombreta de dents, és un dels principals complements de la higiene oral. La seva funció és eliminar restes de menjar de dents, genives i llengua, i també prevenir l’halitosi (mal alè), la càries i les malalties periodontals (vegeu la figura).

Figura Raspalls dentals manuals
Font: Wikipedia

Segons l’Associació Dental Nord-americana (ADA), el primer raspallet de les dents fou creat el 1498 per un emperador xinès que va posar pèls de porc en un mànec gruixut.

La forma dels raspalls de dents és força estàndard, només varien quant a color, mida i disseny. Tots es caracteritzen per tenir un mànec allargat on a l’extrem hi ha un conjunt de filaments (de plàstic o de fibra) que compleixen la funció de retirar impureses de les dents, com ara restes de menjar i tosca.

Parts del raspall dental:

  • Mànec: és la part més extensa del raspall de dents, d’on s’agafa per accionar un rentat de forma manual. Es recomana que tingui àrees antilliscants i anatòmiques per a una millor adherència de la mà.
  • Coll: és la part que precedeix al mànec amb un diàmetre més prim i de forma ergonòmica; hi ha diversos dissenys en relació amb el mànec, que pot ser recte, angulat, fent escala, i fent escala i angulat alhora.
  • Cap: és l’àrea més important del raspall de dents. Hi ha dipositats els filaments, que en aplicar una força de raspallat compleixen la funció de neteja de les dents, genives, llengua i de les zones de més difícil accés. Hi ha raspalls de dents en punta quadrada, ovalada o en forma diamant, entre d’altres. Alguns raspalls tenen a la part posterior del cap petits mecanismes que serveixen per netejar la llengua, per a un rentat molt més complet.
  • Filaments: també s’anomenen tiges (fibres sintètiques). Són la part del raspall de dents més dinàmica, que s’encarrega d’arribar als llocs més amagats i d’eliminar qualsevol cos estrany entre les dents. La posició i la direcció de les tiges també pot variar (convergents i divergents) per millorar la higiene bucal.

Cada persona té diferents necessitats d’higiene bucal. Per això les diferents cases comercials han dissenyat diferents tipus i models de raspalls dentals.

Tipus de raspalls dentals convencionals:

  • Segons el tipus de filaments. Actualment, la majoria de raspalls dentals solen combinar diferents tipus de filaments en la seva part activa amb filaments de diferent longitud i angulació alhora o de diferents materials. Hi ha raspalls amb filaments de goma, que faciliten el polit dental i eliminen les taques. No obstant això, es poden classificar segons la duresa:
    • Raspalls dentals de filaments durs
    • Raspalls dentals de filaments de duresa mitjana
    • Raspalls dentals de filaments suaus
    • Raspalls dentals de filaments extrasuaus
  • Segons el mecanisme d’acció:
    • Raspalls dentals manuals: la força per fer la higiene bucal és generada per la mà, el canell i l’avantbraç de la persona. És a dir, qui fa els moviments per retirar les restes d’aliments i la placa bacteriana de les dents és l’individu.
    • Raspalls dentals mecànics: la força humana és potenciada per un mecanisme intern propi del raspall dental. És a dir, qui fa moviments addicionals per retirar les restes d’aliments i la placa bacteriana de les dents és el mateix raspall.
  • Segons la font d’energia:
    • Raspalls mecànics elèctrics
    • Raspalls mecànics a bateria
  • Segons l’acció mecànica:
    • Raspalls mecànics sònics: tenen un cap actiu que vibra a raó de 20.000 vibracions per minut o més, i generen una acció de rentat addicional que fa més eficient el raspallat dental.
    • Raspalls mecànics rotatoris: el cap actiu del raspall presenta una secció de tiges que giren al voltant d’un punt de rotació. Aquesta secció es mou independentment dels moviments de la resta del raspall, amb oscil·lacions que van entre els 3.000 i els 7.500 rpm (girs per minut).

  • Raspall mecànic
  • Raspall mecànic

En la comparació entre raspalls dentals manuals i raspalls dentals mecànics hi ha algunes diferències. Els raspalls dentals mecànics:

  • Són més eficients.
  • Són més costosos.
  • Ocupen més espai.
  • Són ideals per a persones amb problemes motrius.
  • Requereixen una connexió elèctrica o l’ús de bateries.
  • Disposen de temporitzador a 2 minuts.

A més de les categories assenyalades, s’ha de considerar que gràcies a l’ampliació de l’ús dels raspalls dentals les empreses que confeccionen escombretes de dents ofereixen una gamma d’opcions per millorar la higiene bucal i la cura oral també en certs casos específics.

Tipus de raspalls dentals específics:

  • Raspall convencional infantil: han de ser petits per poder arribar als llocs més inaccessibles i de filaments suaus. N’hi ha a partir d’una edat de sis mesos.
  • Periodontals: són tous, amb el coll recte i amb les fileres de filaments més separades.
  • De cirurgia: tenen els filaments extrasuaus i el perfil recte.
  • Interproximal o interdental: és un raspallet dissenyat per netejar entre les dents, on no arriba el raspall dental. Utilitzar un raspall interdental diàriament, com un complement al raspallat dental, és una manera senzilla i eficaç de mantenir les genives i les dents en bon estat de salut, i prevé la inflamació de genives, la càries i el mal alè.
  • Extraorals per a pròtesis removibles: són més grans i s’usen amb gel de bany per eliminar les restes d’aliments de les pròtesis fora de la boca.
  • D’ortodòncia: els models per a ortodòncia generalment tenen la vora en forma de V perquè els seus filaments netegin millor els aparells d’ortodòncia i no quedi cap resta de brutícia, però la realitat és que els de vora recta compleixen perfectament aquesta funció si són nous, de consistència tova perquè no lesioni la geniva i la dent i de capçal petit perquè pugui accedir a cada racó de la boca.

Per al manteniment del raspall dental cal assegurar que s’asseca bé entre un ús i un altre. Els raspalls dentals poden conrear gèrmens, fongs i bacteris, els quals poden augmentar amb el temps. Després d’usar el raspall s’ha de sacsejar amb força sota el raig de l’aigua i posar en posició vertical perquè es ventili. Per prevenir que els virus i els bacteris (de la grip o refredat) es transmetin entre els raspalls s’ha d’evitar que el raspall estigui en contacte amb d’altres. Els pots amb orificis per col·locar diversos raspalls en forma vertical ho faciliten. La majoria dels odontòlegs estan d’acord que el raspall de dents s’ha de canviar cada tres mesos. S’ha demostrat que després de tres mesos d’ús regular un raspall és menys efectiu en comparació amb un raspall nou. Però s’aconsella canviar el raspall de dents després d’un refredat, una grip o una infecció bucal o de gola, ja que els gèrmens poden amagar-se en els filaments del raspall i reactivar la infecció.

Dentifrici

El dentifrici és un material d’higiene personal complementari de l’acció mecànica del raspall per a la neteja dental amb un raspall de dents.

La pasta dental dóna bon sabor i pot incorporar substàncies que afavoreixin la salut dental i gingival, però no és clau per a un bon raspallat. A més, ajuda a eliminar les restes d’aliments i la placa dental (vegeu la figura).

Figura Dentifrici
Font: Wikipedia

La presentació dels dentifricis és en forma de pasta, gel, líquid o pols.

En la seva composició hi ha:

  • Detergent: el més utilitzat és el lauril sulfat de sodi. La seva funció és dispersar els agents actius presents a la pasta de dents i penetrar entre les peces dentals per desfer els dipòsits de restes i eliminar-los.
  • Abrasius: són les substàncies que arrosseguen els dipòsits que hi ha sobre la superfície de les dents. Els més coneguts són el bicarbonat sòdic micronitzat i el carbonat càlcic.
  • Humectants: són les substàncies que mantenen la humitat del dentifrici, evitant que s’endureixi. Destaquen la glicerina i el sorbitol.
  • Aromatitzants: proporcionen la sensació de frescor i el gust de la pasta de dents, que pot ser menta, mentol, maduixa, timol, eucaliptus, etc.
  • Tensoactius: controlen la producció d’escuma.
  • Colorants i conservants: són substàncies que eviten la contaminació i aporten el color desitjat a la pasta dentífrica.
  • Agents espessidors: proporcionen la viscositat i la textura al dentifrici.
  • Agents actius
    • Fluor: es presenta en forma de sals, com el fluorur sòdic, el fluorur d’amina o el monofluorfosfat sòdic. El millor és aquest últim, atesa la seva millor compatibilitat amb els agents abrasius que conté qualsevol pasta de dents i sobre els quals es basa la seva acció netejadora. És l’agent actiu bàsic per evitar la càries. Ha d’estar en una concentració, excepte en el cas dels dentifricis infantils, d’entre 1.000 i 2.500 partícules per milió (ppm). A dosis elevades pot millorar la hipersensibilitat dental.
    • Clorhexidina: a l’etiqueta es reconeix perquè es troba en forma de gluconat de clorhexidina. És l’agent antibacterià més comú en els dentifricis que s’utilitzen per combatre la formació de placa bacteriana i, per tant, per protegir les genives. El seu únic problema és que té un gust amarg que se sol camuflar amb altres components aromàtics, i que un ús prolongat pot provocar la tinció de dents i mucoses orals. No obstant això, se li afegeix acetat de zinc per evitar el tenyit.
    • Hexetidina: com l’anterior, també està indicat per eliminar la placa bacteriana, protegir les genives i en alguns casos tractar les malalties periodontals. No tenyeix les dents.
    • Triclosan: és un fenol d’activitat bactericida i antifúngica. Les pastes de dents que el contenen solen utilitzar-se davant la presència de gingivitis. No produeix la tinció de les dents.
    • Clorur d’estronci i nitrat potàssic: són l’agent actiu dels dentifricis específics per al tractament de la hipersensibilitat dental.
    • Alantoïna: la seva acció cicatritzant fa que estigui present en les pastes de dents anomenades gingivals, és a dir, aquelles que s’utilitzen en el tractament de la malaltia periodontal.

Les característiques que ha de tenir un bon dentifrici són:

  • Alt poder de neteja.
  • Protecció de les genives.
  • Caràcter abrasiu baix.
  • Sabor agradable.
  • En funció dels components o principis actius de la seva formulació, ha de:
    • Inhibir el metabolisme dels bacteris de la boca.
    • Exercir un augment de la resistència de l’esmalt de la peça dental.
  • No-irritació dels teixits de la boca.

Tècnica del raspallat

L’objectiu d’aquest hàbit higiènic és eliminar la placa bacteriana i aportar fluor tòpic a les dents.

Amb pressió suau i durant dos minuts com a mínim, cal:

  1. Raspallar la cara externa (la que es veu) de totes les dents, tant de les superiors com de les inferiors, sempre des de la geniva cap a la dent.
  2. Raspallar la superfície trituradora (que és la que mastega els aliments) movent el raspall horitzontalment, de davant cap enrere, i a l’inrevés.
  3. Subjectar el mànec del raspall verticalment i raspallar la cara interna (que és la que no es veu) de totes les dents, sempre des de la geniva cap a la dent.
  4. Un cop acabat el raspallat, glopejar amb una mica d’aigua.
  5. És important no deixar cap superfície sense netejar i fer el raspallat de manera sistemàtica, seguint sempre el mateix ordre.

És important que els raspalls infantils siguin petits (per poder arribar als llocs més inaccessibles) i de filaments suaus. La pasta ha de contenir fluor, que s’incorpora a l’esmalt de la dent i la fa més resistent a la càries. Pel que fa a la quantitat de dentifrici, és suficient una quantitat similar a la mida d’un pèsol.

Raspallat per a ortodòncia

El raspallat de dents és molt important en el tractament de l’ortodòncia, ja que tot i que implica una major cura per als aparells no deixa de banda les dents.

Un raspallat correcte ajuda a evitar les càries i els bacteris a les genives, però també permet escurçar i avançar el tractament d’ortodòncia, ja que si es netegen amb regularitat es desinflamen les genives i ajunten els bràquets, la qual cosa afavoreix que el tractament comenci a fer efecte més ràpidament. Els bràquets atrapen les restes de menjar fàcilment, per això cal ser curosos i estrictes en el raspallat. És molt important que la neteja dental es faci tres vegades al dia. Un bon raspallat amb ortodòncia ha de durar almenys 4 minuts i ha de ser després de cada menjar, i cal revisar-ho davant d’un mirall amb bona llum. És aconsellable passar-se un fil dental i fer una esbandida bucal amb fluor.

Seda dental

La seda dental és un feix de filaments de niló o plàstic de forma cilíndrica que s’utilitza per retirar les restes de menjar entre les dents per a la cura dental interproximal. Per tant, està indicada en l’eliminació de la placa bacteriana d’aquestes zones. No substitueix el raspallat, sinó que s’ha de combinar amb un bon raspallat de dents per prevenir infeccions de les genives, l’halitosi i la càries dental.

No totes les boques són iguals. Hi ha gent amb les dents molt separades i per tant el raspall arriba a més llocs i gent amb dents alineades que no deixen gaires espais buits, però també hi ha dentadures ideals per acumular brutícia. En aquests casos s’aconsella l’ús de raspalls interdentals quan les dents estan separades o seda dental si estan més juntes.

La seda es presenta en bobines amb un dispensador que permet tallar la secció necessària. També hi ha enfiladors de seda per poder passar-la per sota de ponts dentals i entre les dents quan es porten bràquets o retenidors fixos d’ortodòncia (vegeu la figura). Hi ha també una presentació individualitzada per a una sola operació d’higiene.

Figura Fil de seda dental

Els diferents tipus de seda dental son:

  • Fil dental i cinta dental: són el mateix, però aquesta última amb forma aplanada. No hi ha gaire diferència entre fer servir un tipus o un altre, depèn de l’espai entre les dents.
  • Amb cera o sense cera: hi ha sedes dentals que tenen un recobriment de cera que les fa lliscar millor entre les dents. Quan els espais són molt estrets, aquest tipus ajuda que no es produeixin lesions en els teixits tous de la boca. És recomanable aquest tipus quan les dents estan molt juntes o apinyades.
  • Amb fluor o sense fluor: quan l’esmalt és molt fi o feble s’opta per un tipus de seda dental que incorpora fluor a la seva composició.
  • Fil dental específic per a persones que porten aparells d’ortodòncia.

Consells per usar la seda dental

  • El millor és fer servir la seda dental almenys un cop al dia. El raspallat d’abans d’anar a dormir és el més important, i per tant el moment ideal per netejar tots els racons.
  • El millor seria usar-lo abans del raspallat, perquè d’aquesta manera el fluor del dentifrici i el col·lutori arribaran fins a tots els racons que ja tindrem nets.
  • El fil es passa entre cada parella de dents i es fa córrer avant i enrere, així com amunt i avall, tenint especial cura prop de la geniva.
  • Si la peça dental està en una zona posterior i, per tant, resulta més inaccessible, s’utilitzen uns dispositius que serveixen de suport al fil i en faciliten la col·locació en els espais interdentals.

Vegeu a continuació com s’usa la seda dental (vegeu també la figura).

PROTOCOL DE TÈCNICA D’ÚS DE LA SEDA DENTAL
OBJECTIU
• Prevenir la càries, l’halitosi i les malalties periodontals, aconseguint eliminar les restes de brutícia entre les dents
MATERIAL NECESSARI
• Seda dental
PROCEDIMENT
1. Posicionar el pacient a la cadira dental
2. Tallar uns 40 cm de fil i enrotllar-lo al voltant dels dits del mig i anular de les dues mans
3. Agafar el fil entre els dits índex i polze de cada mà, deixant uns 5 cm de fil entre les mans
4. Amb el fil tensat, fer-lo lliscar suaument entre cada parell de dents
5. Moure’l amunt i avall, així com endavant i enrere, per retirar la placa bacteriana i les restes d’aliments. Tractar d’arribar al més a prop possible de línia de les genives, però amb cura. Repetir entre les diferents dents
6. Recollir tot el material i instrumental utilitzat
7. Anotar la tècnica a la història clínica del pacient
OBSERVACIONS
• S’ha de fer un cop al dia

Trobareu versions imprimibles d’aquest i d’altres protocols als annexos de la unitat.

Figura Ús de la seda dental

Netejador lingual

El netejador lingual és un dispositiu que permet eliminar de la llengua la pel·lícula que es forma i que conté una gran quantitat de bacteris anaerobis productors de compostos volàtils causants del mal alè. La llengua és el lloc on s’acumula una major quantitat de bacteris de tota la cavitat oral, i per això cal netejar-la diàriament.

Vegeu tot seguit com s’usa el netejador lingual.

PROTOCOL DE TÈCNICA D’ÚS DEL NETEJADOR LINGUAL
OBJECTIU
• Prevenir l’halitosi aconseguint eliminar la càrrega bacteriana de la llengua
MATERIAL NECESSARI
• Netejador lingual
PROCEDIMENT
1. Posicionar el pacient a la cadira dental
2. Netejar la part central de la llengua utilitzant la cara del netejador que té un sortint. Subjectar el netejador pel mànec de forma que el sortint quedi orientat a la part inferior
3. Treure la llengua introduint el netejador lingual a la boca i intentant arribar a la part posterior
4. Arrossegar el netejador pel centre de la llengua cap a la part davantera de la boca
5. Esbandir el netejador amb aigua
6. Netejar els laterals de la llengua utilitzant la cara llisa del netejador
7. Recollir tot el material i instrumental utilitzat
8. Anotar la tècnica a la història clínica del pacient
9. Esbandir el netejador després de cada operació
10. Esbandir amb abundant aigua després de finalitzar la tècnica
OBSERVACIONS
• Existeixen netejadors al mercat dissenyats amb un sortint en una de les cares per facilitar la neteja del solc mitjà lingual
• En la neteja posterior de la llengua es poden produir nàusees. En aquest cas es recomana no arribar fins a un nivell tan profund

Trobareu versions imprimibles d’aquest i d’altres protocols als annexos de la unitat.

Irrigació oral

L’irrigador oral és l’aparell que aplica un doll pulsatiu d’aigua a pressió o una altra solució amb finalitats terapèutiques o de neteja de la cavitat oral. Utilitza un raig d’aigua/aire a pressió, però també pot portar incorporat un antisèptic com la clorhexidina al 5% o un col·lutori. Aquestes dutxes dentals eliminen restes alimentàries dels espais interdentals i arrosseguen els dipòsits de les bosses periodontals, disminuint així la inflamació dels marges de les bosses periodontals. Només eliminen la placa bacteriana quan és produïda per restes toves.

És la millor manera de mantenir neta la cavitat bucal i és ideal per a després de la higiene amb el raspall de dents. Està especialment indicada en persones portadores de pròtesis fixes.

Col·lutori

Un col·lutori és un preparat farmacèutic en forma de solució aquosa viscosa usada per al tractament tòpic d’afeccions bucals (vegeu la figura).

Existeixen col·lutoris amb funcions específiques, depenent de la seva composició. Hi ha una gran diversitat de preparats comercials i poden tenir efectes diversos: astringent, emolient, calmant o antisèptic.

  • N’hi ha que s’especialitzen en la prevenció de l’halitosi.
  • Els col·lutoris amb fluor prevenen la càries i optimitzen la calcificació de les dents.
  • Altres col·lutoris serveixen per prevenir o combatre la gingivitis i després de cirurgia periodontal i extraccions.
  • Hi ha col·lutoris per a casos d’inflamació i sagnat de genives i hipersensibilitat al fred.
Figura Col·lutori

Els col·lutoris amb substàncies antisèptiques (clorhexidina) eliminen superficialment els bacteris i mantenen la boca més neta, però no s’han d’utilitzar durant llargs períodes de temps excepte per prescripció del dentista, perquè altes concentracions produeixen efectes secundaris com pigmentacions dentals, desequilibri bacterià, alteració del gust, reaccions al·lèrgiques o descamacions de les mucoses. Hi ha col·lutoris amb diferents concentracions de clorhexidina.

Els col·lutoris fluorats tenen una concentració baixa de fluor i eviten el pH àcid a la boca, disminuint l’aparició de càries i afavorint la remineralització de càries incipients. Per aconseguir una major viscositat poden incorporar un gelificant per augmentar l’adherència a la mucosa bucal, a més d’edulcorants no cariogènics i agents per mantenir el pH neutre.

Mentre que alguns col·lutoris cal evitar diluir-los per no disminuir la seva eficàcia, d’altres cal rebaixar-los amb aigua segons els diferents efectes que es volen aconseguir. No obstant això, un col·lutori més diluït pot servir també per fer glopeig o usar-lo per fer gàrgares. Sempre s’han de llegir abans les instruccions.

Consells per a l’ús dels col·lutoris

  • El col·lutori es fa servir després de l’aplicació del fil dental i del raspall de dents per eliminar els bacteris causants de la càries i l’halitosi.
  • Per usar-lo cal esbandir la boca glopejant uns 20 ml de col·lutori després del raspallat i l’aplicació de seda dental.
  • L’esbandida bucal ha de ser vigorosa, incloent-hi gàrgares durant un minut. Un cop escopit el col·lutori, es recomana no esbandir la boca amb aigua.
  • Segons la seva viscositat, també s’aplica amb un pinzell o una espàtula, generalment incorporades al tap.

Aplicació de fluor

El fluor és un element químic que pot substituir el calci dels cristalls d’hidroxiapatita de l’esmalt formant fluorhidroxiapatita, que fa que l’esmalt sigui més resistent als àcids. S’aplica mitjançant compostos fluorats: els fluorurs.

Formes d’aplicació del fluor:

  • Fluor sistèmic: és útil abans que les dents erupcionin. S’administra per via oral, a través del tub digestiu arriba al torrent sanguini i la sang el distribueix als teixits dentals en desenvolupament. Pot administrar-se en forma de comprimits, a través dels aliments o de les aigües de beguda.
  • Fluor tòpic: és útil després de l’erupció de les dents. S’aplica sobre la superfície d’aquestes. A nivell individual, fent servir en la higiene personal col·lutoris i dentifricis amb fluor, o a la clínica dental, amb l’aplicació de fluor en forma de gel i de vernissos que contenen elevades dosis de fluor que poden ser útils per frenar les càries en estats molt incipients.

Segellat de fissures

Els segelladors són una mesura preventiva que evita la càries. Són una resina que el dentista col·loca en les fissures de la superfície masticatòria d’alguns molars amb l’objectiu de prevenir l’aparició de càries. Converteixen la fissura en una superfície llisa en la qual és més difícil que creixin els bacteris. Actuen com una barrera per impedir que els bacteris i les restes d’aliments penetrin en les fissures.

Els segellador són indicats en pacients amb determinats requisits:

  • Nens amb necessitats especials (minusvalideses físiques o psíquiques).
  • Nens amb múltiples càries en dentició temporal.
  • En els nens amb càries oclusal en una primera molar permanent, s’han de segellar la resta de molars.

El segellat de fissures s’aplica fonamentalment a:

  • Cares oclusals de les dents molars i premolars permanents, que són més susceptibles a les càries. Són clarament les dents que més es beneficien d’aquest tractament preventiu.
  • Fosses i fissures molt estretes, sempre que les superfícies interproximals estiguin sanes. Està contraindicat si tenen càries.
  • Dent a segellar suficientment erupcionada per tal de permetre l’aïllament de la peça.

La seva durada és molt variable, però pot considerar-se un èxit un temps al voltant dels cinc anys. A més, si cauen poden tornar-se a posar. Es calcula que els segelladors de fissures prevenen al voltant del 70-80% de la càries dels molars en la infància.

L’auxiliar col·labora amb l’odontòleg o l’higienista en la preparació del material i l’assisteix durant el procediment. A més del material específic per a la tècnica, ha de preparar altres safates:

  • Safata d’exploració
  • Safata d’aïllament

Vegeu el protocol d’aplicació de segelladors tot seguit.

Taula: PROTOCOL D’APLICACIÓ DE SEGELLADORS
PROTOCOL DE D’APLICACIÓ DE SEGELLADORS
OBJECTIU
• Prevenir la càries en les dents a què s’aplica el segellat
MATERIAL NECESSARI
• Làmpada de polimerització
• Safata amb gravador àcid, sistema adhesiu, segellador, pasta abrasiva, pinzell per a l’aplicació, pinça i paper d’articular
PROCEDIMENT
1. Posicionar el pacient a la cadira dental
2. Preparar totes les safates en l’ordre d’utilització adequat
3. Transferir el material al dentista o higienista segons el vagi demanant: condicionament de la zona on s’aplicarà el segellador amb un gravat àcid per afavorir la retenció, aplicació del segellador i comprovació de l’oclusió
4. Recollir tot el material i l’instrumental utilitzat
5. Anotar la tècnica a la història clínica del pacient
OBSERVACIONS
• Aconsellar el pacient que després del tractament esperi unes 12-24 h abans de menjar
• Citar el pacient per a controls posteriors cada 6 mesos

Trobareu versions imprimibles d’aquest i d’altres protocols als annexos de la unitat.

Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats