El model lúdic

En l’actualitat, tots els especialistes coincideixen en el valor psicopedagògic del joc en la infància. El joc possibilita un creixement harmoniós del cos, la intel·ligència, l’afectivitat, la creativitat i la sociabilitat. Aquesta concepció del joc, però, és relativament recent.

No va ser fins a principis del segle XX que els pedagogs de l’anomenada escola nova van qüestionar el model pedagògic de l’escola tradicional i van proposar principis metodològics innovadors basats en el coneixement de la manera com aprenen els infants.

El model pedagògic de l’escola tradicional es basava en la instrucció, en la memorització dels conceptes a partir de la repetició, en la severitat i la serietat com a forma de relació entre l’educador i els infants.

Aquest model tenia la seva raó de ser en un context social i polític determinat, en què l’escola era l’única que dipositava i difonia els coneixements, i la moral reprimia qualsevol forma d’espontaneïtat.

El moviment de l’escola nova va representar l’inici de la ruptura del model tradicional, ja que va proposar uns principis innovadors basats en el coneixement de la psicologia infantil. Això va significar recuperar el valor educatiu intrínsec del joc i fomentar l’expressivitat, l’alegria i el clima afectiu positiu en les relacions a l’aula com a requisits per a l’aprenentatge.

Avui, els principis metodològics de l’escola nova són plenament vigents. Si bé és cert que en l’etapa de l’educació infantil el model lúdic està molt estès, no passa el mateix en la resta d’etapes educatives. El repte actual és aconseguir que el model lúdic educatiu es reforci i se sistematitzi en l’etapa de l’educació infantil i s’estengui a l’educació primària.

A fi de desenvolupar-se correctament, l’infant necessita relacionar-se amb altres infants i adults en contextos diferents, ja que així augmenta les possibilitats de comunicació, interacció i adaptació social. Tanmateix, en molts casos això no és gens fàcil.

Joc-treball

Per als adults hi ha una diferència entre treball i joc: el joc és diversió, és gratuït i no té una finalitat en si mateix, mentre que el treball és seriós, productiu, útil i se li troba un rendiment. En el cas dels infants, podem dir que aquest binomi joc-treball està unit, ja que el joc els és útil, productiu i enriquidor. Es podria dir que l’infant treballa mentre juga, ja que el joc li permet explorar el seu propi món i el món dels adults, és el lloc privilegiat per interaccionar amb els iguals i per ser cada vegada més autònom.

El ritme de vida de la nostra societat, especialment en l’entorn urbà, no facilita que l’infant pugui compartir jocs amb altres infants de la mateixa edat. El descens en el nombre de fills fa que no sempre sigui possible tenir germans d’edats similars per jugar. Un altre factor és l’escassesa d’espais dedicats a l’activitat lúdica, ja que el joc al barri, als parcs i a les cases pròpies ha quedat molt reduït. El temps de què disposen per jugar també ha disminuït; els infants estan sobrecarregats d’activitats escolars i extraescolars, que es consideren més “útils” per a la seva formació.

L’escola ha anat donant resposta a la necessitat de relació amb els iguals, però amb un plantejament que separa clarament joc i treball. D’altra banda, la demanda social creixent de serveis d’atenció a la petita infància ha fet proliferar un gran nombre se serveis lúdics i educatius adreçats als infants i a les famílies.

Com a educadors, podeu fer molt perquè el paper del joc es valori, no solament des del punt de vista lúdic, sinó com a dret dels infants i com a metodologia d’ensenyament-aprenentatge.

Concepte i característiques del model lúdic pedagògic

Aprendre jugant

Per mitjà del joc, l’infant desenvolupa les funcions psíquiques: la percepció, la memòria, la imaginació, la intel·ligència, etc. L’activitat lúdica ajuda l’infant a socialitzar-se, és una eina que li permet autoconèixement i, a la vegada, conèixer els altres, amb els quals interactua. L’infant, per mitjà del joc, va establint vincles afectius amb els altres i, alhora, interioritza normes i pautes de convivència bàsiques.

La pedagogia lúdica implica crear un ambient a l’aula caracteritzat per activitats que despertin la imaginació i estimulin el pensament divergent.

El model lúdic és la metodologia més adequada per a l’etapa de l’educació infantil, ja que reuneix dos aspectes complementaris:

  • L’infant viu els aprenentatges escolars de manera lúdica, agradable i plaent. Les experiències d’aprenentatge gratificants esdevenen estímuls que motiven l’interès per aprendre coses noves.
  • El joc és un principi psicopedagògic (és la manera natural com aprenen els infants) i no pas un simple recurs, malgrat que utilitzar-lo com a recurs potencia el valor educatiu de les activitats.

El model lúdic considera que el joc no solament és un simple element de motivació envers les tasques escolars o un recurs didàctic en què es poden plantejar les activitats educatives amb aparença de joc, sinó que és un objectiu en si mateix, ja que el punt de partida és que s’aprèn jugant i no pas que es juga per aprendre.

L’aprenentatge infantil està associat a la vivència lúdica, a partir de la qual es creen hàbits de descobriment, d’investigació i d’aprenentatge que generaran la motivació pel coneixement.

El joc ha d’estar present en tot el disseny curricular com una experiència que cal garantir en el dia a dia. Mitjançant el joc, l’educador pot analitzar molts aspectes de l’infant, ja que ofereix informació valuosa sobre les capacitats lingüístiques, la comprensió del mitjà social i natural, el domini de certes destreses, etc. Igualment, li permet saber el nivell de l’infant i identificar possibles problemes de desenvolupament i socialització, actituds, valors i prejudicis, necessitats.

En la pedagogia lúdica no es tracta tant d’introduir jocs educatius a l’escola, com d’aconseguir un aprenentatge escolar lúdic.

Les característiques més remarcables del model lúdic són les següents:

  • Proporciona un ambient de seguretat emocional, necessari per poder aprendre, en què els infants se senten a gust.
  • Evita la distinció entre treball (seriós, forma d’aprenentatge) i joc (plaer, entreteniment), ja que es pretén que el treball seriós sigui gratificant i, a la vegada, coherent amb els valors de respecte, tolerància, justícia i igualtat.
  • Presenta activitats atractives mitjançant les quals els coneixements a assolir adquireixen significat als ulls dels infants.

Evoluciona i s’adapta a requisits nous d’etapes posteriors, però dins d’un marc de satisfacció personal que fomenta la motivació per aprendre.

El joc es converteix en una activitat diferent, però valuosa i complementària de les activitats curriculars més dirigides i obligatòries. Aquestes activitats persegueixen l’aprenentatge de continguts culturals que es considera que els nens han d’adquirir a l’escola. Tanmateix, el joc i l’aprenentatge no es deixen a banda, ja que hi ha adquisicions importants que s’assoleixen en la infància per mitjà de situacions lúdiques. Per aquest motiu, cal que l’escola no ignori la importància que el joc té en la vida dels infants i que el joc sigui el seu aliat a l’hora de desenvolupar la tasca educativa.

El joc i les joguines poden portar a terme o reforçar aquests aprenentatges, aportant motivació i interès. El joc també ocupa una funció clau en el desenvolupament de comportaments socials (concretament, en el de la cooperació) i en el desenvolupament d’aspectes de la personalitat (la perseverança, la concentració, la reflexió i l’autonomia). Tots tenen una repercussió important en els aprenentatges més formals i dirigits.

Quant a les conseqüències d’una gestió incorrecta del joc, sembla que si no es dóna prou material de joc als infants, se’ls limita l’experiència d’aprehensió del món; si se’ls proporciona un material inadequat per a la seva edat i les seves habilitats, se senten avorrits i frustrats, i si no se’ls dóna prou temps per jugar al seu ritme o se’ls interromp amb altres demandes, s’impedeix que aprenguin a concloure experiències i problemes.

El model lúdic consisteix a aconseguir una intervenció educativa que faciliti tantes experiències lúdiques i tan diverses com sigui possible. Es tracta, doncs, d’incloure els aprenentatges en aquestes experiències. Aquesta concepció del joc com a recurs educatiu és exclusiva de l’educador, no de l’infant que juga.

Recursos i tècniques

L’educador, sabedor de la importància que té el joc en el desenvolupament infantil, ha de conèixer gran varietat de jocs adequats a les diferents característiques i necessitats dels infants i també ha de saber com organitzar els espais per afavorir el joc, sense oblidar la necessitat de reservar un temps, en la programació, per al joc lliure.

Espais condicionats

D’una banda, aquests espais han de garantir la seguretat psíquica dels infants. Per tant, han de ser espais acollidors en què els nens se sentin còmodes, segurs i lliures per actuar. D’altra banda, també han de garantir la seguretat física, de manera que han de disposar d’ambients i objectes que estimulin el joc, el moviment i l’autonomia d’acord amb les possibilitats de cada infant sense que l’educador hi hagi d’intervenir necessàriament.

El joc al centre educatiu, a diferència del joc a casa, permet que l’infant aprengui a esperar el seu torn, observar com juguen els altres, jugar en paral·lel, prendre la iniciativa, comprendre que els jocs són de tots, etc.

Disseny d'espais lúdics

El disseny d’espais lúdics per als infants és un element important a considerar, ja que repercuteix en les condicions de joc dels infants i en la qualitat de l’activitat que desenvolupen.

Per tal de facilitar i afavorir el joc, a l’hora de dissenyar espais lúdics s’ha de tenir en compte la funció que fan i també les característiques i les necessitats dels usuaris.

Crear un bon espai de joc consisteix a proporcionar un entorn segur, divers i flexible, amb una ambientació acurada per tal que els usuaris s’hi sentin a gust (il·luminació, temperatura, elements de la natura com arbres, plantes, terra o aigua). Aquest espai ha d’oferir els estímuls necessaris als infants perquè puguin desenvolupar les capacitats motrius i fomentar les aptituds socials, creatives i sensorials.

  • La joguina ha de ser adequada a l'edat de l'infant i no ha de representar-li cap mena de perill.
  • La joguina ha de ser adequada a l'edat de l'infant i no ha de representar-li cap mena de perill.

Si bé el disseny d’un espai permet un gran marge d’actuació, la incorporació dels equipaments i els elements de joc (tobogans, gronxadors, etc.) requereix una atenció especial derivada de les característiques del seu ús i, fins i tot, del seu mal ús. Així doncs, avui des del punt de vista de la higiene i la seguretat, els requisits dels espais lúdics i de l’equipament que s’hi incorpora han de seguir unes normes que regulen els paràmetres d’accessibilitat i seguretat.

Qualsevol espai de joc ha de reunir les característiques següents:

  • Estar diferenciat i protegit d’altres usos.
  • Estar proveït d’elements segurs i controlats a fi d’evitar riscos per als nens.
  • Estar en condicions higièniques adequades als nens: prohibir l’entrada d’animals.
  • Assenyalar l’edat permesa per utilitzar-lo i evitar, en la mesura que sigui possible, que l’utilitzin persones que no compleixin aquest requisit.
  • Presentar una relació adequada entre la superfície que té i el nombre d’usuaris que hi poden haver.
  • Permetre un ús diferenciat d’activitats simultànies que no interfereixin entre elles.
  • Oferir les possibles experiències que es requereixen per obtenir els objectius relacionats amb l’edat i les possibilitats dels usuaris als quals es destinen.
  • Facilitar la comunicació entre els nens i les famílies i els educadors que hi ha.
  • Eliminar barreres discriminatòries d’ús i facilitar, així, que tots els nens hi puguin accedir (accessibilitat universal).

Els elements de joc

Els elements de joc també han de complir uns determinats requisits, com ara les proteccions dels equips (arrodonides i contínues), la forma i la dimensió de les peces (adequades als menors als quals s’adrecen), els materials i els acabats (innocus i resistents) o els paviments (tous i flexibles, en funció del grau d’amortiment necessari).

Pautes lògiques de distribució dels espais

També hi ha unes pautes lògiques de distribució dels espais de joc que inclouen, per exemple, diferenciar les àrees de joc col·lectiu de les àrees de joc individual, preveure espais per a jocs tranquils separades de zones per a activitats físiques, sorolloses o d’acció, etc.

Establiment de vinculacions

Igualment, cal tenir en compte l’establiment d’algun tipus de vinculació entre els diversos espais. Aquesta vinculació ha de permetre fomentar les relacions entre grups diferents. També ha de possibilitar que les diferents zones s’identifiquin fàcilment i es puguin connectar mitjançant diferents itineraris segons cada necessitat. D’aquesta manera, els infants s’hi han de poder bellugar i orientar sense dificultats i en igualtat de condicions.

Disseny dels equipaments

Quant al disseny dels equipaments de joc, a part dels equipaments tradicionals que hi pugui haver (tobogans, gronxadors, etc.), s’hi estan incorporant equips més abstractes, multifuncionals, modulars i flexibles, estudiats a consciència per tal d’afavorir el desenvolupament de les capacitats motrius, socials i creatives dels infants. També s’hi afegeixen peces úniques adaptades a un determinat espai o equips interactius que proporcionen estímuls i respostes sonores, visuals i, fins i tot, olfactives.

A l’hora de dissenyar espais lúdics, els paràmetres de seguretat, funcionalitat, accessibilitat i estètica s’han de tenir ben presents.

Temps per jugar

L'adult davant del joc de l'infant

La presència de l’adult en el joc del nen és fonamental en la primera infantesa, perquè li proporciona seguretat. La comunicació que l’adult estableix amb el bebè és el que el mou a actuar. És l’adult qui ofereix un objecte a l’infant perquè l’agafi i l’explori. Sense l’adult, doncs, l’infant no es podria desenvolupar. L’adult li dóna seguretat i estabilitat i és a partir d’aquí que l’infant actua, experimenta, juga, etc.

Hi ha d’haver moments per al joc lliure i moments per al joc dirigit. S’ha de procurar que el joc lliure no només sigui un temps d’espera o un complement en finalitzar les activitats dirigides. El joc lliure s’ha d’incloure en la programació com una activitat més.

S’ha de fer una selecció de joguines i materials que responguin a les necessitats, els interessos, els nivells de coneixements i de destreses, i els ritmes de desenvolupament dels infants. Si hi ha infants amb alguna discapacitat, caldrà preveure la incorporació de materials específics.

El paper de l'educador

El paper de l’educador és el de garantir aquestes condicions perquè el joc es dugui a terme. L’educador és qui possibilita el joc infantil, de manera que cal que reconegui el valor fonamental d’aquesta eina metodològica per a la vida de l’infant.

Les funcions principals de l’educador serien les següents:

  • Organitzar les activitats quotidianes, l’ambient interior i exterior de l’escola (perquè sigui adient a les activitats infantils) i el material de joc. El material i les joguines que s’ofereixin a l’infant s’han d’adequar a l’edat que té i als objectius d’aprenentatge, han de ser suficients però no excessius. L’excés de joguines descentra i distreu el joc.
  • Facilitar i orientar el joc dels infants en els diferents contextos en què es porti a terme. Ha de crear, doncs, un ambient que els permeti funcionar amb autonomia.
  • Presenciar el joc dels infants per donar-los confiança, tranquil·litat i seguretat a fi de poder centrar-se en el joc.
  • Iniciar les activitats lúdiques dirigides (activitats plàstiques, contes, etc.) i donar les ajudes que calguin als infants per jugar.
  • Motivar sempre l’infant perquè vulgui participar en l’activitat lúdica i ho faci lliurement. Igualment, fomentarà la interacció entre els infants per tal que tots s’acabin integrant.

Exemples de motivació

En els jocs motors o simbòlics, l’educador ha de proporcionar als infants imatges i experiències positives i riques que els ajudin a créixer com a persones. En els jocs de construcció, els ha d’ajudar a superar les dificultats motrius, d’orientació i d’imaginació. En els jocs de regles, els ha d’explicar les normes o les instruccions de joc. En els jocs a l’aire lliure, ha de fomentar la recuperació de la transmissió oral, que és la manera com tradicionalment s’han après aquests jocs.

  • L’educador ha de donar normes clares i en positiu del joc. En el joc tot està permès excepte fer coses que molestin la resta de companys i fer un mal ús del material.
  • L’educador ha de recordar que els infants passen per etapes destructives en els seus jocs. Això l’ajudarà a comprendre els comportaments infantils, però no a permetre’ls. La sensibilitat educativa no significa permetre que l’infant faci el que vulgui. Significa facilitar a l’infant el que sigui més adequat segons les seves necessitats i el seu desenvolupament, encara que a vegades això representi negar-li o retirar-li una mica, per exemple, una joguina que estigui trencant.

Saber que els impulsos destructors existeixen és conèixer la realitat de les emocions bàsiques. Això no implica consentir-les i no actuar per establir uns límits clars. En primer lloc, cal explicar als infants que està prohibit espatllar qualsevol dels materials, perquè això fa que la classe els perdi i que ningú no hi pugui jugar més. Posteriorment, cal trobar una alternativa perquè actuïn, sense fer mal a ningú, quan tinguin aquests impulsos que necessitaran aprendre a autoregular.

  • L’educador ha d’observar el joc, cosa que li proporcionarà una informació privilegiada de l’infant, de les seves característiques i del seu desenvolupament. Ha de mantenir en tot moment una actitud de respecte envers l’infant. D’aquesta manera, ha d’evitar fer comentaris que el puguin menysprear o avergonyir en públic, ja que això generaria situacions d’enfrontament mutu. Això no significa permetre que faci el que vulgui. Vol dir, doncs, que el comportament de l’infant s’ha de reconduir sense estridències i parlar-hi quan estigui més calmat.
  • L’educador ha de fomentar en les famílies dels infants l’interès pel joc, és a dir, saber a quins jocs juguen a casa, si juguen amb els seus pares, etc.

Fonamentació del model lúdic pedagògic

El model lúdic pedagògic es basa en la utilització del joc com a estratègia metodològica en què l’infant i l’educador es relacionen en un ambient lúdic.

Per ambient lúdic s’entén un ambient d’alegria i de trobada en què es pot conviure, participar i expressar-se lliurement. Permet jugar creativament, comunicar-se amb facilitat, crear vincles d’amistat entre persones que comparteixen vivències, interessos i necessitats.

Aquest model es fonamenta en el fet que el joc apareix de manera natural i espontània en els infants. Mitjançant el joc, adquireixen experiències del món que els envolta, aprenen a relacionar-se amb els altres i es coneixen a ells mateixos. En aquest sentit, el joc possibilita espais de llibertat i de creativitat en què tot és possible.

En l’àmbit de la psicologia, les teories cognitives del joc nodreixen el marc teòric de la pedagogia lúdica. Piaget i Vygotsky principalment.

Les pedagogies actives d’aquest segle ens descobreixen que l’infant no és un adult en miniatura ni un objecte passiu.

Les escoles de Montessori, Decroly i Freinet tenen, malgrat les seves diferències, un mateix propòsit: basar els aprenentatges en l’activitat dels infants, donant importància al joc en els diversos estadis de la seva maduració. La nova pedagogia és global en la mesura que té en compte l’infant de manera integral.

El desenvolupament afectiu-relacional-social és, sens dubte, el component bàsic de tot aprenentatge conceptual. En aquest sentit, la pedagogia lúdica dóna molta importància a l’establiment de relacions afectives que permetin a l’infant sentir-se acollit i segur, que se’l consideri com a tal i se li doni la possibilitat d’expressar-se lliurement. D’aquesta manera, es facilita la inhibició dels impulsos agressius.

La pedagogia lúdica es constitueix com un marc teòric d’una pràctica educativa que té com a eixos l’activitat lúdica de l’infant i el joc com a estratègia d’aprenentatges significatius en un ambient lúdic que li dona sentit.

En aquest àmbit de trobada, les variables que constitueixen l’acte didàctic s’interrelacionen mútuament: espai, temps, comunicació, llibertat, creativitat, tendresa i alegria. D’aquesta manera, creen l’ambient adequat per organitzar situacions d’ensenyament-aprenentatge que permetin a l’infant aprendre i créixer.

En el marc de la pedagogia lúdica es planteja l’organització d’un currículum integrador, que es dissenya sobre la base de les teories i els principis pedagògics esmentats anteriorment.

El currículum integrador és una organització global, integrada, funcional i consensuada:

  • Globalitat: marc total organitzacional del fet educatiu. Pot ser interpretada en tres nivells interrelacionats:
    • Com a marc total. Aquest nivell té a veure amb el projecte educatiu i el seu disseny curricular, que s’ha d’elaborar com una estructura dinàmica en què tots els elements que el componen tinguin relació, sentit i comunicació entre ells i amb el context.
    • Com a metodologia globalitzada (cicle/aula). Accions interdisciplinàries dels equips docents que programin les seves activitats a partir d’una orientació integradora.
    • Com a experiència d’aprenentatge. La fa l’alumne i es refereix a la manera global i estructural de conèixer.
  • Integració: Relació entre les variables del context, les fites/objectius a assolir.
  • Funcionalitat: Equilibri i relació entre el projecte educatiu, el projecte curricular i les programacions. També hi ha d’haver una interrelació entre els continguts de les diverses àrees curriculars.
  • Consens: Acceptació, participació i compromís de la comunitat educativa. Requereix una comunicació eficient, fluida i clara. El currículum escolar és l’organització del conjunt d’aspectes, dimensions i àmbits a abordar en el treball sistemàtic educatiu. Caldrà procurar el següent:
    • Ambient: Afectuós/Segur. Motivador/Significatiu. Obert/Dinàmic. Lloc de comunicació fluida. Compromès amb el context. Consensuat.
    • Infant: Coneixement de l’infant i de l’ambient en què es troba. Concepció del psiquisme com una globalitat en què els aspectes cognitius (pensament i llenguatge), perceptius (sensoriomotriu) i afectius (relacional/social) s’han de comprendre com una totalitat complexa, dinàmica, evolutiva i interactiva en un context cultural. El joc és l’activitat principal de l’infant.
    • Joc: El Joc es converteix en estratègia en una relació d’ensenyament-aprenentatge. Per mitjà del joc, l’infant desenvolupa gradualment conceptes, habilitats i actituds. Qualsevol contingut curricular (conceptual, procedimental o actitudinal) es pot transferir a partir del joc. Per tant, les estratègies lúdiques han de ser motivadores, significatives, dinàmiques, participatives i han de donar l’oportunitat de descobrir i crear.
    • Aprenentatge: L’aprenentatge implica pensar, sentir i actuar. Hi ha aprenentatge quan en una experiència es produeix un canvi que perdura en les capacitats/aptituds de les persones. Per tant, es produeixen canvis en l’estructura de la personalitat. El punt de partida de tot aprenentatge escolar és la consideració dels esquemes cognitius previs de l’infant, dels seus interessos i necessitats, del grau de rellevància dels continguts i del clima motivador.
    • Educador: Actitud de canvi. Coneixement i pràctica d’estratègies lúdiques. Organitzador de l’ambient lúdic.

  • El joc permet el desenvolupament de l'infant/-65
  • El joc permet el desenvolupament de l'infant

Contextos lúdics

L’infant juga en les circumstàncies més variades: a casa, al carrer, en un servei a la infància (per exemple, una ludoteca), en una escola infantil, etc. Es tracta d’una activitat espontània que apareix en els diversos contextos en què els infants creixen i es desenvolupen. Jugant aprenen els valors, les normes i les formes de vida dels adults de manera natural.

Per mitjà del joc, l’infant posa en pràctica les seves habilitats sensorials i motrius, expressa la seva vida interior i es relaciona amb el món exterior (els adults, els altres infants i el medi en general).

El joc permet compensar situacions socials de discriminació per raons de classe social, cultura, ètnia, sexe o discapacitat. Per tant, és un bon recurs i una metodologia adequada per a la integració social.

Els diferents agents educatius necessàriament han de tenir en compte aquesta particularitat a l’hora de planificar les seves intervencions, tant si es tracta de l’àmbit formal com de l’àmbit no formal de l’educació, fins i tot de l’informal. En aquest sentit, el model lúdic, es basa en la utilització del joc com estratègia metodològica d’aprenentatge i socialització dels infants .

Modalitat de l'educació

Entenent l’educació com un procés global en el qual els individus desenvolupen les seves capacitats i adquireixen uns coneixement i una cultura, la podem classificar en tres modalitats:

  • L’educació informal seria aquella que l’individu rep de manera espontània del seu entorn familiar i social (pares, amics, veïns, mitjans de comunicació). Es tracta d’una influència no planificada que es dóna de manera natural contínuament.
  • L’educació no formal seria aquella que, estant planificada i amb una intencionalitat, es dóna en el temps lliure. En aquest cas, temps i espai s’adapten al tipus de proposta i als usuaris (ludoteques, esplais, altres serveis per als infants).
  • L’educació formal és l’educació reglada, forma part del sistema educatiu d’un estat i està totalment reglamentada (l’espai, el temps i el currículum estan definits per a cada nivell educatiu: educació infantil, educació primària…).

En cada context on es desenvolupa l’infant, el joc està present, per la qual cosa el joc és un recurs metodològic privilegiat per als educadors infantils i es converteix en un instrument ideal perquè l’infant aprengui, adquireixi autonomia personal, se socialitzi i avanci en el desenvolupament integral de la seva personalitat.

El joc en un context informal

Des que hi ha vida humana en el món, els infants han ocupat el seu temps jugant; per ells mateixos, per la satisfacció que l’activitat lúdica en si mateixa els proporciona, i pels beneficis que els aporta com a persones.

Però, a diferència del que passava en èpoques anteriors, avui dia el joc s’ha convertit en un bé escàs, perquè les nostres ciutats i el nostre estil de vida no permeten jugar gaire ni en els espais públics (carrers, places…) ni en els espais privats (on els pisos són petits i poc adequats per al joc i el televisor passa a ocupar una part important del temps infantil). És per això que els infants d’avui més que mai necessiten espais i temps per jugar en llibertat amb altres infants.

Jugar en llibertat

“Un infant que s’avorreix pot fer malvestats i, fins i tot, engolir medecines perilloses, però un infant tot sol ha de poblar la seva solitud i s’ha d’inventar jocs, s’ha de contar històries i ha de fer projectes. No hi ha dubte que la col·lectivitat infantil és un altre dels elements importants, però una col·lectivitat viva, com en altres temps era l’esbarjo escolar, el carrer i la plaça, i no una col·lectivitat prèviament organitzada, amb monitors, dispositius lúdics i imitacions d’exèrcits sense armes.”

Ma. Aurèlia Capmany (1988). “Qui juga?”. Perspectiva Escolar (núm. 127, pàg. 2).

S’hauria de fer un esforç per potenciar els contexts que permetin un joc en llibertat, potenciant el joc al medi familiar, als espais públics i en altres espais destinats als infants.

El joc en el medi familiar

La família és el primer context de joc de l’infant i el més influent. Per tant, cal que els educadors, tant si fan la seva tasca en l’àmbit formal com en el no formal, el tinguin en compte. Els pares són els primers companys de joc dels bebès i els responsables de l’organització de l’oci dels seus fills. Per això, poden informar els educadors sobre la manera en què juga l’infant i el tipus de joc que fa.

El joc no és tan sols una cosa d’infants, és una activitat voluntària que aporta plaer a les persones de totes les edats.

La relació amb les famílies

La família és el grup primari més important en la vida de les persones. És l’agent educatiu que més influeix en el desenvolupament integral de l’infant. Per això, la relació entre família i escola o entre família i servei a la petita infància és fonamental.

Cal conèixer les famílies, la seva realitat, i establir relacions positives amb elles per tal d’orientar-les i perquè ens orientin en la tasca d’educar l’infant, de manera que entre els diferents contextos educatius hi hagi una continuïtat i una coherència.

Els educadors orientaran les mares i els pares a través d’entrevistes, reunions, xerrades, tríptics, etc.

Però, molt sovint, passa que els pares estan desorientats en relació amb diferents aspectes de l’educació dels seus fills, com pot ser el joc: com han de jugar amb els infants, quines són les joguines més adequades, el paper del joc en el desenvolupament de l’infant, etc.

L’educador infantil és un orientador per a les mares i els pares. Pot fer intervencions relacionades amb diferents aspectes del joc:

  • L’elecció de les joguines i els materials de joc.
  • Fer veure la importància que els pares juguin amb els infants.
  • Fer veure la necessitat que l’infant disposi d’un espai per organitzar el seu joc.

Pel que fa a l’elecció de joguines i materials de joc, l’educador ha d’orientar amb criteris apartats de modes i estereotips, en funció de l’edat dels infants i de les possibilitats que les diferents joguines i materials tenen (afavorir la manipulació, l’educació dels sentits…). Igualment, és convenient parlar de la quantitat de joguines que ha de tenir un infant. Avui dia, el consumisme desenfrenat fa que els infants acumulin joguines que no fan servir i entre les quals es perden sense saber quina escollir.

Els infants necessiten els pares per jugar

Els jocs tradicionals són una bona eina perquè pares i mares i infants juguin junts. A més, els infants necessiten els adults per poder utilitzar correctament moltes de les joguines que hi ha en el mercat.

Pel que fa al joc entre família i infants, és ideal que les mares i els pares comparteixin moments lúdics amb els seus fills. S’ho passaran bé i, al mateix temps, enfortiran positivament els vincles que els uneixen i, per tant, les relacions familiars en sortiran reforçades. Les mares i els pares són molt importants per afavorir el joc dels infants, especialment quan els infants són petits, perquè com més petits són els nens, més important és el paper dels progenitors a l’hora d’iniciar els jocs i engrescar els infants a jugar. Per tant, la seva presència és molt necessària per al confort de l’infant.

Finalment, els infants necessiten tenir el seu propi espai per jugar. S’ha de tenir en compte que a l’infant li agrada i necessita jugar sol en alguns moments, i ho necessita més a mesura que creix. per tant, és important habilitar a casa, en funció de les possibilitats, un espai perquè l’infant pugui jugar, on trobi les seves joguines i sàpiga que és el seu espai (la qual cosa no implica en cap moment que els infants estiguin desatesos).

El joc en els espais públics

Els parcs i les places són llocs ideals perquè els infants es relacionin entre ells. Constitueixen llocs de trobada en què, a més de passar una estona de diversió, els infants poden desenvolupar la sociabilitat i adquirir diverses habilitats motrius.

En aquests espais hi ha tota mena d’instal·lacions, com ara gronxadors, balancins, tobogans, sorrals, etc. Cal que aquestes instal·lacions siguin segures i estiguin ben conservades. Igualment, convé que els adults que acompanyen els infants els ensenyin a utilitzar-les adequadament i a compartir-les amb els altres nens que també les volen fer servir. Mentre els infants no són prou grans per establir tots sols les normes ni el temps d’ús de les instal·lacions, els adults n’han de regular la utilització i han de vetllar perquè l’ambient sigui de cordialitat i respecte.

El joc en l'educació formal

Principis metodològics de l'educació infantil

El joc és un principi metodològic en l’etapa educativa de 0 a 6 anys. Altres principis són la globalització i la creativitat. Quan es diu que l’acció educativa ha de ser globalitzada, vol dir que ha de donar resposta a la unitat de la persona; és a dir, a totes les seves dimensions: sensorial, psicomotriu, cognitiva, afectiva, social, comunicativa, etc. La creativitat, en ser una dimensió més de la totalitat del subjecte, fa referència al fet que cada comportament de l’infant és únic i innovador per a la persona.

L’escola és el lloc on l’infant es prepara per a la seva futura inserció en la societat. Representa el primer contacte amb la cultura, el medi en què plantejarà les qüestions que l’ajudaran a comprendre el món, en què aprendrà a defensar els seus criteris, a formar opinions, etc.

D’altra banda, el caràcter multicultural de la nostra societat es reflecteix a les aules, on conviuen alumnes que pertanyen a cultures diferents. Aquesta convivència els servirà de preparació per a la inserció. Com a resposta a aquests i a molts altres factors, l’escola ha de proporcionar als infants experiències positives que reforcin la seva confiança, despertin la seva curiositat i afavoreixin l’exploració cap a la construcció del seus coneixements. En aquest sentit, el joc és un bon aliat.

Si considerem que el joc és una eina fonamental en l’aprenentatge dels infants, aleshores no ens sorprendrà que hagi d’estar present en el projecte educatiu de l’escola infantil i no solament durant l’esbarjo, sinó durant tota l’etapa. Per tant, la major part de les activitats infantils tindran un caire lúdic. Així, el joc es converteix en un dels principis bàsics de la metodologia en l’educació infantil.

A la secció annexos del web, a l’article “Organització de l’aula” trobareu molta informació per organitzar una activitat en una aula: espais i materials.

El joc en el currículum de l'educació infantil

L’activitat lúdica és essencial en el desenvolupament infantil, fet que està recollit en la legislació educativa actual. Des que es va aprovar la LOGSE (Llei orgànica general del sistema educatiu), on per primera vegada es reconeixia l’etapa d’educació infantil dintre del sistema educatiu i on es va establir per primera vegada el currículum per a aquesta etapa, fins a la LOCE (Llei orgànica de la qualitat de l’educació), es reconeix el joc com una necessitat de la infància i com un recurs idoni per ser utilitzat a l’escola infantil.

En el Decret 181/2008, de 9 de setembre (pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, publicat el 16 de setembre de 2008 al DOGC número 5.216), es diu que caldrà promoure el joc com a activitat natural de l’infant d’aquesta etapa, que li permetrà integrar espontàniament l’acció amb les emocions i el pensament, afavorint el seu desenvolupament personal i social.

El joc és, juntament amb la globalització i la creativitat, un dels principis metodològics més importants que s’han de considerar a l’educació infantil. Això vol dir que ha d’estar present tant en el temps dedicat a l’esbarjo com en el temps que s’està a l’aula; l’activitat lúdica ha d’impregnar tota la dinàmica que es porti a terme a l’escola infantil.

El joc és l’eix organitzador de l’acció educativa en aquesta etapa. És l’eix entorn del qual s’organitzaran les diferents àrees curriculars: àrea de descoberta d’un mateix, àrea de descoberta del medi natural i social i àrea d’intercomunicació i llenguatges.

Per desplegar aquestes àrees, cal fer una proposta d’activitats que permetin assolir els objectius proposats, que ofereixi a l’infant una experiència holística i que contribueixi al desenvolupament integral de l’infant. Aquesta proposta es vehicularà a través del joc, perquè el joc motiva l’infant i li dóna plaer, perquè integra totes les modalitats de “treball”, és a dir, les accions educatives que s’exerceixen sobre ell.

El tipus de joc que es pot fer a l’escola infantil, el podríem classificar en dos grans blocs, el joc lliure i el joc organitzat:

  • Joc lliure: constitueix la manera de jugar més genuïna de l’infant, comporta llibertat d’elecció i llibertat d’ús d’objectes, materials o idees. És un joc que no té una finalitat en si mateix, i que produeix plaer. Normalment s’organitza a partir de racons de joc.
  • Joc organitzat: a l’escola, el joc conserva un cert grau d’elecció, però de fet, està en funció del propòsit de l’educador/a, que és qui posa a l’abast de l’infant un determinat material i organitza un temps i un espai per a aquesta activitat, perseguint una finalitat didàctica.

Les activitats lúdiques que organitza l’escola no es limiten a les parets que la componen, sinó que s’utilitzen els recursos de l’entorn per fer sortides. Per tant, l’espai exterior al centre també és un recurs educatiu excel·lent.

Dins del centre, l’aula i, després, el pati són els espais on es duen a terme la major part de les activitats lúdiques. Tanmateix, no són els únics, ja que l’aula de psicomotricitat, la sala d’actes, el passadís i la majoria dels espais del centre poden esdevenir espais lúdics i educatius en un determinat moment.

Els requisits mínims dels espais de les escoles infantils estan regulats per normativa, però l’organització depèn de l’equip docent i de l’educador/a responsable de l’aula. En aquest sentit, heu de saber que l’espai és un recurs educatiu i que la manera d’organitzar-lo condicionarà el procés d’aprenentatge, la comunicació, les activitats lúdiques i la forma de relació.

Actualment, la tendència més estesa és organitzar l’espai de l’aula per racons i distribuir el pati en zones de joc segons la utilitat didàctica que se’ls atribueixi.

El joc en un context no formal

L’educació en contextos no formals està força present en la vida actual per a tota la població; per tant, també ho està per a la primera infància.

La intervenció educativa en un context no formal és més flexible i menys convencional que a l’educació escolar

Els agents implicats en aquests tipus d’educació no són únicament els professionals, sinó que també es compta amb la implicació de les famílies i de la comunitat. Per això, la influència de les intervencions adreçades als infants va més enllà i incideix en el context que els envolta; és a dir, incideix en la societat.

La flexibilitat pròpia de l’educació no formal permet adequar els serveis a les necessitats dels infants, de les seves famílies i del seu entorn, adaptant-se en tot moment a les seves característiques. Això explica que hi hagi multitud de modalitats d’intervencions educatives no formals.

Funció dels serveis d'educació no formal

Els serveis a la infantesa, tant formals com no formals, van sorgir per ajudar les famílies en l’atenció dels infants mentre els progenitors treballaven, però també per compensar carències en els contextos deprimits, que donaven poca estimulació i poques oportunitats als infants per al seu desenvolupament.

Dintre del marc de l’educació no formal, l’oferta lúdica és cada vegada més àmplia i s’ha anat desenvolupant per tal de donar resposta a les exigències de la societat actual: pares que troben moltes dificultats per compaginar la seva vida laboral i familiar, habitatges petits on hi ha poc espai perquè l’infant pugui jugar, el fet que els infants tenen pocs germans amb qui compartir els jocs, la pèrdua dels espais públics (places, parcs, carrer…) per al joc, a causa del perill que aquests espais representen per als infants (trànsit, superpoblació, etc.).

Per tot això, els infants necessiten trobar un lloc on estar i ocupar el seu temps fora de l’horari escolar. De fet, és quan s’acaba l’horari escolar que els infants utilitzen més els serveis educatius no formals. En el cas dels infants petits, per a qui l’escolarització no és obligatòria, a vegades aquests espais es converteixen en una alternativa a l’educació infantil institucionalitzada. En qualsevol cas, es fa necessari un espai per a la relació i per desenvolupar l’activitat lúdica pròpia de les seves edats (tant si aquest espai és escolar o no).

Els serveis educatius no formals són molt variats. Es podrien classificar en tres modalitats:

  • La modalitat cultural: és el tipus de serveis, la finalitat dels quals és la promoció de la cultura. Actualment, molts centres o equipaments culturals disposen de serveis al públic per fer difusió cultural com ara museus, biblioteques, centres culturals, etc. A vegades, els serveis educatius d’aquests centres o equipaments organitzen activitats per al públic infantil (nens acompanyats per les seves famílies o visites escolars). Igualment alguns d’aquests centres o equipaments ofereixen servei de guarderia per als menuts (0-6 anys), on els nens romanen mentre els pares visiten l’equipament.
  • La modalitat social: són serveis que posen l’atenció a la comunitat en la qual estan immersos. Així, des dels centres cívics, les associacions de veïns, etc. s’organitzen activitats de caire educatiu o lúdic per a la població de un barri o poble. Per als nens s’organitzen activitats extraescolars (tallers per desenvolupar les capacitats plàstiques, musicals, de dansa…), activitats de reforç escolar, activitats esportives. etc.
  • La modalitat educativa: l’objectiu d’aquest serveis és educar en el temps de lleure i motivar per a la formació permanent. Els centres per a adults, les activitats extraescolars que s’organitzen als centres d’ensenyament, els esplais i les ludoteques serien exemples d’equipaments educatius no formals.

En la secció “Annexos” del web d’aquesta unitat trobareu exemples d’experiències amb els infants a la comunitat o barri.

Aquesta classificació no és exhaustiva ni excloent: les activitats extraescolars, per exemple, poden tenir les mateixes característiques si es fan a l’escola que si es fan en un centre cívic. En els dos casos és una intervenció educativa no formal. La diferència està en la finalitat del servei que acull aquest tipus d’activitats i els objectius que persegueixen en cada cas; per tant, les activitats extraescolars estan ben classificades en les dues modalitats.

Les finalitats dels diversos serveis varien en funció del context en què es desenvolupa l’acció. Igualment, el tipus d’activitats que s’ofereixen és variat, però totes tenen en comú el caràcter lúdic i la metodologia activa i participativa.

Tot i que el joc no té la mateixa importància ni el mateix paper en totes aquestes ofertes, sempre hi és.

Les activitats extraescolars inclouen activitats de reforç escolar, que són diferents de les activitats lúdiques i són igualment extraescolars.

Els serveis no formals per a infants, una alternativa a l'escola infantil?

De vegades, es parla dels serveis educatius no formals, com ara ludoteques o altres centres, com a alternativa a les escoles bressol.

En quin sentit són una alternativa? Sovint, les escoles bressol són un servei que resulta car a les famílies.

També passa que els horaris d’aquestes escoles no s’adapten als horaris de treball dels progenitors, que necessiten disposar d’un lloc on deixar els infants fora del marc de l’horari escolar.

Això comporta un perill perquè, d’una banda, una ludoteca o un esplai no són l’equivalent d’una escola infantil. En una ludoteca o un esplai, l’infant va a jugar acompanyat del pare, de la mare o d’algun tutor (no és recomanable deixar-los sols ni gaires hores en aquest tipus de serveis). D’altra banda, sota el nom de servei per a la infància, s’amaguen el que són veritables pàrquings infantils. És a dir, els infants passen tantes o més hores que en una escola infantil en espais inadequats i atesos per un personal poc preparat.

El Parlament de Catalunya, l’any 2009, va aprovar la Llei d’educació de Catalunya (LEC), que reconeix el lleure com a àmbit educatiu i el dret de tots els alumnes a accedir-hi en condicions d’igualtat.

  • La nova llei d’educació reconeix el valor educatiu de les activitats de lleure. La LEC reconeix el valor educatiu i socialitzador de les activitats de lleure, especialment pel compromís i els valors que fomenten, i el dret de tots els alumnes a accedir-hi en condicions d’igualtat.
  • La nova llei d’educació inclou les entitats de lleure dins la comunitat educativa. Segons la LEC, la comunitat educativa l’integren totes les persones i totes les institucions que intervenen en el procés educatiu. En formen part els alumnes, les famílies, el professorat, els professionals d’atenció educativa, el personal d’administració i serveis, l’Administració educativa, els ens locals, els agents territorials i socials i les associacions que els representen, els col·legis professionals de l’àmbit educatiu, l’associacionisme educatiu, les entitats esportives escolars i els professionals, les empreses i les entitats de lleure i de serveis educatius.
Anar a la pàgina anterior:
Annexos
Anar a la pàgina següent:
Activitats