L’animació com a activitat socioeducativa en la infància

L’animació fa referència a l’animació sociocultural, modalitat educativa no formal.

Etimològicament animació...

…. significa “vida, alè, revitalització”(anima) i també “moviment o dinamisme, incitació a l’acció” (animus). Sociocultural ens remet a l’objecte d’intervenció, societat i cultura com a eixos sobre els quals avança la humanitat.

Es fa difícil datar el moment precís de l’aparició de l’animació sociocultural. Es podria dir que l’animació, com a fenomen inespecífic, ha existit sempre (cultura popular). Hi ha, però, alguns fets que ens ajuden a comprendre la seva aparició pel que fa a l’aplicació del concepte d’animació a la vida social.

L’ASC (animació sociocultural) creu en la persona

Creu que totes les persones tenim la capacitat de decidir el que ens convé. Totes les persones podem iniciar un procés de canvi que ens faci més conscients de la realitat en la qual vivim i del que volem per al nostre futur.

L’animació social sorgeix com una necessitat social deguda, bàsicament, al desenvolupament industrial i urbà, als canvis socials i tecnològics, als canvis econòmics i culturals de les societats modernes, a la massificació i, sobretot, a la necessitat que se sent d’adaptar-se al canvi, no només per comprendre la societat en què es viu, sinó per col·laborar activament en la seva transformació. Ve a cobrir la necessitat d’estructuració social de les societats que entraven en la postindustrialització, amb els factors definitoris d’individualisme i falta de compromís col·lectiu.

L’ASC (animació sociocultural) creu en el grup

Els grups ens influeixen de manera poderosa respecte a les necessitats col·lectives. En el grup les persones s’estimulen a participar en les decisions grupals. Un dels trets que més caracteritza l’ASC és la participació en la presa de decisions, precedida de la informació, la creació de grups d’opinió, la consulta, etc.

L’animació apareix en la societat amb l’ànim de potenciar la col·laboració i les relacions de grup, no només pel que fa al temps de treball sinó també al temps lliure.

El terme cultural fa referència a un concepte ampli de cultura vinculat a valors, hàbits i actituds molt relacionat amb la definició antropològica del terme.

La finalitat que es pretén aconseguir amb els processos d’animació sociocultural, amb la qual bàsicament tots els autors estaran d’acord, és la millora de la qualitat de vida dels grups i les comunitats.

Com a modalitat educativa no formal, l’animació té les característiques següents:

  • Vivencial, centrada en les necessitats experimentades per les persones.
  • Respon sempre a un grup o comunitat; per tant, és comunitària.
  • Pretén fomentar l’anàlisi de tots els factors que intervenen en cada situació, és crítica.
  • Estimula la creativitat de tots els membres de la comunitat per així descobrir entre tots noves formes d’anàlisi i noves solucions als problemes que es plantegen.
  • És realista, quant al fet que actua d’acord amb objectius possibles.
  • Estableix, sempre que pot, un diàleg amb l’educació formal institucional per aconseguir una educació global i permanent en la qual tots els grups de la comunitat participin en la prevenció dels problemes i organitzin els seus propis recursos.

L’ASC (animació sociocultural) creu en l’acció política i social

Parteix del supòsit que cap persona pot arribar a la plenitud humana fins que no és capaç de treballar en la transformació de la societat en la qual viu. Propugna que hi ha associacions de tot tipus en les quals els ciutadans es poden trobar per prendre iniciatives, expressar opinions, defensar els seus drets, etc.

De tot això es desprèn que:

  • L’animació és, des del seu naixement, una forma d’intervenció socio-pedagògica, de promoció cultural o d’acció social (segons posem l’èmfasi en una o altra activitat) que pretén que les persones ens situem com a agents actius de la nostra pròpia formació.
  • L’animació sociocultural posa l’accent en la participació de les persones, en el procés de fer-se càrrec de la pròpia realitat i la capacitat de transformar la societat.
  • De vegades trobem acompanyant el concepte d’animació l’adjectiu recreatiu. Aquest adjectiu fa referència a descansar amb algun entreteniment després del temps de treball.

L’animació recreativa és la pràctica habitual i típica d’entretenir els infants mitjançant cançons, concursos, expressió corporal, actuacions de ritme i mim, jocs dirigits, teatre, pallassos, etc.

Aquestes activitats no reuneixen els requisits de l’animació, ja que són situacions esporàdiques i sense continuïtat. Són les que es duen a terme en la família, quan es fan celebracions (aniversaris, festes populars…), un grup de famílies que es troben (colles), associacions de veïns, etc.

A l’escola també trobem activitats fora del marc de les habituals quan se celebren dies especials, com la setmana cultural, la fi de curs, el carnestoltes, etc.

L’animació recreativa és realment animació quan els principis de l’animació es plantegen en un projecte educatiu i de continuïtat, i es consideren com un centre d’interès des d’on treballar aspectes com la socialització, mitjançant activitats lúdiques i musicals, els infants hi descobreixen la seva identitat així com les seves diferències.

L’animació recreativa esdevé veritable animació quan les activitats reflecteixen els valors propis d’aquesta: participació, sentit del grup, solidaritat i respecte a les diferències.

Concepte i evolució del temps lliure

Parlar d’animació, recreació i dinamització és bàsicament parlar de temps lliure i temps de lleure (oci). Tots aquests termes es situen en la modalitat de l’educació no formal.

L’educació no formal és una de les modalitats educatives que engloba el concepte educació permanent, concepte que inclou tots els processos d’aprenentatge que s’inicien en el moment del naixement d’una persona i perduren tota la vida.

Podem distingir tres modalitats d’educació, l’educació formal, l’educació no formal i l’educació informal. Tot i que pot semblar que els límits estiguin ben definits, a la vida real s’entrecreuen, sobretot pel que fa a la influència sobre les persones.

Un exemple pot ser Internet, mitjà d’educació no formal en què cada vegada més s’ofereixen propostes de formació no reglada, en línia, i també ofertes d’educació formal (UOC, UNED, IOC…).

Es defineix l’oci com aquella activitat aliena al treball o a les obligacions a la qual s’associen altres conceptes com diversió, descans o lleure.

Es distingeix entre temps lliure de temps de lleure. S’entén per temps lliure el referent temporal que podem ocupar amb accions educatives molt diverses, mentre que quan parlem de temps de lleure o oci, fem referència a una manera d’utilitzar el temps lliure que posa l’accent en el valor de la llibertat davant el de la necessitat i promou el gaudir de la persona mentre realitza una activitat. Es posa l’èmfasi en l’actitud de la persona i no en l’activitat en si mateixa.

Si fem una mica d’història, des de finals del segle XIX les activitats educatives en el temps lliure s’han anat convertint en els motors de la renovació pedagògica. Pensem en les primeres colònies de vacances, de caràcter escolar, a partir de les quals va sorgir una pedagogia del temps lliure. Aquesta educació en el temps lliure ha anat evolucionant fins a poder oferir la possibilitat de desenvolupar un procés intencional des de l’àmbit de l’educació no formal que afavoreix l’enriquiment personal, des d’una opció del voluntariat i de persones compromeses amb una realitat sociocultural i lliure de la pressió institucional.

Aquesta evolució ens porta a parlar de temps de lleure. En les societats postindustrials hem passat de viure un temps lliure espontani a un temps lliure o d’esbarjo organitzat socialment i del qual pot gaudir una gran part de la població. Fer esport, viatjar, passejar, llegir el diari són activitats quotidianes i freqüents en les societats anomenades desenvolupades. Aquest augment del temps de lleure fa que l’oci es consideri avui una necessitat social.

No sempre, però, aquest temps és viscut de manera positiva, ja que el temps lliure conseqüència de la manca estructural de treball és sovint causa de frustració i conflictivitat social, en limitar les possibilitats de la persona. Són conseqüències de les contradiccions de la societat postindustrial.

Característiques de l’oci i lleure

El temps lliure és una cosa que ens trobem, mentre que l’oci l’hem d’aconseguir mitjançant el desenvolupament de diverses capacitats com ara l’autonomia, la decisió, la creativitat i l’esforç.

Podem definir l’oci com l’actitud per afrontar el temps lliure d’una manera autònoma i satisfactòria. Això implica la capacitat de triar lliurement les activitats a realitzar, a fi de gaudir i satisfer les necessitats personals que decidim, independentment que aquesta activitat produeixi cap benefici o sigui útil.

Temps lliure

L’infant que després de la jornada escolar arriba a casa i s’asseu a veure la televisió, ocupa el seu temps lliure de manera molt diferent d’aquell que l’ocupa participant en les activitats de l’escola de música municipal. En el primer cas no hi ha intencionalitat educativa, mentre que en el segon sí.

Les característiques de l’oci i el lleure son:

  • El lleure està en relació directa amb el temps exempt d’obligacions laborals o escolars (feina o escola), socials (anar a visitar els pares grans,o els avis), etc. És aquell temps lliure que tenim per a nosaltres mateixos, per dedicar-lo a fer allò que volem.
  • Té a veure amb un conjunt d’activitats específiques molt relacionades amb el món del joc i la recreació. La diversió allunya de les preocupacions quotidianes, obre horitzons, allibera de l’avorriment. Es busca la satisfacció personal, el gaudi, la felicitat.
  • Inclou un seguit d’experiències emocionals (practicar un esport d’aventura!), formatives i de desenvolupament personal que el relacionen amb el món de l’emoció. Permet una participació social més àmplia i més lliure, amb possibilitats d’integració en la vida de grups recreatius, culturals i socials. Possibilita l’adquisició de cultura i el desenvolupament d’habilitats i aptituds.
  • En l’oci es dóna una condició d’iniciativa i de llibertat personals que accentuen el valor de l’autonomia i de la llibertat davant la necessitat(treball).

Qualsevol activitat, per tant, es pot considerar com a oci segons el temps social en què es produeix i segons l’actitud personal amb què la realitzem. El temps lliure és un espai lliure d’obligacions quotidianes, l’oci és una actitud personal, una manera d’utilitzar i estar en el temps amb autonomia amb la finalitat d’aconseguir un desenvolupament personal i positiu i valuós, així com satisfacció, descans i diversió en cadascun dels espais de temps lliure.

  • Empresa dedicada a la gestió d'activitats extraescolars (anglès, repàs...)
  • Empresa dedicada a la gestió d'activitats extraescolars (anglès, repàs...)

Cada vegada és més freqüent l’oferta d’activitats d’oci. La indústria de l’oci manté una estreta relació amb la societat de consum: televisió, cinema, espectacles, turisme, indústria de la joguina, parcs d’atraccions, etc.

El consum del lleure, entès com l’homogeneïtzació i alienació de la persona, entra en contradicció amb els valors de llibertat, autonomia i desenvolupament personal que es defensen des d’altres posicions com ara l’animació sociocultural, la pedagogia del lleure, etc.

Les activitats que ens ofereix la indústria de l’oci persegueixen objectius no sempre educatius. Es dóna prioritat al consum d’un producte, d’una activitat concreta, amb la intencionalitat d’obtenir-ne una rendibilitat econòmica. Ben mirat, això no nega la possibilitat que aquesta activitat sigui educativa.

El repte que se’ns presenta consisteix precisament a fer l’esforç de noves lectures de les possibilitats de relació entre lleure educatiu i consum.

Quan parlem d’oci infantil cal fer un seguit de consideracions, ja que no es pot partir del referent de temps de treball per definir-lo. Per parlar de temps lliure infantil cal prendre com a referència l’escola. L’escola és l’ocupació obligatòria per a la infància. El temps disponible (lliure) és el que queda un cop descomptat el temps dedicat a les tasques paraescolars (deures, estudi…), tasques d’ajuda a la llar i satisfacció de les necessitats bàsiques fisiològiques, bàsicament. Malgrat aquests paral·lelismes tan clars, hi ha particularitats pel que fa al temps lliure infantil respecte de l’adult. Aquestes són:

  • Necessitat de protecció i salvaguarda de la seva autonomia: atès que és un ésser immadur psíquicament i físicament, i fàcilment manipulable, i que les persones i institucions que exerceixen el control sobre la infància tendeixen més a l’arbitrarietat (per exemple: diferències culturals d’acord amb sectors de la població o cultures).
  • El món del joc com un dels contextos fonamentals de la infància: el joc com la forma bàsica de relació de l’infant amb el món.

Com se’ns configura la nova societat de l’oci?

La societat de l’oci esdevé més que mai una realitat, doncs, contradictòria. El temps de lleure és el calaix de sastre que conté aspectes positius i aspectes negatius, funcions socials valuoses i tasques qüestionables. Ens trobem davant del triomf de la “cultura lleugera” pel desenvolupament tecnològic de la televisió i la seva comercialització universal, que s’imposa mitjançant la societat de l’espectacle, amb forts continguts de violència i sexe; consum frenètic i massificat; consum solitari; etc.

Altres característiques de la nova societat de l’oci son:

  • L’atur. La informatització i robotització de les tasques, la terciariarització de la producció i el canvi econòmic mundial ha comportat una reducció massiva del treball irreversible.
  • Pèrdua del valor que experimenta la persona en el treball. Cada vegada més, el treball és font d’absentisme i desinterès, ja no és font de realització humana i de creativitat individual, ni col·lectiva.
  • Problemes socioeducatius. Els avenços tècnics i industrials ens situen en la necessitat de pensar quin tipus d’educació es requereix per cobrir adequadament el temps disponible, i enfocar la preparació tècnica i humana de manera convenient amb vista al futur. Com s’enfoca una formació adequada davant els canvis constants?
  • El paper de l’educació en relació amb la comunicació i l’expansió de la cultura. Els mitjans de comunicació social són imprescindibles en la societat actual atès que és l’element més ràpid i prolífic. El seu gran poder està en el fet que actua sobre les persones creant opinió, determinant valors, formant actituds i orientant comportaments, fets pels quals crea consciència social. Cal una utilització crítica dels mitjans, tant de la informació que trameten com dels temps que ocupem en el seu consum (televisió, xarxa informàtica, etc.).
  • Situació de desarrelament a les grans ciutats. Les relacions interpersonals que s’imposen a la ciutat es caracteritzen per la fredor emocional; ritme de vida urbana sobrecarregat d’estímuls sensorials; atabalament davant el soroll intens; dificultats per dormir i bombardeig constant d’informació. El carrer ha deixat de ser un lloc de trobada per als adults i un lloc de joc per als infants.

Una nova tasca educativa consisteix a educar per la correcta utilització dels mitjans i oferir alternatives més creatives, participatives…

En el context social actual, l’animació sociocultural se’ns presentarà intervenint en la societat per promoure una ocupació del temps lliure més constructiva i no alienant, a favor de la creativitat personal i social de la comunitat.

Models en la nova societat de l’oci

L’animació sociocultural comprèn un ventall ampli de pràctiques que es fonamenten en diverses ciències socials com la psicologia, la sociologia i la pedagogia. Pel que fa al temps de lleure, les aportacions més importants que hi ha són les de la pedagogia social, la pedagogia de l’oci i la sociologia de l’oci.

Pedagogia social

La pedagogia com a ciència ha de respondre a necessitats reals, tant si és per factors externs –socials, econòmics, polítics, demogràfics, urbanístics,etc.– com interns –de caràcter estrictament pedagògic (antecedents tècnics, teòrics, instrumentals… elaborats a traves de l’experiència pedagògica acumulada).

La pedagogia social ha passat a ocupar-se de l’educació social de les persones en contextos no escolars i de manera especial de persones i col·lectius en situació d’inadaptació o conflicte social.

La pedagogia social s’ha orientat cap a dos vessants: l’educació social i el treball social.

L’objectiu de l’educació social és l’adaptació a la societat de les persones, entenent per adaptació la capacitat i disposició d’inserir-nos harmoniosament i constructivament en la realitat social en la qual vivim i adaptar-nos a les exigències de la societat respectant les normes generals de convivència. Els àmbits d’intervenció són, doncs, molt variats: des de la dinamització sociocultural en centre cívics a l’atenció primària.

L’educació social considera el procés educatiu com un procés de desenvolupament individual, influït i condicionat per l’entorn social.

La intervenció educativa social pot situar-se en un vessant preventiu i un de tractament:

  • Les accions de vessant preventiu es dirigeixen a col·lectius amb la finalitat d’ajudar a l’autoformació dels seus membres i a crear o reforçar situacions i contextos que afavoreixen el desenvolupament comunitari i de cadascuna de les persones que formen part del grup social en qüestió.
  • Les accions de vessant de tractament són aquelles que es dirigeixen directament a persones o col·lectius en situació de conflicte social. Aquesta intervenció es produeix en el camp de la cultura (identitat; respectes per les cultures; desenvolupament cultural, etc.) que cal tenir present per les repercussions en el sentiment de pertinença a una determinada comunitat per part d’algunes persones.

  • L’educació social es realitza fora del marc institucional del centre escolar. Els àmbits d’intervenció són molt variats: des de la dinamització sociocultural en centre cívics a l’atenció primària.
  • L’educació social es realitza fora del marc institucional del centre escolar. Els àmbits d’intervenció són molt variats: des de la dinamització sociocultural en centre cívics a l’atenció primària.

El treball social atén les necessitats i mancances de sectors marginats de la població, socialment problemàtics i de nivell socioeconòmic baix, amb la pretensió de fer arribar a aquesta part de la població els serveis socials necessaris.

Els àmbits d’actuació són molt amplis atesa l’amplitud de tipologia de persones que atenen i per les competències a desenvolupar en cadascuna d’elles. Alguns exemples són els següents:

  • Joventut: delinqüents, persones amb addicions; joves exclosos del sistema educatiu, etc.
  • Infància: per exemple, gestionar la tutela de menors i fer-ne el seguiment…
  • Immigrants i minories ètniques: afrontar problemes de xenofòbia, per exemple.
  • Persones adultes: en situació de pobresa; promoure la inserció.
  • Persones que tenen discapacitats.

A l’hora de desenvolupar la seva intervenció, la pedagogia social utilitza l’animació sociocultural com a tècnica en una gran quantitat de projectes.

La Pedagogia del lleure

La pedagogia del temps lliure ha anat evolucionant cap a una pedagogia del lleure (oci), de desenvolupament d’una actitud personal de viure el temps lliure.

A partir dels conceptes temps lliure i oci es pot diferenciar entre la pedagogia del temps lliure, que respon a ensenyar a omplir un temps temporal d’una manera personal, i la pedagogia del lleure, que atén la dimensió integral de la persona. No obstant això, l’educació per al temps lliure ha d’arribar a una educació per al lleure, ha d’oferir ajuda i orientació per a la realització personal alhora que s’omple un espai amb elements de diversió o entreteniment.

La pedagogia del lleure té com a objectiu aconseguir un entorn de llibertat i independència d’acord amb l’edat de la persona que s’ha d’educar, a la vegada que li permet descobrir la importància de les activitats lúdiques, el goig artístic, i viure el temps lliure com un desenvolupament i enriquiment personal.

Com a objectius concrets de la pedagogia del lleure es poden assenyalar:

  • Aprendre a descansar i a divertir-se des d’una opció personal.
  • Desenvolupar-se com a persona integralment.
  • Saber viure en societat.
  • Desenvolupar valors, actituds i habilitats com ara la creativitat, convivència, cultura popular, etc.

Des de la dimensió educativa, el temps de lleure l’hem d’entendre com a educació no formal. I des dels diferents camps de l’animació sociocultural es plantejaran les actuacions en matèria de lleure des d’una metodologia de dinamització, creativitat, participació i acció autònoma, característiques de l’animació i marcadament oposades a la passivitat, el consumisme i l’excés de directivitat d’altres propostes de la indústria del lleure.

Lleure negatiu

Ocupació del temps lliure mediatitzat pel bombardeig de la publicitat que manipula els interessos i necessitats de les persones; també els mitjans audiovisuals transmeten situacions de violència, activitats i relacions no solidaries i consumistes. També existeix l’anomenat oci passiu.

Tenint en compte que l’estructura social tracta de conformar les persones al sistema, l’educació per a l’oci intenta que les persones trobem la nostra manera pròpia de fer i de ser i la nostra identitat, enmig dels canvis permanents a què ens sotmet la nova societat. Per tant, també ens caldrà aprendre a ser crítics amb els mitjans de comunicació i consum, que acostumen a ser alienants i massificadors.

Alguns principis pràctics de la pedagogia de l’oci aplicables a la metodologia de l’animació (Puig i Trilla) són:

  • Respectar l’autonomia; les persones hem de poder decidir les activitats i com dur-les a terme (creativitat).
  • Formar per aconseguir un ús del temps lliure adequat, dotant-lo de valor, habilitats, recursos, etc.
  • Alliberar temps per al lleure formatiu: millorant el transport a les ciutats, organitzant les tasques familiars…
  • Respectar la contemplació: el no fer res.
  • […]

La pedagogia de l’oci es centra en l’estudi de les dimensions educatives de l’oci i del tipus d’actuacions que es realitzen durant aquest temps lliure.

Sociologia de l’oci

La sociologia estudia la societat i els canvis que s’hi produeixen. La sociologia del lleure va anar adquirint importància a partir dels anys cinquanta com a resultat de la configuració de l’estat del benestar. Això ha comportat un augment de temps lliure i un canvi pel que fa al valor del treball i del gaudi d’aquest temps.

Indústries de l'oci

La planificació comercial monopolitza les disponibilitats de temps de les persones i intenta ocupar-les totalment pel consum dirigit. La propaganda que difonen els mitjans de comunicació és un instrument que manipula les opinions i els costums a fi de controlar-los i modelar-los segons les conveniències de la indústria. Tot això comporta una pèrdua de llibertat, d’espontaneïtat i de creativitat.

Amb l’arribada de les societats de consum massiu, el lleure adquireix un sentit nou com a temps alliberat de la producció i disponible per al consum. El consum de tot tipus de béns útils i inútils es converteix en la primera ocupació de l’oci. Aquesta ocupació comporta inconvenients com la passivitat, la imitació i les desigualtats socials que s’estableixen entre els consumidors. A més a més, però, un temps basat en el consum implica la generalització de les indústries de l’oci que només tenen com a interès els seus beneficis.

La necessitat d’intervenció en el camp del lleure és una de les constants més clares en el treball del sociòleg Dumazedier. Pensa que la sociologia que estudia el lleure ha d’anar més enllà, fins a una intervenció social. Considera que el temps de lleure és un temps ideal per desenvolupar plans d’acció sociocultural orientats a fer comprendre, recrear i crear cultura: fer de l’oci un temps d’educació. Així, la sociologia, juntament amb altres disciplines com ara la pedagogia, ha d’estudiar les condicions materials i les actuacions catalitzadores que posen en moviment processos d’increment del nivell sociocultural.

Al llarg de les darreres dècades s’ha desenvolupat espectacularment el camp de les indústries d’oci, especialment els mitjans de comunicació de massa i els serveis de vacances i de diversió. Tanmateix, arran de la crisi econòmica mundial, l’alliberament del treball s’ha convertit en atur i el progrés indefinit, en degradació omnipresent. La reducció massiva de la quantitat de treball disponible és un fet que no sembla tenir una solució fàcil. La informatització i la robotizació de moltes tasques, la terciarització de la producció i, en definitiva, la mutació que està experimentant el món econòmic, ens allunyen cada vegada més de la recuperació d’una jornada laboral de quaranta hores setmanals per a tothom. Per complicar-ho més, el model de creixement econòmic indefinit i intens no és sostenible sense posar en perill la salut de les persones i les condicions ecològiques del planeta. Tot plegat ha fet grinyolar el model econòmic de les societats occidentals. En conseqüència, la reflexió sobre el temps lliure i l’oci també s’hi ha vist implicada.

Des de la perspectiva de la sociologia de l’oci, hi ha dos aspectes de la crisi que són especialment rellevants. El primer és el de l’atur. Davant d’aquesta situació, una solució que va adquirint més adeptes és la de repartir entre tots el treball disponible i, per tant, guanyar tots més temps lliure, sense crear atur. Aquest camí ens portaria a una societat en què els ciutadans disposarien de més temps per fer activitats d’oci.

Contribuir a la sortida de la crisi econòmica amb un increment del temps lliure, a més d’obrir grans possibilitats per una forma de vida nova, també solucionaria un segon aspecte de la crisi actual, que té a veure amb la creixent pèrdua de valor que avui experimenta el treball (en el sentit de realització personal). El treball és cada vegada menys font de realització personal i de creativitat individual i col·lectiva. Paral·lelament, la generalització progressiva dels ocis crea nous valors poc compatibles amb els del treball. Complementàriament a una revitalització del treball, un augment substancial del temps lliure crearia les condicions que poden arribar a permetre a les persones un tipus d’existència amb més sentit.

Bona part de l’impuls actual de la sociologia de l’oci el proporciona aquest plantejament. No obstant això, una solució com la proposada planteja un conjunt d’inconvenients que també s’estan debatent. L’increment del temps lliure deixa sense aclarir el tema de la seva ocupació. En aquest sentit, s’acostuma a dir que l’escola ha de replantejar la seva funció educativa i no instruir prioritàriament per al treball, sinó formar amb vista a tota la vida de la persona. Atès que l’oci serà una part important de la vida, l’escola també hauria de formar per a l’oci futur. Un punt de trobada de les humanitats, l’esport i les arts, juntament amb els valors i els coneixements de les ciències i de la tècnica, haurien de presidir una modificació del currículum escolar. En definitiva, es considera que l’escola i l’educació són una de les claus de la utilització positiva del temps lliure.

Una altra línia d’anàlisi de l’ocupació del temps lliure s’orienta cap a les indústries culturals i les empreses del sector de l’oci. Tancar-se en el propi habitatge i gaudir d’un ventall ampli de mitjans comunicatius, afavoreix, a part de la passivitat, un problema nou, el tancament de la persona i la incomunicació. D’altra banda, les indústries de la comunicació ens amenacen de limitar la llibertat individual per mitjà de les pràctiques d’inculcació subtil que apliquen. No obstant això, l’un i l’altre aspecte, malgrat els perills que comporten, són realitats amb valors indubtables de democratització informativa, cultural i social. Es tracta, per tant, de trobar uns mitjans adequats per controlar-ne la implantació i per impulsar una educació que previngui els consumidors d’aquests béns i els faci crítics.

Finalment, la sociòloga R. Sue ha plantejat un interrogant important quant a l’ocupació del temps lliure. Es pregunta si en el fons estaria bé l’adveniment d’una societat del temps lliure, és a dir, d’una societat en què les vacances, la televisió, el consum, els viatges de plaer i altres formes d’esbarjo fossin la manera d’ocupar una gran part del temps. Es pregunta si aquest tipus d’oci podria donar sentit a la vida. No podríem trobar-nos davant un gran fracàs humà si a la despersonalització del treball afegíssim la generalització d’un temps dedicat a ocis passius i consumistes? Superar aquest inconvenient previsible requereix dedicar temps al treball i a l’oci convencionals, però a més també al treball d’utilitat social. El treball d’utilitat social es defineix com a voluntari, desitjable i no realitzat per treure’n un profit econòmic, encara que no per això deixi de ser útil i cobreixi certes necessitats. En definitiva, un treball altruista que es fa en benefici de tots. Un treball que donaria sentit a la vida i vincularia l’individu amb la seva comunitat.

La creació i l’ocupació del temps lliure, amb tot el suport educatiu que comporta, són els temes que marquen l’estat actual de la sociologia de l’oci i els problemes que les societats haurien de solucionar en el futur.

El temps lliure es pot ocupar de moltes maneres, de l’ús que s’en fa deriva un determinat estil de vida i de comportament. Per exemple, es pot ocupar mirant la televisió, jugant a l’ordinador, fent esport, llegint, fent visites, etc.

En els infants, si bé és cert que l’important és que ocupin el temps lliure amb activitats gratificants, també és cert que se’ls ha d’educar perquè en facin un ús saludable i responsable.

Modalitats d’animació

Dins de l’àmplia gamma d’activitats anomenades animació sociocultural, és possible distingir diferents modalitats o àmbits d’actuació. En la taula trobem les característiques de cada modalitat, segons si es posa l’èmfasi en una acció o una altra:

Taula Modalitats d’actuació
Modalitat Característica Metodologia Acció
Cultural S’orienta a promoure activitats culturals i que fonamentalment són artístiques; arts; expressió, etc. Centrada en l’activitat que es realitza. Cases i centres culturals, centres polivalents, escoles artístiques, tallers, etc. També museus, biblioteques, etc.
Educativa Transformació d’actituds, sentit crític, responsabilitat. Centrada en la persona. Universitats populars, educació compensatòria, activitats extraescolars, centres i clubs de temps lliure…
Social Participació, transformació, integració, protagonisme, canvi, mobilització social… Centrada en el grup o comunitat. Associacions, centres civicosocials, centres de serveis socials, moviments o col·lectius ciutadans…
  • Cultural: es tracta de les accions encaminades a desenvolupar la creativitat, l’expressió, les arts.
  • Educativa: com a modalitat d’educació permanent no institucionalitzada, és una actuació que pretén millorar el nivell educatiu de les persones a les quals va destinada el programa (universitats populars,formació d’adults, etc.). Es pretén motivar, estimular i sensibilitzar vers el canvi personal.
  • Social: és una modalitat de l’animació orientada a promoure i donar suport a associacions de base que es proposen donar solucions a problemes col·lectius que afronta un grup o comunitat.

Les tres modalitats no s’exclouen, sinó que a la pràctica es poden uniren funció de les fites o intencionalitat des d’una animació integral.

A mesura que s’han anat ampliant els sectors i àmbits en els quals s’aplica la metodologia de l’animació, han aparegut activitats molt específiques; per exemple l’animació turística, l’animació en centres de vacances o l’animació esportiva, en les quals l’èmfasi es posa en les activitats lúdiques, físiques i recreatives, etc.

Les activitats de l’animació

Amb l’etiqueta d’animació sociocultural es realitzen una gran quantitat d’activitats que classificarem en cinc categories, que a la vegada inclouen una gran varietat d’activitats socioeducatives i culturals (d’acord amb la classificació que en fa Ander-Egg):

  • Activitats de formació: són activitats que afavoreixen l’adquisició de coneixements i el desenvolupament de l’esperit crític de la raó, mitjançant una pedagogia participativa.
  • Activitats de difusió cultural: afavoreixen l’accés a determinats béns culturals. Amb aquestes activitats es procura donar a les persones la possibilitat de conèixer, apreciar i comprendre el que és el patrimoni historicocultural, recuperar-lo com a memòria històrica i fer-lo viu i significatiu en relació amb els problemes actuals.
  • Activitats d’expressió artística no professional: afavoreixen l’expressió i constitueixen formes d’iniciació o desenvolupament de llenguatges creatius. Afavoreixen també els processos d’innovació i cerca de formes alternatives d’expressió.
  • Activitats lúdiques: activitats físiques, esportives i a l’aire lliure que afavoreixen el desenvolupament físic i corporal.
  • Activitats socials: afavoreixen la vida associativa, l’atenció a les necessitats del grup i la solució de problemes de la comunitat o col·lectius.

En la taula es detallen algunes activitats de cadascuna de les categories.

Taula Activitats socioeducatives
Lúdiques Socials De formació De difusió D’expressió
Acampades, marxes, passeig… Festes Tallers Museus Dansa: ballet, jazz, lliure, educacional
Protecció de la natura Reunions Cursos Galeries d’art Música i cant: rondalles, moderna, clàssica
Recreació, excursions… Trobades Seminaris Fonoteques Llenguatge i literatura: diari popular, tallers literaris…
Jocs preesportius…, ioga, gimnàstica… Mobilització Taules rodones, debats Videoteques Noves formes de cultura: audiovisuals, ràdio, pel·lícules,..
Accions socials (AV) Educació d’adults Arts escèniques: teatre, mim, titelles, joglars…

Ens centrarem en les activitats lúdiques (recreació, jocs, festes, esbarjo, esport) i de l’animació sociocultural infantil com a alternatives al lleure de consum.

  • El turisme rural és una opció cada cop més demandada per les famílies per ocupar el temps d'oci. Permet fer activitats molt diverses en contacte amb la natura. Hi ha activitats per als més petits, per als adults i per les famílies.
  • El turisme rural és una opció cada cop més demandada per les famílies per ocupar el temps d'oci. Permet fer activitats molt diverses en contacte amb la natura. Hi ha activitats per als més petits, per als adults i per les famílies.

Amb les activitats lúdiques i les d’animació sociocultural infantil es pretén potenciar les oportunitats que el lleure ofereix per desenvolupar la iniciativa, la creativitat i el fet de ser persones completes i felices.

Les activitats lúdiques

Les activitats lúdiques com l’esport i el turisme, esdevenen una forma d’abandonar la monotonia i l’avorriment de les tasques quotidianes.

En la societat actual l’esport apareix com una activitat física de lleure que ocupa un lloc central.

El desenvolupament de les societats contemporànies, en les quals les ciutats estan cada dia més urbanitzades i més industrialitzades, ha anat creant les condicions estructurals que han conduït a una veritable explosió de l’esport. Dintre del mercat de l’esport podem trobar una gran diversitat d’activitats.

Als països més urbanitzats...

… els nous estils de vida s’han centrat en l’interès de dur a terme activitats esportives amb la finalitat de millorar i/o mantenir la salut.

Bé com una manera de beneficiar la higiene i la salut mental, o bé com a prevenció i terapèutica, o senzillament com a gaudi i plaer, l’esport avui és una activitat que considerem necessària atès l’accelerat ritme propi de les societats modernes i l’estil sedentari de la majoria de la població.

Però la realitat no sembla aquesta. D’una banda, tenim la idea que l’esport és una activitat reservada als anys de joventut i a una minoria amb bones aptituds. Aquesta idea és la que trobem darrere el moviment de l’esport de competició, l’esport d’elit, etc. D’altra banda, l’esport com a consum, l’actitud passiva d’assistir a espectacles massius i d’elit. Podríem afegir-hi la violència en els partits de determinats esports, el fet de guanyar a costa del que sigui, la deshumanització de l’esportista com a màquina de batre rècords, la politització dels jocs olímpics, la competència entre països, la publicitat dels mitjans de comunicació, etc.

Davant de tot això, en l’animació sociocultural apareix, a finals dels anys setanta del segle XX, una nova tècnica per motivar la participació ciutadana a la vegada que, des de sectors esportius, es considera important i necessari trencar amb el cercle de la pràctica professional, minoritària i elitista dels esports i ampliar la pràctica esportiva a sectors socials amplis.

El que pretén l’animació de la pràctica esportiva és:

  • Superar l’actitud passiva davant l’esport com a consum. És a dir, l’assistència a espectacles esportius.
  • Ampliar els sectors socials de la població que en poden gaudir, per trencar amb les distincions socioeconòmiques que es generen. Pensem que hi ha sectors de la població que no poden gaudir d’equipaments on practicar cap tipus d’esport (camp de futbol, bàsquet, zones de patinatge…).
  • Potenciar el caràcter lúdic i de diversió, descartant els principis de competència i de rendiment.
  • Generalitzar l’animació a tots els col·lectius: infants, joves, mestresses de casa, estudiants, persones de la tercera edat…
  • Despertar la consciència col·lectiva per aconseguir la creació d’activitats massives: ciclisme, rutes de muntanya, carreres atlètiques, etc.
  • Dinamitzar el barri i la població: afavorir la integració dels ciutadans en el seu entorn promovent la qualitat de vida.

L’animació esportiva s’entén dintre del marc de l’animació sanitària i de l’animació del temps lliure. L’animació esportiva considera l’esport com un hàbit molt important per al desenvolupament de la salut i també com una forma agradable de viure el temps lliure.

El turisme....

… és una font de riquesa per a molts llocs. Aquesta activitat és un mitjà de promoció econòmica de molts municipis, comarques i regions. El seu atractiu pot estar en l’interès històric, monumental, paisatgístic, excursionista, gastronòmic, etc.

El turisme mobilitza milions de persones per raons que no són ni econòmiques, ni socials, ni polítiques…, es mobilitzen per plaer. De fet, l’animació turística significa la promoció en les persones del gust per viatjar i participar en excursions, visites o viatges col·lectius.

El turisme juvenil rep l’impuls i les facilitats de les administracions en molts països, com a modalitat d’intercanvi cultural. Aquesta forma de turisme és un mitjà per a l’intercanvi i l’enriquiment cultural, per a la formació i per a l’esbarjo de les persones, i contribueix a crear relacions interpersonals i desenvolupar l’animació del temps lliure i es pot promoure en relació amb l’animació comunitària.

Aquesta modalitat d’animació inclou l’animació d’hotels, de càmpings, de viatges turístics, i d’altres.

L'animació sociocultural infantil

L’animació de la infància és una de les primeres formes d’animació que apareixen aquí a Catalunya. El seu origen es troba en les colònies d’estiu, que van aparèixer amb l’objectiu de canalitzar el temps lliure infantil en el període de vacances escolar. Des d’alguns sectors educatius es plantejava la necessitat de completar la tasca de l’escola amb una acció social que millorés la formació dels infants i també les seves condicions de vida.

Les formes han anat evolucionant i ampliant els espais i activitats d’intervenció. Aquest desenvolupament respon a les transformacions socials i de l’estructura familiar experimentats els darrers anys. La incorporació de la dona al mercat de treball, entre d’altres, ha generat la necessitat que l’educació en el temps lliure assumeixi algunes de les tasques que eren ateses des de la família.

Lleure infantil

Identifiquem l’animació sociocultural infantil com un àmbit específic de la pedagogia de l’oci (lleure). Remarquem la idea que el joc és i ha de ser l’activitat bàsica de l’educació en l’oci infantil, i l’eix central de les actuacions pròpies de l’animació en la infància com a àmbit de la pedagogia de l’oci.

En termes generals, les activitats i recursos de l’animació sociocultural en la infància coincideixen amb molts dels recursos i activitats de l’educació no formal dirigits al públic infantil: activitats extraescolars (activitats de menjador, colònies escolars, setmanes culturals…); activitats i recursos de caràcter cultural (animació en museus, fundacions culturals, biblioteques…); activitats i recursos recreatius (parcs temàtics, espais de joc a l’aire lliure…); institucions educatives que ofereixen activitats d’educació en el temps lliure especialitzades (clubs esportius, teatre, corals, tallers d’expressió…).

Els moviments i les institucions clarament orientats a l’educació en el lleure de manera estable són variats: clubs infantils, centres de temps lliure, moviment escolta, etc. La diversitat és una constant (laiques, confessionals, públiques, privades, etc.). Independentment de la titularitat, la seva finalitat última és la formació integral dels infants en el temps lliure i les activitats que ofereixen acostumen a ser variades i sense ànim de lucre (acampades, activitats esportives, tallers manuals…).

La proposta educativa pot caracteritzar-se, en termes generals, pel següent:

  • L’educació parteix del mateix infant.
  • Es posa l’èmfasi en els valors educatius del joc i de la vida quotidiana.
  • Es fomenta la vida en grup, la participació i la implicació personal.
  • La presència i intervenció d’un grup d’educadors.

Centres d'esplai

És un servei que s’ofereix a tota la societat. S’estructura normalment en grups d’edat, encara que té altres seccions com biblioteca infantil i juvenil, ludoteca o grups temàtics. És una entitat gestionada per joves que, amb actitud de voluntariat, analitzen l’entorn del centre, proposen un projecte educatiu i planifiquen tot el curs. Segons les edats, es plantegen objectius avaluables i utilitzen recursos educatius característics de l’esplai: activitats, grups, vida quotidiana, l’actitud del monitor i la mateixa estructura de la institució.

Partint del principi que l’activitat pròpia de l’infant és el joc, l’animació de la infància ha de tenir com a objectiu principal l’activitat lúdica, per desenvolupar-la activament en les accions d’animació. Es pretén que els infants descobreixin i duguin a la pràctica els valors de solidaritat, vers els altres, amor i respecte a la natura, posició crítica davant el consum, tolerància…

Podríem concretar els objectius de l’animació infantil en el següent:

  • Facilitar espais i equipaments lúdics no consumistes per al lleure infantil.
  • Promoure l’aventura de les excursions a l’aire lliure, els campaments d’estiu i altres activitats diferents de les quotidianes.
  • Gaudir d’activitats culturals actives i participatives, no només de consum.
  • Educar per a un ús adequat i positiu del temps lliure, prevenint possibles situacions de risc social.

És clar que per dur a terme aquests plantejament hi ha diverses modalitats a més de la que aquí hem desenvolupat: l’animació recreativa, l’animació de grups infantils, l’animació de les vacances, les ludoteques, les granges escola, els camps de treball, l’animació en centres escolars, i un llarg etcètera.

Les activitats d’animació sociocultural infantil es situen dintre de l’àmbit social, per tant, més que buscar una finalitat educativa la seva intenció és promoure les relacions socials en un ambient festiu. Les activitats d’animació sociocultural s’ofereixen en moments en els quals, per diferents motius, s’organitzen activitats lúdiques que contribueixen a afermar les relacions entre els veïns, els companys de l’escola, d’associació, etc. L’objectiu principal és la participació social de tota la comunitat en què conviuen diferents generacions.

En les activitats ludicofestives, és important tenir cura dels aspectes relatius a la decoració i ambientació dels espais i, sovint, tant els infants com els familiars adults han de treballar junts en la seva elaboració. També és important tenir en compte l’ajustament de la temporització per tal que totes les activitats es puguin desenvolupar amb tranquil·litat i es pugui mantenir així el nivell d’interès i de participació.

Els organitzadors d’aquestes activitats busquen promoure la participació i la implicació de tots els seus membres, es a dir, que es sentin protagonistes.

  • Festa privada per celebrar un aniversari
  • Festa privada per celebrar un aniversari

Les activitats d’animació infantil es poden promoure des de diversos àmbits:

  • En festes populars: s’acostumen a organitzar activitats específiques per al públic infantil. Generalment van a càrrec d’ajuntaments, associacions del barri o associacions de discapacitats. Aquestes activitats poden anar dirigides tant a grups petits com a grups grans.
  • Festes promogudes des de l’escola: per celebrar el final de curs o alguna festa assenyalada.
  • Festes privades: per celebrar un aniversari. L’organitza la família de l’infant, sia en el propi domicili o a fora, en un parc a l’aire lliure o en centres recreatius on munten tota la festa amb atenció als infants i als adults acompanyants.

Les activitats poden ser molt variades: actuacions de grups d’animació musical, teatre de titelles, pallassos, xarangues, rondallaires, tallers, jocs de tot tipus, estructures inflables, etc. Normalment aquestes celebracions s’acompanyen d’un dinar popular, una xocolatada o un pastís d’aniversari.

Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats