La clínica dental: organització i ergonomia

Un disseny adequat de la clínica dental i una bona organització i planificació dels procediments que s’han de dur a terme permet l’assoliment dels objectius i millora el benestar i el confort de l’equip de salut bucodental alhora que n’incrementa l’eficiència. També contribueix a minimitzar el risc de patir malalties professionals. Tot això es pot aconseguir aplicant els coneixements de l’ergonomia.

Ergonomia

L’ergonomia és l’aplicació d’informació científica sobre els humans en el disseny d’objectes, sistemes i entorns per a ús humà. En l’àmbit laboral s’encarrega del disseny dels llocs de treball, les eines i les tasques que es desenvoluparan, de manera que coincideixin amb les característiques fisiològiques, anatòmiques, psicològiques i les capacitats dels treballadors involucrats.

Els objectius de l’ergonomia en la clínica dental són:

  • Augmentar l’eficàcia de l’equip.
  • Reduir la fatiga física de l’equip.
  • Evitar situacions d’estrès i reduir la fatiga mental de l’equip.

Un disseny ergonòmic de la clínica dental distribueix els espais de treball per poder tenir una posició més estàtica de manera que es gasti menys energia i augmenti la concentració en la feina. El disseny ergonòmic també té en compte el disseny dels instruments i els diferents elements operatius i el seu funcionament: com manipular amb el peu, amb la mà… El disseny dels aparells, el mobiliari i el disseny ergonòmic ambiental també s’hi inclouen.

Àrees i posicions de treball

El disseny del gabinet dental ha de tenir les àrees molt ben distribuïdes corresponents a odontòleg, pacient i auxiliar.

L’entrada a la consulta s’ha de fer pel costat de treball de l’odontòleg i forma part de la zona de trànsit. També hi ha d’haver un espai per a l’acompanyant, l’àrea d’espera.

Pel que fa a l’àrea de treball clínic, tradicionalment el dentista treballava dempeus i realitzava totes les tasques. Actualment, amb l’aparició de la figura de l’auxiliar, s’han investigat i dissenyat millors pautes de treball en la clínica dental de manera que tant l’odontòleg com l’auxiliar treballen asseguts. Hi ha un espai perquè l’auxiliar pugui seure i treballar i un altre espai per a l’odontòleg. Aquests espais s’inclouen a l’àrea de treball clínic, juntament amb l’espai per al pacient.

Cada un d’aquests llocs de treball ha de tenir el disseny ergonòmic adequat. També és important que hi hagi un espai en el lloc de treball per poder abandonar-lo sense haver de molestar ni fer grans maniobres. A més, l’àrea de treball ha de permetre que els elements de treball siguin fàcilment abastables, per exemple, que les prestatgeries estiguin col·locades per poder-hi accedir amb el desplaçament més curt possible des del lloc de treball del personal.

Localització de l'àrea de treball

La localització de l’àrea de treball ha de permetre que l’odontòleg pugui realitzar moviments tan propers com sigui possible i que sigui l’auxiliar qui faci els moviments amplis. S’ha de poder treballar amb el pacient totalment estirat o assegut. De la butaca en surt un braç que inclou l’anomenat sistema d’arbre de cavitat (turbina, micromotor, bisturí elèctric …), també conegut com a unitat dental, d’on surt tot l’instrumental que s’ha de fer servir per tractar el pacient. És millor que la unitat dental es trobi a la dreta de l’odontòleg.

Per definir les localitzacions de les àrees de treball es pren com a referència un rellotge, en el qual el pacient ocupa el centre (vegeu la figura). A partir de la boca del pacient es col·loquen la resta d’instruments i materials.

Figura Localització de les àrees de treball

La posició del pacient segons el rellotge imaginari és:

  • A les 12 h se situa el cap.
  • A les 6 h se situen els peus.
  • A les 3 h hi ha el braç esquerre.
  • A les 9 h hi ha el braç dret.

Des del centre del rellotge es dibuixa un cercle imaginari. Des de la boca del pacient a la paret s’intenta que la distància sigui inferior a 1,5 m per cada costat. Dins d’aquest cercle es distingeixen les següents zones:

  • Zona de treball de l’odontòleg: entre les 7 h i les 12 h.
  • Zona de treball de l’auxiliar: entre les 2 h i les 4 h.
  • Zona de transferència d’instrumental: entre les 4 h i les 7 h.
  • Zona compartida: ocupada tant per l’auxiliar com l’odontòleg, segons el procediment, i se situa entre les 12 h i les 2 h.

BHOP

BHOP és la sigla anglesa de balanced home operating position. És la postura equilibrada o de referència per treballar.

Tant l’auxiliar com l’odontòleg, dins l’àrea de treball, han de mantenir una postura equilibrada de treball (vegeu figura). Sempre que sigui possible tant l’auxiliar com l’odontòleg han de treballar asseguts en tamborets d’altura regulable, amb rodes que permetin el desplaçament per l’àrea de treball.

La postura equilibrada de treball és la posició del cos que permet realitzar els procediments amb més precisió i menys fatiga física.

Les característiques d’aquesta postura, tal com es pot observar a la figura, són:

  • Cap i coll relaxats lleugerament inclinats cap endavant, mai en posició d’hiperextensió.
  • El punt de treball es trobarà a nivell dels colzes o lleugerament per sobre.
  • Columna vertebral en posició vertical, mantenint les curvatures naturals i recolzada al respatller del seient.
  • Espatlles i braços relaxats i a prop del cos.
  • Avantbraços i canells alineats i en angle de 45-90 graus amb els braços.
  • Cuixes lleugerament inclinades cap avall (uns 15 graus) respecte a la línia paral·lela del terra.
  • Peus a terra i separats a l’amplada dels malucs.
Figura Postura equilibrada

La cadira dental tant a l’inici del tractament com al final ha d’estar amb el seient baix i el respatller recte per permetre que el pacient entri i surti amb comoditat. Segons el tractament, el respatller de la cadira s’inclina fins a una posició de decúbit supí. El seient s’eleva de tal manera que la posició de la cadira ha de permetre a l’odontòleg col·locar les cames sota el respatller. Es recomana una distància mínima de 40 cm entre el cap de l’operador i la boca del pacient.

L’auxiliar s’asseu mantenint una posició uns 10-15 cm més elevada que l’odontòleg, i amb les cames entrecreuades amb les cames de l’odontòleg. Vegeu figura, on es mostra en esquema les cames entrecreuades de l’odontòleg (esquerre) amb les de l’auxiliar (dreta).

Figura Esquema de la posició odontòleg-auxiliar

Tècnica a quatre mans

La tècnica a quatre mans és una de les formes més freqüents de treballar en el gabinet dental. El nom quatre mans fa referència a les dues mans de l’odontòleg i les dues de l’auxiliar. Cada mà fa moviments i funcions concretes que permeten aconseguir un treball en equip amb moviments de poca amplitud i llargs períodes de treball concentrat. La localització dins l’àrea de treball i la posició de cada membre de l’equip són les esmentades en l’apartat anterior. Aquesta tècnica repercuteix positivament en el pacient, ja que la sensació d’ordre, coordinació i rapidesa en el treball incrementa la seva seguretat i comoditat.

Avantatges de la tècnica a quatre mans:

  • Es redueixen els temps de treball.
  • S’economitzen els moviments.
  • Disminueix la fatiga física i mental.
  • Augmenta el rendiment i l’eficàcia de tot l’equip.

En la tècnica a quatre mans les funcions de cada mà són importants i diferents. Tant el dentista com l’auxiliar tenen un costat actiu i un costat passiu, o de recolzament.

Per a l’odontòleg el costat actiu és la seva banda dreta, ja que amb la mà dreta manipula l’instrumental. El seu costat passiu és l’esquerre, i amb la mà esquerra subjecta el mirall i retreu els teixits per facilitar la visió.

Per a l’auxiliar el seu costat actiu és l’esquerre, ja que amb la mà esquerra realitza l’intercanvi d’instrumental. El seu costat passiu és el dret, i amb la mà dreta controla l’aspiració i dona suport en la retracció de teixits per incrementar el camp visual. L’auxiliar també fa altres tasques, com la col·locació del pacient a la cadira dental o el control de la il·luminació del camp operatori i la preparació prèvia i recollida posterior de l’instrumental, material i gabinet dental.

Una variant de la tècnica a quatre mans és la tècnica a sis mans, quan a la sala clínica hi ha més d’un auxiliar. En aquesta tècnica un dels auxiliars actua preparant i controlant el material i l’altre, en la transferència de l’instrumental a l’odontòleg. Aquesta tècnica s’utilitza en intervencions complexes i també freqüentment en les sales obertes o semiobertes.

Transferència d'instrumental de mà

Per a la transferència d’instruments s’han de tenir en compte algunes consideracions prèvies:

  • S’ha de saber agafar correctament cada instrument. Per a això s’utilitza un codi numèric que assigna a cada dit de la mà un número i s’estableixen diferents formes de subjectar els instruments.
  • S’ha de conèixer la part de l’instrument per on és adequat subjectar-lo.
  • És important conèixer els moviments que es poden realitzar durant la transferència d’instrumental.

Codificació dels dits de la mà

El codi numèric preestablert que assigna a cada dit de la mà un número facilita la descripció de la manera d’agafar un instrument i fer l’intercanvi.

A la mà dreta se li assignen els números de l’1 al 5 i a la mà esquerra els números del 6 al 10, començant pel polze, que té assignat el número 1 o 6, en funció de si parlem de la mà dreta o esquerra. Observeu la taula.

Taula: Numeració dels dits de les mans
Mà esquerra Mà dreta
• Polze: 6
• Índex: 7
• Del mig: 8
• Anular: 9
• Dit petit: 10
• Polze: 1
• Índex: 2
• Del mig: 3
• Anular: 4
• Dit petit: 5

Subjecció i moviments

En els instruments dentals es diferencien diverses parts (vegeu figura):

  • Part activa: tots els instruments estan dissenyats per tenir una funció. La part activa és la que realitza la funció.
  • Part inactiva: També s’anomena mànec, és la part per on se subjecta l’instrument.
  • Coll: és la part intermèdia que uneix la part activa amb el mànec de l’instrument.
Figura Parts d’un instrument

Hi ha diverses formes de subjectar l’instrumental:

  • Llapis: l’instrument s’agafa amb el tou dels dits 1, 2 i 3 (vegeu figura).
  • Llapis modificat: l’instrument s’agafa amb el tou dels dits 1 i 2 i es recolza en el dit 3 (vegeu figura).
  • Palmell: l’instrument es recolza al palmell de la mà, que es manté cap amunt (vegeu figura).
  • Tisores: l’instrument se subjecta entre els dits 4 i 5 (vegeu figura).
Figura Llapis
Figura Llapis modificat
Figura En palmell
Figura En tisora

Els moviments en la transferència d’instruments són moviments en el pla horitzontal i de poca amplitud:

  • Moviments de classe I: només es mobilitzen els dits de la mà.
  • Moviments de classe II: es mobilitzen els dits de la mà i canell.
  • Moviments de classe III: es mobilitzen els dits de la mà i canell i colze.
  • Moviments de classe IV: són moviments del braç des de l’espatlla.
  • Moviments de classe V: són moviments del braç i l’esquena.

Intercanvi d'instrumental

En l’intercanvi d’instrumental l’odontòleg ha de demanar el material que necessiti amb els dits en pinça:

  • Polze i índex per demanar el mirall.
  • Polze i cor per demanar la sonda.
  • Polze i anular per demanar la cullereta o excavadora.
  • Polze i petit per demanar la turbina.

Aquests quatre materials són els bàsics que hi ha d’haver a la safata.

Per realitzar la transferència d’instruments hi ha d’haver una bona comunicació entre l’odontòleg i l’auxiliar i tenir en compte algunes precaucions importants:

  • Estar ben col·locat i assegut.
  • Veure-hi correctament (bona il·luminació) .
  • Interaccionar correctament amb l’auxiliar, lleugerament més elevat que l’odontòleg.

Per al lliurament de l’instrumental bàsic l’auxiliar se situa a l’esquerra del pacient, mentre que l’odontòleg es troba a la dreta. L’auxiliar ha de col·locar prèviament a la safata l’instrumental ordenat de manera que l’instrument de més a prop és el que s’ha de fer servir primer. L’auxiliar lliura l’instrument a l’odontòleg agafant-lo per l’extrem més distant de la part activa en forma de llapis i orientant la part activa cap a la boca del pacient, de manera que l’odontòleg reculli aquest instrument pel mànec. El lliurament s’ha de fer a una distància de seguretat del pacient no inferior als 4 cm i mai a la vista del pacient.

En el moment que l’odontòleg ha de canviar d’instrument es distingeixen diferents etapes:

  • Senyals: l’odontòleg fa un petit moviment de translació exterior paral·lel al pit de l’auxiliar girant lleugerament el canell i mostrant el mànec de l’instrument utilitzat.
  • Preintercanvi: l’auxiliar recull l’instrument amb el palmell de la mà mirant cap al sostre, amb el dit petit i anular (forma de tisora, dits 4 i 5) i alhora acosta i orienta el nou instrument que agafa en forma de llapis.
  • Final d’intercanvi: l’odontòleg agafa el següent instrument pel mànec.
  • Treball: l’odontòleg dirigeix l’instrument a la zona de treball mentre l’auxiliar agafa el següent instrument que s’utilitzarà.

Si l’odontòleg ha de tornar a fer servir un instrument, l’auxiliar el manté a la mà agafant-lo en forma de llapis fins al moment de tornar-lo a lliurar a l’odontòleg. En cas que no l’hagi de tornar a fer servir, l’allunya en perpendicular al palmell de la seva mà per evitar punxades.

Algunes qüestions importants són:

  • El dentista no ha de fer mai moviments amplis perquè pot danyar la cara del pacient.
  • Les mans de l’odontòleg i l’auxiliar no s’han de creuar mai. D’aquesta manera, la mà esquerra de l’auxiliar passa l’instrument a la mà dreta de l’odontòleg.
  • El moviment de l’auxiliar és un moviment de braços; en canvi, l’odontòleg només ha de moure els dits i el canell, els colzes han d’estar al costat del cos i no ha d’aixecar la vista del camp de treball.
  • Tots els intercanvis estan explicats amb la mà dreta de l’auxiliar, considerant que és dretà i que en el moment de l’intercanvi no fa cap altra tasca. Si en el moment de l’intercanvi controla l’aspiració i/o dona suport en la retracció de teixits, l’intercanvi el farà amb la mà esquerra i els dits que utilitzarà seran els corresponents d’aquesta mà.

Transferència d'altres instruments i materials

Transferència de pinces

Les pinces serveixen per a transferir materials com rotllos de cotó, falques, etc. Per transferir les pinces l’auxiliar les agafa per la part activa en llapis (en pinça 1, 2 i 3) orientant la part activa cap al palmell de la mà subjectant-les amb força. Sempre que sigui possible ha de posar l’altra mà a sota per evitar que l’objecte pugui caure.

Quan l’odontòleg ho indica, l’auxiliar atansa la pinça cap a la seva mà dominant amb la part activa orientada cap a la boca del pacient. Si el dentista té un altre instrument a la mà, primer es retira amb els dits 4 i 5 i després es lliuren les pinces no retirant la mà fins a assegurar-se que les té agafades fermament. Per retirar les pinces es pot fer amb els dits 1, 2 i 3 amb pinça per la part activa o bé amb 4 i 5 per l’extrem distal i pressionant amb força per evitar que l’objecte pugui caure.

En l’intercanvi és important vigilar de no contaminar amb l’instrumental utilitzant la part activa i el material que subjecten les pinces.

Transferència de materials

En la utilització i lliurament de materials s’ha de tenir en compte:

  • L’auxiliar ha de disposar anticipadament els materials que impliquen barreja i tenir temps disponible per a preparar-los abans que l’odontòleg els necessiti. La improvisació sempre comporta errors.
  • Els materials s’han de preparar immediatament abans de fer-los servir.
  • Els materials han de presentar-se a la zona de transferència, tan a prop com sigui possible de la boca del pacient. L’auxiliar ha de sostenir el material amb la mà dreta, deixant lliure la mà esquerra per a l’intercanvi d’instruments o neteja de l’instrument utilitzat.

Transferència de xeringa d’anestèsia

Abans de la seva utilització la xeringa d’anestèsia ha d’estar preparada amb l’agulla i l’anestèsia. Per preparar la xeringa primer s’ha de col·locar el cartutx d’anestèsia i després enroscar l’agulla (amb el protector posat) a la xeringa.

L’auxiliar agafa la xeringa amb el palmell de la mà i la porta a la zona de transferència orientant el mànec de la xeringa cap a l’odontòleg i l’agulla cap a l’auxiliar (vegeu figura).

Figura Transferència de xeringa d’anestèsia

Un cop utilitzada, normalment l’odontòleg es queda amb la xeringa i la diposita a la safata d’instruments de la unitat dental per si l’ha de tornar a utilitzar. Si després d’utilitzar-la l’odontòleg lliura la xeringa a l’auxiliar, primer cal encaputxar-la. Finalment l’auxiliar ha de retirar l’agulla de la xeringa i el cartutx d’anestèsia i llençar-los als corresponents contenidors de residus.

Una precaució important és que la xeringa s’ha de lliurar i recollir sempre encaputxada. Mai poden encaputxar o desencaputxar l’agulla l’odontòleg i l’auxiliar a la vegada.

Transferència d’instruments articulats

Per als instruments articulats l’auxiliar ha de subjectar l’instrument per a l’articulació amb pinça dels dits 1, 2 i 3 orientant la part activa cap al palmell de la mà. Amb els fòrceps l’orientació també té en compte l’arcada en la qual es treballa. Així, l’odontòleg demana els fòrceps de l’arcada superior amb el palmell de la mà cap amunt i els de l’arcada inferior amb el palmell de la mà cap avall.

Transferència de material rotatori

En la transferència de material rotatori s’ha de tenir en compte que l’intercanvi no es pot fer mentre està en funcionament. Abans de lliurar aquest instrumental, l’auxiliar ha d’haver retirat de la mà de l’odontòleg qualsevol instrument. L’instrumental rotatori és un instrumental delicat que té més pes que l’instrumental de mà, per aquest motiu la transferència s’ha de fer amb totes les precaucions per evitar caigudes accidentals d’aquest instrumental.

Per realitzar la transferència l’auxiliar ha d’agafar l’instrument rotatori amb pinça dels dits 1, 2 i 3 orientant la part distal cap a l’odontòleg. L’odontòleg l’ha d’agafar amb la mà dominant i col·locar-lo a la mànega de la unitat dental.

Aspiració de fluids i control de la visibilitat

Durant tot el tractament l’odontòleg ha de tenir una visió del camp operatori òptima per poder realitzar els tractaments. L’auxiliar col·labora a mantenir aquesta visió del camp operatori controlant la il·luminació, mantenint el camp operatori lliure d’aigua i fluids i separant els teixits tous.

L’auxiliar controla la il·luminació i amb la mà esquerra ha de col·locar en cada moment la làmpada dental de manera que enfoqui l’àrea de treball. Sempre ha d’evitar produir enlluernaments al pacient.

La separació dels teixits tous per tenir una bona visió del camp operatori és una tasca que fa l’odontòleg amb la mà no activa. Normalment utilitza el mirall, o també els dits. En algunes ocasions l’acció de l’odontòleg no és suficient i és necessari que l’auxiliar reforci aquesta separació dels teixits tous. Pot fer-ho fent servir els mateixos elements que l’odontòleg, és a dir, els dits o el mirall. Normalment ho fa amb la mà esquerra. L’auxiliar també pot utilitzar la cànula d’aspiració amb aquesta finalitat, amb la mà dreta i sempre amb molta precaució perquè pot tenir un efecte traumàtic per als teixits.

Durant els procediments la boca del pacient s’omple de saliva i de l’aigua procedent de l’instrumental rotatori i de la xeringa multifunció que dificulta la visió en el camp operatori. Cal evacuar aquests líquids amb el sistema d’aspiració. El sistema d’aspiració incorporat a la cadira dental i situat al costat de l’auxiliar està dotat amb aspiradors de baix i d’alt poder d’aspiració que es posen en funcionament quan se separa la mànega del suport on es troba ancorada.

És tasca de l’auxiliar evacuar els líquids amb el sistema d’aspiració. Hi ha diferents tipus de cànules o ejectors:

  • Cànula convencional: s’utilitza amb la mànega de baix poder d’aspiració i és flexible. La flexibilitat d’aquestes cànules permet que en ocasions adopti una forma de ganxo que permet que se subjecti sola en la comissura del llavi i amb l’extrem sota la llengua. D’aquesta manera l’auxiliar queda lliure per a desenvolupar altres tasques (vegeu figura, a l’esquerra).
  • Cànula quirúrgica: s’utilitza amb la mànega d’alt poder d’aspiració, és rígida i de diàmetre més gran que les cànules convencionals encara que també n’hi ha de menor diàmetre (vegeu figura, a la dreta).

Com a norma general la cànula sempre s’ha de situar tan a prop com sigui possible de la dent que s’ha de tractar.

Figura Cànula d’aspiració convencional a l’esquerra i cànula quirúrgica a la dreta.

Per aspirar una gran quantitat de líquid es pot treure el protector que porta la cànula convencional en un extrem, però s’ha de tenir especial cura de mantenir la distància de seguretat amb els teixits tous per evitar traumatismes.

La cànula d’aspiració convencional l’agafa l’auxiliar amb la mà dreta en pinça, amb els dits 1, 2 i 3 (vegeu figura).

Figura Subjecció de cànula convencional

La cànula quirúrgica la subjecta l’auxiliar en forma palmell-polze invertit, generalment amb la mà dreta (vegeu figura).

Figura Subjecció de cànula quirúrgica

Les funcions de la cànula d’aspiració són:

  • Aspirar aigua i restes orgàniques.
  • Aclarir el camp visual.
  • Retreure els teixits tous.

Una altra tasca de l’auxiliar és el manteniment de la visió indirecta. L’odontòleg utilitza el mirall intraoral per tenir una visió indirecta de les estructures dentals que no pot observar de manera directa. L’auxiliar s’encarrega de mantenir net el mirall intraoral. Per fer-ho, utilitza una gasa o bé la xeringa multifunció cada vegada que l’odontòleg ho sol·liciti.

Malalties en l'àmbit de la salut bucodental

Els components de l’equip de salut bucodental fan activitats sovint de forma repetitiva durant la jornada laboral o mantenen postures concretes durant períodes de temps perllongats que poden ocasionar l’aparició de malalties professionals. Les malalties professionals són aquelles que s’adquireixen a conseqüència de les activitats que es desenvolupen en àmbit de treball. Són diferents dels accidents laborals, que són conseqüència d’un episodi concret o situació fortuïta.

Quadre de malalties professionals

El Reial decret 1299/2006, de 10 de novembre, es va promulgar amb la finalitat d’actualitzar el sistema de notificació i registre existent per a les malalties professionals. Amb aquest decret s’aprova el quadre de malalties professionals en el sistema de la Seguretat Social i s’estableixen els criteris per a la seva notificació i registre.

Les malalties més freqüents en els components de l’equip de salut bucodental són:

  • Malalties musculoesquelètiques: malalties provocades per postures forçades i/o moviments repetitius.
  • Malalties infectocontagioses: les més habituals són les respiratòries com la tuberculosi. N’hi ha d’altres de greus, com l’hepatitis, la sida, l’herpes. Aquestes malalties es contagien si no es prenen les mesures de seguretat adients.
  • Hipersensibilitat a materials diversos: en odontologia s’usa un gran ventall de materials amb components químics molt diversos que poden ocasionar dermatitis de contacte, al·lèrgies, etc… sobretot en mans i dits. És força freqüent l’al·lèrgia al làtex dels guants.
  • Sordesa: pot aparèixer sordesa provocada pel soroll d’aparells i d’instrumental.
  • Toxicitat: pot aparèixer simptomatologia variada normalment per inhalació per l’ús de productes químics, com per exemple els desinfectants.
  • Alteracions oculars: ocasionades per l’ús perllongat de llum intensa que pot produir sequedat en la mucosa o fatiga visual.
  • Malalties cardiovascular: treballar dempeus pot conduir a l’aparició d’edemes i varius.
  • Ferides diverses: ocasionades per l’instrumental tallant i punxant que s’utilitza en el gabinet dental.

Per evitar l’aparició d’aquestes malalties és important seguir les pautes de l’ergonomia en el treball que inclouen les mesures de seguretat i higiene.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats