Radiologia dental

La radiologia (també radiodiagnòstic o diagnòstic per imatge) és l’especialitat mèdica i odontològica que s’ocupa de generar imatges de l’interior del cos per mitjà de diferents agents físics (raigs X, raigs gamma, ultrasons, camps magnètics…) i d’usar-les per al diagnòstic i, en menor mesura, el pronòstic i el tractament de les malalties.

Els raigs X són el tipus de radiació ionitzant més utilitzada per al diagnòstic per imatge en odontologia. El seu ús per a l’obtenció de radiografies permet visualitzar estructures internes fisiològiques i patològiques impossibles d’apreciar a ull nu, cosa que influeix molt positivament en la capacitat per arribar a un diagnòstic acurat.

Però les seves aplicacions van més enllà, i es poden utilitzar per:

  • Servir de guia per al tractament (molt utilitzat en endodòncia, implantologia i cirurgia (vegeu la figura).
Figura Exemple d’imatge radiològica dental
  • Estudiar processos fisiològics per prevenir l’aparició de futures patologies (per exemple, per a l’estudi del creixement maxil·lar i el desenvolupament dental mitjançant la cefalometria).
  • Avaluar la dificultat que pot suposar la disposició de diferents estructures anatòmiques a l’hora de fer una determinada intervenció.
  • Analitzar l’evolució d’un procés patològic per cercar el millor tractament.
  • Examinar els resultats d’un tractament i la seva efectivitat.
  • Millorar la comunicació entre pacient i professional, podent-li mostrar els resultats del tractament animant el pacient a seguir-lo.
  • Fer-ne ús amb finalitats legals, com a document mèdic i legal.
  • Usar les radiografies per a finalitats docents.

Raigs X

Els raigs X van ser descoberts de manera fortuïta el 8 de novembre de 1895 pel físic alemany Wilhelm Conrad Röntgen. Aquesta font d’energia desconeguda la va anomenar radiació X.

Els raigs X són radiacions ionitzants, que són aquelles radiacions electromagnètiques que generen ions en la seva interacció amb la matèria (provoquen el desplaçament d’electrons entre els àtoms). Això es coneix com a ionització.

Es consideren radiacions ionitzants les que tenen freqüències majors de 3 PHz. Això inclou les radiacions ultraviolades, els raigs X i els raigs gamma (vegeu la figura).

Figura Espectre electromagnètic
Font: Viquipèdia

Les característiques que fan útils els raigs X són la seva gran capacitat de travessar la matèria i la propietat electrofotogràfica (capacitat de generar algunes reaccions químiques en incidir sobre diverses substàncies). Del total de radiació que incideix sobre el pacient, una part és absorbida pels teixits i la resta és dispersada travessant-los. Aquesta radiació dispersada pot ser detectada per pel·lícules radiogràfiques (plaques radiogràfiques).

Interacció amb la matèria

En funció de l’absorció dels teixits, la placa rep més o menys radiació dispersa, la qual cosa fa que es generi una imatge en escala de grisos (del blanc al negre). Aquestes tonalitats de gris s’anomenen densitats radiològiques.

Es consideren cinc densitats radiològiques:

  • Aire (en pulmons, vísceres buides, vies aèries…) de color negre (no absorbeix radiació).
  • Greix (entre músculs, vísceres…) de color gris fosc.
  • Aigua (en vasos, vísceres, entre els teixits…) de color gris clar.
  • Calci (als ossos i formant part de l’esmalt i la dentina de les dents) de color blanc.
  • Metall (no present de forma fisiològica a l’organisme, però que pot aparèixer en pròtesis, cossos estranys…) de color blanc neutre i absolut (absorbeix totalment la radiació).

Com més absorbeix la radiació un teixit, menys radiació dispersa rep la placa. És el que s’anomena radioopacitat. Els teixits radioopacs donen imatges blanques. En canvi, els teixits radiolúcids (que es deixen travessar pels raigs X) donen imatges negres.

Per tal d’obtenir una imatge radiològica útil per al diagnòstic es necessiten tres elements:

  • Objecte a radiografiar (per exemple, la cavitat oral).
  • Focus emissor de raigs X.
  • Detector, receptor o sistema de registre per captar, amplificar i quantificar la radiació que emergeix de l’estructura radiografiada.

Equip de radiologia dental intraoral

Un equip de diagnòstic per raigs X és un aparell capaç de generar radiació X amb fins diagnòstics, és a dir, buscant crear una imatge de l’interior de l’organisme. En odontologia s’utilitzen amb més freqüència dos tipus d’equips de raigs que poden englobar-se dins del mateix grup com a equips dentals de raigs X: els intraorals i els extraorals.

Vegeu la descripció d’equips intraorals i, més endavant, les tècniques intraorals i els equips extraorals.

Emissor de raigs X

L’emissor de raigs X consta d’un tub de vidre recobert de plom a l’interior del qual hi ha un filament i dos elèctrodes. El capçal és on hi ha l’emissor. Generalment està recobert de material plàstic a l’exterior i de plom a l’interior, per evitar que s’emetin radiacions en direccions no desitjades (vegeu la figura).

Figura Capçal
Font: Viquipèdia

El capçal es divideix en dues parts:

  • Cap del tub: és un component quadrat o cilíndric que conté el tub de vidre on es genera la radiació a l’interior.
  • Con: és una extensió del tub en forma cilíndrica o de tronc de con que neix a l’obertura del cap del tub i que serveix per dirigir la radiació.

El con porta incorporat un element de plom anomenat colimador, un anell amb un forat central que converteix el feix de raigs divergent generat pel tub en un feix paral·lel homogeneïtzant la trajectòria de la radiació. El colimador pot portar un diafragma regulable incorporat per controlar i modificar el diàmetre del feix de raigs (en disminuir la mida del feix es disminueix l’exposició del pacient a la radiació).

Dins del con també s’hi solen trobar filaments d’alumini que frenen els raigs de menys energia (raigs tous) que no poden travessar els teixits de l’organisme i contribuir a la formació de la imatge.

Altres parts de l'aparell de raigs X

A la clínica dental existeixen diferents models d’aparells de raigs X, però tots tenen en comú les següents parts, encara que amb dissenys diferents:

El braç en extensió és un braç articulat que conté el cablatge de l’aparell al seu interior i que sosté el capçal. Permet moure i col·locar el capçal en la posició adequada (vegeu la figura).

Figura Braç en extensió
rx_paret.jpg

El mòdul o panell de control permet regular les característiques del feix de raigs X (vegeu la figura). Sol estar col·locat en un suport a la paret. Del panell de control surt el braç en extensió. Pot haver-hi diversos components, però sempre n’hi ha uns de bàsics:

Figura Panell de control
  • Connexió a la xarxa elèctrica: permet enviar l’energia necessària per produir els raigs X.
  • Interruptor d’encesa i apagada: porta un llum indicador si l’aparell està activat.
  • Comandament amb botó d’exposició: activa la generació de raigs X. Cal que es mantingui premut durant el temps d’exposició que s’hagi predeterminat. Durant l’exposició hi sol haver senyals lluminosos i/o acústics per avisar el facultatiu. Aquest comandament sol estar unit al panell de control amb un cable per permetre allunyar-se de la font de radiació durant el seu funcionament.

El dispositiu de control permet modificar les característiques de la radiació que serà emesa, com el temps d’exposició, la intensitat (amperatge) i la potència (voltatge). El temps d’exposició varia en funció de la complexió del pacient, el tipus de tècnica i la dent o grup de dents a radiografiar (vegeu la figura).

Figura Dispositiu de control

El suport de la pel·lícula sol estar fabricat en plàstic i s’utilitza per sostenir i alinear la pel·lícula radiogràfica en la posició adequada respecte al raig (vegeu la figura).

Figura Suport de la pel·lícula

Radiovisiografia

L’evolució de les tecnologies ha creat un nou concepte de sistema de registre d’imatges, substituint les clàssiques plaques radiogràfiques per sensors digitals capaços de captar i interpretar la radiació emergent. Aquestes tècniques s’anomenen radiografia digital o radiovisiografia.

Els sensors digitals descomponen la informació que porta la radiació i l’envien digitalitzada a una computadora, on un programari específic la interpreta i genera una imatge radiogràfica. Aquesta imatge es pot utilitzar directament a la pantalla sense necessitat de revelat.

Els sensors són plans i quadrangulars, amb la mateixa forma i mida que a les pel·lícules tradicionals. S’usen segons la tècnica emprada, de la mateixa forma que les pel·lícules tradicionals (vegeu la figura).

Figura Sensors digitals

Segons la forma de processar la radiació, hi ha diferents sensors:

  • Sensors indirectes (radiologia digital indirecta). Els raigs X incideixen sobre el sensor, i aquest emet fluorescència que es converteix en senyals elèctrics. El més usat és el fòsfor fotoestimulable, que és capaç de formar una imatge latent analògica que s’ha de llegir després per un escàner per tal de digitalitzar-la. Un cop digitalitzada la imatge analògica, s’esborra per tal de reutilitzar el sensor.
  • Sensors directes (radiologia digital directa). Els raigs X incideixen sobre el sensor, de cada una de les seves àrees s’emet una càrrega elèctrica proporcional a intensitat de la radiació rebuda i s’envia directament a l’ordinador, que la interpreta. Els sensors més importants són els de seleni amorf, material que converteix la radiació X en electricitat. La radiologia digital directa ofereix imatges de millor qualitat, atès que s’eviten passos intermedis.

Tècniques radiogràfiques odontològiques

Una tècnica radiogràfica és el conjunt de processos per obtenir un tipus de radiografia determinada d’una zona específica amb unes característiques concretes. En odontologia es classifiquen les tècniques radiogràfiques en tres grups, en funció de la ubicació del receptor i el procediment tècnic utilitzat.

Classificació de tècniques radiogràfiques odontològiques:

  • Tècniques radiogràfiques intraorals: el receptor se situa dins la boca del pacient.
  • Tècniques radiogràfiques extraorals: el receptor se situa fora de la boca del pacient.
  • Tècniques radiogràfiques especials.

Tècniques radiogràfiques intraorals

Les tècniques radiogràfiques intraorals són les més utilitzades en la consulta diària, per això es considera que tot professional ha de tenir coneixement per a la seva realització i interpretació. Principalment s’usen per al diagnòstic de patologies dentals i periodontals, però també com a complement de radiografies extraorals en el diagnòstic de patologies que comprenen estructures majors.

N’hi ha tres tècniques:

  1. Tècnica periapical, retroalveolar o retrodentària
  2. Tècnica interproximal (aleta de mossegada)
  3. Tècnica oclusal

Tècnica periapical, retroalveolar o retrodentària

En la tècnica periapical, retroalveolar o retrodentària s’utilitzen receptors de mida petita situats a la cara lingual o palatina d’una dent o un grup dentari per tal d’examinar la peça o les peces completament (de la corona a l’àpex), i els seus teixits de suport (vegeu la figura).

Figura Tècnica periapical

És la tècnica més usada. Se’n distingeixen dos tipus en funció de la col·locació del receptor i el focus respecte a l’objecte que es vol radiografiar.

  • Tècnica de la bisectriu: consisteix a col·locar el receptor formant un angle amb l’objecte de forma que el feix de raigs passi per la bisectriu de l’angle. La imatge conserva les dimensions originals, però no les proporcions dels seus components. És la tècnica més usada per la seva facilitat, encara que incompleix alguns dels criteris per obtenir una radiografia ideal (no hi ha paral·lelisme entre receptor i objecte, ni perpendicularitat entre el feix i aquests).

Procediment de la tècnica de la bisectriu:

  1. Col·locar el pacient en posició còmoda.
  2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada: per a radiografies de dents maxil·lars, la línia formada entre el tragus auricular i l’ala del nas ha de ser paral·lela al terra. Per a radiografies de dents mandibulars, la línia formada entre el tragus auricular i la comissura labial ha de ser paral·lela al terra.
  3. Col·locar el receptor a la cara lingual de la dent o grup de dents de forma que profunditzi al màxim a la volta palatina (en radiografies maxil·lars) o al terra de la boca (en mandibulars) per assegurar-se que tota l’arrel dental aparegui en la imatge. El cantell superior del receptor ha de quedar paral·lel al cantell oclusal, i l’eix major del receptor es col·locarà de forma vertical en fer radiografies d’incisius o canins i horitzontal en les regions premolar i molar. Cal situar el receptor al més a prop possible de l’objecte per tal d’obtenir la imatge més nítida, però sense deformar-lo.
  4. Subjectar el receptor per part del pacient amb els seus dits, el polze pel maxil·lar i l’índex pel mandibular, sempre de la mà contrària al costat que es vol radiografiar.
  5. Col·locar el tub. El feix que surt ha d’orientar-se de manera que passi per l’àpex dentari. El feix ha de ser perpendicular a la bisectriu formada entre l’eix longitudinal de la dent i l’eix coronoapical del receptor. Si l’angulació és incorrecta es produirà una gran distorsió de la imatge. El feix serà perpendicular a l’eix mesiodistal del receptor per evitar la superposició d’estructures adjacents. Es poden fer radiografies amb el feix oblic per observar algunes estructures que se superposen (vegeu la figura).
Figura Tècnica de la bisectriu
  • Tècnica del paral·lelisme: consisteix a col·locar el receptor paral·lel a la dent, de manera que el feix els travessi de forma perpendicular pel seu centre. La imatge és més gran que l’original, però conserva les proporcions entre els seus components, i hi ha molta menys distorsió. Per això és la tècnica d’elecció. Tanmateix, és menys utilitzada perquè és més complicada de fer i requereix d’uns dispositius especials anomenats portapel·lícules (vegeu la figura). Per tal de fer la tècnica cal allunyar la distància entre el focus i el receptor, cosa que fa un efecte de magnificació i requereix més dosi de raigs X per obtenir la mateixa qualitat radiogràfica (cal augmentar el temps d’exposició).
Figura Tècnica del paral·lelisme

Procediment de la tècnica del paral·lelisme:

La tècnica es fa igual que la de la bisectriu, però el receptor no és subjectat pel pacient, sinó que es col·loca un dispositiu portapel·lícules (vegeu la figura) que s’aguanta per l’oclusió. Aquest dispositiu permet la col·locació del receptor de forma paral·lela a la dent i indica la direcció que ha de tenir el focus emissor per tal que el feix passi pel centre de l’objecte i el receptor.

Figura Dispositiu portapel·lícules

En el camp de la periodòncia, on es vol fer una anàlisi exhaustiva del teixit periodontal, és habitual usar una tècnica coneguda com a sèrie periapical completa (vegeu la figura). Aquesta tècnica consisteix a fer radiografies periapicals de tots els grups dentaris de la boca d’un pacient i col·locar-les de manera ordenada en suports de cartró o plàstic anomenats muntures de pel·lícula. Aquestes sèries poden ser de 5-9 radiografies periapicals per arcada, segons la mida dels maxil·lars del pacient i del grau de detall que el professional desitja.

Figura Sèrie periapical completa
serie_periapical.jpg

Tècnica interproximal

En la tècnica interproximal, també anomenada d’aleta de mossegada, s’utilitzen receptors de mida petita col·locats a la cara lingual i palatina de les corones de dos grups de peces antagonistes, situant-les entre l’arcada superior i la inferior (vegeu la figura).

Figura Radiografia interproximal

És de gran utilitat en l’estudi de càries interproximals, cervicals i oclusals, ja que permet veure la imatge de les regions cervicals i coronals d’un grup gran de dents d’una sola vegada.

Procediment de la tècnica interproximal:

Es poden fer radiografies amb el feix oblic per observar algunes estructures que se superposen.

  1. Col·locar el pacient en posició còmoda.
  2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada, amb el pla oclusal de l’arcada superior paral·lel al terra.
  3. Col·locar el receptor a la cara lingual del grup de dents a radiografiar, entre les dues arcades, deixant la meitat de la superfície de la pel·lícula per a cada grup de corones (superior i inferior). L’eix major del receptor se situa paral·lel al pla oclusal, al més a prop possible al grup de dents sense deformar-lo. En el centre del receptor es col·loca una llengüeta (o aleta) de paper perpendicular al receptor i paral·lela al pla oclusal que permet que el pacient el subjecti mitjançant l’oclusió de les arcades (aleta de mossegada). Vegeu la figura.
  4. Col·locar el tub emissor de forma adequada: el feix central ha de passar a través del centre del receptor entre les dues arcades, i el feix cal que sigui perpendicular al pla oclusal i a l’eix coronoapical del receptor. El feix ha de ser perpendicular a l’eix mesiodistal del receptor per evitar la superposició d’estructures adjacents.
Figura Posicionador d’aleta de mossegada

Tècnica oclusal

En la tècnica oclusal s’utilitzen receptors de mida més gran, situats entre les dues arcades i subjectant-los mitjançant l’oclusió del pacient.

La tècnica oclusal proporciona una imatge total o parcial d’una arcada dental (vegeu la figura) i s’utilitza com a complement a les tècniques anteriors o bé quan es volen examinar grans àrees del maxil·lar o la mandíbula a la cerca de patologies (fractures, quists, tumoracions, cossos estranys, dents retingudes…).

Figura Radiografia oclusal

Hi ha dos tipus de tècniques oclusals en funció de l’estructura que es vol examinar:

  • Tècnica oclusal maxil·lar
  • Tècnica oclusal mandibular

Procediment de la tècnica oclusal maxil·lar:

Es col·loca el focus emissor de forma obliqua per evitar la superposició de moltes estructures cranials a la imatge.

  1. Col·locar el pacient en posició còmoda.
  2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada, amb la línia que va del tragus auricular a l’ala del nas paral·lela al terra.
  3. Col·locar el receptor entre les dues arcades amb la seva superfície blanca en direcció cranial (mirant cap al pla oclusal maxil·lar).
  4. Col·locar el focus emissor de forma obliqua (60-75º respecte a l’horitzontal), centrat a l’arrel nasal (si es vol una imatge completa) o desplaçat cap a un costat (si es vol una zona específica).

Procediment de la tècnica oclusal mandibular:

  1. Col·locar el pacient en posició còmoda.
  2. Col·locar el cap del pacient en la postura adequada, en hiperextensió, situant el pla oclusal al més perpendicular possible al terra.
  3. Col·locar el receptor entre les dues arcades amb la seva superfície blanca en direcció caudal (mirant cap al pla oclusal mandibular)
  4. Col·locar el focus en funció de l’àrea a radiografiar:
    • Arcada completa: situar el focus emissor perpendicular al receptor, centrat en la símfisi mandibular.
    • Àrea anteroinferior: situar el focus oblic (20º respecte de l’horitzontal) centrat a la símfisi mandibular.
    • Àrea posteroinferior: situar el focus perpendicular al receptor, centrat en l’angle de la mandíbula del costat a radiografiar.
    • Àrea del tercer molar inferior: situar el focus oblic (20º respecte de l’horitzontal), centrat en l’angle de la mandíbula del costat a radiografiar.

Tècniques radiogràfiques extraorals

Les tècniques extraorals, actualment molt poc emprades per l’ús d’altres tècniques radiogràfiques especials com l’ortopantomografia, la teleradiografia i la tomografia computeritzada, són útils per al diagnòstic de patologies sinusals, òssies i articulars. Es poden utilitzar també com a complement de tècniques intraorals, o bé quan no es pot portar a terme una tècnica intraoral.

En aquestes tècniques, el receptor se situa fora de la cavitat oral i són difícils de realitzar i interpretar per la superposició d’estructures cranials. S’usen pel·lícules més grans i pantalles amplificadores, i cobreixen grans àrees del crani (vegeu la figura).

Figura Tècnica extraoral

Hi ha tres tipus de tècniques extraorals en funció del pla anatòmic radiografiat:

  1. Projecció frontal
  2. Projecció lateral
  3. Projecció axial

Tècniques radiogràfiques especials

Les tècniques radiogràfiques especials són un conjunt heterogeni de tècniques que utilitzen procediments diferents dels convencionals. El fet que poden oferir informacions que no són possibles per les tècniques convencionals les han fet imprescindibles en odontologia.

D’entre les més importants destaquen la teleradiografia, l’ortopantomografia, la tomografia convencional i la tomografia computeritzada.

Teleradiografia

En la teleradiografia, el focus emissor se situa a gran distància de l’objecte (1,5-2 m), i el receptor se situa al més a prop possible (per evitar la magnificació i perquè les estructures apareguin a mida real).

S’obté una imatge bidimensional del crani (una gran estructura tridimensional), per la qual cosa té limitacions de tipus diagnòstic, ja que no permet apreciar discrepàncies esquelètiques i dentals de tipus transversal (vegeu la figura).

Figura Tècnica de teleradiografia

Per a aquesta tècnica cal tenir un cefalostat (vegeu la figura), un dispositiu que permet col·locar el cap en una posició estandarditzada i mantenir-lo fix. El pacient se situa dempeus amb els ulls mirant endavant i els conductes auditius a la mateixa alçada. Cal la utilització de filtres especials per permetre la visualització de teixits tous alhora que l’estructura òssia. S’utilitza molt en ortodòncia i cirurgia maxil·lofacial.

Figura Cefalostat

Ortopantomografia

La tècnica de l’ortopantomografia vol mostrar en una sola imatge bidimensional una superfície corba formada pels ossos maxil·lars, la cavitat oral, les peces dentals, les fosses nasals, els sinus maxil·lars i les articulacions temporomandibulars, proporcionant una idea general de l’estat de salut maxil·lofacial del pacient. És la tècnica més usada, conjuntament amb les intraorals, en la clínica odontològica diària (vegeu la figura).

Figura Ortopantomografia

La imatge que s’obté permet veure de forma molt nítida el corredor focal, que inclou les peces dentals, els ossos maxil·lars i les articulacions temporomandibulars. La resta d’estructures que es troben davant o darrere d’aquest corredor apareixen distorsionades.

Tomografia

La tomografia, laminografia, planigrafia o estratigrafia és el processat d’imatges radiogràfiques per seccions. Permet obtenir plans aïllats escollits a voluntat, eliminant les estructures que es troben per davant o darrere del plànol escollit. Les parts toves apareixien amb gran nitidesa.

En odontologia s’usa en el camp de la cirurgia oral, la implantologia i l’estudi de l’articulació temporomandibular, i cada cop més en endodòncia.

Radioprotecció

La radioprotecció és el conjunt de mesures de seguretat necessàries per tal de protegir l’individu radiat, la seva descendència i la població en general dels riscos derivats i dels efectes biològics produïts per la utilització d’equips o materials que generen radiacions ionitzants.

Efectes biològics de les radiacions ionitzants

Els efectes de les radiacions es poden classificar de diverses maneres, però en funció de la relació entre intensitat de l’efecte i dosi rebuda es classifiquen en:

  • No estocàstics o deterministes: efectes en què la intensitat o gravetat de la resposta de l’organisme és proporcional a la dosi de radiació rebuda. Es produeixen a altes dosis de radiació i tenen un llindar a partir del qual es manifesten. Exemples: esterilitat, eritema, pèrdua de cabell o aparició de cataractes.
  • Estocàstics o probabilístics: efectes en què la intensitat o gravetat dels símptomes no tenen relació amb la quantitat de radiació rebuda. Depenen de l’atzar i no tenen un llindar determinat. La probabilitat que apareguin és més gran a mesura que es rep més dosi. Els estocàstics necessiten dosis menors per causar trastorns greus de salut. Exemples: càncer i mutacions genètiques.

La radioprotecció tracta de fer disminuir els efectes estocàstics reduint al màxim la dosi de radiació deguda i, per tant, la probabilitat que apareguin. Tracta d’eliminar totalment els efectes deterministes evitant de sobrepassar el llindar de radiació.

Principis bàsics generals del sistema de protecció radiològica

Segons institucions com el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) i la ICRP (International Comission Radiology Protection), hi ha uns principis bàsics generals del sistema de protecció radiològica:

  • Justificació: qualsevol dosi de radiació ionitzant rebuda per una persona ha de ser a canvi d’un benefici per a ella (per exemple, establir el diagnòstic d’una patologia) o per a la societat, que compensi el perjudici que suposa exposar-se a aquesta radiació. En odontologia, l’única persona que pot prescriure una radiografia és el facultatiu.
  • Optimització: la dosi de radiació ha de ser la mínima possible per tal d’obtenir el màxim benefici. En odontologia cal escollir la tècnica radiogràfica que exposi el pacient a la menor radiació dins de les adequades per establir el diagnòstic acuradament. També implica protegir tant el pacient com el personal de la clínica i el públic en general.
  • Limitació de dosi: les dosis de radiació no poden sobrepassar uns determinats valors, anomenats límits de dosi o dosis límit. Aquestes dosis límit estan fixades per a professionals exposats a radiació i la població en general, però no per a pacients.

Dosimetria

La dosimetria és el càlcul de la dosi absorbida per un material exposat a radiacions ionitzants. L’objectiu de la dosimetria és mesurar la quantitat de radiació absorbida pels treballadors que hi estan exposats per evitar que sobrepassin els límits de dosis legalment permesos (vigilància radiològica).

La dosimetria pot ser personal o ambiental, mitjançant dosímetres personals o detectors de radiació general. Els dosímetres són detectors de radiació que permeten calcular la dosi de radiació absorbida. La unitat de radiació del sistema internacional és el sievert (Sv).

Tots els treballadors exposats han de portar un dosímetre personal per portar el control de la radiació rebuda (vegeu la figura).

Figura Dosímetre personal

El límit de radiació que pot rebre un treballador exposat és de 20 mSv/any de forma general, fins a 50 mSv/any de forma excepcional, i sense arribar a sobrepassar els 100 mSv en cinc anys consecutius.

Es classifiquen els llocs de treball de treballadors exposats en:

  • Categoria A: els treballadors que tenen molta probabilitat de sobrepassar els 6 mSv/any o 3/10 de dosi equivalent per a pell, extremitats i cristal·lí.
  • Categoria B: els treballadors que tenen poca probabilitat de sobrepassar els 6 mSv/any o 3/10 parts de dosi equivalent en pell, extremitats o cristal·lí. Aquesta categoria és l’habitual en odontologia.

El límit per a treballadores embarassades és d’1 mSv durant l’embaràs.

El límit per a treballadors no exposats i públic en general és d’1 mSv/any.

Mesures de radioprotecció

L’optimització de la protecció radiològica es basa en el control de tres variables:

  • Temps: com menys temps la persona estigui en contacte amb la font de radiació, la dosi rebuda serà menor.
  • Distància: a major distància de la font de radiació, menor dosi rebuda.
  • Blindatge: segons el tipus de blindatge (o barrera), la dosi rebuda és major o menor. El més usat és el plom, que pot absorbir el 99% de la radiació.

Protecció del pacient

La mesura principal és reduir les exposicions innecessàries. Això significa una prescripció adequada de les radiografies i un maneig adequat d’aquestes per evitar haver de repetir-les (p. ex., per un error de revelat o d’arxivament). També, si és possible, usar radiologia digital en comptes de la tradicional.

Durant l’exposició es poden usar protectors plomats (collar tiroïdal, armilla de plom, protectors genitals…) per evitar la radiació dispersa en teixits que no han de ser explorats. En odontologia són importants la protecció tiroïdal i dels cristal·lins (ulleres emplomades). Hi ha pacients en què cal evitar l’ús de radiacions (nens i dones embarassades).

  • Collar tiroïdal/-30
  • Collar tiroïdal

Protecció del treballador

Vigilància sanitària individual

Els treballadors que s’exposen de forma continuada a radiacions han de portar sempre un (o més d’un) dosímetre personal. És obligatori en els treballadors de la categoria A (control mensual) i recomanable en els de categoria B (control anual).

Vigilància sanitària per zones i control d’àrees

Per tal de tenir un control dosimètric ambiental, s’estableix una classificació entre les diferents zones de treball:

  • Zona controlada: és probable superar 3/10 del límit de dosi anual per un treballador exposat (6 mSv/any). Cal que hi hagi un dosímetre ambiental i que les persones que hi treballen portin un dosímetre personal. Només poden accedir-hi els treballadors que estiguin autoritzats i que hagin estat instruïts pel risc existent a la zona. No són habituals en odontologia.
    • Zona de permanència limitada.
    • Zona de permanència reglamentada.
    • Zona d’accés prohibit.
  • Zona vigilada: és probable sobrepassar l’1/10 de la dosi anual límit, però és improbable superar les 3/10 de la dosi (2-6 mSv/any). Cal que hi hagi un dosímetre ambiental, i no és necessari que les persones que hi treballen portin un dosímetre personal. Hi poden accedir tots els treballadors que estiguin sotmesos a un control dosimètric ambiental o personal.
  • Zona no vigilada: és poc probable passar d’1/10 la dosi anual límit (2 mSv/any). No és necessari un control dosimètric.

L’accés a qualsevol àrea on hi pot haver un risc de radiació ha d’estar convenientment senyalitzat. El senyal de risc de radiació té diversos colors en funció del tipus de zona (vegeu la taula).

Taula: Diferents tipus de zona amb risc de radiació
Tipus de zona Senyal corresponent
Zona vigilada: gris-blau
Zona controlada: verd
Zona de permanència limitada: groc
Zona de permanència reglamentada: taronja
Zona de permanència prohibida: vermell

Sistemes de registre de la imatge: pel·lícules radiogràfiques

Les pel·lícules radiogràfiques són plaques fotogràfiques adaptades al seu ús en radiologia. Es tracta d’una làmina plàstica recoberta d’una emulsió (barreja de productes químics homogènia) sensible a la radiació X (i a la llum). En funció de la quantitat de radiació que rep, queda registrada una imatge en tonalitats de gris. Per tal de poder veure aquesta imatge cal processar la pel·lícula mitjançant una tècnica anomenada revelat.

Les pel·lícules radiogràfiques usades en odontologia estan empaquetades dins d’un estoig de plàstic que les protegeix de la llum i de la humitat (la boca és una zona humida). El conjunt format per la pel·lícula i l’estoig se’l coneix com a paquet de pel·lícula.

El paquet de pel·lícula està format per quatre components (vegeu la figura):

  • Pel·lícula radiogràfica. En una de les cantonades té un relleu per determinar l’orientació de la pel·lícula.
  • Embolcall de paper negre. Protegeix la pel·lícula de la llum.
  • Làmina de plom. Situada a la part posterior de la pel·lícula embolicada en paper negre, per frenar la radiació que travessa la pel·lícula.
  • Embolcall extern o estoig. És una coberta de vinil o altres materials plàstics impermeable i opaca que segella hermèticament la resta de components del paquet.
Figura Zona de permanència prohibida

Al costat del paquet hi ha un sistema d’obertura, generalment una solapa, que permet extreure la pel·lícula del seu interior per poder revelar-la.

Les pel·lícules radiogràfiques s’alteren amb facilitat amb la calor, la humitat i les radiacions ambientals. Per això és important emmagatzemar-les en llocs frescos, secs i foscos, protegides de fonts de radiació. Hi ha caixes de plom o altres metalls resistents a la radiació que permeten la seva conservació.

Tècniques de revelat

Per tal d’obtenir imatges de qualitat i evitar haver de repetir radiografies cal seguir un rigorós procediment de revelat.

Les fases d’aquest procés són:

  1. Revelat (com a tal). Se submergeix la pel·lícula en una solució química reveladora durant un temps i una temperatura determinats. La solució redueix els cristalls d’halur que han estat exposats a la radiació donant coloració negra a la pel·lícula.
  2. Esbandit. La pel·lícula s’introdueix en aigua i s’agita per eliminar les restes de revelador.
  3. Fixat. Se submergeix la pel·lícula en una solució química fixadora durant un temps i temperatura determinats. El fixador frena el procés de revelat i elimina els cristalls no exposats a la radiació que no han reaccionat al revelador, creant zones blanques a la pel·lícula.
  4. Rentat. Es torna a posar la pel·lícula en aigua per eliminar tots els residus que s’hagin produït en el procés de revelat i fixat.
  5. Assecat. Serveix per eliminar l’aigua del rentat. Es pot utilitzar aire a pressió o calor.

Les solucions noves generen radiografies de millor qualitat, per això es recomana afegir cada dia una mica de solució nova. Cada tres setmanes es recomana canviar-les, o en menys temps si es fan moltes radiografies (>30 al dia).

Revelat manual

El revelat manual és el mètode més usat per processar plaques dentals. És un procediment que porta a terme l’assistent del facultatiu, és senzill i econòmic, i pot fer-se sense tenir una cambra fosca de revelat (encara que és aconsellable).

La cambra fosca és una habitació on no hi pot entrar la llum blanca. Les pel·lícules són molt sensibles a la llum blanca-blava-verda, de forma que un contacte amb aquesta pot espatllar la imatge latent (es vela). Aquestes cambres disposen de dues il·luminacions: una de normal per fer les tasques no relacionades amb el revelat i una de baixa intensitat de longituds d’ona llarga (taronja-vermella) per il·luminar la cambra fosca durant el revelat. La temperatura a la cambra ha de ser d’uns 20 ºC i ha de tenir una humitat del 50-70%.

Si la temperatura de la cambra sobrepassa els 32 ºC es pot velar la radiografia, i en humitats molt elevades no s’assequen bé.

Procediment del revelat:

  1. Comprovar els nivells de solucions. Si en falten, afegir-hi solució (mai aigua).
  2. Barrejar les solucions amb la seva vareta agitadora corresponent (no les dues amb la mateixa).
  3. Comprovar la temperatura del revelador (entre 18-24 ºC; òptima, 20 ºC).
  4. Marcar amb el nom del pacient i la data el suport de la pel·lícula utilitzada.
  5. Tancar la porta i apagar la llum normal i assegurar-se que som a les fosques. Tot seguit, encendre el llum de seguretat (vermell).
  6. Eliminar els embolcalls externs de la pel·lícula. Evitar tocar la part central d’aquesta amb els dits (tan sols es pot tocar pels cantells o pel punt d’identificació).
  7. Col·locar la pel·lícula al suport (ganxo o mosquit) corresponent.
  8. Submergir el suport amb la pel·lícula al revelador evitant que toqui les parets del tanc o altres pel·lícules que s’estiguin revelant al mateix temps.
  9. Moure el suport diverses vegades per evitar la formació de bombolles sobre la pel·lícula.
  10. Deixar el suport penjat del tanc, tapar-lo i posar en marxa el cronòmetre.
  11. Un cop passat el temps indicat, destapar el tanc i treure el suport amb la pel·lícula i netejar-los amb aigua del tanc mestre diversos minuts.
  12. Repetir l’operació en el tanc del fixador i tornar a netejar la pel·lícula en aigua.
  13. Tapar el tanc de processament i assecar la pel·lícula penjant el suport amb la pel·lícula en una zona en què no hi hagi pols o amb un assecador amb aire calent (<49 ºC).
  14. Un cop eixuta, treure la pel·lícula del suport i donar-la al facultatiu.
  15. Netejar l’equip i totes les superfícies de treball.

Revelat automàtic

El revelat automàtic és menys habitual i es fa amb un equip anomenat processador que fa totes les tasques de forma automàtica. Algunes reveladores han d’estar en una cambra fosca, però d’altres no ho necessiten.

El revelat automàtic és més ràpid, necessita menys espai, evita l’error humà i controla de manera automàtica el temps i la temperatura, fent el revelat més uniforme.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats