Classificació dels tipus de jocs i la seva adaptació

Si es fa una revisió bibliogràfica sobre el joc, es pot veure que no hi ha una classificació única dels jocs, sinó que cada autor, en funció del seu marc teòric o de la finalitat del joc proposat, els classifica de manera diferent. Els criteris que s’utilitzen per classificar els diferents tipus de jocs són convencionals i no s’exclouen entre ells, ja que un mateix joc pot formar part de més d’una categoria. Això, en part, és degut al caràcter global que té el joc mateix.

Quan busqueu jocs, veureu que en molts casos no es poden aplicar tal com indiquen a les edats i a les característiques dels vostres infants, de manera que hi haureu de fer unes quantes adaptacions. Aquí trobareu recursos que us ajudaran a fer les adaptacions convenients.

Val a dir que les classificacions han de servir d’orientació i d’ajuda a l’educador. En cap cas, però, no és obligatori que compleixi la proposta d’activitats lúdiques que fan. De fet, l’educador mateix pot classificar els jocs i elaborar el seu propi dossier en funció de l’objectiu que persegueixi en cada cas. Algunes de les possibles agrupacions serien les que figuren en la taula.

Taula Criteris per classificar els diferents tipus de jocs
Criteris Tipus de joc
L’espai en què es realitza el joc Jocs d’interior
Jocs d’exterior
El paper de l’adult

Jocs lliures
Jocs dirigits
Jocs presenciats
L’activitat que es desenvolupa Jocs sensorials
Jocs de moviment
Jocs manipulatius
Jocs verbals
Jocs simbòlics
Jocs cognitius
Jocs d’interacció social
Nombre de participants Jocs individuals
Jocs de parella
Jocs de grup:
- Relació associativa
- Relació competitiva
- Relació cooperativa
Jocs per a l’animació de grups Jocs de presentació
Jocs d’afirmació
Jocs de distensió
Jocs d’ajuda
Jocs d’animació i escalfament

També es farà referència als jocs per dinamitzar els grups, els jocs tradicionals, els jocs de pistes i els jocs de la descoberta: la panera dels tresors i el joc heurístic.

A part d’aquests criteris i tipus de jocs, en podeu trobar d’altres i també podeu fer-ne la vostra pròpia classificació.

Classificació dels jocs en funció de l'espai on es realitzen

L’espai condiciona el tipus de jocs que es vol fer; així, els jocs en què els infants juguen asseguts o en rotllana, que no són de gaire moviment, seran adequats per a un espai interior; en canvi, els jocs motors (saltar a corda, jugar a pilota, etc.) s’han de fer en un espai exterior o en sales d’usos múltiples grans.

A partir dels 2 anys els infants necessiten per jugar espais amplis, ja que estan molt interessats pels jocs motors.

En funció de l’espai en què es realitza el joc, distingiren entre jocs d’interior i jocs d’exterior.

  • Jocs d’interior: els jocs d’interior necessiten poc espai i no han de generar gaire aldarull. Aquí trobaríem els jocs de taula, els de raonament lògic matemàtic, els manipulatius, la majoria dels jocs simbòlics, etc. Aquests jocs són molt pràctics per a vetllades nocturnes i reunions en dies de pluja o d’hivern. Procureu que s’esforcin a ajudar el seu grup, però que no hi hagi massa competitivitat amb els altres grups.

Relleus amb pintura

  • Tipus de joc: Joc d’expressió.
  • Espai de joc: Una sala qualsevol.
  • Material: Paper i pintures.
  • Objectius: Distreure i fomentar l’expressió i la relació per mitjà de la pintura.
  • Descripció del joc: Es formen dos equips. Cada equip està compost per un grup d’infants posats en fila, preparats per fer un bonic quadre de pintura abstracte. Els participants aniran sortint, d’un en un, a pintar en un gran paper situat al davant i a uns quants metres de distància.

El joc consisteix a veure quin dels dos equips acaba primer. És molt important que cada jugador continuï el dibuix que ha començat el seu company.

  • Els menuts gaudeixen jugant amb la terra.
  • Els menuts gaudeixen jugant amb la terra.

El Pare Carbasser

  • Tipus de joc: Col·lectiu.
  • Espai de joc: Classe.
  • Nombre de jugadors: Mínim de 10 i màxim de 20.
  • Edats: A partir de 4 anys aproximadament (s’hi juga de cinc en cinc).
  • Objectius: Afavorir l’atenció i la memòria.
  • Desenvolupament del joc: Cadascú pren un número. Qui comença diu el següent: “El pare carbasser, quan va tornar de França, va portar… quatre carbasses!” Qui té aquest número ha de dir molt de pressa “Del quatre al…” i dir un altre número. I així successivament fins que un s’equivoca i queda eliminat. Com més jugadors hi hagi eliminats, més fàcil és equivocar-se, ja que es pot dir el número que correspon a un jugador que ja no hi és i, aleshores, es queda fora del joc.
  • Observacions i variants: Es pot demanar penyora a qui queda eliminat.
  • Jocs d’exterior: fan referència bàsicament als jocs motors, que necessiten espais amplis (jocs amb la pilota, saltar a corda, jocs de terra i aigua, etc.). A partir del fil conductor d’una història, es desenvolupa una sèrie d’activitats dirigides a aconseguir un objectiu.

El falcó i els coloms

  • Consignes de partida: Un fa de falcó i la resta, de coloms.
  • Desenvolupament: Es tracen dues línies paral·leles a terra, amb una separació de 6 passes aproximadament. Els coloms se situen al damunt d’una de les línies i el falcó equidista d’ambdues marques. El joc s’inicia de la manera següent:

Coloms: “Al falcó.” Falcó: “On són els coloms?” C: “Al bosc.” F: “I què fan?” C: “Treballar.” F: “I en quin ofici?” C: “En el de fuster.” F: “Cal empresonar-lo?”

El falcó es respon a si mateix. Si diu que no, la cantarella es repeteix, però és canvia d’ofici. El procediment és el mateix fins que el falcó respon “sí”.

Quan la resposta és afirmativa, tots els coloms han de córrer cap a l’altra línia per salvar-se. Els coloms que el falcó hagi tocat mentre passaven d’una línia a l’altra, s’alien amb el falcó i barren el pas als altres coloms en la carrera següent. Guanya l’infant que ha aconseguit ser colom fins al final. El premi consisteix a ser colom en la partida nova.

Classificació dels jocs en funció del paper de l'adult

Com més petits són els infants, més necessiten l’adult per jugar, tant si és per iniciar i dirigir el joc com simplement per presenciar-lo. Encara que l’infant jugui sol, amb el seu cos o amb objectes, necessita que l’educador/a estigui allí.

En funció del paper de l’adult distingirem entre joc lliure, joc dirigit i joc presenciat.

  • Joc lliure: és quan l’infant juga espontàniament, per iniciativa personal i amb absoluta llibertat. Decideix a què juga, amb quins rols i amb quines joguines.
  • Joc dirigit: l’adult té el paper de proposar, animar, organitzar i dirigir el joc i de proposar els materials. Gràcies a la repetició, els infants els aprenen i, posteriorment, hi juguen espontàniament, sense la intervenció de l’adult: jocs per acompanyar cançons amb gestos, jocs motors, jocs tradicionals, etc. Si l’infant o el grup rebutja el joc proposat, l’educador o educadora ha de tenir una actitud permissiva, ja que vol dir que l’activitat no era apropiada.

El canari, el cangur i el camell

  • Tipus de joc: Joc de moviment.
  • Espai de joc: Exterior.
  • Nombre de jugadors: 10 com a mínim.
  • Edat: A partir de 6 anys.
  • Material: Cap.
  • Objectius: Desenvolupar l’atenció i els reflexos.
  • Desenvolupament del joc: Els jugadors es divideixen en dos grups iguals i han de formar dues files, l’una d’esquena a l’altra, separades per una ratlla. L’un és el grup dels canaris i l’altre, el dels camells. Darrere de cada equip, a una distància de vint metres, es dibuixa una línia per delimitar el seu refugi. L’educador se situa al cap de les dues files i crida, per exemple, “ca…naris”. Aleshores, els canaris s’han de girar ràpidament i intentar atrapar els camells, que han de procurar arribar al seu refugi sense que els atrapin. Si crida “ca…mells”, el procés és invers. També pot cridar “ca…ngurs” i, aleshores, tots els jugadors s’han de quedar immòbils. Guanya l’equip que ha aconseguit agafar tots els jugadors de l’equip contrari.
  • Joc presenciat: encara que l’infant jugui sol o amb altres nens i nenes necessita que l’adult també hi sigui perquè això li proporciona confiança i seguretat (panera dels tresors, joc heurístic).

Classificació dels jocs en funció de l'activitat que desenvolupa en l'infant

Freqüentment els educadors necessiten conèixer i aprendre jocs diferents per promoure en els infants determinats coneixements i aprenentatges.

En funció de l’activitat que desenvolupa en l’infant distingirem entre jocs sensorials, jocs de moviment, jocs manipulatius, jocs verbals, joc simbòlic, jocs cognitius i jocs d’interacció social.

  • Jocs sensorials: són els jocs que afavoreixen el desenvolupament dels sentits. En aquest grup hi ha els jocs visuals (jocs de buscar objectes amagats, de trobar diferències, etc.), els jocs tàctils, els jocs auditius, els jocs gustatius i els jocs olfactius. Hi ha jocs que promouen la coordinació de més d’un sentit, com ara els jocs audiovisuals, els jocs audiomotors o els jocs visiomotors. Maria Montessori va dissenyar uns materials específics per desenvolupar cada sentit. Decroly també va crear i recopilar jocs sensorials.

Què t'has canviat?

  • Tipus de joc: Activitat sensorial.
  • Espai de joc: Qualsevol.
  • Material: Portar més d’una peça de roba al damunt.
  • Objectius: Desenvolupar la memòria, l’atenció i l’observació visual.
  • Desenvolupament del joc: Els jugadors s’enfronten per parelles. Durant un temps determinat s’observen atentament l’un a l’altre. Llavors es posen d’esquena i es treuen una peça de roba, la canvien de lloc o se la posen del revés. Es tornen a posar l’un al davant de l’altre i guanya el primer que endevina què ha canviat el company.

A tocar...!

  • Tipus de joc: Activitat sensorial.
  • Espai de joc: Qualsevol.
  • Material: Objectes de textures diferents.
  • Objectius: Diferenciar, per mitjà del tacte, diversos materials.
  • Desenvolupament del joc: Cada jugador tindrà al seu abast diversos objectes de diferents materials i textures. Quan el dinamitzador digui “Tocar ferro!”, tots els jugadors hauran d’agafar algun objecte de ferro. Es fa el mateix amb la resta de materials.
  • Jocs de moviment: apareixen espontàniament en els infants des de les primeres setmanes quan repeteixen els moviments i els gestos que inicien de manera involuntària. Es prolonguen al llarg de tota la infantesa i l’adolescència (arrossegar-se, córrer, saltar, etc.) i deriven en les activitats esportives. La major part de jocs tradicionals són jocs motors (jocs de persecució, joc de fet i amagar, saltar a corda, policies i lladres, etc.).

Joc de fet i amagar

  • Tipus de joc: D’amagar.
  • Espai de joc: Exterior.
  • Nombre de jugadors: Indeterminat, com més millor.
  • A partir de: 3 anys aproximadament.
  • Material: Cap.
  • Objectius: Afavorir l’aspecte motor de tot el cos i la imaginació.
  • Desenvolupament del joc: Un dels jugadors para i ha de comptar fins a un número establert. Mentrestant, els altres s’han d’amagar. El qui compta, un cop ha acabat, diu la frase “Qui no s’amaga, para” i després busca els altres jugadors. Quan en veu un, ha de córrer cap al lloc on estava parant i intentar arribar abans que el qui estava amagat. Tocant la paret, ha de dir “un, dos, tres…” i el nom del qui ha vist. Si el qui estava amagat aconsegueix arribar abans que el qui para, diu “un, dos, tres, salvat”. Pot passar que el qui para vegi un dels jugadors que estan amagats i el confongui. Si és així, el qui està amagat surt i diu “has trencat l’olla”. Després, tots surten i el que parava torna a parar.
  • Jocs manipulatius: són els jocs en què intervenen els moviments relacionats amb la prensió de la mà, agafar objectes, botonar, enfilar, omplir, buidar, colpejar, enroscar (jugar amb plastilina).
  • Jocs verbals: l’infant iniciarà els jocs verbals amb l’adult. Comença amb el balbuceig i després, reforçat per l’adult, estableix un veritable col·loqui de balbuceig. Repetirà sèries de síl·labes que haurà escoltat o buscarà l’objecte que se li diu. A partir dels 2 anys, aquests jocs tindran gran importància, a vegades reforçaran el joc simbòlic. Altres vegades, mitjançant cançons, contes, poesies o embarbussaments els infants establiran situacions comunicatives entre ells.

El regal

Han de ser sis jugadors com a mínim. Han d’estar asseguts a terra en rotllana. Tots han de tenir els ulls tancats menys un, que fa de mare o pare, i va donant voltes per fora del cercle, darrere els altres. Entre els nens i “la mare” s’estableix el diàleg següent:

- Mare, tinc set.

- Beu aigua.

- Hi ha una mosca.

- Beu vi.

- Hi ha un mosquit.

- Beu vi bo.

- Ai! Que n’és, de bo! A quina hora passaran els Reis?

Aleshores, el jugador que fa de mare diu un número superior a 15 i tots els altres compten amb els ulls tancats. Mentrestant, el qui fa de mare posa una cosa al darrere d’un dels infants i després diu “Qui s’ha pixat al llit?”. Tots miren a veure si tenen l’objecte i qui el té s’aixeca per agafar la mare, tot corrent. Si l’enxampa, el nen que feia de mare seu a la rotllana i l’altre passa a fer aquest paper i torna a començar el joc.

  • Jocs d’imitació: cap als 7 mesos, els infants intenten reproduir els gestos, els moviments i els sons que han conegut anteriorment. Poden reproduir accions, sons, objectes, esdeveniments, oficis, etc. Les cançons acompanyades de gestos serien molt adequades.
  • Jocs cognitius: apareixen quan els infants busquen objectes amagats o quan miren i observen els contes, encaixen peces, etc. Es compliquen amb jocs d’associació, de memòria, de relacions espacials o temporals.
  • Jocs d’interacció social: els jocs socials entre els 0 i els 2/3 anys s’anomenen jocs de falda. A partir dels 6/7 anys, els jocs de regles seran els protagonistes.

Classificació en funció del nombre de participants

L’infant, malgrat que des de molt petit li agradi jugar acompanyat d’altres infants i sempre ha de sentir la companyia de l’educador/a, també és capaç de jugar sol.

En funció del nombre de participants distingirem entre joc individual, joc en parella i joc en grup.

1) Joc individual: és quan l’infant juga sense interaccionar amb altres infants, malgrat que també hi hagi altres nens (jocs motors d’exploració del propi cos i dels objectes pròxims, jocs de raonament, etc.).

2) Jocs en parella: en l’etapa de l’educació infantil, els jocs en parella són els jocs que l’infant fa amb l’adult, com ara els jocs de falda. Posteriorment, a partir dels 3 anys, poden jugar-hi amb un altre nen o nena cantant i picant de mans.

3) Jocs en grup: en els jocs en grup podem diferenciar tres tipus de relació:

  • Els jocs competitius estimulen l'afany de superació
  • Els jocs competitius estimulen l'afany de superació

  • Relació associativa: quan hi ha intercanvi amb altres nens i nenes o amb l’adult, però no arriba a haver-hi cap organització en les relacions socials ni cap divisió de rols (per exemple, quan imiten els gestos que fa l’educador mentre canta una cançó).
  • Relació competitiva: El joc competitiu és aquell en què els jugadors competeixen entre ells per aconseguir una finalitat. Hi ha sempre un guanyador o equip guanyador i un perdedor o equip perdedor. En aquest joc es premia el qui guanya i és, per tant, eliminatori, excloent. Provoca una pressió psicològica en els participants per aconseguir la major puntuació, i guanyar i la consegüent angoixa per la por d’equivocar-se i perdre.

Els jocs competitius...

poden ser a nivell d’individus o d’equips. Quan els infants juguen a fer carreres per veure qui arriba el primer, jugar a bàsquet o futbol, serien exemples de jocs competitius.

Un altre inconvenient dels jocs competitius és que els infants poden arribar a creure que la seva acceptació per part del grup depèn de si guanya o perd, per tant, s’està provocant en els infants un nivell d’angoixa i d’agressivitat destructiva elevats. El missatge que poden captar els infants és que l’important és guanyar, sigui com sigui, si convé, fent tram-pes. Així, els límits imposats per les normes socials poden ser considerats obstacles. El jugador té llavors dos reptes: el seu interès personal i el propi afany de guanyar, que es converteix en part del joc i passa a ser un fi en si mateix.

Des d’un punt de vista educatiu, promoure els jocs competitius suposa no potenciar l’empatia amb les necessitats i les emocions dels altres i fomentar un model on els valors se supediten als resultats. Un altre problema és que per guanyar de pressa i repetides vegades no es pensa a llarg termini.

Es persegueixen petits objectius per demà o demà passat, generant frustració a la llarga. Si es pretén formar individus que sàpiguen col·laborar i es responsabilitzin del seu propi aprenentatge, dels companys i de l’entorn en comptes de competir per l’atenció de l’educador, el fet promoure la comparació personal a través de la competició crea individus frustrats i insegurs; res a veure amb els valors que volem promoure.

Sense entrar en la polèmica en contra dels jocs competitius, per promoure la competència i la rivalitat entre els infant, l’educador/a ha de tenir present que un joc en que els infants queden eliminats, és un joc que sempre avorrirà als que no puguin seguir jugant, ja que impedirà la seva participació activa, per tant, es podrien adaptar traient aquesta possibilitat amb la qual cosa es convertirien en jocs realment actius per a tots durant tot el joc.

Es pot educar en la competitivitat utilitzant els sentiments de cohesió, de superació, de victòria, d’equip, de respecte al contrari i a les regles del joc. Aquest és el repte de l’educador amb els jocs competitius.

  • Relació cooperativa: El joc cooperatiu és aquell en què tots els participants s’esforcen per aconseguir un objectiu comú. Són objectius positius, no competitius i la majoria relatius a alguna finalitat motriu. Posen de manifest la importància de tots els que juguen i el fet que per a la seva realització calen accions d’ajuda mútua, d’acord, s’ha d’aprendre a compartir i a cooperar.

Els jocs cooperatius

Els infants es diverteixen en un grup organitzat que té un objectiu col·lectiu fixat prèviament. Per assolir l’objectiu fa falta l’esforç de tots els membres i un enteniment mutu (jocs de rotllana, jocs de cantar i picar de mans en parella).

Exemple de joc cooperatiu o de col·laboració

Un grup de 6 infants gatejant han de cooperar per aguantar sobre la seva esquena un matalàs que simula la closca de la tortuga, mentre avancen. Hauran de cooperar per mantenir l’equilibri i alhora desplaçar-se.

Els jocs cooperatius preparen pel treball en equip i promouen la solució constructiva dels conflictes.

Jocs per a l'animació de grups

Terry Orlick (1986) va ser un dels divulgadors dels jocs cooperatius en l’àmbit escolar. Definia quatre components essencials en aquest tipus de jocs: cooperació, acceptació, participació i diversió.

  • La cooperació, pel tipus de relació que s’estableix entre els participants a fi d’aconseguir un objectiu comú.
  • L’acceptació, pel fet que cada infant té un paper ple de significat en el joc un cop ha decidit participar-hi lliurement. Cada persona és acceptada en el grup o equip amb les seves habilitats i limitacions. Permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima.
  • La participació, perquè tots hi participen, ja que mai no perd ningú. Es permet que qui vulgui pugui seure a descansar o a observar com juguen els companys.
  • La diversió, en desaparèixer la por de ser eliminat o de fracassar.

Hi ha diversos tipus de jocs de cooperació adequats per a l’educació infantil. Formen part dels anomenats jocs per a l’animació de grups.

Els jocs per a l'animació de grups...

… afavoreixen la relació i la comunicació en el grup. Aquestes dinàmiques es poden començar a aplicar a partir del segon cicle de l’educació infantil.

  • Jocs de presentació: s’utilitzen per aprendre i identificar el nom dels companys. Són previs a la formació del grup i animen a la participació.

Exemple de joc de presentació

Tots els infants en rotllana. L’educador creuarà els dits de totes dues mans. Amb els dos dits índex estesos, anirà assenyalant cada infant i, alhora, li preguntarà el següent:

- “Ocellet petit, com et dius?”

L’infant assenyalat ha de respondre el següent:

- “Em dic…”

La resta del grup repeteix el següent:

- “Es diu…”

Es continuarà així fins que tots els infants hagin dit com es diuen.

Aquest és el meu amic

  • Objectiu: Integració de tots els participants en el grup.
  • Descripció: Els participants s’asseuen en cercle i es donen les mans. Un infant comença presentant el company de l’esquerra amb la fórmula “Aquest és el meu amic X”. Quan en diu el nom, alça la mà del seu amic. El joc no s’acaba fins que tots els nens han estat presentats.
  • Avaluació: Aconseguir que tots els participants es sentin integrats i acceptats dins del grup. És important que tots els companys sàpiguen com es diuen els uns i els altres.
  • Jocs d’afirmació: pretenen fomentar l’autoconcepte positiu, tant en el pla individual com en el pla grupal. En potenciar l’acceptació i la integració de tots els membres, s’afavoreix la consciència de grup.

Exemple de joc d’afirmació

Havent acabat el mural que han fet entre tots, els infants es disposen en semicercle i es van passant una pilota. Qui rep la pilota ha d’explicar quina part del mural ha fet i els altres l’han de felicitar.

El jardiner

  • Objectiu: Desenvolupar la confiança en un mateix. Estimular l’orientació espacial.
  • Materials: Un objecte que representi una eina de jardineria. Un mocador per tapar els ulls.
  • Desenvolupament: Els jugadors se situen en dues files cara a cara a dos metres de distància aproximadament, representen els arbres d’una avinguda. La primera persona que fa de jardiner s’ha de situar en un extrem de l’avinguda (passadís) amb els ulls embenats. Ha d’anar a buscar un objecte que és a l’altre extrem de l’avinguda i ha de fer el trajecte sense tocar els arbres. Successivament van sortint altres jardiners, fins que tot el grup ha passat per l’avinguda.
  • Avaluació: Com s’han sentit? Com han sentit les altres persones i l’espai? L’itinerari es pot complicar fent que el passadís tingui corbes, etc.
  • Jocs de distensió: adequats quan el grup està cansat o ha entrat en una dinàmica negativa. Provoquen situacions que fan riure, de moviment, de relaxació.

Exemple de joc de distensió

Imitar un coet: Tot el grup pica de cames, després bufen la mà que roda, com si xiulés. A continuació hi ha un gran aplaudiment i s’acaba amb una exclamació de satisfacció, quan el coet invisible explota.

Amanida de fruites

  • Objectiu: Afavorir l’agilitat i la rapidesa.
  • Desenvolupament: Consisteix a posar a terra tants cèrcols com participants hi ha (menys un). Els cèrcols se situen en diferents llocs, de manera que no quedin gaire junts. Cada participant es posa dins d’un cèrcol i l’educador li diu el nom d’una fruita (només han de ser 4, per exemple, taronja, meló, síndria i maduixa). Un dels participants es queda sense cèrcol al mig i diu “Vull un còctel de fruites de…” (ha de dir les fruites que ell vulgui de les esmentades anteriorment). A continuació, els participants que tinguin el nom d’aquestes fruites han de canviar de cèrcol. En aquest moment, el que ha demanat el còctel ha d’intentar trobar un cèrcol buit. D’aquesta manera, sempre hi haurà un participant que no estarà dins de cap cèrcol.
  • Jocs d’ajuda: en aquests jocs, els infants tenen l’oportunitat de demanar i ajudar a partir de les relacions del joc. Aprenen a confiar en els altres i, en anar alternant els rols, també aprenen a tenir-ne cura. D’aquesta manera, en descobreixen les necessitats i la manera com accepten l’ajuda.

Exemple de joc d'ajuda

El passeig: Un infant passeja un altre company que porta els ulls tapats. El guia indicant-li tots els perills perquè no es faci mal.

Fer volar objectes

Amb el paracaigudes paral·lel al terra, s’hi introdueixen els diferents objectes que es volen llançar enlaire. Els jugadors comencen a fer moviments amb el paracaigudes per intentar que els diversos objectes s’elevin al màxim possible per recollir-los amb el paracaigudes. El joc acaba quan no queda cap objecte dins del paracaigudes. * Material: diversos objectes que no pesin gaire, com ara globus, pilotes de tennis, pilotes de platja, etc.

El vent i l’arbre

  • Objectiu: Afavorir la confiança en el grup i en un mateix. Eliminar pors.
  • Desenvolupament: Un participant se situa al centre i tanca els ulls. Els braços li pengen al llarg del cos i es manté totalment dret per no caure. La resta dels participants l’empenyen suaument amb les mans. El del centre ha de deixar que els altres el balancegin, com les branques d’un arbre bressolades pel vent.
  • Avaluació: És important que cada participant expressi com s’ha sentit.
  • Jocs d’animació i escalfament del grup: per començar la jornada, per animar els infants quan estan apàtics i per donar cohesió al grup.

Joc dels disbarats

  • Objectiu: Dir al màxim possible de disbarats, bajanades i tota mena de coses que no tinguin cap sentit.
  • Descripció: Tots els participants es posen l’un al costat de l’altre. Llavors, el primer fa qualsevol pregunta al segon i el segon respon. El segon fa una pregunta ben diferent al tercer i així fins al darrer, que, un cop ha resposta la pregunta que li fan, en fa una altra al primer. Per posar-ne un exemple, podem dir que el primer pregunta al segon “Quin temps fa avui?” i el segon respon “Fa sol”. Llavors, el segon pregunta al tercer “Quina fruita fa el presseguer?” i el tercer respon “Préssecs”, etc. Totes aquestes preguntes s’han de fer a cau d’orella, perquè només les sàpiga qui pregunta i qui respon. Llavors, quan ja s’ha donat tota la volta, cadascú va dient quina és la pregunta que li han fet i quina és la resposta que han donat a la seva pregunta, és a dir, no diu res de la resposta que ell ha donat ni de la pregunta que ell ha fet. Així, el segon participant de l’exemple anterior diria el següent: “A mi m’han preguntat quin temps fa avui i m’han dit préssecs.” D’aquesta manera, a vegades sortiran respostes sense gràcia, però algun cop en trobareu alguna que farà que us feu un tip de riure, perquè –és clar– la resposta no és per a la pregunta que se li fa, sinó per a una altra.

El joc amb paracaigudes

Està fet de niló, és de colors vius i té nanses perquè els participants s’hi puguin agafar bé. Plegat ocupa poc espai i n’hi ha de diferents mides.

  • Els jocs amb paracaigudes: Són una modalitat de joc cooperatiu. Són adequats per a grans grups i també per a l’educació infantil. El joc del paracaigudes fomenta la màxima participació de tot el grup. El comportament d’un paracaigudes en moviment fa que la cooperació sigui una necessitat. Al mateix temps, cada nen té una responsabilitat pel que fa a la pròpia actuació. Fomenta la coordinació, la socialització, la cooperació i el respecte als altres.

Els jocs tradicionals

Quan parlem de jocs tradicionals ens referim a aquells jocs transmesos de manera espontània de generació en generació que formen part de la memòria col·lectiva.

Segons l’edat dels infants, unes vegades són els adults que transmeten aquests jocs i d’altres són els mateixos infants més grans que els transmeten als més petits; normalment són jocs col·lectius (per exemple, l’un,dos, tres, pica paret…).

La majoria es transmeten oralment i formen part del folklore infantil. Fonamentalment consisteixen en cantarelles per acompanyar el moviment, altres vegades són jocs d’endevinalles o embarbussaments.

De jocs tradicionals n’hi ha de molts tipus, aquí en proposem una classificació:

Exemple de joc de falda per fer saltar

Estant l’infant en un lloc elevat, el fem saltar agafant-lo de les manetes alhora que cantem… On van els bous? A la llaurada. Què mengen? Civada. Què beuen? Vi. Salta Martí. Salta Martí.

  • Jocs de falda: per balancejar, per fer saltar, per fer veure que l’infant cavalca, per ensenyar les parts del cos, per imitar, per fer menjar, per fer pessigolles, per fer por…
    • Jocs amb el nom dels infants.
    • Jocs per saltar a la corda.
    • Jocs de rotllana.
    • Jocs d’embarbussaments.
    • Jocs d’endevinalles.
    • Jocs de pilota.
    • Jocs per sortejar.

Alguns jocs de falda

Per fer saltar l’infant: Un, dos, tres, salta pagès. Per fer pessigolles: Ralet, ralet, para un dineret.

Aquesta classificació dels jocs tradicionals pretén ser una petita mostra de l’amplitud i varietat d’aquest tipus de joc, però en podeu trobar d’altres.

Com que són producte del folklore, del mateix joc es poden trobar diferents versions segons la zona geogràfica. Ara bé, si els heu de treballar, és preferible que tot l’equip d’educadors –i molt millor si comptéssiu amb la col·laboració de les famílies– us poséssiu d’acord per escollir la versió que transmetreu als infants, ja que a aquestes edats valoren mot la fidelitat i l’exactitud del model. Els desconcerta que la cançó o joc no coincideixi amb la que han après anteriorment i això suposa una dificultat perquè l’aprenguin i en gaudeixin.

Els jocs de falda

Amb els jocs de falda s’estableixen les primeres relacions lúdiques entre l’infant i l’adult, que experimenten un seguit de sensacions i apropaments mutus.

Tots els jocs de falda tenen un component emocional i afectiu molt important mitjançant el qual l’infant descobreix el plaer del contacte amb l’adult.

Els jocs de falda es podrien considerar un punt de partida en l’educació infantil, ja que a través d’aquests jocs l’infant s’inicia en el descobriment del seu cos, del llenguatge oral, del moviment, de la dansa, del ritme; a partir de les sensacions i percepcions que li provoquen el contacte i la comunicació afectuosa amb l’adult.

En els jocs de falda, l’infant, assegut a la falda de l’adult, està atent mentre se li canten cançons acompanyades de moviments rítmics que el mouen o que ha de reproduir (arri, arri, tatanet). També hi ha jocs de moviment, d’unió i separació entre l’infant i l’adult (balanceig).

Inicialment, és l’adult qui pren la iniciativa en el joc i amb la repetició fa que l’infant ho recordi i faci els gestos oportuns.

Exemple de jocs de falda per balancejar

L’educador amb l’infant assegut a la seva falda i bellugant-lo suaument en moviment de vaivé, simulant el balanceig de les campanes, mentre li canta la següent cançó. En arribar al darrer vers se’l deixa anar com si caigués enrere.

Ning, nong,

les campanes

de Salom

cauen a terra

i fan ning, nong.

Versió de la cançoneta Ning, nong

Ning, nong, les campanes de Salou.

- Qui enterren?

- En Candeles.

- Qui se’n riu?

- La perdiu Ou, ou, ou, ou.

Exemple de jocs de falda per imitar

Amb l’infant a la falda i amb les manetes una mica alçades, l’adult les hi fa girar a dreta i esquerra com si fossin uns titelles, mentre canta…

Els petits putxinel·lis,

fan, fan, fan,

tres voltes i se’n van

Es giren tres cops les manetes i seguidament, seguint el text de la cançó, es tanquen com si la funció s’hagués acabat, però torna a començar.

El corrent afectiu i de comunicació que s’estableix entre l’infant i l’adult a través dels jocs de falda és tan important que com a educadors infantils, els hauríem de promoure des de l’escola fent que les mares i pares s’hi interessessin i també els fessin a casa.

Si voleu més informació sobre els jocs de falda, consulteu l’apartat “Bibliografia” en el web de la unitat.

Com ja s’ha dit, de jocs tradicionals n’hi ha molts i de molts tipus, aquí teniu un exemple de joc per saltar a la corda.

A la barrejada

Joc per saltar a la corda. Com més llarga és la corda, més gent hi pot jugar. Dues persones menen la corda i es comença a cantar la cançó:

A la barrejada, qui no entra para;

A la barrejada, qui no surt ha perdut.

Els participants van entrant a saltar fins que la lletra diu: “Qui no entra para”. Quan la lletra diu: “Qui no surt ha perdut”, tothom ha de sortir a fora.

Passa a fer rodar la corda qui no ha entrat o ha sortit a l’hora o bé qui s’ha entrebancat, i substitueix, per torns, un dels jugadors que menen la corda.

El joc i la interculturalitat

El joc afavoreix el desenvolupament sociocultural dels infants des d’una doble perspectiva: la immersió cultural que suposa la simbolització de situacions i esdeveniments socials de la vida quotidiana i la primera connexió infantil amb la cultura en la qual viu mitjançant els jocs tradicionals.

Els infants projecten les activitats adultes de la seva cultura i reciten els seus futurs rols i valors perquè solament poden simbolitzar aquelles escenes que coneixen i de les quals han tingut experiència i perquè el temps de joc suposa un laboratori d’assaig de conductes i actituds d’aquesta manera s’anticipen a situacions socials de la vida adulta.

Els anomenats jocs populars o tradicionals formen part de la cultura de la mateixa manera que la música, les danses o la gastronomia. Cada cultura té els seus jocs i les seves joguines pròpies, però hi ha molts jocs que són comuns a diferents cultures i que s’han universalitzat a través dels moviments migratoris i de la convivència intercultural de tots els temps i èpoques (per exemple: l’estel, la baldufa, les bales, la corda, etc.).

Joc de bales

Es juga amb boles petites de pedra, de vidre o fins i tot de ferro. Abans només s’hi jugava amb boles de pedra o de fang, no gaire grosses i que estaven força bé de preu a les botigues dels adroguers.

Amb aquestes boles o bales es poden fer molts jocs, tractant-se en tots ells de demostrar la punteria dels jugadors llançant-les unes contra les altres o contra alguna pedra o moneda que s’utilitzi en el joc. Cada jugador fa servir les seves pròpies bales, que són com una mena de tresor que es pot anar fent més gran si el que juga en sap molt, o que pot perdre si no en sap gents i li guanyen totes les partides i, amb elles, les bales.

Una variant és la següent: s’ha de fer un petit clot a terra, que es diu guà. Inicia el joc qui ha guanyat el joc anterior, sortint del guà i mirant de tocar qualsevol de les bales per fer xiva. Si no ho aconsegueix, el següent a jugar ha de mirar d’introduir la bala al guà per poder anar també a tocar les bales dels altres jugadors. Perquè un jugador pugui fer més d’una tirada seguida, ha d’aconseguir tocar un contrari o introduir la bala en el guà.

Una vegada s’ha passat pel guà, cada jugador ha de mirar de fer xiva, tute i duedo a cada una de les bales. Quan s’ha fet tot això a una bala, el que ho ha fet ha de mirar d’anar al guà. Si hi entra elimina l’altre i se li queda la bala. La partida s’acaba quan només queda un jugador.

Els jocs tradicionals o populars

Hi ha jocs diferents per a cada edat que es repeteixen en diferents marcs culturals. Cada cultura ha desenvolupat cada joc amb regles diferents acompanyant-lo de cançons pròpies, però l’estructura o format del joc és similar en totes.

Joc de dames

  • Tipus de joc: Joc de taula.
  • Orígens del joc: Aquest joc té el seu origen a principis del segle XII i va unir les fitxes de diferents jocs: Backgammon, els escacs i el moviments de l’Alquerque. És per això que es pot considerar un dels jocs més interculturals dels que es juguen actualment. Existeixen diferents modalitats de dames, com per exemple les turques o les poloneses.
  • Nombre de jugadors: Dos.
  • Material: Un tauler quadrat de 8×8 caselles blanques i negres, 12 fitxes negres i 12 blanques.
  • Objectius: Capturar les fitxes de l’oponent.
  • Desenvolupament del joc: El joc comença amb les fitxes blanques. Les fitxes es mouen un quadrat cap endavant i sempre en diagonal. Quan es pot saltar per damunt d’una fitxa contrària, que està situada davant i en diagonal, aquesta és capturada.

És obligatori menjar-se una fitxa. Si no la fitxa que no ha estat menjada és “bufada”, és a dir es retira del tauler. Si una fitxa és bufada, el torn de joc passa a la persona que hagi bufat la fitxa. Si una fitxa arriba al final del tauler, corona Dama, la qual cosa li permet fer desplaçaments més llargs pel tauler.

Jocs tradicionals catalans

Des de fa molts anys, els infants de Catalunya han jugat a una sèrie de jocs tradicionals en els quals el més important no era guanyar sinó divertir-se. Alguns d’aquests jocs tornen a estar de moda actualment com per exemple:

  • Les curses de cèrcols.
  • La petanca.
  • La baldufa.
  • Les bitlles catalanes.
  • La xarranca.

A la nostra cultura ens trobem en un temps en què es fa difícil el traspàs oral de les tradicions en general i dels jocs en particular, ja que la imatge sovint es menja la paraula. Les famílies extenses que convivien tots junts sota el mateix sostre s’han convertit en famílies nuclears i monoparentals, i les condicions del carrer, espais i amics també han canviat molt. A les aules i altres programes educatius, coincideixen infants de diferents cultures; els educadors tenen diferents possibilitats d’intervenció, la qual cosa sempre s’ha d’emmarcar en una actitud oberta, tolerant i respectuosa cap a altres cultures, a més de tenir un coneixement seriós o bé una capacitat de recerca de recursos, dels costums culturals implicats.

En les situacions de joc simbòlic en què puguin sorgir conflictes amb motiu de les diferències culturals es fan necessàries algunes de les intervencions següents:

  • Ajudar els infants a comprendre que hi pot haver diferències i proposar jugar de les dues maneres.
  • Aprofitar altres activitats diferents que facilitin experiències signinficatives com un taller de cuina, la cura de un hort, la visita a un mercat, etc. per conèixer millor els costums de les diferents cultures que hi conviuen.
  • Representar aquests costums sota la coordinació dels educadors o famílies.
  • Aprofitar els moments dedicats als jocs col·lectius per tal d’aprendre jocs de diferent procedència cultural amb la col·laboració dels pares, mares o altres familiars dels infants.
  • Escoltar i aprendre cançons de jocs en altres llengües diferents de la llengua vehicular del centre.

Mikado

  • Orígens del joc: D’origen japonès, probablement està relacionat amb el sistema d’endevinació del “I Ching”.
  • Nombre de jugadors: Indefinit.
  • Material: 15 palets amb una ratlla (Kulis), que valen 2 punts. 15 palets amb dues ratlles (Bronzen), que valen 3 punts. 5 palets amb tres ratlles (Mandarines), que valen 5 punts. 5 palets amb quatre ratlles (Samurais), 10 punts. 1 palet amb cinc ratlles (Mikado), 20 punts. No és necessari que els palets estiguin marcats com s’indica anteriorment, el que és important és que es repeteixi el nombre de palets amb les mateixes marques.
  • Objectius: Joc de precisió per a jugadors solitaris o en grup.
  • Desenvolupament del joc: S’han d’agafar tots els palets amb una mà i deixar-los caure. Llavors s’ha d’intentar agafar palet per palet, sense moure els altres. Si un palet es mou, el torn és per a un altre jugador. Guanya el jugador que més punts aconsegueixi.

Els jocs tradicionals són importants perquè formen part de l’herència cultural d’una societat i, a més, perquè permeten compartir amb altres persones uns mateixos rituals, cançons, dites, etc.; és a dir, permeten compartir arrels culturals des que som molt petits.

Jocs de pistes

En la secció “Adreces d’interès” del web hi ha pàgines web en què trobareu exemples de jocs de pistes.

Els jocs de pistes són jocs en què el grup d’infants ha de seguir les pistes que han deixat prèviament els organitzadors. Ho han de fer amb atenció i, alhora, han de superar una sèrie de proves.

Amb aquest joc, els infants aprenen a entendre els signes de les pistes, a desxifrar els missatges i a preparar els missatges ells mateixos. D’aquesta manera divertida es van apropiant de l’espai en què es duu a terme el recorregut.

Les proves poden consistir a desxifrar un missatge, a trobar un tresor amagat, a observar bé i recordar les característiques d’un determinat lloc, a parar-se a aprendre una cançó, a deixar un altre missatge, a recollir determinats materials (pedretes, branques, fulles, etc.) o a jugar a un determinat joc.

En els darrers anys, els jocs de pistes han esdevingut un dels recursos més habituals per apropar el públic familiar a les col·leccions dels grans museus o als continguts d’exposicions temporals. N’hi ha de molts tipus i la majoria “funcionen”. És a dir, aconsegueixen distreure els més petits durant la visita i, alhora, els familiars acompanyants també en poden gaudir.

L’objectiu és entretenir i, alhora, facilitar uns coneixements i convidar a la reflexió.

Els jocs de pistes de Caixa Forum

Hem volgut aprofitar algunes de les característiques d’aquests jocs per crear una línia de treball que té a veure amb la nostra manera d’entendre la mediació amb l’art i que, òbviament, comparteix filosofia amb les altres estratègies educatives que posem en marxa en el nostre departament.

Per això, la noció que tenim del joc de pistes no és la d’una gimcana. No es tracta de passar per uns punts determinats a fi d’aconseguir un premi -no hi ha premi o, en tot cas, el premi és l’aprenentatge mateix- o de trobar tots els elements d’un color que hi ha en una pintura. Quin sentit pot tenir demanar als nens que busquin alguna cosa només pel fet de buscar-la si no aprofitem la descoberta? Fer observar o buscar alguna cosa adquireix sentit quan la troballa ens explica una idea, ens ajuda a pensar-hi o ens convida a fer-nos preguntes.

El joc de pistes es concreta en un fulletó que les famílies porten mentre visiten l’exposició. El paper conté propostes de petites activitats que potencien l’observació, fan que la persona es fixi en determinats aspectes que no es veuen a simple vista, li proporcionen informació, encara que en petites dosis, i responen a preguntes que condueixen a altres preguntes.

Montse Sampietro (2007, maig). Zona pública (núm. 6). Associació de Museòlegs de Catalunya.

La panera dels tresors i el joc heurístic

La panera dels tresors i el joc heurístic són propostes lúdiques adequades per al primer cicle de l’educació infantil. Van ser ideats per Elionor Goldschmied. Són jocs basats en l’exploració i manipulació dels objectes a partir de la manera natural que tenen els infants de conèixer.

La panera dels tresors

La panera dels tresors és un joc adreçat a infants menors d’un any (de 6 a 10/12 mesos), es pot iniciar en el moment en què es poden mantenir asseguts correctament però encara no es desplacen gaire.

Consisteix en un conjunt d’objectes variats d’ús comú (no han de ser joguines comercialitzades). Són objectes que resulten de gran interès per als infants perquè ofereixen una gran varietat i complexitat d’estímuls; per tal d’afavorir la manipulació i l’exploració, i també l’estimulació dels diferents sentits: la descoberta i el desenvolupament del tacte, el gust, l’olfacte, l’oïda, la vista i el sentit del moviment del cos.

Cada infant juga sol amb els objectes de la panera, sense la intervenció directa de l’adult, però a la vegada el necessita per donar-li seguretat i confiança amb la seva presència, i així poder concentrar-se en les seves exploracions i arribar a aprendre per si mateix.

Jugant amb la panera dels tresors, cada infant pot manifestar les seves preferències i diferències en el seu comportament amb els objectes. També podrà escollir el material que més li agradi i explorar-lo com vulgui: llepar-lo, sacsejar-lo, acariciar-lo, etc.

Els objectes es trien un per un segons la seva qualitat: fusta, vímet, metall, palla, objectes naturals, etc.; i es posen en una panera de vímet dur d’uns 35 centímetres de diàmetre i 8 d’alçària. És important que la panera sigui sòlida, plana, estable i sense nanses. El nen s’hi ha de poder repenjar còmodament sense que se li tombi.

La panera s’omple amb uns 60 o 80 objectes variats. Es presenta als infants sempre d’una manera atractiva. Els objectes han d’estar sempre nets i s’han de renovar quan es comencin a deteriorar.

S’han d’oferir uns materials interessants per als sentits dels infants. A través del tacte han de poder conèixer diferents textures, pesos i formes. Per l’olor coneixeran diferents olors, a través del gust reconeixeran diferents sabors. Per l’oïda reconeixeran els diferents sons que es produeixen en sacsejar o colpejar els diferents objectes. Per la vista percebran els colors, la forma, la grandària i la lluentor dels objectes.

A la panera no s'han d'incloure...

… objectes de plàstic (ja que ofereixen pocs estímuls) ni objectes més petits que una nou gran.

  • Objectes de la panera/31
  • Objectes de la panera

A la panera dels tresors hi ha d’haver objectes fets de diferents materials:

  • Naturals: pinyes obertes sense pinyons, petxines, castanyes, carabasses seques, esponja natural, plomes grans, pedra tosca, llimona, poma, taps de suro, etc.
  • De materials naturals: pinta d’os, calçador d’os, cabdell de llana, brotxa d’afaitar, raspall de dents, teixit de ràfia, cistellets, etc.
  • De cartró: bloc petit amb espiral, paper vegetal, rotllo de paper higiènic, paper d’alumini, postals amb imatges conegudes.
  • De roba, goma, pell: moneder de pell, trossos de tubs de goma, roba de vellut, nina de drap, braçalet de pell, manyoc de cintes de colors, bossetes de roba amb romaní, farigola, etc.
  • De fusta: castanyoles, capses petites, flauta de bambú, penja-robes, tambor, anella de tovalló, cullera, bobines, sonalls.
  • De metall: cullera, motlles de pastisseria, cadenes grans de diferents gruixos, timbre de bicicleta, copa per a l’ou, triangle musical, claus, xiulets.

L’educador ha d’estar segur que els objectes de la panera no suposen cap perill pels infants. Els objectes no han de ser més petits que una nou gran. L’activitat es realitzarà sempre amb la presència de l’educador.

La panera no estarà permanentment a l’abast dels infants. L’educador la donarà a cada nen o nena quan estigui en condicions de poder concentrar-se en el joc (ja ha menjat, està net). Se li buscarà un lloc segur i confortable perquè estigui a gust i en contacte visual amb l’adult.

El joc finalitzarà en el moment en que els infants perdin l’interès.

La panera dels tresors és una activitat d’exploració, concentració i atenció. Desenvolupa la capacitat de coordinar ull, mà i boca. Desperta l’interès de l’infant per les coses que té al davant, estimulant tots els sentits. Afavoreix la “curiositat innata” de l’infant per descobrir les qualitats de les coses.

Els pares i mares també s’hi poden implicar recollint objectes i observant l’evolució del seu fill.

El joc heurístic

El joc heurístic és una activitat de joc adreçada als infants d’entre 12 i 24 mesos, pensada per fer en petit grup (8-10 infants) i que representa una continuació de la panera dels tresors.

En el joc heurístic es tenen en compte les noves capacitats de l’infant, en especial la capacitat de moure’s de manera autònoma. La curiositat augmenta alhora que es va perfeccionant la coordinació ull-mà i la prensió.

Capacitat deductiva

E. Goldschmied anomena aquest tipus de joc joc heurístic perquè és una activitat que afavoreix el desenvolupament de descobertes relacionades amb la racionalitat deductiva.

Aquest joc facilita als infants la realització d’activitats en les quals estan interessats d’una manera natural i espontània, quan tenen el material adequat per fer-ho: posar i treure, encaixar, omplir i buidar, obrir i tancar, abocar, arrenglerar, tapar i destapar, fer lliscar, etc.

El joc heurístic permet als infants escollir els materials que més els interessa i realitzar-hi les accions i relacions que vulguin, atès que les possibilitats són infinites. En cap moment no s’han de preocupar per si ho fan bé o malament, totes les accions i relacions seran correctes.

Els objectes del joc heurístic

Poden ser corrons, pilotes de ping-pong, cabdells de llana, boles de suro, anelles de cortina, petxines, esponges, pots de rosca, taps de suro, colzes de canonada de coure, claus, capses de fusta, cartró i metall amb tapa, cintes…

Per realitzar el joc cal:

  • Un espai convenientment preparat; pot ser l’aula però cal treure de l’abast dels infants tots els objectes que puguin distreure la seva atenció.
  • Un material concret, inespecífic, no catalogat de didàctic. N’hi ha de tres tipus:
    • Els objectes: s’utilitzen objectes que no tenen una finalitat lúdica preestablerta, però que són fàcilment combinables entre ells. Són molt semblants als de la panera dels tresors. Han de ser manejables i convé que es conservin en bon estat. N’hi ha d’haver d’entre 15 i 20 tipus diferents i unes 50 unitats de cada tipus.
    • Els contenidors: són objectes susceptibles de contenir-ne d’altres, com ara capses, pots, cistells. N’hi ha d’haver 3 o 4 per infant i es deixen al costat dels objectes.
    • Les bosses: són de roba (50 × 50 cm) amb un cordó per tancar. En cadascuna es guarda un mateix tipus de material.
  • Un temps exclusiu i exempt d’interrupcions (entre 30 i 45 minuts per sessió).
  • La disponibilitat absoluta d’un educador que es limitarà a la presència física, sense interferir en l’activitat:
    • Observa què fan els infants.
    • Comunica amb la mirada.
    • Facilita l’acció dels infants.
    • Evita un conflicte sense intervenir-hi.
    • Reordena el material.
    • Detecta si estan cansats.
  • Una atmosfera de calma i de tranquil·litat en el grup.

Les nocions de lògica matemàtica...

…a la primera infància estan integrades en el desenvolupament global de l’infant i formen part del sistema de coneixement de l’entorn, que s’elabora a partir de l’exploració sensoriomotriu.

El desenvolupament del joc és el següent:

  • Preparació del joc: primerament, l’educador prepara l’espai i distribueix el material de joc. A terra, i en quatre o cinc punts de l’aula, diposita un grup d’objectes de cada tipus i uns quants contenidors. Quan tot està preparat entren els infants.
  • Fases del joc:
    • Exploració i combinació dels objectes: els infants actuen lliurement amb els materials.
    • La recollida: els infants, amb l’ajuda de l’educador, han de recollir tots els objectes i ficar-los a la bossa corresponent. Aquesta part és tan important com la primera. La inicia l’adult quan observa signes de cansament en alguns dels infants, convidant-los a recollir el material d’un en un per tipus, és a dir, cada tipus de material en una bossa diferent. L’educador no ha de recollir els objectes, deixarà les bosses obertes i verbalment ajudarà i orientarà els infants perquè facin la recollida (mira, darrere teu hi ha una anella, porta-la) i els convidarà a dipositar-ho tot a la bossa corresponent. Cal també encoratjar-los i animar-los (ho estàs fent molt bé). S’ha de procurar que col·laborin tots els infants i s’ha de recollir tot el material. Aquest material es guardarà a les bosses fins a la propera sessió.

El joc heurístic no és una metodologia didàctica, només és una manera organitzada d’aprofitar l’activitat natural dels infants.

Amb el joc heurístic s’afavoreix:

  • L’experimentació amb els objectes.
  • La concentració de l’atenció.
  • La comparació i classificació dels objectes.
  • L’estructuració del llenguatge i del pensament.
  • La possibilitat d’actuar segons el propi ritme.
  • El valor de la conservació del material i del respecte als altres.
  • L’assoliment d’hàbits de treball.
  • La creació d’un clima de silenci i calma.

El joc heurístic és una activitat que aprofita les accions espontànies dels infants i les potencia. Contribueix a estructurar el pensament i el llenguatge, les relacions personals i les accions dels infants. A l’educador li permet observar els infants amb tranquil·litat per poder-los conèixer millor.

Tant la panera dels tresors com el joc heurístic són propostes de joc de descoberta d’objectes basats en l’activitat d’exploració i manipulació dels objectes que els infants fan de manera natural.

Observant l’actuació del nen sobre el món dels objectes, podrem descobrir la seva capacitat per diferenciar estímuls, comparar-los i organitzar-los amb les eines que el seu pensament sensoriomotor li ofereix.

A través d’aquests jocs l’infant:

  • S’inicia en el coneixement de les propietats dels objectes. A través de les tècniques d’exploració:
    • Tàctils: xumar, llepar, mossegar, pessigar, pitjar, acariciar.
    • De moviment: sacsejar, picar, tirar, treure, posar, enfilar, tapar, destapar.
    • D’observació: seguir el moviment de l’objecte, atendre a l’exploració que fa un company.
  • Dóna unes respostes concretes a les propietats dels objectes:
    • Preferència d’alguns objectes segons alguna de les seves característiques sensorials: color, forma, textura, olor.
    • Adaptació motriu de la mà als objectes d’acord amb les propietats de forma, pes, dimensió.
    • Reaccions físiques a les propietats tàctils dels objectes: ganyotes, acceptació o rebuig de l’objecte.
    • Persistència en l’exploració: manté l’interès per l’objecte, el reconeix en una pròxima sessió.
  • Compara les propietats dels objectes:
    • Utilitza tècniques d’exploració específiques a un grup d’objectes: per exemple, sacseja els que fan soroll, pica amb els objectes consistents i durs.
    • Utilitza diferents estratègies per combinar els objectes d’acord amb les seves propietats rellevants: introduir-ne un dins l’altre, aparèixer i desaparèixer.
    • Agrupa objectes de característiques semblants: es penja les cintes al coll i enfila les anelles amb un pal.
  • Desenvolupa les nocions espacials:
    • Adapta el moviment del braç a la distància que el separa de l’objecte, fa aproximació precisa als objectes, experimenta les diferents direccions dins de l’espai, ajusta el seu desplaçament a la presència d’un obstacle o d’un company.
    • Crea relacions espacials entre objectes: fa files, apila, agrupa, dispersa.

Amb totes aquestes accions l’infant s’inicia, ja en els primers mesos de vida, en el coneixement de les primeres nocions de lògica matemàtica.

L'adaptació de jocs

Com a educadors, moltes vegades haureu d’adaptar jocs perquè els infants més petits també en puguin gaudir. També haureu d’introduir modificacions en alguns jocs que els infants ja coneixen per tal que hi puguin continuar jugant, però aplicat a situacions noves.

Transformar o adaptar un joc consisteix a identificar-ne l’estructura i fer-la assequible a les característiques dels infants.

Això, de fet, els infants ho fan constantment. Per exemple, quan diuen que juguen a futbol, en realitat el que fan és eliminar tots els aspectes del futbol que no entenen o que no poden complir. A mesura que creixen, hi van incorporant aspectes del joc que en aquell moment ja poden entendre. Per això no ens ha d’estranyar que en molts casos de jocs en grup, els infants comencin acordant les regles del joc, és a dir, posant-se d’acord pel que fa a les adaptacions que faran del joc.

L’adaptació de jocs coneguts per tal de fer-los assequibles a un grup d’infants concret es pot fer de diverses maneres:

  • Canviant o adaptant els materials del joc, però mantenint igual la resta d’elements.
  • Modificant o simplificant les normes del joc per tal que els infants més petits les puguin comprendre.
  • Modificant-ne els objectius. Per exemple, un joc pensat per desenvolupar la percepció visual es pot transformar en un joc destinat a desenvolupar la percepció auditiva, mantenint-ne l’estructura inicial.
  • Transformant el tipus de joc. Per exemple, un joc competitiu es pot fer cooperatiu, un joc d’exterior es pot adaptar per desenvolupar-lo a l’interior, etc.

Per exemple, en el joc del “Veig, veig”, en comptes de dir una cosa que comença per una determinada lletra, com que els infants més petits no les coneixen, es pot fer referència als colors o a la localització:

“Veig, veig una coseta que és de color…” “Veig, veig una coseta que és al mar, al pati…”

A partir d’aquest exemple i d’aquestes pautes, es poden fer moltes més adaptacions en altres jocs.

Adaptació de jocs per a infants amb discapacitat

Com a educadors, és molt probable que en els vostres grups hi hagi algun infant discapacitat. No heu d’oblidar que els nens discapacitats, per tal de desenvolupar-se correctament, tenen el mateix dret i les mateixes necessitat de jugar que la resta d’infants. Cal evitar la falsa integració, en què els infants discapacitats adopten rols passius que redueixen la seva participació normalitzada en el joc. El repte de l’educador serà possibilitar que tots els infants participin en el joc, independentment de les seves característiques i peculiaritats. Per tant, en els jocs competitius, caldrà facilitar que els infants discapacitats hi participin activament per tal de compensar els desavantatges que tenen.

En el jocs, intenta treballar la convivència en la diversitat. Educar amb la diversitat, en la diversitat, base de futures actituds de respecte en un entorn motivador en què tots i totes juguen.

Criteris per adaptar els jocs

En general, la consigna serà “adaptar només els aspectes estrictament necessaris”. Així, no caldrà que tots els infants juguin amb els ulls tapats perquè hi ha un company cec. Tanmateix, també s’ha de poder reconèixer que, segons les característiques del joc, n’hi haurà que no es podran adaptar.

Abans de proposar un determinat joc, s’ha de preveure que tots els infants amb alguna discapacitat puguin adoptar qualsevol rol.

També serà necessària la sensibilització del grup per aconseguir que les adaptacions siguin acceptades de manera natural com a part de la comprensió d’una realitat social.

En general, es poden adaptar les normes del joc, l’espai, els materials i les habilitats dels jugadors.

Els criteris d’adaptació de jocs per a infants amb discapacitat motriu són els següents:

  • Espai:
    • Buscar un terreny pla i regular per facilitar el desplaçament, sobretot pel que fa als infants amb cadira de rodes.
    • Augmentar la distància que han de recórrer els jugadors sense discapacitat o bé reduir la dels jugadors discapacitats per compensar els desavantatges en la carrera.
    • Crear refugis, en els jocs d’enxampar, que permetin descansar i donar avantatge als jugadors amb mobilitat reduïda.
    • Reduir l’espai de joc.
  • Materials:
    • Utilitzar materials tous si hi ha jugadors amb problemes de prensió.
    • Utilitzar material alternatiu o adaptat.
  • Normativa:
    • Modificar les normes del joc i incloure-hi normes o prohibicions específiques noves (infants amb crossa o amb cadira de rodes).
    • Donar avantatges als infants discapacitats. Per exemple, donar-los més “vides” que a la resta de companys.
    • Permetre que, quan els infants discapacitats facin de perseguidors, puguin enxampar un company en el moment que hi hagi un metre de distància entre tots dos i en cridin el nom i “enxampat”.
    • Quan puguin ser enxampats, quan arribin a la seva altura, se’ls cridarà pel nom i “enxampat”.
  • Habilitats:
    • Modificar les formes de desplaçament dels adversaris directes, per exemple, pas de tortuga.
    • Modificar l’habilitat perquè es pugui dur a terme.
    • Afegir habilitats per a la resta del grup o per als adversaris directes, en una situació competitiva, per tal d’equiparar la desigualtat motriu.

Exemple d'adaptació d'un joc: El túnel

  • Tipus de joc: Joc d’expressió.
  • Espai de joc: Qualsevol.
  • Material: Cap.
  • Objectius: Estimula l’agilitat.
  • Normes del joc: Els equips han d’estar formats per infants i educadors i hi ha d’haver un mínim de cinc jugadors per equip. Els infants que puguin estar drets s’han de col·locar en fila, amb les cames obertes, juntament amb els educadors. El primer o l’últim de cada fila ha de passar per sota del túnel format per les cames obertes de tots els seus companys i, després, s’ha de col·locar al començament o al final de la fila, respectivament. S’ha d’intentar que tots passin sense ajut, en cas contrari els companys mateixos els donaran un cop de mà. En cas que hi hagi nois i noies amb cadira de rodes, el joc es farà de la mateixa manera, però les files estaran formades per parelles agafades de la mà, de manera que el túnel el formaran els braços i no pas les cames.

Els criteris d’adaptació de jocs per a infants amb discapacitat psíquica són els següents:

  • Material:
    • Utilitzar pocs objectes a la vegada per no crear dispersió.
    • Fer servir objectes que siguin grans i lents i que possibilitin qualsevol tipus de manipulació.
    • Deixar un temps per manipular i experimentar amb els objectes i les propostes presentades.
  • Normativa:
    • Intentar que els jocs siguin curts, ja que la capacitat de concentració és inferior.
    • Proposar normes senzilles.
  • Habilitats:
    • Presentar habilitats molt senzilles que, a poc a poc, augmentin la dificultat, segons el grau d’execució dels participants. Cal que l’educador utilitzi un llenguatge clar, senzill i comprensible.
    • Cal saber esperar que responguin a la situació plantejada, ja que el seu període de latència és més alt. Sobretot, paciència.

Els criteris d’adaptació de jocs per a infants amb discapacitat visual són els següents:

  • Espai: El domini de l’espai és fonamental perquè aquests infants es puguin integrar en el joc. La por de topar amb els companys o els obstacles, la mobilitat i la velocitat de desplaçament condiciona la participació d’aquests infants en el joc. Es poden fer adaptacions en l’àmbit visual, tàctil i sonor.
    • Donar a conèixer els diferents colors de parets, portes, materials i on són. També se’ls pot fer saber l’orientació dels focus de llum.
    • Ampliar o reduir l’espai per incrementar el seu domini i disminuir els riscos.
    • Donar a conèixer els sons propis de l’espai de joc (el so d’una pilota en botar en diferents terrenys, una carretera pròxima, etc.).
  • Conscienciar de les diverses textures del terra i les parets millora l’orientació espacial de l’infant. Els terrenys plans faciliten el desplaçament.
  • Indicar-li la posició de l’educador durant el joc li pot servir d’orientació.
  • Material:
    • Indicar el color de la samarreta dels infants que ha de perseguir o defugir. Utilitzar els colors que vegi més bé en contrast amb el fons.
    • Permetre que, en els jocs d’enxampar, utilitzin una samarreta com a prolongació de la seva mà per poder tocar els companys més fàcilment.
    • Utilitzar pilotes sonores, més grans i toves.
  • Normes:
    • Modificar la forma de desplaçament de la resta d’infants per igualar la diferència.
    • Permetre que jugui donant-li la mà a un infant vident.
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats