L'expressió i la comunicació ritmicomusical a l'educació infantil

  • Indígenes dansant al voltant d'una foguera/5
  • Indígenes dansant al voltant d'una foguera

L’expressió ritmicomusical és un tipus de llenguatge que permet una comunicació universal. De fet, la música sempre ha estat lligada a l’ésser humà des dels seus orígens. Arreu del món les cultures estan impregnades de música, des del poble més primitiu fins al poble més “avançat”. Probablement tots tenim la imatge dels pobles més primitius celebrant qualsevol esdeveniment cantant i dansant, gairebé com si per mitjà de la dansa repetitiva arribessin a estats de màxima concentració, “d’èxtasi”, però si mirem la nostra cultura occidental, també nosaltres, salvant les distàncies, tenim comportaments similars; penseu per exemple en la diversió que representa sincronitzar el cos al ritme d’una música a la discoteca. Tot i que us pugui semblar un pèl exagerada la comparació, hi trobeu gaire diferència? Els d’aquí i els d’allà la música ens fa moure, la música ens aporta múltiples sensacions: benestar, divertiment, connexió amb els altres, alegria, intimitat, etc.

Per mitjà de la música podem oferir a l’infant la possibilitat d’expressar els sentiments i comunicar-se, potenciant aquestes capacitats des de molt aviat.

“Aquest cos rep informació i l’expressa mitjançant els diferents canals de comunicació que són els llenguatges, els quals permeten a l’ésser humà comprendre i comunicar-se amb l’entorn natural i social. Cada llenguatge té les seves característiques específiques, i cadascun obre les portes d’un món determinat: el món de la llum, de les formes, dels colors… (plàstic); el món del so pur (musical); el món del so fet de paraula (verbal); el món de l’abstracció (matemàtic), i el món del gest, del moviment del cos (corporal).

La vivència, però, és sempre global. L’estructuració del coneixement humà en àrees, matèries, assignatures, conceptes… existeix tan sols en la ment, en l’abstracció de la realitat. En les experiències, en les activitats, les diverses àrees actuen complementàriament, i així, mentre es parla, s’acompanyen els sons amb una canterella determinada, amb gestos concrets, amb el suport d’una imatge corporal i activant complexes funcions intel·lectuals pròpies del món matemàtic.

La dansa, la cançó, el conte, el dibuix, la pintura, la plàstica, la llengua, l’esport, el joc, les relacions entre les coses, els nombres, el món interior, el cos, etc., tot són conceptes amb un significat més o menys transcendent segons per a qui en quin moment. Però també són una part de tot allò que l’infant ha de tenir al seu entorn per poder rebre una educació en el sentit més profund d’aquesta paraula, ajudant-lo en el seu creixement intern, en el desenvolupament de les seves capacitats.”

P. Godall (1999). El Galop: danses catalanes i joc dansat (pàg. 11-12).

El so està present des del mateix moment del naixement i també abans, durant la gestació, quan el nen sent i viu els sons provinents del propi cos de la mare i els que li arriben de l’entorn.

La música té un efecte evident sobre la vida

Els experiments de Masaru Emoto mostren que la música afecta tots els éssers vius. El científic va gebrar aigua en un laboratori sota la influencia de diferents tipus de música per comprovar-ne l’efecte i va obtenir uns resultats increïbles.

La música, efecte relaxant

Hi ha escoles de preparació al part que suggereixen als futurs pares escoltar música per l’efecte relaxant que els proporciona a ells mateixos i, de passada, al fetus. Coneguda és la dita que diu “la música amansa les feres”, i certament les músiques que per la seva cadència i la seva melodia connecten amb nosaltres ens aporten grans beneficis pel gaudi que suposen. Hi ha un estudi d’un científic japonès, Masaru Emoto, que mostra com cristal·litza de manera diferent l’aigua en gebrar-se quan és sotmesa a músiques relaxants o músiques estressants, poc melòdiques; si el 75% del cos humà és aigua, la influència de la música sobre el nostre cos és evident.

  • A l’esquerra, el resultat de l’aigua gebrada amb "Variacions Golderg", de Bach; a la dreta, música heavy metal amb una lletra plena d’ira
  • A l’esquerra, el resultat de l’aigua gebrada amb "Variacions Golderg", de Bach; a la dreta, música heavy metal amb una lletra plena d’ira

El so atrau els nens, que ben aviat s’hi interessen. Amb el so analitzen el seu origen, amb el so analitzen, juntament amb altres factors, quines són les característiques dels objectes, amb el so es relacionen amb els altres… Aquest interès primerenc del nen cal aprofitar-lo i convertir-lo en una eina més d’educació global.

De la mateixa manera que passa quan l’educador explica un conte, la música també embadaleix els nens i nenes. Quan l’educador canta, i ho fa afinadament, crida l’atenció dels infants, els quals fins i tot, de vegades, quan són menuts, s’hi acosten per sentir de més a prop i sentir-se ells mateixos més a prop de la font sonora que els embolcalla. Es produeix un fet comunicatiu íntim entre els nens i nenes i l’educador. Aquest tipus de vivència és important perquè permet compartir moments de goig, tranquil·litat i joia entre persones, i crea nexes entre elles.

Sobre la sensibilitat per la música trobareu més informació en la secció “Annexos” del web del mòdul.

La música agrada a petits i a grans; hem vist que col·labora en la comunicació, en l’escolta d’un mateix i dels altres. És clar que està relacionada amb l’educació de la veu, de l’oïda i el ritme, ja que són aquestes les seves eines bàsiques. La música és un vehicle poderós de desenvolupament dels processos cognitius humans: col·labora en la formació del llenguatge, en la capacitat d’atendre, en la memòria i en el pensament. La música permet la integració dels nens a l’aula, perquè siguin d’on siguin i siguin com siguin, la música és un llenguatge universal de què tots els nens del món poden participar. Permet conèixer i estimar el propi folklore i participar del dels altres. En definitiva, la música ha de formar part de l’educació dels nostres petits per tots els valors que hem explicat i que hi estan relacionats.

La música a l’escola infantil no té sentit aïllada de la resta d’activitats, ans al contrari, pot ajudar a vehicular les altres activitats i a complementar-les. I mentrestant, treballem també l’educació de la sensibilitat, de l’atenció i de l’escolta.

La música i la cultura

Els sons, la música formen part de la vida. Karlheinz Stockhausen, compositor alemany, deia que des que l’home existeix hi ha hagut música. Però també els animals, els àtoms i les estrelles fan música. Així, els sons i la música ens provoquen emocions i sensacions: un soroll estrident ens pot arribar a irritar, una melodia especial ens pot arribar a emocionar i fins i tot a enamorar, pensem en la quantitat de sons que ens envolten al llarg del dia, en com en són, d’especials, alguns sons i el que ens aporten, el so del mar, la veu d’algú, el vent movent les branques dels arbres, etc.

Sobre la música i la cultura trobareu més informació en la secció “Recursos” d’aquesta unitat formativa del mòdul.

Avui dia, les tecnologies han permès obrir una finestra al món i gairebé des de qualsevol part podem saber què fan totes les altres comunitats i apropar així les diferents maneres de pensar, de viure, de manifestar-nos. És el que anomenem fenomen de la globalització. No obstant, els diversos pobles del món encara conserven la seva idiosincràsia, els seus trets culturals que els distingeixen dels altres pobles. I la música no n’és un excepció.

  • Amb els jocs de falda pares i avis estrenyen lligams d'afecte. L'adult adequa l'activitat a l'edat de l'infant.
  • Amb els jocs de falda pares i avis estrenyen lligams d'afecte. L'adult adequa l'activitat a l'edat de l'infant.

Cada comunitat té la seva pròpia música, fruit de la seva pròpia història. Les diferents cultures han anat traspassant de generació en generació el seu patrimoni cultural, tradicionalment els pares, però sobretot les àvies, han estat encarregades de transmetre tot aquest llegat que elles mateixes havien heretat.

Pares i avis introdueixen els infants en els costums propis de la seva comunitat, i ho fan de manera adequada a l’edat i al desenvolupament cognitiu, socioafectiu i motor de cadascun d’ells.

Des de bebès, i hi ha qui diu també que des de la gestació, els infants queden absorts per la màgia de les paraules, dels gestos i del ritme. Fixeu-vos com riuen els infants quan els parlem d’aquella manera tan rítmica com fem amb els nadons, fixeu-vos com frueixen quan en els jocs de falda acoblem la nostra veu al ritme que marquem amb tot el cos.

Estimulació rítmica

Poseu-vos un infant a la falda, canteu-li un cantarella canviant de més de pressa a més a poc a poc, amb la veu i amb el cos, i ja veureu que teniu gresca assegurada!

A través de les moixaines i dels jocs de falda l’infant interioritza el llenguatge, certament, però queda embadalit per les manyagueries que marquen el ritme de les paraules o directament pel sotrac rítmic, si aquest és el cas. Com ho fem dependrà de l’edat i de les característiques de cada infant; la nostra veu ben afinada els captiva, i mostren que els agrada amb el somriure i els gestos.

Fixeu-vos com capten de ben menuts el ritme, si nosaltres els adults el variem i fem jocs en què l’accelerem i el disminuïm, el seu interès i el seu goig encara és més palpable.

Totes les cultures són sàvies i empren amb els seus membres els recursos que per les seves característiques generals pròpies de l’edat i les particularitats de cada individu poden captar i interpretar. Dels jocs on només és l’adult qui reprodueix, passen a cançons ben curtes i senzilles que l’infant pot memoritzar i cantar, encara que només siguin els finals de les paraules, i de manera gradual es va eixamplant el ventall de repertori i en va augmentant la dificultat.

La música i el desenvolupament

Tots els estímuls que rep l’infant incideixen en el seu desenvolupament. I si es tracta d’estímuls musicals també. De fet, des que som embrions fins que ens morim estem envoltats de sons, de soroll o de música, i de ben segur que alguna repercussió tenen en nosaltres.

La música durant la gestació

En la 24a setmana de gestació el fetus ja ha desenvolupat el sistema auditiu, la qual cosa li permet escoltar els batecs del cor de la mare, els sorolls dels budells, de la respiració i, sobretot, els de la seva veu. Evidentment no pot escoltar clarament els sorolls que vénen de l’exterior, perquè haurien de ser molt i molt alts, però sí que escolta el que la mare escolta. Si la mare escolta música el bebè també ho fa. Com? El so que sent la mare es transmet per la columna vertebral en forma de vibració, i aquesta vibració estén les seves ones per tot el cos de la mare i així arriba a la panxa i al líquid amniòtic; d’aquesta manera la vibració passa al fetus, i és això el que escolta. Depenent de l’estimulació sonora, de segons com hagi estat de forta, o de fluixa, d’agradable o de rítmica, i de l’estat del mateix fetus, les respostes del fetus als sons que li han arribat són més o menys tranquil·les i poden anar des de moure una cella, o les mans, el cap, el tronc o els peus, a fins i tot alterar el ritme dels batecs.

Recomanació

Si la veu de la mare arriba al fetus, i aquest és capaç de guardar a la memòria les cançons que la mare canta, com també la música que escolta, tal com demostren els estudis que es fan sobre aquest tema, és molt recomanable que les mares comparteixin amb els seus bebès encara per néixer allò que elles mateixes els agrada, això serà profitós per al desenvolupament del seu fill.

El que és segur és que l’estimulació auditiva en aquests mesos té influència durant el creixement de l’infant. Que això sigui així fa convenient que les mares escoltin música i que n’interpretin durant l’embaràs.

Exemple de com el fetus escolta la música

L’Anna, embarassada de set mesos, fa hores que li sembla que no sent el seu fill; per veure si hi ha cap problema se li acut posar els auriculars amb música dels Rolling Stones a tota marxa sobre la panxa. El resultat no es fa esperar: de l’ensurt el bebè ha estat molta estona regirant-se inquiet, tan inquiet i tanta estona que la mare ha quedat sorpresa i preocupada.

La música durant la primera infància

Els infants arriben al món dotats de tot el necessari per sobreviure i adaptar-se a l’entorn en equilibri. La capacitat d’escoltar i de discriminar sons li permet captar els matisos i les entonacions de la veu humana, relacionar-se i entendre’s amb els altres, sentir-se un membre del grup al qual pertany, fruir de la música i detectar quan les coses no van prou bé.

La veu dona informació

Fixeu-vos com de tens està el cos de l’infant que té gana i el to fort i potent en què la seva veu exclama la seva queixa; o el to suau dels soliloquis dels infants quan estan satisfets i juguen amb la seva veu.

Els sons que emet el nadó i que primerament són el reflex del seu estat fisiològic i emocional es van diferenciant a poc a poc acompanyats d’un desenvolupament cognitiu que li permet matisar-ne a voluntat la intensitat, l’altura i el timbre, a favor de l’expressivitat i la comunicació.

Els primers sons que emet l’infant són instintius, no voluntaris, però en la mesura que l’infant s’adoni que és ell qui els emet, que pot fer-los de manera voluntària i que tenen resposta al seu entorn, passarà a exercitar-los; aquest exercici serà un joc per a l’infant i donarà pas a un llenguatge inintel·ligible però entonat, que serà el precursor del llenguatge articulat i del llenguatge musical.

Trobareu informació complementària sobre la música durant la primera infància en la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul.

Nosaltres els adults rebem molta informació de les persones que ens envolten a través de la veu –si estan contents, si no ho estan tant, si no es troben bé, si els ha passat alguna cosa…– i amb els infant passa el mateix, però encara és més rica la seva expressivitat perquè no ha estat modificada per la raó. Si escoltem atentament la veu dels infants captarem el seu estat i el que vol expressar. Com més petit és l’infant més concordança hi ha entre el seu to muscular i els sons que produeix, perquè la seva conducta està més lligada a l’emoció.

Keith Swanwich destaca pels seus estudis sobre l’experiència musical i el desenvolupament de l’infant

A l’exercici per dominar el seu cos, també l’acompanya l’afany de descobriment del món que l’envolta. I les experiències sonores i musicals són una font de descobriments que li permeten expressar-se i comunicar-se.

Seguint Swanwich, professor a l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres, us presentem les etapes evolutives dels infants respecte de la música, que en terminologia de l’autor s’anomenen modes.

  • Nen experimentant la manipulació d'instruments.
  • Nen experimentant la manipulació d'instruments.

  1. Mode sensorial (fins als 3 anys): els infants exploren el món sonor de manera imprevisible i irregular, tot experimentant el que passa; per això els elements musicals estan desorganitzats, no tenen significació ni estructural ni expressiva, són només un exercici, com també ho és experimentar amb instruments. Distingeixen l’altura i la intensitat, i justament pel seu afany investigador, els atrauen els contrastos entre les característiques dels sons, en frueixen, perquè és el que els facilita el seu coneixement.
  2. Mode manipulatiu (al voltant dels 4 i 5 anys): el seu desenvolupament cognitiu i motor els aboca a interessar-se per les tècniques en la manipulació dels instruments. Els rudiments sobre la noció del temps els permet iniciar-se en l’organització d’un compàs regular. En les exploracions sonores prefereixen la reiteració, com una manera d’assegurar-se el domini del que senten.
  3. Mode d’expressivitat personal (dels 5 als 6 anys): en l’àmbit cognitiu l’infant ha adquirit una certa capacitat de representar la realitat. En música apareix l’expressivitat a l’hora de cantar i a l’hora d’interpretar amb un instrument. El seu raonament està lligat a la pròpia experiència i actua per contagi, és a dir, una cosa el porta a l’altra però no té una previsió prèvia del que farà. En les creacions musicals apareix el canvi de tempo i d’altura, però encara molt lligat a la vivència pròpia i a la rudimentàriament de la tècnica. Les seves idees musicals neixen del seu estat d’ànim, sense analitzar-les, però pot descriure l’ambient i els canvis de nivell expressiu.

Pedagogia musical

La música que coneixem nosaltres té les arrels a l’antiga Grècia i des d’aleshores ençà sempre ha acompanyat la nostra història. Referida a la infància, l’interès per com es pot iniciar l’infant en la música és força tardà, paral·lel a l’interès creixent per estudiar el desenvolupament de la infància.

La pedagogia musical estudia com adequar el llenguatge musical i la interpretació a les capactitats de les persones per a cada edat i elabora l’estratègia educativa més adequada per desenvolupar-ne les habilitats musicals.

Història recent de la pedagogia musical

El segle XX destaca per la rapidesa en els avenços tecnològics i pels canvis socials que aquests avenços han comportat. Les millores en les condicions de vida han facilitat aprofundir i ocupar-se de l’home, del sentit de la vida i dels moviments socials.

Freud, com a creador de la psicoanàlisi; Erickson, reorientant les etapes que havia definit el primer; Piaget, estudiós del desenvolupament intel·lectual; Vigotsky, mostrant la influència del que és social en el desenvolupament; Wallon, remarcant com els afectes són la base del futur desenvolupament, i molts altres, col·laboraren a definir les característiques i les possibilitats del desenvolupament infantil. Obriren una nova concepció de l’infant, una nova orientació per a l’educació que després desenvoluparen els pedagogs.

Teresa Malagarriga

Catedràtica I professor de Didàctica de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona, és autora de diversos llibres sobre la música a la infància i especialista en educació musical en l’etapa de 0-6 anys, i és formadora de professionals de l’educació.

Pel que fa a la música, quatre pedagogs recullen els canvis que els marcs teòrics defineixen i exposen els seus mètodes, que coincideixen, tal com diu Teresa Malagarriga, en el valor de la cançó, la necessitat del treball sensorial abans que l’intel·lectual, el desenvolupament de la capacitat creativa, la iniciació en l’aprenentatge dels símbols musicals i en la conveniència de començar la formació musical en la primera infància. Aquests pedagogs són els següents:

  • Émile Jacques-Dalcroze
  • Zoltan Kodaly
  • Carl Orff
  • Sinichi Suzuki

Émile Jacques-Dalcroze (Àustria, 1865-1950)

  • Per a Dalcroze el piano era la peça fonamental per fer viure als infants la música.
  • Per a Dalcroze el piano era la peça fonamental per fer viure als infants la música.

La pedagogia d’Émile Jacques-Dalcroze es fonamenta en tres pilars:

  • L’audició.
  • El moviment.
  • La coordinació.

Dalcroze diu que l’infant ha d’experimentar la música amb el cos, amb el pensament i amb el sentiment. El seu mètode es basa en tres elements: l’eurítmia, o activació dels sentits, el sistema nerviós, els músculs, el pensament, les emocions i la creativitat a partir dels moviments del cos seguint un ritme; el solfeig, que té com a objectiu desenvolupar l’oïda interna per tal d’interioritzar la musicalitat de les peces musicals i de cantar de manera afinada, i la improvisació, que possibilita l’experimentació i el descobriment de la música, a més del gust, l’expressivitat, la creativitat i la seguretat amb un mateix.

Activitat musical amb el mètode Dalcroze

Mentre l’educadora toca el piano els nens dansen lliurement per l’aula i tenen la consigna d’expressar amb el seu cos quan la música esdevé aguda o greu.

Proposa que l’educador triï audicions en què de manera progressiva s’introdueixi més dificultat conceptual, partint del que l’infant coneix per arribar al que encara no coneix. Per treballar-ho l’educador improvisa a classe acompanyat del piano, i després els infants fan el que fa l’educador; quan n’hagin captat el sentit, improvisaran amb el moviment, amb la veu o amb els instruments. Això permet veure a l’educador què és el que l’infant ja ha interioritzat i què és el que encara cal treballar més.

En el mètode Dalcroze l’infant desenvolupa les aptituds auditives i motrius, la capacitat de concentració i de relacionar conceptes, la sensibilitat i la creativitat.

Zoltan Kodaly (Hongria, 1882-1967)

  • Kodaly entenia la música com una educació global de l'infant.
  • Kodaly entenia la música com una educació global de l'infant.

Kodaly va aconseguir implantar l’educació musical a les escoles del seu país, concretament a partir dels parvularis, que atenien infants de 3 a 5 anys. De manera senzilla diu que l’ull, la mà, les orelles i el cor han de ser educats a la vegada, vol expressar que no podem educar l’infant aïllant unes matèries de les altres, perquè el desenvolupament de l’infant és global i la música hi contribueix pel que pot influir en la seva capacitat de concentració, en els seus reflexos, en la sensibilitat i en el creixement emocional. Per això, per a Kodaly, la instrucció musical ha de formar part de l’educació general.

Per a ell, la veu és el millor sistema per desenvolupar les aptituds musicals atès que sempre portem l’instrument incorporat al damunt. Treballa molt amb les cançons, sobretot amb les cançons tradicionals del país de l’infant, bones i adequades a l’edat, vol que l’infant les aprengui de manera paral·lela a l’aprenentatge de la llengua materna.

Introducció de l'infant a la música

Segons Kodaly, l’edat adequada per introduir l’infant a la música són els nou mesos abans del naixement, pel poder de la mare com a transmissora del gust per la música.

Les cançons infantils acostumen a tenir poca variabilitat de notes, intervals curts i ritmes de fàcil reproducció. Això facilita memoritzar-les i repetir-les a l’aula i a la família. I quan s’introdueix l’instrument es fa tocant les mateixes peces que prèviament ja se saben cantar.

Carl Orff (Alemanya, 1895-1982)

  • Per a Orff els instruments de percussió són bàsics per treballar el llenguatge musical a la infància./-20
  • Per a Orff els instruments de percussió són bàsics per treballar el llenguatge musical a la infància.

Influenciat per la pedagogia musical de Dalcroze, Carl Orff també creu que la millor manera d’aprendre música és aquella que permet que l’infant participi, interpreti i creï. Destaca la seva idea del cos i el seu moviment com a primer instrument, així com la paraula, el so i la improvisació. Per a Orff hi ha una relació estreta entre el ritme i les paraules, per a ell elements generadors del ritme i de la melodia; cantar és la continuació del parlar. Destaca en el seu mètode l’ús del cos per iniciar els infants en la música abans que l’ús d’instruments; quan l’infant tingui un cert domini del ritme “percutint” en el seu propi cos, llavors, després, podrà aplicar-lo als instruments convencionals. Un cop l’infant copsi el ritme i la melodia en el seu cos, a partir de la lògica, podrà continuar-la improvisant i creant-ne de nova. La seqüència en la iniciació a la música seria la següent:

  • L’infant copia la percussió corporal que fa l’educador.
  • L’infant juga a respondre a l’activitat rítmica de l’educador i a estimular-la.
  • L’infant crea i improvisa ritmes nous.
  • L’infant interpreta el llenguatge Orff.
  • L’infant interpreta i recita dites, rodolins, poemes.
  • L’infant transporta els coneixements adquirits als instruments convencionals.

El seu mètode proposa que els infants juguin amb els instruments; el moviment natural de l’infant, la seva interpretació corporal de la música, el ritme de les paraules, amb què treballa molt, i l’emissió de sons per mitjà d’instruments de percussió senzills són la base per al descobriment progressiu dels elements del llenguatge musical.

Sinichi Suzuki (Japó, 1898-1998)

  • Suzuki dóna importància a l'educació molt primerenca i el paper dels pares.
  • Suzuki dóna importància a l'educació molt primerenca i el paper dels pares.

El mètode que proposa Suzuki és un mètode enfocat prioritàriament al domini d’un instrument. Parteix de la base que tots els infants tenen prou capacitat per complir allò que es proposen. La seva teoria arrenca de l’observació de com n’és de perfecte l’aprenentatge de la llengua materna. Suzuki conclou que si estar envoltat de paraules fa que l’infant incorpori la llengua del seu entorn, estar envoltat de música també fa que l’infant incorpori de manera fàcil i natural el llenguatge musical.

Edat òptima per començar a tocar instruments

No hi ha una edat determinada per començar a tocar un instrument, perquè depèn del mateix infant, de la mateixa manera que també depèn de la capacitat de l’infant que comenci a caminar abans o després.

Una característica important del mètode Suzuki és el paper dels pares. Durant les primeres edats, el pare o la mare ha d’estar a les classes del seu fill, i després ha d’ajudar i estimular l’infant a casa, amb l’objectiu que hi hagi continuïtat amb allò que l’infant aprèn a l’aula. És el triangle Suzuki: educador-nen-pares. No hi ha un temps marcat per estudiar, sinó que aquest temps el marquen les característiques de l’infant, però sí que demana que hi hagi continuïtat; així, per exemple, per a un infant que comenci amb dos anys aconsella practicar uns deu minuts diaris.

Aquest mètode treballa molt la memòria; l’infant reprodueix el que sent sense partitures; el solfeig s’introdueix quan ja ha desenvolupat la capacitat d’escoltar i reproduir els sons musicals.

La música en l’actualitat

“La música, entre altres arts,ha estat reconeguda com a part fonamental de la història de la civilització i també com una eina excel·lent per al desenvolupament d’innombrables capacitats humanes, entre les quals hi ha l’autoconeixement i l’autoexpressió.”

Lla Zenker (2003). Guix d’infantil 16 (pàg. 13).

De les aportacions fetes pels pedagogs musicals, queda clar que com més aviat s’iniciï l’educació musical més fàcil serà l’aprenentatge i la vivència de la música com una realitat no aïllada. De fet, la pedagogia musical actual beu d’aquestes fonts i reafirma la creença de la música com un llenguatge que va més enllà de l’estudi de la música.

L’educació musical recull també els principis referits al tracte individual amb l’alumne, atès que en les seves activitats cada infant s’expressa de manera individual i diferent dels altres. Aquesta activitat individual, però, adquireix més força quan es produeix en grup, en beneficiar d’igual manera la individualitat en sentir cada infant la importància de la seva aportació al fet musical. Quan les diferents aportacions dels infants es complementen les unes amb les altres s’esdevé un fet “espiritual” de participació mútua, de connexió entre tots. Les músiques que treballem amb els infants també els donen identitat, perquè les cançons que canten són les seves cançons i les ensenyen amb orgull. De la comunió de veus, de danses, de moviments, se’n deriva un sentiment de pertinença al grup.

Joaquim Maideu

(Ripoll, 1938 – Vic, 1996). La seva activitat professional es va centrar especialment en la docència musical: director de l’Escola de Música de Vic, professor de música de l’Escola de Mestres de Vic i membre fundador de l’Escola de Pedagogia Musical.

En iniciar els infants en cançons, audicions i danses, s’introdueixen les bases de la conservació de la pròpia cultura i de la construcció de la pròpia identitat, esglaó bàsic per després obrir-se a un món cultural força més ampli.

L’educació de la música ha anat variant al llarg del temps, subjecta a les teories i tendències de l’educació i a les teories del desenvolupament de l’infant.

La Música em sembla que és quelcom més simple, més planer, però més profund: no hauria de ser altra cosa sinó la capacitat de sentir i de comunicar, de donar i de rebre els detalls més simples i els més sublims de l’ànima de les persones i de l’ànima dels pobles. Perquè l’ànima individual i col·lectiva necessita la Música com la vida conceptual necessita la paraula.

Maideu, J. Ponència del Ir Congrés Català de la Música. Barcelona febrer, 1994

Importància de la música i l’escolta

Pedagogs i músics fan referència a la capacitat de sentir i de comunicar. Trobareu més informació en l’apartat web d’aquesta unitat.

L’educació actual té fixats com a objectius l’educació de les habilitats personals i socials necessàries per aconseguir la integració, gestionar els conflictes que puguin sorgir i modificar actituds en pro de la solidaritat.

L’informe Delors diu que hi ha quatre pilars bàsics per a l’educació:

L’informe Delors

L’informe Delors és un informe elaborat per la Unesco, per la Comissió Internacional per l’educació, que planteja quins són els reptes i les prioritats educatives per a la societat d’aquest tercer mil·lenni.

  • Aprendre a conèixer: aquest tipus d’aprenentatge ha de permetre a l’infant comprendre el món que ens envolta, tenir curiositat intel·lectual, és a dir, sentir el plaer de descobrir, o bé per si mateix o bé de manera acompanyada; estimular el sentit crític, és a dir, refiar-se del criteri propi i indagar per compte propi, i proporcionar autonomia de judici per tal de poder ser creatiu. I tot plegat cal fer-ho exercitant l’atenció, la concentració i la memòria.
  • Aprendre a fer: de manera que els aprenentatges capacitin l’infant a interioritzar els coneixements que va adquirint i a generalitzar-los en altres àmbits, capacitin l’infant a fer front a moltes i diverses situacions.
  • Aprendre a viure junts: als centres infantils i al carrer, els infants conviuen junts; aquest conviure, però, no ha de significar estar els uns al costat dels altres i prou, sinó que ha de significar viure amb els altres i tenir projectes comuns. Això implica conèixer-se prèviament a un mateix, per després poder acollir l’altre. A les edats que tractem el més usual és que els infants no tinguin dificultats per relacionar-se amb altres infants que pertanyin a altres cultures i l’educador ha de tenir clar que la diversitat cultural no ha de ser un problema, sinó una riquesa a l’aula.
  • Aprendre a ser: és la conseqüència dels tres objectius anteriors. Porta implícita la capacitat d’autonomia personal, la capacitat de judici i criteri i la responsabilitat dels actes propis.

  • La música afavoreix el plaer de conèixer, permet ser, expressar-se i conviure.
  • La música afavoreix el plaer de conèixer, permet ser, expressar-se i conviure.

Aquests quatre objectius són l’eix del que ha de ser l’educació a l’escola i de la societat en general. La música participa d’aquests objectius de ser, fer, conèixer i conviure, perquè afavoreixen el coneixement de si mateix: provoca sensacions i en permet l’expressió, amb la qual cosa l’infant aprèn del que descobreix a partir d’ell i del que rep dels altres. Així, la música afavoreix el ser i el conviure.

“Si l’únic que sabem fer amb la música és escoltar-la, ni escoltar-la no sabrem. L’objectiu –entès com a capacitat– de saber escoltar no sols es desenvolupa i, en el seu cas, s’assoleix a través d’una activitat que consisteix a escoltar. Tocar, cantar, llegir, improvisar, reflexionar, debatre,… són algunes de les moltes altres activitats que també col·laboren a aprendre el procediment d’escoltar. Si donem al verb “escoltar” un sentit molt ampli sense que ens faci oblidar les diferències entre escoltar i sentir, podem considerar que com a professores i professors no ensenyem a escoltar. Fora de l’aula, tot el nostre alumnat sent més música que no pas n’escolta, però tots han escoltat i escolten amb regularitat, i per tant, en saben. Allò que ensenyem com a docents és escoltar d’unes determinades maneres. Donem unes determinades estratègies per escoltar música, algunes de les quals queden incorporades al sistema d’hàbits de cada alumne/a.”

Ponència de Josep M. Vilar “Aprendre a escoltar i escoltar per aprendre”, realitzada a les 1eres Jornades de Música , ICE de l’UB, 1996

Josep M. Vilar (Manresa, 1956)

Mestre especialista de música a secundària. Autor de llibres i articles relacionats amb la didàctica de la música i l’escolta.

La guia de l’educador i la mateixa activitat permet a l’infant continuar investigant, descobrint què pot fer, quines altres maneres pot inventar-se, o aplicant allò que ja ha après en altres camps. I així, per mitjà de la música, l’infant coneix i fa.

“Ja fa alguns anys que s´ha introduït al nostre país la figura del musicoterapeuta, un professional que utilitza la música en un context terapèutic, amb uns objectius diferents dels estrictament educatius i amb unes tècniques concretes. I cada vegada són més les escoles que confien en la tasca d’aquest professional quan recomanen als pares una ajuda per al seu fill, externa al context escolar.

La musicoteràpia infantil consisteix en l´ús de la música i de les activitats musicals amb l´objectiu d´estimular, millorar o recuperar el correcte desenvolupament dels infants petits en tots els seus àmbits.

En una sessió de musicoteràpia, mentre l´infant s´ho passa bé cantant i tocant instruments, el musicoterapeuta pretén aconseguir que l’infant sigui capaç de mantenir l´atenció, que articuli millor les paraules o que construeixi les frases correctament. També es pot fixar l´objectiu de controlar la hiperactivitat de l’infant, millorar la conducta o augmentar l´autoestima en situacions emocionalment difícils.”

Garí i Campos, A. Article: “La música pot ajudar a millorar el desenvolupament dels infants”. Gener 2008. Psicòloga i musicoterapeuta. Tutora de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

La música, eina educativa

El primer que se’ns acut quan hem d’explicar què suposa la música a la vida de l’infant, i també a la vida dels més grans, és plaer, entreteniment, sensorialitat, joc, moviment, vivències, intimitat, gresca… I sí, certament, la música ens aporta tot això i un pou de coses més. La música a l’escola contribueix a estimar les tradicions, a adquirir consciència de grup, a interioritzar disciplina i respecte, i a desenvolupar l’esperit crític i el gust estètic.

La música

La música és present a la majoria de les grans celebracions arreu del món i en totes les cultures. Pot portar al divertiment i a la introspecció. La seva vàlua en la nostra vida és acceptada per tothom.

La música és una eina que ens aporta uns valors i uns recursos molt útils educativament parlant. Des de l’educació, el llenguatge artístic i concretament el musical contribueix al desenvolupament integral de l’infant.

Algunes de les opcions de treball i experimentació que permet el llenguatge musical poden ser:

  • Explorar les qualitats del so i el silenci.
  • Apropar els infants a l’escolta activa a partir d’audicions de diversos estils, gravades o en directe. Aquestes audicions es poden completar amb jocs que posin en marxa l’expressió corporal i plàstica.
  • Donar peu a la gestualització que a poc a poc es va transformant en dansa.
  • Explorar els ritmes, el moviment i l’expressivitat a partir del cos i mitjançant jocs musicals.
  • Descobrir cançons de l’entorn social, cantarelles, jocs de falda, etc., així se’ls permet participar i explorar les possibilitats musicals, tant de la veu com dels instruments.
  • Integrar les tecnologies de la informació i comunicació en els aprenentatges i el descobriment del llenguatge musical.

És important treballar el llenguatge musical partint d’una globalitat, intervenint amb estratègies diverses que permetin un vessant de caire lúdic.

La música en el currículum d’educació infantil

Segons la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (LOE) i concretament el Reial decret 1630/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims del segon cicle de l’educació infantil, les àrees i continguts educatius d’aquesta etapa s’han d’organitzar en àrees corresponents a àmbits propis de l’experiència i del desenvolupament infantil i s’han d’abordar per mitjà d’activitats globalitzades que tinguin interès i significat per als infants. A més, els mitjans de treball en tots dos cicles (de zero a tres anys i de tres a sis anys) s’han de basar en l’experiència, les activitats i el joc i s’han d’aplicar en un ambient d’afecte i confiança, per potenciar la seva autoestima i integració social.

Música als centres educatius

Als centres educatius s’ha de contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants, en col·laboració amb les seves famílies, proporcionant-los un clima i entorn de confiança en què se sentin acollits i amb expectatives d’aprenentatge.

Currículum del segon cicle de l'educació infantil – Decret 1812008, DOGC núm. 5216

Es presenten tres àrees de coneixement i experiència: l’àrea de Descoberta d’un mateix i dels Altres, l’àrea de Descoberta de l’Entorn i l’àrea de Comunicació i Llenguatges. Aquesta estructura pot ajudar a sistematitzar i planificar l’activitat docent, però no ha d’implicar presentar la realitat parcel·lada, sinó que cal crear uns espais d’aprenentatge globalitzats, establint relacions entre els continguts de les diferents àrees, a fi que es contribueixi al desenvolupament dels infants, acostant-los a la interpretació del món, donant-hi significat i facilitant-los la participació activa.

Tot i que el llenguatge musical s’integra curricularment sobretot a l’àrea de Comunicació i Llenguatges, no podem oblidar la importància de portar a terme un treball globalitzat, ja que els diferents llenguatges que integren el currículum són eines transversals subjacents als altres continguts que contribueixen a la formació integral del infant.

P. Pascual Mejía (2006), en l’obra Didáctica de la música (pàg. 113), recull que els objectius de l’educació musical en els cicles d’educació infantil es poden desglossar de la manera següent:

  • De zero a tres anys:
    • Afavorir l’atenció i la concentració auditiva.
    • Descobrir i experimentar el silenci.
    • Afavorir l’adaptació al medi ambient sonor.
    • Produir i reconèixer sons i sorolls.
    • Potenciar el desenvolupament muscular i la coordinació motora.
    • Descobrir les possibilitats del cos, sentir el cos i reconèixer l’esquema corporal.
    • Identificar el timbre de determinats objectes.
    • Augmentar la capacitat vocal i l’expressió lingüística.
    • Fomentar la comunicació corporal i verbal.
  • De tres a sis anys:
    • Potenciar la discriminació auditiva.
    • Estimular i potenciar habilitats motrius bàsiques.
    • Augmentar la capacitat de comunicació musical.
    • Estimular la personalitat, els processos creatius, el gust per la música.
    • Desenvolupar les nocions espaciotemporals.
    • Potenciar les habilitats motrius bàsiques per l’ús dels instruments naturals i de percussió.
    • Potenciar la veu i afavorir l’expressió parlada-cantada com a mitjà d’expressió pel cant.
    • Fomentar el sentit de col·laboració i respecte a si mateix i als altres.

Per trobar més informació sobre el desplegament del currículum en l’educació infantil, vegeu la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat.

Com podem apreciar, el currículum prescriptiu ens dóna molta informació dels aspectes fonamentals a treballar en relació amb el llenguatge ritmicomusical, com també orientacions metodològiques generals que haurem d’apropar a la realitat quotidiana dels nostres infants. En el currículum LOE, el treball en termes de capacitats ens parla de la importància del progrés en la comunicació i expressió ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals dels infants per mitjà dels diversos llenguatges, i el ritmicomusical en serà un.

Les funcions del llenguatge musical a l’educació infantil

La Direcció General d’Educació Bàsica i el Batxillerat, en el document El desplegament del currículum i la programació al segon cicle de l’educació infantil, fa referència a la importància d’acostar els infants al llenguatge musical per millorar tant les capacitats expressives com creatives.

El llenguatge musical té una funció imminentment comunicativa i expressiva que permet la interacció humana. D’una banda podem parlar de la contribució al desenvolupament físic i psicomotor i d’altra, sobretot mitjançant la lletra de les cançons, a la capacitat lingüística.

El llenguatge musical és una eina més d’expressió i comunicació en la interacció humana. Les tres funcions que té com a llenguatge són:

1. Funció ludicocreativa. El joc és l’activitat per excel·lència dels infants. L’activitat motriu i d’investigació entusiasta del món i les futures conductes adultes són activitats que desenvolupen absolutament totes les cries animals. Implica creativitat, descobriment i alegria. L’experimentació que fan els infants, per menuts que siguin, de la pròpia veu no deixa de ser un joc d’assaig de les pròpies capacitats que estimula el seu entorn a respondre.

Captar l’atenció de l’adult per mitjà dels seus sons és un repte que, quan se supera, provoca alegria en infants i en adults.

I dansar, cantar o escoltar també és un joc, un joc que posa a prova el propi cos, un joc que provoca el contacte i la comunicació amb els altres, un joc que porta l’infant a fruir participant d’una activitat col·lectiva.

“Si aconseguim que alguns nens, amb instruments o objectes musicals al seu abast, interpretin petites combinacions sonores, a les quals l’adult ha de donar rellevància, i després facilitem que els altres infants també tinguin accés a aquests instruments, tots els nens se’ns convertiran en músics i cadascú voldrà tocar la seva pròpia invenció. I si els demostrem que qualsevol objecte sonor ens serveix per a aquest objectiu començaran a arribar a l’escola els objectes més variats dels quals els nens trauran diferents matisos sonors, amb el convenciment que a partir d’aquesta activitat cadascú farà la seva música.”

Teresa Malagarriga (2002). Anàlisi i validació d’una proposta didàctica d’educació musical per a nens de 5 anys (pàg. 22). Tesi doctoral.

Música i comunicació

L’infant, en el seu desig d’investigació, manipula els objectes que té a l’abast per conèixer-ne les qualitats. Els sacseja, els llença al terra, els demana, els torna a tirar… Tant si es tracta d’un objecte com si es tracta de la pròpia veu, l’infant vol fer partícip l’adult d’allò que va descobrint, i xerroteja mentre repeteix la seva conducta tot esperant que l’acompanyem. Decididament ens convida a la gresca.

2. Funció comunicativa. Tots els éssers vius neixen amb capacitat per comunicar-se si no hi ha cap dificultat que ho impedeixi i, per tant, amb els mitjans per fer-ho de manera natural. Els sons produïts per la veu de l’infant informen l’adult de l’estat del petit. I tot i que inicialment no és una relació basada en conceptes musicals, sí que hi són els seus rudiments.

En néixer, l’infant està dotat d’una veu estrident amb la intenció per part de la natura que el reclam que pugui fer no passi desapercebut als seus cuidadors; les dones tenen la veu més aguda que els homes, i l’oïda de l’infant capta inicialment millor els sons aguts que els greus, amb la qual cosa el cercle comunicatiu és perfecte. Més endavant, amb l’ús de la veu i dels instruments musicals, l’infant aconsegueix comunicar-se amb l’entorn a partir de l’acció sobre la veu i els instruments.

3. Funció representativa. Amb la música l’infant pot reproduir sons molt diversos i recrear situacions ben diverses viscudes o imaginàries. Amb la veu i l’ús d’instruments l’infant simbolitza el seu món, les seves vivències i el seu estat emocional.

El músic Camille Saint-Saëns

És l’autor del conegut Carnaval dels Animals, recurs molt emprat a les aules d’infantil per com l’autor aconsegueix representar els sons propis dels animals amb la seva música.

Música i representació

Per mitjà de la música l’infant pot simbolitzar idees, emocions, situacions, etc. Com camina un elefant?, com ho representem?, amb un instrument de registres aguts? No, amb un instrument de registres greus. El toquem ràpid? No, hem de representar les passes lentes i poderoses de l’elefant. I per representar un pardal, quin instrument emprarem? Un tambor? Amb tota probabilitat que no, tret que piquem la fusta de la baqueta contra la fusta del tambor. Tot depèn dels recursos de què disposem, però l’ús que en fem estarà condicionat a allò que volem representar.

La música i els hàbits a l’educació infantil

Un dels aspectes fonamentals a desenvolupar en les etapes d’infantil són les habilitats socials, els hàbits i les normes que permetran als infants conviure en societat. D’altra banda, la música és un recurs que afavoreix certs climes d’aprenentatge i que pot ser utilitzada com a recurs d’ensenyament dels hàbits quotidians a l’aula.

Amb la música els nens desvetllen la seva sensibilitat i el gust per diferents tipus de manifestacions artístiques, cantades o dansades. Desenvolupen uns hàbits d’escolta i atenció, com també de respecte per la pròpia actuació individual i la de la resta del grup.

Alguns dels hàbits que es treballen per mitjà del llenguatge ritmicomusical en l’educació infantil són:

1. Exteriorització i compartiment d’estats d’ànim. Participar en les activitats de música significa mostrar-se, donar-se a conèixer, perquè agrada o perquè no agrada el que es fa, perquè engresca o perquè no, perquè estimula la participació i la creativitat, etc. El fet de cantar o de participar d’una activitat musical, a l’aula o al centre lúdic, ajuda l’infant a sentir-se acompanyat i a respectar i sentir els altres.

La música i els drets de l’infant

  • El nen té dret a la música des que neix.
  • Té dret al fet que s’eduqui el seu sentit auditiu amb la mateixa intensitat en què eduquem els altres sentits.
  • Té dret a l’educació global en què no falti l’art.
  • Té dret a gaudir dels sons i a sentir sensacions de plaer en escoltar-los.
  • Té dret a tenir el llenguatge sonor del seu poble. A saber quines són les seves arrels musicals.
  • Té dret a crear partint del so. Té dret a manipular els sons i a jugar-hi mitjançant els objectes o instruments que estiguin al seu abast.
  • Té dret a expressar-se i comunicar-se per mitjà dels sons.

T. Malagarriga i M. Busqué (1987). La música al parvulari i al jardí d’infants (pàg.11).

  • L'infant introdueix com a seves les cançons i les danses del seu patrimoni cultural.
  • L'infant introdueix com a seves les cançons i les danses del seu patrimoni cultural.

2. Elaboració del sentiment de pertinença al grup i treball cooperatiu. En els cants col·lectius, cantar per a un mateix, per descobrir les pròpies possibilitats, ja és una bona fita; si a més s’interioritza i s’escolta la mateixa activitat dels companys, observant què passa quan l’activitat és compartida, aquesta experiència porta a sentir-se un més entre tots els altres, a sentir-se integrat i a gaudir de la comunió de les veus o de les activitats comunes.

3. Hàbits corporals de relaxació, de respiració i de dicció. Poder parlar, per exemple, és fruit d’un aprenentatge que comença en l’exercici molt ric de les parts del cos que intervenen en la fonació, i per cantar, que és una activitat més complexa, cal incorporar aquests aprenentatges i, en general, el coneixement del propi cos i de si mateix per aconseguir l’emissió de veu adequada.

4. Coneixement i respecte del patrimoni cultural del país. Els infants van identificant com a pròpies les cançons i danses que s’introdueixen a l’escola, que, pel fet de poder-les compartir, esdevenen una referència comuna per a tots ells. Incorporar experiències, en aquest cas musicals, amb els companys els aporta sensació de pertinença al grup i de respecte envers la identitat cultural.

5. Atenció a les indicacions de l’educador. El nen descobreix que perquè una activitat tingui èxit, cal que tots hi cooperin i que ho facin quan toca. Hi ha activitats totalment lliures, el resultat de les quals és justament la investigació, la recreació. En altres activitats, però, cal estar atents a les indicacions de l’educador per aconseguir el resultat esperat. L’infant descobreix que, si tothom va al seu aire, el resultat no és l’òptim, i que si segueix unes pautes el resultat és més gratificant.

6. Silenci en les audicions. No cal dir que per escoltar és necessari el silenci. Fer silenci ajuda els infants a escoltar en general, ajuda a fer que s’adonin del valor de la quietud, del valor de controlar-se, de saber esperar.

L’educador i la música

El paper de l’educador respecte als aprenentatges ritmicomusicals en aquestes etapes ha de ser el de facilitador d’experiències i situacions que permetin als infants vivenciar i diferenciar els sons i les seves possibilitats.

En primer, terme l’educador ha de ser un “coneixedor” dels infants i a partir de l’observació podrà rebre informació sobre el desenvolupament cognitiu, social i afectiu dels infants, relacionant-los així amb els aprenentatges musicals.

Els llenguatges plàstic, musical, corporal i matemàtic han de proporcionar als infants els mitjans per desenvolupar les seves possibilitats d’expressió. La persona adulta s’ha de mostrar atenta per escoltar l’infant i observar-lo des del respecte, seguint el desenvolupament de les seves capacitats. Ha d’acompanyar l’infant en el procés creatiu, conduint-lo del dubte a l’experimentació, a gaudir del gest, del moviment, de la mirada, dels sons, de la veu, tot motivant, estimulant i donant suport;potenciant també la satisfacció de fer els propis descobriments.

Currículum de l’educació infantil. Decret 181/2008, DOGC núm. 5216

“Totes les persones que en aquests moments ens dediquem a l’educació hauríem de fer un esforç per esmenar el nostre bloqueig en el camp musical i obrir camins als infants.”

M. T. Malagarriga; M. Busqué (1982). La música al parvulari i al jardí d’infància (pàg 12)

En la primera infància els educadors han de procurar situacions que permetin viure als infants situacions sonores, que els permetin expressar-se per mitjà del so. Situacions musicals com cantar, ballar, moure’s seguint una pulsació, escoltar els sons que vénen de l’entorn, descobrir els sons que es poden fer amb el cos, descobrir els sons dels instruments, etc. són exemples a partir dels quals l’educador engresca l’infant a participar d’activitats amb la música com a llenguatge mediador per al coneixement de si mateix i de l’entorn.

Un aspecte que no es pot deixar de banda és el de la formació de l’educador i la necessitat d’implicació davant l’educació musical. No oblidem que la música ha de tenir un paper en l’educació de l’infant i això dependrà en gran mesura de la capacitat musical, creativa i lúdica de l’educador.

L’educador no ha d’entendre la música només com a coneixements musicals basats en la lectura i les anotacions musicals, sinó també com a llenguatge personal que permeti una comunicació directa i afectiva, que permeti descobrir i expressar el que portem dins, que permeti tenir iniciativa i crear.

L’educador és un “coneixedor” dels infants. A partir de l’observació de les conductes dels infants en totes les activitats, els educadors i educadores reben informació sobre el desenvolupament cognitiu, social i afectiu de cadascun dels petits. La música, per les seves característiques expressives, ofereix molts moments per conèixer l’infant i els instruments d’avaluació han de servir per recollir tots aquests aspectes.

L’educador com a dinamitzador

Els primers anys de vida del nen tot és descobriment. Ha de començar per adonar-se que és un ésser autònom, amb les seves característiques peculiars que el fan únic. L’educador és un potenciador de les investigacions i descobriments dels nens, a la vegada que és un punt de referència, de seguretat, a partir del qual el nen investiga, coneix, es relaciona, estima… i la música és una eina més d’aquest procés, eina, però, important en els primers anys de vida del nen, perquè, malgrat que la música no és sinònim de joc, sí que s’identifica amb els sentiments, les idees de joc, l’alegria i el moviment.

  • L'educador ha de captar quines són les capacitats i necessitats dels seus infants segons el moment. En la imatge prepara l'escolta dels infants picant de mans.
  • L'educador ha de captar quines són les capacitats i necessitats dels seus infants segons el moment. En la imatge prepara l'escolta dels infants picant de mans.

El paper de l’educador a la primera infància és el de procurador de situacions que permetin als infants viure situacions sonores, que els permetin expressar-se a través del so. Situacions musicals com cantar, ballar, moure’s seguint una pulsació, escoltar els sons que vénen de l’entorn, descobrir els sons que podem fer amb el cos, descobrir els sons dels instruments… són exemples a partir dels quals l’educador engresca els infants a participar d’activitats amb la música com a llenguatge mediador per al coneixement de si mateix i de l’entorn. De si mateix perquè mitjançant el moviment l’infant coneix el seu cos i el seu estat emocional en participar en les activitats; de l’entorn en la mesura que interioritza el llenguatge, que coneix el folklore del seu país, en la mesura que coneix els instruments, els materials i les seves característiques, l’espai i el temps…

La música, com totes les activitats que es fan a l’escola, aporta informació sobre la manera de ser i d’expressar-se de cada infant.

Paper de l’educador segons el currículum LOE

El mestre s’ha de mostrar atent per escoltar l’infant i observar-lo des del respecte, seguint el desenvolupament de les seves capacitats. Ha d’acompanyar l’infant en el procés creatiu, conduint-lo del dubte a l’experimentació, a gaudir del gest, del moviment, de la mirada, dels sons, de la veu, tot motivant, estimulant i donant suport; potenciant també la satisfacció de fer els propis descobriments.

Amb l’experiència l’educador capta quines són les necessitats físiques, mentals i afectives dels nens i nenes, capta els seus gustos i preferències i, amb aquests coneixements, troba el criteri per cercar el material pedagògic més adequat. Ha d’aprendre quin és el màxim de temps que el nen pot escoltar i no cansar-lo, i ha d’anar alternant moviments rítmics i danses mogudes amb altres moments més tranquils com el cant o l’audició, segons l’estat anímic dels menuts.

La música, com totes les activitats que es fan a l’escola, aporta informació sobre la manera de ser i d’expressar-se de cada infant.

L’educador ha de connectar amb els nens, i escoltar el que volen dir; és important que no tingui idees preconcebudes, que els doni l’oportunitat d’experimentar i de trobar solucions de manera autònoma a les situacions que se’ls presentin. Cal que doni l’oportunitat als nens de sentir abans de conèixer, perquè és a través dels sentits que integraran el món. Així és que empatia i imaginació són eines bàsiques per trobar les situacions adequades perquè el nen experimenti i descobreixi, i pugui arribar al coneixement. I això que és així en general a l’educació infantil, també ho és en particular en el llenguatge musical.

El paper del mestre és molt important, ja que ha de ser l’animador, l’organitzador i qui ha d’anar orientant els nens, sempre partint de les seves activitats, aprofitant i potenciant les seves iniciatives. L’educador és l’adult amb qui els nens i les nenes s’emmirallaran i, per tant, cal que atorgui valor a les activitats pròpies dels infants en general, perquè així, els nens aprenen a valorar-se també ells mateixos, i cal també que valori els materials que empra, perquè d’aquesta manera, els nens també aprenen a tenir cura del material i dels instruments, i dels objectes que els envolten.

  • En el llenguatge musical, el silenci té un paper molt important
  • En el llenguatge musical, el silenci té un paper molt important

A partir d’aquí, farà descobrir els elements sonors de les cançons, danses i audicions, per crear l’hàbit d’escoltar i posarà en joc l’atenció, el silenci i el respecte.

Es diu que el joc és l’activitat per excel·lència del nen, i és així que a través del joc el nen coneix el món i a ell mateix. La música també es treballa així, a partir de l’experiència viscuda, en forma de joc, partint de les possibilitats dels nens. L’educador ha de plantejar les activitats donant-hi importància, demanant atenció, creant l’ambient necessari per motivar-los, per cridar-los l’atenció de la mateixa manera que ho fa en altres situacions; en la música, però, el silenci és molt important i cal treballar-lo i que el nen en vegi els beneficis.

És òptim que conflueixin en l’educador, la capacitat natural per atendre i entendre els sentiments i les necessitats dels infants i la capacitat pedagògica per desenvolupar les activitats formatives a tots els nivells, entre les quals hi ha la música. Per dur a terme de manera adequada qualsevol activitat, cal una motivació prèvia i u mínim de coneixements; la música, com a matèria formativa que és, també requereix motivació i coneixements previs.

Qualitats musicals de l’educador

  • L'educador amb la seva música encisa els infants, a través de la música crea lligams amb ells i treballa hàbits referents al silenci i a l'escolta./-20
  • L'educador amb la seva música encisa els infants, a través de la música crea lligams amb ells i treballa hàbits referents al silenci i a l'escolta.

Si l’educador té un coneixement musical profund millor, però no sempre n’és un tècnic; el que cal és que en tingui coneixements mínims i que sàpiga donar-los prou valor, que sàpiga que no es tracta de fer sessions de música aïllades de la resta de les activitats de la classe, ans al contrari, que atorgui a la música el valor d’eina transversal, d’eina excel·lent per al desenvolupament de l’individu educat i sensible.

Cal que l’educador comprengui el valor educatiu de la música, que sàpiga identificar els matisos que hi ha en qualsevol obra musical, la intensitat, el ritme, les frases… Si l’educador és responsable caldrà que faci un esforç per endinsar-se en el coneixement de la seva pròpia cultura musical, i per tenir un mínim de domini sobre algun instrument. Si no els té, seria bo que adquirís una preparació tècnica mínima per poder ser ell mateix qui porti a terme les activitats musicals a l’aula, ja que com a punt de referencia del nen que és, i model a imitar, aquest aspecte és important per despertar l’interès de l’infant.

Els coneixements musicals mínims que hauria de tenir un educador són els següents:

  • Oïda musical: ser capaç de percebre les qualitats del so (altura, timbre, intensitat i durada) que el porten al ritme, la melodia i l’harmonia.
  • La veu: tenir una veu clara i agradable, amb una bona articulació i modulació i una afinació correcta, i deixar-se anar en una bona qualitat expressiva i sentit del fraseig.
  • Sentit rítmic: saber adaptar-se al ritme de la música, transmetre amb el seu cos els moviments de la música; reconèixer els accents dels compassos.
  • Sentit auditiu: saber reproduir esquemes melòdics, entonar sons i cançons a diferents altures…
  • Cançons: dominar moltes cançons i de tot tipus (eliminatives, d’ofici, de bressol, de jocs…).
  • Instruments: dominar els instruments de percussió, millor encara si és melòdic, i tenir capacitat de construir-ne de senzills.

La interculturalitat i la música

La dimensió vivencial

Escoltar bona música és un plaer. Diem que la música és un aprenentatge vivencial perquè la percebem pels sentits i per l’emoció, per l’oïda i per tot el cos. Quan una música ens captiva hi parem atenció i els nostres pensaments se n’hi van; si alguna cosa ens preocupava perd importància en aquell moment. Hi ha una dita coneguda que fa referència a això mateix que estem dient: ” qui canta els mals espanta”.

L’escola té una funció educativa en un sentit molt ampli: a més dels continguts acadèmics, també és transmissora de valors i normes propis de la cultura on està immersa. Si la família és el primer agent socialitzador, la segona n’és l’escola. Sempre ha estat així, de manera que nens i nenes d’origen diferent, amb característiques personals diferents, de diferent gènere i diferents característiques familiars, treballen sota l’objectiu comú d’optimitzar el projecte de vida personal i la integració en els valors predominants.

A aquest fet cal sumar-hi, en aquests últims anys, la incorporació de nens de procedència llunyana amb bagatges socioculturals ben diversos. És una nova realitat i com a tal cal tractar-la. Si abans les diferències culturals estaven lligades a orígens diferents dins del límit de les diferents comarques de Catalunya primer i després dins del territori espanyol amb tot el flux d’immigrants arribats d’arreu de l’Estat, ara les diferències són més evidents i abasten una àmplia diversitat de cultures d’arreu del món.

La música, com a llenguatge universal, és una eina privilegiada d’intervenció i de treball per a la integració. A través de la música els educadors i educadores incideixen en el treball que fa possible el creixement de cada nen com a persones individuals, però també com a persones individuals immerses dins un grup classe i un grup sociocultural. Ja hem dit que les activitats musicals proporcionen coneixement sobre si mateix i sobre els altres, i és per això que podem veure-les com un llenguatge que afavoreix la comunicació i l’entesa, des del punt de vista dels sentiments i les emocions, amb els altres nens i nenes del grup.

A l’hora de cantar

A l’hora de cantar a infantil i més endavant, podem fer-ho de manera tradicional, agrupant als infants en forma de cor o coral, o els podem agrupar en petits grups de manera que tots es vegin, cosa que facilita la comunicació visual entre els participants i una vivència de la música des de la globalitat, afavorint així el diàleg entre ells.

Quan els nens i nenes de l’aula canten o ballen junts, es produeix un aprenentatge no només de la pròpia activitat, sinó que de manera paral·lela es produeix també un aprenentatge de caràcter social que té a veure amb el descobriment dels altres dins del grup.

La música afavoreix el descobriment de la pròpia identitat, de la identitat del grup i de la identitat sociocultural.

Núria Casas, psicòloga clínica, es va especialitzar en grups i en psicoteràpia infantil; Marta Casas, antropòloga especialitzada en temes de diversitat i interculturalitat, amb experiència en la docència de la música, i Ester Bonal, mestre de música amb una experiència llarga en projectes d’integració a partir de la música, són les autores de l’opuscle Diversita’t: cançons, danses… activitats i recursos per a la convivència en la diversitat

Seguint la Marta i la Núria Casas i l’Esther Bonal, farem una exposició de les diferents raons que converteixen la música en un llenguatge privilegiat per treballar la diversitat:

  • L’aprenentatge vivencial: a partir de les activitats de música els infants viuen situacions amb càrrega afectiva que els possibilita acostar-se als altres i conèixer-los millor, desenvolupant relacions de simpatia afectiva i d’empatia.
  • Les dinàmiques de grup: la música ens permet treballar la relació dins el grup i entre diferents grups, la qual cosa afavoreix la cohesió i el sentit de grup com a tal i de grup immers en un grup més ampli.
  • La transversalitat: les activitats musicals sovint són el punt de partida o d’assentament de les activitats programades dins de centres d’interès i permeten el lligam entre els diversos continguts curriculars.
  • La cooperació i el treball per projectes: compartir l’experiència lúdica de viure la música facilita la percepció del grup i genera cohesió en el grup, cosa que els serà bàsica per als treballs presents i futurs que hagin de fer en equip.
  • El gaudi estètic: participar d’un esdeveniment que té sentit i sentir que la col·laboració d’un és important per acompanyar les col·laboracions de tots els altres proporciona a l’infant l’alegria de la participació, l’alegria del resultat final. I les activitats musicals són un bon vehicle per viure la “complementarietat”.
  • L’adopció d’actituds flexibles: amb la música invitem al creixement de la seguretat en un mateix i a l’acceptació de les característiques dels altres, cosa que permet als infants ser creatius, allunyar-se del que està preestablert i adaptar-se als canvis.
  • La comparació: a través de la vivència d’obres musicals de diferents estils i cultures, els nens observen les diferències però també els punts en comú, la qual cosa permet generalitzar a altres facetes de la vida el sentiment que tots som diferents però tots som iguals.

La funció de l’educador és molt important perquè és l’encarregat d’emprar l’oportunitat que brinda una cançó, una dansa o una audició per introduir temes referits al propi grup o a altres situacions socials i culturals.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats