La comunicació: eina d'interacció

La finalitat de l’educació infantil és contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants, en col·laboració amb les seves famílies, i proporcionar un clima i un entorn de confiança en què aquests infants se sentin acollits i amb expectatives d'aprenentatge.

L’educació és una activitat conjunta, compartida, basada en les contínues interaccions que es donen entre tots els participants, la qual cosa requereix que els professionals de l’educació disposin de tot un seguit d’habilitats comunicatives i de relació que els permetin establir interaccions òptimes amb els infants, amb les seves famílies i amb l’equip de treball.

Lema de la mobilització educativa proposada per Jose Antonio Marina: “Per educar un infant cal tota la tribu”.

L’actual societat de la informació, la comunicació, la tecnologia i el coneixement demana als professionals de l’educació un bon repertori d’aquestes habilitats comunicatives i de relació, que permetin a la persona viure amb un bon grau de satisfacció les diferents situacions comunicatives en què es trobi. Les relacions i les interaccions a la nostra societat, i per tant també a l’escola, són complexes i demanen una bona competència comunicativa per viure les nostres relacions de la manera més natural, reduint l’ansietat que poden generar.

Millorar la competència comunicativa i relacional també implica adquirir uns coneixements d'un mateix que permetin a cadascú ser conscient dels moviments emocionals que es produeixen en les diferents situacions d’interacció diàries, de manera que les emocions negatives no signifiquin un obstacle i un llast en la comunicació, tant amb els infants com amb els adults que hi intervinguin.

La comunicació, des del seu origen, ha estat el motor de l’evolució. La comunicació és inherent a la condició humana. Tot comunica i l’evolució en les formes de comunicar-se ha anat lligada a la supervivència i l'evolució de l’espècie i els individus.

Hem nascut programats per mirar-nos als ulls i per somriure’ns, per rebre un munt de sensacions per mitjà del tacte, de les olors. I tot aquest conjunt d’eines comunicatives no verbals són la bastida de la comunicació verbal.

Els cinc sentits

Els éssers humans tenim cinc sentits per mitjà dels quals transmetem i rebem un missatge. Per exemple, anem a un restaurant i veiem que a la taula del costat els han portat un plat que té una bona presentació (la informació ens arriba per la vista), a més fa molt bona olor (rebem informació per l'olfacte) i finament el demanem i el tastem (el gust).

Els éssers humans només adquirim aquesta condició si tenim un entorn que ens estimula i ens introdueix en el món de la comunicació, dels significats. Els comportaments no verbals constitueixen sistemes de signes molt antics. De fet, un nadó identifica ràpidament l’olor de la mare, el seu tacte, el to de la seva veu, que l’asserena, i seran aquests elements la bastida a partir de la qual emergirà i es desenvoluparà la comunicació verbal, el llenguatge.

Així, totes les nostres potencialitats innates requereixen un vincle afectiu amb els altres: en la nostra condició d'éssers socials, la necessitat que tenim d’interaccionar amb els iguals ens permet desenvolupar-les, i adquirir totes les eines comunicatives que permetran estructurar el pensament, estructurar la personalitat i entrar en la cultura. La comunicació humana és un procés que es caracteritza per ser:

  • Dinàmic, perquè està en continu moviment i no es limita a una relació entre l'emissor i el receptor estàtic, ja que els papers s'intercanvien.
  • Inevitable, ja és impossible no comunicar, fins i tot el silenci comunica.
  • Irreversible, perquè un cop feta, no es pot eliminar ni ignorar.
  • Bidireccional, perquè hi ha una resposta en totes dues direccions, que inclou tant elements tant verbals com no verbals.

Funcions de la comunicació

Tot comunica entre les persones, malgrat que les persones que interactuen no tinguin una intenció conscient de fer-ho. És inevitable comunicar quelcom en qualsevol situació d'interacció; quan s'estableix una situació d'interacció i comunicació conscient i voluntària entre les persones que hi participen, aquestes persones decideixen establir contacte perquè tenen alguna necessitat. En funció d'aquestes necessitats, interessos o objectius dels interlocutors, podem parlar de les diferents funcions de la comunicació:

I què passa amb la mentida?

Fets socials com la mentida són una forma de comunicació informativa (encara que pot tenir aspectes reguladors i afectius-valoratius), en la qual l'emissor tracta d'influir sobre l'estat mental del receptor per treure avantatge.

  • Informativa: té a veure amb la transmissió i recepció de la informació. Per mitjà d'això es proporciona a l'individu tot el cabal de l'experiència social i històrica, i també la formació d'hàbits, habilitats i conviccions. En aquesta funció l'emissor influeix en l'estat mental intern del receptor aportant nova informació.
  • Valorativa: l'emissor ha d'atorgar al seu missatge la càrrega afectiva demanada. No tots els missatges requereixen la mateixa emotivitat, i per això és de summa importància per a l'estabilitat emocional dels subjectes i la seva realització personal. Gràcies a aquesta funció, els individus poden establir una imatge de si mateixos i dels altres.
  • Reguladora: té a veure amb la regulació de la conducta de les persones respecte dels seus semblants. De la capacitat autoreguladora i de l'individu depenen l'èxit o el fracàs de l'acte comunicatiu. Per exemple: una crítica permet conèixer la valoració que els altres fan de nosaltres, però és necessari assimilar-la, actuar-hi en conseqüència i canviar l'actitud amb el que ha passat.

Altres funcions de la comunicació dins d'un grup o equip:

Aprenentatge dialògic

L’aprenentatge dialògic és el que resulta de les interaccions que produeix el diàleg igualitari, és a dir, un diàleg en què diferents persones aportem arguments en condicions d’igualtat, per arribar al consens, partint de que volem entendre parlant des de pretensions de validesa, i no des de pretensions de poder. Totes les persones som iguals i tothom té veu. Té el mateix valor l'opinió d'un professor d'universitat que la d'una persona analfabeta que participa al Projecte. El diàleg igualitari es dóna a tot arreu i sobre qualsevol tema: la manera de fer les classes, les activitats que es duen a terme, els continguts dels mòduls, etc. Totes les propostes són discutides, negociades i matisades.

  • Control: la comunicació controla el comportament individual. Les organitzacions tenen jerarquies d'autoritat i guies formals a les quals s'han de regir els empleats. Aquesta funció de control també es dóna quan la comunicació és informal, és a dir, quan la situació comunicativa no està sotmesa a fórmules o guions específics considerats adequats per a una situació concreta.
  • Motivació: aclareix als empleats què és el que ha de fer, si s'estan desenvolupant de manera adequada i el que han de fer per optimitzar el seu rendiment. En aquest sentit, l'establiment de metes específiques, la retroalimentació sobre l'avenç envers l'assoliment de la meta i el reforçament d'un comportament desitjat, incita la motivació i necessita definitivament la comunicació.
  • Expressió emocional: gran part dels empleats observen el seu treball com un mitjà per interactuar amb els altres, i pel qual transmeten fracassos i d'igual manera satisfaccions.
  • Cooperació: la comunicació es constitueix com una ajuda important en la solució de problemes, es pot anomenar facilitador en la presa de decisions, en la mesura que brinda la informació requerida i avalua les alternatives que es puguin presentar.

Els axiomes de la comunicació

S'atribueixen a la comunicació algunes propietats que són de natura axiomàtica, que impliquen tot un seguit de conseqüències fonamentals per a les relacions humanes.

Un axioma és un enunciat bàsic que s'estableix sense necessitat de ser demostrat. Els axiomes no són verdaders ni falsos en si mateixos.

Els axiomes són convencions utilitzades com a principis de derivació de la resta d'enunciats d'una teoria, en aquests cas la teoria de la comunicació. Els cinc axiomes de la comunicació són:

Els cinc axiomes de la comunicació van ser concretats per Watzlawick i els seus col·laboradors (Watzlawick, 1993).

  1. No es pot no comunicar-se.
  2. Tota comunicació té un nivell de contingut i un nivell de relació.
  3. La naturalesa d’una relació depèn de la seqüència de comunicació que estableixen els comunicants.
  4. Les persones utilitzen tant la comunicació digital com la comunicació analògica.
  5. Tots els intercanvis comunicacionals són simètrics o complementaris.

La impossibilitat de no comunicar

En una situació d’interacció, tota conducta és comunicació. Per més que un ho intenti, no es pot deixar de comunicar. Els silencis o les paraules, la intencionalitat o no, l'activitat o la inactivitat, són interpretats pels altres, que alhora responen als nostres missatges i també comuniquen. En la relació social és impossible no comunicar-se.

Sovint es pensa que hi ha moltes situacions en què no s'està comunicant res, però els altres si que interpreten el comportament i hi atribueixen algun significat.

Sempre es comunica

Esteu en una reunió d’equip per decidir com voleu celebrar aquest any Sant Jordi. En el transcurs de la reunió una educadora ha emplenat les agendes dels infants i ha acabat les anotacions del seu diari de classe. Aquesta educadora ha comunicat un missatge. No vol participar en la reunió.

Els nivells de contingut i de relació en la comunicació

Tota comunicació es fa simultàniament en dos nivells: nivell de contingut -allò que es diu- i nivell de relació -a qui es diu. En la figura es mostra un axioma de la comunicació.

Figura Axioma comunicació

Això significa que les persones quan es comuniquen, a més a més d’intercanviar informació, estableixen algun tipus de relació, que pot ser diferent per a cadascuna de les parts, tal com queda recollit a la imatge, i serà aquesta relació la que donarà un sentit determinat a la informació i a la comunicació per a cadascun dels interlocutors.

La seqüència de la comunicació

Les persones quan es comuniquen interpreten el que succeeix, bàsicament ordenant els fets en seqüències coherents, però necessàriament arbitràries, perquè expressen una perspectiva personal.

Pensament d'un noi i una noia que es creuen mirades al metro: “si em diu alguna cosa m'assec”, “si s'asseu li dic alguna cosa”.

D'aquesta manera, no hi ha una sola manera de seqüenciar la realitat; es poden establir tantes seqüències com persones hi ha implicades en la interacció.

La manera de seqüenciar la comunicació és de vital importància, ja que en depèn que les interaccions es produeixen d’una manera o d’una altra.

La comunicació digital i la comunicació analògica

La distinció entre comunicació digital i comunicació analògica resumeix les dues maneres bàsiques de la comunicació humana, que gairebé sempre apareixen juntes en una interacció.

La digital és la que es transmet per mitjà de símbols lingüístics o escrits. És el llenguatge verbal, en el qual les paraules tenen una relació convencional amb els objectes.

L’analògica coincideix amb la comunicació no verbal, entenent per comunicació no verbal: els moviments corporals (cinèsia), la postura, els gestos, l’expressió facial, el ritme, la cadència de les paraules, el to de veu, etc., i els indicadors informatius que apareixen en el context en què es fa la interacció, com poden ser el lloc de la taula on s'asseu, la roba i el perfum que es porta, etc.

Les persones quan es comuniquen ho fan de manera digital i analògica. Quan són aspectes relatius al nivell de contingut en la comunicació es transmet de manera digital, i pel que fa al nivell de relació, és de naturalesa predominantment analògica.

La comunicació analògica es diferencia de la digital en el fet que hi ha alguna semblança entre allò que es vol transmetre i com es fa. Per exemple: per a un nen nouvingut, el primer dia de classe. Malgrat que no podem entendre el que ens diu en el seu idioma, el xinès, comprendrem fàcilment el que ens vol dir quan ens miri amb cara de pena i tingui llàgrimes als ulls.

Interaccions simètriques i complementàries

Tot intercanvi comunicatiu implica una interacció. El tipus d'interacció es pot agrupar en dues categories: interacció simètrica o interacció complementària. Interacció simètrica vol dir que la relació entre els comunicadors està basada en la igualtat. No hi ha dues posicions. Les persones intercanvien el mateix tipus de comportament, de manera que hi ha drets i deures idèntics.

Interacció complementària vol dir que la relació establerta està basada en la diferència. Hi ha dues posicions diferents entre els interlocutors, i les persones s’intercanvien diferents tipus de comportaments.

El tipus d'interacció pot ser definit per diferents elements: pel context social o cultural, el paper de cada persona, l'edat, el sexe, etc. La relació entre germans, amics, parella, etc., és un exemple de relació simètrica. La relació complementària es dóna quan hi ha una jerarquia, per exemple la jerarquia militar, la relació professor-alumne, o pare–fill.

Què es diu i com es diu

“Tot compta per poder entendre qui ens parla: el que diu i com es mostra. I totes dues qüestions fan la suma de la comunicació.”

Lluís Pastor (2008). Parla'm i seré feliç (pàg. 43).

El procés de la comunicació

La comunicació és un procés complex de caràcter social i interpersonal, en el qual hi ha un intercanvi d'informació, verbal i no verbal, s'exerceix una influència recíproca i s'estableix un contacte racional i emocional entre els interlocutors.

El procés de comunicació es pot definir com aquell procés en què intervenen dues o més persones o comunitats humanes que comparteixen experiències, coneixements i sentiments; encara que sigui a distància o per mitjà de mitjans artificials.

En aquest intercanvi els éssers humans estableixen relacions entre si i passen de l'existència individual aïllada a l'existència social comunitària.

Elements del procés de la comunicació

Perquè es pugui establir qualsevol tipus de comunicació, és necessari que es trobin els elements fonamentals que intervenen en el procés de comunicació: emissor, receptor, missatge, codi i canal. La figura mostra l'esquema del procés comunicatiu amb els diferents elements que hi intervenen.

  1. Emissor: és el punt de partida, és la persona que emet el missatge o senyal codificat prèviament. Qui produeix el missatge.
  2. Receptor: (pot ser un o més d'un) l'element que rep el missatge. És el destinatari, qui ha de descodificar el missatge per entendre'l i així respondre.
  3. El missatge: contingut de la comunicació, de la informació que l'emissor transmet al receptor. Aquesta informació es transmet mitjançant representacions simbòliques (paraules, nombres, símbols…). Hi ha tres tipus de missatges:
    • El missatge pensat, que és el que l'emissor intenta transmetre.
    • El missatge transmès, que és el que realment s'ha transmès i passa a través del canal de comunicació.
    • El missatge rebut, que és el que el receptor descodifica i entén.
  4. Codi: llenguatge determinat; paraules, signes escrits, gestos…
  5. Canal: mitjà pel qual es transmet el missatge entre l’emissor i el receptor.

Figura Esquema del procés comunicatiu

Passos del procés comunicatiu

La comunicació és el procés d’intercanvi de missatges que es dóna entre un emissor i un receptor, i s'intercanvien posteriorment els papers. Així de senzill. Però, per què de vegades la gent quan parla no s’entén o sembla que estiguin parlant idiomes diferents?

Comunicació amb els més petits

Aprendre a comunicar-se bé amb els infants requereix escoltar-los i ajustar el nostre comportament a les seves necessitats de comprensió i discurs.

El procés comunicatiu és força complex. La conducta comunicativa implica com a mínim dos elements, emissor i receptor, dialècticament implicats, que s'influeixen mútuament, no de manera lineal sinó per mitjà d'un procés circular, atès que escoltar i parlar es fa de manera simultània, interaccionem i ens influenciem mútuament. Per aquesta raó, per tal que el procés de la comunicació entre les persones sigui efectiu cal que se segueixin vuit passos, en els quals tant l'emissor com el receptor estan implicats, i en contínua interacció i influència, independentment que s’utilitzi la parla, imatges o qualsevol altre codi. Aquests passos són:

  1. Desenvolupament d’una idea que volem comunicar. Aquest primer pas dóna sentit a la comunicació, ja que el primer que es fa és reflexionar i desenvolupar la idea que es vol transmetre amb una intenció determinada. Saber de què parlarem.
  2. Codificació del missatge. Pas tant important com el primer. Consisteix a codificar el missatge, és a dir, a posar-lo en un codi comú tant per a l’emissor com per al receptor: paraules (d’un idioma comú), gràfics o altres símbols coneguts per tots els interlocutors. En aquest moment també es tria el tipus de llenguatge (oral, escrit, mímica…) i el format (oficial, tríptic, trucada, dibuix…).
  3. Transmissió. Un cop s'ha desenvolupat i elaborat el missatge, es transmet en el llenguatge, format i codi seleccionat, mitjançant el canal o vehicle de transmissió: oral, escrit o audiovisual, escollint el canal més adequat i controlant les interferències. Aquí el més important és assegurar-se que el canal no té interferències que puguin afectar i alterar el missatge original.
  4. Recepció del missatge. A partir d’ara entra en acció el receptor. La disponibilitat que té per rebre el missatge. Si el receptor no funciona bé, el missatge es perd.
  5. Descodificació del missatge. En aquest pas del procés, el receptor desxifra el missatge, el descodifica i l'interpreta, i aconsegueix reconstruir una idea del missatge. Si aquesta idea és equivalent a allò que va transmetre l’emissor s’ha comprès el missatge.
  6. Acceptació del missatge. El missatge ja s’ha rebut, descodificat i interpretat. Aleshores s’ha d’acceptar o rebutjar. L’acceptació és una decisió personal del receptor en què entren en joc moltes variables que s’escapen del control directe de l’emissor, com l’escala de valors del receptor, les seves creences, el que pensa de l’emissor, quina autoritat té l’emissor sobre ell, la manera de percebre aquest missatge, etc. Si el missatge és acceptat s’ha aconseguit la comunicació.
  7. Ús del missatge. Aquest és el pas decisiu de l’acció, la reacció que s’ha aconseguit en el receptor i l’ús que aquest dóna a la informació del missatge rebut.
  8. Retroalimentació o feedback. Aquest és el pas final que tanca el procés amb la resposta del receptor. A partir d’ara el receptor canvia de paper i passa a ser l’emissor d’un nou missatge i comença un nou procés de la comunicació.

Retroalimentació és el terme que s’utilitza per dir que la interacció ha estat bilateral, s’ha comunicat en dues direccions.

Figura Passos del procés de comunicació

Si la retroalimentació no es donés, aleshores la comunicació no s’hauria establert plenament, sinó que hauria estat unilateral, com a mera transmissió d'informació. La figura mostra els passos que es donen en un procés comunicatiu.

La retroalimentació és molt necessària perquè indica a l’emissor si el missatge s’ha rebut, si ha estat ben interpretat, si s'ha acceptat. Quan la comunicació es completa, els interlocutors estan més satisfets i es milloren els resultats de la seva relació, tant si és una relació personal com laboral.

Obstacles i facilitadors de la comunicació

En la creació, transmissió i interpretació dels missatges poden aparèixer diferents factors que dificulten, limiten i fins i tot impedeixin que la comunicació sigui eficient. Aquests elements s'anomenen barreres o obstacles de la comunicació.

Els obstacles o barreres més freqüents que intervenen en el procés de comunicació i la dificulten són els semàntics, els fisiològics, els físics, els socioculturals i els psicològics.

Barreres semàntiques

El domini del lèxic (vocabulari) és molt important per poder expressar de la manera més clara i precisa tot allò que volem comunicar. No obstant això, de vegades es presenta una limitació que dificulta la comunicació i que té a veure amb el coneixement del significat de les paraules. Quan no precisem el sentit de les paraules, poden donar lloc a diferents interpretacions i el receptor pot no interpretar el que volem dir. Hi ha paraules que, en certa manera, no signifiquen el mateix per a cada persona, ja que posem la nostra experiència personal a cadascuna de les paraules, i per aquesta raó sovint hi ha malentesos o confusions.

Barreres físiques

Les barreres físiques poden aparèixer en el medi, en l'entorn i també en les condicions de transmissió del missatge.

  • /-15

Barreres físiques

Les dificultats per accedir a la informació de les persones sordes també poden afectar les relacions interpersonals i la creació d'estereotipus de caràcter negatiu que les diferents formacions socials atribueixen a la sordesa, respecte a la seva personalitat, desenvolupament intel·lectual, capacitat de treball, etc.

En l'entorn o en les condicions de transmissió del missatge hi pot haver soroll, interferències o fallades en el mecanisme de transmissió (el telèfon). El soroll és una de les barreres més difícils de vèncer, ja que no és gens fàcil parlar amb un soroll excessiu (en una aula al costat de la qual s'estan fent obres, en una discoteca, etc.).

En les situacions en què hi ha massa soroll tant l'emissor com el receptor han de fer un esforç excessiu per comunicar-se, i això fa que es perdi l'interès i la comunicació s'interrompi.

Barreres fisiològiques

Aquestes barreres les formen l'estat de salut, les discapacitats físiques o auditives (sordesa, cansament físic o mental, etc.). Imaginem que una educadora va a treballar amb febre i malestar: segurament la comunicació amb els infants i els companys de feina no serà l'adequada.

Barreres socioculturals

Les barreres socioculturals fan referència a les diferències ètniques, de nivell econòmic, estatus social, religió, culturals, etc., entre l'emissor i el receptor. Els diferents costums socials o culturals de cada interlocutor o bé el fet de parlar en idiomes diferents poden dificultar la comunicació i provocar malentesos i fins i tot conflictes.

  • /-45

Barreres socioculturals

Actualment la diversitat cultural del nostre país ha fet necessari la intervenció de mediadors culturals per tal de facilitar l'accès i participació de les persones nouvingudes a diferents serveis bàsics, així com per facilitar la relació i la comunicació amb els diferents agents implicats.

Els educadors treballen, entre d'altres, el coneixement, el respecte i la tolerància envers les diferències que la diversitat aporta, que són la clau per aconseguir una comunicació bona i eficaç.

Barreres psicològiques

Aquestes barreres són interferències de la comunicació que sorgeixen de les emocions, els sentiments, els valors, el caràcter i les experiències de cada persona. Les barreres psicològiques són de les més difícils de superar, ja que es deuen a moltes causes diferents i algunes potser no tenen una justificació real. Per exemple, si estem tristos podem percebre el missatge de manera negativa.

Facilitadors

Malgrat la complexitat del procés de comunicació i els múltiples elements que hi intervenen, també cal tenir en compte tot un seguit de suggeriments que faciliten i fan més assequible la comunicació. Hi ha aspectes que actuen com a facilitadors del procés de comunicació, entre els quals cal destacar la disponibilitat, física i psicològicament activa, envers la persona amb la qual ens hem de comunicar, entenent aquesta disponibilitat com l'obertura a l'altra persona, de manera que puguem percebre la seva manera d'entendre el món, i també la disponibilitat pròpia que la nostra percepció es pugui modificar a partir de la visió i les expectatives de l'altra persona. Altres elements facilitadors poden ser:

  • Tenir clar què es vol transmetre, i preveiem les possibles objeccions.
  • Utilitzar un llenguatge ampli, però adequat a l’oient, de manera que el missatge s'adapti a les seves característiques.
  • Triar les millors condicions físiques i psicològiques per fer la comunicació.
  • Controlar els factors externs, com ara el soroll, la comoditat i l'ambientació adequada de l’espai on es produeix la comunicació.

Comunicació verbal i comunicació no verbal

La comunicació abraça pràcticament tots els moments de la nostra vida. Ens comuniquem per relacionar-nos, per traslladar informació, per arribar a acords… I en la societat actual, del coneixement, de la comunicació i de la informació, per tal que aquests processos comunicatius arribin a bon port, és important disposar d'unes bones competències comunicatives que ens permetin participar amb èxit en la major part d'ocasions, trobades o situacions comunicatives que configuren el complex entramat de la vida professional en l'àmbit educatiu.

Recomanem Miénteme (Lie to me), sèrie dramàtica basada en fets reals que se centra en la vida de Paul Ekman, un psicòleg capaç de detectar proves i indicis en la cara, el cos i la veu de les persones, i usa aquesta habilitat per resoldre crims.

Les competències comunicatives inclouen tots aquells elements que intervenen en totes les interaccions comunicatives, és a dir, els components verbals i els components no verbals de la comunicació. Tant els uns com els altres són apresos i intervenen en tot procés d'interacció social, i ens han de permetre disposar de l'estratègia comunicativa més adient per a cada situació.

Comunicació verbal

La comunicació verbal és la que es duu a terme utilitzant únicament el llenguatge com a codi. El llenguatge és l'instrument més important que té l'ésser humà per comunicar-se. Llenguatge i pensament són inseparables en la constitució de la persona.

Per mitjà del pensament i del llenguatge construïm els nostres esquemes de pensament, influïts pel context en què es donen les interaccions. Per mitjà del llenguatge representem les vivències i experiències que tenim en contacte amb la realitat, allò que creiem, sentim i pensem. La figura recull com la parla és l'element vehiculador del llenguatge.

Figura La parla

Oralment, el llenguatge es manifesta per mitjà de la parla. L'emissor ha de triar les paraules més adients, en funció dels seus propòsits i del tema, per expressar allò que vol transmetre.

La majoria d'interaccions socials utilitzen la conversa, que consisteix normalment en la barreja de solucions de problemes i transmissió de la informació, per una banda, i el manteniment de les relacions socials i el gaudi de les interaccions amb els altres, per una altra banda.

El desenvolupament òptim d'una conversa està condicionat pels factors cognitius dels interlocutors.

El procés de codificació i descodificació, tant de l'emissor com del receptor, depèn de la capacitat i del model cognoscitiu de cada persona.

El model cognoscitiu

Cada subjecte ha anat elaborant la representació pròpia de les vivències i experiències que ha tingut a través del contacte que ha tingut amb la realitat, és a dir, allò que la persona “creu”, “sent” i “pensa”, íntimament lligat amb el sistema de valors propi. Aquesta estructura serà més rica i completa com més experiències hagi recollit.

El missatge comunicatiu es pot veure distorsionat o coartat per algunes dificultats lligades al procés cognitiu de les persones que hi participen, atès que cada persona capta la realitat i la representa d'una manera determinada, per mitjà dels filtres mentals propis. Alguns d'aquests filtres mentals que poden distorsionar la representació de la realitat i, per tant, afectar la comunicació, són els filtres neurològics, els filtres culturals i els filtres individuals.

  • Filtres neurològics: els sentits filtren i seleccionen la gran quantitat d'estímuls a la qual estem exposats contínuament. El nostre sistema nerviós distorsiona i elimina aspectes del món real i d'aquesta manera es produeixen diferències entre la realitat i la percepció que cadascú en té.
  • Filtres culturals: són les pautes culturals a què cada subjecte, com a membre d'un grup social determinat, està sotmès.
  • Filtres individuals: representacions que cada ésser humà té basades en la història individual pròpia.

Comunicació no verbal

La comunicació no verbal està constituïda per sistemes de signes molt antics, és inevitable en presència d'altres persones i funciona, fonamentalment, de manera global.

La comunicació no verbal fa referència a aquells aspectes de la comunicació en què no intervé la paraula (el factor verbal), és a dir, tant aquells elements corporals (mirada, expressió facial, postura corporal, distància) com els referits a la veu (to, timbre, volum…).

Fins i tot abans de néixer, els nadons ja reaccionen a la veu de la mare, al seu batec del cor, i només néixer, de seguida resta seduït per l'olor de la mare, pel tacte de la seva pell, i pel to de la seva veu, que identifica, i l'asserena encara que no entengui les paraules que li diu.

Una persona pot decidir no parlar, o ser incapaç de comunicar-se verbalment, però tot i així continua emetent missatges sobre si mateix als altres, per mitjà de la seva cara i del seu cos.

Albert Mehrabian

Psicòleg i actualment professor universitari, va portar a terme tot un seguit d'experiments sobre actituds i sentiments, i va trobar que en determinades situacions en les quals la comunicació verbal és altament ambigua, només el 7% de la informació s'atribueix a les paraules, mentre que el 38% s'atribueix a la veu (entonació, projecció, ressonància, to, etc.) i el 55% al llenguatge corporal (gestos, postures, moviment dels ulls, respiració, etc.).

Els elements de la comunicació no verbal són uns dels més determinants en les interaccions, i alhora són els més difícils de controlar. Els missatges no verbals són tot sovint emesos i rebuts de manera no conscient. Segons Albert Meharabian, l'impacte d'un missatge prové en un 55% dels moviments que l'emissor fa amb el cos, principalment de l'expressió facial. El factor vocal (volum, to, timbre de la veu…) es considera que aporta un 38% a l'impacte del missatge. El factor verbal, és a dir, les paraules, representa un 7% de l'impacte del missatge.

La comunicació no verbal pot actuar de diferents maneres en el missatge que s'emet. Bàsicament, la comunicació no verbal pot repetir, contradir, substituir, complimentar, accentuar o regular el comportament verbal.

A continuació us detallem les funcions de la comunicació no verbal:

  1. Repetir el que s'està dient: té com a funció emfatitzar el discurs oral. Per exemple, les cançons infantils acompanyen el text amb gestos i mímica.
  2. Contradir el missatge verbal: per exemple, assegurar que ens trobem bé quan els nostres ulls estan a punt de plorar.
  3. Substituir les paraules: per exemple, somriure a un infant quan aquest ens mostra una construcció.
  4. Complimentar el missatge verbal: aquesta funció es dóna quan la comunicació verbal resulta difícil, per exemple, quan som a l'aula de psicomotricitat i volem fer venir un infant per dir-li alguna cosa, fem gestos amb els braços.
  5. Accentuar el missatge verbal: Els gestos serveixen per emfatitzar allò que s'està dient, per exemple, quan es parla a un company, per manifestar-li el nostre desacord amb la seva proposta, i s'utilitza una expressió facial seriosa.
  6. Regular la interacció: els elements no verbals serveixen per regular la comunicació entre els interlocutors; per exemple, si s'està parlant en rotllana, si els els nens volen intervenir aixequen la mà i la mestra marca l'entrada amb la mirada i el nom.

La comunicació no verbal us ofereix molta informació de la interacció comunicativa; se sol recordar més com ens han dit les paraules que no pas el contingut real del missatge. Per aquesta raó, i malgrat la dificultat de control, és important que sigueu conscients de quins elements no verbals esteu posant en joc en les nostres interaccions, sobretot dins l'àmbit professional. El coneixement del llenguatge no verbal us pot ajudar a millorar la vostra pràctica educadora, tant en la vostra relació amb els infants com amb els altres adults que formen la comunitat educativa.

Els principals components de la comunicació no verbal són:

L'expressió facial

La cara és una de les parts més expressiva del cos, és el principal sistema de senyals que mostra les emocions que sentim, i alhora és la part del cos que més i millor s'observa durant la interacció. Els nadons se senten especialment atrets pel rostre humà, i és l'expressió facial la que expressa les emocions (alegria, sorpresa, tristor, por, enuig i fàstic) per mitjà d'expressions innates i universals, tot i que podem trobar diferències culturals referides a la intensitat d'expressió de les emocions.

  • /-10

Comunicació no verbal

El cinema mut feia necessari més èmfasi en el llenguatge corporal i en l'expressió facial, per tal que l'audiència pogués comprendre millor allò que l'actor estava representant a la pantalla.

L'expressió facial la constitueixen els moviments de la boca, dels ulls, les celles i el front. Les funcions que té són:

  • Mostrar l'estat emocional de l'interlocutor.
  • Proporcionar retroalimentació contínua.
  • Mostrar actituds envers els altres.
  • Complementar allò que s'està dient.

La mirada

Aquest element sembla fonamental en una interacció òptima. Entenem per mirada “el mirar l'altra persona als ulls o entre els ulls”. La mirada mútua significa contacte ocular amb l'altra persona. I el contacte ocular és, normalment, un senyal d'implicació, mentre que desviar la mirada significa, tot sovint, un desig d'evitar el contacte o la interacció. La mirada té diferents funcions en la interacció:

  • Indica que s'està atenent a allò que els altres ens volen comunicar.
  • Permet percebre els senyals no verbals que les altres persones utilitzen.
  • S'utilitza per obrir i tancar els canals de comunicació.
  • Regula els torns de paraula.
  • Sincronitza, acompanya o comenta allò de què es parla.

Les parelles que manifesten un alt nivell d'amor mantenen la mirada mútua durant més temps.

La quantitat i el tipus de mirada informen d'actituds interpersonals:

Quantitat i tipus de mirada

Una mirada intensa i fixa indica sentiments actius, que poden ser d'amistat, d'hostilitat o de temor. El desviament de la mirada està lligat a la timidesa, la superioritat ocasional o la submissió. La mirada fixa, en funció del context en què es doni, pot ser interpretada com a senyal d'hostilitat i provocar en els altres enfrontament o fugida.

El somriure

El somriure predisposa a interaccionar amb els altres. Mostra la persona relaxada i feliç, i aquesta actitud provoca un corrent de benestar que s'encomana, obre els canals de comunicació.

Un rostre feliç

La contemplació en el públic de la imatge d'un rostre feliç provoca en el públic un lleuger somriure, mentre que si la fotografia mostra un rostre trist o enfadat, el públic imita l'expressió de la fotografia.

El somriure no solament és important a l'inici de la interacció, sinó que també és un element que afavoreix mantenir-la, i també permet finalitzar la interacció amb una sensació de benestar en els interlocutors.

Malgrat això, el somriure ha estat el gest més utilitzat per ocultar diferents emocions, i actua com element contrari a totes les emocions negatives: temor, ira, enuig…

  • /-15

Comunicació no verbal

El somriure no solament canvia l'expressió de la cara, sinó que també fa que el cervell produeixi endorfines, que redueixen el dolor físic i emocional, i aporten una sensació de benestar.

Aquesta funció d'emmascarar emocions negatives està relacionada amb diferents característiques que té el somriure, algunes de les quals són formar part de les salutacions, convencions i de les conductes socials de cortesia; i ser l'expressió facial que més fàcilment es pot reproduir a voluntat.

Els gestos

Els gestos són accions que només tenen sentit si són vistes per un altre, i han de comunicar alguna informació. Els gestos, la interpretació que se'n fa tenen un clar component cultural, de manera que depenen molt del context en què es donen.

Els gestos es localitzen principalment en les mans i, en menor freqüència, en el cap i en els peus. La finalitat del gestos dins el missatge pot ser molt variada. El component verbal i el gestual d'un mateix missatge es poden relacionar de diferent manera: sincronització, retroalimentació, suport, amplificació… A partir d'aquí, els gestos es poden classificar en els tipus següents:

  • Emblemes: Els gestos emblema tenen una traducció verbal específica, coneguda per la majoria dels membres d'un grup social o cultural, com per exemple moure el cap amunt i avall, assentint, que equival a dir . Quan els canals verbals estan bloquejats o hi manquen, poden ser substituïts per un gest emblema. Alguns gestos fins i tot tenen un caràcter universal, com per exemple portar-se la mà a la boca per indicar que menjarem. És freqüent utilitzar-los quan els canals verbals són escassos o estan bloquejats.
  • Il·lustradors: són moviments relacionats directament amb allò que s'està dient, per reforçar-ho. Per exemple, acompanyar l'expressió “no ho sé” amb el moviment d'arronsar les espatlles. Es poden utilitzar per expressar una idea quan no es troba la paraula justa.
  • Mostres d'afecte: fan referència bàsicament a expressions facials que expressen estats afectius, i repeteixen, augmenten o contradiuen les manifestacions afectives verbals. En l'atenció a la infància aquest tipus de gestos constitueixen un element molt important en la relació que s'estableix entre els educadors i els infants, ja que la intensitat emocional és molt alta.
  • Reguladors: tenen com a funció principal controlar i regular la interacció en la comunicació verbal. Els més representatius són les salutacions i els comiats, però també hi trobem el moviment de cap per assentir, l'elevació de la barbeta, la pèrdua de contacte visual…
  • Adaptadors: tenen la funció de controlar o dominar les emocions, satisfer necessitats d'adaptació a situacions incòmodes o d'angoixa per a la persona. Consisteixen en l'automanipulació del cos, per exemple fregar-se les mans, rascar-se, tocar-se el cabell. També poden ser accions dirigides a l'interlocutor, com aproximar-se o allunyar-se de l'interlocutor. I també accions sobre objectes, com per exemple manipular un bolígraf amb què s'ha escrit.

La postura i l'orientació corporal

  •  Hi ha tot un seguit de gestos que tenen un significat universal i que poden ser utilitzats en substitució de les paraules
  • Hi ha tot un seguit de gestos que tenen un significat universal i que poden ser utilitzats en substitució de les paraules

Les persones adopten principalment tres postures corporals: dret, assegut o ajagut. La postura, en combinació amb la posició dels membres del cos, reflecteix determinades actituds i sentiments referits tant a la persona com a les altres persones amb què ens relacionem. Així, es poden diferenciar quatre categories en relació amb la postura corporal, que són les següents:

  • Apropament: la inclinació del cos cap endavant indica atenció.
  • Retirada: la inclinació del cos cap enrere, el fet de retrocedir o girar-se cap a un altre costat indica una postura negativa.
  • Expansió: l'expansió del pit, el tronc recte o inclinat cap enrere, amb el cap recte i les espatlles elevades, indiquen una actitud orgullosa, de menyspreu.
  • Contracció: el tronc inclinat cap endavant, el cap enfonsat, les espatlles caigudes i el pit enfonsat, indiquen depressió, abatiment.

La distància/proximitat

Cada persona necessita un espai personal en el qual se sent segura i còmoda, i tot i que l'espai pot variar d'una persona a una altra, en qualsevol cultura hi ha normes explícites referides al camp de distància permesa entre dues persones que parlen.

L'estudi de la percepció i l'ús que es fa de l'espai personal i social en els processos de comunicació s'anomena proxèmica. Segons l'investigador Edward T. Hall (pioner i inventor del terme proxèmica) hi ha quatre zones diferents on les persones solen actuar durant el procés de comunicació. En la nostra societat aquestes zones segueixen la classificació següent:

  • Distància íntima: és la distància que es dóna entre 15 i 45 cm. És la més guardada per cada persona. És la zona dels amics, parelles, família, etc. Dins d’aquesta zona també es troba una zona inferior als 15 cm. del cos, que és l'anomenada zona íntima privada.
  • Distància personal: és la compresa entre 46 i 120 cm. Aquesta distància és pròpia de reunions, assemblees, festes, converses amistoses o de treball. Si estirem el braç arriben a tocar la persona amb la qual estem mantenint la conversa.
  • Distància social: es dóna entre 120 i 360 centímetres. És la distància que mantenim amb les persones estranyes. S'utilitza amb qui no tenim cap mena de relació amistosa; per exemple, un dependent de botiga, nous companys, etc.
  • Distància pública: implica una distància entre les persones de 360 centímetres.

La conducta espacial pot ser un dels elements que més poden condicionar una comunicació òptima; per exemple, pot ser convenient des de les escoles infantils crear situacions en què els pares i mares nous es puguin trobar amb certa regularitat, en situacions poc formals, de manera que s'afavoreixen la creació de vincles d'amistat entre ells. Les persones solen marcar el territori propi, és una manera de sentir-nos més segurs; normalment dins un mateix espai es tendeix a seure al mateix lloc (aula, sala de professors…).

Si pensem en els infants, des del naixement els nens i les nenes van experimentant un augment de les distàncies en diferents situacions de comunicació. Durant els primers quatre anys de vida, els infants es relacionen bàsicament dins la zona íntima; més endavant, l'infant va aprenent quines són les distàncies adequades quan manté una conversa. Vora els set anys ja poden incorporar el concepte de distància pública.

El contacte físic

És el tipus més bàsic de conducta social, la forma més primitiva, directa i intensa de totes les conductes de comunicació. El contacte físic és la forma biològica bàsica d'expressar actituds interpersonals. Tocar l'altre vol dir poder entrar en el seu espai d'intimitat, d'amor i de contacte. La relació dels professionals de l'educació amb els infants es basteix en gran part en el contacte físic que s'estableix, un contacte que s'ha de fer des del respecte; cada infant necessita un temps per deixar que l'educador entri en el seu espai íntim, que l'adult estableixi contacte amb ell, i l'educador l'ha de respectar. També ha de respectar les diferències culturals que es puguin donar entre els infants pel que fa al contacte físic.

Així, el tipus de relació és el que determina l'ús d'un tipus de contacte o un altre (abraçar, donar la mà, fer un petó…); com més íntima és la relació més freqüent sol ser el contacte físic; quan les persones són desconegudes els contactes físics més habituals són els estrictament anomenats de cortesia social(per exemple, donar la mà).

El elements paralingüístics

Són els elements vocals dels components verbals de la comunicació, és a dir, fan referència a la manera com es diu alguna cosa. El so és un mitjà primordial de comunicació, que reforça, dóna significat a la parla i comunica sentiments, emocions, actituds i fins i tot personalitat. Els elements paralingüístics rarament s'utilitzen de manera aïllada. El significat del missatge és normalment el resultat d'una combinació de senyals vocals i conducta verbal, i s'ha d'avaluar dins d'un context o una situació determinada. Dins els elements paralingüístics es poden diferenciar els que fan referència a les qualitats de la veu (el volum, el timbre de la veu, el to, la fluïdesa de la parla, la claredat) i els que fan referència a les vocalitzacions (riure, plor, sospirs, badalls, intensitat de la veu, segregacions vocals…).

  • El to és la ressonància de la veu i té molta influència sobre les impressions que ens formem de les actituds de les altres persones; per exemple, una frase dita amb un to sarcàstic pot negar el contingut del missatge.
  • La velocitat de la parla és també un element molt important en la comunicació, cal ajustar la velocitat a les característiques de l'interlocutor, de manera que no sigui ni massa lenta (pot provocar avorriment) ni massa ràpida (dificultat de comprensió). D'altra banda, la velocitat també dóna informació de l'estat d'ànim de la persona (l'alegria es relaciona amb una parla més ràpida, mentre que una parla més lenta pot indicar avorriment, tristor…).
  • La claredat de la parla evita interpretacions equivocades o la pèrdua d'informació. Cal vocalitzar de manera que el missatge sigui molt més clar.
  • Les pauses o els silencis que es fan en les interaccions comunicatives també donen informació sobre la persona, i actuen com a element regulador de les interaccions. En l'educació és important saber controlar les pauses en les intervencions, de manera que s'afavoreixi la participació de tothom.

Estils de comunicació

En una aula no hi ha res que sigui neutre. Quan la persona encarregada de l'educació es mou, mira, parla o calla, està transmetent contínuament missatges que són captats pels infants amb qui comparteix l'espai.

Malgrat que no en siguem conscients, tenim un estil de comunicació predominant. Si el que diem, fem i sentim és coherent i els nostres missatges conscients són sincers i positius, la comunicació fluirà sense problemes.

L'assertivitat...

… És la capacitat d'expressar obertament sentiments, opinions… tenint en compte els drets dels altres i també els drets i necessitats propis.

L'estil de comunicació de les persones que eduquen és bàsic. És imprescindible servir-se d'un estil de comunicació assertiu perquè els missatges que afavoreixen l'aprenentatge siguin efectius.

Els diferents tipus d'estil de comunicació són:

  • Estil passiu
  • Estil agressiu
  • Estil assertiu

Estil passiu

La persona que utilitza un estil de comunicació passiva deixa de banda els seus drets propis i posa per davant els drets dels altres. Intenta per tots els mitjans que no hi hagi conflictes o evita passar un mal moment. Aquest tipus de comunicació impedeix expressar honestament sentiments, pensaments i opinions, i quan ho fa s’expressa sense convicció.

El missatge que comunica és “Les teves opinions, sentiments o pensaments són més importants que els meus, valen més”; “faré el que tu vulguis”.

Utilitza expressions del tipus:

  • “És igual”
  • “Com tu vulguis”
  • “D’acord…”
  • “T’enfades si…”
  • “Et molestaria molt que…?”
  • “Puc…?”

Aquestes expressions van unides a baixar la mirada o desviar-la, titubeig, to de veu fluix, postura corporal indefensa, expressió facial de por o dubte, i moviments corporals nerviosos o inapropiats…

Les persones que utilitzen la comunicació passiva a curt termini eviten enfrontaments i possibles desacords. Però a llarg termini creen dependències dels altres, ja que sempre són els altres els que han de prendre les decisions. Tenen baixa autoestima, es poden sentir incompreses, i amb sentiments de culpa, depressió i ràbia envers un mateix i/o els altres.

Estil agressiu

La persona que utilitza el tipus de comunicació agressiva sobreposa les seves opinions i creences a la dels altres de manera ofensiva, manipuladora o inadequada, passant per sobre dels drets dels altres. És el contrari que l’estil de comunicació passiva.

  • /-15

Estil agressiu

La persona agressiva demana el que vol, pretén guanyar sempre costi el que costi, crida, és destructiva amb els altres i fa servir qualsevol mitjà per aconseguir el que vol, oblida els drets dels altres i només recorda els seus.

El missatge que comunica és: “Les meves opinions, sentiments i pensaments compten més que els teus”, “És més important el que jo cregui que les teves creences”, “Sóc superior a tu”.

Utilitza expressions del tipus:

  • “Per culpa teva…”
  • “Val més que…”
  • “Ets…”, “Sembles…” (crítiques en segona persona)
  • “Hauries de…”
  • “Has de…”

Aquestes expressions verbals estan acompanyades de mirada fixa, agressiva i amenaçant, to de veu elevat, parla ràpida, postura corporal tensa i gestos energètics i amenaçadors.

Les persones que utilitzen l’estil comunicatiu agressiu volen aconseguir els seus propòsits mitjançant la dominació, la invalidació dels sentiments de l’altra persona, verbalitzacions negatives envers l’altre, anotacions sarcàstiques o humiliants.

Segons com sigui el seu interlocutor poden aconseguir a curt termini el que volen, i els donen un sentiment de poder i superioritat, però també si no ho aconsegueixen poden obtenir sentiments d'ira i ansietat. A llarg termini les conseqüències de l’estil de comunicació agressiu solen ser negatives, ja que poden anar acumulant tensions i enfrontaments en les seves relacions interpersonals i, en conseqüència, produir frustració, rancúnia, soledat, pèrdua de persones importants i sentir-se rebutjat.

Estil assertiu

La utilització de la comunicació assertiva implica l'expressió directa dels nostres sentiments, pensaments i necessitats, respectant els drets dels altres. És la manera adequada de comunicar-nos. En la comunicació passiva s'evita dir o demanar el que es vol o agrada, en la comunicació agressiva es fa de manera tan violenta que ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Des de la comunicació assertiva ningú no es pot ofendre, ja que es respecten els drets dels altres alhora que s’expressen els sentiments propis de manera clara.

Estil assertiu

La persona assertiva actua positivament, diu les coses que li agraden dels altres. També diu a les persones quan no li agraden les seves conductes, però sense atacar-les.

El missatge que comunica és: “Expresso les meves opinions, sentiments i pensaments d’una manera amable, franca, oberta, directa i adequada, i aconsegueixo dir el que vull sense atemptar contra el altres”.

En la comunicació assertiva s’utilitzen expressions del tipus:

  • “Jo em sento… quan tu et comportes…” (fets)
  • “Jo crec, jo penso, jo em sento…”(primera persona)
  • “Comprenc que tu… però jo…”
  • “Què en penses?”
  • “Què et sembla?”
  • “Tu què n'opines?”
  • “A mi m’agradaria…”
  • “M'agrada com…” “T'ha quedat molt bé el…”
  • “T'entenc…”

Aquestes expressions van acompanyades d’un to de veu ferm però no elevat, de contacte ocular amb la persona que parla, d’una postura corporal recta, i moviments serens. Moviments amb el cap per indicar que s’està escoltant l’altre. Concentrar-se en l’altre i evitar distraccions. Deixar parlar. No precipitar-se expressant inicialment l'acord o desacord propis. Donar temps perquè la persona expressi els seus sentiments. Mostrar que es comprèn. Verificar amb les paraules pròpies el que s'acaba d’escoltar per comprovar si s’ha comprès o no. No avançar conclusions i acceptar l’altra persona tal com és.

La persona que utilitza l’estil comunicatiu assertiu a curt termini pot rebre crítiques (sobretot si l’altra utilitza un estil de resposta agressiva), i fins i tot pot ser titllada d’egoista, però a llarg termini se sentirà a gust amb si mateixa, ja que haurà aconseguit actuar d’acord amb els seus principis i valors. Amb la pràctica de l’estil assertiu també haurà aconseguit una reducció notable de l’ansietat.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats