La professió d’infermeria

Per ser uns bons professionals de la infermeria és imprescindible que conegueu breument la història d’aquesta professió i els diferents models d’infermeria, així com el procés d’atenció d’infermeria (PAI) i el paper que duu a terme el tècnic en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) dins d’aquest procés.

La infermeria és una professió fonamentada científicament. L’aplicació del mètode científic en la pràctica de la infermeria es realitza a través del mètode que es coneix amb el nom de procés d’atenció d’infermeria, d’ara endavant PAI.

Els auxiliars formen part de l’equip d’infermeria que atén el pacient i per tant participen, sota la supervisió corresponent, en les diverses etapes del procés d’atenció PAI.

Breu història de la infermeria

Al llarg de l’historia, la medicina i les professions relacionades amb aquesta, incloent-hi la infermeria, han anat evolucionant i han arribat als trets que les caracteritzen a l’actualitat. A cada època, des de la prehistòria fins al món contemporani, passant per l’edat mitjana i la modernitat, diferents fets han marcat aquesta transformació.

Prehistòria

Des de sempre, l’ésser humà ha tingut preocupació per la seva pròpia supervivència i per la del seu grup, i per perpetuar l’espècie. Ja en aquesta etapa històrica organitzava diferents activitats relacionades amb el fet de respondre necessitats bàsiques com podien ser l’alimentació o la protecció del fred i de la calor.

També era en aquest període quan es creia que les malalties tenien un origen sobrenatural, tant espiritual com màgic, i és fruit d’aquests pensaments que neix la figura del mag o fetiller (curandero), que mitjançant rituals era l’encarregat de curar les diferents malalties. Aquests fetillers o mags tenien una posició social privilegiada i els seus poders sobrenaturals estaven influenciats per divinitats. Avui dia, aquesta medicina solament es practica en poblacions primitives.

El paper de la dona en les pràctiques de les cures va esdevenir fonamental: alimentar, protegir, curar… Per tractar les diferents patologies que patien ella i la seva família, aquesta preparava remeis per guarir malalties que ella mateixa va anar descobrint mitjançant l’observació, a partir de les herbes i plantes amb acció medicinal, transmetent-les entre generacions i entre comunitats.

Aquestes comunitats tenien pràctiques d’higiene elementals, com la conservació dels aliments en llocs adequats i l’enterrament de cadàvers, entre d’altres.

Edat antiga

En aquest període encara se seguia creient, majoritàriament, que la naturalesa de les malalties era màgica i religiosa; amb la figura del metge sacerdot, però, de manera progressiva es prepara el terreny perquè aparegui la professió de metge. S’atenien els malalts en temples religiosos o en llocs prop d’aquests. També és en aquesta època quan se sap que neix una altra figura diferent d’aquest metge sacerdot, i que tracta problemes de caire traumatològic i de cirurgia menor.

Una altra de les figures més rellevants que comencen a sorgir en aquest període és la figura de la llevadora, dones que no tenen una base teòrica però sí una gran experiència en l’atenció de parts.

Podem distingir dues etapes dins de l’edat antiga:

  • Grècia: és en aquesta època quan hi ha un dels canvis importants, ja que és l’inici de la medicina científica; ara l’explicació de les malalties ja no té una relació religiosa o màgica, sinó que tenen causes naturals. Ara és el metge qui intenta restablir la salut de les persones. El personatge més rellevant d’aquesta època és Hipòcrates (490 a.C.), considerat com el pare de la medicina. Utilitzava el coneixement científic per al diagnòstic i el tractament de les malalties, i va escriure molts tractats mèdics i va influir en la medicina a l’època medieval. Els grecs van descobrir que gràcies a una higiene, l’alimentació i uns hàbits correctes mantenien un nivell adequat de salut.
  • Roma: els romans van aprofitar els coneixements dels grecs i són els creadors d’obres d’enginyeria com els banys d’aigua calenta, els aqüeductes, el clavegueram, etc., que beneficiarien la salut pública. Va ser llavors quan es van crear les escoles de metges, paral·lelament a l’aparició d’altres professionals sanitàries menors, com les de massatgista i obstetra; a més, es legisla la professió medica i la dels seus col·laboradors. És en aquest període quan es creen hospitals militars per atendre els ferits en camps de batalla, i que més tard atendrien malalts civils. La infermeria intuïtiva aplicava el saber adquirit de tres fonts de coneixement: l’observació, la pròpia experiència i el saber, i es transmet entre generacions. Galè (130 d.C), successor d’Hipòcrates i un dels metges principals de l’època, va afavorir un gran desenvolupament de la medicina. Destaquen els seus estudis sobre anatomia.

Edat mitjana

El cristianisme era la religió oficial d’Europa, i aquest tenia un paper molt important en l’atenció de les persones amb manca de salut, ja que els actes de caritat es consideraven ben valorats. A les grans ciutats es van crear hospitals on s’acollien persones sense recursos i malalts, i va ser llavors quan van aparèixer els monestirs que, a banda de l’atenció de malalts, també tenien coneixements sobre medicina.

Més tard es creen hospitals civils que depenen dels ajuntaments de cada població, que s’atenen sense gairebé recursos i limitant-se a les atencions bàsiques d’infermeria, moltes vegades sense l’atenció mèdica. En les ciutats neixen els gremis o les confraries amb l’objectiu d’atendre els seus membres quan emmalaltien.

Va ser en aquesta època quan es van començar a inaugurar universitats on es van crear els primers estudis de medicina, entre d’altres. Es considerava que la infermeria no necessitava formació especifica, i per això encara no tenia una formació superior.

La medicina va arribar a un gran desenvolupament amb els àrabs, entre el mon clàssic i el Renaixement. En aquesta època es continuen les obres per la salut pública. En els centres assistencials hi treballaven cuidadors amb certa formació; a més, ja va ser en aquest període quan, a més de l’assistència sanitària, ja hi havia la preocupació pels problemes socials del malalt.

Edat moderna

Degut a la reforma luterana, molts països del centre i del nord d’Europa expulsen els religiosos que s’encarreguen de la cura dels malalts als hospitals, i passen a prestar atenció d’infermeria persones que no en tenien preparació. A Espanya, país catòlic, es construeixen hospitals propietat de l’Església, de particulars amb caire benèfic o d’administracions públiques; en qualsevol cas, tota l’atenció infermeria era prestada per personal religiós. Als hospitals s’atenien les persones amb pocs recursos, i a les persones amb alt nivell econòmic se les atenia a les seves pròpies residències. En aquesta època, els metges ja rebien formació universitària.

Durant el Renaixement es produeixen grans avenços en la medicina gràcies al coneixement anatòmic del cos humà. Andrés Vesalio va ser un dels millors anatomistes de l’època juntament amb Servet, entre molts d’altres.

En aquesta etapa neix el concepte de contagi gràcies a Gerolmo Fracastro. Segons Fracastro, el contagi es produïa per partícules de mida molt petita que tenien la propietat de penetrar i multiplicar-se en els cossos sans, per contacte directe o per material contaminat. Una altra figura important va ser el metge Paracels; en un dels seus llibres, Paramirum (1532), fa un estudi sobre les causes generals de les malalties.

A causa de la reforma luterana, quan van desaparèixer els ordes religiosos i les cures als malalts, la professió d’infermeria va patir una davallada, atès que les cures dels malalts van quedar en mans dels servents i assistentes sense cap formació en el camp de la medicina.

Amb el Concili de Trento (1545) sorgeixen ordes religiosos com el de Sant Joan de Déu. En aquest reglament es delimitaven les funcions dels religiosos i la de les germanes de la Caritat, orde fundat per Sant Vicenç de Paül en el qual exigien formació en infermeria a les religioses que cuidaven els malalts. Finalment, la preocupació per la formació dels que cuidaven de malalts comença a partir del segle XVI.

Edat contemporània

El segle XIX, amb la revolució industrial, va suposar un triomf de la ciència i de la tècnica. Els estats comencen a fer-se responsables de la salut i es veu la sanitat com un dret de tota la comunitat. A finals de segle, a Alemanya es crea la primera Llei de la seguretat social, que dóna dret a l’assistència sanitària als treballadors i posteriorment a la resta dels ciutadans.

Al segle XIX apareix la figura de la infermera professional i no religiosa, gràcies a Florence Nightingale, fundadora de la primera escola d’infermeria el 1860 a l’Hospital de Sant Tomàs, a Londres; amb la seva àmplia formació tècnica i humanística, es va dedicar a la formació d’infermeres i va fixar les bases en què avui dia s’assenta la infermeria actual. Juntament amb les escoles laiques, coexistien ordes religiosos que també formaven infermeres.

A poc a poc, els hospitals deixen de fer la funció de refugi de persones sense recursos i passen a ser centres especialitzats en l’atenció sanitària a persones malaltes, amb més recursos materials i humans cada cop més ben qualificats, com infermeres i metges.

Al nostre país, els canvis van aparèixer més tard en el camp de la infermeria; al segle XX hi havia tres tipus de professions diferenciades dins de la infermeria amb un nivell de formació divers:

  • Practicants: antics barbers que eren els assistents del metge. Administraven medicaments i feien petites cirurgies i cures als malalts.
  • Llevadores: s’encarregaven dels parts naturals.
  • Les infermeres o cuidadors: majoritàriament eren religiosos o persones que atenien les persones malaltes com a acte de beneficència.

A mitjan segle XX neix la figura de l’ajudant tècnic sanitari (ATS), títol que unifica les tres professions d’infermeria abans descrites; vinculat als estudis de medicina, aquest títol eleva el nivell de preparació.

Situació actual a Espanya

Davant les exigències de la professió d’infermeria, el 1977 es crea el títol de Diplomat Universitari en Infermeria (DUI). Era una formació de tres anys en escoles d’infermeria tant públiques com privades. El 2010, el títol d’infermeria serà de Grau Universitari, amb un any més, en total 4 anys de formació.

Als auxiliars d’infermeria se’ls regula legalment als anys seixanta, assignant tasques d’assistència bàsica als hospitals, i se’ls denomina auxiliars de clínica. Però és a partir dels anys setanta quan s’instauren els estudis de formació professional de primer grau i aquests poden obtenir el títol d’auxiliar de clínica. I ja el 1986 s’instaura l’auxiliar d’infermeria en substitució de l’auxiliar de clínica. Oficialment, el 1995 s’aprova el cicle de grau mitjà de formació professional de Cures Auxiliars d’Infermeria, que substitueix el títol de formació professional de primer grau.

Models d'infermeria

La infermeria és, bàsicament, una ciència pràctica, i això fa que a la pràctica del dia dia es renovin les idees per tal de ser útils, reals i adaptables a la vida quotidiana. Però només considerar la pràctica, sense cap sustentació teòrica, no permetria un desenvolupament harmònic que garanteixi una pràctica correcta i aplicable.

Els models d’infermeria els podem definir com unes representacions de la realitat de la pràctica d’infermeria en què es fan visibles els factors que hi intervenen i la relació que mantenen entre si.

Les funcions principals dels models d’infermeria són: clarificar les idees sobre les diferents situacions; ajudar la infermera a utilitzar un llenguatge comú i comprendre’l, i fer de guia per a l’activitat, la docència i la recerca, com a instrument recordatori de les actuacions d’infermeria.

A continuació fem un breu resum dels diferents models d’infermeria que hi ha hagut a la història i en quin model actualment ens basem per portar a terme la nostre professió.

  1. Model d’interacció entorn-pacient: el primer model teòric d’infermeria va ser proposat per Florence Nightingale (1820-1910) a mitjan segle XIX. Aquest model defineix per primer cop la infermeria com una professió diferent de la medicina, i és per això que Florence Nightingale és reconeguda com la fundadora de la infermeria moderna. L’objectiu d’aquest model és crear coneixement científic i tècnic per millorar la qualitat de l’atenció. Nightingale considerava que un entorn natural positiu, és a dir, un entorn amb una bona ventilació, una correcta il·luminació i un control de les eliminacions influïa de manera positiva en el pacient.
  2. Model suplementari i complementari: aquest model es considera encara avui dia, més que un model, una filosofia. Creat per Virginia Henderson (1897-1996), entén que les persones tenim unes necessitats bàsiques, el que és essencial a l’ésser humà per mantenir la seva vida o assegurar el seu benestar; va enumerar catorze necessitats molt similars a les de Maslow que s’han de satisfer mitjançant una sèrie d’activitats que una persona sana normalment és capaç de satisfer per si sola. Quan la persona perd la salut, aquesta ja no pot cobrir alguna d’aquestes necessitats de manera independent i autònoma, sinó que necessita d’algú per poder-les cobrir i és llavors quan l’equip d’infermeria ha d’intervenir per suplir, ajudar o ensenyar aquesta necessitat i fer que la persona ho faci de manera independent al més ràpidament possible.
  3. Model de sistemes oberts i assoliment de metes: aquest model, creat per Imogene King, creu que el pacient és un sistema personal dins l’entorn, que coexisteix amb altres sistemes personals. Va definir la infermeria com un procés d’interaccions humanes entre la infermera i pacients que interaccionen entre si per establir objectius, i que per fer-ho exploren mitjans, i a posteriori es posen d’acord en els mitjans que utilitzaran. Aquest autor descriu la infermeria com una disciplina i una ciència aplicada.
  4. Model d’autocures: creat per Dorothea Orem (1914-2007), que va descriure la teoria general de l’autocura, en què s’integren tres teories relacionades: la de l’autocura, la del dèficit de l’autocura i la dels sistemes d’infermeria. Les autocures són les diferents activitats que cada persona realitza per mantenir la vida, la salut i el benestar. Quan la persona perd la capacitat per realitzar aquestes autocures, la infermeria les afavoreix per tal que l’individu conservi la salut, es recuperi de la malaltia i s’enfronti a aquesta. El model d’Orem es centra en l’individu.
  5. Model de relacions interpersonals: va ser creat per Hildegard Peplau (1909-1990), infermera nord-americana de gran rellevància, coneguda com la mare de la infermeria psiquiàtrica. Es relaciona amb una teoria parcial per a la pràctica de la infermeria. Aquest treball reflecteix el panorama del model psicoanalític contemporani. Aquesta autora va ser una de les primeres a definir la professió d’infermeria i la primera que va agafar altres camps científics i els va relacionar amb la teoria d’infermeria. El model de Peplau és de desenvolupament. També fa un fort èmfasi en la interacció, així que es pot catalogar com un model de relació interpersonal.
  6. Model dels éssers humans unitaris: aquest model va ser creat per Martha Rogers (1914-1994), autora del llibre Introducció a les bases teòriques de la infermeria, publicat el 1970. Considera l’home com un tot, relacionat i integrat amb l’entorn amb el qual intercanvia matèria i energia. La infermeria ha de fomentar la interacció entre l’home i el seu entorn de manera harmoniosa.
  7. Model de conservació: Myra Levine va crear el model de conservació en la interacció humana. El fonament per la intervenció d’infermeria és la conservació de l’energia i de la integritat estructural, personal i social.
  8. Model d’adaptació: el model va ser desenvolupat per Callista Roy, una de les figures més destacades de la infermeria moderna. Nascuda a Los Angeles el 1939, Roy va desenvolupar la teoria de l’adaptació, basada en la seva pròpia experiència com a infermera pediàtrica. El model de Roy considera que l’home és un ésser biopsicosocial en relació amb un entorn variable i amb una gran capacitat d’adaptació. La infermera és la que ajuda les persones a adaptar-se als canvis i a millorar la seva salut.
  9. Model de sistemes de cures: Betty Neuman (1924), nascuda Als Estats Units, és una infermera i professora que ha treballat en diversos camps de la infermeria. És la creadora del model de sistemes de cures, en el qual considera tota persona de forma global, com a sistema obert que interactua aquest amb l’entorn. Aquest model diu que hi ha factors productors l’estrès a la persona i que aquests poden ser interns i externs. La infermera és la responsable de valorar els diferents factors que afecten la persona davant de l’estrès.

El procés d’atenció d’infermeria (PAI)

La infermeria, com ha passat amb altres disciplines, ha anat evolucionant a través del temps, fins a poder-se definir com una professió fonamentada científicament. Això implica que la seva pràctica s’ha de recolzar en la ciència, que a la vegada afavorirà un continu desenvolupament de la disciplina. Ja no es vàlid per a la pràctica d’infermeria el coneixement comú i/o empíric; és necessari utilitzar el coneixement científic amb objectius concrets i dins del marc conceptual de la professió.

Com instrument per a la pràctica, l’adaptació del mètode científic s’ha demostrat com el més útil i segur per a la cerca de solucions per als diferents problemes que es presenten en “la cura de la persona o grups”. La aplicació del mètode científic en la pràctica de la infermeria es realitza a través del mètode que es coneix amb el nom de procés d’atenció d’infermeria, d’ara endavant PAI.

Les característiques del PAI són:

  • Flexible i dinàmic: s’adapta a qualsevol situació i nivell d’assistència (atenció primària i atenció especialitzada; a més, pot respondre a l’evolució dels diferents problemes de salut del pacient).
  • Aplicable a un individu, a la família o a la comunitat.
  • Atenció individualitzada i integral a les diferents necessitats del pacient.
  • Atenció contínua i de qualitat en resposta als problemes reals que presenta el pacient.
  • Organitza el temps i els recursos materials i humans necessaris.
  • Coordina les funcions de l’equip d’infermeria.
  • Evita duplicacions i/o omissions, gràcies al fet d’enregistrar tot el que es fa el pacient mitjançant documentació d’infermeria.
  • Avalua fàcilment i fiabilitat les actuacions d’infermeria, alhora que avalua l’eficiència de les cures per tal de prestar una atenció de qualitat.

L’objectiu principal del PAI és facilitar totes les cures necessàries, donant resposta a les necessitats de la persona, la família i la comunitat per tal que sigui una atenció integral.

D’aquest objectiu general es poden desglossar els objectius següents:

  • Identificar les necessitats de cada pacient.
  • Saber quines són les prioritats de les cures, els objectius i els resultats desitjats.
  • Crear una base de dades sobre els pacients.
  • Establir un pla de cures i portar a terme les actuacions necessàries d’infermeria.
  • Conèixer l’eficàcia de les cures.

La necessitat d’utilitzar un instrument metodològic per portar a terme el procés de cuidar en infermeria queda justificada en el mateix moment en què Florence Nightingale manifesta la importància que té deixar per escrit totes les activitats que porten a terme les infermeres en la cura del pacient.

Històricament, el PAI ha passat per diverses fases de desenvolupament i modificació. En l’actualitat se’n distingeixen cinc etapes, vinculades entre si. Són seqüencials, tot hi que en algun moment de la seva execució poden donar-se simultàniament. Les etapes són cinc: valoració, diagnòstic, planificació, execució, avaluació.

Primera etapa: valoració

En aquesta primera etapa del procés d’atenció d’infermeria (PAI) és quan s’obtenen i es recullen les dades del pacient, família o comunitat per poder així identificar les diferents necessitats i problemes sobre l’estat de salut del pacient i elaborar posteriorment el diagnòstic d’infermeria.

Aquesta etapa la porta a terme el personal sanitari, que la recull tant en la consulta, l’hospital i/o el domicili del pacient. S’ha de portar a terme de forma completa, detallada i exacta, ja que serà la base sobre la qual se sosté tot el procés d’atenció en infermeria.

Tota la informació recollida s’ha d’enregistrar en un document específic per deixar constància per escrit de la situació del pacient i per poder ser utilitzada per altres membres del equip de salut. Aquests documents formaran part més endavant de la seva història clínica. D’aquesta manera s’evita, a més, la repetició de proves o exploracions en el pacient, que en moltes ocasions poden resultar incòmodes i/o molestes. Aquesta valoració pot ser:

  • General: obtenim una informació general del pacient.
  • Centrada: se centra a obtenir informació en una situació o àrea d’interès; per exemple, la pell o una extremitat.

En tots dos casos la valoració ha de ser correcta, ja que en funció de la informació recollida es prendran decisions i es faran unes intervencions en concret; per tant, perquè la valoració sigui al més correcta possible, aquesta ha de ser:

  • Integral: ha de recollir tots els aspectes biològics, psicològics i socials de la persona.
  • Individualitzada: ha identificar les característiques i respostes pròpies de l’individu.
  • Factible: ha de ser realitzada pel personal d’infermeria i que orienti i que identifiqui els problemes i/o les necessitats que pot tractar l’equip d’infermeria.
  • Continua: la informació es recull sempre que sigui necessari, i durant tot el procés.

Aquesta primera fase de valoració es pot subdividir en tres subetapes:

  1. Recollida de dades: el personal d’infermeria és el responsable de recollir les dades del pacient de manera detallada, completa i exacta, tant a l’inici del procés com de forma contínua al llarg de l’estada del pacient.
  2. Validació de les dades obtingudes: es realitza després de la recollida de dades, i consisteix a verificar i comprovar que les dades obtingudes són reals, completes i correctes. Sempre que hi hagi sospites s’ha de repetir el procediment per tal d’evitar falses interpretacions en l’anàlisi de les necessitats del pacient. Les dades obtingudes també es podran contrastar amb les que ens proporcionin altres professionals.
  3. Organització de les dades: l’objectiu d’aquesta subetapa és estructurar la informació obtinguda per identificar millor la situació i les necessitats que presenta la persona, família i/o comunitat, i així facilitar l’elaboració del diagnòstic.

Característiques de la recollida de dades

Les fonts d’informació més valorades són les transmeses pel mateix pacient i la seva família o tutors. Les vies de recollida d’informació més utilitzades són l’observació directa del pacient, l’entrevista (que pot ser estandarditzada o no, i dirigida amb o sense ajuda d’un qüestionari previ) i l’exploració clínica.

Les dades que es recullen poden ser de diferents tipus:

  • Objectives i subjectives: les primeres són percebudes i fins i tot poden ser mesurades en molts casos per part de tot l’equip sanitari, com poden ser febre, vòmits, color de la femta… Les dades subjectives, en canvi, són les que ens transmet el pacient. El pacient les pateix, però l’equip sanitari no les pot mesurar ni verificar; una de les dades del pacient subjectives seria: tinc molt mal de cap o estic molt cansat; el pacient les sent, però nosaltres no ho podem verificar.
  • Actuals o antecedents o hàbits: les primeres són les que estan succeint en aquest mateix moment; per exemple, em fa mal el dit petit del peu perquè portava una sabata estreta i he estat caminant tot el dia. En canvi, les dades històriques o antecedents són les que fa un cert temps que han passat, com per exemple: em vaig trencar el fèmur fa un any o em van fer una intervenció quirúrgica de maluc fa quatre anys.
  • Permanents o variables: les permanents són les no varien durant el procés, com ara malalties degeneratives o cròniques, com la miopia; en canvi, les variables són aquelles que canvien durant el procés. Per exemple, una fractura de calcani.

La recollida inicial de les dades, fins i tot quan s’ha fet amb molta precisió, mai és definitiva, ja que constantment n’apareixen de noves i algunes són inexistents en la valoració inicial. Aquesta primera recollida de dades, com a primer pas del procés, és fonamental, i per aquest motiu se li ha de donar l’atenció que mereix. S’ha de fer durant les primeres 24 hores de l’ingrés del pacient.

El qüestionari inicial, a més de ser útil per recordar a l’entrevistador les dades que recull, també proporciona un lloc per anotar les respostes a les seves preguntes i registrar qualsevol informació que la persona hagi volgut expressar. Per la recollida de dades s’utilitzen diferents preguntes; aquestes poden ser obertes o tancades, i les primeres són les més útils.


L’observació directa:

En l’observació s’obté informació a través d’instruments i dels sentits de manera sistemàtica i deliberada. L’observació ja s’inicia en el primer contacte amb el pacient i posteriorment, de forma contínua, durant tot el procés. L’observació ha de ser general i focalitzada en allò que ens interessa; recollim sobretot dades del pacient, signes de malalties, estats emocionals i de l’entorn, que ens oferirà molta informació sobre aquest. L’observació requerix un entrenament de coneixements i experiència per part del personal sanitari per tal d’identificar possibles alteracions que poden aparèixer durant el procés. Ha de ser organitzada i planificada.

Aquesta observació pot ser directa i indirecta. En la primera només s’utilitzen els sentits per obtenir informació, com per exemple l’olor de una ferida, sorolls respiratoris… En canvi, en l’observació indirecta s’utilitzen instruments per portar-la a terme, com per exemple el termòmetre per mesurar la temperatura corporal.


L’entrevista clínica:

L’entrevista clínica és una conversació mantinguda entre el pacient i el personal sanitari per obtenir informació de l’estat de salut del pacient. És important i necessari mantenir una relació i un clima de confiança, saber escoltar i preguntar de manera adequada per treure la màxima informació possible. A part de les respostes orals del pacient, hem de tenir en compte el llenguatge no verbal, com ara el moviment de les mans, la manera com respon les preguntes, etc., per tal d’extreure’n més informació. En l’entrevista hi poden participar més de una persona, com per exemple membres de la família, cuidadors, amics….

Aquesta entrevista pot tenir lloc en diferents espais, com poden ser l’habitació del mateix pacient, una consulta mèdica o en diferents llocs on el pacient hi desenvolupi les diferents activitats de la vida diària.

Perquè l’entrevista sigui satisfactòria hi ha quatre factors que cal tenir en compte:

  • Ambient: tranquil i relaxat, deixant que el pacient s’expressi de manera lliure i sense pressions, sense pressa. Hem d’assegurar que hi hagi una privacitat i eliminar qualsevol barrera que ens dificulti la comunicació entre el pacient i l’equip assistencial.
  • Actitud del personal sanitari: tot el personal sanitari ha de mostrar interès pel que està explicant el pacient, creant un clima de confiança amb un contacte visual amb ell, així com respectar el torn de paraula del pacient i els silencis que manté, mostrar-li empatia…
  • Llenguatge: el llenguatge s’ha d’adaptar a la persona a la qual se li fa l’entrevista, utilitzant un llenguatge entenedor i procurant no utilitzar paraules massa tècniques que el pacient no comprengui; les preguntes poden ser obertes o dirigides, en funció de l’evolució de l’entrevista i del pacient.
  • La preparació prèvia: és important, ja que ens ajuda a centrar les dades que volem obtenir d’una manera correcta, clara i vàlida.

Aquesta entrevista, perquè sigui al més completa possible, tindrà tres etapes, cada una d’elles d’importància rellevant:

  • Iniciació: crear un ambient de confiança i favorable per generar una bona relació entre el pacient i el personal sanitari.
  • Cos: part majoritària i central de l’entrevista per obtenir informació seguint una manera més o menys estàndard.
  • Cloenda: resumir allò principal i repetir, si no ha quedat clars, alguns dels aspectes que s’han preguntat al pacient i que siguin rellevants, i finalització de l’entrevista acomiadant el pacient.


L’exploració clínica:

Gràcies a l’examen físic podem obtenir informació que ens permet fer una valoració correcta del pacient. Aquesta exploració física s’ha de fer de forma completa i ordenada, i es porta a terme després de l’entrevista, fet que ens ajuda a validar les dades o la informació que ens ha revelat el pacient anteriorment, i afegir-ne de noves si s’escau. Se li explica de manera entenedora i correcta com se li farà aquesta exploració al pacient. Aquesta exploració física es podrà anar repetint al llarg de tot el procés per tal de poder recollir i valorar els canvis i l’eficàcia de les accions d’infermeria.

Per portar a terme una correcta i detallada exploració clínica s’utilitzen quatre tècniques especifiques, que són:

  • Inspecció: examen visual general i detallat del pacient. S’observen les característiques físiques, la mida, el color, el moviment, la col·locació, la forma i la posició, entre d’altres, del pacient.
  • Palpació: amb la utilització del sentit del tacte, per identificar determinades característiques de la superfície corporal de la pell i altres estructures que es troben sota d’aquesta. Aquesta tècnica s’utilitza per palpar diferents òrgans, per exemple els de l’abdomen.
  • Percussió: consisteix a colpejar suaument amb un o diversos dits la superfície del cos amb la finalitat d’obtenir sons dels diferents òrgans pròxims a la zona escoltada.
  • Auscultació: es fa mitjançant els sentits de l’oïda i utilitzant l’instrumental adequat.

Segona etapa: diagnòstic

Durant aquesta etapa del PAI, les dades que hem recollit, valorat i constatat sobre l’estat de salut del pacient han de ser analitzades detalladament per tal d’arribar a un judici o conclusió sobre el seu estat de salut. D’aquesta manera s’identifiquen els problemes reals o potencials que poden aparèixer i que són susceptibles de ser tractats.

Existeixen diferents tipus de diagnòstics; principalment, els dividim en dos grups:

  • Els diagnòstics mèdics: són els que fan referencia a un procés patològic concret més o menys estable fins a la seva resolució.
  • Els diagnòstics d’infermeria: són l’enunciat d’un estat de salut o problemes reals o potencials relacionats amb aquest. Aquest es pot modificar en el temps, i per tant el podem definir com un diagnòstic dinàmic.

El diagnòstic d’infermeria orienta i dirigeix la planificació i realització del pla de cures.

Els diagnòstics d’infermeria d’un pacient són proposats i valorats per infermeria. Tenint en compte la jerarquia de les necessitats humanes de Maslow i l’opinió del pacient, s’enuncien en aquest ordre: primer els que suposin una amenaça per a la vida del pacient; després els que es refereixen a problemes reals d’una importància menor; finalment, els de risc potencial. Menors que aquests poden aparèixer en alguns casos per no realitzar cures d’infermeria per tal d’evitar-los.

Piràmide de Maslow

Trobareu més informació sobre Maslow i la seva jerarquia de les necessitats humanes en el següent enllaç: goo.gl/8uvreC.

Per fer la redacció del diagnòstic cal seguir unes directrius definides. Així, en la primera part es redacten el problema de salut o la resposta de la persona. Per fer-ho es recomanen les etiquetes diagnòstiques proposades per la NANDA (North American Nursing Diagnosis Association). Mentre que a la segona part es representen els fets que causen o contribueixen al problema. Perquè sigui un enunciat correcte, la primera part s’ha d’unir a la segona, formulant la frase “relacionada amb”, ja que no sempre es pot establir directament, en un primer cop d’ull, la relació-causa efecte.

Tercera etapa: planificació

Una vegada identificades les necessitats i els problemes mitjançant la recollida de dades i quin diagnòstic d’infermeria té el pacient, és l’hora de planificar, millor dit, de dissenyar un programa complet d’assistència per atendre, disminuir o solucionar els problemes o les necessitats identificats en el pacient. Per portar-ho a terme cal elaborar un pla de cures organitzades i individualitzades. Per a una correcta planificació s’han de tenir presents els següents punts:

  • Prioritzar els problemes i diagnòstics: identifiquem els problemes que necessiten un tractament immediat i els que poden ser tractats. El seu objectiu és atendre les necessitats i/o problemes al més aviat possible amb coordinació i organització. Per atendre d’una manera prioritària es pot utilitzar la piràmide de necessitats de Maslow.
  • Marcar objectius individualitzats: la infermera i el pacient conjuntament plantejant les metes que s’intenten aconseguir. Aquests objectius han de ser clars, reals, concrets, observables i mesurables, i s’han de fixar en un període de temps predeterminat.
  • Planificar les accions d’infermeria: planificar activitats dirigides a ajudar l’individu o comunitat per aconseguir els objectius establerts, eliminant i disminuint els factors que originen problemes.

Quarta etapa: execució

En aquesta etapa del PAI és quan s’aplica el pla de cures que s’ha establert anteriorment i es porten a terme les activitats d’infermeria proposades en aquest. És imprescindible que durant la seva realització es continuïn recollint i valorant noves dades, problemes i/o necessitats que puguin aparèixer.

Les execucions de totes les cures han de ser reflectides per escrit, indicant qui, què i on s’han realitzat, a més de si s’han produït incidències o els objectius aconseguits, entre d’altres.

Podem esmentar diferents plans d’execució, depenent del tipus de plans de cures:

  • Pla individualitzat: aquest pla és per a una situació o un individu en concret. Identifica i administra les diferents accions i activitats que porten a terme infermeria per al pacient amb unes necessitats i unes característiques determinades.
  • Plans estandarditzats amb modificacions: són plans ja preestablerts però que poden ser modificats per tal d’adaptar-se a un individu o una situació concreta.
  • Plans estandarditzats: s’utilitzen uns protocols ja elaborats i establerts. És un pla de cures que s’utilitzen en pacients que presenten necessitats més freqüents.

Abans de portar a terme les cures hem de preparar prèviament el pacient i, una vegada acabades, s’ha de verificar que aquest quedi amb les millors condicions possibles. També hem de tenir en compte, a més dels recursos humans, els recursos materials, i que el material utilitzat per a la realització d’aquestes cures pugui ser utilitzat en altres ocasions o bé, si són d’un sol ús, que es llencin en el contenidor adequat.

El personal d’infermeria executa diferents activitats; són les següents:

  • Activitats pròpies o independents: l’activitat pròpia seria que és el personal d’infermeria qui porta a terme directament les cures, educant, recomanant tot per a la millora del pacient o comunitat. Realitzaran procediments i tècniques pròpies de la professió d’infermeria, i és aquest grup professional el que les pot executar legalment.
  • Les activitats delegades o dependents: són activitats en què el personal d’infermeria obeeix ordres d’altres professionals de l’equip de salut, com són les ordres mèdiques.
  • Les activitats interdependents: són les que es realitzen conjuntament entre els professionals d’infermeria i els altres membres de l’equip de salut.

Cinquena etapa: avaluació

És en aquesta darrera etapa del PAI quan es comprova si s’han aconseguit els objectius previstos en el pla de cures, resultats proposats de manera completa o parcial, o bé no s’han aconseguit. S’ha de fer una comparació de l’estat del pacient amb els resultats esperats i s’ha de portar a terme una avaluació de cada una de les etapes del PAI per poder identificar els factors que afavoreixen o impedeixen el seu assoliment, i per tant adaptar i comprovar la qualitat de les cures.

Els documents que ens ajudaran a l’avaluació seran els informes i els registres diaris, les sessions clíniques i d’infermeria, l’observació i les comissions de control de qualitat que són presents en els centres sanitaris.

És necessari que, a més de l’avaluació final, s’avaluï també quan el pacient està rebent les cures, per valorar-ne l’evolució i solucionar abans millor els problemes i les necessitats que puguin aparèixer.

Per avaluar les cures executades és necessari seguir unes normes o criteris que siguin observables i mesurables, i que puguin identificar els canvis que es produeixin.

Fer una bona avaluació implica valorar l’aspecte físic de l’individu, el funcionament de l’organisme, l’aspecte psicològic, l’educació pera la salut que ha rebut el pacient, el grau de satisfacció rabuda i l’ambient familiar i social durant les cures.

Durant l’avaluació ens podem adonar de la necessitat d’eliminar o modificar tant els objectius com el diagnòstic i el pla de cures. Això ocorre perquè les característiques inicials de l’individu o comunitat poden canviar, eliminant-se per complet o, d’altra banda, poden sorgir nous problemes o necessitats; en aquest cas, els professionals d’infermeria adoptaran els plans de cures a les noves situacions. En tot cas, un cop finalitzada l’avaluació, aquesta serà degudament enregistrada.

El paper del TCAI dins del PAI

Pel que fa al paper del tècnic en cures auxiliars d’infermeria (TCAI), l’etapa d’execució, dintre del procés d’atenció d’infermeria (PAI), és la més important de totes les que desenvolupa, ja que són els auxiliars els que realitzen les cures bàsiques al pacient. També col·laboren de forma considerable en l’etapa de valoració, recollint dades. En la resta d’etapes, el seu paper és de menor importància.

Encara que són els infermers els que tenen cura del pacient i són els principals responsables del PAI, els auxiliars formen part de l’equip d’infermeria que atén el pacient i per tant participen, sota la supervisió corresponent, en les diverses etapes del procés d’atenció; concretament, aquest és el seu paper en cada etapa:

  1. Valoració: col·laborarà en la recollida de dades, en especial mitjançant l’observació i la relació amb el pacient. Informarà de les dades rellevants i les registrarà als documents corresponents.
  2. Diagnòstic: haurà de saber quins són els problemes del pacient.
  3. Planificació : coneixerà el pla d’atenció, en especial la part que l’afecta directament.
  4. Execució: portarà a terme les activitats que li encomani el pla, seguint les normes establertes. Registrarà les activitats que porti a terme als documents apropiats.
  5. Avaluació: valorarà les activitats que li encarregui el pla i registrarà aquesta avaluació.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats