El sistema tributari

L’Estat s’ha de poder dotar dels recursos necessaris per a l’exercici de les seves funcions, entre les quals s’inclou garantir l’accés dels ciutadans als béns i serveis que es consideren públics en tant que reverteixen sobre tota la societat.

Per poder-se dotar de fons, l’Estat estableix normes tributàries i de desenvolupament dels tributs principals, ajustant-se als principis que els han de regir.

Els tributs i la seva finalitat socioeconòmica

Una característica comuna a totes les societats desenvolupades és l’existència d’una administració pública que gestiona els béns públics de la societat. Per tal de poder finançar les seves activitats les administracions es doten de sistemes tributaris. En aquest sentit, podem parlar de l’existència dels tributs i de la seva finalitat socioeconòmica.

Concepte de tribut

La normativa bàsica amb relació a la tributació és la Llei 58/2003, la Llei general tributària. En aquesta es defineix el concepte de tribut.

Els tributs són els ingressos públics que consisteixen en prestacions pecuniàries exigides per una Administració pública com a conseqüència de la realització del suposat fet al qual la Llei vincula el deure de contribuir, amb la finalitat primordial d’obtenir els ingressos necessaris per al sosteniment de la despesa pública.

Entre les característiques principals dels impostos trobem:

  • Són prestacions pecuniàries: aquest fet implica que, amb caràcter general, el pagament del tribut s’ha de fer en diners.
  • Són de caràcter coactiu: són de pagament obligatori i es poden imposar mesures sancionadores en cas de no efectuar aquest pagament.
  • Són de caràcter contributiu: la finalitat és garantir el sosteniment de la despesa pública.

Finalitat socioeconòmica dels tributs

La mateixa Constitució espanyola de 1978 en l’article 31 estableix, de manera explícita que tothom “contribuirà al sosteniment de la despesa pública d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.”

S’espera que l’Estat garanteixi l’accés dels ciutadans als béns i serveis públics. La majoria de ciutadans, algun cop al llarg de la nostra vida, hem considerat oportú que l’Estat inverteixi en alguna infraestructura (carreteres, escoles, hospitals, etc.), o a millorar la seguretat incorporant més policia, o a millorar les universitats incloent nous estudis, etc.

Per fer-ho l’Estat necessita dotar-se de fons amb què finançar la despesa que ha de dur a terme. Això fa que l’Administració hagi d’establir mecanismes de recaptació de tributs amb els quals pugui atendre la despesa.

D’altra banda, s’espera que l’Estat actuï com a agent econòmic. De ben segur que molts cops haureu sentit alguna persona que responsabilitza els governants de com va l’economia d’un país. L’Administració pot incidir en l’economia de diferents maneres, com per exemple:

  • Potenciant el creixement a llarg termini, incentivant una estructura productiva eficient. Per exemple, potenciant la recerca o la formació dels ciutadans o, per exemple, duent a terme polítiques actives per fomentar l’ocupació.
  • Estabilitzant l’economia: combinant polítiques econòmiques expansives (potenciant la inversió i el consum) en moment de crisi econòmica o restrictives en moment de bonança.

Ara bé, per dur a terme aquest paper en l’economia també ha de disposar de recursos suficients. En aquest sentit podem dir que els tributs fan aquesta funció econòmica.

En conclusió, podem afirmar que els ciutadans tenen una sèrie de drets de caire socioeconòmic que impliquen una vida digna, una feina, etc. Les institucions han de vetllar perquè aquests drets siguin efectius i, per poder-ho aconseguir, s’han de dotar dels recursos necessaris que els permetin fer-ho.

Normes i tipus de tributs. Tributs estatals, autonòmics i locals

Una primera qüestió que ens podem plantejar és si qualsevol govern pot canviar a voluntat els tributs que han de pagar els ciutadans. En realitat no és així, i els tributs estan regulats per lleis que han de ser aprovades pel poder legislatiu o, en el cas de tributs locals, per les ordenances fiscals dintre els límits legals establerts.

Normes tributàries

La Constitució espanyola de 1978, com a norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol, recull en l’article 31, la primera referència normativa en referir-se a l’obligació de tots els ciutadans de contribuir al sosteniment de la despesa pública.

Però, a més de la Constitució, la Llei 58/2003 (Llei general tributària), de 17 de desembre, recull el tipus de fonts normatives per les quals s’han de regir els tributs. En aquest sentit els tributs s’han de regir pel següent:

  1. La Constitució.
  2. Els tractats o convenis internacionals que continguin clàusules de naturalesa tributària i, en particular, pels convenis per evitar la doble imposició, en els termes que preveu l’article 96 de la Constitució.
  3. Les normes dictaminades per la Unió Europea i altres organismes internacionals o supranacionals als quals s’atribueixi l’exercici de competències en matèria tributària de conformitat amb l’article 93 de la Constitució.
  4. Aquesta mateixa llei (58/2003), per les lleis reguladores de cada tribut i per la resta de lleis que continguin disposicions en matèria tributària.
  5. Les disposicions reglamentàries dictaminades en desenvolupament de les normes anteriors i, específicament en l’àmbit tributari local, per les ordenances fiscals corresponents.

Així doncs, cal tenir present que els diferents tributs estan regulats per una normativa (que acostuma a tenir rang de llei), que està acompanyada dels diferents reglaments i ordenances que desenvolupin certs aspectes dels tributs.

Entre aquesta normativa trobem:

  • La Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (IVA).
  • Llei 43/1995, de 27 de desembre, de l’impost sobre societats, i el Reial decret legislatiu 4/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el Text refós de la llei de l’impost sobre societats.
  • La llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’impost sobre la renda de les persones físiques(IRPF) i de modificació parcial de les lleis dels impostos sobre societats, sobre la renda de no-residents i sobre el patrimoni.
  • Reial decret 1777/2004, de 30 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost de societats (RIS).
  • Reial decret 439/2007, de 30 de març, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost sobre la renda de les persones físiques (RIRPF).
  • Reial decret 1624/1992, de 29 de desembre, pel qual aprova el Reglament de l’impost sobre el valor afegit (RIVA).

Classes de tributs

La Llei general tributària classifica els tributs diferenciant tres tipologies.

L’article 2.2 de la LGT classifica els ingressos tributaris en:

  • taxes
  • contribucions especials
  • impostos

La diferència principal entre aquests tipus de tributs rau en el fet que en alguns s’estableix una relació directa entre un aprofitament concret de l’actuació de l’Administració, com és el cas de les taxes i les contribucions especials, mentre que en el cas dels impostos no és possible determinar la utilització concreta que es donarà a l’aportació individual d’una persona.

Taxes

L’Administració acostuma a aplicar als usuaris un tipus de tribut quan els ha prestat un servei o bé per la utilització privativa de l’espai públic. Aquests tributs es coneixen com a taxes.

Les taxes són els tributs el fet imposable dels quals consisteix en la utilització privativa o l’aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d’activitats en règim de dret públic que es refereixin a l’obligat tributari, l’afectin o el beneficiïn, quan els serveis o les activitats no siguin de sol·licitud o recepció voluntària per als tributaris obligats o no els presti o dugui a terme el sector privat.

Els preus públics

Sovint confosos amb les taxes, els preus públics són quantitats dineràries percebudes per la prestació d’un servei públic en les mateixes condicions que el sector privat i sotmès al règim del Dret privat.

La característica principal de les taxes és que són una espècie de contraprestació per un servei o per la utilització privativa d’un bé públic. El ciutadà que abona la taxa és, en principi, perquè vol utilitzar un servei o fer un ús exclusiu d’un espai públic, per exemple.

Entre aquest tipus de tribut podem trobar, per exemple, les taxes per ocupació de la via pública que han d’abonar els restaurants per les terrasses, pels guals permanents, etc. També trobem altres exemples: taxes per estudis universitaris, taxes per expedició de títols, etc.

Les contribucions especials

La realització d’obres públiques comporta freqüentment un benefici a la gent que té una propietat aprop de la infraestructura. Per exemple, fer un parc a davant de casa meva o una estació de metro o simplement cobrir la riera d’un municipi fent-la transitable genera un augment ràpid del valor dels immobles adjacents. En aquest cas podem veure com l’acció pública genera un benefici a terceres persones. Per aquest motiu es poden establir contribucions especials.

Les contribucions especials són els tributs en què el fet imposable consisteix en l’obtenció per l’obligat tributari d’un benefici o d’un augment de valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació de serveis públics.

Les contribucions especials són tributs que acostumen a recaptar els ajuntaments i ajuden a finançar les obres públiques d’aquests.

Els impostos

Potser els tributs més coneguts i els que tenen un paper més important en el finançament de l’Administració pública són els impostos.

Els impostos són els tributs exigits sense contraprestació en què el fet imposable està constituït per negocis, actes o fets que posen de manifest la capacitat econòmica del contribuent.

Amb els impostos es recapten diners per finançar l’activitat de l’Administració, però tenen una característica que els diferencia de la resta de tributs, i és que els primers no tenen una relació directa amb una actuació concreta de l’Administració. És a dir, un cop recaptats passen a ser recursos de l’Estat per finançar diferents partides i no un servei concret. No hi ha una contraprestació directa entre l’impost que es paga i el servei que proporciona l’Estat.

Exemple

Un estudiant de CFGM de gestió administrativa en finalitzar els estudis sol·licita el títol. Per aquesta sol·licitud ha d’abonar les taxes en concepte d’expedició de títol. L’estudiant paga un tribut amb una contraprestació directa que és el seu títol. Si no paga la taxa no tindrà accés al seu títol. En canvi, quan prenem un cafè i paguem un impost com pot ser l’impost sobre el valor afegit (IVA), no sabem què finançaran en concret els cèntims que jo acabo d’abonar amb l’IVA corresponent al cafè. Podríem saber a què es destinarà la recaptació en general per mitjà dels pressupostos de l’Administració, però no sabem què es deixarà de fer si no consumim el cafè. Potser finançarà la policia, potser la construcció d’una escola, etc.

En conclusió, podem dir que no hi ha una relació directa entre els impostos i el servei que financen en el sentit que no hi ha una contraprestació directa i privativa per part de l’Administració.

Classificació dels impostos

Els impostos es poden classificar en funció de diferents aspectes:

  • impostos personals i reals
  • impostos directes i indirectes
  • impostos instantanis i periòdics
  • impostos progressius, regressius i proporcionals

1. Impostos personals i reals. Atenent a si es tenen en compte aspectes objectius del fet imposable.

  • Impostos personals: aquells en què està establert el fet imposable amb referència a una persona determinada, com ara l’IRPF o l’IS.
  • Impostos reals: els que graven manifestacions de la riquesa, independentment de la persona, com per exemple l’impost de béns immobles (IBI).

2. Impostos directes i indirectes. Aquesta classificació té en compte com es manifesta la capacitat econòmica del contribuent: directament o per mitjà del consum. Seguint aquesta classificació diferenciem entre:

  • Impostos directes: els que graven la riquesa per si mateixa, per obtenció d’una renda o perquè es disposa d’un patrimoni.
  • Impostos indirectes: els que graven la capacitat econòmica del contribuent per mitjà d’altres accions que la posen de manifest com ara el consum (l’IVA).

3. Impostos instantanis i periòdics. Classificació que atén l’aspecte temporal de l’element objectiu del fet imposable.

  • Impostos instantanis: són els que es produeixen en moments puntuals que en principi no s’han de repetir amb una freqüència determinada en el temps, com per exemple una donació.
  • Impostos periòdics: són aquells en què el fet imposable es repeteix en el temps amb una freqüència determinada. Per exemple, l’IBI.

4. Impostos progressius, regressius i proporcionals. Aquesta classificació es basa en la relació que s’estableix entre les quantitats a pagar per a diferents bases imposables.

  • Impostos progressius: són aquells en què el tipus percentual de l’impost (tipus impositiu) que s’aplica augmenta en incrementar-se la base sobre la qual s’aplica. Trobem un exemple d’impost progressiu en l’IRPF, que aplica tipus marginals més alts a les persones amb rendes més altes.
  • Impostos regressius: són aquells en què el tipus impositiu decreix en créixer la base imposable.
  • Impostos proporcionals: són aquells en què el tipus impositiu es manté constant independentment de la base imposable. Un exemple d’impost proporcional seria l’IVA, ja que grava amb un mateix tipus impositiu un mateix grup de béns, independentment del valor de la base imposable.

Elements de la declaració-liquidació i pagaments a compte

A l’hora de relacionar-nos amb l’Administració per motius tributaris -pagament de tributs- és molt important conèixer la terminologia. Entre els conceptes més habituals trobem:

  • Fet imposable. És el que origina l’obligació tributària. Per exemple, les rendes provinents del treball de les persones és un fet imposable que es grava amb l’IRPF, el consum és el fet imposable gravat amb l’IVA, etc.
  • Subjecte passiu. És la persona sobre la qual recau l’obligació de tributar a Hisenda.
  • Contribuent. És la persona sobre la qual recau la càrrega del tribut. Aquest concepte pot generar confusió amb el de subjecte passiu. Aquest fet es dóna en tant que freqüentment el subjecte passiu pot coincidir amb el contribuent i això genera confusió. La diferència es veu clarament en impostos com l’IVA. L’IVA és un impost que paguem els consumidors, en conseqüència els consumidors som els contribuents. Però no som els consumidors qui abonem l’impost a l’agència tributària, sinó l’empresari que ha venut els seus productes als consumidors. L’obligat a fer la declaració d’IVA i, per tant, el subjecte passiu és l’empresari.
  • Base imposable. És la quantitat, en unitats monetàries, amb què es valora el fet imposable i que determina el valor sobre el qual s’ha de calcular l’import que s’ha de pagar. Normalment, la base imposable mesura la capacitat de compra del contribuent d’una manera directa, si és un impost sobre la renda, o indirecta, si és un impost sobre el consum.
  • Exempcions. Són les rendes que no s’inclouen com a tals en el conjunt que inclou la base imposable. Un exemple en serien les indemnitzacions per acomiadament, amb una exempció màxima fins al mínim que fixa la legislació.
  • Reduccions de la base . Són quantitats que es poden restar del conjunt de rendes per al càlcul de la base imposable. Un exemple en serien les cotitzacions a la Seguretat Social.
  • Base liquidable. És el resultat d’aplicar a la base imposable les possibles reduccions establertes en la llei de cada impost.
  • Tipus impositiu. És el percentatge que s’aplica a la base imposable per calcular la quantia que s’ha d’abonar a l’Administració.
  • Quota tributària. Quantia resultant després d’aplicar el tipus impositiu a la base liquidable.
  • Deduccions i bonificacions de la quota. Són quantitats que es resten de la quota d’un impost per determinades circumstàncies del subjecte passiu. Un exemple serien les deduccions per aportacions a plans de pensions.
  • Retencions i pagaments a compte. Abonaments que fa el subjecte passiu com un avançament de la liquidació d’un impost.
  • Deute tributari. És el resultat de reduir la quota tributària amb possibles deduccions i d’incrementar-la amb possibles recàrrecs, interessos de demora, sancions pecuniàries, etc. És la quantitat que s’ha d’ingressar que resulti de l’obligació tributària principal o de les obligacions de fer pagaments a compte.

Com una reducció de la base imposable fa progressiu un impost proporcional

Tot i que sembli contradictori, aplicar un tipus únic per a un impost no impedeix que aquest deixi de ser progressiu. Només cal afegir una reducció de la base de quantitat fixa per aconseguir-ne la progressivitat. Observem l’exemple de la taula.

Taula Exemple d’exempcions
Renda real Exempció Base imposable Tipus únic sobre base imposable Quota Tipus real sobre renda real
15.000€ 5.000€ 10.000€ 25% 2.500€ 16,6%
105.000€ 5.000€ 100.000€ 25% 25.000€ 23,8%
1.005.000€ 5.000€ 1.000.000€ 25% 250.000€ 24,87%

Com es pot veure, la mateixa exempció en la base imposable implica un percentatge d’estalvi fiscal més alt per a les persones amb rendes més baixes i això genera la progressivitat en el tipus únic.

Formes d'extinció del deute tributari

Tot i que la manera més habitual d’extingir el deute tributari és el pagament, hi ha altres formes d’extinció del deute tributari que preveu la llei:

  • el pagament
  • la prescripció
  • la compensació
  • la condonació
  • la baixa provisional per insolvència

El pagament

Per fer el pagament hi ha diferents opcions entre les quals trobem el xec, la targeta de crèdit i dèbit, la transferència bancària, la domiciliació bancària o qualsevol altra que autoritzi el Ministeri d’Economia i Hisenda. Poden fer el pagament terceres persones no interessades però això no implica que adquireixin els drets de l’obligat tributari.

En determinades situacions, i per facilitar-ne el pagament, aquest abonament es pot ajornar o pagar de manera fraccionada. En aquests casos es generen interessos de demora que cal abonar juntament amb el pagament del deute o la fracció que s’ha ajornat.

La prescripció

Els deutes fiscals poden quedar extingits si no s’abonen ni és reclamen els imports en els quatre anys següents al naixement de l’obligació.

La prescripció del deute tributari és l’extinció provocada per la manca de reclamació per part de l’Administració a l’obligat tributari.

La compensació

En determinats tributs com l’IVA, quan en les liquidacions l’Administració passa a ser deutora amb l’empresa aquest deute es compensa en la liquidació següent, en què l’Administració esdevé creditora. Igualment es pot cancel·lar un deute tributari per compensació entre una declaració de renda negativa d’una persona física i una altra amb resultat positiu del seu cònjuge.

La compensació del deute tributari és l’extinció de part o la totalitat d’un deute tributari de l’empresa amb Hisenda amb càrrec a un deute que Hisenda tingui amb l’empresa.

La condonació

En situacions concretes, l’Administració pot decretar, per llei, l’extinció del deute tributari.

La condonació consisteix a perdonar a l’obligat del deute tributari l’import a pagar.

Exemple de condonacions: les amnisties fiscals

En determinades situacions de crisi financera dels estats s’ha utilitzat la figura de les amnisties fiscals. Aquestes consisteixen a perdonar la càrrega tributària i les sancions a persones que han evadit impostos mantenint comptes a paradisos fiscals. Tanmateix, aquesta condonació del deute s’ha fet amb diferents obligacions per als obligats tributaris com poden ser la repatriació dels capitals o l’obligació de comprar deute públic de l’Estat.

Baixa provisional per insolvència

Es pot donar la declaració en fallida de l’obligat tributari. En aquest cas, en declarar-se en fallida el deutor i els responsables sol·lidaris, l’acció de cobrament passa a dirigir-se davant el responsable subsidiari. Si no existís o també es declarés en fallida, el crèdit hauria de ser declarat incobrable per l’òrgan de recaptació.

Infraccions i sancions tributàries

Sovint es considera que qui comet una infracció tributària és el que eludeix el pagament d’impostos de manera intencionada. Això fa, per exemple, que algunes persones al·leguin el desconeixement de la norma tributària i de l’obligació de tributar.

El desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment.

Infraccions tributàries

La Llei tributària preveu diferents casos del que es consideren infraccions tributàries.

Segons la Llei general tributària, són infraccions tributàries les accions o omissions doloses o culposes amb qualsevol grau de negligència que estiguin tipificades i sancionades com a tals en aquesta llei o en una altra.

Entre aquestes accions o omissions que generen infracció tributària trobem les següents:

  1. Deixar d’ingressar el deute tributari que hagi de resultar d’una autoliquidació.
  2. Incomplir l’obligació de presentar de manera completa i correcta declaracions o documents necessaris per practicar liquidacions.
  3. Obtenir indegudament devolucions.
  4. Sol·licitar indegudament devolucions, beneficis o incentius fiscals.
  5. Presentar incorrectament autoliquidacions o declaracions sense que es produeixi perjudici econòmic o contestacions a requeriments individualitzats d’informació.
  6. Incomplir obligacions comptables i registrals.
  7. Incomplir obligacions de facturació o documentació.
  8. Incomplir les obligacions relatives a la utilització i a la sol·licitud del número d’identificació fiscal o d’altres números o codis.
  9. Resistència, obstrucció, excusa o negativa a les actuacions de l’Administració tributària.
  10. Incomplir el deure de sigil exigit als retenidors i als obligats a realitzar ingressos a compte.
  11. Incomplir l’obligació de comunicar correctament dades al pagador de rendes sotmeses a retenció o ingrés a compte.

No donaran lloc a infracció tributària les situacions, que tot i estar tipificades en la llei es donin en les condicions següents:

  1. Quan es duguin a terme pels qui no tinguin capacitat d’obrar en l’ordre tributari.
  2. Quan s’esdevingui una força major.
  3. Quan derivin d’una decisió col·lectiva, per als qui hagin salvat el seu vot o no hagin assistit a la reunió en què es va adoptar.
  4. Quan s’hagi posat la diligència necessària en el compliment de les obligacions tributàries.
  5. Quan siguin imputables a una deficiència tècnica dels programes informàtics d’assistència facilitats per l’Administració tributària per al compliment de les obligacions tributàries.
  6. Quan es regularitzi la seva situació tributària de manera voluntària, és a dir, abans que hi pugui haver un requeriment administratiu sense perjudici del qual siguin exigibles els recàrrecs per presentació fora de termini.

Les infraccions tributàries han de seguir la via administrativa i són objecte d’un expedient administratiu sempre que no tinguin la consideració de delicte. Si és el cas i la infracció passa a ser considerada delicte contra la Hisenda Pública, i es posa en coneixement del ministeri fiscal la infracció per traslladar el cas al jutjat competent.

Tipus d'infraccions tributàries

Per determinar la graduació de la sanció, però, s’ha de tenir en compte la conducta de l’infractor, en funció del grau d’ocultació de dades i d’utilització de mitjans fraudulents.

  • L’ocultació de dades a l’Administració tributària es dóna quan no es presenten declaracions o es presenten declaracions en què s’inclouen fets o operacions inexistents o amb imports falsos, o en què s’ometen totalment o parcialment operacions, ingressos, rendes, productes, bens o qualsevol altra dada que indiqui la determinació del deute tributari, sempre que la incidència del deute derivada de l’ocultació en relació amb la base de la sanció sigui superior al 10%.
  • La utilització de mitjans fraudulents es produeix quan hi ha anomalies substancials en la comptabilitat i en els llibres o registres que estableix la normativa tributària. Tenen la consideració d’anomalies substancials: portar la comptabilitat d’una manera que no es pugui conèixer la situació real de l’empresa; portar incorrectament els llibres comptables o els llibres de registre que especifica la normativa; ometre operacions realitzades; utilitzar factures, justificants o altres documents falsos o falsejats, sempre que la seva incidència representi un percentatge superior al 10% de la base de sanció; utilitzar persones o entitats interposades amb la voluntat d’ocultar la identitat del subjecte infractor, etc.

La Llei general tributària classifica les infraccions tributàries en tres tipus: infraccions lleus, infraccions greus i infraccions molt greus.

Cada infracció tributària pot tenir diferent catalogació en funció de la quantia i de si hi ha ocultació i/o utilització de mitjans fraudulents. Vegem un exemple d’infracció i la diferent catalogació que pot tenir.

Exemple d'infracció

Sobre la infracció de deixar d’ingressar dintre del termini que estableix la normativa de cada tribut la totalitat o part del deute tributari. La base de la sanció és la quantia no ingressada i la infracció es considera lleu quan la base de la sanció és igual o inferior a 3.000 € o, essent superior, no hi ha ocultació.

Tanmateix, no es pot considerar lleu si s’han utilitzat factures, justificants o documents falsos o falsejats, tot i que no sigui considerat de mitjà fraudulent o quan s’han deixat d’ingressar quantitats retingudes o ingressos a compte o que s’haurien d’haver retingut.

La infracció és greu quan la base de la sanció és superior a 3.000 € i hi ha ocultació o quan s’han utilitzat factures, justificants o documents falsos o falsejats, tot i que no sigui considerat de mitjà fraudulent. La utilització de mitjans fraudulents determina que es consideri una infracció molt greu.

En la LGT podem trobar les diferents catalogacions de les infraccions tributàries.

Sancions tributàries

La comissió d’una infracció tributària pot incloure una sanció més enllà del compliment de l’obligació no complerta. És a dir, que a més d’haver de complir amb els deures tributaris no complerts, l’infractor ha de complir una sanció.

Certificat

En les convocatòries d’ajudes o subvencions públiques se sol·licita als aspirants un certificat que acrediti que estan al corrent dels pagaments amb la Seguretat Social i la Hisenda Pública.

Entre les sancions més habituals per incompliment tributari trobem:

  • Les sancions pecuniàries. Poden incloure els interessos de demora dels pagaments o multes.
  • Les sancions no pecuniàries. Per exemple, la impossibilitat de concórrer a convocatòries d’ajuts o subvencions públiques, o de gaudir de beneficis o d’incentius fiscals; la prohibició de contractar amb l’Administració pública que ha imposat la sanció; la suspensió de l’exercici de professions oficials, ocupació o càrrec públic, etc.

Extinció de la responsabilitat derivada de les infraccions i de les sancions tributàries

La responsabilitat derivada de les infraccions tributàries queda extingida en les situacions següents:

  • Mort de l’infractor.
  • Pagament o compliment de la sanció.
  • Prescripció. El termini és de quatre anys i es comença a comptabilitzar des del moment que es va cometre la infracció. Ara bé, aquest termini queda interromput si es dóna qualsevol actuació de l’Administració tributària que tingui per objectiu imposar una sanció tributària per aquest motiu, per la interposició de reclamacions o recursos de qualsevol tipus o per les actuacions fetes amb coneixement formal de l’obligat.

Així per exemple, si està a punt de concloure el termini de prescripció i ens informen que s’ha detectat un incompliment per part nostra amb l’Administració tributària, no ens servirà de res esperar que venci el termini de prescripció, ja que aquest queda aturat des del moment en què ens fan la reclamació.

Les sancions tributàries s’extingeixen:

  • Pel pagament o compliment de la sanció.
  • Per prescripció del dret d’exigir el pagament.
  • Per compensació.
  • Per condonació.
  • Per la defunció de tots els obligats a satisfer-les.

Obligacions tributàries principals

De ben segur que qualsevol persona situa el pagament dels impostos com a obligació tributària principal dels contribuents. Ara bé, cal tenir present que aquesta no és l’única obligació tributària. Hi ha altres obligacions formals que s’estableixen entre els contribuents i la Hisenda Pública, com la de presentar les declaracions corresponents (s’hagi de pagar o no) que poden representar liquidacions d’impostos (com la declaració-liquidació de l’IRPF) o ser merament informatives (com el model 190 de resum anual de retencions i pagaments a compte).

De fet, una de les primeres obligacions de l’empresa és fer la declaració censal, en què queda registrada com a empresa davant l’Administració pública.

Obligacions materials i obligacions formals

Entre les obligacions tributàries, en trobem de dos tipus: les obligacions materials i les obligacions formals.

Les obligacions materials són les que tenen caràcter monetari, és a dir, generen un pagament de diners. Les obligacions formals, en canvi, no tenen caràcter monetari, i la normativa les imposa als obligats tributaris, i el seu compliment està relacionat amb el desenvolupament d’actuacions tributàries o duaneres.

a) Entre les obligacions tributàries materials trobem:

  • L’obligació tributària principal, que consisteix en el pagament de la quota tributària.
  • L’obligació de fer pagaments a compte. Aquesta obligació pot consistir en l’obligació de fer retencions (per exemple als treballadors o als autònoms), l’obligació de fer pagaments fraccionats i l’obligació de fer pagaments a compte.
  • Les obligacions entre particulars derivades del tribut. Un exemple són les obligacions que s’originen entre particulars per retencions.
  • Les obligacions accessòries. Són les que neixen a l’empara d’una altra obligació tributària, per exemple, el pagament d’interessos de demora. Entre aquestes no s’han d’incloure les sancions tributàries, els recàrrecs per declaracions extemporànies, els recàrrecs del període executiu, etc.

Entre les obligacions accessòries, trobem la figura dels interessos de demora:

Els interessos de demora són prestacions accessòries que s’exigeixen als obligats tributaris i als subjectes infractors, com a conseqüència de la realització d’un pagament fora de termini o de la presentació d’una autoliquidació o declaració de la qual resulti una quantitat a ingressar, una vegada finalitzat el termini establert a l’efecte en la normativa tributària, del cobrament d’una devolució improcedent o en la resta de casos que preveu la normativa.

També trobem diferents recàrrecs.

Els recàrrecs són increments sobre la quota tributària per haver-la satisfet fora del termini establert per fer-ho voluntàriament.

b) Entre les obligacions formals trobem:

  • L’obligació de presentar declaracions censals per part de les persones o entitats que desenvolupin o desenvoluparan, al territori espanyol, activitats o operacions empresarials i professionals o abonin rendiments subjectes a retenció.
  • L’obligació de sol·licitar i utilitzar el número d’identificació fiscal en les relacions de naturalesa o amb transcendència tributària.
  • L’obligació de presentar declaracions, autoliquidacions i comunicacions.
  • L’obligació de portar i conservar els llibres de comptabilitat i registres, com també els programes, fitxers i arxius informàtics que serveixin de suport, i els sistemes de codificació utilitzats que permetin la interpretació de les dades.
  • L’obligació d’expedir i entregar factures o documents substitutius i conservar les factures, documents i justificants que tinguin relació amb les seves obligacions tributàries.
  • L’obligació d’aportar a l’Administració tributària llibres, registres, documents o informació que l’obligat tributari hagi de conservar, en relació amb el compliment de les obligacions tributàries pròpies o de tercers.
  • L’obligació de facilitar la pràctica d’inspeccions i comprovacions administratives.
  • L’obligació d’entregar un certificat de les retencions o ingressos a compte practicats als obligats tributaris perceptors de les rendes subjectes a retenció o ingrés a compte.
  • Les obligacions d’aquesta naturalesa que estableixi la normativa duanera.

La identificació fiscal

Qualsevol persona física o jurídica que du a terme activitats mercantils ha de disposar d’un codi únic que les identifiqui davant Hisenda.

Els tipus de codis que tenen assignats les persones varia segons si aquestes són físiques amb nacionalitat espanyola, persones físiques sense nacionalitat espanyola o persones jurídiques. Entre els codis que identifiquen les persones davant Hisenda com a contribuents trobem:

  • El NIF, que és el número d’identificació fiscal que utilitzen les persones de nacionalitat espanyola i les persones jurídiques.
  • El NIE, que és el número d’identificació d’estrangeria i que identifica a persones residents que no tenen la nacionalitat espanyola.

El número d’identificació fiscal de les persones físiques amb nacionalitat espanyola està compost per les vuit xifres del document nacional d’identitat (DNI), a les quals s’ha afegit una lletra de control. En el cas de les persones jurídiques, també porten afegida una lletra o clau inicial que identifica el tipus de persona jurídica. En la taula podem observar a quin tipus de persona jurídica correspon cada clau.

El NIF o el CIF?

Fins al juny de 2008 les persones jurídiques s’identificaven mitjançant el codi d’identificació fiscal (CIF); a partir d’aquesta data s’han unificat les nomenclatures i també parlem de número d’identificació fiscal en referència a les persones jurídiques.

Taula Relació entre claus i persones jurídiques
Clau Forma jurídica
A Societats anònimes
B Societats de responsabilitat limitada
C Societats col·lectives
D Societats comanditàries
E Comunitats de béns i herències jacents
F Societats cooperatives
G Associacions
H Comunitats de propietaris en règim de propietat horitzontal
J Societats civils, amb personalitat jurídica o sense
P Corporacions locals
Q Organismes públics
R Congregacions i institucions religioses
S Òrgans de l’Administració general de l’Estat i de les CA
U Unions temporals d’empreses
V Altres tipus no definits per la resta de claus
N Entitats estrangeres
W Establiments permanents d’entitats no residents a Espanya

Respecte als NIE, una característica que els diferencia dels NIF que identifiquen persones físiques amb nacionalitat espanyola és que comencen per la lletra X o Y, i també tenen reservada la Z.

La declaració censal

A fi i efecte de tenir un registre de les empreses que duen a terme activitats mercantils i de controlar que compleixin les obligacions fiscals, s’estableix un cens que recull les dades de tots els obligats tributaris.

Així, quan una empresa vol iniciar la seva activitat mercantil cal que es doni d’alta en aquest cens amb el que es denomina la declaració censal.

La declaració censal és el document que serveix per donar-se d’alta, modificar les dades i donar-se de baixa en el cens d’empresaris, professionals i retenidors.

Per fer una declaració censal hi ha dos models:

  • el model general (model 036)
  • el model simplificat (model 037)

Entre els diferents tràmits que podem fer amb aquesta declaració trobem:

  • sol·licituds d’alta
  • sol·licituds de modificació
  • sol·licituds de baixa

Sol·licituds d'alta de la declaració censal

Com el seu nom indica, els tràmits d’alta de la declaració censal serveixen perquè l’empresa o institució consti com a entitat que du a terme activitats mercantils, que la converteixen en obligat tributari.

Entre els tràmits d’alta trobem:

  • La sol·licitud de número d’identificació fiscal. Aquesta sol·licitud la trobem quan volem constituir una societat amb personalitat jurídica pròpia. Aquesta no pot utilitzar el número d’identificació fiscal dels socis i, per aquest motiu, cal que aquests facin la sol·licitud d’un número d’identificació fiscal propi per a la societat. Com aquesta encara no està constituïda, aquest NIF és provisional.
  • La sol·licitud l’alta en el cens d’empresaris, professionals i retenidors. És l’opció que cal utilitzar per informar Hisenda que es vol iniciar l’activitat empresarial.

Sol·licituds de modificació en la declaració censal

Entre les diferents sol·licituds de modificació en la declaració censal trobem:

  • Sol·licitud de NIF definitiu. Un cop disposem de NIF provisional, i una vegada la societat ja estigui constituïda, demanarem a Hisenda que li assigni un NIF definitiu.
  • Sol·licitud d’una nova targeta acreditativa de NIF. En els casos en què hàgim extraviat la targeta identificativa, cal fer una sol·licitud perquè ens n’entreguin d’una de nova.
  • Modificació del domicili fiscal. És important quan es fa un canvi de domicili, especialment si no tenim una adreça alternativa per a les notificacions d’Hisenda.
  • Modificació del domicili social de l’empresa.
  • Modificació de domicili a efectes de notificacions. Aquesta sol·licitud la podem fer si, per exemple, volem rebre les notificacions en una adreça diferent de l’adreça fiscal o si volem rebre les notificacions en un apartat de correus.
  • Modificació de dades dels representants. Serveix per donar d’alta, donar de baixa o modificar els tipus de representació de les persones que tenen o han de tenir els poders per actuar en representació del subjecte passiu.
  • Modificació de dades relatives a activitats econòmiques i locals. Aquesta sol·licitud serveix per donar d’alta o de baixa activitats quan l’empresa ja té declarada una activitat prèvia.
  • Sol·licitud d’inscripció o baixa en el registre de devolució mensual. Serveix per poder ésser inclosos o donats de baixa dintre de l’opció de devolució mensual de l’IVA.
  • Sol·licitud d’alta o baixa en el registre d’operadors intracomunitaris. És necessari quan hem de començar a facturar a clients de la UE o quan ho deixem de fer.
  • Modificació de dades relatives a l’impost sobre el valor afegit.
  • Modificació de dades relatives a l’impost sobre la renda de les persones físiques. Servirà per indicar a Hisenda, entre d’altres, el tipus d’estimació de renda a la qual ens acollim (directa, objectiva, simplificada o normal).
  • Modificació de dades relatives a l’impost de societats. S’utilitza per informar sobre canvis que puguin afectar a les declaracions de l’impost de societats com poden ser canvis en els tancaments dels exercicis comptables, etc.
  • Modificació de dades relatives a retencions i ingressos a compte. S’ha d’indicar si s’està obligat a presentar determinats models relacionats amb les retencions a compte de treballadors o autònoms.
  • Modificació de dades relatives a altres impostos.
  • Modificació de dades relatives a la relació de socis, membres o partícips. Mitjançant aquesta opció s’informa de les compravendes d’accions o participacions.
  • Deixar d’exercir totes les activitats empresarials o professionals. Aquesta opció serveix per donar de baixa totes les activitats empresarials al mateix temps, sense que es vulgui dissoldre l’activitat.

Sol·licituds de baixa de la declaració censal

La sol·licitud de cessament és la sol·licitud de baixa de declaració censal principal:

  • Sol·licitud de cessament. Aquesta opció és la que es fa servir per donar-se de baixa del cens d’empresaris, professionals o retenidors. Aquesta sol·licitud es fa servir, per exemple, quan una persona jurídica o entitat es dissol.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats