Resum

L’heterogeneïtat del comportament lúdic fa que no hi hagi una definició unitària del concepte de joc. Diferents autors han definit el joc, però la majoria s’han centrat en aspectes concrets del comportament lúdic; són poques les definicions que engloben tot el camp lúdic. Destaquen les aproximacions al concepte de joc d’autors com Rüssel, Elkonin, Huizinga i Navarro. Però per poder entendre el concepte de joc infantil en la seva globalitat és millor fer-ho a partir de les seves característiques: el joc és una activitat que proporciona plaer i diversió, té finalitat en si mateix, dóna més importància als mitjans que als fins, és ficció, simulació i és lliure.

En el transcurs dels anys s’han elaborat nombroses teories sobre l’origen, les característiques i finalitats de l’activitat lúdica. Algunes es contraposen, altres es complementen en un intent de comprendre l’ambivalència lúdica. Destaquen les teories següents:

1. Teories clàssiques:

  • Teoria de Spencer: considera el joc com el resultat d’un excés d’energia sobrant.
  • Teoria de Lazarus: el joc no produeix desgast d’energia sinó que és un sistema per recuperar energia.
  • Teoria de Hall: l’infant recopila en el joc tota la història filogenètica de la humanitat i de la seva cultura.
  • Teoria de Groos: el joc és una activitat que serveix per practicar aquelles habilitats que més tard seran útils en la vida adulta.

2. Teories modernes:

  • Teoria de Freud: el joc és l’expressió de sentiments inconscients, també permet reviure experiències que ens han impressionat i dominar-les.
  • Teoria de Buytendijk: la infància explica el joc, l’ésser viu juga perquè encara és jove.
  • Teoria de Claparède: el joc és ficció i com a tal permet compensar les privacions del món real.
  • Teoria de Piaget: les estructures cognitives que orienten la conducta estan encaminades a adaptar l’infant al seu entorn. El joc evoluciona amb l’edat establint el joc funcional, el simbòlic i el de regles.
  • Teoria de Vygotsky i Elkonin: el joc constitueix el motor del desenvolupament en la mesura que crea constantment zones de desenvolupament properes.
  • Teoria de Sutton-Smith i Roberts: el joc actua com a transmissor de valors.
  • Teoria de Brofenbrenner: el joc és format per una sèrie de conductes bàsiques que sorgeixen en les activitats lúdiques i en altres activitats no lúdiques.

La pedagogia lúdica:

  • Froebel: va crear un material de joc denominat dons o regals.
  • Les germanes Agazzi: utilitzen materials reciclats per jugar i per a qualsevol altre tipus d’activitat a l’aula infantil.
  • Decroly: creador dels centres d’interès.
  • Montessori: creació d’un material ordenat i organitzat, centrat en els sentits i la finalitat del qual és desenvolupar la intel·ligència.
  • Freinet: aporta el treball per tallers.

El joc contribueix al desenvolupament integral de l’infant, en l’àmbit psicomotriu, afectiu, cognitiu i social. És el mètode per excel·lència amb el qual els infants aprenen, es coneixen a ells mateixos i el món que els envolta.

Els jocs dels infants evolucionen amb l’edat, però les formes de joc anteriors no desapareixen, sinó que es transformen i enriqueixen. En aquest sentit Piaget classifica el joc en: funcional, simbòlic, de construcció i de regles. Wallon el classifica en joc: funcional, ficció, adquisició i fabricació.

El diferents tipus de joc, en major o menor grau, contribueixen al desenvolupament de comportaments socials, concretament, de la cooperació, i també d’aspectes de la personalitat com la concentració, perseverança, reflexió i autonomia.

La joguina és l’instrument mitjançant el qual es desenvolupa el procés del joc.

Poden ser joguines: objectes de la vida quotidiana, objectes de la natura, materials no estructurats, joguines comercials i les creades pels propis infants.

Hi ha joguines que desenvolupen més un aspecte que un altre, tot i que la majoria de les joguines poden ser polivalents; així, els arrossegadors, els patins, les cordes, les pilotes, els encaixos, els jocs d’amuntegar i d’acoblar, etc., contribueixen al desenvolupament motriu; i amb les nines, els ninots articulats o sense articular, els animals de peluix, les disfresses, els cotxes, les botigues, les casetes, etc. estableixen relacions afectives i, de vegades, projecten la seva angoixa i resolen situacions conflictives. Moltes de les joguines apuntades anteriorment desenvolupen la intel·ligència ja que en muntar i desmuntar una joguina, vestir i desvestir una nina, l’infant aprèn a analitzar els objectes, i aquesta acció constitueix un pas cap a les activitats mentals d’anàlisi, de síntesi i de raonament. Les pintures, les disfresses, els titelles, les joguines per enganxar i els instruments musicals, entre d’altres, afavoreixen la creativitat. El parxís, l’oca, les dames, els escacs, el monopoli són alguns dels jocs socials.

Les joguines convé tenir-les organitzades i classificades per facilitar la seva localització i també s’ha d’insistir en crear l’hàbit en els infants de recollir-les després del joc.

Alguns criteris per classificar les joguines són: segons la funció que desenvolupa la joguina, l’espai, l’edat…

Elaborar la fitxa tècnica i la fitxa pedagògica de cada joguina és molt necessari en les ludoteques.

L’adquisició o la renovació de joguines o de materials està justificada per les raons següents:

  • No tenir prou joguines amb relació al nombre d’usuaris.
  • Recursos necessaris per dur a terme l’activitat o el projecte.
  • Retirada de les joguines utilitzades quan no interessen, perquè s’han desenvolupat altres capacitats i cal proposar estímuls nous.
  • Substitució de les deteriorades per utilització.
  • Estimular i motivar el joc, els materials es canvien per tornar a sorprendre i evitar la monotonia d’un ús perllongat.

Una bona joguina ha d’estimular la imaginació per desencadenar els mecanismes del joc i enriquir el seu escenari, afavorint la interacció, assegurant la comunicació i perfeccionant les activitats que es duen a terme. L’educador ha de tenir cura a l’hora de seleccionar les joguines que han de ser adequades a l’edat, de qualitat i complir les normes de seguretat marcades per la legislació. La normativa obliga els fabricants a complir una sèrie de requisits en l’elaboració dels seus productes, per tal de garantir la seguretat dels consumidors. En aquest sentit s’han constituït una sèrie d’organismes i institucions (AENOR, AIJU, OCU) encarregats de supervisar, investigar i donar suport a les diferents empreses en elaborar una guia de les joguines.

No s’ha d’oblidar que el joc és més important que la joguina. La joguina reflecteix la transmissió dels valors d’una societat i hi té un paper molt important. L’educador ha de promoure la utilització de les joguines que no reprodueixin estereotips sexistes ni fomentin la violència, i ha de valorar de manera crítica l’ús que es fa de la joguina des de la publicitat.

El valor pedagògic del joc no es va començar a reconèixer fins el s. XX amb els pedagogs de l’escola nova.

El model lúdic és la metodologia més adequada per a l’etapa de l’educació infantil, ja que reuneix dos aspectes complementaris: l’infant viu els aprenentatges escolars de manera lúdica, agradable i plaent ja que és la manera natural com aprenen els infants, i no pas un simple recurs, malgrat que utilitzar-lo com a recurs potencia el valor educatiu de les activitats.

Les característiques més remarcables del model lúdic són les següents:

  • Proporciona un ambient de seguretat emocional, necessari per poder aprendre, en què els infants se senten a gust.
  • Evita la distinció entre treball i joc, ja que es pretén que el treball seriós sigui gratificant i, a la vegada, coherent amb els valors de respecte, tolerància, justícia i igualtat.
  • Presenta activitats atractives mitjançant les quals els coneixements a assolir adquireixen significat als ulls dels infants.

En el model lúdic s’han de tenir en consideració: l’organització de l’espai i dels elements de joc, el temps per jugar i el paper de l’educador.

El joc és una activitat espontània que apareix en els diversos contextos en què els infants creixen i es desenvolupen. També és un bon recurs i una metodologia adequada per a la integració social. En aquest sentit, el model lúdic es basa en la utilització del joc com a estratègia metodològica d’aprenentatge i socialització dels infants.

Els diferents agents educatius necessàriament han de tenir en compte aquesta particularitat a l’hora de planificar les seves intervencions, tant si es tracta de l’àmbit formal com de l’àmbit no formal de l’educació, i fins i tot de l’informal.

Anar a la pàgina següent:
Resultats d'aprenentatge