Altres procediments: instrumental i material

Els procediments odontològics són molts i diversos, alguns de molt freqüents en les consultes dentals i d’altres menys habituals, però també importants.

Entre els més freqüents hi ha els diferents tipus de tractaments protèsics, els tractaments d’ortodòncia i els tractaments de periodòncia. Aquests procediments requereixen d’un instrumental i material específic.

Pròtesis dentals

Pròtesis o prostodòncia és l’especialitat de l’odontologia que tracta la pèrdua de dents mitjançant pròtesis dental i, si s’escau, també d’estructures adjacents com la geniva.

Els efectes secundaris de la pèrdua de dents són diferents en funció del nombre de dents perdudes. Alteracions digestives, alteracions a l’articulació temporomandibular, alteracions en la fonació i alteracions estètiques són els efectes secundaris més destacats. És altament recomanable la reposició de les peces dentals perdudes per tal d’eliminar aquests efectes adversos.

La pròtesi dental és un element artificial fabricat habitualment en un laboratori protèsic.

L’objectiu del tractament protètic és reemplaçar una estructura lesionada, feta malbé o perduda per tal de restablir la funció i l’estètica.

L’odontòleg és qui escull el material i el disseny de la pròtesi. El protèsic dental és qui segueix les indicacions de l’odontòleg per a la seva fabricació.

Tipus de pròtesis dentals

La classificació més habitual de les pròtesis és segons si són amovibles o fixes:

  1. Pròtesi amovible: és un tipus de pròtesi que se la pot treure de la boca el mateix pacient. S’ha de tenir present que es tracta d’un aparell amovible i que, per tant, té cert moviment i la seva desinserció és relativament fàcil. Per aquest motiu el procés d’adaptació és bàsic. En aquest grup es classifiquen les pròtesis amovibles segons la quantitat de dents que substitueixen:
    • Pròtesi parcial: indicada per a un pacient edèntul parcial, per tal de substituir algunes dents absents. Està fabricada amb una estructura de metall sobre la qual s’aguanten les dents de resina (esquelètic) o tota de resina (pròtesi parcial de resina). En tots dos casos hi ha uns retenidors o ganxos soldats a l’aparell que es recolzen a la dent de pacient, la funció dels quals és subjectar la pròtesi.
    • Pròtesi completa: indicada per a un pacient edèntul total, és a dir, sense cap dent romanent. Aquests aparells són de resina i s’adapten perfectament a l’estructura dels rodets alveolars i del paladar en l’arcada superior fent el buit.
  2. Pròtesi fixa: tipus de pròtesi que el pacient no pot retirar per si sol. Hi ha dos tipus de pròtesis fixes, segons si estan suportades sobre dents romanents o sobre implants.
    • Pròtesi fixa dentosuportada: es tracta de tallar o rebaixar el contorn de la dent sobre la qual va inserida la pròtesi. La pròtesi fixa dentosuportada va cimentada sobre els pilars pertinents. Segons el seu disseny i les dents a les quals substitueix, aquest tipus de pròtesi es divideix en corona unitària o pont.
      • Corones unitàries: quan només se substitueix una dent i, per tant, es talla una sola dent i es col·loca la corona a sobre d’aquesta. Això és comú en dents que tenen un defecte d’estructura i han quedat debilitades, com per exemple després d’una endodòncia.
      • Ponts: es fa una combinació entre les dents romanents i les absents per tal de poder substituir-les. Hi ha diferents dissenys i hi ha nombroses variables que hi influeixen, però el més habitual és un pont de tres peces. Amb aquest pont es pot substituir una dent anomenada pòntic mitjançant dos pilars, on després de la correcta preparació se cimenta el pont. En nombroses ocasions els pilars tallats reben el nom de monyons.
    • Pròtesi fixa implantosuportada: les corones van col·locades sobre implants dentals. Els implants són uns elements artificials generalment de titani que s’han inserit dins de l’os prèviament. Tenen una forma cilíndrica, com la d’un cargol, i la seva mida és més o menys com la d’una arrel dental. Habitualment, la corona va enroscada a l’implant. El gran avantatge de la pròtesi implantosuportada és que permet substituir dents independentment de si el pacient té dents romanents o no. D’altra banda, depèn de l’estructura de l’os i les condicions sistèmiques del pacient, ja que implica una intervenció quirúrgica.

Consells per a pacients amb pròtesi amovible

Les pròtesis permeten restablir la funció i l’estètica, però és necessari un procés d’adaptació que sol ser més llarg per a la pròtesi amovible i en especial la completa. Per tant, s’ha d’acompanyar el pacient durant aquest procés i saber-lo aconsellar per afavorir aquest procés.

Període de confecció de la pròtesi

El tractament amb pròtesis dentals requereix diverses visites. És important que durant aquest procés el pacient se senti acompanyat, que hi hagi comunicació i que se senti implicat en la fabricació del que serà la seva pròpia pròtesi feta de manera individualitzada.

Adaptació de la pròtesi

Les primeres hores amb la pròtesi és habitual que aparegui hipersalivació i dificultat per parlar. Es tracta d’un element estrany introduït a la boca que durant les primeres hores provoca un augment de la quantitat de saliva del pacient, però aquest fenomen desapareix en poques hores. A més, la parla es veu alterada, ja que la pròtesi entra en contacte amb la llengua durant l’articulació de les paraules, dificultant la seva pronunciació. Per tal de familiaritzar-s’hi és útil que el pacient llegeixi en veu alta.

L’adaptació per menjar depèn de la quantitat de dents que s’hagin substituït i, per tant, segons el tipus de pròtesi. La pròtesi completa és la que presenta una adaptació més complexa. El pacient ha d’aprendre a menjar amb la nova pròtesi i, per tant, és recomanable que comenci amb aliments tous i fàcils de mastegar, i que mengi a poc a poc. El període d’adaptació varia segons el pacient, però pot ser d’una o dues setmanes.

El pacient nota una pressió sobre les estructures on va recolzada la pròtesi, com la geniva, i també les dents, on van ajustats els ganxos retenidors. Aquesta pressió és normal i desapareix per si sola. Tot i això, pot ser que apareguin aftes a la mucosa si la pròtesi exerceix una pressió excessiva. Quan això passa, és recomanable que el pacient es tregui la pròtesi i no la dugui. Un parell de dies abans de la visita amb l’odontòleg se l’ha de tornar a posar per tal que aquestes zones amb pressió excessiva siguin evidents i l’odontòleg pugui fer l’ajust necessari.

Manteniment de la pròtesi

Qualsevol pròtesi necessita un manteniment especial. Les que són de resina són fràgils i es trenquen amb cops secs. S’ha d’anar amb compte que no caigui, perquè es pot trencar. Per contra, les que tenen una estructura de metall és fàcil que es deformin amb els cops. Els ganxos no es poden ajustar a casa i s’ha de consultar el professional, ja que també és molt fàcil que si es toquen es desajusti la pròtesi o bé que es trenqui el ganxo.

Per mantenir les pròtesis ben ajustades cal fer les visites periòdiques de revisió que indiqui l’odontòleg. Cal tenir present que les pròtesis no són per sempre i que pot ser necessari modificar-les amb el pas del temps, reajustant-les als canvis en els teixits bucals.

Neteja de les pròtesis amovibles

La higiene de la pròtesi consisteix a raspallar-la amb un raspall destinat a aquest fi amb aigua i sabó per totes les superfícies després de cada àpat. En cas que quedin restes a les dents, s’han de raspallar amb un raspall i pasta dental.

Cal avisar sempre els pacients que posar la pròtesi en productes antisèptics és útil, però que només el raspallat elimina la placa bacteriana de les pròtesis. Per tant, pot ser molt útil complementar el raspallat de la pròtesi amb el remull amb productes antisèptics.

Instrumental i material per a pròtesis

L’instrumental i material que s’utilitzen en aquesta especialitat i per als diferents procediments en la confecció de pròtesis és molt ampli i variat. Es pot distingir entre l’instrumental i el material utilitzat en el gabinet dental i el material de laboratori utilitzat per a l’obtenció de models per al laboratori protètic per a la confecció de la pròtesi.

Instrumental i material dental

Tota la feina del laboratori dental es du a terme sobre rèpliques de la boca del pacient en guix. Aquestes rèpliques s’anomenen models. Per obtenir-les cal que l’odontòleg faci les impressions amb el material d’impressió adequat perquè els models obtinguts reprodueixin al més exactament possible la boca del pacient.

  • Cubetes: instrument on es col·loca el material d’impressió i on, un cop col·locat a la boca del pacient, queda el seu registre.
  • Espàtula d’alginat: espàtula que permet barrejar l’alginat en pols amb l’aigua fins a aconseguir una massa homogènia.
  • Tassa d’alginat: instrument on es fa la barreja de pols i aigua per obtenir l’alginat.
  • Encenedor: els més utilitzats són de tipus bufador de gas i els clàssics encenedors d’alcohol de cremar. S’utilitzen sobretot per escalfar les ceres.
  • Escalfador d’aigua: recipient connectat al corrent elèctric on es col·loca aigua que anirà augmentant la seva temperatura. S’utilitza per estovar les ceres.
  • Articulador: instrument on es col·loquen els models dentals de guix. Consisteix a transferir la posició de les dues arcades del pacient per tal que el protèsic tingui la posició exacta on confeccionar les pròtesis. L’arc facial i la galeta són les dues parts de l’articulador adaptades a la cara i a la cavitat oral del pacient per enregistrar la posició exacta. Aquestes dades es transfereixen durant el muntatge de models a l’articulador.
  • Guia de colors: guies per tal d’estandarditzar els colors de les dents de les pròtesis. L’odontòleg i el protèsic es poden posar fàcilment d’acord.
  • Espàtula de ciment i lloseta de vidre o paper: en pròtesi fixa són necessàries per a l’adhesió de la pròtesi als pòntics o monyons.
  • Abaixaponts: instrument que facilita la desinserció dels ponts fixos o corones.
  • Corones provisionals d’acetat: corones preformades transparents. S’utilitzen més en odontopediatria que no pas en pacients adults. Són útils per a restauracions estètiques.
  • Corones metàl·liques preformades: corones metàl·liques preformades que s’utilitzen en dents temporals amb grans destruccions. El seu ús més habitual és després de fer un tractament de la polpa en dentició temporal.

Material d'impressió

Entre el material més freqüent per prendre impressions destaca:

  • Alginat: derivat polisacàrid que s’obté d’algues marines. S’utilitza en la indústria alimentària i és el material més utilitzat en odontologia per prendre impressions. Es presenta en pols.
  • Silicona: tipus de cautxú o elastòmer sintètic amb propietats elàstiques. Com que són polímers de cadena més o menys llarga, determina la seva viscositat. Es comercialitzen silicones pesants en forma de pasta i silicones fluides que permeten obtenir impressions amb més precisió i detall. Qualsevol de les dues es presenta en dues fases que s’han de barrejar.
  • Ceres de mossegada: es fan servir per tal d’enregistrar la relació interdental del pacient. Es necessita escalfar-les prèviament. N’hi ha de diferents tipus: cera Moico, cera Reus.
  • Godiva: material termoplàstic que s’utilitza combinat en impressions a desdentats.

Instrumental per retocar pròtesis

L’instrumental utilizat per retocar i adaptar les pròtesis dentals en boca és:

  • Peça de mà
  • Freses de tungstè i de polir
  • Llapis de tinta
  • Paper d’articular i pinça de suport

Instrumental i material de laboratori

Una vegada l’odontòleg ha obtingut la impressió, s’ha de fer el buidat per aconseguir els models que s’enviaran al laboratori protètic on es confeccionarà la pròtesi.

Per al buidat de la impressió caldrà:

  • Espàtula de guix
  • Tassa de guix
  • Vibrador de guix
  • Lecron
  • Ganivet de cera
  • Ganivet de guix
  • Guix

Registre d’impressions

Els registres o les impressions de la boca del pacient es prenen a la clínica dental. Segons el material de la impressió, es fa el buidat a la mateixa clínica dental i s’envia al laboratori el negatiu de guix, o bé s’envia la impressió directament i es buida al mateix laboratori protètic.

Els registres bucals es fan amb un material especial introduït en cubetes d’impressió.

Les cubetes d’impressió poden ser:

  • Segons el material: metàl·liques o de plàstic
  • Segons l’arcada a què estan destinades: superiors o inferiors
  • Segons l’extensió: totals o parcials

La gran majoria són metàl·liques. N’hi ha de diferents mides segons la mida i l’amplada de la impressió, i també hi ha cubetes de plàstic preformades. Hi ha cubetes especials com les que es confeccionen per a un pacient o les cubetes perforades, que s’utilitzen per prendre impressions sobre implants.

La cubeta idònia per a cada pacient és la cubeta de mida més petita que permeti registrar correctament els teixits deixant un espai entre cubeta i aquests teixits d’entre 3 i 5 mm.

La funció del material d’impressió és enregistrar amb exactitud els teixits bucals, ja siguin teixits durs o tous, i les seves relacions espacials. Hi ha diferents materials per fer les impressions dentals, però les seves propietats sempre han de ser:

  • Permetre reproduir correctament la forma, els detalls i les dimensions de l’arcada. Ha de ser un material precís.
  • Conservar la seva precisió inicial idealment durant un temps indefinit, és a dir, que sigui un material amb estabilitat dimensional. Però tots els materials acostumem a patir canvis en la seva dimensió amb el temps.
  • Tenir la resistència mecànica necessària per no crear errors en el moment de la seva desinserció de la boca.
  • Ser de fàcil manipulació, amb un temps de treball ampli que permeti barrejar-lo i col·locar-lo correctament a la boca i que el temps d’enduriment sigui ràpid.
  • No ser tòxic ni irritant, i tenir un color i un gust agradables. Com que el material s’introdueix a la boca del pacient, ha de tenir unes propietats adequades.

Realització de la impressió

Els passos a seguir per obtenir una impressió són els següents:

  1. A partir de la barreja de dos components s’obté el material d’impressió amb la textura adequada.
  2. El material d’impressió es col·loca dins del suport rígid, la cubeta d’impressió.
  3. S’introdueix la cubeta amb el material d’impressió a la cavitat oral i s’espera el temps de “forjat” indicat pel fabricant per evitar deformar la impressió en retirar la cubeta.
  4. Transcorregut aquest temps, es retira la cubeta de la boca del pacient.
  5. Es processen les impressions obtingudes.

Materials i procediments d'impressió

Per obtenir les impressions hi ha molt materials, però els més utilitzats a la clínica dental són l’alginat i la silicona.

L’alginat és un hidrocoloide irreversible que comercialment es troba en pols envasada al buit per tal de protegir-lo de la humitat. Aquesta pols es barreja amb aigua, seguint les proporcions indicades pel fabricant, dins de la tassa d’alginat. Molts fabricants proporcionen uns dosificadors per facilitar les correctes quantitats de pols i aigua per a la barreja. L’espatulat de l’alginat es farà amb una espàtula d’alginat (vegeu la figura).

Figura Alginat

Durant l’espatulat és important no atrapar bombolles d’aire que posteriorment alterarien el model de guix. Aquest és el principal problema de l’alginat, i per tal d’evitar-ho en situacions on es requereix més precisió s’utilitzen altres materials d’impressió.

L’alginat es fa servir pel seu baix cost, les seves bones propietats físiques i mecàniques i el fàcil maneig. S’acostuma a utilitzar per a pròtesis amovibles parcials i completes, fèrules de descàrrega i ortodòncia amovible.

És necessari que el buidatge de les impressions es faci tan aviat com sigui possible després de fer el registre, perquè l’alginat és molt sensible a la presència o absència d’aigua. Per això cal guardar el registre fins al moment del seu buidatge en paper moll.

Vegeu el protocol a seguir en el procediment de preparació de l’alginat:

PROTOCOL DE PREPARACIÓ DE L’ALGINAT
OBJECTIU
Espatular correctament l’alginat i introduir-lo a la cubeta.
MATERIAL NECESSARI
• Alginat en pols
• Tassa d’alginat i espàtula
• Mesuradors de pols i aigua
• Cubeta
PROCEDIMENT
1. Seleccionar la cubeta segons la mida del pacient.
2. Afegir la pols d’alginat amb el mesurador a la tassa d’alginat.
3. Afegir aigua amb el mesurador a la tassa d’alginat juntament amb l’alginat.
4. Barrejar de manera homogènia la pasta durant 45-60 segons, sense crear bombolles d’aire. Intentar impregnar tota la pols amb l’aigua contra les parets de la tassa. Per tal d’estendre bé la massa batuda, es va girant la tassa sobre el palmell de la mà i d’aquesta manera també s’eviten les bombolles d’aire. Habitualment, el temps d’espatulat sol ser inferior a un minut.
5. Ajuntar tota la pasta dins la tassa, recollir-ne una part i carregar-la a la cubeta fins a omplir-la del tot, però sense que sobresurti. Habitualment, les cubetes se solen carregar mentre se subjecten amb una mà pel mànec. Es carreguen dues vegades i l’alginat s’estén de davant cap enrere.
6. Després col·locar l’alginat en boca per part de l’odontòleg, i quan ha transcorregut el temps d’enduriment, retirar-lo. L’alginat ha obtingut una consistència gomosa i elàstica.
7. Comprovar que el registre sigui correcte: s’han de reproduir totes les estructures dentàries i els teixits tous que les envolten, i no hi ha d’haver bombolles.
8. Rentar la impressió amb un raig d’aigua de l’aixeta.
9. Desinfectar la impressió amb solució d’hipoclorit de sodi 1:10 amb un atomitzador. No submergir en solucions antisèptiques o desinfectants la impressió, perquè s’alteraria.
10. Retallar, si escau, l’excés d’alginat, sobretot per la part posterior, per facilitar el seu buidat.
11. Mantenir aproximadament 15 min la impressió per a la recuperació del material en un ambient humit abans de fer el buidat. L’ambient humit es pot aconseguir amb paper moll que recobreixi tota la cubeta.
OBSERVACIONS
• Les cubetes poden provocar certes molèsties durant la seva col·locació a la boca del pacient. És important avisar al pacient i explicar el que se li farà. A més, cal vigilar el pacient per qualsevol gest o sol·licitud que pugui fer durant el procediment.

Als “Annexos” de l’apartat teniu disponibles les versions imprimibles d’aquest i altres protocols.

La silicona és un material elàstic que segons la seva reacció de polimerització es classifica en dos tipus:

  • Silicona de condensació: durant la seva polimerització es formen subproductes i existeix contracció del material. Això fa que el material no sigui prou exacte per registrar les estructures.
  • Silicona d’addició: no hi ha formació de subproductes en la seva polimerització, cosa que la fa més estable després de l’enduriment. Això fa que siguin les utilitzades avui dia. El seu cost és elevat i per això s’utilitzen estrictament en les situacions en les quals cal una gran precisió en la reproducció dels detalls. No es recomana buidar-les immediatament, com l’alginat, és necessari que transcorri almenys una hora i mitja, ja que podrien alliberar-se uns gasos que podrien provocar bombolles en el model de guix.

Segons la consistència, hi ha silicona de dos tipus:

  • Silicona pesant o putty: silicona pesant utilitzada com a base abans d’emprar la silicona lleugera. Sol comercialitzar-se com massilla+massilla.
  • Silicona lleugera: silicona fluida, la consistència de la qual permet que penetri a la zona que es vol enregistrar. Habitualment es comercialitza en cartutxos que es mesclen automàticament amb una pistola especial.

Vegeu el protocol a seguir per el procediment de preparació de la silicona:

PROTOCOL DE PREPARACIÓ DE LA SILICONA
OBJECTIU
Preparar la silicona pesant i la lleugera, omplir la cubeta i fer correctament el registre.
MATERIAL NECESSARI
• Silicona pesant amb els seus mesuradors
• Cartutx de silicona fluida amb la pistola
• Cubeta
PROCEDIMENT
1. Seleccionar la cubeta segons la mida del pacient.
2. Preparar la silicona pesant: sense guants, per tal de no interferir en el procés d’enduriment, barrejar les dues mides de silicona pesant (un catalitzador i l’altre la mateixa silicona) fins a aconseguir una massa homogènia i introduir-la a la cubeta. La part central del rodet s’enfonsa lleugerament per tal d’afegir posteriorment la silicona fluida.
3. Deixar amb antelació la pistola amb els cartutxos de silicona fluida carregada. Afegir la silicona fluida a la cubeta sobre la silicona pesant i també en alguns casos directament sobre l’estructura dental. En aquest cas és important que l’estructura dental sobre la qual es vol col·locar la silicona fluida estigui molt seca.
4. Introduir la cubeta a la boca i mantenir-la immòbil durant la seva polimerització. El temps d’enduriment de la silicona depèn del fabricant, però és més llarg que el de l’alginat, d’uns 3 a 5 minuts.
5. Retirar la cubeta i comprovar que la qualitat d’aquest registre sigui l’adequada: el material d’impressió no ha d’estar trencat ni arrossegat, i no hi han de faltar zones sense registrar.
OBSERVACIONS
• Aquest és el procediment d’un sol pas, ja que les dues silicones s’introdueixen a la vegada. Hi ha una altra tècnica que es fa en dos passos: primer es fa la impressió només amb silicona pesant i, un cop endurida, es retira i amb un bisturí s’eliminen les zones retentives per tal de crear un espai per a la silicona fluida. Hi ha altres tècniques per evitar aquestes zones retentives. La silicona fluida es col·loca a la cubeta amb la impressió feta només amb silicona pesant i s’introdueix a la boca esperant que s’endureixi per retirar-la.

Als “Annexos” de l’apartat teniu disponibles les versions imprimibles d’aquest i altres protocols.

La consistència de la silicona endurida és major que la de l’alginat. A vegades sol ser més complicat retirar la impressió de la boca del pacient. L’auxiliar ha d’acompanyar el pacient en aquest moment i avisar de la força que pot suposar aquest procediment.

Buidat d'impressions

Per al buidat dels diferents tipus de registre habitualment s’utilitza el guix (sulfat càlcic).

El guix és el material d’elecció, ja que compleix els requisits d’un material de buidat:

  • Precisió i estabilitat dimensional: s’aconsegueix fidelitat en la reproducció dels detalls i dimensions. Això permet confeccionar les diferents pròtesis sobre els models de guix.
  • Resistència a la fractura i l’abrasió: permet treballar al laboratori sense fer-lo malbé.

Hi ha diferents tipus de guix, segons la seva consistència i porositat:

  • Tipus I: guix taller o guix París, és el més tou i porós. S’utilitza per a models d’estudi, és a dir, models que té l’odontòleg per estudiar el cas i fer el correcte pla de tractament per al pacient.
  • Tipus II: s’utilitza per muntar els models de guix a l’articulador.
  • Tipus III: la seva resistència és major i permet utilitzar-lo per a la fabricació d’aparells amovibles.
  • Tipus IV o pedra: la seva resistència és més gran, i és resistent a l’abrasió.
  • Tipus V o d’alta resistència: té una resistència encara més gran.

Vegeu la preparació del guix:

PROTOCOL DE PREPARACIÓ DEL GUIX
OBJECTIU
Fer la preparació del guix correctament per al buidat de la impressió i obtenció del model.
MATERIAL NECESSARI
• Guix en pols
• Aigua
• Tassa de guix i espàtula de guix
PROCEDIMENT
1. Dosificar el guix i l’aigua i barrejar-ho: un cop dosificats el guix necessari i l’aigua corresponent per a la quantitat, s’afegeix a la tassa la quantitat d’aigua. Sempre hi ha més quantitat de pols que d’aigua. La temperatura no influeix gaire en la barreja, ja que a major temperatura més capacitat per dissoldre el guix, però més triga a endurir-se. A poc a poc s’hi va afegint el guix i es va barrejant amb l’espàtula de guix. La barreja s’ha de batre sempre en el mateix sentit per tal d’evitar les bombolles d’aire. Quan la consistència és cremosa es pot afegir el guix a la impressió.
2. Vibració de la cubeta: a mesura que es va carregant el guix a la impressió, aquesta està subjectada per una mà i recolzada sobre una vibradora de guix. Aquesta vibració també es pot simular de forma manual amb unes lleugeres agitacions. Es fa córrer una fina capa de guix d’un extrem a l’altre de la cubeta, de manera que el guix penetri progressivament per cada dent en la impressió.
3. Acabar d’omplir la impressió: una vegada s’omple la zona dentària, s’ha d’acabar d’omplir la impressió. Segons la consistència del guix en aquest moment, es pot afegir una mica més de pols de guix a la tassa per aconseguir una massa més densa. Un cop plena la cubeta, s’ha de deixar reposar uns 30 min. Durant aquest temps d’enduriment, el guix experimenta una reacció que provoca l’alliberament de calor. Amb el guix fred se separa de la impressió i s’extreu el model.
4. Separar el model. S’ha de fer amb molta cura, ja que si es treu abans d’hora es poden trencar algunes estructures. Cal vigilar amb les superfícies més vulnerables, que poden ser fracturades durant la separació del model, prenent la direcció de desinserció més adequada i retallant els excessos de guix prèviament.
OBSERVACIONS
• Amb el model de guix separat de la impressió s’analitza que no hagin quedat bombolles o imperfeccions.

Als “Annexos” de l’apartat teniu disponibles les versions imprimibles d’aquest i altres protocols.

Registre de la relació interdental

En la confecció de pròtesis dentals una dada important és conèixer la relació interdental del pacient.

Enregistrar la relació interdental consisteix a enregistrar els contactes de les dents quan el pacient mossega.

El material més utilitzat amb aquesta finalitat són les ceres. També hi ha les silicones especials, que permeten, per les seves propietats, més detall. Les ceres de mossegada permeten muntar els models a l’articulador amb la mossegada del pacient.

Per obtenir el registre, les ceres s’utilitzen escalfant-les de manera que no perdin les seves propietats. Es fa mossegar la cera al pacient com l’odontòleg consideri oportú i, un cop endurida, es treu de la boca. El pas del temps i la temperatura alteren la consistència de la cera i les seves propietats. Per tant, no són un registre fiable a llarg termini.

Materials per cimentar en pròtesi fixa

Quan les pròtesis fixes com ponts, corones i les incrustacions ja estan confeccionades al laboratori, s’han de cimentar sobre la dent preparada. Això es fa amb els ciments.

Hi ha diversos tipus de ciments. La classificació més freqüent és segons si són provisionals o definitius.

Funcions de l'auxiliar en prostodòncia

En els procediments relacionats amb la confecció de pròtesis dentals, les tasques de l’auxiliar són:

  • Ajudar a enregistrar les dades.
  • Retreure dels teixits i aspirar durant el tallat o preparació dental per a pròtesi fixa.
  • Manipular correctament el material d’impressió, ja sigui alginat o silicona.
  • Ajudar en el moment de prendre la impressió.
  • Buidar correctament les impressions i separar el model de guix.
  • Preparar el material per al registre de mossegada o altres registres, com el del color.
  • Ajudar a la manipulació de l’articulador, en especial a prendre l’arc facial.
  • Preparar tots els registres correctament per al seu transport fins al laboratori protèsic.

Ortodòncia

Una maloclusió es refereix al mal alineament de les dents o la forma com les dents superiors i inferiors encaixen entre si.

L’ortodòncia és l’especialitat de l’odontologia que tracta les maloclusions dentals. Les maloclusions poden ser d’origen esquelètic, és a dir, de les bases òssies, o dentals.

L’ortodòncia és una especialitat de l’odontologia que s’encarrega d’estudiar, prevenir, diagnosticar i tractar les anomalies de forma, posició, relació i funció de les estructures dentomaxil·lofacials.

El tipus d’aparatologia i el moment de tractar cada tipus de maloclusió és molt divers. Per això, en aquesta especialitat l’edat dels pacients és molt variable. Tot i això, és molt freqüent el tractament en nens amb un tractament ortodòntic precoç, ja que pot prevenir l’aparició d’una maloclusió severa o interferir-hi i corregir-la si ja està establerta.

Hi ha un tipus d’ortodòncia, anomenada funcional, que consisteix en aparells que afavoreixen el creixement i la maduració de les estructures dentals, corregint de manera precoç alteracions i afavorint així un correcte creixement i desenvolupament de les estructures òssies. El tractament precoç és important per la influència entre la forma dels teixits durs i tous i funcions com la masticació, la deglució, la respiració i la fonació. A més, són tractaments que poden evitar alteracions esquelètiques.

Les alteracions esquelètiques es poden corregir en alguns casos durant el creixement, però segons la seva severitat l’únic tractament viable correctiu és la cirurgia ortognàtica un cop s’acabi el creixement. El tractament precoç també pot evitar fractures dentals i facilitar la higiene, disminuint així el risc de càries i millorant l’estètica del nen.

Els pacients adults cada vegada són més nombrosos en aquesta especialitat, i tenen uns objectius fonamentalment estètics i funcionals. Normalment requereixen tractaments complexos i multidisciplinaris. Per tant, la comunicació amb els altres especialistes com el prostodoncista, l’endodoncista o el periodoncista és vital.

És important el vincle que es crea entre l’equip de salut dental i el pacient i la seva família, ja que acostumen a ser tractaments llargs que requereixen visites periòdiques.

Alteracions de l'oclusió

Hi ha molts tipus de maloclusió, que es classifiquen segons el tipus de dent i el pla de l’espai on es troben.

A nivell sagital, els molars es poden classificar segons la classificació d’angles:

  • Classe I molar: la cúspide mesiovestibular del primer molar superior oclou en el solc mesiovestibular del primer molar inferior.
  • Classe II molar: la cúspide mesiovestibular del primer molar superior oclou per davant del solc mesiovestibular del primer molar inferior.
  • Classe III molar: la cúspide mesiovestibular del primer molar superior oclou per darrere del solc mesiovestibular del primer molar inferior.

Les dents canines també accepten aquesta mateixa classificació d’angle a nivell sagital:

  • Classe I canina: la cúspide de la dent canina superior es troba entre la dent canina inferior i el primer premolar.
  • Classe II canina: la cúspide de la dent canina superior està per davant del punt de contacte entre la dent canina inferior i el primer premolar inferior.
  • Classe III canina: la cúspide de la dent canina superior està per darrere del punt de contacte entre la dent canina inferior i el primer premolar inferior.

A nivell vertical, les estructures dentàries poden presentar:

  • Mossegada oberta: hi ha un espai entre les vores incisals de les dents.
  • Sobremossegada: hi ha un solapament excessiu de les estructures dentals.
  • Normalitat: les dents incisives superiors cobreixen una part de les inferiors.

A nivell transversal hi ha:

  • Mossegada creuada: l’arcada inferior queda per fora de la superior.
  • Normalitat: l’arcada superior sobresurt una mica respecte de l’arcada inferior.

Les dents individualment també poden presentar malposicions:

  • Rotació: girada sobre el seu mateix eix axial.
  • Versió: inclinació cap a qualsevol cara.
  • Intrusió-extrusió: dins del mateix alvèol dental, la dent està situada més cap endins o més cap enfora, respectivament.
  • Gressió: es mou tota la dent en massa: arrel i corona.

Tractament de problemes ortodòntics

Per tractar els problemes ortodòntics, l’element més important és l’aparell.

Els aparells ortodòntics són dispositius que a partir de l’aplicació de forces corregeixen de manera progressiva les posicions incorrectes de les dents i l’os.

Hi ha diferents tipus de tractament, ja que segons el tipus d’aparell ortodòntic es classifica l’ortodòncia en diferents tipus de sistemes:

  • Ortodòncia amovible: aparells d’ortodòncia que es poden treure i posar a la boca. La seva confecció és a partir dels models de guix obtinguts amb les impressions d’alginat. Hi ha una gran diversitat d’aparells amovibles. Segons l’objectiu del tractament, les característiques del pacient i l’habilitat de l’ortodoncista, s’utilitza un aparell o l’altre. Són aparells complexos, amb arcs, ressorts i ganxos de filferro, resina i altres dispositius, com cargols.
  • Ortodòncia fixa: aparells que van units a les estructures dentàries. Els més habituals són els bràquets, uns elements petits que van cimentats a la superfície vestibular o palatina de les dents. La gran majoria de vegades se situen per la cara vestibular. Tenen una ranura horitzontal on s’introdueix un arc. Aquest arc relaciona tots els bràquets de les dents entre si i provoca el moviment dental. Els bràquets són habitualment metàl·lics, però poden ser també de ceràmica, anomenats estètics, ja que passen més desapercebuts.
    • Els bràquets es classifiquen segons el sistema que presenten per fixar l’arc: convencionals, en què es lliga l’arc al bràquet mitjançant lligadures metàl·liques o elastomèriques, i d’autolligat, en què el mateix bràquet reté l’arc, habitualment amb una tapa que s’obre i es tanca amb uns instruments específics segons el fabricant.
    • Els molars no tenen bràquets, tenen tubs. En alguns casos és necessari substituir els tubs dels molars per bandes, que envolten totes les superfícies laterals dels molars. A més, les bandes també són molt utilitzades per a la fabricació d’altres aparells. És important saber quina es la pauta per a la seva col·locació.
  • Ortodòncia invisible: sistemes que passen gairebé completament desapercebuts i que tenen una major estètica. Hi ha dos sistemes diferents.
    • Ortodòncia fixa lingual: col·locació de bràquets a les superfícies linguals i palatines de les dents. És un sistema molt complex i cada vegada menys utilitzat.
    • Fèrules invisibles: seqüència de fèrules transparents que van provocant els moviments dentaris planificats prèviament amb sistemes digitals. És un sistema molt estètic, encara que es complementa amb tècniques auxiliars moltes vegades, com els elàstics intermaxil·lars.

Fases del tractament ortodòntic

Els tractaments ortodòntics són llargs, i s’hi poden distingir diferents fases:

  1. Fase d’estudi. Per iniciar un tractament d’ortodòncia cal tenir uns registres dels pacients per poder fer l’estudi del cas. Els registres bàsics d’estudi són:
    • Radiografies: les més comunes són ortopantomografia i teleradiografia lateral de crani.
    • Models de guix: s’han de prendre unes impressions de guix.
    • Fotografies: és important tenir un registre de la cara i de la cavitat oral del pacient. Les fotografies que es fan habitualment són de cara i perfil en repòs i en somriure. Per fer correctament les fotografies de la cavitat oral es necessiten uns separadors per retraure els teixits i també uns miralls oclusals. Les fotografies bàsiques intraorals són les oclusals superior i inferior, la frontal i les laterals (dreta i esquerra).
    • En alguns casos és indicat per a l’estudi el muntatge del model en l’articulador.
    • Cal valorar les funcions de respiració i deglució, i també els hàbits com el xumet o el dit, que pugui presentar el pacient. En alguns casos es pot demanar alguna prova o examen per veure en detall alguna estructura o valorar alguna altra alteració, com pot ser un CBCT (tomografia computeritzada de feix cònic). Les interconsultes amb altres professionals com el logopeda i l’otorrinolaringòleg també són habituals.
  2. Pla de tractament amb uns objectius.
  3. Inici del tractament: l’element fonamental per al tractament és un aparell que, amb l’aplicació de forces, permeti la correcció de manera progressiva de les alteracions en la posició de les dents. Els aparells poden ser extraorals o intraorals, i aquests últims poden ser amovibles o fixos. L’ortodòncia amovible utilitza plaques de base acrílica, i l’ortodòncia fixa fa servir bandes, que són tires de metall circulars que envolten les dents.

Instrumental per a procediments d'ortodòncia

Instrumental bàsic per a procediments d’ortodòncia:

  • Separadors: per poder aïllar el camp i fer un correcte cimentat.
  • Material per gravar i sistema d’adhesió de compòsit.
  • Làmpada de polimerització.
  • Espàtula de compòsit.
  • Ciment de ionòmer de vidre.

Instrumental específic per a procediments d’ortodòncia:

  • Alicates per a la manipulació i inserció dels arcs: les alicates Weingart solen tenir un extrem corbat, puntes rodones i l’interior rugós per a la correcta subjecció de l’arc durant la inserció en boca.
  • Alicates de tall: les alicates de tall distal serveixen per tallar l’arc dins de la cavitat oral, ja que tenen un sistema que a més a més de tallar, atrapa l’extrem de filferro que sobra impedint que caigui dins de la cavitat oral.
  • Alicates per doblegar filferro:
    • Alicates d’angle
    • Alicates d’Adams
    • Alicates de Tweed
    • Alicates de tres puntes o d’Aderer
  • Instrumental per a bràquets
    • Pinça de bràquets
    • Pinça de tubs
    • Alicates per desenganxar bràquets
    • Director de lligadures: facilita l’ajust de les lligadures metàl·liques al voltant del bràquet
    • Alicates Mathieu: per a la col·locació de les lligadures metàl·liques al voltant del bràquet
  • Instrumental per a bandes
    • Adaptador o emputxador
    • Desenganxador de bandes
    • Mossegador de bandes

Material auxiliar bàsic en ortodòncia:

  • Elàstics: gomes intermaxil·lars que s’utilitzen segons el tipus de mala oclusió. Existeixen diferents mides i gruixos.
  • Molles o coils: poden ser oberts o tancats, que s’utilitzen en ortodòncia fixa.
  • Lligadures metàl·liques i elàstiques: serveixen per unir l’arc als bràquets.
  • Cadenetes elastomèriques unides.
  • Lligadura de separació: lligadura elàstica que es col·loca entre dues dents abans d’introduir les bandes.

Funcions de l’auxiliar en ortodòncia

L’auxiliar que treballa en una clínica dental on també treballa l’especialista en ortodòncia ha d’estar familiaritzat amb els diferents instruments i materials d’ús habitual en aquests tractaments.

Entre les tasques que ha de desenvolupar hi ha:

  • Col·laborar en la presa d’impressions i en el seu buidat.
  • Col·laborar en la presa de registres durant l’exploració i a fer les fotografies dentals.
  • Durant la col·locació d’aparatologia fixa, col·laborar a mantenir els teixits retrets, facilitant la visualització de les superfícies dentals. Col·laborar també a mantenir el camp de treball amb un ambient sec per a la correcta adhesió.
  • Preparar el material i l’instrumental necessaris i la seva correcta transferència.
  • Crear una bona relació amb el pacient, motivant-lo per afavorir la seva col·laboració. Aquest punt és imprescindible, ja que són tractaments llargs en què la col·laboració del pacient és indispensable perquè el tractament evolucioni de manera correcta.
  • Donar instruccions d’higiene oral i recomanacions al pacient segons el tipus d’ortodòncia.

Periodòncia i profilaxi

La periodòncia és l’especialitat de l’odontologia que s’encarrega de detectar i tractar les alteracions i patologies pròpies dels teixits periodontals, com la geniva, l’os alveolar i el lligament periodontal. Aquestes estructures protegeixen, envolten i fan de suport a les estructures dentals. Les malalties periodontals són de caràcter infecciós, i la causa principal és l’acumulació de placa bacteriana.

La periodòncia s’ocupa de la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les malalties i les condicions que afecten els teixits que donen suport als òrgans dentaris i als substituts implantats.

La placa bacteriana s’ha d’eliminar abans de la seva calcificació, ja que a partir d’aquell moment les tècniques d’higiene habituals són insuficients i calen tractaments per part d’un professional en el gabinet dental, com la neteja o la profilaxi. La placa bacteriana calcificada s’anomena tosca i es pot trobar localitzada per damunt de les genives (supragingival) o per sota (subgingival).

L’acumulació de bacteris a la geniva provoca gingivitis, és a dir, una inflamació gingival. Aquesta reacció inflamatòria de la geniva és reversible i es tracta eliminant els bacteris. En cas contrari, la gingivitis pot esdevenir en periodontitis i afectar estructures més profundes com l’os. Per tant, la diferència bàsica és que en la periodontitis hi ha una pèrdua d’os provocada per aquesta acumulació de placa.

El principal factor de la inflamació i de les malalties periodontals és l’acumulació de placa bacteriana. Hi ha també altres factors predisposants com les malalties sistèmiques, el tabac, les restauracions defectuoses o les maloclusions de cada pacient, que poden afavorir el seu desenvolupament. Les malalties periodontals són de caràcter crònic; per tant, no són reversibles, però es poden mantenir controlades amb revisions i tractaments periòdics.

Diagnòstic i control de les malalties periodontals

En el diagnòstic de les malalties periodontals, una de les principals proves en l’exploració és el sondatge periodontal. Es mesura la profunditat del sondatge i la pèrdua d’inserció per cada dent. Les dades de l’exploració s’enregistren en el periodontograma. El control de les malalties periodontals es fa mitjançant el control de placa.

El control de placa consisteix a eliminar i prevenir la formació de placa supragingival i subgingival.

És necessària la combinació del tractament periodontal a la clínica i unes bones pautes d’higiene a casa per part del pacient per tal de mantenir la salut periodontal.

El tractament periodontal consisteix en l’eliminació del càlcul o tosca supragingival i subgingival mitjançant la higiene i/o el curetatge o raspat. A més, també es fan cirurgies periodontals per corregir defectes d’estructura que la malaltia hagi produït a l’os i a la geniva.

Després del tractament de genives és imprescindible un tractament de manteniment periòdic, ja que les malalties periodontals són cròniques. En funció de la severitat de la malaltia, els factors de risc del pacient i la higiene, s’estipula una adequada pauta de manteniment.

Safata de periodòncia

La safata de periodòncia inclou tot l’instrumental que es fa servir més freqüentment en el diagnòstic i el tractament de les malalties periodontals.

  • Sonda periodontal: instrument manual que presenta en un extrem una punta fina graduada en mm.
  • Sonda Nabers: serveix per explorar dents multiradiculars i furques. És un instrument manual amb l’extrem corbat.
  • Curetes universals: instrument de mà amb dos extrems actius, afilats pel raspat i allisat radicular.
  • Curetes Gracey: només tenen un costat actiu. N’hi ha diferents tipus, i les més freqüents són:
    • 7/8 d’acció bucal i lingual en dents posteriors i d’acció interproximal en dents anteriors.
    • 11/12 d’acció mesial en dents posteriors.
    • 13/14 d’acció distal en dents posteriors.
  • Punta d’ultrasons: s’adapta a l’aparell d’ultrasons. La seva vibració permet el despreniment del càlcul.
  • Raspall i copa de polir: s’adapten al contraangle per polir la superfície de les dents després de la profilaxi.
  • Pedra d’afilat d’Arkansas: és una pedra abrasiva que s’utilitza per afilar les curetes i altres instruments.

Tartrectomia

La tartrectomia també s’anomena profilaxi o neteja dental. Consisteix a eliminar la tosca dental mitjançant procediments instrumentals mecànics.

Consisteix en l’eliminació del càlcul supragingival de les dents i les taques extrínseques de les dents que poden provenir del cafè, el tabac, el te… Habitualment, el càlcul s’acumula en aquelles zones on és més difícil la higiene amb el raspall dental, o perquè la higiene és insuficient. Coincideix també en zones on l’autoclisi per eliminar la placa bacteriana part de teixits com llavis o galtes és menor.

Els llocs on hi ha més càlcul acumulat habitualment són:

  • Cares linguals del sector anteroinferior (dents canines i incisives)
  • Cares vestibulars dels molars superiors

Per dur a terme la profilaxi es necessita un instrument que produeix una vibració d’ultrasò a la seva punta. La vibració de la punta col·locada sobre el càlcul provoca la desinserció de sobre de les estructures dentals.

Existeixen diferents tipus de punta segons la seva forma. L’ultrasò provoca una vibració d’entre 20 i 29 Hertz i té una irrigació constant de la punta per evitar l’escalfament de la dent, que podria provocar dany pulpar. Els aparells d’ultrasò es diferencien segons vagin acoblats a l’equip dental o siguin externs.

Després de fer la tartrectomia cal allisar la superfície dental amb un raspall o amb copes de goma de contraangle amb unes pastes abrasives. Això permet eliminar petites restes de càlcul encara enganxat a la dent i polir superfícies que hagin quedat rugoses. D’aquesta manera també és possible eliminar les taques extrínseques. Les taques intrínseques mai es poden eliminar amb una profilaxi, i calen altres tècniques com el blanquejat dental.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats