Estratègies didàctiques i avaluació en l’expressió plàstica infantil

El llenguatge plàstic ajuda els infants a comunicar-se amb els altres a través de manifestacions plàstiques quan encara no han desenvolupat el llenguatge verbal. L’expressió plàstica està íntimament lligada al desenvolupament de l’infant: desenvolupament afectiu, psicomotor, cognitiu, etc.

L’educador o educadora ha de conèixer diverses estratègies didàctiques que permetin dissenyar i aplicar diferents activitats en funció del moment de desenvolupament en què es troba l’infant. La intervenció s’ha de plantejar tenint en compte les possibilitats dels infants i potenciant la llibertat expressiva i la creativitat a través del disseny d’activitats motivadores i ambients de relaxació.

Amb els infants més petits, la intervenció se centra en activitats de descoberta i experimentació, en què és més important el procés que el resultat de la producció plàstica. A partir dels tres anys, s’amplia la possibilitat de treballar amb tècniques plàstiques més complexes.

El procés d’avaluació en l’activitat plàstica infantil ens permet valorar els progressos dels infants i ajustar les propostes didàctiques en funció dels resultats obtinguts.

Ambient i espai

Els infants desenvolupen una imatge del món que els envolta per mitjà de la interacció amb l’espai en què es mouen. L’aprenentatge dels infants és fruit de la interacció amb el mitjà.

En l’etapa infantil els recursos i l’espai són un factor condicionant que influeix directament en l’aprenentatge dels infants.

  • Aspectes com la distribució espacial, la il·luminació, el soroll, etc... s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar activitats.
  • Aspectes com la distribució espacial, la il·luminació, el soroll, etc... s’han de tenir en compte a l’hora de dissenyar activitats.

L’educador és l’encarregat d’organitzar l’espai, no solament en funció de les característiques físiques de l’aula o dels materials de què es disposa, sinó que també s’han de tenir en compte les característiques dels infants.

L’organització de l’espai ha de sorgir de les necessitats dels infants i, a mesura que aquests canvien, l’espai ha de canviar amb ells. Per tot això podem afirmar que una de les característiques fonamentals de l’espai és la flexibilitat.

Els espais han de ser agradables, han de potenciar la motivació i, juntament amb altres elements com l’organització del temps, la selecció dels recursos, l’agrupació dels infants i la proposta d’activitats, han d’estimular l’aprenentatge.

De vegades, les limitacions econòmiques i arquitectòniques ens dificulten la distribució correcta de l’espai, però en la mesura del possible i amb els recursos de què es disposa s’han de tenir presents algunes consideracions:

  • Crear espais adaptats a les necessitats infantils, partint de les seves iniciatives i interessos.
  • Procurar descentralitzar l’acció educativa.
  • Tenir en compte els racons i les seves possibilitats sense oblidar els espais de desplaçament per agilitzar el moviment segur.
  • Tenir en compte les possibilitats de l’espai pel que fa a la necessitat d’exposició de treballs, informació, etc.
  • Crear espais flexibles que permetin amb el mínim canvi configurar nous espais per fer diferents activitats.
  • Tenir en compte elements com la seguretat, la pràctica i l’estètica en un punt d’equilibri.

En l’etapa infantil, els espais estan definits per uns elements metodològics fonamentals: els tallers i els racons.

L’educador ha de tenir en compte els objectius a treballar a l’hora de dissenyar-los. Independentment de l’objectiu amb el qual es dissenyin aquests han de permetre la interacció dels infants i també amb els adults, com també la manipulació sobre els objectes i la llibertat en els desplaçaments amb seguretat.

Materials, eines i suports

El material seleccionat per treballar l’expressió plàstica ha d’afavorir l’expressió i les relacions per mitjà del joc. També ha de motivar la manipulació en els infants i propiciar la lliure exploració dels materials.

Tenir cura dels materials és un dels aspectes bàsics a treballar en les activitats plàstiques, ja que un pinzell que no es neteja correctament, un pot de pintura que no es tanca bé, pot malmetre el material, que no es podrà tornar a fer servir.

A l’hora de treballar la plàstica a l’educació infantil els educadors han de posar-hi molta imaginació per tal de buscar materials diversos i propostes interessants per als infants.

El material s’ha d’oferir amb un cert ordre i de manera esglaonada establint molt clarament les normes d’utilització. Es infants han de poder establir relació amb els materials que els oferim i per això un excés de material produeix una manca d’interès deguda a la dificultat de poder interaccionar amb tots.

  • La presentació dels materials ha de ser motivant per a què desperti la curiositat dels més petits.
  • La presentació dels materials ha de ser motivant per a què desperti la curiositat dels més petits.

La selecció correcta del material determinarà en gran mesura l’activitat dels infants i el seu aprenentatge. Un dels aspectes que l’educador ha de tenir en compte és l’atenció a la diversitat a l’hora de proveir de material l’espai.

A més del material didàctic, és important que els infants interaccionin amb materials naturals, reciclats, i també objectes quotidians que amb una mica d’imaginació es poden convertir en elements aptes per fer-los servir. Per això és recomanable disposar d’un petit magatzem on els educadors puguin desar materials amb possibilitats plàstiques, com ara recipients, rotlles de paper, safates de porexpan, taps de suro, pedres, ampolles de vidre, etc.

També és convenient tenir totes les pintures, les coles, cartolines, papers de seda, punxons, fangs, plastilines, etc., classificats i ordenats en un espai. D’aquesta manera, quan l’educador ha de preparar l’activitat sempre pot saber si té de tot o si ha de fer una comanda.

En moltes escoles hi ha una persona, que pot ser un educador, que s’encarrega de mantenir en ordre el magatzem del material i fer les comandes. És una ajuda important, atès que amb infants s’ha de comptar amb molts materials i això implica haver de fer una previsió.

De vegades també és molt interessant abans d’iniciar l’activitat plàstica fer una sortida amb tots els alumnes per recollir fulles seques, pedres, branques petites, i d’aquesta manera treballar l’observació dels elements, analitzar-ne les característiques, mirar el cel i observar els núvols, sortir al sorral i deixar empremtes en la sorra, etc.

Pel que fa a les eines que es poden fer servir són moltes i variades. Amb els més petits hi ha coses que es fan amb les pròpies mans o els peus, per fer empremtes, per exemple. Posteriorment, passem als pinzells, n’hi ha de moltes mides i per tant s’han d’escollir en relació amb l’edat dels infants i les tècniques que volem treballar.

Moltes altres eines les podem trobar en objectes d’ús quotidià, que poden servir per a altres usos, com ara recipients d’aigua foradats, desodorants de bola per pintar, cordills per estampar, esponges, taps de plàstic, canyetes per bufar, llana i robes, sorra, pedretes per fer textures, fulles, fruites, etc.

Finalment, pel que fa als suports, es poden utilitzar tot tipus de papers de diferents gruixos i mides, cartrons, cartró ondulat, fustes, cartolines, fulls d’acetat per pintar, plàstics durs, porexpan, papers d’embalar per a murals, etc.

En el mercat hi ha una gran varietat de material didàctic disponible que combinat amb els elements naturals i quotidians pot donar com a resultat unes activitats molt interessants. El que és important, més que oferir una llista del material més adequat per a l’expressió plàstica, és indicar les característiques que aquest ha de presentar per tenir-les en compte a l’hora de fer la tria:

  • Variat i suficient. De manera que tots els infants puguin accedir al material i puguin canviar-lo i compartir-lo.
  • Adaptat a les capacitats dels infants. Els estris s’han de poder manipular amb facilitat. Per això s’ha de tenir en compte la forma, la mida i el pes de manera que els infants puguin ser autònoms a l’hora de manipular-los.
  • Resistent i segur. El material han de tenir una perdurabilitat i per això hem d’ensenyar als infants a tenir-ne cura per a poder-lo fer servir durant molt de temps. La seguretat és un aspecte fonamental en les activitats amb els infants, en cap cas hem de posar en perill la salut ni la seguretat. Per això s’ha de comprovar la composició de les pintures que siguin base aigua, les pastes de modelar, els retoladors, etc. evitant tots els productes que puguin ser tòxics.
  • Econòmic però de bona qualitat. No sempre el producte més car és el que dóna millor resultat, però és important no escatimar en seguretat.
  • Atractiu. El material que és atractiu per als infants motiva l’activitat i millora la predisposició.
  • Fàcil de netejar. Un aspecte fonamental és la facilitat de neteja, ja que d’aquesta manera els infants també podran ajudar en aquesta tasca i faran més àgil l’activitat de recollir.

Les activitats

Les activitats d’expressió plàstica s’han de plantejar en funció dels objectius proposats i han de tenir caràcter global. Els educadors han de tenir cura de plantejar-les d’una manera progressiva, pel que fa a la complexitat, tenint en compte el nivell maduratiu de cada infant.

Dins la mateixa aula sovint trobem que hi ha ritmes d’aprenentatge diferents. Això implica que la tasca del professional s’ha d’adequar als diferents ritmes, amb propostes engrescadores i flexibles.

En la planificació de les activitats, s’ha de distribuir el temps d’acord amb les fases següents:

  1. Preparació dels materials
  2. Presentació de l’activitat
  3. Execució del treball
  4. Recollida i neteja
  5. Posada en comú i reflexió sobre l’activitat amb els infants

Les activitats d’expressió plàstica es poden treballar en molts moments diferents i a partir de multitud de centres d’interès.

Les activitats d’expressió plàstica ofereixen moltes possibilitats de comunicació entre infants i adults, i entre els infants. És molt interessant que els nens comentin les seves produccions, de manera que companys i educadors puguin valorar la feina.

Un dels aspectes fonamentals a tenir en compte en la planificació d’una activitat plàstica es el temps necessari per a dur-la a terme.

És molt difícil parlar d’una única durada en les activitats, ja que dependrà en gran mesura del tipus d’activitat i del ritme dels infants. Podem dir que les trobem d’entre quinze minuts i dues hores en funció de la complexitat.

El control de la durada de l’activitat pot ser decisori per a l’execució correcta d’aquesta. Un excés en temps farà cansar i avorrir els infants, la qual cosa disminuirà la seva atenció i creativitat; en canvi, si deixem poc temps els resultats es presentaran inacabats o amb manca de dedicació i els infants es poden sentir frustrats per no haver pogut dur a terme correctament les seves produccions.

Les activitats de dibuixar o donar color als dibuixos poden durar com a màxim trenta minuts, però les de pintura, collage o modelatge poden arribar a dues hores. En la planificació de la durada, és molt important tenir en compte el temps dedicat a la neteja o l’ordre del material plàstic.

Els racons

  • Els racons permeten als infants treballar de manera autònoma les tècniques plàstiques apreses.
  • Els racons permeten als infants treballar de manera autònoma les tècniques plàstiques apreses.

Els racons són espais de l’aula que s’organitzen per aconseguir uns objectius determinats. En ells els infants poden treballar lliurement i potenciar l’aprenentatge per descobriment sense la intervenció de l’adult, manipulant material molt divers i diferents propostes d’activitats que han de permetre aconseguir els objectius plantejats.

Una de les característiques fonamentals és que el temps que es dedica a les diferents activitats d’un racó no està predeterminat i cada infant pot continuar o canviar l’activitat en funció de les seves motivacions.

La metodologia basada en racons permet aconseguir uns objectius fonamentals, alguns del quals s’ofereixen a continuació:

  • Potenciar l’aprenentatge per descobriment i significatiu.
  • Potenciar la capacitat de manipulació, la creativitat i la iniciativa.
  • Potenciar la interacció i comunicació entre els infants.
  • Descobrir i utilitzar les capacitats motrius, sensorials i expressives.
  • Satisfer les necessitats de joc entre els infants.
  • Adquirir hàbits, valors i normes respecte a l’ús del material, l’espai i els altres infants mitjançant un entorn lúdic.
  • Potenciar la implicació dels infants en el propi procés d’aprenentatge.

En l’educació infantil trobem infinites propostes per organitzar racons, però si ens centrem en els destinats a potenciar les capacitats plàstiques de manera exclusiva trobem, per exemple, el racó de la pintura, el racó del paper, el racó dels motllos, etc.

L’organització de l’espai per racons ha de tenir en compte alguns principis fonamentals:

  • La presentació del material i la distribució de l’espai ha de permetre la interacció lliure dels infants amb els objectes per potenciar l’aprenentatge per descobriment i l’autonomia en l’acció.
  • L’agrupament dels infants s’ha de produir de manera espontània, però hem d’intentar que els grups siguin el més heterogenis possible per propiciar un aprenentatge constructiu basat en la cooperació.
  • Els racons han d’oferir activitats lliures i altres de dirigides. Pel que fa a les activitats lliures, han de sorgir dels propis interessos dels infants i han de permetre que aquests es converteixin en agents actius en el procés d’aprenentatge planificant, seleccionant, reflexionant i avaluant els propis resultats.
  • En les activitats dirigides és l’educador l’encarregat de proposar les activitats que prèviament ha planificat i que estan directament relacionades amb els objectius. Els infants podran escollir lliurement entre les activitats proposades per l’adult per potenciar una vegada més la implicació de l’infant en el propi procés d’aprenentatge.

Els tallers

El tallers són un principi metodològic basat en la proposta per part dels educadors d’un conjunt d’accions que s’han d’anar fent per arribar a un producte final.

En el cas de l’activitat plàstica, consisteix a aprendre una tècnica determinada (pintura de dits, estampació, modelatge, paper picat, etc.) i és el mateix educador qui la posa en pràctica.

Els objectius bàsics del treball mitjançant tallers són:

  • Afavorir les relacions entre iguals posant en pràctica el joc cooperatiu i el comportament social.
  • Potenciar l’exploració i descobriment de tècniques i materials plàstics molt diversos i conèixer-ne les possibilitats expressives i comunicatives.
  • Afavorir la participació dels pares en el tallers prenent part del procés d’aprenentatge dels seus fills i filles.

Els tallers es poden organitzar de moltes maneres, es poden fer grups amb els infants i fer tallers diaris de tal manera que cada grup faci cada dia un taller diferent. També podem fer un taller un dia a la setmana perquè un grup d’infants el segueixi amb l’educador mentre la resta de grups juguen als racons.

A diferència dels racons, en els tallers l’adult dirigeix l’activitat i supervisa els processos dels infants tot i que s’ha de mantenir el principi d’autonomia i iniciativa per part dels infants.

Els pares també poden participar en els tallers i d’aquesta manera poden treballar tots els infants agrupats alhora guiats per diferents adults.

L’educador ha de tenir present un conjunt de criteris metodològics a l’hora de planificar els tallers:

  • S’han de tenir en compte les característiques i capacitats, com també els interessos dels infants, per dissenyar un taller que sigui motivador i permeti aconseguir els objectius plantejats.
  • Les accions proposades en els tallers han de facilitar als infants l’aprenentatge d’una tècnica en concret potenciant l’aprenentatge funcional i significatiu, sense oblidar el desenvolupament cognitiu, motor, afectiu i social.
  • La metodologia ha de ser activa i participativa, i tot i que es dugui a terme en grup s’ha de personalitzar al màxim l’atenció.
  • Els tallers s’han de desenvolupar en un context socialitzant que potenciï l’aprenentatge cooperatiu i la interacció entre els infants compartint material i experiències.
  • S’ha de tenir en compte la diversitat de l’alumnat posant especial interès en l’alumnat que presenta dificultats d’aprenentatge.
  • S’ha de fomentar la participació de les famílies en la programació i realització dels tallers.

Exposició i arxiu de treballs

La part fonamental del desenvolupament de la producció plàstica té lloc durant el procés de creació i no, en el resultat final. No obstant això, és important que els educadors conservin algunes de les produccions plàstiques per poder analitzar l’evolució en el desenvolupament plàstic infantil. També és interessat exposar alguns treballs a l’espai on es troben els nens perquè sentin l’espai de treball com a seu i col·laborin en la seva decoració.

  • La majoria dels infants no s'interessen per conservar les seves produccions. Els educadors i educadores són els encarregats de conservar-les.
  • La majoria dels infants no s'interessen per conservar les seves produccions. Els educadors i educadores són els encarregats de conservar-les.

L’educador ha de desar els treballs fets pels infants amb la data, el nom i tots els comentaris que facin referència a aquesta obra i a aquest dia concret darrere del full. Va bé tenir un espai per a cada infant, com ara una carpeta o un classificador, per anar-hi afegint els treballs nous.

Al final del trimestre es pot fer un àlbum perquè cada infant el pugui mostrar a casa. Pel que fa a l’elaboració dels àlbums, hem de rebutjar la idea de presentar a les famílies treballs magnífics que els mateixos infants són incapaços de fer per la dificultat que comporten. És preferible pensar en muntatges senzills que els infants puguin fer ells mateixos.

Els àlbums o reculls de treballs tenen un sentit força important, com és mostrar el treball d’un infant al llarg d’un trimestre perquè els pares estableixin un diàleg amb el seu fill sobre el que ha fet, els dibuixos, els colors, les formes i, en definitiva, mostrin interès pel treball dels infants.

Tampoc no cal que el mateix dia l’infant hagi d’explicar tots els treballs de tot el trimestre. Però sí que es pot dedicar una estoneta cada dia a comentar-los, i sobretot s’ha d’esperar que siguin els infants els que prenguin la iniciativa en l’explicació.

En cas de voler exposar els treballs en algun racó de la classe o de l’escola, també s’ha de posar molta cura en la presentació. Per exemple, en comptes d’enganxar directament a la paret uns dibuixos, quedaran molt millor si al darrere hi ha paper d’embalar d’un color que els faci ressaltar.

També s’ha de tenir present que les exposicions haurien de ser temporals per mantenir un espai motivador i evitar que les produccions es facin malbé.

Els educadors han de vetllar per tots aquests detalls, perquè també eduquen.

Propostes plàstiques a l’entorn

S’acostuma a pensar que la mainada no està intel·lectualment preparada per comprendre l’art i, encara més, es considera que el seu comportament no serà l’adequat en una institució relacionada amb aquest. En molts casos els educadors no se senten segurs de portar l’alumnat a visitar els museus, ja que consideren que els infants no estan familiaritzats amb moure’s per aquests espais.

  •  Els museus no són únicament magatzems d’obres d’art i sovint disposen de gabinets didàctics on s’elaboren materials i es preparen activitats per als grups escolars que els visiten./-20
  • Els museus no són únicament magatzems d’obres d’art i sovint disposen de gabinets didàctics on s’elaboren materials i es preparen activitats per als grups escolars que els visiten.

És cert que entre els dos i els set anys els infants es trobem en el període prelògic segons Piaget caracteritzat per l’egocentrisme i que tendeixen a considerar el món en termes d’un únic punt de vista. L’infant d’aquesta edat és incapaç, doncs, de reconèixer altres punt de vista. També es caracteritza per la confusió entre aparença i realitat, és a dir, que la seva capacitat de raonament està dominada per la percepció i per l’aparença més que pel que realment és. També els infants tenen dificultats per establir relacions causals, entenen que els fets succeeixen junts però per una relació de causa-efecte.

La visita al museu s’ha convertit en una experiència quotidiana per a la majoria d’escoles. En aquest cas, la funció de l’educador és programar l’activitat seleccionant-la entre moltes alternatives que hi ha al seu abast.

Alguns consells per aprofitar didàcticament l’experiència de visitar museus amb alumnes són:

1. Abans de la visita. Convé conèixer el lloc on es duran els alumnes, per això els educadors hi han d’haver anat abans per escollir el recorregut museístic més escaient.

Per denominar l’activitat, utilitzarem sempre l’expressió visita al museu, ja que no es tracta d’una excursió o d’una sortida qualsevol sinó d’una proposta pedagògica prevista i preparada. S’hi ha de donar l’entitat que té.

Cal preparar la visita assessorant i documentant l’alumnat abans d’anar-hi, per a això se’ls ha de proporcionar material (làmines, PowerPoint, audiovisuals, etc.) que es veurà abans de la visita i ens ajudarà a introduir-la creant expectatives que motivin l’activitat.

Podem aprofitar aquest moment per treballar alguns conceptes com el de col·lecció, artista, quadre, museu, etc. per mitjà del joc i l’expressió plàstica. De vegades, es pot fer alguna activitat d’introducció relacionada amb l’artista o el moviment artístic que es visitarà. També es poden practicar algunes de les tècniques dominants en les obres dels artistes.

També s’han de treballar les normes de comportament que s’han de seguir als museus: no córrer, tenir cura del material, respectar el silenci, etc.

Amb totes les activitats introductòries es vol motivar l’alumnat, preparar-ne la ment per entendre millor l’experiència i reduir l’ansietat que genera sortir dels espais habituals.

L’educador, que abans haurà visitat l’espai, tindrà en compte que no cal passar per totes les sales del museu sinó que es tracta de triar alguns espais concrets.

2. La visita. La visita al museu per als més petits de sis anys no hauria de ser de més de quaranta-cinc minuts. És molt interessant proposar a l’alumnat alguna activitat de reflexió sobre alguna obra o destinar un temps a dibuixar alguna de les obres que estan observant creant un petit taller.

Els departaments pedagògics d’alguns museus solen posar a disposició del grup escolar guies especialitzats en infants que els acompanyen en les visites, ajudant-los a entendre algunes obres i fent activitats de participació dels infants. També preparen tallers en aquesta línia que ajuden els infants a assimilar el contingut de la visita. És molt important lligar aquesta activitat amb l’activitat introductòria de classe.

3. Després de la visita. Després de la visita, i un cop a l’aula, és molt important fer una activitat de valoració de l’experiència de manera que l’alumnat pugui reflexionar sobre la visita i ajudi l’educador a conèixer l’opinió de l’alumnat. Aquesta activitat pot consistir a fer un dibuix de l’experiència viscuda i una posada en comú repassant els aspectes principals.

Si l’activitat de visita al museu està ben plantejada es converteix en una activitat prioritària en la programació infantil. D’aquesta manera les visites als museus passen de ser una anècdota a un recurs necessari i prioritari per als educadors.

L’art i les noves tecnologies

L’ús de les noves tecnologies s’ha convertit en un element fonamental que els educadors han de conèixer i utilitzar a l’aula.

El treball de l’expressió plàstica es pot veure molt enriquit si utilitzem les noves tecnologies com a noves fonts d’expressió i comunicació. La xarxa d’Internet és una font inestimable que podem consultar i oferir-la a l’alumnat per acostar-lo a les obres i als artistes.

Fotografiar les produccions plàstiques fetes pels infants a classe i després projectar-les o exposar-les ens ajuda a fer-les perdurar i revisar-les un cop passat el temps. També les podem penjar en la pàgina web del centre de manera que les famílies puguin veure les produccions dels seus infants des de casa, i els infants puguin explicar-los en què ha consistit l’activitat feta a classe. Les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a les famílies i millorar els canals de comunicació.

A més d’utilitzar els llapis, els pinzells i el paper, els infants fan servir programaris per jugar, escoltar contes, veure dibuixos, escriure, pintar, etc. Habitualment estan molt familiaritzats amb aquest tipus de recursos i de vegades tenen més domini que els mateixos adults. No obstant això, l’ús de l’ordinador per part dels infants ha de ser sempre supervisat per un adult.

Com a educadors, lluny de negar les possibilitats de les noves tecnologies, hem de potenciar-les com a recurs didàctic i crear en la mainada una actitud crítica envers les possibilitats d’aquestes fonts. Per a això les hem de conèixer, analitzar-ne les possibilitats i oferir als infants els recursos que creiem més adequats.

Sovint els infants prefereixen utilitzar l’ordinador per buscar un dibuix per pintar, són múltiples els dibuixos que trobem en la Xarxa disponibles per imprimir i ser pintats. També hi ha programaris per pintar o dibuixar, i utilitzant aquesta eina sovint els infants s’atreveixen a dur a terme més innovacions que amb el material tradicional. Rectificar un dibuix utilitzant l’ordinador és més ràpid i no deixa senyals de la correcció.

La utilització dels mitjans informàtics per a les produccions plàstiques facilita el moviment com a element plàstic i ofereix moltes possibilitats complementàries als elements tradicionals, però s’ha d’evitar la tendència a estereotipar que crea aquest mitjà intentant potenciar les propostes creatives.

L’ús de les noves tecnologies ofereix noves possibilitats de treballar el llenguatge plàstic en els infants, però sempre s’ha de plantejar com a complement de les activitats de manipulació tradicionals, mai com a substitució d’aquestes.

També val a dir que en la Xarxa trobem multituds de recursos amb propostes plàstiques per a infants que valen la pena de consultar i aprofitar una vegada analitzades amb criteri pedagògic.

Arts plàstiques i atenció a la diversitat

Les activitats plàstiques contribueixen al desenvolupament integral dels infants i en potencien les capacitats d’expressió.

Els infants que presenten algun tipus de discapacitat són perfectament susceptibles de dur a terme activitats plàstiques en funció de les seves possibilitats. La realització d’aquestes activitats els permet conèixer un nou canal de comunicació, de vegades l’únic, per expressar les seves emocions i interactuar amb el món que els envolta de manera que milloren les relacions interpersonals.

L’educació plàstica ajuda l’infant a desenvolupar la capacitat perceptiva. L’infant observa, identifica, classifica, interioritza la informació i la comunica. Aquest procés ajuda a construir l’aprenentatge. En el cas dels infants amb dificultats per adquirir el llenguatge verbal, l’expressió plàstica es converteix en un vehicle fonamental que permet manifestar emocions, sentiments, sensacions i alhora potencia l’autonomia personal.

Els educadors han de tenir en compte que els projectes educatius que elaborin han de ser prou flexibles per permetre concrecions individuals ajustades a les característiques, els ritmes d’aprenentatge i les singularitats de cada alumne perquè es pugui donar compliment al principi d’atenció a la diversitat.

Els centres escolars a més a més aplicaran les mesures necessàries perquè l’alumnat amb necessitats específiques disposi dels suports necessaris per assolir el desenvolupament màxim de les seves capacitats personals i els objectius del currículum.

Els infants amb necessitats educatives especials no solen participar en totes les activitats curriculars i les possibilitats de relació amb l’entorn es veuen limitades. Aquestes limitacions desapareixen en les activitats plàstiques. La pintura, la música, la dansa, etc. es converteixen en vies d’expressió que propicien els vincles socials. L’art es converteix en un mitjà d’autoexpressió i comunicació.

L’art permet desenvolupar la creativitat i potenciar el desenvolupament físic i mental. L’autoconfiança augmenta a mesura que s’experimenta l’èxit en les activitats artístiques. En els infants amb problemes físics o motors el control físic millorarà a mesura que manipulen materials plàstics.

L’expressió plàstica s’ha d’adaptar al ritme i les capacitats de cada infant, i l’educador ha de facilitar els processos d’aprenentatge utilitzant les tècniques i materials més adequats, adaptant-los a les capacitats de l’alumnat.

L’evolució de cada cas respecte a l’art estarà relacionada amb les seves experiències i no amb la seva edat cronològica. El desenvolupament pot ser similar al dels altres infants però a vegades tenen una progressió més lenta, i fins i tot en alguns casos no s’arribarà a determinades etapes de desenvolupament.

No és possible donar indicacions clares sobre les fites que els infants amb dificultats poden aconseguir, ja que dependrà del tipus i grau d’afectació de cada cas.

El desenvolupament de la capacitat d’expressió plàstica en els infants que presenten alguna deficiència ha mostrat una correlació directa amb l’augment del benestar psíquic, de l’autoestima i de la valoració social.

Per a la resta de la mainada és molt important trobar activitats amb les quals compartir estones amb infants que presenten dificultats per seguir el ritme de la classe.

Podem dir que l’activitat artística es converteix realment en una teràpia.

L’artteràpia

La teràpia per mitjà de l’art, coneguda com a artteràpia (teràpia artística o teràpia creativa), consisteix en l’ús de les arts visuals amb finalitats terapèutiques. Es basa en la idea que les representacions visuals, objectivades per mitjà del material plàstic, contribueixen a la construcció d’un significat dels conflictes psíquics, la qual cosa n’afavoreix la resolució. Des d’aquest punt de vista, la representació plàstica seria un procés de construcció del pensament.

Un aspecte fonamental per treballar l’art amb alumnat amb necessitats educatives és donar llibertat de manipulació i creació en l’expressió plàstica perquè la es pugui expressar d’acord amb el seu nivell, evitant el rebuig i la sobreprotecció. No s’ha d’oblidar que és més important el procés de creació que el producte final.

Són moltes les experiències que ens mostren els avantatges del dibuix i la pintura per a persones amb problemes psicològics i físics. També per a les persones amb deficiències sensorials les creacions artístiques es converteixen en una nova via de comunicació de gran sensibilitat.

Algunes necessitats educatives específiques semblen presentar més dificultats a l’hora de treballar la plàstica a l’aula. Per analitzar les possibilitats plàstiques podem classificar l’alumnat amb necessitats educatives especials en diferents grups.

Expressió plàstica i dèficit motor

Els infants amb dèficit motor veuen limitades les activitats de manipulació i coordinació. La utilització de productes de suport pot millorar les capacitats motores.

Pel que fa al dibuix, i per facilitar-ne l’execució, es poden fer servir productes de suport com adaptadors per a estris de dibuix o una termoformadora, que ens permet crear una placa de plàstic amb un relleu específic que ajuda l’infant a dibuixar. Són molt interessants els treballs de calc amb teles que potencien la coordinació ull-mà, la manipulació i el control postural.

La pintura de dits i de mà amb ajuda es pot iniciar ajudant-los nosaltres a manipular el material, si és necessari. Pel que fa a la utilització d’eines per pintar, s’hauran d’escollir les que siguin més adequades en funció de les dificultats de cada infant (pinzells, retoladors gruixuts, esponges, etc.).

El collage és una activitat lliure molt interessant per als infants amb dificultats motores, ja que no hi ha limitació d’espais i es poden utilitzar materials molt diversos. L’infant ha de percebre, seleccionar, classificar, retallar, enganxar i posar en joc la creativitat. L’educador o educadora ajudarà en totes aquestes accions l’infant que no pugui fer-les per ell mateix.

Expressió plàstica i deficiència visual

L’alumnat amb discapacitat visual, especialment amb ceguesa, ha patit la privació de participar en activitats de l’àrea de plàstica.

  • L’aparició de la termoformadora ha obert moltes possibilitats educatives per a les persones amb deficiència visual.
  • L’aparició de la termoformadora ha obert moltes possibilitats educatives per a les persones amb deficiència visual.

L’ús de la termoformadora

Per a fer dibuixos en relleu, podem utilitzar diversos mètodes. La termoformadora permet fer servir una font de calor per ablanir una fulla plàstica, de característiques especials, sobre una matriu. El primer que cal és fer una matriu en relleu. Podem utilitzar diferents materials –cordes, fustes, metalls, cartrons, etc.– que hem d’anar enganxant en una planxa de fusta o cartró gruixut, perquè aparegui el disseny desitjat. Amb aquest mètode podem introduir diferents alçades i textures, com també símbols o caràcters braille. La matriu és única. Amb aquest aparell podem treure fotocòpies de plàstic i en relleu d’aquest exemplar únic. En l’actualitat, per a ajudar els alumnes amb restes de visió i com a mitjà d’integració, alguns s’imprimeixen en color.

Mitjançant el modelatge, l’alumnat amb deficiència visual millora en les habilitats motrius i cognitives, ja que resulta una via més per conèixer el món exterior i de representar-lo mentalment.

El modelatge amb argila ha demostrat resultar molt beneficiós per arribar a adquirir codis espacials com a sistemes de referència amb possibilitats importants per representar la realitat i per actuar com a sistema de comunicació amb els altres. Modelar l’argila ajuda a desenvolupar el sentit del tacte necessari per comunicar-se amb el món exterior.

Els conceptes matemàtics com gran, petit i formes geomètriques (triangle, cercle, etc.) també poden ser modelats amb material divers com l’argila, la plastilina, etc.

Expressió plàstica i deficiència mental

Els materials plàstics es converteixen en uns grans aliats per introduir elements innovadors que ampliïn els recursos comunicatius dels infants amb deficiència mental.

En el cas dels infants amb manca d’autonomia l’ús de plantilles, models i sanefes és molt indicat. En el mercat podem trobar material molt divers per escollir.

El que han de fer els educadors és oferir als infants diverses tècniques per trobar les més adequades a les seves possibilitats.

Les tècniques de pintura solen ser un bon recurs per treballar l’expressió plàstica com també el collage amb diversos materials.

El modelatge de fang es considera la tècnica més adequada per aquests infants, i permet elaborar una gran varietat d’escultures i objectes. També la decoració d’objectes tridimensionals i la construcció de titelles que més endavant serviran per treballar la comunicació.

L’ avaluació de l’expressió plàstica infantil

L’avaluació de l’expressió plàstica en infants és part del procés d’ensenyament-aprenentatge i permet verificar si s’han assolit els objectius plantejats i si les estratègies didàctiques utilitzades han estat eficaces. Un cop analitzada l’avaluació, s’han de prendre decisions sobre possibles modificacions de l’acció educativa per millorar els resultats obtinguts.

Per als infants, l’expressió plàstica serveix sobretot d’instrument d’expressió i de llenguatge personal, per tant, l’avaluació de l’expressió plàstica s’ha d’entendre com un instrument orientador que permeti seguir de prop el procés expressiu de cada infant i que serveixi per ajustar la intervenció de l’educador.

Per fer un seguiment de l’infant es poden fer servir diferents eines. Una de les més utilitzades en l’educació infantil és l’observació.

Les graelles d’observació permeten fer un seguiment dels alumnes partint d’uns ítems prefixats, de manera que al final de la setmana, del dia o del mes es pot avaluar el procés de cada infant en relació amb l’activitat feta.

Importància de l’avaluació en contextos educatius

A partir de la dècada dels seixanta l’avaluació s’ha considerat com una eina efectiva que permet millorar la qualitat de les activitats educatives i, per tant, s’ha considerat com una metodologia rigorosa que cal plantejar de manera sistemàtica.

En l’actualitat ningú no dubta de la necessitat de l’avaluació com a concepte central dintre del sistema educatiu per comprovar si els objectius programats han estat assolits.

L’avaluació es pot definida com un procés mitjançant el qual s’obté informació de manera contínua i sistemàtica que ens permet conèixer la idoneïtat del procés educatiu de manera integral.

Quan volem avaluar una experiència plàstica primer hem de decidir què avaluarem, quins instruments farem servir i quan es durà a terme l’acte avaluador. Per això l’avaluació s’entén com un procés sistemàtic, ja que té una metodologia determinada prèviament.

És important avaluar l’infant en diferents moments i no solament de manera puntual. L’avaluació s’ha d’entendre com un procés continu que es du a terme al llarg del temps i a partir de diferents experiències.

L’acte d’avaluació també és un procés integral que va més enllà de l’anàlisi de les destreses adquirides per l’infant i es fa extensió a l’actuació de l’educador, a les activitats, a l’ambient, als recursos i materials disponibles.

L’avaluació té una clara funció de retroalimentació, ja que un cop analitzats els resultats es plantegen canvis en qualsevol dels elements que hagin dificultat la consecució dels objectius.

Podem dir que la finalitat última de l’avaluació de l’activitat plàstica és diagnosticar les possibles deficiències en el procés artístic per millorar la intervenció de cada element i aconseguir un aprofitament educatiu millor per part de l’infant.

Què i com avaluar

L’avaluació forma part de la intervenció educativa i ens permet obtenir informació sobre l’adequació dels diferents elements que hi formen part. Per això si intentem definir què és avaluable podem concloure dient que qualsevol dels aspectes que intervé en l’acció educativa. És important tenir en compte tots els elements si volem modificar-ne algun per aconseguir millors resultats.

L’avaluació ha de ser un procés continu i integrat en l’acció educativa.

Com indica S. Cerezo en l’Enciclopèdia de l’educació preescolar, en el volum “Expressió plàstica i música”, pàgina 331, els elements susceptibles d’avaluació en l’activitat plàstica infantil són:

  1. L’adequació de les realitzacions plàstiques de l’infant a les etapes característiques del desenvolupament gràfic infantil.
  2. El progrés observable temporalment pel que fa al següent:
    • Utilització de material plàstic.
    • Distribució de l’espai gràfic.
    • Habilitat i precisió en el moviment de braços, mans i dits.
  3. Aparició i maduració del següent:
    • Sentit del color.
    • Equilibri cromàtic i lineal.
    • Sentit creatiu plàstic.
  4. Capacitat de crítica i autocrítica de l’infant sobre les realitzacions plàstiques observades.

Pel que fa a com avaluar diversos autors han proposat un conjunt de criteris que cal tenir en compte a l’hora de prendre decisions sobre com dur a terme el procés avaluador en l’acció plàstica.

  • La realització plàstica ha de ser avaluada dintre del procés creatiu de l’infant. Una producció no es pot considerar correcta o incorrecta en si mateixa sinó en relació amb les anteriors i posteriors en la línia de progrés. Per això és necessària la conservació dels treballs plàstics de l’alumnat amb la data de realització. És important analitzar el grau de progrés relacionat amb aspectes com la divisió i distribució de l’espai, el sentit de la forma, l’habilitat per controlar les mans i els dits, el control oculomanual, el sentit del color, la imaginació creativa, etc.
  • L’educador ha de tenir en compte no solament el resultat de l’activitat plàstica sinó també aspectes relacionats amb el procés com ara l’esforç, l’interès i la constància. La situació de producció plàstica és un moment ideal per reforçar aquests aspectes.
  • Tota producció plàstica ha de ser comentada pels mateixos autors. Que l’infant pugui donar informació sobre la seva obra ajuda l’educador a disposar de dades que expliquen la realització plàstica. És important aprofitar aquesta avaluació conjunta perquè l’educador comenti alguns aspectes de l’obra en presència de l’infant creador, ja que d’aquesta manera s’ensenya a apreciar la bellesa de les pròpies produccions.
  • Per dotar d’objectivitat el procés avaluador cal establir una seqüència simple de les fites maduratives que assoleixen la majoria d’infants respecte a la línia, el color i els volums. D’aquesta manera podem situar cronològicament les produccions dels infants pel que fa a la precisió del traç, l’habilitat manual, etc.
  • En l’avaluació individual és necessària, i alhora orientativa, la comparació amb la globalitat del grup o classe a què pertany amb l’objectiu de tenir una visió homogènia dels interessos i realitzacions de cada infant respecte al grup normatiu de comparació.
  • Hem d’evitar caure en l’error de buscar un significat psicològic profund en les produccions plàstiques dels infants, encara que s’han de considerar totes les circumstàncies que envolten cada treball, tenint cura de no imposar prejudicis personals quan els interpretem. Per exemple: hi ha certs colors que tenen un significat tradicional en la nostra societat, com per exemple el color negre associat a ansietats, pors o tristesa. De vegades, la utilització d’aquest color per part de l’infant és interpretada amb aquest significat. Tot i que és possible que aquesta conclusió sigui correcta, aquest indici s’haurà de contrastar amb altres dades com la manera de moure’s, l’expressió facial, l’aplicació de la pintura, la divisió del paper en els dibuixos, etc.
  • Quan els infants acaben la producció plàstica, la mostren a l’adult esperant la seva aprovació. En aquests casos hem d’evitar la situació de correcció, més aviat hem de mostrar una actitud de suggeriment amb l’objectiu de fer reflexionar l’infant sobre alguns aspectes a millorar. D’aquesta manera acostem l’infant a la decisió voluntària d’afegir altres elements o retocar alguns aspectes de l’obra. Aquest serà un bon moment per oferir nous materials o donar més temps intentant reforçar la seva confiança.
  • En la mesura del possible, s’ha d’intentar evitar crear la idea en l’infant que tota producció plàstica té per objectiu ser avaluada. El gust de la realització plàstica per la pròpia satisfacció creadora, al marge dels resultats de l’avaluació de l’adult, és un sentiment que hem de traslladar als infants.

Instruments d’avaluació. L'observació

Quan parlem d’instruments d’avaluació parlem de les eines que fem servir per recollir la informació que posteriorment s’analitzarà per efectuar l’avaluació. Podem afirmar que l’instrument que es fa servir habitualment és l’observació.

Perquè l’observació sigui efectiva i compleixi amb els objectius de l’avaluació, ha de complir uns requisits:

  • Definir l’objectiu de l’avaluació.
  • Definir les conductes a observar.
  • Escollir o elaborar un sistema de recollida d’informació que permeti recollir tots els aspectes que volem observar. Aquest sistema ha de ser senzill i permetre recollir amb claredat la informació.
  • Fixar el moment i el lloc més adequats per dur a terme l’observació.

La utilització d’instruments o registres faciliten l’observació i disminueixen la subjectivitat. Molts autors han elaborat fitxes o registres pedagògics que permeten avaluar l’activitat plàstica. Tot i que són de gran utilitat és molt recomanable que cada educador els adapti o elabori el propi sistema de registre adaptat a les característiques de l’alumnat, del grup i del centre.

Moments d’avaluació

L’avaluació és un procés íntimament lligat a l’acció educativa i s’ha de dur a terme de manera paral·lela a les activitats proposades. L’avaluació no és una acció espontània sinó que prové d’una planificació acurada a on entre d’altres elements es tria el moment més adient per a realitzar-la.

Com en qualsevol avaluació es pot parlar de tres moments del procés avaluador:

1. Avaluació inicial. Es considera una avaluació diagnòstica que té com a objectiu conèixer la situació actual dels infants a l’inici del procés d’ensenyament-aprenentatge per adequar les accions a les seves possibilitats.

En aquesta primera avaluació es dóna total llibertat a l’infant perquè faci l’activitat plàstica. Habitualment es tracta d’un dibuix d’exploració o dibuix inicial en què l’infant té absoluta llibertat per dibuixar el que vulgui amb els materials que vulgui. L’anàlisi de la producció artística inicial ens donarà informació de l’etapa de l’evolució graficoplàstica en què es troba l’infant i també del seu grau de maduresa, habilitats i coneixements.

Com que no serà possible comparar aquesta producció amb altres d’anteriors, l’educador podrà complementar la informació amb la informació que poden aportar els pares en l’entrevista inicial, relativa a la vida quotidiana (com rutines, hàbits, preferències i costums) i també sobre els aspectes relacionats amb l’evolució de l’infant.

2. Avaluació formativa. És l’avaluació que acompanya el procés d’ensenyament-aprenentatge o avaluació contínua. És una avaluació reguladora amb caràcter orientatiu que permet anar analitzant els progressos dels infants en la producció artística.

Per dur a terme aquest tipus d’avaluació caldrà que l’educador porti un registre escrit de les observacions que es fan en els diferents moments de producció d’activitats com també un recull de mostres datades per poder anar comparant el progrés de l’infant.

3. Avaluació final. És l’avaluació que recopila les avaluacions anteriors i permet fer una comparació entre la situació inicial (avaluació inicial) de l’infant i la situació final (avaluació final) en relació també amb el seu progrés (avaluació formativa).

L’avaluació final també és un bon moment per contrastar l’eficàcia dels mètodes didàctics emprats, els materials i les tècniques utilitzades, com també l’actuació mateixa de l’educador per millorar en situacions posteriors.

Compartir l’acció educativa: família i escola

L’entrada de l’infant a l’escola amplia les relacions d’aquest amb el medi, accedint a noves situacions, emocions, relacions, etc.

En l’etapa de l’educació infantil la comunicació entre l’escola i la família sol ser força freqüent. Per aquest motiu és molt necessari el coneixement mutu entre educadors i educadores, pares i mares, com també la possibilitat de compartir criteris educatius que evitin discrepàncies i facilitin el procés educatiu dels infants.

Val a dir que les estructures familiars han patit una transformació important en els darrers anys. Les famílies sovint es troben en situació d’estrès degut a les responsabilitats i càrregues que han d’assumir.

També les escoles han vist augmentar les expectatives que hi ha sobre les seves potencialitats. L’educació s’ha convertit en alguna cosa més que la instrucció i se li atribueix un paper fonamental en la formació integral de l’infant.

Per tot això es fa imprescindible el contacte entre la família i el centre educatiu. Aquest acostament ha de permetre:

  • Conèixer l’infant i la seva realitat familiar.
  • Donar a conèixer l’escola, el seu funcionament, objectius, normativa, etc.
  • Establir criteris educatius comuns.
  • Potenciar la participació de les famílies en les activitats escolars.
  • Mostrar als infants una coordinació escola-família que faciliti l’adquisició d’hàbits i normes.

No obstant això, cada claustre concreta en el seu PEC els objectius en relació amb les famílies.

  • Els museus i fundacions dedicades a l’art ofereixen propostes educatives per als infants i les seves famílies./-20
  • Els museus i fundacions dedicades a l’art ofereixen propostes educatives per als infants i les seves famílies.

Pel que fa a les activitats plàstiques, aquestes constitueixen un marc molt propici per fer participar a les famílies. D’una banda, és molt interessant que les famílies puguin participar en tallers que l’escola proposi, d’aquesta manera ens donaran un cop de mà amb els infants i faran que en els tallers els infants puguin ser més autònoms sota la supervisió dels adults.

És molt adequat que els infants s’enduguin a casa el resultat d’algunes activitats plàstiques de manera que puguin compartir amb les famílies les seves produccions. L’escola podrà mostrar en la seva pàgina web (si en té) fotografies que il·lustrin els tallers o activitats plàstiques que es facin perquè les famílies que no hagin pogut assistir als tallers puguin gaudir, juntament amb els infants, del procés de les produccions.

D’una altra banda l’escola ha de servir d’assessorament per a les famílies. En aquest cas és funció dels educadors traslladar la importància que té per als infants el llenguatge plàstic. També l’escola pot oferir a les famílies propostes d’activitats que es poden fer a casa amb materials molts senzills que es poden trobar en la majoria de cases. Finalment, cal acostar les famílies a les propostes de l’entorn (museus, fundacions, etc.) que fa activitats per a famílies fora de l’horari escolar.

Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats