Resum

L’OMS defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties”.

Es pot definir la malaltia com “un trastorn de l’organisme que provoca malestar i/o alteració de les funcions normals”. L’estudi de les malalties engloba l’etiologia, o estudi de les seves causes, les manifestacions clíniques (signes i símptomes), la distinció entre malaltia aguda o crònica; entre altres termes tècnics.

La salut dels individus i dels grups de població no depèn exclusivament d’un únic factor, sinó que hi intervenen nombrosos elements. Lalonde considera que hi ha quatre grups de factors que determinen o influeixen en la salut: biologia humana, medi ambient, sistema d’assistència sanitària i hàbits d’estil de vida. Segons l’OMS, aquest últim és el factor que més influeix en la salut als països desenvolupats.

La salut pública inclou el conjunt d’activitats organitzades que la societat porta a terme per prevenir les malalties, protegir, millorar i restaurar la salut de la població. Té un enfocament fonamentalment col·lectiu i ha estat històricament responsabilitat dels governs.

Dins de la salut comunitària, destaca la participació activa de la mateixa comunitat, dels ciutadans en la gestió i el control de les accions de la salut pública. Les activitats de la salut pública poden ser de protecció de la salut, promoció de la salut, prevenció de la malaltia i restauració de la salut.

L’aspecte, però, més exclusiu de la salut pública és la prevenció; segons el moment en què s’actua, es pot classificar en tres modalitats: primària, secundària i terciària.

Per saber el grau de salut d’una població (o per reflectir algun canvi), s’utilitzen els indicadors de salut, que són dades de caràcter objectiu i numèric, tot i que moltes vegades també s’utilitzen indicadors no estrictament sanitaris, però que, per alguna raó, ens poden donar informació addicional, com són els indicadors de caràcter econòmic, o relacionats amb el nivell social, educatiu o cultural.

Antigament, davant de les adversitats de la vida, els individus estalviaven per fer front a possibles malalties o incapacitats. I, a poc a poc, van aparèixer diferents institucions amb la finalitat d’ajudar a totes aquelles persones que no tenien prou recursos. No va ser fins al segle XIX, a Alemanya, que va aparèixer el primer projecte d’assegurança específica dels treballadors, és a dir, el primer sistema de Seguretat Social pròpiament dit.

Espanya opta per aquest sistema i la Seguretat Social se sotmet a la tutela de l’Estat. El 1974 es publica la Llei general de la Seguretat Social; el 1978 s’aprova la Constitució; el 1986, la Llei general de sanitat (Llei 14/86) i, posteriorment, les transferències de competències per part de l’Estat cap a les comunitats autònomes.

El resultat és la creació del Sistema Nacional de Salut (SNS) on s’integra tota la xarxa sanitària, que cobreix tant l’assistència primària, com l’especialitzada i la farmacèutica, de tal manera que es fa efectiva la universalitat de l’assistència sanitària pública.

El finançament és gairebé en la seva totalitat a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, i els recursos per al seu funcionament es poden classificar en tres grans grups: humans, materials i econòmics.

L’SNS té una organització territorial, segons les diferents competències de l’Administració. Per tant, podríem dir que hi ha competències corresponents a l’Administració central (al Ministeri de Sanitat i Consum) i altres corresponents a les diferents administracions autonòmiques (en el cas de Catalunya, correspon al Departament de Salut).

Perquè hi hagi coordinació entre l’Administració central i l’autonòmica, hi ha el Consell Interterritorial de Salut, que està format per representants de cada comunitat autònoma (17) i de l’Administració central, i presidit pel ministre/a de Sanitat i Consum.

La Llei general de sanitat, d’àmbit estatal, estableix que les estructures fonamentals del sistema són les àrees de salut; que a Catalunya reben el nom de regions sanitàries. Aquestes àrees de salut, es subdivideixen en zones bàsiques de salut; a Catalunya, àrees bàsiques de salut (ABS). També hi ha comunitats autònomes que poden adoptar estructures intermèdies, com és el cas de Catalunya (sector sanitari).

L’SNS ha establert una cartera de serveis comuns mínims de prestacions sanitàries a totes les comunitats autònomes, encara que algunes poden oferir altres prestacions addicionals.

L’atenció primària es duu a terme en els centres de salut o centres d’atenció primària (CAP); on els equips d’atenció primària (EAP) i els equips de suport desenvolupen les activitats assistencials d’atenció primària en una àrea bàsica de salut.

L’atenció especialitzada es duu a terme als hospitals, que poden ser de molts tipus i amb diferents serveis, i que tenen com a funcions bàsiques l’assistència, la docència i la investigació.

Als hospitals, el personal està jerarquitzat i se sol dividir en personal sanitari i no sanitari. Pel que fa a l’estructura, es contempla una àrea de màxima responsabilitat, la gerència, de la qual depenen les divisions mèdiques, d’infermeria i de gestió i serveis generals.

Anar a la pàgina anterior:
Introducció
Anar a la pàgina següent:
Objectius